Programa 647 - 569 The Changes: Pablo Castillo, Héctor Floría, Smack Dab i TRO, dimecres 16 de juliol de 2025.

0 comentaris

Enllaç a l'àudio del programa:

 
Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i de nou amb un programa recuperat de la 15a temporada, el 569 dedicat a l’editorial The Changes. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
 
I ja parlant del programa d’avui, el 569 de la 15a temporada, dir-vos que el vaig dedicar a projectes de la discogràfica muntada, inventada, parida i demés qualificatius tots admiratius, per una colla d’amics, noies i nois de la mateixa generació, més o menys, com són Oriol Vallés, Joan Casares, Lluc Casares, Héctor Floría, Irene Reig, Alba Pujals i de ben segur algun més, anomenada The Changes, Els Canvis que venen, devien voler dir.
 
Escoltarem els darrers projectes que han editat com són: “Introducing”, de Pablo Castillo; “Phanerozoic”, de l’Héctor Floría, el “Supertralla” dels Smack Dab i dels TRO, “Segueix l’instint”, i avui amb un micro conte de Carme de la Fuente.
 
Tots aquests discos publicats per The Changes aquest 2023, i també, genèricament, al blog us posaré l’enllaç al Bandcamp d’aquesta discogràfica amiga.


I començarem amb el primer CD de Pablo Castillo al seu nom, com a líder, l”Introducing Pablo Castillo”. Publicat el 21 d'April 2023 i gravat per Juan Antonio Mateos i Ernie McGomma a l'estudi “Grabacions Submergides” els dies 29 i 30 d'agost de 2022. Mesclat i masteritzat per Curro Ureba de “Trafalgar Estudios”. Disseny del disc: Ricky Sainz. Foto de portada i de la sessió d'enregistrament: Bjørk Delcroix. Fotos de l'artista (portraits): Amanda Malia. Amb Pablo Castillo - Trompeta. Manolo Perfumo - Guitarra. Alejandro Tamayo - Contrabaix i Carlos Ayuso - Bateria. I la col·laboració de Joan Codina – Trombó (tracks 1, 3 & 6) i Carlos Ligero – Saxo Alt (tracks 1 & 6). I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç al bandcamp del disc:
https://thechangesmusic.bandcamp.com/album/introducing-pablo-castillo.
 
I aquest és un projecte d’estàndards tocats en clau de Hard Bop o Neo Hard Bop, car sovint ja no sabem com etiquetar l’estil de Jazz que toca una formació. I sí que parlant de ritmes i tempos, dir-vos que pràcticament tots van a 4x4, mentre que el tempo és més divers havent-hi un parell de delicioses baladetes, “Solitude” la que més, i “The Night We Called it a Day”. I ja amb un puntet més de tempo i Swing delicat han inclòs la preciosa “Where or When”. També dolça de tempo és el “Off Monk”. I ja a tempo Fast i a tot Swing tenim el vital i magnífic “Vignette”. I més vital és encara el “Big Foot” i també el “Tea For Two”.
 
I els començarem escoltant en el preciós tema compost per Rodgers & Hart, quan hi ha lletra, que no és el cas i anomenat....
 
1.2.- Where or When (Richard Rodgers & Lorentz Hart) 7:01.
 
I amb quin tema més maco hem començat el programa d’avui. Una cançó composta per aquesta gran parella de compositors que van fer el 1937 per el musical “Babes in Arms”, i que tantes i tants han cantat i tocat de manera instrumental, com han fet els nostres joves herois. El Swing és brutal i ja d’entrada i l’han fet a quartet de trompeta, guitarra, contrabaix i bateria. I la primera part de la melodia, en les dues As, l’ha feta el líder a la trompeta, ell que és Pablo Castillo, que ens l’ha feta amb un so ple alhora que càlid. I el pont o la B, l’ha fet Manolo Perfumo en un tema d’estructura típica de 32 compassos i de la forma AABA on el líder ha recuperat la melodia en la darrera part del tema. I les improvisacions les han fet el líder a la trompeta i el guitarrista, ambdós de manera magistral, el primer amb un so robust també i bon fraseig, i el segon amb un so profund i càlid, alhora que amb una digitació precisa, i tots dos, amb la melodia per davant. I no oblidem no, la base rítmica de dos, amb l’Alejandro Tamayo contrabaix i Carlos Ayuso, bateria. Un preciós tema per començar-los a escoltar.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I els seguirem escoltant en el tema compost per Barry Harris en el disc publicat per Prestige el 1968 “Bull’s Eyes” on hi hagué Barry Harris, piano; Kenny Dorham, trompeta; Charles McPherson, saxo tenor; Pepper Adams, saxo baríton; Paul Chambers, contrabaix i Billy Higgins, bateria i tema anomenat...
 
2.6.- Off Monk (Barry Harris) 7:14.
 
I què bonic ha estat també aquest tema de Barry Harris. Un tema no massa conegut pel gran públic i que ells han fet la mar de bé, fent-lo clavat a l’original pel que fa a tempo i Swing, amb la única diferència del piano del líder Harris i la guitarra Perfumo. I aquí hi col·labora Joan Codina al trombó, què és qui ha fet el primer solo. Joan ens ha fet una molt bona improvisació amb tots els aires de mestres com Curtis Fuller, ell que ha manegat la vara amunt i avall amb destresa, bon fraseig i llenguatge jazzístic. L’altre col·laborador ha estat Carlos Ligero al saxo alt. I quin so més maco i fraseig lligat lleuger i gràcil que li hem escoltat alhora que el so magnífic del seu alto vintage. I encara s’hi ha posat el líder Castillo a la trompeta amb aquest so robust i ple que té, i que tan ens ha agradat, com també el de la guitarra de Perfumo. Un tema prou llarg de 7 minuts i una mica, coses que diuen molt de la generositat d’aquests músics, i sobretot del líder. I encara hem pogut escoltar un tros de solo a càrrec de Tamayo al contrabaix en una A del tema. Magnífic tema que ens han fet el sextet liderat per Pablo Castillo.
 
I coses sobre aquest projecte les podreu llegir al blog...
En la trajectòria de tot solista arriba l'esperat i decisiu moment de gestar un primer àlbum, amb el qual un es troba amb la necessitat de confiar en les pròpies idees, transmetre-les als altres músics i materialitzar-les, tractant que el resultat sigui un reflex tan concís com sigui possible dels seus propis propòsits. Un primer treball, més que no pas una carta de presentació, és una declaració d'intencions. Entre els trompetistes, Miles Davis va liderar la seva primera sessió als 19, Booker Little als 20, Clifford Brown i Freddie Hubbard als 22, Chet Baker als 23, Louis Armstrong als 24, Roy Eldridge i Dizzy Gillespie als 25... i als vint-i-sis anys li ha arribat l'hora al trompetista barbatenc, de Barbate, Pablo Castillo. Per a l'ocasió Pablo ha reunit cinc dels seus aliats habituals, procedents tant de terres andaluses com catalanes, per gravar a l'antiga usança: tots plegats, sense cascos i fins i tot sense faristols. I amb l'elecció d'un repertori comú, fet que no és accidental, ja que permet als seus companys tocar de memòria, obrint-se a la interacció i afavorint en gran manera l'espontaneïtat.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema compost per Charlie Parker i anomenat..
 
3.1.- Big Foot (Charlie Parker) 5:43.
 
