Programa 152 dia 23 de gener de 2014 amb Sarah Vaughan, Tui Higgins, Live et Fizz i Cecil Taylor
2 comentaris
Molt bona nit amigues i amics de Jazz Club de Nit. Avui farem un
programa una mica més complet, presentant-vos quatre projectes diferents.
Novetats només n’hi haurà dues, mentre que repassarem un disc emblemàtic de la
Sara Vaughan amb el Clifford Brown i acabarem amb la cara quatre del disc In
Transition del Cecil Taylor. Us parla, qui fa el programa, en Miquel Tuset i
Mallol.
Sara Vaughan, Sassy pels amics, una de les cantants
més completes de la Història del Jazz. Als 16 anys es va enamorar de la música
de Parker i Gillespie. Als 19 guanya el concurs de l’Apollo i encoratjada per
Ella Fitzgerald i Billy Ekcstine l’animen a continuar i aquest darrer fa que
entri a formar part de la orquestra de Earl Hines, on coneix a l’elit dels
músics boppers, els quals no només l’accepten com a músic sinó que també es
converteixen en els seus admiradors. En aquesta orquestra, va poder substituir
al mateix Earl Hines al piano, tan gran n’era el seu coenixement. Va passar
després a formar part de la big band del Billy Ekcstine, conjuntament amb
Parker, Gillespie i d’altres boppers. Es pren tota una sèrie de llibertats amb
la melodia i el fraseig instrumental que comencen a impressionar als
aficionats. Va enregistrar el “Lover
Man” de la Billie Holiday amb la seva autoritat musical i la modernitat del seu
so. Va enregistrar amb Tadd Dameron. En passar a Columbia, començà la seva
carrera de Pop Song comercial. Posteriorment, el 1950, amb el grup de Jimmy
Jones, on hi havia Miles Davis, i amb arranjaments a l’estil “Birth of the
Cool”, va assimilar plenament l’estètica Cool i va aconseguir el mateix so dels
saxos tenors de l’escola. Amb el Trio de Roy Haynes va aconseguir un gran
triomf jazzístic el 1954 amb el disc “Swingin’ Easy” d’EmArcy, digne de figurar
entre els millors del jazz vocal. El mateix any enregistra el disc que avui
estem escoltant amb el Clifford Brown. I ja el 1957 amb Jimmy Jones i Roy
Haynes el “At Mr. Kelly’s”. Posteriorment enregistra amb Ernie Wilkins i una
pila d’enregistraments comercials. El 1962 Benny Carter aconsegueix els
arranjaments ideals per “The Explosive Side of Sarah Vaughan”. Ja cap el final,
el 1981, va brodar-la amb el Count Basie “Send in the Clowns” i sense gaire
aportació més va seguir fins la seva mort el 1990. A considerar els 23
compactes editats per Mercury/EmArcy que van des del 1954 fins el 1956.
“SARAH VAUGHAN with Clifford Brown”
Enregistrat el 16 i 18 de desembre de 1954 a New
York.
Editat per EmArcy
Produït per Bob Shad.
Una compilació preparada per Polygram Records el 1990
Sara Vaughan, veu
Clifford Brown, trompeta
Paul Quinichette, saxo tenor
Herbie Mann, flauta
Jimmy Jones, piano
Joe Benjamin, contrabaix
Roy Haynes, bateria
Ernie Wilkins, arranjador i director musical.
Poques cantants de l’època van ésser admirades pels mateixos músics de
Jazz, pels Boppers, entre els quals Parker, Gillespie, Tristano, etc. Amb
coneixements d’harmonia i piano, tenia la mentalitat de músic i va improvisar
en scat com poques ho varen fer. Tenia un so molt personal i una qualitat
tímbrica inconfusibles, una gran amplitud de registre i domini del fraseig i
una gran capacitat d’improvisar harmònicament i imaginació per inventar timbres
instrumentals. El públic quedava meravellat per la seva voluptuositat en el
registre baix sobretot en les balades amoroses. Tot i que va passar del Bop al
Cool amb facilitat, també va passejar-se per pels estàndards pop de l’època. La
seva faceta jazzística es manifestava clarament en formacions reduïdes. Al final
de la seva carrera, i per la seva seguretat i una mica de narcisisme, va ser un
pel massa exhibicionista, abusant de la pirotècnia. Acompanyant a les grans
orquestres, els arranjaments varen ser claus per a ella, i Quincy Jones, Ernie
Wilkins i Benny Carter li varen deixar lloc i contrastos tímbrics adequats.
Modificà els textos segons les seves conveniències i fins i tot en suprimia
paraules.
Encetem les músiques d’aquest disc amb el tema April
en Paris....
