King Curtis
1.- Album : Soul Meeting
Tema: Da-Duh-Dah
David “Fathead”Newman
2.- Old Devil Moon
Tema: Memphis Soul Stew
Oliver Nelson
3.- Album: Nocturne
Tema: Bob´s Blues
Paul Tillotson the love trio
4.- Album: Lindy Hop Blues
Tema: Soul Swinga Nova
Jimmy McGriff
5.- Album: McGriff´s Blues
Tema: McGriff´s Blues
Hank Crawford
6.- Album: Tight
Tema: I Had A Dream
Jusef Lateef
7.- Album: Eastern Sound
Tema: Blues For The Orient
Mary Lou Williams
8.- Album: Zoning
Tema: Rosa Mae
Gene Ammons
9.- Album: A Stranger In Town
Tema: The Songs Is You
Bona nit de nou a tots vosaltres, amigues i amics aficionats al Jazz. Avui ens toca fer un altre programa homenatge i el protagonista d’aquesta nit serà el gran John Coltrane. Abans però recordar-vos que demà mateix i a la Sala Xicala Vicentina , tenim un altre gran concert de Jazz. Aquesta vegada ens visitarà el Víctor de Diego Quartet el qual ens presentarà el seu darrer treball Evolution a més a més de passejar-se pels estàndards de Jazz tocats com ells saben fer-ho i que és molt i molt bé. El Víctor vindrà acompanyat pel Roger Mas al piano, vell conegut nostre, Marc Cuevas al contrabaix i Gonzalo del Val a la bateria. Recordeu, demà divendres Jazz programat pel Jazz Club la Vicentina a les 22h.
Anem doncs a començar el primer programa dedicat a Coltrane, que abrasarà un període molt curt, des del 1961 i tornant endarrere fins el 1957.
Comencem llegint un extracte del paràgraf dedicat a John Coltrane UNA FIGURA CRUCIAL: JOHN COLTRANE del llibre de Frank Tirro Història del jazz modern. Diu així.....
Tot i ésser un saxofonista que ho va aconseguir tot, John Coltrane només va arribar a la maduresa estilística i el reconeixement general després d’anys d’esforços personals. Coltrane va aconseguir arribar al seu zenit professional a l’edat de 40 anys, moment en el qual se’l va emportar la mort, a causa d’una hepatitis.
Va néixer a Hamlet, Carolina del nord el 1926 (el mateix any que Miles Davis) Es va iniciar com a músic durant els anys quaranta i cinquanta tocant al costat de Dizzy Gillespie, Earl Bostic, Johnny Hodges, abans de fer-ho en el quintet de Miles el 1955. Si considerem les crítiques que li queien per tot arreu, per la seva manera de tocar en aquelles dates, s’ha de tenir en compte el context en el qual es desenvolupava la seva música, context marcat per homes com Sonny Rollins, Thelonious Monk i pel mateix Miles Davis, així com també pels condicionants socials del moment.
AFRICA BRASS THE JOHN COLTRANE QUARTET + 10
abc IMPULSE
Rudy Van Gelder Studio, Englewood Cliffs, NJ, May 23, 1961
Freddie Hubbard, Booker Little (tp) Jim Buffington, Donald Carrado, Bob Northern, Robert Swisshelm, Julius Watkins (frh) Charles Greenlee, Julian Priester (euph) Bill Barber (tu) John Coltrane (ss, ts) Eric Dolphy (as, bcl, fl, arr, cond) Pat Patrick (bars) Garvin Bushell (reeds) McCoy Tyner (p, arr) Reggie Workman (b) Elvin Jones (d) Cal Massey (arr) Romulus Franceschini (cond).
Els temes de l’àlbum són només tres: a la cara A hi ha ÀFRICA, mentre que a la B hi ha GREENSLEEVES i BLUE MINOR.
