skip to main |
skip to sidebar
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
Abans de començar,
dir-vos que el concert que ens va fer Marina
Tuset i l’Érico Moreira el
passat divendres 26 d’abril, va ser exquisit alhora que emocionant veure com Marina va remenar força estona una
sèrie d’estris electrònics i teclats ella sola tot i cantant els temes del seu
nou disc “Canto a la Imaginación”,
disc que va guanyar l’únic Latin Grammy
del 2023 per la millor producció de so a càrrec de l’Érico. Gràcies a l’Ajuntament
de SVdH pel seu suport i a tota
la gent que va venir i que va omplir el C.C.
i C. Virgínia Amposta i per descomptat a ells dos, que ens van fer gaudir
tant i tant.
I parlant del
programa d’avui, dir-vos que anirà de músics i músiques fetes a Europa, la de més al nord dels Pirineus i editorials discogràfiques
i/o plataformes que els serveixen de suport com són Jazz Fuel, That Jazz Girl i d’altres que hi ha. Avui ens centrarem
en projectes d’aquestes dues. “Deep
Space Adventure” de Veda Bartringer;
“Feels Like Home”, Vasilis Xenopoulos –
Paul Edis Quartet i “Lighter Notes” del
jove pianista Luca Sestak a trio, i
de nou amb un micro conte de Carme de la
Fuente.
Començarem amb el
disc “Deep Space Adventure” de la
guitarrista i compositora Veda
Bartringer. Gravat al Pieuvre Studio,
mesclat per Jonas Verrijdt i
masteritzat per Dave Darlington.
Produït per Veda Bartringer. Amb Veda Bartringer, guitarra; Julien Cuvelier,
saxos; Boris Schmidt contrabaix; Maxime Magotteaux, bateria. I com sempre
dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web de la líder: https://www.vedabartringer.com.
I aquest és un viatge
musical farcit de delicadeses, de bon gust, on la guitarrista i compositora Veda Bartringer ens acarona amb la seva
música, amb les seves composicions. Els temes són majorment a tempo mèdium on
aquestes sensacions es perceben millor. Escoltem-la ja, a ella i a ells en el
tema...
1.8.- Lazy Space Walk
(Veda Bartringer) 4:47.
I què maca aquesta
cançoneta. Doncs així estarem una estoneta, escoltant aquestes músiques tan
dolces, les compostes per la guitarrista Veda
Bartringer. Una melodia que se sustenta sobre una base rítmica marcada delicadament
per contrabaix i el beat del baterista. Un tema a tempo mèdium slow ideal per
començar-la, començar-los a escoltar. Hem escoltat solos, primer el del
baixista Boris Schmidt i després el de la líder Bartringer. La melodia inicial i final l’ha feta el saxo tenor Julien Cuvelier. I al final encara hem
pogut escoltar uns moments solistes a càrrec del baterista Maxime Magotteaux. Preciós per començar-los a escoltar.
Fes un viatge a
l'espai còsmic amb la guitarrista i compositora Veda Bartringer, que presentà Deep
Space Adventure el 19 d'abril. Amb alguns dels joves músics més aclamats de
Luxemburg, aquest no és el teu àlbum
de jazz de guitarra habitual; amants dels projectes contemporanis arrelats a la
tradició, alegreu-vos i agafeu-vos el cinturó! Des del saxofonista i guanyador
del Concurs Europeu de Big Band 2022
al millor solista Julien Cuvelier i
el bateria estrella en ascens, el belga Maxime
Magotteaux fins al baixista Boris
Schmidt, que anteriorment havia pujat a l'escenari al costat de Randy Brecker, Eef Albers i Avi Avital, tots els membres de la
banda de Bartringer van començar a
tocar música quan les seves edats eren d'un sol dígit, així doncs que la seva
musicalitat és incontestable. Bartringer,
per dret propi, demostra no només ser una guitarrista talentosa, sinó també una
compositora i líder de banda creativa i atenta, deixant molt espai perquè els
membres de la seva banda brillin. Des d'un bell solo de contrabaix a “Search
For Light”, el primer tema de llarga durada de l'àlbum després de començar amb “Lift
Off”, el treball en solitari de Bartringer
no surt a primer pla fins al tercer tema de “Deep Space Adventure”, “No Edge in the Sky”. Proporcionant, de
fet, molt d'espai per a una barreja atmosfèrica de jazz contemporani que porta
l'oient des del seu llançament, a l'òrbita. L'oferta del segon any del grup,
s'estructura de la manera que probablement aniria un viatge de somni als
territoris astrals. Tot i que “Deep
Space Adventure” no és de cap manera un disc típic de guitarra de jazz, la
directora de la banda ha trobat maneres subtils de marcar la seva empremta i
marcar el to en les seves composicions. Hi ha una sensibilitat femenina abans
poc comuna en el gènere, potser millor explicada pels seus estudis de cant
líric i guitarra clàssica i piano, que abasta moltes direccions i aspectes
diferents d'aquest viatge pel cosmos.
I seguirem amb un
altre tema igual de bonic, l’anomenat...
2.3.- No Edge in the
Sky (Veda Bartringer) 5:11.
I seguint amb les
seves sonoritats, ara acabem d’escoltar un tema un pèl més viu, farcit ara amb
un contingut rítmic a ritme de vals. Una melodia curteta que ha deixat pas a la
primera improvisació a càrrec del saxo tenor de Cuvelier. Bon so, bon fraseig i bones les seves històries
explicades al voltant de l’harmonia del tema i sobretot, bon gust musical. I si
parlem de gust musical, el de la líder. Ella que sembla tenir un llenguatge
força propi pel que fa a les seves improvisacions, allunyades una mica de les
més convencionals pel que fa a la guitarra de Jazz. I de nou la melodia l’ha
feta el saxo tenor, acabant el tema dolçament.
Sobre l'artista. Veda Bartringer es va interessar per la
música des de molt jove. Als 8 anys va començar a aprendre el piano i només uns
anys després va descobrir la guitarra. Als 16 anys va començar classes de cant
clàssic. Aquests 3 instruments segueixen inspirant-la fins als nostres dies.
Amb 17 anys va descobrir el món del jazz. A Luxemburg, va prendre classes amb David Laborier, Jacque Pirotton, Pit Dahm, Pol Belardi i Erik Teuwens. El 2017 va ser acceptada
al Conservatori Reial de Brussel·les
per estudiar Guitarra Jazz. L'any 2022 ha finalitzat el grau i l'any 2022 ha
acabat el màster al mateix conservatori. Durant els seus 5 anys d'estudi, va
tenir l'oportunitat d'aprendre dels guitarristes Victor Da Costa i Fabien Degryse i d'altres músics com Fabrice Alleman, Manu Hermia, Pete
Churchill i Arnould Massart. El guitarrista François Decamps també va tenir un paper important en la seva
formació i li va mostrar noves maneres d'expressar-se. La guitarrista va
conèixer diferents cultures musicals, com la música brasilera, la música índia,
però també la música de fusió i funk. Participa en diferents projectes
luxemburguesos i belgues, com el seu duo amb Joel Rabesolo, el projecte Lumens
però també el seu propi projecte en solitari.
I encara amb un altre
tema anomenat...
3.9.- Io_s Volcan
(Veda Bartringer) 4:37.
