Programa 415: Teddy Edwards, Wynton Kelly i Lee Konitz meets Jimmy Giuffre, bonus amb Hank Mobley, dimecres 17 de juny de 2020.
0 comentaris
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
I sembla que ja
comencem a tenir més espais, més comunicació, i ja també i de manera tímida
encara, els primers concerts que en alguns casos ja han començat, o sigui que
sí, és el moment d’anar sortint, que ja ens tocava, però sempre amb les mesures
de seguretat adequades, car no ens podem relaxar com si la Covid-19 ja no hi
fos. Gaudim, però en compte.
I avui hi torno amb
un programa temàtic, com va ser també el de la setmana passada dedicat al Jordi Lliuret i les seves músiques. El
programa d’avui anirà dedicat a tres vinils digitalitzats en primera escolta
després de desprecintar-los, magnífics vinils de 180 grams reeditats per Jazz Workshop una secció de Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L..
Escoltarem a Teddy Edwards, i el seu “Sunset
Eyes”, també el “Kelly Blue” de Wynton Kelly (trio & sextet), i el
darrer d’aquesta sèrie serà el de Lee
Konitz “meets” Jimmy Giuffre. I finalment podreu escoltar un altre tema del doble CD Blue Note Explosion, disc del Jordi Lliuret, i que serà un tema de Hank Mobley. I aquesta setmana
escoltarem un micro conte de Carme de la
Fuente.
Doncs comencem amb
les músiques del programa d’avui i ho farem amb el disc anomenat....
“SUNSET
EYES”
Teddy
Edwards
Editat
originalment en Hi Fi a PACIFIC JAZZ PJ-14
Enregistrat
per Richard Bock els dies 21 i 23 de març i 16 d'agost de 1960 a Rex Production
Studio, Hollywood.
Format:
LP / 12 "/ 33rpm / HI FI
Reeditat
a JAZZ WORKSHOP per a Blue Moon Produccions Discogràfiques SL: JW-056
Teddy
Edwards, saxo tenor
amb:
Joe
Castro (piano a A # 1-4 i B # 2)
Amos
Trice (piano a A # 5 i B # 3-5)
Ronnie
Ball (piano a B # 1)
Leroy
Vinnegar (contrabaix)
Ben
Tucker (contrabaix només a B # 1)
Billy
Higgins (bateria a A # 1-4 i B # 2)
Tony
Bazley (bateria a A 5 i B # 3-5)
Al
Levitt (bateria només a B # 1).
La majoria de temes
són de Teddy Edwards havent-n’hi
tres que no, i ja en parlarem si s’escau.
Doncs tenim 46 minuts
d’un magnífic jazz a tot Hard Bop, tot i estar fet a la Costa Oest, i per tant
fàcilment etiquetable com a West Coast
Jazz, que si voleu també. Bàsicament el projecte de Edwards va a tot swing i amb molt de Blues, prou fast, ràpid de
tempo, amb les seves variacions. Hi ha però un tema, un estàndard que trenca
aquest tempo i és el “I hear a Rhapsody” tot i no ser cap balada originalment,
i sí ser-ho en aquest disc. I tot i el diferent tempo dels temes que tenen el
Blues en la seva estructura, aquests són “My Kinda Blues”, “Tempo de Blues”,
“Up in Teddy’s new flat” i “Teddy’s Tune”. El tema més llarg és “Vintage ‘57” de
Leroy Vinager, a un tempo mèdium up
i a tot swing. Una mica més viu és el més conegut d’Edwards i que titula el disc “Sunset Eyes”, magnífica entrada a
ritme trencat i swing posterior en solos. Un altre dels temes que van a tot
swing i tempo mèdium ara una mica més “up” és el tema i estàndard tot i que no
massa conegut, “The new symphony Sid”. I ja per acabar la meva exposició de
ritmes i tempos, del “Takin’ Off” hi ha afegit una presa alternativa molt més
curta, ambdues però a tot swing i tempo fast.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:
I doncs per començar
dolçament, ho farem amb la balada del disc composta per Fragos, Baker & Gasparre, la coneguda i precisament no com a
balada el “I hear a Rhapsody”. I segur l’haureu escoltat multitud de vegades, i
una de les quals deu ser la que surt com a cinquena cançó de l'àlbum "Lush Life" de John Coltrane, de 1958. "Escolto
una rapsòdia", “I hear a Rhapsody” va ser escrita per Dick Gasparre, George Fragos i Jack Baker i en aquest magnífic disc
de Coltrane hi hagué Red Garland, Paul Chambers i Albert "
Tootie "Heath. I vist i
escoltat tantes vegades el tema a tot swing i tempo fast, ens semblarà fins i
tot una mica “estrany”, escoltar el tema com a balada. El cas és que la
sonoritat profunda del tenor del líder se l’hi escau la mar de bé. Un tema on
la base rítmica està formada per Amos
Trice, piano; Leroy Vinegar, contrabaix i Tony Bazley, bateria. Som-hi doncs amb aquest tema arranjat com a
balada...
B3.- I hear a
Rhapsody (Fragos, Baker &
Gasparre) 3m30s
Doncs quan tens a
gent d’aquest nivell, la veritat és que dóna gust escoltar els arranjaments que
vulguin fer de temes escoltats anteriorment d’una altra manera, com és el cas
del conegut “Escolto una Rapsòdia”.
I Teddy Edwards va tocar amb molts músics
de jazz, entre ells el seu amic personal Charlie
Parker, però també amb Roy Milton,
Wynonie Harris, Vince Guaraldi, Joe Castro i Ernie Andrews. Una gravació del
1947 amb Dexter Gordon, “The Duel”,
va suposar un repte primerenc, pel fet del duel o batalla de saxos. Aquest
enfocament però el va mantenir sempre
que va poder, incloent-hi una gravació amb Houston
Person. Un d'aquests duels va tenir lloc a la dècada de 1980 al Club 100 de Londres amb el tenor britànic Dick
Morrissey. El 1964, Edwards va tocar amb Benny Goodman a Disneyland
i a la Fira Mundial de Nova York del
1964. També col·laborà amb Tom Waits
en alguns projectes. Va enregistrar uns 55 discos com a líder i sideman, essent
el primer el “Foremost!” del 1947
amb Dexter Gordon, i el darrer el seu
“Smooth Sayling” enregistrat el 2001
i editat dos anys després.
Recordar-vos que
entreu al web de masimas on podreu
veure’n tota la seva programació dedicada al Jazz però també a diversos estils
com són el Blues, el Funk i demés variants. Val la pena que us deixeu caure per
la Plaça Reial per anar al Jamboree que ja s’hi fan concerts amb
totes les garanties.
I en un disc farcit
de temes amb el blues en la seva estructura, doncs ben bé que en podem posar
algun..i aquest serà el “My Kinda Blues”. Un tema que començarà a trio de
piano, contrabaix i bateria coincidint amb els músics del tema “I hear a
Rhapsody”. El swing ja el sentim, el vivim d’entrada i amb la melodia a càrrec
del líder Edwards amb un so
majestuós en la melodia i més encara en el seu magnífic solo. Gran solo del
líder que escoltareu i posterior del pianista Trice i després el del contrabaixista Vinegar, per després encarar el tema..Escoltem-los doncs en un dels
4 bluesus del disc....
B4.- My Kinda Blues (T. Edwards) 5m11s
I què maco aquest
blues que ens acaben de fer, aquest quartet, però sobretot el líder, saxo tenor
i compositor, Teddy Edwards..
"Teddy Edwards, que va participar en les
típiques batalles de tenors amb Dexter
Gordon i Wardell Gray a Los Angeles durant la meitat i la fi
dels anys 40, va romandre com a important saxo tenor durant més de mig segle.
No obstant això, la seva decisió de viure a Los Angeles va mostrar, afortunadament que el seu so de hard bop
superior al tenor, que hi havia quelcom més que el West Coast Jazz a la costa oest en la dècada del 1950 i va enregistrar
de forma bastant freqüent al llarg de la seva carrera. Edwards és un compositor subestimat, i en aquest disc interpreta
sis dels seus originals entre els quals la seva composició més famosa,
"Sunset Eyes", i dues versions de "Takin 'Off", fan també
"Vintage '57, tema de Vinnegar
i un parell d'estàndards. Tot i haver-hi solos curts de Castro i Vinnegar, el focus es centra en el líder i remarcable saxo
tenor. Atès que el gran Teddy Edwards
mai no va gravar un disc on no estès inspirat, aquest disc és fàcilment
recomanable per als amants del en anglès “straight-ahead-jazz, resumint-ho, Jazz Modern. ". I això va dir Scott Yanow, a All Music Guide.
