Programa 408 - FSR: New Fly (Jules Bertrand), Ari Hoenig Trio, Alex Hitchcock Quintet i Ken McEntyre & Eric Dolphy, dimecres 29 d'abril de 2020
0 comentaris
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
Doncs res, que seguim
confinats i ja portem un mes a casa, i algunes ja amb possibilitats de
treballar. A aquestes darreres, sobretot tingueu en compte totes les
instruccions que ens donen les nostres institucions sanitàries relacionades amb
el Coronavirus. Estem tots molt tristos per tanta gent que ens ha deixat i més
encara de la manera com se’n van, sense cap familiar al seu costat. Només
desitjar que mica a mica vagi planant la corba i puguem arribar aviat a una
situació normal.
I el programa d’avui
serà un especial dedicat a la discogràfica Fresh
Sound Records dirigida des de fa molts anys per l’estimat Jordi Pujol Baulenas, ell que des de fa
ja 11 anys va apostar per aquest programa, entre d’altres que hi ha de companys
i amics de qui us parla. Podreu escoltar a Ari
Hoenig Trio i el seu “Conner’s Day”,
al grup New Fly & Julien Bertrand i la seva “Free Revolution Zone”, a quartet i
convidats, per seguir amb el “All Good
Things” de l’Alex Hitchcock Quintet,
tots tres de Fresh Sound New Talent,
per acabar el programa amb el vinil de 180grams digitalitzat en primera escolta
a nom de Ken McIntyre & Eric Dolphy,
anomenat “Looking Ahead”, i aquesta
setmana amb un micro conte de Teresa
Tuset.
Comencem doncs amb
les músiques del programa d’avui i que seran les del projecte a quartet
anomenat...
“FREE
REVOLUTION ZONE”
New
Fly & Julien Bertrand
Editat
el 2019 per FSNT 583
Enregistrat
per Frédéric Finand el 7 i 8 d’octubre de 2018 a l’Estudio Oreilles Délicates.
Masteritzat
per Pietrer De Wagter
Produït
per Julien Bertrand
Productor
excecutiu: Jordi Pujol per a BlueMoon Produccions Discogràfiques S.L.
Julien
Bertrand, trompeta
Thibaud
Saby, piano i teclats
François-Régis
Gallix, contrabaix
Arthur
Declercq, bateria.
Convidats especials:
Jean-Salim
Charvet, saxo alto a #2
Stefan
Moutot, saxo tenor a # 5 i 9.
Dels 10 temes del
projecte el líder del grup New Fly,
en Julien Bertrand n’és autor de 7,
mentre que els altres són de Jimmy
Rowles, Donald Byrd i J.J. Walker, havent-hi però preses alternatives de
dos dels temes amb prop d’una hora de música. Hi ha un parell de balades i els
demés temes són francament vitals, essent les balades la preciosa i coneguda
“The Peacocks” de Jimmy Rowles, 4rt
track del disc. També ho és el tema del líder i 8è track, tema anomenat “Mr.
Bojangles” amb una bonica melodia amb el fiscorn. I ja a un tempo medium força
maco tenim el 3er track “À ta façon” i delicat swing posterior i demés. I el
tema de Donald Byrd i 7è track “Fly
Little Byrd Fly” està arranjat també a un tempo mèdium amb canvis diversos que
el fan quasi irreconeixible, tot plegat a un ritme ternari. I el 2n track i tema que titula el disc “Free
Revolution Zone” té un tempo també mèdium on sobresurten els efectes afegits
als teclats, amb participació de convidat al saxo alto. I més vital és el 6è
track “Work of Arth” amb una intro sorprenent del bateria i amb el líder, per
després esdevenir quelcom més amb un llarg solo del bateria i solo del líder a
tot swing i tempo ben maco. I el 1er track “Le petit nouveau” és també viu tot
i haver-hi ritmes trencats diversos, i del qual també en van fer una presa
alternativa, apareixent el swing en solos i no només. I el tema més viu del
projecte és el del 5è track “Can you dig it” del qual n’han fet una presa
alternativa, un tema també amb ritmes trencats inicials i posterior swing i
tempo viu en els solos dels músics, i aquí col·laborant-hi el saxo tenor.
I com sempre dir-vos
que al blog del programa us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc de FSNT. https://www.freshsoundrecords.com/julien-bertrand-albums/47607-free-revolution-zone.html
I començarem amb el
tema delicat de swing a tempo mèdium anomenat...
3.- À ta façon (Julien Bertrand) 5m39s
Doncs ja veieu què
delicats hem començat el programa d’avui, a tot swing, el de les composicions
del trompetista francès Julien Bertrand,
i el seu magnífic quartet. Un jazz força amable, sense massa complicacions,
melòdic i amb swing, tot i alguns moments més beat del baterista. El tema l’han
començat amb la melodia a càrrec del líder, seguint el pianista Saby amb el seu primer solo, també
força delicat, amb un bon suport de la base rítmica. El líder s’hi ha posat
també amb el seu so força càlid de la seva trompeta, amb un llenguatge ben
expressat en l’entorn d’un Jazz arrelat a Europa,
amb bona tècnica i interpretació en el registre mig. La base rítmica l’ha
acompanyat de manera acurada i molt bona ha estat la improvisació del
contrabaixista Gallix, bona pulsió
rítmica, i perfecte afinació la de la seva berra. Bons solos de tots tres, per
retrobar de nou el tema, amb el marcatge
accentuat beat del baterista. Bon tema per començar el programa.
Escoltarem ara el tema
que titula el disc on hi col·labora Jean-Salim
Charnet al saxo alto...
2.- Free Revolution
Zone (Julien Bertrand) 8m38s
Doncs amb aquest tema
ens han situat en una zona més Free, com el títol del tema indica, i no per la
concepció de la música, que segueix els patrons establerts d’una determinada
estructura, i sí per les diverses sonoritats, sobretot les del teclat força
distorsionat. També sonen modernes les improvisacions a duet del líder i del
convidat en aquest tema al saxo alto, Jean-Salim
Charvet. El solo pròpiament dit del líder ha vingut posteriorment, amb un
baterista que quasi fa un duet de solo amb ell, Declerc, aquest també magnífic. I també l’acompanyava Saby als teclats amb sonoritats
distorsionades. La vena, si no Free, si força contemporània i avant-garde la
segueix el saxo alto Charvet amb un
solo espaterrant, modern i farcit de gran profusió de recursos tècnics, fraseig
magnífic i llenguatge trencador. Magnífic solo d’aquest convidat de luxe, en Jean-Salim Charvet. I faltava el solo
del teclista que també ha estat magnífic, si més no ara no tant distorsionat
com els acords anteriors, un solo curtet que ha deixat pas a la curta melodia
amb la qual han acabat el tema de cop.
Seguim encara i ara
ho farem amb el primer track del disc, tema anomenat...
1.- Le petit nouveau (Julien Bertrand) 4m46s
I d’aquest tema en
van fer dues preses i jo he agafat la primera, la que obre el disc. I quin
altre tros de tema que ens han ofert aquesta formació amb una base rítmica
potentíssima, i ves per on que el bateria sembla menjar-se al contrabaixista,
tot i haver fet aquest una tasca remarcable ja des dels inicis acompanyant al
líder en la seva exposició melòdica a tot “walking” quan hi havia d’haver
Swing. Una bona exposició del tema per ja de ben primer ésser el líder qui hagi
començat amb els solos. I tema que passa, tema que n’estem de més satisfets per
com s’ho fa. L’ona del projecte es va veient que segueix pels derroters prou
moderns i així ens ho han mostrat en aquest tema també. Bons solistes i bona
base rítmica, ara només a quartet, però noies i nois com peten. El solo del
solista ha tornat a brillar per com controla el seu instrument, per la seva
concepció moderna i exposició magnífica i força creativa. En Saby ara se les ha vist amb el piano, i
igualment ens ha frapat per com l’ha desenvolupat, amb una base rítmica brutal
i un “walking” magnífc alhora que ell ha fet una sèrie d’arpegis descendents
des dels més aguts d’una manera increïble. El solo posterior del permanent i
magnífic baterista Declerc ens ha
situat en la curta melodia del tema per acabar-lo delicadament.
I acabarem aquest
magnífic projecte amb el tema més vital, l’anomenat...
5.- Can You Dig It (Julien Bertrand) 4m26s
I d’aquest tema n’han
fet també una presa alternativa i també hi tenim un col·laborador, ara al saxo
tenor, l’Stefan Moutot. Un tema amb
una melodia força trencadora i també pel propi ritme així com trencat, on el
compositor ens ha tornat a demostrar les seves habilitats també en aquestes
facetes. Així ha estat a l’inici i així l’han acabat, però entremig els solos
han estat farcits de Swing, i el primer ha estat el del convidat Moutot al saxo tenor. Magnífic solista
i no tant heavy, no tant avant-garde com l’anterior saxo alto Chavert però igualment amb una
magnífica exposició del tema i sonoritat, molt bon i lligat fraseig i millor
llenguatge jazzísitc i creativitat la d’quest tenor. El líder l’ha seguit fent
també un magnífic solo, aquesta vegada pujant més al registre agut, tot i que
no als súper aguts. Magnífic trompetista el líder i compositor Julien Bertrand, líder del grup que es fan
dir New Fly. Trobo que té un
llenguatge i so prou personal, i si li afegim la seva vena de compositor, doncs
tot això diu molt més d’ell. Ens hem trobat amb un bon descobriment. Al final
del seu solo han tornat a recuperar el tema trencat i magnífic, per acabar-lo
de cop. Magnífic projecte, magnífiques músiques i agradable sorpresa tot i
descobrint-los i sobretot al seu líder i compositor, Julien Bertrand.
I d’aquest músic i
projecte, el pianista Donald Brown
ens en diu...
"Jo sóc amic i
fan de Julien Bertrand des de fa 10
anys. Les seves interpretacions i composicions sonen més fresques cada vegada
que l'escolto! Aquesta banda hauria de ser seguida per qualsevol fan del jazz, o
sigui que si us plau, féu un cop d'ull a aquest nou CD, i mireu d’adquirir-lo."
I després d’aquest
projecte a tot swing, seguirem amb un altre dels projectes de FSNT.....
“CONNER’S
DAYS”
Ari
Hoenig Trio
Editat
el 2019 per FSNT 577
Enregistrat,
mesclat i masteritzat per Michael Perez-Cisneros el 22 de novembre de 2017 al
Big Orange Sheep Studios, a Brooklyn, Nova York.
