Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
en aquest programa especial d’estiu només accessible des del blog pels textos i
l’àudio mitjançant ivoox, amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa sempre
que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu.
Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us
parla, presenta i realitza aquest programa dedicat al Jazz més actual i que
serà amb un parell de treballs de FSNT
que van quedar pendents de la desena temporada.
Aquests projectes són
els dels ja coneguts Vinnie Sperrazza,
Jacob Sacks i Masa Kamaguchi, i el seu magnífic “Play Benny Golson”, mentre que l’altre treball és el del
guitarrista Dave Allen i el seu “The Sky Above Her”, ambdós discos de FSNT tal i com us havia dit en la
presentació.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
Comencem doncs amb
aquest projecte d’aquest magnífic trio que s’ha especialitzat en fer revisions
de músiques de grans compositors, en aquest cas del nostre estimat Benny Golson.
“PLAY
BENNY GOLSON”
Vinnie
Sperrazza - Jacob Sacks - Masa Kamaguchi
Editat
per Fresh Sound New Talent FSNT 555
Enregistrat
als Acoustic Recording Studio el 27 de gener de 2017 a Brooklyn, NY.
Produït
per Sperrazza, Sacks i Kamaguchi, The Trio
Productor
executiu, Jordi Pujol
Jacob
Sacks, piano
Masa
Kamaguchi, contrabaix
Vinnie
Sperrazza, bateria
Doncs ens trobem
davant un disc força especial, dedicat a la música d’un dels més reconeguts
compositors de Jazz, de temes de Jazz i no de musicals com varen ser els
primers herois dels quals tant n’hem parlat en aquest programa no de manera
directa i si indirectament. Dels 10 temes ens n’ofereixen quasi la meitat a un
tempo slow i la resta a tempo mig uns i d’altres a tempo fast. Entre les
balades originals hi ha la que va compondre Golson quan es va matar Clifford
Brown en un accident automobilístic, “I Remember Clifford”. De fet no es va
matar ell, que pobret anava dormint com també Richie Powell sinó que va ser la dona d’aquest qui es va estavellar
en una nit de trons i llamps, matant-se tots tres. El sorprenent és poder
escoltar el conegut “Blues March” a tempo slow amb un delicat swing, tema
aquest que va a tota marxa en l'original, i que jo utilitzo per a despertar-me cada dia. Un
altre tema quasi al mateix tempo que l’original és el conegut “Killer Joe”,
havent-n'hi alguna versió de Golson
que va aquest tempo mig i delicat swing, com també una de les primeres versions
que va ser la de l’Art Farmer Jazztet
& Benny Golson. Un dels temes no massa coneguts pel gran públic és
“Domingo” que també va força suau essent l’original a un tempo mig alt, el del
disc de Golson, “Horizon Ahead” i
súper fast el de Lee Morgan que
també havia tocat amb en Benny al
saxo tenor. Un altre magnífic arranjament és el que han fet sobre el gran tema
“Along Came Betty”, amb una intro força trencadora esdevenint tot el delicat
swing després, ja en la melodia. De l’altre magnífic tema compost per Golson l’”Stablemates”, se n’han fet
tantes i tantes versions, i l’han tocat tants i tants músics, màsters i demés
que és un dels grans temes del Jazz de tots els temps. Els nostres herois però,
l’han fet a un tempo més tranquil tot i seguint el tarannà dels anteriors temes
tocats així com delicadament. Els quatre temes restants tenen un esperit força
més viu i així és com escoltem el “Just by myself”, “Reggie of Chester”, “Fair
Weather” i el més fast de tots, “Are You Real?”, tots quatre temes no massa
tocats en repertoris de músics de casa i de fora, si més no, a mi no m’ho
semblen massa.