Doncs ja acabeu d’escoltar
que el tempo ha crescut tot i que el ritme ha tornat a ser un ternari a tot vals;
sembla que li va bé per vestir les seves composicions. Un tema que han acabat
de cop i que ha començat amb el motiu principal a càrrec del baixista Boris. La melodia interpretada pel saxo
sembla haver estat doblada en la primera part, mentre que en la segona l’han
feta a duet de saxo i guitarra. Una base rítmica de contrabaix i bateria,
ambdós consistents en la seva pulsió. Un tema que té un break al final que ha
deixat pas al solo del saxo, ara toca el saxo alt, cosa que haureu notat de ben
segur. En Julien ens ha tornat a
captivar pel seu fraseig i amb el seu so, ara més agut, el del timbre del saxo
alt. Més fosc ha estat el so inicial de la guitarra de la líder, tot i haver
pujat després vers el registre més agut. La seva digitació precisa barrejada
amb els acords acaben vestint unes històries força maques. I el motiu principal
ha aparegut de nou a càrrec del baixista i també la melodia del tema a duet de
saxo i guitarra. Brutal.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I acabarem aquest
magnífic projecte amb el tema anomenat...
4.4.- Avoid The
Asteroid (Vera Bartringer) 4:18.
I el tema ha començat
amb una “Intro” de bateria i posterior entrada del baixista, i no semblava pas
que les músiques anirien com han anat, no. Un ritme trencat, inicialment, que
ha canviat amb un punt de beat, en un tema un tan allunyat dels escoltats fins
ara pels seus aires “Pop”. El tempo és més viu, de fet és el tema més ràpid del
projecte de la guitarrista Bartringer.
Ens mostra també la diversitat de mires que té la líder. I ha passat volant,
car, no ens n’hem adonat i ja hem escoltat com al final l’han acabat de cop. De
nou la melodia feta pel saxo, i també de nou amb l’alt. I sí que hem escoltat
una guitarra diferent, sí, el so, vaja, molt més de guitarra de jazz-rock i per
descomptat que no déu ser una guitarra de caixa i més aviat una de cos massís.
El so brillant i agut del saxo alt i llenguatge ha seguit però unes línies més
jazzeres. Un tema força sorprenent, ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui
que felicitats Veda Bartringer, Julien Cuvelier,
Boris Schmidt i Maxime Magotteaux.
I després d’aquest
delicat projecte, sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per sempre com ens ho dius, amb
la teva dolçor ja característica i sempre amb les músiques del programa.
I ara farem un salt
estilístic endinsant-nos de ple en un Swing força maco i músiques d’una
determinada bellesa, les del saxofonista, colider amb el pianista, projecte i
grup anomenats “Feels Like Home”,
Vasilis Xenopoulos – Paul Edis Quartet publicat per Ubuntu Music. Enregistrat a Sansom
Studios, Birmingham, el 13 de febrer de 2023. Mesclat i masteritzat per Andrew Tulloch al Blue Studio. Produït per Vasilis
Xenopoulos i Paul Edis.
Productor executiu: Martin Hummel.
Amb Vasilis Xenopoulos, saxo
tenor/soprano, flauta; Paul Edis, piano; Adam King, contrabaix i Joel Barford,
bateria. I els temes i compositors són aquests:
Going Home (Comp. Antonin Dvorak/Stanley Turrentine, Arr.
Paul Edis). The Coast, Lockdown London, Coming Home to You, From Something
To Somewhere i Mikey's Samba (Comp/Arr Paul
Edis). Memories of Home i Get Off My Lawn (Comp/Arr Vasilis Xenopoulos).
Doncs tot i el Swing
comentat, també té temes delicats com són “Coming Home to You” i “From
Something to Nowhere“, o sigui que els escoltarem en una d’aquestes precioses
balades composta i arranjada pel pianista Paul
Edis...
5.4.- Coming Home to
You (Paul Edis) 6:20.
I el bo d’en Vasilis m’ha fet arribar uns comentaris
sobre cada tema, i d’aquest ens dius què: “Paul
va escriure aquesta balada inspirada en el Gospel
una nit, ja tard, en arribar a casa després d'un concert mentre la seva dona
dormia al dormitori del costat. El sentiment és, i sense cap vergonya,
romàntic!”.
I sí què la cançó és
força bonica, sí, i plena d’amor, romàntica, per tot arreu. Un tema llarg de
més de 6 minuts, dolç, ideal per començar a escoltar aquestes noves músiques.
La melodia d’aquesta balada feta pel saxo tenor d’en Vasilis és una preciositat. El piano del compositor Edis li fa una mena de contrapunt
mentre el saxo la va fent. El primer solo del baixista King ha estat profund, potent i amb una pulsió rítmica consistent.
La història explicada, magnífica, com la del compositor al piano, després. El
so i tarannà Gospel es nota ara del
tot, per les seves línies melòdiques creades. Un baterista discret amb les
escombretes, fent anar la màquina rítmica amb l’empenta i alhora dolçor
adequada pel tema. El pianista ha fet una interpretació carregada de sentiment,
car es nota que va ser ell qui, tot i mirant la seva dona dormint va crear
aquesta melodia i també la seva delicada improvisació. També en Vasilis ha fet una bona tasca solista
acabant-la tot i recuperant la melodia, i acabant el tema el delicat piano de l’amorós
espòs.
La darrera oferta del
segell de jazz britànic Ubuntu Music
és una celebració del crisol multicultural que és la vibrant escena del jazz de
Londres. Amb una història que abasta
Grècia, els EUA i el Regne Unit, el
proper disc del saxofonista Vasilis
Xenopoulos i el pianista Paul Edis
és un reflex musical dels camins i les relacions pels quals els ha conduït la
seva vida musical. "Feels Like
Home" es publicà el 19 d'abril a Ubuntu
Music. Vasilis i Paul van començar a tocar junts fa 20 anys quan tots dos
es van traslladar a l'oest de Londres
per estudiar. Originari de Grècia,
Xenopoulos acabava d'acabar d'estudiar al Berklee College of Music de Boston
als EUA, mentre que Edis s'havia traslladat al sud del
nord-est d'Anglaterra.
I els seguirem
escoltant en el tema del pianista Paul Edis
on Vasilis toca el saxo soprano, i anomenat..
6.3.- Lockdown London
(Paul Edis) 5:59.
I d’aquest tema ens
diuen què: “El març del 2020, Paul es
va traslladar a Londres amb la seva
dona Kate per començar una nova
vida, que no era exactament el moment perfecte donat el confinament que va
seguir aviat! Aquesta peça s'inspira en l'esgarrifós silenci de la capital
durant aquest període, especialment de les visites al centre de Londres, que en aquesta època estava
completament desproveït de turistes.”
I sí que el saxo
soprano és ideal per un tema i melodia així com una mica de desesperança. Una
mena de lament pel que estava passant, i sense saber encara què acabaria
passant, car, llavors hauria estat encara més terrible. El ritme és així com
trencat, i em recorda una mica a algun dels temes del “A Love Supreme” de Coltrane, també pel seu ritme. Vasilis ha fet una llarga i brutal
improvisació amb tots els aires “Coltranians”, amb força, potència per fer-lo
cridar de ràbia, però també amb un punt de tristor. Un fraseig increïble el del
saxofonista grec, interpretat amb una gran convicció. Un tema que s’allunya
melòdicament del “Coming Home to You”, també emocionalment, i tot i que el solo
del pianista Edis hagi estat més
sobri, més mesurat, menys cridaner i més calmat, també denota aquests aires
melancòlics. Una interpretació brillant del pianista que ha deixat pas de nou a
la melodia a càrrec del saxo soprano de Vasilis
i ja acabar aquest magnífic tema.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I un altre dels temes
amb tot el Swing del món és el “Going Home” i ves per on que compost per Antonin Dvorak/Stanley Turrentine, Arr.
