Programa 379: Jaume de Viala, M. Wingfield & G. Husband i Akku Quintet, dimecres 25 de setembre de 2019
0 comentaris
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
Doncs dir-vos que el
divendres passat 20 de setembre vam inaugurar l’onzena temporada del Jazz Club La Vicentina a l’auditori del
Molí dels Frares i que va ser tot un
èxit de músiques i públic, gaudint amb la proposta musical d’aquests dos
germans que tant s’estimen Catalunya,
Víctor i Juan de Diego. Varem celebrar amb ells el seu 25è aniversari i el
nostre 11è amb un auditori ple de gom a gom, amb els nostres habituals
aficionats i alguns de nous que també van venir a gaudir d’aquesta música que
tant ens apassiona, el Jazz.
Doncs avui farem un
programa temàtic amb tres projectes súper actuals, encabits però en la fusió
del rock suau i espurnes de Jazz. Podreu escoltar el projecte de Jaume de Viala, “Sonoritat de 1000 miralls”, en una magnífica edició en format
llibre de cartolina gruixuda. També podreu escoltar el disc “Tor & Vale” de Mark Wingfield & Gary Husband, disc
editat per Moonjune Records de
l’amic Leonardo Pavkovik. I
finalment, el treball dels Akku Quintet
anomenat “Depart”, grup suís de
jazz minimalista enviat via internet de
ja fa dies, i aquesta setmana de nou amb un micro conte de Teresa Tuset car tenim a la Carme
de la Fuente de vacances.
Doncs comencem amb
les músiques del programa d’avui, res a veure amb les de la setmana passada,
coses que fem aquí, al Jazz Club de Nit,
així és que us proposo escoltar un treball força íntim, bàsicament allunyat del
món del Jazz però on hi intervenen músics d’aquest entorn com aviat escoltareu.
Disc que em va enviar l’amic Dusan
Jectovic, ell també a l’entorn de Moonjune
Records i que ha ajudat i produït aquest projecte de músiques d’una
formació anomenada “Celobert Màgic”
que allà pels anys 80s feia un rock-progressiu amb temes preciosos i molt ben
trenats. Sigui aquest el meu homenatge a la seva preciosa música i als músics
que hi ha col·laborat. Obriu les oïdes a la diversitat amb...
“SONORITAT
DE MIL MIRALLS”
Jaume
de Viala
Disc
autoeditat
Enregistrat
i mesclat per Jose Cattaneo als Aclam Records entre el 2017 i el 2019,
Barcelona
Produït
per Jaume de Viala i Dusan Jectovic.
Jaume
de Viala: guitarres elèctrica i clàssica, percussions
Dusan
Jectovic: guitarra elèctrica i guitarra acústica 12 cordes
Judit
Cucala: veu solista i cors
Xavi
Reija: bateria
David
Marroquin: baix i fretless bass
i
al piano, Álvaro Gandul i Vasil Hadzimanov comparteixen els 22 temes...
Álavaro
Gandul: piano i teclats
(1,2,3,5,6,7,8,9,12,14,15,18)
Vasil
Hadzimanoz: piano i teclats
(4,11,13,16,17,19,20,21,22)
Pablo
Selnik: flauta travessera
(2,3,4,6,7,8,9,10,13,15,19,20,22)
Oriol
Madurell: percussions
(1,2.3,6,8,13,15,19,20,21)
Robindro
Nikolic: clarinet (17,20,21,22)
Col·laboradors
com....
Jordi
Bonell: guitarra elèctrica (10)
Kamal
Mussallam: Oud àrab (20)
David
“SAM”: piano (10)
Bernat
Hernández: fretless bass (10)
Juanito
Makandé: percussions (10,20)
Trissi
Hernández: percussions (2)
Salvador
Avià: bouzouki (2) i lletrista
Roger
Conesa: saxo tenor i clarinet (8,15)
Arranjaments a càrrec
de Jaume de Viala i alguns companys
més.
«La música de Celobert Màgic traslladada al segle
XXI» (segons la visió d’un dels antics guitarristes del grup, Jaume de Viala).
Així s’anomenava la
banda a la qual Jaume de Viala va
pertànyer al llarg de tota la seva existència (des de finals de 1979 fins a
mitjan 1983). Salvador Avià va ser
en el seu moment l’artífex de Celobert
Màgic, ja que va aportar la majoria dels integrants i era el principal compositor
de les peces. També n’era el lletrista. En Jaume
també va compondre uns pocs temes i en
alguns casos van arribar a compartir la composició. En els temps actuals,
seguint la il·lusionant iniciativa de l’antic guitarrista de «reinventar» les
antigues cançons tenint clar que, malgrat tot, s’havia de conservar l’essència
(a la qual cosa contribueix el fet que la vocalista, Judit, sigui l’original de Celobert
Màgic), sí s’ha assolit un estil més progressiu i de fusió, en poder
utilitzar tot luxe d’instruments elèctrics i acústics. Ara aquest repertori ja
no té la sonoritat folkie de fa dècades, sinó que s’endinsa en territoris musicals
híbrids, en les fronteres del rock progressiu, el jazz i la world music. Esforç
titànic el d’aquest àlbum que finalment ha esdevingut un treball innovador que
pot despertar curiositat entre els fanàtics de noms llegendaris com King Crimson, Steve Hackett o,
situant-nos en clau catalana, entre nostàlgics de l’Ona Laietana. Les idees musicals expressades són fresques i
dinàmiques, entregades amb economia brillant on mai manquen d’ànima i
convicció. Cada cançó té entitat pròpia i única, augmentada per interpretacions
que són brillants en substància, eficiència i cohesió. Gràcies a Dusan Jectovic per ajudar en la
producció alhora que amb la seva magistral aportació com a guitarrista. Ell
també, va ser qui em va enviar el disc, primer per Internet i després
físicament a casa.
Us proposo escoltar
alguns temes seguits, i que seran...
4.- Quan (Salvador
Avià) 2m03s
6.- Setembre
cristal·lí (Salvador Avià) 2m50s
11.- Jardins estranys
i ombrívols (Jaume de Viala) 0m54s
Doncs no em digueu
que no han sigut precioses les músiques que acabem d’escoltar. Sí, ja ho sé, no
és Jazz lo que acabem d’escoltar, però és un projecte que em sembla que mereix
ressò, el minso que jo li pugui fer des d’aquí, i també com agraïment a la
tasca de tots els implicats. I com que el programa d’avui va en l’ona del
rock-progressiu i finalment jazz minimalista, doncs que em sembla que la
selecció que he fet dels temes d’aquest projecte on hi ha 22 temes i alguns
d’ells molt ben cantats per la Judit,
doncs crec que ha estat una bona selecció. El primer tema “Quan” és de Salvador Avià, de l’original del 1982,
déu n’hi do, i amb Jaume, Dusan, Vasil,
Pablo, David i Xavi, en un tema que ens recorda les músiques de King Crimson quan aquests feien temes
així de delicats. Després hem escoltat “Setembre cristal·lí”, també preciós per
com de cristal·lines sonen les guitarres i càlida la veu de Judit, també amb sonoritats de finals
dels 70s del rock més progressiu però quan feien aquestes delicades
composicions. Tot i que entremig han tingut un esclat més rítmic, el tema s’ha
mantingut amb un tempo mig suau adequat per acompanyar la preciosa melodia.
Tema aquest del compositor Avià del
1980 amb Judit, Jaume, Dusan, Álvaro,
Pablo, David, Xavi i Oriol. El
darrer i curtet tema “Jardins estranys i ombrívols”, original de De Viala del 2017, té un marcat tempo
ja dels inicis, a la vegada que una preciosa melodia a càrrec de la guitarra
d’en Jaume i amb Dusan, Vasil, David i Xavi. Preciós i
curtet tema que ha acabat aquesta primera sessió.
