Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa
de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el nostre
programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les novetats dels nostres
músics.
Doncs avui farem un programa diferent i temàtic amb tres
discos que em va enviar l’amic Lluís
Gomez, magnífic intèrpret de banjo, del qual ja li havia posat un parell
d’anteriors treballs. La veritat és que aquests tres discos els tenia ben
guardats des de la temporada passada, i crec, que ja toca que els traguem a la
llum. Són projectes, dos encabits en el BlueGrass
mentre que l’altre és una barreja d’aquestes músiques folks amb el manouche,
amb el swing, i com que aquests dies s’ha celebrat el Django Festival l’H 2018 doncs m’ha semblat que també m’hi aniria
bé. Els discos són “Set List” amb
els Barcelona Bluegrass Band; els Grazztrio i el seu “three sheets to the wind” i finalment els Swing 42 i el seu “Déboucher”.
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a
casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat
d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de
Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.
Doncs comencem el programa especial d’avui dedicat a les
músiques on hi participa el Lluís Gómez
amb Maribel Rivero i Oriol González,
anomenat...
“THREE SHEETS
OF THE WIND”
GrazzTrio
Enregistrat per
Jordi “Kako” Vericat l’11 de desembre de 2013 als Joan Albert & Kako Music,
Barcelona
Mesclat per
l’Oriol González
Meclat per
“Kako”
Lluís Gómez,
banjo de 5 cordes
Oriol González,
mandolina
Maribel Rivero,
contrabaix
Totes les composicions originals són dels membres de la
banda.
La conjunció de les paraules grass, com a diminutiu de
‘bluegrass’, i jazz dóna lloc a la proposta d’aquesta formació, que utilitza
els instruments característics del primer i la llibertat de creació i
interpretació del segon. Des de ja fa uns quants anys, alguns estils
classificats com a ‘tradicionals’ han seguit aquesta línia d’evolució en què
s’incorporen nous recursos tècnics a la sonoritat acústica original. A
principis de la dècada de 1970, músics nordamericans com Bela Fleck, David Grisman,
Mike Marshall o Tony Rice amplien els límits del seu paper d’intèrpret
tradicional amb l’ús de composicions pròpies i improvisacions amb harmonies més
complexes, sota el nom de ‘new acoustic music’. L’any 2013 es crea a Barcelona
el grazz trio, partint de l’herència de la ‘new acoustic music’, amb la trobada
de tres músics amb llarga trajectòria en diferents estils de música tradicional
i acústica com el ‘bluegrass’, ‘folk’, ‘irish’, ‘manouche’, ‘música classica’ o
el ‘jazz’. Lluís Gómez, Oriol Gonzàlez i
Maribel Rivero conformen un trio d’instrumentació poc usual, amb banjo de 5
cordes, mandolina i contrabaix, que es proposa un repertori basat en
composicions pròpies, que els permeti explorar el so dels seus instruments, i
on el resultat en un concert en directe, sigui quelcom de càlid, interessant i
sorprenent.
He escollit una sèrie de temes no massa ràpids, tot i que
en aquest projecte els temes són així com molt delicats. O sigui que us proposo
començar amb el més tranquilet de tots compost per l’Oriol González anomenat....
10.- Last Call to Barcelona (O. González) 4m50s
Doncs amb aquest tema tan relaxat hem començat un
programa que, tot i l’estil, no arribarà a assolir els ritmes trepidants típics
d’aquest estil de música. Ja he dit que aquest disc no ho és de trepidant, i jo
he escollit a més a més els temes més tranquils, com aquest preciós tema de l’Oriol. Una molt maca melodia
acompanyada pel ritme del contrabaix de Maribel,
i amb dos solistes amb mandolina i banjo, i per tant amb una sonoritat nítida i
pulcre. El “punteig” dels solistes, amb un so clarament diferenciat, dóna el
contrapunt al so més greu del contrabaix, aconseguint una sonoritat
especialment delicada.
I recordeu que cada dia teniu una bona programació, ara
més variada, en el Jamboree Jazz Club,
i per això us poso la seva pàgina web, la dels concerts i concretament la de
demà dijous amb el magnífic concert de l’Albert
Sanz Trio & Perico Sambeat, amb Dee
Jay Foster i Stephen Keogh.
L’1 i 2 de desembre, al Jamboree, podreu veure a Txell Sust & August Tharrats Trio,
projecte magnífic amb Nono Fernández i
Xavi Hinojosa.
També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les
novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o
sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web..............
Seguim ara amb un tema de Lluís Gómez anomenat....
5.- Funky Thumb (Ll. Gómez) 5m36s
Si l’anterior era delicat, doncs aquest ho ha estat
igualment. Dues composicions que segueixen un fil conductor, invisible,
anomenat qualitat i sensibilitat. Un tema que han començat tots tres alhora i
també fent-ne la melodia, preciosa, on també hem pogut constatar la presència
del pont. La mandolina sola, ha donat pas al solo de Maribel al contrabaix, profund i greu. Els sons del banjo s’han
barrejat amb els de la mandolina aconseguint una sonoritat fresca contraposada
a la del contrabaix. Els “quatres” dels dos solistes ens han recordat als que
es fan en els temes de Jazz, i és que aquí també es respira Jazz, passat pel
sedàs del Bluegrass, però. Després d’aquest duet solista, hi han tornat amb el
tema del Lluís Gómez, tema que han
acabat de cop.
Seguint parlant del Jamboree,
per dir-vos que de cara la setmana vinent, ja al desembre, el dilluns hi haurà
la Jam, la de cada dilluns, però aquesta vegada amb el gran saxo tenor canari Kike Perdomo i amics. El dimarts
tindrem la presentació del nou projecte del guitarrista Rai Castells i dimecres la Giulia
Valle Ensemble, ella per tercera vegada.
Seguim ara amb una mica més de ritme, amb el primer track
del disc, tema que dóna el títol al projecte, també del Lluís Gómez....
1.- Three Sheets to the Wind (Ll. Gómez) 5m33s
Tres fulles al vent, tres instruments al vent, tres
persones al vent, tres ànimes al vent, tres músics al vent. Un altre tema
delicat del Lluís amb improvisacions
magnífiques i sonoritats que no estem habituats a escoltar, però que ens
agraden, al menys ami, i que també espero us agradin a vosaltres. I quina altra
delícia de músiques, de tres sonoritats, de tres fulles al vent. La composició
té també un pont harmònicament molt ben aconseguit, i molt maco. Després
d’exposar-nos el tema sencer, l’Oriol
s’hi ha posat amb el seu nítid solo a mandolina, mentre el Lluís i Maribel
l’acompanyaven. Ella mateixa ha fet el seu, mentre els dos companys
l’acaronaven amb els seus sons. I què bonic és el pont, per harmonies i
melodies. Lluís ha deixat anar la
seva imaginació en el seu reeixit solo fent també un sol “chorus” del tema, com
els seus companys. L melodia del tema ha tornat per així acabar-lo suaument amb
un curtet turn-around. Preciós aquest “Three Sheets to the Wind”.
Agafem una mica més de ritme tot i que no massa, amb el
següent tema de l’Oriol González
anomenat....
