Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I després de l’increïble programa de la setmana passada dedicat a fer saber la ignomínia que pateix de fa tres dècades en Keith LaMar, gràcies a l’Albert Marquès, avui escoltareu diversos projectes de l’editorial amiga i estimada Fresh Sound Records i també de FSNT, de l’estimat i admirat Jordi Pujol, amb un micro conte de Carme de la Fuente. I en tots aquests discos, el productor executiu és Jordi Pujol i les gravacions sonores ©Fresh Sound Records per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L.


I començarem de manera molt delicada amb el disc de l’Eden Bareket  a trio i convidada, “Day Dream” publicat per FSNT el 2021 i enregistrat per Michael Perez-Cisneros a Big Orange Sheep a Brooklyn, NY el 23 d'abril de 2021. Mesclat per Matt Marantz. Masteritzat per Pieter De Wagter a EQUUS. Produït per Eden Bareket. Amb Eden Bareket (saxo baríton), Chris McCarthy (piano), Or Bareket (contrabaix). Convidada: Vanisha Gould (veu,  #2, 6 i 10).
 
I aquest és un delicat CD d’11 temes, la majoria balades, temes lents i molt sentits, de sentiment, coses aquestes que va provocar la pandèmia, car aquestes músiques es van enregistrar l’abril del 21 i parit mesos abans al bell mig d’aquella desgràcia. Comença amb un tema de Eli “Lucky” Thompson, el “Deep Passion” a trio, per seguir amb la càlida de veu de Vanisha Gould en un tema de l’Steve Wonder, “If it’s Magic”. I ves per on que hi ha inclòs un tema de Fito Páez “Un vestido y un amor”, molt bonic. I segueix amb estàndards, i un de Johnny Green no massa conegut el “I Cover the Waterfront”; el de Duke Ellington iniciat per Ot Bareket al contrabaix i tema molt delicat “Fleurette Africaine”. Segueix amb el “Nature Boy” de Eden Ahbez i de nou amb la veu de Vanisha, la qual li dóna una profunditat esclatant, una altra meravella, com ho és també el tema que titual el disc “Day Dream”, de Billy Strayhorn. I un tema no massa conegut és el “Jerusalem of Gold” de Naomi Shemer. I com que aquest disc va d’amor, no hi podia faltar el tema de George Gershwin, “The Man I Love”. I un altre tema on podrem escoltar la veu de Vanisha és el “Never Let Me Go” de Evans & Livingston. I el disc clou amb el preciós “Over the Rainbow” de Harold Arlen.
 
I començarem a escoltar-los amb la preciosa composició de Duke Ellington anomenada...
 
1.5.- Fleurette Africaine (Duke Ellington) 4:02.
 
I ja heu pogut escoltar amb quina delicada melodia i música hem començat el programa d’avui. Una cançó que Duke Ellington va encabir en el seu disc a trio “Money Jungle” amb ni més ni menys que Charles Mingus i Max Roach, representants de l’esquerra més radical anti-segregacionista. Duke la va titular “La Plus Belle Africaine” i la va compondre per al “Negro Arts Festival” de Dakar. L’escriptor Peter Lavelozzli la va descriure com una “obra mestre de simplicitat i grandiositat” i això mateix acabem d’escoltar. Iniciada pel contrabaix d’Or Bareket, el germà de Eden, i ja amb la melodia minimalista feta pel piano de Chris McCarthy i ja per seguir el líder amb la seva improvisació. De fet, sembla ben bé que tots tres segueixin improvisant per com escoltem el contrabaix i piano, en una delícia de tema i interpretació, amb tota la malenconia d’aquells moments de pandèmia. Preciós tema per començar-los a escoltar.
 
I el mateix Eden Bareket ens diu això sobre aquest disc:
 
El març del 2020, quan el món s'aturava al meu voltant, em vaig trobar vivint sol per primera vegada a la meva vida. Amb molt temps lliure i sense on anar vaig començar a passar cada cop més temps tocant sol. La meva rutina habitual de pràctica d'exercicis tècnics, escales i ritmes em va semblar una mica redundant en un món on no era capaç de tocar i actuar amb altres músics. No obstant això, la meva necessitat de tocar i fer música era més forta que mai. Vaig aprendre a tocar el saxo i el piano simultàniament per poder experimentar un so més complet, però realment només podia tocar melodies lentes i senzilles, balades. Vaig començar a passar hores practicant només una melodia a la vegada, coneixent cançons de manera més íntima que mai. En lloc d'utilitzar una cançó com a vehicle per a la improvisació, em submergia en la melodia sola, trobant mons sencers en cada nota, igual que havia de trobar nous mons per explorar en el meu nou estat solitari.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I els seguirem escoltant en una altra d’aquestes boniques composicions, i ara amb la veu de Vanisha Gould i tema compost per Eben Ahbez, el conegut..
 
2.6.- Nature Boy (Eden Ahbez) 3:56.
 
I vet aquí quina altra magnífica melodia i veu de Vanisha i d’aquí ve la seva història: "Nature Boy" és una cançó gravada per primera vegada per Nat King Cole. Va ser publicada el 29 de març de 1948, com a senzill per Capitol Records, i més tard va aparèixer a l'àlbum, “The Nat King Cole Story”.
 
El tema va ser escrit per Eden Ahbez com un homenatge a Bill Pester, William Pester, que va practicar les filosofies Naturmensch i Lebensreform [Lebensreform ("reforma de la vida") és el terme genèric alemany per a diversos moviments de reforma social, que van començar des de mitjans del segle XIX i es van originar especialment a l'Imperi alemany i més tard a Suïssa. Els trets comuns eren la crítica a la industrialització, el materialisme i la urbanització combinades amb l'esforç per mantenir l'estat de la natura] i que Ahbez va adoptar. La lletra de la cançó va referència a un grup dels anys 40 a Los Angeles anomenat "Nature Boys", una subcultura de proto-hippies de la qual Ahbez n’era membre.
 
I la interpretació que ens n’han fet ha estat emocionant, per la calidesa i senzillesa de la composició i les seves interpretacions. La melodia l’ha iniciat primer el líder al saxo baríton amb aquest seu so tan profund. I el pianista ha obert la porta a l’entrada de la magnífica cantant Vanisha Gould, ella repetint la melodia, per tan i tan bonica i també melangiosa. I aquest tema, ja sabeu que l’ha cantat tothom i també interpretat de manera instrumental, car és una de les boniques balades que el món del Jazz s’ha fet seves.
 
I seguint amb el que ens diu l’Eden Bareket de com va anar tot plegat.....
El meu únic refugi durant aquella època va ser el Prospect Park de Brooklyn, l'únic lloc al qual podia anar amb seguretat i l'únic lloc que realment no ha canviat. Mentre que a tot arreu se sentia pànic i ansietat, els arbres i els animals del parc semblaven aliens a la pandèmia que s'estava en el món dels humans, o almenys semblava que no els importava gaire. Feia llargues caminades cada dia, intentant absorbir una mica d'aquesta calma mentre feia fotos de tot el que m'envoltava. Notant el canvi lent i constant dels colors dels arbres i dels esquirols, el cant dels ocells, la llum després de la posta de sol, tot va començar a confluir. El meu tren diari de pensaments que circulava per la via exprés es va canviar gradualment a un tren local més lent i després es va alentir una mica més a un ritme de caminar, el suficient per experimentar el moment present mentre encara avançava. Així va passar que, en un moment en què el món estava ple d'estrès, finalment vaig trobar el lloc més tranquil per fer música.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema compost per Livingston & Evans  i de nou amb la veu de Vanisha i tema anomenat...
 
