" THELONIOUS MONK”
DISC PRIMER “MISTERIOSO”
Editat i compilat per Proper Records el 2006
La primera sessió de gravació la van fer el 15 d’octubre de 1947 amb formació de sextet.
Thelonious Monk, piano
Idrees Sulieman, trompeta
Billy Smith, saxo tenor
Danny Quebec, saxo alt
Gene Ramey, contrabaix
Art Blakey, bateria
Comencem amb un tema en el pur estil Bop .
2.- Evonce (I.Quebec I.Sulieman) 3m01s
Ara ja amb un clar estil pianístic inventat per Monk
4.- Thelonious (T.Monk) 2m59s
Al cap de nou dies, Monk va tornar als estudis, aquesta vegada amb format de trio:
Thelonious Monk, piano
Gene Ramey, contrabaix
Art Blakey, bateria
per enregistrar aquestes meravelles; una de les seves grans balades
6,. Ruby my dear (T.Monk) 3m05s
Un dels punts àlgids d’aquesta sessió amb dues obres mestres, on en el segon tema desenvolupa les seves idees, amb frases utilitzant les escales d’un to.
9.- Introspection (T.Monk) 3m08s
10.- Off minor (T.Monk) 2m58s
La tercera sessió a Blue Note va ser el 21 de novembre de 1947, i va utilitzar un quintet en aquesta ocasió.
Thelonious Monk, piano
George Taitt, trompeta
Sahib Shihab, saxo alt
Bob Paige, contrabaix
Art Blakey, bateria
Varen començar amb una variació d’un tema de Irvin Berlin, el Blue Skies i que va ser el magnífic In a walked Bud dedicat al seu amic Bud Powell.
11.- In a walked Bud (T.Monk) 2m54s
I ara una de les més interpretades i que va ser la primera composició de T. Monk el 1944. La va enregistrar Cootie Williams el mateix any, tot i que posteriorment, el 1946 ho va fer Dizzie Gillespie més en la onda del mateix Monk afegint-hi una introducció i una coda que ja per sempre més s’han incorporat al tema, també quan el va tocar posteriorment el mateix autor. Estem parlant de....
14.- ‘Round Midnight (T.Monk) 3m08s
El 2 de juliol de 1948 Monk va enregistrar la quarta sessió amb Blue Note, una sessió que va ser una de les millors, aquesta vegada amb el vibrafonista Milt Jackson, que posteriorment va ser un dels quatre del Modern Jazz Quartet.
Thelonious Monk, piano
Kenny “Pancho” Hagood, veu
Milt Jackson, vibràfon
John Simmons, contrabaix
Shadow Wilson, bateria
Un tema on Milt i Thelonious es conjuminen a la perfecció
17.- Evidence (T.Monk) 2m32s
Per continuar amb una de les obres mestres del Jazz, un tema on s’hi poden trobar intervals paral·lels de sextes i on Monk afegeix algun interval de sèptima a mode de dolça tortura.
18.- Misterioso (T.Monk) 3m20s
DISC SEGON “STRAIGHT NO CHASER”
Editat i compilat per Proper Records el 2006
Enregistrat el 23 de juliol de 1950
Thelonious Monk, piano
Milt Jackson, vibràfon
Sahib Shihab, saxo alt
Al McKibbon, contrabaix
Art Blakey, bateria
Varen començar amb Four in one de la qual, la presa alternativa enregistrada poc després va resultar molt més rica en solos que la original, o sigui que aquí va la alternativa.
2.- Four in one(alt take) (T.Monk) 3m25s
I una de les considerades obres mestres de Monk, de la qual el Gunter Schuller deia que no era un tema, no era una cançó, era un tema per instruments i encara més, que era una “abstracció”.
3.- Criss Cross (T.Monk) 2m54s
I ara una altra de les obres mestres de Monk, un Blues interpretat per quasi tothom dels grans, Miles Davis, Tete Montoliu, etc..i també en totes les Jam Sessions, el seu conegut...
5.- Straight no chaser (T.Monk) 2m54s
Va tornar als estudis de Blue Note el 30 de maig de 1952, ara amb un sextet
aquesta vegada amb:
Thelonious Monk, piano
Kenny Dorham, trompeta
Lucky Thompson, saxo tenor
Lou Donaldson, saxo alt
Nelson Boyd, contrabaix
Max Roach, bateria
El primer tema va ser-ne un que no el va enregistrar mai més...tema amb quintes bemolls i tritons a dojo.