Paul Edis).
7.1.- Going Home (Dvorak
& Turrentine) 5:48.
I ja heu pogut
escoltar quin canvi de tema respecte al “Lockdown London”, aquest a tot Swing.
I em diuen d’aquest tema què: “Aquest és un arranjament d'una composició molt
antiga, atribuïda a Antonin Dvorak
de la seva Simfonia del Nou Món (tot
i que les arrels poden ser fins i tot més antigues que aquesta com a Espiritual
Afroamericà). L'enfocament aquí també es va inspirar en l'enregistrament de l’Stanley Turrentine del mateix tema
del seu àlbum de 1965, “Hustlin” on
hi hagué ell mateix al saxo tenor, Kenny
Burrell, guitarra; Shirley Scott, orgue; Bob Cranshaw, contrabaix i Otis Finch,
bateria, vídeo i enllaç que trobareu al blog: https://youtu.be/daMxiLpMhIk.
I aquest és un tema
més encoratjador, més esperançador, un tornar a casa ple d’alegria, ple d’optimisme
amb el so del saxo tenor de Vasilis que
també ens ho diu, per la seva calidesa. Ves per on de tema que es remunta temps
enllà, molt enllà i que aparegué el 1965 i ara de nou amb aquesta magnífica
versió. Una melodia feta pel saxo tenor del músic grec establert a Londres, essent ell mateix qui n’ha
iniciat les improvisacions. Una altra demostració de qualitat, de bon so, de
bon gust, de melodia en les improvisacions, de bon fraseig, de bon Jazz com el
que també ens ha fet el pianista Paul
Edis, car d’ell en són els arranjaments. Un pianista d’una solidesa
palpable, amb una bona gestió d’ambdues mans, recolzant-se, acompanyant-se amb
l’esquerra i una dreta solista molt espavilada, lleugera i gràcil com així
mateix ha estat la seva digitació. I l’Adam
King al contrabaix també ens ha tornat a mostrar amb quina solvència ha
remenat la seva “Berra” en la seva molt reeixida improvisació.
I seguint comentant
més coses d’ells....Durant els anys intermedis, han fet nombrosos espectacles
junts, llançant el seu àlbum debut 'A
Narrow Escape' el 2016 amb l'aclamació de la crítica. Amb Joel Barford (bateria) i Adam King
(contrabaix), el seu darrer enregistrament inclou música original inspirada
en el tema de la "casa"... casa en aquest sentit no només representa
els molts llocs on han viscut tots dos, sinó també a les persones que han
conegut pel camí. El duet descriu la música a “Feels Like Home”: "Arrelat a la tradició del jazz, aquesta és
una música eclèctica, basada en el groove i fonamentalment melòdica. Inclou
elements d'Hard Bop, Latin Jazz, Gospel i fins i tot Folk, hi ha records per a Dexter Gordon, Stanley Turrentine, John
Coltrane, Antonio Carlos Jobim, Bill Evans, Brad Mehldau, McCoy Tyner i molts
més. Es tracta d'una música honesta plena d'emocions, inspirada i unificada al
voltant del tema central de.... "casa".
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema compost i arranjat per Vasilis Xenopoulos, anomenat...
8.6.- Gett Off My
Lawn (V. Xenopoulos) 4:14.
I d’aquest tema ens
diuen això: “Compost per Vasilis,
aquest contrafact es basa en “You'd Be So Nice to Come Home To”. És un dur cop
d'ullet a una anècdota dins del món del jazz, d'un públic extremadament
familiar, que en una expressió d'afany vora l'assetjament, va aconseguir
localitzar un conegut líder de la banda fins a la seva residència, només per
fer el seu camí pel jardí i fins i tot per trucar a la finestra de la cuina!”.
I quina brutalitat de
tema que acabem d’escoltar, amb quina vitalitat l’han fet, quina velocitat d’execució
després de la Intro del baterista Barford.
Melodia feta per Vasilis magistralment
com ha estat la seva improvisació. Quina manera de tocar el tenor més brillant,
per les seves idees i fraseig, amb un so robust però no en excés. El pianista Edis l’ha seguit amb potència, amb
presència de so en el registre del mig, amb fraseig, amb un punt de percusiva
manera de prémer les tecles del seu piano. Un llenguatge jazzero més que
evident, ens el mostra com a magnífic músic alhora que gran arranjador. També
en Barford a la bateria ha fet uns “quatres”
compassos improvisant i així arribar al final del tema passant per recuperar la
melodia principal i acabar-lo de cop, de manera brutal i ideal per ja
deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois Vasilis Xenopoulos; Paul Edis; Adam King i Joel Barford.
I acabarem el
programa amb el potent disc “Lighter
Notes” del jove pianista Luca Sestak,
publicat per Initiative Musik. Enregistrat
per David Lörch a la Fattoria Musica Osnabrück. Mescla de - Luca Sestak i David Lörch. Mastering - Klaus
Scheuermann. Moltes gràcies a Kawai
Pianos per oferir el seu exquisit Shigeru
SK-EX per fer aquest àlbum. Amb Luca
Sestak, piano; Alexander Broschek contrabaix i Nicholas Stampf, bateria,
amb Oli Parker, trompeta en “BIame
Game”. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web
del músic: https://lucasestak.com i del disc: https://lucasestak.com/products/lighter-notes.
Doncs estem davant
d’un virtuós del piano, la qual cosa comprovarem ben aviat, car els seus dits
volaran literalment amunt i avall del seu piano. Hi ha temes potents
rítmicament parlant i n’hi ha que comencen com a balades, com és la versió que
fa ell de la coneguda “The House Of Rising Sun”, i que en un determinat moment,
cap al final, canvia de tempo i va a tot tren. Finalment recupera el tempo
inicial, però. “Nocturne” comença delicadament i així seguirà fins al final en
un tema amb un “beat” molt suau. “When the Wind Turns” és també així de
delicada durant una gran part de l’estona del tema, apropant-se però a un final
que acabarà essent força potent, intens i majestuós, recuperant la calma
inicial per acabar definitivament el tema. Amb “Blame Game” les coses canvien,
car el tema ja té un caràcter rítmic ben marcat des de l’inici, amb el baixista
fent una magnífica línia de baixos i el líder acaronant el piano, havent-hi
però el magnífic so de la trompeta de Parker,
i més coses que es podrien dir dels temes.
I ja estem disposats
a escoltar-lo, a escoltar a aquest trio liderat per Luca Sestak i per això proposo que escoltem un preciós tema, l’anomenat...
9.7.- When the Wind
Turns (Luca Sestak) 6:39.
