Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio
Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el
Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui
que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i
Mallol qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i avui no serà amb
les novetats dels nostres músics.
Abans de tot, dir-vos que la indignació que impregna el meu ésser és
total i absoluta i que no sé pas com i de quina manera desapareixerà. L’abús
d’autoritat del Gobierno de su Nación és escandalós, i la submissió del poder
judicial a les ordres dels qui manen és fastigós. La corrupció dels mateixos
que tot això fan és la wertgonya política del món i per a ells no córrer la
justícia a la mateixa velocitat. És per això, que des d’aquesta petita tribuna
m’adhereixo a totes les veus que clamen justícia, i per tant, demano la
llibertat de tots els presos polítics, l’aixecament de totes les sancions
imputades i el retorn en llibertat dels exiliats i que treguin les seves grapes
de les nostres institucions. Més encara després d’haver estat retingut el
nostre president Carles Puigdemont a
Alemanya.
Parlant ja de música, us vull recordar amb temps suficient el magnífic
concert que ens oferiran Santi dela
Rubia Trio el divendres 6 d’abril. Santi
dela Rubia, saxo tenor amb Marc
Cuevas, contrabaix i Roger Gutiérrez, bateria, ens presentaran el seu
projecte ”Broken Line” disc que per
cert vam posar en aquest programa no fa gaire, amb tot de temes propis d’aquest
gran saxofonista. O sigui que ja ho sabeu, aneu-ho apuntant a la vostra agenda,
6 d’abril al Molí dels Frares
esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de Sant Vicenç dels Horts i organitzat des del Jazz Club La
Vicentina.
Doncs aquesta setmana farem un programa lleugerament diferent tot i
recordant un parell de projectes enregistrats ja fa algun temps amb Mercedes Rossy Quintet “Live at
Flushing Town Hall” i el de Geni Barry
enregistrat als Estudis de TVE a Madrid després d’una setmana de concert al Clamores. I com sempre, de no fa massa,
el micro conte, i el d’aquest programa l’ha preparat Carme dela Fuente.
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra
entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà
tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el
catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí
una forta abraçada.
Com que el disc de Mercedes Rossy
Quintet és un CD doble, m’ha semblat
convenient que primer n’escoltem un, després un trosset del disc de Geni Barry Quartet i acabar amb el
segon compacte de la pianista que ens va deixar el 1995.
Som-hi doncs amb alguna música del primer set que Mercedes va fer en directe, disc que em va donar Jordi Rossy una de les moltes vegades
que he tingut la ocasió de verure’l en directe. De fet, procuro no perdrem cap
concert que aquest genial músic fa per casa nostra, i així és que l’he pogut
veure en multitud de projectes diversos. El disc de la seva germana Mercedes Rossy, anomenat...
“LIVE AT FLUSHING TOWN HALL”
Mercedes Rossy Quintet
Autoeditat
Enregistrat en directe amb un
magnetòfon de dues pistes al Flushing Town Hall el 1993
Restaurat i masteritzat per
Jordi Vidal
Mercedes Rossy, piano
Mark Turner, saxo tenor
Steve Wilson, saxo alto i
soprano
Johanes Weidenmüller,
contrabaix
Jeff Ballard, bateria
Això passà el 1995....
Mercedes Rossy, pianista, compositora i bandleader, va
morir aquest dijous a Barcelona, Espanya. Tenia 34 anys. La causa va ser el
càncer intestinal, va dir el seu germà Jorge.
La Sra. Rossy , que va estudiar piano clàssic a
partir dels 6 anys, va començar a tocar jazz seriosament a principis dels
vuitanta. El 1985 es va traslladar a Munic,
Alemanya, on va actuar regularment. Quatre anys més tard va guanyar una
beca a la Berklee School of Music de Boston, on va romandre
fins a la seva graduació el 1992. Va ser a Berklee
on va conèixer a molts dels músics amb els quals va actuar més tard, alguns
dels millors músics de la seva generació. La seva banda, amb la qual va
recórrer Europa, va incloure els
saxofonistes Mark Turner i Steve Wilson.
També va tocar amb els saxofonistes Herb
Harris, Seamus Blake i Antonio Hart, el trombonista Hal Crook i el bateria Leon
Parker. La Sra. Rossy va actuar
sovint a Nova York i ho havia fet al
Small's al gener. A més del seu
germà Jorge, baterista de Nova York, els seus pares, Mario i
Josefina, i un altre germà, Mario, un baixista, tots encara ploren la seva
pèrdua.
El club Mercedes de València propietat de la família Rossy o potser més del Mario és el record permanent a la seva
memòria.
Comencem amb les músiques d’aquest doble compacte i per tant amb molta
música encabida entre el Hard Bop i el Jazz Modal, de la qual miraré de posar
els temes més característics i amb més swing, i us haig de dir, que la majoria
són temes llargs, car recordeu que es va
enregistrar en directe en un club de Jazz, i per tant, sense cap limitació
temporal de la durada dels temes. Som-hi doncs amb la introducció feta per
l’speaker de la sala...per seguir amb el primer tema de la nit compost per la
mateixa Mercedes...
1.1.- Intro 1m02s
2.1.- The other side of time (M. Rossy) 11m37s
Doncs tot i la restauració del disc, el so en directe de principis dels
90s del segle passat es manifesta pel so un tant fosc, cosa que podríem dir
“peccatta minuta” comparat amb les músiques que hem pogut escoltar, primer amb
el magnífic ja, Mark Turner al saxo
tenor ben aixoplugat per la base rítmica a tres, amb la líder fent acords, el
baixista amb el walking i el swing del baterista Ballard. La mestria de Mercedes
tocant les 88 tecles és ben evident, alhora que mostrant la seva composició
també força reeixida. Era una magnífica improvisadora, com sabem que són els
seus dos germans Mario al contrabaix i Jordi
ell amb bateria, trompeta, piano i vibràfon. Steve Wilson, magnífic so al saxo alto, músic del qual li hem posat
algun dels seus treballs, ens ha mostrat també de quina manera ho pelava
aleshores i parlem de 20 i tants anys. Un so modern alhora que el fraseig,
podríem dir que com tots els seus companys en una ona post-bopper evident. Al
final, i tornant al tema els dos vents alhora, l’hem tornat a gaudir de nou,
car, quasi l’havíem oblidat, acabant el tema amb un “Turn around” magistral,
coses aquestes típiques dels directes.
