Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva
i internacional anomenada “esfera jazz”,
i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i també de pirades i
pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web
totes relacionades amb el món del Jazz.
I avui faré el segon i darrer programa dedicat a la música del molt estimat Armando Antonio Corea, Chick Corea, i lo d’Antonio ve de la seva ascendència italiana, de Sicília i Calabria. Guanyador de 21 Grammys, el darrer el del 2020 amb el seu Spanish Heart, mateix any que l’amic Emilio Solla va guanyar el seu Latin Grammy per Puertos. La música que escoltareu és també dels meus vinils digitalitzats per qui us parla, i repassarem la seva primera etapa personal des dels 60s fins el 1971, començant pel seu “Inner Space” i acabant amb el “Piano Improvisations Vol. 2“, tancant així el cercle que vaig començar amb el primer volum de les improvisacions a piano. Entremig, i cronològicament escoltarem temes dels seus “Now he sings, he Sobs”, “Is”, “The Song of singing” i el seu treball “Circling in” amb la formació Circle. Ja vaig dir que no faria un repàs a tota la seva ingent discografia i que em centraria en la primera època, segurament la menys coneguda de totes i tots vosaltres, car la més actual de ben segur l’heu seguit abastament.
I malauradament ens ha deixat un altre gran músic, el baterista Milford Graves, també nascut el 1941 com Corea, i també precursor en aquells 60s del segle passat de tota la moguda del Free Jazz aportant la seva visió del fet que la bateria no només havia de ser una màquina per portar el ritme. Havia tocat amb gent com Paul Bley, Albert Ayler i demés. Segons en John Zorn, Milford Graves va ser un “shaman” del segle 20, una mena d’il·luminat. Que descansi en pau per sempre més.
I ja per anar-nos situant en el context històrica, i després de l’etapa amb Mongo Santamaria i Willi Bobo, Chick Corea va fer un important treball de sideman amb músics com el trompetista Blue Mitchell, el flautista Herbie Mann i el saxofonista Stan Getz, com ja us vaig comentar, i tot això es va produir abans que Chick fes el seu debut discogràfic com a líder el 1966 amb “Tones For Joan’s Bones”. Durant aquests anys, Chick també va enregistrar sessions amb Carl Tjader, Donald Byrd i Dizzy Gillespie.
O sigui que
començarem amb el disc recopilatori, editat posteriorment, en una ona encara
encabida dins el Post Bop, el “Inner
Space” editat el 1973 per Atlantic
Records, recopilació de temes de discs anteriors de Chick Corea, concretament el ”Tones
for Joan’s Bones” de Chick Corea,
del 66, i el “Law’s Cause” aquest
darrer a nom de Hubert Laws, del 68..
De fet, del doble LP hi ha dos temes mai enregistrats i dos temes corresponents
al magnífic flautista, mentre que els altres corresponen al disc de Corea enregistrats als Atlantic Recording Studios com els del
disc de Hubert Laws. En el disc del
nostre estimat Armando, hi tenim a Chick Corea, piano; Joe Farrell, saxo
tenor, flauta travessera; Woody Shaw, trompeta; Steve Swallow, contrabaix; Joe
Chambers, bateria.
Doncs d’aquesta meravella de disc podem escoltar el primer tall de la cara B, tema de Chick Corea, i enregistrat a trio, el tema que titula el seu primer disc homònim....
B.1.- Tones for Joan’s Bones (C. Corea) 6m01s
I quin tema més bonic per començar el programa d’avui, el segon i darrer que li dediquem, car si haguéssim de posar tots els seus discs, ja no en posaríem dels músics vius, i això tampoc li agradaria a ell. Un dels primers temes propis de Corea, on es mostrà ja com un magnífic compositor alhora que instrumentista. La seva creativitat es desenvoluparia a partir d’aquí abraçant diversitat d’estils com ben aviat escoltarem, i com ja vam fer en el programa anterior. Steve Swallow apareix en aquest projecte, car ja destacà també pel seu domini del contrabaix i llenguatge propi, la qual cosa hem pogut constatar en el gran solo que ha fet. El líder però ha iniciat el tema amb molta dolçor, en un tema a trio base de piano, contrabaix i bateria, amb un Joe Chambers delicat a les escombretes i Swing a dojo, també amb el “walking” de Swallow. El solo de Corea ha estat brillant, percutiu, amb una mà dreta lleugera i gràcil, creativa i vital, mentre l’esquerra l’ha acompanyat a moments puntuals amb els acords, i al final acabant el solo amb ambdues mans. Gran i delicat tema per començar el programa d’avui, que ben aviat anirem per derroters més heavys.
I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.
I un altre dels temes d’aquest disc és el de la cara C i tema propi també, el que va fer amb Hubert Laws en el disc d’aquest darrer, “Law’s Cause” enregistrat per Phil Ielhe el 1968 als Atlantic Recording Studios, produït per Joel Dorn amb Hubert Laws, flauta; Chick Corea, piano; Ron Carter, contrabaix i Grady Tate, bateria. I el tema de Corea és el preciós...
C.2.- Windows (C. Corea) 8m47s
I quin altre bonic tema de Corea, a tot vals, o sigui amb ritme ternari simple, i com de maca la flauta de Hubert Laws, un altre dels grans flautistes de Jazz que afegiré als comentats la setmana passada amb Herbie Mann, Eric Dolphy i Joe Farrell, aquest darrer, protagonista de les col·laboracions amb Corea. Un tema que Corea ha iniciat amb quatre acords per ben aviat escoltar la dolçor de la flauta de Laws, fent-ne després la bonica melodia. I com marca les primeres notes d’un dels motius principals. El “Ride” de la bateria de Tate ens omple l’espai sonor per la seva brillantor, mentre els tocs a la caixa són la mar de delicats. Carter al contrabaix acaba de fornir la base rítmica amb la seva sempre solidesa i contundència rítmico-melòdica. Corea ens ha acaronat amb la seva magnífica intervenció solista, percusiva com a ell li agradà, al menys en aquest context musical. Les seves escales i acords descendents, han estat molt reeixits, el seu sentit rítmic, els colors que n’extreu de les seves línies melòdiques creades són preciosos. Com també ho ha estat el so i solo de la flauta de Laws, càlida per sobre de tot. Igualment la seva recreació a partir de l’harmonia del tema ha estat també brutal. Delicadesa farcida de modernitat creativa, dolçor melòdica, i doncs què més podem demanar. Un altre preciós tema del nostre estimat Armando.
I ja per acabar el repàs d’aquest recopilatori, proposo que escoltem el tema que titula aquest doble LP, també encabit en el seu ”Tones for Joan’s Bones”, amb Chick Corea, piano; Joe Farrell, saxo tenor, flauta travessera; Woody Shaw, trompeta; Steve Swallow, contrabaix; Joe Chambers, bateria. Som-hi doncs amb el també tema del nostre heroi i que sempre recordarem...
C.1.- Inner Space (C. Corea) 9m16s
I amb aquest tema recuperem, com he dit, el primer projecte de Corea i per tant amb diferent formació, o sigui que fem una passa endavant pel que fa a l’aspecte instrumental. I de quina manera ho hem notat ja a les primeres notes amb la trompeta de Woody Shaw, ell que va ser el primer de ficar a Corea en un estudi i enregistrar. Sense oblidar a Joe Farrell al saxo tenor. Ell dos l’han començat, però també la resta de la base rítmica. De fet, si que la melodia l’hem pogut escoltar pels dos vents, i els acords de Corea. Un tema magnífic, post Bop, amb la tradició ben present, però amb una mirada a llarg termini, mirant i tocant el futur. El solo de Farrell ben bé que així ens ho ha mostrat, per la seva modernitat, pel seu contingut rítmic, per la seva mestria. Shaw, un altre gran músic, com l’anterior, i no gaire reconegut pel gran públic, que sí pels aficionats. A Shaw se li atribueix, i se’l va reconèixer, el haver innovat en les qüestions de la tècnica de la trompeta de Jazz moderna, alhora que en el seu aspecte harmònic. Va ser un virtuós i mentor reconegut entre els músics, i va treballar i enregistrar amb moltes llegendes del jazz. I així l’hem pogut escoltar, amb una tècnica brutal, llenguatge i fraseig modern, pulcritud sonora i un gust espaterrant. Un creador nat, vaja, i força modern per l’època. Dos solos brutals dels dos vents per després escoltar al nostre estimat Corea, qui primer ens ha mostrat les habilitats amb ambdues mans, i després seguir-lo, amb dificultat, car la seva mà dreta ha volat, literalment. Sempre els acords de l’esquerra recolzant la dreta amb l’harmonia del tema. Un tema impressionant de Corea per acabar el magnífic disc recopilatori “Inner Space”.