Editat
per Alex Haley
Produït
per Ari Hoenig
Productor
executiu: Jordi Pujol
Ari
Hoenig, bateria
Nitai
Hershkovits, piano
Or
Bareket, contrabaix
Dels 12 temes del
projecte, 6 són del líder i baterista, mentre que 1 és de tot el trio, i la
resta són magnífics estàndards de jazz en podríem dir “revisitats” segons la
seva actual perspectiva. Els tempos també són diversos havent-hi algunes
balades tot i ser els temes amb tempos més vius la majoria. Dels 12 temes n’hi
tres de curtets de menys de 3 minuts, quasi a mode d’idees sobre temes que en
un directe es puguin desenvolupar. Així doncs de temes slow tenim el 5è track
“For Tracy”, el 10è “In the we small hours of the morning” de Mann & Hilliard. Els més curtets
són el 1er i 12è “Cooner’s Days” i Conner’s Days Reprise”, que seria com una
presa alternativa. Una mica més viu és el 6è track “Figuration” el tema del
trio, mentre que el 9è track “Guernsey St Goosneck” té un marcatge rítmic pel
baterista tot i que medium de tempo. També és així tot i que una mica més viu
el 3er track “Anymore”. I la versió i
arranjament del tema de Kern-Hammerstein
II, “All the things you are” és senzillament brutal pels canvis rítmics i
de tempo inclosos, i demés. I el conegut “Bewitched, Bothered & Bewildered”
rep un tractament que el fa quasi irreconeixible, per descomptat que més viu de
tempo i amb swing, a la seva bola, però. I sí que comença amb swing el tema que
va fer famós Miles Davis, el
magnífic “All Oy You” de Cole Porter,
un swing i tempo que canviarà al llarg del tema. I els dos temes fast de
veritat són el també conegut tema de Ellington-Gordon-Mills,
el preciós “Prelude to a kiss”, que aquí rep també una bona repassada. I un
dels més curtets i fast és el “Up” també amb un Swing que va a tot drap, amb un
“running” del contrabaixista.
Doncs aquest és el
projecte i temes des del punt de vista de tempos i ritmes, que sempre va bé
saber de què va tot plegat. Així els temes que no posi ja sabeu de què van i
els podreu escoltar després d’haver entrat a la pàgina web del disc per
adquirir-lo i ajudar als músics, a la música en general i al Jazz en
particular.
Doncs proposo que
escoltem el tema a tempo mèdium compost pel líder, i anomenat.....
9.- Guernsey St
Gooseneck (Ari Hoenig) 6m28s
Doncs acabem
d’assistir a una demostració de com es fan les polirítmies amb la bateria, i
així ens ho ha mostrat aquest magnífic i reconegut baterista que hem posat ja
diverses vegades a Jazz Club de Nit.
Un tema bàsicament rítmic de concepte, amb una preciosa melodia però. Després
d’haver-nos-la presentat han aparegut les demostracions de polirítmies en el
solo del pianista Nitai, magnífic,
per minimalista, però noies i nois com s’hi ha posat el líder i compositor
mentre el pianista ha anat fent acords, amb quin brutal solo ens ha mostrat el
seu saber. Després d’aquest espectacular, han recuperat melodia, polirítmies i
així acabar-lo, essent una bona mostra de les músiques d’aquest compositor i
baterista.
I al blog us posaré
més informació sobre aquest músic, i més biografia la podeu trobar al seu web: http://arihoenig.com/
Ari
Hoenig,
nascut el 13 de novembre de 1973 a Filadèlfia,
el van exposar a una edat primerenca a una varietat d'experiències musicals. El
seu pare era director d'orquestra i cantant clàssic, i la seva mare violinista
i pianista. D’aquesta manera, als quatre anys d’edat, Ari va començar a estudiar violí i piano. Va començar a tocar la
bateria als dotze anys i als catorze anys ja va destinar les seves habilitats
amb altres músics de jazz joves en clubs de Philly com el JazzHaus
d’Ortlieb.
I més viu de tempo
però també ben marcat pel líder i baterista, ara, el tema també propi,
anomenat...
3.- Anymore (Ari Hoenig) 6m04s
I ens hem trobat ara
una mica més vius de tempo, però amb la mateixa mestria del líder, compositor i
baterista pel que fa a polirítmies. El tema comença ja amb pulsió, la del
contrabaix, amb línia base, ritme i tempo inclosos i els copets a la caixa del
líder. La inclusió del pianista ens ha presentat la melodia del tema amb un
determinat caire positiu. En el pont hem gaudit del canvi harmònic per després
recuperar els inicis. El mateix pianista Nitai
ens ha meravellat amb la seva interpretació, també rítmica i menys minimalista
que la del 5è track. Mentrestant, el contrabaixista ha mantingut la mateixa
pulsió, i el líder no ha parat d’investigar. Final de solo del pianista, break
del tema, i nous moments de gaudi escoltant com el líder obté tants de colors i
ritmes amb la seva bateria. I acaben el tema de manera pausada mica a mica, poc
a poc, arribant delicadament al final d’un altre gran tema de Ari Hoenig.
Ari va assistir
a la prestigiosa universitat del nord de Texas
durant tres anys, on va estudiar amb Ed
Soph mentre tocava amb els "One
O´Clock" Lab Band. Volent estar més a prop de la ciutat de Nova York, el 1995 Ari es va traslladar al William
Patterson College, al nord de Nova
Jersey. Ben aviat es va trobar tocant per al llegendari organista de Filadèlfia, Shirley Scott i treballant
regularment a la ciutat de Nova York.
Poc després, Ari es va traslladar a Brooklyn i ja va començar a tocar
àmpliament amb diversos grups, com ara Jean
Michel Pilc Trio, Kenny Werner Trio, Chris Potter Underground, Kurt Rosenwinkel
Group, Joshua Redman Elastic band, Jazz Mandolin Project i bandes dirigides
per Wayne. Krantz, Mike Stern, Richard
Bona, Pat Martino i Bojan Z. També ha compartit escenari amb artistes com Herbie Hancock, Ivan Linz, Wynton Marsalis,
Toots Thielemans, Dave Holland, Joe Lovano i Gerry Mulligan, tot i que
aquest darrer va haver de plegar dels escenaris poc després
I si hi ha aquest
tema que tan m’agrada, doncs em veig quasi en l’obligació de posar-lo, i aquest
és...
8.- All of You (Cole Porter) 5m06s
Doncs aquest és un
tema que Cole Porter va fer el 1954,
o sigui que no és un d’aquells estàndards dels anys 30s, i per tant ja té un
plus de modernitat en plena època post Bop, HardBop. Miles Davis ens la va popularitzar com va fer amb tantes altres, i
particularment a mi, és un tema que m’agrada molt. La versió que ens n’han fet
els nostres herois torna a ser trencadora, sobretot pel tractat i arranjament
rítmic. Ja heu pogut escoltar de quina manera la creativitat dels músics, del
nostre líder Ari Hoenig en aquest
cas, ens l’ha reconvertit quasi en un altre tema. Els canvis rítmics no paren
de succeir, i així ha estat durant tot el tema. Una primera part més pausada
amb el solo del pianista, i una altra posterior amb el contrabaix a tot
“running” i el líder amb el plat “Ride” a tot swing. En fi un tema increïble ja
de per sí, però que ells l’han acabat d’arrodonir amb aquest gran arranjament a
càrrec del líder i baterista Ari Hoenig.
I acabarem amb bon swing
i canvis diversos de ritmes i tempos, amb el tema de Ellington-Gordon-Mills anomenat...
4.- Prelude to a Kiss (Ellington-Gordon-Mills) 5m01s
Amb aquest tema ens
han tornat a descol·locar, i ho dic bàsicament perquè originalment, aquesta és
una preciosa balada. Ja veieu de quin manera l’han reconvertit de nou, fent una
feina de creació magnífica que res té a veure en fer versions de cançons. I
sabem que aquest tema que Ellington
va fer el 1938 va ser una passa molt endavant respecte el que es feia en aquell
moment, abandonant el Tin Pan Alley
o musicals i operetes. Harmònicament és una peça molt complexa, i sembla que
els nostres herois i més el líder i arranjador Hoenig ens ho han volgut mostrar. Dir-vos que la tasca de l’Or Bareket al contrabaix ha estat, és
excel·lent en tot aquest projecte, seguint les dèries del líder i creador, cosa
que també ha fet el gran pianista Nitai
Hershkovits. Una gran recreació d’un estàndard que mai abans l’havíem
escoltat així, i unes increïbles interpretacions de tots tres en tots els temes
que us he posat, i en els de la resta que hauríeu de mirar d’escoltar després
d’haver adquirit aquest gran disc.
"De petit, solia
fer excursions per la costa oest amb els meus pares, visitar amics de la
família i acampar a parcs nacionals, etc ... Amb aquest trio ens vam reunir el
2017, vam començar a tocar concerts junts i aviat vam tenir el nostre primer
tour per la West Coast a finals de
2017. Vam repetir l’experiència el 2018 amb menys errors i un repertori musical
més profund. Conner va estar allà
des de la primera gira del trio i també per la següent, com a ànima amable que
és i que va apreciar la nostra música. Ens va conduir al sud de Califòrnia, de concert en concert i ens
va oferir allotjaments agradables. Sempre estarà directament associat a la
nostra tradició turística per la costa oest." I això és el que diu Ari Hoenig en el seu disc. N’està molt
agraït d’aquest tal Conner i així es
titula el disc, “Els dies amb Conner”,
es podria traduir. No sabem qui és aquest tal Conner però ja ens ha explicat com els va ajudar i per això aquest
homenatge.
I després d’aquest
projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Teresa Tuset....
.....................
Gràcies Teresa per la teva gràcia, frescor i
vitalitat tot i fent-nos deixar anar algun somriure, que ben bé tant ens fa
falta.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
I seguim encara amb
el darrer treball de FSNT i ara a
quintet i anomenat
“ALL
GOOD THINGS”
Alex
Hitchcock Quintet
Editat
el 2019 per FSNT 572
Enregistrat
per Kristian Donaldson el 20 i 22 d'agost de 2018 a Livingstone Studios,
Londres
Mesclat
per Alex Killpatrick
Produït
per Alex Garnett
Productor
executiu: Jordi Pujol
Alex
Hitchcock, saxo tenor
James
Copus, trompeta, flugelhorn
Will
Barry, piano, Fender Rhodes
Joe
Downard, contrabaix
Jay
Davis, bateria
Tots els temes són de
l’Àlex Hitchcock.
Aquí tenim 7 temes i
quasi 50 minuts d’una música magnífica, amb tempos i ritmes també diversos. No
sé si parlar de balades, en el sentit estricte, perquè aquest és un projecte
també molt modern, com han estat els anteriors, amb uns temes on la
persistència rítmica en tot el tema no és lo habitual, havent-hi doncs
variacions rítmiques en el mateix tema. El més tranquil·let és el 4rt track
“Adjective Animal” iniciat dolçament i que esdevindrà quelcom més amb un
delicat swing. També comença així de delicat amb el pianista el 7è track
“Context”, i també es desenvoluparà meravellosament després. També comença
delicat, un pèl més viu, el 3er track “Mint” amb un posterior i magnífic solo
del líder, amb un canvi rítmic i de tempo al final del tema. I el 1er track
“Hamburg” enceta els temes amb més tempo, iniciat amb una intro del baterista
amb escombretes i companys, en un tema amb algunes diversitats. I el 5è track
“A38” l’inicien saxo tenor i bateria i ben aviat el swing ens omplirà l’espai.
I el 6è track “Sorry not sorry” l’inicien contrabaix i bateria ja a tot swing,
amb melodies dels dos vents, tot plegat a un bon tempo, tot i els canvis
rítmics posteriors. I finalment, el 2n track “Möbius” comença també amb el
contrabaix i melodia de vents, tot plegat sense una clara i persistent
connotació rítmica, la qual cosa passarà després a tot swing en els solos dels
vents. En definitiva, els temes no tenen un tempo fast, i els ritmes són
diversos amb moments amb Swing i d’altres a ritme així com trencat. Magnífica
música que ara mateix escoltareu.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllça a la pàgina web del disc:
Doncs començarem amb
els seus temes, i ho farem amb el preciós....