I aquí teniu la
pàgina web d’aquest disc:
Així és que us
proposo escoltar una selecció d’alguns temes d’aquest disc sense massa
preàmbuls ni comentaris començant pels temes a tempo slow i el darrer una mica
més viu. Escoltareu les magnífiques versions que han fet de:
8.- I Remember
Clifford (B. Golson) 7m45s
3.- Blue March (B. Golson) 6m42s
7.- Domingo (B. Golson) 8m31s
I què bé que ens ho
han fet aquests tres mestres revisant aquestes tres obres mestres de Golson. La primera al tempo de balada
original, balada trista per la mort de l’estimat Brownie. L’exposició del tema ha donat peu al primer solo a càrrec
del gran Sacks al piano, delicada
improvisació acompanyada per notes soltes i profundes de Massa al contrabaix. El pianista ha recuperat la melodia final per
així donar per acabada la seva improvisació i deixar pas al nostre estimat amic
i contrabaixista. Massa ha fet el
seu solo com sempre els fa, i només cal haver-lo vist en directe alguna vegada
per veure’l abraçant-lo amb els ulls tancats i totalment immiscit en la seva
interpretació, com sempre magistral. El tema l’ha recuperat el pianista fent-lo
delicadament i acabant-lo d’igual manera. El segon ha estat un arranjament molt
més tranquil que l’original a ritme de marxa i tempo prou viu. I és que els
temes ràpids també es poden reconsiderar i interpretar-los lents, la qual cosa
ens sobta sí però també ens agrada. Recordo que en el darrer programa de la
temporada tot just acabada hi hagué temes tocats molt més lents que l’original
i també em van agradar força com el que va fer Sergi Sirvent & Octopussy Cats de l’”Impressions” de Coltrane. Després de la primera exposició
de la melodia del tema, ha estat de nou Massa
qui ha desenvolupat el primer solo, acompanyat suaument pels seus dos amics. Sacks l’ha seguit al piano, dolçament i
ja ho heu pogut escoltar amb una nota per fer tot el tema, cosa que sovint es
fa, la tònica, la tercera o la quinta de la escala de blues utilitzada. Tot i
això l’ha desenvolupat amb més recursos però seguint el tarannà iniciat en el
tema, el del minimalisme. I així ha seguit interpretant el seu solo amb un
lleuger “walking” de Massa i copets
als plats a mode de contingut swing pel baterista Sperrazza. Al final, de nou la melodia d’aquest “Blues March” que
de marxa no n’ha tingut res, ans al contrari. Abans però, moments estel·lars
pel baterista i les seves escombretes. El
tercer, el no massa conegut “Domingo”, és una preciosa composició que poques
vegades haureu escoltat, m’atreveixo a dir, i que mostra la gran creativitat
melòdica, harmònica i rítmica d’aquest gran mestre, actualment havent fet la
gira dels seus 90s i sense passejar-se per casa nostra, la qual cosa ens va fer
molta pena, un gira que ha fet amb els seus i nostres Joan Monné, Ignasi González i Jo Krause i als qui esperem veure
l’any vinent en la gira dels 91 del genial compositor, molt bon saxo tenor i
millor persona, Benny Golson. Un
tema i melodia preciosos, on el ritme de Bossa i harmonia de la composició ens
el fan fàcilment reconeixible ja a la primera escolta. Sacks n’ha fet la primera impro delicadament com ja ens han
acostumat, i ben bé que ens agrada aquesta delicada manera de fer música, com
la que ha fet Massa en la seva
improvisació, característica i personal, amb tota la contundència i creativitat
que n’és capaç. Després d’ell, han recuperat la preciosa melodia i l’han acabat
quasi en suspensió, deixant pendent algun acord potser...
Seguirem ara amb dues
de les seves “perles” les quals segur que coneixeu, i que són...
1.- Along Came Betty (B. Golson) 7m22s
9.- Stablemates (B. Golson) 6m05s
El primer i magnífic
tema de Golson se sol tocar un pèl
més viu però que maco l’han fet així de suau. La manera com l’han començat en Massa i companys ha estat sorprenent,
tot gràcies als seus arranjaments, reconduint el tema posteriorment a la versió
i swing originals, amb el tempo prou similar. Ara bé, ja se sap que els temes
es poden tocar a diferents tempos, més vius, al mateix tempo i més lents,
aconseguint diferents sensacions a l’oïdor, com la de calma i relax que estan
aconseguint amb aquestes delicades músiques. Una vegada el pianista ha acabat
el tema, ell mateix s’ha encarregat de continuar-lo amb la seva magnífica
improvisació. La seva delicadesa és d’un nivell fora del comú, i sembla ser que
la de la resta dels companys és així de gran també, i si no per què toquen
junts. El “walking” li ha donat més ales, i també el soterrat swing del
“xarles”. Massa ha desenvolupat el
seu llenguatge i ràpid fraseig amunt i avall del mànec de la “Berra”, del
contrabaix. La seva tècnica és abassegadora i la seva humanitat i cor amb que
toca el seu instrument és total. Sperrazza
ha fet una petita aportació però poquet, deixant pas al tema de nou amb
pianista, el qual ha recuperat la melodia, acabant-lo també, ai las, en
suspensió...què voldran dir amb tot això.
