Programa 420: Lee Konitz &, Pat Martino &, Tete Montoliu Trio i E.S.T. dimecres 29 de juliol de 2020
0 comentaris
Molt bona nit a
tothom, benvinguts al darrer programa d’aquesta 11ena temporada de Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa
de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui
i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Vaig començar aquesta temporada amb un programa dedicat a qui
va ser un gran aficionat al Jazz, en Jordi
Lliuret, el qual ens va deixar fa un parell d’anys. Mitjançant la seva
cosina Montse Sugrañes vaig ser el
receptor de gran part del seu llegat discogràfic, els seus compactes, i per
aquest motiu el fet de posar un tema a mode de “bonus track” a cada programa i
des d’en fa uns quants. I per cloure la temporada i tancar el cercle, ho faré amb
un altre programa dedicat a les seves músiques, les que li agradaven a ell i
que també són les que m’agraden a mi. O sigui que aquí jo mateix, Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta
i realitza aquest darrer programa de la temporada.
I sembla que el
sector musical, el de les arts en general i en podríem dir les de “petit
format, a l’aire lliure o no, estem jo, com a públic, estan força emprenyats
per com afecta aquesta nova situació al sector. No sembla que els hi passi a
les arts encabides en grans esdeveniments i festivals que aquests semblen tenir
“carta blanca”, com si l’art només existís en els grans esdeveniments, per
altra banda moltes de les vegades amb ajudes institucionals, cosa que no els
passa als locals que fan Jazz en directe, i ara passa a Barcelona i rodalies.
Bé, i parlant de les
músiques del programa, dir-vos que al Jordi
li agradaven els pianistes, guitarristes i saxofonistes, alhora que Miles Davis. El Programa 400 el vaig
dedicar a Bitches Brew i el vaig fer
amb els compactes de Lliuret, o
sigui que avui sonaran Lee Konitz
amb Brad Mehldau, Charlie Haden i Paul Motian, “Live at Birdland” editat
per ECM, el gran Pat Martino, “All Sides Now” de Blue Note, el directe a la Nova Jazz Cava d’en Tete Montoliu Trio, “Per sempre, Tete”
de Discmedi, i acabarem amb més
trempera amb els E.S.T. “Live in
Hamburg”, editat per ACT, i avui
no tindrem temps de posar el bonus track. I aquesta setmana escoltarem el micro
conte de Teresa Tuset.
Som-hi doncs amb les
músiques i que seran les del gran Lee
Konitz..
“LIVE
AT BIRDLAND”
Lee
Konitz amb
Brad Mehldau, Charlie Haden i Paul Motian
Editat
el 2011 per ECM 2162
Enregistrat
en directe el 9 i 10 de desembre de 2009 al Birdland, NY.
Produït
per Manfred Eicher
Lee
Konitz, saxo alto
Brad
Mehldau, piano
Charlie
Haden, contrabaix
Paul
Motian, bateria
I en aquest disc
tindrem el goig d’escoltar un quartet extraordinari, i podríem dir que també a
quatre mestres de quasi quatre generacions diferents, amb Lee el que era més gran (13 d’octubre del 1927), Motian (25 de març del 1931), Charlie (6 d’agost del 1937) i el molt més jove Mehldau (23 d’agost de 1970). Ben vist,
tres grans mestres consolidats i glorificats amb un de jove, mostra del jazz del més actual. Van fer un concert en
directe que va durar dos dies i van escollir els sis millors temes, i per tant
van ser llargs, que per això va ser un directe, així doncs amb llargues
improvisacions de tots quatre. Els tempos no van ser massa vius, car no oblidem
que Lee tenia 82 anys aleshores, i
els altres dos, també una bona colla. Els temes varen ser “Lover Man”, una
balada ja de per sé, interpretada però amb un suau i dolç swing així com
arrastradet. I una altra va ser la preciosa “You Stepped out of A dream”. I un
tema que es toca bastant viu és el “Solar” de Davis, i que ells varen fer a tempo mèdium, com també va ser el cas
del “Oleo” de Rollins. I el que
varen fer amb més vitalitat va ser el “Lullaby of Birdland”, i tampoc no massa
ràpid.
Proposo començar amb
el preciós tema que Billie Holiday
va popularitzar i també Charlie Parker,
compost per Jimmy Davis i Ram Ramirez.....
1.- Lover Man (J. Davis & R. Ramirez) 11m56s
I a veure si puc
evitar de fer cap comentari de les biografies dels músics, i així dedicar-nos
de ple a escoltar les seves músiques i comentar una mica els temes. I també pel
fet de ser el darrer programa i tenir 4 discos amb temes molt llargs per posar.
Però que maco que l’han fet, amb uns interpretacions magnífiques en les seves
improvisacions, i amb un so del alto de Konitz
molt tendre. I quin gustàs escoltar-lo a Konitz,
ell, que tot i ser més jove que Parker
va situar-se sempre en un espai musical personal, i no va voler-lo imitar mai.
El seu so és proper al de la West Coast
i un tant Cool, conceptes aquests a
vegades una mica difusos per imprecisos de definir, i per resumir-ho, el
primer, amb una sofisticació remarcable en arranjaments i swing, esclar, i
sonoritat Cool, la que va encetar Lester Young i d’altres. Hem pogut
gaudir d’allò més escoltant el solo de Mehldau,
ell el més “modern” de tots quatre, per després fer-ho amb el del gran Charlie Haden, solo llarg i ple de
calidesa i molt melòdic, car, Haden
sabia perfectament que havia de sonar així, i no com els que feia amb l’Ornette Coleman. Lee recupera la melodia i el van acabant. I és curiós que volessin
fer aquest tema que tan havia tocat Charlie
Parker, segur que per a retre-li un homenatge a més a més en seu el local,
el Birdland.
I acabarem aquest
projecte amb el tema de Miles Davis,
el conegut..
3.- Solar (Miles Davis) 11m39s
I quina altra
magnífica demostració de dolçor en la sonoritat, la de Lee Konitz i quina preciosa intro al tema i posterior
desenvolupament que va fer el mestre. Llarg solo que ha anat derivant vers la
modernitat i sempre amb un fort contingut melòdic i llenguatge personal, el del
gran Konitz. Aquesta modernitat l’ha
desenvolupat Brad Mehldau, que per
això és qui és i fa el que fa, i te, tenia, l’edat que tenia quan van fer
aquests dos dies del Birdland. El
trio resultant era però de lo més adequat amb Haden i Motian, ambdós,
referents del Jazz, el més avantguardista el primer, i el que girà al voltant
de ECM, el segon. El pianista s’ha
esplaiat a dojo amb una gran mestria, en un tema exempt de Swing, però amb un
Groove impressionant, el mateix amb el qual ha seguit Haden en el seu espaterrant solo. I és que en els directes passen
aquestes coses, que els solos són llargs, car hi són totes les ganes. Motian ha pogut fer el seu al final, i
ves per on de quina magistral manera l’ha desenvolupat, obtenint sonoritats
delicades i allunyant-se dels redobles, més sorollosos. I és que així de
delicat va ser tot el concert, i ha estat un luxe per a nosaltres poder-lo
gaudir, i la meva recomanació és que mireu d’obtenir-lo entrant a la web de ECM.
I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu
director Thomas Schindowski estem en
contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus
projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n
tot el seu catàleg.
I després d’aquest
magnífic projecte, ara sembla un bon moment per escoltar el micro conte, el
darrer d’aquesta temporada, de Teresa
Tuset.
.......................
Gràcies Teresa per la teva gràcia i vitalitat
expositiva i sempre interessants històries...
i ves per on que seguirem
amb el disc del guitarrista Pat Martino,
amb canvi d’estil però mantenint una determinada dolçor, al menys en els
inicis...