I tot i que ens els
crèdits no surt, és obvi que ens ha tocat un piano elèctric Rhodes. La composició té també un punt
de tendresa, de melancolia, alhora que una bonica melodia. Tema llarg de més de
6 minuts i mig on hem pogut constatar la mestria del líder. I si no l’hem
escoltat com a virtuós, que n’és, doncs ben aviat ho constatarem, i esclar que
també us convido a cercar-lo i trobar-li músiques seves, que n’hi ha, i gaudir-les també. Una melodia que ens apropa
al món Clàssic i també amb un punt de Pop suau i Funk. La seva improvisació ha
estat farcida de melodia però també amb uns llargs moments potents i repetitius
pels arpegis inversemblants que ha fet tot just abans de recuperar el delicat
final amb el motiu principal amb el qual també ha començat. Els dos companys de
la base rítmica l’han acaronat tot i acompanyant-lo; el baixista Alexander Broschek i el baterista Nicholas Stampf. El líder també ens ha
acaronat en els seus primers moments solistes, barrejant improvisació i motiu
principal, tot just a la meitat del tema, a partir del qual l’ha desenvolupat
abastament, i sempre seguint el motiu melòdic i harmònic principal. Aquests
moments s’han anat estirant, creixent en intensitat, en potència arribant a uns
extrems força interessants. I quin final més bonic i delicat, tema ideal per ja
començar-los a escoltar.
El pianista i
compositor d'origen alemany Luca Sestak
és reconegut internacionalment pel seu estil de jazz virtuós i clàssic, amb un
canal de Youtube que compta amb més de 30 milions de visualitzacions. Després
del seu llançament del 2020 'Right or
Wrong' a través de Sony Music, actuacions per a dos presidents, una gira de
tres setmanes per la Xina i més, Sestak torna a les seves arrels amb 'Lighter Notes', que es publicà el 8 de
març. “Al llarg dels anys, la meva música ha estat influenciada pel jazz, el
funk, el pop, el blues, el hip hop i els ritmes electrònics. Amb 'Lighter Notes', volia crear un àlbum
que mostrés aquestes influències, però que no sigui l'àlbum de jazz
"comú" que es podria esperar", va dir Sestak. "És més aviat una col·lisió entre gèneres i mons
sonors" habilitats pianístiques excepcionals, així com la seva capacitat
creativa per barrejar diversos gèneres musicals sense esforç, el disc inclou
sis composicions originals juntament amb un arranjament de la coneguda cançó
tradicional "House of the Rising Sun".
Seguim escoltant-los
i ara amb dos temes junts i en el darrer amb el so de la trompeta d’Oli Parker i temes anomenats
10.1.3.- Anticipation
(Luca Sestak) 4:41.
10.2.10.- Blame Game
(Luca Sestak) 3:56.
I déu n’hi do de
tema, de temes del Luca Sestak. I l’”Anticipation”
té una trempera força evident i ja des dels primers moments del tema, amb el
primer i potent acord. Posteriorment, les coses van i venen de la dolçor a la
potència, aquesta darrera forma de tocar, sembla doncs que li va molt a aquest
jove crac. Sap però mesclar els moments delicats amb els més potents,
aconseguint unes dinàmiques molt interessants que fan els temes més
entretinguts. Un tema potent per l’aspecte rítmic, que quasi va a tot beat pel
baterista Stampf i les línies mestres
de baixos de Alexander Broschek. Una
altra brutal improvisació del líder i jove crac que sembla haver enlluernat a
tothom que l’ha vist en directe.
I quin tema el “Blame
Game” més maco, també per la rítmica que té, i per descomptat per la trompeta
de Parker. Una melodia simpàtica,
una mica picarona, com el so de la trompeta. Tema amb el baixista i la seva
línia de baixos i les escombretes del baterista. Improvisació delicada del
líder al piano; reeixida també la del trompetista. Amb un so un tant de
trompeta de Jazz Clàssic, i no tant el seu llenguatge, que no és que sigui molt
i molt modern, però que sí lliga amb l’esperit del tema. I deia que
improvisació delicada del líder, sí, però també potent, com semblen agradar-li els
canvis dinàmics. Un tema preciós, amb un gust musical sense cap mena de dubtes,
amb un ritme que et fa bellugar el cap d’un cantó a l’altre, amb un Swing,
Groove, amb tot lo necessari per fer bellugar el cos, que l’ànima ja es belluga
de fa estona.
I seguin parlant
d’aquest projecte on també fa reinterpretacions de peces clàssiques de Chopin, Gulda i C.P.E. Bach en un
context de jazz i ritme com el títol suggereix, "Lighter Notes" va ser impulsat per un esforç conscient
per emprar un enfocament més delicat i dinàmic per donar més significat a cada
nota influenciada pels mons sonors d'Olafur
Arnalds i Nils Frahm, Sestak va preparar el seu piano amb materials com
tires de feltre i cinta adhesiva, oferint una estètica càlida i íntima amb la
qual contrastar els passos explosius d'energia destre pels quals el pianista ha
arribat a ser conegut. L'àlbum sencer es va gravar en directe, sense clics ni
pistes de suport, defensant l'autèntic so en directe del trio de piano de Sestak mentre naveguen pels seus
complexos arranjaments i la seva àmplia gamma d'influències.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I un altre dels temes
d’aquest disc és...
11.6.- Everyone’s
Busy (Luca Sestak) 4:09.
I de nou hem escoltat
un tema força potent i que ens ha recordat a l’Allan Parsons i algun dels seus temes. De ben segur que el Lucas el déu haver fet pensant en ell.
Tot plegat sonant força Pop i sense oblidar l’aspecte de les improvisacions,
sense oblidar el Jazz-Rock en aquest cas, una determinada Fusió més rockera. M’ha
semblat que el tema ens mostraria la seva diversitat musical. No sé si he
comentat que encara hi ha temes molt més plens de classicisme, crec que no; més
endavant us ho diré. De ben segur que els directes d’aquest trio han de ser
força potents i interessants per la seva diversitat on ell es passeja per
diferents mons musicals. De nou sap jugar amb les dinàmiques. De nou ens
embolcalla amb la seva genialitat. De nou una base rítmica consistent ens
il·lumina, ens fa restar escoltant-los fins el final dels temes.
Acompanyen a Sestak, Alexander Broschek al contrabaix
i Nicholas Stampf a la bateria, tots
dos companys d'estudis de la reconeguda Pop
Academy de Mannheim, Alemanya i músics consolidats per dret propi, que
actuen regularment amb persones com Alice
Merton, Nick Hakim i Conic Rose. El nou disc de Sestak no és només música; és un testimoni del viatge del pianista
fins a les seves primeres inspiracions i el seu enfocament més lleuger i
juganer a la vida. Aquest àlbum és un recordatori de no prendre's les coses massa
seriosament, d'apreciar les notes més lleugeres de la música i de la vida.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres
ja aquest mateix divendres 3 de maig amb el “N.E.C. Organ Trio” amb Óscar
Neira, saxos; Gilles Estoppey, orgue Hammond i Robert Castelli, bateria. En
un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament
de Sant Vicenç dels Horts i organitzat des del Jazz Club la Vicentina. Entrada gratuïta. Us hi esperem.
I alguns dels seus
temes fan referència clara al món clàssic interpretats però a una velocitat
esfereïdora com són “Sarcasmus”, “Toccata”, “Solfeggietto” i “Minute Waltz”. I
ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el programa d’avui amb el tema
anomenat...
12.9.- The Final Lap
(Luca Sestak) 4:00.