I seguint amb el projecte de Mercedes
ella mateixa presentà el tema següent anomenat “The Dolphin” que no posarem i
sí el següent del saxo alto Steve Wilson
anomenat...
4.1.- Blues for Marcus (S. Wilson) 14m40s
Doncs quin tros de tema del Wilson
més canyero, potent i a tot swing. El solo del baterista Ballard així ens l’ha mostrat, seguint amb l’energia iniciada
minuts abans per tots ells. Un solo de bateria d’un directe és això, una
meravella on hi ha temps per a desenvolupar-lo amb multitud de recursos tècnics
i així és que ell ho ha fet, ho ha clavat. Moments després, han recuperat la
melodia d’aquest tema de Wilson i
encara amb un moment curtet de la líder fent un solo ja a les acaballes del
tema, cosa que fan tots plegats amb un final magnífic. Però és que el tema
havia començat quasi 15 minuts abans per la líder al piano fent una intro que
posteriorment donà peu al duet de saxofonistes fent la melodia, ja a tot swing.
Mercedes encetà els solos amb el seu
magnífic i ric de matisos en ambdues mans. Esmentar de manera especial el clar
domini harmònic de la mà esquerra amb els acords adients, i de igual manera, la
velocitat de la pulsió i nitidesa de la mà dreta, solista, en un solo
espatarrant per creativitat ai gust interpretatiu. El compositor Wilson la seguí amb el seu saxo alto i
magnífic i modern so, així una mica estripat i modern a lo Eric Dolphy. Com deu tocar ara, després de quasi 20 anys, oi? Bé,
com ja he dit, ha sonat en a quest programa i si ha millorat la part tècnica,
li recordo aquest el seu so així de
punyent i característic. I d’un tema de quasi 15 minuts, el gran Mark Turner apareix amb la mateixa
brillantor que el seu company ben bé a la meitat, desenvolupant per tant un
també llarg i magnífic solo, ara ja amb un so diferent, el del seu tenor. Turner se’ns ha mostrat potser fins i tot una mica
més modern en l’estructuració del seu solo, però tampoc massa lluny del saxo
alto i compositor. En fi, després el solo de Ballard i ja no segueixo que ja ho he dit abans.
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar
al web de www.moonjunrecords.com i
veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest
programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I tal i com he dit al començament, ara seguirem amb la música del
projecte de Geni Barry
“GENI BARRY QUARTET a
Madrid”
Geni Barry Quartet
Autoproducció
Enregistrat en una única presa
als estudis de TVE1 a Madrid el 18 de gener de 1999.
Geni Barry, vibràfon
Germán Kucich, piano
Carlos Gonzales, contrabaix
Pedro Martín, bateria
Poques coses us podria dir d’aquest genial músic i també persona que no
sapigueu. La seva història musical està relacionada amb Tete Montoliu amb qui va estar-s’hi força temps, fins i tot
acompanyant-lo en una gira per Europa
amb un altre músic que també el va marcar, el vibrafonista recentment
desaparegut, Bobby Hutcherson. De
tots dos va aprendre els conceptes més complexos de la improvisació relacionada
amb el món del Hasd Bop què és on
ell mateix s’hi situa. Geni va
encetar les Jam Sessions que vam fer al Jazz
Club La Vicentina
i ha estat present en tots els Festivals
de Jam Sessions que fem a Sant
Vicenç dels Horts si exceptuem el primer. Gaudim de la seva música i
simpatia i de les seves maneres tan particulars de comunicar-se amb el públic,
sempre de manera desinhibida i fresca, i per descomptat de la seva mestria en
les improvisacions i per com gestiona les harmonies, sempre afegint-hi acords
inversemblants.
Us proposo escoltar doncs, i per a començar el projecte del Geni, el preciós tema
de Cole Porter anomenat....
2.- All Of You (C.
Porter) 9m50s
Aquest és un preciós tema de Porter
que Miles Davis va interpretar en el
seu Round’ About Midnight i que va
popularitzar entre els amants de Porter
i del Jazz en general. Va afegir-hi alguns acords personals i de fet, hi ha les
dues versions o maneres de tocar-lo, la original de Cole Porter i la de Miles.
Quan Geni em va donar aquest disc,
en un dia que em va explicar coses per a tocar una mica millor, a mi, músic
aficionat que sóc, crec que vam parlar dels acords de Miles i com ells els havia inclòs en aquest tema que acabem
d’escoltar. S’ha de dir que a Geni Barry
el van acompanyar un quartet aleshores de lo millor dels músics de Madrid. Els solos que heu pogut
escoltar de German Kúcich, piano i
Carlos Gonzales, contrabaix ben bé que ens ho han mostrat. El swing del
baterista Pedro Martín ha estat
magnífic, essent aquest trio de piano, contrabaix i bateria, perfectes
partenaires en aquest disc i en la setmana anterior passada tocant al Clamores.
Abans però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/
hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial
de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues,
Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. O sigui que
agrair-li al Josep Roig el seu
suport i des d’aquí una forta abraçada.
Seguim ara amb el magnífic tema de Cedar
Walton anomenat....
1.- Bolivia (C.
Walton) 5m54s
Cedar Walton va incloure aquest tema en el seu “ROOTS” enregistrat el 1997, no gaire
abans que ho fes Geni que ho va fer
el 1999. A Cedar Walton i el seu
trio, el baixista Ron Carter i el
baterista Lewis Nash, s'uneixen una
secció de vents i percussió que inclou el trompetista Don Sickler, el percussionista Ray
Mantilla i, en tres temes, un convidat destacat: el saxofonista tenor Joshua Redman, el trompetista Terence Blanchard i el guitarrista Mark Whitfield. La proposta de Geni en quartet és molt més modesta,
però no així el resultat obtingut, gràcies però a la magnífica versió que han
fet d’aquest tema, molt més marcat el tempo com heu pogut escoltar ja en els
inicis i el toc rítmic del contrabaixista Gonzales
i el piano de Kucich. Una
preciosa melodia tan ben interpretada per la bella i cristal·lina sonoritat del
vibràfon que el mateix Geni Barry es
va fabricar. Els seus solos són sempre magistrals, per la modernitat i la
gosadia d’incloure algunes de les notes que segons ell “fan mal” per afegir-hi
algunes dissonàncies, les de les tensions encabides en les superestructures
dels acords. Algunes d’aquestes notes no convé afegir-les per això mateix, però
fer-ho en el lloc i moment adequat, aquesta és la gràcia que no gaires poden
fer, i Geni és un entre els no
masses.