I encara amb més
música d’aquest gran tenor, i ara serà el tema que titula el disc, i potser la
seva composició més coneguda, el “Sunset Eyes”. Un tema ja francament fast i
amb ritmes trencats en la seva primera part, i swing en el pont. Els ritmes
seguiran de la mateixa manera també en les improvisacions posteriors, la
primera i reeixida del líder i les del pianista, ara Joe Castro acompanyat de Vinager,
contrabaix i Billy Higgins, bateria.
Un tema on notarem clarament els canvis de ritmes, la primera part Latin i la
segona del pont a tot swing com d’altres temes de tots coneguts. Un tema que
seguirà el desenvolupament característic en els dos solos, tot i que acabant el
del pianista podrem escoltar un “riff” o una frase repetida del líder per donar
suport al baterista en la seva participació solista abans de recuperar el tema
i acabar-lo majestuosament. A veure què us sembla doncs aquest gran tema del
líder...
A1.- Sunset Eyes (T. Edwards) 5m26s
I quin gran tema va
fer el Teddy Edwards “Sunset Eyes”,
amb el canvi de ritmes entre una part del tema i la del pont, la qual cosa és
la més significativa de la seva composició, car té una estructura típica de 32
compassos
I acabarem el
projecte de Teddy Edwards a tot
swing com portem quasi des de l’inici, però sí a tot tempo fast, amb el tema
també del líder “Takin’ Off”. Un tema fast de veritat ja d’entrada amb la
melodia a càrrec del líder en les dues parts del tema. El swing apareixerà amb
el tempo brutal en el solo del líder, on el podrem escoltar a tot Bop, no
endebades va tocar amb Dexter Gordon
i Wardel Gray en aquelles típiques
batalles de saxos de l’època. Per què, qui em diu que això que escoltarem no
està encabit en el Hard Bop per com ho pela el líder, i sí en el West Coast
Jazz, on el van enregistrar, sense el Jazz. Doncs res, que ja ho ens ha dit l’Scott Yanow d’All Music, què això que hem escoltat i escoltareu és Hard Bop. El
solo del líder us tornarà a frapar per llenguatge alhora que també ara gran
tècnica per velocitat de fraseig. Un discurs el del líder força personal i
reconeixible a mida que el vas escoltant. A la base rítmica hi tenim a Joe Castro, piano, Leroy Vinager, contrabaix i Billy
Higgins, bateria. Aquest mateix farà un grandíssim solo després del que
també ha fet el pianista Castro.
Després del baterista el farà també a tot “walking” el contrabaixista, el qual
poques vegades l’ha abandonat, aquest “caminar”. Recuperaran el tema i
l’acabaran. Som-hi doncs a veure què us sembla el....
A3.- Takin’ Off (T. Edwards) 6m29s
I quin gran tema
acabem d’escoltar, a tot swing i a tempo fast, què és com m’agrada acabar els
projectes, i aquest tema i projecte és força increïble i ens ha situat als anys
50s a tot Hard Bop Jazz i enregistrat a la West Coast....Jazz.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
I seguim amb un altre
dels magnífics discos, vinils de 180 grams digitalitzats tot just acabats de
desprecintar, amb la càlida i típica sonoritat dels sons analògics, que sempre
alguna cosa en queda. Escoltem ara..
“KELLY
BLUE”
Wynton
Kelly (trio & sextet)
Editat
originalment en Mono a RIVERSIDE RLP 1142
Enregistrat
per Jack Higgins el 19 de febrer (*) i el 10 de març de 1959 a Reeves Sound
Studios, Nova York.
Producció
i notes a la contraportada: Orrin Keepnews
Format:
LP / 12 "/ 33rpm / STEREO
Reeditat
per JAZZ WORKSHOP per a Blue Moon Produccions Discogràfiques SL: JW-094
(Trio)
Wynton
Kelly, piano
Paul
Chambers, contrabaix
Jimmy
Cobb, bateria
Afegint-s’hi en dos
temes (*)
Nat
Adderley, fiscorn
Bobby
Jaspar, flauta
Benny
Golson, saxo tenor
I aquest és un disc a
trio i a sextet, enregistrat en dos dies diferents, primer a sextet i fent dos
temes del disc, “Kelly Blue” i “Keep it Moving”, ambdós temes del líder i
pianista. La resta dels temes a trio i la majoria estàndards si exceptuem el
“Old Clothes” també de Kelly. Els
tempos i ritmes són diversos, havent-hi també una magnífica balada, la coneguda
“Willow weep for me”, tema de Ann Ronell.
La resta dels temes tenen ja un tempo més viu, i si deia que els ritmes serien
diversos, doncs serà que quasi no, perquè en tots ells hi haurà el Swing en
majúscules i també trossets de Latin com per exemple el “Green Dolphin Street”
que té aquest ritme per canviar a Swing en la segona part del tema tot i que en
aquest arranjament sembla que ja comencen a tot swing i ja no s’aturen fins el
final. I el conegut tema de Ellington-Russell
és el “Do Nothin’ till you hear from me”, a tot swing i tempo mèdium també. I
el tema més llarg del disc, a sextet, és el magnífic blues que titula el disc,
“Kelly Blue”, amb la flauta de Jaspar,
el fiscorn de Adderley i el saxo
tenor de Golson cadascun d’ells amb
la seva característica sonoritat. I un altre gran tema és el conegut “Softly As
in a Morning Sunrise”, també a tempo mèdium i ara a trio base, amb el swing de
la base rítmica que ens acompanyarà aquesta estona, els tres que van tocar amb Miles Davis en el seu “Kind of Blue” i en el tema “Freddy
Freeloader”. Per cert, serveixi aquest programa per acomiadar Jimmy Cobb que darrerament ens ha
deixat al 91 anys. I amb una mica més de tempo tenim l’original “Old Clothes” a
trio, també un Blues d’estructura i “walking” magnífic i el “ride” increïble de
Cobb com pocs semblen haver-ho fet.
I ja com a final dels temes a comentar des del punt de vista rítmic, el darrer
i a sextet és “Keep it Moving”, tema que comencen els vents amb una intro fent
la curta melodia per ben aviat començar els solos a càrrec del líder en un tema
que és més viu de tempo però que tampoc massa.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc de FSR: https://www.freshsoundrecords.com/wynton-kelly-albums/6725-kelly-blue-audiophile-180gr-hq-vinyl.html
Doncs crec que podem
escoltar la preciosa balada que segur haureu escoltat moltes vegades, i aquesta
és la preciosa “Willow weep for me”. Endinsem-nos doncs en aquesta maca melodia
anomenada...
A3.- Willow weep for
me (Ann Ronell) 6m03s
"Willow Weep for
Me" és una cançó popular composta el 1932 per Ann Ronell, que també va escriure la lletra. La forma de la cançó
és AABA i està escrita en temps de 4/4, tot i que de vegades s’ha adaptat per a
vals a 3/4, com en els enregistraments de Phil
Woods (Musique du Bois, 1974) i el de Dr.
Lonnie Smith (Jungle Soul, 2006). És un estàndard de jazz tocat per tothom,
i els enregistraments notables van continuar a la dècada de 1950, començant per
la versió de Stan Kenton amb June Christy. Els nostres tres herois
l’han fet a 4/4 i ja començant amb la coneguda melodia a càrrec del líder i
gran pianista. Les notes base del contrabaix de Chambers són magnífiques, i el swing amb el “ride” de la bateria de
Cobb ha començat en la improvisació
del líder canviant però a les escombretes ben aviat i amb més swing encara, i
el “caminar” pausat de Chambers al
contrabaix. Ell mateix ha seguit amb el seu magnífic solo, i el dolç suport
dels dos companys. Tema de nou, per acabar-lo més pausadament, tal i com l’han
començat, i notes base de Chambers
per acabar-lo delicadament.
I sembla que aquesta
setmana ja podrem anar també al lloc emblemàtic què és 23
Robadors espai on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un
reguitzell de projectes que s’hi han parit i que així seguirà sent.
I també tenim ganes
d’escoltar el tema d’Ellington-Russell,
conegut de totes i tots vosaltres i aquest és el “Do nothin’ till you hear me”.
