Jazz Club de Nit a Ràdio Sant Vicenç 90.2 FM

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.

I avui faré el segon i darrer programa dedicat a la música del molt estimat Armando Antonio Corea, Chick Corea, i lo d’Antonio ve de la seva ascendència italiana, de Sicília i Calabria. Guanyador de 21 Grammys, el darrer el del 2020 amb el seu Spanish Heart, mateix any que l’amic Emilio Solla va guanyar el seu Latin Grammy per Puertos. La música que escoltareu és també dels meus vinils digitalitzats per qui us parla, i repassarem la seva primera etapa personal des dels 60s fins el 1971, començant pel seu “Inner Space”  i acabant amb el “Piano Improvisations Vol. 2“, tancant així el cercle que vaig començar amb el primer volum de les improvisacions a piano. Entremig, i cronològicament escoltarem temes dels seus “Now he sings, he Sobs”, “Is”, “The Song of singing” i el seu treball “Circling in” amb la formació Circle. Ja vaig dir que no faria un repàs a tota la seva ingent discografia i que em centraria en la primera època, segurament la menys coneguda de totes i tots vosaltres, car la més actual de ben segur l’heu seguit abastament. 

I malauradament ens ha deixat un altre gran músic, el baterista Milford Graves, també nascut el 1941 com Corea, i també precursor en aquells 60s del segle passat de tota la moguda del Free Jazz aportant la seva visió del fet que la bateria no només havia de ser una màquina per portar el ritme. Havia tocat amb gent com Paul Bley, Albert Ayler i demés. Segons en John Zorn, Milford Graves va ser un “shaman” del segle 20, una mena d’il·luminat. Que descansi en pau per sempre més. 

I ja per anar-nos situant en el context històrica, i després de l’etapa amb Mongo Santamaria i Willi Bobo, Chick Corea va fer un important treball de sideman amb músics com el trompetista Blue Mitchell, el flautista Herbie Mann i el saxofonista Stan Getz, com ja us vaig comentar, i tot això es va produir abans que Chick fes el seu debut discogràfic com a líder el 1966 amb “Tones For Joan’s Bones”. Durant aquests anys, Chick també va enregistrar sessions amb Carl Tjader, Donald Byrd i Dizzy Gillespie. 

O sigui que començarem amb el disc recopilatori, editat posteriorment, en una ona encara encabida dins el Post Bop, el “Inner Space” editat el 1973 per Atlantic Records, recopilació de temes de discs anteriors de Chick Corea, concretament el ”Tones for Joan’s Bones” de Chick Corea, del 66, i el “Law’s Cause” aquest darrer a nom de Hubert Laws, del 68.. De fet, del doble LP hi ha dos temes mai enregistrats i dos temes corresponents al magnífic flautista, mentre que els altres corresponen al disc de Corea enregistrats als Atlantic Recording Studios com els del disc de Hubert Laws. En el disc del nostre estimat Armando, hi tenim a Chick Corea, piano; Joe Farrell, saxo tenor, flauta travessera; Woody Shaw, trompeta; Steve Swallow, contrabaix; Joe Chambers, bateria. 

Doncs d’aquesta meravella de disc podem escoltar el primer tall de la cara B, tema de Chick Corea, i enregistrat a trio, el tema que titula el seu primer disc homònim.... 

B.1.- Tones for Joan’s Bones (C. Corea) 6m01s 

I quin tema més bonic per començar el programa d’avui, el segon i darrer que li dediquem, car si haguéssim de posar tots els seus discs, ja no en posaríem dels músics vius, i això tampoc li agradaria a ell. Un dels primers temes propis de Corea, on es mostrà ja com un magnífic compositor alhora que instrumentista. La seva creativitat es desenvoluparia a partir d’aquí abraçant diversitat d’estils com ben aviat escoltarem, i com ja vam fer en el programa anterior. Steve Swallow apareix en aquest projecte, car ja destacà també pel seu domini del contrabaix i llenguatge propi, la qual cosa hem pogut constatar en el gran solo que ha fet. El líder però ha iniciat el tema amb molta dolçor, en un tema a trio base de piano, contrabaix i bateria, amb un Joe Chambers delicat a les escombretes i Swing a dojo, també amb el “walking” de Swallow. El solo de Corea  ha estat brillant, percutiu, amb una mà dreta lleugera i gràcil, creativa i vital, mentre l’esquerra l’ha acompanyat a  moments puntuals amb els acords, i al final acabant el solo amb ambdues mans. Gran i delicat tema per començar el programa d’avui, que ben aviat anirem per derroters més heavys. 

