Bona nit i benvinguts al programa nº 162 de Jazz Club de Nit. Un
programa que fem des de l’emissora municipal de Sant Vicenç dels Horts, a Ràdio
Sant Vicenç 90.2. Si ens escolteu online ho esteu fent des d’aquesta adreça:
Avui farem un programa a les antípodes del de la setmana passada. Un
programa delicat al final i amb una mica més de canya a l’inici...Un programa
realitzat per qui us parla, Miquel Tuset i Mallol.
Us presento aquesta nit un parell de projectes que tenen el denominador
comú de les moltes tecles que tenen els orgues i pianos, 88 en el cas dels
pianos.
El primer projecte és el de l’amic Francisco Suárez, pianista,
organista, compositor, docent i líder d’almenys un parell de formacions. Del
Fran vaig posar el seu disc “Imaginario” en el programa 161, tot just fa quatre
dies. De fet tenia reservat el disc d’avui, el “Noctámbulos”, per més endavant però
em vaig decidir a fer-lo pel programa d’avui en motiu de la ressenya que en va
fer el Deme Gómez a la seva revista “La Ruta del Jazz” del mes de març.
Estem parlant doncs del disc
“Noctámbulos”
Dr. Go
Editat per Dr.Go drgo
001
Enregistrat per Pere Aguilar el 20 d’agots de 2011
als estudis Nómada 57, Poble Nou, Barcelona.
Producció artística i executiva, Dr, Go.
Fran Suárez, orgue
Ignasi Cussó, guitarra
Ramón Díaz, bateria
Totes les composicions són del Fran Suárez excepte el tema “Tubis bang”
que és del Ramón Díaz.
La història i miracles del Fran ja us la vaig comentar abastament i per
tant us podeu mirar els textos del programa 160, i allà ho trobareu tot....
El Fran però m’ha fet arribar alguns comentaris sobre els temes d’aquest
magnífic disc i això és el que farem....parlar dels temes amb la veu de l’autor,
la més qualificada.
Vegem què ens diuen i què fa aquesta formació:
Dr GO, és una electritzant nova proposta de jazz modern amb espurnes d'electro funk, liderada pel pianista,
organista i compositor xilè Francisco Suárez, presenta el seu primer treball
discogràfic " Noctámbulos” . Completen el trio el barceloní Ignasi Cussó a
la guitarra i el canari Ramón Díaz a la bateria oferint un potent i cuidat
directe que connecta instantàniament amb el públic.
Dr GO segueix l'estela dels nous "organ combo" sorgits a
finals dels 90, i hi afegeix referències de l'era daurada del Hammond trio i el
seu so vintage. El resultat és una vital conjunció de jazz modern, electro funk,
groove, rock i fins algun estilitzat bolero, realitzada a través de sòlides
composicions originals, improvisació d'alta volada i una forta dosi de groove.
Per començar amb el disc del Fran ho podem fer amb la suavitat d’un tema
amb una preciosa melodia inicialment interpretada per l’orgue i guitarra per
després iniciar Fran el solo a orgue...d’aquest tema ens en diu el Fran..
Quatre camins,cruïlles de la vida, el moment de les decisions, el que es
deixa endarrere i el que ve. Amb ritme de “joropo” a la intro movent-se després
cap a un swing reflexiu....
4.- Cuatro caminos (F.Suárez) 5m03s
Una magnífica balada a tempo un pel més viu per ser-ho de veritat però
sona ben bé com una balada...preciosa balada.
Seguim amb les referències a aquesta formació i projecte:
El seu repertori original, completament instrumental, fuig dels tòpics
que presenten el jazz i el funk / rock com un mer exercici intel·lectual, o com
a música de ball sense contingut. Per contra, Dr GO mostra una mirada
compromesa amb la seva època i circumstàncies, abastant temàtica que va des
dels moviments de descontentament social fins a la introspecció més personal i
intensa. Il·lusió, desencant, ràbia, tendresa: cada tema és una història que
espera relacionar-se amb l'oient reflectint part del seu propi món .
Al maig de 2012 van gravar un programa de televisió d'una hora de durada
per a la sèrie " Blues i Ritmes a l' estudi " ( TV3 ) amb tot el seu
repertori en rigorós directe. http://www.tv3.cat/videos/4363390/DR-GO
Han realitzat actuacions en la majoria de locals i clubs de jazz a
Barcelona i voltants, incloent Jamboree, Campari Milano, JazzSí Club, Griffin,
Jam Session, etc. i varen presentar el seu CD a la Jazz Cava de Terrassa el 22
de febrer d’enguany.
Escoltem ara el segon tema del disc, amb un magnífic groove, i el Fran
ens en diu això mateix:
Vinitos por Lavaiés, aquest és un tema monkiano que li vaig escriure al meu germà en una
visita que em va fer des de Xile i que ens va permetre trobar-nos a Madrid on
vam sortir a recordar vells temps i joventut. Tertúlia nocturna, bon vi i nostàlgia.
2.- Vinitos por Lavapiés (F.S.) 7m15s
Ara m’agradaria llegir-vos algunes de les ratlles que va escriure el
Deme Gómez, editor de la revista La Ruta del Jazz en motiu de la crítica,
ressenya més aviat, d’aquest magnífic disc..
Sembla que les petites formacions jazzístiques han proliferat en els
últims temps. Els trios potser és la forma més equilibrada per trobar-se a gust
i desenvolupar una bona feina. Això és el que han fet els components de Dr. Go,
un projecte conduït pel teclista i evidentment pianista xilè i gairebé català,
Fran Suárez, acompanyat del guitarrista barceloní Ignasi Cussó i el conegut i
experimentat bateria instal·lat a casa nostre des de fa un pilot d’anys, el
canari Ramon Díaz. L’expressivitat que la formació exposa en aquest àlbum
anomenat “Noctámbulos”, ve donada per una associació d’idees al voltant d’uns
moments i unes avinenteses. El llenguatge de l’àlbum s’origina al voltant d’un
so molt característic, un so superb, vingut d’una altra època, però que avui es
reafirma amb contundència, gràcies a teclistes inconformistes, com el Fran.
Estem parlant del memorable i inconfusible so a l’estil Hammond que a Dr. Go pren
protagonisme....etc....
Vegem que ens diu el Fran del següent tema..Hip hop Civilian...
És un tema dedicat als meus amics, una mica en la línia de noctámbulos,
rítmic i enèrgic, urbà i modern.
6.- Hip Hop Civilian (F.S.) 6m47s
S’ha de dir que aquest tema ens ha enganxat d’allò més...unes línies de
guitarra permanents permetent el magnífic solo del Fran a l’orgue, i sempre el
Ramon al darrera fent un constant redoble fins que arriba el canvi...gran tema.
Doncs després d’escoltar aquests temes i llegir-vos una part del text de
l’amic Deme Gómez, la meva opinió després d’escoltar el disc diverses vegades
és que estem davant d’uns músics de gran talla. Les composicions del Fran i la
del Ramon, tot i que no l’hem escoltat, són bàsicament d’una gran bellesa
melòdica, on el groove hi és omnipresent i les interpretacions dels tres músics
són impressionants. El resultat final és d’una gran trempera on el directe ha
de ser impactant i el públic ha de gaudir sense cap dubte. Un projecte ha
considerar...
Escoltem ara el primer tall del disc, Let the Perros Bark: i el Fran ens
en diu això: Deixa que els gossos bordin
amb el seu títol mitjà spanglish és un tema de reivindicació de
l'esperit de superació de l'ésser humà, un tema d'energia que motiva visceral i
cru. És el contrapunt a les crítiques de la societat cap als qui intenten l'impossible.
Anem-hi.
1.- Let the perros bark (F.S.) 5m03s
Acabarem aquest treball amb un tema força rítmic, carregat de groove com
la majoria dels temes que hem escoltat...és el tema que dóna títol a
l’àlbum...Noctámbulos..i d’aquest el Fran ens diu:
Aquest tema, que és el que dóna nom al disc, ve a ser un recorregut
nocturn per una gran ciutat, Barcelona, o potser Nova York o Buenos Aires, probablement
en cotxe, a velocitat de creuer, tema assossegat però vacilón, sofisticat i
jazzy.
5.- Noctámbulos (F.S.) 5m07s
Doncs ja heu pogut escoltar aquest magnífic treball de la formació Dr.