8.- Skippy (T.Monk) 2m57s
Monk va signar per Prestige el 21 d’agost de 1952, tres mesos després d’haver enregistrat per Blue Note.
La primera sessió va ser el 15 d’octubre de 1952 en format trio:
Thelonious Monk, piano
Gary Mapp, contrabaix
Art Blakey, bateria
Un dels temes el no gaire conegut però sí identificable la procedència.
12.- Little rootie tootie (T.Monk) 3m03s
El tema millor d’aquesta sessió, amb un gran Art Blakey fent poliritmies, va ser el seu magnífic i conegut
15.- Bye-ya (T.monk) 2m44s
Varen acabar aquesta sessió amb un altre dels grans temes de Monk.
16.- Monk’s Dream (T.Monk) 3m03s
El 10 de desembre de 1952 varen fer la segona sessió per Prestige, també en format de trio però Max Roach va substituir a Art Blakey
Thelonious Monk, piano
Gary Mapp, contrabaix
Max Roach, bateria
Aquesta sessió va estar enterbolida per culpa d’un piano “desafinat”, la qual cosa es nota prou, malauradament.
17.- Trinkle, tinkle (T.Monk) 2m47s
DISC TERCER “WELL YOU NEEDN’T”
Editat i compilat per Proper Records el 2006
El 13 de novembre de 1953 va començar la tercera sessió amb Prestige aquesta vegada amb un quintet, i per primera vegada amb el gran Sonny Rollins.
Thelonious Monk, piano
Sonny Rollins, saxo tenor
Julius Watkins, corn francès
Percy Heath, contrabaix
Willie Jones, bateria
Tot i que el 1948 Columbia Records va adoptar el LP, les altres companyies no varen trigar en utilitzar-lo i els temes ja podien durar més de 3 minuts, collonut. Ara, l’enregistrament en estèreo no va arribar fins el 1958!
Comencem amb una magnífica melodia..
1.- Let’s call this (T.Monk) 5m03s
Un altre dels grans temes de Monk
2.- Think of one (T.Monk) 5m37s
La següent sessió amb Prestige va fer-se l’11 de maig de 1954 als estudis Rudy Van Gelder a New Jersey també en formació de quintet ara amb:
Thelonious Monk, piano
Frank Foster, saxo tenor
Ray Copeland, trompeta
Curley Russell, contrabaix
Art Blakey, bateria
Una altra de les seves meravelles i rareses
5.- We see (T.Monk) 5m13s
En un viatge a París el 1954, va ser convidat al tercer Festival “Salon du Jazz”, on va enregistrar per primera vegada a piano solo, i ho va fer pel segell francès Vogue el 7 de juny de 1954.
Escoltem el seu conegut...
14.- Well you needn’t (T.Monk) 3m21s
DISC QUART “BLUE MONK”
Editat i compilat per Proper Records el 2006
El 22 de setembre de 1954 Monk va enregistrar la seva darrera sessió amb Prestige com a líder amb la següent formació:
Thelonious Monk, piano
Percy Heath, contrabaix
Art Blakey, bateria
Escoltarem el seu conegut Blues
5.- Blue Monk (T.Monk) 7m35s
Posteriorment va signar per Riverside enregistrant un disc amb tot de temes del gran Duke Ellington, per després passar a Columbia i un etcètera que mirarem de continuar més endavant.
THELONIOUS MONK
(Rocky Mount, Carolina del nort 10-10-1917 / Nova Cork 17-02-1982)
Pianista i compositor d’estil molt personal, va ser un dels que hi era al club Minton’s de Harlem quan s’estava incubant el Bop. Ell hi va contribuir de manera palpable en la part harmònica i melòdica. La manera de tocar l’instrument, el piano, no te res a veure amb el model creat per Bud Powell generalitzat per tots els pianistes de bop. El model del Monk, provenia de l’estil Stride, i ell era en aquells moments un dels seus darrers representants. La seva tècnica essencialment percudida i que consisteix en polsar les tecles amb els dits de la mà estirats, produeix una sonoritat molt peculiar i excepcional en el Jazz. S’expressa amb poques notes si el comparem amb els seus contemporanis en el Bop, i la seva mà dreta no imita les carreres melòdiques dels saxos, sinó que produeix condensats pianístics de línies clarament articulades; la mà esquerra barreja acords. La posició dels seus acords està sovint subtilment desplaçada rítmicament respecte a la línia fixa del contrabaix. En els seus enregistraments en solitari apareix un altre tret personal que pren forma com a tensió rítmica provocada, ja que sovint, en l’acció conjunta de les dues mans, cap de les dues marca clarament el temps. A pesar d’aquesta aparent ambigüitat rítmica, Monk posseeix un fraseig contundent, amanit amb un swing fort i eficaç.
