skip to main |
skip to sidebar
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que
aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional
anomenada “esfera jazz”, i que al
blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i
pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web
totes relacionades amb el món del Jazz.
I abans de dir-vos
res més, doncs això, que el divendres passat 21 d’abril vam gaudir d’allò més
amb el magnífic concert que ens van fer Benny
Sharoni Quartet, amb ell mateix al saxo tenor, Joan Monné, piano; Ignasi
González, contrabaix i Xavi Hinojosa,
bateria. Vam tenir una Sala Xica que feia goig, aplaudint les intervencions
solistes dels músics i finals de temes, i tot plegat va ser tot un luxe.
Gràcies per venir i a l’Ajuntament de
SVdH pel seu suport.
I ja parlant del
programa d’avui, dir-vos que el dedicaré a projectes de l’editorial americana Origin Records, i tot gràcies al bon
rollo del seu director, en John Bishop,
des d’aquí, thanks John. Tindrem al
trombonista Michael Dease, “The Other
Shoe”; al contrabaixista Jeff
Johnson, “My Heart” i al guitarrista Jason
Keiser, “Shaw’s Groove”.
Començarem amb la
música del contrabaixista Jeff Johnson,
“My Heart”. Disc publicat el divendres passat 21 d’abril de 2023 per Origin Records. Enregistrat
per Dennis Carter als Falcon Studios, Portland, Oregon el 4
de desembre de 1991. Enregistrat en directe a 2 pistes DAT. Editat per Floyd Reitsma, Studio Litho, Seattle, WA.
Masteritzat per Rachel Field, Resonant
Mastering, Seattle, WA. Dibuix de portada de Jeff Johnson. Fotografia de Jeff
Johnson per Lisa Hagen Glynn.
Disseny i maquetació de la portada per John
Bishop. Produït per Jeff Johnson.
I aquí hi tenim a John Gross - saxo
tenor. Art Resnick - piano. Jeff Johnson - contrabaix i Billy Mintz - bateria. I si esteu interessats en aquest disc al blog
hi trobareu l’enllaç: https://originarts.com/recordings/recording.php?TitleID=82871.
Doncs sorprèn la
vigència d’aquests temes enregistrats el 1991 i tot just acabats d’editar pel John Bishop el d’un enregistrament en
directe força ben fet pel so. Es nota també per la llargària dels temes, de dos
sobretot de més d’11 minuts. 6 temes amb balades com “Leviatan”, un del llargs,
quin goig, quanta estona de delicada música. El tema que titula el disc és
també una balada preciosa, llarga també que depassa els 9 minuts. Un altre tema així de dolç és
“Watercolours”, aquest però una mica, mica, més viu de tempo. Un tema
sorprenent és “Studio City” interpretat a duet de saxo tenor i bateria amb tot
el gust per la més estricta modernitat. “Companions” funciona a tot delicat
Swing ja al començament, incrementant-se posteriorment la intensitat i energia
d’aquest Swing sense modificar el tempo. I ja finalment “Linden Station” és el
tema més llarg i el més potent i també a tot Swing. El tempo no és que sigui
molt viu, però sí que els solistes quan convé fan les seves improvisacions amb
més energia, la qual cosa es nota per com percebem el resultat final del tema.
Un disc actual, tot i haver-lo enregistrat 32 anys abans.
Els escoltarem en el
preciós tema anomenat....
1.6.- Watercolours
(Jeff Johnson) 8m59s.
Doncs ja veieu amb
quin tros de tema hem començat el programa. Si penses que això ho van
enregistrar el 1991 te n’adones que no han passat els anys, musicalment
parlant, car la seva modernitat és evident. Enregistrat en un estudi i amb un
DAT, una Digital Audio Tape, aleshores en boga, i recuperat gràcies a John Bishop, gràcies John. Un tema molt dolç on el saxo
tenor californià John Gross ens ha
acaronat amb el seu so. Tema de 9 minuts amb llargues improvisacions, la del
saxo tenor i la del pianista, fent el líder Johnson i el baterista Mintz,
la gran tasca de donar-los el suport adequat. Un final delicat, més o menys com
l’han començat, ja amb la melodia a càrrec de Gross al tenor. Es nota ja d’entrada la presència del baixista per
com ho són les seves notes, de presents, quasi com les del saxofonista. De fet,
el pas de la melodia a la improvisació de Gross
quasi que no l’hem notat, així de lligades han estat les seqüències de notes.
Un llarg solo, molt ben executat i fet amb un gust exquisit. El pianista Resnick l’ha seguit amb una digitació
precisa i clara, un pianíssim delicat i tècnic, brillant per les notes més
enllà del registre mig, acords a dues mans, dolçor i delicadesa, com la del
tema que recupera de nou el saxo tenor Gross,
acabant-lo dolçament amb un llarg “pedal”. Un trio que acompanya a un saxo
tenor, aquest amb el seu West Coast Jazz
en el seu so i fraseig. Preciós tema per
començar-los a escoltar.
Jeff
Johnson de
Minneapolis, es va traslladar a
l'est a principis dels anys 70 per tocar amb la banda de Philly Joe Jones. Passant les dues dècades següents mudant-se de
ciutat en ciutat, es va instal·lar ràpidament en una existència musicalment
rica amb el seu trasllat el 1989 a Seattle.
A més de convertir-se en membre dels trios fonamentals de Hal Galper i Jessica
Williams, Johnson estava creant un altre treball amb el saxofonista John Gross i el baterista Billy Mintz, a qui havia conegut mentre
vivia a San Diego, juntament amb el pianista
Art Resnick, que va tornar als seus
primers dies de manera de tocar i recentment s'havia traslladat a Portland. En acabar una gira a la costa
oest de 1991 amb aquest quartet, Jeff
va reservar un estudi durant unes hores per capturar on els havia portat la
musa. Cinta a la mà, van acordar que havien trobat una mica de màgia, i després
tots van anar per la seva banda. Van revifar els moments una i altra vegada en
diferents combinacions al llarg dels anys, mentre “My Heart” es va mantenir a la prestatgeria. Sempre amb ganes de
publicar l'àlbum per honrar a Jeff, John,
Billy i Art i amb tot el que van donar a la música, 32 anys després ha
arribat aquest moment, i això ens ha dit John
Bishop.
I seguirem amb un
altre tema a tot delicat Swing i anomenat..
2.3.- Companions
(Jeff Johnson) 8m23s.
Doncs acabem
d’escoltar un tema a tot delicat Swing, allò que en diem, quasi sense molestar,
fet tot plegat amb una gran delicadesa. Aquesta sonoritat continguda, la del
saxo tenor, probablement a causa del bon gust de qui ho va enregistrar. El so
està força equilibrat, i de nou les notes del baixista són molt presents. També
el pianista amb els seus acords ho ha estat. El so del baterista, molt al
darrera però essent-hi amb la seva pulsió rítmica. El tema l’ha començat el
pianista Resnick amb una curteta “intro”,
i de nou el saxo tenor Gross ens
n’ha fet la melodia, amb el seu so força contingut i dolç. Ha endegat la
improvisació sense solució de continuïtat a partir de la melodia, i de nou ens
ha impressionat el seu discurs tan melòdic, i tant compenetrats com han estat
la resta de companys amb ell, que per això el tema es diu “Companions”, que és
“Companys”. I el pianista Resnick
s’ha quedat sol al capdavant de la Secció Rítmica, del Trio Base què és de per
sí una màquina rítmica i melòdica única. Bona digitació, bones frases creades a
partir de les harmonies, recursos a dojo que ens els està mostrant a cada tema,
i unes maneres força modernes de concebre la música, el Jazz. I al líder Johnson l’hem pogut escoltar finalment
improvisant, i la veritat és que ens ha deixat clavats a la cadira,
“noquejats”, “estabornits” per com de bé ho ha fet; per la seva pulsió tan
persistent, tan rítmica, pel seu llenguatge jazzístic, per la seva tècnica
amunt i avall del mànec de la “berra”, amb una total afinació. Un gran baixista
sense cap mena de dubtes i ves per on que no massa conegut pel gran públic. Un
altre gran tema d’ell i grans intervencions de tots quatre, amb el baterista
amb tasques estrictes de fer córrer la màquina rítmica.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz: http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es.