Go, un disc que des d’aquí us recomanem de totes, totes. Seguim amb el programa
en clau de orgue i piano amb les mans d’un dels més grans mestres de les 88
tecles, el Senyor Bill Evans...d’aquest us posaré un parell de discos; el
primer un LP digitalitzat i el segon serà un compacte...comencem amb el LP.
“INTUITION”
Bill Evans & Eddie Gomez
Editat per Fantasy
Enregistrat per Don Cody el 7 i 10 de novembre de
1974 als Fantasy Studios, Berkeley, California.
Produït per Helen Keane.
Reeditat per Fantasy en LP el 1991.
Distribuït a la península per Marfer S.A. M. 40-099 S.
Bill Evans, piano i orgue
Eddie Gomez, contrabaix
Escoltem ara un dels temes d’aquest disc, el primer tall del disc a piano
i contrabaix, el conegut
1.A.- Invitation (Webster-Keper) 6m39s
Magnífic tema on l’Eddie Gomez fa un magnífic solo, tot i la seva
permanent voluntat de semblar-se al desaparegut i mestre Scott Lafaro. Un tema
on el mateix Bill Evans ens mostra el seu virtuosisme tot i passar en aquesta
època per un calvari...com d’altres moments turmentats de la seva
existència...com veurem aviat.
Parlem una mica de Bill Evans...traducció del castellà del llibre Guia
Universal del Jazz Moderno de Juan Ginar, Joan Sardà i Enric Vázquez..
Plainfield, New Jersey, el 16 d’agost de 1929 / New York, el 15 de
setembre de 1980.
Evans representa una ruptura definitiva amb la línia evolutiva del piano
en el Jazz Modern iniciada per Bud Powell. No és l’únic cas però sí el més profund
i influent. Inspirat en els seus inicis per “Lennie” Tristano, va evolucionar
poc a poc cap a un estil on el virtuosisme i la densitat cedeixen lloc a la
col·locació magistral d’una nota dins d’un acord, així com també a l’habilitat
de bellugar-la cap una posició més expressiva dins dels següents acords. L’equilibri
entre sentiment i intel·lecte és únic en l’obra d’Evans. Agafa l’estètica de
Debussy com a segona inspiració i desenvolupa un llenguatge amb un swing
subtil, de vegades només suggerit, on la puresa del to i l’intent de depuració
expressiva de sentiments, són poc freqüents en el Jazz. La seva intervenció en
el desenvolupament del Jazz modal va ser decisiu, no essent però la seva única
gran aportació al Jazz. El tractament
dels “estàndards” és únic i revela que en va fer un estudi previ molt profund.
Primer hi havia l’elecció dels temes, l’estructura harmònica dels quals li
permetia fer-ne les seves introduccions personals. Respecte la forma, busca la
creació i conquesta la llibertat en l’interior de la mateixa. No toca els
acords com un bloc, com era la tendència dels seguidors de Powell, sinó que els
separa i individualitza, reforçant algunes notes del seu interior; mestre
original del “voicing” dels acords, lliga aquest tractament a l’expressió
emocional. Els seus accents dinàmics i els contrastos de volum tenen un gran
paper. El seu estil ha marcat a Keith Jarrett, Chick Corea, Brad Mehldau i
també a Herbie Hancock, la qual cosa equival a dir que la seva influència en el
Jazz Modern ha estat decisiva.
Escoltem ara el tercer tall del disc, on Bill combina el piano i l’orgue
amb un magnífic i potent swing....
3.A.- Show-Type Tune (Bill
Evans) 4m08s
Un tema on el seu segell és més que evident....
Fill d’un matrimoni de classe mitja, amb la mare emigrant russa de
segona generació i pare entrenador de golf, va ser recolzat immediatament pels
seus progenitors en la seva vocació musical..Es va formar en música clàssica i
va mostrar una inclinació vers Debussy i Mlihaud, escoltant també a Nat King
Cole. La seva temporada a l’exèrcit la va passar de flautista a la banda del 5é
exèrcit. De manera ocasional va tocar al Cafè Society de New York amb Tony
Scott. S’instal·la definitivament a la Gran Poma el 1954. Tristano, un dels
innovadors del Jazz en la seva faceta Cool, 10 anys més gran que ell, desperta
el seu interès. El 1955 va passar pel Village Vanguard i el mateix any va
enregistrar el seu primer disc formant part del grup liderat pel clarinetista
Jerry Wald i amb el pianista Don Costa al vibràfon.
El principal teòric del Jazz, George Russell es va mostrar interessat en
el seu estil i el va incloure en la seva gravació original “The Jazz Workshop”
del 1956.
Orrin Keepneews, creador del gran segell Riverside li va preparar un
trio amb Teddy Kotick, contrabaix i Paul Motian, bateria i enregistra el que
seria el seu primer disc com a líder, el “New Jazz Conceptions”, on ja apareix
la seva emblemàtica composició “Waltz for Debby”. El 1957 torna a enregistrar
amb Russell i Gunter Schuller en el “The Birth of the third stream”, el
naixement de la tercera via, música on la simbiosi del Jazz amb la música
clàssica era la clau. Amb Riverside enregistra 12 àlbums i alguns més com el
que va fer amb Charles Mingus l”East Coasting” del 1957, on va brillar i fins i
tot entusiasmar al mateix Mingus el seu solo en el tema “Conversation”.
Miles va contractar Bill el febrer de 1958 i els vuit mesos que aquest
va ser-hi es reflecteixen en 6 àlbums que varen influir de manera decisiva en
els procediments del Jazz. De fet Bill era l’únic músic blanc de la colla..una
colla amb el Miles, John Coltrane, Cannonball Adderley, etc..i per això,
l’octubre d’aquell any va interrompre la seva participació pel fet que no
estava gaire ben vist que un músic blanc toques en els clubs dels barris
negres. Va passar uns dies a casa dels pares jugant a golf i relaxant-se i en
tornar a New York, Keepnews li va preparar l’enregistrament del disc “Everybody
Digs Bill Evans”.
Farem una incisió no sagnant i posarem algun dels temes més emblemàtics
d’aquest disc que tan va impressionar Miles....
“EVERYBODY DIGS”
Bill Evans
Enregistrat el 15 de desembre de 1958
Editat per Riverside
Produït per Orrin Keepnews
Bill Evans, piano
Sam Jones, contrabaix
Philly Joe Jones, bateria.
Escoltem el primer tema del disc, el magnífic tema .....
1.- Minority (Gigi
Gryce) 5m25s
Miles Davis el va contractar després d’escoltar l’àlbum per fer l’històric
“Kind Of Blue” el 1959. Evans sabia improvisar modalment i la seva labor de
composició i preparació va ser decisiva especialment en el “Blue In Green” i el
“Flamenco sketches”, temes l’autoria dels quals sembla evident de Bill però
finalment Miles se’ls va apropiar. El trio era la seva formació ideal i el 1959
va tocar amb Jimmy Garrison, contrabaix i Kenny Dennis, bateria. Scott LaFaro
se li va oferir i Evans va quedar fascinat del virtuosisme i vitalitat
d’aquell. Paul Motian completaria la formació amb la qual van enregistrar
l’àlbum “Portrait of Jazz”, la primera obra mestra del grup. Hi podem trobar la
primera gran mostra de la seva mestria amb els estàndards i l’interplay amb
LaFaro. Del 1960 hi ha dos àlbums enregistrats al Birdland de difícil
localització reeditats en CD com les “The 1960 Birdland Sessions”. El 1961 va
fer “Explorations” amb el qual va arribar a dalt de tot, a la màxima expressió
de la música, del Jazz. El juny d’aquell any va enregistrar “Waltz for Debby”,
“Sunday at the Village Vanguard” i “More from Village Vanguard”, tots de
Riverside. A les sessions del Vanguard es va gravar “Solar”, el tema de Miles
el qual es pot considerar el millor exemple de l’art del trio i del mateix
Evans en aquells dies.
Seguim ara am el magnífic tema de Porter...
4.- Night and Day (Cole
Porter) 7m17s
Un magnífic tema on trobem el millor Evans, en un gran moment de
forma...
La matinada del 6 de juliol de 1961 Scott LaFaro va morir en un accident
de cotxe i el gran projecte d’Evans se’n va anar a n’orris. La mort de l’amic i
col·laborador el va deixar força deprimit i es va allunyar dels clubs i dels estudis
i intensificà la seva dependència a la heroïna. El contrabaixista que va
substituir LaFaro va ser Chuck Israels el qual tornava d’una estada per Europa.