Recordeu que podeu
trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els
discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta
abraçada.
Després d'acompanyar a la cantant Sarah Vaughan el 1967, Chick va entrar als A&R Studios, NYC, i el 14, 17 i 28 de març de 1968 va enregistrar “Now He Sings, Now He Sobs” amb el baixista Miroslav Vitous i el baterista Roy Haynes. Ho va editar Solid State Records, companyia que posteriorment va ser absorbida per Blue Note, i el produí Sonny Lester. Aquest àlbum de trio ara es considera un clàssic del jazz modern. Aquest és el disc que va fonamentar el lloc de Chick en el firmament del jazz com a pianista d’una incomparable habilitat i tècnica. Un disc que per a molts és el millor que hagi fet mai, la seva obra mestra. Una obra sorprenent on escoltarem un Corea passejant-se per les seves obsessions expressades mitjançant un fluid i swingant pianíssim: Art Tatum, Bud Powell, Monk, els aleshores joves MacCoy Tyner i Bill Evans, sense oblidar els seus referents clàssics com Bela Bartok de qui va extreure la seva part més relacionada amb el folklore popular. En definitiva, i amb aquest disc, Corea va encetar un nou concepte de pianíssim cult, car integrava diversos llenguatges musicals amb el fraseig del Jazz. Un disc amb 5 temes, dos a la cara A, “Steps – what was” i “Matrix”, mentre que a la cara B hi ha “Now he sings – now he sobs”, “Now he beats the drum – now he stops” i el curtet i improvisat “The law of falling and catching up”, on no hi ha espai per balades sentimentals i tot flueix amb un swing i groove moderns i trempera vital increïble, excepte el curtet tema improvisat. Comentar a més, que a la segona part del tema “Steps – what was”, o sigui la part del “What was”, suposo, fa la primera referència musical a la seva vena latin del que després seria el seu primer Return to Forever, músiques que ja van sonar la setmana passada.
Escoltem doncs d’aquest disc el tema que Corea comença amb una preciosa, delicada i llarga “intro” a piano sol, per després afegir-s’hi la resta d’amics amb un bon canvi rítmic i a tot swing, en el tema anomenat.....
B.2.- Now he beats the drum – now he stops (C. Corea) 10m40s
Doncs ja heu escoltat quina meravella de música, la d’aquest llarg tema de Corea, del seu més reconegut treball, el d’aquest disc “Now he sings, now he Sobs”. I quina “Intro” més llarga que ens ha fet, de més de 4 minuts, la qual cosa ens diu quines eren ja les seves inquietuds, car, no oblidem els seus dos discs de Piano Improvisations que va fer posteriorment. Una llarga “intro” a mode doncs d’improvisació pura i dura, on l’hem pogut escoltar abastament interpretant els seus amors melòdics i rítmics. Però és que quan hi ha aparegut Vitous i Haynes, a tot swing, tampoc és que reconeguem el que seria la melodia del tema, que segur hi és. Més aviat ens ha semblat que la improvisació ha continuat, ara amb un suport rítmic del més alt nivell. Més vitalt tot plegat pel “walking” de Vitous, mentre que Haynes ha obviat el permanent toc al “ride”, fent doncs un acompanyament gens habitual, marcant de manera irregular la caixa de la seva bateria. Corea ha estat increïble en el seu solo, i ves per on que també ha durat els més de 4 minuts. Potser, la “intro” tenia una determinada estructura, la del tema i solo posterior del líder. I el solo de Miroslav Vitous ha estat també magnífic, brutal, per com de tècnic l’ha fet, també amb una pulsió rítmica increïble, alhora que fraseig d’una creativitat inversemblant. I ves quin tema més impressionant, encabit en el seu projecte més rellevant.
I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu
director Thomas Schindowski estem en
contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus
projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n
tot el seu catàleg.
I ara l’acabarem amb el també magnífic....
A.2.- Matrix (C. Corea) 6m38s
Mare de 10 sr, quin tros de tema. No ens estranya gens que aquest projecte sigui el que millor considerat està. Un nou concepte del piano trio, a la manera rítmica de Corea, car Bill Evans va obrir la porta abans, el 1960, amb el seu “Portrait in Jazz”, i també amb la majoria de temes a bon tempo, i algunes balades, on Scott laFaro va sorgir com un nou element solista al contrabaix, fugint de la només funció d’acompanyant. I si la melodia inicial a piano sol és així de curteta, ja heu vist de quina manera l’han desenvolupat, i el líder mateix, ja amb una pulsació brutal, rítmica increïble i amb una mà dreta increïble, brillant pel registre agut, alhora que brillant per la creativitat, velocitat d’execució, escales, arpegis, tot a un tempo força viu, on ens mostra tota la seva tècnica, la dels seus aprenentatges diversos, clàssics i moderns. Acaba al final amb ambdues mans i els acords finals del seu solo. Vitous ha tornat a fer una altre improvisació increïble. Quin gran mestre ja era, i també jove, el gran Miroslav. Un solo a tempo viu, amb pulsió rítmica alhora que mestria per com i amb quina velocitat recórrer la seva berra, i amb quines línies melòdiques i intervals amplis ho fa. Increïble. Després encara hem pogut gaudir amb uns “quatres” a càrrec del gran Roy Haynes, un altre mestre, que en aquest projecte ha estat clau en la màquina rítmica tot i no fer massa solos.
I tot i que el disc “Circling In” es va editar posteriorment, al 1975, alguns dels temes es van enregistrar en les mateixes sessions del disc anterior, i per tant, en els mateixos dies. O sigui que d’aquest disc i de la cara A, el tema 1, ”Bossa” i 3, “My one and only love”, es van enregistrar el 14 de març; el 2, “Gemini” i 4, “Fragments”, el 19 de març de 1968, i el 5 “Windows” el 27 de març. A la mateixa data es van enregistrar els temes 1 a 3 de la cara B, “Samba Yanta”, “I don’t know” i “Pannonica”, tot i que a la contraportada del disc els ajunten tots al maig del 1968. I recordem que encara hi tenim a Chick Corea, piano; Miroslav Vitous, contrabaix i Roy Haynes, bateria, un trio en estat de gràcia. I no oblideu que Vitous va formar part del primer Weather Report.
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I ara sembla un bon
moment per escoltar el micro conte de Teresa
Tuset....
.....gràcies Teresa per explicar-nos-ho tot d’aquesta manera tan vital.
I ara farem un canvi substancial, car a finals dels 60s, el 1969, Chick Corea estava immers, com molts músics, en l’aspecte més Avant-Garde i Free Jazz. No oblidem que els 60s va aparèixer aquest corrent del Jazz de la mà de l’Ornette Coleman entre d’altres i que el mateix Coltrane havia avançat en aquest aspecte de la música, com també Eric Dolphy.
Així doncs que escoltarem un altre tema d’aquestes sessions, ara però a tot Avant Garde Jazz i que serà el magnífic...
A.4.- Fragments (C. Corea) 3m59s
Doncs ara sí que hem fet una passa més endavant. I quina velocitat d’execució de Corea en aquest tema, a tot Avant-Garde, car això no ho podem situar en el Free Jazz. Hi ha de ben cert una determinada estructura, al menys la creada pel líder amb les seves ràpides línies melòdiques. Aquí el veiem com a l’Art Tatum per velocitat, que no per les músiques que sonen. Algú sembla que va dir de Tatum, que seria difícil que algun altre pianista arribés a tocar tan de pressa com ell. El motiu principal ens el mostra Corea ja d’entrada, i després el va repetint amb algunes variacions. I mentre, Vitous, aportant la seva línia de baixos, i Haynes, relativament discret, amb copets a la caixa i alguns puntuals als plats. La brillantor de l’exposició solista de Corea és abassegadora. Ha estat un tema curtet, que per tastar les mels de l’Avant-Garde d’aquest trio de genis, sembla que està prou bé.