8.- Undergrass, pour Michel (O. González) 2m42s
Tema curtet amb canvis rítmics i breaks on la composició
de l’Oriol ens situa en un motiu
principal a base de rascats de cordes per deixar-ho després quasi en el silenci
absolut. El so del banjo inicia els solos, mentre mandolina i contrabaix
segueixen l’estructura rítmica essent també els que han protagonitzat el break
rítmic. Tema d’una aparent senzillesa però que inclou tot un reguitzell de
modificacions en la seva estructura, melòdiques i rítmiques, que diuen molt del
compositor. Tema curtet però que és d’aquells que en un directe es podrien
allargassar amb el rascat de cordes i improvisacions. Bravo pel compositor i
pels seus amics. Això mateix podria dir en la resta de temes escoltats i els
que encara escoltareu. Només m’agradaria que ja haguéssiu captat l’essència
d’aquesta música i que us hagués capturat com a mi, perquè les músiques que
falten encara en aquest programa variaran una mica però no massa. Seguiu amb
mi, que no us penedireu.
Acabarem aquest projecte amb el tema més viu i vital
compost pels dos solistes Gómez i
González, tema anomenat....
6.- Mosquito (Ll. Gómez & O. González) 3m35s
Doncs per tal com ha rutllat el contrabaix, a tot
“walking” el swing també ha aparegut. El duet brillant dels dos solistes ha
estat abassegador tot iniciant el tema, melodia del tema. Amb el swing de la
mandolina i “caminar” del contrabaix, el solo del Lluís ha anat molt ben rodat amb el rascat de mandolina inclòs. El
mateix ha fet l’Oriol en el seu solo
amb el “caminar” de Maribel i notes
puntuals al banjo. Ella ha seguit amb el seu “caminar” fent una roda sencera i
només amb ajuda puntual dels dos solistes. I quina precisió rítmica que té Maribel Rivero, la qual cosa permet als
músics desenvolupar amb tranquil·litat les seves improvisacions. I és que en
l’anterior programa dedicat a les músiques de Lluís Gómez ja vaig posar-vos un resum històric del BlueGras i així doncs us remeto a
aquest programa, per la qual cosa només heu de mirar el blog del programa, Jazz Club de Nit.
Doncs deixem aquest projecte i ara serà el bon moment per
escoltar el micro conte de Teresa Tuset....
............................................
Molt bé Teresa,
gràcies per com ens ho dius i pel què ens expliques...
I nosaltres seguim però......deixeu-me que us digui que
podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg
d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records, editorial
creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi
Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada.
Seguim amb més música i ara ho farem amb la Barcelona Bluegrass Band i el seu
projecte anomenat....
“SET LIST”
Barcelona
Bluegrass Band
Editat per Red
Pig
Enregistrat,
mesclat i masteritzat per Jordi “Kako” Vericat el 9 de setembre i el 23 de
desembre de 2017.
Produït per
Lluís Gómez i Joan Pau Cumellas.
Lluís Gómez,
banjo de 5 cordes, mandolina
Joan Pau
Cumellas, harmònica diatònica
Miquel Talavera,
guitarra acústica i veu
Maribel Rivero,
contrabaix i veu
Tots els arranjaments són de Lluís Gómez excepte “Reuben” que és de Joan Pau Cumellas.
Ells dos ens diuen en què aquest és un CD diferent dels
dos anteriors editats fets amb temes originals. Sembla que molts fans els hi
van dir què perquè no feien un disc amb els temes que solen tocar en els
concerts, la majoria dels quals són “covers” i música tradicional. Així és que
aquest el CD sense cap tema original i llavors es tractava de fer-lo amb els
molts amics que tenim, o sigui que vàrem convidar a alguns d’ells sense que cap
d’ells fos un convidat “especial”. Aquest doncs és un disc enregistrat a la
primera, com si d’un concert en directe es tractés, sense “overdubbings” ni
pistes separades, només música en viu. “BBB Set List” va ésser enregistrat en
tres dies, i de cada tema se’n van fer un màxim de tres “takes”, preses. Es
tractava de capturar l’energia dels nostres concerts en directe, o sigui que
aquí ho teniu. Esperem que ho gaudiu força! Us haig de dir que he procurat
posar-vos els temes més “jazzy” – “bluessy” i no tant els més evidents del
“folk” i “Bluegrass”. Així és que no seran els temes més ràpids, típics
d’aquests estils, coincidint doncs amb els més delicats. Mirarem d’acabar, això
sí, amb el més viu.
Som-hi doncs amb el primer d’aquest projecte, anomenat
5.- Evening Prayer Blues (DeFord Baley) 4m41s
Sembla que Deford
Baley va enregistrar aquest blues encabit en el BlueGrass amb la seva
harmònica allà pel 1927. Aquest és un tema interpretat per molts músics del
Bluegrass podríem dir que sobretot amb mandolina essent-ne un dels impulsors el
conegut Bill Monroe. Deford era negre en un món musical de
blancs, i tot i que el Country Music
Hall of Fame es va inaugurar el 1961, no va ser fins el 2005 que van
considerar d’admetre’l, 23 anys després de la seva mort. De les versions
escoltades d’aquest emblemàtic tema, us haig de dir que la que ens n’han fet
els nostres amics és una de les més maques i més aconseguides. El ritme suau
ajuda molt, i tan ben marcat per Maribel
Rivero al contrabaix. Aquí tenim una
guitarra acústica, el banjo, l’harmònica i el contrabaix, o sigui que sí estem
immersos en el BlueGrass. L’inicien cadascun dels solistes tot just abans de
començar amb el tema i ritmes. A la melodia inicial amb el Lluís al banjo li ha seguit el Joan
Pau amb l’harmònica, per després fer-la tots plegats i acabar el tema am
una suspensió que ha deixat pas al magnífic solo d’aquest gran harmonicista Cumellas. El Miquel Talavera també s’hi ha afegit amb un solo curtet alhora que
na Maribel i posteriorment en Lluís amb un solo una mica més llarg.
El tema ha aparegut de nou amb l’harmònica i el banjo per acabar-lo suaument.
I com que tenim al Miquel
també tindrem, per descomptat al seu i nostre estimat Mark Knofler en un tema encabit en aquest estil....anomenat....
2.- Marbletown (M. Knofler) 4m30s
De tots és sabut que Miquel
Talavera té un projecte dedicat a la música de Dire Streets i a les composicions de Knofler, o sigui que no m’ha estranyat gens trobar-me amb un tema
del músic anglès, tema encabit en el seu projecte anomenat The Ragpicker’s Dream tercer disc enregistrat a solo guitar-man i
singer i fet el 30 de setembre de 2002. Miquel
fa de Knofler fins i tot amb
l’entonació i veu lleugerament greu. Ell mateix l’ha iniciat amb la guitarra
acústica donant peu a la resta de companys ja amb aquest ritme força
persistent, tot i no ser-ho massa, i és que la sonoritat i l’enregistrament són
remarcables. El quartet fa una magnífica revisió d’aquest tema de Knofler i després de fer el tema,
cantat pel Miquel, el banjista Lluís ha fet una petita incursió en els
solos. El tema cantat ha aparegut de nou per deixar pas al gran harmonicista Cumellas i al mateix Miquel posteriorment a la guitarra
acústica. El tema cantat, de nou, ens ha situat al final d’una manera
espectacular.