I què bé acabar a tot Bebop amb aquest tema del genial Parker. I de nou ho hem fet amb el sextet, què bé. Remarcable ha estat l’arranjament que ha fet el líder sobre el tema de Parker, coses que s’han notat sobretot en el tram musical previ a la improvisació del líder, on els vents amics han fet unes frases curtes mentre ell es preparava, agafava aire per iniciar la seva posterior i veloç improvisació. I quina bona tasca ha fet Pablo en la seva improvisació a tot Blues, que aquest tema de Parker és això, un  magnífic Blues. I posterior al líder ha aparegut el saxo alto de Carlos i què bé ho ha fet de nou, a tot Bebop com el seu immortal creador. Tot un gust descobrir aquests joves músics, desconeguts per mi, si exceptuem a Codina i Tamayo que sí són vells coneguts i amics, aquests joves músics. I Joan l’ha seguit d’entrada amb més calma, coses que han canviat posteriorment per fraseig i més notes lligades, oferint un molt bon discurs, ple per sonoritat. I just a les acaballes, encara hem escoltat el curtet solo del baterista el qual ens ha fet 2 Chorus del tema. I ja l’han acabat de cop després de recuperar la curta melodia d’aquest “Big Foot” de Charlie Parker. Felicitats Pablo Castillo, Manolo Perfumo, Alejandro Tamayo, Carlos Ayuso, Joan Codina i Carlos Ligero.
 

I seguiré amb aquests projectes de la nostra jove i estimada discogràfica The Changes, i ara amb el “Phanerozoic” de l’Héctor Floría. Publicat el 31 d’octubre d’enguany. I enregistrat per Marc Piña al Local Estudi. Mescla i masterització a càrrec de Jan Valls. Disseny de coberta per Héctor Floría. Foto de Pawel Czerwinski. Amb Héctor Floría, saxo tenor; Joan Mar Sauqué, trompeta; Joan Monné, piano; Giuseppe Campisi, contrabaix i Joan Casares, bateria. Totes les cançons compostes per Héctor Floría, excepte "Divendres vespre" per Irene Reig. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç al Bandcamp del disc:
https://thechangesmusic.bandcamp.com/album/phanerozoic.
 
“Phanerozoic”, que deriva del grec i significa "vida visible", és l'àlbum debut del saxofonista Héctor Floría. “Phanerozoic” és l’Eó de la Terra on els organismes vius comencen a agafar formes complexes, evolucionen i es diversifiquen. I és així com veu el seu primer treball el saxofonista, una selecció de temes que van des de les seves primeres composicions fins a les més recents, mostrant la seva evolució com a músic i persona.
 
I aquest és un disc generós per la quantitat de música i molt bona que hi ha. 11 temes on sí que n’hi ha de curtets, 3 de al voltant dels 2 minuts, mentre que la resta van dels 4 als més de 7, o sigui que es podrà gaudir una molt bona estona. I pel que fa a tempos i ritmes, l’Héctor se’ns ha revelat com un compositor que gaudeix més en els tempos mèdiums i baladetes que no pas en els molt vitals, tot hi haver-n’hi també. I de balades en tenim diverses com són ara “Kleine”, “Dear Irene” on hi ha també una presa alternativa. I molt delicat i a tot Swing és el preciós “Cambrian”.  I també així de tempo és el tema d’Irene Reig, “Divendres vespre” fent melodia a duet de saxo tenor i trompeta i posterior Swing. I quasi al mateix tempo hi ha “Entre places” i també a tot Swing. I a un ritme ternari, sembla, és el que titula el disc “Phanerozoic”. I ja a partir d’aquí els tempos són francament més vitals com és el “Dr. No” i esclar, a tot Swing a moments i a Latin uns altres. I un altre així també és “Let’s Freddie my Friend” amb una melodia a ritme així com trencat. I els dos més vitals són els dos més curtets, “Neogene” i “Jurassic” que no arriba als 2 minuts i d’una trempera brutal.
 
Doncs ja els escoltarem en el preciós tema compost per Irene Reig i anomenat...
 
4.2.- Divendres vespre (Irene Reig) 7:03.
 
I quin tema més ple de calidesa aquest “Divendres vespre” de la gran Irene Reig, des d’aquí un petonet, Irene. La vam tenir a trio al Jazz Club la Vicentina l’octubre passat en un concert extraordinari. I el tema d’ella l’han interpretat aquest quintet de mestres, el que més, en Joan Monné que els va tenir d’alumnes a l’Esmuc a tots menys a Giuseppe. Un tema realitzat a base de diversos trams musicals, el primer amb la presentació del tema i melodia. L’han acabat però delicadament, d’aquella manera que dic sempre, que en un directe s’allargassaria segons públic i músics. La melodia és molt maca, poques notes i molt ben posades. I què bo el pont o la B del tema que l’han fet a tot Swing, en un tema on l’estructura s’aparta de les típiques. I Joan Mar, que també vam tenir a trio al setembre, ha estat qui primer ha improvisat i ja heu pogut constatar amb quin so més brillant per registre d’aguts i també en el registre del mig, alhora que magnífic discurs i fraseig. I el líder l’ha seguit amb un so ple i robust també, i grans idees creades alhora que escales inversemblants. Monné al piano els ha seguit amb una mà dreta lleugera i gràcil i digitació prístina i pura, creant unes precioses línies melòdiques. Un molt bonic tema d’Irene Reig i que ells han executat la mar de bé, ideal per començar-los a escoltar.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I un altre d’aquests magnífics temes és el compost per Héctor Floría i anomenat....
 
5.7.- Entre places (Héctor Floría) 5:17.
 
I amb aquest Swing tan bonic els hem continuat escoltant, ara amb aquest tema del líder Floría. I ell mateix ens ha fet la maca i delicada melodia, i n’ha iniciat les improvisacions. Un seu so ple i profund i tot plegat vestit amb un fraseig veloç, notes a cabassos, i totes molt ben posades. Ja fa temps que l’escolto a l’Héctor i dia a dia he constatat el seu creixement personal i musical, cosa que estem escoltant en aquest el seu primer treball discogràfic al seu nom. Un tema que han fet a quartet de saxo, piano, contrabaix i bateria. I no oblidem, no, que al contrabaix hi tenim a Giuseppe i a la bateria al Joan. I és que la bateria del Joan ja no la deixarem d’escoltar fins al final del programa. I la improvisació de Monné al piano ha estat de nou precisa, delicada la seva digitació alhora que feta amb un gust exquisit. I ja han recuperat la melodia del tema d’estructura atípica de 40 compassos i de la forma AABCA, amb un pont de 16 compassos, la B i la C del tema, amb un canvi tonal preciós. Bravo per aquesta composició de l’Héctor Floría.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema compost per l’Héctor Floría i anomenat...
 
6.1.- Dr. No (Héctor Floría) 4:39.
 
