Molt bona nit a tothom des d’aquí Ràdio
Sant Vicenç i el programa Jazz Club
de Nit....Aquest programa i tots els programes de JCdN, estan dedicats a la
persona que ens va ensenyar el Jazz, Juan
Claudio Cifuentes, “Cifu”, pels amics, que ens va deixar un malaguanyat
dimarts 17 de març de 2015 després de tota una vida dedicada al Jazz. Pioner i
mestre, serà insubstituïble.
El seu Jazz entre amigos a TVE2 què
és aquesta sintonia que heu escoltat i els programes de ràdio “Jazz Porque Sí” i “A todo Jazz”, són el seu llegat que mai oblidarem. Ja sabeu que
aquest programa el fem els dimecres i els diumenges en diferit a la mateixa
hora. Ens podeu escoltar en directe per online a radiosvh.info i des d’allà
prement el botó del directe. Qui us parla, Miquel
Tuset i Mallol mirarà de fer-vos gaudir amb la selecció de músiques
improvisades que avui escoltareu a Jazz
Club de Nit, amb l’ajuda imprescindible de Lluís Vela als controls.
Avui hi tornem, com sempre que podem, amb un altre programa farcit de
novetats i ho farem amb tres projectes força personals i encabits en el Jazz
més actual. Les dues primeres veus a la trompeta, en Kirk Knuffke i Juan de Diego,
tenen una particular sonoritat que les fa úniques i semblants alhora, mentre
que el llenguatge del darrer projecte a piano amb l’Aruan Ortiz s’encabeix en el jazz contemporani. Un programa 242 el
d’avui allunyat de convencionalismes tot i haver-hi swings diversos i més aviat
Grooves i és per això que espero el gaudiu, car no sempre hem d’escoltar el
mateix i sí que hem de mirar de tenir les oïdes obertes i viure i entendre les
propostes actuals.
Comencem doncs amb el projecte del trompetista americà, músic que hem
escoltat en tres anteriors programes encabit en projectes d’altres com el del
contrabaixista Max Johnson així com
també amb el de Matt Pavolka The Horns
Band. El projecte d’en Kirk Knuffke
es diu.....
“LAMPLIGHTER”
Kirk Knuffke
Editat per Fresh Sound New
Talent FSNT 475
Enregistrat per Mike Marciano
el 16 d’octubre de 2014 als Systems Two, Brooklyn, N.Y.
Produït per Kirk Knuffke
Productor executiu Jordi Pujol
Kirk Knuffke, flugelforn
Stomu Takeishi, guitarra baixa
acústica
Kenny Wollesen, percussió i
cajón (bass drum)
Bill Goodwin, percussió i kit
de bateria
Totes les composicions són de Kirk
Knuffke.
Escoltem ja sense més dilació el primer tema de la nit anomenat....
9.- Blanks (K.
K.) 5m06s
Doncs comencem força bé amb un magnífic solo del baterista per ja
començar escoltant el so mel·liflu i càlid d’aquest “cornetista” americà, tot
un geni i súper reconegut més enllà de la piscina. Tema amb melodia curta i que
ens situa dins el seu marcat concepte rítmic, no endebades hi tenim dos mestres
en això de les percussions i que semblen voler-nos recordar la seva existència.
Cornetista i compositor Kirk Knuffke és el guanyador del
"Rising Star" de Downbeat de 2015. Beneficiari de la subvenció de la
Fundació Jerome composers, en Kirk ha col·laborat en 15 enregistraments com a líder
o colíder. Un dels navegants més hàbils del jazz modern entre la línia divisòria
de l'interior i l'exterior, de la llibertat i el swing, i el que té "el
més exigent i ple domini del seu instrument ", segons All About Jazz.
Knuffke està establert a la ciutat de Nova York des
de 2005. Poc després de la seva arribada, va començar a tocar amb Butch Morris, aquesta amistat es va
traduir en 4 enregistraments i diverses gires europees. Kirk es va unir al cèlebre Matt
Wilson Quartet el 2009 fen l'enregistrament de "Gathering Call"
(Palmetto) amb John Medeski.
Seguim amb el següent tema d’en Knuffke
anomenat...
2.- Brightness (K.
K.) 4m49s
Ara ha estat el baixista l’encarregat de donar la nota de sortida
d’aquest tema a ritme de vals que sí ens ha enlluernat per la seva brillantor.
Els sons diversos dels percussionistes enriqueixen per sota, el background,
conjuntament amb les notes del baixista avui sí amb guitarra baixa, un
instrument també utilitzat pel nostre amic Jordi
Gaspar, des d’aquí una abraçada. La tònica és de moment aquesta, deixar que
els demés encetin el tema que després ja s’hi posa el líder, força democràtic
ell. Estem escoltant un projecte sense pretensions ni escarafalls, un projecte
que sembla vulgui aparèixer amb discreció, tal és el missatge del cornetista
tot i dient, eps nois, que això és el que hi ha. I què bo que és el què hi ha,
bàsicament per la seva concepció inicial amb dos percussionistes amb una veu
pròpia important i un baixista de guitarra baixa, ben baixa.
També toca en el disc "Sifter" amb Maria Halvorson i Wilson,
Ideal Bread, el "Boom Tic Boom" de Allison Miller, i en el "Tiny
Resistors" de Todd Sickafoose, i amb grups dirigits per Ray Anderson, Mark
Helias, Bill Goodwin, Karl Berger i Ted Brown per parlar de poquets. "Arm
and Hands" és el seu anterior treball havent recollit elogis de totes les
publicacions Jazz importants com les 4 estrelles de la revista Downbeat i el Sunday New York Times.
Seguim amb més temes i amb aires similars, car aquest és el projecte,
amb el tema...
1.- Rise (K.
K.) 3m56s
Un tema encetat també pels percutes i amb un cert sentit de l’humor i
calidesa de la veu principal mentre que ben a prop ens acompanyen les
percussions amb una creativitat impressionant, allunyats semblen d’haver de
pensar en portar el ritme. El baixista japonès impacta també amb el so del seu
instrument, rar en aquestes latituds, però ric en harmònics identificables. El
líder ens mostra la seva magnífica veu, lànguida a vegades tal és el so del
flugelhorn, i càlida sempre a la vegada que rica en imaginació i tècnica.
Knuffke ha treballat amb una gran quantitat de
músics increïbles, incloent Roswell
Rudd, William Parker, Myra Melford, Steve Swell, Marshall Allen, Albert Heath, i
Billy Hart.
I què esperem de Knuffke?
"doncs el seu perfectament equilibrat groove i la seva exploració meditativa
i calmada." - Time Out New York
I anem escoltant aquest projecte i cada vegada ens agraden més les
intervencions de tots quatre i la seva creativitat, i ara amb el tema...
5.- As Always Am (K.
K.) 5m46s
Iniciat suaument per tots ells amb carència rítmica i intervinguent de
manera imaginativa, per donar pas ja a
la màquina ara sí rítmica....no volies ritme? Doncs te, home, semblen voler-nos
dir, amb un marcat cop a la caixa i demés platerets ben marcats. Un lick
persistent del baixista ens situa en l’àmbit més viu dels temes esoltats fins
ara. El líder es mostra persistent amb tot un mosaic de tècnica, so i
imaginació. La resta segueix com si volguessin dir-nos que a nosaltres no ens
fa falta cap més veu, que ja en tenim prou, que no parem ni pararem. Retalls
del metall per omplir més i millor aquest missatge rítmic d’un tema personal,
com sempre jo soc, diu ell.
"Knuffke toca la corneta,
com sempre, sense defectes. Pot alliberar una descàrrega de notes a un tempo
esfereïdor i notes fent-la grinyolar, tot això amb ple domini d’un dels
instruments més exigents, de la mateixa manera que fa sonar-la amb la màxima
dolçor". All about Jazz.