“ALL
SIDES NOWS”
Pat
Martino
Editat
el 1997 per Blue Note
Enregistrat
l’1 de juny de 1996 i el 15 de gener de 1997
Masteritzat
per Ted Jensen
Produït
per Bill Milkowsky i Matt Resnicoff
Pat
Martino, guitarra
I com que aquest és
bàsicament un disc de duets de guitarra i demés, la d’ell i la de molts altres,
de moment aquí els teniu tots, guitarristes i demés músics..
Charlie
Hunter - guitarra (# 1)
Tuck
Andress - guitarra (# 2)
Kevin
Eubanks - guitarra (# 3)
Les
Paul - guitarra (# 4)
Joe
Satriani - guitarra (# 5 i 10)
Mike
Stern - guitarra (# 7 i 9)
Michael
Hedges - guitarra (# 8), percussió (# 5)
Havent-hi també base
rítmica en alguns temes
Scott
Colley - contrabaix (# 7 i 9)
Paul
Nowinski - contrabaix (# 4)
Scott
Amendola - bateria (# 1)
Ben
Perowsky - bateria (# 7 i 9)
Jeff
Hirshfield - bateria (# 10)
I la magnífica Cassandra Wilson - veu (# 6)
I sembla que
l’enginyer que va enregistrar alguns temes Malcolm
Cecil va tocar l’orgue (# 1)
I hi tenim 10 temes
de lo més variat i quasi també una hora de precioses músiques, amb ritmes i
tempos diversos, com la dolça cançó de Joni
Mitchell cantada per Cassandra
Wilson, “Both Sides, Now”, que per Pat
Martino va ser “All Sides, Now” el
titol del disc. Així de dolça és “Two days old”, de Michael Hedges, a duet de guitarres, les de Pat i les del Michael. I
és així de maco el tema de Joe Satriani,
“Never and after”, tocant a duet de guitarres ells dos. I molt esotèric és el
tema “Ayako”, del mateix Martino que
tot i començar delicadament, es desenvoluparà vers camins diversos, i ara amb
en Mike Stern de company. I amb
swing arrastradet preciós a tot manouche, i amb la guitarra de Les Paul tenim el tema “I’m Confessin’
that I Love you” de Doc Daugherty, Al J.
Neiburg, Ellis Reynolds. També és de Martino
“Two of a kind”, acompanyant-lo en Tuck
Andress a duet de guitarres en un tema ja amb un tempo un mica més viu amb
sonoritat però molt delicada. I seguim amb un altre tema d’ell, el
“Progression”, a un tempo força maco i amb Kevin
Eubanks fent duet amb Martino. I
el “Outrider” molt marxós amb base rítmica completa també és del líder i
l’acompanya de nou Mike Stern. I el
tema més potent per distorsions de les guitarres és el que comparteixen Satriani i Martino
ells dos també a les guitarres, la distorsionada del primer i percussions de Michael Hedges. I el primer tema, el de
Stevie Wonder “Too High”, Martino fa duet amb Charlie Hunter, havent-hi també bateria
i l’orgue tocat per qui enregistrava el tema.
I com que tenim tanta
varietat i dolces cançons, us proposo començar amb la veu de Cassandra Wilson i una preciosa cançó
de Joni Mitchell....
6.- Both Sides Now (Joni Mitchell) 3m54s
I tot i ser el tema de
Joni Mitchell encabit en el pop-rock,
us l’he volgut posar pel fet de cantar-lo Cassandra
Wilson. I què maco ho han fet ells dos, car només l’heu escoltat a ella i a
Pat Martino a la dolça guitarra. Una
cançó que primer vam escoltar per Judy
Collins encabida en el moviment “Hippie” californià, amb tots els aires
rítmics d’aquella moguda com els temes que cantà Joan Baez i demés. I Joni
Mitchell va ser convidada a cantar la seva cançó al Mama Cass Show el 1969. I ella el va enregistrar en el seu “Clouds” i el tempo va ser molt maco i
delicat, ella cantant amb la seva guitarra, com han fet Cassandra i Pat.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat
amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu
els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
I seguim amb la
preciosa composició de Doc Daugherty, Al
J. Neiburg, Ellis Reynolds que segur reconeixereu....
4.- I’m Confessin’
that I Loved You (D.D. & Al N.
& E. R.) 4m41s
I quina preciositat
de tema, interpretat amb el punt de “Manouche” adequat, per la guitarra
rítmica, i amb el duet dels dos guitarristes un per cada canal i diferent
sonoritat, la més fosca, la del líder Martino.
Aquí però també tenim el contrabaix de Paul
Nowinski, i qui fa parella amb Martino
és ni més ni menys que el gran Les Paul.
Aquest és un tema del Jazz Clàssic que va fer Chris Smith el 1929 i que inicialment es va dir "Lookin' For
Another Sweetie" per les diferents lletres i que Fats Waller & his Boys va enregistrar el mateix any. Un any més
tard canviaria al nom definitiu “I’m Confessin’ That I Love You” amb un text
diferent i finalment es va acreditar a Doc
Daugherty i a Ellis Reynolds.
Scott
Yanow
va escriure a la seva ressenya per a AllMusic,
que va premiar l’àlbum amb 4 estrelles, car, "El veterà Pat Martino s’uneix a una gran varietat
de companys de guitarra diferents en aquest llançament interessant, si no força
essencial ... Un esforç digne, però no potser el més significatiu de Martino." Glen Astarita, de All About
Jazz, va dir que, "El debut del
guitarrista extraordinari Pat Martino
per a Blue Note Records és el millor
que podia passar. Es tracta principalment d'una sèrie de duets i escenaris amb
una àmplia gamma de guitarristes de primer nivell que abracen diferents
gèneres. El que tenim aquí és un gran projecte i que no és un treball de
pirateria". El crític de Los
Angeles Times, Bill Kohlhaase, va
classificar l’àlbum amb 2 estrelles i mitja, i en va dir que "El
guitarrista Martino, que es va veure
obligat a re aprendre el seu instrument després de patir un aneurisma cerebral
el 1980, afortunadament conserva una sòlida identitat en aquestes diverses
col·laboracions amb set companys guitarristes. Martino aporta un nivell de “feeling” que els seus companys mai
semblen capaços d’aconseguir."
I ara escoltarem un
tema del líder, anomenat..
3.- Progression (Pat Martino) 7m43s
I quin magnífic tema
de Martino i ara a duet amb Kevin Eubanks, mantenint-se la
sonoritat del líder i la dels convidats, cadascú amb la seva. I tot i la
delicadesa interpretativa, el tema té una pulsió rítmica potent amb un tempo
força maco, força viu. I quina llarga i increïble improvisació de Martino. I el so i maneres de la
guitarra acústica de Eubanks em
recorda a Larry Coryell entre d’altres,
que ell també va fer projectes acústics preciosos. I El líder encara acabarà el
tema fent una mena de “vamp” i el so es va diluint vers el silenci, mostra
evident que en un directe s’allargassaria segons músics i públic.
I per descomptat que
podeu anar als concerts que començarem a fer a partir del setembre al Jazz Club La Vicentina, amb moltes
ganes que crec tenim totes i tots, aneu reservant la data del 18,
divendres a les 22h, on tindrem el combo
que obre les Jam Sessions al Big Bang del carrer de Botella, al barri del Raval
de Barcelona. Una formació que ens
oferirà la música que cada dissabte sona en aquest bar musical i que gira al
voltant del Jazz Clàssic liderada
per Samuel Marthe, trombó i Tom Savage,
guitarra i veu amb Xavi Mèrida,
piano i Carlos Falanga, bateria i de convidats Dorota Sadowska, veu i l’Stuart Grant, contrabaix. Entrada
gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH. Aquest era el concert que havíem de fer el 20
de març i que hem traslladat al setembre.