Del segon han fet una
versió una mica més lenta de la que va fer Golson
en el seu disc amb els Philadelphians,
tot i que quasi, quasi és el mateix tempo. Ara bé, hi ha versions en directe
que va fer Golson amb Freddie Hubbard tocades a tot drap, a
tot tren, a tota hòstia, coses aquestes dels directes i que també fer entre
molts altres Miles Davis i el seu
“So What” i demés. Massa ens ha fet
un magnífic solo en aquest “Stablemates” només acabada la melodia, ben recolzat
però pels seus dos amics, amb notes al piano i escombretes a la bateria. Sacks al paino l’ha seguit amb un
magistral solo també, mentre Massa
el recolzà a tot “walking” i Sperrazza
igualment amb les escombretes. Al final aquest mateix ha fet el seu solo a base
d’escombretes, amb tot l’esforç de canell que això significa, i ara recordo a
l’amic i gran baterista Enrique Heredia
al qual hem pogut veure a la Sala Xica
amb una demostració d’aquest tipus. Recuperar el tema a base de melodia pel
pianista i acabar-lo de cop. Magnífic tema de Golson i millor interpretat per ells.
Acabarem amb un dels
temes més vius d’aquest disc i que serà l’anomenat..
2.- Are You Real? (B. Golson) 3m19s
Aquest és un tema que
Golson inclogué en la seva època de
Director Musical i saxofonista dels Art
Blakey & Jazz Messengers i que també feu en un dels seus discos
homònims “The Other Side Of Benny
Golson” amb Curtis Fuller i
demés, ambdós interpretats a tempo mig alt però no súper fast com quasi ens han
fet els nostres herois, al menys així l’hem escoltat en només començar-ne la
seva exposició. El solo de Sacks
també ha seguit aquesta ona ràpida amb els dos companys recolzant-lo
abastament. Aquí ens ha acabat de meravellar per la seva mestria, velocitat i
precisió alhora que per la seva creativitat. El final d’aquest solo ha obert la
porta al del nostre amic Massa el
qual igualment l’ha fet a tot tren, amb un control total sobre l’instrument,
l’harmonia i ritme brutal, i al final
d’aquest el pianista s’hi ha afegit amb un tros de la melodia final acabant-lo
de cop, i també m’ha semblat que faltant el darrer acord, carall, carall de
gent.
Deixem ja aquest magnífic
projecte i ara ja acabarem aquest programa especial d’estiu amb l’altre treball
de FSNT el del guitarrista Dave Allen anomenat...
“THE
SKY ABOVE HER”
Dave
Allen
Editat
per Fresh Sound New Talent FSNT 560
Enregistrat
per Michael Brorby el 9 i 10 de gener de 2018 a Acoustic Sound, Brooklyn Nova
York.
Mesclat
i masteritzat per Paul Wickliffe a Skyline Productions, Warren, Nova Jersey
Produït
per Dave Allen
Productor
executiu: Jordi Pujol
Dave
Allen, guitarra
Jon
Irabagon, saxo tenor
Gary
Versace, piano, Fender Rhodes
Drew
Gress, contrabaix
Mark
Ferber, bateria
Totes les
composicions i arranjaments són de Dave
Allen.