3.10.- Never Let Me Go (J. Livingston & Ray Evans) 4:59.
 
I els acabem d’escoltar en aquesta altra preciosa i melancòlica balada, tema escrit per Jay Livingston i Ray Evans, va ser interpretat per Nat King Cole i molts altres músics, banda sonora de la pel·lícula del 1956, de cinema negre, anomenada “The Scarlet Hour”. I de nou ells tres i ella ens han tornat a captivar. El líder ha fet una “Intro” a saxo baríton, per ja la càlida veu de Vanisha fent la melodia. I de quina subtil manera l’acompanyen Chris McCarthy (piano) i Or Bareket (contrabaix), i esclar, també el líder amb el seu so profund. Ell mateix n’ha iniciat les improvisacions després de la melodia feta per la cantant. El seu discurs ha estat melòdic, tristot per la situació que tots vàrem viure, però amb un bri d’esperança. Uns temes plens també d’amor, la única emoció que pot salvar aquest desgraciat món. Felicitats Eden Bareket, Chris McCarthy, Or Bareket i Vanisha Young.
 
I ell acaba dient-nos què....
Amb això en ment vaig entrar a l'estudi amb el següent concepte: fer un disc sense estrès. A cada pas del procés vaig prendre decisions per facilitar-ho. Vaig triar músics amb els quals em sentia còmode, cançons que m'agradava tocar que no serien tècnicament difícils i arranjaments mínims que deixarien molt d'espai per respirar. Mentre escolteu aquest disc, espero que penseu en els arbres, els núvols i el lent canvi constant del temps, respireu i recordeu que cada nota, cada moment és un món en si mateix. — Eden Bareket (de les notes de l'interior del CD).
 
I després d’aquest magnífic projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. I com sempre, moltes gràcies Carme per la manera com ens ho dius, per la teva dolçor embolcallant les músiques del programa.


I després d’aquesta delicada meravella, seguirem amb un altre CD de FSNT publicat el 2022, el “Mhamdeya” de Wajdi Riahi Trio. Enregistrat per Rudy Coclet al Jet Studio, Brussel·les, els dies 14 i 15 de juny de 2021. Mesclat i masteritzat per ell mateix. Disseny de Basile Rahola. Produït per Wajdi Riahi, Pierre Hurty i Basile Rahola. Amb Wajdi Riahi (piano), Basile Rahola (contrabaix), Pierre Hurty (bateria) i la col·laboració de Jean-Paul Estievenart, trompeta en #4 i Akram Ben Romdhane, oud a #6 Totes les composicions de Wajdi Riahi, excepte #5 d'Henry Mancini.
 
I ara escoltarem tot un seguit de composicions d’aquest pianista tunisià establert a Brussel·les, car aquest trio es va formar en aquesta ciutat, i ell nascut a la ciutat Mhamdeya de Tunísia, i per això el disc es diu com es diu, com a tribut a les seves arrels a la seva ciutat natal. De fet el darrer tema que es diu així, vol ser un reflex de la barreja de sensacions que et colpegen quan t’hi trobes, on hi sents plaer i també molta tristor. És un disc on es palpa la generositat del líder i pianista, Wadji Riahi amb temes llargs, tres amb més de 9 minuts. També passa què la dinàmica rítmica i d’emocions es desboca en molts dels seus temes. I si comencen delicadament, van agafant un tarannà més rítmic i potent, havent-hi també “breaks” diversos on hi apareix la calma, i això ho escoltarem en “Montsouris” i “Back Home”.
 
I ja els començarem escoltant en el tema divers anomenat...
 
4.2.- Back Home (Wajdi Rihai) 6:45.
 
I quin tema més impressionant acabem d’escoltar, sobretot pels canvis rítmics, de tempo i per la manera com l’han anat desenvolupant. Tema iniciat molt delicadament pel motiu principal a càrrec del contrabaixista amic, Basile Rahola, ell de la Catalunya Nord. I ben aviat el tema agafa un tarannà rítmic després dels inicis, però també ens hem trobat ja amb el primer “break” on la calma ha aparegut amb el so present, nítid i precís del piano del líder. El so profund del contrabaix li fa un coixí tou on recolzar-se. També el baterista Pierre Hurty hi col·labora amb una permanent creativitat. I de quina manera el tempo s’ha enriquit de ritme en la fulgurant improvisació de Riahi al piano. Brutal. I ves per on que ha estat el baterista qui s’ha quedat més sol que la una amb el seu espaterrant solo, i què bé que l’ha fet. Increïble composició de Wajdi Riahi i interpretacions de tots tres, ideal per començar-los a escoltar.
 
I seguint amb els comentaris sobre els temes....
Ens ofereix també un tema a piano solo, el de Henry Mancini, “Moon River”, un dels temes que superen els 9 minuts, que déu-n’hi-do per fer-ho a piano solo, on ens mostra la seva capacitat interpretativa. D’aquest tema també hi ha una presa alternativa a trio. I a “Friend’s But Brothers” hi podrem escoltar la trompeta de Jean-Paul Estievenart. Temes amb un tarannà a mèdium tempo on la qüestió rítmica te notables variacions i aquest, el més vital de tempo. I la música farcida de les seves arrels la trobarem en el tema on hi col·labora l’Akram Ben Romdhane  tocant l’oud, i ell, fent una llarga improvisació sol. El tema agafarà un tarannà potent més endavant essent un dels què més impacta. I un dels temes més dolços és el 7é track “Improbable”, molt íntim als inicis i que després s’omplirà de sonoritats, les del trio, tot i que tot plegat molt suau. I a “Piano in the House” hi ha diversitat rítmica també pels canvis encabits i tot plegat també a un tempo força viu. I ja per acabar, el tema que titula el disc “Mhamdeya” on es mixturen aquelles sensacions de plaer i tristor, primer tema que hem escoltat.
 
I ara seguirem amb el tema on hi col·labora el trompetista Jean-Paul Estievenart  i tema anomenat...
 
5.4.- Friends But Brothers (Wajdi Riahi) 5:45.
 
I quin altre brutal tema que ens acaben de fer aquest trio, ara ampliat a quartet amb una gran tasca del trompetista Jean-Paul Estievenart. I aquesta ha estat una melodia molt ben aconseguida, però també la qüestió rítmica és força interessant. Un tema que també ha començat de manera més o menys delicada i que ha evolucionat cap a moments molt intensos. La improvisació del trompetista ha estat molt reeixida, ell que l’ha compartit amb la del grandíssim pianíssim del líder Wajdi Riahi. I ells dos han anat responent les preguntes que feia l’altre, i mentrestant, els dos de la base els han recolzat i incrementat la seva energia convertida en potència pel temps. I tot plegat per arribar a un final força dolç, coses que passen molt sovint en aquest projecte.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I ja els acabarem d’escoltar amb el tema on hi ha una “Intro” a oud a càrrec de Akram Ben Romdhane i anomenat...
 