Greensleeves (fulles verdes) és una actualització de la vella i respectada cançó folklòrica. S’ha inclòs en aquest àlbum perquè darrerament Coltrane està estudiant la música folklòrica. És una de les millors i més maques melodies folk que mai he escoltat, afirmava Coltrane. Està escrita en un 6*8 i la hem interpretat exactament igual a com està escrita. Diu ell... només hi ha una mica d’improvisació. Paraula de TRANE.
Greensleeves (fulles verdes) és una actualització de la vella i respectada cançó folklòrica. S’ha inclòs en aquest àlbum perquè darrerament Coltrane està estudiant la música folklòrica. És una de les millors i més maques melodies folk que mai he escoltat, afirmava Coltrane. Està escrita en un 6*8 i la hem interpretat exactament igual a com està escrita. Diu ell... només hi ha una mica d’improvisació. Paraula de TRANE.
Greensleeves
Continuem amb el text de Frank Tirro....
Durant els anys quaranta no va passar d’ésser un professional respectat, que va tenir la seva oportunitat en incorporar-se a les files del quintet de Miles Davis. En aquells moments les figures consagrades de l’instrument eren Coleman Hawkins, Ben Webster i Lester Young; Stan Getz, Gerry Mulligan i Lee Konitz eren les noves estrelles, mentre que Sonny Stit i Sonny Rollins eren els joves lleons de futur més prometedor. Segons la crítica, era Sonny Rollins qui tenia millors perspectives, aquest però, va passar per èpoques amb problemes personals. Ambdós músics compartien els mateixos vicis, les drogues i l’alcohol, i també compartien la mateixa introspecció pel que fa a la feina. Rollins es retirava a meditar i a practicar per després tornar en plena forma. En una d’aquestes retirades entre el 1958 i el 1959 es va trobar al tornar amb un Coltrane convertir ja en el referent del saxo tenor. Aquesta situació ja no canviaria mentre Coltrane va ser viu i sí que va canviar 8 anys més tard després de la seva mort. El 1961 i quan va poder ser líder de la seva pròpia formació i va poder expressar tot el que portava dins, el seu so únic i la seva particular concepció interpretativa i de composició, Coltrane era el Jazzmen més reconegut del moment, fins i tot més que el mateix Miles Davis. D’una manera o altra, cap músic jove crescut en els anys seixanta o setanta escaparia a la seva influencia. Els seus discos es van convertir en referència obligada per a tots, fins a tal punt que molts músics de reconegut prestigi varen sentir la influència de la seva música, del seu compromís com artista, de la seva filosofia existencial i la seva humilitat sincera i genuïna. L’ascensió de Coltrane durant els anys seixanta es va desenvolupar en paral·lel a la lluita dels negres en pro dels drets civils; de fet, la recerca de la seva identitat musical i particular sentit de la llibertat d’expressió, va tenir molt a veure amb el pensament negre del moment, en relació amb les arrels culturals, la igualtat, la llibertat, la tradició africana, el misticisme i la consciència social.
COLTRANE JAZZ
Atlantic Jazz 1960
Aquest és el primer àlbum enregistrat després de l’èxit de GIANT STEPS. Excepte en el tema Village Blues, Coltrane toca amb la secció rítmica de Miles Davis. Hi ha tres estàndards però els punts forts són els temes del propi Coltrane com Harmonique, tema en el qual Coltrane treballa amb els harmònics del seu tenor. El tema Like Sonny el va dedicar a Sonny Rollins, mentre que pel Village Blues la formació va ser:
John Coltrane, saxo tenor
Mc Coy Tyner, piano
Steve Davis, contrabaix
Elvin Jones, bateria
Village Blues
John Coltrane, saxo tenor
Wynton Kelly,piano
Paul Chambers, contrabaix
Jimmy Cobb, bateria
Like Sonny
Seguim el fil conductor de Frank Tirro.....