I ara escoltarem un Blues de Jerry
Bergonzi anomenat....
7.- Red’s Blues (J.
Bergonzi) 5m58s
Doncs resulta que la dècada dels 80s 90s del segle passat, a Bergonzi, com a tants d’altres músics
de Jazz americans, se’ls reconeixia més a Europa
que a casa seva i així és que va enregistrar aquest tema per a la discogràfica
italiana Red en un disc anomenat “Inside Out” amb músics italians. És
simptomàtic el fet que Geni
inclogués aquest tema en aquest el seu disc, considerant la proximitat
cronològica, solament d’un any. Un blues amb una melodia curteta que ben aviat
ha deixat pas al solo del contrabaixista Gonzales,
per cert, un molt bon instrumentista que l’ha desenvolupat amb tot de recursos
tècnics, afinació i gust. Geni ens
ha enlluernat de nou amb la seva precisa i vertiginosa concepció, alhora que
modernitat bopper evident sempre en els seus solos. Un tema farcit de swing ben
marcat pel walking del baixista i el ride del baterista amb una concepció
senzilla, com la majoria de blues, però que els permet jugar i desenvolupar les
seves idees harmòniques diverses.
I ja acabem el projecte de Geni
Barry amb el tema de Miles Davis
anomenat...
8.- Seven steps to heaven (M. Davis) 4m34s
Miles Davis va fer el disc homònim el 1963 per a Columbia essent-ne el seu vuitè, i amb
un quintet de transició entre el primer i el segon ja més modern amb Wayne Shorter i demés. Un tema que
comença amb una intro de contrabaix i piano i que ja a la part A el tema, melodia i ritme, no tenen
el swing que sí té el pont, o la B
del tema, amb una escala disminuïda ascendent. El swing es dispara en les
improvisacions, i la primera amb el líder a tot drap, demostrant el magnífic
estat de forma que aleshores tenia, i és que els anys no passen baldés i parlem
de fa 19 anys amb un Geni pletòric
d’energia vital. El pianista Kucich
no afluixa tampoc, i ben recolzat pel walking del baixista Gonzales executa un magnífic i brillant solo, també recolzat pel
baterista, a tot swing. Kucich es
mostra brillant i ràpid i pulcre en la digitació, recordant i salvant les
distàncies al nostre genial pianista Tete
Montoliu. El tema torna a aparèixer i així és de la manera que l’acaben,
amb la intro inicial. Els aplaudiments són del públic amic que va poder
assistir a l’enregistrament als estudis
de TVE1.
Deixem el magnífic projecte de Geni
Barry Quartet ......
I nosaltres seguim però......deixeu-me que us digui que podeu entrar al
web de www.freshsoundrecords.com
per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la
botiga Blue Sounds al carrer Benet
Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos,
llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns
pel matí a l’amic Enrique Heredia,
mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del
Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des
d’aquí una forta abraçada.
I seguim el programa amb alguna de
la música del segon set al Flushing
Town Hall de Mercedes Rossy Quintet
en el tercer tema del segon set amb la magnífica composició de Wayne Shorter anomenada....
3.2.- Fee-Fi-Fo-Fum (W.
Shorter) 7m25s
Aquest és un tema que Wayne
Shorter va encabir en el seu magnífic disc “Speak No Evil” enregistrat el 24 de desembre del 1964 i editat per
Blue Note el 1966, a cavall entre el
Hard Bop i el Jazz Modal, com va essent tot aquest projecte de Mercedes Rossy. A Wayne Shorter el van acompanyar Freddie Hubbard, Herbie Hancock, Ron Carter i Elvin Jones, ja
veieu, dos joves cracs aleshores i dos que ja portaven una carrera ben sòlida,
els dos darrers. Un tema preciós de Shorter
com tants altres d’aquest genial músic, encara viu entre nosaltres. Mercedes l’ha iniciat al piano i base
rítmica, seguint els canvis rítmics característics del tema. El solo, ha
aparegut sense adonar-nos-en, una vegada fet el primer chorus. Tornar a
considerar el control que tenia Mercedes
del piano, on ambdues mans n’eren prou protagonistes. Un solo on demostrà el
seu domini en improvisació solista de la mà dreta, i de nou, el control
harmònic de la seva esquerra. Mark
Turner segueix ara amb el suport de la base rítmica i amb swing delicat. Un
mestre del saxo tenor aleshores, o sigui fa 20 anys quasi, i molt més que ho és
ara. Ja he dit en aquest programa que continua col·laborant amb la família Rossy, i així és que amb el Jordi Rossy van fer un extraordinari
concert al Jamboree acompanyat d’un
altre “mostru” anomenat Joshua Redman,
i els no menys Jaume Llombart, Doug
Weiss i Adam Cruz, i que podeu veure en un vídeo penjat per qui us parla al
canal youtube del Jazz Club La Vicentina amb quasi
11000 visualitzacions. Ànims.
I nosaltres acabarem aquest programa especial dedicat a dos discos
editats el segle passat i amb pocs anys de diferència i ho farem amb el
magnífic tema de Victor Lewis
anomenat...
5.2.- Hey it’s me you are talking to (V. Lewis) 15m26s
Doncs aquest és un tema que el mateix Turner enregistrà el 1998 i ve aquí que li devia agradar molt, tant
com a la líder, que el va incloure. Un tema potent encetat per riffs al piano i
que ben aviat el gran saxo tenor ha iniciat amb la melodia, essent ell mateix
qui ha encetat els solos a tot swing, i és que el walking de Weidenmüller és brutal, alhora que el
swing del baterista Jeff Ballard. No
gens menys és l’aportació de la líder a base de magnífics acords. Turner és ell mateix un fidel seguidor
de Shorter i per descomptat que de Coltrane i Rollins. El seu llenguatge
fluid i fresc ens el mostra de manera evident en aquest brutal solo. A Wilson feia una mica que no
l’escoltàvem i ja el trobàvem a faltar. El magnífic so del seu saxo alto,
alhora que la seva moderna concepció i creativitat, van de la mà d’una tècnica
súper depurada. El seu llenguatge i fraseig és també post-bopper i així l’hem
pogut escoltar. De fet, Mercedes Rossy
va muntar un quintet extraordinari aleshores i igualment ho seria ara, tot i
haver-hi tants i tants músics de grandíssim nivell. Ella mateixa segueix
enlluernant-nos amb el seu gràcil i no gens fràgil solo. Modernitat, bellesa,
bon gust, creativitat i segur una gran empatia i moltes altres virtuts
personals, tenia aquesta magnífica músic i persona. No vaig tenir el plaer de
conèixer-la, però sí tinc la sort de tractar amb els seus dos germans, Jordi i Mario molt sovint amb el primer
i de tant en tant amb el segon, com també amb el seu nebot, Fèlix, amb aquest noi força sovint en
els diferents locals de la nostra capital. El tema ha acabat amb un grandíssim
solo del gran Jeff Ballard i tornant
a la melodia inicial, la del gran tema de Victor
Lewis.
Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com
i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
Doncs ara sí que ja hem acabat el programa especial d’avui dedicat a dos
projectes enregistrats en directe, el primer de Geni Barry Quartet a l’estudi de TVE1 i aquest darrer al Flushing Town Hall amb Mercedes Rossy Quintet. Espero i
desitjo que us hagi agradat la proposta d’avui, i ja sabeu que cada setmana és
diferent de l’anterior. En fi, agrair-vos la vostra presència aquí o al blog
del programa que ja sabeu què és jazzclubdenit.blogspot.com.es, i jo mateix, Miquel Tuset i Mallol us convido a
trobar-nos la setmana vinent, amb més música, un micro conte de Teresa Tuset i amb les meves
explicacions que espero us siguin útils. Molt bona nit a tothom i molt bon Jazz Club de Nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
Programa 316: Fresh Sound Records - Sergio Gruz Trio, Counterpoints i Ron Carter & friends, dimecres 21 de març de 2018
0 comentaris
Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio
Sant Vicenç 90.2 a Ràdio Molins de Rei
91.2 a Ràdio Abrera 107.9..............
amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia
el nostre amic Cifu. A ell li
dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un
petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol
qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les
novetats dels nostres músics.
Doncs avui hi tornem amb un programa dedicat a la discogràfica de casa
nostra Fresh Sound Records i com
sempre amb dos treballs de la Fresh
Sound New Talent
i que seran els de la formació Counterpoints
i el seu “Subway Lines”, i el disc de l’amic Sergio Gruz Trio anomenat “Indios”. Acabarem el programa amb un
vinil de 180 grams digitalitzat en primera escolta per qui us parla, i que serà
el de Ron Carter anomenat “Where?”.
Avui, i com ja va essent habitual, podreu escoltar un micro conte relacionat
amb el Jazz, Clubs de Jazz i demés relacions, i avui ho encetarà Teresa Tuset. Així és que ja tenim una
altra col·laboradora, i crec que amb la Carme dela Fuente i la Teresa
ja en tindrem prou, i elles dues ho aniran alternant, avui la Teresa
i la setmana vinent la Carme.
però......deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per
veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la
botiga Blue Sounds al carrer Benet
Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos,
llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns
pel matí a l’amic Enrique Heredia,
mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del
Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des
d’aquí una forta abraçada.
Com sempre em passa i avui no n’és una excepció, el més difícil ha estat
seleccionar les músiques que no sonaran en aquest programa, car dels tres
discos que escoltareu, totes elles eren adequades per a l’escolta. O sigui, que
com sempre us dic, entreu als webs que us posaré al blog del
jazzclubdenit.blogspot.com.es i així poder-los adquirir.
Comencem doncs amb el projecte del pianista establert a París, Sergio Gruz amb....
“INDIOS”
Sergio Gruz Trio
Editat per Fresh Sound New
Talent FSNT 530
Enregistrat per Jordi Vidal el
6 d’octubre de 2016 al Laietana Estudi, Barcelona.
Mesclat per Max Jésion al
Bopcity de París.
Produït per Sergio Gruz
Productor executiu, Jordi Pujol
Sergio Gruz, piano
Paco Weht, contrabaix
Ramiro Rosa, bateria
Totes les composicions són de Sergio
Gruz.
Doncs dir-vos que aquest pianista ens va acompanyar en un concert al Jazz Club La Vicentina l’octubdre
de 2015 formant part dels Pomodoro Hunters, projecte liderat per
l’amic Luca Tondena on també hi
havia Ramiro Rosa i José López al contrabaix. Aquest és un
pianista argentí establert a París
de fa força temps, on hi viu i treballa. De tant en tant visita als seus amics
argentins i barcelonins i així és que també el criden per formar part de
projectes diversos. Quan va venir al JClV
crec recordar que va aprofitar per tocar al Soda Acústic de Gràcia i
també al Big Bang del barri del Raval.
Aquí teniu l’enllaç a la web de FSNT , la d’aquest disc...
Comencem amb el preciós tema que parla de lo ric que és el seu imaginari
d’ençà un temps cap aquí...
8.- Mon imaginaire est très rich ces temps-ci (S. Gruz) 5m12s
Doncs sí que ha resultat ser força ric l’imaginari del Sergio i vet aquí que així ens ho ha
plasmat, amb un tema que s’ha iniciat delicadament però que mica a mica s’ha
anat desenvolupant vers la modernitat rítmica i melòdica, també amb una gran
improvisació del líder, que ha seguit de manera contínua el propi tema, la
pròpia melodia, sense adonar-nos-en. Us haig de dir que l’acompanyen dos grans
amics, d’ell i nostres, el Paco Weht i
Ramiro Rosa, argentins com ell, i aquests establerts a casa nostra de fa
força temps, i que ves per on també han vingut ha tocar al JClV. Magnífic tema que ens situa en l’òrbita d’aquest músic i la
seva música.
I com sempre, cerquem comentaris sobre els projectes, i aquest és el que
va fer Dave Jones del Jazz Journal Magazine el novembre de
2017.
"Aquest és una altra realització d'alta qualitat per a piano de Fresh Sound New Talent, que arriba per
a refrescar-nos sense escarafalls, a diferència de molts altres discos
contemporanis de jazz. Tota la música està composta pel líder i la portada del
disc és de Marcos Carrasquer, i el
text interior està relacionat amb el contingut musical i el tema,
"Indis" (indis), es refereix a la conquesta d'Amèrica per part dels
espanyols.
