Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que
aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional
anomenada “esfera jazz”, i que al
blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i
pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web
totes relacionades amb el món del Jazz.
Doncs abans de
començar el programa d’avui, dir-vos que el passat divendres 16 vam gaudir molt
del magnífic concert que ens van fer quatre grans músics, tres de joves
liderats pel gran Víctor de Diego, i
ells varen ser Toni Saigi, Giuseppe
Campisi i Andreu Pitarch. Des d’aquí una abraçada a tots ells i a Josep Tomàs, amic i fotògraf, que va
venir a “retratar” el concert.
I ja parlant del
programa d’avui dir-vos que anirà d’aquests tres projectes, el trio TREZZ i
"Venga que sí". Giuseppe
Campisi Quartet, “Like Splashing in the Ocean”, i els THE DAM JAWN featu. Dick Oatts, "MASTER ST" .
Començarem escoltant
el trio TREZZ i "Venga que sí" editat per ErrabalJazz.
Enregistrat per Mario Carrión als Fania Estudios el 4 de gener de 2023. Mesclat i masteritzat per Jordi Vidal a Barcelona. Produït per Errabal
Jazz. I ells són: Luismi Segurado,
piano; Dario Guibert, contrabaix i Mikel Urretagoiena, bateria. Dario ha compost els temes 1 i 8; Luismi, els 2, 4, 5 i 6 i Mikel, el 3 i 7. I com sempre, dir-vos
que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc: https://www.hotsak.com/artistas/trezz.
I si en voleu saber
les qüestions rítmiques i de tempo, us recomano que entreu al blog i allà ho
podreu llegir: https://jazzclubdenit.blogspot.com
Doncs
l’escolta d’aquest disc et deixa en un estat de pau i més en els temes delicats
com són ara el més curtet i introducció a “Luz”, tema que no arriba al minutet.
Hi ha una balada que es diu “Ballad for me” composta per Mikel iniciada pel pianista i companys, tots alhora i interpretada
a un tempo molt slow i primer solo del baixista Guibert. I més o menys igual de tempo és el tema de Luismi, “Laguntasuna” iniciat de manera
quasi majestuosa per tots tres, i melodia amb uns arpegis descendents
preciosos. Un break deixarà pas a la seva improvisació. I el primer track i
tema que titula el disc “Venga que sí” és de Dario
i té també un tarannà delicat, una mica més consistent des de l’aspecte rítmic
però també a tempo slow i improvisacions iniciades pel pianista que
desenvoluparà amb una determinada contundència a moments. I el tema més llarg
és “Luz” de Luismi i ja iniciat amb
el motiu principal pel pianista a base d’uns acords repetitius, tema que tindrà
moments rítmics consistents barrejats amb moments subtils i delicats. A partir
d’aquí la pau es converteix en energia positiva. I ja la resta de temes tenen
més vitalitat com el “Argentina” de Luismi
amb una melodia curteta i bonica on ben aviat Dario farà la seva improvisació. I el més potent des de l’aspecte
rítmic és ”On The Way” compost per Dario
on el baterista Mikel té un paper
important per això del ritme, i Luismi
per la seva brillant improvisació. I ja finalment, el més vital de tempo és el
compost per Mikel i anomenat
“Argitasun Izpiak” a tot vital Swing, tema amb diversitat de breaks rítmics que
el fan molt més ric. Una melodia feta quasi només amb els acords del pianista,
qui n’iniciarà les improvisacions. Un projecte complet i molt ben executat,
alhora que molt bones composicions i improvisacions dels components del trio.
I ja els començarem
escoltant a tot delicat tempo i balada
composta per Mikel Urretagoiena i
anomenada...
1.3.- Ballad For Me (Mikel
Urretagoiena) 5m16s.