Com acompanyant crea un cert desconcert a molts solistes, entre els quals s’hi troba el mateix Miles Davis, ja que Monk no empra acords que enalteixen el discurs del solista sinó que utilitza motius curts del mateix material temàtic. Aquest conjunt de peculiaritats no son fruit de limitacions, sinó d’una elecció voluntària i reflexionada. Esporàdicament, aquests motius són substituïts per silencis. Creador de temes que es varen incorporar de manera immediata al repertori dels “estàndards” com són “’Round Midnight”, “Ruby my dear” i molts altres, Monk és el mestre indiscutible de lo que ell mateix anomenava “l’interior del tema”. Utilitzant formes externes tradicionals com el Blues o la balada am format AABA, utilitza recursos tals com transformar la part B, que normalment no és res més que el “pont” per tornar a la A, en la part característica del tema. Bill Evans deia d’ell: “Va crear una música pura i única, sense conèixer la tradició de la música clàssica occidental, treballant amb les formes externes del blues i la balada, donant-los estructures interiors de suport molt profundes”. Les seves composicions no tenen interpretacions rítmiques diferents, tenen un swing inherent a la seva pròpia estructura. Els seus temes combinen sàviament motius senzills i eficaços, i les seves improvisacions redueixen al màxim l’espai musical, renunciant explícitament a la exhibició tècnica.
Neix el 1917 a Rocky Mount, Carolina del Nord però la família emigra a Nova York i s’instal·la a San Juan Hill, límit de Harlem vers els barris blancs. Va començar a tocar el piano fascinat pel seu mecanisme, ja que aleshores era un bon estudiant de matemàtiques i física. El 1930 ja tocava a les “House rent parties” i tocava en format trio en bars del barri. El 1933 guanya el concurs per a pianistes aficionats del conegut Apollo. Deixa l’escola i acompanya a una predicadora evangelista formant part de la seva orquestra. A Kansas City impressiona a Mary Lou Williams que alaba la seva tècnica i gosadia harmònica. El 1936 torna a Nova York i pren classes a la prestigiosa Juilliard School. Coneix a Bud Powell i es fan amics; ambdós viuen al mateix barri. El 1939 entra a formar part del grup de Cootie Williams, que havia estat trompetista a la Big Band de Duke Ellington, i composa el seu primer tema “’Round Midnigth”, aclamat per tothom posteriorment. Monk es reuneix amb una colla d’amics entre els quals es trobaven el bateria de l’orquestra de Teddy Hill, Kenny Clarke, en el Minton’s, club i local social que el 1941 dirigirà el mateix Hill. Dizzie Gillespie i Charlie Christian penetren en el cercle i exerceixen una notable influencia en les Jams nocturnes. Durant tres anys, Monk va estar-se al local (les gravacions en directe es varen recollir en After Hour’s At Minton’s, Definitive) i només en 1944 grava amb el grup de Coleman Hawkins, qui es converteix en el seu protector. En aquests anys, Monk va contribuir a la creació de l’estil Bop, que serà definitivament impulsat per Charlie Parker. Després, Monk va forçar l’entrada de Bud Powell en aquell escollit grup de músics innovadors. Per aquella època va començar a ingerir grans quantitats d’alcohol.