I tot i no tenir res a veure.....Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens
d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova
York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en
tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Seguim amb aquest projecte, ara amb la veu de Maribel Rivero amb el tema de Claude Ely anomenat....
9.- Ain’t no Grave (C. Ely) 3m52s
Un tema del qual, el gran Johnny Cash en fa una versió carregada de profunditat, considerant
la lletra, i és que diu que “No hi ha tomba que em pugui tenir dintre”, més o
menys. O sigui “ain’t no grave can hold my body down”, i també “gonna hold my
body down”. Una “terrorífica versió”, potser la més reeixida i coneguda
d’aquest gran tema. Recomano que l’escolteu. Claude Ely la va compondre el 1934 a l’edat de 12 anys després
d’haver contret la tuberculosi. La seva família començà a resar per la seva
salut i recuperació´, i ell de manera espontània la va interpretar,
improvisadament. La veu de Maribel i
l’arc fregant el seu contrabaix, donen peu al tema, ja amb el banjo fregant les
cordes, l’harmònica, per després cantar-la i tocar-la tots plegats. El ritme
imprès l’allunya de la catastròfica versió de Cash i té un esperit vital, apropant-se a la curació, a la salut.
Després de passejar-se un parell de vegades pel tema amb fregada de contrabaix
amb l’arc inclos, els solos han aparegut quasi al final del tema de la mà del Miquel i Joan Pau, tornant al final al
tema de nou. Una molt bona composició i millor interpretació d’aquest magnífic
quartet en un tema que podria haver estat més mortal que vital, però no, ha
estat vital.
I acabem aquest projecte amb un tema conegut per tots els
“rockers” i que Eric Clapton i tants
altres varen fer, i ja m’imagino que intuïu que es tracta de....
8.- Crossroads/Squirrel Hunters (Robert Johnson) 5m39s
"Cross Road Blues" és un tema de l’influent
cantant de blues, Robert Johnson.
Tema editat el 1936 per Vocalion Records i que va influir no només al Blues
sinó també a la música en general. Sorprenentment, la versió original va quedar
fora d'impressió el 1990, però des de llavors ha estat redescoberta per
diverses generacions de fans de Robert Johnson. Per la seva importància, "Cross Road Blues", va ser inclosa
al Grammy Hall of Fame el 1998. Nosaltres la vàrem escoltar redescoberta per Eric Clapton, essent aquest tema un
dels més carismàtics del Rock-Blues. Els nostres herois l’han feta a un tempo
lleugerament més viu del de Clapton,
del d’una de les seves versions, i molt més viu que l’original de Johnson. La pulsió de Maribel al contrabaix fa que tot
“ruttli” de manera adequada, però també la guitarra i banjo, quan aquests no
fan tasques solistes, com la que ha fet el Joan
Pau amb la seva harmònica. Tema cantat pel Miquel i també solejat pel Lluís
amb el banjo. Tema cantat de nou, i final de Crossroads i projecte, però
tot just abans d’acabar, han afegit un altre tema anomenat o dedicat als
“Squirrel Hunters”, gent del poble de la zona de Ohio que es van armar per a defensar-se en la guerra civil
americana. Així doncs que si busqueu aquest tema “Crossroads/Squirrel Hunters,
només el trobareu pels Barcelona Blue
Grass Band.
Doncs deixem aquest projecte però abans...
recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu
entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta
editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat
amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.
I nosaltres acabarem el programa d’avui i ho farem amb el
projecte anomenat....
“DÉBOUCHER”
Swing 42
Enregistrat en
directe per Xavi Ollé entre març i abril de 2012 als estudis Red Pig Recording,
Vildadecans, Barcelona, Catalunya
Mesclat per
Oriol González
Masteritzat per
Jordi “Kako” Vericat als Joan Albert & Kako Music
Produït per
Swing 42
Lluís Gómez,
banjo de 5 cordes
Valentí Moya,
guitarra manouche
Oriol González,
mandolina
Maribel Rivero,
contrabaix
Tots els arranjaments són de Swing 42
I Jean Marie
Rendon ens diu què.....
Alguns tenen, o tenim, la tendència de classificar les
músiques i ficar-les en petites caixes. Però les músiques no coneixen de
fronteres, ans al contrari, la música és un passaport que permet viatjar i fer
troballes amb gent diversa. El Bluegrass i el Jazz Manouche són dues músiques,
que pels no iniciats, podrien semblar perifèriques, allunyades. Ho són potser
en alguns aspectes, i és un desafiament voler-les acostar. És per això què hem
fet aquest àlbum i per poder-ho aconseguir, feia falta el “encontre” de músics
amb talent que sabessin trobar i crear la fusió dels dos estils i les seves
tècniques. Aquest àlbum no és ni de Bluegrass ni de Jazz Manouche, és d’una
nova música feta amb tota la passió i que per tant cal trobar-li un nom, cosa
que jo no faré de cap manera, perquè jo no sóc aquell que classifica les
músiques i les posa en caixes petitetes, seleccionades.
I tot i ser el darrer track i on ells mateixos ens diuen
adéu siau, hem volgut començar amb aquest preciós i delicat tema. El tema és de
l’Oriol González i es diu...
11.- Acero inolvidable (O. González) 6m53s
I ja heu pogut escoltar com l’han acabat, tot i celebrant
la feina feta. Però l’inici ha estat suau i delicat amb el so de la mandolina
de l’Oriol per després fent uns
arpegis, el banjo del Lluís. Maribel ha encabit els seus sons
profunds del contrabaix ben aviat, omplint-se l’espai de totes les sonoritats.
La melodia ha aparegut amb el banjo, mentre que les improvisacions les ha
iniciat el mateix compositor amb la mandolina, ben recolzat per la base rítmica
de la resta de companys. El so manouche ha aparegut de la mà del Valentí Moya, tot i escoltant banjo,
mandolina i contrabaix. Sons individuals que donen el “contrapunt” adequat a la
interpretació del guitarrista manouche. La melodia a càrrec de l’Oriol ha aparegut de nou,
tocant després tots tres en moments separats dels compassos, donant-li el coixí
a la contrabaixista Maribel amb tota
aquesta amalgama preciosa de sons, arribant delicadament al final del darrer
tema, que nosaltres hem volgut posat el primer, per preciós i delicat. I
després de brindar, nosaltres seguirem amb el següent.
Seguim però abans però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/ hi trobareu tot el seu extens
i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli
ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz,
passant pel Flamenc i la
Fusió. O sigui que agrair-li al Josep Roig el seu suport i des d’aquí una forta abraçada.
Seguim amb un altre tema de l’Oriol González anomenat....
9.- It’s Possiblues (O. González) 5m04s
Doncs aquesta és una de les diverses facetes de l’Oriol González, la de compositor, però
ell és també un molt bon contrabaixista formant part del trio de Biel Ballester. Aquest magnífic músic
ens ha ofert un tema encabit en el Jazz Manouche, sense oblidar el que ens ha
dit Jean Marie Rendon, això de no
etiquetar-los. L’Oriol ha fet una
gran composició amb el swing adequat marcat per les rítmiques variables. Quan
és el Valentí qui fa el solo, és el Lluís qui fa la rítmica, i a l’inrevés.