3.- Mint (Alex Hitchcock) 7m19s
I quina delicada
melodia ens han regalat aquests joves músics. Un tema iniciat dolçament pels
sons repetitius del Fender Rhodes, i
baterista, per ben aviat escoltar el tema sencer a càrrec dels dos vents, el
líder al saxo tenor, Alex Hitchcock
i el trompetista James Copus. El
ritme marcat, però suau, per contrabaix i baterista, i sempre el teclista Will Barry amb aquesta mena de
pizzicato al Fender Rhodes. Ell
mateix ha obert la porta als solos, primer a càrrec del saxo tenor i líder del
projecte Hitchcock. Hem pogut
escoltar el delicat gust interpretatiu d’aquest magnífic solista, amb un so un
tant en l’ona Henderson, per parlar
només del primer que em ve al cap. Un fraseig increïble i llenguatge modern també
en un solo de llibre per com l’ha desenvolupat. Preciós, molt ben executat i
fet amb un gust exquisit, carall, quin altre descobriment que fem avui. Llarg
solo del líder que ens ha deixat bocabadats. Al final, recuperen el tema amb el
trompetista, i vet aquí el canvi rítmic que incorporen al final en un magnífic
tema també i que finalment acaben de cop, res a veure per com l’han començat.
Magnífic tema per començar aquest projecte, ara liderat per un jove saxo tenor,
l’Alex Hitchcock.
I sobre aquest jove
saxofonista anglès us en diré més coses al blog del programa, on també hi
trobareu la seva pàgina web:
Alex
Hitchcock
és un saxofonista i compositor de Londres premiat. Dirigeix el seu propi
quintet, la reputació va creixent cada cop més en el panorama internacional del
jazz i es va confirmar per primera vegada al Festival Umbria Jazz 2018. El seu
aclamat debut per la crítica del seu EP 'Live at the London and Cambridge Jazz
Festivals' es va publicar el maig del 2018. En un any innovador, el 2018, amb
una gira nacional per 15 ciutats, seguida d'un llançament amb entrades
esgotades al Pizza Express Jazz Club de Londres i actuacions al Ronnie Scott's,
Love Supreme Festival i al Royal Albert Hall, a més de fer una gira per
Espanya, Hongria i Polònia i aparicions a la ràdio BBC 3, JazzFM i televisió
hongaresa.
I seguirem amb el
tema també molt interessant...
5.- A38 (Alex Hitchcock) 6m42s
Amb aquest tema hem
fet una passa endavant pel que fa al tempo, amb un tema amb un ritme un tant
beat tot i que mèdium. L’han començat saxo tenor i baterista, per després
afegir-s’hi el contrabaix, la trompeta fent duet melòdic amb el líder al tenor.
I ves per on que qui encara no havia aparegut és el pianista Barry que després dels vents ha fet el
tema ell sol, per després tornar-hi els vents. El primer solo, cantat també, a
càrrec del contrabaixista Joe Downard
ens l’ha mostrat percussiu havent-lo executat magistralment seguint l’harmonia
i amb sonoritat un tant seca per fer-ho en el registre alt de l’instrument. Un
altre jove i magnífic músic. Copus
al metall més daurat l’ha seguit amb el seu solo, excel·lent també demostració
de tècnica i solo melòdic, alhora que farcit d’arpegis diversos i escales inversemblants.
Molt bona sonoritat també, i ves per on de quina manera més democràtica
funciona aquesta formació, car, els solistes aquí, no ho són en d’altres temes,
la qual cosa m’agrada de manera particular, car aquí el líder s’ha limitat a
fer la melodia deixant al trompetista la tasca de solista. De igual manera ha
fet el contrabaixista qui a més a més ha acabat el tema en una altra
intervenció solista i fent-ho delicadament.
Ha actuat amb músics
com Chris Cheek, Soweto Kinch, John Hollenbeck, Stan Sulzmann, Mark Lockheart,
Andrew McCormack, Maria Chiara Argirò, Thibaut François, els Blackbyrds i el
duo franco-belga André Charlier / Benoit Sourisse. Ha participat al North Sea
Jazz Festival (Països Baixos), Jazz à Vienne (França), Fano Jazz Festival
(Itàlia), Festival Mas i Mas (Espanya) i Glastonbury Festival (Regne Unit),
així com al Barbican, Cadogan Hall, i Glyndebourne Opera House.
I encara amb més
música d’aquest quintet liderat per Alex
Hitchcock amb tots els temes propis....amb el tema...
2.- Möbius (Alex Hitchcock) 6m29s
Doncs si bé estem amb
una altra formació, aquest tema ha començat també amb ritmes d’alguna manera
similars als que hem escoltat abans amb els New Fly – Julien Bertrand. Tot i això, i que el tema hagi començat
així, hi ha breaks diversos i sí que la manera persistent del contrabaixista i
també el baterista són el què i com d’aquesta composició. Els vents han iniciat
el seu diàleg a base de diversos compassos que ben bé en podrien ser vuit.
Magnífics tots dos en aquest téte a téte, on la diferent sonoritat dels vents
ens fa veure els seus diferents colors. Amb la mateixa pulsió ha iniciat el
solo el pianista Barry amb el piano,
on ens torna a mostrar el seu bon gust. El tema torna de nou amb els dos vents
i pulsió permanent de la base, el break de nou, moment que ha aprofitat el
baterista per fer la seva part solista, acompanyat pel Lick dels dos vents,
acabant el tema delicadament.
El
treball més ampli del conjunt inclou la Royal Philharmonic Concert Orchestra a
l'O2 Arena, la BBC Big Band i la Laurence Cottle Big Band. La gravació en
directe i en estudi abasta des del treball amb Channel 4 i la BBC fins a la
televisió nacional egípcia.
I acabarem amb el
magnífic tema anomenat....
6.- Sorry Not Sorry (Alex Hitchcock) 5m09s
I ves per on amb quin
altre tros de tema que hem acabat, mare de 10 sr. I quin canvi rítmic ens han
ofert ja ben entrada la segona part del tema, on Will Barry ens ha fet un magnífic solo a Fender Rhodes i a tot swing per “walking” de contrabaixista i
diversos estris del baterista. I el tema ha començat no pas d’aquesta manera, i
sí que ho ha fet amb el contrabaixista i baterista, amb la línia base i ritme,
i per sobre la melodia exultant dels dos vents. El canvi al pont ha esdevingut
més suau, però tot i tornant a les melodies inicials, que se’ls hi ha afegit el
teclista amb unes sonoritats força esotèriques. El solo de James Copus a la trompeta, ens l’ha tornat a mostrar exquisit en el
seu fraseig i amb una magnifica tècnica i sonoritat alhora que moderna
creativitat. Els dos vents, recuperen el tema, am canvi rítmic inclòs per ja
entrar Barry amb el Fender Rhodes. Gran solo del teclista,
amb tot el swing del món, com deia a l’inici, amb una base rítmica excelsa. Al
final recuperen la melodia i ritmes originals i l’acaben de cop. Un magnífic
tema per acabar el projecte d’aquest quintet liderat per un magnífic saxo tenor
i compositor, Alex Hitchcock.
I deixem els
projectes magnífics de FSNT que hem
escoltat i ara ja acabarem el programa amb el vinil de 180 grams comentat a
l’inici del programa de la sèrie Jazz
Workshop de Fresh Sound Records
amb un monstre i un altre que li va al darrere...
“LOOKING
AHEAD”
Ken
McIntyre & Eric Dolphy
Editat
de nou per a la sèrie Jazz Workshop de FSR JW-065
Edició
original per Prestige / New Jazz NJLP8247
Enregistrat
per Rudy Van Gelder el 28 de juny de 1960 a Englewood Cliffs, Nova Jersey.
Enregistraments
originals supervisats per Esmond Edwards
Notes
de la contraportada de Ira Gitler
Reeditat
i produït per Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions SL
Ken
McIntyre, saxo alto, flauta travessera
Eric
Dolphy, saxo alto, flauta i clarinet baix
Walter
Bishop, Jr. ,piano
Sam
Jones, contrabaix
Art
Taylor, bateria.
I estem davant d’un
projecte amb prop de 45 minuts de música, recordeu que això és un LP però de
180 grams. La majoria dels temes són del Ken,
excepte un parell que són, un de Gershwin
i l’altre de Howard. Quatre
temes a la cara A i dos a la cara B del disc, on no podem dir pas que hi hagi
alguna balada, perquè no n’hi ha cap. Tot i això, hi ha uns temes força
delicats, i sí que podem dir que el Swing el tindrem de totes, totes. El 2n
tema de la cara B, “Dianna”, és una preciosa cançó a tempo mèdium i delicat
swing amb la flauta del líder fent-ne la melodia i Dolphy a càrrec del clarinet
baix, en un tema llarg amb profusió de solos i que gaudirem d’allò més. També
és molt bonica la melodia que fan ells dos amb el saxo alto, a duet, en el tema
de Gershwin i 4rt de la cara A,
“They All Laughed”, bonic de melodia i preciós de swing amb solos espaterrants.
Un canvi d’estil, quasi, i sobretot per melodies, és el 1er tema de la cara A,
“Lautir”, el qual ha començat també amb el duet dels dos saxos. El swing
seguirà durant tot el tema també en els solos de saxo alto i flauta d’ells dos.
I el tema més llarg és el 1er de la cara B, “Head Shaking”, també a tot swing
amb uns llargs solos com el primer de Bishop
al piano, després d’haver iniciat la melodia els dos saxos altos a duet amb 11
minuts d’un magnífic Jazz barreja de West
Coast i Est Coast. El swing
vital el tenim en els dos temes que ens queden valorar com és 2n de la cara A
“Curtsy”, a tot swing i amb els dos músics fent els seus solos al saxo alto, Ken pel canal esquerra i l’Eric pel dret. I ja per acabar, el tema
de Howard, el 3er de la cara A,
“Geo’s Tune”, iniciat amb melodia pels dos saxos i amb Ken iniciant el primer solo pel canal esquerra. I algunes
d’aquestes músiques les escotarem, i algunes no, o sigui que us proposo que
mireu d’aconseguir el disc des de la pàgina web que us posaré al blog: https://www.freshsoundrecords.com/ken-mcintyre-albums/6403-looking-ahead.html, alhora
també us posaré l’enllaç a la pàgina web del líder, on Ira Gitler fa un bon treball periodístic sobre aquest disc, i al
blog us penjaré alguna informació més sobre aquest projecte...
I aquest vinil el
vaig passar a format digital en la meva primera escolta després d’haver-lo
adquirit al magatzem, o sigui que espero que no hi trobeu massa irregularitats,
i recordeu que pel canal esquerra tenim a Ken
McIntyre, mentre que al canal dret tenim a l’Eric Dolphy... i us proposo començar amb la preciosa melodia del
tema de Gershwin....
4A.- They All Laughed (Gershwin Bros) 5m10s
I aquest tema el van
fer els germans Gershwin per la
pel·lícula “Shall We Dance”, o sigui, “Ballem?”. Cantava Ginger Rogers i se la mirava Fred
Astaire amb cara de circumstàncies. El tempo del tema original és quasi el
mateix que han fet els nostres dos herois. Sarah
Vaughan en va fer una versió a tot swing i més delicat tempo en un concert
del 1958 enregistrat aparentment a Holanda,
llavors, Països Baixos ara mateix.