El 1955 va passar al segell Riverside, el director del qual, Orrin Keepnews, era un dels grans admiradors de Monk. A l’any següent va enregistrar “Brilliant Corners” amb Sonny Rollins, Oscar Petitford i Max Roach i d’altres més, que va tenir un èxit inesperat de vendes i va obrir-li el camí a la fama. El 1957, gràcies a la mediació de Nica Koenigswarter, a qui havia conegut a París el 1954, va recuperar el seu carnet abans d’hora i va poder tocar amb John Coltrane al Five Spot durant la primavera i l’estiu d’aquell any. El 1959 s’associa amb Charlie Rouse amb qui hi estarà fins el 1970 amb un quartet que va visitar Europa i Japó en diverses ocasions. El 1962, essent ja una gran estrella, va passar al segell Columbia i el 30 de desembre de 1963 va fer un concert al Phillarmonic Hall del Lincoln Center amb el seu quartet i una gran orquestra, concert que va ser enregistrat i que va representar un gran èxit de crítica. El febrer de 1964 la revista Time li va dedicar la portada, la qual cosa va augmentar molt la seva fama i li varen realitzar moltes entrevistes en les quals es va mostrar més obert de lo habitual. El 1968 va deixar Columbia, molest per les imposicions musicals dels directors de la firma. En els anys 70, Monk va caure en una profunda depressió que es va manifestar en la resposta de Monk a la pregunta de Pearl Gonzalez respecte a l’objectiu de la seva vida...”Simplement morir”. Durant la seva gira europea el 1971 amb els Jazz Giants, el segell anglès Black Lion va enregistrar una sèrie d’interpretacions a trio amb Al McKibbon i Art Blakey que no només és el seu testament musical sinó també una de les seves millors gravacions de la seva carrera (“The complete London collection”). El febrer de 1973 va interrompre les seves actuacions al Village Gate i, trobant-se malament, se’n va anar amb Nica a la seva casa al costat del riu Hudson. El 30 de juny de 1976 va fer el seu darrer concert al Carnegie Hall, i després d’una sessió amb Barry Harris al “Bardley’s” va desaparèixer per sempre més de la vida pública. Va morir el 17 de febrer de 1982.
Traducció feta del llibre Guia Universal del Jazz Moderno escrita per Juan Giner, Joan Sardà, i Enric Vázquez. Un llibre editat per RobinBook.
SONNY STITT
Black Vibrations
Sonny Stitt-saxo tenor, saxo alt
Virgil Jones, trompeta
Leon Spencer, organ
Don Patterson organ
Melvin Sparks, guitarra
Idris Muhammad, bateria
1.- Calling card
2.- Where is love
3.- Them funky changes
4.- Aires
5.- Black vibrations
BUDDY DE FRANCO & OSCAR PETERSON
PLAY GEORGE GERSHWIN 1954
Buddy de Franco, clarinet
Oscar Peterson, piano
Herb Ellis, guitarra
Ray Brown, baix
Bobby White, bateria
Orquestra dirigida per Russell Garcia
1.- I wants to stay here
2.- S´wonderful
3.- Bess,,you is my woman now
4.- They can´t take that away from me
5.- The man I love
6.- I got rhytm
7.- Someone to watch over me
8.- It ain´t necessarily so
BILLY ECKSTINE
NO COVER NO MINIMUM
Las Vegas Agost de 1960
Billy Eckstine, veu i trompeta
Bobby Tucker, piano
Charlie McLean & Buddy Balboa saxos
Charlie Walp, trompeta
Bucky Manieri, trombó
Buddy Grievey, bateria
1.- Have a song me
2.- I`ve grown accustomed her face
3.- Lady Luck
4.- Lush life
5.- Whithout a song
6.- Moonlight in Vermont
7.- I want a little girl
8.- Medley : Prelude to a kiss
“FIRE SINK”
KOPTOR, Kevin Brow
Editat per Fresh Sound Records New Talent FSNT 384
Produït per Kevin Brow
Productor executiu Jordi Pujol
Enregistrat i mesclat per Petter Samuelson el 29 i 30 de gener de 2010 als vells estudis de la ràdio danesa a Copenhagen.
Jacob Andershow, piano
Lotte Anker, saxo alt i soprano
Jeppe Shoobahke, contrabaix
Kevin Brow, bateria i vibràfon
Fire Sink és el segon àlbum de Koptor. Aquesta formació fa una música original escrita pel jove Canadenc i Danès d’adopció, bateria i compositor, Kevin Brow. El grup és una coalició de quatre músics innovadors internacionalment aclamats, dos de Canadà i dos de Dinamarca.
El seu primer àlbum el varen realitzar el 2008 i va ser molt ben rebut amb molt bones crítiques a Canadà, Europa i EEUU. Amb Fire Sink, Brow fa anar la música de Koptor un pas endavant, aprofundint en els diferents elements de composicions llargues, mantenint certs elements de cruesa.
