Hola de nou amigues i amics: a l'espera de posar el darrer programa del Carles, dir-vos algunes coses, poques, del tema que utilitzem en fer la introducció i el final del programa. Tema que va enregistrar el Joaquim a casa seva conjuntament amb un amic seu, periodista de TV3, qui va posar la veu.
El tema es diu I'll be your baby tonigth, i és un tema de Bob Dylan! El músic que l'interpreta, cantant, saxofonista i compositor ell, acompanyat del seu grup és el Curtis Stigers!. Doncs ja ho sabeu sinó ho sabíeu. Ens veiem. Miquel Tuset.
Aquí teniu un enllaç al tema en vídeo amb youtube:
PROGRAMA Nº 74: VISITANTS del NORD AL JAMBOREE
Bona nit amigues i amics seguidors de Jazz Club de Nit. Avui ens endinsarem en el Jazz actual de la mà de dos saxofonistes, una dona i un home, d’estils diferents i també amb saxos diferents, ella toca l’alt i el soprano i ell el tenor. Ella dels Països Baixos (Holanda) i ell del Canadà. Ambdós, figures de l’instrument i del Jazz d’ara mateix. Comencem per ella, Tineke Postma.
És una molt activa saxofonista internacionalment reconeguda. Durant la seva estada al Conservatori d’Amsterdam, va rebre dues beques per anar a estudiar a l’escola de música de Manhattan a Nova York, on va aprendre amb Dick Oats, David Liebman i Chris Potter. El 2003 es va graduar amb Honors al Conservatori d’Amsterdam on es va quedar com a professora i ensenya des del 2005. Tineke toca un de manera enèrgica un Jazz modern inspirat en Wayne Shorter, Cannonball Adderlay, John Coltrane, Miles Davis i altres grans llegendes, tot això però amb la seva pròpia creativitat.
Tineke ha enregistrat cinc CD’s i un DVD com a lider. Va debutar amb el “First Avenue” (2003) mentre estudiava a Amsterdam i fins arribar a aquest darrer que presentem avui el “The Dawn of light”. En aquest darrer treball hi te una col·laboradora molt especial, l’Esperanza Espalding, no tocant el contrabaix sinó cantant. El vàrem poder escoltar al Jamboree l’1 d’abril d’enguany que és on el vam aconseguir.
TINEKE POSTMA
“THE DAWN OF THE LIGHT”
Editorial Challenge RecordsInt.
Enregistrat el 14 i 15 de desembre de 2010 al Tonstudio Fattoria Musica de Osnabruck (Alemanya) i també al
Acoustic Recording a Brooklyn Nova York el 13 de gener de 2011.
Produït per Tineke Postma i Marc van Roon.
Tineke Postma, saxo alt i soprano
Marc van Roon, piano
Frans van der Hoeven, contrabaix
Martijn Vink, bateria
I la col·laboració d’Esperanza Spalding en el tema 4.
1 – Cançao de amor (Heitor Villalobos) 6m39s
PREMIS obtinguts Les seves remarcables composicions i el seu art han estat reconeguts amb diversos premis entre els quals el Jazz Juan Revelations 2009 (Antibes Juan-les-Pins Jazz Festival) El prestigiós Midem, Premi Internacional Revelació de Jazz de l’any 2006, etc. El seu CD “The Traveller” ha estat nominat el 2010 pels premis Edison.
2 – Falling Scales (T.P.) 7m06s
TINEKE POSTMA QUARTET
El Tineke Postma Quartet (Marc van Roon al piano, Frans van der Hoeven al contrabaix i Martijn Vink a la bateria) es va fundar el 2006 i ha tocat en molts festivals internacionals com els de Noth Sea Jazz, Middelheim Festival a Amberes, Young Euro Jazz de Berlin, Jakarta Jazz Festival, Yokohama Jazz Festival, etc. Aquest quartet va ser el que ens va visitar al Jambore l’1 d’abril i també el que va enregistrar el seu darrer treball “The Dawn of light”.
4 – Leave a place underground (T.P.) 5m32s (lletra de Pablo Neruda)
TINEKE POSTMA INTERNATIONAL QUARTET
Format per Geri Allen al piano, Scott Colley al contrabaix i Terry Line Carrington a la bateria. Grup fundat el febrer de 2009 quan Tineke va enregistrar el seu CD “The Traveller”. Tineke ha tocat amb aquests músics al Barbican Hall de Londres, The North Sea Jazz Festival, etc.. El febrer de 2010 varen tocar al Blue Note de New York. El maig de 2010 al Festival de Jazz Sous les Pommiers a França.