6.6.- Hymn To Fazzeni (Wajdi Riahi) 9:26.
 
I aquest ha estat un tema impactant i també pels canvis rítmics i de tempo que hi ha hagut. I ja heu pogut escoltar la “Intro” amb l’oud a càrrec de Akram Ben Romdhane, llarga introducció al tema on ha canviat tot amb la melodia a càrrec del pianista i contrabaixista, Riahi i Rahola. I com ha crescut el tema amb la melodia del líder a piano i sembla que doblat també amb l’oud, i amb quina energia ho han fet, i què bonica la melodia. I de nou un “break” rítmic amb moments per a la calma de la mà del pianista. Akram també hi ha col·laborat amb el seu ancestral instrument, i ells dos s’han anat enlairant de manera energètica, creixent els volums, les intensitats emocionals també en una seqüència d’acords in “crescendo” i “decrecendo” alhora que canvis tonals amunt i avall. El baterista ha estat de nou “clau” i ja al final fent-nos una gran tasca solista, on sembla que també hem escoltat percussions diverses potser a càrrec del pianista i/o company del “oud”. I recuperant la melodia ja han encarat el final del tema, acabant-lo de manera molt melòdica amb les cordes fregades a l’uníson. Ideal per ja deixar-los d’escoltar. Felicitats Wajdi Riahi, Basile Rahola, Pierre Hurty, Jean-Paul Estievenart i Akram Ben Romdhane.



I ara farem un canvi estilístic anant uns quants anys endarrere, tot i recuperant gravacions dels anys 50 i 60 i ho farem amb el disc “The Four Faces of Johnny”, Johnny Letman quartet & quintet compacte compilat per Jordi Pujol de dos antic LPs, el primer aquest. Els temes #1-9, de l’LP "The Many Angles of Johnny Letman" (Bethlehem BCP 6053), el Johnny Letman Quintet amb Johnny Letman, trompeta i veu (#3, 8, 9); Kenny Burrell, guitarra; Dick Wellstood, piano; Peck Morrison, contrabaix i Panama Francis, bateria. Enregistrat a la ciutat de Nova York, el 10 de juny de 1960. Enregistrament produït per Teddy Charles.
 
I ara estem situats al 1960 del segle passat, i tot i això, era on el Hard Bop vivia a les seves “anches”, les músiques que ens ofereix aquest trompetista venen d’abans com és el “Mabel’s Dream” a tot Louis Armstrong style i Jazz de New Orleans. Hi ha d’altres temes, també a tot Swing, com el ”Tina” que segueix el tarannà sobretot per com el líder toca la trompeta. I ell també canta a tot Blues en el tema “This Time The Drink’s On Me”. I un tema vital és el tema propi “The Room Upstairs”, on se li reconeixen frases, licks de d’altres temes. I un dels més delicats és “Moanin’ Low” on la seva trompeta amb sordina ens acarona lentament. I una altra delicada melodia és “Violets & Violins” que també ens situa al New Orleans llunyà amb un Swing delicat i gran solo de Burell. I hi ha un tema de l’Ernesto Lecuona i A. Stilman anomeat “Say Si Si” a tot Jazz Clàssic de New Orleans, clàssic, com ho son tots els d’aquest CD. I un altre magnífic Blues cantat per Letman és “Sittin’ Alone Countin’ My Tears”, tema ben tranquil de tempo, una balada, vaja. I més vital de tempo i també cantat és “Get Out Of My Sight”, darrer d’aquest primer LP "The Many Angles of Johnny Letman" amb el seu quintet.
 
I d’aquests toca fer-ne una selecció, o sigui que la faré i per això proposo que els escoltem en aquest magnífic Blues compost per Leonard Feather i anomenat.
 
6.8.- Sittin’ Alone Countin’ My Tears (Leonard Feather) 4:20.
 
I quin canvi musical, oi....I és que el programa d’avui té aquestes coses, les de barrejar músiques actuals de FSNT i les recuperacions d’obres mestres del passat, amb FSR. I quin tros de Blues, “arrastradet” que li’n dic jo. I el líder primer cantant i després amb la seva improvisació fent “cridar” la seva trompeta com si fos una veu castigada, com tantes de milers, la de germanes i germans de raça. Johnny Letman tenia aleshores 43 anys i començaven a conèixer-lo, cosa aquesta que no va evolucionar massa. La seva qualitat com a músic complet era ja inqüestionable, i d’aquesta manera l’hem pogut escoltar, tocant la trompeta i cantant, com un Bluesman. Un bon tema per començar-los a escoltar.
 
Johnny Letman (1917-1992) va ser un trompetista i cantant de la línia tradicional del mainstream, que havia estat a l'escena durant força temps, tocant amb líders com Lucky Millinder i Cab Calloway, abans de prendre protagonisme a finals dels anys 50. Però la seva manca de reconeixement (almenys en els discos) no havia estat, com el destí d'alguns altres mainstreamers, una qüestió per a ser oblidat. Letman mai va ser conegut fins al 1958, quan va començar a treballar al Metropole de la ciutat de Nova York.
 
I seguirem amb una molt bonica melodia i solo de Kenny Burrel, el del tema...
 
7.6.- Violets & Violins (M. Laparcerie & J. Lawrence) 4:18.
 
I amb quina altra bonica melodia els hem escoltat, tema de pel·lícula, semblaria. I quin delicat Swing que ha fet la base rítmica amb el “walking” del baixista Morrison i les escombretes de Panama Francis sense oblidar els acords puntuals del pianista Wellstood. I la melodia l’han feta trompetista i guitarrista, tornant-se la pilota. I ben aviat hem pogut escoltar al grandíssim guitarrista, encara viu, afortunadament, l’immens Kenny Burrell fent una improvisació marcada per la melodia i el bon gust. El so, càlid, el de la seva guitarra  de caixa, una meravella de Gibson. El seu fraseig farcit de Blues ha estat de lo milloret, i és que per a mi és un dels grans de la guitarra de Jazz. I Dick Wellstood l’ha seguit al piano i també seguint l’estela del primer alhora que delicadesa i gust exquisit. I més endavant ha aparegut el líder fent també una bona improvisació marcada per aspectes melòdics per ja finalment recuperar la melodia i acabar-lo amb una llarga nota i final.
 
I els temes #10-13, són del “Cascade of Quartets, Vol.1 & Vol. 2” (Columbia 33SX 1191 i 33SX 1218). El Johnny Letman Quartet amb Johnny Letman, trompeta i veus (#12-13); Dick Wellstood, piano; Gene Ramey, contrabaix i Panama Francis, bateria. Enregistrat a la ciutat de Nova York, el 8 de març de 1959. Enregistrament produït per Stanley Dance. I ara els escoltarem en un tema d’aquest LP i que serà un altre Blues, tema propi i instrumental anomenat...
 
8.10.- The Four Faces of Johnny (Johnny Letman) 8:30.
 
