Jazz Club de Nit a Ràdio Sant Vicenç 90.2 FM: de juliol 2019

Programa 376: Max Villavecchia Trio, Monographic Trio, Sergi Sirvent Octopussy Cats i Javier Moreno, dimecres 17 de juliol de 2019

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.

Doncs dir-vos que aquest dissabte passat vam inaugurar la desena edició del Festival de Jam Sessions de Sant Vicenç dels Horts. Vam comptar amb els nois i noies del ESEM Taller de Músics i tota la colla dels de El Musical de Bellaterra, amb la col·laboració estel·lar dels professors que els van acompanyar. Va venir molta gent i alguns músics a tocar a la Jam, però anem a pams. Primer van tocar els nois del Musical de Bellaterra amb Antonio González (baix i piano), David Julbe (veu), Ignasi Rius (piano) i Gerard Farré (violí) acompanyats de l’Eladio Reinón, Jordi Martínez i Adriàn Mateos. El combo del ESEM Taller de Músics van tocar després i van ser Clara Palet (veu), Marc Urrutia (saxo tenor), Marina Vinent (guitarra elèctrica), Héctor Tejedo (contrabaix) i Pol Leiva (bateria). Uns projectes d’ambdós combos magnífics tot i mostrant-nos el molt bon nivell de tots ells i elles. Després vam fer la Jam Session tocant entre ells i amb els músics que van venir, el Juan Carlos Speedy, Maria Teresa Poris, Ferran i jo mateix al saxo alto. Molt content per com els tècnics de l’ajuntament ens van ajudar a solucionar els problemes que van sorgir, i parlo de Marcel·lina Bosch, Tina i Toni. Moltíssimes gràcies a ells i al públic i també al consistori anterior que són els qui durant els darrers anys ens han donat suport i de manera especial al Miquel Àngel Camacho qui va voler que el Jazz anés a buscar els barris del poble i no a l'inrevés.

Ara us vull recordar que el proper dissabte 20 de juliol a les 20h a la Plaça Joan Prats i Escala (prop Estació Can Ros FGC) farem el segon dia de Festival amb...

Combo ESMUC, amb Álvaro Ocón (trompeta), Isaac Romagosa (guitarra), Alberto López (baix) i David Gimeno (bateria).

Combo Conservatori del Liceu, amb M. Antonia Gili (trompeta), Sergi Massana (saxo tenor), Fran Ramos (saxo alto), Marçal Xirau (guitarra elèctrica), Juan Pastor (contrabaix) i Adrià Claramunt (bateria). Ja sabeu com va, primer toquen uns, després els altres i després tots junts fent una Jam Session també amb els músics que vinguin a tocar i/o a cantar. Us hi esperem.

I ja entrant en el programa d’aquesta setmana, dir-vos serà el darrer de la temporada i que el dedicaré a projectes de músics de l’entorn proper de casa nostra a més a més d’un fet a Nova York però d’un músic madrileny que nosaltres coneixem prou bé, el Javier Moreno. Aquest em va enviar el seu treball via Internet del seu disc “In Sides” editat per FSNT. Un altre disc enviat pel mateix mitjà en aquest cas pel Gonzalo del Val és el dels Monographic Trio editat per Underpool del qual tinc l’honor d’haver-hi col·laborat com després us explicaré, disc anomenat “Caleidoscopi 23”. Un altre és el del Max Villavecchia, autoeditat i que em va enviar a casa anomenat “Midstream”. Finalment el darrer projecte de Sergi Sirvent Octopussy Cats anomenat “Flax Golden Tales”, també de FSNT, el vaig adquirir un dia de Jam Session al Jamboree on hi participà un combo de G.S. del ESEM Tallers de Músics del qual en Sergi n’és el professor. I aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente.

Doncs comencem amb les propostes musicals, i us proposo escoltar el disc del pianista de l’entorn del Taller de Músics, Villavecchia, anomenat....

“MIDSTREAM”

Max Villavecchia Trio

Disc autoeditat

Enregistrat per Juanjo Alba l’abril de 2018 als Medusa Studios

Mesclat i masteritzat per David Casamitjana

Produït per Max Villavecchia

Max Villavecchia, piano

Javi Garrabella, baix elèctric

Joan Carles Marí, bateria

Totes les composicions són de Max Villavecchia excepte “Danza del gaucho Matrero”, de Alberto Ginastera i “Bela Bye”, d’en Javi Garrabella.

Aquest és un disc força delicat amb unes composicions precioses, encabides més en un àmbit de Jazz d’autor i fins i tot en alguns aspectes de l’ona ECM amb una hora de músiques diverses pels ritmes, la majoria suaus tot i que també hi ha temes d’una gran vitalitat rítmica. El primer track a mode de curta introducció, “Dormant Mons Igneus” ja ens corprèn per la seva dolçor. “Caramelo” és el quart track, una altra delicada cançó, no sé si dir-li balada car sembla quelcom més profund. En la mateixa ona tenim el novè track “One for the Lab”, preciosa composició també amb una intro a piano sol d’una bellesa remarcable, esdevenint després una preciosa balada súper slow. El tema de Garrabella “Bela Bye” segueix l’esperit del projecte per calidesa i bellesa participant ell mateix amb un solo remarcable. Amb el segon track “Bardo” inicien el canvi en l’aspecte rítmic amb una intro a càrrec de Marí a la bateria, que ben bé ens situarà en el nou context, rítmic, tot i que encara no massa potent. Amb el mateix protagonista inicial a la bateria iniciaran el “Síntesis”, cinquè track, amb marcatges diversos a les timbales i bombos, i tot i el posterior desenvolupament del líder, una mica més delicat, el tema seguirà liderat pels ritmes del baterista i baixista. L’onzè track “Mariannata” ja comença viu gràcies a la mà esquerra del líder, el qual ens marca el tempo i notes guia del tema. La dreta, gràcil i viva, farà les nítides notes de la melodia. Amb el vuitè i curtet track “Erumpentium Volcano” notem com ja d’entrada la música esdevé així com magnificent. La intro a piano sol del líder en el tercer track “En vela”, és també una meravella, eixamplant-se aquest concepte per la persistència melòdica i rítmica inicial del tema, després encara el desenvoluparan més en les improvisacions. El desè track “Tatlin’s Tower”, iniciat també pel líder amb notes soltes i prístines a mode de llarga introducció, esdevindrà també quelcom més mica a mica arribant quasi a un èxtasi, moment en el qual s’hi afegiran els dos companys. Tema divers, amb breaks entremig però amb una clara demostració de com un tema pot esdevenir una peça magistral, també de manera emocional. I ja finalment, i el més viu de tots ja des de l’inici és el conegut tema “Danza del gaucho Matrero”, de Alberto Ginastera. Un tema a amb aires del folklore de la Pampa, però amb tota la modernitat del concepte contemporani de la música del segle XX al voltant del dodecafonisme i demés modernitats, i no parlo de jazz. Doncs amb aquesta exposició del projecte en l’aspecte rítmic espero haver-vos-el presentat de manera suficient.

I dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del líder, pianista i compositor, Max Villavecchia, al qual vam tenir en una anterior edició del Festival de Jam Sessions formant part del combo del ESEM Taller de Músics com han fet el dissabte els seus companys, aquests encara estudiants.

Comencem doncs amb les seves músiques i ho farem amb el tema....

9.- One for the lab (M. Villavecchia) 7m03s

Doncs he volgut començar amb aquesta preciosa balada del Max i ves per on que amb les tres primeres notes em sentia convidat a escoltar un altre conegut tema, però no, hem pogut gaudir d’aquesta preciosa cançó d’aquest pianista format al Taller de Músics de la mateixa manera que els seus dos companys i amics. Una melodia dolça i interpretada amb tot el sentiment, car aquest traspua a cada nota. En Javi Garrabella al baix elèctric acarona la melodia de la mateixa manera que en Joan Carles Marí a la bateria. El líder i pianista ha desenvolupat un solo que ben bé a estat una continuació melòdica del tema, i quasi que no ens n’hem adonat quan acabava una cosa i començava l’altra. El final, diluint-se suaument, ens diu que s’allargassaria a voluntat en un directe, com sempre fan els músics en temes que no tenen un final definit. Preciosa balada per començar el darrer programa de la 10 ena temporada.

I aquest projecte el va presentar el 4 d’abril de 2018 a la Sala 3 Tete Montoliu de l’Auditori.... Max Villavecchia lidera un projecte a trio amb Javi Garrabella i Joan Carles Marí. Un trio que neix a les aules de l’Escola Superior del Taller de Músics i que ha tocat en diverses formacions com Aurora, Midstream o l’espectacle "Nadando en el olvido", homenatge a Leopoldo Maria Panero dirigit per Enric Palomar. Presenten un repertori original buscant un so transversal entre diferents estils com el jazz, minimalisme, world music i improvisació. El repertori es complementarà amb algun homenatge als mestres que han inspirat al trio, i pretén ser el material per la gravació del primer disc de la gravació.

Seguirem amb un altre tema del Max i que serà el

5.- Síntesis (M. Villavecchia) 5m35s

I com ha començat aquest tema pel que fa a ritmes i amb els dos de la base, baixista i baterista. Després però, el líder ha fet la melodia que sembla consistir en una seqüència ascendent d’intervals preciosos, i això seria la A del tema, mentre que a la B, s’enlairen vers quelcom més i situat a l’entorn clàssic. El retorn primer a la A i després recuperant la intro, ens situa en el solo d’en Max amortint les cordes amb la mà, i acompanyat per baix i bateria. Després, amb el so obert i clar, segueix desenvolupant el tema amb la seva personal concepció i nítida digitació. I sense adonar-nos-en ens hem trobat de nou amb la melodia principal del tema, la de la primera part de la seva estructura i primera lletra de l’abecedari.

I des del Taller de Músics ens parlen d’ell d’aquesta manera:

Nascut a Barcelona el 1990, estudia piano clàssic a l'Acadèmia Marshall amb Viqui Canut i Alfredo Armero. Més tard estudia piano flamenc al Taller de Músics amb Carlos Torijano. Ha quasi acabat els estudis de Grau d'Interpretació de Jazz i Música Moderna a l'ESEM Taller de Músics amb Joan Monné i Marco Mezquida. També ha rebut classes de la mà de músics com Javier Colina, Ignasi Terraza, Danilo Pérez, David Mengual i Joan Díaz entre d'altres. Ha treballat amb diferents formacions com Clau de Funk, on ha col·laborat amb David Pastor, el Big Ensemble Taller de Músics -dirigit per Enric Palomar-, l'Original Jazz Orquestra (OJO) del Taller de Músics, la companyia de dansa Laura Vilar, Rocío Seligrat Quartet, acompanyant el cantautor Enric Hernàez, Think Twice, Landscape Experience, i com a líder i compositor en el seu propi quartet. També ha col·laborat com a músic d'estudi per a projectes publicitaris. Ha treballat de professor a l'escola Musicalex i actualment és professor del Taller de Músics.