I acabarem amb el
vital tema de l’ Stevie Wonder
1.- Too High (S. Wonder) 5m04s
I aquest va ser el
primer track del disc del 1973 de Stevie
Wonder, “Innervissions”. Va ser el 16è àlbum del genial músic i una passa
endavant en la seva carrera musical, deixant les cançonetes i encabint-se en
conceptes més potents des del punt de vista de concepció musical. I ara a Pat Martino l’han acompanyat Charlie
Hunter, guitarra; Scott Amendola - bateria i el tècnic d’enregistrament Malcom Cecil, orgue. I doncs quin tros
de tema per acabar el projecte de l’insigne guitarrista que per un Aneurisma cerebral
va haver de tornar a aprendre a tocar la guitarra, i ho va fer escoltant els
temes que ell havia fet anteriorment. Gran tema de Wonder que Martino ha
fet a la seva manera per arranjaments diversos, i amb un punch rítmic potent,
per bateria i orgue. El solo del líder és tota una obra d’art, amb un gust magnífic
i tècnica abassegadora amb el seu profund so i estil del tot jazzístic. Hunter ha fet el seu també força reeixit
sí, i amb una sonoritat quasi volàtil i etèria. Després dels solos, i com és
habitual, han recuperat el tema i l’han acabat però molt delicadament. Gran
tema i projecte de Pat Martino que
potser trobareu també al web de Blue
Note per saber si encara es pot comprar a alguna botiga de casa nostra.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
I després d’aquest treball
d’estudi seguirem amb un altre directe a trio base de piano, contrabaix i
bateria i ho farem amb tot l’honor i la seva glòria, la del....
“PER SEMPRE, TETE”
Tete Montoliu Trio
Editat
el 1997 per Discmedi Blau DM 280 02
Enregistrat
per Alfons Soriano el 6 de març de 1997 a
la Nova Jazz Cava de Terrassa.
Edició
de so pel Sergi Riera als Estudis Aurha d’Esplugues de Llobregat.
Tete
Montoliu, piano
Horacio
Fumero, contrabaix
Peer
Wyboris, bateria
Aquest disc del Tete va durar lo que el concert, o
sigui quasi 1h i quart. El va muntar a base de dos projectes i per tant dues
parts, l’un i més llarg, el dedicat a Monk,
el “Monkiana Trio Version”, una Suite en memòria del genial creador Thelonious Monk barrejat amb alguns
temes propis. Després del merescut descans, la segona part la va dedicar a John Coltrane. Els temes de la Suite
Monkiana varen ser diversos de ritmes i tempo jugant amb les balades i els
temes a tot Swing. De balades hi ha el preciós “Ask me Now”, segon tema del
concert i també el “April in Paris”, quart, aquest però de Vernon Duke. També hi tenim “Balada”, vuitè tema, que en el disc
està acreditat al Tete però que no,
és un tema de Monk com també el
magnífic “Misterioso”, novè, un tema que es convertirà en un Blues arrastradet
en la seva curta improvisació al piano aprofitant ell per parlar amb el públic
tot i presentant a Wyboris i l’Horacio i ell mateix, dient que després
d’aquest tema farien un recés, recuperant la melodia inicial de “Misterioso”. A
tot Swing i delicat Blues va fer el “Tete’s Blues”, sisè tema, amb clares
connotacions Monkianes. Els temes més vitals varen ser el “In Walked Bud”,
primer tema del concert, el “Well, you Needn’t”, tercer. Hi ha també el “Bass
Solo – Eronel” tema aquest de Monk i
cinquè tema, a tot Blues, també, on ves per on, l’Horacio no fa cap solo. I el més potent d’aquesta Suite va ser el
setè “Rhythm – a – ning també de Monk. I la segona part va començar,
segons el disc, amb “Naima” de Coltrane,
delicada per sempre més esdevenint quelcom més a tot swing en les
improvisacions, en un tema de més de 13 minuts. Després va fer una altra
preciosa balada “I Want To Talk About You” de Billy Eckstine, tema que es va mantenir delicat també però amb un
swing a les seves improvisacions. I per acabar el concert va fer el magnífic
“Some Other Blues” de John Coltrane
amb un primer i consistent solo de l’amic Horacio
Fumero. Tete i Wyboris
farien també les seves aportacions, per descomptat.
No sembla que puguem
trobar aquest disc a la web de Discmedi....llàstima..
Per començar aquest
projecte amb Tete Montoliu, Horacio
Fumero i Peer Wyboris, proposo que escoltem seguides les balades...”Ask me
Now” i el medley que en van fer del “April in Paris” i “Sweet & Lovely”, de
Arnheim, Tobias & Lemare aquesta
com a 4rt tema.
2.- Ask me Now (Th. Monk) 4m46s
4.- April in Paris (V.
Duke) Sweet & Lovely (A. T. L.) 5m42s
I tot i no ser aquest
l’ordre del concert, què maques han quedat les dues balades enllaçades, i sí,
la primera Monkiana. Però Tete va
voler encabir el “April in Paris” en la seva “Suite Monkiana”. En aquestes dues
balades hem escoltat el Tete més
íntim però sense oblidar mai ell el swing que l’afegeix quan vol. El primer i
preciós “Ask me Now” a trio amb l’Horacio
i Wyboris, mentre que el segon a
piano sol. I quin plaer escoltar de nou al més gran dels músics de Jazz que ha
donat el país, Tete Montoliu. La
seva prístina i pulcre digitació, brillant, un tant percussiva, és una de les
seves característiques, alhora que el Swing, i la manera com interpreta el
Blues. El que està clar és que quan escoltes aquest piano saps que és el d’ell.
En el tema a piano sol fa tota la feina, cosa però que li agrada força, la
mostra són els discs que ha fet a piano sol. Li agradava més però poder tocar
amb una base com la de l’Horacio i Wyboris, i amb algun solista als vents
com Sonny Stitt, i també valorà molt
a Josep Maria Farràs.
Aquest disc es va
enregistrar un dia del XVI Festival de
Jazz de Terrassa i faria un concert al Palau
en motiu de la celebració del seu 64è aniversari, enregistrat en directe el
21 de març, ambdós discs editats Discmedi.
Encara faria una última aparició en viu al Greg
el 8 de juliol, un mes abans de morir, en un homenatge a Mompou titulat «El jazz mira
a Mompou», on vuit compositors catalans participaren al Teatre Grec de Barcelona, en una
producció del Taller de Músics on va
tocar dos temes de Mompou: “Música
callada (primer quadern)” i “Cançó nº 6”. Entre els músics que hi van
participar esmentar a Jordi Sabatés,
Manel Camp, Joan Albert Armagós Agustí Fernández, Lluís Vidal, Víctor de Diego..etc..
essent aquest el darrer concert que va fer, car ens deixaria el 24 d’agost de
1997.
I ara podrem escoltar
els dos Bluesos del disc...
6.- Tete’s Blues (Tete Montoliu) 3m40s
12.- Some Other Blues
(John Coltrane) 6m14s
I què bé haver-lo
pogut escoltar amb aquests dos Blues enllaçats, i quines ganes tinc que
escolteu aquests temes. Primer el “Tete’s Blues” a un tempo força tranquil·let,
mèdium molt maco, amb un Horacio
fent el seu “Walking” i un Swing que ens embolcalla sense remissió, i ja el
nostre genial músic fent la seva magistral improvisació, primer tema, després
impro i tema de nou. I què maco m’ha quedat l’enllaç al blues de Coltrane “Some Other Blues”, i primer
la melodia que ja hem reconegut i ben aviat el gran solo de l’Horacio, magnífic, rítmic sí, però amb
un concepte melòdic força evident. Va brillar amb la màxima llum Horacio i ho feia, ho fa i ho seguirà
fent, que per això és el màxim exponent del contrabaix a casa nostra. Tete ens ha enlluernat de nou per com
ha fet el seu, amb una passejada descendent i veloç per totes les tecles del
seu piano, a més a més de les frases relacionades amb l’harmonia. I és que
sempre em meravella la seva prístina digitació,
i sentit del ritme que te, que tenia, i que sempre tindrà, que per això és un
dels immortals del Jazz. I després del solo, de nou el tema de Coltrane i fi de festa.