Recordeu que si us
agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial
dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
Seguim amb un altre
preciós tema d’en Salvador Avià i Jaume
de Viala, anomenat....
15.- Setembre
cristal·lí al Fuji Nevat (S. Avià &
J. De Viala) 3m35s
Doncs aquest és un
tema original del 1981 on hi participen Jaume,
Dusan, Álvaro, Pablo, Roger, David, Xavi i Oriol. La guitarra elèctrica inicial, delicada, i els arpegis de l’acústica
han donat pas a la preciosa melodia, tot això encara a tempo delicat, però ben
aviat canviaran les tornes i el tempo viu, amb melodies clarament orientals,
les del Japó més llunyà, apareixen
barrejades amb el ritme trepidant. Doncs això, que col·laborar en mostrar-vos
aquest projecte tot i no ser del món del Jazz em sembla prou adequat tot i que
en aquest tema, déu n’hi do l’esperit de Rock-Simfònic-Progressiu que hi ha,
força ben situat en el context de les músiques que després vindran.
I acabarem aquest
projecte amb els temes següents...
13.- Tercet del teu
adéu (S. Avià) 2m00s
20.- Extractes de la
llunyania mediterrània (J. De Viala) 2m48s
Doncs el primer tema
és, era, un original de Salvador Avià
del 1981, i déu n’hi do l’esperit que ja tenia de la més fervent actualitat
aleshores, relacionada amb els temes més delicats de King Crimson, i ara recordo els discos “Island” “Lizard” i demés, i tot gràcies a la meravellosa flauta
del Pablo Selnik entre els altres
companys. I hem acabat amb un original de Jaume
de Viala del 1978, on de nou la flauta ens situa en els països més
orientals de la mediterrània, amb els ritmes i melodies aràbigues, amb la
guitarra espanyola fent el contrapunt mediterrani proper. Un tema preciós “parit”
el 1978 per líder i ànima d’aquest projecte que ha aparegut, renovat i
interpretat per alguns dels millors músics de l’escena actual catalana, molts d’ells
relacionats amb el món del Jazz i d’altres en el del Jazz-Rock-Progressiu, que
per això l’heu escoltat alhora també perquè té una sonoritat actual i ha estat
fet amb tot l’amor per recuperar de l’oblit els qui van fer aquesta preciosa
música allà pels anys 70s 80s del segle passat, els “Celobert Màgic”, amb músics com Jaume de Viala, Salvador Avià, Judit Cucala, Oriol Madurell i Patrici
Hernández afegint-s’hi David Donat, Roser
Valdivieso i en Lluís. Doncs
això, que aquí queda el meu homenatge a aquells precursors.
Deixem aquest
projecte tan deliciós i ara sembla un bon moment per a escoltar el micro conte
de Teresa Tuset.
..................................
Gràcies Teresa per com sempre ens ho expliquis
i per la teva dinàmica vital.
I sembla que ara
toca.... Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu
entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Seguim amb més
música, i ara també amb algunes de delicades, les del disc de Moonjune anomenat....
“TOR
& VALE”
Mark
Wingfield & Gary Husband
Editat
per Moonjune Records el 31 de juliol de 2019
Gravat
per Jesús Rovira, amb l'assistència de Gerard Giner, als estudis La Casa
Murada, Banyeres del Penedès, Catalunya, el 19 de maig de el 2019.
Produït
per Mark Wingfield.
Mesclat
i masteritzat entre febrer i maig de 2019 per Mark Wingfield a Heron Island
Studio, Cambridgeshire, Anglaterra.
Producció
executiva de Leonardo Pavkovic per MoonJune Records.
MARK
WINGFIELD, guitarra, efectes sonors
GARY
Husband, piano acústic
Totes les composicions
de Mark Wingfield excepte els temes
4, 5 i 7 que van improvisar espontàniament Mark
Wingfield i Gary Husband.
Un veritable trobada
d'esperits, “Tor & Vale” mostra
la notable química entre dos extraordinaris intèrprets, el guitarrista Mark Wingfield i el pianista Gary Husband. Una joia d'interacció
matisada i rara potència, aquesta sessió íntima desborda de brillants
intercanvis de preguntes i respostes i una dramàtica exploració de rubatos
entre els intrèpids improvisadors. "Aquest enregistrament captura i
reflecteix l'entusiasme mutu i el tipus de compatibilitat fàcil que trobem
entre nosaltres que va estar present en tot moment durant les sessions",
ha assenyalat Husband. "Res
d'això es va sentir forçat o semblava requerir molt esforç en absolut.
Simplement va succeir, tal com ho escoltes.
Gravat a La Casamurada, un espaiós estudi ubicat
en una granja del segle XII a Catalunya,
a una hora de Barcelona, Tor & Val
es compon de cinc composicions evocadores de Wingfield i tres peces purament improvisades, com el suggerent tema
que titula el projecte de més de 16 minuts, cosa que li dóna una gran
importància a l'espai i descobreix que els dos esperits afins estan oberts en
tot moment. "Tan aviat com vam començar a tocar, estava clar que hi havia
una connexió musical instantània allà i una voluntat d'obrir-se i explorar
realment", va dir Wingfield.
I també podeu anar al
JazzSi Taller de Músics del passatge
Requesens, on hi teniu Jazz els
dilluns i els dimecres, aquest darrer amb Jam Session. I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on a partir dels dijous,
amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana amb els diumenges
oferint l’espai per a projectes mes populars.
Escoltem ja alguns
dels seus temes tot i situant-vos en l’entorn musical d’un determinat
minimalisme i per això relaxades músiques, com aquest primer tema anomenat....
1.- Kittiwake (M. Wingfield) 7m24s
Doncs tot i ser només
dos músics amb una combinació no gaire freqüent de guitarra elèctrica amb
efectes i un piano de cua, déu n’hi do quina meravella de música que ens han
ofert. Aparentment sembla que la guitarra així hauria d’estar acompanyada per
un teclat i efectes també, però el que sí és cert que el resultat final no
hauria estat així de tant maco i delicat. Trobo què és una combinació perfecte
i la música obtinguda així ho testifica. La guitarra de Wingfield, al qual ja hem escoltat al Jazz Club de Nit en programes dedicats exclusivament a Moonjune, tampoc és que exageri massa
la seva transformació sonora i sí se situa en una sonoritat distorsionada però
amb un so final força càlid. Husband
ha fet una molt bona feina tot i acompanyant-lo, marcant el ritme, però també
ha brillat en la seva interpretació solista. Ambdós són molt bons músics i
sobretot en aquest estil del jazz rock progressiu, tot i estar aquest tema i
projecte encabit en un esperit bàsicament minimalista.
I això que us diré o
podreu llegir al blog, ha estat extret de la pàgina web del disc:
"Vam començar la
sessió amb les peces compostes i les coses van sortir tan bé que quan vam
arribar a les peces improvisades sentim que no hi havia necessitat de discutir
com abordar-les". Husband va explicar que la naturalesa intuïtiva
d'aquesta sessió de Tor & Val ha estat part del seu modus operandi durant
anys. "Realment tinc l'hàbit exasperant d'escoltar la instrucció inicial o
algun tipus de pla, només per ignorar-per complet i deixar que l'instint i la
intuïció es facin càrrec", va dir. "M'encanta el procés
conversacional i instintiu per crear el seu propi camí i presentar-se a través
de nosaltres".