L’any 1947 va ser crucial en la seva existència. Aleshores Coltrane tocava el saxo alt i havia acabat la “mili” a la marina. Aquell mateix any i en una gira per California amb la banda de King Kolax, va poder conèixer el seu ídol d’aleshores, Charlie Parker, Aquest, tot just havia sortit del psiquiàtric de Camarillo, i un més després ja estava enregistrant un nou treball amb l’Errol Garner. Coltrane va ser-hi en aquelles sessions i va poder participar en una Jam improvisada amb Charlie Parker en el mateix estudi. Tot i aquesta trobada memorable, Coltrane va deixar de tocar com ho feia Bird degut a integrar-se a la banda de Eddie “Cleanhead” Vinson. Tot i haver treballat amb els saxos tenors Benny Golson y Bill Barron, a Trane no li agradava massa el tenor. Tot i això, l’Eddie Vinson que també tocava el saxo alt, el va obligar a tocar el tenor. Escoltem com ho recordava el mateix Coltrane:
Quan vaig començar a tocar el saxo tenor al costat de l’Eddie Vinson, vaig començar a veure les coses d’una altra manera. Si quan tocava l’alt Bird havia estat la meva principal influència, quan vaig adoptar el tenor, vaig veure que no hi havia cap músic amb unes idees tan dominants en relació a aquest instrument. En conseqüència, vaig començar a fixar-me en molts músics a la vegada, sobretot Lester Young i en el seu fraseig melòdic. Posteriorment vaig descobrir Coleman Hawkins, els arpegis del qual i el seu estil interpretatiu em varen fascinar. Segur que vaig escoltar 1000 vegades el Body and Soul. Tot i que Young sempre em va agradar, a mida que jo mateix anava madurant, em fixava més i més en el treball de Coleman Hawkins.
JOHN COLTRANE PLAYS THE BLUES
Atlantic Jazz 1960
En aquest àlbum Coltrane passa amb total èxit el seu “examen” de Blues. Tocar el blues és la pedra de toc de tot jazzmen. En aquest àlbum John Coltrane interpreta sis blues de sis maneres diferents. Ell sap, tall a tall, ser tendre, violent o líric. Ple de contrastos, Coltrane pot tocar una frase simple, per després llançar-se a una improvisació de singular complexitat.
John Coltrane, saxo tenor
Mc Coy Tyner, piano
Steve Davis, contrabaix
Elvin Jones, bateria
Mr. Syms
LUSH LIFE JOHN COLTRANE
PRESTIGE 1958 (May 31, 1957-Jan 10, 1958)
El quasi quart d’hora del tema de Billy Strayhorn, “Lush Life”, no és l’únic punt focal d’aquest àlbum, tot i ésser merescudament considerat una obra mestre de Coltrane. En un altre programa que li dedicarem posarem el Lush Life i d’altres grans balades. Aquesta sessió es va fer el 10 de gener de 1958, i Coltrane es va fer acompanyar per:
Donald Byrd, trompeta
Red Garland, piano
Paul Chambers, contrabaix
Louis Hayes i Al Heath, bateria en el tema I Hear a rapsody.
El tema que posarem és per a mi i molts altres la millor o una de les millors balades de Jazz .
Lush Life
Una mica més de la biografia de Coltrane segons Frank Tirro.....
L’estil que va anar desenvolupant al llarg dels anys passa pel post-bop, hard-bop, jazz modal, avant-garde, i fins arribar al free jazz. No és d’estranyar que en determinats moments de la seva carrera musical fos fins i tot criticat, sobretot al començament, quan encara no se n’havien adonat de la talla musical d’aquell home que va revolucionar el Jazz. També al final de la seva carrera, en les seves incursions religioses i místiques de discos com OM, Interstellar Space, i d’altres del mateix estil, ja sense embuts Free, se’l va criticar per la premsa musical més reaccionària i estàtica.
Sigui aquest resum un petit homenatge al que va ser un dels genis del Jazz modern, el gran John Coltrane.
Us recomano que compreu i llegiu aquests dos volums del Frank Tirro, el qual repassa la història del jazz clàssic i modern d’una manera molt acurada. Evidentment hi ha molts altres autors que també podeu trobar i sobretot llegir.