I quin gust de tema. I sí, i ara penso que el “Leitmotiv” d’aquesta discogràfica, vaja, el d’elles i ells, és el de fer un Jazz Modern, actual i per tant contemporani, però seguint la “tradició”, la música d’aquells músics que van sorgir als anys 40, 50 i 60 del segle passat, o sigui a tot BeBop o Hard Bop, però fet ara. I aquest és un dels temes, el sisè en la versió completa del programa, que segueix aquest tarannà. Un gran tema de l’Héctor a tot això que acabo de dir, a tot Hard Bop d’ara. El ritme és Latin en la presentació del tema, o sigui en el primer tram musical, i també en les improvisacions, en la primera a càrrec del líder Floría al saxo tenor, el qual ens ha deixat bocabadats per com ben trenada l’ha fet. Un so força personal i llenguatge propi que ja li reconeixem. I què brillant en Joan Mar amb la seva trompeta a tot Clifford Brown, i esclar, Fats Navarro del qual aquest any celebrem el centenari del seu naixement. Joan ha crescut també d’una manera que només gent com Matthew Simon sabrien veure fins a quin nivell ho ha fet. I encara hem escoltat la digitació precisa i improvisació del pianíssim de Joan Monné, amb una gran tasca solista, conjuminant perfectament ambdues mans i així enriquir el seu discurs. I ja, retorn al tema i acabar-lo magistralment, ideal per ja deixar-los d’escoltar. Felicitats Héctor Floría, Joan Mar Sauqué, Joan Monné, Giuseppe Campisi i Joan Casares.


I seguim amb un altre d’aquests magnífics discos i ara serà el dels Smack Dab, “Supertralla”. Publicat el 29 de setembre i gravat per Ferran Donatelli i Guim Cifré a Vertigo Estudi el 7 de maig de 2023 i al Milano Jazz Club el 6 de maig de 2023. Mescla i màster a càrrec de Jan Valls. Fotografies: Clara Conill i disseny gràfic: Joan Casares. Amb Oriol Vallès, trompeta; Lluc Casares, saxo tenor; João Pedro Coelho, piano; Pau Sala, contrabaix i Joan Casares, bateria. Les composicions dels temes van així: L'1, 2 i 7 de l'Oriol Vallès, els 3 i 6 del Joan Casares, el 5 del Lluc Casares, el 4 de George Gershwin i el 8 de Cedar Walton. I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç al Bandcamp del disc:
https://thechangesmusic.bandcamp.com/album/supertralla.
 
I aquest és un altre treball generós per la quantitat de música que es podrà escoltar, amb 8 temes llargs, tres superant els 8 minuts i quasi arribant als 9 en el directe al Milano del “C’s Delight”. I pel que fa a ritmes i tempos, dir-vos que balada, balada com a tal no n’hi ha, i el tema més aproximat per tempo mèdium és “Smack@Night”. I a un tempo també mèdium i ritme així com trencat és el directe al Milano “Precious Mountain”. I a tot vals i també tempo similar és el tema de Cedar Walton, “Jo C’s Delight”. I ves per on que el ritme beat apareix en el “XXX” i tempo més vital, que el Swing ja apareixerà en les improvisacions. I a tot Swing i similar tempo és el tema “Love Walked In”, un estàndard derivat d’un musical de l’època. I ja més viu de tempo és “Gran Basar” amb la melodia feta a duet de saxo tenor i trompeta, com passa en d’altres temes. I més vital és el “Va, què?” a ritme barreja de ternari i 4x4 en moments de les improvisacions. I ja per acabar i encara més viu de tempo i a tot Swing és el tema que titula el disc “Supertralla”.
 
I començarem delicadament amb el preciós tema de Lluc Casares anomenat...
 
7.5.- Smack@Night (Lluc Casares) 8:35.
 
I ja hi tornem a ser, i ara amb el primer tema dels Smack Dab de l’Oriol Vallès i Joan Casares, ell que hi tornarà a ser en el darrer projecte, els TRO. I aquest tema no és una balada, no, però és un tema força maco i càlid per melodia i també per les improvisacions. Iniciat amb el so del Rhodes pel teclista João Pedro Coelho, per ja aparèixer la melodia feta pel líder a la trompeta, tot i que  al final s’hi ha afegit el saxo tenor de Lluc. Un tema força entremaliat de melodia, qüestions rítmiques i canvis, que n’hi ha força. Lluc ha estat el primer en improvisar, i ja heu vist de quina brutal manera ho ha fet, Una gran destresa en el ràpid fraseig, la qual cosa implica una gran tècnica. Quin gran solo que ens ha fet el bo d’en Lluc també amb un llenguatge que ja li reconeixem, per frases i per la manera com les fa. I l’Oriol ha aparegut amb la seva trompeta, també força brillant, tot i situar-se en el registre del mig, més càlid. També ha volat cap al registre més agut, tot i que no massa. El seu discurs ha estat molt melòdic i també sovint entremaliades les seves frases, i amb un punt de Funk al final, just abans d’aparèixer el teclista Pedro Coelho amb el Rhodes o similar. Un so que se li escau la mar de bé, per com de suau queda tot plegat. Un gran tema del Lluc per començar-los a escoltar.
 
I com va anar al malauradament desaparegut Milano Jazz Club ho podreu llegir al blog: “Supertralla!”. Van ser les primeres paraules d'una assistent al concert d'Smack Dab al Milano Jazz Club el 6 de maig del 2023. Aquell dia els micròfons estaven preparats, la cinta rodava, els instruments brunzien. En un estat d’èxtasi, els oients movien les parpelles catatònics. Miríades de formes musicals brollaven a dalt de l’escenari, precipitant-se sobre el públic. Els més despistats no se’n sabien avenir i els que ja sabien a què venien van veure els seus desigs fets ordres. La barra va servir copes amb escreix i els peixos grossos van beure llurs gintònics amb gran eufòria. En una sola frase: tothom hi va guanyar. Per si aquesta crònica pot semblar tendenciosament exagerada, dos dels peixos d'aquell directe han estat inclosos a l'ítem que tens entre les grapes. Si s'afina l'orella es pot escoltar, entre els brams i els aplaudiments en acabar els temes, la multitud corejant la consigna: "Supertralla, supertralla!"
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I encara els escoltarem en el tema compost per Joan Casares  i anomenat...
 
8.6.- XXX – Late Night Alter Ego (Joan Casares) 5:47.
 
I déu n’hi do quina trempera de tema, i com es nota que ha estat compost pel baterista i co-lider d’aquesta banda, en Joan Casares. I el Swing que ha aparegut en les improvisacions, no hi era, no, als inicis del tema, car ha començat a tot Beat marcat per la bateria del jove compositor. La melodia l’han feta els dos vents, saxo tenor i trompeta, a duet, amb un so perfectament complementari. I el tema és molt interessant per com els trams musicals han anat apareixent, el primer, presentació i melodia i el segon la brutal improvisació de l’Oriol a la trompeta, i ja a tot Swing. I sí, ens ha tornat a frapar per com de brillant l’ha fet, alhora que per les seves frases ràpides i fraseig inversemblant, alhora que afinació perfecte allà dalt del registre agut. I el so complementari del saxo tenor de Lluc ha aparegut després, i com ha trenat la seva brutal  improvisació. So, llenguatge, tècnica i bon gust, tot això és el que implica en el que fa. I encara Monné al piano ha acabat quallant una altre magistral improvisació, que per això va ésser el mestre de tots ells, exceptuant-ne Giuseppe, ell que és sicilià i català, car, va amb espardenyes a tocar i parla i escriu el català perfectament, un bravo per a ell. I després tema i final d’aquest gran tema de Joan Casares.
 