A la tardor de 1968, Chick va substituir a Herbie Hancock al que ja era el 2n
quintet de Miles Davis amb Ron Carter, Wayne Shorter i Tony Williams.
Al setembre d'aquest any, va tocar el piano elèctric Fender Rhodes en la important i transitòria gravació de Miles, “Filles of Kilimanjaro”, que va
assenyalar una nova direcció en el jazz. Entre 1968 i 1970, Chick també va aparèixer en
enregistraments revolucionàries de Davis
com “In a Silent Way”, “Bitches Brew”, “Live-Evil”
i “Live at the Fillmore East”. També va ser un actor clau en el grup
electrificat de Davis que va
aparèixer davant 600.000 persones el 29 d'agost de 1970 al Festival de la Illa de Wight a Anglaterra
(capturat en l'excel·lent documental de Murray
Lerner, Miles Electric: A Different Kind of Blue ). Comentar a més que Herbie Hancock va ser el primer en
utilitzar el piano elèctric Fender
Rhodes el 1968 formant part del segon quintet de Miles i que Chick Corea
el va començar a emprar més tard, als primers 70s.
I seguim fent passes endavant, ara amb el disc de Chick Corea, “Is”, editat el juny de 1969 per Solid State Records, aleshores una divisió de United Artists Records, enregistrat l’11 i 13 de maig i produït per Sonny Lester, i posteriorment editat el 2002 per Blue Note. Aquí tenim una colla d’increïbles músics com són Chick Corea, piano, piano elèctric; Woody Shaw, trompeta; Bennie Maupin, saxo tenor; Hubert Laws, flauta travessera, flauta piccolo; Dave Holland, contrabaix; Jack DeJohnette i Horace Arnold, bateria. Aquest és el projecte possiblement més Free que va fer Chick Corea, amb el “Is”, que ocupa tota la cara amb 29 minuts, molt heavy. Però també te el primer de la cara B, “Jamala”, de 14 minuts, el qual tot i començar delicadament aviat arribarà a uns nivells de potència impressionants, alhora que creativitat totalment lliure, a tot Free Jazz, com és tot aquest disc. Aquesta cara B acaba amb dos temes “This” de 8 minuts i “It” d’uns quants segons, el primer potser el menys Free, car fins i tot i descobrim el que seria la seva melodia. Proposo doncs que escoltem els dos darrers temes seguits de la cara B, també a tot Avant Garde Jazz....
B.2 i 3.- This &
It (C. Corea) 8m44s
Bé, doncs seguim a tot Jazz d’avantguarda, ja ho heu pogut escoltar. I quina canya, amb aquesta formació a quartet en el primer tema, amb en Bennie Maupin, saxo tenor i base rítmica. I amb ell l’han començat, i també amb el nostre estimat Armando qui toca un piano elèctric encara una mica batusser, car va ser afegir-li al piano acústic un sistema electrònic primerenc que li modificava el so, per a gaudi de totes i tots nosaltres. Segons sembla també amb els dos bateristes, cosa que no podem concretar, si hi són o no tots dos en aquest tema, o només en el llarg “Is” de la cara A. Igualment, el tema és brutal, i més per com va de ràpid el “walking” ara de Dave Holland. La màquina rítmica baterística desenvolupa una intervenció solista quasi ja des dels inicis, en una improvisació relativament tranquil·la de control sobre la caixa i plats, i tot amb una determinada mesura acústica. I és que el tema dèiem que l’han començat a duet piano i saxo tenor fent-ne la que seria la curteta melodia del tema, per després deixar un espai com de break, amb tots ells fent frases relacionades amb la melodia. Les improvisacions han començat amb Holland, Corea primer, per després iniciar el contrabaixista el seu magnífic “walking”. Chick ha seguit la seva aportació veloç i creativa, seguint en alguns moments l’harmonia del tema, en d’altres fent unes línies amb arpegis ascendents, i sempre amb una velocitat d’execució impressionant. Maupin s’ha quedat sol al canal dret, amb un so “robust”, i amb un fraseig en l’ona del Jazz més modern. Les seves escales també ens han deixat bocabadats, les seves estridències finals també. Ha deixat respirar el tema, amb silencis entre el seu fraseig, i molt control del so total, com ha de ser. Un gran tema de Corea i grans tots ells, i també en el curtet tema a duet de piano, Corea i flauta, la de Hubert Laws.
I ell mateix ens diu que: “El concepte de comunicació amb el públic es va convertir en una cosa important en aquells moments. La raó per la qual feia servir tant aquest concepte en aquell moment de la meva vida (el 1968, el 1969 aproximadament) va ser perquè va ser un descobriment per a mi. Vaig créixer pensant només en el divertit que era tintinar al piano i sense notar que el que vaig fer tenia efectes en els altres. Ni tan sols vaig pensar en una relació amb el públic fins a molt més tard ”. - Chick Corea.
I per separar les seves influències pianístiques, podríem dir que en aquest context Free hi reconeixem els seus mestres Thelonious Monk i Cecil Taylor, mentre que en les músiques anteriors, diguem-ne més assequibles i en l’ona post Bop, hi trobaríem a Art Tatum, Bill Evans, Bud Powell, i el també jove Herbie Hancock, sense oblidar la seva gran referència del pianíssim clàssic, Bela Bartok.
Poc després de l'històric concert de l’Illa de Wight, tant Chick com el baixista Dave Holland van deixar el grup de Miles per formar primer a trio la que després seria la banda A.R.C. fent un magnífic disc “The song of singing”, editat el 1971 per Blue Note però enregistrat el 7 i 8 d’abril de 1970 als A&R Recording de NYC i produït per Sonny Lester encabit ja en el Jazz Avant Garde. Aquí tenim a Chick Corea, piano; Dave Holland, contrabaix i Barry Altschul, bateria. Amb “A.R.C.” i posteriorment, editarien per a ECM el disc homònim, i encara després, i afegint-s’hi Anthony Braxton als saxos, enregistrarien temes encabits en el Circling In” alhora que farien discos amb la ja autoanomenda formació “Circle” entre els quals el que va editar també per ECM i enregistrat en directe a Paris el 21 de febrer de 1971, el “Circle – Paris Concert”.
I d’aquest modern concepte del jazz i disc, proposo que escoltem el tema de Dave Holland...
A.1.- Toy Room (D. Holland) 5m58s
Doncs ja heu pogut escoltar que hem seguit amb el mateix esperit lliure i a tot Jazz d’Avantguarda. I si parlem d’això, hem de pensar que hi ha Dave Holland al contrabaix. Ara a la bateria tenim el darrer component dels primers Circle encara a trio, amb Barry Altschul. I de nou, el baterista en l’ona Avant Garde Jazz sembla calcular molt les energies gastades sobre la seva bateria, controlant força la seva pulsió. És més una aportació acústica de sons i no tant la rítmica persistent. I el tema l’han començat piano i contrabaix, amb una melodia curteta i brillant, i aviat els sons brillants dels plats. I també hem pogut escoltar una frase que posteriorment usaria en el seu Return to Forever. Holland ha volat en la seva intervenció, en uns moments, més calmat també, i sempre al costat harmònicament parlant del líder al piano. Aquest ens ha tornat a meravellar per com de brillant ha estat, com de veloç i gràcil, amb l’Art Tatum al seu cap i amb en Cecil Taylor al seu cor. Holland ha tornat a deixar-nos bocabadats en el seu solo, acompanyat una mica pel baterista a base de copets de caixa, i també per Corea amb alguns acords discrets. Un exercici de llibertat més o menys estructurada, on cadascun dels tres membres ha deixat anar la seva creativitat, sense oblidar el veí i company, i per tant amb una determinada harmonia comuna. Un plaer escoltar-los en aquest tema i estat de gràcia.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
A.3.- Rhymes (C. Corea) 6m54s
I amb quin altre tema
ens han captivat. I ja heu pogut escoltar com ha començat, amb unes línies
marcades i repetitives, les inicials i curtetes,a mode de motiu principal.
