Bona nit a tothom i bon Jazz ...benvinguts al programa 168 de Jazz Club
de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 i per online
a......................................................... http://radio.santvidigital.cat/home/radio-online
Avui us presento un parell de propostes dedicades als nostres
“boys”...amb una auto producció que només es pot escoltar per internet i
l’altre editada per Quadrant Produccions.....i tot i que ens ha deixat l’estimat
Horace Silver, crec que l’Andreu Fàbregues a Camps de Cotò li ha fet un
homenatge...o si voleu podeu llegir els textos del programa que li vaig dedicar
i que és el 21 del febrer de 2010...anem doncs amb el primer projecte, l’editat
per Quadrant Produccions...
“PRETENSIONS ELÈCTRIQUES”
Jazz Pretenders
Enregistrat per Pere Aguilar el 13 i 14 de febrer de
2014 a Estudis Nòmada i mesclat a ODS Estudi per Marcos López
Produït per Quadrant Produccions
Jordi Blanch, saxo tenor
Toni López, guitarra
Ricard Tejada, baix elèctric
Marcos López, bateria
Totes les composicions són de Jordi Blanch i els arranjaments són dels
Jazz Pretenders..
Escoltem el primer tema per anar fent boca...una preciosa composició per
entrar poc a poc...de manera molt suau...
6.- L’equilibrista (J.
B.) 5m41s
Delicadesa per començar és el que sempre ens va bé...Un tema on la
senzillesa és la protagonista...tema sense cap pretensió, ni la del Jazz, he.
Un tema iniciat amb una profunditat de baix i pedal del bombo i goliat,
i suaus acords de la guitarra...i per sobre la melodia del tenor del Jordi....
vegem què ens diuen els de Quadrant dels músics....
El quartet català Jazz Pretenders presenta "Pretensions
Elèctriques", un segon disc, el títol del qual, és la millor definició del
seu contingut. En un present on el jazz evoluciona bevent de les sonoritats que
han donat forma a la seva història, Jazz Pretenders s'endinsa en els territoris
de la fusió amb encert i originalitat, obtenint un resultat en què el jazz
elèctric evoca passatges del seu passat sense deixar d'aportar elements
contemporanis que són també una mirada al futur d'aquest mestissatge sonor.
"Pretensions Elèctriques" proposa, a través dels 8 temes escrits pel
saxofonista Jordi Blanch inclosos en el disc, una sessió de bona música sense
prejudicis i, per tant, oberta a tot allò que lliurement es desprèn de la fusió
musical.
Escoltem ara el tema que dóna títol a l’àlbum....iniciat per acords
aeris de la guitarra i ja entrant amb el tema, la melodia interpretada pel saxo
tenor...i sempre els acords al darrere....
4.- Pretensions
elèctriques (J. B.) 4m16s
Un tema que enganxa
des de l’inici i on el pont te una trempera força important...
Melodia inicial de saxo i guitarra per després campar lliure en un
magnífic solo melòdic del tema...i acabar-lo de cop....
Seguim ara amb el tercer tema del disc iniciat per uns trons llunyans i
després pel pizzicatto de la guitarra i també per una melodia on la senzillesa
és al capdavant de tot plegat...després però....
3.- Lady Papaya (J. B.) 5m20s
Ja heu escoltat quin canvi més impressionant en l’inici del solo del
Jordi al saxo....... Un pedal de bombo i baix, charles i canto de caixa més el
pizzicato de la guitarra donant suport rítmic entretallat a la senzillesa
melòdica del tema fet pel saxo tenor del Jordi Blanch..i de sobte, un canvi
brutal de ritme però també de so del vent que ara sona més metàl·lic, més
agressiu...i després tornar a la coda i acabar el tema...Una secció rítmica que
durant tot el disc dóna un gran suport als dos solistes, tot i fer força
acompanyament el guitarrista....
una formació que va passar pel Jamboree presentant el seu primer
projecte i on Pere Pons va deixar dit el següent:
A mig camí entre el llenguatge clàssic del jazz fusió i l’encontre
directe entre el pop i el jazz, el grup Jazz Pretenders va debutar l’any passat
amb el treball Camí de l’horitzó (autoeditat), en el qual presenta peces
d’autoria pròpia, escrites pel saxofonista Jordi Blanch, i revisions jazzy
d’èxits de The Doors, The Beatles, Stevie Wonder, Queen o Sting, la línia amb
la qual, de fet, van iniciar un projecte que han presentat en indrets com el
Robadors 23, la Nova Jazz Cava terrassenca, La Fábrica de Tornillos a Miranda
de Ebro, o, com no, el Jamboree. La seva és una música amable, vestida amb una
potent base de groove, amb arranjaments elegants i una sòbria però sòlida
expressió. Una manera diferent de fruir del pop-rock.....i parlant de
Groove...escolteu aquesta Fusión en Miranda enllaçada amb On Off On....
2.- Fusión en
Miranda (J.B.) 5m05s
1.- On Off On (J.B.) 5m10s
Doncs del Fusión en Miranda, dir-vos que sense esforçar-me gaire he
recordat la guitarra (tot i que no sovinteja) del Scofield i més la del
entranyable Emili Baleriola...un so molt ben aconseguit amb un solo ben trenat....Després
la desfermada potència del tenor del Jordi, i sempre baix i bateria amb una
sincronia total, i alguns detalls de baix i bateria a tall de solo per després
tornar a la melodia i acabar-la de cop......i
De cop que enllacem amb el següent tema, On Off On, el primer del disc
que tot iniciar-se a bon ritme, canvia el seu ritme en un entremig per després
tornar a la melodia i iniciar el solo a saxo del Jordi en la seva tònica
melòdica, tot i que en aquest tall es deixa anar a tota marxa i què bé que ho
fa...i després d’ell el Toni López a la guitarra amb el seu so característic de
jazz-rock tan ben executat....després d’ell inici tots dos i també acabant-lo
de cop...i després una cueta musical per no dir que s’ha acabat de
cop....he....gran tema...
I després d’aquests magnífics temes carregats de Groove sense cap
complicació, acabem aquest projecte amb un Blues....i més groove i més blues..
7.- Ma Blues is here (J.
B.) 4m18s
Un Blues que no s’inicia com a tal fins passada la petita intro....tot i
semblar més un tema de R&B.....amb un baix elèctric i bateria i acords de
guitarra que magnifiquen el solo del Jordi...un gran solo....d’ell i del Toni a
la guitarra, doblant-se ell mateix fent
acords en una presa prèvia...un tema ideal per acabar aquest projecte...amb la
melodia del Jordi i acabant-lo delicadament...
Bé, ja sabeu que aquest magnífic disc el podeu aconseguir si entreu al
web de Quadrant Produccions i el demaneu......
I ara ja ens endinsem en el nou projecte de l’amic Bernat Hernández,
projecte mastodòntic si considerem que consta de 18 temes, d’aquí la dificultat
de fer-ho físicament i per això és que ha decidit penjar-lo a la xarxa nebulosa
d’on es pot descarregar de manera gratuïta....18 temes i més d’una desena de
músics per a un projecte brutal...que no podreu trobar a la botiga de Blue
Sounds sí la que hi ha al carrer Benet Mateu 25 del barri de Sarrià..allà sí
que hi trobareu els millors discos de Jazz, els editats per Fresh Sound Records
i de d’altres editorials...el projecte del Bernat s’anomena.....
Fight With Your Best Weapons
BeHEr3
Bernat Hernández:
bass, fretless bass, composicions, arrengaments &
programacions in
tots els temes.
Mesclat al Medusa
Estudio per Roger Rodés el Març de 2014
Masteritzat als Homeless
Studio by GarcyNoise l’Abril de 2014
Bernat Hernández
& David Soler utilitzen Fanatic Guitars & Aclam Pedalboards
Toni Pagès i Didak Fernández toquen amb plats Zildjian
Cymbals i baquestes Baart Sticks.
Gianni Gagliardi apareix per cortesia del Col·lectiu de Jazz
BCN
Manu Guix apareix
per cortesia de Blanco y Negro.
Un projecte que jo
he separat en formacions, set formacions de músics diferents amb temes també
diferents....i comencem per la....
1era formació....
El Patio Estudios:
28 de desembre de 2013 – Gorka Ruiz:
enginyer
Aclam Club: 7 de febrer
de 2014 - José Cattaneo: enginyer
La 1era formació és on el Jazz “estàndard” hi és amb més claredat. Un
estil post bopper, de hard bop neoclàssic, emmarcat en el Jazz contemporani, el
que es fa ara mateix....amb un magnífic so del tenor del Gianni....amb..
Gianni Gagliardi:
tenor sax
Joel Moreno
Codinachs: guitar
Pep Mula: drums
Feliu Rivera: vibes
Escoltarem aquí Holland 54 i Gotta Shot of Whiskey..