“Vinieron. Ellos tenían la Bíblia y nosotros teníamos la
tierra. Y nos dijeron: “Cierren los ojos y recen”. Y cuando los habrimos, ellos
tenían las tierras y nosotros teníamos la Bíblia.”
Seguim ara amb un tema més viu i modern de melodia, que ens apropa al
jazz contemporani de refilada, i ho fem amb....
9.- Brazuka (S.
Gruz) 3m14s
Un tema curtet, amb un ritme magistral marcat pel Ramiro a la bateria i Paco al contrabaix amb marcades i puntuals notes.
Com abans, la música del solista i líder ha anat passant sense solució de
discontinuïtat del tema a la improvisació. Els inicis han estat realment
sorprenents i més ho han estat les continuacions de tots tres, amb la base
rítmica superba i el líder al piano, que literalment ha estat magistral. Una
molt bona composició que ens mostra de com infinites són les possibilitats per
crear música, on hi ha melodies, harmonies i ritmes, i aquetes tres
característiques les hem escoltat i a un gran nivell. Músiques les d’aquest
músic argentí amb algun flaire de Latin Jazz però tant subtil que no el situaríem pas com a primordial i sí en
canvi, denotem el seu estil a lo Bill
Evans clarament sense oblidar a Brad
Mehldau.
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra
entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà
tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el
catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí
una forta abraçada.
Seguim amb el que ens diuen des de Jazz
Journal Magazine......
Així que aquest és el context, però què passa amb la música? Es tracta
d'un trio de piano amb una gran quantitat de sons musculars, sonant com un gran
nombre d'altres trios contemporanis de piano de jazz, però això és una mica
enganyós en aquest cas, ja que gran part de l'àlbum és, al seu torn, delicat,
reflexiu , melòdic i atractivament rítmic d'una forma peculiar i monacal.
I seguim ara amb un altre tema que clarament és una referència al genial
Thelonious Monk, tema anomenat...
4.- Strollin’ (S.
Gruz) 3m43s
Certament els inicis ens han recordat algunes frases o millor dit, algun
fraseig del genial Monk. Els acords,
dissonants en alguns casos, també ens l’han recordat. Un tema que comença amb
un Groove latent que poc a poc s’anirà convertint en swing, i igualment que els
temes anteriors, sense saber quan s’acaba el tema i quan comença la
improvisació, el líder es reconverteix en algú que molt ha admirat i escoltat a
Bill Evans. Paco i Ramiro ben bé han
entès quan s’havia de produir aquest swing i així és que l’han clavat. Sergio demostra una vegada més el seu
nivell interpretatiu al piano, i també el seu gran nivell com a compositor. Els
seus temes són rics en amalgames diverses, ritmes perfectament trobats on el Groove
i el swing es donen la mà, i les melodies ens mostren una música fresca, gens
presumptuosa i sí realment farcida d’honestedat.
I ja acabant amb el comentari de Dave
Jones...
Com un podria esperar, hi ha un fort sabor llatí, però no s'utilitza de
manera exagerada, i en llocs, sobretot enmig de l'àlbum, Gruz sona bastant a Evans,
en termes de línies de la mà dreta i similar a Mehldau per les composicions, on en el tema “Esha” sembla que
gairebé podria haver estat escrit i interpretat per Mehldau. No dic que aquests dos pianistes siguin semblants, sinó
que la influència d'ambdós es pot escoltar aquí a vegades en la manera de tocar
de Gruz. Tot i això, Gruz sembla tenir alguna cosa pròpia,
el ritme en les composicions el segueix de ben a prop. Entre tots tres han
creat un àlbum que em va fer créixer l’admiració en cada escolta successiva
".
Dave Jones (novembre de 2017)
Jazz Journal Magazine
I seguim encara amb aquest projecte amb el tema anomenat....
10.- New Bossa (S.
Gruz) 5m52s
Doncs ja heu pogut escoltar quina manera te el Sergio Gruz de concebre la “Bossa”, de fet, la seva “New Bossa”.
Modernitat però sense oblidar els orígens, tot i ésser el ritme força
modificat, per dir-ho d’alguna manera. Una melodia principal que a moments ens
recorda músiques de la seva Argentina natal, amb apunts de tangos i demés. És
força evident que les músiques del seu estimat país hi són presents en tot el
seu projecte, barrejades sàviament amb les de la més rabiosa actualitat. La
base rítmica, perfectament conjuntada amb el Paco Weht i Ramiro Rosa fan un treball impressionant, amb el
baterista marcant el ritme amb plats, xarles i amb els copets delicats a la
caixa així com amb contratemps o similars. Una melodia desenvolupada també
sense solució de discontinuïtat enllaçada amb el seu solo, el d’aquest magnífic
pianista establert a París. Paco ha fet un melòdic i precís solo,
recolzat per Ramiro i amb la melodia
de fons, la del líder i compositor de tots els temes d’aquest gran projecte.
De Ramiro Rosa dir-vos que ha
vingut algunes vegades al Jazz Club La Vicentina , i com he
dit abans, un dels dies va ser el del Luca
Tondena Quartet amb el mateix Sergio
Gruz i José López. Ramiro forma part de d’altres projectes
com el que comparteixen amb Elisabet
Raspall i Jordi Mestres entre
molts altres. Paco Weht ens havia
acompanyat en algunes de les Jam Sessions que fèiem a la
Sala Xica.la Vicens Martín
I nosaltres acabem ja el projecte de Sergio Gruz amb el primer track del disc anomenat.....
1.- C’est possible (S.
Gruz) 4m43s
Doncs quin altre tema més impressionant el de Sergio Gruz on sobretot la concepció sobre la base rítmica sembla
haver estat la clau de volta d’aquesta composició. Una meravella rítmico-melòdica
amb uns inicis impactants de tots tres, i fent la melodia principal piano i
contrabaix. Després, contrabaix i bateria seguint igual però ja amb el líder
desmarcat fent una ampliació melòdica. El solo del Paco ha entrat una vegada acabada la primera exposició del tema.
Increïble ell en aquest solo tant i tant rítmic, però és que el tema així ho ha
exposat. El líder s’hi ha afegit, i el final d’un i l’inici de l’altre han aparegut
com en tots els temes d’aquest gran projecte, que sembla ser el seu Leit Motiv
principal. Al final de nou la trempera rítmica amb les notes de piano i
contabaix alhora per acabar el tema de cop. Magnífic tema i projecte. Qui sigui
capaç de dir que el concepte de trio a piano, contrabaix i bateria està vivint
els seus darrers moments no està gaire bé del caparró.