I seguirem amb un altre magnífic tema del Max anomenat...

3.- Noche en vela (M. Villavecchia) 7m03s

I quina altra preciosa melodia ens ha fet en Max, seguint el tarannà d’intervals però ara situat en els preciosos arpegis del tema. La reiteració de determinades formes musicals que incorpora el líder en aquest tema ens el fa més reconeixible a mida que l’anem escoltant. Un tema que passa per diferents moments estilístics i de calma rítmica i que ell ha sabut situar en els tempos adequats. Els arpegis ens van acompanyant canviants, i seguint l’harmonia d’aquest “Noche en vela”, alhora que endinsant-nos en l’aspecte rítmic gràcies a les delicades escombretes de Joan Carles. Moments intensos amb tots tres els hem tingut i també amb tot de canvis i abans del break suau, una línia ascendent feta per pianista i baixista ens acostà al límit de l’èxtasi. Després, sí, la calma, i l’inici de les improvisacions del pianista i compositor. I així ens ha acaronat una miqueta tot i incrementant-ne l’aspecte emotiu i el rítmic, pujant de nou vers un punt de culminació al qual hi arriben tots tres. El final, amb els acords greus del pianista i notes iguals del baixista, han permès al baterista expressar-se amb la contundència adequada i així acabar aquesta nit sense tancar els ulls.

I acabarem amb el tema de Alberto Ginastera...

6.- Danza del Gaucho Matrero (A. Ginastera) 4m14s

I de quina manera ha començat aquest tema de Ginastera, ja a tot tempo i amb el marcatge del baterista. I la rítmica melodia ens ha acompanyat des de l’inici i segur que l’hem reconegut car és una mostra del nou concepte que el gran Alberto Ginastera es va encarregar de desenvolupar, barrejant els ritmes argentins amb harmonies modernes properes a la música contemporània, serialismes i demés. Tot i això, dir-vos que els tempos de l’original són força més vius que els que hem escoltat, i pianistes com Elena Casanova entre d’altres l’han interpretat al tempo viu original. Magnífica peça i mostra de les reiteracions melòdiques a les quals ens ha acostumat el mateix Max amb les seves composicions, com si hagués “parit” aquest disc partint de la concepció d’aquest tema, evidentment no en totes les seves cançons. Aquesta és una de les tres Danzas Argentinas, Op. 2, conjunt de tres danses per a piano solo, escrites el 1937 per Alberto Ginastera (Buenos Aires 11 d'abril de 1916 - Ginebra, 25 d juny de 1983), va ser un compositor argentí de música contemporània, considerat com un dels més importants del segle XX a l’Amèrica Llatina. Deixeble destacat d'Aaron Copland, el seu estil va discórrer al voltant del dodecafonisme, el serialisme, el microtonalisme i la música aleatòria amb un ampli ús de motius propis del patrimoni folklòric argentí. Va ser degà de la Facultat d'Arts i Ciències Musicals de la Universitat Catòlica Argentina des de 1959 fins el 1964. Les altres dues danses són “Danza del viejo boyero” i “Danza de la moza donosa”.

Doncs amb aquesta dansa deixem el projecte del Max Villavecchia i ara és un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente....

.................................

Gràcies Carme per com ens ho expliques sempre de delicat i relacionat amb les músiques del programa.

I seguim ara amb el projecte editat per Underpool....

I acabarem el programa amb el projecte editat per Underpool...

“CALEIDOSCOPI 23”

Monogràphic Trio

Editat per Underpool UNDP

Enregistrat per Sergi Felipe entre març i abril de 2017 a l’Underpool Studio

Mesclat i masteritzat per Sergi Felipe.

Produït per Monographic Trio

Toni Saigi, piano

Juan Pablo Balcázar, contrabaix

Gonzalo del Val, bateria

Aquest va ser un projecte que vaig tenir la sort de seguir des del seu inici. De fet van començar a fer un concert al mes a 23 Robadors amb la particularitat que cada mes el van dedicar a interpretar els temes d’un disc, d’un compositor, d’un músic. Cada mes hi vaig anar, enregistrar els àudios, els hi vaig enviar per a una posterior escolta, fer vídeos, fotos, en di, compartint la feina que varen fer durant tot un any. El premi em va arribar podent anar un dia, i una estona, a l’enregistrament a l’estudi que Sergi Felipe te a Esplugues. Aquest “Caleidoscopi 23” és una mena de resum dels temes que més els hi van agradar dels diversos músics als quals van interpretar. Tot i això, dels 8 temes del disc, n’hi ha però un de propi deixant doncs també la seva empremta amb la resta de temes de Fred Hersch, dos, Charlie Haden, Herbie Nichols, Lenny Tristano, Duke Ellington i Cedar Walton. Quasi 40 minuts de magnífica música, amb magnífiques interpretacions de tots tres, mestres dos d’ells, mentre que al més jove Toni Saigi li va servir per anar-se desenvolupant d’una excel·lent manera, i així ho va anar constatant amb els diversos projectes en els quals hi està implicat. El concepte rítmic global és bàsicament vital. Tot i això hi ha dues precioses balades com són “Melancholia” de Duke Ellington i “Night Fall” de Charlie Haden on l’aspecte més íntim de tots tres, potser més el del jove pianista, arriba a cotes molt elevades. El “Tango” de Fred Hersch és una altra meravella, aquesta amb els ritmes delicats implícits indicats pel títol. I del mateix Hersch tenim, ja més vital, el magnífic tema “Aria”. També té aquest tarannà el tema de Cedar Walton, “Clockwise”. Els tres temes restants són els més vitals rítmicament parlant i així tenim el magnífic “Smog Eyes” de Lenny Tristano, amb un “walking” magnífic de Juan Pablo. El swing del “Ride “ i “xarles” del Gonzalo del Val seguirà amb el tema de Herbie Nichols “It didn’t happened” per acabar a tot fast amb el tema propi, de tots tres, anomenat “Lanada”. Un molt bon projecte d’aquest trio que es va muntar per a l’ocasió i que espero segueixin desenvolupant nous projectes i no s’acabi aquí la seva història com a trio.

Com que encara no ha sortit físicament, no el podem veure a la pàgina web de Underpool. Tot i això us la posaré amb l’ànim de recordar-vos que quan sí hagi sortit, mireu d’adquirir-lo.

Comencem amb les músiques d’aquest projecte, i ho farem amb el tema de Fred Hersch...

5.- Tango (Fred Hersch) 5m40s

Fred Hersch (nascut el 21 d'octubre de 1955) és un pianista i educador de jazz nord-americà. Ha actuat en solitari i dirigit als seus propis grups, inclosa la Pocket Orchestra que consta de piano, trompeta, veu i percussió. Va tocar com a pianista solista al Village Vanguard a la ciutat de Nova York. Ha gravat més de 70 de les seves composicions de jazz. Hersch ha estat nominat per a diversos Premis Grammy com el de desembre de 2014. També ha estat (amb pauses), a la facultat d'Estudis de Jazz del Conservatori de Nova Anglaterra des de 1980. Aquest tema el va incloure Hersch en el seu “Songs without words”. Té discos amb el gran Julian Lage interpretant algunes d’aquestes cançons sense lletra. El tempo original del compositor americà és sensiblement més lent que el que ens han fet els nostres herois. La melodia l’han iniciat Toni i Juan Carlos fent un preciós duet melòdic a piano i contrabaix, per ben aviat afegir-s’hi Gonzalo del Val a les escombretes. El contrabaixista colombià establert entre nosaltres de fa anys ha fet el primer solo, melòdic, i seguint fil per randa l’estructura harmònica d’aquest preciós tango. I és que el Juan Pablo és un dels referents del contrabaix a casa nostra. Toni Saigi ha seguit desenvolupant el tema amb el seu precís i delicat solo, d’una manera tal que ens ha apropat encara més a la concepció sonora d’aquest tango de Fred Hersch. Després de la seva reeixida interpretació solista hi ha tornat amb la dolça i ja molt reconeixible melodia d’aquest mestre americà.

Recordar-vos que entreu al web de masimas on podreu veure’n tota la seva programació dedicada al Jazz però també a diversos estils com són el Blues, el Funk i demés variants. Val la pena que us deixeu caure per la Plaça Reial per anar al Jamboree. Els dilluns amb una magnífica Jam Session.

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

I seguim ara amb un altre tema i que serà el de Cedar Walton..

3.- Clockwise (Cedar Walton) 4m35s

I amb quin delicat ritme de vals va fer aquest tema el gran Cedar Walton, ells però a un tempo una mica slow que l’original tot i que no massa. Cedar Anthony Walton, Jr. (17 de gener de 1934 - 19 d'agost de 2013) va ser un pianista de jazz nord-americà. Va arribar a la fama com a membre dels Art Blakey & The Jazz Messengers abans d'establir una llarga carrera com a director i compositor. Diverses de les seves composicions s'han convertit en estàndards de jazz, incloent "Mosaic", "Bolívia", "Holy Land", "Mode for Joe" i "Fantasy in D" entre algunes més. I és que aquest “Mostru” va enregistrar el Giant Steps amb John Coltrane, el Broken Shadows amb l’Ornette Coleman i una llarguíssima llista de temes i discos amb tots els més grans. Un tema que va enregistrar en el disc “Soweto” de Billy Higgins amb Bob Berg i Tony Dumas, però que també va afegir en el seu “Seasoned Wood” amb Vincent Herring, Jeremy Pelt i alguns més. La interpretació que ens n’han fet els nostres herois és magnífica per pulcra i nítida digitació del Toni alhora que per la pulsió al contrabaix del Juan Pablo i el sempre perfecte control rítmic del Gonzalo del Val, tots tres incommensurables. Després d’introduir la melodia, Toni ha desenvolupat un solo farcit de ritme alhora que seguint el fil de la melodia i les diverses aportacions de la seva mà dreta acompanyant-se amb els acords. Juan Pablo ha fet la seva aportació igualment seguint l’aspecte harmònic, força identificable, i també fent-lo molt melòdic. Després, tots ells de nou recuperant la melodia principal i acabant el tema delicadament.

I darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i veure’n tot el seu catàleg.

I en dimarts podeu anar a diversos espais on s’hi fan Jam Session com el Maki de Ciutat Vella, o La Farola del barri de la Ribera on també hi ha el Guzzo, restaurant magnífic on també s’hi fan concerts i Jam Sessions.

I seguim amb un altre magnífic tema d’aquest disc, i ara serà el de Lennie Tristano anomenat...