Aquest és un tema típic interpretat per Duke
i la seva orquestra, i també un tema d’aquells que moltes orquestres han tocat
amb la intenció de fer ballar al personal, que molt ballava en aquelles
èpoques, però també darrerament en els esdeveniments i balladors de “Lindy
Hop”. El tempo del tema però és una mica més suau de tempo que el de
l’original, i us resultarà molt agradable, per la melodia però també pel swing
inherent en el tema. El solo de Wynton
és brillant, nítid i ric en creativitat, i per sota el “walking” i el “ride”
que fan que el Swing sigui total. Anem a escoltar-los, i també el solo de Chambers, a veure què us sembla la
interpretació que en fan ells a trio base...
B4.- Do Nothin’ Till
you Hear Me (Ellington-Russell) 4m22s
Doncs sí que hem
gaudit molt amb aquet tema, amb un delicat swing, magnífica melodia i solos...
I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu
director Thomas Schindowski estem en
contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus
projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n
tot el seu catàleg.
I per descomptat que
escoltarem el tema més llarg i que titula el disc, “Kelly Blue”, a sextet. Tema
iniciat pel front-line de vents, fent la curta melodia del blues, per ja ben
aviat Wynton iniciarà el seu
espaterrant solo, en l’ona d’aquell increïble “Fredie Freeloader”. I així
seguirà una bona estona fent un altre solo de llibre, per després deixar pas a
la flauta de Jaspar, gran flautista
i potser no massa conegut, però que igualment fa un solo de mestre. I el que
sol passar és que fan una mena de pont amb melodia plegats o motiu principal per
endegar ja el solo de Nat Adderley
al fiscorn. Gran el germà petit de Cannonball
i poc considerat entre el gran públic, però sí que ho va ser i potser més com a
compositor. Ell però ens farà un solo
brutal i dolç amb el seu fiscorn. I el mateix, faran el tema de pas al solo del
gran Benny Golson, un altre gran
compositor més valorat que com a instrumentista, tot i fer en aquest tema i en
molts altres uns increïbles solos. I també se’l reconeix pel seu so un tan
“pastós” que n’extreu del seu tenor, i potser no sigui aquesta la definició més
adequada, un so però que m’agrada perquè és el seu senyal d’identitat. Després
d’ell, recuperen el tema sencer i l’acaben diluint-se d’aquella manera que ens
situa en un directe i allargant el tema segons públic i músics. Som-hi doncs
amb moltes ganes suposo d’escoltar aquest increïble Blues...
A1.- Kelly Blue (W. Kelly) 10m41s
I sí, tal i com us he
dit, aquest és el més llarg, quasi 11 minuts però que ens ha passat com si res
per com hem gaudit amb les interpretacions de tots sis, ara però amb els solos
dels convidats a més a més del líder fent-lo també, i la base donant-los tot el
seu suport rítmic que ha estat total.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
I acabarem amb el
magnífic tema a sextet “Keep it Moving”. Aquest tema ja té un punt més de tempo
i ves per on que també tindrem al sextet acompanyant-nos fins el final del
projecte de Wynton Kelly. Escoltarem
més swing, amb més “walking”, i un Jimmy
Cobb immens per constant amb el Swing del seu “Ride” i tot això tota
l’estona en un tema que l’inicien els vents amb una melodia un tant rebuscada
però no exempta de bellesa. El primer solo del líder segueix l’ona dels que ja
li hem escoltat i què curiós que a cadascun d’ells ens explica una història
diferent. Golson el seguirà amb el
profund so del seu tenor, ell que enguany ha fet 91 anys i a qui algunes
vegades l’hem vist darrerament fent concerts al Jamboree i al Jazz Tardor,
bé, aquests darrers anys, sempre ell amb el quartet europeu amb Joan Monné, Ignasi González i Jo Krause.
Gran solo de Golson que deixarà pas
al de Nat Adderley, sobri i càlid
també, i seguirà Jaspar a la flauta,
i sempre amb el trio base amb tot el suport del món. I al final, Chambers tindrà temps per fer el seu
gran solo també. Escoltem-lo doncs...
B1.- Keep it moving (Wynton Kelly) 7m23s
I quin gran tema per
acabar aquest projecte amb un tempo molt maco, un swing increïble i quines
bones interpretacions de tots plegats en un disc que ens ha deixat un gran
sabor d’orella i molta pau interior.
Deixem aquest primer projecte i ara sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente....
.........
Gràcies Carme per sempre fer-ho amb la mateixa dolçor i encabit en les músiques del programa.
I ja quasi acabant el
programa d’avui, i dic quasi perquè sí que acabem ara amb els projectes i
vinils de Jazz WorkShop, però ja
sabeu que després encara ens quedarà algun tema d’aquell doble CD de Blue Note Explosion. Bé, això serà
després per què ara, escoltarem el darrer dels vinils comentats, i serà el
magnífic....
“Lee
Konitz meets Jimmy Giuffre”
Lee
Konitz & Jimmy Giuffre
Editat
originalment en estèreo a VERVE MG VS-6073
Enregistraments
originals supervisats per Norman Granz el 12 de maig (cara A) i el 13 (cara B),
1959 a la ciutat de Nova York.
Format:
LP / 12 "/ 33rpm / STEREO
Reeditat
per Jazz Workshop per a Blue Moon Produccions Discogràfiques SL: JW-076
Notes
de la contraportada de Jimmy Giuffre.
Lee
Konitz, Hal McKusick, saxo alto
Warne
Marsh, Ted Brown, saxo tenor
Jimmy
Giuffre, saxo baríton
Bill
Evans, piano
Buddy
Clark, contrabaix
Ronnie
Free, bateria
I estem davant d’un
disc de més de 40 minuts i 9 temes tots arranjats per Jimmy Giuffre i per tant encabits en el Cool Jazz i West Coast Jazz,
per tot plegat, arranjaments i sonoritat, ara sí. Un projecte amb tempos
diversos i molt de swing, i tres precioses balades, i Blues, que no falti. Les
balades són les conegudes “Darn That Dream”, “Moonlight in Vermonth” i “Someone
watch over me” segur que conegudes de totes i tots vosaltres. Mentre que el
swing així arrastradet el tindrem amb el Blues “Cork’n Bib”, tema de Lee Konitz el qual ens ha deixat amb 92
anys aquests darrers dies per una complicació derivada de la Covid-19. Un altre
dels estàndards a tempo una mica més viu és el “When your love has gone”, a tot
swing i com els altres amb un arranjament brutal. I també a aquest tempo tenim
el magnífic tema de Giuffre “Somp’m
outa’ nothin’”, brutal tema i swing i arranjaments per als vents. I també és de
Giuffre i és així d’increïble el
“Uncharted”, iniciat amb la melodia per l’alto de Lee
però amb la resta donant-los suport, i és que el swing apareixerà posteriorment
en les improvisacions i el “walking” del contrabaixista. I el conegut i vital
tema de Konitz, “Palo Alto”, és una
altra de les meravelles d’aquest disc, també per l’arranjament de Jimmy Giuffre, tema que Marcel·lí Bayer inclogué en el seu disc
”Nonitz”, projecte final de carrera
de l’Esmuc amb tot de temes de Lee i tocant-hi en algun el desaparegut
i genial músic. I ja per acabar, el tema més vital del disc és el conegut
estàndard “The Song is You”, tema de Jerome
Kern i lletra d’Oscar Hammersteim II,
a tot tempo i swing amb el gran solo inicial de Lee Konitz.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc de FSR: https://www.freshsoundrecords.com/lee-konitz-albums/6542-lee-konitz-meets-jimmy-giuffre-audiophile-180gr-hq-vinyl.html
I per començar ho
farem com ho hem fet en cadascun dels projectes anteriors, amb els temes més
tranquil·lets. Com que una és molt curta, us proposo escoltar-ne dues de
seguides i aquestes seran les precioses...