I aquesta és la
pàgina web del disc:
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records, editorial
creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi
Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots
aquests anys.
Recordar-vos que
entreu al web de masimas on podreu
veure’n tota la seva programació dedicada al Jazz però també a diversos estils
com són el Blues, el Funk i demés variants. Val la pena que us deixeu caure per
la Plaça Reial per anar al Jamboree. Els dilluns amb una magnífica
Jam Session.
Escoltem ara el tema
també del guitarrista britànic, anomenat...
8.- Vaquita (M. Wingfield) 5m48s
Doncs ens hem tornat
a trobar amb una altra tema força íntim amb la sonoritat electrònica de la
guitarra i l’acústica i profunda del piano, parella aquesta excepcional per no
gens habitual. La perfecte compenetració es palpa a l’ambient i així va ésser en
l’enregistrament a la Casa Murada,
lloc i espais magnífics per calma i relaxació adequades per fer qualsevol tipus
d’enregistraments, però potser més en aquests. Els clams de la guitarra, que
són com crits continguts, contrasten amb la calma del piano, aconseguint ambdós
músics que ens quedem escoltant-los tot i gaudint per la proposta, per la
música tan particular i personal, la d’aquest guitarrista anglès que tantes
vegades hem posat en aquest programa quan els hem fet dedicats a Moonjune Records. Tot i la calma
comentada, el tema té un ritme inherent, té un tempo contingut, té un Groove,
té un moviment més marcat quan Husband
acompanya que quan ha fet el solo, que també hi és, però.
"La nostra
àmplia gamma de punts de referència musicals comuns vol dir que vam poder
realitzar alguns viatges improvisats", ha afegit Wingfield. "Gary és un
gran intèrpret i jo coneixia el seu treball amb el piano, de manera que sabia
que podia sortir del format improvisat de jazz habitual i fer referència a
molts mons musicals diferents. Sabia que hi havia un potencial real per fer una
cosa així amb ell, però no tenia idea per endavant que la sessió aniria tan bé
o que podríem comunicar-nos musicalment al nivell que ho vam fer ".
Recordeu que podeu
trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos
que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep
Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.
Un altre lloc
emblemàtic és el 23 Robadors espai
on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un reguitzell de projectes
que s’hi han parit i que així seguirà sent. Cada dia teniu Jazz i fins i tot
les sessions de Lliure improvisació
dels dijous i algun dimarts de Flamenc. Els dimecres, concert primer i després
Jam Session amb Miguel Pinxo Villar,
Juan Pablo Balcázar i Carlos Falanga.
I acabem aquest
projecte amb un altre tema força impactant, anomenat....
6.- Tryfan (M. Wingfield) 9m36s
Un tema aquest
iniciat pel guitarrista i compositor dels temes que hem posat, car els que
varen improvisar, tot i ser molt interessants depassen els temps que tenim
assignats a la ràdio, o sigui que us recomano mirar d’adquirir el treball via
internet a la pàgina que us he comentat abans. Doncs Wingfield ha iniciat de nou el tema tot i impressionant-nos per la
seva contundència a base de clamps i gemecs, que ben bé n’hi per gemegar per
com va tot plegat en tots els àmbits de la vida, de la societat. Husband ha desenvolupat un magnífic
solo a piano amb una gran energia i tempo alhora que mestria interpretativa, la
d’aquest pianista no massa conegut en el món del Jazz “convencional”, i ho poso
entre cometes, i que també hem escoltat en d’altres projectes de l’editorial
del Leonardo Pavkovik. Un tema llarg
de 9 minuts i mig on ells dos han desenvolupat el tema inicial amb sengles
improvisacions. I ja ens ha dit el guitarrista com va anar tot plegat a la
sessió d’enregistrament. I com devia anar en els temes de total improvisació,
temes un dels quals dura més de 16 minuts, com s’ha comentat a l’inici d’aquest
projecte. Wingfield és un
guitarrista que ha begut de les fonts del rock-progressiu amb músics com Allan Holdsworth i John McLaughlin,
entre d’altres, i ara per ara amb un llenguatge i so força personals. Husband mateix va tocar amb aquests dos
monstres de la guitarra, el primer tristament desaparegut fa un parell d’anys.
I acaben dient què:
El guitarrista
britànic britànic amb visió de futur està remodelant el so del seu instrument a
través de la seva sèrie d'enregistraments impressionistes durant l'última
dècada. "La interpretació de la guitarra de Wingfield és misteriosa,
majestuosa i ardent per torns", va escriure la revista Guitar Player
mentre All About Jazz explicava: "Wingfield fa que la seva guitarra cridi,
canti i plori per pietat enmig de les notes titil·lants" i Music That
Matters simplement el va anomenar un "Xaman de sis cordes amb ales i
improvisació".
Deixem aquest
magnífic i delicat projecte que per començar ha estat força adequat en aquest
programa d’avui, totalment allunyat del de la setmana passada, aquell, encara
més allunyat en el temps que aquest, que és de lo més actual i divers,
musicalment parlant. I és que aquí a Jazz
Club de Nit ens agrada sorprendre-us amb diversitat de músiques i
projectes.
Seguim però dir vos
què si entreu al web de Temps Record:
https://tempsrecord.cat hi trobareu
tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa
nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i
evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.
Doncs i ara ja per
acabar aquest programa d’avui, força especial, us proposo escoltar una mica de
Jazz minimalista encabit en el projecte....
“DEPART”
Akku
Quintet
Editat per 7dmedia de Trey Gunn
Michael Gilsenan, saxo
Maja Nydegger, teclats
Markus Ischer, guitarra
Andi Schnellmann, baix elèctric
Manuel Pasquinelli, batería
Michael Gilsenan, saxo
Maja Nydegger, teclats
Markus Ischer, guitarra
Andi Schnellmann, baix elèctric
Manuel Pasquinelli, batería
Totes les
composicions de Manuel Pasquinelli
I dir-vos que al blog
us posaré la pàgina web del grup:
El conjunt de jazz
minimalista suís Akku Quintet acaba
de treure el seu quart àlbum "Depart" mitjançant el segell 7dMedia de
Trey Gunn, amb el bateria de SONAR Manuel
Pasquinelli fundador del Akku Quintet.
El famós escriptor Sid Smith va dir:
"Millor conegut pel seu treball en l’escena minimalista suïssa del
post-rock amb SONAR, les
composicions de Pasquinelli tenen
una dimensió gairebé cinematogràfica que abasta estats d'ànim agredolces i
moments de desenvolupament del drama". La banda té la seva seu a Suïssa, des d'on dispensen un groove
minimalista de jazz amb gran efectivitat. Des dels seus primers concerts el
2011, la banda ha guanyat cada vegada més atenció internacional (gira per Amèrica del Nord a la tardor de 2018).
El seu àlbum debut "Stages of Sleep"
va sortir al maig de 2013 (Morpheus
Records). El quintet posà després les diferents fases del so a la seva
música. Després del seu aclamat àlbum de 2015 "Molècules", Akku Quintet varen treure el seu tercer disc
"Aeon" el 2017. A
l'octubre de 2018, la banda va realitzar una gira per Canadà i els Estats Units.
El seu quart àlbum, "Depart",
és el primer en sortir amb el segell 7dMedia
de Trey Gunn (King Crimson, Security
Project).
I
darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb
el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és
que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o sigui que
agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu
web http://www.youkalimusic.com/ i
veure’n tot el seu catàleg.
I també
en dimarts podeu anar a diversos espais on s’hi fan Jam Session com el Maki de Ciutat Vella, o La Farola
del barri de la Ribera on també hi
ha el Guzzo, restaurant magnífic on
també s’hi fan concerts i Jam Sessions.