1.- Under the
Blanket 6m14s
2.- Holland 54
5m53s
3.- Gotta Shot
of Whiskey 5m10s
4.- Wallander 4m24s
I quin so el del Gianni, en el primer tema Holland 54, em recorda pel so
i melodies al sr. Wayne Shorter en algun moment posterior al segon quintet de
Miles...Gianni que és un jove i gran saxofonista, ara per New York, i que de
tant en tant ens ve a veure....quin magnífic solo noi....un tema bàsicament
composat per a ell..la resta de magnífic suport rítmic amb gran prominència de
so de plats, del crash....gran tema d’en Bernat.....
I enllaçar-lo amb el Wallander ha estat ideal...amb una entrada més suau
d’aquest i ja un gran solo del Bernat...en el registre agut per després baixar
al més greu i fer un walkin mentre en Gianni fa el seu gran solo en la mateixa
ona i gran so....carall de músic....i després d’ell, la suau i delicada
guitarra del Joel Moreno, amb grans detalls estilístics i tècnics...i així
acabar el tema....magnífic tema.
I a la pregunta meva feta al Bernat de com va anar tot plegat, em va
contestar....
Hola Miquel, et passo unes ratlles de com va anar això.
Després de llançar l'anterior disc Postcards From New York i veure la
poca acollida que va tenir, sobretot en mitjans, vaig decidir fer un disc que
abarqués i involucrés a molts dels músics amb qui he compartit coses i que estigués
format per molts temes, ja que tinc una mica d'incontinència compositiva.
Mans a l'obra vaig acabar de composar, arranjar i pensar els temes pels
músics que els gravarien, portant cada tema a un espai sonor propi on els
intèrprets poguessin d'alguna manera posar un gra de sorra extra al àlbum. Tant
en la tria de músics com en les formacions, els temes van anar variant la seva
estètica sonora, adaptant-se i fonent-se en un sol concepte.
Ens explica més coses però ara anem a escoltar a la segona formació...
Aclam Club: 18 de
gener de 2014 - José Cattaneo: enginyer
Jaume Peña:
trumpet
Víctor Correa:
trombone
J.J.Caro: rhodes
& keyboard
Eloi López: drums
D’aquí escoltarem We try it in the soundcheck i Mono Moon...
5.- Descend
7.- We try it
in the soundcheck 5m35s
6.- Mono Moon 7m47s
Amb el primer tema We try it in the soundcheck amb un ritme que
podria ser un 7x4..? i ja amb melodia del Jaume i suport del Víctor mentre
bateria i baix quadrant el cercle....per deixar pas a la delicadesa del so del
teclat del J.J. Caro i seguidament, amb aquesta delicada sonoritat immiscir-se
en Bernat en el seu registre més agut...tot i circular pel mànec del seu
baix...després, els vents i la secció rítimica fent suport al solo del Caro al
Rhodes...i després tornar a la melodia on la trompeta del Jaume Peña brilla com
a metall que és....i això s’acaba com ha començat....dolçament..i de la mateixa
manera, amb el Rhodes del Caro inicia el Mono Moon....donant suport a la
melodia dels metalls...i per fer una primera passejada per la melodia del
tema....i així, en Víctor iniciar el seu solo...què gran trombonista que és
aquest mestre del metall i de molts alumnes....líder d’agrupacions de joves
cracs on els hi dóna el suport necessari, com en els The Next Generation....gran
solo del Víctor, brillant i potent, i mentre Rhodes, baix i bateria en una
simbiosi total aixoplugant al mestre...i després...Bernat amb el seu gran estil
tot i modificat amb un pel de Wha wha....lluint-se per deixar pas a l’Eloi i
després als metalls i anar encarant el final del tema..desfermant-se una mica
l’Eloi a la bateria, que ja li tocava...
I després de comentar aquests dos temes ja us dic que no en comentaré
més, al menys d’aqusta manera, perquè sinó no acabaríem mai...ja m’enteneu..és
que quan m’hi poso, no paro..
Seguim amb el Bernat...
El disc parteix d'un so més "clàssic" i va derivant fins
arribar a un so més electrònic, és així com una petita història de la evolució
sonora del jazz dins del segle XX, incorporant poc a poc instruments i
sonoritats més pròpies d'altres àmbits.
Ha sigut un procés de 8 mesos, una barbaritat per un disc de jazz, ja
que quadrar agendes ha estat força complicat, i més tenint en compte el nivell
de músics que participen en el disc, tots ells de primer nivell nacional.
I ara amb la 3era
formació que no és ningú més que el mateix Bernat amb el seu baix i efectes...escoltarem
el Zero Absolut..o sigui – 273,15ºC...
Aclam Club: 3 de març
de 2014 - José Cattaneo: enginyer
8.- Absolute
Zero 2m13s
Vam gravar-lo a l'estudi Aclam i a El Patio i es va mesclar a Medussa i
masteritzat a Homeless Studio.
Degut al nombre de temes, vam decidir només treure'l en format digital,
però regalant un petit còmic que expliqués una petita part de la meva vida en
els últims anys, crec que d'una mala experiència en pot sortir un bon resultat
artístic, i això és el que he intentat amb aquest "discómic"....i jo
afegeixo...i tant que sí....un magnífic resultat artístic....
I ara amb la 4a formació entrem en el món més proper als projectes dels
tres executants, Xavi Reija, Dusan Jevtovic
Bernat Hernández....i l’evolució dels estils es desferma...
Aclam Club: 23 d’octubre
de 2013 - José Cattaneo: enginyer
Xavi Reija: drums
Dusan Jevtovic:
guitar
José Cattaneo:
shaker on Staring
Aquí escoltaren dos
dels tres temes que van enregistrar..el Shout...i el Hexagonal..
10.- Shout
with all Ur might 5m00s
9.- Hexagonal
Pixel 5m55s
11.- Staring at the Chrysler (acoustic version) 5m00s
Després dels comentaris del Bernat la meva resposta va ser....
Bé, ja n'hi ha prou, tu mateix...es podria dir també que cadascuna de
les formacions ha enregistrat temes amb estils diferents?...com si fossin
diversos discos en un?..Els músics són tots molt bons però tenen estils propis
i a vegades diferents entre ells i això podria accentuar aquesta diferència que
et comento? Sé que això requereix una audició més acurada....que faré... però
com ho veus tu?
I en Bernat que hi va tornar...
Si, si, i tant, cada formació respon a un cosí una mica diferent del
jazz, més clàssic, més funky, més rock, més electrònic....Efectivament, són
diversos discos en un de sol, discos o EP's potser per la durada. Òbviament la
tria dels músics també anava encaminada en com havia de sonar el tema, i
llavors es produeix el contrari, que el tema s'adapta al músic....
I la 5a formació havia de ser diferent i també les músiques més a
l’abast de tothom i recordant a teclistes més en l’ona funky electrònica dels
80s...amb un molt bon tema...
Aclam Club: 24 d’octubre
de 2013- José Cattaneo: enginyer
Mesclat a Medusa
Estudi: 4 de desembre de 2013 - Manu
Guix: enginyer
Manu Guix:
keydoards and piano
Sergio Cebrián:
guitar
Eloi López: drums
Endinsem-nos en
el.....In a really..
12.- In a
really good company 5m23s
I seguim una mica recordant-vos qui és el Bernat, tot i que ja us ho
vaig explicar en un anterior programa, el dedicat al seu amic Xavi Reija i el
seu “Resolution”...
En Bernat és ben conegut en l'escena musical local Catalana com un
intèrpret competent en múltiples gèneres (principalment jazz, fusió, pop i
rock). A més d'aparèixer amb el Dušan Jevtovik en el seu “Am I Walking Wrong?”
i fer els seus deures amb aquest trio, Bernat toca també en XRET (Xavi Reija
Elèctric Trio), encapçalat per un dels bateries més coneguts i més versàtils de
la península, Xavi Reija.
Jo afegiria que he tingut la oportunitat de veure’l unes quantes vegades
a les WTF del Jamboree, primer participant a les Jams i després presentant el
seu projecte a trio amb el Dusan i el Xavi i que recordo que va ser acollonant.
De fet, aquests tres amics i companys comparteixen un sentit comú en la música
i és per això que junts tan fan un projecte d’un com un projecte de
l’altre..potser de fet són tot projectes de tots tres.
I amb la 6ena formació
la música es torna més etèria tot i la canya...serà per la guitarra de
l’Enric?....
Aclam Club: 11 de
gener de 2014 - José Cattaneo: enginyer
Enric Peinado:
guitar
JM Baldomà:
hammond, rhodes and sampling
Toni Pagès: drums
Aquí teniu els temes
que escoltarem l’home de Dover..