Un tema que originàriament té una intro prou llarga que quasi dura la meitat
del tema, i així passà amb les dues interpretacions de les cantants. No així en
el tema que heu escoltat, que ja l’han començat amb la melodia a dos vents
plegats, per després ésser el líder Ken
McIntyre qui n’ha fet el pont. Ell mateix ha fet el primer solo, pel canal
esquerra, amb un fraseig magnífic i que ens recorda les sonoritats dels saxos
altos de l’època. Magnífic solo del líder, per després d’ell, i pel canal dret hem
pogut notar el canvi de sonoritat i fraseig, molt més modern i magistral, i és
que com el gran Eric Dolphy no n’hi
havia en aquella època, en el seu registre estilístic i sobretot domini de la
tècnica. Dos solos de saxos altos magnífics, cadascun amb el seu personal
llenguatge, més personal el de Dolphy
que el de McIntyre tot i que també
ha estat força reeixit. El solo del pianista Walter Bishop Jr. ha estat també brillant, percussiu i més amb la
mà dreta solista, perquè a l’equerra, jo no la he sentit pas. Amb la
recuperació de la melodia, tornen a fer la mateixa exposició que a l’inici,
acabant-lo amb un final preciós.
I aquest és un disc a
nom de Ken McIntyre tot i que a la
portada hi surten tots dos, ell i el gran Eric
Dolphy. Un disc on es barregen estils, podríem dir, car Ken era nascut a Boston o sigui a la costa Est, i l’Eric era de Los Angeles,
costa oest, i aquí és on conflueixen estils i maneres de tocar l’instrument. Es
dóna la circumstància que ells dos comparteixen el saxo alto i la flauta,
tocant sovint plegats. La seva sonoritat és per això ben diferent la qual cosa
miraré de fer-vos notar. Un LP del 1960 que va tornar a editar, ara a nom de FSR de la sèrie Jazz Workshop, i tot gràcies a la voluntat fèrria de voler
recuperar aquelles meravelles, velles i belles, ara amb b alta dels anys 50s
60s del segle passat.
I resulta que el
líder, nascut Kenneth Arthur McIntyre,
i després Makanda Ken McIntyre, té
una pàgina web, https://www.mkmjazz.com/liners3.php on diversos
periodistes ens expliquen, i com he dit, Ira
Gitler ens explica els ets i uts dels temes d’aquest disc, i on hi podeu
trobar enllaços a d’altres dels seus discos. Al blog us en penjaré l’enllaç
perquè hi pugueu anar.
1B.- Head Shakin (Ken McIntyre) 10m50s
I aquest tema és el
que em desperta cada dia. Abans tenia el “Blues March” de Benny Golson que em feia aixecar d’un salt, i posteriorment el vaig
canviar per aquest que és molt més “amable. El tema l’inicien els dos vents amb
unes frases que repeteixen i que acaben amb un decaïment de les notes de manera
cromàtica i que han fet dues vegades aquestes, les tres frases inicials del
tema. Walter Bishop Jr, ha fet una
llarg i magistral solo amb tota una colla de frases que ell va repetint a mode
de nova melodia en cadascun dels seus chorus, aconseguint quallar un grandíssim
solo, percussiu també per la seva pulsió, i amb un magnífic swing a càrrec dels
companys de la base rítmica, Sam Jones
al contrabaix, i Art Taylor a la
bateria. Després del pianista, i pel canal dret, hem escoltat al nostre estimat
Eric Dolphy el qual ens ha tornat a
meravellar per com l’ha fet. Quina brutal tècnica que va assolir tan jove, al
saxo alto, a la flauta, i també al clarinet baix. Domini de l’instrument d’un
mestre per com pocs ho han pogut fer com ell, fins i tot ara, després de 60
anys. Frases súper ràpides, lligades i amb uns intervals molt amplis, els del
Jazz Avant-Garde, que en aquest solo és el que estem escoltant. El control que
en fa de l’instrument en tots els
registres és abassegador, insultant, quasi. El líder del projecte comparteix
flauta amb el mestre, no en aquest tema, i així és que ens ha fet també un molt
bon solo, més clàssic en podríem dir,
esclar. La base rítmica ha fet uns riffs marcats amb l’ànim de recolzar-lo en
alguna de les seves frases. Bon multi-instrumentista també el Ken McIntyre, i bon gust en aquest solo
a la flauta que ens ha fet. El trio base s’ha quedat sol, i Bishop ha marcat uns inicis amb l’ànim
de deixar el “walking” de Jones uns
compassos, per després tots plegats recuperar aquest magnífic tema que està en
l’entorn del Blues, tema del líder Ken
McIntyre.
I acabarem projecte i
programa amb el magnífic tema de George
Howard...
3A.- Geo’s Tune (George Howard) 7m14s
I amb aquest tema de Howard hem acabat projecte i programa.
Un tema on el reconegut periodista musical i historiador del Jazz, Ira Gitler ens en diu això, extret de
la pàgina web, la que us he comentat abans, la del líder: “Geo's Tune” va ser
escrit per a George Howard, un
ballarí de Boston. I aquí ja tinc el
primer dubte, per què no ens diu res del compositor, i ves per on que el nom de
Howard apareix en els crèdits del
disc com a compositor del tema. "Volia un ritme afro", explica Ken. "Més tard he afegit el
pont". El solo de McIntyre és
molt expressiu i un emocionant exemple de la seva veu personal. L’ús de la
paraula veu aquí és especialment idoni ja que evoca molts sons semblants a
riure i cantar. Quan li vaig preguntar sobre la "rialla" que va fer, Ken va dir: "M'agrada riure. Vaig
riure perquè estic feliç. N’havia censurat la meva manera de tocar; m’havia
inhibit, però vaig llançar tot això per la finestra". Després del solo de Bishop, Dolphy entra i aquí apareixen
les similituds entre Ken i Eric. Poc
després arriba Ken per convertir-lo
en un trio amb el bateria Taylor.
I jo afegiria alguns
detalls més sobre com l’han desenvolupat i que Gitler va obviar per només fer-ne ell un curtet resum. I que el
tema l’han començat els dos vents alhora, i també en el pont i canvi rítmic
inclòs. També l’han acabat igualment, tot i fer-ho anar-se perdent el so poc a
poc, o sigui que si en van fer algun directe, segur que seria més llarg. El líder
ha estat qui ha fet el primer solo, pel canal esquerra, amb un so, el del seu
alto ja reconegut i magnífic, ràpid i lligat fraseig i bon llenguatge. Bishop l’ha seguit amb una altra bona
execució, i ben aviat hem escoltat a Dolphy
pel canal dret, i aquí discrepo perquè no són tan evidents les similituds
entres els dos altos. El solo del mestre és més brillant, és reconeixible per
com els fa, els feia, i per com destripa els sons a conveniència i per més
aguda i brillant sonoritat a banda de la tècnica brutal, que no té el líder. Us
haureu fixat que el líder ha començat els “quatres” notant-se aquesta diferent
sonoritat i fraseig. Els dos vents han fet uns quants compassos, potser tot el
tema fent “quatres” amb l’Art Taylor,
i ja al final acaben el tema recuperant-ne la melodia i acabant-lo com he
explicat abans. Magnífic tema per acabar projecte i programa d’avui, que també
com sempre espero que us hagi agradat.
I des de Allmusic ens diuen que ...va ser molt
adequat que Ken McIntyre tingués
l'oportunitat de gravar en un quintet amb Eric
Dolphy, ja que el seu plantejament multi-instrumental era similar al de Dolphy, tot i que sempre va tenir un so
molt diferent. En aquest disc, McIntyre
toca l'alto en quatre temes i flauta en altres dos (el seu treball amb el
fagot, oboè i clarinet baix arribaria lleugerament més tard), mentre que Dolphy toca majoritàriament l’alto però
dobla en flauta en un tema i passa a clarinet baix a "Dianna". Amb el
pianista Walter Bishop, Jr., el
contrabaixista Sam Jones, i el
bateria Art Taylor que ofereixen solos
concrets i suport a tot swing, McIntyre
d’alguna manera gairebé té el seu propi swing amb Dolphy en els diversos originals del disc i en el tema "They
All Laughed" de George Gershwin.
Un treball molt interessant havia escrit l’Scott
Yanow a Allmusic.
Doncs ja hem acabat
el programa d’avui i us recordo que l’hem dedicat a l’editorial que ens dóna
suport des de fa 11 anys, Fresh Sound
Records i que hem escoltat a Ari
Hoenig Trio i el seu “Conner’s Day”,
a Julien Bertrand i la seva “Free Revolution Zone”, a quartet i
convidats, també el “All Good Things”
de l’Alex Hitchcock Quintet, i que
hem acabat amb Ken McIntyre & Eric
Dolphy, i el seu “Looking Ahead”,
havent escoltat el micro conte de Teresa
Tuset.
Doncs res, que us
recordo que quan aquest malson s’acabi aneu a veure jazz en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23
Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La
Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest
programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, cuideu-vos sobretot a casa, i si heu d’anar a treballar tingueu
molt en compte totes les instruccions que ens donen les nostres institucions
sanitàries relacionades amb el Covid-19, moltes gràcies per ser-hi aquí o al
blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
Programa 407: Martí Serra 4tet, Dmitry Baevsky, Néstor Giménez i Jeff Davis, 22 d'abril de 2020
0 comentaris
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
Doncs ja hi tornem
una setmana més aquí ben confinat com feu la majoria de vosaltres. Espero que
estigueu la mar de bé, les persones confinades i les que heu d’anar a
treballar, i vosaltres, en compte de no agafar-lo. Ànims, ens en sortirem, tot
i que encara no sabem quan. El coronavirus però s’està emportant màsters del
Jazz i aquesta setmana es va endur al gran Lee
Konitz, saxo alto; també al contrabaixista Henry Grimes; al pianista i pedagog Elis Marsalis, pare de tota la saga Marsalis, i a d’altres com ja fa uns dies a McCoy Tyner. O sigui que la gent del món del Jazz patim també la
pèrdua d’aquests grans artistes que s’ha endut aquest malparit virus.
El programa d’avui
tractarà de quatre projectes amb el Jazz encabit en tots ells tot i les seves
diverses musicalitats. Escoltarem el projecte de Martí Serra Quartet “Live at Jamboree”, projecte vist en diversos
espais també. Després el d’un saxo alto rus establert crec que a París i que vam veure també al Jamboree, on vaig adquirir el disc, el
del Dmitry Baevsky, “The Day After”
editat per Like a Sound. Seguirem
amb el de l’amic Néstor Giménez, “Why
Not?” autoeditat i que em va donar en mà al Casino de Granollers. I acabarem el programa amb el de Fresh Sound New Talent de Jeff Davis, “The Fastness”, i aquesta
setmana escoltarem un micro conte de Carme
de la Fuente.