7.- April in Paris (Harburg/Duke) 6m19s
Quina meravella acabem d’escoltar, i amb quina
delicadesa. Quin magnífic instrument la seva veu; un tema amb una melodia i
lletra força curtes, però que el piano de Jimmy Jones s’encarrega d’omplir amb
poques i també molt delicades notes fent el tema sencer mentre que Paul
Quinichette el “vice-pres” el segon del Lester Young ho fa amb la “A” del tema
i després el gran Clifford amb la “B”, per després acabar-se el tema amb la
volguda apagada veu de la Sassy. Després d’aquesta magnífica balada, iniciarem
el camí dels temes amb swing...com és ara el...
1.- Lullaby of Birdland (Shearin/Foster) 3m59s
Tema carregat de swing arrastrat i cantat a la
perfecció amb les escombretes fregant i fregant...solo de piano amb la mateixa
senzillesa, de contrabaix, bateria per
començar la Sassy a fer els quarts amb flauta, saxo tenor, trompeta, fent un
scat impressionant, baixant fins a uns baixíssims greus, i després tema. Quina
meravella de tema i de veu.
Després d’aquest magnífic tema on la Sarah ha brillat
amb l’scat, seguirem amb un altre tema carregat de ritme, carregat de swing....
En el fulletó intern del disc, en Michael Bourne ens diu:
Cap més altra cantant va estar dotada amb tan gran instrument com Sara
Vaughan. Una veu aguda, profundament baixa, musicalment perfecta, com la seda
el setí, brillant, sempre bella. I com la trompeta que només un metall
enrotllat fins que algú la bufa, La veu de la Sassy era només un element del
seu art. Ella cantava dolç i de manera romàntica. Cantava desganada i bruta.
Sara Vaughan va ser màgica.
Aquesta sessió amb Clifford Brown de mitjans de desembre de 1954, va ser
una de les seves millors aportacions al Jazz i un dels seus millors discos. Ja
havia enregistrat 33 cançons per Mercury en el mateix any, la majoria amb
orquestra, i dels temes més coneguts entre els estàndards i cantats de manera popular. Aquest disc però
va ser com una mena de Jam Session, i Sassy va ser una intèrpret com qualsevol
dels altres, amb el jove lleó de la trompeta, Clifford Brown, el sots president
del saxo tenor, Paul Quinichette, en Herbie Mann, que popularitzar la flauta, i
el seu trio, la secció rítmica de Jimmiy
Jones, piano; Joe Benjamin, contrabaix i Roy Haynes, bateria. Roy Haynes va
esdevenir un mestre acompanyant les cantants, amb tanta flexibilitat i swing i
sempre amb molt bon gust. Roy va tocar amb les tres reines del Jazz vocal,
Billie, Ella i Sarah, i sempre va estar superb en totes les sessions.
6.- He’s my guy (Raye/de
Paul) 4m12s
De quina manera acompanya aquesta magnífica secció
rítmica...Roy Haynes, mestre de les escombretes, i un contrabaix i piano tocant
sota mínims però de la manera justa. El tema interpretat per la Sassy i després
inici de solos amb el Paul al tenor, després el incommensurable Clifford, Jimmy
Jones i un impressionant Herbie Mann, per després tornar-hi la Sarah amb el
tema. I seguint amb el swing el següent
tema.....
Tots els solos a “Lullaby of Birdland” especialment els de Sassy quan fa
l’scat amb els vents i, efectivament, i ella vocalitza al cap i
improvisa sobre la melodia,
es converteix en
un dels vents. I
hi ha abundància
de màgia, tema a tema: el refilet
canta entre el
vers i els cors, de
“I’m Glad There is You”, la cataracta que canta la final de “You’re not the
kind”, el swing fàcil de “He’s my Guy”. Sasy canta al voltant de la melodia a
“Embraceable You” i no com Charlie Parker. Clifford és l’altre element
sensacional, obsessionant en “September Song”, i “Jim”, un magnífic metall que
ressona a “It’s Crazy”. Clifford i Sarah eren el futur del Jazz el 1954, però
Clifford va morir el 1956 en un accident de trànsit. Sarah va cantar encara 35
anys més, millorant fins el final, tot i els seus flirtejos amb la música
popular fins l’abril de 1990 que ens va deixar. Sarah Vaughan va enregistrar
incomptables cançons en la seva vida musical, tot i que ella sempre en volia
enregistrar més i més. És molt bo per a nosaltres poder-la escoltar en les
seves millors interpretacions enregistrades en vinil i posteriorment
digitalitzades. Nosaltres ens hem enamorat de moltes estrelles de la
constel·lació del Jazz però no tan brillants com la Sassy..
4.- You’re not the kind (Hudson/Mills) 4m41s
Un tema d’aquells no massa coneguts però on Sarah
brilla igualment i després d’ella el Quinichette amb el tenor amb una sonoritat
Lesterniana la del Vice-Pres i després l’Herbie Mann i la seva flauta per
després un de impressionant del Clifford. Després tema i cap a casa....Per
acabar posarem el tema....