Després, ai las, el jove Corea ha
volat de nou, ara amb una clara profusió i utilització d’ambdues mans, a
vegades compartint bogeries i a vegades cadascuna a la seva bola. Ens ha deixat
anar una mena de descàrrega de notes, aquelles “sheets of notes”, paquets de notes que ens feia John Coltrane. Mentre, Dave Holland ha desenvolupat la seva
línia de baixos improvisada, com també ho ha fet el subtil baterista Altschul. Corea ha volat de nou, gràcil i vital, de la mateixa manera que Holland en el seu espaterrant solo.
Amunt i avall de la berra, i amb una més que evident velocitat d’execució, amb
pulsió i afinació, esclar. Al final el mestre baterista ha desgranat el seu
missatge, amb sons de bateria però també de diverses percussions subtils i
delicades. El marcatge al bombo ha estat clavat, perfecte, veloç també, com la
seva destresa a la caixa. Tot plegat amb un control de volum adequat, la qual
cosa sempre agraeixo, sobretot en els directes. Gran tema de nou, i pel que
sembla, de ritmes i tempos, no ens adormirem pas, no.
I amb el Jazz d’avantguarda i recuperant de nou el “Circling In” amb un tema de les sessions de l’agost de 1970, amb en Chick Corea, piano; Dave Holland, contrabaix, Barry Altschul, bateria, afegint-s’hi ara Anthony Braxton, saxos...i per tant ara ja a quartet, proposo que escoltem el tema de Dave Holland anomenat....
C.1.- Starp (D. Holland) 5m24s
Doncs déu n’hi do ara
amb aquest tema tant intens. Tal i com l’han començat doncs ens ha deixat una
mica trasbalsats. Amb contundència i velocitat d’execució amb l’Anthony Braxton al saxo tenor i en Chick Corea al piano i amb Holland i Altschull, contrabaix i bateria. No s’han entretingut ni gens ni
mica, i ja d’entrada s’hi ha ficat amb tota l’energia. Les maneres pianístiques
de Corea segueixen l’ona veloç dels
temes anteriors en aquesta ona de Jazz d’avantguarda.
La improvisació col·lectiva torna a ser la mare dels ous d’aquestes
manifestacions musicals, creatives i en certa mesura lliures, Free, no però en
l’ona tant heavy de l’Ornette Coleman.
Holland ens ha tornat a mostrar de
quina manera dominava la berra, i ho ha fet de nou amb una exposició solista
del seu tema. Quin gran mestre que era, i és, car afortunadament encara el
tenim entre nosaltres. Barry a la
bateria i percussions li ha donat el seu suport, discret, no gens sorollós,
controlat, i fins i tot delicat en certa manera. Al final ell mateix, ha fet un
solo dels habituals en aquest context, on no hi ha un tempo ni ritmes
establerts que s’hagin de mantenir. Magnífic tema de Dave Holland.
I volia acabar tancant el Cercle dels dos programes amb el “Piano Improvisations Vol. 2” car recordeu que vam començar el primer dedicat a ell amb les “Piano Improvisations Vol. 1”, i tot i que aquest el van editar primer, estan enregistrats tots dos els mateixos dies. Però com que també segueix en alguns temes en l’ona Free, aquest disc, el segon de les seves improvisacions a piano solo, el posaré com a penúltim. El va editar ECM el 1972 i enregistrar Jan-Erik Kongshaug, el 21 i 22 d’abril de 1971 al The Bendiksen Studio, Oslo, i el va produir el nostre estimat Manfred Eicher. Un disc amb un tema de Thelonious Monk i un altre de Wayne Shorter, mentre que la resta són de Chick Corea.
Així doncs crec que us agradarà força el tema on Chick Corea s’esplai en l’ona més Free, ara sí en tota l’amplitud del concepte Free Jazz, o si voleu Lliure Improvisació, quasi que més adient, car el Jazz com a estil no l’escoltarem ni massa ni poc, en el tema d’ell anomenat....
B.3.- Departure from planet Earth (C. Corea) 7m38s
Doncs sí, Chick Corea feia aquestes meravelles ara ja fa una carretada d’anys, tants com 50, que es diu aviat. Afortunadament hi va haver alguns músics que varen seguir aquest estil, tot i que no masses, i els que ho varen fer no varen ser gens promocionats. Durant molts anys ha semblat que aquest estil estava mort, dat i beneït, per això, per la poca difusió dels mitjans. Corea i d’altres músics que ho varen fer, tenien, i coneixien la història de la música clàssica-contemporània, americana i europea, i per tant havien escoltat a gent com Aaron Copland, Pierre Boulez, Steve Reich, i uns quants més que varen “revolucionar” el concepte de la música clàssica, la que fins el 1900 hi hagué sobretot a Europa. El que a nosaltres ens semblà “estrany”, “rar”, no era més que la manifestació de la pròpia evolució de la música, trencant una sèrie llarga de barreres iniciades d’alguna manera per Stravinsky i després per Arnold Schoenberg, i el seu “dodecafonisme”, i els seus deixebles que posteriorment el van “superar” per modernitats. I tot això que us dic ho podeu trobar al llibre de l’Alex Ross, “El eterno ruido. Escuchar al siglo XX a través de su música”, llibre que ja va per la 20ena edició. Aquí Corea, i després d’haver escoltat aquest tema atentament, sembla haver-lo distribuït en diverses parts. Una primera on s’esplaia tocant amunt i avall del piano, i de tant en tant marcant algunes notes, amb uns moments plens de colors diversos fets amb energia. Una segona que seria la relacionada amb la repetició d’un motiu de manera permanent i aquí intuïm que hi ha Reich, entre d’altres. I finalment una tercera més íntima en l’ona minimalista, quasi de música concreta, la qual s’eixampla per contundència entremig de la seva exposició, per acabar-la ja delicadament.
I ara sí, i ja per acabar el programa d’avui, el segon i darrer dedicat a la música de Chick Corea i torno a recordar que amb els meus vinils dels 70s, i per tant situats en aquesta època, i ara saltant-nos un pèl l’ordre cronològic, i només per acabar no tant Frees, recuperem un tema del ”Circling In” i ara amb el tema enregistrat en les sessions del 7 d’abril de 1970 amb la formació a trio amb Chick Corea, piano; Dave Holland, contrabaix i Barry Altschul, bateria així és que proposo que escoltem el magnífic tema ara allunyat del concepte Free Jazz però ben situat en el Jazz Avant-Garde, el del tema amb tot Modern Swing anomenat....
B.2.- Blues connotation (C. Corea) 7m17s
Doncs déu n’hi do d’aquest magnífic tema de Corea. Un blues que segueix l’ona d’alguns que va fer en aquella època el bo de l’Ornette Coleman. Quina magnífica interpretació de tots ells, potser més remarcable la del líder, que ja s’hi ha posat amb l’empenta que fa estona que li estem escoltant. Un gran tema de Corea iniciat ja amb la melodia i ben aviat amb el seu solo, percussiu, brillant, amb tot un reguitzell de frases curtes ràpides, entretallades per obviar el persistent swing, car en aquest tema no va d’això al menys pel pianista. El nostre estimat Armando ha quallat una altra magnífica improvisació en un tema a tot Jazz d’avantguarda, amb una pulsió i energia brutals, ideal per acabar el programa d’avui. Holland i Altschull tampoc han anat de Swing, i el primer sense “walking”, i ja des dels inicis improvisant també a la seva bola, sense apartar-se però de l’harmonia, com també ha fet el baterista, improvisant i sense haver de fer només de màquina rítmica. Un trio d’asos compenetrat fins el moll de l’os, i en estat de gràcia, llàstima que no va durar gaire, aquest Circle, però el que van fer va ser extraordinari. Holland ha fet de nou una altra gran aportació solista, potser ha estat un dels contrabaixistes que ha sonat més en un programa del Jazz Club de Nit, i és que avui l’hem escoltat en uns quants solos, tots ells increïbles com ha estat aquest mateix. Corea hi ha tornat, amb la presència i contundència, coses aquestes de prémer les tecles del seu piano d’aquesta manera tan percusiva. Magnífic tema per acabar el programa d’avui.