I per acabar podreu
escoltar , i també seguits els temes de Monk
1.- In Walked Bud (Monk) 7m22s
3.- Well You Needn’t (Monk) 4m45s
I també han quedat
aquests dos ben enllaçats tot i haver-hi un plus de tempo en el segon. Amb “In
Walked Bud” van començar el concert, tema increïble, com són tots els que va
fer Monk. Thelonious Monk va compondre "In Walked Bud" el 1947 en
honor al seu amic i pianista Bud Powell,
i basada en part en l'estàndard "Blue Skies" de l’Irving Berlin. Monk el
va enregistrar moltes vegades al llarg de la seva carrera, i ha estat interpretat
per tothom del món del Jazz. Després del tema Tete ja s’hi va posar amb la seva improvisació, magnífica, de nou,
a tot Swing per potent “Walking” de l’Horacio
i “Ride i Xarles” de Wyboris. I
quina creativitat i tècnica tenia Tete,
velocitat d’execució inversemblant i concepte melòdic de la improvisació. Horacio ha fet una altra gran
demostració del seu saber que era, és i serà, molt. Però la veritat és que en
aquest concert va estar a un nivell estratosfèric, segurament encoratjat per la
companyia de Tete i Peer Wyboris. Una recuperació del tema
ha permès després el gran solo de Wyboris,
magistral també, amb domini absolut de tots els estris de la seva bateria, i
fet amb una determinada dolçor, també. Després, tema i enllaç amb el “Well You
Nedden’t” més vital.
Gran el tema de Monk. Aquest és una de les seves melodies
més populars, un estàndard d’estructura de 32 compassos de la forma AABA, famosa
pels seus acords cromàticament ascendents/descendents. La melodia va ser
coneguda abans com a "You Need 'Na", i la va enregistrar Monk per primera vegada el 24 d'octubre
de 1947 per a les sessions de Genius of
Modern Music. Posteriorment apareix a Piano
Solo i a Monk's Music. Les
versions en directe apareixen a la majoria dels àlbums en directe de Monk. El mestre Tete i els altres dos mestres Fumero
i Wyboris ens han fet gaudir de nou a tot swing amb el “walking” del primer
i el “Ride i xarles” del segon, mentre el genial pianista ha fet la seva
improvisació magistral, amb algunes frases manllevades d’altres temes, coses
aquestes habituals, i que Tete ha
fet al final a mode d’acords descendents. Wyboris
ha fet també un magistral solo, llarg, perfecte, ple de llenguatge seguint l’estructura
del tema que els bateristes tenen el seu. Després d’ell, han recuperat el tema
i l’han acabat delicadament, i és que en el directe l’enllaçaven amb el “April
in Paris”.
I no us oblideu de la
Nova Jazz Cava car el proper
divendres podrem assistir al darrer concert del Jazz a la Fresca. Si veniu, allà que ens hi trobarem.
I amb aquests temes
he volgut recordar-vos lo gran que va ser Tete
Montoliu. I ja per acabar el programa d’avui i també el darrer de la 11ena
temporada ho farem amb un altre directe i també amb un trio de piano, contrabaix
i bateria, amb un tarannà però, molt diferent .....
“LIVE
IN HAMBURG”
E.S.T.
Editat
el 2007 per ACT music
Enregistrat
en directe per NDR a Laeiszhalle, Hamburg el 22 de novembre de 2006
Mesclat
per Åke Linton als Bohus Sound Recording Studios el 31 d'agost i 6 de setembre
de 2007
Masteritzat
per Dragan Tanaskovic, als Bohus Mastering, el 10 i 13 de setembre de 2007
Produït
per Spamboolimbo Productions AB en cooperació amb NDR Hamburg
Esbjörn
Svensson, piano
Dan
Berglund, contrabaix
Magnus
Öström, bateria
Doncs estem davant
d’un doble CD enregistrat en directe el 22 de novembre de 2006 a Hamburg, en un moment en què aquest
trio havia aconseguit ja quasi tots els reconeixements mundials. Del primer CD
tenim més d’una hora de música i 5 llargs temes, que per això és un directe. Hi
ha tempos diversos també com el de la preciosa balada “Where You Used To Live”.
Els altres 5 temes tenen diverses potències interpretatives en funció de les
aplicacions electròniques i d’efectes utilitzats, com les del Dan Berglund i els seus diversos estris
al baix i contrabaix en el llarg tema “Definition of a Dog”. És delicat però,
tot i el tempo mèdium el “Eighthundred streets by feet”. I el primer track
“Tuesday Wonderland” l’inicia Svensson
delicadament a piano sol, tot i desenvolupar-se posteriorment seguint el tarannà un tant funk i marcatges diversos del
baterista i baixista. I “The Rube Things” segueix els passos inicials del
pianista, amb ell també a piano sol amb una llarga intro, apareixent també la
vitalitat rítmica posteriorment. I del segon CD dir-vos que també dura 1horeta
i 5 temes, alguns també força llargs. Com que el tarannà és el mateix pel que
fa a músiques, no cal que us en faci cinc cèntims. Miraré de posar-vos alguna
música de cadascun d’ells, si el temps ens ho permet.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:
Comencem amb el
primer tema del primer CD....
CD1. – 1.- Tuesday
Wonderland (E.S.T.) 10m52s
I per acabar el
programa em sembla que aquest potent trio ens anirà la mar de bé. I com que ha
resultat molt llarg, no hi haurà bonus track. Un tema potent que ha començat
però delicadament amb la intro a piano sol l’Svensson. I el canvi posterior, rítmic amb piano i escombretes del
baterista, Magnus Öström ha deixat
pas a un diàleg entre el pianista i el baixista Dan Berglund. Un posterior canvi l’hem notat amb un crescendo amb
veu inclosa arribant a una mena de clímax. A partir d’aquest moment han acabat
la presentació del tema i l’Svensson
ha desenvolupat el seu solo, percussiu, amb insistència rítmica i bon fraseig,
allunyat per l’estil del d’en Tete.
I de quina manera el baterista ha seguit tota l’estona amb les escombretes, ara
però també amb tocs als plats. Berglund
i Öström, han seguit recolzant a Svensson, aquest amb un altre canvi
substancial per repetitiu i també al final amb les sonoritats semblen d’unes
veus, o potser no, i sí passades per sedassos electrònics diversos, amb un
final on el bateria es desferma amb una sèrie de redobles..L’han acabat però,
delicadament, i així va ser aquest directe, també.
"Fa més de 50
anys que escolto concerts de jazz i em considero afortunat d'haver presenciat
gairebé totes les grans llegendes del piano: Count Basie, Dave Brubeck, Duke Ellington, Bill Evans, Erroll Garner,
Earl Hines, John Lewis, Thelonious Monk, Oscar Peterson, Bud Powell, George
Shearing i Horace Silver. Malauradament, he trobat a faltar Art Tatum i Fats Waller, però ho he pogut resoldre escoltant tots els grans
contemporanis com Joe Zawinul, Herbie
Hancock, Keith Jarrett i Brad Mehldau. Però el solista pianista que he
escoltat més sovint en directe és Esbjörn
Svensson. El vaig veure per primera vegada en directe amb Nils Landgren el 1996, i des del 1997 -
quan E.S.T. va formar part de la família ACT,
l’he vist actuar després de temps amb el trio. Ha d’haver estat fàcilment a més
de 50 concerts que l’he vist. Sempre és fascinant observar E.S.T. donant-ho tot....,etc,
etc,”... i no, no sóc jo no, qui ha tingut totes aquestes sorts de veure tants
masters i també als E.S.T. en directe....
I acabarem el
programa amb el darrer tema del segon CD i per tant del concert....
CD2. – 5.- Behind the
Yashmak (E.S.T.) 15m32s
I aquest tema l’ha
començat Dan Berglund al contrabaix,
amb una intro increïble, amb un solo magnífic. Mica a mica han anat intervenint
la resta de companys com primer l’Svensson
amb el piano i amortides les seves cordes. També va apareixent el batereista Magnus incrementant-ne la intensitat
emotiva a moments, tornant a la calma posteriorment després d’aquesta
presentació a càrrec bàsicament del baixista Berglund. Una altra part del tema és la que comença amb el pianista
i baterista, ells dos delicadament als inicis, i que ben aviat han desenvolupat.