Tenim aquí un treball
de nou temes i més d’una hora de magnífica música i millors interpretacions. I
és que si no reconeixeu aquests músics, dir-vos que alguns d’ells han sonat en
aquets programa com per exemple el que més, el bo del Jon Irabagon. Del Dave Allen
crec que és el primer que li poso, tot i haver-lo escoltat en projectes de
d’altres músics amics seus. En va fer dos anteriors per a FSNT però són de fa alguns anys i el primer ja està descatalogat
com ara després us explicaré tot i xerrant de la seva carrera musical. Pel que
fa a les seves músiques dir-vos que estan farcides de bon gust i qualitat
musical alhora que varietat rítmica, així és que tenim una preciosa balada a
ritme suau de bossa anomenada “West Wind”, amb una melodia que se t’emporta poc
a poc. També el tema “The World Beneath Her Feet”, té una connotació delicada
tot i la melodia força enigmàtica i fins i tot preocupant. El tema més curtet
de poc més d’un minut és el darrer del projecte i s’anomena “The Playground
Part 2”, tot i no saber-ne res de la primera part. El tema que titula el disc
“The Sky Above Her”, torna a fer referència a “ella”, per la qual cosa podem
imaginar que tot aquest treball té a veure amb una dona que per a ell és força
important. El tempo esdevé més viu en el tema “Russian Dragon”, aquest però a
un ritme ternari força interessant també pels diversos canvis encabits. Un dels
temes més interessants és també el més llarg de quasi 16 minuts on hi podem
copsar la diversitat melòdica, harmònica i rítmica desenvolupada en aquest tema
anomenat “Thrown Voices”, magnífic tema i interpretació de tots ells, els
quals, en tot aquest temps només fan que constatar la seva mestria solista i
també com la sòlida formació que són i dóna suport al líder, compositor i
guitarrista. Els tres temes restants estant farcits de tempo viu i ritmes
diversos alhora que bones melodies com la del tema iniciat per saxo tenor i
guitarrista a base de notes llargues, tema anomenat “Soar”. Un altre tema
interessant per la concepció rítmica és el tema “Lacuna”, iniciat pels dos
mateixos solistes a duet fent una melodia en l’àmbit del NeoBop. El ritme no és ni de bon tros el del swing a tot tempo
Bopper, i sí que és una qüestió a base de ritmes trencats. I el segon tema i
més viu del projecte s’anomena “Pulsion” com no podia ser de cap més manera.
Aquí teniu l’enllaç a
la pàgina web del disc on també el podreu aconseguir:
Us proposo escoltar
un parell de temes seguits, el primer el ja comentat a tempo de bossa i el
segon el que titula el disc. Som-hi doncs amb:
4.- West Wind (D.
Allen) 5m40s
1.- The Sky Above Her (D. Allen) 7m21s
Doncs ja he pogut
escoltar quina delícia de tema, el primer, i com mica a mica se t’emporta sense
que tu ho puguis impedir, tal és la seva bellesa melòdica i rítmica. El llarg
solo del pianista Gary Versace ha
estat brillant i delicat com el suau ritme que l’embolcallà. De fet, la seva ha
estat la única improvisació del tema, tot un detall per part del líder que,
conjuntament amb la resta de companys només s’ha limitat a acompanyar. Preciós
tema per a començar aquest darrer treball d’aquest programa especial de l’agost
d’enguany. El tema que dóna títol a l’àlbum l’ha iniciat el líder molt
delicadament, apareixent el ritme també delicat i poc després el so magnífic
del saxo tenor de Jon Irabagon,
conjuntament amb el de la guitarra del líder, ambdós fent la melodia. Dave Allen ha estat qui primer ens ha
dedicat el seu preciós solo. Una sonoritat i estil que ens recorda a Kurt Rossenwinkel en algun dels seus
projectes més “normals”, i ho poso entre cometes. Magnífic fraseig i llenguatge
el d’aquest guitarrista americà amb residència a Istanbul i Nova York com
més endavant us explicaré. Jon Irabagon
l’ha seguit amb la seva reconeguda mestria i sonoritat propera a la de gent com
Joe Henderson però també al Michael Brecker menys metàl·lic. De nou
el solo del pianista Versace ens ha
acaronat per la seva calidesa, de la mateixa manera que ho han fet el líder i Irabagon recuperant la melodia per així
anar acabant el tema amb un llarg “Vamp”, tema que en un directe s’allargaria
adequadament a les expectatives de músics i públic.