Doncs amb aquest Blues, hem acabat el programa d’avui, un pèl heavy, però així havíem quedat, i com que qui avisa no és traïdor, doncs això, que segur no us ha vingut de nou la música força moderna, el Jazz Post Bop, l’Avant-Garde, i el Free Jazz que hem escoltat, temes on Chick Corea investigà, i no només ell, en aquells lliures anys, en alguns aspectes i en segons quins països, els de finals dels 60s i principis dels 70s. Hem fet una bona repassada a aquesta, una de les primeres èpoques de Chick Corea, on l’hem pogut escoltar en diversos contexts i acompanyants, i havent volgut fer-li un homenatge discret, de només dos programes, car, ja sabeu que dins la plataforma Esfera Jazz hi trobareu d’altres podcasts de companys estimats com l’Andreu Fàbregas i en Santi Molina, aquest darrer amb un homenatge de 9 hores sobre la música de Chick Corea. Com sempre dic, “entre tots ho cardarem tot”, i el que no trobis aquí, ho trobaràs allà, i a l’inrevés. Espero de tot cor que us hagin agradat aquests dos programes, i recordar-vos que si no teniu la seva música, ara és un bon moment per aconseguir-la, car, malauradament ens va deixar el 9 de febrer d’enguany per un malparit càncer estrany i rar. Un es pregunta el perquè li va haver de passar a ell. En fi, que descansi en pau, i que sàpiga que sempre el tindrem al nostre cor, cap i ànima.
Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
A.1.- Noon Song (Chick Corea) 4m00s
Doncs sí, aquesta és la música de Chick Corea, de nom Armando Anthony Corea, nascut a Chelsea, Massachussetts, el 12 de juny de 1941 i per sempre més amb nosaltres a partir del 9 de febrer de 2021 i a l’edat de 79 anys i per un malparit càncer estrany, rar i desconegut.
Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i avui amb un petit homenatge a Chick Corea. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
I aquest homenatge no serà pas una repassada a tota la seva discografia, i sí a algunes de les seves músiques que he escoltat des de fa tants anys. Escoltareu la música de vinils digitalitzats per qui us parla, i per tant, si escolteu alguns “catacracs”, doncs ja sabeu que s’han produït per les vegades que els he escoltat amb tot l’amor i la passió possibles. I per tant, si no teniu aquesta música, ara és un bon moment per aconseguir-la, i així el recordareu vosaltres també.
Bé, així doncs em dedicaré a la primera etapa d’aquest increïble músic, pels motius ja comentats. Us posaré els discos que jo vaig escoltar en aquells anys 70s, quan la meva afició musical es va ampliar des del Rock-Progressiu al Jazz. Us haig de dir que en lloc d’anar a buscar i escoltar el Jazz primigeni, vaig seguir a partir de qui em va il·luminar, Miles Davis i el seu “Bitches Brew”, on hi hagué també Chick Corea, disc al qual li vaig dedicar el Programa 400 de Jazz Club de Nit. Aleshores aparegué l’editorial ECM de la mà de Manfred Eicher i tot un reguitzell de músics, americans i europeus, que veien en aquesta discogràfica una llum i un camí diferent del emprat fins llavors. Aquí apareixeren Chick Corea, Keith Jarret, Paul Bley, John Abrecrombie i un llarg etc. O sigui que vaig començar a “empapar-me” d’aquella música, amb aquells músics. No érem masses escoltant aquelles músiques als anys 70s, car aquells discs no es trobaven a la península i s’havien d’anar a buscar d’estranquis a Andorra, Londres, Àmsterdam, etc..
En aquest programa,
el primer de dos, repassarem la música de 7 vinils des del 1971 fins el 1976, i
l’evolució de les diverses formacions liderades per ell. El segon programa
incidirà en les músiques de Free Jazz o Jazz Avant Garde que Corea practicà i compartir amb tants
músics, i per tant serà més “heavy”, i per això he volgut començar en aquesta
època de transició i l’evolució que va tenir el seu Return to Forever, des de la primera formació acústica i dolça fins
la més elèctrica, on us en mostraré la primera elèctrica abans d’entrar Al Dimeola. I tot això sense oblidar la
col·laboració amb Gary Burton i un
disc a nom de Stan Getz amb temes de
Corea.
De la seva extensa biografia, miraré de comentar doncs l’etapa relacionada amb les músiques que escoltareu. De fet, parlar dels seus discs és parlar de la seva biografia, i així ho contemplen a la seva pàgina web de la qual us en posaré l’enllaç al blog, i d’allà en podreu veure tota la seva vida i miracles. https://chickcorea.com/chick-corea/
I aquest primer tema que heu escoltat, és el que obra el seu nou camí cap a una manera personal i íntima de fer música. Va enregistrar dos discs d’improvisacions a piano sol amb ECM després de la seva primera etapa i la posterior de Free Jazz. Aquest tema és amb el qual comença el disc “Piano Improvisations Vol. 1”, editat el 1971 per ECM 1014 ST i enregistrat per Jan-Erik Kongshaug el 21 i 22 d’abril del mateix any al Bendiksen Studio, Oslo, i produït pel visionari Manfred Eicher. Per descomptat que totes les composicions són de Chick Corea, quasi que no feia falta ni dir-ho.
I tot i el títol que relaciona les seves interpretacions com a improvisacions, que sí ho són, no les hem de pensar com les impros que fan els líders entremig dels seus temes o els estàndards. Corea aquí va començar a trenar i desenvolupar el seu particular missatge càlid i encara amb un velat contingut “latin”, el qual desenvoluparia posteriorment. Un tema aquest “Noon Song” que més aviat sembla una cançó que ell mateix desenvolupa afegint-hi algunes línies melòdiques que repeteix com si fossin el motiu principal. La pulsió és brillant i un punt percusiva, i ja amb una mestria força evident, tot just fets els 30.
Aquest primer volum consta de dues parts, cadascuna corresponent a les dues cares del disc. A la cara A hi ha 5 temes, aquest que heu escoltat, “Song for Sally”, preciosa, “Ballad for Anna”, “Song of the Wind” i el primer “Sometime Ago”, que tantes vegades tocà i amb tant diverses formacions.
I seguirem amb un altre tema d’aquest disc, el dedicat a Sally...
A.2.- Song For Sally (C.Corea) 3m45s
Doncs aquesta “Song For Sally” és una de les “claus” melòdiques i rítmiques que Corea desenvolupà posteriorment. Aquests acords de la mà esquerra i el seu ritme un tan Latin. La mà dreta acaronant el piano i creant aquestes boniques melodies. Aquest és el Corea íntim i personal, qui aleshores anava a la recerca d’alguna música, d’una altra manera de fer-la, amb ritmes més càlids, els dels seus avantpassats crec que d’origen italià. La melodia o motiu principal d’aquesta cançó, les maneres de fer-la, de tocar-la, les podrem escoltar posteriorment en el seu Return to Forever, com ben aviat escoltarem.
Nascut com Armando Anthony Corea a Chelsea, Massachusetts, el 12 de juny de 1941, Chick va començar a estudiar piano als quatre anys. Al principi del seu desenvolupament, Horace Silver i Bud Powell van ser influències importants, mentre que la música de Beethoven i Mozart va inspirar els seus instints compositius. El primer gran concert professional de Chick va ser amb Cab Calloway, que es va produir abans de la primera època en bandes llatines liderades per Mongo Santamaria i Willie Bobo. El que ve després, ja als anys 60s, ho escoltareu en el segon programa que li dedicaré.
I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.
Seguim ara amb la següent intervenció de Corea amb ECM, però ara amb la seva primera formació del Return to Forever, el primer i acústic, car, ell desenvoluparia aquest projecte amb diverses incorporacions, i convertint-lo en elèctric i a tot Latin Jazz com us he comentat. Aquest disc ”Chick Corea – Return to Forever” el va editar ECM 1022 ST el 1972. Es va enregistrar però el 2 i 3 de febrer de 1972 i ho va fer Tony May als A & R Studios, NYC, i Manfred Eicher, ell sempre, el va produir. Espero que visquis mols anys Manfred. Aquí tenim a Chick Corea, piano elèctric; Flora Purim, veu i percussions; Joe Farrell, flauta i saxo soprano; Stan Clarke, baix elèctric i contrabaix i Airto Moreira, bateria i percussions. Igualment tots els temes són de Chick Corea.