I quin altre tros de
tema que acabem d’escoltar més potent. M’ha recordat els que fa l’amic Lluis Coloma a tot boogie woogie, prova de nou de la versatilitat de Luca Sestak. I ara sí que hem constatat la seva genialitat. De nou
el control sobre les dinàmiques, de nou un control evident de l’aspecte rítmic,
gràcies també a la lloable feina dels seus dos amics, Alexander Broschek contrabaix i Nicholas Stampf, bateria. Una tasca
al piano magnífica, i de nou amb un directe que déu fer tremolar les parets.
Una mà esquerra magistral fent la línia de baixos i una dreta entremaliada i
brillant, creant línies melòdiques. Una rítmica brutal la del seu solo al
piano. Com es passeja amunt i avall del teclat. Com sap gestionar els volums.
Com sap crear emocions. Quina maduresa musical i humana la d’aquest jove que no
arriba a la trentena. Un magnífica tema per acabar-los d’escoltar i nosaltres
el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi. O
sigui que gràcies crac Luca Sestak,
gràcies Alexander Broschek, Nicholas
Stampf, i també a l’Oli Parker
que ha tocat la trompeta en un tema.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I del programa
d’avui, dir-vos que anirà d’un CD recuperat de l’oblit per Jordi Pujol, el de la gran pianista i després directora de la seva Big Band i arranjadora, Toshiko Akiyoshi –quartet and trios
1953-1958 i disc anomenat “Toshiko’s
Blues” de la col·lecció FSR-CD. I
resulta que a la web de FSR també hi
podeu trobar discos publicats per Swit
Records i aquest és el “Together
Again” de Laura Simó & Tete
Montoliu Trio.
I començarem amb el
CD doble de Toshiko Akiyoshi –quartet
and trios 1953-1958, “Toshiko’s
Blues”. Enregistraments produïts per Norman
Granz i George Wein (CD-1: #9-20) i George
Norford (CD-2: #13 i 14). Notes de folre originals de Norman Granz, Nat Hentoff i Bill Simon. Aquest disc és produït per Jordi Pujol, © 2023 per Fresh Sound Records. Noves notes de
folre escrites per Jordi Pujol. Hi
Fi · Remasterització digital de 24 bits per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L. I com sempre dir-vos que
al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/toshiko-akiyoshi-albums/56623-toshiko-s-blues-quartet-trios-1953-1958-2-cd.html.
I del CD1:
Pistes #1-8, de
l'àlbum "Toshiko's Piano" (Norgran
MGN 22). Toshiko Akiyoshi, piano; Herb Ellis, guitarra; Ray
Brown, contrabaix; J.C. Heard, bateria. Enregistrat a Tòquio, els dies 13 i 14 de novembre de 1953.
I d’aquests temes
primerencs no n’escoltarem cap, car el so original no és gran cosa, no, i la
masterització no fa miracles. Però el Jordi
ens explica què va passar. I si no ho heu escoltat, ho podreu llegir al blog.
El 1953, durant la
gira al Japó del productor i promotor Norman
Granz's Jazz at the Philharmonic Grup, el pianista Oscar Peterson va tenir l'oportunitat de presenciar l'actuació de la
pianista de 23 anys Toshiko Akiyoshi
en un club de Ginza. Peterson va quedar profundament
impressionat pel seu talent i va convèncer amb èxit a Granz per gravar-la. Com a resultat, Toshiko va gravar el seu àlbum debut a Tòquio, acompanyada per l'estimada secció rítmica de Peterson, amb Herb Ellis,guitarra; Ray Brown, contrabaix i J.C. Heard, bateria.
L'àlbum es va publicar com a "Toshiko's
Piano" als Estats Units i "Amazing
Toshiko Akiyoshi" al Japó. Fins i tot en aquella primera etapa, era
evident que ella tenia una profunda admiració pel modern i beboper Bud Powell, un fet que mai no ha fet
cap esforç per amagar.
Pistes #9-17, de
l'àlbum "George Wein Presents
Toshiko" (Storyville STLP 912). Toshiko
Akiyoshi, piano; Paul Chambers, contrabaix; Ed Thigpen, bateria. Gravat a Boston, 1956. I si que escoltarem algun
tema d’aquesta gravació feta a Boston
on ella hi va estudiar quan va deixar Japó,
i per això començarem escoltant-la en el blues per a Toshiko, compost per ella mateixa.
1.1.17.- Blues for
Toshiko (T. Akiyoshi) 5:16.
I déu-n’hi-do de
blues que acabem d’escoltar, i què bé el gran Paul Chambers, amb quina “Intro” que l’ha començat, amb un
“Walking” impressionant. I la melodia que ens ha fet la líder semblen més aviat
uns moments improvisats, però no, és la seva melodia amb la qual han acabat el
tema després de les improvisacions. I de quina manera dominà el món del Blues,
coses que per a una japonesa, i a l’any 1956, ens mostren el grandíssim talent
que posseïa. Chambers ha fet també
un solo d’aquells de traca i mocador, amb una pulsió rítmica impressionant i
esclar que llenguatge, el d’ell, aleshores un jove contrabaixista. I si ella en
tenia 27, Chambers en tenia només 21
i el baterista Thigpen 26, aquest
darrer a base de delicades escombretes i copets suaus a la seva bateria. I Toshiko s’ha posat a improvisar i ho ha
fet amb molta contundència alhora que velocitat d’execució. El piano vibrant de
Toshiko ens ha captivat per la seva
contundència, presència i frescor interpretativa. Una improvisació de increïble
factura amb una mà dreta lleugera i gràcil, com poques aleshores, sobretot de
femenines i esclar que la única de japonesa.
I segueix dient-nos
què:
El gener de 1956, Akiyoshi va rebre una prestigiosa beca
de quatre anys per assistir al Berklee
College of Music de Boston, convertint-se en el primer estudiant japonès
que es va matricular a l'escola. El seu talent i el seu bagatge únic la van fer
popular ràpidament entre els seus companys. Des de la seva arribada a Boston, Toshiko va tenir la valuosa
oportunitat de col·laborar amb George
Wein, el respectat propietari i gerent del reconegut club i segell
discogràfic Storyville. Sota la seva
guia, Toshiko va gravar els seus dos
primers àlbums als Estats Units,
marcant l'inici del seu més que remarcable viatge musical.
I d’aquesta etapa i
gravació hi ha també el magnífic...
2.1.14 Softly as in
the Morning Sunrise (Romberg-Hammerstein II) 4:08s.
Carall quina altre
interpretació més potent, la de Toshiko i
companys. I dir-vos que aquest tema és del 1928 i que el van escriure per a
l’opereta “The New Moon”. La cançó
original va ser composta com un tango, però moltes versions de la cançó han
canviat el tempo i ritme completament car hi ha hagut moltes interpretacions en
el món del jazz.
I sí que una de les
versions rítmiques d’aquest tema en el món del Jazz és la següent: a Latin les
As i a tot Swing la B o el pont del tema com ens acaben de fer. I ella ens ha
fet la melodia a piano sol a mode d’intro per després ja seguir amb el tema. I
sí que m’ha sorprès que al final i abans d’improvisar hagi fet els acords del
final del conegut tema de Dizzy
Gillespie, “A Night in Tunissia”, què impressionant. I de nou ens ha
captivat per la seva innata capacitat improvisant a tot Jazz i pel nivell
tècnic que tenia al piano. No és d’estranyar que Oscar Peterson en quedés meravellat 3 anys abans, quan la va
conèixer a Tokio. I aquí hem pogut
escoltar els “quatres” compassos improvisant ella amb el baterista Ed Thigpen i ja recuperar la melodia
del tema i final. Brutal.
