Programa 175: David Mengual Free Spirits Big Band "Vertebrats" iGianni Gagliardi "Nomadic Nature"; dimecres 1 d'octubre
0 comentaris
Bona nit a tothom i benvinguts totes i tots al programa nº 175 de Jazz
Club de Nit, programa que fem des de Ràdio Sant Vicenç 90.2 i que podeu
escoltar online a l’adreça de la nova pàgina web: radiosvh.info i a
partir d’aquí prémer el directe.
Avui us presento un parell de novetats dels nostres músics.....la
primera l’obra magna i tercer treball editat de la Free Spirits Big Band al
capdavant de la qual hi tenim al mestre del contrabaix, reconvertit a vegades
en pianista i director d’orquestra, en David Mengual. i després la del gran
saxofonista i compositor Gianni Gagliardi.
Aquest és el tercer projecte de la Free Spirits Big Band liderada pel
David Mengual i amb obra musical de Toni Vaquer, gran pianista ara per ara a la
millor escola de música del món, a la Berklee School of Music de Boston i a qui
vàrem tenir l’any 2010 en el 1er Festival de Jam Sessions representant al
Conservatori del Liceu amb el quintet Shrunk, on hi havia Joan Mas, saxo alto;
Alberto Pérez, trompeta; Juan Pablo Balcázar, contrabaix i Santi Colomer,
bateria, tots ells magnífics músics i ves per on que el Joan també participa en
el projecte de la Free Spirits...
Ja que aquest magnífic projecte consta de dos compactes lo seu és que us
en posi un de sencer i ja que tindreu fam de més, així l’adquirireu i el podreu
escoltar sencer....de passada ajudareu aquest col·lectiu de músics a
desenvolupar més projectes...jo mateix, aquest Vertebrats el vaig comprar a la
paradeta que hi havia al S.A.T. on els vaig anar a veure conjuntament amb el New
Cat Ensemble de Joan Díaz el dissabte passat dins del Festival de Jazz de Sant Andreu, idea original de Joan
Chamorro...
Del misteri i l'opacitat a la celebració èpica, festiva, de l'intimisme
a l'impressionisme, l'últim treball de la David Mengual Free Spirits Big Band,
Vertebrats, és un viatge musical i visual de sonoritats compartides. El
conformen unes petites composicions, originals i versions, articulades en sis
suites que neixen de la ploma de Toni Vaquer. No és casual el nom de
Vertebrats, que ens remet a una necessitat d'adaptació, d'evolució, al fet de
deixar constància, ja sigui paleontològica o discogràfica, a cossos amb dues
parts simètriques, perquè d'alguna manera les suites són tot això. Aquesta
necessitat d'evolució s'ha anat manifestant en el directe de la Big Band al que
s'ha incorporat, de manera natural, la dansa i la coreografia de Juliette
Louste i Tura Gómez. Canicas, La ira del bosc, Cims escarpats, Teràpia número
1, Climbing the robles peak, Plaga de ratas, Crónicas de saturno, Free Spirits,
Irache, Black dog, Hey Joe... així es titulen algunes de les cançons que
conformen aquest viatge i que reclamen ser compartides.
Aram Montagut
“VERTEBRATS”
David Mengual Free Spirits Big Band
Enregistrat per Toni Paris el 22, 23 i 24 de maig de
2014 als estudis 44.1 de Girona.
Mesclat i masteritzat per Toni Vaquer i David Mengual
als estudis Polidor de Sant Adrià del Besòs el juny de 2014.
Produït per David Mengual
Productor executiu Iñaki Sandoval
Una producció de BeByNe Records.
Direcció musical: David Mengual.
Composició i Arranjaments: Toni Vaquer
Coreografia: Juliette Louste
Dansa: Juliette Louste i Tura Gómez
Intèrprets:
Miguel “Pintxo” Villar - Saxo alt, tenor i soprano
Gonzalo Levin - Saxo tenor i flauta
Joan Mas - Saxo alto i flauta
Juan Clavero - Saxo tenor i harmònica
Àlvar Monfort i Natsuko Sugao - Trompetes i fiscorns
Iván González - Trompeta i trompa
Aram Montagut i Marc Joaniquet - Trombons
Amaiur González - Tuba
Lina Lomanto - Piano
Enric Peinado - Guitarra elèctrica
Àlex Reviriego - Contrabaix
Josema Martín i Oriol Roca - Bateries i percussions
Un projecte amb 6 suites repartides en els dos compactes i de les quals
escoltarem les del primer compacte, les Suites 1, 2 i 3.
Comencem amb la Suite nº 1 composta de les següents cançons.....
1.- Canicas
2.- En Patufet i sa lletuga
3.- L’ira del Bosc
4.- El resumen
5.- Guantanamo Cell Block (Toni Vaquer) 9m41s
Comentar aquesta bellesa se’m fa força difícil però sí dir-vos que
escoltareu això i molt més i sovint encabit dins del concepte de música
contemporània amb arrels diverses fins i tot en el free jazz en un extrem i en
l’altre en la música clàssica...i entremig tot el vessant divers d’estils
d’això que tant ens agrada i que es diu Jazz....i això que escoltem és Jazz?
Doncs segons Sonny Rollins, els rappers i hip hoppers no ho saben però fan Jazz...o
sigui que sí que ho és també això que escoltem...paraula de Sonny.
Després de Menta, Diari Sonor i Univers Evans; a Vertebrats, la Free
Spirits Big Band segueix apostant per la improvisació i el risc amb un grup
humà molt consolidat. La gran novetat de Vertebrats és la incorporació amb
naturalitat de la dansa contemporània al llenguatge de la orquestra. Dues
ballarines de primer nivell interactuen com un músic més amb la banda per donar
forma a la obra del talentós pianista mallorquí Toni Vaquer, sota la direcció
musical i artística de David Mengual. Vertebrats suposa la consolidació del
projecte Free Spirits en la recerca continuada d’un so únic i diferent en el
panorama de les Big Bands.
Vegem ara els diversos premis que han obtingut i algunes de les
actuacions...
Premis:
· Millor grup de l'any 2011 dels premis de l'AMJM 2011.
· Nominació a millor nova proposta dels premis JAÇ 2012.
· Premi de la crítica JAÇ 2012.
Actuacions:
· Casa de Cultura. Sant Cugat - 17 de desembre 2010.
· Vermut Jazz. Sala El Siglo, Sant Cugat -
Concert mensual de gener a
desembre des de 2011
· Centre Cívic de Sarrià. - 24 de febrer 2011
· 18è Festival de Jazz de Banyoles. - 29 de maig 2011.
· L’Auditori BCN. Barcelona – 5 de juny 2011.
· Cafè del Conservatori del Liceu, Barcelona - 9 de juny 2011.
· Plaça del Jazz FM, Sant Cugat - 29 de juny 2011.
· Jamboree, Barcelona – 30 de desembre 2011.
· Auditori de la Pedrera - 6 de maig 2012.
· Claustre del Monestir St. Cugat - 15 de juny de 2012.
· Teatre de la Garriga - 16 de juny 2012.
· Festival Flix Jazz - 21 de juliol 2012.
· Jamboree, Barcelona – 7, 14, 21 i 28 de novembre 2012.