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys. 

I un altre dels temes d’aquest disc és el de la cara C i tema propi també, el que va fer amb Hubert Laws en el disc d’aquest darrer, “Law’s Cause” enregistrat per Phil Ielhe el 1968 als Atlantic Recording Studios, produït per Joel Dorn amb Hubert Laws, flauta; Chick Corea, piano; Ron Carter, contrabaix i Grady Tate, bateria. I el tema de Corea és el preciós... 

C.2.- Windows (C. Corea) 8m47s 

I quin altre bonic tema de Corea, a tot vals, o sigui amb ritme ternari simple, i com de maca la flauta de Hubert Laws, un altre dels grans flautistes de Jazz que afegiré als comentats la setmana passada amb Herbie Mann, Eric Dolphy i Joe Farrell, aquest darrer, protagonista de les col·laboracions amb Corea. Un tema que Corea ha iniciat amb quatre acords per ben aviat escoltar la dolçor de la flauta de Laws, fent-ne després la bonica melodia. I com marca les primeres notes d’un dels motius principals. El “Ride” de la bateria de Tate ens omple l’espai sonor per la seva brillantor, mentre els tocs a la caixa són la mar de delicats. Carter al contrabaix acaba de fornir la base rítmica amb la seva sempre solidesa i contundència rítmico-melòdica. Corea ens ha acaronat amb la seva magnífica intervenció solista, percusiva com a ell li agradà, al menys en aquest context musical. Les seves escales i acords descendents, han estat molt reeixits, el seu sentit rítmic, els colors que n’extreu de les seves línies melòdiques creades són preciosos. Com també ho ha estat el so i solo de la flauta de Laws, càlida per sobre de tot. Igualment la seva recreació a partir de l’harmonia del tema ha estat també brutal. Delicadesa farcida de modernitat creativa, dolçor melòdica, i doncs què més podem demanar. Un altre preciós tema del nostre estimat Armando. 

I ja per acabar el repàs d’aquest recopilatori, proposo que escoltem el tema que titula aquest doble LP, també encabit en el seu ”Tones for Joan’s Bones”, amb Chick Corea, piano; Joe Farrell, saxo tenor, flauta travessera; Woody Shaw, trompeta; Steve Swallow, contrabaix; Joe Chambers, bateria. Som-hi doncs amb el també tema del nostre heroi i que sempre recordarem... 

C.1.- Inner Space (C. Corea) 9m16s 

I amb aquest tema recuperem, com he dit, el primer projecte de Corea i per tant amb diferent formació, o sigui que fem una passa endavant pel que fa a l’aspecte instrumental. I de quina manera ho hem notat ja a les primeres notes amb la trompeta de Woody Shaw, ell que va ser el primer de ficar a Corea en un estudi i enregistrar. Sense oblidar a Joe Farrell al saxo tenor. Ell dos l’han començat, però també la resta de la base rítmica. De fet, si que la melodia l’hem pogut escoltar pels dos vents, i els acords de Corea. Un tema magnífic, post Bop, amb la tradició ben present, però amb una mirada a llarg termini, mirant i tocant el futur. El solo de Farrell ben bé que així ens ho ha mostrat, per la seva modernitat, pel seu contingut rítmic, per la seva mestria. Shaw, un altre gran músic, com l’anterior, i no gaire reconegut pel gran públic, que sí pels aficionats. A Shaw se li atribueix, i se’l va reconèixer, el haver innovat en les qüestions de la tècnica de la trompeta de Jazz moderna, alhora que en el seu aspecte harmònic. Va ser un virtuós i mentor reconegut entre els músics, i va treballar i enregistrar amb moltes llegendes del jazz. I així l’hem pogut escoltar, amb una tècnica brutal, llenguatge i fraseig modern, pulcritud sonora i un gust espaterrant. Un creador nat, vaja, i força modern per l’època. Dos solos brutals dels dos vents per després escoltar al nostre estimat Corea, qui primer ens ha mostrat les habilitats amb ambdues mans, i després seguir-lo, amb dificultat, car la seva mà dreta ha volat, literalment. Sempre els acords de l’esquerra recolzant la dreta amb l’harmonia del tema. Un tema impressionant de Corea per acabar el magnífic disc recopilatori “Inner Space”. 