I acabem ja amb aquest magnífic
disc d’aquest gran cornetista en Kirk
Knuffke tot i recordant que podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i
comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds,
vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic
Enrique Heredia, mentre que la resta
de dies hi trobareu a l’Esteban.
Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh
Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una
forta abraçada...
I acabem, dèiem, amb el darrer tema del disc, l’anomenat....
11.- Tomorrow and later (K. K.) 5m55s
I acabem aquest projecte amb un altre tema impactant que segueix l’aura
de la resta de temes amb un marcat sentit rítmic aliè si cal a swings
mantinguts i més aviat amb la persistència de la creativitat i imaginació. Tema
que esdevé marcat pel ritme beat persistent allunyat de convencions i dedicat a
la creació permanent. La veu del solista sembla existir per donar peu als sons
dels altres, els seus amics. Ell però ens la mostra amb tota la seva força
sonora i interior, no endebades és un gran màster dels metalls i així és com
participa de mogudes diverses, car qui no voldria tenir-lo com a partenaire?
Doncs això, que aquest és el seu projecte, divertit i entremaliat per la
conjunció de les quatre veus melòdiques i rítmiques.
Seguim ara amb una altra veu al metall també molt personal i aquesta és
la de l’amic Juan de Diego
acompanyat dels inseparables Dani Pérez
i Joe Smith, una formació que vam tenir al JCLV en un Concert-Jam de la
temporada passada i que vam gaudir d’allò més....el projecte està farcit de
contingut polític, així és la idiosincràsia del líder, tot i recordant-nos a Buenaventura Durruti en un llibre de Hans Magnus Enzensberger anomenat....
“UDA LABUR HORI” (Aquel
corto verano)
Juan de Diego, Dani Pérez i Joe
Smith
Editat per Errabal Jazz ER-081
Enregistrat per Jordi Vidal el
14 i 15 de juny de 2015 als Laietana Estudis, Barcelona.
Juan de Diego, trompeta
Dani Pérez, guitarra
Joe Smith, bateria
Totes les composicions són de Juan
de Diego
Parlar del Juan ho hem fet
les diverses vegades que ha sonat en aquest programa ell amb el seu trio o
formant part dels de Diego Brothers,
tot i així dir-vos que és una de les veus més crítiques i contestatàries a la
vegada que lúcides per la seva sinceritat. Sempre m’ha agradat de quina manera
i gràcia farcida d’ironia critica els estaments públics per la manca de
recolzament al Jazz en particular, i a la música en general. És una persona
primer, amb arrels esberlades per la guerra civil, incivil, i després és músic.
Els seus treballs anteriors amb Trakas
estan farcits de records als seus avis, exiliats i recordant sempre als
represaliats pel franquisme.
Nascut a Bilbao el 1968, Juan de Diego compagina la seva carrera
d'enginyer tècnic industrial amb els seus estudis musicals, matriculant-se de
solfeig, trompeta i harmonia al Conservatori
Superior de Bilbao. Posteriorment fixa la seva residència a Barcelona on estudia al Taller de
Músics i obté el títol superior de trompeta. En el seu aprenentatge del jazz
acudeix a diversos seminaris i rep classes de músics tan rellevants com Brad Meldhau, John McNeil, Kurt
Rosenwinkel, John Swanna, Joe Magnarelli, Mike Mossman, Jorge Pardo i Jorge
Rossy.
Comencem doncs amb el primer tema del Juan anomenat...
3.- El hombre que perdió la forma (J. de Diego) 5m44s
Doncs aquesta és la veu càlida del metall del Juan de Diego en una composició amb un cert contingut melancòlic,
que possiblement hi sigui present en d’altres temes, tal és la “queixa”, el
“lament” provocat per la tristor que ens acompanya, si és que no tanquem els
ulls. En Juan els te ben oberts, i
el “lament” en el fons és un “cabreix” total. Els sons del metall i guitarra
així ens ho mostren, ben acompanyats suament pel bateria americà establert a Berlin en Joe Smith.
Actualment és professor de
trompeta jazz i conjunt instrumental en els següents centres:
Taller de Músics (des del
año1993).
Escola Municipal de Sant Andreu
de la Barca (des de 2010).
Conservatori Superior Pablo
Sarasate de Pamplona (2005-2008).
I parlant del projecte que estem escoltant ens diuen....
Els tres es llancen a la
recerca de noves vies d'expressió en el jazz. Juan de Diego posa música de jazz a una de les aventures més
fascinants del segle XX.
Seguim amb el projecte del trompetista basc establert a casa nostra de
fa força anys amb el tema...
2.- El Sao (J.
de Diego) 7m16s
Un altre tema on el so apagat ens mostra tristesa, la qual cosa no dura
gaire i dóna pas al “cabreix” amb el persistent i estripat so de la guitarra de
l’amic Dani Pérez a la vegada que
també el de la bateria de l’americà in Berlin.
El quasi silenci posterior permet gaudir amb el missatge melòdic del líder amb
unes notes disperses així com per donar temps a pensar. La riquesa dels sons
dels platerets il·lumina de manera tènue així com els del guitarrista per
deixar pas a l’estrident queixa de tots tres a ple volum en un tema on la
música sense definicions hi és present.
Juan de Diego, a més lidera el quartet de Jazz Groove Trakas,
banda amb la qual ha editat el disc "Erbestea" (Errabal, 2012). I que nosaltres vam posar en un anterior
programa a banda de venir al JCLV.
D'altra banda i amb el seu
germà, el saxofonista Víctor de Diego,
van formar en el 1993, el mític quintet DeDiego
Brothers, amb el qual han editat dos discos, i que posseeix reminiscències
del jazz dels anys 60 (Blue Note) on fusionen el jazz amb el funk o el boogaloo. Ha format part de la Big Acoustic band
(BAb) d'Alfons Carrascosa amb la qual s'han editat dos discos. A més dels seus
projectes com a líder (Juan de Diego
Trio o Freaky Trio) ha format
part de grups com: Asociación Libre
Orkesta, Brassass Company, Barcelona Big Latin Band, 666, Bandaéria de Xavi
Maristany, Barcelona Jazz Orquesta, Lucrecia, Groove Station, etc..
I encara més ens hi posem amb un altre tema de força rítmica persistent
amb l’anomenat....
1.- Una noche con Claude (J, de Diego) 5m55s
Iniciat pels acords del guitarrista i platerets del baterista, el líder
ha encetat la melodia, magnífica i càlida melodia la qual ha deixat pas a la
particular versió improvisada de les harmonies del tema, una cançó que el líder
i trompetista enalteix amb la seva intervenció brillant i potent. En Joe ens ha situat rítmicament des dels
inicis permetent després que el magnífic guitarrista Dani Pérez executi la seva visió rítmica de les harmonies amb tot
un seguit d’acords. El tema acaba dolçament, després d’haver passat una nit
força moguda amb Claude, amb moments
també per a la calma i relax.
El Juan ha col·laborat amb nombrosos grups com, alguns ara ja inactius
com són l’Eladio Reinón Super Combo, Big
Band de Bellaterra, Big Band Taller de Músics, Segundo
Cónclave...
Ha treballat al costat de
músics de la talla de Benny Golson,
Nicholas Payton, Jesse Davis, Frank Wess, Dick Oatts, Carl Allen, Eric Reed,
Sean Leavitt, General Alcazar, Perico Sambeat, Gorka Benitez, David Xirgu,
Albert Bover, Melva Houston, Jeff Ballard, Armando Manzanero, Olga Guillot,
Tony Hadly (Spandau Ballet), Ruper Ordorika, Chico Ocaña (Mártires del Compás),
o Guillermo Klein.
I seguint amb el projecte del Juan
ho fem amb un altre tema on la concepció rítmica hi és present en el darrer
tema del disc anomenat....