“LIVE
AT JAMBOREE”
Martí
Serra Quartet
Enregistrat
en directe per Pol Gallart el 18 d’agost de 2019 al Jamboree
Editat
per Joan Melero
Mesclat
i masteritzat per Dènys Sanz
Produït
per Martí Serra
Martí
Serra, saxos tenor i soprano
Òscar
Latorre, trompeta
Pau
Sala, contrabaix
Josep
Cordobés, bateria
I sóc jo normalment
qui parla sobre els temes, tempos, ritmes i demés vicissituds, però en aquest
cas no ho faré abastament com sempre faig. Potser faci algun comentari puntual.
I és que el líder, compositor i saxofonista ha escrit tot un relat sobre com va
anar tot, parlant fins i tot dels temes i del seu perquè i com. O sigui que
aquesta és la meva veu, però qui hi ha al darrere és el Martí Serra.
El primer disc que
vaig enregistrar al meu nom, Alguns moments bons (FSNT, 2008), va ser un disc
en directe. És en els concerts on aquesta música que fem, el jazz, adquireix
una dimensió més completa. La improvisació és un diàleg espontani i un procés
de creació constant que s’enriqueix quan compta amb la presència del públic. A diferència
de l’estudi de gravació, on cal imaginar-se un oient mentre es toca per a una
màquina, en un directe estàs tocant per a aquelles persones que tens al davant.
Vols comunicar, vols arribar, vols emocionar; i vols emocionar-te també amb el
feedback del públic. El públic et transforma. La música no deixa de ser un art
escènic, i és a l’escenari on s’esdevé el fet musical més autèntic. Capturar
aquesta essència en un disc val la pena, encara que s’hagi de sacrificar un pèl
la qualitat de so que permeten els discos d’estudi. Onze anys després d’Alguns
moments bons, tornem a fer un disc en directe, Live at Jamboree. Una nova captura d’un moment; en aquest cas, una
nit fantàstica al club de la Plaça Reial
de Barcelona. Acompanyat de tres
músics excel·lents, compromesos tots ells amb el seu discurs expressiu
personal, toquem una sèrie de composicions originals meves escrites al llarg
dels anys. Teníem ganes de recuperar composicions antigues, i donar-los una
nova vida amb aquest nou quartet. Reinterpretar temes propis enregistrats en
altres discos, en altres èpoques i amb altres grups. Personalment m’he delectat
escoltant els solos d’Òscar Latorre sobre temes com “Appointment” o
“Kobane”, i també com Pau Sala i Josep Cordobés han processat l’ànima
dels temes a través del seu engranatge singular, el seu equilibri entre groove
i llibertat, ordre i anarquia.
I ara sí que sóc jo
qui us diu que aquest és un projecte amb només 6 temes i de quasi 45 minuts de
música excelsa, tota composta pel líder. Els tempos i ritmes són diversos
havent-hi temes delicats i d’altres més vitals. Podríem dir vagament que la
cosa està ben repartida, havent-n’hi tres de cada. O sigui que els més delicats
són “Arrels”, “Música Intrínseca” i “Kobane”, mentre que els més vius de tempo
són “Això rai”, “Appointment at Five” i “Esma”. I que el de la cita a les cinc,
l’hora del te, pertany al seu primer disc “Tea Time”. Dit això, ens centrarem
amb els temes que us proposo fer escoltar.
I al blog us posaré
l’enllaç al seu bandcamp:
Començarem amb el
delicat tema i cinquè que van tocar en el directe del Jamboree...el preciós...
5.- Kobane (Martí Serra) 8m05s
I sobre aquest tema ens
en diu.... El gener de 2015, un grup de guerrilleres kurdes van aconseguir
alliberar Kobane, al Kurdistan sirià, de les urpes de Daesh. Un exèrcit de dones lliures va
derrotar uns fanàtics extremistes del masclisme. La notícia era tan bonica, tan
èpica, que vaig voler fer-ne una composició. Visquin les guerrilleres kurdes,
visca el Kurdistan lliure, visquin
les dones lliures del món.
I si la cançó és tan
preciosa musicalment més ho és per a qui la va compondre.
Però més encara per
les improvisacions que fan els dos solistes, i no perdeu de vista que ho van
enregistrar en directe al Jamboree.
La melodia té el punt de malencolia adequada per com de durs eren els moments
per a tota la població kurda i és
preciosa i captivadora. En Pau l’ha
iniciat amb la línia base principal amb el ritme inclòs en ella per després
afegir-s’hi els dos vents fent la melodia a l’uníson a vegades, tot i que també
la toquen amb un desplaçament tonal, l’un vers l’altre. El líder ha iniciat el
seu solo amb el saxo amb un so majestuós en el registre agut i una improvisació
de mestre amb un gust exquisit i tècnica a dojo. Òscar ha començat en el registre greu del seu metall, i ben aviat
l’ha desenvolupat amb una gran precisió i dolçor alhora que tècnica
abassegadora pujant al registre més agut, i no el sobreagut. Melodia tots junts
i final de tema. Preciós.
I des de la web de Jamboree ens deien això d’aquest
increïble músic:
El badaloní Martí Serra és sens dubte un dels grans
noms de la generació de jazzistes que va capgirar l’escena barcelonina ara fa
gairebé dues dècades. Deixeble de George
Garzone al Berklee College of Music,
Serra ha fet carrera al servei d’Al Foster, Giulia Valle, Xavi Maureta,
Guillermo McGill, dels seus companys de generació Llibert Fortuny i Raynald Colom i de propostes com Coetus. En solitari ha enregistrat
treballs com “Alguns moments bons” (FSNT, 2008), Premi Enderrock, “Tea Time”
(FSNT, 2010), “Cançons mecanoscrites” (Temps Record, 2016) o dos duets amb Sergi Sirvent. Al Jamboree presentarà el seu nou quartet, completat per joves figures
del nostre jazz, i enregistrarà en viu el seu pròxim disc. “Serra demostra que no cal sortir fora
per escoltar gran jazz,” va dir el crític de El País, Chema García Martínez. Doncs això.
I seguirem amb un
altre tema d’aquest magnífic projecte enregistrat en directe, i que nosaltres
vam veure diverses vegades i no pas aquesta del Jamboree. La primera al Guzzo
allà al Born, i la segona al darrer Jazzin’ que organitza l’amic Joan Chamorro a Fabra i Coats el setembre de 2019. El tema que escoltareu ara és...
6.- Això Rai (Martí Serra) 7m46s
El tema més antic que
toquem. El vam enregistrar el 2008 amb Xavi
Maureta i Rai Ferrer (a qui el títol fa referència), en el disc “Alguns moments bons” de FSNT. Té un
aire New Orleans que m’encanta.
M’agrada quan el jazz conserva l’aire festiu i ballaruc dels seus inicis. Ah!
Per cert, sentireu que després d’uns compassos d’introducció a saxo sol,
m’entra un atac de riure. Això és perquè estem fent una improvisació lliure
sobre el 7/4 del tema, i en un moment donat l’Òscar i jo toquem exactament la mateixa idea musical. Del no res.
Vull dir que de totes les possibilitats infinites, els dos decidim tocar
exactament el mateix. La probabilitat que això passi deu acostar-se bastant a
zero, i em va fer tanta gràcia que no vaig poder evitar la rialla. En fi, una
bona mostra de com m’entenc de bé amb aquest trompetista magnífic que és Òscar Latorre.
Doncs sí, ja l’heu
pogut escoltar fent una rialla quan ells dos toquen la mateixa frase, sense
haver-s’ho dit. I sí que aquest tema té un tarannà New Orleans que el fa festiu. Tema que ha començat el líder amb una
“intro” a saxo tenor sol i quan entra l’Òscar
és quan fan la mateixa frase. Després ells dos van fent una mena de diàleg i
per sota el ritme trencat de la base de dos, en Pau i Josep, contrabaix
i bateria. Magnífic tema que fan els dos vents amb moments a duet per deixar
pas al baterista tot i que ben aviat es queden sols els dos demla base rítmica,
amb un solo magistral d’en Sala
sense referències harmòniques que els hi donen els pianistes quan hi són, ells
dos, que han portat el tema rítmicament parlant des dels inicis. L’ona New Orleans ha aparegut entremig del
llarg solo d’en Pau fent-ho els dos
vents amb una mena de tete a tete, i amb moments solistes del líder mentre el
metall marcava licks repetitius. Al final, han fet trossos del tema a mode de
licks per a gaudi del baterista Cordobés
ell en el seu solo. Melodia i final d’aquest tema tan divertit.
I acabarem aquest
projecte magnífic amb el tema...
2.- Esma (Martí Serra) 7m56s
És una composició que
deu tenir uns deu anys, que vaig escriure pel meu trio amb Rai Ferrer i Xavi Maureta
però que mai vam arribar a enregistrar. El 2018 la vam enregistrar a duo amb el
pianista Sergi Sirvent («Esma», Selffish Records), i ara l’hem
reinterpretat amb la intenció original, és a dir, amb bateria rockera i amb
contrabaix, però a més comptant amb el lirisme de la trompeta de l’Òscar. “Esma” és una composició amb
forts contrastos, i al mateix temps basada en un obstinato del baix. La paraula
Esma, que generalment es fa servir
en la forma negativa (no tinc esma per a res), significa «Aptesa a fer instintivament,
maquinalment, alguna cosa».
I amb aquest tema tan
vital acabem el seu projecte. Els temes dels directes sempre solen ser més
llargs i així han estat els que us he posat. Bona composició del Martí i enganxosa quan com la toquen
tots dos a mode de duet. El canvi o la B, amb les notes llargues de l`Òscar i la melodia del líder ha deixat
pas a la magnífica improvisació del líder al saxo tenor. La seva potent
sonoritat, tècnica a mans plenes, creativitat i modernitat ens el fan ser un
dels referents actuals en això dels vents de canyes toves. Modernitat
acompanyada de tècnica és la que té el nostre líder. Esclar que el jove metall
no li va massa al darrere, ell que cada
dia que passa (quan passava en situació normal) es va reafirmant com un dels joves
metalls més potents, més creatius i moderns. Latorre ens ha fet un “solaco” que diem a vegades. El control sobre
el seu instrument és total, i el seu fraseig lligat i llenguatge força modern,
quasi avant-gard, ens han deixat estabornits. Després han recuperat el tema
principal a duet i ens han acostat al final de tema, i també de projecte.
Magnífic projecte que vam poder veure amb l’amic i col·lega Joan Recolons com he dit abans dues
vegades.
L’enregistrament
d’aquest concert va anar a càrrec de Jamboree
Live, un segell discogràfic del club barceloní. Amb l’objectiu de donar a
conèixer els músics i la música que es fa en aquesta magnífica i entranyable Meca del jazz català, Jamboree Live és una sèrie
d’enregistraments que es poden trobar a les plataformes digitals de streaming.
Per acabar aquestes notes, voldria agraïr de tot cor la tasca que fa la gent de
Mas i Mas en favor del jazz i la
música en directe, i el fet que hagi volgut incloure el nostre concert en la
seva sèrie de discos. Martí Serra, Desembre
del 2019.
I després d’aquest
projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente....
........
Gràcies Carme per la teva dolçor i per com
sempre relaciones els teus contes amb les músiques del programa.
Doncs després d’aquest
projecte del saxofonista Martí Serra,
us proposo ara els d’un altre saxofonista, ara però un saxo alto rus establert
a París...
“THE
DAY AFTER”
Dmitry
Baevsky
Editat
per Like a Sound
Enregistrat
per Tom Tedesko el 8 de juny de 2016 als Tedesko Studios a Paramus, NJ.
