Jazz Club de Nit a Ràdio Sant Vicenç 90.2 FM

BOOKER ERVIN
Bona nit amigues i amics de Jazz club de Nit. Avui ens endinsarem en el mon del Hard Bop de la mà del gran Booker Ervin, saxofonista tenor amb un so totalment característic.

Booker Ervin va ser un músic molt desafortunat. No només perquè va morir amb només 40 anys d’edat, sinó perquè el món del jazz mai el va valorar prou com a músic individual. Tendim a oblidar que els anys en què Booker Ervin va imprimir la seva marca en la música de jazz van ser els dominats per Sonny Rollins i John Coltrane, principalment de 1958 a 1968. Booker Telefierro Ervin II va néixer a Denison, Texas el 1930. Va morir el 1970 a New York. Durant la seva carrera va tocar amb Charles Mingus i Randy Weston sent fonamental per a la música de tots dos.

Booker Ervin va ser presentat a Charles Mingus pel seu amic el pianista Horace Parlan i aviat va adornar la música de Mingus amb el foc que sortia de les seves notes. Mingus va ser molt afortunat per tenir a Booker tocant la seva música doncs Booker va ser un home que tocava sempre amb una passió poc comuna. A més, Booker Ervin obtenia un voluminós so del seu saxo en la tradició dels grans tenors texans com Illinois Jacquet i Arnett Cobb entre d'altres. Molt aviat Booker es va revelar com un expert saxofonista que podia ser flexible i harmònicament atrevit. Va ser un saxofonista en l’era Coltrane-Rollins que posseïa un so i un estil propi. En qualsevol interpretació en què Booker fos present se’l podia identificar immediatament pel seu so i passió.

Malgrat el seu fabulós treball tant amb Mingus (molt ben conegut) com amb Randy Weston (sovint no valorat ni esmentat) ens agradaria accentuar-li-ho en gravacions publicades sota el seu nom de Booker Ervin entre 1960 i 1964 quan estava en el cim de les seves facultats, les quals també es varen poder mostrar escoltant-lo en les seves moltes col•laboracions amb Charles Mingus, des de "Blues & Roots" fins a "Mingus, Mingus, Mingus, Mingus, Mingus", on el seu solo en "Theme For Lester Young" (també anomenat "Goodbye Pork Pie Hat") és una fita.

Així doncs, un gran músic que en un curt espai de temps, quatre anys, va produir una obra que el va situar en el panteó dels grans saxofonistes de jazz.

Aquest és un text extret de JazzRed escrit per Raul Vaz Bernardo.

Avui li fem el nostre particular homenatge.

De principis de 1961, és una sessió en quartet amb el suport, de nou, del pianista Horace Parlan. Booker Ervin sona fins i tot més intens amb aquest crit personal que va ser marca inconfusible. La secció rítmica dóna suport magníficament a Booker Ervin i hi ha una forta unitat entre aquests músics, no oblidem que Parlan-George Tucker-Al Harewood van formar equip en un munt d’enregistraments de Blue Note. El saxofonista de nou accentua el drama de les seves línies en una balada original "Uranus", mostra el seu dinamisme en "Poinciana" i el seu lament en un accelerat "Speak Low". En el lent "Booker's Blues" el saxofonista nua seus sentiments. Els músics que l’acompanyen són el pianista Horace Parlan, el contrabaixista George Tucker i el bateria Al Harewood.

En aquestes sessions es varen trobar dos monstres del Hard Bop, el Booker Litle a la trompeta amb el Booker Ervin al saxo tenor. Sessions enregistrades el 1960 i reeditades com a “Collectables” com a Sounds of Inner City. Es varen fer nombroses reedicions a partir de l’original concepció de Teddy Charles' New Directions Quartet Featuring Booker Little and Booker Ervin. La majoria des temes es varen extraure del vibrafonista bopper Teddy Charles amb el Mal Waldron al piano, Addison Farmer al contrabaix, i Ed Shaunesssy a la bateria. Aquesta és una magistral nova edició si considerem que hi ha alguns moments lírics amb la trompeta del Little i amb un Booker Ervin obtenint un so ple de passió del seu tenor. Les composicions originals inlouen "Scoochie," de l’Ervin "The Confined Few" del Booker Little i "Witch Fire," Shaunessy's "Blues de Tambour," del pianista Ahmad Jamal's "Cycles," a més a més dels estàndards "Stardust" (el qual rep un tractament especialment melancòlic)

Un dels especialistes de AllMusic, Stephen Thomas Erlewine, li va posar 4 estrelles a aquest àlbum tot comentant: que la música rarament arriba al territori de “l’avant garde”, ans al contrari; és profunda, amb un Hard Bop volàtil que tan ve del cap com del cor...El resultat és totalment satisfactori, essent un conjunt d’aventures Hard Bopperes on trobem un Booker Ervin en un màxim pic de creativitat.

Richard cook i Brian Morton, de The Penguin guide of Jazz, li van donar tres estrelles d’un màxim de quatre, fen esment en que, Booker Ervin sembla que estigui determinat a mostrar-nos que encara se l’ha de considerar i molt en això del Hard Bop, sense haver d’arribar a “l’avant garde”.

Enregistrat per Rudy Van Gelder a Englewwod Cliffs, el 30 de juny de 1964. Treball de mitjans de 1964 i és on tenim a Booker Ervin completament immers en el seu element, el blues. El torna a acompanyar un trompetista, aquesta vegada és Carmell Jones, qui exerceix agradablement el seu paper amb un delicat to servit amb veloçes i profundes idees. Gildo Maonés, el pianista, és una sorpresa, tot i que havia guanyat certa notorietat sent col•laborador tant de Miles Davis com de l’època més tardana de Lambert-Hendricks-Ross. El seu estil és una combinació personal d’inesperades dissonàncies amb algunes línies fluides. Blues mitjans, ràpids i lents apareixen amb intensitat en aquesta actitud declamatòria del fraseig de Ervin. El tema més extens "No Booze Blooze" és una de les bombes de la sessió conjuntament amb el que posarem avui. Per arrodonir-ho hi tenim també a Richard Davis, contrabaix i Alan Dawson, bateria. Acabem dient que totes les composicions són del mateix Booker Ervin.

Un dels especialistes de AllMusic, Thom Jureck, li va posar 4 estrelles fent esment a que aquesta és una magnífica incorporació, no només en el catàleg de Blue Note sinó també pel mateix Ervin el qual es veurà potenciat coma a líder de grup i compositor. Escoltarem un tema ple de potència rítmica amb uns solos increïbles dels dos vents i el mateix Barron.

Aquest va ser el darrer tema, ja que per manca de temps, no vaig poder posar el darrer, que és aquest que veieu aquí sota.

6.- THE SONG BOOK (Prestige), 

data de principis de 1964. Tommy Flanagan ocupa el lloc de Jaki Byard al piano i el disc és més obertament líric i té menys qualitats ombrívoles. Booker recorre les línies melòdiques i les harmonies dels temes amb una confiança sorprenent. "Come Sunday", de Duke Ellington, tema que no es tocava molt sovint en aquells dies mostra al Booker més líric amb un molt delicat timbre, l’acompanyament només de Tommy Flanagan augmenten el valor de la interpretació. A "All The Things You Are" el fàcil swing aconseguit per tots és un prodigi. Aquest disc prova que Booker Ervin podia ser un dels veritables saxos tenors cantaires com Lester Young i Getz entre d'altres. La resta de músics que l’acompanyen són el mateix Richard Davis contrabaix i Alan Dawson, bateria.