I també podreu llegir al blog el què ens expliquen ells dels seus temes i com va anar tot plegat a l’estudi... L'endemà de la gesta del concert al Milano Jazz Club, es va repetir la gesta a l'ambient estèril, de laboratori, dels estudis Vertigo. La banda comptava amb el pianista João Coelho, consagrat científic del beat. Amb el seu impuls van abordar les seves noves i intricades composicions: “Gran Basar”, on no hi falta res; “Jo C's Delight”, retrat naturalista; “Smack@Night”, paisatge nocturn, evocant l’ambient habitual de la posada en escena; “XXX”, representació de l’alter ego d’una criatura bondadosa a partir de mitjanit; “Va, què?”, escena d’una resolució de conflictes quotidians. I per descomptat, sense necessitat de descriure aquesta composició a hores d´ara, Supertralla! Per tancar el disc hi ha dos homenatges. No podia faltar un “standard” del repertori de musical nord-americà com “Love Walked In”, arranjat per l'Oriol Vallès. I per concloure, una versió d'un referent com és Cedar Walton, “Precious Mountain”, que hem volgut traduir lliurement com a “Muntanya Regalada”.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema que titula el disc, compost per l’Oriol Vallès...l’anomenat...
 
9.2.- Supertralla (Oriol Vallès) 5:29.
 
I amb quin brutal solo de bateria quasi que han acabat aquest tema a tot Hard Bop dels Supertralla i compost per l’Oriol Vallès. Esclar que després del solo, sí que l’han acabat, el tema, i tal i com l’han començat. Una melodia feta a duet dels dos vents i amb una base rítmica impressionant i tema a tot tempo viu i amb un Swing brutal per Walking del baixista i copets als plats i xarles del baterista. I el tema té trams amb diversitat de ritmes, tot plegat molt interessant. I ja ben aviat i de pressa, que tenim tard, la brutal i altre cop brillant improvisació de l’Oriol a la trompeta. I quin gran solo i ràpid que ens ha clavat, alhora amb una magnífica sonoritat i fraseig inversemblant per veloç i fet amb un gust exquisit. I esclar, després d’ell el bo d’en Lluc ens ha tornat a frapar per la velocitat del seu fraseig alhora que per la manera com l’ha exposat. Un so característic, un tant fosc, a voluntat però, la del seu instrument, un Balanced Action de Selmer, d’aquells vintages tan impressionants i autèntics. I la seqüència de solos s’ha repetit, car després del tenor l’ha fet      Joao Pedro Coelho al piano el qual ens ha tornat a noquejar per la seva clarividència en ambdues mans, una dreta lleugera i gràcil i una esquerra recolzant la dreta amb acords puntuals. I tal i com he dit a l’inici, després el brutal solo del Joan, recuperació del tema i melodia i ja per arribar a un final que ha estat de cop. Brutal tema per ja deixar-los d’escoltar, felicitats Oriol Vallès, Lluc Casares, João Pedro Coelho, Pau Sala i Joan Casares.
 
I després d’aquest magnífic projecte, sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Ostres, i amb quina dolçor ens ho diu Carme i sempre parlant-nos de la música dels nostres herois.


I ja per acabar el programa escoltarem els TRO i els seu “Segueix l’instint”, publicat el 23 de juny i enregistrat i mesclat a Medusa Studio per Roger Rodés l'abril de 2023. Disseny gràfic: Pere Miró i Joan Casares. Amb Pere Miró, saxo baríton i composició (1, 4, 8); Xavi Castillo, contrabaix i composició (3, 5, 7) i Joan Casares, bateria i composició (2, 6). “Segueix l’Instint” és el tercer disc de TRO des de la seva formació l’any 2015. Amb aquest nou treball la banda segueix fidel al seu so i al seu compromís amb el Jazz instrumental a Barcelona. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç al Bandcamp del disc:
https://thechangesmusic.bandcamp.com/album/segueix-linstint.
 
I sí, perquè la seva identitat musical és també rítmica, car aquest és un trio que no cedeix concessions i la seva “tralla” és força característica. Per això dels 8 temes, només el darrer es podria definir com una mena de balada, l’anomenat “Com un mussol”, i així ens ho acaben dient cantant ells al final del tema, amb els ulls ben oberts encara que sigui ben fosc i sempre amatent, com els mussols fan. Els temes no són massa llargs, des dels 3 i escaig fins els 4 i mig, però considerant l’energia desplegada, ja us dic que en quedareu ben servits, i per això tenim a mèdium tempo i a tot Swing el “SCP”. I a partir d’aquí tot esdevindrà més vital a tot Swing com en el tema “The One and Only Night With The Devil”. I més vital i molt marcat de ritme per ja la pròpia melodia és el tema anomenat “Onvas tan baix” que no, no és del baixista, no. I tampoc ho és  “Castillo que te pillo”, que es déu n’hi do de vital i sí que va a tot ritme càlid, a tot Latin i a Swing en les improvisacions. Força vital i també a tot ritme Latin és el “Samba da Tempestade”. Més viu i a tot Swing és el tema “He Will Always Give You The Blues”. I el més vitals és el tema que titula el disc “Segueix l’instint” que va a tota tralla i Swing pel “walking” del baixista.
 
I com que aquests temes són curtets en posaré un de més, i per això podrem començar amb el més tranquilet compost per Pere Miró i anomenat...
 
10.8.- Com un mussol (Pere Miró) 4:08.
 
I ara hem passat dels saxos tenors de Floría i Casares al baríton d’en Pere Miró, ell en un registre més baix i característic so un tan metàl·lic, típic del baríton. I aquest tema suau i tranquil marcat per les notes guia del contrabaix de Castillo l’han iniciat fent la melodia en els primers trams, i ja heu pogut escoltar de quina manera l’han acabat, cantant ells “Som com un Mussol”, sempre amatent i benplantat. I després de la melodia del tema, Pere ha aparegut fent la seva improvisació marcada per l’aspecte rítmic i no només. La melodia hi ha aparegut, cantarina com ella és, i que per cert, han recuperat ben a prop del final, tot just abans del “Som com un Mussol”. Curiós tema per ja començar-los a escoltar.
 
I un altre d’aquests temes i ja ara més potent és el compost per Xavi Cas tillo i anomenat..
 
11.7.- The One and Only Night With The Devil (Xavi Castillo) 3:55.
 
I aquest és el tarannà vital de la resta de temes, amb el típic so pelat de saxo, contrabaix i bateria. La manca d’instrument harmònic fa que tot sigui així de net, i algú dirà, desangelat, si se’m permet. Un tema on sí que hem pogut escoltar un molt bon solo del Joan a la bateria, ell més sol que la una, a les acaballes del tema. I l’ha començat Pere fent-ne la melodia, en el seu primer tram musical, amb el seu magnífic so i millor improvisació passejant-se per acords i escales de manera molt brillant, i parlo per com ha sabut trobar unes línies melòdiques tan apropiades als canvis harmònics. I Sala ha estat també brillant en la seva exposició solista a contrabaix solo, acompanyant-lo per darrera del tot Joan amb les escombretes. I amb el solo de Joan i recuperació de la melodia, han arribat al final d’aquest sorprenent tema de Castillo.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79, Barcelona: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava, Terrassa:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club Sant Vicenç, Sant Vicenç dels Horts:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i ja encarant el darrer dia del 16è Festival de Jam Sessions a SVdH on tindrem el combo d’alumnes i professors d’El Musical de Bellaterra amb l’Eladio Reinón entre ells, i sempre amb el Geni Barry Septet un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club Sant Vicenç us hi esperem a partir de les 20h al pati-jardí de Can Comamala en plena Festa Major d’Estiu.
 