· Festival de Jazz de Granollers - 15 de febrer 2013
· Festival de Jazz de Terrassa - 8 de març 2013
· Estival de Jazz de Igualada - 28 de juny 2013
· Festival Jazz & Beer, Cornellà de Llobregat
I la darrera al Festival de Jazz de Sant Andreu, 27 de setembre de 2014.
Vegem què ens en diu el mateix Toni Vaquer de com va anar tot plegat..
Tot això neix el 2010 quant per el meu projecte de final de carrera
composo 366 temes en l'any: Més endavant agafo un petit grup d'aquestes cançons
i les faig una suite (suite 1) que presento al concert de final de carrera a
trio. Degut a la meva colaboracio amb la free-spirits un dia em vaig llevar i
vaig dir de orquestrar la suite 1; (fa uns 2 anys) i així va neixer vertebrats.
Amb el temps, els amics i les aventures van neixer les altres 5 suites. És una
obra dedicada a la memoria del meu pare (era un gran fan de Rock, per aixo la
suite 6 és com es). Excepte "Toni Melassa", (una cançó que em va
dedicar el David i tot seguit va fer arranjar) Vertebrats és una selecció de
música dels meus herois (Mengual, Roca, Mestres, Rock....) i d'aquelles 366
cançonetes que vaig fer mes d'altres que han sortit pel camí.
Seguim amb la Suite nº 2 amb el darrer tema de Jordi Mestres i la resta
ja ho sabeu de Toni Vaquer.
6.- La colònia de formigues
7.- Dimonis fent foguerons
8.- Cims escarpats
9.- Com tu vulguis (J.
M.) 8m26s
I quin final més meravellós i sense parlar de la resta, igual d’impactant
començant per la música concreta a base de pizzicatos de la colònia.. passant
per la bellesa dels Dimonis...
Entenc la sorpresa que segur esteu mostrant però també m’hi sembla veure
una part important de satisfacció i gaudi, el mateix que sento jo en poder
oferir-vos aquest projecte i donar-lo a conèixer dins de les possibilitats d’un
programa com aquest. Contemporaneïtat i bellesa van de la mà en aquest projecte...i
grans dosis d’imaginació i molt bones interpretacions....recordo encara els
magnífics solos que vaig poder escoltar al SAT tot i amanit per les millors
imatges en moviment creades per la Juliette i ballades per ella i la seva
companya Tura.
En aquest projecte hi ha moltes personalitats però per qüestions òbvies
només us parlaré una mica de David Mengual i Toni Vaquer..
David Mengual, nascut a Barcelona (1970), David Mengual és un dels més
destacats creadors de l’escena jazzística catalana. Després d’una dilatada
trajectòria com a líder inquiet de tota mena de formacions més o menys
ortodoxes, en paral·lel a la feina com a versàtil contrabaixista sideman,
Mengual es posa al capdavant d’un nou projecte de la jove i exuberant Free
Spirits Big Band. Però la faceta en la que Mengual està deixant més petjada en
el panorama musical és la dels seus projectes personals, verdaders focus de
creativitat artística multipersonal en els que el creador es proposa per davant
de tot com a catalitzador d’idees, sensibilitats i talents davant d’una llarga
nòmina de col·laboradors i còmplices.
Al llarg de la seva carrera, les seves col·laboracions amb destacats
membres de la comunitat jazzística nacional i internacional inclou noms com els
de Barry Harris, George Cables, Kevin Hayes, Steve Wilson, Eric Alexander, Paul
Edmonds, Spanky Wilson, Perico Sambeat, Tim Garland, Mike Nielsen, Phillipe
Thomas, José Luis Gámez, George Masso, Paul Stocker, Jordi Bonell, Albert
Bover, Michelle Mc.Cain, Biella da Costa, Fabio Miano, David Sauzay, Gäel
Horellau, Bill McHenry, Ben Waltzer, Nat Su, Christine Tobin, Kirk McDonald,
Dana Hall, Lluís Vidal, Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, Mark Feldman,
Joan Díaz, Xavi Maureta, Llibert Fortuny.
Des del seu primer -i premiat- projecte d’homenatge a Monk (Monkiana,
1997, Millor Disc de l’Any segons la revista Cuadernos de Jazz), Mengual ha
investigat sense parar en tota classe de formats i registres, fet que es fa
patent en gravacions com Des D’Aquí (1999), a duo amb Albert Sanz, premi al
Millor Disc Espanyol de l’any de Cuadernos de Jazz, o en el díptic Mosaic
(edició simultània de 2 CD amb els mateixos temes interpretats lliurement a trio, amb Dani
Peréz i Jon Robles, i en format de nonet, amb arranjaments de Javier
Feierstein. La incessant cerca de nous canals d’expressió per al so jazzístic
convencional, tant com a intèrpret (multipremiat en diverses ocasions per la
AMJC), com quant a compositor i arranjador (el projecte Deriva, basat en una
successió de derivacions creadores que parteixen d’unes fotografies de Carles
Roche per unir-se mitjançant uns poemes de David Castillo com a enllaç entre i
imatges i música), són la mostra de la seva ambició constant per trencar
esquemes i crear nous ponts expressius entre la seva personalitat i la dels
seus col·laboradors. Obert a desbordants sonoritats elèctriques (participació
en el Llibert Fortuny Electric Quintet, premi al millor grup de l’any 2004 de
la AMJC), o tancat en el més radical lirisme de la recerca intimista (projectes
a duo amb el saxofonista Jon Robles, cristal·litzats en les gravacions 05/95 o
Descuentos, Mengual ha experimentat últimament amb formacions mutants que desaen
formes o models per re inventar-se constantment, els canviants elencs que han
donat cos al seu projecte Maitia. Recentment ha presentat en societat el seu
nou Slow Quartet on s’acompanya d’alguns dels membres que participen també de
la Free Spirits Big Band, el més ambiciós dels seus projectes en termes de
personal, constància i implicació.
Vegem què ens diu Jordi Rossy d’aquest projecte:
Free Spirits sona, com el seu nom suggereix,
a un grup d'esperits
lliures, i per
tant plens d'energia
entusiasme i il·lusió, i una imaginació desfermada,
tot això amb l'agilitat,
claredat i força
en el so que només
s'aconsegueixen amb la dedicació pròpia del que estima el que fa....alguna cosa enormement més
poderosa que la disciplina....
I acabem amb la Suite nº 3 amb els dos darrers temes de David Mengual
10.- Tomàtiga de ramellet
11.- Teràpia nº 1 – Estrats Carabasses
12.- Teràpia nº 2 – Miranda Post Nuclear Sard Melody
13.- Climbing the Robles Peak
14.- Toni Melassa (D.
M.)
15.- Infant Out (D.
M.) 15m30s
I després d’aquesta meravella presentar-vos al “culpable” de quasi tot
pelgat...