El primer treball “Nirvana” el van gravar per Atlantic amb el flautista Herbie
Mann.
L’agost de 1962, Helen Keane va encarregar-se del projecte de Bill
Evans, fent-li de mànager i productora. Riverside passava per complicacions i
Evans va entrar a formar part dels músics del segell Verve. Abans però va
enregistrar per Riverside “Moon Beans”, “How my heart sings”, i la sessió
“Interplay” amb Jim Hall i Freddie Hubbard. El primer treball per Verve va ser
“Empathy” amb Shelly Manne, bateria i Monty Budwig al contrabaix. El 1963 Verve
el va posar com a solista convidat a l’orquestra del vibrafonista i compositor
Gary McFarland i posteriorment va organitzar una experiència de playback triple
on Evans tocava successivament per sobre dels seus solos anteriors. El disc,
anomenat “Conversation with myself” va ser tot un èxit tot i no agradar-li
massa al mateix autor.
Tornem al disc “Intuition” i escoltem ara el primer tall de la cara B,
també amb format d’orgue i contrabaix...un tema també de la seva ploma....on al
final ja podeu entendre el perquè el títol del tema s’assembla tant a All the
Things you are. De fet el títol és una pregunta...Ets tu totes les coses? de
l’anterior...Totes les coses que tu ets...
1.B.- Are You All the Things (B.Evans) 5m07s
Després d’aquesta inversió del All the things you are seguirem amb la
vida de Bill Evans...
Posteriorment el trio va estar format del Chuck Israels i el bateria
Larry Bunker amb el qual van enregistrar per Milestones. Després, i ja amb
Verve, van enregistrar al club The Trident de Sausalito. Durant l’estiu del
1964 i en una primera gira europea, va enregistrar amb la cantant sueca Monica
Zetterlund el tema Waltz for Debby. Va ser el principi d’una important relació.
Monica va acollir al matrimoni Evans a casa seva i els va cuidar davant el gran
decaïment físic i moral que presentaven. Tot i els estralls de l’heroïna en el
cos de Evans, això no va repercutir quasi mai en les seves actuacions.
Després va fer una segona gira per Europa amb el trio passant una llarga
estància al Ronnie Scott’s a Londres. Allà, el programa de la BBC2 “Jazz625” va
enregistrar un concert el març de 1965 d’una actuació memorable, la qual figura
entre les millors en vídeo de Evans i que evidentment es pot veure en youtube.
Aquí és on entra Eddie Gòmez, el qual va estar dominat per la obsessió
de semblar-se a Scott LaFaro, tot i així, el trio va iniciar un magnífic camí
amb Verve enregistrant el 1967 “California here I come”; “At the Montreux Jazz Festival”, el 1968 i “What’s new”, el
1969. Discos on hi van col·laborar músics com Jack DeJohnette, Jeremy Steig i
Marty Morell.
Mentrestant Helen Keane va produir la col·lecció de discos a piano solo,
“Alone” el 1968, la qual cosa entusiasmà el mateix Evans. El seu estat de salut
era estable i va començar un període d’una activitat frenètica, canviant
diverses vegades de segell discogràfic entre els quals Milestone, Affinity,
MGM, CTI i Columbia abans d’estabilitzar-se amb Fantasy el 1973.
Destaca en aquest període l’enregistrament amb George Russell al
capdavant d’una gran orquesrta, el “Living time” del 1972. Aquells van ser uns
anys d’activitat en els quals va tocar amb Tony Bennett, el 1975, Lee Konitz i
Warne Marsh el 1977.
El tercer tall de la cara B també inclou la combinació de piano i orgue
a la vegada, amb la mà esquerra fent acords al piano i amb la dreta fent la
melodia a l’orgue. Un tema del gran contrabaixista Swallow....
3.B.- Falling Grace (Steve
Swallow) 4m36s
Tema iniciat pel contrabaixista Gomez per després afegir-s’hi Bill al
piano i després afegir-hi l’orgue....
La seva relació amb Fantasy va durar del 1973 al 1977 període on el seu
gran amic Orrin Keepnews va ser-ne vicepresident. Durant aquest període, el
1974, Evans va enregistrar el magnífic disc que majorment ens ocupa, el
“Intuition” a duo amb l’Eddie Gómez. Posteriorment l’adéu a Fantasy, el “I Will
say goodbye”, 1977. El mateix any va debutar amb Warnes Bross amb un dels
millors àlbums de la seva carrera, el “You must believe in spring”.
El 1978 Marc Johnson va substituir definitivament Gòmez i el bateria va
ser Joe LaBarbera; aquests varen ser els seus darrers companys. Marc va seguir
la mateixa evolució que els baixistes anteriors i el seu nivell i creativitat
varen créixer sense parar fins “Consecration-The Last complete Collection”, el
1980, enregistrat al Keystone Korner de San Francisco. En aquest darrer període
Evans assoleix un nivell de solista fora de sèrie, no només pels seus
refinaments tècnics sinó també pel seu control del volum i els seus matisos que
fan de les seves balades el millor testament d’un pianista complet i genial.
En aquesta anterior època daurada musicalment parlant, la vida d’Evans
va ser tot el contrari. La seva dona Ellaine es va suïcidar el 1972. El 1974 es
va casar amb Nenette a la qual havia conegut en el club de Howard Rumsey a
Balboa, amb la qual va tenir el seu únic fill, Evan. El matrimoni va ser un
fracàs que ell mai va reconèixer i es van separar. El 1979, un any abans de la
seva mort, va trobar-se amb una vella amiga, Laurie, la qual el va seguir a New
York. Destrossat per les drogues, Evans va morir el 15 de setembre de 1980 a l’hospital
Mount Sinai de New York. El funeral es va celebrar a la St Peter’s Church de
l’avinguda Lexington amb l’assistència de Lee Konitz, Warne Marsh, Jim Hall i
la resta de companys dels diversos trios.
Ja per acabar, fem-ho amb un altre tema del disc “Everybody Digs” de
Bill Evans...el magnífic
5.- Peace, peace (Bill
Evans) 6m38s
Bé, doncs això ha estat tot....avui no, hem acabat amb la “marxa”
habitual sinó que ho hem fet amb aquesta petita meravella que acabeu d’escoltar
en honor del Bill Evans...que descansi en pau...que segur que sí...tota la pau
que li donem nosaltres des d’aquí....
Espero que us hagi agradat el programa on el piano i l’orgue han estat
els protagonistes. Primer amb el magnífic disc del Francisco Suárez, Ignasi
Cussó i Ramon Díaz, “Dr. Go”, i amb aquesta nostra primera incursió, que ja
tocava, a la música de Bill Evans...
Demà tenim un gran concert de Jazz a la Sala Xica de La Vicentina amb
l’Eladio Reinón Quartet, amb l’Eladio saxo tenor; Jaume Llombart,
guitarra; Mario Rossy, contrabaix i Xavi
Hinojosa, bateria...
Gràcies per escoltar-nos..bona nit i bon Jazz en el jaç de cadascú.
Bona nit i benvinguts a Jazz Club de Nit a l’emissora municipal de Sant
Vicenç dels Horts, Ràdio Sant Vicenç 90.2 i per online a l’adreça següent:
Avui, qui us parla, Miquel Tuset i Mallol ha decidit fer un programa amb
molta canya! De fet, el Bernat Hernàndez em va donar el disc que ha provocat
aquest programa. Dilluns passat, a la WTF del Jamboree em va donar el disc que
ha fet el seu company i amic Xavi Reija anomenat “Resolution” i que avui us
posaré com a primícia. Un disc amb molta “tralla” i que m’ha fet buscar-li
companyia...i tot i que no serà una tralla tan tralla, he trobat a l’amic Larry
Coryell i un parell dels seus discos, el “Larry Coryell” del 1969 i el
“Offring” del 1972. O sigui que això serà el que escoltareu.....ja us podeu
preparar...res a veure amb el programa anterior...
“RESOLUTION”
Xavi Reija amb Dusan Jevtovic i Bernat Hernández
Editat per MoonJuneRecords MJR062
Enregistrat a Casa Murada, Tarragona el 8 i 9 de juny
de 2013 per Jesús Rovira.
Mesclat i
masteritzat durant el novembre i desembre de 2013 per Ferran Conangla.