13.- The Dover
Man 5m08s
14.- Hypothetically Crystal 6m58s
I ja per acabar amb la 7ena formació per entrar en el món més oníric on
l’experimentació hi te cabuda...i els sons orbitals hi són més
presents...vivint en algunes altres freqüències....escoltarem però un dels
temes no tant celestial...
Aclam Club: 31 de
gener de 2014 - José Cattaneo: enginyer
David Soler:
guitar
Dídak Fernández:
drums
Pablo Schvarzman:
noise devices
I per un bon final
fem-ho amb el Don’t rip the letter.....
15.- A long way
back to Home
16.- Living in
some other frequencies
17.- Don’t rip
the letter 4m30s
18.- Traffic Jam
Doncs ja hem acabat el programa d’avui amb dues bones propostes, si més
no bastant diferenciades...avui no ha calgut recordar a cap master perquè els
masters els hem tingut de casa nostra....primer amb un treball amb composicions
sense complicacions, senzilles però belles, maques i amb molt bon groove...i ja
heu escoltat com hem acabat...amb el mastodòntic projecte d’en Bernat Hernández
i tota la colla d’amics que l’han acompanyat....projecte amb una gran
diversitat de propostes, tan com la de músics...ja ho ha dit ell...les
composicions s’han adaptat als músics....
Dons espero que us hagi agradat i ja convocar-vos per demà a Can
Comamala a partir de les 21h on iniciarem el 5è Festival de Jam Sessions amb
els combos de grau superior del Conservatori del Liceu i de l’ESMUC....
I ja dir-vos que gràcies per escoltar-nos..bona nit i bon Jazz Club de
Nit en el Jaç de cadascú.
Programa 167 dia 12 de juny de 2014. Chick Corea i el "Circling In" de 1970 i Machine Mass feat. Dave Liebman
0 comentaris
Bona nit a tothom, benvingudes i benvinguts Jazzwomen i Jazzmen, com diu
l’amic i mestre de les ones Andreu Fàbregues al seu Camps de Cotò.....avui hi
tornem de nou amb un programa que no us deixarà impassibles. Després de la
música dolça del disc d’en Roger Mas Trio i el hard bop i jazz wet coast del
Harold Land Quintet, avui tenim una mica de tralla, metralla, amb una mica de jazz d’avantguarda. No sé el perquè, però
m’agrada posar-vos els meus vinils, comprats fa una pila d’anys i que són la
música que jo escoltava allà pels anys 70s i 80s i que també escolto ara.
Discos pels quals no passa el temps. Aquells discos que saps que sempre els
podràs tornar a posar...i això és el que
faig....
Avui m’agradarà que escolteu un parell de treballs no directament
relacionats en el temps, ans al contrari, però sí amb alguna cosa en comú,
alguna concepció avantguardista de la música, del Jazz. En el primer disc, un
doble LP de Chick Corea, tot i haver-hi temes free barrejats amb avantgarde,
també n’hi ha d’altres més normals, dins de la concepció moderna del jazz, i
aquests són els corresponen a les cares 1 i 2 d’aquest doble LP, i seran els
temes que escoltareu.
L’altre projecte és força més “canyero” i és una mostra d’alguns dels
treballs que la editorial americana Moonjune Records es dedica a produir. Haig
de dir que, després d’haver posat el disc de l’amic Xavi Reija, “Resolution”,
el responsable de l’editorial es va posar en contacte amb mi, el Leonardo
Pavkovic, i em va fer arribar un paquet amb cinc discos de la seva editorial.
La veritat és que ha estat molt amable en Leo, però em sap molt greu no poder
posar els altres quatre discos, donat l’estil més aviat dirigit cap el Rock
progressiu amb sí, algunes espurnes de jazz....La veritat és que l’únic que
podré utilitzar és el que escoltareu avui i és el disc de la formació Machine
Mass i el seu disc “INTI”, amb la col·laboració estel·lar de David Liebman.
Anem doncs amb el primer treball, el dedicat a Chick Corea....que tot i
ser el Jazz Master, el poso a l’inici per la menor consistència sonora de la
seva proposta a piano, contrabaix i bateria, vers la proposta de saxos i
flauta, guitarra elèctrica i bateria....força més canyera que deixaré pel
final.
D’aquet doble L.P. només escoltareu les cares 1 i 2.... Un disc
on clarament es diferencien les sessions d’enregistrament, on la primera cara
es va fer el 1968 amb una formació i la de la cara 2 del 1970 amb una formació
diguem-ne força més eclèctica i moderna. Així seran també les músiques, més
tranquil·les a la cara 1 i més agosarades a la cara 2.
The Blue Note Re-issue series
“CIRCLING IN”
Chick Corea
Editat per Blue Note el 1970 BST 84 555 XCT
SIDE 1, enregistrada el maig de 1968 a New York
Chick Corea, piano
Miroslav Vitous, contrabaix
Roy Haynes, bateria
Escoltem el primer tall del disc, el delicat Bossa, tema de Chick Corea
a ritme súper delicat de bossa i on amb només 27 anys podreu escoltar quin
nivellàs tenia ja pel que fa al domini de les 88 tecles. En la seva concepció
rítmica de l’instrument es veu clarament el fet d’haver estudiat la bateria i
haver-la tocat i que la toca la mar de bé.
1.- Bossa (C.
Corea) 4m45s
Per saber una mica qui és Chick Corea, us diré d’entrada que avui ha fet
73 anys i que està en plena forma....Encara recordo el bon regust d’orella i
visual de la seva participació en l‘anterior edició del ViJazz Festival de
Vilafranca del Penedès.....però ara ens centrarem en la època de la seva vida
dels anys 60s que és quan es va fer aquest disc....una informació extreta del
magnífic llibre “Guia Universal del Jazz Moderno” de Juan Giner, Joan Sardà i
Enric Vázquez.
Chelsea, Massachussets, el 12 de juny de 1941...de família italiana,
porta més 40 anys de carrera com a pianista i ha aconseguit un reconeixement
públic i projecció comercial que va més enllà del què és habitual en el món del
jazz. Millor compositor que pianista (això diuen ells) Corea te un sentit innat
de la melodia i d’un original pols rítmic, sovint expressat en breu cèl·lules
que han fet d’ell un músic apreciat tan en el món del jazz com en el del pop i
la música contemporània de concert.
Anem ara amb un tema força delicat inicialment, a piano solo i que ja
veureu com canviarà l’assumpte després d’aquesta primera intro, tema també del
senyor Corea.
2.- Gemini (C.
Corea) 4m20s
Ja heu escoltat com tan Chick com Miroslav a solo d’instrument tots dos,
han lluït abastament amb ja una clara tendència a la improvisació lliure,
concepte aquest de plena avantguarda jazzística.
Al llarg dels anys, Corea s’ha bellugat en contextos molt variats. Els
seus inicis en el Latin Jazz marcaran la seva obra, la qual transitarà des
d’unes primeres gravacions amb influència de la música experimental fins una
pionera fusió elèctrica que desembocarà en la banalització, per després passar
pels solos a piano, la revisió del trio, piano, contrabaix i bateria, les obres
orquestrades o les incursions en la música seria.
Escoltem ara un estàndard, una preciosa balada, reconvertida a la
modernitat gràcies a les virtuts d’aquest mestre i a un magnífic
arranjament...que per més avantguarda que fos hi devia ser....
3.- My one and only love (Mellin/Wood/Sherwin) 3m34s
Després de la presentació inicial, el swing hi és força present tan en
la pulsió del líder com també amb el dels acompanyants.
Va descobrir el piano als 4 anys i el 1962 va ingressar en la
prestigiosa Juilliard School i va debutar amb Mongo Santamaria. Més tard va
tocar amb Willie Bobo, Montego Joe i d’altres també en l’òrbita del Latin
Jazz. El 1964 es va incorporar al grup
de Blue Mitchell en un parell de discos de Blue Note. Dos anys després i
recolzat pel Herbie Mann amb el qual tocava aleshores, Corea va enregistrar el
seu primer disc com a líder, el “Tones for Joan’s Bones”.
Entrem ara amb el 4rt tall de la cara 1, tema força avantgarde de
concepció i d’interpretació.
4.- Fragments (C.
Corea) 4m02s
Tema total d’improvisació lliure, és tot el que sembla. Magnífic treball
de recerca sonora i rítmica amb un trio de mestres....i això que Mr. Roy Haynes
no era ben bé d’aquesta corda, ell que era el més ganàpia de tots tres.