El compositor ha iniciat la melodia primer ell sol i després amb el banjista, i
ha estat Maribel qui primer ha
iniciat els solos, amb una bona execució rítmica i melòdica al contrabaix. Valentí ha “volat” amb el seu solo,
fent referències a d’altres cançons en una frase, per després fer-ho el Lluís al banjo, mentre els altres tres
han mantingut el swing a tot ritme, el ritme a tot swing. El compositor González ha fet sonar la seva mandolina
en el seu solo, i així tornar tots plegats al tema per acabar-lo. Un preciós
tema per a començar aquest projecte.
I darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i
així és que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o
sigui que agrair-li al Thomas la
seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i veure’n tot el seu catàleg.
I el següent tema és un tema de Jazz clàssic compost per Leon, Paul i Elmer anomenat....
5.- Farewell Blues (L.Mares, P.Roppolo & E.Shoebel) 4m50s
Aquest és un tema encabit en els estàndards, els vells
estàndards de Jazz de la primera època, la del Jazz Clàssic. Django Reinhardt el va enregistrar amb Benny Carter i cadascun d’ells el va
enregistrar de manera individual . Tema enregistrat per primera vegada allà pel
1922 per la Friars Society Orquestra
però que també ho van fer Ted Lewis
& His Band, allà pel 1929, en plena Gran Depressió. Els inicis del tema
amb el contrabaix i el rascat de les cordes ha estat molt ben trobat, i com
mica a mica s’hi van posant, amb el so nítid de la mandolina de l’Oriol, per després el del banjo del Lluís. Seguidament, amb el Valentí fent melodia, en la A, i per
seguir en el pont, ja en ple solo. De fet, no s’acaba de discernir quan acaba
una cosa i comença l’altra. Lluís al
banjo l’ha seguit tot i recolzat per una base rítmica impressionant. Maribel ha fet també un gran solo al
contrabaix mentre els seus amics “feien de les seves” amb algunes intervencions
puntuals amb molt bon gust. El break intermedi, similar a la intro de l’inici,
ha donat pas de nou al tema, a la preciosa melodia i millor arranjament
d’aquest vell estàndard de jazz clàssic.
Seguim amb més música d’aquest projecte farcit de swing,
amb un tema del Valentí Moya anomenat...
4.- Max (V. Moya) 5m07s
Bé, aquest sí que és un tema encabit en el Jazz manouche
i s’ha de dir que és una molt bona composició del Valentí. La barreja dels altres instruments i sons fa que la
mixtura de tots plegast, amb estils i tècniques el faci molt més ple de música.
Bon swing, i bones interpretacions, amb una estructura un pèl diferent, tot i
haver-hi el pont, i crec que amb un ritme de 4x4 i amb quatre passades de 8
compassos per la A, i dues de 8 per la B, que al final sembla una C, per acabar
amb una sèrie de 8 de nou a la A. Després de la intro, el compositor ha fet la
melodia del tema, melodia enganxosa per bonica i repetitiva. Qui primer ha
començat els solos ha estat el Lluís
al banjo, mentre que una secció rítmica impactant i precisa l’ha acompanyat. Maribel és tota una assegurança de
precisió rítmica, que permet als solistes navegar sense perdre’s. El compositor
ha seguit els solos, i és que el Valentí
és un dels bons solistes que tenim, alhora de ser un xaval magnífic. Maribel igualment és una molt bona
solista i ells dos han fet una mena de téte a téte, acabant-lo i tornant al
tema a càrrec del compositor i guitarrista manouche, acabant-lo suaument amb
tres acords.
I acabarem aquest projecte amb un tema de Django Reinhardt d’on han tret el nom
del grup....
6.- Swing 42 (D. Reinhardt) 4m08s
Doncs aquest és un dels temes insígnia de Django Reinhardt, tot i fer-lo els
nostres herois a un tempo relativament més slow d’alguns enregistraments fets
pel genial guitarrista acompanyat del no menys genial violinista Stéphan Grappelli. Un tema en estructura
típica de 32 compassos de la forma AABA, típica dels estàndards de Jazz. Valentí l’ha començat amb uns acords a
mode d’intro per ben aviat ésser tots plegats els qui s’hi ha ficat, fent la
melodia els sons de mandolina i banjo mentre guitarra i contrabaix fan de
secció rítmica. El guitarrista manouche ha estat qui primer s’ha embrancat en
els solos, amb el suport perfecte del ritme de banjo, mandolina i la sempre
precisa Maribel al contrabaix. Els
solos s’han anat tornant, primer amb el Lluís
i després amb l’Oriol, ambdós, amb
dues magnífiques interpretacions solistes, i és que hem escoltat un quartet de
grans solistes, de grans músics, amb un projecte que conjumina els dos mons,
aconseguint quelcom d’alguna música diferent, per barreja de sonoritats, a la
qual no li posarem cap etiqueta.
Doncs espero que us hagi agradat la selecció musical
d’avui, tota sobre tres discos que em va fer arribar el Lluís Gómez a casa a finals de la temporada passada i que m’ha
semblat apropiat posar-vos ara, coincidint amb el Django Festival l’H 2018. Així doncs us recordo que hem escoltat
primer els GrazzTrio després als Barcelona BlueGrass Band per acabar amb
els Swing42, on crec jo que hem fet
una bona repassada a alguns dels seus millors temes, tot encabit en una mixtura
de BlueGrass, Blues i Jazz Manouche.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o
al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de
nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
Programa 344: Bruce Barth & Jerry Bergonzi Quartet, Robles-Lohikari-Ángel Rey i Phil Robson Organ Trio, dimecres 21 de novembre de 2018
0 comentaris
Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa
de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el nostre
programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les novetats dels nostres
músics.
Doncs aprofito per dir-vos que la re-inauguració de la Sala Xica va ser tot un èxit, de
música i de públic. Guillermo Calliero
i el seu quartet amb gent tan qualificada com Federico Mazzanti, piano; el mestre i contrabaixista dels darrers
anys de Tete Montoliu, Horacio Fumero
i en Xavi Hinojosa, bateria, ens van
fer gaudir d’allò més. El públic quasi va omplir la Sala Xica i així és que va ser una vertadera festa en honor a la
cultura, a la música, al Jazz. Gràcies a l’ajuntament, a la gent que va venir i sobretot als
protagoniestes, els músics.
Doncs aquesta setmana farem un programa amb tres discos
que vam aconseguir en tres respectius concerts en viu, cosa que us recomano a
tots vosaltres, o sigui, ambdues coses, anar als concerts i després adquirir
els discos dels músics protagonistes. Més endavant ja us explicaré el com els
vaig aconseguir però deixeu-me que us els presenti. Primer escoltarem el ”Sunday” de Bruce Barth-Jerry Bergonzi editat per Blau Records, després “Abril
10/18” de Robles-Lohikari-Ángel Rey,
editat per Temps Record i acabarem
amb el de Phil Robson anomenat “The Cut Off Point” editat per Whirlwinde Recordings, i com sempre amb
un micro conte i aquesta setmana a càrrec de Carme de la Fuente.