Toni Vaquer (Palma de Mallorca, 1986) es forma com a pianista al
Conservatori del Liceu en l’especialitat de Jazz i Música Moderna. A banda
assisteix a classes magistrals de Joan Albert Amargós, Sergi Vergés, Bill
McHenry, Eddie
Gómez, Jorge Rossy, Joe Martin, Bruce Barth, Dave Kikoski, Steve
Grossman, Peter Bernstein i Dave Frank entre d’altres. Membre de l’Slow Quartet
de David Mengual i de Felix Rossy Quintet lidera els seus propis projectes com
Llombart
/ Vaquer Duo, Sleepy Koala Trio i el septet la La Companyia ACME. Al
llarg de la seva carrera, que es mou sota el signe de la constant inquietud
creadora, ha rebut diversos premis i mencions extraordinàries. En la seva
faceta com a compositor cal destacar el singular projecte que va dur a terme
l’any 2010, en que va escriure una peça diària durant tot l’any donant peu a
una obra de 365 temes i 52 variacions dansades que de fet és l’embrió de
l’actual projecte Vertebrats. La col·laboració de Toni Vaquer amb la Free
Spirits ja va quedar palesa en el segon disc de la banda Menta, Diari Sonor amb
l’arranjament de Le Dice El Niño i de forma natural ha donat peu a l’actual projecte
on Vaquer és el responsable de tota la música escrita en aquest repertori.
Doncs això ha estat tot o una primera part del projecte “Vertebrats” i
segur que us heu quedat amb ganes de més..i do, ja ho sabeu....
Ara seguim canviant de registre i endinsant-nos en el projecte de Gianni
Gagliardi. Aquest és un músic amb força èxit a casa nostra però que també ha
rodat i viscut i actuat als EEUU, a New York, i que ha fet ja algunes gires per
Amèrica del sud i visita sovint el temple del Jazz de Portugal, de Lisboa, el
Hot Club, un dels club de jazz més antics del vell continent.
Gianni ens presenta un treball enregistrat a NY amb tot de músics de
l’escena novaiorkesa inclòs el gran contrabaixista català Alexis Cuadrado.
Músic aquest que ha col·laborat amb d’altres músics catalans establerts a NY
com l’Albert Marquès, el qual va venir a la Nova Jazz Cava amb els germans O’Farril
i el mateix Alexis i allà que hi vàrem ser...un dia de concert doble, amb el
Perico Sambeat Quintet després.
Veiem què ens diu el mateix Gianni del seu projecte:
La idea de "Nomadic Nature" va estar cuinant-es al meu cap durant uns quants anys ... de fet vaig esperar bastant de temps en trobar l'oportunitat ideal "econòmica" i musical i diguem que mai arribava ... però tenia un grapat de música escrita i tard o d'hora arribaria el dia ...
Vaig tenir la sort de guanyar el primer premi de "circuits de música Injuve" en 2012 el qual va donar la possibilitat d'assolir els primers costos de gravació 3mil euros; després vaig fer una campanya de crowdfunding que tot i no arribar a l'objectiu final em va permetre recaptar quasi 3mil dòlars mes ....
Jo tenia el cap el so d'en Gilad Hekselman per al disc i volia que fos una mica el Featuring pels meus temes ... L'havia conegut breument en anterioritat a una jam i em va donar molt bon rotllo després havia de gravar amb uns super músics col·legues de Berklee, Luke Marantz, Kush Abbadey i LimYang. Resulta que el Kush, dues setmanes abans de gravar li va sortir una gira amb el Wallace Roone i va cancel·lar la gravació ... En aquella situació d'última hora és quan decideixo trucar a l'Alexis el qual vaig conèixer a NY poc temps després d'arribar-hi i sempre li he tingut una gran admiració; de fet, el primer concert de jazz que vaig veure va ser el del seu grup amb al John Ellis l'any 2004 al jamboree! l'Alexis sempre m'ha transmès molta confiança i estava segur que la seva experiència, coneixement i ajuda serien clau per dur a terme la meva primera gravació. Ell va parlar amb al Mark Ferber, que duen quasi 20 anys tocant junts, i la música ja volava el primer bolo! ni varem assajar! El procés va ser molt ràpid: dos concerts i la gravació tot seguit.
Nomadic Nature, és l'Àlbum debut com a
líder del saxofonista i compositor Gianni Gagliardi,
Íntegrament compost per música original carregada
d'històries autobiogràfiques de llocs i persones que han impactat enormement Gagliardi.
És a través de les seves composicions que l'autor reflexiona sobre l'experiència de ser un artista sense residència fixa; un ciutadà del món que vaga per aquest
amb el seu saxofon, a la recerca de la propera experiència o trobada que nodreixi el seu art.
És a través de les seves composicions que l'autor reflexiona sobre l'experiència de ser un artista sense residència fixa; un ciutadà del món que vaga per aquest
amb el seu saxofon, a la recerca de la propera experiència o trobada que nodreixi el seu art.
"Nomadic NATURE"
Gianni Gagliardi
Editat per Brooklyn Jazz Undreground Records, BJU Records
Enregistrat ALS Bunker Studios el 23 de desembre de 2012
Produit per Gianni Gagliardi i BCNJazz Collective.
Gianni Gagliardi, saxo tenor
Gilad Hekselman, guitarra
Luke Marantz, piano
Alexis Cuadrado, contrabaix
Mark Farber, bateria
Totes les composicions són de Gianni Gagliardi ..
El primer tema que escoltarem serà el Timarelo, ens diu Gianni ... tema que està dedicat a un dels meus millors amics Tim Campanella un gran baterista de França con qui vaig créixer a Amsterdam mentre estudiava al conservatori.
Vaig escriure el motiu de piano ja en els nostres dies a Amsterdam i
en Tim va utilitzar el motiu per escriure una melodia...I fins i tot va gravar la melodia com el tema principal del seu àlbum de debut ...
aquesta cançó està dedicada
a ell!Gianni Gagliardi
Editat per Brooklyn Jazz Undreground Records, BJU Records
Enregistrat ALS Bunker Studios el 23 de desembre de 2012
Produit per Gianni Gagliardi i BCNJazz Collective.
Gianni Gagliardi, saxo tenor
Gilad Hekselman, guitarra
Luke Marantz, piano
Alexis Cuadrado, contrabaix
Mark Farber, bateria
Totes les composicions són de Gianni Gagliardi ..
El primer tema que escoltarem serà el Timarelo, ens diu Gianni ... tema que està dedicat a un dels meus millors amics Tim Campanella un gran baterista de França con qui vaig créixer a Amsterdam mentre estudiava al conservatori.
6.- Timarello (G.G) 5m52s
Una melodia força maca i dolça que dóna pas al so eteri de la guitarra de Gilad en un so força delicat ... i mentre el Gilad s'esplaia escoltem el motiu principal del tema per després ja embrancar-se tots plegats al pont fent el solo el Gianni mentre el Gilad i la resta s'embranquen en un ritme entretallat i sobtadament donar peu al Mark a la bateria ... i suaument ... tornar a iniciar el motiu melòdic a piano, tal i com el va concebre el naturalment músic nòmada.
Vegem què ens diu Gianni del seu projecte BCNJazz Collective ...
També esmenar que Barcelona Jazz Collective és una plataforma que he creat per donar veu a tots aquells joves músics bandleader i improvisadors de música original que vulguin produir i crear a els seus projectes amb l'adequada estructura legal i empresarial que comporta un segell, sense haver de passar per els mans d'un monstre discogràfic ni fer la típica auto producció.