I ves per on que hem tornat a gaudir amb un Blues, un llarg tema instrumental interpretat amb tot el sentiment del món. La seva trompeta amb sordina, als inicis, i el seu so brillant, estrident a voluntat s’escau la mar de bé per aquests tipus de laments. I més encara quan l’ha fet quasi plorar ja sense la sordina, perquè s’escoltés més el seu prec. Una base rítmica fent perfectament el paper d’acompanyants, amb els copets al canto de la caixa pel baterista. I és que en aquesta sessió varen repetir Dick Wellstood, piano i Panama Francis, bateria, essent ara el contrabaixista Gene Ramey. I esclar, ara a quartet, ens hem quedat sense el bo de Kenny Burrell. I pianista i contrabaixista han fet ambdós unes bones interpretacions solistes, seguint ells dos fil per randa l’estructura harmònica del Blues. I ja de nou, i encarrilant el final del tema, hem pogut tornar a escoltar la punyent sonoritat del líder a la trompeta, el bo de Johnny Letman. I quin final de tema més espaterrant, ideal per ja deixar-los d’escoltar.
 
El seu estil de trompeta gran, plena i enganxada es basava en la línia Louis Armstrong-Roy Eldridge, mentre que el seu atac anava des del cruixent, cruixent, fins a l'exuberant extravagant. L'alta qualitat d'aquest conjunt està establert per les personalitats musicals extretes de Letman i el pianista Dick Wellstood, així com per la voluntat i la capacitat del guitarrista Kenny Burrell d'igualar la seva extraversió nota per nota.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I ja acabarem el programa d’avui amb el disc  “BYRD”, The Donald Byrd Sextet”. Aquest àlbum es va publicar originalment el 1956 com a "Donald Byrd Sextet - Byrd Jazz" (Transition TRLP5). Jordi Pujol el va publicar de nou el 2014, i jo el vaig recuperar del seu magatzem per a totes i tots vosaltres. Enregistrat en directe al concert del The World Stage, Detroit, Mi. el 23 d'agost de 1955. Enregistraments originals produïts per Tom Wilson. Amb Donald Byrd, trompeta; Bernard McKinney, eufoni/bombardí; Yusef Lateef, saxo tenor; Barry Harris, piano; Alvin Jackson, contrabaix i  Frank Gant, bateria. Remasterització digital de 24 bits per a  Blue Moon Producciones Discogràfiques S.L.
 
En aquest LP enregistrat en directe el 1955 es nota que la tecnologia d’aleshores no tenia un nivell massa bo, i per això el so, tot i haver-se masteritzat en digital a 24 bits, te algunes deficiències. Tot i això, lo més important és el fet d’aconseguir tornar a publicar un concert històric en directe d’aquella època. O sigui que sempre, sempre li agrairem a Jordi Pujol aquesta tasca seva de recuperar obres mestres del Jazz d’aquells anys.
 
Doncs començarem amb un tema de Yusef Lateef , una preciosa balada...
 
9.4.- Yusef (Yusef Lateef) 5:32.
 
I en aquest concert el líder presentà cadascun dels temes, i aquest que té com a títol el nom de pila del compositor, sembla que va provocar un cert catxondeo entre el públic assistent. Una molt bonica balada d’aquest gran multi instrumentista  el qual ens va deixar el 2013. L’ha iniciat el pianista amb una curta “Intro” i ja d’entrada la melodia del saxo tenor, amb un so profund, un so que es respira. Calidesa en la seva interpretació de la melodia, però també en la seva improvisació, que ha estat molt melòdica. Una sonoritat melosa, que ens ha acaronat tota l’estona que l’hem escoltat, on ell ha estat l’únic vent del tema, havent-lo deixat sol el mateix líder del projecte, cosa que diu molt d’ell.
 
"El trompetista Don Byrd va morir l'any passat, i gairebé no ens vam adonar. En un moment, va ser EL trompetista hardbop, va fer un pont entre Clifford Brown, Lee Morgan i Freddie Hubbard. Se l’escoltà en un milió d'àlbums Blue Note i Fantasy als anys 50 i 60, va treballar amb els Jazz Messengers, i fins i tot va tenir alguns àlbums amb vendes importants. Aquí, el trobem en els seus primers anys, i és una alegria escoltar música tan fervorosa i emocionant que brolla de la seva trompeta.
 
Amb el desastre que era Detroit en aquells dies, és fa difícil imaginar que en un moment la Motor City va ser un centre de jazz a tot swing. En el primer LP, Donald Byrd liderà un sextet amb músics locals en un concert al The World Stage a la bona i vella Detroit en un concert de l'agost del 55, i esclatà! I els artistes de la ciutat natal? Què us semblen Yusef Lateef, Barry Harris, Alvin Jackson, Frank Gant i Bernard McKinney per a una nit de somnni? El tenor de Lateef arriba com un Mach Truck, un camió Mach i tota la banda es balanceja en el “Blues Walk”. La trompeta de Byrd brilla al “Dancing in the Dark” i alguns sons emocionants del carrer emmarquen l'animada via parisina, el tema “Parisian Thoroughfare”. El Bop omplia l'aire aquella nit, i ells es veien com els seus emissaris!
 
I seguirem escoltant-los en el tema compost pel duet magnífic de Arthur Schwartz  Howard Dietz  i anomenat...
 
11.5.- Dancing in the Dark (A. Schwartz & H. Dietz) 7:34.
 
I sembla que aquest tema va ser el darrer del primer passi. "Dancing in the Dark" és una cançó popular nord-americana, amb música d'Arthur Schwartz i lletra de Howard Dietz, que va ser presentada per John Barker amb Tilly Losch ballant a la revista musical de 1931 “The Band Wagon”. La cançó va ser gravada per primera vegada per Bing Crosby el 19 d'agost de 1931 amb l’Studio Orchestra dirigida per Victor Young, romanent a les llistes durant sis setmanes, arribant al #3 lloc i ajudant a convertir-la en un estàndard de Jazz que ha perdurat força.
 
I el tema i melodia són molt boniques cosa que acabem de constatar. El joc melòdic inicial fet entre saxo i trompeta ha servit com a introducció al tema, a la melodia del tema feta pel líder a la trompeta. I Yusef Lateef s’ha encarregat d’encetar la tanda de les improvisacions al tenor, amb un magnífic solo i so, i tot plegat a tot swing gràcies a la secció rítmica que recordarem qui són:  Barry Harris, piano; Alvin Jackson, contrabaix i  Frank Gant, bateria. Donald Byrd també ens ha fet una gran demostració de bon gust en la seva improvisació, i ben bé que sabeu que es va enregistrar en directe, o sigui tal qual. A segons quins músics joves d’avui dia, els costa permetre que s’enregistrin els seus concerts. O són molt massa crítics amb ells mateixos, o hi ha alguna cosa més relacionada amb la inseguretat. I també hem pogut escoltar a Bernard McKinney amb el seu Eufoni, amb un so greu, i instrument més conegut com a bombardí i després d’ell el pianista i ja per encarar la melodia i final d’aquest molt bonic tema de l’Arthur Schwartz.
 