I és que Toshiko Akiyoshi (1929) és pianista, compositora i directora de banda de
jazz, japonesa-americana. Nascuda a Manxúria
de pares japonesos el 1929, va fugir de la zona amb la seva família quan els
xinesos van recuperar la regió el 1945. El seu pare, que havia estat propietari
de fàbriques d'acer i tèxtils, va ser destruït econòmicament; així, als 16
anys, Akiyoshi va haver de trobar
feina tocant amb una banda de ball per quatre dòlars l'hora. Tot i que havia
tingut formació en música clàssica, els seus coneixements sobre la improvisació
de jazz eren principalment autodidàctes. Akiyoshi
explica el dia que un amic li va posar un disc de Teddy Wilson: "Em va obrir un món completament nou. Vaig dir:
'Oh, el jazz pot ser molt bonic!' Vaig tenir una sort molt estúpida com a
pionera en el camp del jazz: si eres una mica millor que un company, aconseguies
la feina. Em vaig convertir en el músic d'estudi més ben pagat del Japó". I després de l’arribada als EUA i estada a Berklee, es va casar amb Stan
Kenton (director de banda i saxofonista; divorciats a mitjans dels anys 60)
i també es va casar amb el saxofonista Lew
Tabackin el 1969 amb qui van muntar la Lew
Tabackin Orquestra. La carrera de Toshiko
Akiyoshi va establir el caràcter internacional que té el jazz.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona.
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
Pistes #18-20,
extretes de l'àlbum "Toshiko, Her
Trio Her Quartet" (Storyville STLP 918). Toshiko Akiyoshi, piano; Oscar Pettiford, contrabaix; Roy Haynes,
bateria. Gravat a Nova York,
1956.
I ja per acabar
aquest primer CD, escoltarem un tema d’aquesta gravació.
3.1.20.- Thou Swell
(R. Rodgers & L. Hart) 5:05.
I d’aquest tema del
qual no en coneixíem gaire, en podem saber què la música va ser escrita per Richard Rodgers i textos de Lorenz Hart per al musical de 1927 A Connecticut Yankee. La lletra
destaca, com el títol indica, per la seva barreja d'anglès arcaic “Thou” i
argot modern “Swell”, ja que la història transcorre tant a l'època
contemporània com a la cort del rei Artur.
I sempre em
meravellaré per com els músics de Jazz van reconvertir cançons de musicals en
temes de Jazz, i esclar, esdevingueren estàndards de Jazz. I aquest tema l’ha
iniciat ara el baterista Haynes amb
les escombretes, sí aquell que li va llençar un plat a Parker en una Jam quan aquest era un adolescent. I aquí hem
escoltat a un dels baixistes que va fer del contrabaix un instrument modern i solista,
el bo de l’Oscar Pettiford un dels
primers boppers, i en aquest disc amb 34 anys. I la melodia ja ho sembla ja
d’un musical, però tot i això és força bonica. Toshiko s’ha tornat a passejar amb elegància i solvència pels
acords improvisant amb una mestria i tècnica esfereïdora alhora que amb un
llenguatge bopper, ella, enamorada de les maneres de fer de Bud Powell. I Pettiford ens ha clavat una improvisació brutal, a tot Swing i amb
una bona pulsió. Els “vuits” compassos improvisant la pianista amb el baterista
Haynes, encara amb les escombretes
han estat el preludi al final del tema, passant de nou per la melodia.
I del CD2:
Personal de "Toshiko at Newport" i "The
Many Sides of Toshiko":
Toshiko
Akiyoshi, piano; Gene Cherico, contrabaix; Jack Hanna, bateria.
Pistes #1-4, Gravat
en directe al Newport Jazz Festival,
5 de juliol de 1957.
A més, George Wein va ser el director i
fundador del Newport Jazz Festival,
on Toshiko va tenir l'oportunitat de
mostrar el seu talent a les edicions de 1956 i 1957. Anteriorment, el desembre
de 1956, va actuar a la London House de Chicago, i l'agost de 1957, es va
embarcar en un compromís de dos mesos amb gran èxit a la Hickory House de Nova York,
que va marcar la seva primera actuació fora de Boston. I escoltarem el primer tema que va tocar al Festival de Newport presentada per
l’speaker i escoltant-la a ella també presentar el tema propi anomenat...
4.2.1.- Between Me
and Myself (T. Akiyoshi) 5:53.
I què fort, aparèixer
al Newport Jazz Festival el 1956 i
el 1957, un festival que va començar el 1954 coses aquestes del George Wein. I déu-n’hi-do començar la
seva actuació i fer-ho amb un tema propi gens trivial i sí bastant entremaliat,
al menys en els inicis amb motius clàssics o similars, ella a piano sol. Una
intro a piano sol, posterior contrabaix i després el baterista i ja la melodia
molt elaborada i també per la rítmica inclosa. Després de la presentació, ella
ja s’ha posat a improvisar i de nou amb quina mestria. Te un pont on hi ha un
canvi rítmic, cosa que es percep clarament. I acaba la seva improvisació
recuperant la melodia del tema i ja per deixar pas a les improvisacions de Gene Cherico, contrabaix i Jack Hanna, bateria, i ja recuperar els
moments inicials i acabar-lo entre aplaudiments de tot el públic.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I una altre meravella
és el conegut “I’ll Remember April” del qual en fa un arranjament i versió
increïble, primer començant delicadament per després fer-ho a tot Swing i tempo
vital...
5.2.3.- I’ll Remember
April (Ray-de-Paul & Johnston) 7:04.
"I'll Remember
April" és una cançó popular i estàndard de jazz amb música escrita el 1941
per Gene de Paul i lletra de Patricia Johnston i Don Raye. Va fer el
seu debut a la comèdia de 1942 d'Abbott
i Costello, “Ride 'Em Cowboy”, cantada per Dick Foran. La lletra utilitza metafòricament les estacions de
l'any per il·lustrar el creixement i la mort d'un romanç.
I quina manera de
tocar el “I’ll Remember April”, primer com si fos una balada, per ja després
anar a tot Swing. I quan la fan a balada, ben bé es nota el punt melancòlic de
la mort d’un romanç. I aquí tenim de nou a Gene
Cherico, contrabaix i Jack Hanna, bateria.
Una cançó preciosa a tempo slow que es reconverteix en quelcom més quan va a
tot Swing, què és com normalment es toca. I així ha començat ella improvisant i
de nou mostrant el seu pianíssim i sentit clar de l’estructura i acords. I quin
Swing amb el Walking de Cherico, i
escombretes de Hanna. Quina
brillantor d’idees, i de manera d’interpretar ella al piano. Increïble per
l’època essent qui toca, esclar. I el final, igualment delicat, que ens ha
deixat palplantats per l’emoció.
Pistes #5-12, Gravat
a Nova York, 28 de setembre de 1957
amb el mateix trio, i ara la escoltarem en la preciosa balada anomenada...
6.2.8.- We’ll Be
Together Again (Fisher & Laine) 4:29.