8.- Smog Eyes (Lennie Tristano) 4m53s

Aquest és un tema que va incloure Tristano en el seu disc amb en Warne Marsch saxo tenor i disc anomenat “Intuition”, disc amb temes enregistrats entre el 1949 i el 1956 i amb col·laboradors il·lustres com Lee Konitz. Els originals amb tot el glamour del Jazz de la Costa Oest, i el so més Cool possible, i els nostres herois, al mateix tempo i també a tot swing. Aquest és un tema bastant conegut de Tristano i el nostre trio l’ha interpretat amb la màxima solvència i mestria. A remarcar el gran treball que ha fet el Toni Saigi en la seva magistral improvisació seguint l’estil del tema, del pianista i sense oblidar el seu gran amor per la música de Theloinous Monk i la seva personal manera de tocar el piano. Juan Pablo al contrabaix ha estat igualment magistral i així és que hem tornat a gaudir amb com l’ha desenvolupat i la seva magnífica pulsió rítmica alhora que tècnica abassegadora. El control sobre l’estructura harmònica ha estat total seguint l’estructura del tema sense allunyar-se massa amb súper estructures i tensions dels acords, coses que a vegades ens poden fer pensar que estan fora, quan no és així, i sí que desenvolupen altres línies melòdiques llunyanes a les més bàsiques. Després d’ell, han fet uns “vuits” amb el Gonzalo per després tornar al tema i acabar-lo dolçament.

Leonard Joseph Tristano (19 de març de 1919 - 18 de novembre de 1978) va ser un pianista, compositor, arranjador i mestre d'improvisació de jazz nord-americà. Tristano va estudiar llicenciatura i mestratge en música a Chicago abans de traslladar-se a la ciutat de Nova York el 1946. Va tocar amb els músics de bebop més destacats i va formar les seves pròpies petites bandes, que aviat van mostrar alguns dels seus primers interessos: la interacció de contrapunts dels instruments , la flexibilitat harmònica. i la complexitat rítmica. El 1949, el seu quintet va gravar les primeres improvisacions grupals lliures. Les innovacions de Tristano van continuar el 1951, amb els primers enregistraments de jazz improvisades fetes amb “dubbing”, i dos anys més tard, quan va gravar una peça atonal a piano sol improvisada que es basava en el desenvolupament de motius en lloc d’harmonies. Es va desenvolupar encara més a través dels polirritmes i el cromatisme a la dècada de 1960, però va enregistrar poc. Tristano va començar a ensenyar música, especialment improvisació, a principis de la dècada de 1940, i a mitjans de la dècada de 1950 es concentrà més en l'ensenyament que en la interpretació. Va ensenyar de manera estructurada i disciplinada, la qual cosa era inusual en l'educació de jazz d’aquells temps. El seu paper educatiu durant tres dècades va significar que va exercir una gran influència en el jazz a través dels seus estudiants, inclosos saxofonistes com Lee Konitz i Warne Marsh. Músics i crítics varien en la seva valoració sobre Tristano com a músic. Alguns descriuen la seva manera de tocar com freda i suggereixen que les seves innovacions van tenir poc impacte; altres afirmen que va ser un pont entre el bebop i més tard, formes més lliures de jazz, i afirmen que és menys apreciat del que hauria de ser perquè els comentaristes el van trobar difícil de classificar i perquè va optar per no fer música comercial.

I acabarem el projecte d’aquest trio d’amics, els Monographic Trio amb el seu tema original, el qual a més a més és el més viu de tempo del projecte...

4.- Lanada (Monographic Trio) 2m46s

És el tema més curtet però amb diferència el més viu de tempo del projecte. De fet, el “walking” del Juan Pablo no ha parat des de l’inici fent-lo a tot tren. Igualment el “Ride” de la bateria de Gonzalo no ha parat d’estar colpejat per aquest mantenint la sensació de velocitat a tot swing. I Toni Saigi ha sabut desenvolupar solo i melodia del tema, aquesta no gaire identificada, amb una total capacitat. Entremig del tema, Gonzalo ha fet la seva aportació amb un reeixit solo a la bateria encoratjat pel Juan Pablo, essent aquest qui ha arribat al final del tema, també amb el seu solo. Tema curtet però intens, amb tots tres brillant de la mateixa manera que han fet en la resta de temes, i és que d’aquest trio esperem molt més encara, o sigui que els hi haurem de dir que vagin preparant material per un altre disc. Ara que, ben vist, tenen material de sobres per fer-ne no un, no, sinó dos o tres o més, després d’haver estat tocant cada mes temes de discos o de diversos compositors com avui hem pogut escoltar.

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.

Bé doncs, deixem aquest magnífic projecte i nosaltres seguirem amb els dos discos que ens queden, ambdós de Fresh Sound New Talent..i seguirem amb el de l’amic Sergi Sirvent......

“FLAX-GOLDEN TALES”

Sergi Sirvent Octopussy Cats

Editat per FSNT 568

Enregistrat per Jordi Vidal els dies 16, 17 i 18 de setembre de 2017 a Laietana Estudis, Barcelona

Mesclat i masteritzat per Jordi Vidal i Sergi Sirvent

Produït per Sergi Sirvent

Productor executiu: Jordi Pujol

Els Octopussy Cats són:

Sergi Sirvent (piano, contrabaix en # 6 i 7)

Benet Palet (trompeta)

Hugo Astudillo (saxo alt, saxo soprano en # 5)

Albert Cirera (saxo tenor, saxo soprano en #2)

Pau Doménech (clarinet baix, clarinet soprano #10, flauta # 3 i 5)

Jaume Llombart (guitarra)

Jordi Gaspar (contrabaix baix a #1-5)

Horacio Fumero (contrabaix a #8-11)

Jordi Gardeñas (bateria).

Totes les composicions han estat arranjades per Sergi Sirvent

Quasi una hora de música encabida en 8 estàndards de jazz i una del líder i dues composicions de tots plegats a mode d’improvisació col·lectiva i tots arranjats pel líder. Sergi explica que entremig de l’enregistrament Jordi Gaspar va haver de marxar per un problema personal i urgent i que l’Horacio Fumero s’hi va afegir i immiscir al màxim, tal i com sempre fa. Mentrestant, es van dedicar a fer els dos temes improvisats allà mateix, i és que així són els nostres músics i així és la camaraderia entre ells. I tal i com ens explica en Sergi Sirvent, els cinc primers temes els va fer Gaspar, els dos següents, tots plegats improvisant esperant l’Horacio i la resta ja amb ell al contrabaix. Aquest és l’ordre dels temes i la seva història relacionada. I com sempre faig, dir-vos relacionat als tempos dels temes que tenim el sisè track, improvisació col·lectiva anomenada “By pass”, a un tempo súper slow tot i creant en temps real una petita meravella. Que el primer track és el magnífic “Body & Soul” de Johnny Green i que ells acaronen dolçament. També així de suau és el “Fall” de Wayne Shorter, i un pèl més viva és la balada de Coltrane, “Naima”. D’ell mateix podreu escoltar una versió del seu “Impressions” iniciada a un tempo slow, gens habitual en un tema que es toca a tot tren. Entremig però hi ha una incursió curteta al tempo habitual improvisant tots els vents per després tornar a la calma. El conegut tema de Bill Evans “Time remembered” segueix en aquesta ona melòdica i suau de tempos. El quart track “Sus” del Sergi Sirvent és una meravella amb un swing contingut i amb una base de piano i contrabaix fent el preciós motiu principal, i el baterista a tot delicat swing. Un altre magnífic arranjament per ritme ternari incorporat és el conegut “Invitation” de Bronislaw Kaper. Mentre que amb “Isotope” de Joe Henderson ens retrobem amb el swing tot i a un tempo medium up, darrer tema tocat pel Jordi Gaspar. Amb el tema “La llamada”, que suposo va ser el moment en què Sergi devia trucar a l’Horacio, tots plegats desenvolupen el motiu cantat prèviament pel líder, i també a tot swing. I finalment i ja fast, ràpid, és el tema de Duke Ellington “Wig Wise”, i a tot swing up darrer tema amb l’Horacio Fumero.

I dir-vos que al blog us penjaré l’enllaç a la pàgina web d’aquest disc..

https://www.freshsoundrecords.com/sergi-sirvent-albums/46946-flax-golden-tales.html

I comencem aquest projecte escoltant les seves meravelloses músiques, i així és que podeu escoltar el tema original del líder anomenat...

4.- Sus (Sergi Sirvent) 4m12s

I amb quin magnífic i delicat swing comencem i preciós tema del Sergi, amb el suport de tot el seu “Ensemble” amb una base rítmica de Jordi Gaspar i Jordi Gardeñas, contrabaix i bateria, i els solistes als vents Albert Cirera, Hugo Astudillo, Pau Domènech i Benet Palet, saxos tenor, alto, clarinet baix i trompeta, respectivament, amb unes improvisacions magnífiques, curtes i l’un darrera l’altre. I tot això amb el swing que no ha parat en cap moment, ans al contrari, que ens ha anat atrapant més i més. El tema (la melodia), col·lectivament interpretat, ha tornat de nou i sempre amb el fons harmònic i melòdic de piano i contrabaix que marca en alguns moments unes situacions fortament emotives, amb una línia melòdica en forma de dent de serra creixent, motiu principal d’aquest gran tema del Sergi. Magnífic tema per immiscir-nos en les seves músiques i gaudir com ho hem fet i com us asseguro farem a continuació.

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es

Seguim ara amb el tema de Joe Henderson, el conegut..

5.- Isotope (Joe Henderson) 3m14s

I resulta que aquest tema el va incloure Joe Henderson en el seu magnífic disc “Inner Urge” àlbum del saxofonista editat el 1966, el quart gravat com a líder amb Blue Note Records. Va ser gravat per Rudy Van Gelder al seu estudi, a Englewood Cliffs, Nova Jersey, el 30 de novembre de 1964. Aquí hi hagué el pianista McCoy Tyner, Elvin Jones a la bateria, ambdós músics i base rítmica de John Coltrane, el contrabaixista Bob Cranshaw i el líder Joe Henderson al saxo tenor. Els nostres herois l’han fet a un tempo relativament slow però amb el plus de riquesa instrumental, la de tots els solistes i que han estat Albert Cirera, Hugo Astudillo, ara saxo tenor i soprano respectivament, mentre que Pau Domènech sembla haver fet el solo més llarg i ara amb la flauta travessera. Després d’ells, tota la formació ha fet un chorus col·lectiu, per després encarrilar la melodia del tema també tots plegats i acabar-lo, sense oblidar que qui l’ha començat ha estat el nostre estimat Benet Palet a la trompeta. I quin swing que hem tornat a sentir en els nostres cossos, a les nostres cames, al nostre cap i cor. I és que el “walking” del Jordi Gaspar i el “ride” i “xarles” de la bateria de Gardeñas no ens han abandonat en cap moment. Magnífica interpretació d’aquet clàssic de Henderson.