La meva intenció és que sigui un col·lectiu sense anim de lucre, d'aquesta manera intentar unificar l'escena la qual està molt dividida en mini sectors i aixi oferir un espai per tothom que hi vulgui participar amb el seu projecte original. Actualment és nomes un segell discogràfic però tinc ànsies de ser més que un segell, ser un punt de trobada, d'Intercanvi d'idees i de coneixement, de creació col·lectiva i d'organització d'activitats i esdeveniments. Definitivament un projecte de llarg termini ...
Algunes de les persones que més en saben d’això, ens han dit del Gianni:
Vegem què ens diu Gianni del seu projecte BCNJazz Collective ...
També esmenar que Barcelona Jazz Collective és una plataforma que he creat per donar veu a tots aquells joves músics bandleader i improvisadors de música original que vulguin produir i crear a els seus projectes amb l'adequada estructura legal i empresarial que comporta un segell, sense haver de passar per els mans d'un monstre discogràfic ni fer la típica auto producció.
La meva intenció és que sigui un col·lectiu sense anim de lucre, d'aquesta manera intentar unificar l'escena la qual està molt dividida en mini sectors i aixi oferir un espai per tothom que hi vulgui participar amb el seu projecte original. Actualment és nomes un segell discogràfic però tinc ànsies de ser més que un segell, ser un punt de trobada, d'Intercanvi d'idees i de coneixement, de creació col·lectiva i d'organització d'activitats i esdeveniments. Definitivament un projecte de llarg termini ...
Algunes de les persones que més en saben d’això, ens han dit del Gianni:
"Gagliardi ens presenta un quintet de modernistes
afins,
interpretant la seva música única i envoltant. El treball de Gagliardi
conté grans arcs dinàmics i està ple de drama i misteri. [...]
Un dels seus majors talents és la seva habilitat per modelar formes i
construir intensitat. "- Donen Bylawsky, All About Jazz
interpretant la seva música única i envoltant. El treball de Gagliardi
conté grans arcs dinàmics i està ple de drama i misteri. [...]
Un dels seus majors talents és la seva habilitat per modelar formes i
construir intensitat. "- Donen Bylawsky, All About Jazz
"Finalment, el Debut CD de Gianni! Ja era hora: en els
últims anys hem gaudit de la seva música i forma de tocar, tant a dalt
com a baix de l'escenari. 'Nomadic Nature' és una col·lecció de
grans músiques (totes compostes per Gianni) interpretades per una
banda superlativa, Gaudeixin! "- Drummer / composer Jorge Rossy
Seguim ara amb el Varicela Patagónica del qual ens diu... És una
cançó bastant fosca ... i descriu unes setmanes que vaig passar tancat en una habitació
a la Patagònia quan tenia 23 anys i la varicel·la em va colpejar molt dur...
7.- Varicela Patagónica (G.G.) 4m42s
Ja entenem pel què hem escoltat que devia ser molt dura la situació. La
guitarra amb un so estripat, esquarterat ens ho ha mostrat així com també el
mateix ritme...la melodia i els crits amb el saxo del Gianni també ens ho han
mostrat...Tema amb un fort contingut dramàtic en la seva total exposició,
rítmica i melòdica, que ens mostra com l’estat d’ànim i les vivències d’aquest
jove i ja gran músic es transporten a la seva música i ens arriben a nosaltres.
Gagliardi va néixer a Barcelona el 1987, va començar a estudiar violí i flauta barroca i renaixentista, als 14 comença a tocar el saxofon. Dos anys més tard es trasllada als Països Baixos per obtenir un bachellor en jazz performance al Conservatori d'Amsterdam. El 2009 Gagliardi estudia a State University of New York SUNY Purchase amb grans del jazz com Eric Alexander, Hal Galper i Arturo O'Farril. Seguidament es trasllada a Le Conservatoire Nacional Superior de París amb un ERASMUS, i posteriorment a Boston becat per l'AIE i el Berklee College of Music (2011).
Gagliardi és guardonat amb una beca presidencial
el 2012 per a la nova
escola Berklee València com a estudiant / ambaixador
encarregat de promocionar la nova seu de la universitat
arreu del món, amb
aparicions en el Parlament Europeu a Brussel·les, la
Convenció MIDEM a Cannes, França i molts altres.
Gianni és el
director del Barcelona Jazz
Collective, una plataforma per als joves compositors i improvisadors per
produir i llançar àlbums.
Seguim amb un altre tema, el Macanudo Man del qual ens diu....Significa "un home collonut" en l'argot argentí ...
i normalment dedico
la cançó a tots aquells
immigrants que deixen el seu país per a un futur
millor i prosperar .... els meus pares
van deixar Argentina fa uns 30 anys i jo he passat
pel mateix procés 20 anys més tard i he experimentat
la sensació d'estar lluny de casa.
Aquesta cançó va sortir d'un grup de piano i jo m’hi estava ficant ... i va derivar en un tema cool i amb força groove ... Més tard vaig escriure la melodia basada en quartes on el solo segueix una progressió de 8 compassos...on Gilad i jo compartim un diàleg...
Luke té un sol de rhodes després d'una melodia triomfal amb la guitarra i el saxo. La cançó acaba amb una referència a la divertida "marxi funebre"
Crec que aquest és "el Hit", el tema clau del cd.
3.- Macanudo Man (G.G.) 5m27s
Doncs aquest macanudo man és un tema impactant, tot i el seu ritme
mesurat on la melodia es veu sempre recolzada pels acords del Luke amb el
Rhodes, magnífic so d’aquest piano elèctric, icona del Jazz-Fusió dels anys
70s...aquell era el Fender Rhodes..i potser també aquest. Impressionant el solo
compartit del Gianni i Gilad i després amb la melodia per donar pas al delicat
solo del Luke al Rhodes, per després tornar-hi amb la melodia i la coda
interpretada per saxo, guitarra i contrabaix i acabar el tema.
Ha estat convidat a actuar en prestigiosos festivals internacionals de jazz per
tot el món, com el North Sea Jazz festival, Festival
de Jazz de Luxemburg, Guatemala, Nicaragua, Eurojazz
(Mèxic DF), al club Thelonious de Xile i
en alguns dels clubs més importants
com Bimhuis Amsterdam,
Sunset/Sunside Paris, Porgy & Bess
Viena. Gagliardi també
ha compartit escenari
a Europa, Amèrica del Sud i EUA amb músics com John
Clayton, Eric Alexander,
Dick Oatts, Phillip
Harper, Terell Stafford,
Jordi Rossy i
molts altres. Actualment,
Gagliardi està deixant la seva empremta en l'escena jazzística de Brooklyn /
NYC amb el
llançament del seu CD debut
"Nomadic Nature”.
Seguim ara amb el primer tema del compacte, Paris,
del qual ens comenta Gianni.....Hi ha tempesta fora; les gotes de pluja i un fort
vent et fan posar en un estat d'ànim que et transporta a un món diferent. El
temps arriba com si d'un batec constant sacsegés la secció rítmica. Tot d'una un
gran tro ressona i comença a sonar la melodia...