Doncs aquest preciós
tema és del 1945 i cantat per Billie
Holiday, Frank Sinatra i interpretat instrumentalment per molts més entre
els quals Stan Kenton un dels
primers, Patt Martino, Scott Hamilton,
etc.
I el tema és molt
bonic de melodia alhora que els canvis harmònics contribueixen també a la seva
bellesa, cosa que es nota més en les improvisacions. I com camina, amb un delicat
Swing, què bonic. I el tema comença ja amb la melodia, d’estructura de 32
compassos i de la forma AABA, amb la B de pont i canvi tonal. I després de la
presentació del tema, la seva magnífica improvisació. I ves per on que té una
pulsió i digitació amb una certa semblança a la del ben estimat Tete, sobretot per com de lleugera i
gràcil és la seva mà dreta, i també per la manera un tan percusiva com toca.
Aviat ho comprovarem. Una delícia de tema, on ella n’ha estat la única solista.
Una gran, Toshiko Akiyoshi.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I seguirem amb ella i
ells en el tema de Clifford Brown...
7.2.6.- Minor Mood
(Clifford Brown) 4:16.
I aquest és un dels
magnífics temes que va fer el meu estimat Clifford
Brown, que també va compondre “Sandu” “Joy Spring” i “Dahood”. Ell el va
enregistrar el 28 d’agost de 1953 i encabí el 1956 en el seu “Memorial Album” on hi hagué també la
sessió gravada el 9 de juny del 53.
I quin tema va fer Brownie, magnífic tema en mode menor. I
ben aviat les improvisacions, i de nou la de Toshiko, brutal. Posseïa una tècnica increïble, per com de ràpid fa
anar ambdues mans, per com s’acompanya amb l’esquerra amb els acords i la dreta
com ha creat les noves i magnífiques línies. I quin solo al contrabaix ens ha
fet el bo de Gene Cherico ell amb el
baterista Hanna amb les escombretes,
i ja aparèixer la genial pianista fent una gran tasca amb els acords del tema.
I acaben el tema de Clifford Brown
recuperant la melodia.
I ara escoltareu una
magnífica versió a tempo vital i Swing brutal del conegut tema dels germans...
8.2.5.- The Man I
Love (G. & I. Gershwin) 5:27.
I déu-n’hi-do quin
tros de versió que ens ha fet Toshiko al
piano, per com l’arranjament, iniciant-lo a piano sol i ja intuint per com ha
d’anar tot plegat pel que fa a tempo. I sí perquè després de la seva Intro,
l’ha iniciat a tot Swing per un Walking brutal del baixista Cherico i de nou les escombretes de Hanna, quina base rítmica més potent. I
ella amb la seva improvisació, ha estat increïble. N’ha fet un primer chorus,
després un altre, i un altre, i s’hagués pogut estar improvisant sense parar
fins a l’infinit. Quina gran pianista que era de jove, per després ser una gran
directora d’orquestra i sempre, compositora i arranjadora.
Pistes #13-14: Toshiko Akiyoshi, piano ; Eddie Safranski, contrabaix;
Ed Thigpen, bateria. Enregistrat en directe al programa de televisió "The Subject Is Jazz", a Nova
York, el 25 de maig de 1958. I ja per deixar-la a ella, la escoltarem en un
curtet tema enregistrat en aquest programa de televisió...
9.2.13.- The 3rd
Movement (T. Akiyoshi) 1:46.
I ja per deixar-la
d’escoltar us he volgut posar aquest vital i curtet tema enregistrat en el
programa de televisió ja esmentat. I de nou un Swing impressionant, un
pianíssim potent i brillant el de Toshiko
Akiyoshi, un talent ja als anys 50s a tot Bop, una geni del piano que no
masses coneixen i que gràcies a Jordi
Pujol hem pogut escoltar aquests temes, i si n’adquiriu el disc, els podreu
escoltar tots, i recordeu que és un doble CD. Bravo Toshiko Akiyoshi.
I ja acabant amb els
comentaris de Jordi Pujol. El
llançament d'aquests primers àlbums de Norgran,
Storyville i Verve, juntament amb l'actuació de Toshiko al programa de televisió The Subject Is Jazz, no només li va fer guanyar el reconeixement
del públic sinó que també li va valer l'aclamació de músics de jazz
prometedors. Aquests èxits van consolidar la seva posició com una de les
millors pianistes del jazz modern. —Jordi
Pujol.
I ara farem un saltet
musical gràcies a incorporar la veu al trio base de piano, contrabaix i
bateria, i per això seguirem amb el disc publicat el 2023 per Swit Records, “Together Again”, amb Laura Simó & Tete Montoliu Trio,
enregistrat en directe al Festival de
Jazz i Blues de Calella el setembre de 1994, excepte el track #10 gravat el
juliol de 1995 al Festival de verano de
Oviedo. Enginyer de so i mastering, Raúl
Cuevas. Produït per Ignasi Terraza
i producció executiva de Míriam
Guardiola. Amb Laura Simó, veu; Tete
Montoliu, piano; Horacio Fumero, contrabaix i Peer Wyboris, bateria. I com
sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/laura-simo-tete-montoliu-albums/56945-together-again.html.
I sí que podria posar
el “Lush Life” de Billy Strayhorn interpretat
a duet de Laura i Tete però els
començarem escoltant en el tema de Bill
Evans el preciós i conegut...
10.3.- Waltz for
Debby (Bill Evans & Gene Lees) 5:52.
I ves per on que
aquest gran tema de Bill Evans dedicat
a la seva neboda Debby el va encabir
ell en el seu primer disc a nom propi publicat per Riverside i tocat a piano sol, disc on hi hagué Teddy Kotick contrabaix i Paul Motian, bateria.
I ja heu pogut
escoltar que el piano de Tete era
vibrant i brillant també, com el de Toshiko
i no els vull pas comparar, no. L’ha iniciat ell amb una bonica Intro. Un
preciós vals cantat la mar de bé per Laura
Simó, on i després del primer Chorus, l’han canviat a tot Swing. Laura és una de les que millor ho fa,
això de cantar en clau de Jazz, tot i que ella no és de les que improvisa en
Scat. Hi ha cantants que ho fan i d’altres que no. I ves per on que després del
tema qui primer ha improvisat ha estat el molt estimat Horacio Fumero, i què bé que ho ha fet, què bé que ho va fer en
aquell ja molt llunyà 1994. I després, quins moments més macos amb el Tete a piano sol, i després a duet amb Laura; quina tendresa. I ja ella i ells
acabant-lo delicadament, preciós tema per començar-los a escoltar.
I aquest
enregistrament inclou l'actuació en directe del trio habitual de Tete Montoliu durant els seus darrers
quinze anys, amb Horacio Fumero i Peer Wyboris, i la cantant Laura Simó, amb qui feien gira en
aquells anys. El concert va tenir lloc al festival de Calella de la Costa el setembre de 1994 i és l'únic testimoni
enregistrat que queda d'aquelles gires. En ell hi podem escoltar Montoliu amb el seu so característic,
tocant entre la generositat i la creativitat constant de les seves idees, així
com la tensió dels silencis i les sorpreses de les seves intervencions
harmòniques que ens recorden molt al seu admirat Monk, amb qui es va identificar en els seus darrers anys.
I els seguirem
escoltant, a ella i a ells en el gran tema de Kurt Weill anomenat...