Escoltem ara la seva
música, que després hi haurà més explicacions de qui són i què
fan....prepareu-vos a escoltar una delícia de tema...
3.- Breeze (M. Pasquellini) 3m44s
Doncs ja heu pogut
escoltar que seguim amb el tarannà del projecte anterior. Una preciosa i
delicada composició de Pasquinelli
que ens ha corprès per la seva calma i quasi com una meditació. I com les notes
llargues primer del teclat i després del saxo han anat omplint l’espai sonor
amb un tempo i ritme marcat per la base rítmica, amb espurnes de notes soltes
repetitives per la guitarra. El baix elèctric ha omplert de profunditat l’escena
sonora ja acompanyat pels cops a la caixa del baterista i compositor. Una
delícia de tema per a començar aquest projecte minimalista, com sembla que avui
és tot el programa. Espero que encara estigueu per aquí.
Manuel diu: "Hem
triat “Depart” com a títol de l'àlbum perquè descriu molt bé el sentiment
i esperit general de l'àlbum. Jo diria que en comparació amb els nostres àlbums
anteriors, 'Depart' és més
progressiu i expressiu. Crec que es pot escoltar un to de desenvolupament en
tots els temes. La cançó principal 'Depart'
apareix en un estat d'ànim valent i al mateix temps dubtós i misteriós,
interpretada amb molta alegria. 'Depart'
va ser la millor paraula per descriure l'estat d'ànim d'aquesta cançó i l'àlbum
en general". El nou àlbum dels Akku
Quintet encara té un toc minimalista, però escoltareu més moments amb les
qualitats solistes dels membres del grup. És un àlbum colorit i poderós d'una
banda ben sintonitzada. Gravat en viu a l'estudi del 16 al 19 d'abril de 2018,
les composicions van ser escrites per Manuel
Pasquinelli. Manuel diu:
"Vam gravar l'àlbum en 4 dies. Totes les cançons van ser interpretades 'en
viu a l'estudi ', tocant tots junts com una banda. Assagem i desenvolupem la
música en poc temps però en fases d'assaig intens i algunes actuacions en viu".
Un altre espai on
anar és al Big Bang del carrer Botella, al Raval. Cada cap de setmana s’hi fan unes Jam Sessions magnífiques.
Els divendres hi trobareu a Luca
Tondena, Jim Monneau i Ramiro Rosa i els dissabtes a Samuel Marth al capdavant d’una formació Dixieland. I els dilluns
també podeu anar al Jazzman on hi
sol haver el gran Pere Ferré Trio.
Els dijous també s’hi fan concerts.
I seguim amb un altre
tema que també ens deixarà força impactats, si es pot dir que el minimalisme
impacat....
2.- Made in China (M. Pasquinelli) 7m36s
Doncs déu n’hi do per
quins diferents estats d’ànim ens han fet passar aquests magnífics músics.
Primer els sons esotèrics “made in china” amb les campanetes tot i situant-nos
clarament en l’entorn, i després ja amb la guitarra elèctrica repetitiva i baix
elèctric donant-li el suport harmònic. Tot plegat arriba a un estat on només
escoltem reiterativament al saxo mentre els altres companys l’acompanyen sense
haver marxat de Xina. Ara bé, la irrupció de la guitarra en el més pur estil
del Jazz-Rock-Progressiu és força impressionant. Un solo magnífic d’en Markus que ens torna a situar en un
estat de calma i relaxació tot i retrobant els primers moments d’aquest “made
in china”. El guitarrista segueix tibant del carro i els companys segueixen
recolzant-lo rítmicament. Minimalisme mitjançant el Jazz-Rock-Progressiu, cosa
de la qual no n’estem massa acostumats en aquest programa. Espero que ho gaudiu
com a novetat que és i que hàgiu obert les oïdes el suficient per encara estar
per aquí.
I en Sid Smith ens diu..."El grup es
connecta i s'uneix, però roman constantment en moviment, mantenint un equilibri
i gràcia quasi de ballet que construeix hàbilment els temes i afegeix línia a
línia, notes llargues i sonores. Encara que cada un per si sol pot ser molt
poca cosa, quan es combinem, creem una cosa gran, forta i duradora, alguna cosa
substancial i memorable".
Per acabar, Manuel té això per a comunicar:
"El meu objectiu és impartir un estat d'ànim específic a l'oient. No és
una història concreta, sinó un estat d'ànim i una progressió amb condicions i
colors canviants per a submergir a l’oient. I espero que pugueu escoltar els
temes de l'àlbum diverses vegades i descobrir-hi coses noves i mirar-la i
escoltar-la amb un enfocament i perspectiva diferent cada vegada".
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
I cada dia podeu anar
a la Cocteleria Campari Milano on
s’hi fan concerts de jazz i demés meravelles, a diari. I també al Sinestesia que hi ha prop de la plaça
del Centre a Sants, on cada dia s’hi fan concerts de diversitat d’estils.
I ja acabem el
programa d’avui amb el tema que titula el projecte, el magnífic..
4.- Depart (M. Pasquinelli) 10m52s
Doncs amb quin tema
hem acabat el programa d’avui. Ens han tornat a situar en diferents estadis
musicals durant aquests quasi 11 minuts, passant primer per reiteratives incursions
del saxomi la guitarra, fins a trobar-nos amb una situació encabida en el més
pur avant-garde on el saxo ha desenvolupat tot un reguitzell de sonoritats de
lo més free, i tot això per sobre del substrat de la base rítmica en permanent
estat d’interacció. En Michael Gilsenan en estat pur
avant-garde mostrant-nos el seu saber. L’estat posterior de calma ha anat
desenvolupant-se fins arribar a uns moments màgics a càrrec no se sap gaire de
quin instrument que de manera repetitiva ens va impregnant el nostre cervell.
Tot plegat va agafant uns aires eteris, de sons estratosfèrics, creixent en
potència i persistència, desenvolupant a la vegada espurnes diverses de sons
amb el saxo i ja arribant mica a mica al final, seguint però amb el ritme
marcat fins el final definitiu, ja relaxat i delicat. Quin tros de tema per
acabar el programa d’avui.
Bé doncs ja hem acabat
el programa d’avui dedicat a projectes diversos, primer recordant el que van
fer els “Celobert Màgic” als anys
70s 80s del segle passat, tornat a recuperar i enregistrat de nou gràcies a la
producció de Jaume de Viala i Dusan
Jectovic, anomenat “Sonoritat de mil
miralls”. Després hem escoltat un projecte editat per Moonjune Records amb dos dels seus referents, Mark Wingfield & Gary Husband, anomenat “Tor & Vale” per acabar com ho hem
fet amb la sorprenent proposta dels Akku
Quintet i el seu “Depart”, i
aquesta setmana de nou amb un micro conte de Teresa Tuset.
Doncs res, que us
recordo que aneu a veure jazz en directe
a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska
Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, New Fizz, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Big
Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els
d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
Programa 378 - Dedicat a Jordi Lliuret. Kenny Burrell, Grant Greene i Wes Montgomery, dimecres 18 de setembre de 2019
0 comentaris
Molt bona nit a tothom comencem l’onzena temporada de Jazz Club de Nit a Ràdio Sant Vicenç, la quarta temporada de Jazz Club de Nit a Ràdio Abrera i la tercera temporada de Jazz Club de Nit a Ràdio Molins de Rei, amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
Abans de parlar del què
i com d’aquest programa us recordo també que comencem la onzena temporada al Jazz Club La Vicentina i ho farem de
nou al Molí dels Frares. Com sempre,
la trobada és a les 22h, l’entrada és gratuïta i patrocina l’Ajutament de Sant Vicenç dels Horts.