1.- 5 gears 2m27s
2.- 21 maaneder 5m45s
La música de Koptor unifica de manera refrescant composicions detallades amb una invenció prou lliure. L’equilibri de la música, combina de manera fluïda, cruesa i meticulositat, la lletjor i la bellesa i la simplicitat amb la complexitat. En altres paraules, la música està estructurada per atracció dels contraris.
4.- Planks below 4m05s
Aquests originals i internacionalment reconeguts músics de Canadà i Dinamarca, formes una col·laboració única que sense concessions explora i combina diferents orígens culturals i musicals. Aquesta col·laboració dóna a la música de Koptor profunditat i un fons misteriós que a la vegada, desdibuixa els límits dels gèneres del Jazz i dóna a l’oient la sensació del que és conegut, desconegut i l’inesperat.
6.- Fire sink 6m00s
Vegem ara el què diu Mark F. Turner de All about Jazz.
El grup Koptor, del bateria canadenc Kevin Brow és d’alguna manera similar a una pel·lícula de cine negre, de vegades amb el temps ennuvolat i d’altres amb explosions d’intensitat, fluint una música la qual és estilísticament intrigant. Però és plena de substància aquí, amb claredat i definició, una música que incorpora composicions detallades i lliure invenció. Convincentment, pensativament astuta, la música és el so del Jazz Modern sense constrenyiments, swing amb i sense les signatures dels tempos típics, amb solos inesperats.
Amb tot aquest material tant original, la música de Brow s’expressa mitjançant una banda excepcional, amb noms que són per ells mateixos líders dels seus projectes de música improvisada.
7.- Penny crushing 5m50s
“HERE BE DRAGONS”
JON IRABAGON
Editat per Fresh Sound Records New Talent FSNT 378
Produït per Jon Irabagon, Andrew Neff i Danny Fox
Productor executiu, Jordi Pujol
Jon Irabagon saxo tenor
Andrew Neff, saxo alt
Danny Fox, piano
Scott Ritchie, contrabaix
Alex Wyatt, bateria
Chris Cash, programador en el tema 4
Jon Irabagon
Va començar amb el saxo alt quan feia 4r grau i amb el piano poc després, tot i que no es va prendre la música en serio fins que va arribar a la High School, on va aprendre música amb mestres molt notables com varen ser Tom Beckwith i Greg Fishman. Llavors va començar a tocar pels barris de Chicago i de tant en tant anava a la Universita DePaul on estudià. Mentre això feia pel matí, pel vespre tocava en clubs, adquirint experiència en diferents estils de música que Chicago oferia.
1.- Jumping Beans 6m04s
En aquest període Jon va poder tocar amb mestres del Jazz, com John Abercrombie, Tom Harrell i Dick Oats, amb estrelles del pop com Richard Marx i les Pointer Sisters. Mentre va poder tocar amb els millors músics de Chicago com Ron Kolber, John McLean, Jerry Coleman i un llarg etc, mentre estudiava amb Greg Fishman, Mark Colby i Bob Palmieri.
A la tardor de 2001, Jon va establir-se a Nova York per estudiar a la Manhattan School of Music, i estudiar amb un del seus ídols, Dick Oats. També va estudiar amb Dave Liebman, etc.. i va rebre la seva graduació el 2003. Durant aquest any va estudiar en l’Institut Henry Mancini de Los Angeles.
Jon va tocar el saxo alt líder a la Orquestra de Jazz de l’escola de música Manhattan durant els anys que hi va ser, i se’l pot escoltar en l’àlbum Sketches of Spain Live! amb la mateixa big band i liderada pel Dave Liebman. Va ser convidat a tocar el saxo alt líder en el nou programa de formació de Jazz a la famosa escola Juilliard, la mateixa on havia estudiat Miles Davis. Posteriorment va anar de gira per EEUU, Europa, Costa Rica, Japó i Taiwan.
Jon va ser el merescut afortunat en estar reconegut per la revista Downbeat Student amb els premis com a intèrpret e, 2004 i com a compositor el 2006. Aquest mateix any va participar en un programa de Jazz avançat anomenat Betty Carter a Whasington D.C. i el 2008 a l’institut de Jazz Steans a Chicago, trobant-se i treballant amb el llegendari educador de Jazz David Baker.