I ja els acabarem
d’escoltar en el llarg primer track i tema..
3.1.- Linden Station
(Jeff Johnson) 12m26s.
Doncs hem acabat de
nou a tot Swing amb un altre gran i llarg tema del líder Jeff Johnson. 12 minuts i mig d’un gran Jazz, i aquesta vegada
havent improvisat tots quatre. I ves per on que a Billy Mintz l’hem vist diverses vegades, una al Jamboree amb Russ Lessing i una altra a la Nova
Jazz Cava amb l'Adam Kolker i
sempre amb l’amic Masa Kamagushi al
contrabaix. Gran solo final d’aquest gran baterista que la major part dels
temes ha estat fent les tasques de portar-los a tots a bon port. En Billy Mintz de Nova Yotk; Jeff Johnson i
Art Resnick de Minnesota i John Gross de Califòrnia, una bona barreja d’estils jazzístics que es
complementen la mar de bé, cadascú amb el seu llenguatge. I el tema l’han
acabat amb un magnífic “Turn Around” el qual ens ha portat al definitiu final
delicat. Però l’han començat ja amb el motiu principal a càrrec del saxo tenor Gross, ell fent-nos la melodia. Qui
primer ha improvisat ha estat el líder i baixista, i de nou amb una gran pulsió
sobre les cordes, amb un so magnífic i precisa afinació alhora que una
grandíssima tècnica i millor llenguatge. Un dels grans baixistes, sense cap
mena de dubtes, que per això va tocar amb gent com Philly Joe Jones, Charlie Rouse, Barney Kessel, Chet Baker, Lew
Tabackin, Eddie Daniels, Joanne Brackeen, Julian Priester, Billy Hart, George
Cables, Bud Shank, Claudio Roditti i Michael Wolfe, increïbles músics tots
ells, i ell. I l’Art Resnick al
piano l’ha seguit, i de nou amb una gran tècnica i brillantor, a ell que li
agrada tocar una mica més amunt del registre mig del piano, on ell brilla més.
El so de l’instrument, també és obra i gràcia del tècnic que ho va enregistrar,
esclar, i del mateix instrument. I resulta que aquest músic és també escultor
d’obres en metall i fotògraf. Compon música moderna i també clàssica
contemporània. I John Gross al saxo
tenor l’ha seguit i de nou amb un fraseig i tècnica abassegadora, alhora que
gust exquisit i modernitat a dojo, ell que el 1990 va estar nominat per millor
solo i seu àlbum a trio, “Three Play”
amb Putter Smith i Larry Koonse. Gran tema per acabar-los
d’escoltar, gràcies John Bishop per
recuperar aquesta meravella.
I seguiré amb Michael Dease, “The Other Shoe” the music
of Greg Hill, disc publicat el 17 de març de 2023 per Origin Records. Enregistrat i mesclat per Corey De Rushia, als Troubadour
Recording Studios, Lansing, Michigan, el 5 i 6 de setembre de 2022.
Masteritzat per Josh Connolly a l’Studio A, Las Vegas, NV. Disseny i
maquetació de la portada fet per John
Bishop. I aquí hi tenim a Michael
Dease, trombó, (tots) i saxo baríton (4,7,10), percussió (4). Joel Pérez -
trombó (4,7). Virginia MacDonald, clarinet. Geoffrey Keezer, piano
(1,2,3,5,6,9). Luther Allison, piano
(4,7,8), Fender Rhodes (10). Liany Mateo, contrabaix. Rodney Whitaker, contrabaix
(3) (2n solo de baix). Colleen Clark,
bateria i plats. Kevin Jones - percussió (5,7,10) i Gwendolyn Dease, percussió
(5,7,10). I tots els temes semblen ser de Greg Hill. I si us interessa adquirir-lo, al blog hi trobareu
l’enllaç a la pàgina web: https://originarts.com/recordings/recording.php?TitleID=82868.
I aquest disc del Michael té 10 temes i el Swing hi és en
alguns d’elles. Hi ha dos temes a tot Blues, el primer i delicat “Hello, Blues”
i el “The Goodbye Blues”, ambdós delicats de tempo, i potser més el darrer. I balada
és també el tema “The Classic”, com “Shorty’s Tune”, preciosa, mentre que “The Sleeper” té un tempo no gens viu, i tema
on la clarinetista Virginia MacDonald
ens mostra la seva gran talla en un solo brutal, i més que en faran els
companys a tota “tralla” la de la baterista Colleen Clark. I un altre tema delicat és “Summer Nights” amb una
llarga intervenció del pianista Luther
Allison. I el tema més “sabrosón” és
“Rio Mio” amb el líder tocant el saxo baríton i deixant el trombó per a Joel Pérez. I el darrer track i tema
que titula el disc “The Other Shoe”, és força divers pel que fa a ritmes amb Allison tocant el Fender Rhodes.
El tempo és mèdium però el que més captiva és la potència com el desenvolupen,
el líder al trombó i la baterista Colleen
Clark. Un tema de 15 minuts magnífic on se’ls veu evolucionar i
desenvolupar-lo, on també hi ha breaks diversos on sembla aturar-se tot, però
no. I el tema més curt és el més vital de tempo i aquest és “Wake Up Call”, el
qual i després de la presentació del tema començaran les improvisacions a tot
Swing.
Doncs crec que una
bona manera de començar-los a escoltar és fer-ho amb el preciós Blues ple de Mississippí, tema com tots de Greg Hill i arranjat pel líder Michael Dease, també com tots, i anomenat...
4.4.- The Goodbye
Blues (Greg Hill) 5m38s.
Doncs quin gran tema
i Blues per començar-los a escoltar. Un “tros de blues” d’aquells dels més
primerencs amb tots els aires dels més clàssics, i quins canvis i diversos
colors musicals hem tingut, amb els tres vents, clarinet, trombó i saxo
baríton. I el tema l’ha començat el pianista Luther Allison ell solet amb una “intro” preciosa. El baixista s’hi
ha afegit amb les seves profundes notes, i la baterista amb uns lleugers copets
al plat, i ja amb el seu redoble hem escoltat la primera improvisació a càrrec
del baixista Liany Mateo, magnífica
i amb un so força profund. Una molt bona pulsió rítmica la del baixista, bon
llenguatge i gran tècnica i afinació. Els sons dels vents ens han impressionat,
cadascun d’ells fent uns “quatres” o quatre compassos improvisant, i ella i
ells han estat Virginia MacDonald, Michael
Dease i Joel Pérez. I ves per on que en aquest tema el líder pot haver
tocat el trombó i el saxo baríton a moments, o això he pogut llegir en els
crèdits del disc. I al final amb una magnífica improvisació col·lectiva de tots
els vents com aquelles de l’època del Jazz
primerenc de New Orleans. I el
pianíssim de Luther Allison ens ha
acaronat, ell que és multi instrumentista tocant també la bateria, acabant el
tema dolçament tal i com l’ha començat.