11.- La Banda del Poble Nou (J. de Diego) 4m22s
Doncs amb aquest altre tema de fort contingut rítmic encabit més en el
Beat que en el Swing, Juan ens
mostra que les possibilitats de creació musical són infinites i que els ritmes
diversos enriqueixen les diverses músiques, amb o sense etiquetes. Aquest
projecte va agafant, jo ho heu vist en els anteriors temes, un caire vital i
fresc de marcat contingut esperançador. La veu del líder és més viva, allunyada
de les melancolies anteriors, que sí, que convé alliberar-se’n però sense
oblidar don venim, per així saber on anem. Un projecte impossible sense la
assistència dels seus amics i grans músics, en Dani Pérez i Joe Smith.
També ha col·laborat amb la
companyia de dansa contemporània L'anònima
Imperial, amb la qual va realitzar diverses gires per Europa (Londres,
l'Haia, Metz i Gante, entre d'altres). Ha participat en l'enregistrament de
bandes sonores i en nombrosos festivals internacionals de jazz: Nova Delhi,
Leverkusen, Marciac. Perpinyà, Donosti, Vitòria-Gasteiz, Terrassa, Getxo, Lugo,
Barcelona, Saragossa,
San Javier, Torroella de Montgrí, Eivissa ...
I acabem aquest magnífic i personal projecte amb el tema anomenat...
9.- Llegaré ayer (J.
de Diego) 3m44s
Doncs amb aquest tema, en Joe
ens mostra la riquesa sonora dels diversos platerets per després canviar i
matxucar el charles tancat deixant-lo mut i a la gàbia, mentre el líder ens
mostra la càlida melodia amb els acords solts del guitarrista, allò, com de
tant en tant un, mentre l’altre no pare picant la caixa i demés. Guitarrista i
baterista resten sols en un moment posterior a la brillant intervenció del
líder, a mode de divers i fresc missatge, l’un persistent i l’altre atemporal.
El tema torna als seus orígens i s’apaga dolçament tot i desitjant-nos una bona
arribada, la del dia anterior.
Recordeu però que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa
nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà
tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el
catàleg d’aquesta editorial del Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des
d’aquí una forta abraçada...
I ara acabem el programa amb el darrer projecte del pianista cubà
establert a Brooklyn, N.Y, l’Aruán Ortiz
i el seu....
“HIDDEN VOICES”
Aruán Ortiz
Editat per Intakt Records CD 258 / 2016
Enregistrat per Chris Allen el
21 de març de 2015 als Sear Sound Studios.
Mesclat per Chris Allen el 18 de maig i el 5 de juny de 2015.
Masteritzat per Michael Fossenkemper
el 15 de Juny de 2015 als Turtle Tone Studios NY.
Produït per Aruán Ortiz and
Intakt Records
Intakt Records, (Patrik Landolt, P. O. Box 468, 8024)
Zürich, Suïssa.
Aruán Ortiz, Piano
Eric Revis, contrabaix
Gerald Cleaver, bateria.
Totes les composicions són de l’Aruán Ortiz excepte
“Open & Close de Don Cherry i
The Sphinx”, de l’Ornette Coleman,
“Skippy” de Thelonious Monk,
i
“Uno, Dos y Tres, Que Paso Mas Chévere”, què és de Rafael Ortiz, mentre què
“Joyful Noises” és una composició col·lectiva de l’Aruán
Ortiz, Eric Revis i Gerald Cleaver.
Doncs comencem ja amb la música d’aquest jove mestre cubà, del qual ja
n’hi havíem posat un disc, i d’això ja fa força temps... som-hi doncs amb un
projecte i tema encabit en el Jazz més contemporani per època i per concepte
amb el tema anomenat....
4.- Analytical Symmetry (A. Ortíz) 8m41s
Doncs ja vegeu que seguim l’àuria del programa amb aquest tema profund i
un tant inquietant marcat per la persistent pulsió de la mà esquerra en les
tecles més greus. La presència de la mà dreta ens situa de front dins el
concepte més modern en un tema de simetria analítica, de la composició? Li
haurem de preguntar a ell mateix. Un espai per a la calma, absent tal és de música
a moments, ens ha permès gaudir tot i esperant la posterior intervenció més
potent i marcada en un tema que ens obra el camí vers la música d’aquest músic
cubà imbuït de contemporaneïtat, ja a les seves acaballes on el crescendo
delicat de tots ells ens situa de cap al final.
“Estava pensant en aquest àlbum
com un cercle sense principi i cap final", diu Aruán Ortiz quan ens parla
de la selecció final dels temes de “Hidden Voices”, en el qual, el baixista
Eric Revis i el baterista Gerald Cleaver creen una versió sonora d'un triangle
equilàter. Després de realitzar set temes originals i melodies d'Ornette
Coleman i Thelonious Monk, el pianista de Brooklyn d'origen cubà de 42 anys
d'edat, acaba el projecte amb una cançó
tradicional que no posarem, "Uno, dos y tres, Que Paso Mas
Chévere", una cançó diu ell que, "tothom sap a Cuba tocada en festes
i carnavals i així successivament".
Doncs passa que qui em va enviar tota la informació sobre aquest disc és
na Mercè Porras i a ella li vaig fer
arribar algunes preguntes que jo mateix havia confegit adreçades al mateix Aruán Ortíz i vet aquí la
primera....ah....gràcies Mercè. I és ella mateixa qui em va dir que els de Downbeat havien fet una ressenya d'aquest disc a la seva revista i aquí ho podeu llegir..
- Alguna valoració sobre els
títols dels temes: En aquest disc algunes de les composicions van ser
escrites per al cicle de concerts sobre la Musica i l'Arquitectura que vaig
presentar a NYC el 2013, composicions com Fractal Sketches, Analytical Symmetry
o Arabesques of a Geometrical Rose. També com en els meus discos anteriors, on
he afegit alguna peça d'Ornette, vaig fer un medley amb Open or Close and The
Sphinx, a més d'incloure una de les meves peces favorites de Thelonious Monk,
Skippy, donant-li un tractament més elàstic. Per portar una mica de la meva
essència Cubana, en els temes Caribbean Vortex / Hidden Voices, 17 Moments of Liam
's moments (or 18) i Un, dos i tres que van pas mes chévere, abordo a manera de
suggeriment, ritmes folklòrics Afro-Cubans, on els reinterpreto d'una manera.
Endinsem-nos ara amb la música del gran Ornette Coleman amb aquest medley de dos temes....
2.- Open & Close And The Sphinx (O. Coleman) 6m33s
El tema The Sphinx el va enregistrat Onette Coleman el 1958 dins l’àlbum Something Else!!, mentre
que l’Open & Close, tema de Cherry
que tocaven amb el grup de l’Ornette
es pot veure amb l’Aruán Ortiz Orbiting
Quartet Live a Zagreb, amb Aruán Ortiz, piano; Rez Abbasi, guitarra; John Hébert, contrabaix i
Eric McPherson, bateria. Dos temes entrellaçats i per tant un medley dels
temes de Coleman i Cherry, tot i
mostrant-nos les clares intencions d’aquest projecte tot i mirant cap endavant,
cap l’Avant-Garde iniciat per un dels nostres herois, injustament valorat en el
seu temps vital més inicial i sí de manera adequada darrerament i posterior al
seu traspàs. En aquest tema l’Aruán ens
mostra la seva capacitat d’innovació tot i fer-ho súper ben acompanyat per
aquests dos altres mestres en tot el projecte. Un pianista mirant el futur amb
un peu en el passat i l’altre al capdavant....