8 – The man who stared at costs (T.P.) 4m52s
10 – Tell it like it is (T.P.) 6m12s
Després de Tineke Postma, “ella” ara el posarem a “ell”,
Grant Stewart
Va néixer el 4 de juny de 1971 a Toronto, Canadà. Va rebre la influència de la música de Charlie Parker, Wardell Gray i Coleman Hawkins a través del seu pare, professor d’institut d’anglès i guitarrista semi professional. Pare i fill, sovint tocaven junts durant hores i hores. Va ser a través d’aquestes primerenques experiències i l’encoratjament del seu pare que Grant va primer va desenvolupar la oïda vers la melodia, l’estil i la improvisació. Va començar amb el saxo alt als 10 anys i quan en va tenir 14, el seu primer professor i líder de la Schofield’s Big Band el va convidar a tocar amb ells de manera professional. Als 17 va canviar l’alt pel tenor i ràpidament va tocar com els seus mestres Pat Labarbara i Bob Moyer, aquest darrer, considerat pel Grant Stewart com el seu millor mestre i una de les seves grans influències amb sonny Rollins, John Coltrane, Don Byas i Lester Young.
El treball que presentem avui és
GRANT STEWART
“AROUND THE CORNER “
Editat per Sharpnine Records
Produït per Marc Edelman
Enregistrat i mesclat per Joe Marciano el 12 d’abril de 2010 al Systems Two,
Brooklyn NY
Grant stewart, saxo tenor i soprano
Peter Bernstein, guitarra
Peter Washington, contrabaix
Phil Stewart, bateria.
Tot i que quan vàrem veure el Grant al Jamboree, va tocar amb tres grans músics locals, el pianista italià establert a l’estat Espanyol, Fabio Miano, l’Ignasi González al contrabaix i el Joan Terol a la bateria. Gran trio per a un gran vent.
Escoltarem un canvi radical d’estil, ens endinsarem en el Hard Bop més actual. En aquest disc, Grant fa un repàs a diversos temes que més li agraden de tocar per les seves variacions melòdiques i rítmiques.
1 – Get Happy (Arlen i Koehler) 5m49s
Als 19 anys se’n va anar a Nova York, on va estudiar amb mestres com el Donald Byrd, Barry Harris i Joe Lovano i on va tocar amb Curtis Fuller, Clark Terry, Brad Mehldau, Peter Bernstein, Jimmy Cobb, i un llarg etc.
2 – The Scene (Tadd Dameron) 6m56s
Se’l va poder veure tocant en llocs com el Birdland, Smoke, The Ketano, The Jazz Standard, etc. Ha tocat per tot Nord Amèrica i Europa així com també al Japó, Taiwan, Brasil, i va ser un dels primers artistes a tocar en l’històric Museu Hermitage de Sant Petersburg, Rusia. Ha estat artista convidat pel Museu Guggenheim amb el seu trio i amb la companyia del gran Jimmy Cobb.
4 –That’s my Girl (Wilder i Engvick) 4m51s
Grant Stewart te dos treballs com a líder amb Criss Cross, Downtown Sounds i More Urban Tones, i un amb Fresh Sound Records anomenat “Buen Rollo”.
Downtown Sounds, aclamat per la crítica dels EEUU, Canadà i Europa, es va enregistrar el 1992 i inclou a Brad Mehldau al piano, Kenny Washington, bateria, Peter Washington al contrabaix i Joe Magnarelli a la trompeta. Va ser escollit un dels 5 millors àlbums del 1994 per Geoff Chapman del Toronto Star.
More Urban Tones es va realitzar amb Peter Bernstein a la guitarra, Peter Washington contrabaix i Billy Drummond a la bateria.
5 – Blue Rose (Duke Ellington) 7m23s
Gil Evans i l´orquestra de Claude Thornill
Acompanyats per Lee Konitz,Red Rodney I Barry Galbraith
SNOWFALL
ARAB DANCE
ANTHROPOLOGY
EARLY AUTUMN
LA PALOMA
YARBIRD SUITE
LOVER MAN
RAY BARRETTO,congas acompanyat per Hector Martignon,piano
Michael Philip,trompeta i trombó,Adam Kolker saxo soprano i tenor,Jairo Moreno
baix electric,Vince Cherico bateria.
NO PROBLEM
IN YOUR OWN SWEET WAY
SUMMERTIME
AUTUMN LEAVES
Hola a totes i a tots als aficionats al Jazz i seguidors del nostre programa Jazz Club de Nit. Avui hi tornem amb el Hard Bop de la mà de tres dels seus representants, Hank Mobley, Jackie MacLean i Lee Morgan. Tots tres tenen prou entitat per dedicar-los-hi un programa, però avui els sentirem tots tres i així copsarem la idea global del Hard Bop. Segurament, en propers programes, ens hi podrem dedicar plenament a cadascun d'ells.