Abans però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/ hi trobareu tot el seu extens
i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli
ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz,
passant pel Flamenc i la
Fusió. O sigui que agrair-li al Josep Roig el seu suport i des d’aquí una forta abraçada.
El primer projecte que escoltareu serà doncs.....
“SUNDAY”
Barth &
Bergonzi Quartet
Editat per Blau
Records Blau 021
Enregistrat per
Alberto Sales, mesclat i masteritzat a Estudio Rocketes
Produït per
Fernando Marco
Jerry Bergonzi,
saxo tenor
Bruce Barth,
piano
Mark Hodgson,
contrabaix
Stephen Keogh,
bateria
Les composicions les comparteixen ambdós líders, o sigui
que ja ho comentaré quan posi els seus temes.
I aquí teniu la pàgina web del disc
d’aquest magnífic quartet que vam veure al Jamboree...
Sapigueu que Blau
Records és una editorial de Castelló
dirigida per un gran guitarrista, Fernando
Marco a qui vam poder veure al Jazz
Tardor 2017 acompanyat d’un
altre gran guitar man, ara als EEUU,
l’amic Dave Mitchell.
I que aquest és un disc enregistrat en un concert de Bruce Barth Trio featuring Jerry Bergonzi
amb dues precioses balades, la primera un magnífic blues de Bruce Barth “Afternoon in Lleida”,
mentre que “Refuge”, és la de Jerry
Bergonzi. Ell mateix, al Jamboree,
que sentia com un refugiat americà a Catalunya
fugint del boix Trump. La resta de
temes no són amb un tempo massa potent i així és que aquest no és disc massa
bopper, encara que s’hi poguessin considerar les improvisacions dels solistes.
“Laura”, la coneguda balada de David
Raksin la interpreten a tempo mig suau, mentre que els dos temes de Bergonzi, “Blue Cube” i “Doubled
Billed”, i el de Barth, que titula
el disc, “Sunday”, els interpreten a tempo mig. I un directe té, que els temes
es puguin allargar molt i així podem viure amb més claredat la sensació del
directe, i no només pels aplaudiments finals de cada tema. Així doncs els quasi 60 minuts de música us
faran gaudir plenament repartits en només sis temes.
Deixarem les balades, la de Bergonzi més curta que la de Barth
de 13 minuts perquè les escolteu a casa una vegada aconseguit el disc, i us
proposo escoltar l’arranjament de Jerry
Bergonzi sobre el preciós “Laura”. Som-hi doncs amb...
6.- Laura (D. Raksin) 7m41s
Només amb els primers compassos ja hem pogut escoltar que
de la balada, súper slow del “Laura” original, no en queda res. Sí que
reconeixem la melodia quan Bergonzi
la interpreta igualment que les harmonies, evidentment. L’arranjament ha
modificat l’estructura rítmica d’aquesta cançó que Charlie Parker va tocar amb tota una orquestra de cordes, a un
tempo súper slow, cosa que sembla li feia molta il·lusió. L’altra cosa és en
quines condicions ho va fer, crec recordar que en no gaire massa bon estat, la
qual cosa no es nota escoltant-lo tocar. Raksin
la va compondre per a la pel·lícula homònima del 1944. Otto Preminguer, el seu director, volia “Sophisticated Lady” de Duke Ellington però a Raksin no li va semblar adequada i la
va escriure en un cap de setmana. Va esdevenir un estàndard de Jazz enregistrat
en més de 400 discos per gent com Woody
Hermann, Dave Brubeck, Frank Sinatra, Charlie Parker, i així fins a 400. Dizzy Gillespie va utilitzar les deu
primeres notes de “Laura” com a motiu en un solo que va fer del tema de Juan Tizol anomenat “Perdido” en el
famós concert del Massey Hall, Canadà,
el 1953, concert on Parker va tocar
amb un saxo alto de plàstic després d’empenyorar el seu per poder comprar
cavall. Després de Dizzy molts
músics també ho varen fer, això de tocar trossos de temes d’una cançó en el
solo d’una altra.
Els inicis del tema, amb un ritme així com trencat, ens
situen en la melodia, molt maca per cert, i ben aviat, després d’exposar el
tema sencer, Bruce Barth ha iniciat
el seu delicat solo farcit de gust i amb un tarannà una mica Tete. Ben aviat ha aparegut el “swing”
i ja ho sabeu, quasi sempre gràcies al “walking” del contrabaixista i els
copets al plat “ride” i el so del “xarles”, estris del baterista. Bergonzi s’hi ha afegit amb un solo espaterrant,
per fraseig, tècnica i sons que ens recorden a Coltrane, tot i notar clarament que aquest “monstre” te un
llenguatge prou personal per identificar-lo. El gran del Mark Hodgson ens ha fet també el seu, molt ben trenat, melòdic sí,
alhora que seguin fil per randa les harmonies d’aquest preciós “Laura”. Melodia
de nou, i així arriben al final del tema, arranjat pel gran Jerry Bergonzi.
Escoltem ara un tema del mateix saxofonista, anomenat....
3.- Double Billed (J. Bergonzi) 8m28s
Aquest és un tema que els dos amics ja havien tocat
plegats com per exemple van fer a Cambridge el 28/08/2017, on hi hagué Jerry Bergonzi, Phil Grenadier - trompeta,
Bruce Barth, Will Slater – contrabaix i Luther Gray – bateria. Tema aquest
d’una certa complexitat melòdica, tal i com haureu copsat ja des de l’inici.
Una melodia però que té els requisits adequats per agradar-nos, car les
harmonies ajuden també força. El solo més que modern del compositor ens torna a
situar en l’ona Bergonzi del
neo-bop, per posar-li alguna etiqueta. Els músics ja ho diuen, que això només
és música, i prou, i nosaltres, entestats en posar-li noms a les coses. S’ha de
dir però que a fi de bé. El seu fraseig és brutal, per idees, per tècnica, per
llenguatge, i ben aviat un sintonitza en el què ens està dient. El swing no ha
parat en tot el tema, i així és que la base rítmica de dos, contrabaix i
bateria, Hodgson / Keogh són uns
habituals als concerts del Jamboree,
i per tant, mostren una gran compenetració. Bruce Barth ha afegit el seu gran gra de sorra a aquesta gran
platja que és aquest tema, executant un solo brillant i vital, amb un gran
mostratge de recursos melòdics i rítmics, aquests a dues mans. La mà dreta ha
anat lleugera a la recerca de les notes que el cervell li ha manat, i el resultat
ha estat abassegador. Hodgson ha
tornat a mostrar-nos el seu gran bagatge com a home de Jazz, home-contrabaix,
realitzant un altre magnífic solo, en aquest concert enregistrat en directe,
amb els aplaudiments finals inclosos.
I veiem què va dir Esteban
García, el 2017.