Aquesta cançó es va escriure tota sola de forma molt natural un diumenge de pluja, quan jo vivia en una petita cambra de servei en el sisè pis d'un edifici d'apartaments de Belleville a París.
El pedal dóna molta llibertat al solista per anar a qualsevol part i ser extremadament líric i expressiu ... de vegades quan toco aquesta melodia em sento que estic en un bosc fosc i plujós, amb llops i criatures estranyes que m’envolten....
La banda fa que el so de
melodia sigui com un himne
que es torna triomfal, tranquil i relaxant,
i de vegades força punyent...
1.- Paris (G.
G.) 8m22s
Ja vegeu que la idiosincràsia del projecte del Gianni és força delicat i
no per això exempt de força i drama, (gens melodramàtic)..i el drama no és res
més que l’exposició de les vivències expressades amb una gran maduresa estilística,
sense parlar-ne de la tècnica, clarament impressionant. Un tema, la melodia del
qual sí ens recorda una mena d’himne...El Gianni ens parla del pedal que no és
res més que un so perllongat d’una sola nota, sovint executat pel baix on se
succeeixen una consecució d’acords i que permet al solista desenvolupar el solo
en completa llibertat..
Acabem aquest projecte, tot i deixant-nos encara tres molt bons temes,
amb el segon tema del compacte, amb un clar missatge positiu on la melodia és
força més esperançadora....un tema anomenat Sillynette del qual Gianni
ens explica....
Òbviament, aquest tema és un homenatge al gran Ornette Coleman! realment una gran
inspiració! la melodia té aquest humor ximple
característicament feliç de moltes de les melodies
d’Ornette i per
això li vaig posar aquest títol,
però en realitat va ser un sol de Bill McHenry el què em va inspirar amb un dels motius de la melodia i vaig escriure la melodia a partir d'aquí.
però en realitat va ser un sol de Bill McHenry el què em va inspirar amb un dels motius de la melodia i vaig escriure la melodia a partir d'aquí.
Una vegada més tota la música és bàsicament una conversa musical entre Gilad i jo mateix seguit d'un gran conversa entre el baix i bateria.
4.- Sillynette (G.
G.) 3m50s.
Doncs després d’aquest tema força entremaliat i divertit deixem el
projecte, magnífic projecte de Gianni Gagliardi, “Nomadic Nature”, naturalesa
nòmada tot i recomanant-vos que col·laboreu adquirint-lo i que ho podreu fer
accedint a la pàgina web de l’artista: giannigagliardi.com.
Això mateix podeu fer entrant a la pàgina web de la Free Spirits Big Band i podreu adquirir aquest (quant el tinguin penjat) i els dos anteriors treballs editats....
Doncs res, això ha estat tot plegat i espero que us hagi agradat el programa
on hem escoltat diversitat musical sense cap dubte amb un projecte força íntim
el primer amb una música d’una gran bellesa i després, amb una clau jazzística
clara, el darrer del gran saxofonista i compositor Gianni Gagliardi. Així doncs
gràcies per escoltar-nos, per ser-hi i desitjar-vos molt bon Jazz club de Nit
en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
Bona nit a tothom i benvinguts totes i tots al programa nº 174 de Jazz
Club de Nit, programa que fem des de Ràdio Sant Vicenç 90.2 i que podeu
escoltar online a l’adreça: http://radio.santvidigital.cat/home/radio-online
El programa d’avui el dedicarem a dos trompetistes tot i que el segon va
ser més aviat cornetista i/o intèrpret de fiscorn. El primer és Paul Evans,
anglès establert a la península en moviment constant entre València, Barcelona,
Madrid i el País Basc, més o menys com tots els músics del país. El segon és
l‘estimat i recentment desaparegut Kenny Wheeler, gran mestre que ens ha deixat
als 84 anys i al qual li farem el nostre particular homenatge.
Paul Evans va néixer a Anglaterra el 1973 mostrant
el seu interès i aptitud per la música a
primerenca edat. Va començar a
tocar la trompeta quan tenia set anys
i als onze va aconseguir una beca del Conservatori de
Kent. El 1991 va ser cridat
pel British Council for Prevention of
Blindness per tocar la peça del Messies de Haendel
"La trompeta sonarà",
al Royal Albert Hall
amb el director Brian Wright. En la seva adolescència va tenir la sort d'estudiar
amb alguns dels més
importants professors de trompeta incloent Ray
Simmons i Ray
Allen. Amb el seu talent reconegut com a
intèrpret clàssic, va aconseguir dues
noves beques per al Ghildhall
School of Music
i la Royal Academy
of London. Va ser
després de rebre diverses jazz
master classes quan la passió de Paul es va
dirigir cap al jazz. En sis
mesos va aconseguir ser finalista al Young Jazz
Player d'aquest any
tocant des de llavors en quatre continents i
uns trenta països.
Però va ser amb la seva marxa a Espanya el 2000 quan Paul es va introduir veritablement en el món del jazz, tocant amb llegendes de l'era de les big bands com Eric Delaney, Denis Lotus i Mike Smith.
Però va ser amb la seva marxa a Espanya el 2000 quan Paul es va introduir veritablement en el món del jazz, tocant amb llegendes de l'era de les big bands com Eric Delaney, Denis Lotus i Mike Smith.
El 2003 Paul es va integrar en l'escena jazzística espanyola tocant amb músics com Joan Soler, Perico Sambeat, Llatí Blanc (Sedajazz), Ximo Tébar, Ramon Card, Mark Nightingale, Mike P. Mossman, Greg Hopkins, Alex Blake, Jesus Santandreu, David Pastor, Soledad Jiménez i Celia Mur. Paul és àmpliament reconegut pel seu lirisme i pel seu sòlid so. Amb les seves arrels en la música clàssica, la seva versatilitat i la seva tècnica li han permès desenvolupar un estil personal, ja sigui tocant en directe com en estudi. El disc es diu....
“ANSWERS ON A POSTCARD”
Paul Evans Group
Enregistrat als estudis Mat Media per Eugenio Garcés
i Fernando Brunet.
Editat per Mat Music.
Produït per Fernando Brunet per a Mat Music.
Paul Evans, trompeta i fiscorn
Latino Blanco, saxo baríton (temes 2 i 7)
Jordi Francés, vibràfon (tema 6 i 9)
Jordi Vila, contrabaix (temes 2,4,5,7,9,10 )
Peter Guscott, contrabaix (temes 1,3,6,8 )
Toni Berenguer, trombó (temes 1 i 8)
Jeff Jerolamon, bateria
Escoltem ja el primer tema més melòdic del disc i anirem pujant
rítmicament...un tema del Jeff Jerolamon i Brian Traver
5.- I’m still thinking of you (J.J & B.T.) 6m54s
Doncs ja vegeu quin so més dolç ens transmet el Paul amb el seu
fiscorn..Una preciosa balada a contrabaix, escombretes i metall. En Paul
demostra una tècnica impressionant i ben bé es nota la seva primera escola
clàssica.
Ens diu el mateix Paul.... Després de tenir l'oportunitat de gravar un àlbum amb Fernando Brunet,
vaig començar a pensar en el concepte de respostes en una postal. El nom del títol
i el tema general ha vingut de les meves experiències
durant el viatge i la inspiració de tocar amb
una varietat de
cultures musicals locals.