Doncs sorprèn que una
balada tan bonica l’hagi compost un baterista, car sembla que “ells”, estan més
per composicions rítmiques. Mikel ha
fet una cançó preciosa, d’una calidesa remarcable, la de la pròpia melodia,
però també per les improvisacions, primera la del baixista Dario Guibert i posterior d’en Luismi
Segurado. Ambdós han deixat empremta de la seva classe i categoria. Músics
joves, de al voltant de la trentena, que creixen i creixen, com és natural,
desenvolupant poc a poc i amb fermesa el seu camí en aquest difícil món del
Jazz. Un bonic tema per començar-los a escoltar. De fet, a partir d’ara els
escoltarem en els temes més vitals.
I des del blog ens
diuen tota una sèrie de coses, que podreu llegir al blog:
Es van conèixer per
primera vegada l'any 2010, però des d'aleshores han estat treballant en
diferents iniciatives musicals en paral·lel, sense coincidir mai en un mateix
projecte. Hem hagut d'esperar al 2022 per poder gaudir d'aquella màgia especial
entre tots tres. No es pot negar que va valdre la pena, sincerament. Luismi Segurado (Salamanca, 1986) va completar els seus estudis de piano a Musikene el 2014. Allà va tenir
professors com Francesc Capella, Javier
Juanco, Joaquín Chacón o Bob Sans i
al llarg dels anys ha treballat amb tota mena d'artistes a l'escenari; entre
ells es troben Jorge Rossy, Masa
Kamaguchi, Bob Reynolds (Snarky Puppy), Chris Kase o Andrzej Olejniczak. A
més, com a líder de trio i quintet ha publicat àlbums com Tritones
y Serendipia (Fresh Sound New Talent, 2017), Hocicology. Feat. Jorge Rossy (Fresh Sound New Talent, 2019); i Bud in Green (The Changes, 2022).
I un altre tema molt
interessant és el compost per Luismi
Segurado i anomenat...
2.5.- Luz (Luismi
Segurado) 7m00s.
En aquest tema, Luismi s’ha situat en un entorn “pop-jazz”
per melodies i ritmes, i així ho hem pogut copsar a l’inici del tema. Aquest “pop”
és però d’una qualitat inqüestionable, alhora que farcit de bon gust. Sovint
costa saber dir la paraula adequada. I el canvi rítmic en la seva improvisació
ens diu això, que les coses no són tan evidents. Que la seva creativitat té d’altres
mires. Ens ha fet una improvisació que ha anat creixent en intensitat,
començant-la delicadament, fins arribar a uns moments brutals, gràcies esclar,
a la gran feina dels seus dos companys, Dario
i Mikel. Ell però, ha brillat en la
seva exposició solista, amb un final ple d’acords vibrants. I el “break”
posterior amb Dario fent la seva
improvisació ha estat molt impressionant. Alhora, l’hem escoltat detingudament
improvisant i s’ha de dir que ho ha clavat. Consistent i també melòdic. I quin
final més maco, repetint uns acords ascendents. Maco el tema de Luismi.
Dario
Guibert,
titular d'un Màster de Jazz "Cum
Laude" pel Conservatori Prins Claus i diploma de "Contrabaix Clàssic" pel Conservatori Professional de Música d'Alcalá
de Henares. I en la seva pròspera carrera professional ha treballat al
costat de Matt Savage, Joe Lock, Matt
Wilson, Adam Nussbaum, Philip Harper, Adam Kolker, Tim Armacost, Gene Jackson,
Wycliffe Gordon, Ari Hoenig, Zack O'Farrill, Rachel Therrien, Albert Marqués,
Tina Raymond, Gabriel Chakarji o Leo Minax.
Mikel
Urretagoiena
és llicenciat i màster en interpretació de bateria-jazz i té vuit anys
d'experiència docent. Dirigeix la seva pròpia acadèmia i forma part de
l'excel·lent equip Machetazo.
I encara els
escoltarem en el potent tema compost per Dario
Guibert i anomenat.