A2.- Darn That That
Dream (Van Heusen-De Lange) 1m57s
B2.- Someone watch
over me (G. & I. Gershwin) 3m39s
I quines dues
precioses balades acabem d’escoltar...ambdues força conegudes del gran públic
amant del Jazz, un oxímoron acabo de dir, potser. I si la primera era bonica,
interpretada com han fet tots els vents alhora, la segona dels germans Gershwin també ho és, i enllaçades les
dues trobo que ens han donat tota la calidesa que ara ens feia falta. Balades
les dues tocades per tots els músics de Jazz i també cantades per dones i
homes, més elles poder que ells, però igualment, cantades. A la darrera també
hem pogut escoltar el magnífic solo de Lee
Konitz amb tot el so més West Coast Jazz del món, i no pas per fred, ja ho
sabeu que no. Una sonoritat càlida com la de Lee pocs altos la tenien i menys amb el seu fraseig i llenguatge.
i també Scott Yanow de Allmusic Guide afirma que els "arranjaments de Giuffre per a cinc saxos (inclòs el
gran tenor Warne Marsh) amb el trio
dirigit pel pianista Bill Evans semblen
de vegades influenciats per la música clàssica i el bop".
Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I com que avui anem
de Blues, escoltarem el d’aquest disc, i serà el magnífic tema de Lee Konitz, “Cork’n Bib” tot i que
potser n’hi hagi d’altres que també tinguin l’estructura de blues inclosa. Ara
escoltarem un tros de Blues amb un magnífic arranjament que ja sabem que és de Jimmy Giuffre. Una melodia que aviat la
desenvolupen per ben aviat començar amb els solos, i crec que aquí hi
participen quasi tots. Primer ho faran els dos altos, Konitz i McKusick, per després fer-ho Jimmy Giuffre al saxo baríton, i escoltar posteriorment al gran Warne Marsh al saxo tenor. També
escoltarem diferents sonoritats amb la resta de vents com Ted Brown al tenor, i anant-se barrejant entre ells, en una mena
d’improvisació col·lectiva. I quina sort poder escoltar a Bill Evans solejant en un tema, carall. Entremig ja notareu de
quina manera tots plegats fan uns malabarismes sonors previs al grandíssim solo
d’Evans, que compartirà amb algun
company. I abans de tornar al tema escoltareu els solos del contrabaixista i
baterista, Buddy Clark i Ronnie Free.
Som-hi doncs amb aquest llarg blues anomena...
A4.- Cork’n Bib (Lee Konitz) 9m55s
Quin magnífic tema
acabem d’escoltar de Lee Konitz, a
tot Blues i amb els arranjaments de Jimmy
Giuffre, i de quina manera han participat la resta de mestres com Warne Marsh, i demés. Increïble tema, i
seguim, seguim...
I per descomptat que
podeu anar als concerts que començarem a fer a partir del setembre al Jazz Club La Vicentina, amb moltes
ganes que crec tenim totes i tots, aneu reservant la data del 18,
divendres a les 22h, on tindrem el combo
que obre les Jam Sessions al Big Bang del carrer de Botella, al barri del Raval
de Barcelona. Una formació que ens
oferirà la música que cada dissabte sona en aquest bar musical i que gira al
voltant del Jazz Clàssic liderada
per Samuel Marthe, trombó i Tom savage,
guitarra i veu amb Xavi Mèrida,
piano i Carlos Falanga, bateria i de convidats Dorota Sadowska, veu i l’Stuart Grant, contrabaix. Entrada
gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH. Aquest era el concert que havíem de fer el 20
de març i que hem traslladat al setembre.
I encara escoltarem
el tema de Giuffre anomenat “Somp’m
Outa’ Nothin’”. I aquest sembla un tema amb estructura de Blues pels canvis
d’acords que podreu escoltar cada quatre compassos. Tot i això no sembla massa
“ortodox” i sobretot pel magnífic arranjament del compositor i saxo baríton.
Escoltarem la introducció al tema amb un ritme així com trencat, per després i
ja amb el solo al saxo alto de Konitz
entrar en un magnífic i delicat swing per “walking” de contrabaixista i els
tocs al plat “ride” del baterista. Gaudireu d’allò més amb el solo del co-líder,
per la seva sonoritat continguda i magnífic fraseig i més encara ho farem en el
solo de l’inefable Bill Evans al
piano, recolzat ell a moments per tota la penya de vents i per descomptat per
la base rítmica. La digitació del gran mestre del piano, farcida de swing, amb
espais i silencis ens el faran escoltar embadalits en la seva exposició on la
creativitat i idees estarà acompanyada de bellesa, com per altra banda ens està
passant en tot aquest programa. Escoltem-los doncs en el tema....
B1.- Somp’m Outa’
Nothin’ (J. Giuffre) 4m30s
I què bé i plàcid que
ha sonat aquest tema amb una melodia curta però maca, per quasi sense
adonar-nos-en introduir-nos en el solo de Konitz.
I per acabar aquest
projecte proposo que escoltem el tema més viu del disc anomenat “The Song Is
You”. Aquesta és una cançó popular composta per Jerome Kern amb lletra d'Oscar
Hammerstein II. Va ser escrita per al musical Music in the Air (1932) i cantat en aquell espectacle per Tullio Carminati. Un primer èxit el
1932 va ser per Jack Denny i la seva
Waldorf – Astoria Orquestra (amb la
veu de Paul Small). En els anys
posteriors, la cançó es va associar sovint amb Frank Sinatra, convertint-se en l'última cançó que va interpretar
amb Tommy Dorsey. Molts altres
artistes han gravat la cançó al llarg dels anys. I el tema comença amb una
intro a base rítmica amb el piano d’Evans
al canal dret, i ben aviat la melodia a càrrec de Konitz i recolzament de tots plegats i “solis” dels vents, tot
plegat a un bon tempo fast i swing a dojo. Després de la presentació de la
melodia, el mateix Konitz
desenvoluparà un magnífic solo pel canal esquerra, i per sota una màquina
rítmica impressionant. Després d’ell, una mena de break per deixar pas al solo
del saxo tenor de Warne Marsh al
canal dret, executat amb una gran mestria per aquest mag del tenor a tot West Coast Jazz. Un posterior “soli”
dels vents, ens situarà ja de nou amb la melodia del tema i acabar-lo
delicadament. I això del “soli” que dic dels vents no és res més que una part
de la partitura on els vents fan una línia melòdica comuna executada però com
si fos un solo, i fent-ho tots plegats. Escoltem doncs el darrer tema d’aquest
projecte, i quasi del programa....
B5.- The Song is You (Kern & Hammersteim II) 5m07s
Doncs sí que ha estat
un magnífic tema per acabar l’exposició de les músiques dels tres vinils de 180
grams digitalitzats per qui us parla, i fet per primera vegada després de
treure’n l’embolcall de plàstic que en fa de precinte. Bon tempo i swing per
acabar i millor encara, molt bones músiques i bons arranjaments. I ara encara
seguirem i ja sense comentaris amb un altre tema del doble CD de Blue Note Explosion, un disc de Jordi Lliuret, del qual n’aniré posant
un tema o dos al final de cada programa. Us convido doncs a escoltar el tema de
Hank Mobley amb Hank Mobley, saxo tenor; Lee Morgan, trompeta; Andrew Hill, piano; John
Ore, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. D’un tema i disc homònim
enregistrat per Mobley el 2
d’octubre de 1963 i editat per Blue Note
el juny de 1964. Som-hi doncs amb el...
CD1.1.- No room for
squares (H. Mobley) 6m57s
Doncs res, ara sí que
hem acabat el programa d’avui, i ho hem fet a tot swing, més o menys com ha
estat des dels inicis amb el tres magnífics vinils que hem escoltat, primer amb
el de Teddy Edwards després el de Wynton Kelly, i el de Konitz meets Giuffre, per acabar amb el
tema de Hank Mobley a tot swing i
matxucada dels acords al piano de Hill,
una mica massa reiteratiu tot i acompanyant als solistes, i hem escoltat un
micro conte de Carme de la Fuente. I
com sempre, i sobretot, desitjar que us hagi agradat el programa d’avui.
I dir-vos que sí, que
ja estem sortint i per tant seguiu si us plau amb el control i no us exposeu a
situacions de risc de contagi, i com sempre dic i en broma esclar, les mans a
la butxaca, no toqueu res, no respireu gaire i la boca tancada, que no hi
entren mosques. Cuideu-vos molt, ens n’estem sortint.