Quaranta-dos anys d'edat,
d'origen cubà, pianista, violinista, compositor i amb seu a Brooklyn, Aruán
Ortiz ha escrit música per a conjunts de jazz, orquestres, companyies de dansa,
grups de cambra, i llarg metratges. El seu treball incorpora influències de la
música clàssica contemporània, ritmes cubans, haitians, i la improvisació avantguardista;
i s'esforça constantment per trencar les fronteres musicals estilístiques. Ha
estat anomenat "l'últim nen prodigi cubà en arribar als Estats Units"
per BET Jazz i "un dels pianistes més versàtils i interessants de la seva
generació" per la revista Downbeat.
Ha rebut nombrosos reconeixements com el Premi Doris Duke Impacte (2014); el Composers Now Creative Residency al Centre Pocantico del Rockefeller Brothers Fundation (2014); el premi Jerome Foundation Travel & Study (2013); Arranjador de Latin Jazz de l'Any (2011) per la seva contribució en l'àlbum "El Cumbanchero" del flautista Marc Weinstein (Jazzheads, 2011); Fundació Autor, SGAE, i la Generalitat de Catalunya, beques d'estudi (2002); Semifinalista del concurs Jas Hennessy Piano Solo, Montreux, Suïssa (2001); i Millor Interpretació de Jazz en el Festival de Jazz de Vic, Espanya (2000).
I una altra de les preguntes.....
- Alguna anècdota a
considerar durant la gravació. Va ser una sessió molt bona, amb molta
intensitat, i molt poques repeticions, sobretot en la part dels solos, on
m'agrada l'espontaneïtat i generar una sensació de so en directe en els meus
discos, per això no m'agrada repetir molt les peces.
Seguim amb el magnífic i modern projecte d’aquest mestre cubà, ara amb
el tema propi anomenat....
6.- Arabesques Of A Geometrical Rose (Summer) (A. Ortíz) 5m06s
Doncs ens hem tornat a trobar amb un tema inquietant ben marcat per les
notes del contrabaix i les de la mà esquerra del pianista. Els sons dels
metalls picats, plats diversos ho accentuen encara més a la vegada que ens
situen ben enllà. Aruán està immens
amb la concentració necessària i una presència descomunal tot i desenvolupant
aquests arabescos d’una rosa geomètrica de l’estiu marcats per un Groove
persistent. El llenguatge sobri i elaborada tècnica del mestre cubà s’enfronten
amb les noves formes i línies melòdiques d’un tema estructurat en base a una
secció rítmica en permanent simbiosi amb el pianista, acabant-se al final de
manera delicada.
En aquest treball “Hidden
Voices”, Ortiz fa una passa més, mostrant-nos els fruits del seu intens treball
de recerca i desenvolupament. El Jazz Hardcore i l’afrocubà hi són de manera
implícita no sent-hi explícitament exposats, i ens diu ell....”He estat
composant temes flirtejant a moments amb la música serial i atonal, trobant
moviments de l’harmonia que no ens són massa familiars, acústicament parlant, i
afegint quelcom del cubisme Cubà a la paleta de colors”. Això ho atribueix a la
magnífica relació que va tenir amb el seu mentor i fundador de la AACM, en
Muhal Richard Abrams la qual va començar el 2009, la Association for the
Advancement of Creative Musicians.
I seguim interessant-nos amb el què ens ha dit l’Aruàn de primera mà...
- Valoració de la resposta
del públic. Fins ara el disc està tenint molt bona acollida dins
dels EUA i internacionalment. En els directes explorem molt més i com les peces
estan construïdes deliberadament a manera de collage, podem reorganitzar-les
perpètuament, anant un pas per davant en quan al desenvolupament de les peces,
això fa que sempre estiguem ben presents en el que està passant a cada segon, i
el públic ho agraeix.
I acabem el projecte de l’Aruán
i programa d’avui amb un altre atrevit i vivaç tema del líder, anomenat.....
1.- Fractal Sketches (A.
Ortíz) 6m30s
I hem seguit l’àuria d’aquest programa on la innovació ha anat de la mà
del bon gust melòdic i interpretacions a l’abast només dels mestres i ho hem
fet amb aquest tema també relacionat amb la més actual modernitat, aquella que
va encetar gent com l’Ornette Coleman
als anys 50s del segle passat. La diversitat creativa ens ha portat al màxim
avui, en aquest programa que ha anat evolucionant mica a mica fins arribar al
súmmum de la innovació estilística amb aquests temes tan ben trenats i
desenvolupats igualment. En Gerald
Cleaver ens ha mostrat la seva mestria ja cap el final del tema, moment en
el qual el líder ens ha situat amb la melodia de cop en el final definitiu.
I finalment ens va dir...
- Hi ha hagut algun canvi
important respecte a treballs anteriors: No estructuralment, crec que la
meva carrera va en constant evolució i sempre creixent tant artística com
espiritualment. És cert que en els últims anys he estat investigant i estudiant
maneres de traduir a la música i la improvisació certs paràmetres formals que
podem trobar en altres formes d'art, arquitectura o l'art abstracte. A través
de les meves experiències escrivint per a cinema o ballet, m'agrada treballar
les obres d'una manera mes visual i construint fins a cert punt algun tipus de
dramatúrgia en elles, potser aquesta necessitat de compondre basat en un
concepte determinat o una història determinada pugui ser alguna cosa de la qual
no n’era conscient en els meus treballs anteriors.
Doncs res més, això ha estat tot, com sempre esperar que ho hàgiu
gaudit, avui amb un programa una mica més complex, no gens fàcil tot i que això
depèn de l’oïda de cadascú. Primer ens hem deixat portar per la mestria del
cornetista americà en Kirk Knuffke
acompanyat d’una magnífica formació amb dos percussionistes més un baixista.
Després hem escoltat la proposta de l’amic Juan
de Diego i el seu trio, farcida de contingut polític anarquista a la vegada
que amb veu musical personal i hem acabat el programa amb aquesta magnífica
proposta contemporània amb una música que ens prepara de cara el futur, la del
pianista i compositor cubà establert a Brooklyn, l’Aruán Ortíz..
Ara sí que podem dir que ja hem acabat tot i recordar-vos que aquest
programa sonarà també el diumenge a la mateixa hora per Ràdio Sant Vicenç 90.2
i que ben aviat el podreu escoltar des del blog del programa a
jazzclubdenit.blogspot.com.es.
Gràcies per ser-hi aquí o seguint el blog, bona nit i bon Jazz Club de
Nit en el Jazz de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
Miquel Tuset i Mallol.
Programa 241: Enrico Rava Quartet, Enrique Heredia Quartet i George Russell Sextet, 23 de març de 2016
0 comentaris
Molt bona nit a tothom des d’aquí Ràdio
Sant Vicenç i el programa Jazz Club
de Nit....Aquest programa i tots els programes de JCdN, estan dedicats a la
persona que ens va ensenyar el Jazz, Juan
Claudio Cifuentes, “Cifu”, pels amics, que ens va deixar un malaguanyat
dimarts 17 de març de 2015 després de tota una vida dedicada al Jazz. Pioner i
mestre, serà insubstituïble.
El seu Jazz entre amigos a TVE2 què
és aquesta sintonia que heu escoltat i els programes de ràdio “Jazz Porque Sí” i “A todo Jazz”, són el seu llegat que mai oblidarem. Ja sabeu que
aquest programa el fem els dimecres i els diumenges en diferit a la mateixa
hora. Ens podeu escoltar en directe per online a radiosvh.info i des d’allà
prement el botó del directe. Qui us parla, Miquel
Tuset i Mallol mirarà de fer-vos gaudir amb la selecció de músiques
improvisades que avui escoltareu a Jazz
Club de Nit, amb l’ajuda imprescindible de Lluís Vela als controls.