Mesclat
i masteristat per Ian Hendrikson-Smith el 23 de juliol i 16 d’agost de 2016 a
New York City.
Produït
per Dmitry Baevsky
Dmitry
Baevsky, saxo alto
Jeb
Patton, piano
David
Wong, contrabaix
Joe
Strasser, bateria
Dels 10 temes del
disc, 5 són del líder, n’hi ha un del company Patton i els altres són de Duke Pearson, Tom McIntosh, Jerome Kern i Victor Young.
Doncs estem davant
d’un projecte de 10 temes i quasi 1h i 10 minuts d’un Jazz del més alt nivell.
El swing està assegurat des del primer moment, havent-hi però només una única
balada, la qual cosa ja ens indica quines són les intencions d’aquest mestre del
saxo alto. Els temes tenen diversitat de tempos i ritmes, havent-n’hi algun
d’aquells ben vius, ràpids, vaja. Doncs considerant els magnífics temes i
millors interpretacions, se’m fa força difícil decidir quin sona i quin no.
Però el que podreu fer serà entrar a la seva pàgina web que us posaré al blog
del programa: http://www.dmitrybaevsky.com/ o també a la
de l’editorial:
Recordeu que podeu
trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els
discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta
abraçada.
I com que el projecte
obvia quasi les balades, jo també les obviaré i així és que us posaré el tema a
tempo mèdium i a tot swing de Duke
Pearson...
3.- Chant (Duke Pearson) 5m30s
I aquest tema el
podem trobar en el disc homònim que Donald
Byrd va enregistrar el 1961 per a Blue
Note amb gent com Pepper Adams,
Herbie Hancock, Doug Watkins i Teddy Robinson. Doncs els nostres herois
l’han fet al mateix tempo i dolçor que va fer Donald Byrd i que devia ser el del tempo i swing originals. Magnífica
composició a tot swing a partir de les improvisacions, i la primera magnífica
la del pianista, on ens ha mostrat com l’ha feta un trosset a dues mans. I
aquest saxo alto té un so robust, en l’ona Cool, ment harmònica aguda, gran
sentit del ritme i ho combina tot d’una forma que resulta atractiva en el seu
lirisme, però intrigant en la seva originalitat. Un posterior i molt bon solo
del contrabaixista, melòdic i amb fort contingut rítmic, ens ha apropat a la
melodia principal i així acabar-lo delicadament. Gran tema per començar el
projecte d’aquest genial saxo alto que vam poder veure al Jamboree.
L’únic fill d’un
escriptor i d’una traductora, Dmitry
va néixer a Sant Petersburg, Rússia. Baevsky va començar les lliçons
de piano als sis anys i va descobrir la seva passió i la seva serietat per la
música com a adolescent quan va agafar un saxo alto. Tot i que no estava
envoltat de músics professionals, la seva família estava estretament
relacionada amb la música. El seu gran besavi, Moisei Beregovsky, va ser un dels etnomusicòlegs jueus més famosos
i respectats que va passar la seva vida reunint melodies i lletres de cançons
populars yiddis, així com melodies
de dansa jueva de l’Europa de l’Est
(música klezmer).
I ara us proposo
escoltar el tema de Dmitry Baevsky
anomenat..
4.- Minor Delay (Dmitri Baevsky) 6m39s
Doncs ara ens hem
trobat amb un tema propi del líder, i us haig de dir que és força interessant.
La melodia està molt ben trobada i també el seu arranjament. L’ha iniciat Patton amb una intro a piano sol per
ben aviat fer-ho tots plegats amb la melodia a càrrec del líder en un tema que
té una configuració típica de 32 compassos i de la forma ABAB. Després s’estan
16 compassos en una mena de “vamp” o situació d’espera, per endegar de nou i
fer el tema en AB i iniciar ell mateix els solos. Vet aquí el tema i sonoritat
que m’ha semblat propera al Jazz en l’ona Cool i no només. El mateix Baevsky ha desenvolupat el seu
magistral solo fent un chorus i els 16 compassos d’espera a més a més de
repetir els compassos de la AB finals. I va heu pogut escoltar quin magnífic
swing inherent en el tema i també pel “walking” del contrabaixista i el “Ride”
i “Xarles” del baterista. Per cert, un solo que ha anat a més per velocitat
d’execució i gran fraseig lligat i llenguatge d’aquest màster. La tècnica
abassegadora d’aquest solista rus però parisenc d’adopció és brutal. Patton ha fet la seva aportació amb un
so ple, registre mig i manera molt percusiva de tocar les tecles del seu piano.
Magnífic solo també i del qual ha fet la mateixa exposició de l’estructura del
tema. El solo del contrabaixista, molt bo també, ha estat més curtet. El líder
ha recuperat el tema per acabar-lo delicadament.
El 1991, va ingressar
al Mussorgsky College of Music de St-Petersburg on va estudiar amb el
brillant saxofonista de jazz rus Gennady
Goldstein durant quatre anys. Al llarg dels anys noranta, va aparèixer a
moltes sales de jazz i festivals internacionals de tota Rússia.
I encara podreu
escoltar un altre tema d’aquest magnífic quartet liderat per aquest magnífic
saxo alto, el tema de Jerome Kern...
10.- I’ve Told Every
Little Star (J. Kern) 7m39s
I aquesta "I’ve Told
Ev'ry Little Star" és una cançó popular amb música de Jerome Kern i lletra d'Oscar
Hammerstein II publicada el 1932. La cançó es va introduir en el musical, Music in the Air. El primer hit de la
cançó va ser publicat el 1932 per Jack
Denny i la seva Waldorf-Astoria
Orquestra, amb la veu de Paul Small.
Des de llavors ha estat enregistrada per molts artistes convertint-se en un
estàndard de Jazz. Es pot trobar per Youtube
una versió cantada per Mary Ellis
del 1933 pertanyent de ben segur al musical, déu n’hi do, la més autèntica de
ben segur. I ves per on que el tema original també té la “intro” que ens ha fet
el líder i saxo alto, en un altre tema de 32 compassos i de forma AABA, la més
típica, d’un tema també a tot Swing. El líder ha encetat el seu solo després
del tema i n’ha fet dos chorus, o sigui que l’ha repetit dues vegades seguint
com és normal l’estructura harmònica. Ens ha tornat a demostrar la seva gran
classe, magnífic so i el molt bon gust que té creant unes línies melòdiques
precioses, i tot això a tot tren, utilitzant les notes de durada més curta, i
lligant-les a la perfecció. Mestre, del tot. Després d’ell, el pianista Patton ha fet tres quarts del mateix,
fent-ne igualment dos chorus amb una interpretació brutal, molt potent i plena
de so en el registre mig que és on s’hi deu trobar millor, i gran creativitat
també amb sonoritats properes a les de McCoy
Tyner per parlar d’ell i que ens ha deixat no fa massa. I el tema és llarg
entre d’altres coses per com en repeteixen l’estructura i per com la fan dues
vegades en els seus solos. El contrabaixista Wong però n’ha fet un sol chorus, magnífic, profund de sonoritat i
rítmic, mentre que el líder ha encetat uns “quatres” amb el baterista i que han
fet ell i el pianista fent tots tres dues passejades pel tema i ja finalment
retrobar la melodia d’aquest conegut tema de Kern acabant-lo a mode de turn-around després d’haver-nos fet
gaudir d’allò més.
I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu
director Thomas Schindowski estem en
contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus
projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n
tot el seu catàleg.
I acabaré aquest
projecte amb el tema del pianista Jeb
Patton, que és també un dels tres més vius de tempo, el magnífic...
6.- The Wise Ones (Jeb Patton) 5m06s
I amb aquest magnífic
tema del pianista hem acabat el projecte del líder del projecte i magnífic saxo
alto alhora que bon compositor. Aquest és el tema més vital del projecte on el
pianista Patton ha estat qui primer
ha iniciat els solos. La seva primera exposició ha estat magnífica tornant-nos
a meravellar per com l’ha feta, amb profusió d’arpegis i bona utilització de
les dues mans, primer amb l’esquerra fent acords i la dreta la nova melodia i després
amb les dues mans fent la improvisació a la vegada, amb tota la dificultat que
això implica. El líder s’hi ha posat amb la seva brutal manera d’interpretar,
de tocar, de sonar, i amb el gust exquisit com ho fa podríem dir que a tot Bop.
El moment solista pel baterista també l’ha tingut en aquest tema, recuperant-lo
per tots plegats i acabant-lo dolçament amb nota llarga del líder. Un tema fast
on la base rítmica ha fet córrer la màquina a tot swing, amb un contrabaixista que en lloc de
fer el “walking” ha semblat que estigués tota l’estona “running”. Magnífic tema
per acabar el projecte de Dmitry
Baesvsky i el seu quartet.
A la seva
arribada a Nova York als 19 anys, va
ser acceptat al departament de jazz de la New
School University amb una beca completa. Després d’acabar la universitat, Baevsky es va dedicar a treballar dins
de la comunitat del jazz de Nova York.
Ha actuat i / o enregistrat amb músics com Benny
Green, Peter Washington, Willie Jones III, David Hazeltine, “Killer” Ray
Appleton, Peter Bernstein, Cedar Walton, Dennis Irwin, Jeremy Pelt, Steve
Williams, Joe Magnarelli, Ryan Kisor ...
I després d’aquest
magnífic projecte d’aquest saxo alto rus establert a París del qual espero que estigui lliure de la Covid-19 com també ho desitjo de totes vosaltres, segueixo amb les
propostes, i ara ho faré amb la del magnífic pianista i compositor català....
“WHY
NOT?”
Néstor
Giménez
Disc
autoeditat
Enregistrat
per Wout de Kruif el febrer de 2015 als Wedge View Studios, Països Baixos.
Mesclat
i masteritzat per Jordi Navarro l’agost de 2015 a The Room, Barcelona.
Produït
per Néstor Giménez
Maarten
Hogenhuis, saxo alto
Reiner
Bass, guitarra a #1 i 9
Adrià
Plana, guitarra i veu a #5
Néstor
Giménez, piano
Thomas
Rolff, contrabaix
Joan
Terol, bateria
Tots els temes són de
Néstor Giménez excepte “La dansa
dels pingüins”, que és de l’Adrià Plana.