8.- It’s Crazy (Field/Rodgers) 4m55s
Un altre tema que ens ha situat en el món del swing
en la secció rítmica però en el món del bop amb els solistes, entre ells el
millor dels metalls, al menys el que més m’estimo, l’entranyable
Clifford....que hauria fet si no s’hagués mort...Solo d’ell després del tema
cantat per la Sarah. Solos de piano, flauta, saxo tenor, i melodia final per
acabar amb la veu de la Sarah i el tema de manera sobtada.
Després d’aquesta meravella de disc amb una de les
més grans veus del Jazz i un dels millors trompetistes de la Història del Jazz,
canviarem radicalment d’estil i ens situarem en una altra història. Aquesta és
la d’una cantant dels anys 60-70, filla de militar anomenada Cecilia
(Evangelina Sobredo) nascuda el 1948. Aquesta jove es va educar en diversos
països i va aprendre a parlar l’anglès al mateix temps que el castellà. Les
seves cançons eren poètiques i força ben escrites amb una qualitat literària
molt superior a lo habitual en aquells temps, i amb un clar contingut
feminista. Cançons conegudes d’ella van ser Dama Dama, etc...
Qui ens presenta aquest treball és la cantant Tui
Higgins i el pianista, compositor i arranjador Xavier Monge en el seu disc Cecilia Revisited,
els quals lideren el quintet que va presentar aquest projecte al darrer XX
Festival de Jazz de Tardor a Lleida i on ells hi van participar el 15 de
novembre de 2013.
“CECILIA REVISITED”
TUI HIGGINS & XAVIER MONGE
Editat per Quadrant Produccions Q00049J
Enregistrat als estudis Rosazul per Pau Firpo i Ruben
Moyano entre l’abril i el setembre de 201 a Barcelona.
Produït per Manuel Montañés.
Tui Higgins, veu
Xavier Monge, piano
Jeppe Rasmussen, saxo tenor
Rai Ferrer, contrabaix
Xavi Maureta, bateria
Amb la col·laboració de Jorge Pardo en el tema “Si no
fuera porque”
Totes les cançons són de Evangelina Sobredo alias
Cecilia amb arranjaments de Xavier Monge.
Tui Higgins, professora de cant i multi
instrumentista (flauta i piano) formada en les escoles de música El Masnou i
Badalona amb mestres com Emmanuel Djob, Jean-Paul Wabotai o Mónica Green, compta amb una àmplia i variada experiència
musical a pesar de la seva joventut. Ha acompanyat en concerts a Rosana i
Carlos Baute, Warner Spain, ha actuat a TV formant part dels cors que han
acompanyat a multitud d’artistes; ha col·laborat en discos com “Primital Bells”
i amb “Músicos callejeros”; ha estat cantant i solista en el cor de Gòspel
“Morning singers in the fields” amb els quals ha estat fent una gira per España
i França. Lidera el seu propi quintet amb el saxofonista Santiago Ibarretxe
havent actuat principalment a les sales de Madrid, el Café Central i el Club
Bogui i en el desaparegut Festival de Jazz de Madrid de 2009. El 2011 i als
EEUU a Minnesota va realitzar una sèrie d’enregistraments amb temes propis amb
el productor S. Casey Golden que encara no han vist la llum del sol. Esperem
que aviat la puguin veure.
Escoltem el primer tema del disc...ja amb els primers
sons del saxo del Jeppe, músic habitual a les WTF del Jamboree, les dels
dilluns que organitza l’Aurelio Santos i amic del malaurat Morten Sandholt.
1.- Equilibrista 4m01s
Quin magnífic solo del tenor del Jeppe. Ja vegeu que
aquest disc és una revisió de l’obra de Cecilia en clau de Jazz, amb uns
magnífics arranjaments del Xavier Monge. Escolem ara el següent tema...
2.- Esta tierra 4m11s
La secció rítmica està liderada pel Xavier Monge,
pianista i arranjador, amb la col·laboració dels amics Rai Ferrer i Xavi
Maureta; ambdós músics ens han acompanyat al Jazz Club La Vicentina i segur que
tornaran, en Rai segur ja que vindrà amb el Gabriel Amargant Quintet p
Xavier Monge, titulat superior en piano pel
Conservatori Superior del Liceu i en Jazz i Música Moderna per l’Escola
Superior de Música de Catalunya (Esmuc) ha actuat en festivals de Jazz per tota
la geografia peninsular i ha col·laborat amb músics com Grant Stewart, Bob
Sands, Perico Sambeat, Chris Kase, Joe Magnarelli, David Xirgu i Carme Canela.
Va actuar en el concert inaugural de “Los Circuitos de Música Injuve” el 2000
en el Círculo de Bellar Artes de Madrid fent una actuació memorable. També ha
tocat en el Festival de Jazz d’Eivissa on va compartir escenari amb el trio de
McCoy Tiner.
Ha publicat dos CD com a líder:
“Hotel Orly” de Satchmo en el 2001 i “Altres cançons
a Mahalta” amb Carme Canela de Quadrant Produccions el 2006.
Escoltem ara el tema on el magnífic flautista Jorge
Pardo ens fa una classe magistral de com tocar la flauta, amb la màxima
delicadesa i un llenguatge jazzístic impressionant.