I els dos discos “Transition Sessions” els varen fer Byrd amb el seu amic de la ciutat natal Doug Watkins en una varietat d'escenaris per al segell Transition, de curta durada, amb seu a Boston, els anys 55 i 60. La sessió “Byrds Eye View” del 2 de desembre de 1955 és essencialment el prototip dels originals Jazz Messengers amb Hank Mobley, Horace Silver, Art Blakey, Doug Watkins i Joe Gordon per una mesura addicional de trompeta. Byrd torna a ser una delícia amb la lírica “Everything Happens to Me” mentre l'estat d'ànim és profund i fascinant, Watkins ofereix una introducció de maluc al tema “Dougs Blues” abans que els vents, saxo i trompeta, tinguin l'oportunitat d'estirar-se. El saxo tenor de Mobley és tan fin com uns texans de pana a “Hanks Tune” i ells dos, saxo i trompeta, aletegen com a colibrís harmoniosos i feliços a “Crazy Rhythm”.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema compost pel nostre estimat Clifford Brown i anomenat...
 
12.2.- Blues Walk (Clifford Brown) 6:08.
 
I quin tros de tema i Blues acabem d’escoltar i ja com a cirereta del pastís i per cloure el programa d’avui. Un tema encabit en el "Clifford Brown & Max Roach", àlbum de 1954 dels influents músics de jazz Clifford Brown i Max Roach com a part del Clifford Brown and Max Roach Quintet, descrit per The New York Times com "potser el grup de bop definitiu fins al fatal automòbil de Mr. Brown, accident el 1956". L'àlbum va tenir una bona acollida crítica i inclou diversos temes notables, inclosos dos que s'han convertit des de llavors en estàndards del jazz. L'àlbum va ser inclòs al Saló de la Fama dels Grammy el 1999. I aquí els nostres herois han començat el tema amb tots els vents plegats, trompeta, eufoni i saxo tenor. I ves per on que qui primer ha improvisat és un dels molts grans deutors de l’estil de Brown, car Byrd en va ser un gran admirador alhora que seguidor del seu estil musical. I qui ho ha fet posteriorment ha estat el magnífic so i saxo tenor d’en Yusef Lateef. Un fraseig musculós, força present, obert, i amb un fraseig magnífic on ens mostra tot el seu valor, que malauradament ja no tenim. I l’eufoni ha sonat de nou amb un so força característic, i magnífica interpretació de Bernard McKinney. I el piano de Barry Harris, gran mestre que no fa gaire ens va deixar. I el contrabaix d’Alvin amb les escombretes de Gant, i acords de Harris, han deixat pas als “quarts” entre baterista i resta de músics, i ja per arribar de nou la melodia a càrrec de tots els vents i acabar el tema i programa, que com sempre, espero que us hagi agradat tan com a mi.
 
Igual d’agradable és la sessió de 1956 amb Byrd, Mobley i Watkins amb el seu company de Detroit, Kenny Burrell i amb Duke Jordan i Art Taylor. Watkins és el líder d'aquesta sessió, i els grooves sonen i salten molt bé a “Phil T. McNastys Blues” mentre Burrell es balanceja, Swinga com si el juke joint saltés també en el tema “More of the Same”. Byrd lidera l'última sessió del segon disc ambientat en una altra data del 56, aquesta vegada amb un quartet amb Ray Santisi, Jim Zitano i Watkins. Santisi posa el focus en un parell de temes com són “People Will Say Were In Love” i “Whats New” i et fa desitjar que tingués més àlbums seus. Byrd, una vegada més, agafa el mantell de balades com són “Polka Dots and Moonbeans” i brilla com una sortida de sol a “If I Love Again”. Simplement hi tenim una música deliciosa aquí."
George W. Harris (3 de novembre de 2014). http://www.jazzweekly.com.
 
I us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 15 de desembre que tindrem a Diana Palau, veu amb l’Alejandro Di Costanzo Trio amb ell mateix al piano; Paco Weht, contrabaix i Salvador Toscano, bateria amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina o sigui que us hi esperem com sempre a partir de les 22h.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol. 

 
Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol i avui amb un programa especial dedicat a un projecte humanitari endegat pel pianista Albert Marquès, pianista de Jazz de Granollers resident als EEUU de fa uns quants anys, on s’ha consolidat en les seves tasques docents alhora que establert com a músic de Jazz i de manera personal amb parella sentimental i fills compartits.
 
Heu escoltat la veu de Keith LaMar, pres i aïllat en una presó d’Ohio al corredor de la mort des de fa tres dècades per uns crims que no va cometre. Albert amb aquest “Freedom First” i d’altre gent que va endegar el “Justice for Keith LaMar”, estan duen a terme una campanya a nivell mundial per fer saber aquest cas d’injustícia, que només és un més dels centenars i potser milers més que hi ha als EEUU i molts més que hi deu haver a d’altres països d’arreu del món on encara s’aplica la pena capital, l’assassinat que practiquen i apliquen els diferents estats.

 “Quan hom pensa què és un artista, el més probable és que et vingui a la ment algú que fa servir la imaginació per capturar i transmetre la realitat tal com la veu i la sent. En la major part, allò que fem (o deixem pendent) al llarg de les nostres vides és vist com a insignificant, llevat, o fins que ens veiem empesos en un gresol de circumstàncies adverses i ens veiem forçats a demanar-nos a nosaltres mateixos la força i la concentració necessàries per vèncer obstacles aparentment insuperables. 
 
Escric i dicto aquestes paraules el 22 de gener de 2022, quan queden menys de dos anys per la data proposada per la meva execució, la qual està prevista pel 16 de novembre de 2023. En altres paraules, em trobo al caire de la meva existència, mirant directament l’espantosa foscor que ens espera a tots. És un dilema difícil, no us mentiré, però l’única manera d’afrontar-ho és fer que signifiqui alguna cosa. És precisament en aquest sentit estricte del mot que em considero a mi mateix un artista. És a dir, com algú que intenta obrir camí en el no-res.
 
La música que esteu a punt d’escoltar brolla del terreny de l’impossible, quelcom que en realitat no hauria d’haver estat factible. Independentment de si tinc èxit i aconsegueixo evitar que aquesta gent em mati, vosaltres esteu a punt d’escoltar la meva última voluntat i testament, l’encarnació de tot allò que he suportat, après i conquerit.”
 
I aquetes paraules que heu escoltat recitar a Keith LaMar i després llegides per qui us parla i que l’Albert en va enviar, són l’inici del disc “Freedom First” que avui escoltarem, on hi serà ell recitant, no gaire, i sí al final del programa, però també amb una bona colla de músics dels quals ja us en parlaré. I la veu de Keith LaMar l’hem escoltat gràcies a les moltes insistències i demés accions legals basades sempre amb l’humanitarisme que va fer Albert Marquès per poder aconseguir que Amy Gordiejew en podés fer l’enregistrament des de la presó de Youngstown, Ohio.


I escolteu ara l’”Alabama” de Coltrane...
 
2.2.- Alabama (John Coltrane) 7:14.
 
I aquest tema, John Coltrane el va compondre després de l’assassinat d’unes nenes en aquest estat, assassinat fet per membres del Ku Klux Klan que esclar, va quedar impune com molts més altres. És també el segon d’aquest CD que avui us presento, on  hi hem escoltat a Salim Washington, saxo tenor; Albert Marquès, piano; Scott Colberg, contrabaix i Zack O’Farril, bateria, en un arranjament fet pel propi Albert, i enregistrat per Peter Karl el 2 de gener de 2022 a Brooklyn, NY. I més dades que podreu trobar al blog. Produït per Albert Marquès.
 