Un altre lloc emblemàtic és el 23 Robadors espai on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un reguitzell de projectes que s’hi han parit i que així seguirà sent. Cada dia teniu Jazz i fins i tot les sessions de Lliure improvisació dels dijous i algun dimarts de Flamenc. Els dimecres, concert primer i després Jam Session amb Miguel Pinxo Villar, Juan Pablo Balcázar i Carlos Falanga.

Seguim però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.

I seguirem amb el tema que van fer abans o després d’haver trucat a l’Horacio perquè vingués corra-cuita a substituir al Jordi en les tasques dels sons més profunds i greus, les del contrabaix. El tema s’anomena....

7.- La llamada (Octopussy Cats) 4m01s

I ja heu pogut escoltar com va anar tot plegat. En Sergi creant una curta línia melòdica i la resta de companys aprenent-la al moment, swing pel “walking” ara amb el mateix Sirvent (car encara no havia arribat l’Horacio) i amb tots plegats desenvolupant el tema amb les seves improvisacions havent-hi participat tots els vents comentats amb en Benet Palet primer, Cirera després, i en els solos l’Hugo Astudillo al saxo alto, magnífic l’Hugo i a qui no escoltem en massa projectes. A l’Albert Cirera sí se l’escolta més però ves per on en l’ona de la “lliure improvisació”, ell que és mestre de totes les arts improvisatòries. Pau Domènech, el rei del clarinet baix a casa nostra entre d’altres reiets, que en tenim molts i cap d’ells és monàrquic. I sembla que finalment hem pogut escoltat al Jaume Llombart una miqueta amb la seva guitarra quasi ja acabant el tema, i qui l’ha acabat ha estat el líder i compositor Sergi Sirvent escoltant després unes rialles i un....”hosti, de puta mare tio...” per com va anar tot plegat.

I també podeu anar al JazzSi Taller de Músics del passatge Requesens, on hi teniu Jazz els dilluns i els dimecres, aquest darrer amb Jam Session. I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on a partir dels dijous, amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana amb els diumenges oferint l’espai per a projectes mes populars.

I per acabar el projecte del Sergi Sirvent i els Octopussy Cats escoltarem el tema més viu i també a tot swing de Duke Ellington anomenat...

11.- Wig Wise (D. Ellington) 4m34s

Doncs aquest tema el va incloure Ellington en el seu disc “Money Jungle”, que van fer a trio amb en Charles Mingus i Max Roach, disc enregistrat el 1962 i editat el 1963 per United Artists. En aquest disc hi ha també “Caravan”, “Solitude” i alguns temes més. El tempo dels nostres herois és el mateix de l’original, es noten però algunes variacions al piano, concretament les notes de la mà esquerra de Duke, que no semblen ser-hi tant en la interpretació dels nostres herois i concretament del líder, pianista i compositor, i és que les fan els vents i no ell, cosa força més enriquidora. Gran tema de Ellington i millor versió la que ens ha fet el líder i arranjador de tot plegat, on finalment també l’hem pogut escoltar al piano en un magnífic solo. Sergi Sirvent, músic polifacètic, multi-instrumentista, ell tocant també contrabaix, bateria i trompeta, havent fet un disc amb el metall més daurat a trio, els seus “Trumpet Affaires” que vam posar en aquest programa ja fa una mica. El solo del líder ha estat percussiu alhora que ple de recursos harmònics a base d’acords, arpegis i demés motius i línies melòdiques improvisades seguint el fil conductor de l’estructura. Benet Palet l’ha seguit amb la seva trompeta i magnífica sonoritat a l’estil de Baker i sempre amb les notes més inversemblants possibles. Hugo Astudillo l’ha seguit amb un solo súper lligat, dolç i ben trenat, per després escoltar una mica de Fumero, i acabar reprenent la melodia de Duke Ellington i així acabar el tema de cop.

Magnífic tema per acabar el projecte de Sergi Sirvent & The Octopussy Cats, i ideal per acabar el darrer programa de la 10ena temporada amb el magnífic i modern projecte del contrabaixista madrileny Javier Moreno anomenat....

“IN-SIDES”

Javier Moreno

Editat per FSNT 574

Enregistrat per Christopher Benham el 25 de setembre de 2017 al Big Orange Sheep, Brooklyn, Nova York

Mesclat i Masteritzat per Mariano Míguez a Buenos Aires, març del 2018

Produït per Javier Moreno

Productor executiu: Jordi Pujol

Javier Moreno (contrabaix)

Michael Attias (saxo alt)

Hery Paz (saxo tenor, clarinet i flauta baix)

Eden Bareket (saxo baríton, clarinet baix)

Santiago Leibson (piano)

Jeff Hirshfield (bateria).

Totes les composicions són de Javier Moreno.

Aquest és un projecte força potent amb vuit temes i més d‘una hora de música. I ens endinsarem ara amb unes músiques molt més elaborades rítmicament i no tant en el context del swing tot hi haver-hi el “Move” que ja ho diu, va a tot swing. La varietat de ritmes hi és de manera evident, havent-hi també temes amb una musicalitat allunyada de conceptes determinats essent aquesta una música d’autor, amb reminiscències de la modernitat més actual. El cinquè track “No One for The Rhine” és una mostra d’això on a un se li fa difícil emmarcar-lo en un estil concret. El cinquè track “Passby” segueix aquest tarannà. El tempo és mig i les melodies molt personals on hi ha conjuminacions de música clàssica amb la més actual. La sonoritat de les seves músiques t’embolcalla i mica a mica vas entrant en una mena de cercle tancat on no te’n pots escapar. Amb el sisè track ens passa tres quarts del mateix, on els sons solistes de la flauta es barregen amb els de fons, dels saxos i el més profund i greu del contrabaix i saxo baríton. Igualment el quart track “Move” resulta estar marcat per aquest segell d’identitat d’aquest projecte per melodies d’una certa assonància. El darrer tema del disc “Sights from a Lost Winter” et deixa meravellat per la conjunció de tots els instruments tocant alhora, des dels sons més greus de saxo baríton i contrabaix fins els més aguts de piano, saxo alto i flauta, en una mena de catarsi col·lectiva. El primer track “Oda a Ricardo” segueix la personal concepció de les composicions de Javier Moreno, amb una melodia, ara a un tempo viu, però que segueix el fil conductor d’aquest projecte alhora que amb un solo increïble del líder i la resta de companys. I finalment, amb el tercer track “Violet Sun” acabo aquesta exposició rítmica i primera dels temes d’aquest disc que realment m’ha sorprès per melodies i per canvis rítmics. I és que la música és infinita i infinites les seves possibilitats. En aquest tema s’han embrancat en desenvolupar la melodia d’aires orientals amb les seves magnífiques improvisacions tot i mostrant-nos la seva capacitat instrumentista, la dels companys del Javier Moreno, i la d’ell mateix, incidint però amb l’aspecte compositiu d’aquest gran contrabaixista madrileny resident a Nova York com a eix vertebrador de tot plegat.

I dir-vos que al blog us penjaré l’enllaç a la pàgina web d’aquest disc...

https://www.freshsoundrecords.com/javier-moreno-albums/46901-in-sides.html

I comencem amb les seves músiques o sigui que us proposo escoltar el tema a tot swing anomenat....

4.- Move (Javier Moreno) 9m11s

Tot i les diverses variacions rítmiques d’aquest tema, recordeu que ha començat força delicadament amb les notes soltes del piano, per anar-s’hi afegint les de la resta de companys fent el que podríem identificar com la melodia del tema, melodia no tant evident com les anteriors, car aquest projecte el podríem emmarcar en el Jazz més contemporani que ara mateix es fa. Javier al contrabaix dóna peu a que la resta de vents vagin fent una mena d’improvisació col·lectiva magnífica tot i seguint les notes guia del líder i compositor. El nivell emocional va creixent mica a mica alhora que la seva sonoritat i missatge modern, més que modern diria jo. Arribaran a un clímax ben trobat a partir del qual sembla canviar tot i aparèixer unes noves línies melòdiques, alhora que també aparèixer un break rítmic aprofitat pel pianista per iniciar un nou caminar. Qui no ho ha parat de fer ha estat el líder i compositor Javier Moreno qui ha seguit al pianista conjuntament amb el baterista, i així tots tres desenvolupar una improvisació col·lectiva de tres, magnífica, i també per com ell mateix ha iniciat el “walking” a tempo fast, i així tots tres volar vers les altures més enigmàtiques. Quina manera de desenvolupar un tema, quin solo del pianista Santiago Leibson amb el suport del baterista que vam tenir no fa gens ni mica, en Jeff Hirshfield. Després del solo dels tres, tots plegats han recuperat la línia melòdica principal i inicial per així acabar aquest magnífic primer tema d’aquest gran del contrabaix i ja ho veiem, també de les composicions, en Javier Moreno.

I cada dia podeu anar a la Cocteleria Campari Milano on s’hi fan concerts de jazz i demés meravelles, a diari. I també al Sinestesia que hi ha prop de la plaça del Centre a Sants, on cada dia s’hi fan concerts i els diumenges a partir de les 20h, quatre hores de música, de Jazz, amb un concert i posterior jam session.

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

I seguim amb una mica més de tempo amb el primer track i tema que és una oda....

1.- Oda a Ricardo (Javier Moreno) 6m58s

D’entrada a un se li pot fer difícil emmarcar aquesta música, car s’allunya de cap estereotip ni estil conegut, així és que tan la melodia com el ritme i harmonia ens provoquen una mena de sotragada en acabar d’escoltar-lo. La melodia té un punt d’aire oriental tot i canviar posteriorment seguint una altra línia melòdica i repetitiva, gràcies a lo qual podem anar-lo seguint, al tema. El líder ha desenvolupat el seu magistral solo en un chorus per després afegir-s’hi al saxo baríton el conegut Eden Bareket del qual li hem posat alguns dels seus discos. Magnífic solo d’aquest baritonista impressionant. Després i a duet amb el baterista, el saxo tenor Hery Paz ha fet també el seu magnífic i reeixit solo afegint-s’hi després el piano de Leibson amb moments estridents del saxo a l’estil de Gato Barbieri, si el recordeu. Ell mateix i després del seu increïble solo, amb break incorporat, ha recuperat el motiu principal afegint-s’hi tots plegats amb una mena de catarsi final magnífica amb els canvis inherents al tema, canvis increïbles els d’una increïble composició d’un increïble compositor, anomenat Javier Moreno.

Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.

I per descomptat que podeu anar als concerts que fem cada mes a la Sala Xica de La Vicentina, però ara haureu d’esperar a l’inici de la onzena temporada, al setembre i que serà amb els De Diego Brothers. Mentrestant, i el juliol encabit en l’Estiu de Cultura de Sant Vicenç dels Horts, farem el 10è Festival de Jam Sessions durant tres dissabtes i que seran el 13, el 20 i el 27. Quan ens hi apropem, ja us en donaré més detalls.