I aquest disc té un primer tema de la cara A “Return to Forever” de més de 12m. La primera versió del seu també molt conegut “Crystal Silence”, disc amb Gary Burton del qual n’escoltareu una petita mostra. El tercer tall d’aquesta cara és el tema que ara escoltareu, amb la veu de Flora Purim, qui era la parella de l’Airto Moreira aleshores...escoltem-lo doncs...
A.3.- What game shall we play today (C. Corea) 4m26s
En aquest tipus de formació, Corea utilitzà el Fender Rhodes, piano elèctric que es començà a utilitzar a finals del 60s, com per exemple en el Bitches Brew de Miles. També ho feu Keith Karrett, Herbie Hancock, Joe Zawinul, i d’altres. Joe Farrel amb la seva flauta és una altra característica sonoritat d’aquest projecte, ell qui també venia de participar en diferents formacions i també amb discos propis. Un dels primers en això de la flauta en el món del Jazz, com Herbie Mann, Eric Dolphy, i demés. La seva mestria era total, per llenguatge, tècnica, i el so tan dolç que li tragué. Chick Corea igualment enriquí la seva ample panera de colors musicals amb el Fender Rhodes, amb melodies, acords i improvisacions magnífiques, encabides totes elles en aquest tipus de música, allunyada dels estàndards de Jazz i tan personal. Per descomptat que la veu de Flora Purim i les percussions de Airto Moreira acabaren de “bastir” el projecte. La dolça veu d’ella, dóna aquell plus de calidesa i autenticitat a les músiques de Corea, alhora que també amb les percussions del brasiler Moreira, el qual també faria un camí personal encabit en multitud de projectes. I la música, la cançó, doncs és una meravella, una creació d’un il·luminat , car, fer-ho en aquells primers 70s, quan ningú ho havia fet encara, quan la música seguia d’altres derroters, doncs sí, és de visionari.
I ara em sentireu, dient amb la meva veu el que va dir la seva família quan ens va comunicar a totes i tots nosaltres el seu decés.
Encara que ell seria el primer a dir que la seva música deia més que les paraules, tenia aquest missatge per a tots els que coneixia i estimava, i per a tots els que l'estimaven:
"Vull agrair a tots aquells al llarg del meu viatge que han ajudat al fet que la música es mantingui encesa. Tinc l'esperança que aquells que tenen la sensació de tocar, escriure, actuar o d'una altra manera, ho facin. Si no és per a vostè, llavors per la resta de nosaltres. No és només que el món necessita més artistes, també és molt divertit. "I per als meus increïbles amics músics que han estat com una família per a mi des que els conec: ha estat una benedicció i un honor aprendre i tocar amb tots vostès. La meva missió sempre ha estat portar l'alegria de crear a qualsevol lloc que pogués, i haver-ho fet amb tots els artistes que tant admiro; aquesta ha estat la riquesa de la meva vida ".
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.
I encara amb aquest preciós disc, proposo que escoltem el llarg i bonic tema de la cara 2, amb una Introducció llarga al tema, un tema que ja va encetar en el seu “Piano Improvisations Vol.1” i que aquí va desenvolupar amb aquesta formació.
B.1.- Intro (C. Corea) 7m16s
B.2.- Sometime Ago (C. Corea) 8m12s
I què bonic és el tema “Sometime Ago”. Quina melodia, i quins canvis en l’harmonia tan bonics, i quina veu la de Flora Purim fent-ne la primera exposició melòdica. El ritme l’hem pogut gaudir tota l’estona i tot gràcies a l’Stan Clarke al contrabaix. També per com de manera subtil sonen les percussions i bateria amb l’Airto Moreira. Quina trempera rítmica més delicada alhora que potent també per repetitiva. Corea l’ha iniciat amb una preciosa i curta “intro” que ens vam aprendre de memòria, tantes vegades l’havíem escoltat. Segueix ell amb la primera melodia del tema, per després fer-ho Purim, i sempre amb uns acompanyaments de Farrell a la flauta. La gestió que fa Corea de la qüestió rítmica amb els acords i línies melòdiques és remarcable. Farrell és qui primer ha desenvolupat el seu solo, amb acords i melodies del tema a càrrec del líder. Un solo marcat per l’aspecte rítmic, marcant les notes alhora que melodies obtingudes. I quin altre n’ha fet en Chick magnífic, i al final amb un recolzament al que ha fet Moreira a la bateria i percussions, amb un Clarke impertorbable. Al final de nou la melodia amb Flora Purim i demés companys per acabar el tema com ho han fet, dolçament, amb una intervenció de Corea que ens recorda com és la “Intro” del tema.
Sí, perquè la llarga
“Intro” ha estat també una meravella, per calidesa, per intimisme, amb moments
solistes del líder amb una rítmica increïble. També amb moments tendres, suaus,
intervencions que han fet ell i Clarke
al contrabaix, desenvolupant també un magistral solo sense cap suport harmònic,
ell sol “front el perill”, que deien. Ells dos s’han anat tornant en les seves
intervencions fins entrar la flauta de Farrell
i Clarke fregant la berra, Corea recuperant el motiu principal i
arribant tots plegats al final i ja per donar pas al magnífic tema “Sometime
Ago”, una mena d’himne d’aquells anys d’il·lusions diverses. I la cara B i
després d’aquest tema, i de manera ininterrompuda apareix un altre dels que
serien els clàssics de Corea, el
conegut “La Fiesta”.
I ara seguim amb una altra producció de Manfred Eicher per ECM 1024 ST editat el 1973, i enregistrat per Jan-Erik Kongshaug el 6 de novembre de 1972 al Bendiksen Studio, Oslo, el que va fer a duet Chick Corea & Gary Burton, “Crystal Silence”. Amb Chick Corea, piano i Gary Burton, vibràfon. I ara ens submergirem en unes profunditats càlides, les del piano i vibràfon d’aquests dos mestres i amics que van ser. Aquest disc, per cert, és el que està més “cardat”, però hi ha alguna pista que no, com és ara la segona de la cara 1 i preciós tema de l’Steve Swallow...
A.2.- Arise, her eyes (S. Swallow) 5m05s
I ja heu pogut
escoltar quin altre tema preciós, ara a duet, crec que el primer que van fer Corea & Burton, i que va ser
aquesta “obra d’art” anomenada “Crystal
Silence”. Aquest és un tema que té una empenta rítmica força evident, tot i
la delicadesa dels seus sons. Ha començat però molt suau, de sons, i de ritmes,
tot i percebre ja l’aspecte rítmic del tema, amb un Groove insistent, que mica
ens ha captivat. La sonoritat etèria del vibràfon de Burton és d’una brillantor càlida, alhora que amb la rítmica
incorporada. Ell va ser un dels precursors en això de tocar-lo amb les 4
masses, com també ho feu Bobby
Hutcherson, cadascú però amb un llenguatge diferent, el darrer a tot Hard
Bop, mentre que el primer amb aires del món clàssic, sobretot en aquest disc. La
simbiosi obtinguda d’ells dos, és evident, essent dues ànimes bessones que
s’estimen i estimen el que fan. Els solos de cadascun tenen la versemblança i
identitat del projecte, el del “silenci cristal·lí”, la qual cosa em recorda
que la pròpia editorial ECM deia de
si mateixa, que feia la música més propera al silenci.
I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on a partir dels dijous, amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana, així és que us recomano mirar-ne la programació.
Així com també està força bé la el primer tema de la mateixa cara, i tema de Chick Corea...
A.1. Señor Mouse (C. Corea) 6m16s
Doncs ja heu pogut escoltar quina meravella ens han tornat a fer aquests dos “Mostrus”. Quina delicadesa en el break entremig que han fet aturant-se d’una manera molt velada la trempera amb la qual l’han començat. I així ha estat una bona estona, i només escoltant de fons el motiu principal, i ja per acabar-lo ells dos amb una preciosa “coda”, la d’aquest preciós “Señor Mouse”. El tema però ha començat fresc, vital, i divertit, com a ell li agradava tant de transmetre. La melodia d’aquest tema és increïblement bonica, i ells dos es complementen d’una manera total, car es van intercanviant els papers de solista i d’acompanyant. Una altra obra mestre de Corea, i un tema que també va tocar posteriorment en d’altres formacions, com per exemple les més elèctriques del seu Return to Forever.