Doncs res, que us
recordo que quan pugueu, aneu a veure jazz
en directe a llocs com Jazz Club
La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa
Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava,
Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc,
etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de
tots els programes de Jazz Club de Nit.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat,
xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us
espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt
bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
Programa 414: Bill Evans, Michael Brecker Quindectet i Kenny Garret, (bonus track de McCoy Tyner) dimecres 10 de juny de 2020
0 comentaris
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
Sembla que les coses
s’estan reconduint a les fases de més relaxació, que ja tocava, i més
comunicació, això encara ho necessitàvem més. Tot i això, continueu alerta, no
baixeu la guàrdia, que encara no estem nets del tot. Endavant, que ens n’estem
sortint.
El programa d’avui
anirà dedicat al Jordi Liuret, un
gran aficionat al Jazz que ens va deixar el juny de 2018. Va recopilar molt
material, vinils, cds, revistes, i jo diria que la totalitat de cds i revistes
se’m va cedir de manera altruista gràcies a la Marta Sugrañes, ella, que va pensar en el ”Miquel del Jazz” de Sant
Vicenç dels Horts. La quantitat de material és impressionant, i segurament
podria fer programes de ràdio amb els seus CDs durant algunes temporades, però com que l’essència bàsica
d’aquest programa és la promoció del Jazz que fan els nostres músics ara
mateix, i el que editen les nostres discogràfiques, per aquests motius no faig tots aquets programes. N’aniré fent de
tant en tant, com és el cas, i com va ser el programa inauguració d’aquesta
temporada el setembre de 2019 dedicat als guitarristes que tant li agradaven a
ell.
Avui escoltareu
projectes d’ell més en l’ona “funk” per resumir-ho, però també “fusió” i demés
estils que li vulgueu posar a les músiques de saxofonistes com Bill Evans, “Starfish & The Moon”, Michael Brecker Quindectet, “Wide Angles i Kenny
Garrett i el seu “Songbook”, i”. I aquesta setmana escoltarem un
micro conte de Teresa Tuset.
Comencem doncs amb
les músiques del programa d’avui dedicat a Jordi
Layret, i ho farem amb el projecte anomenat....
“STARFISH
& THE MOON”
Bill
Evans
Editat
el 1997 per Escapade Music ESC03654-2
Enregistrat
i mesclat per Dan Gellert el juny i maig de 1997 als Avatar Studios, New York
Produït
per Jim Beard i Bill Evans
Bill
Evans, saxos tenor i soprano
Adam
Rogers i Jon Herington, guitarra acústica, guitarra elèctrica
James
Genus, contrabaix
Vinnie
Colaiuta, bateria
Henry
Hey, teclats [addicionals]
Arto
Tuncboyacian, percussió
Jim
Beard, piano, òrgan Hammond, sintetitzador
Caroline
Leonhart i David Blamires, veus
La majoria de les
composicions són de Bill Evans, tot
i haver-n’hi de d’altres companys i ja comentaré si s’escau. Els arranjaments
són però de Jim Beard.
Aquest és un treball
de Bill Evans força càlid i melòdic
alhora que amb temes “funkys”, on es mostra també modern. Tenim 10 temes i 1
hora de música encabida en un determinat estil, sense massa variacions com sí
tindran els projectes posteriors. Hi ha tres temes força delicats “I’ll Miss
You”, “Something In the Rose” i “The last goodbye”, preciosos tots tres. Mentre
que els temes Funk tot i que a tempo slow són “Shady Lady”, “Little Slow Poke”
i Red Dog”, creixent mica a mica el tempo, mantenint-se però en el mèdium slow.
El tema que titula el projecte “Starfish & The Moon” comença amb unes marcades
i delicades percussions, i melodia al soprano, tot plegat així com “smooth
Jazz” però no serà així en la improvisació del líder creixent d’intensitat. Un
tema marcat rítmicament molt beat, i melodies en moguda rock, ara amb el tenor
al “Whiskey Talk”, en un tema que te una magnífica consistència rítmica i
millors interpretacions amb gran solo a guitarra elèctrica, tot com molt Hendrix. I el tema “It’s Only History”
comença delicadament amb veus i un ritme ternari complex de fons magnífic, i el
so dolç del soprano, totes aquestes coses seran les que aniran canviant al
llarg del tema amb moments intensos posteriors i canvis diversos. I el darrer
tema a comentar, també amb ritme beat, percussions i tempo mèdium és el “Big
Blue Hat”, iniciat dolçament pel so del soprano i que s’anirà desenvolupant amb
el mateix tarannà i magnífic i llarg solo del líder, en un tema que s’acabarà
d’aquella manera que ens fa entendre que en un directe, el devien allargassar
segons ganes de músics i públic.
I ens posarem a escoltar
ja la seva música, la de Bill Evans
i la resta de companys, en un dels temes delicats del disc que li agradà força
al Jordi Lliuret...som-hi doncs
amb...
1.- Something In The
Rose (Bill Evans) 5m45s
Doncs ja veieu com
estem de suaus avui i també molt “smooth Jazz”. Un melodia senzilla però que
captiva, i per sota un ritme força ben marcat però suau de tempo. El tema però
té una estructura llarga repetint-se la melodia que ben aviat se’ns enganxa.
Amb aquesta base rítmica el líder ha pogut enlairar-se ben amunt amb el seu
soprano en un solo molt ben trenat, i per sota una molt ben conjuntada secció
que fa que el tema camini, allò que en dèiem del Groove, doncs aquest tema el
té, i magnífic. Recuperen la melodia amb el líder, i l’acabaran com he comentat
abans, tot fent-lo més llarg en un directe, que ben bé devia ser així.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
I una mica més marcat
i viu de tempo, tot i que no gens massa és el tema que ara us proposo escoltar.
És el darrer track “Shady Lady”, on escoltarem el líder amb el saxo tenor i
guitarres elèctrics amb “wah-wah” a lo Hendrix.
El tema té un tarannà delicat amb el solo del líder, músic ell que havia
col·laborat amb Miles Davis en algun
dels seus discos i directes, per això aquesta ona. El tema tindrà un tète a
tète dels dos guitarristes, un per cada canal, en una magnífica intervenció
d’ells dos. Després però el tema seguirà el tarannà típic inicial, tot i
haver-hi els magnífics moments al final, amb un “vamp” on tots s’esplaien i
l’acaben diluint-se en el silenci, evidència que ens diu que en un directe
s’allargaria segons, en fi, el que dic sempre, públic i músics. Anem a veure
què us sembla aquest altre tema...
10.- Shady Lady (Bill Evans) 5m13s
Doncs mantingut de
tempo, delicat la major part del temps, però quin canvi té en el pont, amb les
guitarres i el riff repetitiu més maco. Solo del líder i el dels dos magnífics
guitarristes, Adam Rogers, pel canal
dret, i Jon Herington, pel canal
esquerre.
Després d'oferir una
gran quantitat de jazz-rap i jazz-funk, de tall molt fort i agressiu en els
projectes Live i Escape, Bill Evans va sorprendre els
seus seguidors per estar tan relaxat en aquest Starfish and the Moon. Aquest excel·lent CD altament melòdic va ser
considerat com "l'àlbum acústic de Bill Evans", la qual cosa va
resultar enganyosa perquè en aquest Starfish
hi ha la participació de teclats i sintetitzadors, així com del baix elèctric i
guitarres elèctriques. Però és precís dir que el Starfish està lliure de rap, i utilitza més instruments acústics i
menys amplificació del que s’havia d’esperar del saxo soprano i tenor, cosa que
afavoreix la subtilesa en un jazz-pop tan líric com introspectiu, com en els
temes "The Last Goodyeye", "Something in the Rose" i "I’ll
Miss You". Fins i tot quan entra en un groove amb funky a "Whisky
Talk" i "Shady Lady", Evans
és més moody i evocador que no pas intens. Tot i que aquest nadiu de Chicago havia tocat sovint líricament
en el passat, mai no va ser tan constantment limitat a voluntat com en aquest Starfish.
Ara us proposo escoltar el tema que titula el disc “Starfish and The Moon”, tema que té uns inicis així com molt aeris per veus i cors, iniciat per les percussions, i que es desenvoluparà posteriorment, després de la melodia principal. Els moments intensos de clímax en el solo del líder són força interessants, i sempre una percussió que se t’emporta a un ritme força trencat i més aviat ternari complex. A veure què us sembla el tema que acaba com els altres, amb ganes de fer-lo més llarg en els directes, tema compost pel líder i el teclista Jim Beard..
2.- Starfish and the
Moon (B. Evans & J. Beard) 5m27s
Doncs ja veieu quin
és el tarannà d’aquest projecte de Bill
Evans, amb tot un paquet de música “amable”, ben interpretada, amb ritmes
persistents tot i que no massa a tempos fasts, tot i acabar déu n’hi do, en
aquest tema...