Doncs nosaltres deixem aquest projecte però....
Abans dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/
hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial
de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues,
Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. O sigui que
agrair-li al Josep Roig el seu
suport i des d’aquí una forta abraçada.
Seguim amb el segon projecte de Fresh
Sound New Talent i ara amb el magnífic quartet Counterpoints i el seu projecte...
“SUBWAY LINES”
Counterpoints
Editat per Fresh Sound New
Talent FSNT 520
Enregistrat per Andy
Neresheimer el 14 i 15 de novembre de 2015 als Playground Studios, Zurich.
Produït per Counterpoints
Productor executiu, Jordi Pujol
Ohad Talmor, saxo tenor canal esquerre
Christoph Irniger, saxo tenor canal dret
Baenz Oester, contrabaix
Vinnie Sperrazza, bateria
Aquí teniu l’enllaç al web d’aquest disc de FSNT
Doncs estem a punt d’escoltar una música embolcallada de
contemporaneïtat. Un quartet amb dos saxos tenors, contrabaix i bateria, no és
una formació gens típica, i tot i no ser-ho, ara mateix recordo que vam veure
un quartet així al Jamboree i no fa
massa, amb dos saxos tenors, amb Melisa
Aldana i Jure Pukl. Una altra magnífica proposta de dos mestres del saxo
tenor. Avui la proposta segueix la línia contemporània de Melisa i Jure, i és que els dos saxos tenors són també dos cracs de
la modernitat en aquest instrument. Aquest és un projecte amb 10 temes
magnífics, on la diversitat rítmica hi és clarament delimitada pel fet
d’haver-hi tres temes encabits en els tempos més suaus, més lents, quasi en el
concepte de balada. D’aquests tres temes així de delicats us proposo escoltar
el compost per l’Ohad Talmor que
sona, recordeu pel canal esquerra mentre que Christoph Irniger ho fa pel
dret. El tema de l’Ohad Talmor és
l’anomenat...
3.- Two Fools Tears (O.Talmor) 6m48s
Ja us haureu adonat que aquest tema està estretament relacionat amb el
conegut “Tea For Two”, de fet la melodia és la mateixa, si n’exceptuem el pont
i alguna part més. És una revisió del conegut tema del musical No, No, Nanette
de 1925 amb música de Vincent Youmans.
Dóna la impressió que sigui el seu petit homenatge a les músiques primeres dels
musicals que passarien a formar part dels estàndards de Jazz. Els nostres
herois però, n’han fet una magnífica revisió, un magnífic arranjament quasi
convertint-la en una altra cosa, una altra cançó, tot i tenir sempre present la
melodia principal, i per descomptat la harmonia. Després de la presentació del
tema, Ohad Talmor ha fet la seva
aportació solista a tot swing ben marcat pel walking de Baenz Oester al contrabaix i el “raid” de la bateria de Sperrazza. El mateix contrabaixista ha
fet un magnífic solo al contrabaix, afegint-s’hi els dos saxos i bateria en els
moments finals d’aquest preciós tema que va molt bé per anar-nos situant en
l’ona musical d’aquest magnífic quartet, amb una base rítmica de contrabaix i
bateria, el primer no massa conegut, i sí molt més el Vinnie Sperrazza el qual ha sonat en aquest programa algunes
vegades amb Jacob Sacks i l’amic Masa Kamaguchi.
I ara escoltarem el micro conte de la Teresa Tuset
.............................
Doncs jo ho sabeu, sí que un pot anar al Blue noten, però després ha de visitar-nos al Jazz Club La
Vicentina.. .ha...gràcies cusineta.
En fi, que la discografia de Ohad
Talmor comença el 1998 The Other Quartet “13 pieces”, amb Russ Johnson, Jim
Hershman, Mike Sarin, editat per Knitting Factory, passa per projectes amb Lee Konitz el 2000, 2004 i 2005 amb el Lee Konitz New Nonet amb l’Ohad Talmor dirigint-los. Amb Steve Swallow en va fer dos més el 2008
i 2014 en format trio amb Steve Swallow
/ Ohad Talmor / Adam Nussbaum.
Seguim ara amb un canvi substancial tan rítmic com melòdic i ho farem
amb el tema compost per Christoph
Irniger anomenat...
6.- Dance (Ch.
Irniger) 5m04s
“Dance”, ha utilitzat els acords de John
Coltrane a "Giant_Steps" com a punt de partida per després
desenvolupar-lo tal i com l’hem pogut escoltar, fent tota una demostració de
força rítmica i harmònica. Un tros de tema on també hem pogut escoltar al gran
bateria Sperrazza en tot el seu
esplendor. Un tema que ha començat a duet de saxos seguint els passos de gegant
de Coltrane amb una base rítmica
impressionant. Després de l’exposició del tema, ha estat el compositor qui ha
encetat el seu solo sobrevolant les estructures harmòniques i rítmiques. Ohad Talmor ha continuat amb la seva
exposició per ben aviat compartir-ho tots dos, primer l’un i després l’altre en
una mena de curtets solos que finalment han deixat pas al magnífic solo del
baterista americà. Al final dos saxos donant-li el suport adequat a un Vinnie Sperrazza que ha estat superb.
D’altres projectes discogràfics de l’Ohad Talmor són un parell que va fer amb l’Evaristo Pérez Trio feat Ohad Talmor primer el “Why” i després la
"Suite Paul Klee". També l’Ohad Talmor NEWSREEL, amb Jacob Sacks, Matt Pavolka, Dan Weiss,
etc; el BlueSeven
"Collage" amb Daniel
D'Alcántara, Denis Lee, etc.. amb Kurt
Rosenwinkel i OJM "Our Secret World" del 2010, per acabar el 2016
amb el Dan Weiss “Sixteen:Drummers
Suite”.
Seguim encara amb més música d’aquest gran quartet, ara amb més swing
amb el tema compost per l’Ohad Talmor
anomenat....
1.- Subway Line3 (O.