I l’Albert s’ha encarregat de fer saber al món aquesta barbaritat, i per això el vam poder veure, a ell i a Erine Corine, Manel Fortià i Marc Ayza a l’Auditori de Granollers l’1 de març d’enguany, i també amb la “presència” per video conferència des de la presó, de Keith LaMar. Al blog us posaré l’enllaç a l’esdeveniment, que tot i ja passat, també explica algunes coses del projecte i hi ha algun vídeo d’algun tema de l’enregistrament del disc.
https://www.teatreauditoridegranollers.cat/ca/programacio/c/3969-freedom-first.html. Però també us convido a veure un parell de temes que vaig enregistrar aquest dia a l’Auditori i per això us deixaré els enllaços al blog del programa:
https://www.youtube.com/watch?v=KRCUiGCSzDI.
https://youtu.be/GYJSX0xR_5g.
 
I en aquest disc hi ha una molt delicada versió del “Resolution” de Coltrane a duet de violoncel i piano, que us posaré seguida del “Tel ‘Em The Truth” amb en Keith LaMar i més músics que després us comentaré..
 
3.4.- Resolution (John Coltrane) 1:36.
4.3.- Tell ‘Em the Truth (A. Marquès & K. LaMar) 3:26.
 
I què bonic i impressionant ha estat el “Resolution” de John Coltrane...

I les primeres paraules d’aquest “Tell ‘Em The Truth” diuen això....

"Ja saps que sempre que penso en totes les lluites i batalles que he hagut d’afrontar al llarg de la meva vida, se’m fa realment difícil d’assimilar. Vull dir què, estic assegut dins d’una gàbia al corredor de la mort, vatua, tan lluny de casa, tan lluny de tot allò que conec. També podria estar assegut a la bodega d’un vaixell d’esclaus. Així és com em sento quan estic tancat aquí dins. Així i tot, de vegades no em resulta difícil veure com tot això pel que estic passant s’assembla al que van patir i sobreviure els meus avantpassats. La veritat és que tinc sort de ser viu, ho dic de tot cor....”



I el “Resolution” de Coltrane el tenim en el seu “A Love Supreme”. I una de les frases que Keith LaMar repeteix i repeteix és la que diu que John Coltrane saved my life. Car per a ell, el fet de llegir, informar-se per entendre què li havia passat, què li havien fet, i el fet d’escoltar música, concretament el Jazz i més encara a Coltrane li va fer entendre encara més que, el que li ha passat a ell, li ha passat també a tota la seva comunitat afroamericana des dels principis de l’esclavitud, i que això que ell viu, és un altre aspecte d’aquella esclavitud. I amb els llibres, estudiant, va poder entendre molts dels aspectes legals de tot plegat i de com l’havien enganyat i manipulat. I aquí hem escoltat a Gerald Appleman, violoncel i Albert Marquès, piano, on ell també n’és el productor i en Peter és qui ho va enregistrar.
 
I en el següent tema del qual jo mateix us n’he dit algunes frases, hi hem tingut a l’Adam O’Farril, trompeta; Xavier del Castillo, saxo tenor; Patricia Brennan, vibràfon; Albert Marquès, piano; Walter Stinson, contrabaix i Zack O’Farril, bateria i també produït per l’Albert.
 
I Keith LaMar va escriure la seva història en el seu llibre biogràfic “CONDEMNED”, que curiosament està imprès per Amazon Italia Logistica i que vaig adquirir el dia del concert a Granollers, conjuntament amb aquest CD.
També l’Albert ha explicat la història des de la seva perspectiva en el llibre “El jazz suena en el corredor de la muerte” (Keith LaMar, un pianista y la realidad de las prisiones en Estados Unidos), editat per Crítica el setembre de 2023 que he adquirit i llegit, i que m’ha deixat estorat per la gran tasca d’investigació que Albert ha fet al voltant dels sistemes penitenciaris, bàsicament el dels Estats Units, sovint comparant-lo amb el de l’estat espanyol, i també amb el d’algun dels països on encara s’aplica la pena de mort.



I seguint amb la guia espiritual que ha tingut i sempre tindrà LaMar al voltant de la immensa figura que és John Coltrane, els escoltarem en el seu...
 
5.6.- Acknowledgement (John Coltrane) 6:22.
 
I aquest increïble tema que Coltrane també va encabir en el seu “A Love Supreme” ens l’han fet Caroline Davis, saxo tenor; Albert Marquès, piano; Scott Calberg, contrabaix i Zack O’Farril, bateria. Produït per Albert Marquès.

 
I l’Esteban Beltran, director d’Amnistía Internacional a Espanya, va escriure el pròleg del llibre de l’Albert Marquès el 26 de juny de 2023. Aquestes són algunes de les seves paraules i reflexions:
 
“Aquest llibre extraordinari reflexiona sobre la injustícia de la pena de mort amb nom i cognoms; no és una amenaça abstracta, no és un problema conceptual sense víctimes ni victimaris sinó que relata, a vegades amb un detall que et colpeja emocionalment, situacions increïblement dures com, per exemple, quan l’estat d’Ohio li fa escollir a Keith el mètode amb el qual vol morir; o la lluita de 30 anys pels seus drets i la seva reclamació d’innocència que es perllonga fins avui mateix quan ja la sentència és inapel·lable. L’estat d’Ohio té un 14% de població afroamericana, però els negres representen el 52% dels presos al corredor de la mort”....
 
I l’Albert també ens explica què els americans dels Estats Units, una vegada han passat per la presó, i per tant ja en llibertat sense cap càrrec, han perdut la possibilitat de votar en les eleccions. I com que la majoria solen ser “negres”, d’aquesta manera seleccionen els votants fent que cada vegada n’hi hagi menys de “negres”.


I ja sabem que el fet de viure no és una tasca fàcil, no, tenint en compta les desgraciades guerres arreu, les desigualtats, les traves socials en determinats països, les injustícies i més concretament la que a ell li toca viure de fa 30 anys, i per això escoltarem què ens diu ell i què ens diuen ella i ells, musicalment parlant en el...
 
6.7.- On Living (Albert Marquès & Nazim Hikmet) 8:18.
 
I en els seus primers 34 segons, ell ens diu això d’aquest poema de Nazim...“Viure no és cosa de riure, heu de viure amb gran seriositat com un esquirol, per exemple. És a dir, sense buscar quelcom més enllà i més important que el fet de viure. Vull dir que viure ha de ser l’únic propòsit de la vostra vida. Viure no és cosa de riure: Us ho heu de prendre seriosament, moltíssim i fins al punt que, per exemple, amb les mans lligades a l’esquena, i l’esquena contra la paret, o si no en un laboratori, amb la bata blanca i unes ulleres protectores, estigueu disposats a morir per altres persones, fins i tot per a aquelles a qui no heu vist mai la cara, encara que sapigueu que viure és el més autèntic, la cosa més bonica. Vull dir que us heu de prendre la vida tan seriosament que fins i tot amb setanta anys, per exemple, planteu oliveres però no pels vostres fills, - perquè encara que tinguis por de la mort, no t'ho creus- sinó perquè el fet de viure acaba prevalent...”
 