Recordeu que podeu
trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els
discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta
abraçada.
I acabarem aquest
projecte amb un tema molt interessant, ara amb el líder al saxo tenor, i aquest
és el “Whiskey Talk”. El tema comença
amb la melodia per saxo al canal dret i
guitarra al canal esquerre. M’agrada el canvi de to en el que seria el pont,
amb solos brutals del saxo passat per sedassos electrònics, recuperant el centre
tonal després. Ens mostra un magnífic solo i el ritme de les guitarres és
increïble, i el suport de la base rítmica és increïble, car el tema va agafant
una intensitat increïble...Els dos guitarristes fan de nou melodia amb diferent
sonoritat, recuperant el centre tonal per acabar el tema, no serà que no l’han
perdut. El “vamp” final és magnífic, i el solo del líder espaterrant, alhora
que els suports de tota la banda, i el tema de nou s’acaba diluint-se poc a
poc, i quines ganes tenia Bill Evans
de fer temes llargs en els directes, quina marxa, al final tothom devia acabar
ballant, si més bellugant-se tota l’estona, i estem parlant d’un disc del 1997,
en compte. A veure què us sembla el tema del guitarrista Jon Herington...
5.- Whiskey Talk (J. Herington) 5m12s
Com es nota que
aquest és un tema compost per un guitarrista, al menys això em sembla a mi.
Bona trempera de tema i gran suport de la base rítmica, sobretot de com el
guitarrista fa de rítmica i s’emporta la resta darrera d’ell, gran tema, i
sobretot gran directe devien fer per aquells anys.
Recordar-vos que
entreu al web de masimas on podreu
veure’n tota la seva programació dedicada al Jazz però també a diversos estils
com són el Blues, el Funk i demés variants. Val la pena que us deixeu caure per
la Plaça Reial per anar al Jamboree que ja hi fan concerts de nou.
Deixem ja aquest
interessant projecte de Bill Evans
com si fos una primera part dels discos del Jordi Lliuret, i ara em sembla un bon moment per escoltar el micro
conte de Teresa Tuset.
..........
Gràcies Teresa, sempre tu amb la teva frescor i
vitalitat explicativa de les teves històries...
Seguim amb els
projectes que li agradaven al Jordi
Lliuret, i que coincideixen amb els meus gustos en força temes dels
projectes d’avui...i ara toca escoltar a un altre gran saxo i el seu projecte
“WIDE
ANGLES”
Michael
Brecker Quindectet
Editat
el 2003 per Verve
Enregistrat
i mesclat per Jay Newland el 22 i 24 de gener de 2003
Produït
per Michael Brecker i Gil Goldstein
Gil
Goldstein, director musical i orquestració
Michael
Brecker, saxo tenor
Adam
Rogers, guitarra
Robin
Eubanks, trombó
Alex
Sipiagin, trompeta
Steve
Wilson, flauta alta
Iain
Dixon, clarinet baix
John
Patitucci, contrabaix
Antonio
Sánchez, bateria
Daniel
Sadownick, percussió
I una magnífica
secció de vents i cordes del món clàssic que us penjaré al blog:
Charles
Pillow, trompa anglesa, oboè
Peter
Gordon, trompa francesa
Joyce
Hammann, violí
Mark
Feldman, violí
Lois
Martin, viola
Erik
Friedlander, violoncel
Totes les
composicions són de Michael Brecker
excepte un parell, que les comparteix amb companys.
Arranjaments de Gil Goldstein i Michael Brecker
Tornem a tenir 10
temes en el CD i ara 1h i 10 minuts d’una música que no us deixarà impassibles.
I estem de nou front un projecte bastant tranquil·let de tempos amb majoria de
temes encabits en el mèdium, i els menys, més vius, tot i que tampoc massa fasts.
Hi ha unes precioses i dolces composicions amb el suport de les cordes fregades
i vents càlids del món clàssic, com per exemple “Angle or Repose”, “Never
Alone”, iniciat per l’oboè delicadament, i “Scylla”, amb el contrabaix obrint
pas a la resta en el tema més llarg del projecte amb més de 10 minuts d’allò
més sublim. Un pèl més viu és el “Evening Faces” ja d’entrada amb cordes
fregades dolces i saxo tenor del líder, esdevenint però quelcom més després.
Amb el clarinet baix inicien el “Cool day and in hell”, també tranquil ara amb
els metalls i trompes diverses, alhora que cordes fregades, tot plegat amb una
bonica melodia i impros posteriors. El tema “Timbuctú” comença amb les
percussions que ens situen a l’entorn, amb després flauta i metalls diversos,
tot farcit a un ritme ternari i tempo mèdium magnífic i Groove increïble. També
té un ritme “funky” el tema “Night Jessamine”, on el líder s’esplairà
llargament en el seu potent solo. En la mateixa ona per percussions tenim el
“Broadband” i ritme marcat i tempo igual de tranquil. La compenetració entre
tots els vents és magnífica en un arranjament d’una certa complexitat. I el
“Modus Operandi”, té un tempo més viu i canvis diversos, inclosa la modernitat
melòdica i concepció harmònica del tema amb afegits electrònics diversos en els
teclats. I el “Brexterity” el comencen líder i baterista en una intro a base
d’improvisació ja quasi, afegint-s’hi cordes fregades i metalls en una altra
magnífic demostració de bons arranjaments i per descomptat escoltant sempre al
gran Michael Brecker en el darrer
amb el qual fineixo la meva exposició rítmica.
Doncs us proposo
escoltar el tema més llarg i compost pel Michael
Brecker a mitges amb el George
Whitty anomenat..
6.- Scylla (M. Brecker & G. Whitty) 10m40s
Doncs quina animalada
de tema, llarg sí, però amb una intensitat que ha anat “in crescendo” des d’uns
inicis força tranquils iniciats pel motiu principal pel contrabaixista. Els
metalls ens han acaronat delicadament alhora que el so del tenor de Brecker, molt dolç als inicis, però
noies i nois, com s’ha anat desenvolupant el tema i les sonoritats encabides, i
els ritmes. El líder s’ha embrancat en un terrorífic solo per com l’ha fet,
alhora que la resta de companys, donant-li un suport de “background”, els
metalls, i sempre amb una base rítmica potent. Les delicadeses però també les
hem escoltat durant el magnífic solo del trompetista Alex Sipiagin, músic que ja havia sonat a Jazz Club de Nit. De la mateixa manera, l’han anat desenvolupant,
pel “crescendo” de la intensitat, i en el moment que Michael recupera de nou el tema, de nou, una baixada, un relatiu
relax. I ja, encarant el final, una exorbitant potència sonora, la del líder
sobretot, però també el suport permanent dels companys. Sort que al final,
final de tot, han recuperat la calma i tendresa, perquè sinó no sé pas on
hauríem arribat a parar. Grandíssim tema per començar el projecte de Michael Brecker, a veure què ens
depararà a partir d’aquí.
Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Seguim ara amb el
tema “Broadband”, amb un marcatge rítmic important pel baterista, i amb clares
connotacions “funkys” i demés variants. Aquest és un tema que respira Groove
per tots els costats ja des de l’inici. I és que el programa d’avui té aquests
ritmes i sonoritats, i recordeu que està dedicat al Jordi Lliuret, gran aficionat al Jazz que ens va deixar fa un
parell d’anys, i del qual he tingut la sort de ser el “receptor” de gran part
del seu llegat discogràfic, i gràcies a la seva cosina Marta Sugrañes, que va pensar en “el Miquel del Jazz”. Aquestes eren les seves músiques, i per això ja
van sonar en el primer programa d’aquesta temporada, sonen avui, i continuaran
sonant en posteriors programes. En aquest tema, de nou Michael Brecker ens demostra el seu gran nivell com a saxofonista,
i en aquest disc també la seva faceta de compositor. No oblidem, no, la feina
que hi ha al darrera, la dels arranjadors, la del líder i Gil Goldstein. Aquest és un tema que també va agafant trempera
mica a mica, arribant a uns nivells
estratosfèrics, amb un clímax en el solo de Brecker impressionant. Després recuperaran el tema i l’aniran
acabant...escoltem-los doncs.....