I aquest és un
projecte personalíssim del Néstor,
ell gran pianista i compositor del qual en vam poder gaudir d’un extraordinari
concert al Molí dels Frares amb el
seu quintet on hi hagué Gabriel
Amargant, Pablo Selnik, Vic Moliner i Joan Terol, lo millor del planter de
músics del país. Podreu escoltar 9 temes amb tempos i ritmes diferents i 45
minuts de músiques magnífiques i millors interpretacions. Les balades o temes a
tempo slow en són dues bàsicament, d’altres de tempo una mica més viu en són
tres més, i la resta ja són francament més vives de tempo. I una de les més
boniques balades és la dedicada al seu amic Marco Mezquida, “My friend Marco”. I així delicada és també la que
fan a duet de piano i saxo alto “Hip Stride” i tema més curtet. Les que són una
mica més rítmiques són “My Quiet Peace”, iniciada amb el pianista de manera
persistent, i amb la mà esquerra. “Hair Issue” també l’inicia el trio base amb
el contingut de ritme i tempo per després afegir-s’hi el saxo alto. També el
tema “This should have been for Clara” té també un tarannà de mig tempo i
bonica melodia amb base remarcada de la mà esquerra. I els altres quatre del disc
tenen una vitalitat de tempos i canvis rítmics magnífics com és el tema que
titula el projecte “Why Not?” amb una guitarra trencadora. També el “Fear is no
big deal”, tema aquest amb marcat ritme “beat” a càrrec del Joan, i posteriors interpretacions i canvis
rítmics. I el tema més “divertit” és de l’Adrià
Plana ell a la guitarra i cantant, “La dansa dels pingüins”, amb un ritme
així com de “Calypso” o similars del Carib. I el més potent i trencador també
per la guitarra del Reinier és el
que tanca el disc “Small piece for Reinier”, tema que li dedica Néstor al guitarrista, i també amb un
ritme força consistent.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del líder i pianista: http://www.nestorgimenez.com/ i si esteu
interessats en aconseguir algun dels seus projectes li podeu demanar a ell
mateix:
Doncs si tenim una
balada la posarem, i aquesta que li dedica Néstor
a Marco, doncs no pot quedar-se al
calaix...
2.- My friend Marco (Néstor Giménez) 4m39s
I aquest és el primer
projecte editat que va fer Néstor
quan estava fent el Màster al Conservatorium
van Amsterdam, jo pressuposo. Allà que també hi era el seu amic Joan Terol, ell que no només s’hi va
quedar sinó que les coses de la vida i l’amor l’han portat a Berlin, on espero i desitjo de tot cor
que tot li vagi molt bé, a pesar d’aquesta desgràcia que ens ha caigut a sobre,
i molta més desgràcia pels qui es dediquen a les arts en general, i a la música
en particular. Per això els altres components del quintet semblen ser tots
d’allà, holandesos o que estudiaven amb ells al Conservatori d’Àmsterdam.
I doncs quin canvi
més substancial hem fet....Hem deixat el Swing farcit de Bop per situar-nos en
aquesta bella atmosfera, la d’aquesta composició del Néstor de fa 5 anys, tema dedicat al seu amic Marco Mezquida. El lirisme del saxo alto és preciós, i com el tema
recurrent fa agafant volada degut al crescendo, i per sota, tota una conversa
en off, que ves a saber què carall diuen. Al final, piano, sonoritat de l’alto,
la berra amb l’arc, sembla, la bateria amb puntuals tocs i així anar-lo fonent
delicadament. Preciós i sorprenent tema iniciat melòdicament pel contrabaixista
i amb arpegis del pianista de manera molt majestuosa, tal em sembla la melodia
que després també ha fet el saxo alto seguint de manera recurrent tal i com he
dit abans. Molt maco, i més si està dedicat a un amic i també grandíssim
pianista.
I ens diu ell, d’ell
mateix... Em considero creador i músic. Habitualment estableixo la relació
entre la creació i la música amb el piano i la composició, però m’agrada
sentir-me lliure de fer-ho de tantes maneres com pugui. M’encanta fer i
interpretar la meva música i recentment he tret el meu tercer disc com a líder
inspirat en la carrera espacial, anomenat “Sputnik, Explorer and everything
after”. Amb la meva orquestra hem estrenat el disc de la meva obra “Consagració (Rite)” per orquestra de
jazz, fruit de l’encàrrec de l’Auditori
dins del cicle “Revisiting”. És una obra original inspirada en la Consagració
de la primavera d’Igor Stravinsky. I
jo dic, que aquest disc ja va sonar en un anterior Jazz Club de Nit.
I seguirem amb una
altra preciosa composició anomenada....
6.- Hair Issue (Néstor Giménez) 5m41s
I ja el piano ens ha
indicat com aniran els trets harmònics i rítmics amb la seva línia base, quasi
motiu principal del tema amb acords i melodia, amb el saxo alto Maarten Hogenhuis també afegint-s’hi
fent la melodia. I quin tempo i ritme més maco que té el tema. Néstor ha estat qui primer ha fet la
seva intervenció solista amb un so més brillant, i digitació nítida i també
percussiva, ell però pujant a les notes més agudes. Un solo magnífic, amb les
notes precises, ni més ni menys. La precisió en la interpretació i els colors
que n’obté són remarcables. Esclar que amb el suport de la base rítmica amb un
contrabaix profund i les escombretes del Joan,
la tasca d’improvisar es veu més alleugida. El so de l’alto és preciós, més
clar de sonoritat que l’anterior, i sobretot també ens mostra un estil més
modern d’interpretar més proper al post-bop o neo-bop, com vulgueu. Un gran
solo del Maarten farcit de tècnica a
dojo i mestria interpretativa alhora que modernitat. La melodia que tornen a
recuperar és força interessant i sovint entremaliada, la que fan el líder al
piano i el saxo alto. Una melodia amb la qual han començat el tema de la mà del
líder i amb la qual l’han acabat.
El meu primer disc
com a líder en solitari s’anomena “Why not?” i el vaig gravar a Holanda en companyia de Joan Terol, Maarten Hogenhuis, Thomas
Rolff. Reinier Bass i Adrià Plana. Amb el projecte STN! he gravat dos discos de temes originals i he pogut tocar a
llocs meravellosos, especialment amb el projecte STN! Canta, que ens ha permès al Joan Terol, a l’Adrià Plana, al Vic Moliner, el Miquel Gené i a mi
tocar amb grans cantants com Joan
Colomo, Nuria Graham, Carles Dénia i Ernest Crusats (La iaia), entre
d’altres. També he pogut fer música per i amb altres grans músics i amics com
són la Gemma Humet, Ferran Savall, Rubén
Fernández, Carola Ortiz, Pablo Selnik, Gabriel Amargant, Lluís Vidal, Jorge
Rossy, Jordi Matas i Masa Kamaguchi, entre d’altres.
I seguim ara amb el
primer track i tema que titula l’àlbum..
1.- Why Not? (Néstor Giménez) 6m52s
I doncs quin altre
tema més impressionant, encabits tots en el que en podríem dir Jazz d’autor
fins i tot un tan inclassificable, sobretot en aquest tema tan ple de canvis i
sonoritats diverses, les dels acords distorsionats de la guitarra. Amb breaks
com el del final del tema, moment en el qual el guitarrista Reiner Bass ha iniciat el seu magnífic
solo, primer amb sonoritat prou neta per acabar-lo amb els coneguts arpegis un
pèl embrutats. Però noi quin tros de solo s’ha marcat aquest guitarrista, en
l’ona de Scofield i d’altres, car de
tots ells n’ha begut el seu nèctar. I el tema segueix impactant-nos pels canvis
cosa que també ha passat després del solo del guitar man, moment en el qual el
quartet ha tornat a sonar més Jazzy per la sonoritat del saxo alto i si voleu
no tant per com Joan li fot a la
bateria, un tan en l’ona més Fusió, o Jazz-Rock. En aquesta situació és quan
s’hi ha afegit el líder i pianista en la seva intervenció. I els canvis
apareixen i apareixen, tal és la riquesa d’aquesta composició un tan barroca
del pianista i líder Nestor Giménez
i retroben la melodia per acabar-lo delicadament. Quina composició més complexa
del nostre amic. Complexa i molt bona, esclar.
Estic especialment
orgullós d’haver guanyat el primer premi de composició de l’International composition contest del Silesian jazz festival 2015
i el premi a millor compositor de l’any 2015 de l’AMJM (Associació de músics de jazz i música moderna de Catalunya). Com
a intèrpret he tingut la gran sort de fer de solista a l’orquestra simfònica de
l’ESMUC i he format part de
l’orquestra en la representació de “Los
Miserables” a Barcelona i de
l’orquestra de Cantània el 2013. Un
altre fita important que vaig viure va ser gravar la banda sonora de la
pel·lícula “7 pasos y medio”,
guanyadora del premi a millor banda sonora al Festival de Málaga de cine español el 2009.
Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I acabarem aquest
projecte amb el tema dedicat al guitarrista Reinier el trencador...
9.- Small piece for
Reinier (Néstor Giménez) 6m09s
Doncs amb quin altre
tema més heavy ens ha regalat el nostre amic i gran compositor Néstor Giménez. I què xulus són els
primers moments amb crescendo amb el saxo alto fent-ne la melodia a duet amb el
guitarrista. I tot i el ritme beat marcat pel Joan el tema té una clara connotació de Jazz-Rock i per això la
interpretació solista del Reinier
que per això el líder i compositor li ha dedicat a ell. Magnífic solo del
guitarrista i gran tema per acabar el projecte del pianista de les contrades
del sud de Catalunya d’on també és
el Joan. La inclusió del so del saxo
alto ens recorda que estem en l’ona del Jazz tot i el ritme trepidant marcat
per baterista i contrabaix. El solo del líder, ben suportat rítmicament per
contrabaix i bateria, i ell fent-lo rítmic sobretot, però melòdicament minimalista,
quasi, ha deixat pas al del saxo alto, brutal aquest de nou, en una darrera
demostració de tècnica i sonoritat. El tema recuperat al final amb els seus
crescendos i sempre amb el Groove sense parar de la base rítmica i al final
acabant-lo poc a poc, poc a poc...gran tema i projecte de l’amic Néstor Giménez i el seu quintet, tot i
haver-hi també un tema de l’Adrià Plana
que al final no he pogut posar. Bé, crec que heu pogut esbrinar de què va el
projecte que és lo més important.
I ell en acaba dient
que...Com a docent sóc professor de l’ESEM
Taller de músics on imparteixo harmonia i percepció auditiva i de l’ESMUC, (Escola superior de música de Catalunya) on imparteixo composició i
també de l’Institut del Teatre. En
la meva etapa de formació vaig acabar els meus estudis musicals a l’ESMUC (Escola Superior de Música de
Catalunya) amb professors com Lluís
Vidal, Joan Díaz, Joan Monné, Eladio Reinón, Matthew Simon i Agustí Fernández,
entre d’altres. També he tingut la gran sort de rebre classes particulars de Sophia Rosoff, Fred Hersch i John Taylor.
I acabarem el
programa amb el projecte editat per FSNT,
o sigui que..
Deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
I aquest projecte
és....
“THE
FASTNESS”
Jeff
Davis
Editat
per Fresh Sound New Talent FSNT 590
Enregistrat
per Mike Marciano i Max Ross el 31 de maig de 2019 al Systems Two/Samurai a Brooklyn,
N.Y.
Mesclat
i masteritzat per Eivind Opsvik a Greenwood Underground, Brooklyn, N.Y.
Produït
per Jeff Davis
Productor
executiu Jordi Pujol.
Tony
Malaby, saxos tenor i soprano
Jonathan
Goldberg, guitarra
Russ
Lossing, piano, Fender Rhodes, Hammond B3
Eivind
Opsvik, contrabaix
Jeff
Davis, bateria i vibràfon
Tots els temes són de
Jeff Davis.