El trombonista Michael Dease, guanyador de l'enquesta
perenne de crítics de DownBeat, ha
acceptat el seu paper com a portador de la torxa dels seus mentors i dels grans
avantpassats del jazz durant els seus 15 enregistraments d'última generació.
Per a ”The Other Shoe”, Dease s'acompanya del formidable
compositor Gregg Hill, ampliant la
seva paleta rítmica i harmònica amb una perspectiva flexible i actual, mentre
es manté fidel a la sensibilitat del seu nucli musical. Amb el prodigiós
pianista Geoffrey Keezer com a paper
central, Dease porta una àmplia selecció
de músics, cadascun d'ells específicament afegit per les seves perspectives
musicals i talents únics, com ara la clarinetista Virginia MacDonald, Liany Mateo al contrabaix i Colleen Clark a la bateria, entre d’altres.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I us vull posar el
tema més llarg, darrer track i que titula el CD, divers de ritmes i amb breaks
diversos anomenat...
5.10 The Other Shoe
(Greg Hill) 14m53s.
I quin tros de tema,
llarg i increïble que acabem d’escoltar. I ara el líder ha tornat a tocar trombó
i saxo baríton, i sempre amb Virginia
MacDonald al clarinet, ara amb Luther
Allison al Fender Rhodes, Liany Mateo, contrabaix, Colleen Clark, bateria i les percussions
de Kevin Jones i Gwendolyn Dease. 15 minuts donen per
molt, i això és el que hem tingut nosaltres, molt bon Jazz del més modern, el
més contemporani i força relacionat amb l’Avantgarde,
amb el Jazz de Vanguardia. Tema iniciat dolçament pel teclista i el Fender Rhodes, i de mica en mica la resta
de companys, trombó de Michael Dease,
clarinet de Virginia, i cada vegada
més presència de la baterista Clark,
ella que sembla ser la primera dona en obtenir el Doctorat de la Universitat
de North Texas en coses aquestes de les percussions més diverses. Gran i
primer solo d’aquesta extraordinària músic, que amb el clarinet ens ha tornat a
dir que lo més actual del Jazz es pot fer, i que el so no n’és estranyament
antiquat. Brutal aquesta dona músic. I el trombó del líder ha aparegut entremig
d’un “break” on ha semblat que s’aturava tot, però no, ha seguit, ha seguit.
Improvisació del líder en l’ona més avantguardista, i també per com els
companys l’han recolzat, sobretot la baterista Clark. I ell mateix, el líder, ha deixat el trombó i ha agafat el
saxo baríton per deixar-nos bocabadats, per so i fraseig, amb el Fender Rhodes de Allison ben present acompanyant-lo. I després d’unes frases
solistes al baríton, el teclista ha quedat comandant la nau musical, amb tota
la contemporaneïtat possible. Brutal i llarg tema, a vegades amb recurrència
rítmica. Un darrer “break” ens ha deixat sols amb la reeixida improvisació del
contrabaixista Liany Mateo el qual
ha brillat de nou llargament. Què increïble el canvi rítmic al final amb els
vents fent un “riff”, ideal per a gaudi de la magnífica baterista i de tots
nosaltres, i final feliç a tempo doblat i viu amb el líder al trombó, el
d’aquest llarg i increïble temarro contemporani, darrer track del disc, que
acabant com ha acabat, sembla que en els directes encara podria durar més, at
infinitum, vaja.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I m’ha agradat el
tema sabrosón que ara escoltarem, l’anomenat..
6.7.- Rio Mio (Greg
Hill) 6m04s.
I quin gust més exquisit
el d’aquest tema on les percussions, baterista, baixista i pianista tenen tot
el ritme càlid del món. I l’han anat acabant els uns, els vents, fent el motiu
principal i els altres, els percussionistes, fent les seves tasques solistes. I
aquí el líder ha tocat el trombó i el saxo baríton, i Joel Pérez també el trombó. Luther
Allison, piano; Virginia MacDonald,
clarinet; Liany Mateo, contrabaix;
na Colleen Clark, bateria i les percussions solistes de Kevin Jones i Gwendolyn Dease. I el líder ja l’ha començat fent-ne la melodia
amb el trombó, el bo de Michael Dease
per ben aviat agafar el saxo baríton i fer ja la primera improvisació, curteta
sí. Després motiu principal del tema que ha deixat pas a la improvisació de nou
increïble de la gran Virginia MacDonald,
quina crac. I quin gust, i quin sabooor d’impro i de tema i quin suport de la
base rítmica. I el posterior solo del trombó deu ser el del convidat Joel Pérez, i què bé ho fet també.
Quina brillantor en les frases repetides que ha fet tot just abans del solo del
pianista Allison. El piano i els
seus acords és l’adequat per a un tema com aquest, amb aquest sabor. El
pianista l’ha brodat, com en cada interpretació que li hem escoltat. I després,
goig de percussionistes, i final amb el tema amb tots els tres vents i final
brutal i de cop.
I ja per acabar els
escoltarem en el curtet, vital i entremaliat tema a tot Swing i anomenat...
7.1.- Wake Up Call
(Greg Hill) 3m28s.
I quin altre bon tema
acabem d’escoltar, i ves per on que amb diversitat d’estil respecte als
anteriors, la qual cosa ens demostra l’amplada de mires del líder. El Swing ha
aparegut en tot el seu esplendor gràcies a la secció rítmica i “walking” del
baixista Liany Mateo. Un tema
iniciat pels redobles de la baterista, motiu pel pianista i resta de companys,
i ja la primera i brutal de nou la improvisació de la clarinetista Virginia MacDonald. La seva tècnica i
digitació és excel·lent, de primera categoria, i el seu llenguatge força
modern. I el solo del pianista que l’ha seguit, també brutal, el de Geoffrey
Keezer. I també el del líder al trombó, Michael Dease i un de brutal a càrrec de la gran Clark a la bateria. Un tema curtet i
brutal de ritme i tempo que ha estat ideal per acabar-los d’escoltar. Un altre
descobriment que hem fet avui, car en Jeff
Johnson també ho ha estat, i això, en la versió completa del programa, la
que podeu escoltar entrant al blog del programa.
I ja per acabar el
programa podreu escoltar el darrer disc del guitarrista Jason Keiser, “Shaw’s Groove”. Disc publicat el 2023 per OA2 Records, que suposo és una filial
d’Origin Records . Enregistrat per Steven Glaze a Highland Studios, Los Gatos, CA el 18 d'agost de 2022. Mesclat per Steven Glaze a Tone Freq Recording, San Jose, CA. Masteritzat per Ron Rice, Falls Church, VA. Fotografia
de Walter Wagner i Marilyn Wagner. Disseny i maquetació de
la portada per John Bishop. Produït
per Jason Keiser. I aquí hi tenim a Jason Keiser i John Stowell - guitarra. Erik Jekabson - trompeta i fiscorn. Aaron
Lington - saxo baríton. Dan Robbins - contrabaix i Jason Lewis - bateria. I
si us interessa el disc el podreu trobar a l’enllaç que us posaré al blog:
https://originarts.com/oa2/recordings/recording.php?TitleID=22212.