Produït per Xavi Reija per a Moon June Records
Tots els temes arranjats per Dusan, Bernat i Xavi.
Si un entra al web de MoonJune Records podrà llegir a què es dediquen i
que és.... Música
progressiva explorant els límits del jazz, rock, avantguarda, i el desconegut...
De fet tot aquest àlbum és com un passeig a músiques i espais de la meva
memòria, on per trobar quelcom així la única solució és barrejar quelcom de
Can, King Crimson, i també el Tony Williams Lifetime, i d’altres músiques
escoltades per mi allà pels anys 70s. En l’actualitat, ells són un bon exemple
d’un corrent existent de Rock Progressiu i Jazz d’avantguarda, una música sense concessions a la galeria.
Una música que t’obliga a escoltar-la, a viure-la, a imaginar-ne els espais.
El Xavi em va escriure....
Doncs en realitat tot va anar una mica raro...al febrer del 2013 va
morir mon pare i això va remoure moltes de les meves creences vitals,
religioses etc... Tinc la certesa de que el temps no existeix, i que la memòria
que és l'única cosa que ens fa pensar que si existeix, no és més que un seguit
d'imatges distorsionades que no ens ajuden gaire en el nostre propòsit diari de
ser lliures.
Musicalment sempre he anat a la recerca de la meva identitat, de
trobar-me com artista i arribar a ser el més autèntic possible, més enllà de
formulismes estilístics o modes o ... Així doncs vam entrar a l'estudi sense
saber que collons tocaríem...ni tant sols jo...buscant per part meva la màxima
expressió del no preparat, de plasmar instants únics de debò. Jo portava idees
més o menys elaborades que havia anat composant al llarg de quasi 5 anys de silenci
amb el trio. Ells no sabien res, no vam assagar prèviament. Al final només hi
ha una cosa certa a la vida i és el concepte d'ara...
Tots els temes tenen a veure amb un món de somni en el que pot ser el
pas de la vida a la mort
Certament impressionant el que ens explica en Xavi; una història on es
pot palpar la honestedat i sinceritat de qui ho escriu.
Vegem què ens diuen alguns dels experts....
Marc F. Turner , Allaboutjazz ... "Igual que el clàssic joc de Rock
‘Em Sock ‘Em Robots, on l'objectiu és colpejar literalment el cap de l'altre
oponent, el bateria català / compositor Xavi Reija ofereix un munt de bons
moments de cops al cap amb el seu power
trio i el disc “Resolution" ...
Comencem a escoltar-lo amb el primer tema de Xavi Reija.
1.- Flying to Nowhere (X.
Reija) 7m39s
Un tema on ja s’albira de quina manera aniran les coses.....un baix en
permanent pulsió, la bateria seguint-lo (o a l’inrevés) i la guitarra
distorsionada dirigint la història. Això és el Jazz-Rock ideat pel Xavi i
companys enregistrat en aquest darrer treball del qual se’n farà la presentació el 28 de maig a la Sala
Razmatazz..Melodia simple, ritme constant, inici suau, entremig brutal i final
igualment suau...ideal per començar el programa..
Xavi Reija
Un dels millors bateries d'Espanya, graduat al Berklee College of Music
(curs de 1999) , Xavi Reija és un músic
versàtil de prestigi nacional. Ha tocat i gravat com a músic de sessió amb
molts artistes en els últims quinze anys, tant a nivell nacional com
internacional, destacat pel seu treball amb Steve Hogarth (Marillion), Gary
Willis (Tribal Tech), Mònica Green (The Supremes), Caco Senante, O'Funk'illo i
Pep Sala Joaquín Calderón. També va recórrer el país entre 2000 i 2003 , com a part dels The Blues
Blasters .
Durant els deu últims anys, Xavi ha continuat empenyent els seus límits
musicals com a compositor i líder dels seus propis projectes : projecte DX, amb
el qual va realitzar el disc "Two sides" el 2004; el Xavi Reija
elèctric Quintet amb el qual va llançar dos àlbums - "Dream Land" (
2006 ) i "Ritual" (2008 ), i el Xavi Reija elèctric Trio, amb el qual
va produir "Live At Home Murada", el 2010.
Anem ara amb el segon tall del disc, també de’n Xavi....
2.- Macroscope (X.Reija) 5m58s
Una primera part dominada per la bateria i el contundent so del baix per
després passar als sons estratosfèrics del Dusan....per tornar-hi de nou...amb
protagonisme del baix elèctric i de la magnífica força a la bateria del Xavi, i
mentre Dusan....amb un final ben apagat..
Seguim amb el Xavi....
Veritable ambaixador de l'instrument,
Xavi ha dut a terme dotzenes de master classes i ha aparegut com a
artista convidat en molts tallers i festivals de tot Espanya i el sud d'Europa
durant més d'una dècada. El barceloní Xavi no és només un artista sinó que també és un professor i un autor amb
la publicació del llibre "Com desenvolupar la seva musicalitat amb la
bateria" el 2010, mentre que també treballa com a professor en el Saló del
músic de Tarragona i l’escola d'Art i Música de Barcelona.
És artista “endorser” de plats Paiste, bateries Yamaha i baquetes Vic
Firth.
Escoltem ara un altre tema del Xavi...iniciat per ell mateix i el
Bernat, i per darrera una simple melodia del Dusan i després com una mena de
destrucció de ves a saber què, motius en tenim per destrossar coses, i ens els
dona la mateixa societat, la manera com uns s’enriqueixen i els altres ens
empobrim..fins i tot ens morim....un final de tema suau, com si res passés, al
cap i a la fi, s’ha de continuar vivint.
5.- Abyss (X.Reija) 4m30s
Vegem què ens diu Carol Bancs per examiner.com ... "Introduir-nos
en el disc “Resolution” de Xavi Reija és com entrar en un estat de son actiu
d'una altra persona. Considerat durant molt de temps a Espanya com un mestre de
la bateria, Reija fa el seu debut internacional fent anar un pas més enllà el
seu post-rock jazz d’avantguarda al proper segle amb ones hipnòtiques en virtut
d'un diluvi subconscient ... "
Felix Marciano, de jazzmagazine França
... "Revelació! Apocalipsi! Música de gènere totalment indefinit, la
música del trio alterna atmosferes contemplatives de sonoritats etèries i
matisos meticulosos, furiosos ritmes imparells amb dissonàncies afilades i
riffs deslligats ... "
Zachary Nathanson .
... "Aquest és un disc totalment recomanat per escoltar-hi sons experimentals,
jazz i rock d'avantguarda. I ells, realment van crear alguna cosa del trio per
mostrar realment què podien fer, i m'imagino que Xavi va donar tant a Dusan com
al Bernat completa llibertat en els seus instruments per improvisar amb el seu
virtuosisme i us diré que, “Resolution” és una meravella, però fora d'aquest
món, l’àlbum que Xavi ha realitzat des de MoonJuneRecords. "
Escoltem ara el tall quart del disc, tema composat per tots tres...
4.- Dreamer (X.Reija/B.Hernández/D.Jevtovic) 9m56s
Mare meva quina Tralla, ja ho vegeu....la seva música literalment et
matxuca les neurones i te les espavila....no et pots quedar impassible...la
permanent pulsió, la repetició et pot portar en un estat diguem-ne
especial...on possiblement la única solució que tens es ballar al seu ritme o
morir...he..he.
Dušan Jevtovic ( es pronuncia : Doo -shan Yev - TOH - vich )
Originàri de Sèrbia, Dušan s'ha establert a Barcelona com un consumat
guitarrista. Amb una veu única en el seu instrument que no només creua gèneres
sinó que abasta l'ànima i l'essència del blues i el rock, Dušan està
consolidant ràpidament les seves credencials com un dels més frescos i una de
les noves personalitats musicals de la música progressiva.
Amb un estil que ve a ser com una pol·linització creuada d'alguns dels
guitarristes més talentosos de la música progressiva (un trobament entre Oz Noy
i
Robert Fripp, amb guions de Frusciante, Henderson i Scofield seria una bona mesura), Dušan és un intèrpret amb molt
de gust on l’economia en la seva interpretació és qualsevol cosa menys
predictible. Amb el seu estatus regional ja ben recolzat, Jevtovkic està
preparat per a un escenari molt més gran, i certament té les eines i les
habilitats per poder-lo abraçar.