Abans de tot reafirmar-me en el rebuig al terrorisme islamista i de
qualsevol ideologia o religió i recordar a les víctimes i familiars de
l’atemptat de Brussel·les però també
vull recordar lo malament que ho fan, i dic ho fan i no ho fem, els dirigents
europeus perquè no em veig a mi mateix responsable de les barbaritats que estan
passant, de fa molt de temps, i que sembla que no tindrà fi. Un record a tots
els nens i nenes i les seves famílies, els refugiats de Síria que se’ls hi ha tancat la porta al seu futur. Sense oblidar a
tots els que pateixen fam i malalties fins perdre la vida i a tots els
refugiats del món.
Avui hi tornem amb un programa temàtic on una determinada manera
d’expressar el Jazz hi és present. Un programa motivat pel fet d’haver gaudit
el darrer divendres 18 de març amb la proposta de l’Enrique Heredia Quartet i el seu disc presentació dedicat a l’obra
de Bob Zieff, músic que va seguir
l’ona del “Third Stream” i el seu ideòleg Gunther
Schuller. Un estil de Jazz on la música tenia unes clares connotacions del
classicisme de la música europea. Els acompanyants són l’il·lustre trompetista
italià Enrico Rava Quartet amb un
projecte que vaig poder gaudir d’allò més al Jamboree, on vaig adquirir aquest magnífic disc. Tot i ser un
projecte actual editat el 2015, la seva música m’ha recordat el lirisme de la
música clàssica i és per això que ens acompanyarà. El darrer convidat és el George Russell, un altre ideòleg i
teòric de la música autor de la reconeguda obra mestra The Lydian Chromatic
Concept of Tonal Organization publicada el 1953. Aquest mestre ens farà una
relectura de l’obra de Thelonious Monk
Round About Midnight i d’altres meravelles més.
Comencem doncs amb el programa i fem-ho amb el preciós projecte del
mestre italià, Mr. Enrico Rava.
“WILD DANCE”
Enrico Rava Quartet
Editat per ECM 2456
Enregistrat el gener de 2015
per Stefano Amerio als Artesuono Recording Studios, Udino, Itàlia.
Produït per Manfred Eicher
És una producció ECM
Enrico Rava, trompeta i
flugelhorn
Francesco Diodati, guitarra
Gabriele Evangelista,
contrabaix
Enrico Morello, bateria
I la col·laboració de Gianluca
Petrella, trombó
Totes les composicions són de l’Enrico
Rava menys improvisation què és de tot el quartet i que no posarem.
Comencem ja amb el primer tema, magnífic i delicat anomenat...
3.- Don’t (E.
Rava) 4m45s
Amb aquest tema ens hem situat en l’ona musical que ens acompanyarà uns
quants minuts. Un disc amb 14 composicions i de les quals en podreu escoltar 6.
Sinó es pot encabir en el “Third Stream” és perquè ja és en una altra època i
no en els 50s del segle passat. Tot i així, aquesta música te el lirisme de la
música clàssica i el concepte és totalment íntim en molts aspectes. Un tema on
ja hem pogut escoltar la mestria conjunta dels dos metalls amb la base rítmica
del quartet que vam veure al Jamboree.
Vegem què ens va dir el Pere Pons
en la presentació d’aquest concert al Jamboree.
Als seus 76 anys Enrico Rava és
una de les figures més consagrades del jazz europeu en el circuit
internacional. Referent absolut del jazz a Itàlia, després d’iniciar-se
musicalment al piano i al trombó es va decantar finalment per la trompeta en
veure un concert de Miles Davis l’any 1956. El 1962 es convertiria en músic del
grup de Gato Barbieri i més endavant s’allistaria a les files de la banda
d’Steve Lacy. Ha combinat els seus treballs propis, la majoria d’ells sota el
prestigiós segell ECM, amb col·laboracions al costat de Michel Petrucciani, Joe
Henderson, Cecil Taylor, Paul Motian, Lee Konitz i Carla Bley. Es manté en
plena forma com ho demostra la seva primera visita al Jamboree al capdavant del
seu nou quartet. Un concert que és una autèntica fita i que forma part del
cicle Jamboritalia amb la col·laboració de l’Institut Italià de Cultura de
Barcelona i d’ItaliaES
Seguim amb un tema amb el “groove” adequat amb una intro del tema amb
fortes reminiscències de la tercera via i demés amb el tema....
12.- Monkitos (E.
Rava) 3m41s
Doncs la intro inicial amb els dos vents doblant-se i fent duet de veus
acompanyats per la secció rítmica de manera suau, amb arpegis del sorprenent
guitarrista Diodati, ens han situat
en el magnífic solo del trombonista Petrella,
en un tema on la intervenció d’aquest és la única veu solista. Tema curtet però
farcit de bones maneres i d’un potent groove.
Enrico Rava és sens dubte el músic de jazz italià més
conegut i apreciat a nivell internacional. Sempre es va involucrar en les més
diverses experiències i les més estimulants. Va aparèixer en l'escena del jazz
a mitjans dels anys seixanta, i ràpidament s'imposà com un dels solistes més
convincents del jazz europeu. La seva sinceritat humana i artística el posa
fora de qualsevol règim i fa una música rigorosa, però allunyada dels
convencionalismes. El seu estil és immediatament reconeixible, i el seu so és líric
i constantment sostingut per una frescor sorprenent d'idees que es revela en
tots els seus esforços musicals.
No és difícil d'usar
superlatius per explicar la seva aventura musical, tan ric és el seu historial
musical, amb una llarguíssima llista de músics amb els quals ha col·laborat, per
Itàlia, Europa, Amèrica: Franco D'Andrea,
Massimo Urbani, Stefano Bollani, Joe Henderson, John Abercrombie, Pat Metheny,
Archie Shepp, Miroslav Vitous, Daniel Humair, Michel Petrucciani, Charlie
Mariano, Joe Lovano, Albert Mangelsdorff, Dino Saluzzi, Richard Gallliano,
Martial Solal, Steve Lacy, Mark Turner, John Scofield, etc ... ha realitzat
gires i concerts als EUA, Japó, Canadà,
Europa, Brasil, Argentina, Uruguai participant en importants festivals (Mont-real,
Toronto, Houston, Los Angeles, Perugia, Antibes, Berlín, París, Tòquio, Rio i
Sao Paulo, etc.). Ha estat diverses vegades triat com el millor músic en el
referèndum anual de la revista "Musica Jazz", havent també guanyat en
les categories de "millor banda" i "millor disco” italià.
Seguim ara amb un altre tema del mestre italià, anomenat....
4.- Infant (E.
Rava) 3m07s
Amb una intro força més potent que la del tema anterior, és a dir, la
melodia del tema, ens hem situat posteriorment en una altra atmosfera molt més
espacial on els sons estratosfèrics del guitarrista Diodati s’escolten en segon terme amb les improvisacions a dues
veus dels dos vents, quasi però sense el qualificatiu de solo donada la
participació col·lectiva de tots els músics.
Ha estat nominat “Cavaller de
les Arts i de les Lletres” pel Ministeri
de Cultura de França, el 2002 va rebre el prestigiós “Jazzpar Prize" a
Copenhaguen. En els últims anys, ha
aparegut en els primers llocs de les llistes de la revista nord-americana Down Beat com un dels millors
trompetistes conjuntament amb Dave
Douglas, Wynton Marsalis i Roy Hargrove, i també en les reservades als
millors grups, amb el quintet anomenat TRIBU
essent la primera vegada que una formació italiana apareixia en aquest
rànquing. El gener de 2004 es va estar una setmana al prestigiós Blue Note de Nova York, seguint repetint l'èxit al famós Town Hall i després al Birdland
els anys 2006, 2008, 2009, 2012 i 2013.
Continuem amb l’obra de l’Enrico
Rava amb el tema....
8.- F. Express (E.