Doncs aquest disc de
8 temes és força sorprenent. El fet que hi hagi dos guitarristes també ajuda,
esclar. Amb el mestre guitarrista John
Stowell i els quatre pilars de l'escena del jazz de la zona de la badia, el
guitarrista Jason Keiser s'endinsa
en la música i l'estètica dels grans enregistraments del trompetista Woody Shaw dels anys 70. El CD de Keiser, “Shaw’s Groove” repassa a la seva manera molts dels temes que Woody Shaw interpretà allà pels 70s del
segle passat. En trobem un parell en el disc del 1975 ”The Moontrane”, “Katerina Ballerina” i “The Moontrane”. Els temes
“Zoltan” i “Obsequious”, el darrer de Larry Young estan en el disc del 1976, “Love Dance” de Woody Shaw. Hi ha temes que Shaw
va enregistrar en directe, concretament amb Louis Hayes a Stuttgart un març del 1976. “Jean Marie”, tema de Ronny Matthews el podem trobar en el “Little Red’s Fantasy” que Shaw va publicar el 1978. “Organ
Grinder” el va publicar el 1979 en el disc “Woody
III”. “Blues for Woody”, tema de Shaw
i Matthews apareix al disc del
1981 de Shaw, “United”. I “Shaw’s
Groove” del líder Jason Keiser, és
el darrer tema que clou el disc, i és un cop d'ull a la influència del gran Woody Shaw, innovador de la trompeta al
llarg de les generacions.
I proposo que els
escoltem en el bonic tema anomenat...
8.4.- Katerina
Ballerina (Woody Shaw) 5m51s.
Bé, i doncs quin
canvi respecte a les músiques de l’anterior projecte. D’aquest projecte em
sobte i m’agrada esclar, que hagi estat un guitarrista, el líder Jason Keiser qui hagi volgut retre
aquest homenatge a un trompetista, al gran Woody
Shaw. M’ha agradat molt el tema i melodia, feta d’entrada pel duet de
trompeta i guitarra, suposo que la del líder. El canvi tonal en el pont és
força maco i molt reeixit. La primera improvisació ha estat a càrrec del líder Keiser, mostrant-nos les seves bones
maneres solistes. Erik Jekabson l’ha
seguit amb la trompeta, ell que farà tota l’estona de Woody Shaw. I què bé ho ha fet, amb quin bon gust, quina
excel·lència interpretativa. I amb un “break” ha aparegut la improvisació de Aaron Lington al saxo baríton, i també
fent-la la mar de bé. Un tema força contingut, força càlid, melòdic, tractat
amb molta dolçor pels solistes, però també pels dos de la base rítmica, Dan Robbins, contrabaix i Jason Lewis, bateria. Un preciós
tema de Woody Shaw ideal per
començar-los a escoltar.
Woody
Herman Shaw Jr. (24 de desembre de 1944 - 10 de maig de 1989) va ser un
trompetista, fiscornista, cornetista, compositor, arranjador, líder de banda i
pedagog nord-americà. Shaw és
àmpliament conegut com un dels trompetistes i compositors de jazz més
importants i influents del segle XX. Sovint se li atribueix la revolució del
llenguatge tècnic i harmònic de la trompeta de jazz modern, i fins avui és
considerat per molts com un dels principals innovadors de l'instrument. Va ser
un virtuós aclamat, mentor i portaveu del jazz i va treballar i gravar al
costat de molts dels principals músics de la seva època.
I seguirem amb el
tema del líder i que titula el disc..
9.6.- Shaw’s Groove (Jason
Keiser) 6m15s.
I quin gran tema del
líder Jason Keiser acabem
d’escoltar, i ara si amb els dos
guitarristes jugant a parlar entre ells, l’un pel canal esquerre i l’altre pel
dret, sense poder-vos dir quin a quin canal. La seva improvisació a mode de
diàleg, que no com a pregunta-resposta ha estat exquisit, i ja d’entrada, què
bé, ells dos, Jason Keiser i John Stowell. D’altres diàlegs han
aparegut després, els de la trompeta i el del saxo baríton, ells dos Erik Jekabson i Aaron Lington. Un solo brutal del baixista Dan Robbins, acompanyat als plats i caixa per Jason Lewis a la bateria, i acords del líder a la guitarra. Al
final recuperació del tema interpretat per tots plegats i un final força brutal
amb un “pedal” on el líder ha fet una darrera improvisació amb tot el recolzament
de la resta de companys.
Paris
i Eric Dolphy
(principis dels anys 60). El 1963, després de molts treballs professionals
locals, Shaw va treballar per a Willie Bobo (amb Chick Corea i Joe Farrell),
i va actuar i gravar com a sideman amb Eric
Dolphy, amb qui va fer el seu disc de debut, Iron Man.
Blue
Note Records
(de mitjans a finals dels anys 60). A mitjans de la dècada de 1960, Shaw havia absorbit amb èxit els
conceptes i la influència del seu mentor i amic, el saxofonista Dolphy, i mentrestant explorava les
innovacions harmòniques del saxofonista John
Coltrane i el pianista McCoy Tyner.
Tots dos músics van contribuir molt al desenvolupament de l'estil de Shaw com a trompetista i compositor.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres ja
fins el 26 de maig que tindrem a Dani
Pérez, Horacio Fumero i Guillem Arnedo, a partir de les 10 de la nit i
entrada gratuïta, etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva
programació.
I encara els
escoltarem en el tema d’aquest gran innovador de la trompeta....
10.2.- The Moontrane
(Woody Shaw) 6m48s.
I quina entrada més
potent que té aquest tema. I de nou la melodia interpretada per vents i
guitarra. El líder Keiser ha estat
el primer en improvisar i de nou ens ha tornat a captivar per la seva mestria,
pel seu gust per la tradició, per guitarristes de la vella escola. Les seves
influències semblen més dels més moderns que no pas les de Barney Kessel, per exemple, i doncs si les de John Scofield i John Abercrombie, per exemple, car hi ha una
diferència generacional entre ells. Aaron
Lington al baríton ens ha tornat a “noquejar” pel so contundent i el
fraseig potent amb alguns aires de Pepper
Adams per parlar només d’algun. Erik
Jekabson l’ha seguit, i ell amb tot el Shaw
musical a les seves oïdes, que per això toca els seus temes com aquest “The
Moontrane”. I John Stowell podria
haver estat qui ha seguit en les improvisacions, ell un dels dos guitarristes.
Els “quatres” compassos on el baterista ha fet solos amb els seus companys han
acabat la roda de les improvisacions i ja per recuperar el tema i acabar-lo
tots plegats, tal i com l’han començat. Gran tema de Woody Shaw i grans interpretacions de tots els solistes, i bon
suport de la base rítmica de dos, Dan
Robbins, contrabaix i Jason Lewis, bateria.
El 1970, Shaw va gravar el seu primer àlbum com
a líder, Blackstone Legacy, per a Contemporary Records. Blackstone Legacy
va comptar amb Bennie Maupin, Ron
Carter, George Cables, Gary Bartz, Clint Houston i Lenny White. Això va ser
seguit per un segon llançament sota el nom de Shaw, titulat Song of Songs.
Durant aquest temps, Shaw es va
traslladar a San Francisco per
explorar noves oportunitats i es va relacionar estretament amb músics de la
costa oest com Bobby Hutcherson, Eddie
Moore, Eddie Marshall i Henry Franklin. El 1974, Shaw va tornar a Nova York,
començant una associació amb Muse
Records, gravant els àlbums: The
Moontrane, Love Dance, Little Red's Fantasy i Iron Men, amb músics de
l'escena creativa de les arts negres del mig oest com Anthony Braxton, Arthur Blythe i Muhal Richard Abrams.
I un altre magnífic
tema de Shaw és el..
11.1.- Organ Grinder
(Woody Shaw) 4m40s.