Esperem que amb el nou consistori puguem seguir amb la mateixa programació, que
jo crec que sí. Tindrem als De Diego
Brothers, amb Víctor de Diego, saxo
tenor; Juan de Diego, trompeta; Abel Boquera, orgue Hammond i Caspar St.
Charles, bateria. Ens hi veiem.
I com que tot sol tenir
una història al darrera....
Resulta que un gran
aficionat al Jazz, Jordi Lliuret, ens
va deixar el juny del 2018. Havia recopilat gran quantitat de material en
format vinil i per descomptat en CDs. La seva cosina, Marta Sugrañes aleshores regidora de l’anterior govern municipal de
SVdH es va fer càrrec de tot plegat
i no va saber què fer-ne amb tant de material, i com que sembla que jo sóc el Miquel del Jazz a Sant Vicenç, doncs va pensar que jo me’n podria fer càrrec; així és
que em va trucar perquè ho anés a recollir. Vaig portar una bossa d’un súper,
pensant-me que del material només me’n portaria uns quants CDs. La meva
sorpresa va ser majúscula quan vaig veure les més de quatre caixes, d’aquelles
de fruita, plenes de CDs i un parell, plenes de revistes de Jazz, “Cuadernos de
Jazz”, “Jaç”, etc, i de rock, com per exemple el “Vibraciones”. Vaig començar a
mirar els discos i vaig al·lucinar. No sé quants de Miles Davis, de Wes
Montgomery, de guitarristes, pianistes, saxofonistes, trompetistes, i un
llarg etcètera que en arribar a cas vaig comptabilitzar en més de 400CDs,
alguns copiats de biblioteques de la Diputació, cosa que jo també he fet de
tant en tant. Li vaig a dir Marta
que faria un programa dedicat a ell. De fet, podria fer molts programes amb
tots els seus discos, però com que en aquest programa ens dediquem quasi
totalment a presentar-vos les darreres novetats, doncs de moment faré aquest
primer programa, com a reconeixement per la seva tasca i afició, amb la seguretat
de fer-ne alguns més. O sigui que aquest programa el dediquem al gran aficionat
al Jazz que va ser en Jordi Lliuret i
també músic aficionat.
El programa d’avui
anirà dedicat als guitarristes, que tant li agradaven al Jordi, o sigui que dels discos de guitarristes n’he escollit a tres
dels que també m’agraden molt a mi, de format i estil més clàssic, que també
toca de tant en tant. O sigui que escoltareu a Kenny Burrell en el seu “Guitar
Forms”, a Grant Green en el “Feelin’ the Spirit” i a Wes Montgomery en el “Willow weep for me” i començarem la
temporada amb un micro conte de Teresa
Tuset.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
Comencem doncs ja amb
les músiques i amb el....
GUITAR
FORMS
Kenny
Burrell
Editat
per Verve el 1965
Enregistrat
entre el 1964 al Webster Hall i 1965 als Van Gelder Studios
Produït
per Creed Taylor
Combo amb
Kenny
Burrell - guitarra
Roger
Kellaway - piano
Joe
Benjamin - contrabaix
Grady
Tate - bateria
Willie
Rodriguez - conga
I la Orquestra amb
Arranjaments
i dirigida per Gil Evans amb
Kenny
Burrell – guitarra
Johnny
Coles i Louis Mucci - trompeta
Jimmy
Cleveland i Jimmy Knepper - trombó
Andy
Fitzgerald - flauta i trompa
Ray
Beckenstein - flauta alt, flauta i clarinet baix
George
Marge - corn i flauta anglesos
Richie
Kamuca - saxo tenor i oboè
Lee
Konitz - saxo alt
Steve
Lacy - saxo soprano
Bob
Tricarico - saxo tenor, fagot i flauta
Ray
Alonge o Julius Watkins - trompa
Bill
Barber - tuba
Ron
Carter - contrabaix
Elvin
Jones i Charlie Persip - bateria i percussió
“Guitar Forms” és un
àlbum del 1965 de Kenny Burrell, amb
arranjaments de Gil Evans. No
obstant això, la presència de l'orquestra d'Evans és una cosa enganyosa, ja que apareix en només cinc de les
nou pistes de l'àlbum; el més ambiciós dels temes del disc és el "Lotus
Land" de gairebé 10 minuts. Tres pistes són temes de blues clàssic
interpretats pel Combo, i hi ha un tema que Burrel interpreta a guitarra solo, el "Preludi # 2" de Gershwin. En el CD hi ha diverses
preses alternatives de tres dels seus temes, dos dels quals seran els que
escoltareu ara mateix.
Us proposo escoltar un
parell de temes amb tots els aires del Jazz i del blues clàssic..
2.- Terrace Theme (Joe Benjamin) 4m09s
10.- Downstairs (Elvin Jones) 4m11s
Doncs ja veieu de
quina manera hem començat, recuperant l’essència del Jazz a través de les
arrels del Blues. El primer tema de Joe
Benjamin ha estat un blues més en l’ona Jazz que el darrer de l’Elvin Jones més en la línia del blues clàssic
amb aires rítmics més vius, els que donarien pas al futur rock&roll de gent
com Chuck Berry entre d’altres. El
primer més modern que el segon, sí, però l’heu escoltat primer per ésser menys
rítmic, que són coses que es fan en aquest programa. En ambdós temes hem pogut
escoltar la magnificència del so Burrell
tant reconeixible per sonoritat, pauses, fraseig i delicada interpretació. I sí
que hi ha guitarristes magnífics a la història del Jazz, però aquest és un dels
que més m’ha agradat des de fa temps; els que vindran estan al mateix nivell,
no us preocupeu. Elvin Ray Jones ja
sabeu que va ser un baterista de jazz nord-americà de l'època post-bop. Va
mostrar interès per la bateria de ben jove, veient les bandes de circ marxant
per la casa de la seva família a Pontiac,
Michigan. Podríem dir que va ser “el bateria” de John Coltrane. Joseph Rupert
Benjamin va ésser un contrabaixista de jazz nord-americà. Nascut a Atlantic City, Nova Jersey que va tocar
amb nombrosos músics de jazz d’alt perfil. Al principi de la seva carrera va
tocar a les grans bandes d'Artie Shaw,
Fletcher Henderson, Sy Oliver i Duke Ellington.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
Recordar-vos que
entreu al web de masimas on podreu
veure’n tota la seva programació dedicada al Jazz però també a diversos estils
com són el Blues, el Funk i demés variants. Val la pena que us deixeu caure per
la Plaça Reial per anar al Jamboree. Els dilluns amb una magnífica
Jam Session.
I acabarem aquest
magnífic disc de Kenny Burrell amb
un tema on hi participa tota la Big Band amb els arranjaments del gran Gil Evans. El tema serà el conegut...
7.- Greensleeves (tradicional) 4m12s
Tot i començar-lo
delicadament i a guitarra solo, la reconversió rítmica ha estat increïble i
l’arranjament magnífic. I és que la base rítmica està composta per Ron Carter i Elvin Jones, que són
paraules majors. I per parlar dels més coneguts, d’entre els vents tenim a Steve Lacy i Lee Konitz, d’altres grans
mestres. El tema agafa brillantor amb la improvisació del mestre Burrell a la guitarra, amb tota una
demostració de bon gust interpretatiu i llenguatge jazzístic del més alt
nivell. La secció de vents també ha fet una gran aportació tot just abans de
tornar a introduir la melodia, i ja acabant el magnífic tema. Recordeu que John Coltrane en va fer la primera i
per això reconeguda versió d’aquest tema tradicional anglès compost als
voltants del segle quinze, i diuen les males llengües que per el rei Enric VII d’Anglaterra per a la seva
amant i futura reina, Anna Bolena. Coltrane la va enregistrar en el seu
“Africa Brass” també a mode de Big Band amb l’Elvin Jones també a la bateria. El concepte “modal” desenvolupat
per Davis i ell mateix hi era
present en aquest magnífic disc del genial John
Coltrane.