El quintet que va gravar aquest disc estava format per Joe Farrell,
Woody Shaw, Steve Swallow i Joe Chambers, la qual cosa ja va confirmar
l’habilitat de Corea de fer-se acompanyar de grans músics. Algunes de les peces
del Tones a més d’afegir-hi temes inèdits i dos temes de Hubert Laws veuran la
llum com a “Inner Space” a nom d’aquest darrer. El 1967 Chick Corea participarà
en una sessió liderada pel bateria Pete La Rocca, amb John Gilmore i Walter
Brooker que s’editarà com “Turkish women at the bath”, publicat posteriorment a
nom de Corea i com a “Bliss”.
Escoltem ara el darrer tall de la cara 1, un tema preciós, allunyat de
l’anterior, amb una melodia embolcallada per la rítmica potent al darrera.
5.- Windows (C.
Corea) 3m10s
Ja vegeu quina preciositat de tema....
Jo no sé si vosaltres hi noteu o heu pogut escoltar algunes notes
identificatives del què serien temes com Spain o Crystal Silence, però a mi
m’ha semblat escoltar-ne algunes..Anem ja amb la cara 2 del 1970.
SIDE 2, enregistrada el 7 d’abril de 1970 a New York
Chick Corea, piano
Dave Holland, contrabaix
Barry Altschul, bateria
Escoltem ara el segon tall de la cara 2, el magnífic I don’t know, tema
que de manera velada l’inicien amb una suavitat que aviat es veurà sobrepassada
pel canvi rítmic...
2.- I don’t know (C.
Corea) 2m40s
Ja ho heu pogut notar....inici suau i canvi brutal i un magnífic tema
amb un Corea impressionant sense oblidar gens a un Miroslav que formaria part
de la primera fornada de baixistes de Weather Report i el gran Roy Haynes que està també pletòric.
El 1967, Chick Corea enregistrà amb Stan Getz el “Sweet Rain” i el 1968,
va acompanyar a Sarah Vaughan. Aquest mateix any enregistrarà un dels seus
discos fonamentals “He sings, now he sobs” per Blue Note. Corea va convocar a
Miroslav Vitous i a Roy Haynes per a un brillant exercici d’improvisació que
marcarà època. La cara 1 del disc que avui us presento, el “Circling In”, el va
fer amb aquests dos monstres. Blue Note en va fer aquesta reedició el 1970,
d’un disc que no surt ni en la pàgina web de Chick Corea.
Anem ara amb un tema de Monk, el que li va dedicar a la seva i de molts
músics de l’època, la Baronesa Pannonica de koenigswarter. Una obra mestre que
en Chick es dedica a reconfigurar a la seva manera..
3.- Pannonica (T.
Monk) 2m59s
Una melodia inicial que l’identifica, i també després el pont per tornar
al tema, i aquí s’acaba l’estàndard i comença el desconegut...Un Haynes immens
a les escombretes i un Miroslav potent, marcant a mode de walkin el tempo, i
mentre, Mr Corea, gaudint en el registre mig alt, que és on ell sembla
trobar-se millor.
Escoltem ara el rítmicament més potent primer tall de la cara 1, el
Samba Yanta de Corea....On l’inici de la curta melodia es veu ja marcada per la
potència rítmica de Vitous i Haynes...
1.- Samba Yanta (C.
Corea) 2m40s
Corea després dels inicis, s’ha embrancat en un tour de force amb els
companys per mantenir la maquinaria a tope....Un gran tema de Corea...
Les influencies de Corea van des de Bud Powell a McCoy Tiner, passant
per Bill Evans i Paul Bley i es conjuguen finalment en us estil propi. Després
de formar part del quintet de Miles Davis el 1970, Corea Va formar un trio amb
Dave Holland i Barry Altschul, els quals van enregistrar el disc “The song of
singing” per Blue Note amb tota una colla de temes inclos el d’Ornette coleman,
“Blues Connotation”, que està inclòs en la cara B de la reedició que avui us
presento i amb la mateixa formació, i que ara mateix sonarà...per a tots
vosaltres.....un tema de més de 7 minuts on la melodia de Coleman deixarà pas
ràpidament a la improvisació de Corea....
4.- Blues connotation (O.
Coleman) 7m17s
Quin magnífic tema, en clau de Blues la qual cosa li agradava força al
més Free de tots, Ornette Coleman...
Després va incorporar a Anthony Braxton i el grup va passar a ser
“Circle”, amb el qual van enregistrar “Early Circle” el 1970 per Blue Note i el
doble LP en directe, “Circle Paris-concerts”, el 1971 per ECM. La música que
feia Chick Corea en aquella època es basava en la improvisació lliure i era
d’una gran intensitat, tal i com es demostra en les gravacions anteriors en
l’àlbum “Is” (The Complete Is Sessions) del 1969 de Solid State/Blue Note, amb
Shaw, Lwas, Holland, Bennie Maupin i Jack deJohnette. En la mateixa línia,
Corea participà com a sideman en l’excel·lent disc de Marion Brown, “Afternoon
of A Georgia Faun” del 1970 i per ECM.
Deixem-ho com hem dit abans aquí ja que és l’etapa que ens ocupa en
aquest disc amb sessions del 1968 i 1970.
Deixeu-me que us digui quatre paraules sobre el concepte d’improvisació
lliure....
La improvisació lliure es fa en un context atonal on el focus es
desplaça de l'harmonia a d’altres dimensions de la música: timbre, intervals
melòdics, rítmics i de la interacció espontània entre músics. Tot i que els
artistes poden triar tocar en un determinat estil o una clau, o en cert tempo, les
cançons convencionals són molt poc freqüents en la improvisació lliure;
s’emfatitza més generalment l'estat
d'ànim, la textura o, més senzillament, en gest performatiu que en les formes
preestablertes de la melodia, l'harmonia o el ritme. Aquests elements són
improvisats a voluntat mentre la música avança....A veure si això s’assembla al
que escoltareu ara...
5.- Duet for Bass and piano nº 1 (D. Holland/C.Corea) 3m28s
6.- Duet for Bass and piano nº 2 (D. Holland/C.Corea) 1m40s
Doncs potser sí que això que hem escoltat el Improvisació Lliure, oi? I
tant lliure....
Ara estem en predisposició per escoltar els Machine Mass....que ja
veureu i escoltareu que hi haurà un canvi sonor important i el concepte musical
és força més ampli i també lliure...
Aquest disc em va arribar de New York conjuntament amb 4 més i enviats
pel Leonardo Pavkovic, editor, productor i director de la discogràfica Moonjune
Records, i quasi juraria que serà la primera vegada que l’escoltareu, ja que em
consta que no ha sonat en cap emissora del nostre país....Una Primícia a Ràdio
Sant Vicenç 90.2 en el seu programa Jazz Club de Nit...
Aquest disc, no sé jo si el podreu trobar a la botiga Blue Sounds del
carrer Benet Mateu 26 a Sarrià, on hi ha tot i més de Fresh Sound Records i
tampoc a Quadrant Produccions....però ja sabeu que en aquests llocs hi podeu
trobar de quasi tot i més....Anem-hi doncs i aneu en compte amb les pujades,
baixades i corbes d’aquest tobogan...
“INTI”
Machine Mass.....
Tony Bianco & Michel Delville feat. Dave Liebman
Tony Bianco & Michel Delville feat. Dave Liebman
Editat per Moonjune Records MJR 060
Enregistrat el
10 d’octubre de 2012 als Red Rock Recording Studios, Saylorsburg, PA (USA) per
Kent Heckman.
Produït per Machine Mass.
Productor executiu Leonardo Pavkovic..
Michel Delville, guitarra, Roland GR09, electrònica
Tony Bianco, bateria, loops, percussió
Dave Liebman, saxos tenor i soprano, flauta dolça.
Els temes són bàsicament de Bianco i Delville tot i que hi ha el “In a
silent way” de Joe Zawinul i col·laboracions en dos temes de Dave Liebman.
Vegem qui és el Tony Bianco, drummer potentíssim..
Tony Bianco és un bateria de jazz i compositor de la ciutat de New York
que es va traslladar a Europa a principis dels 90s. Es descriu com "un
veritable mestre de la bateria", això diuen els de Ayler Records. Ha tocat
i gravat amb molts músics de jazz prominents incloent Elton Dean, Alex Von
Schlippenbach, Dave Liebman, Paul Dunmall, i Evan Parker. El 2008 va reunir a
Dave Liebman i Evan Parker per a una gravació de la BBC que es va convertir en
el CD "Relevance".
Tony, ha tocat amb molts dels improvisadors europeus i també va enregistrar
un disc de jazz contemporani anomenat “In a Western Sense” amb Zoe Rahman. Va
tocar amb Elton Dean en el seu projecte concepteual anomenat
"Freebeat", del qual en va resultar dos CD amb Dean a "Northern
Lights" i amb Liebman en Monkey Dance.
El 2009 va gravar “Never Pet a
Burning Dog", amb la banda douBT amb el guitarrista Michel Delville i el pianista
Alex Maguire, obra reconeguda i aclamada amb 4 estrelles en el Downbeat Jazz
Magazine.