Seguim amb el següent tema...el segon del disc..un tema de Paul Evans
amb la col·laboració de Latino Blanco al saxo baríton..
2.- Wichway (P.E.) 5m31s
Un tema ja amb un molt bon swing i un walking del contrabaix precís i
marcat per l’acompanyament del company a la bateria, que sempre és en Jeff. Un
bon solo d’en Paul per després seguir-lo al contrabaix en Jordi Vila i després
el Latino al baríton. Després de nou el tema i per anar-lo acabant i fer-ho de
cop.
Aquest CD conté una
barreja d'estats d'ànim i sentiments amb
sons provinents d'Austràlia,
Marroc i l'Índia.
Una altra font d'inspiració
prové d'alguns dels
músics Valencians talentosos amb els quals he estat tocant amb
el pas dels anys.
Per seguir amb el swing ho farem amb el tercer tema del disc, on en Paul
juga amb la sordina a mode de wua-wua...en un tema també d’ell mateix...
3.- Slither (P.E.) 3m55s
Els títols del disc estan pensats com una mena de respostes a una carta
de la manera següent..in English...
I'm still thinking of you, said the lady in pink
She was wearing a tutu, can you see the link?
Why not and which way and where can you go?
When a squeaky trumpet blows, does anyone knows?
No way Jose, where on earth is this going?
Well slither me timbers, there's no way of knowing
Has he been incognito? Did you say that he has?
Well, maybe you shouldn't, as I thought this was Jazz
Sleeping late's what we love, romancing the moon
Oh yeah keep an ear out for the mobile tune
One day I think I'll get it, or go around the bend to
listen the Pete's in tune from beginning to end
Well that's about it, as far as it goes
Now all that's left are lots of live shows.
Encara
estic pensant
en tu, va dir la dama de rosa
Ella portava un tutú, pots veure l'enllaç?
Per què no, i de quina manera i on es pot arribar?
Quan una trompeta estrident et colpeja, algú sap?
De cap manera José, a la terra va tot això?
Bé em llisqués fustes, no hi ha manera de saber
Ha estat d'incògnit? Vostè diu que ell té?
Bé, potser no hauria, com jo pensava que això era Jazz
Dormir fins tard és el que ens agrada, romanços de la lluna
Oh sí mantenir una orella a terme per la melodia mòbil
Un dia, crec que ho aconseguiré, o anar al voltant de la corba de
escoltar el Peter entonat de principi a fi
Bé això és tot el que passa
Ara tot el que queda són un munt d'espectacles en viu.
Ella portava un tutú, pots veure l'enllaç?
Per què no, i de quina manera i on es pot arribar?
Quan una trompeta estrident et colpeja, algú sap?
De cap manera José, a la terra va tot això?
Bé em llisqués fustes, no hi ha manera de saber
Ha estat d'incògnit? Vostè diu que ell té?
Bé, potser no hauria, com jo pensava que això era Jazz
Dormir fins tard és el que ens agrada, romanços de la lluna
Oh sí mantenir una orella a terme per la melodia mòbil
Un dia, crec que ho aconseguiré, o anar al voltant de la corba de
escoltar el Peter entonat de principi a fi
Bé això és tot el que passa
Ara tot el que queda són un munt d'espectacles en viu.
Seguim ara amb el
tema de Peter Guscott....en la línia iniciada i continuada...
10.- Peter’s in
Tune (P. G.) 5m34s
Que ens diu que el Peter està ben entonat, i tant que sí que ho està,
entonació perfecte al contrabaix i bon swing acompanyat pel Jeff. Després el Paul mostrant el seu poder en
potència i suavitat ara amb la trompeta.
Escoltem ara el tema que es pregunta si la bossa te swing...o
similar....
9.- Is the bossa swinger 3m20s
Un magnífic tema amb una melodia un pèl entremaliada que serveix per
iniciar un altre tema ple de swing. Estem escoltant temes amb un clar exponent
post Bop amb subtileses d’un cert regust antic i de molta qualitat.
I seguirem amb aquest projecte, ara ja amb algun tema força més viu i
que serà un altre tema de Paul el magnífic tema
4.- No way José (P.E.) 5m09s
Després d’iniciar el tema el Paul, el contrabaix enceta la seva
seqüència per després el mateix Jeff a la bateria demostrar la seva vàlua, un
tema a trio de trompeta, contrabaix i bateria.
Seguim ara amb el tema Incognito que inclou la participació del
vibrafonista Jordi Francés amb un inici força impressionant per després deixar
la formació a trio i amb el so de la sordina a la seva trompeta. Un swing
endimoniat remarcat pel walking del contrabaix i les escombretes del Jeff. Un
tema força vital i amb una empenta remarcable
d’estil bopper total amb una gran intervenció del Jordi al vibràfon.
6.- Incógnito (P.E.) 4m14s
Seguim amb la mateixa ona creixent del ritme amb un altre tema del Paul
ara amb la col·laboració del Latino Blanco al saxo baríton i el trio de baix,
metall i bateria...
7,. Maybe you shouldn’t (P.E.) 5m39s
Un tros de tema on l’inici entretallat a combinació del baríton i la
trompeta donen pas després a un tempo vital amb força swing, tema on la
combinació de saxo al solo i un romanent de trompeta a notes llargues fa
patxoca. Després de nou el trio base per lluïment de cadascun dels membres, en
especial el solo de Paul, que és impressionant a la vegada que el baríton
l’acompanya amb notes llargues i sense molestar. Segueixen els “quarts” per
lluïment del bateria Jeff i amb metall i canya alternant-se. Així arriben a la
coda on es tornen a trobar amb el ritme entretallat i així acabar el tema.
Els darrers discos
del Paul...
Paul Evans quartet
- Answers on a postcard, aquest
mateix...
Trio plus one - When
lights are low. Paul Evans amb Quartet
Paul Evans -
Traditional Jazz Group.
Paul Evans - One
day at a time.
I acabem amb el primer tall del disc, que no és cap tall, que és o serà
compacte i que també és del Paul...
1.- Why Not (P.E.) 6m07s
Un inici tallat amb que serveix de melodia per després deixar pas al
convidat en aquest tema, el Toni Berenguer al trombó, grandíssim
trombonista...després del solo del qual s’inicia el tema més swingat com si
d’un altre tema es tractés...i segueix el trombó amb la mateixa història
anterior....i perquè no?....sembla que ens vulgui fer entendre el mateix
Evans....perquè no podem jugar d’aquesta manera...i es torna a repetir ara amb
un tempo força més viu, un pèl salsero. I ja per acabar tornar a la melodia
tallada i fer el tema ja per acabar-lo definitivament i de cop.
Acabem amb el Paul per continuar amb el Kenny. No us llegiré la
biografia i al blog però hi penjaré la que he traduït del Dictionnaire Du Jazz de
Phillippe Carles, André Clregeat i Jean-Louis Comolli.
Biografia de Kenny Wheeler:
Kenny Wheeler va neixer a Toronto el 14 de gener de 1930 i ens va deixar
el 18 de setembre de 2014 a l’edat de 84 anys. Sembla que els darrers anys de
la seva vida ho va passar força malament i la seva situació personal havia
mobilitzat el món del Jazz que fins i tot li van organitzar concerts benèfics a
Canadà, on havia tornat a viure.