I a la cara B del disc hi ha el tema que titula el projecte “Crystal Silence”´, que pobret està tantes vegades escoltat que no us l’he pogut posar. Hi ha d’altres temes preciosos també i el darrer és un que ja hem escoltat, el “What Game Shall we play today”, ambdós encabits en el disc anterior de Return to Forever.
També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
I seguim ara de nou amb el seu projecte Return to Forever, i disc produït per ell mateix per a Forever Unlimited Production tenim el “Light as a Feather”, Chick Corea – Return to Forever, editat el 1973 per Polydor i enregistrat per Jones & Manwaring el 8 i 15 d’octubre de 1972 als I.B.C. Studios, Londres. I aquí tenim a Chick Corea, piano elèctric Fender Rhodes; Joe Farrell, flauta travessera, saxo soprano, saxo tenor; Stanley Clarke, contrabaix; Airto Moreira, bateria, percussió i Flora Purim, veu, percussió disc amb els dos músics brasilers.
I d’aquest magnífic disc proposo que escoltem el preciós tema que titula el disc...
A.2.- Ligth as a Feather (C. Corea) 11m0s
I ja l’heu pogut escoltar de nou amb el Fender Rhodes, so característic d’una època, d’aquella època dels 70s. Un tema aquest que té moments diferenciats sobretot per les diferents sonoritats i llenguatge, jazzísitc en les improvisacions com la magnífica que ha fet Joe Farrell al saxo tenor, tan ben acompanyat per la base rítmica de tres, Corea, Clarke i Moreira, amb moments d’intensitat rítmica molt remarcables. El posterior solo de Clarke al contrabaix, fet amb una destresa de mestre, velocitat d’execució, alhora que llenguatge jazzístic, ha estat també brutal. El tema però, ha començat d’una altra manera, amb la veu de Purim i la melodia del tema, en l’ona “hispana” la dels orígens de Corea, i d’aquí les derives “latin” de la seva música. Una cançó molt bonica, cantada amb delicadesa, i encara sense acabar de copsar tota la música que es desenvoluparà en les improvisacions posteriors, la primera la del líder. Corea l’ha iniciat delicadament, tot i que de mica en mica l’anirà desenvolupant amb més energia i tempo doblat. I és que el tema té aquesta immersió fast entremig de les improvisacions. En aquests moments, hem escoltat al Corea més brillant, més entremaliat, més creatiu, al més mestre. Preciós tema que té aquests canvis de tempo que ens el fan escoltar amb més atenció, també per ser d’11 minuts, en els quals l’hem pogut gaudir d’allò més. Gran tema de Corea en aquesta segona formació de Return to Forever barreja d’acústic i elèctric, només pel Fender Rhodes, car després vindrà la guitarra elèctrica i l’estil de Jazz Fusió.
Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I encara d’aquest disc, el conegut per totes i tots vosaltres...
B.3.- Spain (C. Corea) 9m54s
Doncs aquesta composició seva va ser una de les que més va frapar en aquells anys, i ja heu vist que l’ha començat amb el Concert d’Aranjuez del mestre Joaquin Rodrigo. Miles havia fet ja al 1960 el seu Sketches of Spain, o siqui que les referències ja les tenia, alhora que també la seva inquietud i vesant llatina. Aquest és un tema que també va tocar posteriorment moltes vegades, amb les formacions que va tenir amb Paco de Lucia, Carles Benavent, Jorge Pardo i demés músics d’aquesta ona més flamenca, en el concert que van fer el 1982, per exemple, i ves per on que va ser la flauta de Pardo qui el va començar, com ara ha fet Chick amb el seu Fender Rhodes, amb una “intro” preciosa del concert de Rodrigo. El tema i melodia comença ja amb tota l’energia possible amb castanyoles i tot, tant fidel va voler ser ell a l’essència flamenca. El que ell no sabia, i encara molta gent no sap és que el títol hauria estat millor un altre, com per exemple, “Andalusia”. El canvi en el pont tan marcat rítmicament és tant i tant reconegut que cada vegada que l’escoltem crec que totes i tots piquem de mans. Després de fer un parell de chorus del tema han iniciat les improvisacions, i la primera la del flautista Joe Farrell, brutal ell en la seva exposició del tema a un tempo força viu. Per cert que Clarke de nou està soberg, amb la seva pulsió al contrabaix, la qual ens dóna més referències rítmiques quasi que les del propi baterista. I Corea el va fer de tal manera que després de cada impro recuperaven el tema, i així és que amb el de Corea tornem a quedar bocabadats per com l’ha fet, amb quina consistència rítmica alhora que recreació melòdica, creativitat, frescor, vitalitat, alegria vaja, i amb quin suport de tota la base rítmica, brutal, sí. És un tema molt “trillat” per les moltes vegades que l’hem escoltat però noies i nois, m’ha agradat posar-lo pel fet de ser un dels temes clau d’aquest disc. Clarke ha fet de nou una gran tasca solista amb el contrabaix a una velocitat esfereïdora, mostra d’una tècnica brutal, car aleshores estava en plena efervescència creativa i creixement personal i musical. I la veu de Flora Purim els ha acompanyat en els moments de la melodia, i després en el pont amb Corea, Farrell i Clarke i tots picant de mans. Brutal aquest “Spain/Andalusía”.
I encara podreu escoltar el que va fer amb l’Stan Getz ell mateix anomenat “Captain Marvel” i per tant amb el disc al seu nom, cosa que no havia passat, però em sembla magnífic poder-los escoltar amb l’Stan Getz, saxo tenor i amb Chick Corea, Fender Rhodes; Stanley Clarke, baix elèctric; Airto Moreira, percussions i Tony Williams, bateria. Editat per Verve el 1974 i enregistrat el 3 de març del 1972 a A&R Studios, NYC. Afegiré que el títol del projecte fa referència a un tema de Corea que encabí ell en el disc que acabem d’escoltar.
I d’aquest disc us posaré el tema que també està en el disc que acabem d’escoltar, i que tantes vegades havíem escoltat, però no gaires vegades de ben segur amb l’Stan Getz al saxo tenor i amb Tony Williams a la bateria...el magnífic...
A.2.- Five-Hundred
Miles High (C. Corea) 8m23s
I en aquest tema Corea seguia encara amb el Fender Rhodes tot i que també en tocà
d’altres amb el piano de cua. I ja heu vist que l’estil melòdic segueix l’ona
latin, tot i que no tant i sí en algunes de les seves frases, i ara encabit en
el projecte del gran saxo tenor Stan
Getz amb qui Corea havia tocat
en els seus inicis. El disc en qüestió és el del genial saxo tenor anomenat “Sweet Rain” editat per Verve el 1967, on Corea hi participà amb piano i dues composicions, “Litha” i
“Windows” disc que va enregistrar el més gran de tots, en Rudy Van Gelder a l’estudi que es va fer a casa seva. I el tema
comença amb una “intro” preciosa a piano elèctric sol, acabant-la amb una frase
que escoltarem posteriorment amb la qual sempre l’acaba. La melodia la fa però Stan Getz al saxo tenor i el que ja
d’entrada et copsa és la presència de nou de Clarke al contrabaix, pel so, per la contundència rítmica i gran
pulsió. Els solos els inicia el líder al saxo tenor, ell l’anomenat “The
Sound”,”El So”, amb el seu fraseig i sonoritat reconegudes ja a la primera
nota. El seu discurs també és reconeixible, per com de propi se’l va fer, com
els hi passa a tots aquests mestres. Un llarg i espaterrant solo amb crescendo
emocional a mida que el va desenvolupant. Corea
l’ha seguit, i ja d’entrada ha començat una mica més tranquil·let tot i que
l’energia s’ha anat desenvolupant de mica en mica i gràcies a la base rítmica
de Clarke i ara amb el gran Tony Williams, brutal. Chick ens ha fet gaudir de nou amb la
seva interpretació i vitalitat amb frases típiques d’ell, i creativitat al més
alt nivell amb una mà dreta molt més present que l’esquerra. Clarke de nou s’ha quedat sol, i de
fons el xarles de la bateria de Williams
fent de nou un altre descomunal solo, car aquest jove mestre contrabaixista
estava en un estat de gràcia especial, i encara hi està, afortunadament. Sense
oblidar a Moreira que l’hem escoltat
tota l’estona amb les seves percussions. Brutal tema de Corea en aquest disc del gran Getz,
quina magnífica col·laboració.