El primer tema que escoltarem és l’emblemàtic “In a silent way”, de Joe
Zawinul....que crec jo que enllaça perfectament amb l’anterior de Corea...i
l’escoltareu enllaçat també amb el primer tema del compacte, el que dóna nom a
l’àbum, INTI de Bianco/Leibman
4.- In a silent way (J.
Zawinul) 6m30s
1.- INTI (Bianco/Leibman) 7m29s
Carall, quina entrada oi? Primer amb el carismàtic In a Silent Way que
va sortir en el disc homònim de Miles Davis...i després aquest INTI, que
s’enllaça a la perfecció per després esdevenir quelcom de majestuós amb el
Michel distorsionat a la guitarra i després un Liebman força més líric i acabar
amb una seqüència rítmica brutal de Bianco....
Potser que parlem una mica del Mr. Dave Liebman.... nascut el 1946, saxo
tenor i soprano...Lennie Tristano li va donar classes particulars i Charles
Lloyd de saxo i flauta. La seva primera i més gran influència li va venir de
John Coltrane. Va ser cofundador de ka Free Life Communication Association,
grup amb seu al Space for Innovative Development de New York. Actualment, a
part de compartir la seva saviesa amb gent jove com és el cas del disc d’avui,
Liebman es passeja pel món donant classes magistrals, trepitjant escenaris i
enregistrant projectes. Allà pels primers anys 70s, formava part del grup
d’Elvin Jones, amb el qual va enregistrar un parell de discos per Blue Note.
Després Miles el va cridar i amb ell s’hi va estar fins 1974 havent enregistrat
un disc cada any per Columbia....com per exemple el “On the Corner” del 1972.
Tot i que s’estava amb Davis va fundar el seu grup anomenat “Lookout
Farm” amb el músic indi Badal Roy que tocava la tabla.....
Seguim ara amb un tema de Bianco suposadament dedicat a Charles Lloyd i
que es diu així....
3.- Lloyd (Tony
Bianco) 6m25s
Tema iniciat per un patró rítmic de marcat contratemps i entretallat i
per sobre notes llargues de saxo i guitarra....per després esdevenir un excels
treball amb el solo inicial del mestre Liebman del qual en seguim parlant..
I seguint amb el Liebman....Sense estendre’ns massa dir-vos que les
seves col·laboracions en treballs editats
per ECM són moltes i amb diversos músics, com Richard Beirach, John
Abercrombie, Frank Tusa, Steve Swallow, Steve Khun, Bob Moses, etc...
Posteriorment va fer una gira amb el Chick Corea, mentre que pel seu
propi grup hi passava gent com John Scofield, Randy Brecker, Adam Nussbaum,
etc...A principis dels 80s forma un grup amb Beirach, George Mraz i Al Foster a
la recerca de l’emoció controlada. Quan ja s’acaben els 80s va fundar el grup
“Quest” amb Beirach i d’altres més. Amb el temps ha anat canviant i el músic
eclèctic inicial ha madurat i ara li preocupen més les textures sonores i el
fraseig i es dedica més al soprano, tot i que també toca el tenor en aquesta
col·laboració.
Anem-hi ara amb el tema cinquè del disc...amb un inici similar i que
magnifica el projecte i la idea global del disc....tema del guitarrista belga
Michel Delville.
5.- A Sight (M.
Delville) 6m39s
Quin magnífic so el del soprano del Liebman....i sempre uns baixos
fantàstics presumiblement programats
electrònicament pel Tony Bianco i un so i solo del Michel impressionants...parlem
doncs ara d’aquest músic...
Michel Delville és un músic, escriptor i professor nascut a Lille,
Bèlgica, el 1969.
Ha estat actuant i component música alternativa des de mitjans de la
dècada de 1980. Els seus projectes més recents inclouen el quintet The Wrong
Object (que va fundar el 2002 i per al qual ha escrit gairebé totes les cançons
que s'han publicat fins ara, DouBT, Machine Mass feat Dave Liebman etc...Ha
tocat i enregistrat amb Dave Liebman, Elton Dean, Annie Whitehead, Harry Beckett,
Richard Sinclair, Ed Mann, Alex Maguire, Dagmar Krause, Benoît Moerlen,Tony
Bianco, Karen Mantler, Geoff Leigh, Markus Stauss, Guy Segers, Klaus Blasquiz,
Gilad Atzmon, Dirk Wachtelear i altres. Els últims anys han estat un període
productiu, amb enregistraments i gires de Delville a molts països diferents
(entre ells Japó, Anglaterra, Alemanya, França, Itàlia, els Països Baixos, Gal·les,
la República Txeca, Eslovàquia, Grècia, Luxemburg i Bèlgica). Els programes de
ràdio sobre les seves obres musicals - i sobre la música que ha escrit per a
The Wrong Object des de l'any 2002 - s'han transmès per la RTBF, RAI3, RTC,
VPRO, i molts altres canals de televisió i ràdio independents i ha rebut
crítiques positives de publicacions com Jazzwise, DownBeat, Guitar Player, Signal
to Noise, Allmusic, MusicaJazz, Jazz Review, altres revistes independents,
revistes electròniques i blocs.
Acabem ja amb aquest magnífic treball amb el segon tema del disc de Tony
Bianco i Michel Delville que és el
2.- Centipede (T.Bianco/M.
Delville) 4m43s
Doncs res, això ha estat tot....com sempre que podem acabem a bon ritme
i avui no ha estat una excepció...Espero que hàgiu gaudit del programa, un pel
agosarat ho reconec, però sempre donant sortida a nous projectes de músics del país
o no, de projectes en clau estàndard o no com el d’avui, enviat pel Leonardo
Pavkovic des de New York al qual li agraeixo el detall...
La primera part l’hem passada amb el gran Chick Corea que avui ha fet 73
anys, per molts anys Chick, amb un treball reeditat per Blue Note el 1970 d’un
vinil, un doble LP digitalitzat i que ha sonat la mar de bé, així com les
músiques que hem escoltat....
Ja dir-vos que tot just demà tenim un gran concert de Jazz amb el Gorka
Garay Quintet amb Marco Mezquida, Pau Domènech, Pau Sala i Carlos Falanga.
Gorka presenta el disc “El Cazador de luz”.....
Bona nit i bon Jazz Club de Nit en el Jaç de cadascú.
Bona nit a tothom, benvingudes i benvinguts a Jazz Club de Nit....avui
encetem el programa 166 amb la darrera proposta d’en Roger Mas, pianista,
compositor i professor de Musikene, Taller de Músics i etc...Després podreu
escoltar alguns temes del vinil digitalitzat per mi del Harold Land Quintet..un
vinil reeditat pel nostre “presi” en Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta
abraçada.....
El format i concepte del Trio en el món del Jazz el va definir el nostre
estimat Bill Evans...del qual ja en vàrem parlar en un anterior
programa...mestre de mestres, Bill va convertir el piano, contrabaix i bateria
en una entitat pròpia.
Evans està àmpliament considerat com un dels més grans pianistes de jazz
de tots els temps, i és considerat el més influent pianista de jazz de la post-Segona
Guerra Mundial. L'ús d'Evans de l'harmonia impressionista, de la inventiva
interpretació en el repertori tradicional del jazz, els acords en bloc, el seu
segell rítmicament independent i el fet
de "cantar" les línies melòdiques segueixen influint els pianistes de
jazz. A diferència de molts altres músics de jazz del seu temps, Evans mai va abraçar
nous moviments com el jazz fusió o el free jazz.
Un altre monstre de les 88 tecles va ser el Herbie Hancock, músic que
partint de la tradició va saber evolucionar seguint en part l’estela de Miles.
La seva evolució el va portar a usar l’electrònica aplicada a les tecles, a
base de sintetitzadors i d’altres meravelles en una època els 70s 80s on el
Jazz del passat va patir una davallada a nivell de públic, on tot, o quasi tot,
girava al voltant del que feia Miles i afins. Afortunadament, Herbie mai va
abandonar les seves arrels i de tant en tant tornava a fer treballs amb piano
acústic...Herbie va influenciar també a d’altres pianistes inquiets com ell, i
també li va arribar al nostre actor principal de la primera part del programa,
en Roger Mas.