Els delicats moments de break, silenciós, amb sons del piano han obert la porta
a més canvis, i ves per on que les harmonies del pianista ens sonen properes a
les del flamenc. I és que l’escala “frígia” sembla haver sonat en aquesta part
alhora que escales disminuïdes que ofereixen una sonoritat molt moderna. El
baterista no es complica massa la vida, i s’ha dedicat bàsicament a mantenir
una pulsió sobre la caixa de manera reiterativa, tot i els cops als plats, que
embelleixen molt més. La improvisació del pianista Svensson ha estat brutal, també per com de brutal és tot el
projecte. I encara sense arribar al final, el baixista Berglund ens ha situat de nou en un break amb la seva
improvisació-melodia. La darrera part del tema ha tornat a ser potent, rítmica,
repetitiva per acords, insistent, amb un crescendo anímic provocat per tot
plegat. Amb temes així, només he pogut fer que deixar-los pel final, car tenen
vida pròpia allunyada de la resta de projectes del programa d’avui, que ves per
on ja s’ha acabat, acabant també la 11ena temporada.
O sigui que com
sempre espero que us hagi agradat el d’avui, dedicat a les músiques de Jordi Lliuret de les quals en sóc l’afortunat
receptor i que per això el meu reconeixement a ell i a la seva cosina Marta Sugranés que va pensar en mi com
a receptor de part del seu llegat. I avui hem escoltat a Lee Konitz amb Brad Mehldau,
Charlie Haden i Paul Motian, “Live
at Birdland” editat per ECM, al
gran Pat Martino, “All Sides Now” de
Blue Note, el directe a la Nova Jazz Cava d’en Tete Montoliu Trio, “Per sempre, Tete”
de Discmedi, i hem acabat amb els E.S.T. “Live in Hamburg”, editat per ACT, i hem escoltat el micro conte de Teresa Tuset.
Doncs res, que us
recordo que aneu a veure jazz en directe
a llocs com Jazz Club La Vicentina, La
Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff,
Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan,
Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir
discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us desitjo molt bona nit, unes molt bones vacances i estiu i
ens retrobarem de nou a l’inici de la propera temporada. Bon Jazz Club de nit
en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
Programa 419: Noè Escolà, Frédéric Borey, TRO i bonus de Art Blakey & The JM, dimecres 22 de juliol de 2020
0 comentaris
Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
I tot just escrivint aquestes ratlles que sembla que hem tornat enrere pel que fa a moviments, actes amb públic i demés, la qual cosa és força preocupant. Siguem cautes si us plau, que ens hi juguem lo més preuat. Ànims a totes i a tots.
I aquí, seguint la programació del Jazz Club de Nit la qual no s’ha aturat cap dia des que va començar el confinament, el desconfinament i ara de nou altre vegada confinats. I les músiques del programa giraran al voltant dels saxos. I del Frédéric Borey, “Butterflies Trio” em quedava el segon CD, o sigui que sonarà amb el que em va enviar l'intrèpid Noè Escolà també doble Cd, ple de "Deliris Poètics", i clourem a tot Bop i a tot Tro, amb "S'apropa Tempesta" que em va cedir en Pere Miró en el concert de Rubí. Hi haurà també un tema del recopilatori del doble CD de Blue Note Explosion, i un micro conte de Carme de la Fuente.
Comencem doncs amb el triple projecte de Noè Escolà, músic de vent (veu, saxos, flautes) presenta la seva primera trilogia. Tres discs ben diferenciats entre ells on viatjarem per estils com el rock, el pop o el jazz mentre gaudim de la poesia musicada amb una personalitat que no ens deixarà indiferents. Sens dubte una proposta arriscada plena de sensibilitat, màgia i molt vent!
Comencem doncs amb la primera part, i primer disc del seu bandcamp....
“DELIRIS POÈTICS, korikî”
Noè Escolà
Editat l’1 de gener de 2019 per Discos Flotantes
Enregistrat en directe, mesclat i masteritzat per Sergi Felipe a l’Underpool Studio, Esplugues, Catalunya.
Produït per Noè Escolà.
Noè Escolà - saxos, flauta, clarinet, veu i poesia
Anna Tobias - baix elèctric
Acari Bertran – percussió
Comencem ja amb les músiques, que són variades i moltes....a veure si us puc posar una bona mostra d’aquest triple treball....i així és que us proposo el tema...
3.- Forest (Noè Escolà) 4m51s
I ja veieu com hem començat el programa d’avui. I tot i les referències al “pop” en aquest tema, les properes músiques del Noè Escolà seran diverses, i més clares les diferències les notarem en cadascun dels tres projectes. Cadascun dels tres té, diguem-ne la seva peculiaritat. Segur que gaudireu amb la frescor d’aquesta música, car és la frescor i llibertat del seu creador. Ell, alhora, atresora una gran tècnica com a instrumentista de quasi totes els vents de canyes, i també un llarg historial de participacions ingents en formacions diverses fent tot tipus de música, i esclar, també interpretant Jazz.
I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg.
I el mateix Pau Riba explica en el llibret interior com aquest doble CD, ell parla d’un referint-se a l’edició feta física, parteix de tres treballs d’en Noè Escolà, cadascun d’ells en format digital en el bandcamp dels Discos Flotantes. Així doncs “Korikî” seria el primer, amb 9 temes de lo més variat per tot plegat, ritmes, tempos, lletres, i estils, predominant però la irreverència, la festa, la joia, i per sobre de tot la música. Així doncs al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web d’aquest primer treball:
I considerant la magnitud del projecte m’estalviaré els comentaris que faig dels temes, deixant-vos a totes vosaltres el gaudi total de l’escolta sense immiscir-me en valoracions esotèriques, que a vegades hem surten així.
Seguim amb un altre tema d’en Noè Escolà...
6.- Pam de Nas (Noè Escolà) 4m22s
Korikî, amb un sò càlid però també cru, té caire rockero amb pinzellades jazzeres i engrunes de pop sentimental. En Noè ens descobreix totes aquestes melodies acompanyant la poesia que ens presenta amb una autenticitat i una frescor que ens farà estar ben atents. Un poema musicat de Walt Witman i unes picades d’ullet a en Dodó Escolà a “Candombe-hop” i “Passets flotants”, i per acabar l’especial col·laboració del guitarrista Jonathan Méndez (CostaRica) a la versió de “Going to Bocas”, tema de l’avi del Calipso, Walter Ferguson.
De fet, en el disc físic que em va enviar en Noè Escolà semblen haver-hi algunes, no totes les cançons que podem trobar als enllaços al bandacamp, havent fet una mena de recopilatori. De fet, dels 11 temes en el bandcamp, n’hi ha encabit 9 en el primer CD pertanyent al Korikî.
I el projecte segueix amb aquestes diversitat, i ara el líder ens corprèn amb la flauta, i igualment amb la seva veu i només essent tres músics, i vet aquí la força rítmica dels dos de la base Anna Tobías al baix elèctric i Acari Bertran, a les percussions.
I acabarem aquesta primera part amb dos temes enllaçats...
1.- Swinging (Noè Escolà) 2m31s
7.- Power woman (Noè Escolà) 2m39s
I en els dos temes hem pogut escoltat el líder al saxo baríton, i seguint amb la formació a trio mínim de baix, percussió i vents, i la seva veu, sempre fresca i un punt divertida, sempre amb ganes de joia. Projecte aquest que combina la qualitat amb les ganes de fer-nos-ho passar bé, i més ho gaudiríem en un directe, amb tanta marxa, i molta més la del darrer tema d’aquest primer treball i primera part, korikî.
I seguirem amb la segona part, anomenada.....
“DELIRIS POÈTICS, yawn”
Noè Escolà
Editat el 2 de febrer de 2019 per Discos Flotantes
Enregistrat a Menorca
Produït per Noè Escolà.