"No vull avorrir-vos amb les dades biogràfiques
arxiconegudes de Jerry Bergonzi,
primus inter pares, o sigui el primer, el millor, entres els iguals dels
jazzmen mítics i més concretament dels saxofonistes actuals. I no per això vaig
a restar-li el gran valor que atresora com a intèrpret, compositor, arranjador
i docent. Em segueix agradant tant o més que la primera vegada que el vaig
sentir en els discos al costat de Dave
Brubeck i gairebé amb la mateixa emoció que el primer cop que el vaig
escoltar en directe i que vaig poder parlar amb ell 'un membre numerari de
l'Olimp compartint taula amb un humil ajunta - lletres! Però m'agradaria
centrar-me en el seu alumne, amic i company, Bruce Barth. El seu currículum és impressionant, però la seva
música encara més. Compon, arregla, dirigeix, ensenya i actua. A part de fer-ho
amb Bergonzi ha col·laborat amb
figures de primera fila com Stanley
Turrentine, Tony Bennett, Vincent Herring, Dave Douglas, Terence Blanchard
... i un llarg etcètera que seria ociós esmentar. El seu millor aval: la seva
música, escoltin i gaudeixin. Però en un quartet, si els comptes no em fallen,
són quatre. Dos magnífics col·laboradors completen l'aritmètica, Mark Hodgson al contrabaix i Stephen Keogh a la bateria, tots dos
també amb excel·lents currículums que ratifiquen amb les seves
interpretacions”.
I acabarem aquest projecte amb un dels temes llargs que
incorpora, que per això és un directe. El tema és de Bruce Barth i s’anomena com el disc...
2.- Sunday (Bruce Barth) 11m25s
I amb quin preciós tema acabem el projecte d’aquests dos
mestres, acompanyats de dos mestres més. Ja heu pogut escoltar que els ritmes
no han estat trepidants però sí les improvisacions, sobretot la del gran mestre
del saxo tenor, Jerry Bergonzi. Un
tema del pianista, que ell mateix a començat a trio, quasi d’una forma velada,
quasi tímida, però ben aviat, amb la melodia a càrrec de Bergonzi hem anat copsant-lo. El seu solo ens l’ha tornat a mostrar
en tot el seu esplendor Coltranià,
car d’ell n’ha begut els millors caldos. Aquest saxofonista, a més a més omple
l’escenari de musicalitat i bon rollo, car és una persona propera, oberta a la
conya i al bon humor. Quan s’hi posa però, la seriositat del seu missatge es fa
evident en les seves improvisacions. Mestria, humilitat i humanitat, què més se
li pot demanar a un músic. Barth
l’ha seguit amb una gran netedat de digitació i inventiva en un altre solo
abassegador on el trio de Jazz ha brillat a un gran nivell. Contrabaix i
bateria fan una pinya amb el piano, i tots tres formen una caixa de música
compacta i precisa. Sempre dic que em sembla notar que els tres diguin, bé, ara
és la nostra, esclar que aquesta és una apreciació meva. Stephen Keogh ha fet un magnífic solo, i ara recordo de quina
manera se’l mirà Bergonzi quan més o
menys això mateix va fer al Jamboree,
i és que pel saxofonista americà, el baterista anglès és un dels bons drummers.
Retorn a la melodia i final, amb els aplaudiments de tota la penya.
També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les
novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o
sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web..............
Bé doncs després d’aquest projecte que vam veure al Jamboree és una bona hora per escoltar
el micro conte de Carme de la Fuente.
...............................................................
Magnífic Carme,
com sempre, amb la teva personal i dolça locució.
I nosaltres seguim ara amb el projecte recuperat del
calaix de l’oblit amb.....
“ABRIL 10/18”
Robles-Lohikari-Ángel
Rey
Editat per Temps
Record TR1714-GE18
Enregistrat i
mesclat per Pere Aguilar l’abril de 2010 als estudis Nòmada 57 de Barcelona.
Masteritzat per
l’Andreu Zaragoza
Remasteritzat
per Josep Roig
Produït per
Ramon Ángel Rey
Jon Robles, saxo
tenor
Marko Lohikari,
contrabaix
Ramon Ángel Rey,
bateria
I aquesta és la pàgina de Ramón
Ángel del disc que escoltareu per així poder-lo
adquirir..
El Ramón Ángel em
va donar aquest disc un dijous a la Jam de la Nova Jazz Cava de Terrassa.
Allà que hi vam anar, a escoltar però també a tocar algun tema a la jam que
coordinà l’amic Geni Barry. Amb ell
hi va haver Sergi Sirvent, piano; Jordi
Gaspar, contrabaix i Ramón Ángel Rey, bateria. Una magnífica formació
liderada per un dels principals instrumentistes estatals del vibràfon, alhora
que gran arranjador d’inversemblants harmonies, Geni Barry.
Després d’escoltar-lo una sola vegada ja vaig entendre el
per què el van editar, tot i havent-lo enregistrat 8 anys abans. I és que ja ho
diu en Ramón Ángel, el qual en
escoltar-lo, va entendre que aquell projecte trobar per casualitat volen fer
neteja del seus disc dur, no s’havia de perdre i s’havia de fer conèixer als
aficionats. Projecte aquest amb tres magnífiques balades tals com “Body &
Soul”, “Indian Summer” i “You must believe in spring”, però també amb dos temes
a mig tempo com són “Cine Mara”, únic tema de Ramón Ángel Rey i el magnífic tema de Hank Mobley a tot funk, “Funk in a deep freeze”. Els estàndards amb
més vitalitat rítmica són els coneguts “I’ll remember April”, “All the things
you are” i l’”Stella by Starlight”, una balada, originalment, interpretada a
tot tren.
Bé doncs, començarem amb una de les tres balades del disc,
i és que Jon Robles és un gran
baladista amb un so profund i melós, alhora que grandíssim improvisador.
Escoltem doncs el magnífic...
6.- Body and Soul (Johnnie B. Green) 8m33s
"Body and Soul" és una cançó popular que
esdevingué estàndard de Jazz escrita el 1930 amb lletra d'Edward Heyman, Robert
Sour i Frank Eyton i música de Johnny
Green, escrita a Nova York per a l'actriu i cantant britànica Gertrude Lawrence
que la va presentar al públic de Londres. Als Estats Units, la melodia va
créixer ràpidament en popularitat i, a finals de 1930, almenys 11 bandes
nord-americanes ja l’havien gravat. Louis Armstrong va ser el primer músic de
jazz en gravar "Body and Soul", a l'octubre de 1930, però va ser Paul
Whiteman i Jack Fulton qui la van popularitzar als Estats Units. Crec que
tothom que es digui músic o cantant de jazz l’ha d’haver tocat o cantat, o
sigui que ja veieu les incomptables versions que hi deu haver, entre les quals
la de Coleman Hawkin el 1939, qui la va immortalitzar definint també la
concepció del saxo tenor modern amb els primers tremolos inclosos encabits en
el que seria el futur Bebop.
La versió que ens n’han fet els nostres herois és
abassegadora, amb la profunditat i missatge de la pròpia lletra, inexistent per
no cantada però no per això inexistent en el cap dels nostres amics. Ja ho
diuen de tots els temes però sobretot de les balades, que el músic l’ha de
tocar sabent què diu la lletra a cada moment. Jon ben bé l’ha tocat, com si cantant la lletra, i així és que ens
ho ha fet entendre en escoltar-lo amb el sentiment que l’ha interpretat. El
trio de saxo tenor, contrabaix i bateria, concepte que tant va utilitzar el
gran Sonny Rollins i que ells tres
van saber reconsiderar, recordeu, ara va fa 10 anys, moment de l’enregistrament
d’aquesta meravella que sí, necessitava sortir a la llum. Jon Robles és un dels nostres millors baladistes, per descomptat, i
així és que ho heu pogut comprovar en aquesta magnífica interpretació d’aquest
clàssic i permanent tema, “Body & Soul”. D’igual manera el contrabaixista
nòrdic establert a Mallorca, Mark
Lohikari, ens ha meravellat per la seva manera com ha improvisat aquesta
magna balada. El final, a saxo tenor solo ha estat impressionant,
reafirmant-nos en el què hem dit abans d’aquest gran músic.