A part de liderar el seu trio, Dušan és també una part de XRET, que farà
el seu debut a MoonJune Records a finals de l'any 2014.
Escoltem ja per acabar el tall que dóna títol a l’àlbum, composició col·lectiva
de tots tres. Un tema on la bateria del Xavi inicia el camí amb els
cristal·lins sons de la guitarra, així, de manera suau, ja per després
afegir-s’hi el baix del Bernat, i anar marcant la rítmica baix i bateria.
Mentre Dusan s’esplaia amb acords d’una gran bellesa i després delicadesa
mentre Bernat fa un ràpid riff...Xavi a la bateria ens colpeja el
cervell..etc...escoltem-lo.
9.- Resolution (Reija/Hernández/Jevtovic) 7m02s
Un gran tema per acabar i que ho han fet així suaument, com si no hagués
passat res...he.. però abans deixeu-me dir-vos quatre coses del Bernat
Hernández....
En Bernat és ben conegut en l'escena musical local Catalana com un
intèrpret competent en múltiples gèneres (principalment jazz, fusió, pop i
rock). A més d'aparèixer amb el Dušan Jevtovik en el seu “Am I Walking Wrong?”
i fer els seus deures amb aquest trio, Bernat toca també en XRET (Xavi Reija Elèctric
Trio), encapçalat per un dels bateries més coneguts i més versàtils de la
península, Xavi Reija.
Jo afegiria que he tingut la oportunitat de veure’l unes quantes vegades
a les WTF del Jamboree, primer participant a les Jams i després presentant el
seu projecte a trio amb el Dusan i el Xavi i que recordo que va ser acollonant.
De fet, aquests tres amics i companys comparteixen un sentit comú en la música
i és per això que junts tan fan un projecte d’un com un projecte de
l’altre..potser de fet són tot projectes de tots tres.
Escoltem ara alguns temes d’un parell de discos del gran guitarrista de
Jazz-Rock dels 70s i actualment gran
guitarrista de Jazz, al qual vaig tenir la ocasió de veure ja alguns anys al
Jamboree en aquesta nova faceta, la seva actual...estic parlant de Larry
Coryell....
Escoltem primer el disc del 1972...
“OFFERING”
Larry Coryell
Editat per Vanguard Records 519 054 C
Enregistrat per Jeff Zaraya el 17, 18 i 20 de gener
de 1972 als Vanguard Studios de NYC.
Produït per Danny Weiss
Larry Coryel, guitarra
Steve Marcus, saxo soprano
Mike Mandel, piano elèctric i wah-fuzz
Mervin Bronson, baix elèctric
Harry Wilkinson, bateria
Escoltem el primer tema del disc de la cara A..
1.A.-- Foreplay (L.Coryell) 8m11s
La distorsió inicial de la guitarra ens recorda quelcom del què hem
escoltat però res més....la força rítmica també hi és present ara però amb
l’afegitó del soprano del Marcus...i l’estructura harmònica és una mica més
elaborada tot i que no gaire més...es poden escoltar quatre acords....un gran
solo inicial del Marcus per després fer-ho en Larry...en pla jazz-rocker total
i a un tempo que el va permetre compartir escenari amb el recent desaparegut,
el geni de la guitarra Paco de Lucia, des d’aquí un petó ben gran Paco.
Larry Coryell es pot considerar un dels pioners del jazz - rock - potser
el pioner per alguns -. Larry Coryell mereix un lloc especial en els llibres
d'història. Va aportar al jazz de la dècada del 1960 el que equivalia una
sensibilitat gairebé aliena, una manera de tocar la guitarra amb un cop dur,
tallant, amb el fraseig i el “bending” de les cordes que havia aprés tant del
blues, rock i fins i tot del country, com ho havia fet anteriorment de les influències
del bop més suau. No obstant això, com un veritable eclèctic que era, posseïdor
d’una tècnica brillant, sentint-se còmode en gairebé tots els estils que
abasten gairebé totes les tècniques de la guitarra elèctrica distorsionada
carregada de decibels, la més “heavy” fins a les intricades línies més
delicades i relaxants de la guitarra acústica. Desafortunadament, una gran
quantitat de la seva obra elèctrica més important dels anys 60 i els anys 70 no
està editada en CD, a causa dels plans de reedició erràtics de Vanguard, RCA i
altres segells. , i per la miopia de baix nivell a l’inici dels CD pel que fa a
la música de jazz - rock (tot i que aquesta mentalitat està canviant lentament).
Escoltem ara el tema que dóna títol a l’àlbum....
1.B.- Offering (Harry
Wilkinson) 6m37s
Quina manera més bèstia de tocar la guitarra, i això en el llunyà
1972...ja m’explicaràs...un magnífic tema del bateria que permet portar la
màquina rítmica a un gran nivell, i sempre amb la companyia del Mervin al baix,
i solos del soprano Steve Marcus...tema de Jazz-Rock descarat.
Acabem aquest magnífic disc amb un tema de Doud Davis el
3.B.- Beggar’s Chant (D.D.) 8m07s
Quin magnífic tema a ritme ternari marcat a la perfecció per la bateria
i baix i amb un solo inicial del soprano magnífic....per després el Mike Mandel
al teclat que més sembla el fuzz-wha...i després el Larry més bluesy-rocker amb
el seu bending...magnífic tema per seguir endavant amb la proposta....
Ara escoltaren el disc del 1969 i que és....
“CORYELL”
Larry Coryell
Editat per Vanguard Records VSD - 6547
Enregistrat per l’equip de David Baker el 1969 als
Apostolic Studios, NYC.
Produït per Daniel Weiss
Larry Coryell, guitarra, piano i veus
Bernard Purdie, bateria
Albert Stinson, baix elèctric
Ron Carter, baix
Chuck Rainey, baix
Mike Mandel, orgue
Jimm Pepper, flauta
Aquest també és un vinil digitalitzat...i dir-vos que la llista de
músics implica que tots hi participen, això sí, però en diferents temes.
Tots els tems estan composats pel Larry Coryell...
Nascut a Galveston, Texas, el 2 d’abril de 1943 Coryell va créixer a
l'àrea de Seattle, Washington, on la seva mare el va introduir al piano a la
primerenca edat de 4 anys. Va canviar a la guitarra i va tocar música rock a la
seva adolescència. Ell no es va considerar prou bo per seguir una carrera
musical i va estudiar periodisme a la Universitat de Washington, fent a la
vegada classes particulars de guitarra. El 1965 es va traslladar a la ciutat de
Nova York i va començar a prendre classes de guitarra clàssica que li serviran
de manera prominent en les etapes posteriors de la seva carrera. Podem citar a
Chet Atkins i Chuck Berry com a les seves primeres influències però també va
escoltar i aprendre de jazzmen com John Coltrane i Wes Montgomery. Ell també es
va inspirar en la música popular de l'època, amb els Beatles, The Byrds i Bob
Dylan i va treballar diligentment per combinar tant el rock i jazz a l'estil de
la seva tècnica. Això es va reflectir en el seu rendiment en la gravació de debut
en l'àlbum del baterista Chico Hamilton "The Dealer", on sonava de
vegades com el Chuck Berry, amb el seu to gruixut gairebé distorsionat.
Escoltem el tall 3 de la cara B...un tema de marcat accent rocker on el
tempo i les maneres són totalment d’una potència brutal...
3.B.- Morning Sickness (L.C.) 5m30s
També el 1966 va formar una banda psicodèlica anomenada “The Free
Spirits” on també hi va cantar, va tocar
el sitar i va fer la major part de la composició. Tot i que la música
conceptual del grup estava d'acord amb la fórmula psicodèlica amb títols com
"Bad News Cat" i "I'm Gonna Be Free" prefigurava el jazz
rock amb més solos complexes de Coryell i del Saxo i flautista Jim Pepper. No
obstant això, no va ser fins tres anys més tard després d'aprendre en àlbums del
Vibrafonista Gary Burton i el flautista Herbie Mann i fent concerts amb gent
com Jack Bruce i d’altres que Coryell va establir la seva veu musical
multifacètica, editant dos àlbums en solitari que barregaven jazz, clàssica i ingredients
de rock. A finals de 1969 va gravar "Spaces " , l'àlbum pel qual és
més conegut.