ROLL CALL
HANK MOBLEY.
Editorial Blue Note.
Enregistrat el 13 de novembre de 1960 als estudis RudyVan Gelder a New Jersey.
Henry "Hank" Mobley va néixer el 7 de juliol de 1930, a Eastman, Geòrgia, i va créixer sobretot a Elizabeth, Nova Jersey. Diversos membres de la família tocaven el piano i / o l’òrgan de l’església, i Mobley mateix va aprendre a tocar el piano de nen. Va canviar al saxo als 16 anys, inicialment modelant la seva manera de tocar com Lester Young, Charlie Parker, Dexter Gordon, Don Byas i Sonny Stitt. Aviat va començar a tocar professionalment a l'àrea, i va construir-se una reputació suficient, perquè el trompetista Clifford Brown el recomanés per a un lloc de treball sense haver-lo sentit a tocar.
El saxofonista Hank Mobley no va tenir l’agressivitat de Sonny Rollins ni el temperament incendiari de John Coltrane ni tampoc la manera de tocar de Stan Getz, però possiblement va ser un dels saxos tenors més sensibles del HardBop i del Jazz Modern, sense oblidar-nos del nostre amic Booker Ervin. El 1950 va tocar amb la orquestra de Rhythm and Blues de Paul Gayten i més endavant, després d’una breu incorporació amb Lester Young, va tocar amb Dexter Gordon i Max Roach entre el 1951 i 1953. La col·laboració amb Max Roach va ser una gran experiència personal per a ell, ja que ambdós músics buscaven un discurs per superar el BeBop. Després d’una important col·laboració amb Horace Silver entre el 1954 i 1955, amb qui gravaria l’extraordinari “Horace Silver and the Jazz Messengers”, Mobley va formar part dels “Jazz Messengers” de l’Art Blakey, una experiència que condicionà positivament la carrera professional del Hank Mobley. Aquest gran saxofonista va pertànyer a la formació original d’aquest gran quintet que renovà el llenguatge del BeBop, i cap el 1960, la crítica especialitzada el va incloure ja entre els grans del Hard Bop, on ja hi havia Art Blakey, Horace Silver, Clifford Brown, Sonny Rollins i Max Roach.
Hank Mobley, sovint infravalorat, va pertànyer al quintet de transició de Miles Davis, el 1961, quan va substituir ni més ni menys que a John Coltrane, quintet que incloïa al pianista Wynton Kelly. En aquest quintet, Hank Mobley va brillar amb mèrits propis, tocant tots plegats com a quintet i també acompanyats de la orquestra de Gil Evans. En els anys seixanta, el quintet de Miles Davis el varen formar músics com Herbie Hancock, Ron Cartet i Toni Williams i el saxo tenor George Coleman, instrumentista amb una sonoritat molt pulcre i de gran inventiva. Hank Mobley va tenir l’honor doncs, de ser uns dels saxos tenors que varen formar part en algun moment del grup de Miles Davis, entre els quals Sonny Rollins, Wayne Shortet, Dexte Gordon, George Coleman, Sam Rivers i John Coltrane.
La discografia de Hank Mobley com a líder, va des del 1955 fins el 1974. A més a més de ser extensa, és d’una qualitat mitja extraordinària, on sobresurten títols que es podrien catalogar com a obres mestres. El seu primer disc com a líder, el del 195r amb Blue Note, és el “The Hank Mobley Quartet”. Li segueixen més endavant grans discos com el “Soul Station”, amb Paul Chambers, Art Blakey i Wynton Kelly. També hi tenim el “Dippin”, enregistrat el 1965, un dels més importants del músic, amb qui varen tocar Lee Morgan i Billy Highins entre d’altres.
Hank Mobley va tenir clar lo que havia d’aportar com a Jazzista. El Hard Bop era la seva raó de ser i ho va ser sempre fins la seva mort el 30 de maig de 1986.
Freddie Hubbard, trompeta
Hank Mobley, saxo tenor
Wynton Kelly, piano
Paul Chambers, contrabaix
Art Blakey, bateria
5 - The more I see you 6m45s
2 - My groove your move 6m04s
4 - A Baptiste Beat 8m52
BLUESINK
JACKIE MC LEAN
Edtorial Blue Note
Enregistrat el 8 de gener de 1961 als estudis RudyVan Gelder a New Jersey.