Escoltem ara el tema funk de Mobley anomenat...
2.- Funk in deep freeze (H. Mobley) 6m56s
Aquest és un tema que Mobley va editar en el seu disc homònim del 1957 per Blue Note i amb una formació de luxe
amb Art Farmer, trompeta; Horace Silver,
piano, Doug Watkins, contrabaix i Art Blakey, bateria. Tema interpretat
originalment a un tempo més viu on el swing aparegué ben aviat en els solos i
que els nostres herois interpretaren a un tempo més suau. El nostre trio
d’amics l’interpreta slow però farcit de
swing, primer amb l’exposició del tema sencer per després ser Jon qui inicià els solos i de quina
manera ho ha fet. Aquest és un dels mestres de les balades però és que el
concepte del Harb Bop el té
interioritzat, de la mateixa manera que d’altres estils del Jazz. El funk d’aquest tema, recordeu que en el
disc de Mobley hi hagué l’inventor Horace Silver, hi és de manera evident
tot i ser un funk no massa potent. El
fraseig i sonoritat de Jon Robles
estan a nivell de mestre, i recordeu que
aquest és un músic que va formar part ja fa alguns anys en els projectes del
mediàtic Alejandro Sanz. Lohikari
igualment estar al nivell del seu company, i és que a Ramón Àngel Rey li passa el mateix. Un trio de cracs súper ben
conjuntats aleshores perquè a hores d’ara Marko
s’està a Mallorca, essent
comptades les vegades que el veiem per aquí, i quan ho fa, és perquè no pot
refusar les propostes dels líders, com li va passar un dia que van tocar al Jazz Club La Vicentina acompanyant Carme Canela.
Així doncs, podeu trobar el millor del jazz que es fa a
casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat
d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de
Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.
I nosaltres seguim amb el clàssic tema del gran Jerome Kern que tots reconeixereu
aviat...
5.- All the things you are (J. Kern) 6m45s
"All the things you are" és una cançó composta
per Jerome Kern amb lletra escrita per Oscar Hammerstein II. La cançó va ser
escrita per al musical Very Warm for May (1939) i va ser presentada per Hiram
Sherman, Frances Mercer, Hollace Shaw i Ralph Stuart. Va aparèixer en la
pel·lícula Broadway Rhythm del 1944. Aquesta breu ressenya històrica amaga la
màgia d’aquest estàndard que rau en la seva moderna estructura harmónica,
seguint una progressió per quartes, per intervals de quartes. Alhora en el
canvi hi ha una modulació i en la darrera A, Kern li va afegir 4 compassos, essent doncs un tema de 36
compassos, cosa no massa habitual. Tema que es toca sovint a les Jam sessions
perquè tothom se’l sap i també pel fet que els bons improvisadors s’hi poden
lluir. L’arranjament que n’han fet els nostres herois va ser magnífic amb
canvis rítmics inclosos i també pel fet de la gran i llarga introducció a saxo
tenor solo feta pel gran Jon Robles.
La melodia del tema apareix amb el so de contrabaix i bateria, encara amb manca
de swing, el qual apareix mica a mica i mentre Robles va desenvolupant el seu espaterrant i hard-bopper solo. Amb
el “walking” de Lohikari i el “ride”
i “xarles” de Ramón ens n’hem adonat
que estem “trotant” a tota hòstia, a ple swing amb el magnífic solo del saxo
tenor. El baterista i productor d’aquest projecte, Ramón Ángel Rey ens deixa clavats a la cadira amb el seu increïble
solo, mostrant-nos el seu total domini i bon gust en això de tocar tots els estris
de la bateria. El tema ha aparegut de nou amb el tenor i també el final, de
cop.
I nosaltres seguim però......deixeu-me que us digui que
podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg
d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records, editorial
creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi
Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada.
I nosaltres acabarem aquest projecte amb el tema més viu
del disc, curtet tema, que habitualment es toca com a balada, i és el conegut
tema de Victor Young anomenat...
7.- Stella by Starlight (V. Young) 2m11s
Aquest és un tema del qual no n’hem pogut identificar-ne
l’autoria ni melodia fins just el mateix final. L’ha començat a tot “walking” i
swing el contrabaixista Lohikari
seguit pel baterista Ramón Ángel Rey
per després afegir-s’hi el saxo tenor Jon
Robles amb un solo al més pur estil bopper on ens ha mostrat tot el seu
saber, que és molt. Una tècnica, la d’aquest mestre, increïble, que utilitzat
per reblar el clau, o posar la cirereta dels pastís d’un disc recuperat de les
ombres amagades d’un disc a punt de triturar. Quina sort hem tingut tots
plegats que Ramón el descobrís
amagat entre la pallofa de fitxers a esborrar. Miles Davis el va incloure en el seu disc “My Funny Valentine” interpretat a un tempo súper slow amb el seu
segon quintet, encara però sense Wayne
Shorter però sí amb Herbie Hancok,
Ron Carter i el xaval de 17 anys Tony Williams. El saxo tenor George Coleman va durar el que durà
aquest disc i gires que van fer. El suau swing aparegué en el solo d’aquest bon
saxofonista que no li va acabar de fer el pes al genial Davis.
I darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i
així és que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o
sigui que agrair-li al Thomas la
seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i veure’n tot el seu catàleg.
I encarem la darrera part del programa amb un altre trio,
aquest però organ trio amb guitarra i bateria, el d’un guitarrista anglès
establert a Nova York que també vam
veure a la Nova Jazz Cava anomenat Phil Robson, projecte anomenat...
“THE CUT OFF
POINT”
Phil Robson
Editat per
Whirlwind Recording Ltd. WR4672
Enregistrat per
Philip Bagenal i George Murphy el 30 de setembre de 2014 al Eastcote Studio,
Londres.
Mesclat i
masteritzat per Chris Lewis al Lewis Studio.
Produït per Phil
Robson
Producció
executiu, Michael Janisch.
Phil Robson,
guitarra
Ross Stanley,
orgue Hammond
Gene Calderazzo,
bateria
Tots els temes són de Phil Robson excepte el “Dimi and the blue men”, què és de Dave Liebman.
I aquí teniu les pàgines web del disc de Phil i també la seva personal.
Doncs ja us he dit que aquest músic anglès el vam poder
veure a la Nova jazz Cava el passat
9 de novembre, on vam gaudir d’allò més amb el projecte que presentà a quartet
tot i presentant al gran saxo tenor Jed
Levy. L’acompanyaren Oli Hayhurst,
contrabaix i Jason Brown, bateria. Després del concert, ell mateix em va
recomanar que m’endugués aquest disc, tot i està enregistrat a Londres i abans de marxar a Nova York on ha pogut tocar amb molts
músics, fer amics i tocar amb el magnífic quartet que presentà a Terrassa.