Rava) 4m41s
Un inici certament oníric ens ha introduït en un magnífic tema on el
swing de contrabaix i bateria dóna peu a la intervenció dels dos metalls en un
altre tema impressionant....i seguim augmentant el tempo...ja ens podem apuntar
i ben apuntar el nom d’aquest gran trombonista italià Gianluca Petrella. En el disc no podem admirar com ho vam fer en el
directe del Jamboree, la mestria
dels tres joves membres de la secció rítmica, guitarra, contrabaix i bateria,
tot i que sense fer escarafalls, els estem “sentint” de manera fortament
presencial. Un magnífic tema ple de swing que ens mostra la clarividència en
les composicions del mestre italià.
El 8 de juny de 2011,
l’editorial Feltrinelli va editar el
llibre “Encontres amb músics extraordinaris”¸ la història del meu jazz. La
història dels darrers cinquanta anys de jazz amb el bon sentit de l’humor d'un
dels protagonistes de la música contemporània. Rava en aquest llibre traça la història de la seva carrera a través
de les històries de les seves "activitats amb contínues reunions amb
músics extraordinaris, i sempre amb històries surrealistes i de vegades
amargues, petites rareses i grans talents, donant una secció transversal viva,
amb un somriure on la mirada irònica dels que, al final, han vist tantes coses".
A l'octubre de 2013 es va
publicar per l'editorial L'Espresso, "Rava on the road" amb un
grup format per Giovanni Guidi, Roberto
Cecchetto, Stefano Senni i Zeno De Rossi i l'orquestra simfònica del Teatre
Regio de Torí, dirigida per Paolo
Silvestri.
I seguim amb una mica més de marxa amb el tema de Rava anomenat...
9.- Cornette (E.
Rava) 3m11s
Un altre tema que segueix l’ona de l’anterior treball amb una pulsió del
contrabaixista com a primers sons d’aquest Cornette. La improvisació
col·lectiva dels dos vents torna a ser la clau de volta i sempre amb els sons
estratosfèrics del guitarrista Diodati.
Un Rava sorprenent i càlid amb el
seu flugelhorn, a la vegada que ràpid i fresc d’idees, amb una música amb un
determinat sentit de l’humor.
En l'actualitat, a més de la
seva TRIBU (juntament amb Gianluca Petrella, Giovanni Guidi, Gabriele
Evangelista i Fabrizio Sferra) li agrada dur a terme actuacions i gires amb el
quartet de recent creació, el del disc que estem escoltant amb Francesco
Diodati a la guitarra, Gabriele Evangelista en el baix i Enrico Morello a la
bateria, disc que ha estat un gran èxit i que ha tingut el reconeixement del
públic i la crítica. Rava Nova 4ET va
ser triat com el millor grup de 2015 d'acord amb el referèndum de la revista Musica Jazz.
I per poder gaudir de la música de l’Enrico Rava, podreu veure la seva
llarga discografia entrant al seu web en aquest enllaç:
una discografia que comença el 1966 participant amb el projecte de l’Steve
Lacy “The forrest and the zoo” (ESP 1060) i acaba amb el disc que estem
escoltant ara mateix, del 2015, després de 49 anys en actiu, i sense parar, el “Wild
Dance” (ECM 2456).
I acabem amb el projecte de l’Enrico
Rava amb el magnífic i viu tema..
11.- Happy Shades (E.
Rava) 2m53s
Doncs amb aquest tema el més curtet i més ràpid acabem el projecte,
magnífic projecte on encara hi ha força temes més per escoltar, així com vuit
més que segur gaudireu tot i mirant d¡aconseguir-lo en alguna de les botigues
de música que encara queden a casa nostra, després de l’adeu de final de mes,
d’aquest mes de març d’una de les més emblemàtiques de Barcelona la darrera que quedava al carrer Tallers de Castellò Discos.
De passada vull recordar a l’Albert
Castelló el qual ens va deixa ja fa uns anys per un atac de cor, i amb el
qual havíem passat força estones a la botiga que ell tenia a la cantonada de
Tallers i Ronda de Sant Antoni. Una abraçada Albert on siguis i que segur deus estar escoltant la millor música
amb tots els teus admirats al teu costat.
Doncs deixeu-me que us digui que podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i
comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds,
vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic
Enrique Heredia, mentre que la resta
de dies hi trobareu a l’Esteban.
Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh
Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una
forta abraçada...
Doncs ara seguim amb el magnífic projecte de l’amic Enrique Heredia i el seu
quartet, projecte que vam poder admirar en directe el passat divendres a la
Sala Xica anomenat...
“ENRIQUE HEREDIA 4tet plays
the music of BOB ZIEFF”
Editat per Fresh Sound Swing
Alley SA 027
Enregistrat per Jordi Vidal el
27 i 28 de febrer de 2015 a l’estudi Laietana, Barcelona.
Masteritzat per Pieter de
Wagter
Produït per Enrique Heredia
Productor executiu Jordi Pujol
Totes les composicions són de Bob
Zieff.
Es tracta d’una suite de 8 temes d’aquest compositor que s’han
enregistrat diverses vegades, aquesta és la darrera, i on l’ordre original s’ha
modificat essent l’ordre del disc que esteu escoltant, l’ordre d’un
enregistrament fet pel violinista amic de Bob,
en Dick Wetmore. Ja sabeu que
l’ordre que m’agrada és el que està relacionat amb el tempo dels temes, o sigui
que amb el permís de l’Enrique així
ho faré...som-hi doncs amb el primer tema, el més delicat dels que posaré,
l’anomenat...
5.- Just Duo (B.
Zieff) 3m55s
Doncs després d’aquesta preciosa i magnífica composició d’aquest mestre
americà, convindreu amb mi que el concert del passat divendres devia ser
extraordinari, com així va ser. Un delicat tema amb solos del Curro i Fredrik, l’un al contrabaix i l’altre al clarinet i havent-hi
participat també na Michele Faber al
piano el qual ens ha introduït en la música d’en Bob Zieff.
Robert L. Zieff, l’home
responsable de les nou composicions d’aquest àlbum, va néixer el 4 de juny de
1927, a Lynn, Massachussets, prop de 11 Km al nord de Boston, on anys més tard
estudiaria harmonia, composició i musicologia a la Universitat. Es va fer amic
amb el pianista Dick Twardzik, també de Massachussets. Una vegada què en Dick
es va trobar a disgust amb el seu mestre de música, li va demanar al seu amic
Bob que li fes classes privades de composició. Quan el seu amic i alumne Dick
Twardzik va afegir-se al quartet de Chet Baker per realitzar la seva històrica
gira europea la qual va comença el setembre de 1955, aquest de manera natural
es va endur tot un farcit de composicions del seu mestre i amic.
Seguim amb un altre magnífic tema d’aquest compositor i tan ben
interpretat pels nostres amics....anomenat...
4.- Piece Caprice (B.
Zieff) 5m44s
Una melodia exquisida amb l’afegitó del magnífic so mel·liflu del tenor
del Fredrik, que dóna pas al delicat
solo de na Michele, amb tendresa i
desenvolupant-ne unes línies fresques i imaginatives. El saxo tenor s’aboca de
ple en el seu solo, tot i recordant-nos d’altres tenors amb so similar com el Zoot
Sims i algun altre de la west cost. Un esplèndid Carlquist el qual de la mateixa manera ens va meravellar el passat
divendres 18 de març a la Sala Xica. No oblidem la gran secció rítmica amb el
solo d’en Curro Gàlvez i el sempre
precís tempo del líder de la formació, l’Enrique
Heredia al qual li agrairem sempre la seva idea de fer en un disc la música
d’aquest gran mestre americà.
Aquesta és la història de com
Chet Baker va conèixer la música de Bob Zieff. Baker era una jove estrella en
creixement i havia estat votat com a millor trompetista per Down Beat i
Metronome en els dos darrers anys, així va ser com gràcies a Twardzik que va
poder enregistrar les composicions de Zieff en un àlbum editat a França pel
segell Barclay, introduint doncs la seva música a l’audiència europea.