I quin final de cop i
més brutal amb el so fosc de la guitarra del líder i el del saxo baríton de Lington. I el tema ha començat amb la
melodia a càrrec dels tres solistes, guitarristes i trompetista i el saxo
baríton afegint-s’hi en el pont i final del tema. Erik Jekabson a la trompeta ens ha impressionat de nou pel seu
fraseig i gran tècnica alhora que bon gust musical. Jason Keiser l’ha seguit improvisant magistralment i què maco quan
s’ha quedat sol a càrrec de la secció rítmica, amb baixista i baterista. Un
“walking” brutal de Robbins al
contrabaix ens ha apropat al Swing, tot i que el baterista Jason Lewis ha anat a la seva bola. El saxo baríton de l’Aaron Lington ha tornat a fer retronar
les parets pel seu so i fraseig consistent. El retorn a la melodia ens ha
situat ja al final del tema, acabant-lo de cop. Brutal tema de Woody Shaw i millors improvisacions de
tots.
Columbia
Records
(finals de la dècada de 1970). Després de treballar freqüentment amb Hutcherson, Art Blakey, Tyner i altres,
Shaw va sorgir com a líder de la
banda a principis de la dècada de 1970, que va ser un moment en què molts
artistes de jazz van començar a explorar el jazz-rock. Com si fos un home
d'estat més jove entre els seus majors, Shaw
es va veure com un hereu del llegat musical de trompetistas com Gillespie, Navarro i Brown, i, en ser
un antic alumne dels Jazz Messengers
de Blakey, es va sentir responsable
de mantenir la integritat i l'apreciació de la tradició.
La dècada de 1980. Al
llarg d'aquesta dècada, Shaw va
continuar actuant i gravant com a líder amb companys com els pianistes Onaje Allan Gumbs, Mulgrew Miller i Larry
Willis, el baixista David Williams,
la baterista Terri Lyne Carrington i
el trombonista Steve Turre, gravant temes
més "tradicionals", però àlbums molt lírics (Solid, Setting Standards, In My Own Sweet Way) que consisteixen
principalment en estàndards i melodies del repertori hard bop.
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema de Woody Shaw
i Ronny Matthews, anomenat...
12.5.- Blues for
Woody (W. Shaw & R. Matthews) 4m21s.
I quin gran tema per
acabar el programa d’avui. Un bon Blues aquest a tot Swing per com el “walking”
del baixista Dan Robbins i ara també
amb la col·laboració del baterista Jason
Lewis. I què impressionant el “break” quan ha aparegut el saxo baríton de
l’Aaron Lington, tot i que ben aviat
han recuperat el Swing després del redoble del baterista. Improvisació a càrrec
del líder a la guitarra, magnífica, com totes les que ens ha fet, amb tots els
aires de la modernitat. I també el contrabaixista Dan Robbins ens l’ha fet, ell seguint amb la pulsió rítmica a tot
Swing i recolzat pels copets als estris de la bateria de Lewis. Brutal solo del baixista, que ha deixat pas al del
trompetista Erik Jekabson, de nou
amb un so brillant, tècnica a dojo, i bon gust. I partir d’aquí han recuperat
la curta melodia del “Blues for Woody” i ja per acabar aquest magnífic tema.
Doncs amb aquest
magnífic blues hem acabat el programa d’avui que com sempre espero que us hagi
agradat tan com a mi. I hem escoltat projectes sota l’aixopluc d’Origin Records, editorial americana
dirigida per John Bishop. I han
estat els de Jeff Johnson, Michael Dease
i Jason Kaiser.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset
i Mallol.
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que
aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional
anomenada “esfera jazz”, i que al
blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i
pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web
totes relacionades amb el món del Jazz.
Doncs abans de
començar el programa d’avui, us vull recordar el gran concert que tindrem
aquest divendres 21, on tindrem per segona vegada consecutiva al gran saxo
tenor de Boston, Benny Sharoni el
qual ha volgut tornar a casa nostra per la bona acollida que va tenir l’any
passat, de públic, i per lo bé que s’ho va passar, cosa que em va dir ell
personalment. El divendres el tindrem amb un trio acompanyant diferent del de
l’any passat, i podrem comptar amb en Joan
Monné, piano; Ignasi González, contrabaix i Xavi Hinojosa, bateria. A les
22h i amb l’entrada gratuïta, patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina. Us hi esperem.
I parlant del
programa d’avui, podreu escoltar tres projectes de tres joves músics de casa
nostra, dos, el de l’Alba Pujals i Lluc
Casares i un, de l’Álvaro Ocón,
ell format a l’ESMUC. I els
projectes són, “APOLOGIA”, “RIDE” i “THE
RITUAL”.
I començarem amb el
disc de l’Alba Pujals, “APOLOGIA”,
editat per The Changes, i
enregistrat en dos llocs diferents, a Vertigo
Studio 5 temes i a Tedesco Studio
3, amb formacions diferents. Mesclat per l’Enric
Peinado i masteritzat per Dave
Darlington. I tots els músics són: Alba
Pujals - Trombó, composicions i arranjaments; Mar Vilaseca - Veu (a
“Carinhoso” i “Make Believe”); Irene
Reig - Saxo contralt; Jarien J. Jamanila - Saxo contralt i Flauta; Lluc Casares
- Saxo Tenor; Abdias Armenteros - Saxo tenor i clarinet; Oriol Vallès - Trompeta;
Xavi Torres - Piano; Joe Block - Piano; Giuseppe Campisi i Jayla Chee -
contrabaix i Joan Casares i Sarah Gooch, Bateria. I com sempre dir-vos que
al blog hi trobareu l’enllaç al seu bandcamp:
https://thechangesmusic.bandcamp.com/album/apologia.
I aquest és un disc
preciós per les diverses i boniques cançons que Alba hi ha encabit. També per la diversitat de tempos i ritmes,
alhora que per la inclusió de la dolça veu de Mar Vilaseca. L’Alba ha
fet un arranjament en clau de Blues d’un tema del Tete, “Vull que m’acariciïs”, amb una llarga “intro” seva a trombó
sol, magnífica. Un altre tema delicat és el “Colera”, propi de l’Alba, molt bonic també. El tema
“Carinhoso” en clau brasilera, la de l’autor Pixinguinha, on hi canta Mar
i també en el “Make Believe”, aquest a tot Swing i tema de Mingus i com tots, arranjats per la líder Pujals. I un tema propi força interessant és el “War Map” amb una
secció de vents que l’inicien a mode de Soli de manera brutal, i que resulta
ser el tema més curtet de 3m i mig. I ja els tres temes que falten van tots
força vius de tempo i el “Balisraat”, a tot Swing, com passa en el tema de Jerome
Kern, “I've Told Every Little Star”, i també en el més vital de tempo, tema
propi i que titula el disc “Apologia”. En definitiva un projecte sòlid, amb
grans i joves músics, d’aquí i d’Amsterdam,
on tots hi han anat a fer els seus màsters.
I per començar-los a
escoltar ho farem amb el tema de Tete
Montoliu, i arranjat per ella mateixa, el preciós...
1.8.- Jo vull que
m’acariciïs (Tete Montoliu) 5m37s.