JOHN COLTRANE BLUE TRANE
BLUE NOTE: 15 de setembre 1957
Tot i que mai va ésser signat, l’acord oral entre Coltrane i Alfred Lion, fundador de Blue Note Records, va ser honrat en aquest magnífic disc, Blue Train. Aleshores, Coltrane era el principal artista de Blue Note. Aquest disc va acabar de mostrar l’evidència sonora de Coltrane a més de les seves innates habilitats com a líder. Ell, no solament se sap portar els temes al seu estil, sinó que simultàniament es reinventa a ell mateix com a intèrpret de múltiples facetes, tan en el hard-bop com en les sensibles balades, tocant entremig però, de totes les formes possibles. La talla del personal que va participar a Blue Train va anar-se engrandint a mida que anaven tocant. Acompanyant a Trane hi havia Lee Morgan, trompeta, Curtis Fuller al trombó, Kenny Drew, piano, Paul Chambers, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. Els arranjaments preparats per els tres vents, incorporaven una densitat sonora addicional que ha restat com a única marca registrada per tota la banda i per aquest àlbum. Blue Train fàcilment es pot considerar una de les més importants aportacions de John Coltrane al gènere musical anomenat Jazz.
Blue Train
VÍCTOR DE DIEGO QUARTET
Víctor de Diego, saxos tenor i soprano
Roger Mas, piano elèctric
Marc Cuevas, contrabaix
Gonzalo del Val, bateria
Blueso.
Album : Who Used to Dance
Tema: Street of Dreams
2.- Carmen Lundy
Album : Self Portrait
Tema: My Favorite Things
3.- Carmen McRae
Album : Fine and Mellow - Live at Birdland West
Tema: One More Chance
4.- Diana KrallAlbum : Stepping´ Out
Tema: Straighten Up And Fly Right
5.- Ella Fitzgerald with Flanagan Trio
Album : Live Montreux´77
Tema : One Note Samba
6.- Rosemary Clooney and Count Basie Orquesta
Album : Ballad Essentials
Tema : Everything Happens To Me
7.- Carmen McRae
Album : Carmen Sing Monk
Tema: Dear Ruby
8.- Etta James and Eddie “Cleanhead” Vinson
Album : Blues in the night
Tema: I Just Want To Make Love To You
9.- Nina Simone
Album : Little Girl Blue
Tema: My Baby Just Cares For Me
10.- Nancy Wilson & Cannonball Adderley
Album : Nancy Wilson & Cannonball
Tema: Happy Talk
FREDDIE HUBBARD
Va ser un dels grans trompetistes de jazz de tots els temps. Freddie Hubbard va formar el seu so de la tradició de Clifford Brown i Lee Morgan i abans de principis dels anys 70 era immediatament distingible i el que va establir el camí de la trompeta moderna en el jazz. Però, una sèrie d'àlbums descaradament comercials a les dècades posteriors van perjudicar la seva reputació i, quan Hubbard, a principis dels anys 90 (amb les morts de Dizzy Gillespie i Miles Davis), va semblar satisfet amb el paper de mestre veterà, els seus excessos van començar a causar-li seriosos problemes.
Nascut i crescut a Indianapolis, Hubbard aviat va tocar amb Wes i Monk Montgomery. Se'n va anar a Nova York el 1958, compartint habitació amb Eric Dolphy (amb qui va gravar un àlbum el 1960), va formar part dels grups de Philly Joe Jones (1958-1959), Sonny Rollins, Slide Hampton, i J.J. Johnson, abans de la gira turística per Europa amb Quincy Jones (1960-1961). Va gravar amb John Coltrane, va participar amb Ornette Coleman en el naixement del Free Jazz el (1960), va enregistrar amb l’Oliver Nelson el disc The Blues and the Abstract Truth (destacat pel tema Stolen Moments), i va començar a enregistrar com a líder per Blue Note aquest mateix any. Hubbard va guanyar fama tocant amb els Jazz Messengers d'Art Blakey (1961-1964) al costat de Wayne Shorter i Curtis Fuller.