Roger Mas actualment resident a Begues, és un dels pianistes més
versàtils actualment. Les seves participacions inclouen projectes com el del Raynald
Colom, el de la Big Band Refugees, amb el Carles Benavent Trio, amb l’amic i
també eclèctic percussionista Roger Blàvia, on les músiques són tot menys les
clàssiques versions dels estàndards que avui escoltarem. La seva presència al
Jazz Club La Vicentina ha estat sempre molt ben rebuda pel públic i l’hem
tingut unes quantes vegades formant part de Víctor de Diego Quartet, Clara Luna
Quartet, presentant el seu disc Arce amb la Nàdia Basurto i d’altres...i el
tindrem a la sisena temporada en format trio amb el Thomas Kent Warburton i
Marc Ayza en un Concert-Jam que serà segur impressionant. La seva discografia
és àmplia i també us remeto a un anterior programa on ja li vam posar el seu
“Mason”, disc de Fresh Sound Records.
Parlem doncs del disc que us presento..
“A TIME FOR LOVE”
Roger Mas Trio
Editat per Anacrusi/Jazz 003
Enregistrat a l’estudi l’Auditorium el 9 de juliol de
2013, Jafre de Ter, Girona.
Producció musical i mescles Miquel Roger.
Roger Mas, piano
DeeJay Foster, contrabaix
Jo Krause, bateria
"April in Paris" és una cançó composta per Vernon Duke amb
lletra de EY Harburg el 1932 pel musical de Broadway “Walk a little faster”. L’èxit
original de 1933 va venir de la mà de Freddy Martin, i el remake de 1952 (inspirat
en la pel·lícula del mateix nom) el va fer l'Orquestra de Sauter-Finegan, una versió
que va entrar al Cashbox Top 50.
El compositor Alec Wilder escriu: "No hi ha volta de full: Aquesta
és una cançó de teatre perfecte Si això sona massa reverent, llavors redueixo
la lloança a 'perfectament meravellosa,' o bé dir que si no és perfecte, que
algú em digui per què no ho és”.
En Roger ens diu d’aquest tema...
Concretament: "April in Paris" sento que és un dels temes que
en aquell moment tenia més inserit, era capaç d'improvisar tenint en tot moment
la melodia present; és a dir, faig solo sobre "April in Paris" en
majúscules i no sobre la roda d'acords de "April in Paris". El tema,
clar, parla de Paris, i la meva escapada a Paris per anar a veure a Herbie Hancock
a la salle Pleyel amb la Diana (la meva dona) és un motiu més del perquè
tocar-la.
1.- April in Paris (Vernon
Duke) 7m51s
Després d’aquest primer tall tan delicat com la resta, on hem pogut
escoltar la mestria d’en Roger en aquest tema, com diu ell fent solo sobre la melodia,
anem a veure què ens diuen els d’Anacrusi sobre com va anar tot...
El 9 de Juliol el Roger Mas, Deejay Foster i Jo Krause van anar a
l'estudi "AUDITORIUM" de Jafre de Ter, del Miquel Roger Casamada, amb
la voluntat de fer proves de so i deixar piano, contrabaix i bateria a punt de
cara a la gravació del dia 10 de Juliol on s'hi sumarien el Raynald Colom i el
Santi dela Rubia per materialitzar el projecte a 5et "AMEBA".
El Roger Mas va preparar un conjunt de cançons per la sessió a trio del
dia 9 de juliol que podés arribar a ser un disc si la sessió fos profitosa:
així va ser, la música de "A TIME FOR LOVE" reflecteix una alta
sintonia entre els tres músics i una sensibilitat molt especial envers el
repertori d’estàndards i el llenguatge jazzístic des de la profunditat,
respecte i amor als clàssics.
Seguim ara amb el segon tall, i ho faig així perquè sé que al Roger,
l’ordre dels temes en el disc li és força important.
"This can’t be love" és una cançó popular del 1938 de Rodgers
i Hart del musical The Boys from Siracusa. També va ser inclosa en la pel·lícula
musical de 1962, Billy Rose's Jumbo, tot i que la majoria de les cançons en aquesta pel·lícula
del 1935 són del musical Jumbo de Rodgers & Hart. Les lletres es burlen de
la representació comuna de l'amor en cançons populars com una sèrie de
símptomes malignes, dient: "Això no pot ser amor perquè em sento tan
bé."
La cançó va ser un èxit gràcies a les orquestres d'Eddy Duchin i Benny
Goodman a finals de 1938 i principis de 1939.
Roger ens diu....
"this can't be love" ve donat per la versió de la Diana Krall
en el seu primer disc, on ens demostra la seva qualitat al nivell més cru i
realista fora de les grans produccions. Redescubrir aquesta gran música va ser
un plaer per les orelles, a part d’aprofundir en el tema.
2.- This can’t be love (Rodgers&Hart) 4m35s
Un tema amb un swing, intens de ritme però força delicat...on el walking
del DeeJay i les escombretes del Jo van a l’uníson amb perfecta sincronia amb
en Roger..solo de Jo amb escombretes brutal tot i la simplicitat aparent.
Seguim explicant el què diuen els amics d’Anacrusi sobre aquest disc...
El resultat de "A TIME FOR LOVE" és extraordinari. La qualitat
del so del piano, contrabaix i bateria assoleixen dels millors resultats mai enregistrats
al país gràcies al Miquel Roger Casamada. El seu meravellós piano Steinway, la
seva immillorable microfonia, el seu espai "AUDITORIUM" donen les
millors condicions per obtenir un resultat emocionant, esperançador i únic a
casa nostra pel que fa a jazz. El que tenim al final és una calidesa fantàstica
que amb una reverberació ajustada i preciosa de la sala fan d'aquest disc ara
per ara una joia de música i qualitat d'enregistrament.
Seguim ara amb el següent tall....
"I Don't Stand a Ghost of a Chance With You", títol original i
sovint reconvertit com és el cas en “A Ghost of a Chance”, és una cançó de 1932
enregistrada per Bing Crosby. La música va ser composta per Victor Young, amb
lletres escrites per Ned Washington i Bing Crosby. El tema és una cançó popular
reconvertida com moltes a un estàndard de jazz gravada per molts artistes
diferents. De fet la majoria dels quals ho han fet en el format balada lenta,
mentre que d’altres com el Roger i d’altres més com ens diu ara mateix en
Roger..
"A ghost of a chance" ve motivat per la versió de Teddy
Wilson, a qui Mike Kanan reconeix com una de les seves grans inspiracions. A
vegades el fet de aprendre d'algú et fa remuntar a aquell qui va estudiar
aquell algú. La influència de la influència. Alhora trobar-me amb un Teddy
Wilson en plena forma, com sempre espectacular.... em vaig trobar amb un tema
meravellós, multiversionat que oferia diferents possibilitats harmòniques, i
que amb el Deejay vam consensuar per l'enregistrament.
3.- A Ghost of a Chance” (V. Young) 5m58s
Doncs ja vegeu quina magnífica versió d’aquest estàndard, en clau més
viva que la magnífica que va fer el Clifford Brown & Max Roach, aquesta
però amb el títol sencer...una cançó que va ser gravada per primera vegada el
14 d'octubre de 1932 per Bing Crosby a Nova York. Bing Crosby va ser acompanyat
per la ARC Brunswick Studio Orchestra amb Lennie Hayton al piano.....
Si seguim els comentaris sobre l’enregistrament d’aquest disc....
Com a anècdota podem dir que va ser tan profitosa la sessió que fins i
tot la peça "C Jam Blues", on la original de Duke Ellington està en
tonalitat de Do major, eren les primeres
notes que feien els músics a mode de joc però en tonalitat de Fa major; el
Roger Mas va decidir incloure la versió per l'extraordinari resultat afegint al títol de la cançó "F version".
Ara són moments on sembla que tots necessitem de tot i més, però si
tanquem els ulls, enmig de tanta boira veurem que és només temps per l'amor, A
Time for Love. Acompanyeu-nos en aquest moment emocionant del Roger Mas i
Anacrusi
En Roger ens parla ara de les seves influències....
Sobre les meves influències a nivell general entenc que el més pràctic
és parlar de les més recents, dels últims 5 anys més o menys. Aquestes
bàsicament es centren en el Duke Ellington tant pianista com compositor i personatge. Antônio Carlos Jobim, també com
a pianista i evidentment com a compositor. En els últims temps aquests mestres
han estat per a mi la meva principal referència. El fet de ser creadors són
alhora intèrprets de la seva música, amb el piano i dirigint les seves bandes.
Coneixedors dels secrets i possibilitats de les seves composicions es centren
en explicar les històries tal i com les van sentir, tal i com les van
transformar en música.
Seguim ara amb el següent tall del disc...
"The Nearness of you" és una cançó popular, escrita el 1938
per Hoagy Carmichael amb lletra de Ned Washington. La cançó va aparèixer en la
pel·lícula de Paramount, Romance in the Dark estrenada el 1938. Protagonitzada
per John Barrymore i John Bols va ser cantada per l'actriu Gladys Swarthout del
Metropolitan Opera fama.
Pel Roger aquest tema és...
"The nearness of you" és un tema d'amor, un més. Senzillament.