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es  allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

Després d'acompanyar a la cantant Sarah Vaughan el 1967, Chick va entrar als A&R Studios, NYC, i el 14, 17 i 28 de març de 1968 va enregistrar “Now He Sings, Now He Sobs” amb el baixista Miroslav Vitous i el baterista Roy Haynes. Ho va editar Solid State Records, companyia que posteriorment va ser absorbida per Blue Note, i el produí Sonny Lester. Aquest àlbum de trio ara es considera un clàssic del jazz modern. Aquest és el disc que va fonamentar el lloc de Chick en el firmament del jazz com a pianista d’una incomparable habilitat i tècnica. Un disc que per a molts és el millor que hagi fet mai, la seva obra mestra. Una obra sorprenent on escoltarem un Corea passejant-se per les seves obsessions expressades mitjançant un fluid i swingant pianíssim: Art Tatum, Bud Powell, Monk,  els aleshores joves MacCoy Tyner i Bill Evans, sense oblidar els seus referents clàssics com Bela Bartok de qui va extreure la seva part més relacionada amb el folklore popular. En definitiva, i amb aquest disc, Corea va encetar un nou concepte de pianíssim cult, car integrava diversos llenguatges musicals amb el fraseig del Jazz. Un disc amb 5 temes, dos a la cara A, “Steps – what was” i “Matrix”, mentre que a la cara B hi ha “Now he sings – now he sobs”, “Now he beats the drum – now he stops” i el curtet i improvisat “The law of falling  and catching up”, on no hi ha espai per balades sentimentals i tot flueix amb un swing i groove moderns i trempera vital increïble, excepte el curtet tema improvisat. Comentar a més, que a la segona part del tema “Steps – what was”, o sigui la part del “What was”, suposo, fa la primera referència musical a la seva vena latin del que després seria el seu primer Return to Forever, músiques que ja van sonar la setmana passada.

Escoltem doncs d’aquest disc el tema que Corea comença amb una preciosa, delicada i llarga “intro” a piano sol, per després afegir-s’hi la resta d’amics amb un bon canvi rítmic i a tot swing, en el tema anomenat..... 

B.2.- Now he beats the drum – now he stops (C. Corea) 10m40s 

Doncs ja heu escoltat quina meravella de música, la d’aquest llarg tema de Corea, del seu més reconegut treball, el d’aquest disc “Now he sings, now he Sobs”. I quina “Intro” més llarga que ens ha fet, de més de 4 minuts, la qual cosa ens diu quines eren ja les seves inquietuds, car, no oblidem els seus dos discs de Piano Improvisations que va fer posteriorment. Una llarga “intro” a mode doncs d’improvisació pura i dura, on l’hem pogut escoltar abastament interpretant els seus amors melòdics i rítmics. Però és que quan hi ha aparegut Vitous i Haynes, a tot swing, tampoc és que reconeguem el que seria la melodia del tema, que segur hi és. Més aviat ens ha semblat que la improvisació ha continuat, ara amb un suport rítmic del més alt nivell. Més vitalt tot plegat pel “walking” de Vitous, mentre que Haynes ha obviat el permanent toc al “ride”, fent doncs un acompanyament gens habitual, marcant de manera irregular la caixa de la seva bateria. Corea ha estat increïble en el seu solo, i ves per on que també ha durat els més de 4 minuts. Potser, la “intro” tenia una determinada estructura, la del tema i solo posterior del líder. I el solo de Miroslav Vitous ha estat també magnífic, brutal, per com de tècnic l’ha fet, també amb una pulsió rítmica increïble, alhora que fraseig d’una creativitat inversemblant. I ves quin tema més impressionant, encabit en el seu projecte més rellevant. 

I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg.

I ara l’acabarem amb el també magnífic.... 