I ara sí, acabarem projecte i darrer programa de la temporada, de la desena temporada i ho recalco car crec que és quelcom màgic haver arribat fins aquí. El tema que us proposo escoltar s’anomena.

3.- Violet Sun (Javier Moreno) 7m00s

Doncs amb aquest tros de tema hem acabat amb molt bona nota el darrer programa després de 10 anys fent-lo i darrerament sortint també amb versió reduïda per Ràdio Molins de Rei i per Ràdio Abrera, car els seus timings són diferents als que tinc a Ràdio Sant Vicenç. Un projecte aquest del Javier Moreno encabit en lo més atrevit de concepte amb unes melodies repetitives però força elaborades, amb aires d’aquí i d’allà però no de Nova York tot i haver estat enregistrat allà. Les línies melòdiques reiteratives ajuden al seguiment tot i els canvis diversos existents entremig del tema. El pianista ha començat el tema amb notes soltes marcades i repetitives, ajudat per baterista per després ésser els vents els qui ens han situat en la melodia del tema, força elaborada a càrrec principalment del saxo tenor, però després amb l’alto i finalment amb tots plegats arribant a un clímax del qual han baixat delicadament amb el solo del saxo alto Michael Attias, magnífic aquest saxofonista al qual hem escoltat en anteriors programes. Final de solo i inici de línia melòdica principal i deixar pas al magnífic solo del pianista Leibson per després d’ell, enlairar-se tots plegats emocionalment per recuperar posteriorment la melodia principal i seguir tocant, tocant en un directe allargassant el final a voluntat. Aquí però, ha estat el tècnic de so qui ha anat rebaixant el volum de gravació per anar-se diluint poc a poc la línia melòdica d’aquest magnífic tema de Javier Moreno amb el qual hem acabat auesta temporada 2018-2019, la desena del Jazz Club de Nit.

Doncs deixeu-me que us recordi les músiques que hem escoltat i que han estat primer les de Max Villavecchia, “Midstream”, les dels Monographic Trio disc anomenat “Caleidoscopi 123”. També el projecte de Sergi Sirvent & Octopussy Cats anomenat “Flax-Golden Tales”, i haver acabat amb el del Javier Moreno, “In Sides” i aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente.

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, New Fizz, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.

I recordar-vos que aquest dissabte 20 de juliol a les 20h a la Plaça Joan Prats i Escala (prop Estació Can Ros FGC) farem el segon dia de Festival amb els combos de Grau Superior de l’ESMUC i Conservatori del Liceu. Us hi esperem.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.

Miquel Tuset i Mallol.

Programa 375 - FSNT: Yuval Amihai, David Ambrosio i Ari Hoenig, dimecres 10 de juliol de 2019

0 comentaris

Abans de començar el programa voldria fer-li un record a Joao Gilberto el qual ens ha deixat aquest darrer dissabte. Ell amb Tom Jobim, Vinicius de Moraes i alguns més varen “inventar” la Bossa, encunyant el terme BossaNova barreja de Sambes i diversos ritmes amb harmonies properes al Jazz. Que descansi en pau el creador de “Chega di Sausade”, “Insensatez” i tantes altres meravelles.

Ja en l’aspecte musical, i encara no del programa, dir-vos que aquest dissabte comencem el 10è Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts. El 13 de juliol estarem al carrer Primer de Maig, al parc que hi ha a l’estació dels FGC de Sant Vicenç, amb els combos de G.P del Musical de Bellaterra amb l’Eladio Reinón i d’altres professors i el de G.S. de l’ESEM Taller de Músics. Començarem a les 20h i allà hi serem fins les 23h. Us hi esperem.

I al blog us penjaré el meu comentari sobre aquest darrer cap de setmana de Jazz al Sabadell ViJazz Penedés, a Vilafranca del Penedès.

Us vull comentar que hem gaudit força de la proposta del Sabadell ViJazz Penedès aquest darrer cap de setmana i també amb la Jam Session que es va fer al Sam Cafè del Casino la qual em vaig encarregar de coordinar. Bé, de fet va ser el Pere Pons qui em va fer aquest encàrrec, ell qui ha gestat tota la programació del Festival i jo que encantat de la vida de col·laborar-hi. I el divendres vam poder veure a la saxofonista austríaca Muriel Grossman amb el seu quartet, un projecte farcit de fusió on la reiteració ens apropar al Jazz-Rock de finals del 60s. Dissabte va ser una llarga jornada que per a nosaltres va resultar ser de 8 hores, des que vam arribar fins que es va acabar la Jam Session al Sam Café, a les 4 de la matinada. Vam gaudir molt i molt amb el primer concert a càrrec del gran Arturo O’Farril acompanyat del no menys crac Antonio Lizana, a més a més dels dos de la base rítmica, baix i bateria. Després, i a un tempo i músiques més tranquil·les, també vam gaudir de la proposta de Monty Alexander Trio, ell de fas temps honorant la música de Bob Marley passada pel sedàs del Jazz. I prop de la una de la matinada va començar la Jam Session que em vaig encarregar de coordinar amb un magnífic quartet inicial amb en Xavi Díaz, Lluís Casas, Mark Cowling i Raimon Corbella. Però és que vam comptar també amb músics com Marc Ferrer, Modest Pelfort, Adrià, Ingrid, Jean-Christophe i la col·laboració especial del baterista del Monty Alexander Trio, Jason Brown, el qual va tocar tres o quatre temes amb diferents formacions. I ja per acabar, el diumenge vam tenir l’honor de veure ben a prop al genial Archee Shepp Quartet, llegenda viva del Jazz Avant-Garde de 82 anys el qual ens va mostrar la seva particular sonoritat estripada al saxo tenor, alhora que la seva modernitat free en les improvisacions, i també cantant i explicant de quina manera la seva àvia visqué l’esclavatge en pròpia carn. Ell s’ha passat tota la vida explicant al món la bestialitat de la segregació racial i denunciat la injustícia patida per la població afroamericana i ahir també ho va fer. Una cloenda del 13è Sabadell ViJazz Penedès magnífica, com varen ser les propostes dels tres dies. Gràcies al Pere Pons i als patrocinadors hem pogut gaudir un any més d’aquest Festival, i ara ja serà fins l’any vinent.

I ja parlant de les músiques del programa d’avui dir-vos que seguim amb un altre programa dedicat a FSNT tal i com us vaig dir la setmana passada. Us proposo escoltar a Yuval Amihai i el seu “I Ain’t Got Nothin’ But The Blues”, també a David Ambrosio i el seu “Four On The Road”, i per acabar, la magnífica proposta de Ari Hoenig anomenada “Ny Standard”. I aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente.

Escoltem doncs el primer projecte del guitarrista israelià...

“I AIN’T NOT NOTHIN’ BUT THE BLUES”

Yuval Amihai

Editat per FSNT 551

Enregistrat per Philippe Gaillot l’1 i 3 de maig de 2017 als Recall Studios, Pompignan, França.

Mesclat i masteritzat per Philippe Gaillot

Produït per Bruno Calvo

Productor executiu: Jordi Pujol.

Yuval Amihai, guitarra

Damien Varaillon, contrabaix

Gautier Garrigue, bateria

convidats especials en # 3, 6 i 11:

Hermon Mehari, trompeta

Amit Friedman, saxo tenor.

I veiem què ens en va dir Anna Steegman el maig d’aquest any:

"El guitarrista Yuval Amihai sempre ha estimat els trios de jazz, sobretot els enregistraments del trio de Keith Jarrett i el primer àlbum del guitarrista Pat Metheny, aquest últim va ser qui el va inspirar a prendre el seu instrument. Aquest és el tercer àlbum de Amihai com a líder i el primer amb Fresh Sound New Talent, segell de Barcelona després d'un parell d'àlbums autoeditats el 2015 i 2012. Presenta un trio amb el baixista Damien Varaillon i el baterista Gautier Garrigue que va formar després de traslladar-se d'Israel a París fa 12 anys i convidant en tres temes al trompetista Hermon Mehari i al saxofonista tenor Amit Friedman. A més a més, del tema que titula el disc de Duke Ellington & Don George, “I aint’ got nothin’ but the Blues” trobem estàndards com "Love For Sale" de Cole Porter, "Polka Dots and Moonbeams" de Jimmy Van Heusen & Johnny Burke, "You Are Too Beautiful" de Richard Rodgers & Lorenz Hart, el magnífic “Stolen Moments” de l’Oliver Neslon i la seva versió del "So Tender" del seu ídol Jarrett. En les seves composicions "Old New Song", "Eviatar" i "Yuli", ens trobarem amb unes hàbils interpretacions alhora que fetes de la manera més tendra i sincera. Amihai és molt aficionat als blues, per a ell "una de les connexions més profundes entre l'instrument i la música de jazz" . La seva guitarra està en el nucli de totes les cançons, mentre que els altres instruments són compatibles i el nodreixen en els temes "Love for Sale", "Eviatar" i "Yuli", on el trio s'expandeix a un quintet amb Mehari i Friedman. Tots dos vents prenen el centre de l'escenari, s'alternen, porten la melodia junts, i després volen en les improvisacions. Hi ha també un tema de Michel Legrand primer track i anomenat “De Delphine a Lancien” i un de William Henry Monk “Abide with me”. I ara diu ella una cosa de la qual no n’estic massa d’acord i és... Tot l'àlbum es pot considerar una música de fons en el millor sentit de la paraula, una meravellosa banda sonora per acompanyar un sopar romàntic. Sí, però no pel fet de ser melodies dolces les has de posar com a música de fons, potser algun tema sí com el “Abide with me”, però en cap cas cap de les balades. La música no es mostra i no força a l'oient en cap aspecte. Les melodies magistrals, l'expressió delicada i el so càlid són lírics i atemporals. Simplicitat i sinceritat. El to emocional seriós es va incrustant lentament però de manera segura sota la pell de l’oïdor. Amihai ha guanyat prestigiosos premis i concursos de jazz a França i Bèlgica. Recentment es va traslladar a la ciutat de Nova York. Si tens l'oportunitat d'atrapar-lo en viu assegura’t la data". I això que ens va dir l’Anna Steegmann em va moltbé per presentar el projecte tot i afegir que la majoria de temes són dolços tot i haver-n’hi alguns d’una mica més vius com el “Love For Sale”. També que els temes tenen unes característiques diverses passant per algun tema “quasi pop”, “folk”, “blues” i estàndards de “jazz”, una barreja feta amb molt gust on la calidesa és la principal protagonista i per tant també l’amor, en aquesta hora de música.

I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web:

https://www.freshsoundrecords.com/yuval-amihai-albums/6687-i-ain-t-got-nothin-but-the-blues-.html

Escoltem doncs una de les precioses balades d’aquest disc, dedicada al col·lega i amic Joan Recolons que tant li agrada....