I acabem d’escoltar a
l’Alba Pujals, trombó; Xavi Torres,
piano; Giuseppe Campisi, contrabaix i Joan Casares, bateria, en un dels
tres temes enregistrats a Vertigo Studio,
a casa nostra. I quin preciós arranjament ens ha fet l’Alba en clau de Blues, el que hem pogut escoltar després de la seva
magnífica “introducció” al tema a trombó sol. Amb l’entrada dels músics, ella
ha desenvolupat una mica més la bonica melodia del Tete. I ella mateixa n’ha fet una primera aproximació improvisada,
seguint fil per randa la melodia. I els solos, pròpiament dits, els ha començat
un dels millors pianistes de Jazz del país, en Xavi Torres, el qual ens ha mostrat el seu “pianíssim” a tot Blues,
i què bé l’ha feta. I el tema l’han acabat amb l’Alba recuperant la melodia, amb una primera part improvisant sobre
d’ella i ja per acabar-lo dolçament. Preciós tema de Tete Montoliu i millor arranjament de la nostra heroïna, Alba Pujals, ideal per començar-la, per
començar-los a escoltar.
I seguirem encara amb
una determinada dolçor, i tema preciós de Pixinguinha
anomenat...
2.6.- Carinhoso
(Pixinguinha) 6m09s.
I acabem d’escoltar a
Alba Pujals: trombó; Mar Vilaseca: veu;
Jarien J. Jamanila: flauta; Abdias Armenteros: clarinet; Joe Block: piano; Jayla
Chee: contrabaix i Sarah Gooch: bateria, en un dels temes enregistrats a Àmsterdam. I aquesta cançó tan bonica,
és una de les més populars del Brasil,
i Pixinguinha la va composar en una
data tan llunyana com és el 1917. L’han interpretat milers de músics i milers
de vegades. I la versió que ens n’han fet els nostres herois, i més ella, la
nostra heroïna Alba Pujals ha estat
una meravella. Començat amb una “intro” i després melodia amb la flauta de Jarien J. Jamanila, i després afegint-s’hi
el trombó de la líder, tot això en el primer “chorus”, car en el segon, hem
pogut escoltar la dolça veu de Mar
Vilaseca, interpretant-la amb molta delicadesa. La improvisació d’Alba al trombó ha estat increïble, ella
havent-nos mostrat tota la tècnica i melodia creada. Ha crescut molt, en tots
els aspectes des de la primera vegada que la vaig veure, a ella i a l’Oriol ara ja fa uns quants anys al Berimbau de Terrassa, en una Jam coordinada per l’estimat Geni Barry. Mar ha
recuperat el tema i així l’han acabat, amb una permanent dolçor durant tot el
tema. Molt bonic.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
I encara els
escoltarem en un altre tema propi a tot Swing, l’anomenat..
3.2.- Balistraat
(Alba Pujals) 5m06s.
I acabem d’escoltar a
Alba Pujals: trombó; Jarien J. Jamanila:
saxo contralt; Joe Block: piano; Jayla Chee: contrabaix i Sarah
Gooch: bateria en un dels temes enregistrats al Tedesco Studio, Àmsterdam. I quin tros de tema a tot Swing que ens
han fet els nostres herois. Un gran tema de l’Alba Pujals iniciat amb la secció de vents fent-ne la melodia, amb
trombó i saxo contralt, una melodia un tan entremaliada, que ens situa en una
època un tan llunyana recordant als màsters del segle passat, amb uns aires
propers al Jazz West Coast, diria
jo. Un “temarro”, gran composició de l’Alba
amb un Swing brutal, gràcies al “walking” de la baixista Jayla Chee i les escombretes de Sarah Gooch. La primera improvisació al saxo contralt a càrrec de Jamanila, magnífica, la segona a càrrec
de la líder Pujals al trombó i la
darrera del pianista Joe Block,
magnífiques totes tres, i després, melodia de nou i final d’aquest gran tema de
l’Alba Pujals que l’han acabat així
com en suspensió.
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema propi de la líder Pujals
i que titula el disc...
4.3.- Apologia (Alba
Pujals) 4m04s.
I acabem d’escoltar a
l’Alba Pujals, trombó; Oriol Vallès,
trompeta; Irene Reig, saxo contralt; Lluc Casares, saxo tenor; Xavi Torres,
piano; Giuseppe Campisi, contrabaix i Joan Casares, bateria, un septet de luxe que va enregistrat a
Vertigo Studio. I quin altre tema
brutal i vital de tempo, amb tot el Swing del món que ens han fet elles i ells,
i què bé l’han interpretat. I aquest tema em recorda també moments gloriosos
del Jazz del segle passat. Una melodia molt ben aconseguida i improvisacions
brutals, la primera del Lluc que
després escoltarem amb més amplitud. Ell també ha crescut en tots els aspectes
i ara per ara, com la resta de companys i companyes està a un nivell altíssim d’interpretació.
Gran solo del gran dels Casares, car
en Joan ha fet córrer la màquina
rítmica, i al final amb un curtet solo, amb un Swing brutal, gràcies també a Giuseppe Campisi al contrabaix i el seu
permanent “Walking”. L’Oriol Vallès l’ha
seguit amb el seu característic so i fraseig, i gran interpretació, i és que en
Xavi Torres al piano ha estat també
magnífic, ell que ha tingut alguns moments de contrapunt a la melodia i després
amb el seu increïble solo. I ni Alba ni
Irene han improvisat en aquest gran
tema de la primera, i sí que els han acompanyat amb els seus instruments. Gran
projecte de l’Alba Pujals,
felicitats Alba felicitats nois.
I després d’aquest
gran projecte de l’Alba Pujals
seguirem amb el darrer del Lluc Casares,
“RIDE”, també editat per The Changes
i publicat el 24 de març de 2023. Enregistrat per Hans Koomans els dies 2 i 3 de setembre de 2022 al Tracking Room Studio, Amsterdam, excepte
el tema #8, enregistrat i mesclat al Bimhuis
per Onno Prillwitz. Mesclat i
masteritzat per Dave Darlington a la
ciutat de Nova York amb l'ajuda de Jan Valls a Barcelona. Obra d'art de Joan
Casares, fotografia de Simon Osuna.
Tots els temes són de Lluc Casares,
excepte el #5 d'Allie Wrubel, el #6
de Xavi Torres i el #7 de Quincy Jones. I aquí hi tenim a: Jesse Van Ruller: Guitarra; Lluc Casares:
Saxo Tenor; Xavi Torres: Piano; Kaisa Mäensivu: contrabaix i Andreu Pitarch:
Bateria. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç al seu
bandcamp:
https://thechangesmusic.bandcamp.com/album/ride.
I dels 8 temes n’hi
ha un de delicat, el “Quintessence”, una preciosa balada de Quincy Jones. La resta tenen tots una
més que evident vitalitat, amb tempos i ritmes diversos. Un de força maco és el
tema d’en Xavi, “Prova Dos”, encara
tranquilet. I el que més, és el primer track, el curtet “Intro” al següent
“Grewisms”, a tot Swing i vital. I el que titula el disc, “Ride”, comença
dolçament amb una “intro” al piano,
coses que canviaran posteriorment amb la incursió del duet saxo tenor i
guitarra. I “Melo” l’incia Lluc amb
una “intro” a saxo tenor sol i posteriors canvis que tindrà, i també rítmics.
També fa una “intro” a saxo tenor en el preciós i delicat estàndard “Gone With
de Wind”. I ja el “Moviments” és el més vital a tot Swing i més llarg, de prop
d’11 minuts, l’enregistrat en el concert del famós local de la ciutat d’Amsterdam.
I començarem
dolçament amb la balada de Quincy Jones
anomenada...
5.7.- Quintessence
(Quincy Jones) 8m05s.