Malauradament en Twardzik va morir sobtadament de manera tràgica abans de
tornar cap als EUA.
Bob Zieff havia escrit una
suite amb 8 temes, que són els que esteu escoltant, fets amb un espai ben obert
per a les improvisacions. L’ordre dels temes va estar modificat en un
enregistrament el setembre de 1953, abans de la gira de Baker, pel violinista
Dick Wetmore, essent l’ordre del disc de l’Enrique el mateix del de Wetmore tot
i afegint-hi el darrer tema Mid-Forte. Un enregistrament fet en quartet
pel també amic Wetmore, fet a Boston i distribuït el 1954 per Bethlehem
Records. El productor Creed Taylor va decidir esperar-se a l’octubre de 1955
per realitzar-lo, intentant aprofitant-se del enregistrament fet a Paris amb
els mateixos temes. Semblava una bona idea, però Dick Wetmore no tenia prou
ganxo comercial, i així el seu disc de 10” va ser un fracàs. El 2008, i en una
magnífica biografia de Dick Twardzik feta pel Jack Chambers, aquest comentava
què...”encara es un del més fosc i magnífic disc de la història del jazz
modern”.
I continuem ara amb un altre admirable tema anomenat...
7.- Brash (B.
Zieff) 4m13s
Tema aquest amb uns inicis un tant inquietants però que ràpidament
deixen pas a la aclaridora llum gràcies a la brillant interpretació de la
pianista de la formació en un solo farcit de bon gust, el mateix que
desenvolupa i aconsegueix de manera natural el saxo tenor suec establert a Sitges. Una obra per a clarinet i saxo
tenor tal i com hem pogut constatar, tot i recuperant els orígens ja a les
acaballes del tema.
El disc de Baker va sortir a
França el març de 1956, i detectant les dificultats que l’àlbum havia de
trobar, Kurt Mohr va escriure això a la revista Jazz Hot: “En la meva opinió,
aquest és un dels millors enregistraments fets mai a Europa, però crec que el
rebrà i acceptarà una limitada audiència.” Parlant dels temes i en una de les
cartes que Baker va escriure des d’Europa, va dir això: “la frescor i
originalitat de les línies de Zieff i les estructures harmòniques crec que
agradaran a molta gent, al menys sí als músics i aficionats melòmans. Els solos
s’executen be i de manera natural.” Zieff va deixar palesa un ferm coneixement
per les tècniques tradicionals així com als més nou dispositius i elements de
l’escriptura i teoria musical. Els seus temes sovint ens mostren un bon sentit
de l’humor i estan construïdes de fresques i quasi sempre línies una mica
complexes, amb interessants camins harmònics amb un íntim feeling del
llenguatge del Jazz.
I encara continuem amb un altre tema, aquest una mica més viu i farcit
de swing en el tema anomenat....
3.- Re-Search (B.
Zieff) 4m10s
El tema l’introdueix en Fredrik
en un primer chorus per ja deixar pas a les improvisacions. Són aquests un
temes que no tenen una complicació aparent tot i tenir unes línies harmòniques complexes.
S’escolten però sense cap dificultat, són nets, i s’entenen prou bé. Les
improvisacions sorgeixen de manera natural i amb una certa espontaneïtat. El
mateix saxo tenor s’enlaira amb el seu solo tot i recolzat per un potent swing
del líder i baterista i el walking del contrabaixista. El “Ride” de l’Enrique ens porta al més enllà i és
l’altre plat, potser el més “crash” el que segueix el swing amb el solo de la Michele. Aturada tècnica momentània per
deixar pas al solo del líder, net i clar com una patena i gens farragós, per
tornar a la melodia i final.
Doncs aquesta és la història
dels temes de primera mà. Fa un parell d’anys el baterista Enrique Heredia i jo
vam estar parlant al voltant d’aquests enregistraments, comentant quan
interessant eren els temes de Zieff. Vam estar parlant d’enregistrar-los i la
idea inicial es va convertir en un projecte quan l’Enrique Heredia i Michele
Faber van començar a treballar quasi immediatament en la transcripció de tots
aquests magnífics, ambiciosos i clàssicament inspirats treballs de Bob Zieff.
El resultat és aquest àlbum que esteu escoltant, treball a quartet amb uns
magnífics músics establerts a l’àrea de Barcelona, els quals han acaronat
aquest material amb l’amor i apropiada subtilesa, l’adequada per cada tema.
Dos dels membres d’aquest
quartet no són oriünds de Barcelona. El suec, saxofonista i clarinetista Fredrik Carlquist és la veu solista més
important de la sessió. Té aquest músic una força, una manera de fluir i de
“swingar” seguint la tradició de Zoot Sims i Stan Getz. Toca amb una barreja de
sensibilitat i energia, i com el d’un virtuós és el so del seu clarinet. Na
Michele Faber és americana i toca amb delicada inventiva i amb un innat sentit
de la melodia, mostrant-se també intensa, pensativa i constructiva en els seus
solos. La secció rítmica te una cohesió i manté el pes rítmic de la resta amb
solvència, amb el contrabaixista Curro Gálvez el qual contribueix també en
diversos i efectius solos, mentre que Heredia és l’encarregat de fer caminar
tot això i ho fa amb força gust, swing i essent un baterista que sap quin és el
seu rol, no obstruint de cap manera la resta de companys.
Doncs per resumir dir-vos que
aquest és un treball gens pretensiós, meditat i càlid, realitzat per un quartet
de esplèndids músics els quals han sabut mostrar-nos la complexitat de la
música original d’aquest gran mestre anomenat Bob Zieff, disc que és un plaer
escoltar.
I acabem aquest magnífic projecte amb el tema més viu, tal i com és
habitual en aquest programa...anomenat...
1.- Rondette (B.
Zieff) 3m11s
Unes línies un tant recargolades de la curta melodia tocada pel saxo
tenor donen pas al solo de na Michele
Faber, contundent a la vegada que delicat, mentre al darrera un swing
impressionant de la mà del líder i el walking del contrabaixista. Després d’un
lick final, entre el magnífic tenorista amb un solo marcat per la potència
rítmica i el seu so potent i quan vol mel·liflu. Hi tornen tots amb el tema i
acaben ben bé de cop aquest tema i nosaltres el projecte d’aquesta formació
impressionant la qual vam poder escoltar aquest passat 18 de març a la Sala
Xica tot i presentant-nos aquest projecte.
Recordeu però que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa
nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà
tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el
catàleg d’aquesta editorial del Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des
d’aquí una forta abraçada..
I nosaltres seguim i ja per acabar el programa amb el magnífic projecte
d’un altre gran mestre americà, teòric ell i que va ajudar a tants músics a
entendre els conceptes per millor improvisar i estem parlant de George Russell....i el seu..
“EZZ-THETICS”
George Russell Sextet
Editat per Riverside LC-0325
Enregistrat el 8 de maig de
1961 a Nova York
Remasteritzar digital fet el
1992 als Fantasy Studios, Berkely, CA.
Reeditat en CD per ZYX-Music,
alemanya.
Don Ellis, trompeta
Dave Baker, trombó
Eric Dolphy, saxo alto i
clarinet baix en 2 i 4
George Russell, piano
Stephen Swallow, contrabaix
Joe Hunt, bateria
Ezz-thetics- és un àlbum del sextet dirigit pel compositor de jazz i
teòric de la música George Russell. Compta amb una relectura d’una composició
del mateix Russell i una reelaboració radical del estàndard "’Round
Midnight" de Thelonious Monk amb un llarg solo de l’Eric Dolphy. El títol
de la cançó, "Ezzthetic", es va dedicar, en les pròpies paraules del
Sr. Russell, "a l'últim gran campió de boxa de pes pesat del món, Ezzard
Charles".