NoèEscolà – Saxo alto, flauta, didgeridoo i veu
Pablo Millas - Contrabaix
Guiem Pons - Bateria
I la col·laboració de:
Marina Albero - Piano (3)
Kumi Ideta - Veu (6)
Cristina Cardenas - Veu (7)
YAWN. El segon disc de la trilogia. Un viatge poètic, més jazzero i més cru plè d’improvisació on trobarem poesia pròpia, gamberra, reivindicativa i delicada, recitada o cantada de manera sincera i atrevida, o també alguns dels estàndards més coneguts del jazz als que en Noè dóna la volta presentant-nos-els com mai no els hem sentit abans. Aquest segon disc compta amb la col·laboració de tres grans dones, Marina Albero al piano, i Kumi Ideta i Cristina Cárdenas a la veu. Enregistrat i dedicat a Menorca i la seva sàvia gent.
I en aquest doble CD, 7 temes del primer pertanyen a aquest projecte que podeu trobar al complert en el bandcamp que us posaré al blog del programa:
Doncs us proposo escoltar la preciosa melodia de Duke Ellington amb en Noè al saxo alto en....
15.- In a Sentimental Mood (D. Ellington) 4m25s
Doncs ja heu pogut comprovar quin canvi més bèstia, i és que aquest segon treball és més jazzístic, i així ens ho ha mostrat. Alhora també hem pogut constatar la seva irreverència sempre respectuosa però, i vet aquí quin oxímoron, però és així. La seva particular aportació amb la seva veu, canvi de llengües sense cap problema, textos inversemblants, i tot això entre mig de la balada de Duke Ellington, déu n’hi do.
I seguim amb un altre dels temes vitals, rítmics, frescos, tema ballable que ens segueix mostrant les seves maneres divertides de fer música, sense oblidar la seva mestria com a instrumentista, que la té i molta, alhora que com a compositor, com estem veient també amb aquests tres discos en format digital, encabits en un doble CD.
12.- Santa Cristina (Noè Escolà) 2m53s
I ara amb aquest “Santa Cristina” i resta de temes dedicats a Menorca, i aquí a tot rumba, amb la seva frescor tan personal, i amb Marina Albero amb el seu solo al piano, i sempre els companys a tot ritme, a tot joia en aquest simpàtic tema.
Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.
I acabem aquest segon disc amb un altre tema irreverent, per textos i per concepció musical, ara a tot ritme, a tot rock...
14.- Turia Kayapo (Noè Escolà) 3m19s
I així de marxosos hem acabat el seu segon treball yawn, posant-vos alguns temes amb els quals intento mostrar-vos la seva idiosincràsia, la seva llibertat expositiva, la seva llibertat personal i musical, i tot això encabit en un programa de Jazz. I ja sabeu que en aquest programa de tant en tant fem aquestes coses tan irreverents. Però no patiu que el Jazz “normal” vindrà aviat. Mentrestant gaudim amb la seva gràcia i llibertat.
I acabem ja amb el tercer disc digital d’en Noè Escolà...
“DELIRIS POÈTICS, wu-wei”
Noè Escolà
Editat el 4 de març de 2019 per Discos Flotantes
Produït per Noè Escolà.
NoèEscolà - Saxos i Veus
I escoltem-lo delicadament en el seu...
22.- Octubre (Noè Escolà) 3m18s
I en aquest preciós i càlid tema hem escoltat a Marc Cuevas, contrabaix; Xavi Hinojosa, bateria; Marina Albero, piano i el líder Noè Escolà, saxo alto. I després de la presentació del tema cantada per ell, ens ha mostrat la seva càlida improvisació amb el saxo alto. Un altre tema que ens el mostra tal i com és, ell, en Noè Escolà.
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
En el disc hi ha 8 dels 10 temes que hi ha en format digital, i tot i això, dir-vos que hi ha 1 bonus track i quatre versions que ell en fa d’estàndards, alguns reconeguts i d’altres no. Al blog us posaré l’enllaç al bandcamp d’aquest wu-wei digital:
I un altre tema mostra de la seva idiosincràsia i llibertat interpretativa i compositiva és aquesta....
21.- Argelaga/Orenetes/Alfaia (Noè Escolà) 4m51s
I aquí sí que fem una passa endavant vers un Jazz Avant-Garde igualment amb Marc Cuevas, Xavi Hinojosa i ell amb el saxo alto, amb una gran demostració de tècnica. El “walking” de Marc ha aportat a moments un punt de swing, no essent però aquest ritme l’essència bàsica del tema. Al final més calma la necessària per recuperar la nostra, després d’aquesta batzegada musical inversemblant que ens ha aportat en Noè Escolà.
I com sempre us dic, si hi ha un Blues, Blues que poso, i el del Noè Escolà és aquest.....
24.- Glàndula Pineal Blues (Noè Escolà) 2m57s
I quin blues més maco acabem d’escoltar i de nou amb la base rítmica de Marina Albero, Marc Cuevas i Xavi Hinojosa, amb un swing ara sí magnífic, i el líder a la veu i a la flauta. Gran tema, gran Blues encabit en un conjunt de temes diversos tot i mostrant-nos la diversitat del seu món musical, del seu món, a seques. Joia, alegria, bona música, i sobretot amb en Noè Escolà uns molt bons directes. O sigui que si en tenim oportunitat, anem-lo a veure que en gaudirem.
També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
I acabarem amb una de les versions que hi inclou en aquest doble CD i que no podem trobar enlloc més...i ho farem amb el tema de Arthur Altman & Jack Lawrence del 1939, el conegut..
26.- All or Nothing at all (Altman & Lawrence) 3m27s
I per acabar què millor que fer-ho amb una de les versions que hi ha afegit, com ha estat aquesta, la del conegut tema “All or Nothing at all”, tot i el canvi de ritme, mostra més de la seva frescor. Alhora també el fet d’afegir-hi la veu a tot “rap”, cantant en anglès, en català, amb la llengua que vulgui, aquesta és la llibertat de l’anarquia. Magnífic Noè Escolà.
I després d’aquest sorprenent projecte, sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente....
.......................
Gràcies Carme per fer-ho sempre amb la teva dolçor i relacionat amb les músiques del programa.
I ara seguirem amb el magnífic i segon CD amb tot de temes estàndards....
“BUTTERFLIES TRIO”
Frederic Borey
Editat el 2019 per FSNT 582
Enregistrat per Julien Reyboz els dies 8, 9 i 10 de maig de 2019 a Mix & Rec Studio, París, França.
Mesclat i masteritzat per Dave Darlington a Bass Hit Studio, Nova York
Produït per Frédéric Borey
Productor executiu: Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L.
Frédéric Borey, saxo tenor
Damien Varaillon, contrabaix
Stéphane Adsuar, bateria.
I aquest segon CD és tot un homenatge a la música que més li agrada a Frédéric Borey, o sigui els estàndards de Jazz, i per això els 7 temes i quasi 40 minuts de música ens els recordaran. El món de Duke Ellington / Billy Strayhorn hi és present amb 3 temes, amb la delicada i preciosa balada d’aquest darrer, “A Flower is a Lovesome thing”. També és molt bonica la de Duke Ellington “The single petal of a Rose”, una mica més viva de tempo però no massa. I ja amb un dolç swing tenim també de Duke el “Black Beauty”. I també molt delicat de tempo i dolç per melodies tenim el magnífic tema de Fats Waller, “Jitterbug Waltz”. I hi tenim un parell de temes amb ritmes així com una mica ternaris, el primer, i tempo mèdium, com són el “Mahjong” de Wayne Shorter, i més marcat pel baterista a 4x4 és el “The Cost of living” de Don Grolnick. I el tema més vital és el “Mr. Sandman” de Pat Ballard a tot swing, per walking de contrabaix i demés qüestions relacionades.