1.- Broadband (M. Brecker) 6m46s
Doncs sí, quina
trempera, quina animalada de temes els d’aquest disc, amb un tempo constant,
magnífic Groove, i grans interpretacions de tots plegats, ara bé, sembla que
només hi ha hagut una estrella solista en aquest tema, Michael Brecker.
I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu
director Thomas Schindowski estem en
contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus
projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n
tot el seu catàleg.
I què podem dir del
mestre Michael Brecker que no
sapigueu, ell que amb el se germà i cornetista Randy van començar en això del Jazz i discos ja des del 1975 i fins
el 2007 que va ser quan ens va deixar. Del 1975 al 1981 van fer sis magnífics
àlbums, els The Brecker Brothers,
seguint amb col·laboracions el 1982 en el Cityscape.
El 1983 Michael va fundar i
aparèixer el disc homònim Steps Ahead amb Mike Mainieri, Eddie Gómez, Peter Erskine, i la col·laboració de Eliane Elias. El 1984 sortia el Modern Times, també dels Steps Ahead amb Mainieri,
Gómez, Erskine, i ara amb Warren
Bernhardt, i Chuck Loeb.
I encara amb més
música de Michael Brecker amb el
tema “Brexterity”, ja amb un increment de tempo, i amb una intro que ens faran
el líder i el baterista, per ben aviat seguir la resta dels músics participants.
Aquest és un altre tema on la omnipresència de Brecker ens el mostra amb una gran empenta en aquest disc del 2003,
tot i deixar-nos ell per un càncer el 2007. I és que Brecker començarà a tocar amb el baterista i ja no ens deixarà fins
que s’acabi el tema. I quina energia i ganes de tocar que tenia, com si ja
sabés que se li acabava el temps. De fet, el suport dels metalls i base rítmica
hi és de manera constant, però ell sempre li anirà fotent, sense parar. Anem a
escoltar-lo, a escoltar-los a veure què us sembla..
7.- Brexterity (M. Brecker) 6m41s
Doncs la veritat és
que és impressionant, era impressionant la seva gran energia en aquells anys i
en aquest projecte, on brilla d’una manera total, única.
I seguint amb la
discografia on hi hagué Michael Brecker,
el 1987 va fer el seu primer disc per a Impulse!l
amb Pat Metheny, Kenny Kirkland, Charlie
Haden, i Jack DeJohnette. L’any següent, el 1988, feia el segon per a Impulse! Don't Try This at Home. I el 1990 enregistrà Now You See It… (Now You Don't) per a la discogràfica GRP Records. I seguint amb aquesta, el
1992 va ser l’any del retorn, Return of
the Brecker Brothers. Al cap de dos anys, el 1994 en feien un altre amb els
The Brecker Brothers, el Out of the Loop. I el 1996 van fer una
de les grans meravelles anomenada Tales
from the Hudson ell, Pat Metheny,
Joey Calderazzo, McCoy Tyner, Dave Holland, Jack DeJohnette i Don Alias.
I ara ja per acabar
el projecte de Becker us proposo que
escoltem el tema “Modus Operandy”, que sí ens situarà en un ritme també “funky”
i més viu de tempo, amb un altre gran arranjament de Michael i Gil. El tema
començarà ja amb empenta, havent-hi però moments amb breaks diversos, i un dels
quals serà el que protagonitzaran la base, metalls i demés, en el solo del
trombonista Robin Eubanks, magnífics
moments que segur gaudireu. Com els posteriors, ja amb el solo del líder i amb
un suport brutal de baterista i baix elèctric, alhora que els “Riffs” dels
metalls. Escoltem-los ja com a darrer projecte d’ell, darrer projecte d’ells..
9.- Modus Operandy (M. Brecker) 5m27s
I de quina magnífica
manera hem acabat aquest projecte, en un tema que ha estat sorprenent també per
les interaccions entre els diferents instruments de metalls i base rítmica, i
també el solo del magnífic trombonista Robin
Eubanks, alhora que la mestria del líder.
I no us oblideu de la
Nova Jazz Cava on si mireu la
programació, ja aviat s’hi començaran a fer concerts, o sigui que serà qüestió
de fer-los una ullada a la pàgina web de jazzterrassa.org
I per acabar el seu
projecte, què millor que acabar també amb la seva discografia. I el 1998 va fer
el seu 5è àlbum personal, Two Blocks
from the Edge amb gent com Joey
Calderazzo, James Genus, Jeff "Tain" Watts, i Don Alias. I el 6è
va ser el 1999, el Time Is of the
Essence amb Larry Goldings, Pat
Metheny, Elvin Jones, Jeff "Tain" Watts i Bill Stewart. I va
seguir amb el 7è el 2001, un àlbum preciós dedicat íntegrament a les balades, Nearness Of You: The Ballad Book amb Pat Metheny, Herbie Hancock, Charlie Haden,
Jack DeJohnette i James Taylor. El 2003 va fer el que hem escoltat avui, Wide
Angles, amb el qual va guanyar un Grammy
al disc amb una formació gran, no de Big Band, però. I el 2007 editaren un disc
d’una actuació en directe del 2003, Some
Skunk Funk amb el seu germà Randy o
sigui els The Brecker Brothers. I el
2007 sortia Pilgrimage disc enregistrat un any abans amb John Patitucci, Jack DeJohnette, Pat Metheny, Herbie Hancock, i Brad
Mehldau, una altra meravella que va rebre Grammys diversos, els de millor disc de Jazz instrumental,
individual o amb grup, i també va guanyar el del millor solo de Jazz d’aquell
any. Tot un crac en Michael Brecker
que malauradament ens va deixar massa aviat. I he comptat més de 170 àlbums on
ell hi participà des del 1969 fins el 2005, què bèstia.
I seguim encara amb més
música del Jordi Lliuret i el
projecte del gran saxo alto....
“SONGBOOK”
Kenny
Garrett
Editat, i enregistrat el 1997 per Warner Bros.
Produït
per Kenny Garrett
Productor
associat Robin Burgess
Kenny
Garrett, saxo alto
Kenny
Kirkland, piano
Nat
Reeves, contrabaix
Jeff
“Tain” Watts, bateria
Totes les
composicions són de Kenny Garrett.
Estem al davant de 10
temes i 1 hora de música diversa, per tempos, ritmes, melodies i concepció. És
un projecte molt agradable i com he dit divers, amb tres o quatre temes
canyeros a tot swing, post boppers, algunes baladetes molt maques, i temes a
tempo mèdium dolcet, o sigui que és força complert, on podem escoltar-lo a ell
tocar de manera brutal i les més de les vegades dolça, segons els temes. Els de
la base rítmica estan immensos, i són, eren, gent súper qualificada, més o
menys jove com Garrett, i ja
encabits en diferents projectes o en camí de ser-hi com “Tain” Watts, baterista en projectes dels germans Marsalis, amb Michael Brecker, etc.
I segur que us sonarà
aquesta primera cançó de Garrett...”Sing
a Song of Song”, molt maca, amb una melodia força fàcil de captar i fins i tot
de cantar, i potser ja ho haureu fet alguna vegada. Vaja, un tema que li pot
agradar a gent que no sigui aficionada al Jazz, i potser no agradi als qui ho
són, coses de la vida, musical. La sonoritat del seu alto és magnífica, i de
tots és coneguda la seva mestria i interpretacions. Fa un magnífic solo en
aquest tema, molt melòdic per com és el tema, i seguint-ne clarament els camins
de l’harmonia. Escoltem-lo doncs en el tema...
4.- Sing a Song of
Song (K. Garrett) 7m22s
Pocs comentaris sobre
el tema. És una melodia molt ben aconseguida, quasi un punt comercial fins i
tot. Els seus estils han anat derivant cap els més funky i més comercials per
ritmes, però ningú li pot negar el seu valor en el món del Jazz. Un músic que
va participar en la moguda funk de Miles
Davis en el seu “Amandla” i més
gent, que us comentaré. Aquest és el novè disc de Kenny Garrett com a líder, i el primer amb el quartet que aleshores
l’acompanyava de gires.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
Escoltem un altre
magnífic tema de Garrett anomenat
“November 15”. És un altre tema amb dues cares de la moneda, una la d’una
melodia força bonica, reconeixible i no gens complicada, i l’altra, la dels
solos a tot Swing, i unes magnífiques interpretacions de tots quatre. El líder
ens tornarà a fer un solo espaterrant, amb la seva magnífica sonoritat fresca i
vital, de fraseig lleuger per veloç i gràcil. També el magnífic pianista Kikland ens farà el seu de brillant i
percussiu, i el contrabaixista al final, també molt reeixit, en fi, un molt bon
tema també a tot swing en els solos, un magnífic swing del “walking” de Reeves i el “Ride” i “xarles” del gran “Tain” Watts. Escoltem el tema...