9.- Polka Dots and Moonbeans (Van Heusen & Burke)

"Polka Dots and Moonbeams" és una cançó popular amb música de Jimmy Van Heusen i lletres de Johnny Burke, publicada el 1940. Va ser el primer èxit de Frank Sinatra gravat amb la Tommy Dorsey Orquestra. La cançó és un dels 100 estàndards de jazz més freqüentment gravats amb arranjaments diversos com els de Gil Evans i altres i notables enregistraments de Bill Evans, Blue Mitchell, Wes Montgomery, Sarah Vaughan (per a l'àlbum de 1954 Sarah Vaughan & Clifford Brown, i també a l'àlbum Swingin' Easy de 1957. També el van enregistrar Lester Young, Gerry Mulligan, Lou Donaldson, Dexter Gordon i molts altres. El compositor i guitarrista nord-americà John Denver també va afegir-la en el seu àlbum “Spirit” de 1976 i Bob Dylan va incloure-la en el seu àlbum de 2016 “Fallen Angels”. Doncs amb aquesta preciosa balada hem començat el programa d’avui, i ja ho heu escoltat, amb una gran delicadesa interpretativa a càrrec d’aquest gran guitarrista que no té cap problema en recuperar vells i bells estàndards, primer amb la b baixa i després amb l’alta. I és que la bellesa d’aquesta vella melodia és aclaparadora. En format base del trio que avui ens presenta, les balades s’escolten encara amb més pulcritud i claredat. A la seva mestria interpretativa en els solos, li afegim el seu bon gust i la seva profunda sonoritat propera a la de Wes Montgomery tot i tocar el nostre heroi amb la púa i no amb els dits com va fer el genial guitarrista. Un llarg i preciós solo ha deixat pas de nou a la melodia d’aquesta meravella de composició, acabant-la delicadament.

I ara amb un pèl més de tempo, però molt pèl, us proposo escoltar el magnífic i únic blues del projecte i que titula el disc, tema de Duke & Don..

2.- I ain’t got nothin’ but the blues (Ellington & George) 4m40s

Aquest magnífic blues el va compondre Duke Ellington el 1937 amb lletra de Don George. Duke el va enregistrar el desembre de 1944 i el va cantar Al Hibber cantant baríton de l’època. L’han interpretat milers de músics en l’entorn del Blues i potser més del Jazz, car és un blues sí, però no tant típic com els de 12 compassos, alhora que preciós. Tot i això Ella Fitzgerald sings the Duke Ellington book del 1957, Dinah Shore “Dinah sings some blues with Red” i Sarah Vaughn “The Duke Ellington Songbook Vol 2” ho van fer, com també el sí bluesman i gran guitarrista Robben Ford a “Talk to your daughter” del 1988 entre molts més, per descomptat. I és que si us n’heu adonat, aquest tema, aquest blues, resulta estar confegit amb una estructura AABA de 32 compassos, cosa gens habitual en un blues. La melodia l’hem pogut escoltar clarament en les dues As, mentre que hem pogut reconèixer clarament el pont o la B, on fan el canvi harmònic per després retrobar la darrera A i així acabar el tema i iniciar el líder mateix la seva magnífica improvisació. El seu so en aquest cas em recorda a Kenny Burrell per calidesa i manera de tocar el blues alhora que pel seu fraseig. La base rítmica de dos, sòlida i precisa manté el delicat swing gràcies al suau walking del contrabaixista Varaillon però també per les bones maneres del baterista Garrigue. Un magnífic blues estructurat com un estàndard de Jazz, vaja, vaja, quines coses que aprenem.

Us proposo escoltar una altra delícia de tema i més per la manera com ens l’ha presentat el Yuval Amihai, i aquest és el de l’Oliver Nelson i conegut...

8.- Stolen Moments (Oliver Nelson) 5m46s

"Stolen Moments" és un estàndard de jazz compost per Oliver Nelson. És una peça de setze compassos (amb un patró de vuit a sis), tot i que els solos es troben en una estructura de blues de 12 compassos convencionals. El primer enregistrament conegut del tema va ser a l'àlbum de 1961 de Nelson, “The Blues and the Abstract Truth” amb tota una magnífica gent com l’estimat Eric Dolphy i els no menys admirats Bill Evans, Freddie Hubbard, Paul Chambers i Roy Haynes. Segons es diu, el solo de Nelson en aquest tema i disc és la millor representació de la utilització de l’escala augmentada que mai s’ha fet en el Jazz. Hi ha a més una diferència entre ambdues interpretacions i és la relacionada amb la introducció, la qual, i en aquesta versió no té el tarannà identificatiu que té en l’original de Nelson. Tot i així, la variant de tempo utilitzada aquí, slow comparada amb l’original que tampoc és que es toqués molt ràpida, però sí més que aquesta, és la clau de tot plegat. El delicat swing del qual dèiem la setmana passada que no en teníem, diem en aquesta que el tenim fins i tot a aquests tempos tan delicats. Posterior a la melodia del tema, reconeguda espero per molts de vosaltres, el líder s’ha immiscit en el seu i magnífic solo farcit de swing i tot gràcies als dos de la base rítmica. Aquest cadenciós ritme que se t’emporta ha estat l’ideal per al líder per a desenvolupar el seu solo i seguint en l’ona de Kenny Burrell. Després, de nou la melodia d’aquest tantes vegades interpretat “Stolen Moments”. Recordo que va haver-hi una època que es tocà molt a les Jam Sessions i més d’un van fer el comentari que no el tocarien mai més, sobretot en una Jam.

I acabem el projecte i ho farem amb un dels temes més vius però on també comptarem amb la col·laboració dels dos vents, trompeta i saxo tenor. Aquest és el conegut tema de Cole Porter anomenat....

3.- Love for Sale (Cole Porter) 4m04s

I quins canvis rítmics i de tempo que hi ha incorporat els nostres herois i és que així o de manera similar se sol tocar aquest tema. I és que “Love for Sale” és una cançó que Cole Porter va fer pel musical The New Yorkers que es va inaugurar a Broadway el 8 de desembre de 1930 on s’hi va estar fins el maig de 1931 després de 168 representacions. El títol d’aquest estàndard per dret propi, fa referència a la publicitat que feien els prostíbuls de l’època, "amor per a la venda". És un dels temes més interpretats i una més de les magnífiques composicions de Cole Porter el qual està considerat com un dels grans compositors de música moderna de tots els temps. Aquest és un estàndard de jazz de la forma AABA però no de 32 compassos i sí de 64 cosa que hem vist amb d’altres temes també. I el tema ha començat a tot i delicat swing pel contrabaix, i ben aviat ha aparegut la melodia a càrrec del guitarrista en les dues As, en la darrera ja amb els dos vents. El canvi al pont ha estat brutal per com de fast l’han tocat, i el retorn a la melodia en la darrera A ha clos la presentació del tema. I els solos han aparegut sí, i de quina manera ja ho heu pogut escoltar, amb el del trompetista a tot fast swing, amb el tempo doblat o quadriplicat notant-se un canvi força radical, tot i reconduir-se en la darrera A i situar-se al tempo posterior del saxo tenor, el qual l’ha començat així mateix. L’altre cosa és com l’ha plantejat aquest en el pont o la B. El líder ha aparegut també a aquest tempo mig per després, i més o menys com tots, ha volat a la B fent-ho a tot drap, fins retornar a la A i allà reconduir-ho a l’original, acabant el tema de cop.

I també en dimarts podeu anar a diversos espais on s’hi fan Jam Session com el Maki de Ciutat Vella, o La Farola del barri de la Ribera on també hi ha el Guzzo, restaurant magnífic on també s’hi fan concerts i Jam Sessions.

I deixem aquest magnífic projecte del Yuval Amihai i ara sembla un moment per a escoltar el micro conte de Carme de la Fuente.

....................................

Gràcies Carme per explicar-nos-ho sempre relacionat amb les músiques del programa...

I ara farem un salt estilístic espectacular, així és que escoltarem la modernitat d’aquest projecte.....

“FOUR ON THE ROAD”

David Ambrosio

Editat per FSNT 552

Enregistrat i mesclat per Rich Lamb als Savage Lamb Studios el 12 març de 2016.

Produït per David Ambrosio i Russ Meissner

Productor executiu, Jordi Pujol

David Ambrosio, contrabaix

Loren Stillman, saxo alto

Russ Meissner, bateria

Les composicions #1 i 3 són de David Ambrosio, mentre que Loren Stillman és el responsable de # 2 i 5 i les #4 i 6 que són de Russ Meissner. És doncs un projecte democràticament col·lectiu.

Aquest és un altre projecte a trio com l’anterior on hi varia però la configuració substituint la guitarra pel saxo alto i quedant intacta la base rítmica de contrabaix i bateria. És una proposta agosarada pel que fa a la concepció de les seves músiques propera a l’Avant-Garde amb més de 50 minuts de música fresca. El Groove hi és però també el swing o sigui que no ens podrem queixar, car ho tindrem tot. Majorment els tempos dels temes no són ni massa slow ni massa fast, o sigui que es belluguen entre un medium down i un medium up. Proper al primer, tenim el cinquè track “Legroom” i també el darrer track del disc, el “Sunset Bird” on la “juguesca” entre contrabaixista i baterista és remarcable. El tercer track “Melody” és un tema també al quasi mateix tempo i amb moments on fins i tot es pot perdre per part de l’oïdor el concepte de ritme, al menys de la manera que l’entenem la majoria. També comença a medium slow el quart track que titula el disc, “Four on the Road”, existent-hi però un soterrat Groove. El segon track té una melodia força entremaliada i el tempo està situat en el mateix medium, ara però una mica més viu. Entremig, i amb el solo del líder, ens retrobarem amb la quietud aparent, car el Groove no desapareix en cap moment. I el tema amb tot el swing del món i més viu de tots és el primer track del disc “Way too long so far”, on i a partir d’una melodia curta, gaudirem amb les llargues improvisacions del més solista de tots, el saxo alto, tot i que també el líder fa els seus al contrabaix. I és que aquests sis temes són llargs, tots entre els més de 7 minuts i alguns propers als 10 com és el cas de “Legroom”, el cinquè track. Bé doncs, aquesta és l’exposició d’aquest projecte pel que fa a l’aspecte de la rítmica dels temes, que sempre ajuda.

I dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:

https://www.freshsoundrecords.com/david-ambrosio-albums/6688-four-on-the-road.html

I per començar us proposo escoltar el tema que titula el disc i compost per Russ Meissner...