3.- Si no fuera porque 3m30s
Carall, en Jorge Pardo...i la magnífica veu de la Tui
Higgins...i la resta de la formació, és clar...
Magnífic aquí de nou el Jeppe amb el seu tenor, i remarcable la pulsió
rítmica en acords sobre el piano, contrabaix i magnífic en Xavi a la bateria.
Bé, doncs ara deixarem ja aquest projecte per endinsar-nos en el Jazz
instrumental de la mà d’un quartet que va enregistrar el seu disc en un local
que s’ha convertit en un dels llocs més estimats pels músics per fer Jam
Session; estem parlant del Fizz Barcelona.
Aquest és un local situat al carrer Balmes nº83, on s’hi fan entre
setmana diverses Jam i el dimarts correspon a la de Jazz, mentre que els caps
de setmana s’hi pot escoltar música d’autor.
“LIVE at FIZZ”
BAYER-BAUCKMAN-LEITON-ROSA
Editat per FizzBarcelona
Enregistrat a FizzBarcelona el maig de 2013 amb
l’estudi mòbil de Bayer – Leiton.
Marcel·lí Bayer, saxo alto
Tim Bauckman, guitarra
Martín Leiton, contrabaix
Ramiro Rosa, bateria
Aquesta formació ens presenta 5 títols en aquest àlbum, on tres dels
quals són estàndards i dos són composicions pròpies, una del Marcel·lí i
l’altre del Martín.
Escoltarem el primer tema del disc composat el 1938 per Sammy Fain i
lletra de Irving Kahal, el conegut...
1.- Ill be seeing you (S.Fain / I. Kahal) 8m53s
Hem pogut escoltar de quina manera més exquisida toca el saxo alto en
Marcel·lí, seguint els passos del seu mestre, en Lee Konitz, amb el qual va fer
el seu primer treball amb el Nonet, o sigui que es deien Nonitz. Hem pogut
escoltar també a aquest guitarrista tan fi, i tan ben ponderat, en Tim Bauckman,
amb un punteig força nítid i clar, on se li reconeix haver begut de la tradició
de músics com Kenny Burrel, i evidentment el malaguanyat Joe Pass que ens va
deixar ja fa uns quants dies. Martín amb el seu contrabaix demostra de quina
manera domina les harmonies i què bé que ho fa, amb un solo melòdic ple
d’inventiva.
Ara escoltarem un dels temes més emblemàtics de Thelonious Monk...
2.- In a walked Bud (T. Monk) 8m30s
De manera habitual en Marcel·lí és el que comença els solos, i de quina
manera. Amb quins grans intervals juga amb total naturalitat; quin control i
domini te d’aquest instrument, amb el so característic del Cool Jazz, sí aquell
que feia el Paul Desmond, Lee Konitz, i fins i tot amb l’Art Pepper. Tim
segueix la tanda de solos amb el seu so cristal·lí demostrant-nos de quina
manera domina les sis cordes....perquè les quatre les domina totalment l’amic
Martín. Després el Ramiro ens ha fet uns “quarts” amb combinació amb els
companys i ja després tornen al tema, magnífic tema de Monk, el gran Monk.
Acabem ja aquest programa amb la darrera cara, la cara 4 del disc In
Transition de Cecil Taylor. Un disc que hem posat al llarg de quatre setmanes i
que avui acabarem.
Ja em explicat per passiva i per activa qui és aquest monstre anomenat Cecil
Taylor i de quina manera va revolucionar el món de Jazz, participant ell també
del moviment Free. En aquest disc ja s’hi començava a ficar, tot i que no ho va
fer mai de la manera total de Ornette Coleman, per exemple, va enregistrar
magnífics discos i va col·laborar en l’enregistrament de estranyes meravelles
amb la Jazz Composer’s Orchestra, de Roswell Rudd i Michael Mantler.
Un disc editat el 1975 però enregistrat en dues parts el 1955 i el 1959.
Les cares 1 i 2 el 1955 i les 3 i 4 el 1959. Ja he posat les cares 1, 2 i 3 i
també us recordo que és un vinil que he digitalitzat i netejat de sorolls, els
que he pogut, i del qual en posaré avui la cara 4.
“IN TRANSITION”
CECIL TAYLOR
Manufacturat per United Artists
Reeditat per Blue Note Re-Issue Series
Sessions originals produïdes per Tom Wilson
Reedició produïda per Michael Cuscuna
Enregistat el 15 d’abril de 1959 a Novas York
Cares 3 i 4 editades pel segell United Artists
Cecil Taylor, piano
Bill Barron, saxo tenor
Ted Curson, trompeta
Chris White, contrabaix
Rudy Collins, bateria.
Aquest doble LP de 1975 reedita la música a partir de dos dels primers
discos de Cecil Taylor, “Jazz Advance” i “Love for Sale”. Avui posarem la
quarta cara el que seria el “Love for Sale”, si exceptuem el tema de Taylor Carol/Three
Points, però que per a mi és la reedició de la Blue Note en format doble
LP.