2.- November 15 (K. Garrett) 7m38s
Doncs acabem
d’escoltar una altra magnífica composició i també molt bones interpretacions de
tots quatre. Com es nota que aquest disc el van fer després de fer una gira per
tot el món, amb una compenetració brutal entre tots quatre.
I aquest disc està
comentat des All Music entre
d’altres llocs, i allà l’encabeixen en el Jazz
Contemporani i el Post Bop. I el
Chris Slawecki en parlà d’aquesta
manera: Songbook és el primer
llançament de Kenny Garrett amb el quartet
amb el qual han estat fent gires per tot arreu (Kenny Kirkland, Jeff
"Tain" Watts i Nat Reeves) en un projecte que consta completament
de composicions pròpies de Garrett.
Sempre inventiu, curiós, atrevit i exuberant, el “SongBook”de Garrett es mostra
digne de l’herència dels anteriors saxos altos, i que la majoria de la gent
(tant aficionats com músics) sembla que estan d’acord que ell porta, ja que
demostra el que a ell li agrada com també la sorprenent capacitat de tocar a
dues cares, una cara amb la frescor de nous conceptes i creacions encara no
descobertes, però amb una altra cara que torna a mirar la tradició dels altos i
ferotges com Phil Woods i Charlie Parker.
La banda s'estén amb luxe en l'homenatge a Miles
Davis en el tema "Before It's Time to Say Goodbye"; el primer
enregistrament de la perenne peça interpretada en multitud de concerts de Garrett, el seu "Sing a Song of
Song", i també temes com "Ms. Baja" i "Brother
Hubbard" dedicat a Freddie Hubbard.
I Garrett, simplement sona com un
autèntic mestre. Garrett també ret
un homenatge a Woody Shaw amb
"Wooden Steps".
Seguim escoltant-los
en un altre tema a tot swing i també tema modern, amb melodies agosarades ara,
i ritmes trencats i complexos en bona part del tema “Wooden Steps”, tema
dedicat a Woody Shaw com hem
escoltat abans. El líder iniciarà el seu solo en aquestes condicions, quasi de
solo col·lectiu, però ben aviat s’endinsarà en el seu solo a tot swing i força
fast, per com ell toca, i també per un “walking” brutal del contrabaixista. Una
altra gran mostra de mestria del líder, però també de la base rítmica. Els
ritmes es tornaran a trencar en el solo del pianista, i amb la sensació de
desmadre col·lectiu tots tres improvisant, per posteriorment, encabir-se de nou
en el Swing, en un tema brutal. De fet els que us he escollit són els que més
m’agraden a mi, essent també els de concepció més moderna. El tema tornarà de
nou amb la melodia força contemporània de la mà del líder, i l’acabaran
dolçament. A veure què us sembla aquest altre gran tema de Kenny Garrett...
3.- Wooden Steps (K. Garrett) 6m09s
Gran tema també, ja
ho heu pogut escoltar, i quins canvis de ritme en els solos, primer aquests una
mica com trencats, i després a tot Swing.
I l’1 de setembre de
1997, Byowen Cordle deia això a Jazztimes-com:
Garrett
explora
deu temes originals en aquest àlbum. El so del saxo alto és intens i apassionat
i suggereix que Sonny Fortune pot
haver estat un dels seus models. Però alguns temes i interpretacions també
tenen unes maneres a lo Coltrane com
són “2 Down & 1 Across”, “Wooden Steps” i “Brother Hubbard”. La lírica i
preciosa “Ms. Baja ”i les balades “She Waits for the New Sun” i “Before It’s
Time to Say Goodbye”, ofereixen la cara romàntica poc experimentada de Garrett. I la seva base rítmica, Kenny Kirkland, Nat Reeves i Jeff
"Tain" Watts, està magnífica. Ells i Garrett s'han establert com uns dels més potents cuartets de jazz
després del Coltrane Quartet. Això
deien d’aquest projecte els de JazzTimes.com.
I per descomptat que
podeu anar als concerts que començarem a fer a partir del setembre al Jazz Club La Vicentina, amb moltes
ganes que crec tenim totes i tots, aneu reservant la data del 18,
divendres a les 22h, on tindrem el combo
que obre les Jam Sessions al Big Bang del carrer de Botella, al barri del Raval
de Barcelona. Una formació que ens
oferirà la música que cada dissabte sona en aquest bar musical i que gira al
voltant del Jazz Clàssic liderada
per Samuel Marthe, trombó i Tom savage,
guitarra i veu amb Xavi Mèrida,
piano i Carlos Falanga, bateria i de convidats Dorota Sadowska, veu i l’Stuart Grant, contrabaix. Entrada
gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH. Aquest era el concert que havíem de fer el 20
de març i que hem traslladat al setembre.
I acabarem amb un
dels temes vius i més moderns del seu projecte, anomenat, “2 Down & 1
Across”, que comença més o menys delicadament amb melodia a tot swing ben
aviat, passant després, del tema a les impros del líder quasi sense
adonar-nos-en. Un altre solo on hi destil·la modernitat a dojo per fraseig, i
un llenguatge ben propi d’interpretar les seves harmonies, a tot Jazz, de
l’estil post-bopper i fins i tot contemporani, el d’un gran mestre del saxo
alto. Un “walking” increïble de nou de Reeves
al contrabaix, el swing del “Ride” de Jeff
“Tain” Watts increïble, a qui li deien Tain
de “Mantain” el tempo de la seva única manera. Kirkland al piano ens torna a frapar per les seves maneres modernes
de fer-ho tot plegat, so un tan fosc i nítida digitació alhora que magnífiques
idees en la creació. El final és força sorprenent, ja ho escoltareu. A veure
què us sembla aquest darrer tema del projecte de Kenny Garrett, en el tema..
1.- 2 Down & 1
Across (K. Garrett) 5m16s
I doncs sí, quin
final més brutal han fet, amb un “vamp”, o moments repetitius d’acords
utilitzats per estar-s’hi allà una estona solejant i així acabar el tema
d’aquesta majestuosa manera. I també quasi que hem acabat projecte i programa
d’avui dedicat al Jordi Lliuret gran
aficionat al Jazz que va ser, i crec que també tenia la seva afició a tocar la
guitarra.
I he dit quasi,
perquè així per acabar-ho d’adobar, us proposo escoltar un tema d’un magnífic
disc recopilatori, també del Jordi
Lliuret, anomenat Blue
Note Explosion a mode de regal “off the record”, i sense fer-ne cap
comentari per part meva, que ja m’heu escoltat prou i massa. Segur que us
agradarà escoltar ara una mica d’aquell Hard
Bop que feien aquells mestres. Aquesta és una bona pràctica que puc anar
fent en posteriors programes, segur que n’estareu encantats. Us proposo acabar
amb el tema “Passion Dance” del disc de la Blue
Note “The Real McCoy” de McCoy Tyner,
amb el líder al piano, i Joe Henderson,
saxo tenor; Ron Carter, contrabaix i Elvin Jones, bateria..
CD1- 5 .- Passion
Dance (McCoy Tyner) 8m40s
Doncs i quin gust
escoltar aquests magnífics temes dels anys 60s a tot Hard Bop.
Doncs ja hem acabat
el programa d’avui que ha estat força maco també i com tots, crec que ha anat
de menys a més, i espero com sempre que us hagi agradat la proposta d’avui, i
el programa que hem fet avui amb el discos del Jordi ha estat primer amb Bill
Evans, “Starfish & The Moon”, Michael
Brecker Quindectet, “Wide Angles i l’hem acabat de la manera que ho hem
fet, a tot Swing amb el Kenny Garrett
i el seu “Songbook”, havent escoltat
un micro conte de Teresa Tuset.
Doncs res, que quan
pugueu, us recordo que aneu a veure jazz
en directe a llocs com Jazz Club
La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa
Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava,
Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc,
etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de
tots els programes de Jazz Club de Nit.
Seguim amb les
precaucions que ens hem d’assegurar que la Covid-19 ja no hi sigui. Doncs ara
sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu
què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