I aquest tema el va
incloure i titular el seu disc del 1961, ”Quintessence”, àlbum de Quincy Jones amb la seva orquestra. Va
ser publicat el 1962 i va ser el seu únic àlbum per a Impulse!. Un crític el va anomenar "el so de la big band
moderna i progressiva en el seu cim". I és una balada molt maca, sí,
interpretada pel líder Lluc Casares
amb el seu magnífic so del seu saxo balanced action de Selmer, una meravella d’instrument. La “Intro” del tema l’ha fet
però, el gran Jesse Van Ruller a la guitarra, quin luxe poder-lo tenir aquí.
La calidesa del so del tenor ha deixat pas a la primera improvisació, la de la
baixista finlandesa, Kaisa Mäensivu,
ella que ho ha fet amb molta solvència i musicalitat, amb un so profund, i fent
les dues As del tema, i seguint-la Jesse
Van Ruller fent el pont i la darrera A, ell amb una mestria aclaparadora.
Un pèl de Swing ha aparegut en el solo del líder Casares, ell amb una magistral improvisació i millor so. Fraseig i
tècnica al servei de la seva creativitat, què és molta. Quines “maneres” d’interpretar
tan bèsties, felicitats Lluc, pel
solo, i per com l’ha acabat, un bonic tema per començar-los a escoltar.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I seguirem
escoltant-los en el tema de Xavi Torres..
6.6.- Prova Dos (Xavi
Torres) 5m09s.
I després de la
balada, ara un tema a tot vals, aquesta molt bona “Prova Dos”, iniciat amb una “intro”
a trio de piano, contrabaix i bateria per després ja la melodia engrescadora,
vital, amb trempera. I ves per on que repetim de pianista, car tenim de nou al
gran Xavi Torres. La melodia l’han
fet a duet guitarra i saxo tenor, la d’un tema força ben trenat. Ell mateix, Torres, ens ha mostrat tot el seu saber
en la primera improvisació del tema. La seva mà dreta construint línies
melòdiques i l’esquerra recolzant-la fent l’harmonia. L’ha seguit a la guitarra
un dels millors en això de les sis cordes, l’holandès Van Ruller, mestre de molts, entre els quals els qui estant tocant
amb ell i també de molts guitarristes, esclar, i em sona que també de l’amic Albert Vila. Magistral solo del
guitarrista, i al final, amb una improvisació de Lluc a mode d’epíleg del tema “Prova Dos”.
I ves per on que vam
tenir el goig de veure’ls en directe al Jamboree
a tots ells i ella. I el goig més gran el va tenir el mateix Lluc, per poder fer aquest bolo amb
tots ells, i ella. Diria, que sobretot pel fet de comptar amb un dels
guitarristes més en forma de l’escena europea i mundial, l’holandès Jesse Van Ruller, ell que va guanyar el
Thelonious Monk International Jazz
Guitar Competition el 1995. També pel fet de tenir de contrabaixista la
finlandesa Kaisa Mäensivu, establerta ara a Nova York. Per descomptat
que també per fer-ho amb els seus amics Xavi
Torrers i Andreu Pitarch. “Ride” és el 4t disc de Lluc Casares com a líder, on torna a
connectar amb la ciutat d'Amsterdam
(on va estudiar i va viure durant 5 anys).
I encara els
escoltarem en el tema propi i segon track del disc, l’anomenat...
7.2.- Grewisms (Lluc
Casares) 6m12s.
I un altre gran tema
del Lluc amb una “Intro” a piano i
ben aviat la melodia força entremaliada feta a duet de saxo tenor i guitarra. Un
tema amb canvis rítmics en la seva presentació que deixaran pas al permanent
Swing en les improvisacions, i la primera i brutal a tot post Bop, la del líder
al saxo tenor. I què bona que l’ha feta, amb quin fraseig, amb quina tècnica i
bon gust. Velocitat bopper magistral la que ha executat, i millors les idees
desenvolupades. En Lluc està fent “Giant
Steps”, “passes de gegant” en el seu camí musical. Jesse Van Ruller l’ha seguit d’igual magistral manera, amb una
pulsió precisa sobre les cordes de la seva guitarra, tècnica brutal, i un so
magnífic, de lo més Jazzero. I també l’ha clavat en Xavi Torres en la seva improvisació, amb una mà dreta fent escales
inversemblants ascendents i descendents, alhora que acords amb la mà esquerra.
I sobretot, sense oblidar la base rítmica de dos amb Kaisa Mäensivu, contrabaix i
Andreu Pitarch, bateria, els quals han estat els responsables del magnífic
Swing. Gran tema del Lluc.
El disc està enregistrat al voltant d'un
concert al Bimhuis d'Amsterdam. Aquest concert es va ajornar
fins a dues vegades durant la pandèmia però finalment va tenir lloc el 3 de setembre
de 2022. El dia abans del concert, el 2, es va enregistrar el disc que inclou
una cançó en directe del concert del dia després al Bimhuis. És el primer disc de Lluc
Casares amb un petit grup, i està enregistrat a la mateixa sala i no hi ha
edicions. La música intenta ser fresca i espontània com podria ser en un
directe. La majoria dels temes estan escrits pel Lluc amb l'excepció d'una cançó de Xavi Torres, una altra de Quincy
Jones i un clàssic del repertori estàndard.
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema enregistrat en directe al Bimhuis, tema propi i anomenat...
8.8.- Moviments(Live
at Bimhuis) (Lluc Casares) 10m46s.
I què bo poder fer el
concert al Bimhuis que tantes
vegades s’havia endarrerit per la maleïda pandèmia. I els aplaudiments inicials
ja ens indiquen lo bé que s’ho va passar el públic assistent, aplaudiments
sobre el tema anterior, de ben segur. Un
llarg tema, que ja ho solen ser tots els que es fan en directe, car les
improvisacions són més llargues, car no hi ha límit de temps. I el tema l’ha
iniciat en Lluc amb frases del “motiu
principal” que podria ser. La melodia ha aparegut posteriorment, i també ha
estat entremaliada pels molts canvis que hi incorpora, rítmics i demés. I el
Swing ha començat amb la seva improvisació, magistral per com l’ha fet a aquest
tempo tan vital. Llarg solo del líder, molt ben acompanyat per la base rítmica
de tres, Torres, Mäensivu i Pitarch.
Lluc ens ha deixat clavats a la
cadira, una mica estabornits, estorats per la magnífica tasca solista,
demostració palpable del seu nivell actual. Jesse Van Ruller l’ha seguit i de nou arribant a cotes altíssimes
de tècnica i bon gust interpretatiu. Una digitació i pulsió magistral alhora
que amb una creativitat d’un altíssim nivell. Xavi Torres l’ha seguit de manera increïble, per com la mà dreta l’ha
desenvolupat. L’esquerra l’ha recolzat amb acords adequats i els altres dos de
la base, fent córrer la màquina rítmica. I sempre recuperant el motiu principal
al final de les improvisacions de tots ells. I de nou la melodia, i amb uns moments
finals magnífics a càrrec de l’ Andreu
Pitarch i improvisació brutal que ens ha fet i ja per acabar el tema, el
magnífic tema del directe que van fer al Bimhuis
d’Amsterdam. Grandíssim tema per
ja acomiadar-nos d’ells. Felicitats Lluc,
felicitats nois i noia.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I ja per acabar el
programa d’avui, farem un salt més o menys al buit, i estilístic, amb el primer
treball al seu nom, el de l’Álvaro Ocón,
“THE RITUAL” Jazz Sextet. I d’aquest disc no tinc les dades de
l’enregistrament o sigui que els músics són: Álvaro Ocón, trompeta i fiscorn; Dylan Chandler, saxo tenor, contralt i
soprano; Julio Marín, saxo tenor i clarinet; Josep Pou, piano; Jon Carranza,
contrabaix i David Gimeno, bateria.