I ens trobem davant
d’un projecte actual de Jazz Contemporani, Avant-Garde clarament, amb 11 temes
i una hora de músiques excel·lents. L’actualitat de les composicions ens les
farà escoltar sense massa context relacionat amb el Swing Clàssic. Tot i això,
podrem gaudir d’alguns temes a tot Modern Swing i amb un Groove increïble, que
per això estan encabides en la més estricte modernitat i estil comentat. Els
tempos i ritmes són variats havent-n’hi un parell, els més curtets on el líder
s’esplaia amb el vibràfon a mode de juguesca. No puc parlar de cap balada, en
el sentit estricte, i sí de temes a tempo slow com el “Wednesday Shirt”, una
elucubració esotèrica quasi màntrica. També el “Two Ones” té un tempo slow tot
i que no es pot parlar d’un determinat ritme, car aquest és de lo més trencat.
Aquí desenvolupen les seves arts en el que podria ser un tema de molt lliure
concepció, com d’altra banda és tot aquest projecte. Amb “Lothlorien” iniciat
pel contrabaixista, també desenvolupen el concepte anterior, amb el líder al
vibràfon i sense aparent ritme ni tempo, tot i que sí, que hi és i que després
desenvoluparan. I també amb la berra de primers sons, el tema que titula el
projecte comença esotèricament amb el so del saxo alto i sons de percussions
orientals, semblen, i així seguiran bona part del tema. Del “Go Away Glasses”
té un tarannà rítmic diferent, ja marcat per les notes dels cordistes, i també
el marcatge del baterista. I el “New Good Brother” té una vitalitat ben evident
ja d’entrada seguint amb la sonoritat Avant-Garde de la resta de temes i un
solo del guitarrista estratosfèric on es percep clarament el Groove, i si voleu
fins i tot el Modern Swing. I el “Mountains, Mountains, Water” té una concepció
també força trencadora per com juguen amb el ritme i melodies i de nou vital,
ja no tant swingat i excels d’interpretacions. I el “Bird Monkey” l’inicien
melòdicament els solistes fent una melodia força contemporània per ben aviat
inicià els solos el pianista a tota modernitat i tempo també viu. I finalment
el “Obvious Nemesis” és el més vital seguint el concepte modern i també amb
Swing per “walking” de contrabaix i solo del teclista amb el Fender Rhodes
brutal, també a tot Modern Swing i Groove al millor tempo.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del músic: http://www.jeffdavisdrums.org i del disc de FSNT:
I començarem amb el
tema més llarg del projecte i sorprenent anomenat...
2.- Go Away Glasses (Jeff Davis) 9m13s
I ves per on quin
canvi estilístic que hem fet...i ara de sons tornem a tenir el de la guitarra
elèctrica, tenim un saxo soprano, el Hammond B3 i la base rítmica de contrabaix
i bateria. I tot això remenat en un tema llarg, de més de 9 minuts i havent fet
una passa endavant en el recorregut estilístic del programa d’avui. Jazz
Contemporani del més agosarat per riquesa de sonoritats que sonen alhora a mode
quasi d’improvisació col·lectiva. Massa llarg per comentar-ne els ets i uts de
la seva estructura, de la qual no en sé veure’n ni la seva forma. Tampoc és que
ho vulgui fer. Quedant-me absort escoltant-los com segur que vosaltres també ho
esteu, oïdores i oïdors, sembla que ja n’hi ha ben bé prou. Sí comentar que la
dificultat de la composició per finalment portar-la a la pràctica déu ser
d’allò més gran. La persistència rítmica però hi ha estat quasi tota l’estona,
tot i anar el ritme per un cantó i la melodia per un altre, en una clara mostra de polirítmies
entre base i solistes. El primer solo del pianista amb un so totalment distorsionat
el del seu teclat passat per equipaments diversos i efectes. El solo posterior
del saxo soprano ha estat també brutal, i m’ha semblat que també ha passat per
moments de distorsió. Un llenguatge totalment Avant-Garde el d’aquesta formació
i tema. El guitarrista ha fet el seu també magistral, a moments esotèric i a
moments estratosfèric. Els moments d’impro comuns, la permanent pulsió rítmica
fins el moment del break també subtil i
delicat per deixar pas de nou a la màquina rítmica i la contemporània melodia a
càrrec dels solistes, guitarra, saxo alto, i demés, apropant-nos al final d’un
tema frapant.
El baterista /
compositor Jeff Davis és conegut com
la "força propulsora darrere d'una gran quantitat de músics de Nova York", incloent Kirk Knuffke, Robin Verheyen, Anna Webber,
Jesse Stacken i Michael Bates. Jeff Davis, bateria important i amb molta
demanda en l'escena musical creativa de la ciutat de Nova York, Jeff Davis és un poeta apassionat de la bateria. Potent
improvisador i compositor convincent, Davis
ha contribuït com a sideman a un gran nombre de importants projectes musicals,
a més de liderar amb èxit les seves pròpies bandes.
I seguirem amb un
altre tema impactant d’aquest increïble projecte...
10.- Mountains,
Mountains, Water (Jeff Davis) 7m35s
Doncs ja heu vist que
seguim amb la màxima modernitat i contemporaneïtat. Un altre tema del líder i
baterista on l’aspecte modern del ritme va de la mà de l’aspecte harmònic
alhora que de les sonoritats que ens han brindat. Ara hem escoltat al saxo
tenor Tony Malaby fent una tasca
increïble també. I la base rítmica impertèrrita seguint tot el tema donant
suport als solistes com al saxo tenor en un solo magistral. També amb el so de
la guitarra, de la mà de Goldberger
i la seva improvisació espaterrant amb recolzament del Hammond B3. Una melodia
curta i senzilla que han fet guitarrista i saxo tenor. El B3 ha sonat i de
quina brutal manera en el solo de Lossing.
N’extreu una sonoritat un tan allunyada de la típica del B3, segurament que per
passada per efectes diversos. Entremig, break on tots s’esplaien, saxo tenor,
Hammond, i bateria i contrabaix sense parar-se ni un moment, on a partir d’aquest
moment hem escoltat l’esglaiador solo de Malaby
al saxo tenor, brutal. I el que més flipa és de la manera que s’allunyen dels
conceptes típics dels solos, com hem vist abans on segueixen l’estructura del
tema. Aquí no sembla haver-hi estructura, tot i ser-hi de ben segur, i ja veieu
com han acabat el tema, diluint-se en el no res.
En el seu anterior
àlbum a trio, Leaf House, Jeff Davis
mostra el comandament d'un estil profundament centrat en la improvisació. Troy Collins (de All About Jazz,) diu que "com molts de la seva generació, la
seva manera de compondre abasta diversos gèneres, però Davis entén la importància de crear un determinat context per a
aquesta diversitat. Seqüenciant temes individuals en un programa similar a una
suite, el conjunt es desplega episòdicament, barrejant estats d'ànim divergents
perfectament." I Bruce Lee Gallanter (del Downtown Music Galery), va descriure el primer disc de Jeff Davis com a líder com "un
debut potent d’un dels millors bateristes del moment a New York."
I encara escoltarem
un altre gran tema d’aquesta formació liderada pel seu baterista...
6.- Bird Monkey (Jeff Davis) 5m19s
I ja heu pogut
escoltar que ens han tornat a sorprendre, si això és possible, amb un altre
magistral tema en la mateixa ona Avant-Garde que és el signe d’identitat del
disc, del líder compositor i baterista. Apa, com se li queda el cos a un tot i
escoltant aquesta sobtada quantitat de modernitat i energia. La majoria d’aquests
temes solen partir d’una concepció força minimalista per després
desenvolupar-los lliurement amb no masses limitacions i amb total llibertat,
només considerant algunes determinades premisses. Al final del tema, el
baterista ha pogut fer el seu solo, tot i que constantment ha estat
desenvolupant línies noves en una quasi constant improvisació. El tema ha
començat amb una a-melodia, per dir-ho d’alguna manera. El pianista ha fet el
seu primer solo encabit en el Jazz més contemporani amb intervals amplis,
senyal d’identitat d’aquest estil alhora que les inversemblants escales, les
que ha fet en Russ Lossing. Brutal. Malaby al tenor l’ha seguit de la mateixa
manera i modernitat. Un so un tan estripat que se li escau la mar de bé, com
feia Dewey Redman i alguns més. Al
final, han recuperat la a-melodia del tema per acabar-lo de cop.
Davis ha actuat
amb artistes com Tony Malaby, Chris
Speed, Ralph Alessi, Ben Monder, Marc Ducret, Mark Helias i Cameron Brown. Jeff Davis ha actuat en
diversos festivals de jazz destacats, inclosos el North Sea Jazz Festival, l'Oslo Jazz Festival, Vancouver Jazz Festival
i l’Ear Shot Jazz Festival. Jeff dirigeix diversos conjunts, entre els
quals destaca el Jeff Davis Trio
(amb Russ Lossing i Eivind Opsvik), Tone Collector (Tony Malaby i Eivind Opsvik),
i Jeff Davis Band (amb Jason Rigby, Jon Goldberger, Russ Lossing i
Eivind Opsvik). Ja veiem que els dos components de la seva base rítmica hi
són amb ell sempre que pot.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
I acabarem el
programa amb el tema més brutal, l’anomenat...
3.- Obvious Nemesis (Jeff Davis) 5m36s
Bé, i amb aquest el
tema més viu del projecte fins i tot hem pogut escoltar un Swing ben Modern tot
i que tampoc no de manera constant. El tempo viu ens l’ha fet gaudir d’allò
més, ara que ja estem al final del programa d’avui. I per com han anat els
inicis, amb la curta melodia del tema interpretada per saxo tenor i guitarra,
ja veieu com l’han desenvolupat, primer amb el solo del teclista Lossing amb el Fender Rhodes passat per diversos efectes per obtenir aquestes
increïbles sonoritats. I mentrestant, el Swing brutal del “walking” del
contrabaix i plats i xarles del líder a la bateria, Jeff Davis. Malaby amb
el saxo tenor s’hi ha afegit amb un altre brutal solo, amb la seva típica
sonoritat i sobretot amb el seu fraseig farcit d’intervals amplis i llenguatge
contemporani en un tema potentíssim, a tot Swing, amb tot el Groove més modern.
I ja al final del tema, amb un tros de solo del líder a la bateria, magnífic,
tot i mostrant-nos tot el seu saber, que ja hem vist que és molt i divers, car
les seves composicions són força increïbles, per concepció i per
contemporaneïtat.
I abans d’aquest
projecte que hem escoltat va editat un àlbum en directe, Dragon Father, també a Fresh
Sound New Talent, amb Kirk Knuffke,
Oscar Noriega, Russ Lossing i Eivind Opsvik, disc que va sonar al Jazz Club de Nit, en el Programa 212
del juny de 2015.
Doncs res, sembla que
ja hem acabat el programa d’avui, i com sempre desitjant que us hagi agradat.
Concretament en el d’avui, crec que hi ha hagut una progressió estilística
força interessat partint del projecte de l’amic Martí Serra Quartet, “Live at Jamboree”
que ves per on també té una concepció moderna. Ens hem situat en el millor
Swing i el Jazz més Bop amb en Dmitry
Baevsky, “The Day After”, per seguir amb un plus de modernitat, tot i ser
del 2015 el projecte de l’amic Néstor
Giménez, “Why Not?”, per acabar fent una passa més endavant amb el que
acabem d’escoltar de Jeff Davis, “The
Fastness”, i també hem escoltat un microconte de Carme de la Fuente.
Doncs res, que quan
aquest malson acabi us recordo que aneu a veure jazz en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors,
Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova
Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki,
etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels
músics de tots els programes de Jazz
Club de Nit.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