Així doncs que escoltarem un tema d’aquest disc i serà el compost per Stanley Clarke...
A.2.- After the cosmic rain (Stanley Clarke) 8m23s
I en aquest primer Return to Forever va configurar la que seria la seva quasi definitiva base rítmica amb el ja fidel Stanley Clarke però ara amb Lenny White a la bateria, una base brutal que serví en safata tota la rítmica als solistes. La guitarra de Bill Connors, que per cert a mi m’agradà força si parlem en passat, va durar poc, tant poc que al proper disc de la formació ja el va canviar pel més escènic Al Dimeola, també gran guitarrista, per descomptat, que participà en aquell trio de mestres de les sis cordes amb Paco de Lucía & John McLauglin. I el tema té cares diverses, melòdicament parlant i també rítmica, com heu pogut escoltar. La melodia té uns aires majestuosos com és en el descens harmònic i en d’altres moments. El tempo però es reconvertirà en quelcom de més potent en els solos dels tres solistes Corea, Connors i Clarke ara amb el baix elèctric i sonoritat brutal. El tema és llarg i a més el fan més d’una vegada abans dels solos, el primer el del baixista. I quina sonoritat que li treu del seu baix passat per estris electrònics diversos, alhora que execució i creació brillant amb un discurs remarcable. I com han doblat el tempo a la meitat del seu solo, acollonant l’energia que ens han subministrat. I de nou Corea ens ha copsat per les seves maneres, vitalitat, frescor, llenguatge molt relacionat amb el so de l’instrument, ves tu quines coses te la música, brutal solo amb motius persistents, tempo brutal per acabar amb el descens harmònic tan bonic i majestuós. I ves per on que en aquest tema no hem pogut escoltar al guitarrista Connors en un solo, quina llàstima. Bé, és qüestió que l’escolteu vosaltres mateixos adquirint el CD o a per internet.
I ja per acabar
aquest primer programa dedicat a la prolífica obra del molt estimat Chick Corea, tot i que ens deixem molts
dels seus discos, i per tant és un humil homenatge el que jo li faig, i
repeteixo que li faig amb els meus vinils, i per tant no escoltareu res de la
seva darrera època amb el Paco de Lucia
i tants altres més projectes, car segur que la coneixeu molt més que la seva
primera etapa. I acabarem amb el disc del 1975, produït per ell mateix, i disc
experimental anomenat “The Leprechaun”
editat per Polydor el 1976. Amb Chick Corea, piano acústic, piano elèctric
Fender Rhodes, orgue elèctric Yamaha, clavinet Hohner, sintetitzadors (ARP
Odyssey, Micromoog, sintetitzador modular Moog Model 15), percussió; Danny
Cahn, John Gatchell, Bob Millikan, trompetes; Wayne Andre, Bill Watrous,
trombons; Joe Farrell, saxo soprano, flauta travessera; i una secció de
cordes amb Ani Kavafian, Ida Kavafian,
violins; Louise Shulman, viola; Fred Sherry, violoncel; Eddie Gómez,
contrabaix; Anthony Jackson, baix elèctric; Steve Gadd, bateria i Gayle Moran,
veu.
S’ha de dir que aquest disc va ser un punt i apart de la seva carrera, per dir-ho d’alguna manera, car es va introduir en uns espais melòdics i harmònics, amb instruments de cordes, melodies diverses i amb una musicalitat allunyada de la que hem escoltat al llarg del programa, si exceptuem els seus moments solistes, car llavors sí que el reconeixem. Les composicions tenen però un sabor diferent, i ens mostren les seves inquietuds i creativitat, la d’aquest gran pianista i prolífic compositor, Chick Corea, el nostre estimat Armando. Aquesta potser va ser la primera col·laboració amb el gran baterista Steve Gadd i recupera de nou al seu flautista preferit, en Joe Farrell, afegint-s’hi al contrabaix l’inefable Eddie Gomez, artífex de la rítmica d’una època del Bill Evans Trio, ni més ni menys. En fi, un canvi substancial de música i amb noves incorporacions, el projecte havia de sonar de meravella, com ara escoltareu.
Doncs m’agradarà que escolteu el tema compost de dues parts, escoltant nosaltres només la primera, anomenat...
B.3.- Leprechaun’s Dream 1 part (C. Corea) 6m23s
Doncs ja heu pogut
escoltar amb quin altre tema divers seguim gaudint de la seva música. Ha acabat
subtilment amb unes veus dolces, i l’han començat amb aquestes mateixes veus
potser més potents. Les cordes fregades han aparegut ben aviat i els
sintetitzadors han acabat d’omplir les sonoritats majestuoses. Els canvis en el
tema es van repetint, amb les veus celestials, i cordes fregades en el que és
una llarga exposició del tema. La subtilesa del so de Corea al Fender Rhodes
s’afegeix a tot l’espectre sonor, de veus i cordes fregades. La cosa però
canvia en el solo de Farrell on
apareix la secció rítmica brutal de contrabaix i bateria amb Corea als acords. El flautista fa un
solo en el tros de tema que sembla tenir un crescendo harmònic al final. La
mestria de Farrell ens la mostra de
nou, el seu delicat so, el seu reeixit fraseig, la seva tècnica, i per sobretot
de tot, la identificació amb el líder Corea.
Aquest s’hi afegeix i sempre amb la base, ara de dos, i amb la presència
magnífica de Gómez al contrabaix i Gadd a la bateria, ambdós ara puntals
sòlids de la màquina rítmica. Sembla haver-hi un motiu rítmic principal o frase
curta que va repetint, però a més ell fa una altra obra d’art en la seva intervenció
solista. I la delicadesa com l’ha acabat, i com si ha afegit Farrell de nou, i les veus de les
sirenes que ens conviden a anar a l’illa d’Ítaca.
I ara sí, i ja per acabar aquesta primera part, escoltarem el magnífic i potent tema.
A.5.- Nite Sprite (C. Corea) 4m31s
Doncs ja veieu, aquests són peres del mateix paner, tot i sembla que siguin d’un altre. Els efectes dels sintetitzadors es veuen aquí força emprats pel líder, coses que passaven en aquells anys de desenvolupament electrònic. I el tema comença ja amb una certa vitalitat tot i tenir després un tempo més o menys tranquil, i molt més potent en el pont, on ens trobem amb tota l’energia rítmica que empraran en els solos. I ja heu pogut constatar els solos que ens ha fet el líder, i jo diria que per la dreta ha sonat Corea sintetitzat d’una manera, i per l’esquerra el saxo soprano de Farrell i aquest a moments també sintetitzat. La mestria del líder a les mans de qualsevol dels teclats ha estat més que evidenciada. També la feina de Farrell amb els diferents instruments amb els quals l’hem pogut escoltar avui, i diversos projectes de Corea en els quals hi ha participat. Un tema amb tota l’energia adequada i qualitat, a tota Fusió, la que en aquells anys feien i que nosaltres en gaudíem, moments on el Jazz Modern post Bop vivia certament unes hores molt baixes, malauradament. Un altre brutal tema amb un Gadd increïble amb una presència remarcable alhora que curtet solo final abans de recuperar la melodia principal, afegir-hi el pont tan bestial i rítmic, per acabar-lo de cop.
Amb aquest tema i projecte de Corea acabem aquesta primera part dedicada a ell, i recordo que heu escoltat la música que va fer des del 1971 fins el 1975, pocs anys però que van ser molt prolífics per ell, enregistrant i creant música sense parar-se ni per anar a fer un cafè. Espero que us hagi agradat aquesta selecció, la que he volgut fer amb els meus vinils, comprats tots ells en el seu moment i època, o sigui als 70s. Us recordo que hi haurà una segona part, la seva primera època dels 60s, iniciada amb post Bop per després evolucionar en l’ona del Jazz d’Avant Garde o Free Jazz, i per tant molt més canyera en un altre aspecte i no només en el rítmic.
Doncs res, que us
recordo que aneu a veure jazz en directe
a llocs com Jazz Club La Vicentina, La
Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff,
Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan,
Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir
discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit. Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat,
xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset
i Mallol.