11.6.- Speak Low
(Kurt Weill & Don Raye) 6:25.
I què maco que els hi
ha quedat aquest gran tema. I és que "Speak Low" (1943) és una cançó
popular composta per Kurt Weill, amb
lletra d'Ogden Nash. La melodia és
un estàndard de jazz que ha estat àmpliament gravat, tant per artistes vocals
com Billie Holiday i Tony Bennett fins als The Miracles, Dee Dee Bridgewater, i instrumentistes
com James Moody, Chet Baker, Gerry
Mulligan, Bill Evans, Sonny Clark, Donald Byrd i John Coltrane i un llarg etc.
I sí que ens ha
agradat força la Intro que ha fet Tete
al piano, i ja per escoltar la veu de Laura
cantant amb la seva càlida veu, afinació i gust musical que es nota per com
utilitza determinades inflexions. Posterior a la presentació del tema, Tete ens ha acaronat amb la seva
digitació prístina i pura. Ell, que en això de tocar el piano a les més altes
velocitats n’és, n’era el mestre, alhora que no perd mai el Swing de vista. Una
pulsió decidida, ràpida i sempre, sempre amb un llenguatge Jazzístic del més
alt nivell. Un tema que l’ha tocat en el registre alt, agut del piano, que no
pas en el molt agut. No oblido no el bo
de Peer Wyboris el qual a la bateria
ha fet anar la màquina rítmica de lo més clavat. I aquí Horacio ha fet la gran feina de mantenir un Walking brutal i per
això hem pogut gaudir del Swing d’aquest tema.
Juntament amb ell, la
cantant Laura Simó emergeix amb
molta confiança i força, demostrant que en aquell moment ja era prou madura per
assumir el repte de tocar amb aquest trio. L'enregistrament també ens permet
escoltar àmpliament el baterista Peer Wyboris
i el contrabaixista Horacio Fumero,
amb oportunitats perquè tots dos brillin. El repertori està format per
estàndards seleccionats per Montoliu i
Simó i inclou, com a bonus track, una versió a duo de “Lush Life” de Billy Strayhorn, gravada en directe a Oviedo el juliol de 1995, que hem
volgut incloure, ja que era la condició que Montoliu va dir a la Laura
per poder cantar jazz amb ell. El periodista i amic Pere Pons, autor del
llibre “Round About Tete”, tot just
acabat de publicar i del qual n’ha fet diverses presentacions, ha estat
l'encarregat de dur a terme la producció dels concerts per presentar “Together Again”.
I un altre magnífic
tema és el preciós de Michel Legrand el
conegut...
12.2.- Watch What
Happens (M. Legrand & Jacques Demy) 3:54.
I ja haureu reconegut
aquesta magnífica cançó que Michel
Legrand va compondre per a la pel·lícula “Els paraigües de Cherburg”, tot plegat al 1964.
I de nou Laura interpretant la mar de bé aquest
tema que ja forma part dels estàndards que molts músics toquen a les Jam
Sessions. Una melodia molt agradable, amb un ritme a tot Bossa, que la base
rítmica ha portat la mar de bé. Tete
sempre s’està al darrere d’ella fent i desfent amb notes i acords tot i
recolzant-la mentre ella canta. I ves per on que el solo que ens ha fet el
nostre màster del piano, encara ens ha copsat més i més. De nou la seva
digitació és precisa, delicada i quan convé punyent, anant amunt i avall del
teclat del piano. Final de improvisació del gran Tete per ja recuperar la melodia i acabar-lo.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres
ja fins el 26 d’abril que podrem gaudir amb Marina Tuset Grup que ens presentarà el seu disc “Canto a la Imaginación”, guanyador del
Latin Grammy per la millor producció
de so a càrrec de l’Érico Moreira. I
això serà al Centre Cultural i Cívic
Virginia Amposta. Entrada gratuïta. Us hi esperem.
I un dels temes
vitals que varen fer va ser aquest de Cole
Porter anomenat...
13.9.- Love for Sale
(Cole Porter) 4:21.
I el concert a Calella de la Costa anava seguint
amb la mateixa trempera, i en aquest
tema ho acabem d’escoltar, per com ha anat, per com el Swing i el tempo mèdium
que ha incorporat. I dóna la impressió que el tema ja havia començat prèviament
a l’aparició del piano de Tete i els
dos de la base a tot Swing, Horacio i Peer. I la improvisació de Tete
ha estat magnífica, com en cadascun dels temes d’aquest concert. Llarga, i
farcida de Swing. Horacio n’ha fet
la seva posterior improvisació amb un Peer
consistent portant la màquina rítmica a bon port. I el tema acaba després de
recuperar-ne la melodia amb Laura Simó
cantant de manera extraordinària, afinació i Swing a dojo.
I ja els acabarem
d’escoltar amb un Blues, tancant el cercle, car l’hem començat també amb un
Blues, el presumiblement primer tema del concert de Calella de la Costa interpretat a trio i propi del Tete, anomenat..
14.1.- Calella’s
Blues (Tete Montoliu) 9:16.
I he volgut acabar
amb un Blueset, com a vegades encara diu el bo d’en Valentí Grau quan demana un Bis als músics, i també perquè he
començat el programa amb el Blues de Toshiko.
Un tema llarg de més de 9 minuts que sembla va ser el primer que van fer a Calella interpretat a trio, tot i fent
l’obertura del Festival de Calella
per aparèixer després Laura Simó la
qual ja no es va bellugar de l’escenari fins el final. I sí que l’inici a piano
sol com a Intro ha estat bonic, sí. Podria ser això mateix la melodia, pèro no,
no ho és. Una llarga introducció feta a tempo slow per ja aparèixer el Swing
amb la melodia que sí li hem reconegut a Tete.
Després, improvisació pura i no, no gens
dura, més aviat un goig per als sentits. Unes mans que han volat, l’una creant
melodies inversemblants a un tempo ràpid, i l’altre amb acords puntuals. I
sempre, sempre, la base rítmica de dos Horacio
Fumero contrabaix i Peer Wyboris, bateria.
Horacio mateix ha fet la seva més
que brutal improvisació, amb una pulsió rítmica i molt bon so, el del seu
contrabaix, situat al registre agut tot i que no massa. Ja aleshores era
posseïdor d’un llenguatge modern i consistent, quin crac, i quina sort que vam
tenir que desembarqués a casa nostra, alhora de ser una magnífica persona. I
després encara hem pogut escoltar una frase d’un tema de Clifford Brown del tema encabit en el seu “Study in Brown” mentre feien els “dotze” compassos improvisats amb
en Peer Wyboris, car ja sabeu que un
Blues estàndard té 12 compassos. I en Peer
s’ha esplaiat la mar de bé després fent un brutal solo a la bateria,
cirereta del pastís per ja acabar el tema, nosaltres acabar-los d’escoltar i
també acabar el programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tant
com a mi, o sigui que bravo per a ella, Laura
Simó, Horacio Fumero i un record molt gran pels dos que ja no hi són, en Peer Wyboris i esclar que el nostre
insigne pianista, un dels millors del món del Jazz, el grandíssim Tete Montoliu. I ves per on que el
Programa número 1 del Jazz Club de Nit
li vam dedicar a ell, amb converses telefòniques tot i parlant amb Susana Sheiman, Horacio Fumero i Ignasi
Terrazza.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
blogger templates |