3.8.- On The Way
(Dario Guibert) 3m23s
I aquí en Dario ens ha sorprès per la concepció
del tema, barreja d’estils on sovint el marcatge “beat” del baterista ens situa
en un món allunyat del Jazz. És un tema vital de tempo, amb canvis, sí, però
també per l’energia que desprèn. Hem escoltat improvisar al pianista Segurado amb solvència, amb línies
jazzeres, però també amb quelcom relacionat amb la Fusió del Rock amb el Jazz. L’inici
del solo amb les notes més greus, contrasta amb les posteriors situades en el
registre mig alt de l’instrument. La seva digitació ha estat consistent,
potent, alhora que envoltada de creativitat, i al final, amb tot un reguitzell d’acords.
El tema té un canvi en el pont o la B on hi ha una relativa calma, coses que s’esvaeixen
quan recuperen les As. Tema potent durant la seva exposició solista que passa a
moments de calma amb la miqueta de solo del baixista. L’estructura del tema fa
que recuperin el motiu principal, vibrant, potent pels redobles del baterista,
i també els moments de pau del pont.
Trezz, quatre
lletres, paraula senzilla. Tres, trio, com el nombre de membres del grup i
aquell "zz" de jazz que tant estimen, s'uneixen en una sola paraula,
familiar d'alguna manera, i oberta a milers d'interpretacions noves i
diferents. Tal és l'especialitat d'aquest grup, que ens ofereix aquest
extraordinari disc, format pel pianista Luismi
Segurado, el contrabaixista Dario
Guibert i el baterista Mikel
Urretagoiena. Trezz s'ha
convertit en un punt de trobada per al gust, la reflexió i la curiositat dels
tres participants. Se centren en la música jazz però miren més enllà i sempre
estan disposats a perdre's pels camins del hip-hop, el rock o el tango. Sota el
guiatge d'aquest flux transparent i interminable de notes del piano de Lusimi, Dario i Mikel ofereixen una estructura rítmica forta i còmoda plena de
saviesa, sempre parant atenció als més petits matisos. La sincronia que mostren
entre els tres és extraordinària, senyal d'una profunda amistat que ha anat
creixent al llarg dels anys a les aules del Conservatori Superior de
Musikene. Tot i que la presentació i les dades habituals són necessàries,
aquí són supèrflues davant d'un grup que mostra tant respecte, estima i cura i
ofereix una música tan delicada i bonica. Gaudeix del plaer, no diguis que no.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records:
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema de Mikel
Urretagoeina i anomenat..
4.7.- Argitasun
Izpiak (Mikel Urretagoiena) 4m11s.
I he volgut acabar
amb aquest tema tan ple de Swing, per així copsar-ne la diversitat rítmica del
disc d’aquest trio de TREZZ. Un
Swing marcat pel “walking” del baixista Guibert
i pels copets als plats i xarles del baterista Urretagoiena. Iniciat però amb un motiu recurrent rítmic, per
després aparèixer ja la melodia del tema, i amb alguns moments “latin”, els del
pont. Això que deia del Swing, doncs que ha acompanyat a Luismi durant tota la seva gran improvisació on ens ha tornat a
mostrar la seva mestria, la d’un músic que està desenvolupant una carrera
musical a casa nostra de fa ja uns anys, on, dia a dia, s’està consolidant dins
del circuit del Jazz. Diria jo, que ara mateix ja està la mar de ben situat en
això de tocar les 88 tecles. Segurado
juga amb la part solista de la mà dreta amb els acords que fan una feina
similar, la d’improvisar cercant acords allunyats dels típics i base que estan
escrits pel compositor. I aquest tema
del baterista Urretagoeina ha estat
molt ben “trenat”, executat, i també improvisat per ell mateix amb una sèrie de
“vuits” compassos on l’hem escoltat en un solo posterior brutal. I com sol passar,
després tornen als motius principals, melodia inicial fent el tema sencer amb
tots els seus canvis i ja per acabar-lo, delicadament, com han fet. Gran tema
per ja acabar-los d’escoltar. Felicitats Luismi,
Dario i Mikel.