I més temes així de potents són els altres, com aquest, més vital i a tota samba el compost per Joan Casares i anomenat..
 
12.6.- Samba da Tempestade (Joan Casares) 3:00.
 
Doncs m’ha agradat aquesta incursió del trio en terrenys pantanosos, aquests de les bosses i demés, com aquest que acabem d’escoltar. I esclar, amb una melodia curta i senzilla, que no simple”, i després sí que hem escoltat un llarg solo del compositor a la bateria. I no oblidem no que ha estat ell que l’ha començat amb una curta “Intro” que ha deixat pas a la melodia a càrrec del saxo baríton de Pere Miro. I sí que Joan s’ha esplaiat en el seu solo, primer picant de mans les timbales i caixa, per després fer-ho amb les baquetes i sense tocar massa els plats. I el saxo baríton de Miró ha brillat de nou per la seva exposició solista, pel seu llenguatge jazzístic i les frases trobades. I després ell mateix ha recuperat la melodia divertida i una mica entremaliada, per ja acabar el tema.
 
I ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el programa d’avui dedicat a projectes de la discogràfica The Changes amb el tema compost per Pere Miró el que titula el disc i anomenat...
 
13.1.- Segueix l’instint (Pere Miró) 3:31.
 
I aquest ha estat un altre tema, senyal d’identitat d’aquesta formació a trio, els TRO. Aquí l’essència és més bopper per velocitat d’execució. Abans del Swing per “Walking” brutal de Castillo en la improvisació de Miró, hem escoltat uns primers moments de presentació del tema a mode d’”Intro”, per ja aparèixer la melodia a càrrec de Pere al baríton. I crec que sense poder respirar, ell mateix s’ha embrancat en la improvisació que m’ha tornat a frapar per potència, seguretat, decisió i creativitat. I també Xavi Castillo ens ha “clavat” una brutal improvisació al contrabaix com també ho ha estat la curteta del Joan i tema que han acabat poc després de tornar a recuperar el motiu principal/melodia i acabant-lo de cop, brutal tema per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats Pere Miró, Xavi Castillo i Joan Csaares. I amb aquest tema hem acabat el programa d’avui dedicat a projectes de la discogràfica The Changes, que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
 

 

Programa 646 - 547 FRS: Clifford Jordan, Harold Land, dimecres 9 de juliol de 2025.

0 comentaris

Enllaç a l'àudio del programa:


Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i de nou amb una recuperació d’un programa de la 15a temporada. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I pel programa d’avui, en recupero un dedicat a la sèrie Jazz Workshop que reedita Jordi Pujol, i vinils de Clifford Jordan, “Starting Time” i el Harold Land in New York, “Eastward Ho!”.
 
I dir-vos que aquests dos saxofonistes no han estat reconeguts pel gran públic com es mereixien, com es mereixen encara ara. Ells dos, com tants d’altres, han estat en formacions punteres liderades per grans màsters, sí, tot i ser-ho també ells. És el cas de Harold Land qui va formar part del millor quintet de Hard-Bop de l’època, el de Clifford Brown & Max Roach. Igualment li passà a Clifford Jordan qui va formar part del quintet de Charles Mingus on també hi hagué l’increïble i admirat Eric Dolphy. Sí que es veritat que aquests i molts altres músics varen enregistrar al seu nom, com són els dos discos d’avui, però no varen tenir massa ressò en el gran públic. I per descomptat que a nosaltres no ens va arribar res d’aquests músics ni es va publicar res d’ells en aquest cony de país que fou, i que de vegades encara és.
 
I sí, he posat els discos per primera vegada al tocadiscos i n’he digitalitzat el contingut de tots dos, que per això els podreu escoltar avui.


O sigui que començarem el programa escoltant alguns temes del de Harold Land in New York, “Eastward Ho!”. Publicat originalment per Jazzland com a JLP 933S. Enregistrat per Ray Fowler al Plaza Sound Studios, Nova York, els dies 5 i 8 de juliol de 1960. Masteritzat per Jack Matthews. Notes de folre: Chris Albertson. Sessió de gravació produïda per Orrin Keepnews. Amb: Harold Land (saxo tenor), Kenny Dorham (trompeta), Amos Trice (piano), Clarence Jones (contrabaix), Joe Peters (bateria). I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web d’aquest vinil de 180grs.
https://www.freshsoundrecords.com/harold-land-albums/53877-eastward-ho-harold-land-in-new-york-audiophile-180gr-hq-vinyl.html.
 
I Jordi Pujol ha reeditat en vinil de 180grs 5 LPs del malauradament massa desconegut Harold Land, i ves per on que dos dels quals ja estan exhaurits i fora de l’stock. Us queden però aquest, Harold Land in New York (JW-099LP), el titulat The Fox (JW-017LP) i el que va fer amb Wes Montgomery a tot West Coast Bues! (JW-027LP) havent sonat al Jazz Club de Nit en temporades anteriors.
 
I ja el començarem escoltant a ell i a ells en el magnífic blues compost per ell mateix... No per Abrera.
 
1.B2.- Okay Blues (Harold Land) 12:26.
 
I ja heu pogut escoltar el magnífic Swing d’aquella sessió que varen enregistrar aquests súper cracs d’aleshores. D’aquest quintet, potser el més conegut era Kenny Dorham i també el mateix Harold Land que ja havia passat pel quintet de Max Roach & Clifford Brown. També Clarence Jones ho començava a ser i no tant els altres dos companys. Crec que hem gaudit molt amb aquest Blues del líder. Un tema llarg on hem pogut escoltar llargues improvisacions i totes a un nivell estratosfèric. Un tema que ha acabat amb els típics “quatres” compassos que ens han fet Land i Dorham, després del brutal solo de Jones al contrabaix. Joe Petters ha fet anar la màquina rítmica amb una gran solvència, presència i Swing, com també el baixista amb el seu “walking”. El tema l’han iniciat els dos vents fent la melodia a duet. El líder ha estat el primer en improvisar, i ja heu pogut constatar amb quina mestria ho ha fet, alhora que amb el seu so característic i reconegut pels qui l’hem escoltat i encara escoltem, a ell com a líder o amb el Max Roach & Clifford Brown Quintet. Un fraseig típic d’ell, on es destil·len maneres modals (de Jazz Modal) alhora que les del més pur Hard Bop, ell que podríem dir que representà al West Jazz Coast. També el so càlid de Kenny Dorham ens ha acaronat ja des de la primera nota, ell que se’l coneix també per ser el compositor del conegut tema “Blue Bossa”, un dels més interpretats en les Jam Sessions, tema ideal pels principiants, i que els que ja no ho són també toquen. Una improvisació sòlida la d’aquest magnífic trompetista, tampoc massa conegut pel gran públic. Amos Trice al piano, pel canal esquerra, ha fet la seva també amb un gran sentit del ritme alhora que de la melodia. També ha seguit les evolucions de l’harmonia, la d’aquest típic Blues de 12 compassos, marcant amb una digitació precisa i també fent-ho de manera calmada, tranquil·la, un pèl endarrerit pel que fa al tempo. En fi, un gran tema i blues per començar el programa fent-ho amb ells i Harold Land al capdavant.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I els seguirem escoltant en el tema a tot vals compost pel pianista Amos Trice i anomenat...
 
2.A2.- Triple Trouble (Amos Trice) 5:47.
 