Escoltarem tota la aquesta cara seguida amb els temes següents, on hi ha
dues composicions de Taylor i un tema de Cole Porter:
1.- Little Lees (C.Taylor) 9m15s
2.- Motystrophe (C.Taylor) 10m25s
3.- I Love Paris (C.Porter) 5m15s
Doncs això ha estat tot. Espero que us hagi agradat aquest programa fet
amb tota la il·lusió i amb ganes de servir-vos de fil conductor del món del
Jazz als menys assabentats, i als qui ja en sou, espero que hagueu gaudit del
programa i dir-vos que la setmana vinent i tornarem i serà el preàmbul del
primer Concert-Jam que farem el divendres 31 de gener amb el Jordi Gaspar
Quartet, amb Jordi Gaspar, contrabaix; Òscar LaTorre, trompeta; Toni Saigi,
piano i Roberto Faenzi, bateria.
Bona nit i bon Jazz en el Jaç de cadascú.
Molt bona nit a tothom i benvinguts al programa nº 151 de Jazz Club de
Nit. Avui hi tornem amb un programa estàndard pel que fa al contingut, on com
sempre mirem de fer-vos coneixedors de les novetats a la vegada que intentem
repassar àlbums d’aquells grans monstres del Jazz, homes i dones...Per cert, de
cara el proper programa ja ens toca posar alguna de les grans veus del
Jazz...Finalment, i a mode de record a un molt bon músic i encara molt millor
persona, en Natxo Romero, posarem alguns temes del compacte que van fer amb els
Fenicians, el “Stoned Moments” i els quatre temes editats en vinil a 45 rpm del
disc anomenat Late Night Sessions
Comencem doncs amb la pianista Mara Rosenbloom
“SONGS FROM THE GROUND”
Mara Rosenbloom Quartet
Editat per Fresh Sound Records New Talent FSNT 418
Enregistrat el 30 de març de 2011 als estudis
Kaleidoscope Sound Studios, Union City, NJ, USA.
Produït per Mara Rosenbloom
Productor executiu, Jordi Pujol.
Mara Rosenbloom, piano
Darius Jones, saxo alto
Sean Conly, contrabaix
Nick Anderson, bateria
Totes les
composicions són de Mara Rosenbloom.
2.- Whistle Stop 9m36s
Aquesta, aparentment ha fet una pila de riffs enganxosos i molt artísticament
composats, d’aquells dels empleats per compartir un espai personal circumscrit,
però també pot proporcionar melodies de gran abast en l’improvisació. Aquests
dos aspectes del seu tarannà els tenim en evidència en el disc “Songs From the
Ground”, cançons de la terra . Les set melodies van des de soliloquis pensatius
a temes arrelats, i a temes amb blues immiscits de jazz modern.
3.- Small Finds 5m51s
Els actius de Rosenbloom són el seu toc delicat i l'atenció precisa als detalls melòdica ."Relief" i " To Be Alone ", són dues improvisacions a piano solo...una mica com el treball que va fer en Marco Mezquida i el seu “La hora fértil”, que s’hi ha afegit i on la Mara les interpreta a través d’un meditabund fraseig harmònic. Acaben amb relativa rapidesa, però deixen una impressió duradora i tot i ser estudis “petits” com són, la sensació pot ser més musicalment i emocionalment profunda. Les cançons restants compten amb el quartet complet i són una barreja de les fortaleses esmentades de com la Rose toca el piano i les del carnós saxo alto del Darius Jones. Jones té un so que es nodreix del blues i és la contrapartida perfecta de les subtileses temptadores de la líder.
4.- Unison 9m55s
Els acompanyen el contrabaixista Sean Conly i el baterista Nick Anderson els quals, amb Rosenbloom que texturitza aquestes melodies, proporcionen un ampli suport als músculs de Jones. No obstant això, el quartet fa servir les seves veus contrastants per explicar històries fascinants. " Whistle Stop " és una mena de viatge en tren que permet a cada membre transmetre la seva pròpia interpretació dels llocs d'interès, mentre que "Small Finds" és un peça més innocent amb estructures més simples. " Unison " i "Common Language" són dues cares molt diferents d'un mateix ethos del grup, el primer és més aventurer mentre que el segon té un enfocament més cerebral i emotiu. La cançó tracta de fusionar tots els ingredients en una sola peça, però és una mica massa ambiciosa i s'allunya una mica de la sensació general de la sessió. Tot i això, Songs From the Ground és un bon disc on es pot palpar com Rosenbloom ofereix l'estructura i Jones subministra l'energia"
Això va dir l’Elliott Simon el juny de 2013 a The New York City Jazz Records
Ara hi tornem amb el gran Cecil Taylor i aquell magnífic doble LP “In
Transition”. Un disc editat el 1975 però enregistrat en dues parts el 1955 i el
1959. Les cares 1 i 2 el 1955 i les 3 i 4 el 1959. Ja he posat les cares 1 i 2
i també recordo que és un vinil que he digitalitzat i netejat de sorolls, els
que he pogut, i del qual en posaré avui la cara 3.