A.2.- Matrix (C. Corea) 6m38s 

Mare de 10 sr, quin tros de tema. No ens estranya gens que aquest projecte sigui el que millor considerat està. Un nou concepte del piano trio, a la manera rítmica de Corea, car Bill Evans va obrir la porta abans, el 1960, amb el seu “Portrait in Jazz”, i també amb la majoria de temes a bon tempo, i algunes balades, on Scott laFaro va sorgir com un nou element solista al contrabaix, fugint de la només funció d’acompanyant. I si la melodia inicial a piano sol és així de curteta, ja heu vist de quina manera l’han desenvolupat, i el líder mateix, ja amb una pulsació brutal, rítmica increïble i amb una mà dreta increïble, brillant pel registre agut, alhora que brillant per la creativitat, velocitat d’execució, escales, arpegis, tot a un tempo força viu, on ens mostra tota la seva tècnica, la dels seus aprenentatges diversos, clàssics i moderns. Acaba al final amb ambdues mans i els acords finals del seu solo. Vitous ha tornat a fer una altre improvisació increïble. Quin gran mestre ja era, i també jove, el gran Miroslav. Un solo a tempo viu, amb pulsió rítmica alhora que mestria per com i amb quina velocitat recórrer la seva berra, i amb quines línies melòdiques i intervals amplis ho fa. Increïble. Després encara hem pogut  gaudir amb uns “quatres” a càrrec del gran Roy Haynes, un altre mestre, que en aquest projecte ha estat clau en la màquina rítmica tot i no fer massa solos. 

I tot i que el disc “Circling In” es va editar posteriorment, al 1975, alguns dels temes es van enregistrar en les mateixes sessions del disc anterior, i per tant, en els mateixos dies. O sigui que d’aquest disc i de la cara A, el tema 1, ”Bossa” i 3, “My one and only love”, es van enregistrar el 14 de març; el 2, “Gemini” i 4, “Fragments”, el 19 de març de 1968, i el 5 “Windows” el 27 de març. A la mateixa data es van enregistrar els temes 1 a 3 de la cara B, “Samba Yanta”, “I don’t know” i “Pannonica”, tot i que a la contraportada del disc els ajunten tots al maig del 1968.  I recordem que encara hi tenim a Chick Corea, piano; Miroslav Vitous, contrabaix i Roy Haynes, bateria, un trio en estat de gràcia. I no oblideu que Vitous va formar part del primer Weather Report. 

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport. 

I ara sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Teresa Tuset....

.....gràcies Teresa per explicar-nos-ho tot d’aquesta manera tan vital. 

I ara farem un canvi substancial, car a finals dels 60s, el 1969, Chick Corea estava immers, com molts músics, en l’aspecte més Avant-Garde i Free Jazz. No oblidem que els 60s va aparèixer aquest corrent del Jazz de la mà de l’Ornette Coleman entre d’altres i que el mateix Coltrane havia avançat en aquest aspecte de la música, com també Eric Dolphy. 

Així doncs que escoltarem un altre tema d’aquestes sessions, ara però a  tot Avant Garde Jazz i que serà el magnífic... 

A.4.- Fragments (C. Corea) 3m59s 

Doncs ara sí que hem fet una passa més endavant. I quina velocitat d’execució de Corea en aquest tema, a tot Avant-Garde, car això no ho podem situar en el Free Jazz. Hi ha de ben cert una determinada estructura, al menys la creada pel líder amb les seves ràpides línies melòdiques. Aquí el veiem com a l’Art Tatum per velocitat, que no per les músiques que sonen. Algú sembla que va dir de Tatum, que seria difícil que algun altre pianista arribés a tocar tan de pressa com ell. El motiu principal ens el mostra Corea ja d’entrada, i després el va repetint amb algunes variacions. I mentre, Vitous, aportant la seva línia de baixos, i Haynes, relativament discret, amb copets a la caixa i alguns puntuals als plats. La brillantor de l’exposició solista de Corea és abassegadora. Ha estat un tema curtet, que per tastar les mels de l’Avant-Garde d’aquest trio de genis, sembla que està prou bé.   

A la tardor de 1968, Chick va substituir a Herbie Hancock al que ja era el 2n quintet de Miles Davis amb Ron Carter, Wayne Shorter i Tony Williams. Al setembre d'aquest any, va tocar el piano elèctric Fender Rhodes en la important i transitòria gravació de Miles, “Filles of Kilimanjaro”, que va assenyalar una nova direcció en el jazz. Entre 1968 i 1970, Chick també va aparèixer en enregistraments revolucionàries de Davis com “In a Silent Way”, “Bitches Brew”, “Live-Evil” i “Live at the Fillmore East”. També va ser un actor clau en el grup electrificat de Davis que va aparèixer davant 600.000 persones el 29 d'agost de 1970 al Festival de la Illa de Wight a Anglaterra (capturat en l'excel·lent documental de Murray Lerner, Miles Electric: A Different Kind of Blue ). Comentar a més que Herbie Hancock va ser el primer en utilitzar el piano elèctric Fender Rhodes el 1968 formant part del segon quintet de Miles i que Chick Corea el va començar a emprar més tard, als primers 70s.