Va ser un disc amb dos guitarristes ja que també va incloure a John
McLaughlin qui també estava entre el rock i el jazz en aquell moment i el
resultat cogitatiu va formar el que molts aficionats consideren que és l'embrió
del qual va sorgir el moviment de jazz fusió de la dècada del 1970. Contenia
tempos dements i els bestials intercanvis de guitarra anaven sovint més enllà
de la seva categoria per no parlar de l’innovador treball amb el contrabaix de Miroslav
Vitous i la potència a la bateria de Billy Cobham, i tots ells van fer grans
contribucions al Jazz i al rock al llarg dels anys 70s.
La seva carrera però, va començar a l'era de la guitarra de rock, on va
ser capaç d'estar a dalt de tot per un temps amb llegendes com Jimi Hendrix,
Carlos Santana i Eric Clapton. Com que aquesta era va acabar, la seva expressió
musical el va portar en un viatge divers, i encara que ell no va tenir el reconeixement
de fama comercial que els músics mencionats van tenir, tot i així va ser capaç
de deixar la seva empremta en la música a través del jazz i el món de la fusió.
La seva música continua influenciant a músics i aficionats a nivell
internacional i continuarà fent-ho durant un temps molt llarg.
I ara per acabar amb el Larry i el, programa escoltem un altre tema amb
força tralla...una mena de Jam amb l’Albert Stinson...un tema que farà tremolar
tot el vostre cos.
3.A.- The Jam with Albert (L.C.) 9m00s
Uff..quina bestiesa, oi?....Això és el que passa sempre en el darrer
tema del programa que posem tota la carn a la graella...he..
Espero que hàgiu gaudit d’aquest programa, si heu pogut resistir fins
aquí, tot i la variació estilística musical apartada de l’habitual però amb
suficient qualitat, amb molta qualitat diria jo, per entendre que hi ha alguna
cosa més que el swing. Hem escoltat el projecte del Xavi Reija “Resolution”, i
hem recuperat de l’armari empolsat un parell de discos vinils digitalitzats per
qui us parla per a la ocasió del gran Larry Coryell. Aquest i tots els
programes de ràdio que es dediquen a posar música, bàsicament tenen la
pretensió de fer-vos passar una bona estona a més a més d’incitar-vos a comprar
els discos que posem. Avui ha tocat Jazz-Rock i d’altres dies toca
Jazz-Jazz...he...
Bé, espero trobar-vos el dijous 24 d’abril amb un nou programa de
novetats i de revisitar grans mestres i veure-us el proper 25 d’abril a la Sala
Xica de la Vicentina en el gran concert de Jazz amb el Eladio Reinón Quartet...
Bona nit i bon Avantgarde-Jazz-Rock en el Jaç de cadascú.
Programa 160 dia 3 d'abril de 2014. Fran Suárez Trio, "Imaginario"; Walk Tall, "Alright Again" i Lee Konitz "Three Guys"
0 comentaris
Bona nit a tothom, benvinguts al programa nº 160 de Jazz Club de Nit.
Avui, hi tornem a ser com cada dijous, excepte el tercer de cada mes,
habitualment, tot i que en aquest mes d’abril i com que tenim la setmana santa
entremig, el ple municipal passarà del dijous 17 al dimecres 16, o, sigui que el
dijous 10 hi haurà programa, el 161 i ja serà
fins el 24 d’abril que farem el programa nº 162, si és que encara hi som...que espero
que si.
Esteu en la sintonia de Ràdio Sant Vicenç 90.2 i si ens escolteu online
ho esteu fent a: http://radio.santvidigital.cat/home/radio-online
Avui, com cada dijous, us presentaré un parell de novetats, la primera
amb el pianista Fran Suárez i el seu trio i la segona amb el grup Walk Tall i
el seu primer treball “Alright again”....comencem amb el treball de Francisco
Suárez..
“IMAGINARIO”
FRAN SUÁREZ TRIO
Enregistrat per David Casamitjana el 17 i 18
d’octubre de 2013 a l’Auditori Pau Casals, El Vendrell, Tarragona.
Mesclat i masteritzat a l’Espai Sonor Montoliu a
Montoliu de Segarra, Lleida durant l’hivern de 2014.
Producció artística i executiva: Francisco Suárez
Francisco Suárez, piano
Paco Perera, contrabaix
Jordi Herreros, bateria
Totes les composicions de Francisco Suárez.
Tingueu en compte que el que escotareu és música original encabida en el
Jazz contemporani....
Vegem què ens diu el mateix Francisco del seu treball...
A nivell global, el primer en aquest CD és l'èmfasi en la composició. Des
de petit que composo, i va ser la meva primera aproximació a l'expressió
musical. T'explico de pas que la meva família és de músics, la meva mare
cantant de folklore a Xile, el meu avi compositor xilè de principis del segle
XX, i director d'orquestra molt reconegut ( va dirigir la Filharmònica de
Berlín en 1923 ) En fi, que el que et vull dir és que els llenguatges musicals
em vénen molt barrejats, i els he incorporat des de molt nen de manera bastant
natural a tot el que he anat fent. I tot just va aparèixer a la meva vida la
música anomenada "moderna" (rock, jazz, funk, i la improvisació
sobretot), i el puzle del meu propi discurs va acabar per armar-se; per davant
tenia tota la vida per aprofundir en les infinites avingudes que permetien
aquestes eines. I aquest Cd és un pas més en aquest camí.
Bé, ara el disc. Imaginari és una construcció d'espais mentals compostos
de records, gent, llocs físics i anys viscuts. No representa com són o van ser
les coses, sinó com m'han afectat a mi, i com he decidit cristal·litzar aquests
records en la meva memòria. Sempre ho vaig entendre abans que res com un disc
poètic, de metàfores, de suggestions, de significats oberts, d'imatges.
Si et dic la veritat, fins i tot quan escric per encàrrec, (una mica de
cinema que he fet, arranjaments a punta pala, etc) sempre busco aquest punt
d'introspecció que em permeti posar en música emocions, imatges i moments
significatius. Si aconsegueixo dibuixar molt clarament amb sons i ritmes tot
això, l'emoció i força que genera es transmet a l'oient, i aquest la transforma
perquè descrigui el seu propi món, no el meu. I això és el meu major premi.
I ara Fran ens parla una mica d'alguns dels temes, el primer és...
Luna de febrero: un tema de romanços antics, sota una lluna d'estiu,
febrer en l'hemisferi sud.
Comencem amb aquest tema suau i lent, una balada del Francisco
l’anomenada...
3.- Luna de febrero (F.S.) 5m55s
Quin tema més preciós i quin solo ens fa l’amic Paco Perera més ple de
melancolia per després deixar-lo al mateix Fran que amb nítida i remarcada
pulsió descriu les emocions viscudes en una llunyana lluna de febrer...
Ens diu també......
Llueve en Santiago: aquest tema està dedicat a Santiago de Xile, la meva
ciutat natal. És el meu record de nen dels anys grisos, de la ciutat dels
símbols d'hivern, que diria Silvio Rodríguez. La dictadura va instaurar una
tristesa general a la gent en aquests anys, una desesperança, un trista plugim
permanent. La primera part és això, simbolitzada per les gotetes de pluja, que
van augmentant poc a poc en la música. Després ve una part central que és un
contrapunt a l'anterior, la necessitat de sobreviure al pessimisme, de buscar
refugi en alguna cosa, encara que sigui en una frivolitat passada de moda, amb
un jazz gershwiniano irònic de fons, decadent però necessari .
Funambulista: Aquest tema està influenciat pels Bad Plus, amb un punt
rocker, i després una secció de vertigen rítmic, d'aquí el nom. És un tema
nocturn, una mica canalla, i que mostra aquest fràgil equilibri que es pot
trencar en qualsevol moment, mental, emocional, etc. Però sobretot aquesta part
és un moment d'evasió, com un mantra repetitiu in crescendo.
Una mica de biografia ens anirà bé per conèixer-lo millor...
Nascut a Santiago de Xile, va començar els estudis de piano i harmonia a
una primerenca edat . Després de completar els estudis clàssics de piano, i ja
amb un catàleg important de composicions tant per a piano com per a formacions
de cambra diverses, continua els seus estudis als Estats Units. Es gradua en el
prestigiós Berklee College of Music de Boston, EUA, amb la màxima distinció
acadèmica de la seva promoció (Summa Cum Laude i Commercial Arranging
Achievement Award), especialitzant-se en arranjaments i composició per a un
ampli espectre estilístic ( jazz , rock , clàssica , música per a cinema ) .