I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc de FSNT: https://www.freshsoundrecords.com/frederic-borey-albums/47608-frederic-borey-butterflies-trio.html
I sí que els set temes d’aquest segon CD tenen tots una aurèola de calidesa melòdica, sí, i és per això que ens hi dedicarem, i segur que en gaudirem, així és que us proposo escoltar una de les més maques melodies de Strayhorn, la coneguda per totes vosaltres....
5.- A flower is a lovesome thing (Billy Strayhorn) 7m19s
I ara ens retrobem amb el Jazz convencional, i ho dic només per comparació amb el projecte acabat d’escoltar de l’iconoclasta Noè Escolà. I aquesta és una de les moltes balades que va crear Billy Strayhorn, un geni en això de compondre música bella, i que tan bé va saber complementar la que feia el seu “boss”, Duke Ellington. En Frédéric Borey i els dos companys ens n’han fet una interpretació magnífica, càlida per sonoritat, tendra i feta amb un gran sentiment. El contrabaix amb el seu so profund de Varaillon, és una bona base harmònica per sobre la qual “vola” el líder fent-ne la melodia. Ell mateix ha fet un solo també molt maco tot i recolzat per les escombretes de Adsuar. Una improvisació de gran nivell i tècnica, alhora que melòdica, que ha deixat pas a la magnífica feta pel líder i saxo tenor Borey. Aquest ha reeixit per modernitat expositiva amb tot un seguit d’arpegis i execució lligada amb un fraseig preciós i millor llenguatge, i sempre la melodia del tema ben a prop. Recuperant-la de nou, l’han acabat amb una dolçor molt remarcable.
I com que estem així de plàcids, seguirem amb el tema de Fats Waller..
7.- Jitterbug Waltz (Fats Waller) 5m28s
I aquest magnífic "Jitterbug Waltz" és una composició de Fats Waller del 1942 amb el primer enregistrament fet el mateix any per Fats Waller & His Rhythm. També va ho fan fer Art Tatum, Erroll Garner, Chet Atkins, Vince Guaraldi, Butch Thompson, Al Hirt, Eric Dolphy i David Murray i un llarguíssim etcètera. Waller tenia 38 quan la va compondre, i el tema va a ¾ i el va enregistrar amb un orgue Hammond essent un dels primers enregistraments fets amb aquest instrument tot just acabat de parir. El tempo del tema enregistrat per Waller és quasi el mateix del dels nostres herois, essent la seva una preciosa melodia que ben aviat se’ns endinsa en el nostre cap per a retenir-la per sempre més. Hi ha una magnífica versió pel Youtube feta per Anat Cohen, clarinet i Fred Hersh, piano, totalment recomanable. Varaillon és qui primer ha fet el seu solo, altrament magnífic, profund per sonoritat i un clar recorregut per l’harmonia. I si en teníem dubtes, Borey ens va situant de tant en tant per saber on som. Ell mateix ha desenvolupat la seva preciosa improvisació recolzat per una base consistent, sòlida, compenetrada amb ell. La versatilitat estilística del líder ens la mostra en aquest segon CD dedicat als estàndards, car el primer i que vam escoltar va dues setmanes girà al voltant dels seus temes propis. O sigui que és tot un gaudi poder-lo escoltar, poder-los escoltar.
I ara seguirem més vius de tempo amb el tema de Don Grolnick...
3.- The cost of Living (Don Grolnick) 2m41s
I aquest sorprenent tema ve d’aquí.... del disc ''Nighttown'' de DON GROLNICK, editat per Blue Note Records el 1992. Amb Don Grolnick: piano, Randy Brecker: trompeta, Joe Lovano: saxo tenor, Marty Ehrlich: clarinet baix, Steve Turre: trombó, Dave Holland: contrabaix i Bill Stewart: bateria. Composat, produït i arranjat per Don Grolnick i el podeu escoltar aquí, per exemple: https://youtu.be/kMxindwfdJs un enllaç de Youtube per després dedicar-vos a cercar el disc i adquirir-lo.
La versió que ens n’han fet els nostres herois és certament diferent, bàsicament per com han “vestit” el tema rítmicament, a tot beat. La melodia és però reconeixible i també és força elaborada, la de Grolnick. Frédéric Borey s’ha immiscit ben aviat en el seu solo tot i recolzat abastament pels dos de la base, amb una total contundència. Mestria interpretativa de nou la del nostre estimat saxofonista francès, amb el qual he tingut la oportunitat de dialogar via “messenger” tot i fent de missatger del meu amic i saxo soprano a la Nova Big Band de l’Espai Senior del Taller de Músics, que estava interessat en saber el “set” d’embocadura, canya i lligadura que utilitzà Borey en un disc on tocà el soprano. Gran tema i millors interpretacions de tots tres i força sorprenent i gran “impro” del líder on ell ha brillat abastament gràcies al suport dels seus dos amics i gran base rítmica acabant però delicadament fent un vamp on s’ha lluït una mica Adsuar a la bateria.
I acabarem amb el tema més viu del projecte, i aquest és el de Pat Ballard..
1.- Mr. Sandman (Pat Ballard) 3m57s
I què curiós que Borey i amics hagin inclòs aquest tema tan simpàtic i que reconeixem de fa molts anys. Un tema que The Chordettes, un magnífic quartet de veus femenines, varen enregistrar allà pel 1954 i tantes vegades havíem escoltat i que podeu veure de nou en aquest enllaç del youtube: https://youtu.be/IaHS1K3H66c. També ho van fer els The Four Aces, aquest però essent un conjunt vocal masculí. El tempo de la versió que ens n’han fet els nostres herois és més o menys el mateix. Els inicis a saxo tenor i escombretes per després amb la impro del líder afegir-s’hi Varaillon al contrabaix, ja ens han mostrat tot el swing del tema. Un “walking” permanent del baixista ha fet “volar” al líder en la seva de nou reeixida improvisació. Un trio que ens recorda el format que va encetar Sonny Rollins, el de prescindir del piano, i que Borey ha recuperat en aquest seu projecte. Ell mateix ha estat qui s’ha encarregat d’omplir l’espai amb les seves sonoritats, les del tema, solo i de nou tema, i sempre una base rítmica increïble que li ha donat tot el suport del món.
I deixem aquest magnífic segon CD del projecte de Frédéric Borey i seguim ara a tot Bop, però abans......
deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.
I el projecte amb el qual clourem el programa d’avui serà l’anomenat....
“S’APROPA TEMPESTA”
TRO
Editat el 2019 per FSR Swing Alley sa040
Enregistrat per Marc Ferrer el gener de 2019 a Àmbit Produccions, Masquefa, Barcelona.
Mesclat i masteritzat per Roger Rodés el març de 2019 a Medusa Estudio
Produït per Dani Nel·lo
Productor executiu: Jordi Pujol per a
BlueMoon Produccions Discogràfiques S.L.
Pere Miró, saxo baríton
Xavi Castillo, contrabaix
Joan Casares, bateria
Doncs estem davant d’un projecte personal, de grup, amb tots els temes propis excepte un, “Moanin” de Charles Mingus, i 10 temes i quasi 40 minuts d’una molt bona música encabida en el post Bop amb variació de tempos i ritmes, i per això també algunes precioses balades i temes a tempo mèdium slow, alhora que els més fast i boppers. I els més delicats són “Misèria” del Pere, amb una preciosa melodia i corda fregada pel Xavi. I un punt més viu és el “Miles Smiles” de Casares, marcat rítmicament per la única nota de Castillo al contrabaix en els seus inicis. I el magnífic “Fades” també del Joan, tot i començar delicadament, el desenvoluparan a tot arrastradet swing. Amb “La recompensa” de Miró ens ompliran de joia amb un tema vital i positiu per melodies i harmonies, alhora que amb un tempo mèdium preciós i conseqüent swing. Segueix Miró amb el seu “I companyia” un pèl més vital i ritmes ternaris diversos. I un tema del Xavi és el “Oiêsis” a tot Hard Bop amb melodia a duet de baríton i contrabaix i posterior solo d’aquest, i a tot swing i tempo mèdium alt. I ja més vius de tempo tenim el tema del Pere, “La dansa de la pluja”, a tot Calipso o ritmes similars, els més càlids. I el tema més picantet és el del Xavi anomenat ”Spice Zombie” a tot swing i tempo viu. I la meravella de Mingus, “Moanin’”, comença amb una intro de Miró i seguirà amb la melodia i base que totes reconeixerem. I finalment, el tema més viu del projecte és “Burla” del Joan a tot swing per walking del contrabaixista i ja amb el solo de Miró al baríton, mentre que el compositor anirà a escombretes primer per després agafar els estris més durs, a tot swing.