Trompetista, cornetista, compositor i arranjador, el medi familiar li va
ser molt favorable ja que la família estava farcida de músics semi
professionals. Als 12 anys va començar a tocar el fiscorn en una orquestra de
cadets militars a Windsor. A l’escola va formar part d’una petita formació de
Jazz. Després de la 2ª guerra mundial la seva família s’instal·la a St,
Catherine. Ell, que fins llavors s’havia interessat per Buck Clayton i Bobby
Hackettt descobreix el Bebop tot i escoltant al pianista local Art Talbot. A
partir de llavors s’interessa per Dizzy Gillespie, Miles Davis, Fats Navarro,
Howard McGhee i Kenny Dorham. Va sovint a Niàgara per escoltar els músics que
hi toquen. És llavors que comença a estudiar harmonia i trompeta al
conservatori de Toronto, i quan toca poc però escolta molta música. El 1952,
després de passar per la Universitat McGill de Montreal decideix emigrar a la
Gran Bretanya i degut a la impossibilitat d’entrar als estats units per
qüestions d’immigració d’aquell país. Va voler marxar amb el seu amic i
posteriorment cantant, periodista i crític musical Gene Lees, al final però,
sembla que aquest darrer no va fer el viatge. Abans havien intentat fer un duet
sense gaire èxit pel cantant, sembla.
En arribar al regne unit no li va ser fàcil viure i va haver de
treballar a correus tot i que finalment va poder tocar en les Big Band de Roy
Fox, Vic Lewis, la del clarinetista Karl Bariteau i saxofonista Tommy Whittle i en la de Buddy
Featherstonhaugh. Les seves primeres gravacions les fa amb les tres darreres
formacions. Amb la Big band de Johnny Dankworth (1959-1965) és on comença
mostrar el seu talent composant i arranjant i te l’ocasió de tocar al Festival
de Newport. Durant 6 mesos estudia composició amb Richard Rodney Bennett i
algunes classes de contrapunt amb Bill Russo. Al voltant dels anys 60s toca amb
Ronnie Scott, Joe Harriott, Tubby Hayes, Friedrich Gulda i en la Clarke-Boland
Big Band. En aquesta època connecta amb el Free Jazz amb John Stevens i la Spontaneus
Music Ensemble, (1968-1971); després ho fa amb el sextet de Tony Oxley, anys
1969-1971, al costat d’Evan Parker, Derek Bayley, Paul Rutherford, Jeff Clyne,
Dave Holland, etc..El 1967 enregistra amb la Big Band de Johnny Dankworth i a
partir del 1969 participa i experimenta en formacions de Jazz-Rock i treballa
amb Mike Gibbs, Ian Carr, Bill Bruford, John Surman, Mike Westbrock, Chris
McGregor i el “brotherhood of breath” Philly Joe Jones. Els primers anys 70s
forma una Big Band amb gent de l’avant-garde anglesa (Derek Bayley i Evan
Parker) amb una existència intermitent editant “Song for someone”, el 1973. El
1972 però, entra a la Globe Unity Orquestra, toca i enregistra amb el quartet
d’Anthony Braxton, aleshores instal·lat a París, (1973-1976) amb discos com
“New York”, la tardor de 1974; “Five Pieces”, 1975 i “Creative Music
Orquestra”, 1976, i acompanyat de Dave Holland i Barry Altschul. El 1975
enregistra per primer cop com a líder el disc que esteu escoltant, Gnu High,
amb Keith Jarrett, Dave Holland i Jack DeJohnette pel segell ECM de Manfred
Eicher. Posteriorment crea el trio Azimuth amb John Taylor i Norma Winstone.
Enregistra el mateix any “Deer Wan” amb Jan Garbareck, John Abbercrombie, Ralph
Towner, Dave Holland i Jack DeJohnette.
Se’l pot trobar en el United Jazz
and Rock Ensemble el 1979, any on també enregistra Around 6 amb Evan Parker,
Eje Thelin, Tom Van Der Geld, Jean François Jenny-Clarke i Edward Vesala. Fa
una tourné per Alemanya amb Andy Lumppe, piano; Hugo Reed, saxos; Reiner Linke,
contrabaix i Wolfgang Eckart, bateria. També toca en quartet amb Parker, Barry
Guy i Paul Lytton. També col·labora en les formacions dels americans que venen
a Europa com George Adams, Paul Motian, etc..i dirigeix diversos grups i Big
Bands. A partir del 1983, tot i
continuar col·laborant amb Globe Unity, Azimuth i la Concert Jazz Band de
George Gruntz, és membre actiu del quintet de Dave Holland i solista convidat
amb l’Henri Texier. A la primeria dels anys 90s forma un quintet amb Holland,
Abercrombie, Taylor i Erskine.
Trompetista i sobretot cornetista, Kenny Wheeler s’ha forjat un estil
molt poètic on empra el Jazz i la música contemporània. Se’l reconeix per la
seva estètica refinada i per la seva sonoritat treballada amb un punt de
reverberació, per la seva considerable tessitura de tres octaves i mitja i per
un fraseig amb remolins on hi ha la llibertat i rigor rítmic.
Alguns dels discos de Wheeler...”The Windmill Tilter”, 1968; “Song fot
Someone”, 1974; “Gnu High”, 1975; “Ensemble Fusionaire”, 1976; “Peace for
Five”, 1977; “May we go around”, 1979; “Foxy Trot”, 1983; “Breathtaking”, 1985; “Welcome”, de Claudio
Fasoli, 1986; “Blues for C.M.” de Dave Holland, 1987 i “Music for large and
small ensembles”, 1990.
“GNU HIGH”
Kenny Wheeler
Editat per ECM el 1975 ECM 1069
Enregistrat el juny de 1975 als Generation Studys de
New York.
Produït per Manfred Eicher.
Kenny Wheeler, fiscorn
Keith Jarrett, piano
Dave Holland, contrabaix
Jack DeJohnette, bateria
Totes les composicions són de Kenny Wheeler.
Aquest és un disc de vinil que un servidor ha digitalitzat i que espero
que us agradi, ja què és un dels referents de la música de Wheeler. Disc
comprat a Andorra i que em va costar 475 pts a Transbord o a Comando, ja fa una
carretada d’anys i que crec és prou adequat per retre-li el nostre homenatge.
Sobre el disc ens diuen els de All Music...
Quan Kenny Wheeler es va expatriar des del seu Canadà
natal a Anglaterra, no va ser notícia de
primera plana. Però després de la distribució d’aquest magnífic disc, GNU HIGH, es va convertir en una figura del jazz contemporani
i va ser reconegut, reverenciat i admirat. Va tocar el
fiscorn exclusivament en aquest projecte i va ser el seu debut en el
segell ECM. Els tons mel·liflus i la riquesa d'idees de Wheeler van
arribar a la seva plenitud. Ja
sigui amb la col·laboració de Manfred Eicher o en
solitari, el fet de fer aquest disc amb gent com el pianista
Keith Jarrett, el
baixista Dave Holland i el baterista Jack
DeJohnette va ser un cop d’efecte genial. Aquests tres gens donen
suport a la manera de fer de Wheeler. "Heyoke"
és una peça abundant
en lapses de silencis dins d’aquests prop de 22 minuts. Aquest
vals cadenciós és
alhora d'estil atmosfèric i commovedor, bastant
fresc i creatiu
per tornar-se més dramàtic
a prop del final
d'aquesta obra magna. Tot està alimentat pel swing
reinventat de DeJohnette.