Seguim ara amb el tall 9é del disc, una preciosa melodia, preciosa
composició, anomenada... Zagora que diu ell és l'entrada al desert, al Marroc.
Impressions de viatge.
9.- Zagora (F.S.) 6m15s
Quina meravella acabem d’escoltar partint d’una melodia aparentment
senzilla, Fran ha construït un entramat rítmic impressionant i canviant que
acaba el tema de la mateixa manera que l’ha començat, tot i que entremig Fran
s’ha lluït amb la pulsió clara i diàfana de les tecles del seu piano. Quin tros
de pianista, mestre de molts dels joves que ara mateix estan sortint a la
palestra...
El 1996 es trasllada a Espanya, i actualment viu a Barcelona on desenvolupa la
seva faceta de pianista i compositor/arranjador conjuntament amb la seva tasca docent al Conservatori del
Liceu de Barcelona, a la càtedra de composició,
harmonia i formació auditiva. A partir del 2012, forma part de la plantilla docent
de Berklee College of Music, campus València, on ensenya Harmonia i Ear
training.
Escoltem el primer tall del disc i que dóna nom a l’àlbum... Imaginario:
aquest tema ens diu el Fran és la infància. Melodia lírica que representa una
innocència i uns records llunyans, i després un brusc i intens canvi rítmic que
significa la fi de la innocència.
1.- Imaginario (F.
S.) 6m20s
En la seva ja extensa llista de treballs destaquen la composició de la
banda sonora original per la pel·lícula "Asmita B & B" ( 2010 ),
composició de la música per a l'espectacle "Cruïlles" ( 2011 ), arranjaments
i producció del CD "Ciutats Llunyanes" de Ana Finger, pianista i
Hammond en el CD "Noir" de Dani Nel·lo quartet, pianista en el CD
"Caminant" de Gabriel Báez, i l'enregistrament del CD (agost 2011)
del seu trio d'òrgan (Jazz / Funk) Dr. GO, al costat de Ramón Díaz i Ignasi
Cussó.
Caminos de Tierra és el camp a Xile, senders polsegosos, pobles petits
plens d'activitat, gent, sons. Ràdios sonant música americana i cubana en un
racó perdut del planeta. Escoltem-lo....
2.- Caminos de tierra (F.S.) 4m39s
El maig de 2012 grava dos programes de televisió de la sèrie "Jazz
a l' estudi" per a TV3 de Catalunya, al costat de Dr GO i la Pepita García
amb el seu quintet Afro Peruà.
Actualment es troba presentant el seu nou CD Fran Suárez Trio, "IMAGINARIO"
(música original, jazz contemporani) , al costat de Paco Perera al contrabaix i
Jordi Herreros a la bateria. El Cd va ser gravat a l'octubre de 2013 a Auditori
Pau Casals del Vendrell, Tarragona, i presentat en concert en el mateix
Auditori el març de 2014. Per cert, que això va ser quatre dies i des d’aquí ho
vam anunciar, tot just la mateixa setmana de la seva presentació a l’Auditori.
Primera Travesia, Park Drive i Luz de Edgerly són els meus anys als
Estats Units, els viatges, la gent que vaig conèixer, els apartaments on vaig
viure i on ens ajuntàvem amb els amics músics ja fa molt de temps. De fet, Park
Drive és un tema que vaig recuperar i vaig arranjar per aquest disc, però el
vaig escriure fa uns 20 anys i gravar-lo em feia una il·lusió tremenda.
Quasi que us podria dir que cadascun dels temes d’aquest disc es podrien
posar l’un darrera l’altre, tal és la qualitat de tots ells....
Deixem el treball de Francisco Suárez i només dir-vos que ja podeu
córrer a comprar-lo, ja que és una delícia de disc, un disc de Jazz fet ara on
la tradició es barreja amb la contemporaneïtat.... repeteixo que dels deu talls
del magnífic disc, tots els talls impressionants, i que m’han fet difícil fer-ne
la selecció tot i que espero que hàgiu gaudit amb els que us he posat...
“ALRIGHT AGAIN”
WALK TALL
Editat per Unit Records UTR 4442
Enregistrat als Blend Studios, Suïssa, per Antoine
Estoppey el 7 i 9 de desembre de 2012.
Produït per Walk Tall i Antoine Estoppey.
Enric Peinado, guitarra
Gilles Estoppey, piano
Giampaolo Laurentacci, contrabaix
Ramon Prats, bateria
Vegem què ens deien els del Jamboree Jazz Club, en concret en Pere Pons,
de la formació Walk Tall el dia de la seva presentació a l’emblemàtic club.
Pop, rock, música clàssica i improvisació lliure conflueixen en el jazz
contemporani de Walk Tall, un quartet de música vívida i efervescent que,
malgrat haver-se format a Barcelona l'any 2012, ha publicat el seu primer
treball a Suïssa amb la discogràfica helvètica Unit Records, fet que demostra
que la bona música no té fronteres. Alright Again, la nova proposta de Walk
Tall, ens mostra una ampli espectre de facetes en els seus components tant a
nivell improvisatiu com compositiu. La imaginació rítmica de Ramon Prats, la
sòlida base de Giampaolo Laurentaci i les idees melòdiques i harmòniques de
Gilles Estoppey i Enric Peinado s'entrecreuen per donar forma a un repertori de
composicions pròpies plenes d'energia positiva i amb algunes pinzellades
d'humor underground.
Comencem amb un tema molt suau de l’Enric Peinado...i d’aquest mateix
ens en diu això....
“Little parrot of the sea”.
És una balada a 3/4 relaxada però intensa. Les dinàmiques varien en el
tema de molt suau a molt fort i el ritme de back beat amaga el feeling
atresillat i africà típic de l’Elvin Jones. El tema és rodó i amb una melodia
molt clara que resol clarament en el seu final. L’harmonia abraça la melodia
afegint regust major però alhora actuant en context menor amb una sonoritat
agraïda i conservant la tensió fins a les acaballes. Trobem un solo de baix
intens i melòdic de Giampaolo que enganxa amb una pujada de dinàmiques fins a
la seva esplendor amb el solo de l’Enric que fa desbordar el tema d’intensitat
acabant amb la melodia final i el “mood” inicial del tema.
2.- Little Parrot (E.
Peinado) 6m21s
El Gilles ens diu això dels seus temes...
The Battle, Swiss Cheese i Philly Cheesesteak tenen títols humorístics.
- Philly Cheesesteak: el vaig escriure quant estava a Nova York, es un
entrepà molt bestia amb un bistec enorme i formatge fos...
Vegem ara què ens diu el Giampaolo Laurentacci d’un dels seus temes....
Específicament els dos temes meus del disc reflecteixen una mica la meva
evolució estilística en el jazz. Es pot notar d’alguna manera la influència de
molts estils musicals entre els quals rock, pop i música clàssica.
El “Ninna per Mareike” evoluciona quasi com una suite. Tenim una primera
part amb una introducció rubata després hi ha l’exposició del tema i s'arriba a
un ostinato on s’involucra el solo de baix i guitarra. al final del tema, tenim
una coda amb característiques de música clàssica on evoluciona el solo de
piano. Aquesta última part és la Ninna Nanna que en italià significa nana..
Jo afegiria que el final dolç i cantat per tots els músics és força
impressionant en directe i en el disc...una melodia preciosa del Giampaolo...
10.- Ninna per Mareike (G.Laurentacci) 8m38s
Vegem què ens diu Ivet Pintó que hi va anar i ho va penjar al seu
web bcnenclaudejazz així tot seguit i hi
podreu arribar de la mateixa manera que abans, amb el google.cat.
Ivet Pintó.- El grup Walk Tall va presentar dijous el seu primer
treball, “Alright Again” al Jamboree Jazz Club. El quartet va retornar a la
catedral del jazz a Barcelona, on havia actuat en una WTF Jam Session, per
donar a conèixer la seva opera prima. (en aquesta WTF sí que hi vaig ser jo
mateix).
Pere Pons, programador del Jamboree, va donar la benvinguda als músics
descrivint-los com a “valents del jazz” i va recordar la importància d’aquesta
sala, oberta cada dia de l’any, en el panorama jazzístic català. Walk Tall està
format pel guitarrista Enric Peinado, el pianista suís Gilles Estoppey,
l’italià Giampaolo Laurentaci al contrabaix i Ramon Prats a la bateria. A més
de compartir aquest projecte musical, els integrants compten amb una llarga
trajectòria amb altres bandes.