“IN TRANSITION”
CECIL TAYLOR
Manufacturat per United Artists
Reeditat per Blue Note Re-Issue Series
Sessions originals produïdes per Tom Wilson
Reedició produïda per Michael Cuscuna
Enregistat el 15 d’abril de 1959 a Novas York
Cares 3 i 4 editades pel segell United Artists
Cecil Taylor, piano
Bill Barron, saxo tenor
Ted Curson, trompeta
Chris White, contrabaix
Rudy Collins, bateria.
Aquest doble LP de 1975 reedita la música a partir de dos dels primers
discos de Cecil Taylor, “Jazz Advance” i “Love for Sale”. Avui posarem la
tercera cara el que seria el “Love for Sale”, si exceptuem el tema de Taylor Carol/Three
Points, però que per a mi és la reedició de la Blue Note en format doble
LP.
S’ha escrit molt, però encara es difícil posar-hi paraules al que
representa la manera de tocar el piano de Cecil Taylor. Ha estat enormement
discutit i acusat pels seus detractors d’imitar la música contemporània
occidental. Ell però respon que fa una música basada en la seva tradició cultural com a afroamericà, i no en
cap altra més. Taylor és un pianista clau en la música del segle XX, marginat
de l’èxit comercial, Cecil Taylor ha prosseguit la seva carrera de manera
independent on ha sabut exposar les seves emocions a partir de la seva gran
energia vital. Ha extret un “magma sonor” evolutiu amb la seva música i la
manera de tocar el piano, on ha unit les seves arrels africanes amb la poesia
de l’abisme i el sentit de l’aventura amb el vigor de la dansa.
Persona de diverses inquietuds intel·lectuals, Cecil Taylor va
col·laborar amb gent com Friedrich Gulda, Max Roach o Mary Lou Williams.
L’interès per la dansa li ve de la seva mare, ballarina, pianista i violinista.
En diverses ocasions, Taylor va actuar amb ballarines, o fins i tot ell mateix
havia practicat la dansa a l’escenari, a més a més de recitar la seva poesia.
Als anys setanta, Cecil Taylor va quedar entronitzat com una icona de la
música improvisada, sobretot a Europa, amb concerts per a piano solo, o amb el
seu grup Unit, per on passarien Raphé Malik, David S. Ware, Sirone i Ronald Sannon
Jackson. Alguns dels seus discos són “Indent” (1973) i l’extraordinari “Silent
Tongues – Live at Motreaux” (1974), ambdós a piano solo i publicats per
Freedom; o “Dark to Themselves” (1976, Enja), “Live in the Black Forest” (1978,
MPS), “Cecil Taylor Unit” el 1978.
(De la Guia Universal del Jazz Moderno, Giner, Sardà i Vázquez)
Energia, percussió, moviment (o dansa): tres constants que ell s’esforçà
en fer de la millor manera, amb una mena de frenesí preparatori més proper a un
entrenament esportiu que de l’acadèmica repetició (és així com alguns li han
comentat les performances dels seus concerts); tot això amb l’ànim de poder ser
fulgurant, assolir la perfecció en el moment de la producció i/o improvisació,
d’aconseguir una absoluta llegibilitat fins i tot en els tempos súper ràpids i
frenètics – en això, es desmarca encara que un no s’ho cregui de la recerca
d’un Martial Solal, així com també actualitza i hipertrofia els focs
artificials de l’Art Tatum. Tot això ho fa amb, particularment quan fa els
solos, un mode de desenvolupament,
d’expansió per acumulació i efectes d’acceleració – d’una manera de preludiar a
passos comptats (sobre la punta dels peus) com si fos una mena de dansa sobre
el teclat, com una exploració de l’espai improvisacional , on els paroxismes i
les tensions evoquen una possible tetanització...
(Textos de la traducció de Dictionnaire du Jazz (seguir en els propers
programes))
Escoltem ja d’una tacada aquesta cara 3 del doble LP amb els següents
temes enllaçats....
1.- Get out of town (Cole
Porter) 9m15s
2.- Carol/Three Points (Cecil Taylor) 8m20s
3.- Love For Sale (Cole
Porter) 8m25s
Ja per finalitzar aquest programa i fer-ho de manera festiva,
considerant que li faig un homenatge al Natxo Romero al qual vàrem acomiadar un
11 de setembre de 2010, posaré els quatre temes del vinil recentment produït
per Jordi Manyà i Marc Tena referent a les darreres sessions que van
enregistrar els The Fenicians amb material inèdit fins ara a més a més d’alguns
temes del compacte que va fer amb ells l’Stoned Moments.