I seguim fent passes endavant, ara amb el disc de Chick Corea, “Is”, editat el juny de 1969 per Solid State Records, aleshores una divisió de United Artists Records, enregistrat l’11 i 13 de maig i produït per Sonny Lester, i posteriorment editat el 2002 per Blue Note. Aquí tenim una colla d’increïbles músics com són Chick Corea, piano, piano elèctric; Woody Shaw, trompeta; Bennie Maupin, saxo tenor; Hubert Laws, flauta travessera, flauta piccolo; Dave Holland, contrabaix; Jack DeJohnette i Horace Arnold, bateria. Aquest és el projecte possiblement més Free que va fer Chick Corea, amb el “Is”, que ocupa tota la cara amb 29 minuts, molt heavy. Però també te el primer de la cara B, “Jamala”, de 14 minuts, el qual tot i començar delicadament aviat arribarà a uns nivells de potència impressionants, alhora que creativitat totalment lliure, a tot Free Jazz, com és tot aquest disc. Aquesta cara B acaba amb dos temes “This” de 8 minuts i “It” d’uns quants segons, el primer potser el menys Free, car fins i tot i descobrim el que seria la seva melodia. Proposo doncs que escoltem els dos darrers temes seguits de la cara B, també a tot Avant Garde Jazz.... 

B.2 i 3.- This & It (C. Corea) 8m44s

Bé, doncs seguim a tot Jazz d’avantguarda, ja ho heu pogut escoltar. I quina canya, amb aquesta formació a quartet en el primer tema, amb en Bennie Maupin, saxo tenor i base rítmica. I amb ell l’han començat, i també amb el nostre estimat Armando qui toca un piano elèctric encara una mica batusser, car va ser afegir-li al piano acústic un sistema electrònic primerenc que li modificava el so, per a gaudi de totes i tots nosaltres. Segons sembla també amb els dos bateristes, cosa que no podem concretar, si hi són o no tots dos en aquest tema, o només en el llarg “Is” de la cara A. Igualment, el tema és brutal, i més per com va de ràpid el “walking” ara de Dave Holland. La màquina rítmica baterística desenvolupa una intervenció solista quasi ja des dels inicis, en una improvisació relativament tranquil·la de control sobre la caixa i plats, i tot amb una determinada mesura acústica. I és que el tema dèiem que l’han començat a duet piano i saxo tenor fent-ne la que seria la curteta melodia del tema, per després deixar un espai com de break, amb tots ells fent frases relacionades amb la melodia. Les improvisacions han començat amb Holland, Corea primer, per després iniciar el contrabaixista el seu magnífic “walking”. Chick ha seguit la seva aportació veloç i creativa, seguint en alguns moments l’harmonia del tema, en d’altres fent unes línies amb arpegis ascendents, i sempre amb una velocitat d’execució impressionant. Maupin s’ha quedat sol al canal dret, amb un so “robust”, i amb un fraseig en l’ona del Jazz més modern. Les seves escales també ens han deixat bocabadats, les seves estridències finals també. Ha deixat respirar el tema, amb silencis entre el seu fraseig, i molt control del so total, com ha de ser. Un gran tema de Corea i grans tots ells, i també en el curtet tema a duet de piano, Corea i flauta, la de Hubert Laws. 

I ell mateix ens diu que: “El concepte de comunicació amb el públic es va convertir en una cosa important en aquells moments. La raó per la qual feia servir tant aquest concepte en aquell moment de la meva vida (el 1968, el 1969 aproximadament) va ser perquè va ser un descobriment per a mi. Vaig créixer pensant només en el divertit que era tintinar al piano i sense notar que el que vaig fer tenia efectes en els altres. Ni tan sols vaig pensar en una relació amb el públic fins a molt més tard ”. - Chick Corea. 