I a més a més hi ha hagut Erin Corine, veu; Milena Casado, fiscorn; Albert Marquès, piano; Manel Fortià, contrabaix i Marc Ayza, bateria, tema enregistrat per Marc Piña, el 21 de febrer de 2022 a Girona, mesclat i masteritzat per Milton Ruiz i Albert Marquès, com ho són quasi tots i també produït per l’Albert. I la veu d’en Keith també la va enregistrar Amy Gordiejew a la presó de Youngstown. I ja veieu que aquest tema el van enregistrar pocs dies abans del concert que van fer a l’Auditori de Granollers.


I un altre dels temes que m’han impressionat és el que ara escoltareu amb Roy Nathanson, saxo alt i tema de títol més que evident....”alguna trista merda que els humans ens fem els uns als altres”...
 
7.9.- Some Sad Shit We Humans Do to Each Other (Roy Nathanson) 3:10.
 
I aquest trist tema el va enregistrar ell mateix el 4 de gener de 2022 a Brooklyn, NY i el va mesclar i masteritzar Hugo Dwyer, tema produït per ells dos.
 
I l’Albert ens fa un resum de tot plegat a la “Introducció” del seu llibre, amb paràgrafs com aquest:
 
Keith és negre*....l ell aclareix el per què ha utilitzat aquest terme i no el d’”afroamericà emprat a partir dels 90 gràcies als activistes pro drets civils com el reverend Jesse Jackson...car el DRAE el recull i defineix com....”descendent dels esclaus africans portats a Amèrica. I segueix dient...
I ja era a la presó per matar a un home en defensa pròpia als 19 anys durant un tiroteig entre drogoaddictes i camells i, després d’una revolta a la presó on complia la condemna, va ser jutjat per l’assassinat de 5 reclusos. Després d’un procés ple d’irregularitats i a pesar dels dubtes que plantejava el seu cas, un tribunal format només per blancs -després que la fiscalia rebutgés als altres candidats afroamericans- el va declarar culpable i el condemnà a la pena capital. Porta 34 anys esperant la mort a la seva cel·la. Aïllat. Sense quasi contacte humà i, sorprenentment, sense tornar-se boig. La seva única companyia han estat els llibres i la música, tant, que ha arribat a convertir-se en un especialista en temes com el dret i la història afroamericana i en un gran expert en Jazz. És un autodidacte que s’ha convertit en un expert en un món, en una societat que no coneix de fa dècades. Ha estudiat un país que el va portar a la pobresa i el condemnà. És un especialista d’una realitat que fa molt temps desconeix....Més de mitja vida tancat entre quatre parets, amb una petita finestra per on només veus el sol si t’estires al terra, donen per a molt. I només saber-te innocent, saber-te víctima d’una justícia injusta, saber què és la veritat, pot mantenir-te mentalment sa”.


I un altre tema amb títol més que punyent....
 
8.10.- No Man’s Land (Roy Nathanson & Keith LaMar) 4:55.
 
I en aquest tema hem escoltat a Keith LaMar, veu; Nick Hakim, veu; Roy Nathanson, saxo alt; Albert Marquès, piano; Bam Rodríguez, baix elèctric i Zack O’Farril, bateria,  enregistrat per Nathanson el 7 de desembre de 2021 a Brooklyn, NY i mesclat i masteritzat per Hugo Dwyer.
 
I els primers moments del text recitat per Keith parlen d’això.. i més clar, l’aigua..
Aquesta merda pot posar a prova un home, et fa dubtar sobre què vols, què entens i et deixa tirat en terra de ningú. Aquesta merda pot posar a prova un home, et fa dubtar què vols, què entens i et deixa tirat en terra de ningú.
Aquesta merda pot posar a prova un home, et fa dubtar què vols, què entens
i et deixa tirat en terra de ningú. Navegar per aquesta bogeria requereix molta energia, molt de moviment, un escrutini constant. Els dies sencers floten en peces. La meva feina: reunir els moments, fer que signifiquin alguna cosa.
Però algunes vegades el principi és el final i la part que va aquí apareix fora de la seqüència, obligant-me a avançar a tota pastilla o a tornar de nou al principi.
Naturalment, les coses es tornen confuses i acabo perdent la noció del temps.”
 
I en el llibre de l’Albert hi ha quatre capítols bàsics que són aquests:
1.- La Història de Keith LaMar
2.- La “vida” al corredor de la mort
3.- El poder de la música
4.- Freedom First: la llibertat de la música, on ens els explica fil per randa, cosa que m’ha fet entendre que hi ha un treball molt conscient i ben estructurat d’investigació repassant la seva vida i dificultats per les quals va haver de  passar bàsicament només pel fet de ser “negre” i pobre. També ha estudiat les moltes irregularitats del procés, del judici, com per exemple el pagament quasi míser dels advocats de la defensa, els d’ofici, però també com aconsegueixen fer fora del jurat popular als afroamericans posant-los totes les traves possibles. També quan explica els mètodes d’ajusticiament i com ofereixen als reus, la possibilitat d’escollir la manera de morir. Darrerament sembla que hi ha problemes amb el mètode de la injecció letal, pel fet què, entitats humanitàries anti pena de mor han estat pressionant a les farmacèutiques que fabriquen els compostos, veient-se obligades aquestes a no fabricar-ne.
 
I en La “vida” al corredor de la mort, i en l’apartat “Una política destinada a augmentar els presos.....negres”, ens explica el que va estudiar el sociòleg Bruce Western..”que quasi el 60% dels escolars nois de raça negra nascuts entre el 1965 i el 1969 que van abandonar els seus estudis, varen ser condemnats al menys una vegada a presó per delictes greus abans de complir els 35 anys. I sí, Keith LaMar compleix aquest perfil.


I un dels temes que tocà
John Coltrane és aquest..
 
 9.12.- Afro Blue (Mongo Santamaria & Erin Corine) 8:55.

Erin Corine, veu; Milena Casado, fiscorn; Albert Marquès, piano; Manel Fortià, contrabaix i Marc Ayza, bateria. 

“Somnio en una terra d’on prové la meva ànima. Sento una mà acariciar un tambor. Fills d’esclaus, amos de ningú. Déu és viu i resideix dins de nosaltres.
Tot el que hem de fer és confiar i tenir fe, aturar la bogeria i agrair-li les benediccions que donen forma a les nostres vides. Hem de mirar endavant en comptes de mirar sempre cap al passat, anar més a poc a poc en lloc d’anar tan de pressa, i riure, conèixer-nos millor i tenir el coratge de somniar en dies bonics i en diferents maneres de donar, amb amor... en pau. Somnio en una terra d’on prové la meva ànima. Sento una mà acariciar un tambor. Llavors del plaer, del goig, color de cacau. Fills d’esclaus. La terra dels valents. Afro blue.”
 
I seguint en el mateix paràgraf, l’Albert ens explica com el fet d’haver privatitzat els sistema de presons, ha convertit en un negoci el gestionar les que són privades, que no totes ho són. Això ha provocat que policies hagin entrat en aquest joc empresonant sense cap motiu a persones “negres”. De fet, si el 1970 hi havia més de 350.000 presoners, ara mateix n’hi ha més de 2,3 milions.