Va enregistrar l'àlbum Ascension amb Coltrane (1965), Out to Lunch (1964) amb Eric Dolphy, i Maiden Voyage amb Herbie Hancock, i, després d'un període amb Max Roach (1965-1966), va formar el seu propi quintet, en el qual va presentar a James Spaulding al saxo alt. Trompetista càlid amb un to preciós amb el seu flugelhorn, (trompeta baixa) Hubbard funcionava bé en temes free, però va ser sempre essencialment un estilista de Hard Bop.
El 1970, Freddie Hubbard va enregistrar dos dels seus millors àlbums (Red Clay i Straight Life) per CTI. La continuació va ser First Light (1971). Aquesta va ser realment la seva època més popular, interpretant arranjaments de Don Sebesky. Però després de la glòria dels anys a CTI (durant la qual el productor Creed Taylor va fer una bona feina equilibrant la part artística amb la més accessible), Hubbard va cometre l'error de signar amb Columbia realitzant enregistraments dolents una darrere l'altra; Windjammer (1976) i Splash (1976) van ser els seus punts més baixos. No obstant això, el 1977, va viatjar amb el quintet acústic de Herbie Hancock i a la dècada de 1980, va realitzar gravacions per Pablo, Blue Note, i Atlantic, on va mostrar que encara podia arribar al seu antic nivell (encara que la major part del món del jazz no ho va creure). Però abans de finals dels anys 80, la inconstància i els creixents problemes personals de Hubbard van començar a passar-li factura, i uns anys més tard, la que havia estat una tècnica forta, fa començar a tremolar seriosament.
A finals de 2008, Hubbard va patir un atac de cor que el va deixar hospitalitzat fins la seva mort a l'edat de 70 anys el 29 de desembre d'aquell any. Els fans de Freddie Hubbard encara podem gaudir de les seves moltes gravacions per Blue Note, Impulse, Atlantic, CTI, Pablo, etc.
Scott Yanow de All Music.
READY FOR FREDDIE (Blue Note)
Enregistrat el 21 d’Agost de 1961,
Ready for Freddy és un dels millors moments discogràfics per el jove Freddie Hubbard. Només amb 24 anys en el moment de la sessió, Hubbard, mostra una confiança increïble com a líder amb un grup de músics de gran nivell: Wayne Shorter saxo tenor, Elvin Jones bateria, McCoy Tyner piano i Bernard McKinney al bombardí (que és com una tuba tenor). Hubbard s’envolta del hard bop com a marc sòlid , amb el funk en temes com “Crisis” a més a més del so càlid amb línies de solos allargades que s’exhibeixen a "Arietis”.
Juntament amb les melodies de Hubbard, Shorter contribueix a la sessió amb la seva preciosa 'Maria Antonieta', i el grup d’aquests grans músics que toquen "Weaver of Dreams". Aquest treball va ser un punt àlgid per Blue Note en aquell any. No obstant, el tema impactant real és el rítmic “Birdlike”, tema de Hubbard. Els solos de Hubbard i Shorter són de l’estil del Dizzie a més a més de molt complexos. Aquesta és una gran data per Hubbard i ningú interessat en el seu treball, o pel hard bop en general, no es pot perdre aquest disc de Blue Note. Tom Jurek de All music.
Marie Antoinete (W.Shorter)
THE ARTISTRY OF FREDDIE HUBBARD (Impulse)
Enregistrat el 2 Juliol de 1962.
En aquest disc, Freddie Hubbard aconsegueix reflectir realment el seu so, ja que, a part de les seves composicions, “Bob’s place”, “Happy Times” i “The seventh day”, fa uns arranjaments increïbles sobre temes clàssics de Gerswing i Ellington, Summertime” i “Caravan”.