2.- Ancient Ritual 5m12s
Entre mig de totes aquestes mogudes, Jon es va anar fent un nom a New York i va tocar i enregistrar amb els millors com Wynton Marsalis, Herbie Hanckok, Dave Liebman, Kenny Barron, i un llarg etcètera.
Al mateix temps va començar a tocar com a acompanyant en molts projectes, la qual cosa li va fer veure i entendre la possibilitat d’enregistrar un primer disc com a líder. Aquests grups la varen oferir diferents maneres d’entendre la tradició del Jazz i com aquest es toca avui dia. Alguns d’aquest grups varen ser Matt Grason’s Motel Project, Jostein Gulbrandsen Quartet, Jon Lundbom’s Big Five Chord, The Mary Halvorson Quintet, i la reconeguda “banda terrorista de BeBop”, Mostly Other People do the Killing amb qui varen arribar a ser l’estrella naixent el 2009 per la revista Downbeat. Amb aquesta banda varen tocar en molts festivals de Jazz, a Vancouver, Alemanya, etc...Tres discos del grup, “Shamokin”, “This is Our Moosic” i “Forty Fort”, varen arribar al Top Ten de discos de Jazz el 2008, 2009 i 2010.
El seu primer àlbum com a líder va ser Outright! Editat per Innova Records i on va treballar en formació de quintet. Això va ser el 2008.
El segon àlbum es va dir I Don’t Hear Nothin’ But the Blues editat per Loyal Label, arribant a ser el millor àlbum original del 2009 per Village Voice.
4.- Albosis 5m57s
Totes aquestes experiències com a líder i acompanyant el varen portar a un dels moments més àlgids guanyant el 2008 la competició de saxofon Thelonious Monk a Los Angeles, seguint la petjada que havien deixat els anteriors guanyadors, tals com Joshua Redman, Jon Gordon i Seamus Blake. El jurat estava compost per alguns dels seus herois, Wayne Shorter, Jimmy Heath, Greg Osby, David Sanchez i Jane Ira Bloom. El premi va ser un contracte per enregistrar amb Concord Records.
Aquest tercer treball anomenat The Observer va sortir a la llum l’octubre de 2009 i hi va col·laborar la secció rítmica més potent d’aleshores, amb Kenny Barron, Rufus Reid i Victor Lewis. El gran trompetista Nicholas Payton i Bertha Hope també hi varen posar el seu talent. Un disc enregistrat a l’estudi del llegendari enginyer Rudy Van Gelder a Englewwod Clifs, N.J. Un disc que va ser anomenat un dels més coherents, consistents i deliciosos discos del 2009.
6.- Surge 5m09s
El disc The Observer, on hi ha set composicions de Jon a més a més d’altres clàssics, ens mostra els diferents contrastos de la música de Jon, i les seves improvisacions, melòdicament, de manera respectuosa, amb pauses i tot mostrant-nos la seva maduresa.
Després d’aquest pas tant important en l’evolució de Jon, es va voler assegurar de combinar les seves noves experiències amb la resta del seu propi arsenal.
D’aquí va sorgir el seu següent disc Foxy, de Hot Cup, realitzat el setembre de 2010, on realitza un llar i enèrgic solo i on toca amb un dels seus músics favorits, el venerable Barry Altschul. Una improvisació amb el seu saxo sense interrupcions que dura 78 minuts i 28 segons, una mena de “Tour de force”. En aquest àlbum Foxy es combinen els elements de dintre i de fora del seu anterior Outright! , les llargues improvisacions basades en motius del seu I Don’t Hear Nothin’ But the Blues i el vocabulari i formes apreses de The Observer. Rarament fan, si és que ha passat mai, els joves músics amb les credencials principals del Jon i els premis obtinguts (o si més no, intentant-los) aconseguir aquesta llista d’ambiciosos projectes.
Cada vegada se’l veu més en clubs, a la ràdio i als festivals, a més a més de ser un actiu mestre, havent fet ja masterclasses sobre improvisació, composició, sobre el “negoci de la música” als EEUU, Canadà, El regne unit, Costa Rica, Alemanya, Escòcia i Japó.