Recordeu que podeu
trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els
discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta
abraçada.
Un altre lloc
emblemàtic és el 23 Robadors espai
on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un reguitzell de projectes
que s’hi han parit i que així seguirà sent. Cada dia teniu Jazz i fins i tot
les sessions de Lliure improvisació
dels dijous i algun dimarts de Flamenc. Els dimecres, concert primer i després
Jam Session amb Miguel Pinxo Villar,
Juan Pablo Balcázar i Carlos Falanga.
Deixem aquest disc i
seguirem amb més música de guitarristes, els que més l’hi agradaven al Jordi Lliuret, sense oblidar a Miles Davis del qual en va arribar a
adquirir 37 en format CD.
Abans però us proposo
escoltar el micro conte de Teresa Tuset.
............................
Gràcies Teresa per la teva sempre original
aportació i sentit del ritme, aquesta vegada però mitjançant la veu d’una
cantant de Blues.
Seguim amb la música
i ara us proposo escoltar alguna música del disc de Grant Green....
“FEELIN’
THE SPIRIT”
Grant
Green
Editat
per Blue Note BST 84132
Enregistrat
per Rudy Van Gelder el 21 de desembre de 1962 a N.J.
Produït
per Alfred Lion
Reeditat
per EMI el 2005
Grant
Green, guitarra
Herbie
Hancock, piano
Butch
Warren, contrabaix
Billy
Higgins, bateria
Garvin
Masseaux, pandereta
Aquest és un magnífic
disc de Green amb temes amb un
contingut rítmic contingut, un tema més viu i un parell de balades, tots menys
un, tradicionals de la música americana. La més profunda de les balades és el
preciós “Deep River” encabida en el sentiment més bluesy. També el Gospel
“Nobady knows the trouble I’ve seen”, aquest, tema tradicional cantat tantes
vegades a les esglésies evangelistes americanes. El “Sometimes I feel like a
motherless child” és també un tema encabit en el mateix context. El tarannà
rítmic d’aquest tema, presumeixo jo de dir que el devia fer Herbie Hancock, el qual, i no gaire més
tard faria el seu disc amb temes com el
“Cantaloupe Island”. “Joshua fit the battle of Jericho” segueix el
mateix tarannà rítmic que el tema anterior, o sigui que hauré d’escollir-ne un
dels dos. “Go down Moses” és un altre dels temes escoltats en entorns Gospel,
però aquí la versió feta per Green i els seus companys és molt més propera a l’entorn jazzístic. Finalment el tema
més vital, tot i que no massa és la divertida “Just a closer walk with three”.
A LP original però, no hi hagué la balada “Deep River”, que recordeu aquest és
la reedició en compacte feta per EMI
d’aquest disc de Blue Note.
Som-hi doncs amb les
músiques d’aquest disc, i ho farem amb el tema...
5.- Sometimes I feel
like a Motherless Child” (tradicional) 9m01s
Doncs alguns de
vosaltres potser notareu aquest tarannà rítmic que Herbie Hancock va fer amb el “Watermelon Man” i el “Cantaloupe
Island”, salvant les distàncies, que n’hi ha és clar. I és que Hancock va fer el seu “Taking Off” amb
el “Watermelon” alguns mesos abans d’enregistrar aquest disc amb en Grant Green, o sigui que potser sí que
el concepte rítmic d’aquest tema i d’altres el devia aportar el mateix Hancock. El tempo però és sensiblement
més pausat. I dir-vos que el “Cantaloupe Island” va ésser enregistrat el 1964
encabit en el disc “Empyrean Isles”.
"Sometimes I Feel
Like a Motherless Child" (o simplement "Motherless Child") és un
espiritual negre tradicional. Es remunta a l'era de l'esclavitud als Estats Units. Una interpretació
primerenca de la cançó es remunta a la dècada de 1870 pels Fisk Jubilee Singers. Com moltes cançons tradicionals, té moltes
variacions i s'ha gravat àmpliament. La cançó és una expressió de dolor i
desesperació, ja que transmet la desesperança d'un nen que ha estat arrencat
dels seus pares. Segons una interpretació, el cant repetitiu de la paraula
"sometines, de vegades" ofereix una mesura d'esperança, ja que
suggereix que almenys "a vegades" no em sento com un nen sense mare.
Tot i que les paraules de pena es poden interpretar literalment,
alternativament poden ser metafòriques. El "nen sense mare" podria
ser una persona esclavitzada separada i anhelant la seva terra natal africana,
el seu cònjuge, pares, germans o fills dels quals pot haver estat separat en el
procés del tràfic, o una persona esclavitzada que pateix estant-se "molt lluny de casa". Richie Havens va realitzar una
interpretació històrica de la cançó, retitulada "Freedom (Motherless Child)",
el 15 d'agost de 1969 inaugurant el festival de Woodstock.
Parlant del tema,
dir-vos que el sentiment de pena hi és en la mateixa melodia i harmonia típica
dels negres espirituals, que per això aquest disc es diu com es diu “Feelin’
The Spirit”, “Sentint l’Esperit”, sentint l’ànima. Tema interpretat
magistralment pel líder en la melodia i posterior solo que ens ha tornat a
meravellar. De la mateixa manera ho ha fet el llavors força jove Herbie Hancock amb un solo ple de
melancolia i sentiments, alhora que farcit d’un fort contingut rítmic, tot i el
tempo contingut. Després de Hancock,
Grant Greene hi ha tornat de nou amb
un solo magistral amb licks repetitius que ens han enganxat. El tema de nou i
final. Magnífica interpretació de tots plegats sense oblidar la base rítmica
amb Butch Warren i Billy Higgins.
Seguim però dir vos
què si entreu al web de Temps Record:
https://tempsrecord.cat hi trobareu
tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa
nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i
evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.
I cada dia podeu anar
a la Cocteleria Campari Milano on
s’hi fan concerts de jazz i demés meravelles, a diari. I també al Sinestesia que hi ha prop de la plaça
del Centre a Sants, on cada dia s’hi fan concerts i els diumenges a partir de
les 20h, quatre hores de música, de Jazz, amb un concert i posterior jam
session.
Acabem aquest
projecte amb un altre dels tradicionals, l’anomenat..
4.- Go down Moses (tradicional) 7m27s
Aquest és un altre
espiritual negre que cantaren els Fisk
Jubilee Singers. Els Fisk Jubilee
Singers eren un conjunt afroamericà a cappella, compost per estudiants de
la Universitat Fisk. El primer grup
es va organitzar el 1871 per recórrer i recaptar fons per a la universitat. El
seu primer repertori va consistir principalment en espirituals tradicionals,
però també va incloure algunes cançons de Stephen
Foster. El grup original va recórrer el camí del ferrocarril subterrani als
Estats Units, a més d'actuar a Anglaterra i Europa. Més tard, grups
del segle XIX també van recórrer Europa.
El 2002, la Biblioteca del Congrés va
honrar el seu enregistrament de 1909 de "Swing Low, Sweet Chariot" en
afegir-lo en el Registre Nacional
d'Enregistrament dels Estats Units. El 2008 van ser guardonats amb una Medalla Nacional de les Arts.