El trompetista Freddie Hubbard lidera en aquest disc un sextet especialment talentós; amb el trombonista Curtis Fuller, el saxofonista tenor John Gilmore, músic sortit de l’escola de Sun Ra, el pianista Tommy Flanagan, el baixista Art Davis, i el bateria Louis Hayes. Scott Yanow All Music Guide.
Summertime (Gerswing)
BREAKING POINT (Blue Note)
Enregistrat el 7 de Maig de 1964.
Aquesta reedició en CD (que augmenta el nombre original de cinc temes amb preses alternatives de "Blue Frenzy" i "Mirrors", ens porta el seu primer enregistrament amb la seva pròpia banda. En aquestes seleccions (especialment el memorable "Breaking Point"), Hubbard i el seu quintet (James Spaulding al saxo alt i la flauta, el pianista Ronnie Matthews, el baixista Eddie Khan, i el bateria Joe Chambers) toquen una musica que està entre el hard bop i l’avant- garde, ampliant els límits del corrent principal del jazz modern. Els seus vols d'exploració són bastant més interessants que els de les tres dècades posteriors, i Hubbard, després d'haver trencat amb les seves anteriors influències de Clifford Brown i Lee Morgan, sona realment com ell mateix. [Blue Note va reeditar l'àlbum el 2004.] Scott Yanow, All Music Guide.
Blue Frenzy (F. Hubbard)
BLUE SPIRITS (Blue Note)
Enregistrat el 19 de 
Febrer de 1965 i el 5 de Març de 1966.
Febrer de 1965 i el 5 de Març de 1966. Aquest CD, el darrer de Freddie Hubbard amb Blue Note de la dècada de 1960 (amb l'excepció del període de sessions The Night of the Cookers), afegeix dos temes als originals de LP i compta amb el gran trompetista en tres àmbits diferents que van des d'un sextet fins a una octet. Hubbard utilitza acompanyants com el saxo alt James Spaulding, tenors com el Joe Henderson i Hank Mobley, el bombardí de Kian Zawadi, els pianistes Harold Mabern, McCoy Tyner i Herbie Hancock, el baixista Larry Ridley, Bob Cranshaw i Workman Reggie, els percussionistes Clifford Jarvis, Pete la Roca i Elvin Jones, les congues de Negre Gran, i en un tema, el fagotista Osees Taylor. El treball discogràfic està compost de set temes originals de Hubbard i, tot i que cap dels temes es va convertir en un estàndard, la música és tot un repte i justament memorable. El 2004 Rudy Van Gelder en va fer una nova edició amb les característiques de so remasteritzat, i l'addició de dos temes enregistrats el 1966, un any després de les sessions de l'àlbum. "The Melting Pot" i "True Colors" enceten una tercera línia, que inclou Joe Henderson, Herbie Hancock, el saxofonista i baixista Hosea Taylor, Reggie Workman al baix i Elvin Jones a la bateria. Scott Yanow i Thom Jurek, All Music Guide.
Soul surge (F. Hubbard)
STANLEY TURRENTINE
SUGAR (CTI records)
Enregistrat el novembre de 1970.
SUGAR reuneix a un grup de músics explosius que en ofereixen un recital d’improvisacions inspirades en el Blues, plenes de foc i dinamisme. La causa d’aquesta energia creadora durant la sessió de gravació la tenen els quatre músics de primera línia: Stanley Turrentine al saxo tenor, Freddie Hubbard a la trompeta, George Benson a la guitarra i Ron Carter al contrabaix, si parlem només dels “cracks” d’aquesta sessió. No hem d’oblidar la resta de músics que hi van col·laborar i que van ser: Billy Kaye a la bateria, Butch Cornell a l’orgue i Pablo Landrum a les congues.
El so del saxo tenor de l’Stanley s’ha convertit en apassionat i robust, seguint la línia dels grans mestres de la època Swing: Ben Webster, Don Byas, etc.. afegint-li un evident toc modernista en el seu concepte i amb una clara influencia del gran Sonny Rollins.