I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc de FSR:
I començarem delicadament amb un tema del Joan, Casares, anomenat...
9.- Fades (Joan Casares) 5m11s
I ara ens hem endinsat en aquest projecte, també amb saxo, ara baríton, i compartint protagonisme amb els altres dos instruments, contrabaix i bateria, que per això és un projecte col·lectiu, aquest TRO. I aquest tema del Joan iniciat pel baríton del Pere amb melodia un tant melancòlica, s’ha desenvolupat a tot delicat swing en la improvisació de Miró. Un “walking” dolç de Castillo al contrabaix i el “swing” del Joan i els seus estris han recolzat al solista, per ben aviat trobar-nos amb el solo del contrabaixista Castillo, melòdic i preciós també, tot plegat en un tema del baterista farcit de nostàlgia, potser de les “fades” de la seva infantesa, la del compositor. La recuperació de la melodia ens l’ha apropat al seu delicat final.
I per descomptat que podeu anar als concerts que començarem a fer a partir del setembre al Jazz Club La Vicentina, amb moltes ganes que crec tenim totes i tots, aneu reservant la data del 18, divendres a les 22h, on tindrem el combo que obre les Jam Sessions al Big Bang del carrer de Botella, al barri del Raval de Barcelona. Una formació que ens oferirà la música que cada dissabte sona en aquest bar musical i que gira al voltant del Jazz Clàssic liderada per Samuel Marthe, trombó i Tom Savage, guitarra i veu amb Xavi Mèrida, piano i Carlos Falanga, bateria i de convidats Dorota Sadowska, veu i l’Stuart Grant, contrabaix. Entrada gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH. Aquest era el concert que havíem de fer el 20 de març i que hem traslladat al setembre.
Escoltem ara el tema de Pere Miró anomenat....
8.- La dansa de la pluja (Pere Miró) 4m37s
Eps, que aquesta és una música que ens sona, car aquest tema, i ritmes càlids, d’alguna manera em recorden algun dels temes escoltats en els projectes de Noè Escolà, vitals com també és aquest. Una “dansa de la pluja” farcida de bons ritmes i a bon tempo, amb un Joan pletòric a la bateria, durant el solo de Miró i després amb la seva pròpia participació en el seu solo. I és que el solo del Pere ha estat genial, seguint d’alguna manera el concepte melòdic del tema en la seva improvisació. Les seves “maneres” interpretatives potents ens el recorden com a membre de projectes enfocats al Rh&B com són els que lidera en Dany Nel·lo i demés. Joan amb la seva intervenció ha estat també potent i sòlid, i hem escoltat com en Xavi devia picar de mans tot i acompanyant-lo portant el ritme. Amb la recuperació del tema ens hem trobat amb el seu final, de cop.
I seguirem amb un tema de Xavi Castillo i que serà el picantet....
1.- Spicy Zombie (Xavi Castillo) 3m47s
I quin altre tros de tema, ara d’en Xavi Castillo, que ens han ofert aquest TRO-TRIO. I també aquí han pogut fer interpretacions individuals solistes cadascun d’ells, primer però havent començat amb la melodia a càrrec del solista dels vents, en Pere Miró. El Swing ha aparegut ben aviat i ja no ens ha abandonat gràcies al “caminar” del compositor i contrabaixista i el permanent “xarles” del baterista, i tot això en el sorprenent solo de Miró, al saxo baríton. Castillo al contrabaix ha fet també una gran aportació solista, amb una gran pulsió rítmica, i fort contingut melòdic. Finalment, el baterista Casares ha fet la seva aportació instrumental, reeixida com totes, com la dels seus companys, deixant pas de nou a la melodia del tema i arribant ben aviat al final i acabant-lo suaument.
I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on s’hi fan concerts cada cap de setmana, i ves per on que el proper 24 de juliol a les 22h del vespre podrem gaudir escoltat el nou projecte de Marina Tuset en formació de 4tet, amb Erico Moreira, Kquimi Saigi i Arnau Figueres. A veure si ens hi veiem.
I per acabar aquest projecte us proposo escoltar el tema de Charles Mingus....
10.- Moanin’ (Ch. Mingus) 5m19s
I aquest tros de tema Mingus el va encabir en el seu “Blues and Rootes” disc d’Atlantic enregistrat el 4 de febrer de 1959 i editat el març del 1960, amb ell mateix, Charles Mingus - contrabaix, i gent com Horace Parlan – piano, John Handy i Jackie McLean - saxo alto, Booker Ervin - saxo tenor, Pepper Adams - saxo baríton, Jimmy Knepper i Willie Dennis - trombó i Dannie Richmond - bateria. I els nostres herois ens en fan la seva reeixida interpretació seguint fil per randa les línies mestres del tema original, això sí, arranjat per format reduït, el del seu trio. I és que aquest característic so del baríton del Pere és també el del gran Pepper Adams, qui també l’inicia i ens obra les portes a una magistral composició de Mingus. Un tempo increïble el d’aquest tema, alhora que amb un Swing potent el del contrabaix, sigui de Mingus o Castillo. Moments de break amb un motiu principal del tema a càrrec de Xavi al contrabaix, per després recuperar tema i Pere iniciar el seu magnífic solo amb una fraseig brutal, el que porta executant durant tot el projecte, i un llenguatge jazzístic envejable el d’aquest baríton, un dels millors de l’escena jazzística del país. Solo del Xavi i posterior del Joan ens han apropat al final del tema de Charles Mingus, per acabar els tres projectes de la màxima actualitat que hem escoltat avui.
I ja sabeu que encara ens queda un tema, el “bonus track”, i encara extret d’un doble CD de Blue Note Explosion, disc del Jordi Lliuret, i que a mode de record, miro d’acabar els programes amb un tema dels seus discos. El d’aquesta setmana és “Mosaic”, tema interpretat per l’Art Blakey & The Jazz Messengers amb ell a la bateria i gent com Freddie Hubbard, trompeta; Wayne Shorter, saxo tenor; Curtis Fuller, trombó; Cedar Walton, piano i Jymie Merritt, contrabaix. Escoltem doncs per acabar el programa d’avui, aquest magnífic tema de Cedar Walton de l’octubre de 1961, tema amb un Art Blakey increïble fent un llarg solo sense oblidar-ne la resta.....
CD 1 - 2.- Mosaic (Cedar Walton) 8m13s
I amb aquest increïble tema hem acabat el programa d’avui, un programa “distret” i divers, a moments divertit i insolent, sobretot en els inicis, coses aquestes de la anarquia, la de Noè Escolà i els seus “Deliris poètics”. Després ens hem calmat gràcies a Frédéric Borey i el seu trio, i seguint a tot Bop amb el TRO-TRIO de Miró, Castillo, Casares i acabar amb aquest tros de tema interpretat per l’Art Blakey & The Jazz Messengers, i havent escoltat un micro conte de Carme de la Fuente.
Doncs res, que quan puguem tornar a sortir, us recordo que aneu a veure jazz en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.
I abans d’acomiadar-me, recordar-vos que estem de nou en fase retroactiva, la qual cosa vol dir que no anem bé, que no ho hem sabut fer bé, nosaltres, que ens hem relaxat massa i que d’aquesta manera en paguem les conseqüències, i molt mala notícia per tothom i sobretot pels locals que programen actuacions en directe. Esperem que no s’estengui.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