I per separar les seves influències pianístiques, podríem dir que en aquest context Free hi reconeixem els seus mestres Thelonious Monk i Cecil Taylor, mentre que en les músiques anteriors, diguem-ne més assequibles i en l’ona post Bop, hi trobaríem a Art Tatum, Bill Evans, Bud Powell, i el també jove Herbie Hancock, sense oblidar la seva gran referència del pianíssim clàssic, Bela Bartok. 

Poc després de l'històric concert de l’Illa de Wight, tant Chick com el baixista Dave Holland van deixar el grup de Miles per formar primer a trio la que després seria la banda A.R.C. fent un magnífic disc “The song of singing”, editat el 1971 per Blue Note però enregistrat el 7 i 8 d’abril de 1970 als A&R Recording de NYC i produït per Sonny Lester encabit ja en el Jazz Avant Garde. Aquí tenim a Chick Corea, piano; Dave Holland, contrabaix i Barry Altschul, bateria. Amb “A.R.C.” i posteriorment, editarien per a ECM el disc homònim, i encara després, i afegint-s’hi Anthony Braxton als saxos, enregistrarien temes encabits en el Circling In” alhora que farien discos amb la ja autoanomenda  formació “Circle” entre els quals el que va editar també per ECM i enregistrat en directe a Paris el 21 de febrer de 1971, el “Circle – Paris Concert”. 

I d’aquest modern concepte del jazz i disc, proposo que escoltem el tema de Dave Holland... 

A.1.- Toy Room (D. Holland) 5m58s 

Doncs ja heu pogut escoltar que hem seguit amb el mateix esperit lliure i a tot Jazz d’Avantguarda. I si parlem d’això, hem de pensar que hi ha Dave Holland al contrabaix. Ara a la bateria tenim el darrer component dels primers Circle encara a trio, amb Barry Altschul. I de nou, el baterista en l’ona Avant Garde Jazz sembla calcular molt les energies gastades sobre la seva bateria, controlant força la seva pulsió. És més una aportació acústica de sons i no tant la rítmica persistent. I el tema l’han començat piano i contrabaix, amb una melodia curteta i brillant, i aviat els sons brillants dels plats. I també hem pogut escoltar una frase que posteriorment usaria en el seu Return to Forever. Holland ha volat en la seva intervenció, en uns moments, més calmat també, i sempre al costat harmònicament parlant del líder al piano. Aquest ens ha tornat a meravellar per com de brillant ha estat, com de veloç i gràcil, amb l’Art Tatum al seu cap i amb en Cecil Taylor al seu cor. Holland ha tornat a deixar-nos bocabadats en el seu solo, acompanyat una mica pel baterista a base de copets de caixa, i també per Corea amb alguns acords discrets. Un exercici de llibertat més o menys estructurada, on cadascun dels tres membres ha deixat anar la seva creativitat, sense oblidar el veí i company, i per tant amb una determinada harmonia comuna. Un plaer escoltar-los en aquest tema i estat de gràcia. 

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es

 I encara amb aquest projecte, escoltem ara el tema de Corea anomenat... 

A.3.- Rhymes (C. Corea) 6m54s

I amb quin altre tema ens han captivat. I ja heu pogut escoltar com ha començat, amb unes línies marcades i repetitives, les inicials i curtetes,a mode de motiu principal. Després, ai las, el jove Corea ha volat de nou, ara amb una clara profusió i utilització d’ambdues mans, a vegades compartint bogeries i a vegades cadascuna a la seva bola. Ens ha deixat anar una mena de descàrrega de notes, aquelles “sheets of notes”, paquets de notes que ens feia John Coltrane. Mentre, Dave Holland ha desenvolupat la seva línia de baixos improvisada, com també ho ha fet el subtil baterista Altschul. Corea ha volat de nou, gràcil i vital, de la mateixa manera que Holland en el seu espaterrant solo. Amunt i avall de la berra, i amb una més que evident velocitat d’execució, amb pulsió i afinació, esclar. Al final el mestre baterista ha desgranat el seu missatge, amb sons de bateria però també de diverses percussions subtils i delicades. El marcatge al bombo ha estat clavat, perfecte, veloç també, com la seva destresa a la caixa. Tot plegat amb un control de volum adequat, la qual cosa sempre agraeixo, sobretot en els directes. Gran tema de nou, i pel que sembla, de ritmes i tempos, no ens adormirem pas, no.