I encara escoltarem un altre tema d’aquest gran projecte on hi tindrem a Brian Jackson, piano; Scott Colberg, contrabaix i Zack O’Farril, bateria i anomenat, com no podria ser de cap més manera....
 
10.13.- The Only Freedom (Brian Jackson) 6:11.
 
I aquest tema el va gravar el mateix Brian el desembre de 2021 a Portland, Oregon, i Peter Karl a Brooklyn, NY el gener de 2022. Mesclat i masteritzat per Milton Ruiz i Brian Jackson i produït per aquest darrer i l’Albert Marquès.
 
En el capítol El poder de la música i en l’apartat “El Jazz suena en las calles de Brooklyn”, ens diu l’Albert:
“El primer concert de Freedom First es va fer l’agost de 2020 a la Grand Army Plaza de Brooklyn, durant la pandèmia, amb 25 músics de Jazz professionals. Vàrem tocar durant tres hores amb un calor insuportable i rodejats de policies.... Entre totes les manifestacions i concerts del Freedom First hi ha hagut un total de 70 músics que s’hi han involucrat. És impossible agrair aquí als qui es van involucrar en aquest moviment. Freedom First no és la banda de Keith LaMar i Albert Marquès, és un col·lectiu en moviment...
 
I també a “La trobada a Youngstown” ens explica un dels moments més emotius d’aquesta aventura, la primera vegada que ells dos es van poder veure cara a cara i estar junts en una habitació. El juny de 2021 vaig fer un viatge a la “Penitenciaria de l’Estat de Ohio a Youngstown” per a conèixer-nos personalment -vaig repetir un any després i a l’abril del 2023 el vaig tornar a veure, però aquesta vegada amb la meva dona i els meus fills-.
 
I el darrer capítol, Freedom First: la llibertat de la música ens explica les peripècies que va haver de passar pel fet d’enregistar la veu de Keith des de la presó de Youngstown, car Freedom First és el primer disc gravat amb un convicte del corredor de la mort...Aquest títol, és un ullet a l’àlbum “We Insist! Freedom Now Suite” que va gravar Max Roach amb Coleman Hawkins  i Abbey Lincoln.....La portada d’aquell disc mostra als membres de la banda asseguts davant d’una cafeteria, a fora: els músics són negres, el cambrer és blanc....on els músics se solidaritzaven amb els quatre de Greensbor, activistes negres, que denunciaven la política segregacionista de la cadena Woolworth al sud dels Estats Units.


I ja per acabar el programa i aquest tan colpidor projecte endegat per l’Albert Marquès i tota la colla de col·laboradores i col·laboradors, escoltarem el duet de veu-recitació i text de Keith LaMar i el piano de l’Arturo O’Farril en un tema arranjat per aquest darrer a partir d’un seu tema anomenat “When You There (When They Crucified My Lord)”, i com sempre que parla en Keith, gràcies a l’enregistrament fet per Amy Gordiejew a la presó de Youngstown, Ohio, i tema enregistrat per Peter Karl el 5 de gener de 2022 a Brooklyn, NY i anomenat...
 
11.14.- The Drowned and The Saved  (Keith LaMar & Arturo O’Farril) 5:16.
 
I el títol traduït és: Els Ofegats i els Salvats...i jo us en dic una mica, i la resta ho podreu llegir al blog del programa:
 
Ja saps que en aquest país la majoria de nosaltres vivim enganyats,  convençuts d’estar en el segle XXI, i que d’alguna manera sense haver fet realment el necessari, hem vençut la nostra història. No és veritat. En comptes de penjar gent dels arbres, ara utilitzen el pretès sistema de justícia criminal per realitzar linxaments legals i ens ho prenem com un signe de progrés. Estem confonent la forma amb la substància.
 
Quan vaig emprendre aquest viatge fa vint-i-nou anys, vaig poder escollir entre declarar-me culpable per una cosa que no havia fet o enfrontar-me a la pena de mort. Aleshores tenia vint-i-cinc anys i la idea que hauria de renunciar a la meva vida em resultava una enorme càrrega, una càrrega que no estava segur si podria suportar.
 
No entenia llavors que hi ha una cosa més valuosa que estar simplement viu, encara que ja intuïa que existir no és el mateix que viure. També d’alguna manera vaig comprendre que per estar en pau amb mi mateix, havia de ser fidel amb allò que creia i que per això hauria de pagar un preu altíssim.
 
Després que em condemnessin a mort i m’apartessin en confinament solitari, em sentia com si m’haguessin deixat enmig de l’oceà. Intenteu imaginar-ho: aigua per tots quatre costats i tu sol intentant flotar. És així com un se sent quan està en confinament solitari.
 
En situacions com aquesta, Déu deixa de ser una abstracció, ja no és una cosa aliena del que ets i del que fas. Aquest és el domini dels ofegats i dels salvatsLa vida és molt real aquí i els sentits són més importants per tu que mai abans: allò que veus, allò que sents, allò que pots agafar amb les teves mans són les coses que t’importen més.
 
Aleshores comences a comprendre que, en aquestes circumstàncies, Déu pot ser un tronc a la deriva. Amb això vull dir que les coses més petites poden salvar-te la vida o canviar-te-la. I aquest tronc a la deriva, ja sigui un llibre, un somni, o un estrany qualsevol, que no ha vingut a preguntar-te per la teva raça o religió, sinó que ha estat enviat per fer-te una pregunta més senzilla: Vols viure?
 
Però què significa estar viu? Què estem fent aquí? Si ho pregunteu a Nazim Hikmet, que és un dels meus poetes preferits, us respondrà que: “viure no és cosa de riure”. Això, per a mi significa que nosaltres no venim al món a jugar, a divertir-nos. Si això és cert, llavors puc viure aquí, on soc ara, en el corredor de la mort. Necessitava saber-ho.
 
I el que és més important, necessitava saber que és possible perdre-ho tot i encara ser salvat. En algun moment, vaig haver d’estar disposat a acceptar que la immensitat que tant temia era Déu, el qual existeix dins meu, dintre de tots nosaltres. Per acceptar aquesta veritat, vaig haver d’anar al meu interior i ensenyar-me a mi mateix com no tenir por. Però de què havia de tenir por? De la mort? De l’infern?
 
Bé, com va dir una vegada James Baldwin, “Quan un està contínuament sobrevivint al pitjor que la vida pot oferir-li, al final un deixa d’estar controlat per la por d’allò que la vida pugui fer-li venir”. M’adhereixo plenament a aquesta claredat. L’arc de l’univers moral s’inclina cap a la justícia, se’ns diu. Això pot ser molt útil, però nosaltres, amb les nostres pròpies mans i ment, hem de doblegar-ho. Hem de fer la feina. S’estan morint persones que podrien salvar-se.”
 
I com que aquest disc de l’Albert Marquès és tan colpidor, no he fet referència ni a locals de Jazz ni a discogràfiques, perquè sí que al blog hi trobareu tots els seus enllaços.
 
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
 
I sí que parlant del Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, dir-vos que nosaltres ja fins el 15 de desembre, on tindrem a Diana Palau & Alejandro Di Costanzo Trio, amb Paco Weht i Salvador Toscano amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina us hi esperem com sempre a partir de les 22h.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

blogger templates |