Aquest que escoltarem és un projecte a organ trio de
guitarra, orgue hammond i bateria, una de les moltes variants que té aquest
concepte. Els temes són propis excepte un, i abracen diversos estils i ritmes.
Hi ha una balada a mig tempo, un tema molt delicat anomenat “Astral”, però la
diversitat d’estils inclou temes experimentals com el de Dave Liebman “Dimi and the blue men”, però també un de caire funk,
el “Ming the merciless”, el més beat a jazz-rock que titula el projecte, “The
cut off point”. El segon track, “Second Thoughts”, és una delicada cançó amb
alguns canvis rítmics, tots però molt suaus. “Berlin” és també un tema a tempo
mig, mentre que els dos més vius i swingats són “Thieff” i “Vintage Vista”.
Deixarem la balada a banda i seguirem a tempo mig amb el tema funky...
8.- Ming the Merciless (Phil Robson) 5m54s
Doncs deu n’hi do del canvi d’estil vers el projecte
anterior, però us recordo que la “gràcia” del programa d’avui és la de
posar-vos discos aconseguits anant als concerts en directe, en viu, perquè
recordeu que entre tots hem de recolzar la música en viu alhora que col·laborar
amb els músics adquirint els seus projectes. Doncs amb el ritme funky-beat, en
podríem dir, hem gaudit d’allò més amb aquest tema del líder, darrer track del
disc, on ens el mostra com a bon compositor alhora que intèrpret, amb tot un
reguitzell d’idees interpretades amb molt bon gust i delicadesa. L’orgue
Hammond de Ross Stanley ha sonat de
manera increïble, mentre el baterista no ha parat en cap moment de mantenir la
màquina rítmica. Tema iniciat a duet a guitarra i orgue hammond, per fer-ho el
líder sol al pont. Ell mateix ha deixat el curtet tema per endinsar-se en el
seu molt bon solo ben recolzat per acords, i baixos amb el pedal, de l’orgue i
el permanent beat del baterista. Una intervenció solista que ha repetit després
de la del magnífic organista, tot i fent una mena de vamp per anar encarant el
final del tema, d’aquells que no et deixen impassible i et veus obligat a
bellugar el cap i fins i tot ballar. Al final un motiu previ al tema per així
acabar-lo de cop.
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu
que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens
d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova
York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en
tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Un comentari sobre el concert a la Nova Jazz Cava l’he recollit de la web del concert i el va fer ni
més ni menys que Peter Bernstein....
“Phil Robson
és un dels millors guitarristes del moment. Les seves idees musicals flueixen
contínuament i amb una lògica perfecta. La seva tècnica és impecable i està al
servei de la seva fèrtil imaginació. Un dels meus favorits i font d'inspiració.
No et perdis l'oportunitat d'escoltar aquest gegant modern!”
Escoltarem un parell de temes més, i ho farem ara amb el
primer track del disc anomenat...
1.- Thieff (Phil Robson) 6m03s
I quin molt bon tempo i Groove en aquest tema del
guitarrista i líder de la formació. I ja sabeu que un dels inventors d’aquest
concepte va ser el gran Jimmy Smith,
del qual hi ha una gran producció discogràfica iniciada a finals dels anys 50s
del segle XX. Ell aconseguí que una gran quantitat de gent s’endinsés en el món
del Jazz mitjançant la seva música, ampliant-ne de manera considerable els
aficionats. Una meravella de tema a tot tren, a tot swing, amb una melodia
curteta però llarg solo del guitarrista. Un so nítid i net de qualsevol efecte
electrònic on ens mostra la seva perfecte i ràpida digitació i bones maneres,
amb un reguitzell de idees i tècnica a cabassos. Bé, els baixos que esteu
escoltant els fa l’organista amb els peus, car amb les mans fa els acords i
melodies esdevenint aquest un instrument la mar de complet. Ross Stanley està magnífic en el seu
solo, i és que el so del Hammond ajuda molt per la seva sonoritat, però són les
seves mans, és el seu cap que ho crea. El baterista Gene Calderazzo manté un tempo perfecte alhora que omple amb
creativitat espais diversos amb els diferents elements de la seva bateria. Al
final un curtet motiu recurrent per acabar aquest magnífic tema.
I des del mateix lloc, Susanna Carmona comentà això sobre el concert.....
Phil Robson, reconegut internacionalment,
guitarrista multi-premiat i compositor celebrat, el seu és un recorregut extens
en el món del jazz britànic i europeu. Actualment és part integrant de l'escena
de Nova York on resideix des del
2015. La Nova Jazz Cava ofereix
l’únic concert a Espanya de la seva
gira europea on Robson presenta la
seva banda americana. En ella destaca el reconegut i versàtil saxofonista Jed Levy, també en el paper de
compositor per a l’ocasió. La banda es completa a la secció rítmica amb
l’aclama’t bateria Jason Brown i el
baixista fantàstic Oli Hayhurst. La música
original que escoltarem és innovadora i contemporània, tot aprofitant la vasta
tradició del jazz en tot l'espectre d'estils. L'èmfasi es basa en fortes
melodies grooves, i les cançons són vehicles per a la improvisació que permeten
a cada músic aportar la seva experiència. Aquesta serà la millor reunió musical
i una nit per no perdre's! I per descomptat que no ens la vam perdre.
I nosaltres acabem ja el programa d’avui amb el tema més
viu d’aquest magnífic guitarrista, anomenat...
4.- Vintage Vista (Phil Robson) 6m16s
Però és que aquest guitarrista va beure de les primeres
fonts de guitarristes de rock com Jimmy
Hendrix, Jimmy Page, i del jazz com són Wes Montgomery, Pat Martino, Jim Hall, etc. Sense oblidar a John McLaugling, esclar. Un tema altre
cop espaterrant de concepció original interpretat a duet per guitarrista i
organista en la melodia, per ben aviat iniciar el seu solo el líder i
compositor. Amb un llenguatge fresc i lleuger de digitació, precisa i melòdica,
Phil ens ha tornat a sorprendre per
la seva versatilitat i bon gust. Stanley
ha seguit mostrant-nos el seu magnífic estil de organ-jazz-man amb tot aquest
reguitzell de tècnica i control sonor del seu Hammond B3, podria ser. El mateix compositor ha tingut en compte el
fet de l’organ trio alhora de parir els temes, i així és que ho hem pogut
constatar. El tema acaba amb un Robson inabastable
per la seva capacitat, perseverança i fluïdesa i l’acaben suaument.
recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu
entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta
editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat
amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.
Bé, doncs ja hem acabat el programa d’avui, dedicat a
tres projectes que vam poder veure en directe, un al Jamboree, el primer, amb Bruce
Barth Quartet & Jerry Bergonzi i dos a la Nova Jazz Cava primer amb el de Robles-Lohikari-Ángel Rey per acabar amb el del guitarrista anglès Phil Robson, que tot i no ser el mateix
que vam escoltar, va ser el disc que em va recomanar, car del quartet de Terrassa no tenien encara enregistrat
cap disc.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o
al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de
nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