El ploriqueig vocal de Jarrett es manté sota
control, i tot passa tranquil·lament inspirat en un
espai-temps Zen."Gnu Suite"
es fa de manera similar
en un ritme gens forçat 4x4, però Wheeler està força
més animat. Hi ha un súper solo d'Holand abans que el grup es fongui en un
discurs que sura i flueix de nou de manera lliure, Free. L’especial tema "Smatter" de poc menys de sis
minuts funciona millor, no només per una possible difusió a les ones, sinó també en la concisa construcció melòdica
per mitjà de la persona real i feliç
que Wheeler retrata. Melodia pura, repetides
i arrelades frases de set notes inserides en conjunts
dins d'aquesta melodia fan que sigui diferent de la resta de temes. També identifica clarament la
postura càlida i cool que només Wheeler
exerceix, fent música aparentment simple i
profunda. Sens dubte es tractava d'un punt
de partida propici, encara que de llarg alè,
per a un artista màgic
el so i intel·ligència
del qual varen captivar la imaginació de tants companys músics i oients des d'aquest
disc en endavant.
Els temes del disc són només 3, trobant-nos el Heyoke de 22
minuts però que es veu clarament que hi ha una subdivisió i per tant escoltareu
l’Heyoke1 i l’Heyoke2. A la cara B tenim el tema comentat abans, tema especial,
Smatter tema de prop de 6 minuts que s’aparta una mica de la resta i
l’altre tall del disc Gnu Suite, és realment una suite de 4 moviments i
que també escoltareu.
Anem doncs a escoltar ja el Heyoke primera part....que ho gaudiu...Ara
bé, considereu que ens disposem a escoltar una música, un Jazz, gens
convencional i més aviat i del tot contemporani....i si penseu que es va
enregistrar el 1975 doncs situeu-vos en el context del Jazz progressiu,
avant-garde que es feia a l’època i deixeu-vos portar per tot el ventall sonor
que ara mateix està a punt de començar....
1A Heyoke, primera part (K.W.) 11m41s
Quina entrada més lírica la del Kenny mostrant-nos tot el seu poder i
mestria, oferint-nos amb claredat la melodia ja amb tota la seva força, per
després embrancar-se en el seu brutal solo, el qual dóna pas a la intervenció
de Keith Jarret, un pianista identificable aleshores i sempre, percudiu i
sempre melòdicament modern, amb les seves característiques intervencions vocals, i suportat per dos
mestres com el Holland i DeJohnette. El primer d’aquests enceta la seva
aportació individual al tema recolzat pels tocs al Ride clars i precisos del
Jack...i ja Tornant tots a la melodia per deixar pas a la intervenció del Keith
i presentar-nos un piano solo com si d’un nou tema es tractés. Delicades notes
al més pur classicisme romàntic van acabant aquesta primera part del Heyoke.
1A Heyoke, segona part (K.W.) 9m29s
Una segona part iniciada per un Wheeler amb frases curtes a mode de
licks melòdics per seguir desenvolupant un tema que rítmicament es veu força
enriquit per l’aportació imaginativa de DeJohnette, Jarrett i Holland. Després que el líder s’hagi esplaiat
suficientment, és Jarrett qui segueix
amb l’evolució del tema, mentre la resta de companys fa com si res
hagués passat. Ells dos segueixen enriquint amb la seva imaginació la magistral
intervenció d’un Jarret, aleshores força jove, i que tindria una fructífera i
encara llarga col·laboració amb el segell ECM que tant va ajudar a crear.
Després hi torna Kenny per fer només algunes frases introductòries al genial
desenvolupament de sons diversos dels magnífics plats de DeJohnette. Jarrett
tanca l’estructura sonora de Jack encetant el camí definitiu cap al final que
es presenta ràpidament...
Quin tema aquest Heyoke, complexa i complet on m’he atrevit a dividir-lo
en dues parts la qual cosa m’ha sembla bastant evident, no sé a vosaltres que
us haurà semblat.
Escoltem ara el tema diferenciat, el Smatter, tema força més viu i
positiu tot i la càlida entrada de Wheeler.
2B.- Smatter (K.
W.) 5m46s
Un tema que s’inicia vitalment després de la comentada entrada de
Wheeler, a un tempo força potent i on ja sense pensar-s’hi gaire es desferma,
es desfermen tots tres desenvolupant la curta melodia. Una melodia formada per
frases curtes i no tant que serveix al líder com a tema i excusa per una
posterior evolució cap a estructures diverses. Jarrett, inicialment delicat i
sobri es desferma igualment recolzat sense dubtar-ho per la resta de la secció
rítmica. Això però s’apaga sobtadament i ens retrobem el lirisme clàssic d’un
Jarrett inspirat. Després torna el tema amb tota la formació, a ritme adequat
per acabar el tema sobtadament..
El disc s’acaba amb la Gnu Suite, una suite que consta d’un sol tall en
el disc, però que és evident que està formada per 4 moviments que escoltareu
tot seguit, ara el primer i segon moviment de la Gnu Suite:
3B.- Gnu Suite 1er mov (K. W.) 1m26s
3B.- Gnu Suite 2n mov (K.
W.) 4m46s
El primer moviment, delicat amb Wheeler i Jarrett sols per seguir amb el
segon moviment amb tota la formació i amb un punt de swing que ens farà
bellugar el cap tot i seguint la cadència rítmica...on els solos de Wheeler i Holland,
el d’aquest totalment sol i brutal, se succeiran, per tornar a la melodia i
acabar amb tot el màxim esplendor.
I ara el tercer i quart moviment de la Gnu Suite
3B.- Gnu Suite 3er mov (K. W.) 4m39s
3B.- Gnu Suite 4rt mov (K. W.) 1m32s
El tercer moviment és iniciat per Jarrett i la resta de la secció
rítmica per després desenvolupar la melodia tots quatre, una melodia també de
frases curtes i deixar pas a Jarrett en el seu solo, magnífic, i que dóna pas
al del gran bateria DeJohnette per acabar el tema tots plegats...I el 4rt
moviment, iniciat també per Jarrett i recolzat pels sons interestel·lars dels
plats de DeJohnette, un moviment delicat ideal per acabar la suite, disc i
programa.
Un programa que espero que us hagi agradat força i on el metall ha estat
el protagonista, primer amb el músic anglès Paul Evans el qual ens ha presentat
el seu nou projecte i després amb la calidesa i potència d’un magnífic músic
que ens ha deixat fa quatre dies. Malauradament els temps finals de la seva
existència no van estar gens fàcils i fins i tot la comunitat internacional de
músics va organitzar concerts a Canadà a fi i efecte de recaptar fons per
ajudar-lo a sortir de la situació que finalment l’ha dut a la mort.
Miquel Tuset i Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