Harold de Vance Land (18 de desembre de 1928 - 27 de juliol de 2001) va ser un saxofonista tenor nord-americà de hard bop i post-bop. Land va desenvolupar el seu hard bop tocant amb la banda de Max Roach/Clifford Brown en un estil personal i modern, sovint rivalitzant amb l'habilitat instrumental de Clifford Brown amb els seus propis solos inventius i capritxosos. El seu to era fort i emocional, però deixava entreveure una certa fragilitat introspectiva.
 
I quin canvi de músiques amb aquest tema del pianista Trice a tot vals. Una melodia feta a duet per saxo tenor i trompeta i esclar que el pont o la B del tema l’ha fet el mateix compositor i pianista. I la primera improvisació ha estat a càrrec del líder del projecte, el gran Land. Ens ha acaronat de nou amb el seu so un tan fosc a voluntat però molt càlid. Ha desenvolupat unes línies melòdiques molt maques. Solo curtet com el del trompetista Dorham el qual també ha seguit en la seva ona de sonoritat, tot plegat amb un so molt contingut. El trio s’ha quedat sol en la improvisació del pianista, que de nou ha estat molt sobri i elegant, discret, diria jo en aquest bonic seu tema.
 
I seguirem escoltant-los amb aquestes músiques immortals, i ara amb un tema que comença molt delicadament, a balada a tempo mèdium slow, per després doblar el tempo en les improvisacions i ja a tot swing en el tema de David Raskin anomenat...
 
3.A3.- Slowly (Dave Raskin) 7:08.
 
I així ha estat. Després del tema fet per Land, ell mateix s’ha posat a improvisar i l’hem escoltat pel canal dret. I quin fraseig i bon gust melòdic que te, que tenia aquest gran desconegut i tan important en el Jazz de tots els temps. Llenguatge propi reconeixible, línies modernes, velocitat d’execució, so present, ell que també es va escoltar atentament a John Coltrane i en va copsar les seves maneres més que modernes d’improvisar. Dorham l’ha seguit i pel so càlid sembla que toqui el fiscorn però no, segueix amb la trompeta i fent-ho a tot Swing, un pel endarrerit del tempo. Un Swing aconseguit gràcies als dos de la base rítmica amb Clarence Jones (contrabaix), Joe Peters (bateria), amb el “Walking” del primer i els copets a plats i caixa del segon. El pianista ha fet de nou una tasca remarcable amb una digitació ben clara situant-se en el registre del mig. També el baixista ens ha omplert dels seus profunds sons fent un solo remarcable. Gran tema de Raskin que ells han fet la mar de bé.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
Land va néixer a Houston, Texas, Estats Units i va créixer a San Diego, Califòrnia. Va començar a tocar als 16 anys. Va fer el seu primer enregistrament com a líder de Harold Land All-Stars, per a Savoy Records el 1949. El 1954, es va unir al Clifford Brown/Max Roach Quintet, amb qui va estar al l'avantguarda del moviment hard-bop/bebop. La família Land es va traslladar de San Diego a Los Angeles, el 1955. Allà va tocar amb Curtis Counce, va dirigir els seus propis grups i va dirigir grups amb Bobby Hutcherson, Blue Mitchell i Red Mitchell. A partir de la dècada de 1970, el seu estil va mostrar la influència de John Coltrane.
 
I un altre gran tema d’aquest disc és el compost per Cole Porter i primer track de la cara A, l’anomenat...
 
4.A1.- So  in Love (Cole Porter) 6:00.
 
"So in Love" és una cançó popular, escrita per Cole Porter, del seu musical “Kiss Me, Kate” (que s'estrenà a Broadway el 1948) i que es basava en “The Taming of the Shrew” de Shakespeare. Va ser cantada a l'espectacle per Patricia Morison i per Alfred Drake, i més popularitzada per Patti Page el 1949. L'enregistrament va ser publicat  per Mercury Records com a número de catàleg 5230, i va arribar per primera vegada a la llista de Billboard el 12 de febrer de 1949, va durar dues setmanes i va assolir el número 13. Altres versions que van ser populars aquell any van ser les de Gordon MacRae i Dinah Shore. També ha estat gravada per moltes altres cantants importants, incloses Peggy Lee i Ella Fitzgerald.
 
I ja veieu quin Swing més brutal el d’aquest tema. Una melodia molt maca i reconeixible però que ells varen saber reconvertir en un estàndard de Jazz com tants altres devien fer. I l’ha començat el líder primer, fent la melodia en la primera A per després fer-ho Dorham en la segona. En el pont ha estat Land qui ha l’ha fet, i després ells dos fent-ho a duet en la darrera A i ja iniciar les improvisacions. Dorham ha estat el primer, i de nou amb la seva contrastada solvència musical, sonoritat càlida, fraseig i llenguatge a tot Jazz seguint les evolucions de l’harmonia del tema. I quin Swing el dels tres acompanyants. Land l’ha seguit i també amb la seva característica sonoritat i elegància interpretativa, idees musicals modernes i fraseig típic de la seva creativitat, tantes vegades escoltat amb el Max Roach & Clifford Brown Quintet. Amos Trice l’ha seguit fent un curtet solo, i una mica més llarg el del contrabaixista Jones. Gran tema i magnífiques interpretacions de tots cinc.
 
Des de principis dels vuitanta fins a principis dels noranta, va treballar regularment amb Timeless All Stars, un grup patrocinat pel segell discogràfic de jazz Timeless. El grup estava format per Land al tenor, Curtis Fuller al trombó, Bobby Hutcherson al vibràfon, Cedar Walton al piano, Buster Williams al contrabaix i Billy Higgins a la bateria. Land també va fer gira amb la seva pròpia banda durant aquest temps, sovint incloent el seu fill Harold Land Jr. al piano i normalment amb Bobby Hutcherson i Billy Higgins també. Durant aquests anys va tocar regularment al Hop Singh's de Marina Del Rey a la zona de L.A. i al Keystone Korner de San Francisco.
 
Land va ser professor a la Universitat de Califòrnia, Los Angeles. Es va incorporar al Programa d'Estudis de Jazz de la UCLA com a professor el 1996 per ensenyar combo de jazz instrumental. "Harold Land va ser un dels principals col·laboradors en la història del saxo de jazz", va dir el guitarrista de jazz Kenny Burrell, fundador i director del Programa d'Estudis de Jazz de la UCLA. Land va morir el juliol de 2001, d'un ictus, als 72 anys.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema compost per Bill Hill & Peter de Rose i anomenat...
 
5.B1.- On a little street in Singapore (B. Hill & P. de Rose) 7:09.
 
"On a Little Street in Singapore" és una cançó que va esdevenir un estàndard de jazz escrita per Peter DeRose i Billy Hill. Encara que no massa coneguda, va tenir una certa popularitat als anys 30 i 40, marcada per una sèrie d'actuacions d'alt perfil. Entre els artistes que van interpretar-la hi hagué Frank Sinatra & Harry James Orchestra, Dave Brubeck & Paul Desmond, Glenn Miller, Bert Kaempfert, Jimmy Dorsey i, més recentment, Bob Dylan. Manhattan Transfer la varen interpretar el 1978. L'escriptor musical Will Friedwald col·loca el tema de la cançó en una "llarga llista de romanços interculturals i interracials que mai poden ser" comparant el tema de la cançó amb la "síndrome tràgica de la mulata", tal com va identificar el crític cinematogràfic Donald Bogle. Friedwald classifica la cançó en aquest context amb altres composicions orientalistes com "Poor Butterfly" i "Japanese Mammy".
 