Tenim també al jove veterà Freddie Hubbard utilitzant tots els efectes possibles que ell mateix pot extreure de la trompeta, combinant-los amb vertadera mestria, aconseguida per molts pocs avui en dia, amb unes llargues línies melòdiques impecablement executades. El seu art ha aconseguit perllongar la tradició clàssica de la trompeta que, en el seu dia, varen crear Fats Navarro i Clifford Brown.
La fluïdesa de la guitarra de George Benson és totalment elèctrica. En altres paraules, Benson està realment connectat a la xarxa elèctrica, i el fluid creador que surt del seu ampli contagia i posa a tots els oïdors a tope.
I el que va escriure tot això, l’Ira Gitler continua parlant de la resta de mùsics....Escoltem el tema que dóna títol a l’àlbum..
Sugar (S. Turrentine)
FACE TO FACE (Pablo)
Enregistrat el 24 de maig de 1982 a Group IV Studios Hollywood, Ca.
Freddie Hubbard enregistra aquest àlbum amb els All-Stars de l’editorial Pablo en una sessió única i excitant. Inspirat per la presència del Pianista Oscar Peterson, del guitarrista Joe Pass, del baixista Niels-Henning Orsted Pedersen i del bateria Martin Drew, Hubbard s’esplaia en els cinc temes que inclouen “All Blues” de Miles, un tema propi “Thermo” i “Portrait of Jenny”, sense oblidar “Weaver of dreams” i “Tippin”. Llàstima que no varen enregistrar cap més treball amb el Trio de l’Oscar Peterson a més a més del convidat especial Joe Pass. Scott Yanow All music guide.
La trompeta ha seguit una llarga línia d’estils individuals, personalitzats, categories o com ho vulgueu dir, però la seva trajectòria ha estat sempre fàcil de dibuixar, i ha determinat fermament el valor real de l’últim de la fila. Tot va començar, per suposat, amb el Louis Armstrong, seguit però amb un estil diferent de Roy Eldridge, qui va influenciar a Dizzie Gillespie, Charlie Shavers i Lips Page. Al mateix temps, Shad Collins va ser seguit pel Harry Edison, Buck Clayton i Joe Newman. Després de Dizzie, va venir Clifford Brown, a qui ja li vaig fer el meu particular homenatge, Fats Navarro, i d’altres més. Al mateix temps que Dizzie va aparèixer Clark Terry qui va influir, entre altres músics a Miles Davis.
Finalment va arribar l’objecte de tota aquesta exposició, Freddie Hubbard, que va ser probablement el més gran de tots els intèrprets post-Bop. La seva despreocupada actitud va ser: “intenta quelcom, què carall, i si funciona, doncs collunut, i si et fots una trompada, al menys ho has intentat”. És a dir, un s’ha d’arriscar en aquesta vida....A més a més de tot això, Freddie Hubbard tenia unes facultats increïbles.
Therm (F. Hubbard)
ORNETTE COLEMAN
Después de más de veinte años escuchando jazz, no soportaba la idea de no haber subido ningún peldaño en la escala evolutiva del homo jazz (si exceptúo el gratificante periodo comprendido entre sus inicios y la década de los 60s); pero todo fue escuchar a O. Coleman, y automáticamente dejar de pensar en “tirar la toalla”.
¿ Será que para mi es más importante viajar con esperanza que llegar ?
1.- Album: Something Else!
Tema: The Blessing
2.- Album: Tomorrow Is The Question
Tema: San Francisco Holiday
3.- Album: Tomorrow Is The Question
Tema: Turnabout
4.- Album: Tomorrow Is The Question
Tema: Tomorrow Is The Question
5.- Album: This is our music
Tema : Blues Connotation
6.- Album: Love Call
Tema : Just for you
7.- Album: Twins
Tema: Chel Up
8.- Album: Twins
Tema: Joy of a toy
9.- Album: Something Else!!!
Tema: Jayne
10.- Album: Tomorrow Is The Question
Tema: Compassion
11.- Album: Something Else!!!
Tema: When will the blues leave
Subscribe to:
Missatges (Atom)