Escoltem ja el primer tema d’aquest magnífic projecte, l’esmentada
versió del tema de Monk...
6.- ‘Round Midnight (T.
Monk) 6m34s
Una tal interpretació d’aquesta obra de Thelonious Monk feta pel monstre
Dolphy, esdevé en una obra mestra. Començant amb els diversos i guturals sons
aconseguits pels vents, canyes i metalls, en total concepte Free i potenciat
per la intro de Dolphy del tema de Monk, aquest és un tema que ens situa una
dècada abans del que després serien els projetes de l’AACM (Association for the
Advancement of Creative Music). L’estudi de les dinàmiques i virtuosisme en el
solo al saxo alto de Dolphy és legendari, incorporant salts intervàlics i de
registre vertiginosos tot això farcit per un magnífic fraseig i mel·liflu so, i
ens ofereix un patró definitiu en la interpretació d’aquest tema, amb la intro
i final ideada pel Dizzy, si no vaig
errat.
L’enregistrament ens presenta
el trombonista Dave Baker, la carrera del qual es va truncar en abraçar el
cello com a instrument definitiu. Després va passar a convertir-se en un
important compositor de jazz i música clàssica moderna. Don Ellis va passar a
dirigir la seva pròpia i reeixida banda. George Russell va ser guardonat amb el
Premi MacArthur "Genius" el 1989 i se’l veu aquí al piano, cosa rara.
Eric Dolphy va ser un artista important en la branca del "New Thing" del jazz, però també va
aparèixer amb Charles Mingus en un dels seus millors grups de reduït format.
Dolphy va morir uns anys més tard a causa de complicacions de la seva diabetis mentre
era de gira per Europa i en una escapada a Berlin, si no recordo malament. Va
ser triat ràpidament per formar part del Down Beat Jazz Hall of Fame. Steve
Swallow va abandonar el contrabaix ben aviat abraçant el baix elèctric i va
estrènyer l’associació amb la música de
Carla Bley. Joe Hunt és un baterista conegut associat als grups de George
Russell, així com Stan Getz i Bill Evans, el qual va aconseguir la fama amb
George Russell pel seu famós solo en el tema del teòric anomenat "All About
Rosie".
Seguim amb un altre tema farcit de swing amb un Eric Dolphy
impressionant al saxo alto sense oblidar els companys en el tema anomenat....
5.- Honesty (G.
Russell) 9m04s
Un tema aquest que és una oda de celebració; un híbrid vibrant del swing
clàssic i futurisme avantguardista que contrasta amb el lirisme del blues amb
moments de suspens, on sembla que el
tempo s’aturi. Una obra mestre de la composició on les intervencions solistes
formen part del concepte total de la col·lectivitat. Començant el nostre
estimat mestre del saxo alto, un dels més grans que mai hi ha hagut, i ho diu
un fidel i sempre astorat aficionat que s’enlluerna cada vegada que escolta Eric Dolphy, amb qualsevol dels seus
instruments, l’alto, el clarinet baix i la flauta, que també. Don Ellis a la trompeta brilla també
amb un so modern post bopper amb un magnífic sentit del swing i del blues. Baker al trombó desenvolupa el tema amb
igual mestria, i quina llàstima que deixés el metall per la corda.
Una obra mestra de la
postguerra, Ezz-thetics és el projecte definitiu enregistrat el 1961 pel sextet
del pianista / arranjador George Russell en la seva fase més primerenca de la
seva carrera de diverses dècades. De la mateixa manera que amb els icònics
treballs de l’Oliver Nelson, Blues and
the Abstract Truth (Impulse!, 1961), el de Mal Waldron, The Quest (Riverside,
1961) i el de l’Andrew Hill, Point of Departure (Blue Note, 1964), Ezz-Thetics transita
pel mateix concepte avançat però accessible de la influència avant-gard
d’aquest corrent post-bopper.
L'autor del “Concepte
d'organització tonal de l’escala Lidia cromàtica” (ed. 1953), on especifica els
conceptes seminals de la improvisació basats en escales en lloc d'acords, es va
convertir en la força impulsora darrere de les primeres exploracions modals de
Miles Davis i John Coltrane. Aquesta sessió pionera ofereix una vista singular
i visionari del post-bop clàssic que no té edat en la seva perfecció.
Seguim amb un altre tema amb el mateix esperit de modernitat i
interpretacions magistrals...en el tema anomena....
3.- Lydiot (G.
Russell) 8m08s
Un tema el qual ens revela la minimalista angularitat darrera del piano,
mentre Dolphy ens mostra una mena de
lament, aspecte expressiu en clar contrast amb el so més dolç del trompetista Ellis. La velocitat del fraseig del més
mestre de l’alto avant-garde havia de sorprendre als més estudiosos de
l’instrument, aleshores un dels millors intèrprets del moment. El gran Steve Swallow desenvolupa un solo al
contrabaix també força impressionant amb
unes magnífiques línies descendents, per després tornar-hi tots amb el tema i
motiu principal.
Al capdavant d’un grup
fenomenal ple de talent, el sextet de
Russell compta amb el multi-instrumentista Eric Dolphy, el trompetista Don
Ellis, al trombó en Dave Baker, un jove Steve Swallow al contrabaix i el
bateria Joe Hunt. Sense deixar-se intimidar pels acords gens ortodoxos,
complicats i la sensibilitat harmònica pan-tonal de Russell, aquests joves
agitadors van fer front a aquestes composicions nuoses amb tècnica impecable i
creativitat sense límits.
I acabem aquest magnífic disc i programa amb el darrer tema de la nit el
que dóna nom al projecte....
1.- Ezz-thetic (G.
Russell) 8m59s
"Ezz-hetic" obre el disc amb un tema animat, tortuós i que
ondula amb espiral angulosa. Inspirant una ronda d’interpretacions estimulants
dels vents, la melodia es descompon en una seqüència de crida i resposta entre
la secció rítmica i el metall que evita les convencions típiques del patró i la
forma recurrent. Un tema impressionant que ens serveix de manera cabdal per
acabar el projecte i programa.
Un disc que a hores d’ara sona més que modern, avant-garde, encara i
després d’haver passat tants i tants anys. La prova la tenim amb la poca
afluència de públic en els concerts de Jazz, la prova que una determinada
música feta els anys 50s-60s segueix essent actual i que menys gent de
l’habitual l’aniria a veure ara mateix vol dir que enlloc d’aprendre anem
desaprenent. Actual i menys gent cassen o és un contrasentit u oximorón? Doncs
amb actual vull dir modern, contemporani i sense pensar amb l’època i si amb el
concepte aplicat a la música i menys gent vol dir això, poca assistència de
públic, públic menys educat en aquests afers musicals.
Doncs deixem-ho que ja n’hi ha prou de gemegar i recordem per sempre més
de quina manera ha estat gemegant en Dolphy
i els seus companys i no la oblidem mai, si pot ser.
Ara sí que hem acabat i espero com sempre que hàgiu gaudit d’allò més
tal i com jo ho he fet, avui més que mai, o avui com sempre primer amb el
magnífic projecte del gran trompetista italià Enrico Rava “Wild Dance” per després gaudir amb l’obra de Bob Zieff amb el quartet de l’Enrique Heredia i finalitzar amb
aquesta altra obra mestra del jazz modern, l’Ezz-thetics del George
Russell Sextet amb el nostre ídol i estimat Eric Dolphy un dels nostres herois.
Recordar-vos que aquest programa tornarà a sonar per Ràdio Sant Vicenç
90.2 el diumenge a la mateixa hora, les 22h, sinó passa res que ho impedeixi i
que també el podreu escoltar ben aviat des del blog del programa
jazzclubdenit.blogspot.com.es.
Gràcies per ser-hi, aquí o en el blog, bona nit i bon Jazz club de Nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