El que és curiós de la nostra versió és que en certs moments em trasllada a
certes cadències que podria adjectivar de "americanes". No sé, és com
si amb el piano es pogués fer "country", o com si el Deejay estigués
fent solo amb una harmónica...!
4.- The Nearness of you (H.Carmichael&N.Washington) 7m21s
Jo no sé si ha country amb el piano, i el DeeJay ha tocat l’harmònica,
el que sí sé és que tots dos han estat genials. Deejay en el seu solo i en
Roger amb la seva senzillesa interpretativa, sense floritures...
Ell mateix ens parla de les seves influències..
Com a pianistes en els últims 5/10 anys les meves influències han estat
vàries. Dintre de l'escola de Fred Hersch i la mestra Sophia Rosoff m'han
aportat molt deixebles d'ells com : Michael Kanan (mestre del BeguesJazzCamp),
del qui s’aprèn molt a nivell tècnic i a nivell de repertori i tot el que
significa tocar una peça o una altre, com s'entenia el piano fa molts anys
enrere, i com les visions generalitzadores dels últims 40 anys del jazz fa
perdre molts colors que feien de la música de Broadway i de la feina dels grans
compositors un art superior.
Escoltem ara el següent tema el conegut....
"I Remember You" és una cançó popular. La música va ser
escrita per Victor Schertzinger i la lletra per Johnny Mercer i va ser
publicada el 1941. Va ser una de les diverses introduïda a la pel·lícula The
Fleet's, els rivals de 1942. Va ser cantada a la pel·lícula per Dorothy Lamour
(harmonitzada per Bob Eberly, i Helen O'Connell, de l'Orquestra de Jimmy
Dorsey) i és una de les cançons que més s'associa amb la cantant / actriu.
Schertzinger, qui va escriure totes les cançons de la pel·lícula amb Mercer, va
ser també el director de la pel·lícula.
I Roger ens diu...
"I remember you" potser és el tema que més caducat venia a la
sessió d'enregistrament, era el tema que més fora sentia, però la toma que vam
fer va resultar ser genial també. Els últims acords del tema els vam anotar
justament en aquell moment amb el fi de trobar un final rodonet.
5.- I remember you (V.Schertzinger) 6m41s
Tema ple d’un tempo swingat prou viu, marcat pel ride del Jo i demés
estris del seu drum set. Deejay caminant la mar de bé al seu costat i permetent
a Roger enlairar-se amunt amunt....magnífic tema i ves per on, per a nosaltres
gens caducat.
Més influències d’en Roger....
Aaron Parks podria ser una bona referència també per tota la
originalitat que està aportant de fa ja temps en qüestions d'accentuacions i
fraseig. Fred Hersch per el seu meravellós so i profunditat, així com pel seu
inesgotable romanticisme. Tots tres podríem dir que busquen cadascú per el seu
camí la bellesa en majúscula: el Mike en
el so del passat, el Fred en el seu propi interior i el Aaron amb un peu posat
en el futur.
Com a influència pianística per sobre de tots, i que sempre està present
a nivell transversal al llarg de la meva vida sempre està Herbie Hancock. ës
per a mi sens dubte un aventurer, un músic que no ha deixat mai d' obrir portes
noves. Les seves maneres m'omplen en tots els sentits.
Comentaris que ens fa en Roger dels altres temes....
"Passion Flower" és sens dubte un tema preciós. En homenatge
al matrimoni Strayhorn/Ellington. Amb el solo del Deejay el tema no necessita
res més. Estructura rodona per assaborir una obra meravellosa.
"Melancholia" fa molts anys que el toco amb el Deejay i amb el
Jo. I ja forma part de nosaltres. La versió que per fi ha quedat per la
posteritat (aquesta del disc) demostra que ens entenem perfectament, i que el
Vals en el jazz pot ser molt dinàmic, sensual, romàntic i amb swing.
"My old Flame" és un altre tema d'amor, on la versió de Billie
Holliday no deixa de sonar-me constantment. L'estudi de vàries versions també
va fer portar-me cap a la meva reducció, senzilla, però amb contingut. Les
lletres són un altre factor important en la selecció del repertori, i és molt
important si vols treure més nutrients per configurar un menú...no creus...?
..i m’escriu un somriure....
Escoltem per acabar aquest projecte els dos darrers temes del
disc....primer amb el tema que dóna nom al disc...Temps per estimar...composat
per Johnny Mandel... (nascut el 23 de novembre 1925) és encara un compositor i arranjador de
cançons populars, música de cinema i jazz. Entre els músics amb els quals ha
treballat hi ha Count Basie, Frank Sinatra, Peggy Lee, Anita O'Day, Barbra
Streisand i Shirley Horn.
Roger ens diu del tema....
"A time for love" és un dels meus temes predilectes de Johnny
Mandel. Havent estudiat altres cançons d’aquest autor vaig considerar que
aquesta peça reunia moltes coses de les que volia parlar en el disc. Per això
està inclosa, i per això del nom mateix del disc.
9.- A Time For Love (J.
Mandel) 5m13s
Per descomptat que és una balada preciosa, on l’amor el notes per tot
arreu. En la pulsió delicada d’en Roger sobre les tecles..les notes, a vegades
poques, d’en DeeJay i sempre la suavitat de les escombretes d’en Jo Krause,
mestre de molts bateries.
Acabem amb el què ens diu de com va anar l’enregistrament del darrer
tema, el conegut tema d’Ellington, C Jam Blues, que diu ell....era la proba de so
general prèvia a l'inici de la gravació.
Per tocar qualsevol cosa vam començar a tocar un blues però en Fa. Pel
cap se'm passa la idea de tocar la melodia de C Jam Blues i vam seguir tocant
sense parar. Va quedar enregistrat i posteriorment vaig considerar que era tan
vàlid com qualsevol altre tema. Per això està afegit, i per això, potser, està
l'últim com a bombonet final de tot el disc. A part, feia falta un
blues...no?...!
"C Jam Blues" és un estàndard de jazz composat el 1942 per
Duke Ellington i interpretat per una infinitat de músics, com Dave Grusin, Django Reinhardt, i Charles
Mingus. Com el títol indica, la peça segueix un blues de dotze compassos en la
tonalitat de Do major. La peça normalment compta amb diversos solos
improvisats. El solo final continua en el registre superior i així veiem com
tot el conjunt i la música assoleix el clímax adequat. La melodia probablement es va
originar a partir del clarinetista Barney Bigard el 1941, però el seu origen no
és molt clar.
10.- C Jam Blues (F version) (D. Ellington) 7m05s
Com a nota final afegir-te que aquest disc a trio, ha sortit sobretot
gràcies a la voluntat del Miquel Roger Casamada, del segell Anacrusi Records, i
propietari de l'estudi Auditorium de Jafre de Ter. Qui amb el seu material,
temps i amor a la música ens ha donat aquesta gran oportunitat de gaudir sense
cap tipus de pressió d'un dia d'estudi extra. El disc de trio no era la gran
tasca fer el dia 9 de juliol, de fet, la grabació del dia 10 de juliol a
Quintet amb el Raynald Colom i el Santi dela Rubia era el gruix principal de
tota la feina. El dia 9 estava destinat a deixar l'estudi preparat per el dia
10, i així tenir feina feta de cara a disposar de més temps el dia 10. Les
coses van com van, i de vegades, les oportunitats es presenten i s'han
d'aprofitar: el dia 9 també va ser molt profitós, i heus aquí el resultat...!
 |
| La formació de la sessió del dia 10 de juliol. |
I ja finalment....i parlant de la manera de tocar d’en Roger i les
possibles influències en el disc..vàrem acabar la conversa així..
Jo: Tot i la teva estima pel Herbie aquest disc sembla més de l'ona més
clàssica tipus Evans....no?
Ell: Clar...! Herbie no està present en el disc...HAHAHA...! Evans
tampoc...!!!
i riu..
Jo: vaja....Fred Hersh...doncs..
Ell: Penso que no pots escoltar a ningú però alhora pots sentir-los a
tots... Crec... Vaja...Suposo que és el disc de la maduresa i sono jo
bàsicament.
Jo: Sí que trobo que hi ha molta "senzillesa" en els
temes...sense gens de floritures extres...tot molt pur...
Ell; Exacte...! Sinceritat,
puresa, essència. On no n’hi ha no en raja
i torna a riure...
Encetem la segona part del programa dedicada a un dels saxofonistes
entre cometes “de segona”, que li va tocar participar en mogudes encapçalades
per d’altres líders, en el seu cas i per ser el més conegut, el meu estimat
Clifford Brown. Va formar part d’aleshores el millor quintet de Hard bop de
mitjans dels 50s, el del Clifford Brown & Max Roach. Durant molt de temps
va estar-se a l’ombra d’aquesta estrella i mai se’l va considerar un dels grans
saxofonistes. Tot i així, Harold Land va realitzar discos posteriors a l’època
daurada amb Brownie i el que us presento avui n’és un d’ells.