Dave
Allen
és una de les veus més distintives en el seu instrument d’avui dia. Ha buscat
contínuament forjar una visió única a través de la seva forma de tocar i
escriure, una que presenti melodies líriques amb ritmes complexos i riques
harmonies. A l'edat de 16 anys, Allen
ja era reconegut per la revista Guitar
Player com un talent per veure i escoltar. Nascut a Filadèlfia, Allen es va traslladar a Nova York el 1988 per assistir a la Manhattan School of Music. Liderant els seus propis grups durant
els últims 20 anys, Allen ha treballat
amb molts dels músics més emocionants de Nova
York, inclosos David Liebman, Mark
Turner, Seamus Blake, Joey Baron, Jeff Ballard, Ravi Coltrane, Drew Gress,
Donny McCaslin, Dave Binney, Marcus Gilmore, Tyshawn Sorey, Miguel Zenon, Ted
Poor, Tom Rainey i molts altres. Allen
té dos CD aclamats per la crítica amb les seves composicions originals; "Untold Stories" i "Real and Imagined" també
per FSNT. Allen també està buscant formes d'integrar la seva passió per
altres formes d'art, com la poesia, el cinema i la pintura en els seus
projectes musicals, profundament influenciats per poetes com Wallace Stevens i Adrienne Rich, el visionari cineasta experimental Stan Brakhage i els pintors Willem DeKooning i Anselm Kiefer. Actualment ha editat el seu últim CD, que és aquest
que esteu escoltant. Viu a la ciutat de Nova
York i a Istanbul, Turquia.
Acabarem aquest
programa especial d’estiu amb dos temes seguits, on podrem copsar la diversitat
rítmica i harmònica d’aquest mestres de les sis cordes, Dave Allen. Som-hi doncs amb:
3.- Russian Dragon (D. Allen) 8m55s
2.- Pulsion (D. Allen) 9m23s
Doncs ja heu pogut
copsar l’aspecte divers dels seus ritmes alhora que melodies i harmonies. El
primer tema “Russian Dragon” es força interessant la manera com l’han iniciat
on el concepte rítmic sembla ser la “mare dels ous”, o sigui, lo més important
per sobre lo qual gira tot plegat. Allò que en diem el “motiu principal”, en
aquest cas rítmic. Hi ha implícit també l’aspecte harmònic, solapats tots dos,
alhora que la pròpia melodia que hem escoltat de manera repetida. I tot això ha
durat quasi tres minuts, temps d’exposició del tema abans del solo del líder.
El ritme trencat l’ha acompanyat a la perfecció marcat per baterista però també
pels acords del pianista, notes del saxo tenor i contrabaix i també piano,
recordant-nos quin és el motiu principal. Irabagon
s’ha enlairat vers la més estricta modernitat estilística tot i mostrant-nos la
seva faceta més propera a l’Avant-Garde, a la manera d’estripar el so que tenia
Gato Barbieri entre molts altres. I
és que aquest és un dels saxos tenors del moment, no l’oblideu, Jon Irabagon. Després d’ell tema de nou
i final delicat recuperant la melodia saxo tenor i piano. I amb una mica més de
tempo, i iniciat per guitarra i contrabaix hem pogut escoltar com han començat
el darrer tema d’aquest programa, “Pulsion”. La melodia però l’han fet saxo
tenor i guitarra en lo que seria la “A” a base de notes llargues al principi
del tema i la “B”, ja amb la contundència rítmica de contrabaix i bateria
ajudats per acords del piano. La “C” s’identifica força tot i els diversos canvis
que hi ha tot i recuperant la darrera “A” del tema. El líder ha estat qui
primer ha desenvolupat els solos, fent el seu d’una manera magistral per
velocitat d’execució i evolució de llenguatge i sonoritat un pèl fosca la de la
seva guitarra. Recuperant el final del tema, ha aparegut el contrabaixista fent
una mena d’introducció al magnífic solo del pianista Versace. De quina manera ens ha anat emportant vers les seves
músiques també gràcies a la força rítmica del contrabaixista i baterista, Drew Gress i Mark Ferber. Final de solo
de pianista i moments de glòria pel magnífic baterista Ferber el qual ha desenvolupat un magnífic i potent solo,
acompanyat per una base repetitiva a càrrec de contrabaix i guitarra. El retorn
al tema l’han fet plegats els qui de la mateixa manera l’han començat, fent
però només la “A”, “B” i la darrera “A” acabant-lo de cop.
Bé, doncs ja hem
acabat el programa especial de l’estiu, i potser no sigui aquest l’únic i en
faci algun més, cosa que passarà si tots els planetes s’alineen i jo en tinc
les ganes adequades, que per això estem de vacances, alguns, perquè hi ha
companys de les ones jazzeres i demés que no saben què és això de les vacances,
com per exemple el Ramon Robusté, Santi
Molina i Jose Luis Caucelo. En fi, espero que us hagi agradat aquest
programa especial i fins la propera, que potser sigui aviat, i això serà que
m’hauré animat a fer-ne un altre “Off The Record”. Gràcies per ser-hi.
Miquel Tuset i Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