A falta d'encabir-hi el text.
Freddie Hubbard, trompeta
Jackie McLean, saxo alt
Kenny Drew, piano
Doug Watkins, contrabaix
Pete La Roca, bateria
5 - Blues Function 7m15s
THE SIDEWINDER
LEE M ORGAN
Editoral Blue Note
Enregistrat el 21 de desembre de 1963 als estudis RudyVan Gelder a New Jersey.
Nascut el 1938 i mor per la seva parella el 1972. Malgrat la brevetat de la seva carrera, l’extraordinari trompetista Lee Morgan ha passat amb tots els mèrits a la Història del Jazz, com a una de les veus de la trompeta més importants, sorgides a la segona meitat dels anys 50s, amb el mateix reconeixement que Donald Byrd o Freddie Hubbard.
Va néixer a Philadelphia, on el seu pare era un pianista de Gospel. Quan Lee va complir 14 anys, va rebre del seu pare un regal que va resultar ser una trompeta, instrument al qual va dedicar tota la seva curta vida. Va estudiar la seva tècnica a l’escola de música de la seva ciutat, la “Mastbaum Technical School”, i ja amb quinze anys dirigia les seves pròpies bandes per tocar en balls i tocava a les Jam Sessions de la seva ciutat al costat de Benny Golson i John Coltrane, també ciutadans de Philadelphia. Les seves primeres sessions de gravacions en estudi les va realitzar abans de complir els 18 anys, al costat del pianista Horace Silver i el saxo tenor Hank Mobley, dues grans figures de la llavors recent sorgida escola del Hard Bop.
L’octubre de 1956, un altre dels seus ídols, el trompetista Dizzie Gillespie el contractar per tocar en la seva Big Band, on també hi havia el seu paisà Benny Golson. Va ser-hi fins el 1958, i el setembre del mateix any, va ser l’Art Blakey qui el va convidar a formar part de la seva extraordinària formació “The Jazz Messengers”. Varen anar de gira per Europa i Japó on va assolir una fama extraordinària. Amb el seu estil, definit i personal, marcat a parts iguals pel Blues i el Bebop, amanit amb un toc de lirisme, Lee Morgan abandonà els Messengers el 1961 i tornà a la seva ciutat natal on va passar un parell d’anys tocant en cercles reduïts locals.
El 1963 torna a New York i el desembre enregistra per Blue Note el seu àlbum “The Sidewinder”, on, el seu tema homònim va batre tots els rècords de venda coneguts en el món del Jazz, poc temps després del seu llançament. Ja portava però prop d’una vintena de discos enregistrats, la majoria per Blue Note, però també per Savoy i roulette. És de destacar el seu treball per Blue Note anomenat “Candy” fet el 1957. Posteriorment va tornar amb Art Blakey i si va quedar un parell d’anys, i a partir de llavors és quan es va disparar la seva carrera enregistrant moltíssims treballs en estudi, la qual cosa dona fe de la seva gran qualitat com a músic,trompetista i compositor.
A principis dels anys 70, Morgan col·labora amb el poli-instrumentista Roland Kirk per recolzar les reivindicacions de la associació “Jazz and People Movement”, dedicada a lluitar per a la millora de les condicions de treball dels músics de Jazz als EEUU.
El 19 de febrer de 1972, Lee Morgan i el seu quintet estavan actuant al club Slugs del carrer 3, al sudest de Manhattan. Aquella nit es va presentar en el local la seva companya sentimental, de la qual s’havia separat recientment. Varen discutir a la barra del bar de manera ostensible, entre passe i passe, i posteriorment la dona se’n va anar visiblement alterada. No havia aconseguit convèncer a Lee Morgan que tornés amb ella. Al cap d’una estona, Helen More, que així es deia aquella dona, va tornar al local, i plantant-se tot just al mig de l’escenari, va treure del seu bolso un revolver calibre 32 i la deixar anar un tret, directe al cor del músic, el qual va morir immediatament. Eren les 2h 45m de la matinada quan vàrem perdre a un gran músic i trompetista de Jazz. Jove va morir Lee, assassinat, i jove va morir Clifford Brown, en accident automovilístic. Què ens haurien donat, musicalment parlant, aquests dos grans trompetistes ningú ho sap però tothom s’ho pot imaginar, que això és gratis.
Lee Morgan, trompeta
Joe Henderson, saxo tenor
Barry Harris, piano
Bob Cranshaw, contrabaix
Billy Higgins, bateria
4 - Boy, what a nigth 7m30s
1 - The Sidewinder 10m21s
Subscribe to:
Missatges (Atom)