Talmor) 5m09s
Aquest tema es basa en la progressió d’acords de "I Remember
You", tema publicat el 1941, amb música de Victor Schertzinger, i lletra de Johnny Mercer. Doncs ja heu pogut escoltar quin tros de tema a
màxim de swing ens ha compost el Talmor,
ells dos però l’han començat a duet omplint l’espai de notes tot i semblar-nos
que eren més de dos instruments. Els
solos de Christoph i Talmor volant sobre les harmonies del
“I remember You” han estat magistrals, després dels quals hem pogut gaudir de
nou amb un solo del gran contrabaixista Baenz
Oester per després fer uns “vuits” amb saxos i bateria per arribar al final
d’aquest magnífic tema a tot swing.
Christoph Irniger, nascut el 1979, és un músic suïs,
saxofonista, compositor i director de bandes. Segons el Neue Zürcher Zeitung, "sens dubte és un dels grans talents de
la seva generació". En els últims anys, Irniger s’ha fet un nom a ell mateix en una sèrie de formacions,
tocant jazz, rock i d’altres estils. Com a músic d'una generació que li agrada
treballar en múltiples projectes d'estils eclèctics, dirigeix una àmplia
gamma de projectes musicals diferents i sorprenents. Aquest és un
instrumentalista amb una educació ferma, i un compositor amb una visió
artística, que genera de forma constant noves idees, realitzades gràcies a la
passió per la música. La revista alemanya Jazzthetik
diu: "Les persones que coneixen el jazz confirmen que és un dels músics
més prometedors del jazz suís contemporani".
Doncs acabarem el projecte d’aquest magnífic quartet amb un tema compost
per Christoph Irniger tema també a
tot swing, anomenat...
2.- Lennie Grass (Ch.
Irniger) 6m04s
Aquest tema es basa en la progressió d'acords de l’"I Got
Rhythm", un R&Ch que han utilitzat tants i tants compositors per a
desenvolupar els seus temes, i parlem de genis com Charlie Parker, Sonny Rollins i tants més potser no tant genis,
però. Un tema “fast” com se solen tocar els R&Ch i de quina manera més
impressionant ha sonat aquest saxofonista en el seu solo pel canal dret,
recordeu, després però d’haver-lo començat tots dos alhora, a tot ritme. Ohad Talmor ha seguit amb el seu pel
canal esquerra també amb una gran demostració de potència sonora, recursos
estilístics i fraseig modern. Ambdós són uns mestres en el llenguatge jazzístic
modern sense oblidar la tradició. Després del solo de l’Ohad ha estat el baterista Vinnie
Sperrazza qui n’ha desenvolupat un de magnífic, llarg, potent i ric en
sonoritats de caixa, timbales, plats i demés estris percussius. El tema arriba
al final de cop, tot i havent fet la melodia a duet els dos saxos tenors,
magnífics tots dos, magnífics tots quatre.
Irniger s’estima el jazz, i la manera de tocar-lo
està molt arrelada en la tradició, influït pels seus diversos exponents. No
veu, però el jazz que representi un so o un contingut concret, sinó com una
forma de fer música. Ell diu: "Per a mi el jazz és aquesta música que
sempre processa la música del seu temps. Es tracta més de la manera com toques
que el que toques". S'obtenen idees de tots els estils de música i de la
mateixa vida; en aquest sentit, les principals inspiracions són la seva llar,
el llac de Zuric, les muntanyes, la
seva família, la gent, els viatges (sobretot a Nova York) i una sèrie d'altres formes d'art. Li donen els temes i aquests
alimenten la seva passió per la música, i Irniger
situa la melodia sobre tota la resta de l’harmonia i ritmes. Fins i tot en
passatges denses i complexos, o dins del Free Jazz, busca el moment i intenta
donar a les línies melòdiques dels diferents instruments un pes igual. El
periodista Peter Haffner escriu
sobre les seves composicions, "les peces són poemes tonals, que demostren
que les melodies enganxoses i els paisatges sonors complexos no necessiten ser
excloents, de fet, cadascun necessita de l'altre".
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar
al web de www.moonjunrecords.com i
veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest
programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Doncs nosaltres acabarem el programa amb el vinil de 180 grams
digitalitzat en primera escolta per qui us parla, i serà el magnífic disc de Ron Carter anomenat...
“WHERE?”
Ron Carter with Eric Dolphy,
Mal Waldron
Editat per Prestige - PR 7843
Enregistrat per Rudy Van Gelder
el 20 de juny de 1961 a Van Gelder Studio, Englewood Cliffs, Nova Jersey
Distribuït per Fantasy Records
Eric Dolphy, saxo alto,
clarinet baix, flauta
Mal Waldron, piano
George Duvivier, contrabaix -
(pistes: A1, A2, B1, B2)
Ron Carter, contrabaix,
violoncel
Charlie Persip, bateria
Aquesta és una joia del Jazz en l’era hard bop, i ho és també per la
inclusió del violoncel en aquest món del Jazz, on aquest instrument no semblava
haver-hi tingut cabuda. Vet aquí que Ron
Carter el va voler incloure amb temes a contrabaix i cello, cosa insòlita
el 1961 i fins i tot per ara.
Aquí teniu l’enllaç a la pàgina web del disc..
Comencem ja amb les músiques d’aquesta meravella, vinil de 180 grams
digitalitzat, no ho oblideu, i ho farem amb el preciós gospel de Sy Oliver anomenat...
B2.- Yes, I Indeed (Sy
Oliver) 5m48s
Amb un tema així de maco i senzill, melòdicament parlant, poc ens
podríem imaginar que els solos sonarien així de moderns, però és que, senyores
i senyors, ens acompanya el gran Eric
Dolphy. Ell, a la flauta, va ser un dels primers en utilitzar-la
assíduament en el món del Jazz, i tocant-la de la manera més moderna possible
aleshores, un tema on hem pogut escoltar a Ron
Carter tocar el cello a pizzicato i on George
Duvivier ha tocat el contrabaix. I tot i la melodia gospel força
reconeguda, la qual fins i tot em sona a música del wild west, el tema ha volat
en la improvisació de Dolphy vers
espais siderals no explorats. I és que a l’Eric
Dolphy l’admiro molt, amics meus. Mal
Waldron fa el seu solet encabit en el món del gospel, nítid i pulcre per
després fer-ho el líder Carter a pizzicato,
com hem dit abans.