4.- Four on the Road (Russ Meissner) 7m26s

Doncs ja us haureu adonat que aquest tema té una estructura com de Blues, tot i que no al 4x4 típic i més aviat sembla un ternari complex. La seqüència dels tres acords bàsics del Blues sí semblen escoltar-se força bé. El ritme ternari sembla a vegades un 8x4 o sigui que us ho deixo a la vostra capacitat auditiva i de comprensió, que aviat i entre tots en sabrem força de tot plegat. El fet és que després de la presentació del curt tema, el saxo alto Stillman ha iniciat el seu magnífic solo encabit en la més i millor modernitat, i ben recolzat pels dos companys de la base rítmica, amb l’Ambrosio, al contrabaix i el Meissner a la bateria. El líder ha fet la seva també magnífica improvisació mostrant-nos les seves bones maneres amb un molt bon discurs melòdic i sempre passant per les referències harmòniques. Després han fet uns quants acords improvisats amb el baterista per tornar de nou amb la melodia del tema i acabar-lo tots plegats delicadament.

David Ambrosio, originari de l'àrea de Nova York, actualment resideix a la ciutat de Nova York on treballa com a músic i educador independent. Dirigeix el David Ambrosio Trio i David Ambrosio / Russ Meissner Sextet i és el colíder de dues bandes col·laboratives, Grupo Los Santos i 40Twenty, a més de formar part de molts grups, inclòs el George Schuller’s Circle Wide, el Matt Renzi Trio, Eri Yamamoto Trio i BMI / New York Jazz Orchestra dirigida per Jim McNeely. També ha tocat amb grans artistes del jazz com el pianista Kenny Werner, Buddy DeFranco, George Garzone, Joseph Jarmon i Ralph Alessi. Amb titulacions en composició clàssica i jazz performance, David té un ampli paladar musical que només s’ha anat intensificant amb les seves experiències i viatges en els últims anys.

I seguirem amb el segon track compost per Loren Stillman anomenat..

2.- Fabolous Freep (L. Stillman) 7m57s

En aquest tema i melodia ja hem copsat la modernitat propera ara a l’Avant-Garde per sonoritats i harmonies alhora que intervals a vegades dissonants. El Groove hi és des de l’inici, i el tempo mig permet swingar a vegades al baterista on fins i tot i apareix el walking del líder en determinats moments. Stillman a iniciat la melodia i sense cap dilació ha iniciat el de nou magnífic i llarg solo farcit de melodia i escales inversemblants alhora que bon gust i recursos tècnics. El líder l’ha seguit també amb una altra bona demostració de bon fer amb una entonació perfecte la del seu contrabaix alhora que pulsió rítmica només acompanyat lleugerament pel baterista i passar perfectament per tota l’estructura harmònica del tema. Al final, ha estat el baterista Messner qui ha fet uns “vuits” amb la resta de companys per reprendre la melodia força entremaliada del tema i acabar-lo dolçament.

El 2001 va tenir l'oportunitat d'actuar a Cuba amb el Grupo Los Santos i Max Pollack’s Rumbatap, així com de treballar amb conjunts de música i dansa folklòrica afrocubana. Poc després d'aquesta experiència, va començar a interessar-se per la bateria afrocubana Bata i, en conseqüència, durant els últims sis anys ha estat estudiant Bata amb el mestre i baterista Carlos Gómez. En nombroses ocasions ha realitzat gires pel Departament d'Estat dels Estats Units en el centre i el sud-est d'Àsia com a intèrpret i també ha fet clínics i màster classes. Ha actuat i gravat amb membres de l'Orquestra de Cambra d'Instruments Populars de Uzbekistan, Sogdiana i amb els músics populars i més reconeguts del Kirguizistan.

I també podeu anar al JazzSi Taller de Músics del passatge Requesens, on hi teniu Jazz els dilluns i els dimecres, aquest darrer amb Jam Session.

I acabarem el projecte amb un tema compost per l’altre integrant del grup alhora que líder i contrabaixista David Ambrosio tema anomenat......

1.- Way too long so far (D. Ambrosio) 8m16s

I ara sí que hem començat el tema a tot swing amb walking de baixista i “ride” i “xarles” del baterista alhora que amb la melodia del saxo alto. Una melodia més assequible i força amable i curiosa, quasi simpàtica diria jo. Un molt bon tema ara del líder i que ens va molt bé pe acabar el seu projecte, car l’hem pogut escoltar en diversitat de ritmes i melodies tot i mostrant-nos la seva creativitat. Alhora, hem pogut gaudir d’allò més amb la sonoritat del saxo alto Stillman i les seves molt bones arts solistes. Gran aquest músic del qual crec haver-li posat el seu disc “Going Public”, en aquest programa, disc també de FSNT. De la mateixa manera que en els altres temes, el saxo alto ha iniciat la melodia i ja s’ha ficat de cap a desenvolupar el seu solo amb tota la modernitat possible. El seu so vellutat, càlid i fraseig lligat contrasta amb el seu llenguatge modern. El líder ha estat qui l’ha seguit amb la seva improvisació magistral com les anteriors, amb un solo a cavall d’arpegis, escales tot plegats al bell mig de l’harmonia, i sempre amb la pulsió rítmica adequada. Després Stillman ha fet uns “vuits” amb el baterista Meissner per tornar de nou a la melodia, sí, aquella melodia força gràcil i bonica, i així acabar el tema i nosaltres el seu projecte.

I seguim i ja per acabar el programa d’avui i ho farem amb el magnífic projecte anomenat....

“NY STANDARD”

Ari Hoenig

Editat per FSNT 550

Enregistrat per Michael Pérez-Cisneros el setembre de 2015 als Peter Karl Studios de Brooklyn, NY excepte el tema “Bessie’s Blues” enregistrat el 21 de gener de 2010.

Mesclat i masteritzat pel Michael Pérez-Cisneros

Produït per l’Ari Hoenig

Productor executiu Jordi Pujol

Ari Hoenig, bateria

Orlando leFleming, contrabaix

I la participació dels músics que us comentaré ara en els temes del disc de la següent manera:

Tivon Pennicott, saxo tenor en #5, 7

Gilad Heckselman, guitarra en #1, 2, 3, 5, 6

Tigran Hamasyan, piano en #2

Shai Maestro, piano en #4, 6

Eden Ladin, piano en #3, 5

Aquest és un magnífic projecte de prop de 45 minuts on el líder i baterista ha volgut fer un homenatge a alguns dels compositors i temes que segurament l’han impressionat més. Els arranjaments de tots aquests temes ens els mostren d’una manera diferent de com els hem escoltat habitualment i així de manera sorprenent escoltarem el tercer track i un “Stablemates” del gran Benny Golson, interpretat a un tempo súper slow i amb tota la delicadesa possible. També ens sorprendrà el sisè track “In Walked Bud” de Thelonious Monk interpretat dolçament a tot swing de la mateixa manera que han fet amb el “Boplicity” primer track i tema de Miles Davis/Gil Evans aquest sí, tocat més proper de ritmes tot i la diversitat de l’arranjament. Tres temes del disc arranquen de la mateixa manera, dolçament de tempo, per després fer un canvi a tempo fast i situar-se a tot swing i aquests són el “Someday My Prince Will Come” de Churchill & Moroe i el setè track “Fee Fi Fo Fum” de Wayne Shorter i el segon track, el “Bessie’s Blues” de Coltrane. El tema de Sonny Rollins “Pent Up House” l’inicien ja a bon tempo i tot i haver-hi moments per a la calma amb piano i guitarra, ben aviat seguiran el tempo fast en la improvisació del primer. Magnífica proposta d’aquest baterista Ari Hoenig que en aquest programa ja ha sonat en d’altres ocasions amb els seus projectes o participant en els dels seus amics.

I dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web:

https://www.freshsoundrecords.com/ari-hoenig-albums/6682-ny-standard.html

Comencem doncs amb les seves músiques, i ho farem amb el gran tema de Benny Golson anomenat....

3.- Stablemates (Benny Golson) 6m18s

Benny Golson va afegir aquest tema en el disc B.G. & the Philadelphians enregistrat i editat el 1958 per United Artists, on hi hagué Lee Morgan, Ry Briant, Percy Heath i Philly Joe Jones, tots ells de Filadèlfia. Mai havia escoltat aquest tema a aquest tempo i la veritat és que us haig de dir que m’ha agradat molt aquest arranjament. “Stablemates” va fer dir a Miles que, què carall s’havia pres Golson a l’hora de compondre’l essent-ne ell qui primer el va enregistrar l’abril de 1956 en el seu The New Miles Davis Quintet. Per tal i com riuen al final del tema pressuposo que ells també devien al·lucinar per com els havia quedat. La melodia es reconeix tot i que no sense un petit esforç de concentració, i perquè ja sabem el títol i així ens podem anar situant mentalment en les seves diferents parts de l’estructura. Gilad a la guitarra i Eden Ladin al piano ens en fan les delícies, alhora que també el magnífic so del saxo tenor de Tivon Pennicott, el qual ha fet la melodia, essent els dos primers els qui han desenvolupat d’alguna manera la part solista del tema amb unes precioses i delicades improvisacions. El saxofonista ha recuperat la melodia per així anar encarrilant el final d’aquest magnífic tema de Golson, preciós per a començar aquest projecte de l’Ari Hoenig.

I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on a partir dels dijous, amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana amb els diumenges oferint l’espai per a projectes mes populars. I els dilluns també podeu anar al Jazzman on hi sol haver el gran Pere Ferré Trio. Els dijous també s’hi fan concerts.

Ari Hoenig, nascut el 13 de novembre de 1973 a Filadèlfia, va ser exposat a una edat primerenca a una varietat d'experiències musicals. El seu pare és director d'orquestra i cantant clàssic, i la seva mare violinista i pianista. En conseqüència, als 4 anys d'edat, Ari va començar a estudiar violí i piano. Va començar a tocar la bateria als dotze anys i, als catorze anys, estava perfeccionant les seves habilitats amb altres joves músics de jazz en clubs de Filadèlfia com el Ortlieb’s JazzHaus. Ari va assistir a la prestigiosa Universitat North Texas durant tres anys, on va estudiar amb Ed Soph mentre tocava amb la "One O'Clock Lab Band". Volent estar més a prop de la ciutat de Nova York, Ari es va traslladar el 1995 al William Patterson College al nord de Nova Jersey. Aviat es va trobar tocant amb la llegendària organista de Filadèlfia, Shirley Scott i treballant regularment a la ciutat de Nova York. Poc després, Ari es va traslladar a Brooklyn i va començar a tocar extensivament amb una varietat de grups, incloent Jean Michel Pilc Trio, Kenny Werner Trio, Chris Potter Underground, Kurt Rosenwinkel Group, Joshua Redman Elastic Band, Jazz Mandolin Project i bandes liderades per Wayne Krantz, Mike Stern, Richard Bona, Pat Martino i Bojan Z. També va compartir l'escenari amb artistes com Herbie Hancock, Ivan Linz, Wynton Marsalis, Toots Thielemans, Dave Holland, Joe Lovano i Gerry Mulligan.

Escoltem ara el tema de Miles Davis & Gil Evans el conegut....