I
darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb
el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és
que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o sigui que
agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu
web http://www.youkalimusic.com/ i
veure’n tot el seu catàleg.
I també
en dimarts podeu anar a diversos espais on s’hi fan Jam Session com el Maki de Ciutat Vella, o La Farola
del barri de la Ribera on també hi
ha el Guzzo, restaurant magnífic on
també s’hi fan concerts i Jam Sessions.
Però sabeu què va ser
el “El ferrocarril subterrani”?. Al blog us en penjaré els detalls que segur ja
coneixeu.
Va ser una xarxa de
rutes secretes i cases de seguretat establertes en els Estats Units a principis i mitjans de 1800, i utilitzades per
esclaus afroamericans per escapar als estats lliures i Canadà. Va ser promogut per abolicionistes i d’altres simpatitzants
de la seva causa. El terme també s'aplica als abolicionistes, tant blancs com
negres, lliures i esclavitzats, que van ajudar als fugitius. Diverses altres
rutes van portar a Mèxic, on es va
abolir l'esclavitud, o portaven a l'estranger, fora mar “overseas”. Una ruta
d'escapament anterior que corria cap al sud cap a Florida, llavors una possessió espanyola (excepte 1763-1783), va
existir des de finals del segle XVII fins que Florida es va convertir en un territori dels Estats Units el 1821 (posar fi al refugi segur per als esclaus
escapats va ser la raó principal per la qual Florida va canviar de nacionalitat). No obstant això, la xarxa ara
coneguda generalment com “el ferrocarril subterrani” es va formar a finals del
segle XVIII. Va córrer cap al nord fins als estats lliures (en 1776 no hi havia
estats lliures) i Canadà, i va
créixer de manera constant fins que va començar la Guerra Civil. Una estimació suggereix que pel 1850, 100,000 esclaus
havien escapat a través del "Ferrocarril".
Aquest és un negre
espiritual que cantaren els Fisk Jubilee
Singers i relaciona
un tros de la Biblia, (on Déu li diu a Moisès què
ha de fer per portar els jueus lluny del domini del faraó) amb l’esclavitud als
Estats Units. Llavors Israel formava part d’Egipte, i parlant de “Going to Egipte”
vol dir “Going down”, vol dir esclavitud, també “going down the river”, el Mississipi, anant riu avall trobaràs
l’esclavitud. Mentre que “Going away from Egipte” vol dir “Going up”, anar cap
a munt, cap a la llibertat.
I parlant del tema:
segur que heu escoltat aquest espiritual mante vegades, i la versió que hem
escoltat ha presentat el tema original al principi i al final, mentre que
entremig hem pogut escoltar la mestria de les improvisacions de Grant Green primer, les de Herbie Hancock després, per tornar-hi
el líder i guitarrista tot i abans de tornar-hi amb la melodia del tema.
Dos mestres improvisant amb el tarannà
rítmic ja comentat abans que ens recorda que Hancock havia fet ja el “Watermelon” i que dos anys després faria
el “Cantaloupe”, i us ho torno a dir perquè em sembla evident la seva aportació
en aquests temes i ritmes.
Deixem el disc de Grant Green i ja acabarem el programa
amb un disc de Wes Montgomery a qui també en Jordi Lliuret s’estimava tant.
“WILLOW
WEEP FOR ME”
Wes
Montgomery
Editat
per Verve el 1969
Enregistrat
a Half Note l’agost de 1965 a New York
Produït
per Esmond Edwards
Wes
Montgomery, guitarra
Wynton
Kelly, piano
Paul
Chambers, contrabaix
Jimmy
Cobb, bateria
Claus
Ogerman: arranjador, director d'orquestra
Wes
Montgomery (6
de març de 1923 - 15 de juny de 1968) fou un guitarrista de jazz nord-americà. Montgomery era conegut per una tècnica
inusual d’agafar les cordes amb el costat del polze que li atorgava un so
distintiu. Va treballar sovint amb els seus germans Buddy i Monk i amb l’organista Jimmy
Smith. Els enregistraments de Montgomery
fins al 1965 estaven orientats al hard bop, el soul jazz i el post bop, però
cap al 1965 va començar a enregistrar àlbums instrumentals més pop que van
tenir èxit principal. El seu estil posterior de guitarra va influir en la fusió
de jazz i l'esmooth jazz.
I ara parlant
d’aquest àlbum....
Poc després de la
mort sorprenentment primerenca de Wes
Montgomery, Verve va rebuscar
als magatzems oblidats i va treure algunes cintes addicionals de les sessions
en viu de “Smokin' at the Half Note”
amb la secci rítmica del “Kind of Blue”,
Wynton Kelly, Paul Chambers i Jimmy Cobb.
I després, el productor Esmond Edwards
va fer una cosa controvertida: encarregar a Claus Ogerman, que doblés els arranjaments de vent i metall en
quatre pistes: la melodia del títol, "Portrait of Jennie", "Oh!
You Crazy Moon” i "Misty". Els crítics ràpidament es van abalançar
sobre Verve, la indústria de
l’entreteniment va respondre donant-li un Grammy a l'àlbum, i el tema es va
tornar discutible quan les posteriors reedicions de les quatre pistes van
esborrar les noves llistes d'acompanyament. No obstant això, en general, Ogerman va fer una bona feina; els seus
arranjaments són subtils i, en el cas de la cançó principal que titula el disc,
oscil·lants, amb les flautes afegint respostes efectives dins de les
declaracions del tema de Montgomery.
"Impressions", per estrany que sembli, es va quedar sense modificar,
potser a causa del seu ritme vertiginós, i aquest clàssic només ha estat
reeditat moltes vegades com el millor exemple de Montgomery en el seu període Verve.
"Surrey with the Fringe on Top" i una versió alternativa de
"Four on Six" (amb una mala edició tallant el solo de Kelly en ple vol, cosa inaudita) també
estan lliures de orquestracions. En qualsevol cas, el que escoltareu, banyat
pels vents o no, és el Wes Montgomery
més madur, excel·lent, que s'estén per complet amb una confiança increïble en
la seva oïda i tècnica en tot moment, experimentant de tant en tant amb dispositius
d'efectes electrònics suaus. El so és estranyament tènue i superficial en el
LP, la qual cosa és sorprenent ja que l'àlbum Smokln' va sonar molt bé. Aquí
nosaltres el tenim en format CD, el del Jordi
Lliuret.
Doncs el disc dura
més de 45 minuts amb tres precioses balades, un parell de temes a tempo mig, i
els dos darrers francament fast, o sigui que n’hi ha per triar, però com que
aquest és el darrer disc del programa no ens adormirem amb les balades, o sigui
que podreu escoltar el tema que titula l’àlbum, arranjat per Claus Ogerman i amb els vents afegits a
posteriori, en el magnífic...
1.- Willow Weep For
Me (Ann Ronnel) 7m44s
Doncs segons el Richard S. Ginell els arranjaments
estan prou bé, i a mi també m’ho semblen, tot i pensar que la van cagar ben
cagada, que els temes ja tenien la seva vida pròpia. El Grammy li van donar al disc per ésser pòstum o per fer callar els
crítics. Aquestes sessions es van recuperar dels enregistraments en viu al Half Note d’aquí que fessin el “Smokin' at the Half Note” tot i que
originalment el varen titular com Wynton
Kelly Trio & Wes Montgomery, d’on es va tornar a editar tot plegat amb les
alteracions comentades abans i la més greu la de tallar el solo de Wynton Kelly en el “Four on Six” que
per descomptat no posaré, i és que fa fressa escoltar el muntatge barroer.