I ja heu pogut escoltar quin tros de tema i interpretat a un tempo força viu. I més que “Walking” de Jones hi hem tingut un “Running” per com de vital va el baixista. I esclar, aquesta vitalitat l’hem pogut copsar en les inversemblants improvisacions, primer dels dos vents, i després, en la del pianista. Un tema iniciat pels dos vents fent-ne la melodia, per ja Land deixar-nos bocabadats per la velocitat de la seva improvisació. Quina tècnica més depurada, quina claredat en les seves notes. No n’hi ha una que no puguem identificar. Mestria enorme la d’aquest oblidat saxofonista, sort que darrerament, i gràcies a Jordi Pujol el podem tornar a escoltar i en vinils de 180 grams, com és el cas d’avui. Vinils digitalitzats en primera escolta per qui us parla. Dorham també ha estat brillant en la seva exposició solista, i també veloç i clar en el seu fraseig. I després dels moments solistes del pianista, hem pogut escoltar uns “quatres” compassos improvisant el baterista amb els dos vents i ja per acabar el tema i nosaltres ja deixar-los d’escoltar. Hem gaudit d’allò més escoltant-los. Quin goig.
 
La banda de rock progressiu Yes va incloure una cançó "Harold Land" al seu àlbum debut homònim el 1969. En una notícia/entrada al bloc el 20 de setembre de 2010, Bill Bruford va comentar sobre la cançó: "Harold Land era un saxofonista tenor de Hard Bop, ara està mort, però no recordo per què vam posar el seu nom a una cançó."
 
I l’estil de Jazz que interpretà. Land tenia un to inimitablement fosc dins dels paradigmes del hard-bop i del jazz modal. Amb el temps, això contrastaria cada cop més amb les tonalitats més brillants de saxofonistes més influïts per Coltrane, tot i que Land va començar a implementar les innovacions musicals de Coltrane. "El so terrible i inquietant del saxo tenor de Land va començar entre el rhythm and blues i Coleman Hawkins, i després de principis dels anys 60 es devia cada cop més a les harmonies, el fraseig i els experiments amb modalisme de John Coltrane".


I clourem el programa amb l’altre disc de la sèrie Jazz Workshop és el de Clifford Jordan, “Starting Time”, JW-100. Publicat originalment en estèreo per Jazzland JLP 952S. Enregistrat per Ray Fowler als Plaza Sound Studios, Nova York, els dies 14 i 15 de juny de 1961. Sessió de gravació produïda per Orrin Keepnews. Notes de folre: Ira Gitler. I aquí hi tenim a: Clifford Jordan (saxo tenor), i un altre cop a Kenny Dorham (trompeta), Cedar Walton (piano), Wilbur Ware (contrabaix), Albert 'Tootie' Heath (bateria). I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web d’aquest vinil de 180grs:
https://www.freshsoundrecords.com/clifford-jordan-albums/53878-starting-time-audiophile-180gr-hq-vinyl.html i també la pàgina web del músic: https://www.cliffordjordan.com/.
 
Vinil amb quatre temes per cara, i ves per on que els quatre de la cara A són del líder Clifford Jordan. O sigui que ja els escoltarem en la preciosa balada, 3er track de la cara A i anomenada...
 
6.A3.- Down Trough the Years (Clifford Jordan) 4:48.
 
I doncs quina balada a tempo mèdium slow acabem d’escoltar, obra i gràcia del compositor i gran saxo tenor Clifford Jordan, un altre dels “oblidats” i desconeguts. Una melodia tendra i bonica exposada a duet pels dos vents, per després ell mateix fer la seva improvisació. Hem pogut notar el to i so distintiu del seu tenor si el comparem amb el de Harold Land. En aquest tema l’hem trobat un pèl més càlid que l’anterior, més tou, més dolç. I que bonica la melodia creada a partir de l’harmonia del tema en la seva improvisació, car de fet és això, el poder crear noves melodies seguint el patró harmònic, i ell sonant pel canal dret. També Kenny Dorham l’ha seguit, ell amb un so brillant pel registre agut però també amb un so contingut. La base rítmica els han acompanyat la mar de bé, amb solvència, la del gran Cedar Walton al piano, Wilbur Ware al contrabaix i a la bateria, l’Albert “Tootie” Heath el germà petit dels tres Heath, Jimmy i Percy. Bonic tema per començar-los a escoltar.
 
"Aquesta magnífica formació, combina el ja distintiu tenor de Clifford Jordan amb el veterà trompetista Kenny Dorham, el pianista Cedar Walton, el baixista Wilbur Ware i el bateria Albert "Tootie" Heath. A part de "Don't You Know I Care" de Duke Ellington, el grup s'adhereix als originals de Jordan, Dorham i Walton. La música és directa i, tot i que algunes de les melodies són força fosques, els solos i l'alta musicalitat enriqueixen la música. Recomanat per als molt col·leccionistes de jazz". Scott Yanow: All Music Guide.
 
I a tot Swing seguirem escoltant-los en el tema també del líder i anomenat...
 
7.A2.- Extempore (Clifford Jordan) 5:18.
 
I ara sí que hem gaudit a tot Swing en aquest gran tema de Cliff Jordan. Una melodia curta, la típica de tot Blues, perquè això és aquest tema, un Blues. Trobo que la melodia, entretallada, té molta gràcia. Segueix els 12 compassos del Blues però de la manera com l’ha fet, s’allunya de la típica melodia d’un Blues. I ell n’ha iniciat les improvisacions, i ara sí amb un so més present, més brillant i amb tota l’energia, l’adequada per un tema com aquest. També l’hem pogut escoltar amb el seu fraseig i llenguatge també propi, car aquests mestres aconsegueixen això, una sonoritat i fraseig, un llenguatge que ja els pertany. També li passa això mateix al gran Kenny Dorham, ell que va resistir el pas dels anys i seguint a la palestra, tot i haver-hi “young lions” com Freddie Hubbard i demés. No va estar reconegut pel talent que tingué, potser també pel fet de la presència dels nous valors, trompetistes, amb un estil més modern. Pel que fa a la seva presència en aquest disc, dir-vos que el seu so i estil “casen” la mar de bé en aquest àlbum a tot Hard Bop. Wilbur Ware ha fet també una gran improvisació, ell que de mica en mica seria reconegut, com, i encara molt més, el gran Cedar Walton, el qual ens ha meravellat per la seva improvisació.
 
Clifford Jordan (1931-1993). saxo tenor, flauta, saxo soprano, saxo baix, piano, veu, va néixer a Chicago l'any 1931. Músic autodidacte, la seva afició pel jazz el va fer actuar a la seva ciutat natal fins a finals dels anys 50, quan es va traslladar a Nova York. El seu primer àlbum es va titular adequadament "Blowing in from Chicago" amb Horace Silver i Art Blakey.
 
A la dècada dels 60, el seu ventall es va ampliar, ja que va tocar amb Charles Mingus, Max Roach, Kenny Dorham, Lloyd Price i James Brown. Va fer una gira per Europa com a solista i va dirigir la seva pròpia música per a orquestres de ràdio i d'estudi el 1966. Un any més tard, va fer una gira per l'Àfrica Occidental i l'Orient Mitjà per al Departament d'Estat dels Estats Units amb Randy Weston. El 1968 Clifford va formar Frontier Records, a través de la  qual va produir àlbums per a Wilbur Ware, Pharoah Sanders, Cecil Payne, Charles Brackeen, Ed Blackwell i els seus grups.
 