1.- Boplicity (M. Davis & G. Evans) 4m28s

“Boplicity” és un estàndard de jazz en F major, compost per Miles Davis i Gil Evans per a l'àlbum de 1957, “Birth of the Cool”, disc emblemàtic de Miles on encetà un nou camí discogràfic que ja havia iniciat temps abans on s’allunyà del Bop essent tots els temes d’entre el 1949 i 1950. El tempo d’aquest tema és una mica més viu que el dels nostres herois, tot i no apartar-se massa aquest que hem escoltat de l’original. La melodia la reconeixem de manera immediata i segur que vosaltres l’heu escoltat infinitat de vegades car aquest vas ser un tema, i tot el disc de Miles, que va marcar una època. La mestria de Gilad a la guitarra en el seu solo ha estat abassegadora, amb una sonoritat nítida i llenguatge jazzístic al més alt nivell amb un fraseig lleuger i gràcil tot farcit de recursos i bon gust interpretatiu, magnífic aquest guitarrista havent-lo també escoltat abans en el tema de Golson. El contrabaixista leFleming ha fet també un gran solo acompanyat només per acordes de guitarrista i molt en el fons per les escombretes del líder i baterista Hoenig. Després, de nou el tema per així acabar-lo delicadament.

Els dos CD de producció pròpia d'Ari, "Time Travels" (2000) i "The Life Of a Day" (2002), documenten la seva naturalesa exploratòria i representen un ambiciós tribut a les possibilitats melòdiques de la bateria. Avui dia, Ari continua construint sobre els conceptes d'aquests dos discos tocant concerts solistes en gran part improvisats amb una bateria de quatre elements. Ari Hoenig Quartet es va formar a finals de 2002 quan tocava tots els dilluns a la nit al Fat Cat de Nova York. La banda va comptar amb Jacques Schwarz-Bart al saxo tenor, Jean Michel Pilc al piano i Matt Penman al contrabaix. Van editar dos discos amb el segell Smalls Records: "The Painter" (2004) i el DVD "Kinetic Hues" (2005). El 2006, Ari va signar un contracte d'enregistrament múltiple amb Dreyfus Records i va editar el seu primer disc anomenat "Inversations" (2006) que presentà el trio de Jean Michel Pilc i Johannes Weidenmueller. "Bert 's Playground" (2008), el segon disc d'Ari per Dreyfus Records, comptà amb la seva banda l’Ari’s Punk Bop Band al costat de Chris Potter. El més destacat d'aquest disc inclou el solo de Chris en el tema “Moments Notice” i a l’Ari saltant amb pantalons vermells a la portada. Jonathan Kreisberg, Matt Penman, Will Vinson, Gilad Hekselman i Orlando LeFleming formen part d’auest projecte.

Ara us proposo escoltar el conegut blues de Coltrane interpretat però a la seva manera....

2.- Bessie’s Blues (J. Coltrane) 8m31s

I deu n’hi do de la introducció al tema, força elaborada i arranjada d’una increïble manera, i ves per on com ben aviat ja endevinem de què va tot plegat, seguint les elucubracions solistes altre cop del guitarrista Heckselman el qual ha desenvolupat el tema des dels inicis amb el canvi rítmic inclòs. El magnífic solo del guitarrista ens ha impressionat de nou per la velocitat i fraseig alhoram que bon gust interpretatiu. En aquest tema però hem pogut gaudir amb el bon fer del pianista Tigran Hamasyan el qual ens ha fet un magnífic solo passejant-se per l’estructura del Blues d’una personal manera per com ha creat noves melodies alhora per com s’ha ajudat amb els acords, mare de 10 i quin gran solo del Tigran, músic que també ha sonat en anteriors programes del Jazz Club de Nit. Després d’ell, hem pogut constatar la mestria del líder Ari Hoenig a la bateria en el seu gran solo i per com l’han acabat amb canvi rítmic inclòs a càrrec de tots plegats, piano, contrabaix i guitarra. El break final ha estat una delícia, tot i recuperant la manera com l’han iniciat i acabant-lo igualment. Un arranjament deliciós farcit de bon gust i enregistrat ja fa deu anys però que el líder ha volgut incorporar en aquest el seu projecte.

El següent projecte discogràfic va ser per a "Smalls Live", un segell discogràfic creat el 2009 per a documentar part de la música que s'interpretar al "Smalls Jazz Club" de Nova York, on Ari ha tingut una residència des de 2003. Ari va triar la seva Punk Bop Band per fer aquest disc en viu "Punk Bop Live at Smalls". The Punk Bop Band presentà a Will Vinson, saxo alto, Jonathan Kreisber, guitarra i altres ex alumnes del Jazz Mandolin Project, amb Danton Boller al contrabaix. Tigran Hamasyan també va ser un convidat especial en 4 temes. El quartet de l’Ari Hoenig amb Tigran Hamasyan, Gilad Hekselman, Orlando Le Fleming i Chris Tordini van editar "Lines of Oppression" (2011) pel segell Naïve. Aquest registre, representa una culminació de les habilitats d'Ari per dirigir, compondre i controlar els diversos tempos. El 2016, Ari va editar The Pauper and the Magician per a AH-HA Records. Presenta el quintet amb Shai Maestro, piano, Gilad Hekselman, guitarra, Tivon Pennicott, saxo te or i Orlando Le Fleming, contrabaix. En aquest disc, Ari explora el vincle entre la narració d'històries i el jazz mitjançant la creació d'una banda sonora de les històries improvisades i, de vegades, recargolades, que explicà als seus dos petits fills. A més a més del quintet, Ari lidera altres 2 grups que toquen la seva música original, l’Ari Hoenig Nonet i l’Ari Hoenig Trio. El Nonet interpreta les composicions originals d'Ari arranjades per Noam Wiesenberg i comptà amb diversos músics d'alt calibre a l'àrea de Nova York. El trio el formen Gilad Hekselman i Orlando Le Flemming i ha realitzat nombroses gires per Europa, Japó i Sud-amèrica. Ari també co-dirigeix una varietat de projectes que inclouen Pilc, Moutin, Hoenig ("el monstre de tres caps"), el projecte de jazz i electrònica "Nasty Factorz" amb Gael Horellou i diversos duos amb Chris Potter, Edmar Casteneda o Dan Weiss. El 2013, Ari va guanyar el prestigiós premi BMW Welt (World) a Munic, un concurs internacional per a la millor banda dirigida per un baterista. Com educador, Ari ensenya en privat i té un professorat a la Universitat de Nova York i a la New School for Social Research de Nova York. Fa clínics, cursets curtets, i conferències a escoles de música i universitats de tot el món, i escriu una columna per a la revista Modern Drummer.

Acabarem projecte i programa amb el tema de Sonny Rollins anomenat....

5.- Pent Up House (S. Rollins) 5m52s

Sembla que no vulguem deixar d’escoltar al guitarrista Gilad Heckselman, però això no és res més que la casualitat que en els temes que he seleccionat ell hi participa. Ara tornem a escoltar al pianista Eden Ladin i al saxo tenor Tivon Pennicott, i què bé. Aquest i el guitarrista han iniciat la coneguda melodia de Rollins i què bé que l’han desenvolupat fins arribar al primer break rítmic on semblen aturar-se per a preparar-se per la nova exposició del tema a tot swing amb el “walking” de leFleming i el “ride” del líder. Ladin ha desenvolupat un magnífic solo bàsicament amb la mà dreta, tot i que al final l’ha acabat a base d’acords amb les dues mans. Pennicott ha fet el seu solo també magistralment tot i recordant-nos per sonoritat a Joe Henderson per només citar-ne un. Amb el llarg i magistral solo del líder i baterista, tot i creant frases rítmiques a dojo i d’una particular bellesa i delicadesa, han recuperat la melodia del tema a càrrec de nou dels solistes a la guitarra i al saxo per acabar-lo delicadament. Magnífic tema per acabar el projecte de l’Ari Hoenig i programa d’avui dedicat de nou a Fresh Sound New Talent.

Espero de tot cor que us hagi agradat la selecció dels temes i la proposta d’avui , sí, farcida de swing. I us recordo que hem escoltat primer el projecte del guitarrista Yuval Amiahi, per després el del contrabaixista David Ambrosio i acabar amb el del baterista Ari Hoenig, acompanyats tots ells de tota una colla de cracks de l’escena de Nova York, i aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente.

Espero de tot cor que us hagi agradat la selecció dels temes i la proposta d’avui , sí, farcida de swing. I us recordo que hem escoltat primer el projecte del guitarrista Yuval Amiahi, per després el del contrabaixista David Ambrosio i acompanyats tots ells de tota una colla de cracks de l’escena de Nova York, i aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente.

Miquel Tuset i Mallol.

Jazz Club de Nit a Ràdio Sant Vicenç 90.2 FM

JAZZ CLUB DE NIT

JAZZ CLUB DE NIT 90.2 FM

El de la camisa de quadres. Si em matxuques m'escoltes online!

Visualitzacions des del juny de 2009 . Gràfica mensual, numeració total

Translate

15è FESTIVAL de JAM SESSIONS

14ê FESTIVAL DE JAM SESSIONS

13è Festival de Jam Sessions

12è Festival de Jam Sessions

11è Festival de Jam Sessions

10è Festival de Jam Sessions

9è Festival de Jam Sessions

8è FESTIVAL DE JAM SESSIONS

7È FESTIVAL DE JAM SESSIONS

6È FESTIVAL DE JAM SESSIONS

5È FESTIVAL DE JAM SESSIONS

4rt FESTIVAL DE JAM SESSIONS

3r FESTIVAL DE JAM SESSIONS

2n FESTIVAL DE JAM SESSIONS

1er FESTIVAL DE JAM SESSIONS

INFORMACIÓ DE CONCERTS

Enllaços d'interès

Programa 376: Max Villavecchia Trio, Monographic Trio, Sergi Sirvent Octopussy Cats i Javier Moreno, dimecres 17 de juliol de 2019

Programa 375 - FSNT: Yuval Amihai, David Ambrosio i Ari Hoenig, dimecres 10 de juliol de 2019

Enllaç a: Esfera Jazz

Radio Sant Vicenç 90.2 FM

Enllaç a la llista dels "Àudios" dels programes recents i a tots els altres

Archivo de programas

Descàrrega Programes 12ena Temporada

Descàrrega Programes 11ena Temporada

Descàrrega de programes 10ena temporada

Descàrrega de programes 9ena temporada

Descàrrega de programes 8ena temporada

Descàrrega de programes 7ena temporada

Descàrrega de Programes 6ena temporada

Descàrrega de Programes 6ena temporada només música

Descàrrega de Programes 5ª temporada només música

Descàrrega de programes 5ª temporada

DESCÀRREGA DE PROGRAMES A PARTIR DEL PROGRAMA 20 (Clicar amb el botó esquerra)

MÚSICA DE CÒRCEGA

Descàrrega de Programes, 10ena temporada