Veiem què ens en diu Jim Todd:
All Music Guide
"Aquest set de temes del 1961 van aparèixer sota el nom d'Eric Dolphy, però és, de fet, el primer treball del baixista Ron Carter com a líder. Carter i Dolphy havien tocat junts en
el grup de Chico Hamilton i en
magnífic disc de Dolphy, “Out There”
del 1960. “Where ?” té elements en comú amb tots dos, però està més a prop del
jazz de cambra que en Hamilton feia
a la dècada de 1950, i no tant amb el més avantguardista Dolphy. Tal i com van fer amb el disc de Dolphy, Carter toca el violoncel en tres de les sis pistes.
Escoltem ara el magnífic tema Romberg
& Hammerstein II anomenat...
A3.- Softly as in the morning sunrise (S. R. & O. H.) 7m21s
"Softly, as in a Morning Sunrise" és una cançó popular amb
música de Sigmund Romberg i lletra
de l’Oscar Hammerstein II que van
fer per a l'opereta The New Moon del
1928. Aquest és un tema interpretat per quasi tothom i que podem escoltar
sovint en les Jam Sessions que es fan arreu. També és un dels temes que tocava Ron Carter amb el Bobby Timmons Trio i on el podem escoltar, aquí, de quina manera
toca el contrabaix, àmpliament, amb l’arc i amb una agilitat impressionant. Eric Dolphy ha tocat el saxo alto de la
manera tant personal que ja tenia, però tot i així se li poden trobar algunes
reminiscències de Charlie Parker. Dolphy
estava en el zenit de la seva carrera amb una expressivitat única, velocitat
d’execució amb amplis intervals de notes, i llenguatge propi. El vam perdre el
1964, i encara el plorem, com amb tants altres que ens van deixar tan aviat.
recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com
i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
Seguint amb el que ens diu el Jim
Todd....
L'habilitat de Carter és
innegable, però la seva interpretació sobre “Where?” és una mica amable i
monocromàtica. El duo senzill amb George
Duvivier, (en el tema “Bass Duet” que no posarem), és una conversa
tranquil·la que no requereix demandes sobre qualsevol d'aquests gegants contrabaixistes.
Dolphy, que toca el clarinet baix,
el saxo alto i la flauta, té una perspectiva molt més interessant, tot i que no
ens mostri la seva vertadera cara, tal i com ho fa en altres escenaris. El
pianista Mal Waldron és
característicament sec, econòmic i balancejat. El baterista Charlie Persip impressiona
tranquil·lament amb un treball reflexiu i detallat. Duvivier toca el contrabaix quan Carter toca el violoncel.
Escoltem ara un dels temes de Ron
Carter, el primer tall de la cara A, anomenat...
A1.- Rally (R.
Carter) 5m36s
Doncs ja heu pogut escoltar quina meravella de modernitat, i recordeu
que ho varen enregistrat el juny de 1961 quan el naixement de la música Pop
encara havia de succeir. O sigui que la conclusió és que la humanitat,
aleshores, no estava preparada per tot això que feia temps que s’esdevenia ja
des del BeBop, o les altes instàncies polítiques veien en aquesta música molt
de revolucionari. Tema on Carter
toca el violoncel sovint a duet amb Dolphy
en l’inici del tema. Després, aquest mestre fa un solo amb aquest instrument
que crec jo deu haver estat irrepetible en aquest el context del Jazz. De la
mateixa manera que abans amb el saxo alto, Dolphy
ara amb el clarinet baix, investiga quines són les sonoritats amagades d’aquest
instrument que ell va popularitzar en el món del Jazz. Després d’ell, d’altres
ho ha intentat com per exemple John
Shurman entre d’altres, però segons la meva opinió, ningú ha aconseguit els
sons i ha improvisat tan àgilment com ho va fer Eric Dolphy. Com es nota la meva admiració, oi?
I ja acabant amb el que ens diuen des de All Music Guide....
En els temes del disc hi ha dos originals de Carter, dos estàndards i un parell de de Randy Weston. El "Saucer Eyes" de Weston, el millor tema
de l'àlbum, presenta una forta actuació en grup, una afirmació força lacònica
de Waldron, l'exuberant flauta de Dolphy i un captivador treball
d’escombretes de Persip. El
"Rally" de Carter, amb el
clarinet baix de Dolphy i el treball
de violoncel més aventurer d'aquest compositor, és el més proper als treballs de Dolphy d'aquest període ". Jim
Todd: All Music Guide
I nosaltres, ara sí, acabem projecte de Ron Carter amb Eric Dolphy
i demés, i també acabem el programa d’avui, i ho farem amb el tema de Randy Weston anomenat...
B3.- Saucer Eyes (R.
Weston) 5m07s
Aquest és un tema que Weston va
enregistrar a Nova York el 4 de juny de 1960. Amb un inici amb escombretes a
càrrec del baterista Charles Persip,
i ja ben aviat hem pogut gaudir de nou amb la mestria de Eric Dolphy ara amb la flauta, un altre instrument que ell es va
encarregar de popularitzar en el món del Jazz. En anteriors programes hem pogut
escoltar d’altres flautistes en el Jazz com per exemple Yusef Lateef, un altre gran poli-instrumentista. Dolphy ens torna a enlluernar amb la
seva gran intel·ligència harmònica i velocitat d’interpretació ara amb la
flauta, però és que ell, en qualsevol dels instruments amb els quals avui l’hem
escoltat, era tot un gran mestre. Mal
Waldron al piano realitza un molt bon solo també. Ron Carter ara al contrabaix, magnífic també, ens parla de Randy Weston tot i dient d’ell que “és
un molt bon amic, però no és aquest el motiu d’haver-li posat dos temes en
aquest disc. Ell va escriure molt bona música i el problema ha estat en
escollir quins serien els dos temes seus que havia de posar, cosa que sempre em
passa a mi en aquest programa.
Bé, doncs ja hem acabat el programa d’avui dedicat a Fresh Sound Records havent escoltat
diversitat musical, tota de gran qualitat, esperant que hàgiu gaudit primer amb
el projecte de Sergio Gruz, “Indios”,
després amb el quartet Counterpoints
i el seu “Subway Lines” i haven acabat amb el magnífic “Where?” de Ron Carter amb Eric Dolphy, Mal Waldron, etc....
Ara sí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu que
és jazzclubdenit.blogspot.com.es, jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat i seleccionat les seves
músiques, dir-vos que us espero la setmana vinent i us desitjo molt bona nit i
molt bon Jazz Club de Nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