Sembla increïble. Aquest tema és però originàriament una magnífica balada, i
així la han interpretat moltíssims músics i cantants femenines com Billie Holidat, Ella Fitzgerald, etc, i
també interpretada de manera instrumental. Ann
Ronnel en va fer també la lletra, la d’un estàndard de Jazz de forma AABA a
4x4, composta el 1932. Quasi res. Wes va
optar per afegir-li el tempo més viu i així és que hem pogut escoltar un
magnífic tema a tot swing, amb una de les millors bases rítmiques de la
història i per descomptat que de la època i moment, el del concert al Half Note. La mestria de Wes tocant la guitarra al 1965 era
total, així com la seva maduresa interpretativa i personal, havent assolit els
nivells més alts. Malauradament ens deixà de manera sobtada tres anys després.
Els vents si donen un color sí, però sense ells hauria estat autèntic, de
veritat. Un llarguíssim solo del líder que finalment retroba la melodia principal
per així acabar el tema.
Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I també podeu anar al
JazzSi Taller de Músics del passatge
Requesens, on hi teniu Jazz els
dilluns i els dimecres, aquest darrer amb Jam Session. I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on a partir dels dijous,
amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana amb els diumenges
oferint l’espai per a projectes mes populars.
Seguim amb un altre
dels temes que no es varen arranjar a posteriori, tema a tempo una mica més
viu, i que serà el magnífic tema dels súper coneguts Richard Rodgers i Oscar Hammersteim II, música i lletra,
respectivament...
4.- The Surrey with
the fringe on top (Rodgers &
Hammersteim) 5m26s
La idea era buscar
l’original sense retallar-ne la durada, però el que va passar és que en el
directe i abans que s’acabi el tema, l’speaker del local va intervenir parlant
dels músics, i així és que això és el que van escapçar. Gran tema de Rodgers car aquí no hi ha lletra, que
de ben segur devia ser molt maca. I és que aquesta és una cançó composta el
1943 pel musical Oklahoma! essent-ne
la segona en sortir a la palestra. Com moltes o quasi totes les cançons dels
musicals, ben aviat va esdevenir un estàndard interpretat pels músics de jazz
de l’època on cadascú li donaria el seu particular tarannà com va fer Wes Montgomery el 1965 en aquest
memorable concert en directe, a tot swing que per això tenia la millor base
rítmica del moment. Quin gust escoltar-lo net, sense els arranjaments afegits a
posteriori, i sentir l’escalf dels aplaudiments del públic.
Una altra meravella
d’interpretació d’aquest memorable guitarrista que tant li agradava al Jordi Lliuret a qui mai li podré agrair
prou el seu amor pel Jazz. De fet els agraïments són per la Marta Sugrañes que va pensar en mi per
a guardar i difondre el llegat musical del seu cosí. Heu pogut escoltar el
típic so de la guitarra de Wes
tocant les cordes amb el dit gros de la mà dreta, mentre que amb el de la mà
esquerra feia una mena de celleta. Una altra característica era tocar a la
vegada cordes octavades aconseguint també un so molt personal. Els seus solos
tocant les cordes individuals tenien també el seu segell personal per sonoritat
un tan fosca però també pel seu magnífic fraseig i llenguatge jazzístic, el
d’un autodidacta.
Recordeu que si us
agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial
dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
Un altre espai on
anar és al Big Bang del carrer Botella, al Raval. Cada cap de setmana s’hi fan unes Jam Sessions magnífiques.
Els divendres hi trobareu a Luca
Tondena, Jim Monneau i Ramiro Rosa i els dissabtes a Samuel Marth al capdavant d’una formació Dixieland. I els dilluns
també podeu anar al Jazzman on hi
sol haver el gran Pere Ferré Trio.
Els dijous també s’hi fan concerts.
Bé, acabarem el
programa d’avui dedicat a Jordi Lliueret
amb el tema de John Coltrane súper
fast i que potser per això no el varen fer arranjar, el magnífic i modern....
2.- Impressions (John Coltrane) 5m06s
Quin luxe de tema i
què bé que l’hàgim pogut escoltar sencer tal i com es va enregistrar el 1965 en
el Half Note de New York. "Impressions" és un estàndard de jazz compost
per John Coltrane. Si bé Coltrane només va gravar la composició
dues vegades a l'estudi, el 20 de juny de 1962 i el 6 de març de 1963, editats
en el pòstum “Both Directions at Onze:
The Lost Album”, la va gravar moltes vegades en viu, començant pel compromís
que tenia amb els del Village Vanguard al 1961. Aquestes actuacions van produir
la tercera pista en l'àlbum del mateix nom de 1963, així com altres dues
versions disponibles a The Complete 1961
Village Vanguard Recordings. Existeixen almenys una dotzena de
presentacions en viu en diversos àlbums en viu fins a 1965 i estem parlant de John Coltrane i aquest impressionant
tema. La seva seqüència d'acords és idèntica a la del "So What" de Miles Davis (16 compassos de D Dòrica,
8 compassos d'Eb Dòrica i 8 compassos de D Dòrica) en el més pur estil modal.
Les dues cançons s'originen de la versió d'Ahmad
Jamal de 1955 del "Pavanne" de Morton Gould.
I quina empenta que
té aquest tema i quina li dóna el Wes
en aquesta interpretació a tempo viu, quasi que més que el tema original. És
clar, que en els molts enregistraments d’aquest tema en directe els tempos
varen ser molt diversos. La melodia curta dóna pas a les improvisacions i que
en aquest cas són exclusivament del genial guitarrista el qual ha desenvolupat
una gran creativitat tenint en compte que estem parlant de tres acords i tres
escales, com hem vist abans. La base rítmica està imparable bàsicament per
contrabaix i bateria i quasi imperceptible el so del piano de Kelly. Algunes veus parlaren d’una no
gaire bona relació aquell dia entre aquest i Montgomery, cosa que no sabem certament. La improvisació del genial
guitarrista circulà des del solo directe a la corda fins els moments dels
acords i també a les dues notes octavades, creació pròpia. En fi, un magnífic
tema de Coltrane que Wes Montgomery va “clavar” en aquest
concert en directe al Half Note de Nova York un dia del 1965, ja fa una
estona.
Doncs ja hem acabat
el primer programa de la onzena temporada dedicat a un gran aficionat al Jazz
que ens va deixar el 2018, en Jordi Lliuret.
De nou agrair-li a Marta Sugrañes
que em confiés el llegat del seu cosí Jordi
i que sàpiga que està en les millors mans, en les millors oïdes i que aniré
fent programes dedicats a la seva música.
Doncs res, que us
recordo que aneu a veure jazz en directe
a llocs com Jazz Club La Vicentina, La
Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, New Fizz, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan,
Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir
discos, els d’aquest programa i els dels músics que fan Jazz, aquesta música
tan minoritària i minoritzada pels mitjans, i si és de músics locals, millor.
Abans d’acomiadar-me
us recordo també que comencem la onzena temporada al Jazz Club La Vicentina i ho farem de nou al Molí dels Frares. Com sempre, la trobada és a les 22h, l’entrada és
gratuïta i patrocina l’Ajutament de Sant
Vicenç dels Horts. Esperem que amb el nou consistori puguem seguir amb la
mateixa programació, que jo crec que sí. Tindrem als De Diego Brothers, amb Víctor
de Diego, saxo tenor; Juan de Diego, trompeta; Abel Boquera, orgue Hammond i
Caspar St. Charles, bateria. Ens hi veiem.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