THE FENICIANS - “LATE NIGHT SESSIONS” E.P. 10”
The Fenicians és un grup que va néixer l´estiu del 2003 quan els
components de Dr. Calypso Jordi Manyà i Enric Grau després de gravar el disc de
Dr. Calypso “Mr. Happiness” van decidir fer versions instrumentals d'alguns
temes inclosos en aquest disc amb el seu amic i arreglista del disc Natxo
Romero. Aquestes sessions van anar derivant ràpidament en un nou projecte
orientat cap al ska-jazz al qual s'unirien Marc Tena (multiinstrumentista i
productor) com a guitarrista i teclista, Oriol Moregó “Pitu” (cantant
d'Skatalà) com a cantant i “toaster” i Eric Herrera a la batería.
Amb aquesta formació es va gravar el primer disc (“Stoned moments”,
2007), compost bàsicament de versions de
modern jazz (Wes Montgomery, Sonny Rollins, Hank Mobley, etc.) en clau ska així
com alguna recreació instrumental de clàssics del reggae jamaicà. Després
d'editar aquest disc, s'incorporava al grup Joan Díaz (teclats i piano).
Amb aquesta formació el grup va oferir uns quants concerts i va seguir
treballant intensament a l'estudi. Fruit d'aquestes sessions és el disc “Late
night sessions” que recull la faceta més ska-jazz del grup, recreant quatre
clàssics com són “Doxy”, popularitzada per Sonny Rollins, “Serenade to a
cuckoo” de Roland Kirk, “Sweet honey bee” de Duke Pearson i la composició de
Quincy Jones amb arranjaments de Natxo
Romero “Stockholm sweetnin'”. Per a les mescles d'aquests temes es va comptar
amb la col.laboració del reputat productor Mike Mariconda que va saber captar a
la perfecció la mescla entre el modern jazz i l'ska “vintage” que era un dels
trets característics del grup. Per mantenir aquest esperit es va decidir editar
els quatre temes en vinil en format E.P. de 10 polzades.
Si bé The Fenicians es va caracteritzar en un inici per desenvolupar el
concepte de ska-jazz, també s'havíen anat incorporant altres ritmes com el
reggae, l' early reggae o l'ska a la “two tone”. Així doncs, “Late night
sessions” només recull, en certa mesura, una de les diverses facetes del grup.
El grup va seguir treballant a l'estudi i als escenaris, tot i que amb
alguns canvis de formació. Tot això es va veure tràgicament interromput amb la
mort el setembre de 2010 del flautista i saxofonista Natxo Romero, després de
la qual el grup va decidir no seguir endavant. En homenatge al company
desaparegut però, es va decidir seguir treballant amb tot el material
enregistrat a l'estudi i anar mesclant i publicant tota la producció gravada
durant tots aquests anys d'intens treball.
Així doncs, “Late night sessions” és la primera mostra de tot el
material que The Fenicians té previst anar editant en els propers anys.
DISCOGRAFÍA
-
“Stoned
moments” (K-Industria cultural, 2007). CD
-
“Embolingats:
Un tribut a Skatalà” (Amb el tema “Capità Six”. Black Borinot Records, 2010).
CD.
-
“Late
night sessions” (Mesmerian3 Records, 2013). EP 10”.
“STONED MOMENTS”
The Fenicians
Editat per K Industria
Enregistrat als estudis Xatstudios i Meteosat de
Barcelona entre el maig de 2003 i el maig de 2006.
Agraïments a Manel Miquel de Meteosat.
Produït i arranjat per The Fenicians (J. Manyà i M.
Tena)
The Fenicians són:
Oriol Moregó,
Veu
Natxo Romero, saxo tenor i flauta
Enric Grau, trombó,
Marc Tena, guitarra elèctrica i piano
Joan Díaz, piano
Jordí Manyà, baix elèctric
Eric Herrera, bateria
Comencem amb el tema que títol a l’àlbum....una composició pròpia del
Natxo, Enric, Marc i Jordi....lletra i música...
5.- Stoned Moments 3m13s
The Fenicians fan Ska-Jazz-Reggae, són una banda de Barcelona amb
membres dels grups Dr. Calypso i Skatalà
Abans pèro unes ratlles extretes de Enderrock en motiu del traspàs del
Natxo fetes un dia després del seu decés.
Ahir va morir a Barcelona el músic Natxo Romero, saxofonista d'Skatalà
des de 1991. Romero, músic professional des dels setze anys, va patir un
vessament cerebral el passat 1 de setembre. Arran d'aquest fet, Skatalà
ha decidit suspendre el concert previst pel proper 18 de setembre a la sala
Faktoria d'Arts de Terrassa. No hi ha encara una decisió oficial presa sobre la
resta de la gira de retorn del grup, que enguany celebrava els 25 anys de la
seva creació.
Romero havia tingut des dels anys noranta un paper destacat en l'àmbit de la música jamaicana feta a Catalunya. A més de la seva militància a Skatalà, també formava part del combo The Fenicians i havia treballat com a arranjador en diversos treballs. De fet, l'EP que és apunt de publicar El Belda i el Conjunt Badabadoc compta amb una secció de vents arranjada pel propi Romero.