Estem parlant de The Fox”..aquest és un vinil adquirit a Blue Sounds,
carrer Benet Mateu 26 a Sarrìa-Sant Gervasi...Ja sabeu que hi podeu trobar tots
els millors discos de Jazz, els editats per Fresh Sound Records i d’altres
molts més.
“THE FOX”
The Harold Land Quintet
Reeditat per Jazz Workshop JW 017
divisió de Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L.
Barcelona, Catalunya.
Enregistrat l’agost de 1959 i editat per Contemporary
Produït per David Axelrod
Harold Land, saxo tenor
Dupree Bolton, trompeta
Elmo Hope,Piano
Herbie Lewis, contrabaix
Frank Butler, bateria
Harold de Vance Land (18 de desembre de 1928 – 27 de juliol de 2001) va
ser un saxofonista tenor de post – bop i hard bop americà. Land va desenvolupar
el seu so tocant amb la banda de Max Roach / Clifford Brown en un estil modern
i personal. El seu to és fort i emocional, però, l’hi afegeix una certa
fragilitat que el fa fàcil de reconèixer.
Land va néixer a Houston i va créixer a San Diego . Va començar a tocar
a l'edat de 16 . Fer el seu primer enregistrament com a líder de la Harold Land
All-Stars per Savoy Records el 1949. El 1954 es va incorporar a la Clifford
Brown / Max Roach Quintet . A causa dels problemes de la família es va
traslladar a Los Angeles el 1955. Allí va tocar amb Curtis Counce, va liderar els
seus propis grups, i en va codirigir amb Bobby Hutcherson, Blue Mitchell i Red Mitchell. Des de la dècada de 1970 fins
el moment de la seva mort, el seu estil va mostrar la influència de John Coltrane.
Escoltem el segon tall de la cara B. Un tema del mateix Land dedicat la
seu fill de 9 anys. Land decideix emprar un format de reiterats passatges de 8
compassos de pedal tones.
2B.- Little Chris (H.Land) 5m
Magnífic tema, swing i blues ja immersos en el més pur Hard Bop de
finals dels 50s. Amb un so prou identificable de Land per qui l’hagi escoltat
com jo amb el quintet de Brown/Roach. Dupree Bolton també fa un solo força
reeixit i Frank Buttler a la bateria, magistral.
Seguim una mica amb la vida i miracles de Harold Land
A principis del decenni de 1980 fins a la dècada de 1990, va treballar
regularment amb el Timeless All Stars, un grup patrocinat pel segell
discogràfic de jazz Timeless. El grup estava format per Land de saxo tenor,
Cedar Walton al piano, Buster Williams al contrabaix, Billy Higgins a la
bateria, Curtis Fuller al trombó i Bobby Hutcherson al vibràfon, mare meva
quina formació. Land també va anar de gira amb la seva pròpia banda durant
aquest temps, sovint incloent al seu fill al piano i en general amb Bobby
Hutcherson i Billy Higgins també. Durant aquests anys va tocar regularment al
local Hop Singhs a Marina Del Rey a l'àrea de Los Angeles i al Keystone Korner
a San Francisco .
Seguim ara amb el tercer tall de la cara B...tema d’Elmo Hope a un tempo
mèdium, del qual el mateix Land ens en diu...”Elmo és un dels més subestimats
músics que jo conec. El conec com a pianista i compositor-arranjador.” I del
seu magnífic solo “això només és una petita mostra del que pot fer. Si tingués
la oportunitat d’enregistrar força més, faria realment unes coses
meravelloses”.
3B.- One Down (E. Hope)
Quin magnífic tema i realment quin solo de l’Elmo més impressionant,
molt percudiu amb la mà dreta i deixant anar notes puntuals amb l’esquerra...i
després d’ell, l’inici del solo de Land amb una curta però clara referència a
Parker...en fi, impressionant. Seguim
amb el Land
Land va ser professor de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles. Es
va incorporar al Programa d'Estudis de Jazz de la UCLA com a professor el 1996
per ensenyar combo de jazz instrumental. “Harold Land va ser un dels principals
contribuents en la història del saxo en el jazz " , va dir el guitarrista
de jazz Kenny Burrell, fundador i director del Programa d'Estudis de Jazz de la
UCLA.
Land morir el juliol de 2001 d'un vessament cerebral a l'edat de 72 anys.
La banda de rock progressiu Yes va incloure una cançó " Harold Land
" en el seu àlbum de debut homònim el 1969. En un post de notícies / bloc
el 20 de setembre de 2010, Bill Bruford, va comentar sobre la cançó ". Harold Land era un saxofonista tenor
hard - bop, però molt bé el per què hem anomenat una cançó fent referència a
ell, no me'n recordo " .
Land va enregistrar des del 1958 fins la seva mort el 2001 tota una sèrie
de discos..des del Grooveyard el 1958, fins el Promise Land del 2001 passant
per aquest que esteu escoltant, The Fox del 1959.
1958: Grooveyard (Contemporary)
1958: Harold in the Land of Jazz (Contemporary/OJC)
1959: The Fox (HiFi Jazz/OJC) with Elmo Hope, DuPree
Bolton, Herbie Lewis, Frank Butler
1960: West Coast Blues! (Jazzland)
1960: Eastward Ho! Harold Land in New York (Jazzland)
1961: Hear Ye! Harold Land Quintet with Red Mitchell
(Atlantic)
1967: The Peace-Maker (Cadet)
1969: Take Aim (Blue Note)
1971: Jazz Impressions of Folk Music (Imperial)
1971: A New Shade of Blue (Mainstream)
1971: Choma (To Burn) (Mainstream)
1977: Damisi (Mainstream)
1977: Mapenzi with Blue Mitchell (Concord Jazz)
1981: Xocia’s Dance (Muse)
1995: A Lazy Afternoon (Postcards Records)
2001: Promised Land (Audiophoric)
Ara posem el primer tall de la cara B...
1B.- Sims A-Plenty (E.
Hope)
tema també de Hope el qual ha intervingut després d’una llarga intro on
hi participen els vents i un incommensurable bateria Frank Butler..Un inventiu
solo d’Elmo en el seu estil percudiu...després d’ell un magnífic Land i en
Dupree, exquisit..i com el Butler fa el seu solo seguint la melodia, increïble.
S’ha de dir alguna cosa de Elmo Hope, grandíssim pianista...
Elmo Sylvester Hope (27 juny 1923 a 19 maig 1967) va ser un pianista
nord-americà de jazz, compositor i arranjador, principalment en els gèneres del
bebop i el hard bop. Els contemporanis de Hope inclouen Thelonious Monk i Bud
Powell, i ell va créixer tocant i escoltant el jazz i la música clàssica amb
Powell.
Hope va sobreviure als trets de la policia en la seva joventut per
esdevenir un pianista de Nova York, que va gravar amb diverses estrelles
emergents de mitjans de 1950, entre elles el trompetista Clifford Brown, i els
saxofonistes John Coltrane, Lou Donaldson, Jackie McLean, i Sonny Rollins. Consumidor
d'heroïna a llarg termini, addicte més aviat, Hope tenia la seva llicència
retirada per tocar en els clubs de Nova York després d'una condemna per
drogues, de manera que es va traslladar a Los Angeles el 1957. Es veu que no
era feliç durant els seus quatre anys a la costa oest, però va tenir tenia
algunes col·laboracions reeixides allà, incloses les que va fer amb el
saxofonista Harold Land. Un altre pianista important del qual mirarem
d’aprofundir en posteriors programes.
Posem ara el darrer tema del disc, un vinil digitalitzat per qui us
parla, i que resulta ser un altre tema del gran Elmo Hope...un tema on es
distingeix una gran sèrie d’intercanvis de quatre compassos entre els vents,
piano i bateria
3A.- One second, please (E. Hope)
Molt bon tema per acabar, a molt bon tempo i....
Doncs res això és tot per avui...espero que hàgiu gaudit del
programa....primer amb el darrer i delicat treball de Roger Mas, amb DeeJay
Foster i Jo Krause, el “A time for love” que us recomano que correu a
comprar-lo a qualsevol de les moltes botigues de Jazz que tenim a casa nostra.
També us recomano, si teniu un bon tocadiscos a casa, que aneu a comprar el
disc de Harold Land Quintet, “The Fox” a Blue Sounds....i no us oblideu de
Quadrant Produccions que tenen un magnífic catàleg de discos dels nostres
músics...Ara sí que marxem...i aquest qui us parla, o sigui jo, Miquel Tuset i
Mallol us desitja....
Subscribe to:
Missatges (Atom)