I aquesta és una obra
que forma part d’un “Totum Quantum” i que seria el seu projecte final de
carrera a l’ESMUC. Dels 8 temes que
hi ha, un parell sobrepassen els 13 minuts com són “Narcís” i “Sun”,
havent-n’hi tres de curtets, potser a mode d’Introducció a d’altres temes, com
són “Sevillana”, d’1 minut i poc més; “Jaleos”, d’1 i mig, com també “Nananá”
interpretat a trompeta i contrabaix. I un que és el més dolç, de quasi 3
minuts, és la baladeta “Si los días tuviesen 37 horas”, quina sort. Els altres
dos, de més de 7, són “Aria o aire contra la locura momentánea” i el darrer de
quasi 9, “Mixu”. Musicalment parlant, aquest darrer tema és una balada iniciada
pel trompetista ell sol, càlidament amb el so del seu fiscorn i sovint amb
aires de música de cambra, de Jazz, sí. La melodia del “Si los días.....” és
també molt maca, i el tema l’inicien ell i el pianista, i després s’hi afegeix
el baixista, tot molt bonic. El tema “Aria o aire contra la locura momentánea”,
comença delicadament pel so dels vents i poc a poc va agafant una embranzida
emocional per les diferents improvisacions dels músics, acabant amb una llarga
i delicada interpretació a piano sol. I els dos més llargs són com una mena de
Suite, amb diferents canvis que hi ha en els dos temes, essent “Narcís” molt
més variat rítmicament parlant que “Sun”, que es belluga molt dolçament, tot i haver-hi
al final més intensitat, no rítmica però. En fi un bon projecte que de ben
segur us agradarà.
Doncs els escoltarem
en els dos temes llargs, i el primer...
9.8.- Sun (Álvaro
Ocón) 15m27s.
I ja heu pogut
comprovar quin salt estilístic hem fet, car, en els inicis les músiques han
esdevingut càlides, dolces i encabides en una mena d’aurèola de música de cambra
de Jazz. Posteriorment s’engrescaran força, car el tema és molt llarg i hi
encabeix diversos moments i solistes. Amb la melodia a càrrec de trompeta i
saxo tenor l’han anat desenvolupant. La primera improvisació ha estat a càrrec
del contrabaixista Jon Carranza,
músic basc establert a casa nostra de fa uns 5 anys. El solo de Chandler al soprano ha estat exquisit. El
mateix líder Álvaro Ocón l’ha seguit
a la trompeta, ell amb un so força dolç. I com s’ha enlairat emocionalment el tema
en la seva interpretació, per com la base rítmica de tres l’han recolzat amb un
crescendo brutal i sobretot amb la potència del baterista David Gimeno. I ja després, amb un delicat “break” a càrrec del
pianista Josep Pou el qual ens ha
delectat amb la seva improvisació amb digitació prístina i pura, i trio base
que ha donat peu al magnífic solo del baterista Gimeno. Després d’ell, recuperació de la melodia feta a duet dels
dos vents, i ja per acabar-lo de manera delicada. Preciós i llarg tema de l’Álvaro Ocón per començar-los a
escoltar.
“THE
RITUAL”
és un projecte constituït per joves músics formats a l'ESMUC, que té com a única missió portar la música a l'espectador
de la manera més sincera i espontània possible. Com defineix el saxofonista Gorka Benítez, la música ha de ser un
“gest sincer” per part de l'intèrpret, creada des de la intuïció i que
únicament té vàlua al precís instant en què s'interpreta. Aquest és el lema del
conjunt, la guia en què es basen les composicions originals del trompetista Álvaro Ocón Ocón, que intenta escriure
per a aquests talentosos músics allò que la paraula no li permet explicar. Després
de més d'un any de trajectòria, el projecte rep la qualificació de “cum laude”
com treball final de carrera l'any 2021, el mateix en què gravaran el seu
primer àlbum, “The Ritual”. El projecte
ha actuat a diversos festivals i sales entre Aragó i Catalunya des
del seu origen. “The Ritual”
simbolitza la sinceritat musical de cadascun dels músics sobre l'escenari per
alliberar-se de l'ego i els prejudicis musicals, creant així un sentiment pur
al servei d’una única i absoluta entitat: la música.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres
el 21 d’abril, amb Benny Sharoni Quartet,
us hi esperem.
I ja els acabarem d’escoltar
en l’altre tema llarg i primer track del disc....
10.1.- Narcís (Álvaro
Ocón) 13m27s.
I aquest és un altre
tema ple de canvis rítmics, de tempo i d’intensitat emotiva. Ha començat amb
una “inro” brutal de baterista i vents, tot i situant-nos un un tema de melodia
esglaiadora, per intensa, i pel registre agut dels dos vents. Les seves
delicadeses apareixeran aviat, i la primera amb la improvisació llarga i
magnífica del saxo tenor de Chandler o
Marín. El trio base els ha recolzat
abastament, amb el pianista fent-ne acords persistents, el baixista, contundent
en la seva pulsió, i el baterisa pujant de mica en mica la seva emoció, i la
nostra. El líder a la trompeta ens ha acaronat de nou en la seva improvisació,
i de moment igualment de dolç que els altres, que l’han feta. De mica en mica,
tot plegat va agafant de nou un tarannà persistent i potent, amb ell desenvolupant-la
magistralment i els tres de la base rítmica desfermats i fent créixer el nivell
sonor i emocional de les nostres oïdes. Un darrer “break” amb ell a la
trompeta, tot i recuperant el “tema”, i amb una dolçor increïble, la d’ell i la
del pianista Josep Pou. I ves per on
que sempre intento acabar el programa amb un tema vital, el més de tots, però
que avui na ha estat així, car l’hem acabat dolçament amb arpegis de piano i
sons de la trompeta del líder. Gran projecte Álvaro Ocón, felicitats noi, felicitats nois.
Álvaro
Ocón, Ocón,
1998. Granada. Comença els estudis
de trompeta als 7 anys a l'Escola de Música
de La Ball, (Castejón de Sos, Osca).
Graduat per l'Escola Superior de Música
de Catalunya (ESMUC) on estudia trompeta amb Matthew Lee Simon i Mireia
Farrés. Ha estudiat i compartit escenari amb músics com Perico Sambeat, Django Bates, Gorka
Benítez, David Xirgu, Horacio Fumero, Jeff Ballard o Lluís Vidal. També ha
rebut classes d'artistes de la mida de Lionel
Loueke, Jorge Rossy o Brad Mehldau.
Forma part del projecte “CUROS” des
de l'any 2018 i participà a la gira "Loose
Tubes" de Django Bates (Big
Band) en aquell mateix any. Des de 2020, és part de la "Barcelona Art Orchestra". Ha enregistrat diversos projectes
com a sideman, amb bandes com CUROS,
Julio Marín Group, Victor Tugores, Barcelona Art Orchestra o Amor de la marenda.
Des de 2021, estudia màster en interpretació al Jazz Campus de Basilea (Suïssa), amb el trompetista Ambrose Akinmusire.
Doncs amb aquest tema
ja els hem acabat d’escoltar, a l’Álvaro
Ocón, “THE RITUAL” havent començat amb l’Alba Pujals, “APOLOGIA” i el “RIDE”
del Lluc Casares i com sempre
espero que us hagin agradat tan com a mi.
I abans d’acomiadar-me,
us recordo el concert d’aquest divendres, amb en Benny Sharoni Quartet a la Sala Xica a les 22h del vespre, entrada
gratuïta. Us hi esperem.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
blogger templates |