Romero havia tingut des dels anys noranta un paper destacat en l'àmbit de la música jamaicana feta a Catalunya. A més de la seva militància a Skatalà, també formava part del combo The Fenicians i havia treballat com a arranjador en diversos treballs. De fet, l'EP que és apunt de publicar El Belda i el Conjunt Badabadoc compta amb una secció de vents arranjada pel propi Romero.
Escoltem ara el magnífic tema de la Billie Holiday i Herzog amb
arranjaments de Natxo, Enric, Marc i Jordi.
8.- God bless the child (Holiday/Herzog) 8m04s
Haig de dir que el record que en tinc del Natxo, ja molt llunyà, es
remunta en el temps a les acaballes dels anys 70s inicis dels 80s....Jo era
tècnic de so d’una escissió dels Carretera i manta...per allí hi havia el líder
en Cesc Martí guitarra i composicions, la Citat (Felicitat) que tocava els
teclats, en Jaume Sitges al baix elèctric, en Lluís Foyé, bateria i també el Natxo que amb el seu saxo feia els
vents..Aleshores el Natxo venia amb una joveneta molt maca, la seva xicota, i
que era la Carme Canela, ves per on...Recordo al Natxo com m’imagino que tothom
que el va conèixer, sempre amb un gran somriure i amb molt bona predisposició a
fer música. Després ens vam anar veient al Festival de Jazz de Barcelona, al
Palau, ell sempre amb la Carme....i sempre
que em veia comentava.....Eps tio, que sempre estàs igual...xerràvem una
mica i cadascú cap a casa....La retrobada va venir arrel del meu retorn al món
musical al capdavant de l’actual projecte del Jazz Club La Vicentina i l’invent
del Festival de Jam Sessions amb les escoles de música. Vaig anar a parar al
Taller de Músics després de demanar-li al Xavi Figuerola si el coneixia (en una
de les sessions de lindy hop a l’Apolo). Al Taller ens vam retrobar, ell sempre
amb el seu tarannà simpàtic, i al JazzSí que vam anar a fer una cervesa...En
una altra ocasió que vaig tornar al Taller, vaig escoltar com em cridaven des
d’una aula, i era el Natxo, que somrient em saludava des de darrera dels vidres
de la finestra. En motiu del seu comiat al Tanatori de Collserola, vaig
escriure unes quantes ratlles que vaig deixar penjades per sempre més al blog
del Jazz Club La Vicentina i aquí us en deixo l’enllaç:
Ja per acabar aquest primer tast de la música de The Fenicians, us
posaré un altre estàndard que ells van saber tant i tant bé arranjar a mode
ska-reggae-jaz...el
10.- The Shadow of your smile (Webster/Mandel) 7m01s
I ara acabem amb el darrer disc que han produït els seus amics amb
quatre temes enregistrats....tot i que sembla que hi ha força més material enregistrat
i a punt de ser editat....
“THE FENICIANS”
Late Night Sessions
Enregistrat per Marc Tena al Red Bell Studio entre
2007 i 2008
Mesclat per Mike Mariconda l’abril de 2013
Produït per Jordi Manyà i Marc Tena
Arranjaments dels vents fets pel Natxo Romero
IN MEMORY OF NATXO ROMERO
Escoltame-los d’una tacada...
1.- Serenade to a cucko (Roland Kirk)
2.- Stockholm Sweetnin’ (Quincy
Jones)
3.- Doxy (Sonny Rollins)
4.- Sweet Honet Bee Duke
Pearson)
 |
| Ivó Sans, Cèsar Joaniquet, Masa Kamaguchi, Marcel·lí Bayer |
Bona nit amigues i amics del Jazz Club de Nit....el programa d’avui serà
un programa especial dedicat a diverses actuacions enregistrades per qui us
parla i que es van fer al Jazz Club La Vicentina i al Jamboree Jazz Club. La
que vàrem fer a casa nostra va ser la del darrer concert protagonitzat per
l’Ivó Sans Quartet amb Ivó Sans, bateria; Cèsar Joaniquet, saxo tenor;
Marcel·lí Bayer, saxo alt i Masa Kamaguchi, contrabaix. Una formació, el títol
de la qual va ser Ivó Sans convida.....on els convidats van ser la resta de
músics. Varen venir a presentar el seu
darrer projecte en disc enregistrat el maig del 2012 a l’Heliogàbal, a Gràcia.
Escoltareu doncs una part del concert enregistrat i després escoltareu el
concert del Jamboree amb els Tres Tenors, nom evocador. Anem a escoltar a l’Ivó
Sans, Cèsar Joaniquet, Marcel·lí Bayer i Masa Kamaguchi.
1.- Ivó Sans, Cèsar Joaniquet, Marcel·lí Bayer, Masa Kamaguchi
 |
| Els Tres Tenors |
2.- Lluc Casares, Gianni Gagliardi, Cèsar Joaniquet, Xavi Torres, Vic Moliner, Joan Terol
Subscribe to:
Missatges (Atom)