I més temes que hi ha magnífics com és aquest de Cedar Walton i primer track de la cara B, anomenat...
 
8.B1.- One Flight Down (Cedar Walton) 4:46.
 
Doncs acabem d’escoltar un altre gran tema, i ara obra i gràcia del gran pianista Cedar Walton. Un tema amb uns canvis tonals i de ritme en lo que podria ser la B del tema, força interessants, tot i que l’estructura d’aquest tema no és la típica de 32 compassos i de la forma AABA. Sí que les improvisacions han seguit l’estela de les típiques d’aquests temes, i en uns primers moments  la que ha fet el bo del líder i per sota amb sons del company i trompetista. Ara bé, improvisació com a tal ha estat la de Cedar Walton al piano, i com sempre amb la seva elegància i bones maneres interpretatives, pianístiques. I no oblidem els dos de la base rítmica que l’han acompanyat, en Wilbur Ware i en “Tootie Heath” a la bateria. Kenny Dorham  l’ha seguit a la trompeta amb el seu característic i brillant so, per després fer-ho el líder, el gran desconegut Clifford Jordan ell de nou amb la seva presència sonora i so personal. Un fraseig un tan endarrerit al bit, aconseguint una millor sensació de Swing. Gran tema de Cedar Walton.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
Cliff Jordan estava molt interessat en l'obra i la qüestió pública i es va convertir en consultor musical de Bed-Sty Youth in Action i de l'Institut Pratt. Va ser el director musical del primer Dancemobile el 1968 i membre de la facultat de Henry Street Settlement. El 1969 va ser una època de canvis arreu del món, i Europa s'estava convertint en un llit per al jazz americà. Això va fer que Clifford Jordan es traslladés amb la seva dona i la seva filla de Brooklyn a Bèlgica. Aquell any, hi va tocar així com per a tot Àfrica. Però l'atracció dels Estats Units va ser forta i va tornar el 1970 on va començar a liderar els seus propis grups en clubs d'arreu del país. També va actuar amb el trio de Cedar Walton (amb Billy Higgins i Sam Jones). Va interpretar el paper de Lester Young a "Lady Day: A Musical Tragedy" a la Brooklyn Academy of Music el 1972.
 
I un dels temes ràpids del disc és el 4rt track de la cara A, o sigui compost per Clifford Jordan i anomenat....
 
9.A4.- Quittin’ Time (Clifford Jordan) 4:04.
 
I quin altre gran tema de Jordan i ara a un tempo força viu. I aquest ha estat un tema d’estructura no gaire típica de 38 compassos i de la forma AABA, amb les As de 10 compassos i  la B de 8, i essent el pont amb el típic canvi tonal. La melodia té la seva gràcia, i sobretot per la qüestió rítmica que està així com un pèl trencada. I el líder, Clifford Jordan ha estat qui primer ha improvisat i de nou ho ha fet amb una elegància i sonoritat magistrals, alhora que amb el seu ràpid fraseig i llenguatge, amb melodies creades d’una gran inventiva. També Dorham ha fet la seva tasca amb una gran professionalitat, ell que era el més gran del grup, el que tenia més solera. I Cedar Walton l’ha seguit per després poder escoltar uns moments al gran “Tootie Heath” fent virgueries a la bateria, de fet ha fet quasi un “chorus” sencer del tema, a falta de la darrera A, que l’han fet els dos vents i així acabar el brutal tema del líder.
 
Europa encara era un gran atractiu, així que va tornar a girar per aquell continent. També va emocionar els nens de l'escola pública de Nova York, donant-los concerts. També va ensenyar instruments de canya, flauta i va dirigir bandes per la Jazzmobile School, i va participar en cicles de conferències i concerts a escoles públiques per a Jazz Interactions el 1975.
 
Cliff ha actuat a la televisió i als principals festivals de jazz d'arreu del món. Va actuar i va gravar a finals dels 70 amb Wilbur Ware, Chris Anderson; va treballar amb Wilbur Campbell, Kenny Clarke i altres. Va treballar i gravar durant els anys 80 amb Art Farmer, Barry Harris, Philly Joe Jones, Dizzy Reece, Tommy Flanagan, i va dirigir els seus propis grups amb artistes com Vernel Fournier i Barry Harris. Va actuar amb Dizzy Gillespie, Kenny Clarke, Percy i Jimmy Heath, i molts altres en una celebració del Dia de la Independència de les Estrelles per al president Senghor al Senegal el 1980.
 
I ja per cloure el programa d’avui, i de nou desitjar-vos Bon Nadal, escoltarem un altre tema molt vital d’aquest disc de Clifford Jordan compost però pel gran trompetista que estem escoltant, en Kenny Dorham i tema anomenat...
 
10.B2.- Windmill (Kenny Dorham) 3:55.
 
I quina trempera de tema, ideal per acabar-lo d’escoltar a ell i a ells i també per cloure el programa d’avui. Un tema de Kenny Dorham no gens conegut i potser sigui per la dificultat interpretativa, per la velocitat del tema, res a veure amb el seu “Blue Bossa”. La melodia ja és la mar d’entremaliada, i els dos vents la fan la mar de bé, ben compenetrats i veloços. I el compositor i trompetista ha estat qui primer ha encetat les improvisacions i amb quina frescor interpretativa i sonoritat brillant sí, però continguda i per això amb aquest punt de calidesa. Brutal en Kenny com també ho ha estat el bo de Cliff, ell el líder de la formació. I és que el solo de Jordan ens ha deixat clavats a la cadira per la velocitat d’execució i fraseig entremaliat alhora que creativitat. Cedar ha seguit improvisant amb la seva elegància tan personal, i després hem escoltat uns “quatres” compassos improvisant el bo de Heath a la bateria, fent-ho amb el líder Cliff Jordan, per ja recuperar el tema, la melodia i acabar-lo. Gran tema per ja acabar el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi.
 
Clifford Jordan va ser un compositor/arranjador consumat, les composicions del qual han estat interpretades i gravades per grans figures de la música. Va fer conferències i concerts a les principals escoles i universitats. Va tenir aparicions a la televisió amb Carmen McRae, Harry "Sweets" Edison, Art Farmer, Dizzy Gillespie i Cedar Walton. Va ser nomenat "BMI Jazz Pioneer" el 1984, membre de NARAS i va ser panelista de NEA. Va compondre i actuar amb The Skymasters Band, la Hamburg Radio Big Band [Alemanya], la Metropole Orchestra [Holanda] i la UOMO New Music Jazz Band [Finlàndia]. Va fer una gira per Austràlia amb Mickey Tucker i al Japó amb Richard Davis als anys 90. Va actuar i enregistrar als Estats Units, Europa i Japó amb el seu quartet i la seva Big Band. El geni de Clifford es pot escoltar com a solista destacat en més de 100 enregistraments, 42 dels quals ell n’és el líder.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club Sant Vicenç:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres continuant amb el 16è Festival de Jam Sessions a SVdH i per aquest dissabte 12 de juliol amb combos d’alumnes de l’ESMUC  i Conservatori del Liceu amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club Sant Vicenç. Us esperem a l’Auditori del Molí dels Frares a partir de les 20 i fins les 23h.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Subscribe to: Missatges (Atom)
 

blogger templates |