I després d’aquest
molt bon CD dels TREZZ , seguirem
ara amb el Giuseppe Campisi Quartet,
“Like Splashing in the Ocean”, editat per Fresh Sound New Talent. Enregistrat per Sergi Felipe a Underpool
Studio, Barcelona, 10 i 22 d'abril de 2022. Mesclat i masteritzat per Ferran Conangla. Produït per Giuseppe Campisi. Productor executiu: Jordi Pujol. Aquest enregistrament és ©
2023 de Fresh Sound Records per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L. Amb
Giuseppe Campisi (contrabaix), Santi de
la Rubia (saxo tenor i soprano), Jaume Llombart (guitarra), Roger Gutiérrez
(bateria). Arranjaments de Giuseppe
Campisi. I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina
web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/giuseppe-campisi-albums/56281-like-splashing-in-the-ocean.html.
I si en voleu saber
coses pel que fa a ritmes i tempos dels temes, us recomano que us ho mireu al
blog del programa: https://jazzclubdenit.blogspot.com.
I
aquest primer CD a nom de Giuseppe
Campisi està farcit d’unes molt bones composicions alhora que
interpretacions dels màsters que l’acompanyen i evidentment les seves, que
també són magistrals. De ritmes i tempos diversos i la més delicada que en
podríem dir balada és “Astrale” que enceta el disc d’aquesta subtil manera i
composta per G. Fusco. També ho és
així de subtil “Pourquoi” de l’Olivier
Messiaen amb una gran improvisació de Giuseppe.
I el tema “Lazy Afternoon” té una “Intro” molt bonica i delicada també,
inicialment a càrrec de saxo tenor i arpegis de guitarra, havent-hi posteriors
canvis i intensitat emotiva. I el tema que titula el disc és així també de
delicat, iniciat amb la dolça melodia a càrrec del saxo tenor de Santi, on ell mateix desenvoluparà una
llarga improvisació passant per moments molt intensos. I “Novembre” té un tempo
més viu i ritme marcat per Roger
iniciat per Santi i primera
improvisació de Jaume a la guitarra
fent-ne una sèrie de preguntes-respostes amb dela Rubia ells dos improvisant magistralment. I tot i començar
delicadament “Lazy Afernoon” tindrà també uns canvis molt interessants des de
l’aspecte rítmic, i encara així serà la brutal improvisació del líder al
contrabaix. Les coses canviaran aviat reconvertint-se quasi en un altre tema on
l’aspecte rítmic agafarà una preeminència amb solo brutal de Santi al tenor. I les aigües tornaran
al seu cau dolç amb la impro de Jaume.
I “Imbalances” comença amb tota l’energia que impregna a la seva bateria Roger per després d’un subtil i curtet
canvi seguir amb la mateixa energia en el solo de Santi al saxo tenor. La subtilesa tornarà amb el solo de Jaume a la guitarra i ja no serà fins
el retorn del saxo tenor quan les energies tornaran. I “Song #14” té també una
determinada subtilesa, tema a ritme ternari i amb Santi al saxo soprano. El tempo és mèdium i m’ha impressionat el
“pick-up” d’entrada al solo de Jaume
a la guitarra; i ver per on que amb la mateixa energia ho farà Santi al soprano. Després retorn als orígens.
I el tema amb melodia preciosa i reconeixible és “Il Re di Girgenti”, iniciat
dolçament amb acords i escombretes per després melodia a càrrec de la guitarra
de Jaume i posterior duet amb el
saxo tenor de Santi. I Jaume n’iniciarà les improvisacions i
amb quin suport de la base rítmica de dos. Brutal CD de Giuseppe Campisi, per composicions i intervencions solistes, sense
oblidar les de la més estricte feina d’acompanyar.
I aquest projecte vam
tenir la sort de veure’l al Milano Jazz
Club on en Giuseppe me’l va
donar, el CD. Aquell dia em vaig haver d’imposar increpant, contra la meva
voluntat, a un impresentable que parlà cridant, fins i tot en els solos del
baixista. Ell mateix ja li havia dit,
molt educadament, que no parlés tan fort, de la qual advertència, no en va fer
cas. Llavors vaig intervenir jo i al cap de poc van marxar, cosa que vam agrair
totes i tots.
I els començarem
escoltant en el tema que titula el disc i anomenat...