I amb el Jazz d’avantguarda i  recuperant de nou el “Circling In” amb un tema de les sessions de l’agost de 1970, amb en Chick Corea, piano; Dave Holland, contrabaix, Barry Altschul, bateria, afegint-s’hi ara Anthony Braxton, saxos...i per tant ara ja a quartet, proposo que escoltem el tema de Dave Holland anomenat.... 

C.1.- Starp (D. Holland) 5m24s 

Doncs déu n’hi do ara amb aquest tema tant intens. Tal i com l’han començat doncs ens ha deixat una mica trasbalsats. Amb contundència i velocitat d’execució amb l’Anthony Braxton al saxo tenor i en Chick Corea al piano i amb Holland i Altschull, contrabaix i bateria. No s’han entretingut ni gens ni mica, i ja d’entrada s’hi ha ficat amb tota l’energia. Les maneres pianístiques de Corea segueixen l’ona veloç dels temes anteriors en aquesta ona de Jazz d’avantguarda. La improvisació col·lectiva torna a ser la mare dels ous d’aquestes manifestacions musicals, creatives i en certa mesura lliures, Free, no però en l’ona tant heavy de l’Ornette Coleman. Holland ens ha tornat a mostrar de quina manera dominava la berra, i ho ha fet de nou amb una exposició solista del seu tema. Quin gran mestre que era, i és, car afortunadament encara el tenim entre nosaltres. Barry a la bateria i percussions li ha donat el seu suport, discret, no gens sorollós, controlat, i fins i tot delicat en certa manera. Al final ell mateix, ha fet un solo dels habituals en aquest context, on no hi ha un tempo ni ritmes establerts que s’hagin de mantenir. Magnífic tema de Dave Holland.

I volia acabar tancant el Cercle dels dos programes amb el “Piano Improvisations Vol. 2” car recordeu que vam començar el primer dedicat a ell amb les “Piano Improvisations Vol. 1”, i tot i que aquest el van editar primer, estan enregistrats tots dos els mateixos dies. Però com que també segueix en alguns temes en l’ona Free, aquest disc, el segon de les seves improvisacions a piano solo, el posaré com a penúltim. El va editar ECM el 1972 i enregistrar Jan-Erik Kongshaug, el 21 i 22 d’abril de 1971 al The Bendiksen Studio, Oslo, i el va produir el nostre estimat Manfred Eicher. Un disc amb un tema de Thelonious  Monk i  un altre de Wayne Shorter, mentre que la resta són de Chick Corea. 

Així doncs crec que us agradarà força el tema on Chick Corea s’esplai en l’ona més Free, ara sí en tota l’amplitud del concepte Free Jazz, o si voleu Lliure Improvisació, quasi que més adient, car el Jazz com a estil no l’escoltarem ni massa ni poc, en el tema d’ell anomenat.... 

B.3.- Departure from planet Earth (C. Corea) 7m38s 

Doncs sí, Chick Corea feia aquestes meravelles ara ja fa una carretada d’anys, tants com 50, que es diu aviat. Afortunadament hi va haver alguns músics que varen seguir aquest estil, tot i que no masses, i els que ho varen fer no varen ser gens promocionats. Durant molts anys ha semblat que aquest estil estava mort, dat i beneït, per això, per la poca difusió dels mitjans. Corea i d’altres músics que ho varen fer, tenien, i coneixien la història de la música clàssica-contemporània, americana i europea, i per tant havien escoltat a gent com Aaron Copland, Pierre Boulez, Steve Reich, i uns quants més que varen “revolucionar” el concepte de la música clàssica, la que fins el 1900 hi hagué sobretot a Europa. El que a nosaltres ens semblà “estrany”, “rar”, no era més que la manifestació de la pròpia evolució de la música, trencant una sèrie llarga de barreres iniciades d’alguna manera per Stravinsky i després per Arnold Schoenberg, i el seu “dodecafonisme”, i els seus deixebles que posteriorment el van “superar” per modernitats. I tot això que us dic ho podeu trobar al llibre de l’Alex Ross, “El eterno ruido. Escuchar al siglo XX a través de su música”, llibre que ja va per la 20ena edició. Aquí Corea, i després d’haver escoltat aquest tema atentament, sembla haver-lo distribuït en diverses parts. Una primera on s’esplaia tocant amunt i avall del piano, i de tant en tant marcant algunes notes, amb uns moments plens de colors diversos fets amb energia. Una segona que seria la relacionada amb la repetició d’un motiu de manera permanent i aquí intuïm que hi ha Reich, entre d’altres. I finalment una tercera més íntima en l’ona minimalista, quasi de música concreta, la qual s’eixampla per contundència entremig de la seva exposició, per acabar-la ja delicadament. 