7.- U Turn 6m30s
“DAWNING”
MATTEO SABATTINI
Editat per Fresh Sound Records New Talent FSNT 380
Produït per Matteo Sabattini
Productor Executiu, Jordi Pujol
Enregistrat i mesclat per Jim Clouse als Park Studios (Brooklyn) el 25 i 26 de maig de 2009
Matteo Sabattini, saxo alt, composicions i arranjaments
Matteo Sabattini, al saxofonista alt i compositor de New York, lidera el seu fantàstic àlbum de debut acompanyat de:
Mike Moreno, guitarra
Lage Lund, guitarra en el tema 7
Kristjan Randalu, piano
Matt Clohesy, contrabaix
Obed Calvaire, bateria
Combina en aquest segon treball calidesa amb una sensibilitat serena, “casades” d’una manera estudiada, i aquesta dualitat dóna forma a cada tema del disc.
La interrelació entre els músics està feta marcadament a base de contrapunts en el seu caràcter i per això i ha quelcom relacionat amb l’equilibri i el contrast de textures, així com una gran energia.
Actualment, el sentit de la melodia sembla sacrificar-se en molts dels artistes que fan Jazz Modern, ja que, com a nouvinguts intenten aconseguir quelcom de publicitat en els mitjans a base de fer “com més estrany, millor”. Matteo Sabattini és una rara excepció, un saxofonista alt, la música del qual és única en la seva provisió de confort amb una sensibilitat natural i lirisme melòdic, mentre presenta noves idees, tot això lligat amb un ritme agressiu i ideals harmònics que constantment sorprenen.
1.- Estate 7m25s
El seu Quintet de New York són alguns dels grans talents emergents del nou mil·lenni, com el guitarrista Mike Moreno i el bateria Obed Calvaire, i prova de ser una de les més completes i complementàries unitats escoltades recentment.
Cadascun dels membres del quintet va ser una peça fonamental en cadascuna de les sessions de gravació i responsables de l’èxit del projecte. L’empremta de Moreno, amb un so semi-líquid i un to que sedueix és una perfecta parella pel so que demanava Sabattini, i aquest guitarrista pot prendre de manera ocasional els camins oberts per Kurt Rosenwinkel quan fa els solos en el tema excitant rítmicament parlant, del tema My Journey.
2.- Dawning 6m37s
Calvaire ha esdevingut un dels més importants bateries de la seva generació i no mostra signes que vagi a la baixa. Ell pot portar la banda embolicada pel seu swing, fer subtils solos amb les escombretes i convertir-se en quelcom de modern, tocant els tambors de manera militar, i tot això amb la mateixa perfecció.
Ja se sap, i és prou trist, que sovint, els baixistes en formacions com aquesta, no tenen ni se’ls dóna la importància que tenen, tot i que no passa així si parlem de les contribucions que Matt Clohesy fa aquí. Clohesy toca sovint amb el pianista Kristjan Randalu, i aquesta parella estable dóna una direcció clara a tot el grup, però també actua com a molla, permetent Sabattini brillar. En d’altres ocasions Clohesy s’enganxa amb Calvaire creant una potent secció rítmica, que fa de corrent subterrani per les cançons de Sabattini.
Mentre Randalu és el nom menys conegut del grup, les seves contribucions parlen per ell. La seva manera de tocar el piano és tendre, però segura, i el seu treball reflecteix el motiu de cada tema. Cada nota que toca en el tema The Nearnes of you, penúltim tema i no últim per un error tipogràfic, és com una gota de la pluja que cau gentilment a terra. També pot mostrar el seu sentit més agressiu en d’altres temes amb aquest esperit.
4.- My journey 9m41s
Amb tot aquest talent, es pot assumir que Sabattini estaria eclipsat, però això no passa mai. El seu so bell i profund el fa un dels més excitants i prometedors saxofonistes alts de l’escena de Nova York.
Mentre que el músic nascut a Itàlia, Matteo Sabattini ha estat treballant en la “Gran Poma” des del 2002, aquest seu segon àlbum Dawning, posterior al treball realitzat el 2006 pel segell independent Tidal Waves, marca el seu debut
com a líder per a una marca amb una distribució global com és la de Fresh Sound Records i la seva secció New Talent i això és clarament el que tothom esperava.
6.- Sons of a mitch 7m37s 31m
Un programa de Jazz dedicat al Jazz fet a França que aviat omplirem de informació.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