- The Battle: el tema es un batalla entre guitarra/piano i
contrabaix/bateria.
doncs amb aquest tema que és el primer tall del compacte..
1.- The Battle (G.Estoppey) 7m17s
Quin magnífic tema i quin canvi de ritme a swing entremig del solo del
Gilles per després deixar pas al de l’Enric...amb uns magnífics i
estratosfèrics sons...
Seguim amb la Ivet....Durant l’hora que va durar l’actuació, el quartet
va tocar cinc de les cançons que apareixen a “Alright Again”, enregistrat l’any
passat a Blend Studio a Suïssa. Totes les peces estan compostes per ells
mateixos i revelen la convergència de música clàssica i moderna, l’harmonia
entre piano i guitarra i la improvisació de cada instrument. L’anècdota del
concert va arribar quan el grup va lliurar una llibreta de reclamaciones al
públic per escriure elogis, crítiques o comentaris a tenir en compte. (en
aquesta llibreta també hi vaig escriure algunes notes de valoració positiva.)
El guitarrista Enric Peinado va assegurar que arriscaven amb música que
mostrava la personalitat de la banda i
va definir a Wall Talk com a “un grup que projecta les influències de la música
contemporània amb el filtre del jazz”.
Gilles ens parla de...
Distance es refereix a les relacions a distancia que a vegades hem de
tenir.
Alright Again es una cançó que bàsicament significa sentir-se be desprès
d'un temps difícil.
I de Swiss Cheess diu que no te relació entre la musica i el títol, es
nomes que m'agrada molt el formatge del meu país jaja!
L’Enric ens parla ara del "Mode Joe".
És un tema enèrgic amb certes influències de Joe Henderson, Chick Corea
i del hard bop modern. Destaca la activitat continua tant de l’harmonia com en
la melodia. Un tema rodó també. Comença tal i com acaba amb un gran solo de
guitarra.
6.- Mode Joe (E.
Peinado) 4m35s
Jo mateix vaig deixar escrit al blog del Jazz club La Vicentina algunes
anotacions de la seva actuació a la WTF del Jamboree i si voleu les podeu
consultar així com també escoltar els àudios del concert..
Doncs això és tot pel que fa als amics de Walk Tall...
Avui no he pogut posar discos de Fresh Sound Records però recordeu que
si voleu adquirir els discos d’aquest segell nostra heu d’anar a la botiga Blue
Sounds al carrer Benet i Mateu 26 al barri de Sarrià-Sant Gervasi...allà hi
trobareu els caps de setmana a l’amic Enrique Heredia, gran coneixedor en la
matèria...Tampoc sonen músiques de Quadrant Produccions però també ja sabeu que
els podeu adquirir entrant a la seva pàgina web....és fàcil, ho poses al google
i ell t’ho trobarà...
Seguim ara amb el disc dedicat als Masters que en aquest cas són tres
pel mateix preu....
“THREE GUYS”
LEE KONITZ, STEVE SWALLOW, PAUL MOTIAN.
Editat per Enja ENJ-9351
2 DDD
Enregistrat per Martin Pearson en directe sobre un
dos pistes el 4 i 5 de maig de 1998 al DRS Studio, Zurich, Suïssa.
Produït per Matthias Winckelmann.
Una coproducció de Radio RDS.
Lee Konitz, saxo alto
Steve Swallow, baix elèctric
Paul Motian, bateria
Començarem amb una magnífica balada, un estàndard d’aquells que et fa
posar la pell de gallina de Harold Arlen i Johny Mercer..
2.- Come rain or come shine (H.Arlen/J.Mercer) 5m36s
Lee konitz ens diu en el disc...
M'adono que hi ha tres etapes en la meva audició del meu material
gravat. Primera etapa: Actualment et poc inclinar a voler escoltar, en el cas
d’alguna decepció. Segona etapa: la sudoració mitjançant el programa i adonar:
no està malament. Tercera etapa: l'escolta, i gaudint molt! Això és el que va
succeir en aquest programa - encara sort! Gràcies a Steve i Paul dos nois molt
especials! I a vostè, Matthias per produir aquesta música ... Lee Konitz.
3.- Thingin (Lee
Konitz) 7m53s
Un tema amb una llarga introducció a càrrec del Steve Swallow amb el seu
baix de cinc cordes....
Els de AllMusic ens diuen....
Lee Konitz continua gravant a un màxim nivell, com clarament ho demostra
aquest trio amb Steve Swallow al baix elèctric i Paul Motian a la bateria.
Totes les nou peces són originals dels membres del trio, les excepcions són una
versió convincent de " Come Rain or Come Shine" i una magnífica presa
del tema de Jobim "Luiza". Com era d'esperar, aquests tres veterans caminen
força bé junts. Si bé hi ha pocs moments extraordinaris, hi ha un munt
d’estones molt ben tocades esdevenint un jazz emocionalment satisfactori, de la
manera com Konitz ho ha estat fent durant tota la vida. Pot ser que de vegades
confongueu el so del saxo alto pel del soprano, però no es pot qüestionar gens
ni mica el seu fraseig impecable. Konitz sempre ha brillat millor amb un
repertori d’estàndards, i l'elecció dels temes no és el més important. El
malauradament desaparegut Motian és una molt bona opció en les baquetes, mentre
Swallow segueix essent un músic d’un gust exquisit.
6.- Ladies’ Waders (Steve
Swallow) 5m39s
Ara la introducció ha estat del bateria Motion.
Mentre que la crítica que en fan els de CD Universe diu....
Lee Konitz, Steve Swallow i Paul Motian no són només tres músics
talentosos, són tres instrumentistes singularment
creatius que han aconseguit les seves pròpies identitats i signatures en els
seus respectius eixos amb inventades veus singulars en el procés. Quan els tres
es van reunir en aquest projecte subtilment titulat “Three Guys”, va sorgir un
veritable remolí de creativitat desenfrenada. El peculiar udol de Konitz, la
flexibilitat de Swallow, les línies serpentejant i els colors impressionistes
de Motian ens fan capbussar en un so líquid que captura l'atenció de l'oient
immediatament. Són alhora suaus i discordants en les lectures del estàndard "Come
Rain or Come Shine" o en la "Luiza" de Jobim. El trio corba i
estén les possibilitats de la improvisació en grup marcadament en les enginyoses
creacions originals de Motian com "From Time to Time", que compta amb
el compositor com a solista en una obertura explosiva. El tema convincent ple
de swing de Swallow "Ladies' Waders" és un enjogassament deliciós que
sona estranyament familiar en el seu acostament a la tradició. Finalment, el tema
final de Konitz "A Minor Blues in F", malgrat el seu títol simple, és
una peça magistral que troba a aquest trio en un gran nivell de col·laboració
creativa .
9.- A Minor Blues in F (Lee Konitz) 5m36s
El fotògraf Ssirus Pakzad. The Wire (9/99, p.50) ens diu
....un equip de somni per a la llibertat d'improvisació i interacció
.... Paul Motian toca d’una manera impressionant a un tempo brutal i tot i així encara ho fa amb una gran llibertat.
El baix elèctric de Swallow és precís i delicat i el mateix Konitz és un músic
que sap què val...."
CMJ ( 12.20.99 , p.28 ) - " ... una excursió d’escolta sublim i
convincent . "
JazzTimes ( 3/ 00 , pp.80 -1 ) - " ... serà d'interès principalment
per als fanàtics .... Els tres toquen força bé .... Swallow controla realment
el flux amb figures molt interessants que utilitzen formes d'acords parcials de
manera molt efectiva en el seu baix elèctric de cinc cordes ... "
Be, doncs això és tot..espero que us hagi agradat el programa amb dues
novetats importants, la primera del gran pianista i compositor Fran Suárez i el
seu disc “Imaginario”, després amb els companys de Walk Tall i el seu “Alright
again” i hem acabat no amb un sinó amb tres “Jazz Masters” junts en el disc de
Lee Konitz “Three Guys”....
Dir-vos que ens tornarem a escoltar el dijous 10 d’abril i que quan
vulgueu podeu entrar als blogs del Jazz Club La Vicentina i del d’aquest
programa Jazz Club de Nit....Bona nit i bon Jazz en el Jaç de cadascú.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