I ara sí, i ja per acabar el programa d’avui, el segon i darrer dedicat a la música de Chick Corea i torno a recordar que amb els meus vinils dels 70s, i per tant situats en aquesta època, i ara saltant-nos un pèl l’ordre cronològic, i només per acabar no tant Frees, recuperem un tema del ”Circling In” i ara amb el tema enregistrat en les sessions del 7 d’abril de 1970 amb la formació a trio  amb Chick Corea, piano; Dave Holland, contrabaix i Barry Altschul, bateria així és que proposo que escoltem el magnífic tema ara allunyat del concepte Free Jazz però ben situat en el Jazz Avant-Garde, el del tema amb tot Modern Swing anomenat.... 

B.2.- Blues connotation (C. Corea) 7m17s 

Doncs déu n’hi do d’aquest magnífic tema de Corea. Un blues que segueix l’ona d’alguns que va fer en aquella època el bo de l’Ornette Coleman. Quina magnífica interpretació de tots ells, potser més remarcable la del líder, que ja s’hi ha posat amb l’empenta que fa estona que li estem escoltant. Un gran tema de Corea iniciat ja amb la melodia i ben aviat amb el seu solo, percussiu, brillant, amb tot un reguitzell de frases curtes ràpides, entretallades per obviar el persistent swing, car en aquest tema no va d’això al menys pel pianista. El nostre estimat Armando ha quallat una altra magnífica improvisació en un tema a tot Jazz d’avantguarda, amb una pulsió i energia brutals, ideal per acabar el programa d’avui. Holland i Altschull tampoc han anat de Swing, i el primer sense “walking”, i ja des dels inicis improvisant també a la seva bola, sense apartar-se però de l’harmonia, com també ha fet el baterista, improvisant i sense haver de fer només de màquina rítmica. Un trio d’asos compenetrat fins el moll de l’os, i en estat de gràcia, llàstima que no va durar gaire, aquest  Circle, però el que van fer va ser extraordinari. Holland ha fet de nou una altra gran aportació solista, potser ha estat un dels contrabaixistes que ha sonat més en un programa del Jazz Club de Nit, i és que avui l’hem escoltat en uns quants solos, tots ells increïbles com ha estat aquest mateix. Corea hi ha tornat, amb la presència i contundència, coses aquestes de prémer les tecles del seu piano d’aquesta manera tan percusiva. Magnífic tema per acabar el programa d’avui. 

Doncs amb aquest Blues, hem acabat el programa d’avui, un pèl heavy, però així havíem quedat, i com que qui avisa no és traïdor, doncs això, que segur no us ha vingut de nou la música força moderna, el Jazz Post Bop, l’Avant-Garde, i el Free Jazz que hem escoltat, temes on Chick Corea investigà, i no només ell, en aquells lliures anys, en alguns aspectes i en segons quins països, els de finals dels 60s i principis dels 70s. Hem fet una bona repassada a aquesta, una de les primeres èpoques de Chick Corea, on l’hem pogut escoltar en diversos contexts i acompanyants, i havent volgut fer-li un homenatge discret, de només dos programes, car, ja sabeu que dins la plataforma Esfera Jazz hi trobareu d’altres podcasts de companys estimats com l’Andreu Fàbregas i en Santi Molina, aquest darrer amb un homenatge de 9 hores sobre la música de Chick Corea. Com sempre dic, “entre tots ho cardarem tot”, i el que no trobis aquí, ho trobaràs allà, i a l’inrevés. Espero de tot cor que us hagin agradat aquests dos programes, i recordar-vos que si no teniu la seva música, ara és un bon moment per aconseguir-la, car, malauradament ens va deixar el 9 de febrer d’enguany per un malparit càncer estrany i rar. Un es pregunta el perquè li va haver de passar a ell. En fi, que descansi en pau, i que sàpiga que sempre el tindrem al nostre cor, cap i ànima. 

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.