5.4.- Like Splashing
The Ocean (Giuseppe Campisi) 7m56s.
Doncs ara ens hem immers
en l’univers musical d’aquest jove contrabaixista sicilià establert a casa
nostra de no fa massa anys. Quin gust escoltar-lo parlar català, llengua que va
començar a aprendre a Amsterdam ell
encabit en la comunitat musical catalana, on allà s’hi va consolidar l’amistat.
I quina preciositat de tema hem acabat d’escoltar, i què maques les
improvisacions de Santi i de Jaume, cadascuna d’elles amb la seva
particularitat. Un tema iniciat dolçament, amb arpegis subtils del guitarrista
i melodia dolça del saxo tenor. Les escombretes fan que tot sigui també
delicat. Ha anat canviant, desenvolupant-se i apareixent la primera
improvisació de dela Rubia quasi de
manera imperceptible. Santi és ara
per ara, uns dels puntals en això del saxo tenor, car, la seva tècnica és
abassegadora; la seva sensibilitat, a flor de pell; el seu gust, delicat. I és
això el que hem escoltat en el seu brutal solo. La subtilesa de Jaume a la guitarra és també de totes i
tots coneguda. El domini dels acords en les improvisacions, la creació de
línies melòdiques inversemblants, també. I l’han acabat recuperant el “tema”,
la melodia del tema, i amb quin final més bonic, increïble tema per
començar-los a escoltar.
I en Giuseppe ens diu això a la pàgina web
del disc:
La música d'aquest
disc va ser concebuda durant l'època més difícil de la pandèmia. Quan el món
exterior s'aturava, la música era inestimable perquè donava sentit als meus
dies. Vaig intentar posar en paper alguns d'aquells sentiments complexos i
noves emocions; després em vaig reunir amb alguns músics que admiro
profundament —només per tocar algunes sessions a casa i veure que aquells
pensaments musicals prenien forma— i, finalment, vam sortir a l'estudi i vam
gravar. Va ser una sensació molt alliberadora que tot això passat esdevingués
música. Em vaig sentir molt bé, reunir-nos i tocar. Va ser molt refrescant, va
ser com hauria de ser: alliberador, enfortidor i, el més important, va ser
divertit. Com diu un mestre i mentor savi, semblava com s'hauria de sentir tocant
música: com esquitxant a l'oceà.
—Giuseppe Campisi.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records:
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I un altre tema impactant
d’aquest disc farcit de canvis en els temes és...
6.7.- Novembre
(Giuseppe Campisi) 5m24s.
I si sorprèn alguna
cosa d’aquest tema, doncs és la pròpia melodia executada pel saxo tenor de Santi. Preciosa melodia, molt ben construïda,
alhora que farcida d’una determinada bellesa. També l’aspecte rítmic d’aquests
primers moments, on Roger brilla
remenant els estris de la seva bateria. Els acords de Jaume, les notes soltes del líder, compositor i baixista, tot
plegat ens embolcalla ja des de les primeres notes. La sorpresa continua quan
un s’assabenta del diàleg a base de “pregunta-resposta” tot i improvisant dels
màsters Jaume Llombart i Santi de la Rubia. Quina seqüència d’improvisacions
més impressionants, la d’ells dos. Van creixent d’intensitat, d’emocions, i
gràcies als dos de la base, Giuseppe
i Roger, l’un subtil i l’altre
consistent. I què brutal la del saxofonista, quan al final s’ha quedat sol en una
més llarga exposició solista. I la recuperació del motiu principal i tema, què
delicada. Un altre gran tema de Campisi
i interpretat de manera magistral per aquests cracs.
I encara els
escoltarem en el tema on Santi ens
tocarà el saxo soprano i anomenat...
7.5.- Song #14
(Giuseppe Campisi) 6m39s.
I quin altre tema de Campisi més sorprenent i interessant
pels diversos canvis implícits, on la sonoritat a vegades s’esvaeix, es
dissipa, i en d’altres, s’enlaira vers les potències. El ritme ternari se li
escau la mar de bé. Els inicis ja han estat potents. Després, els subtils
canvis amb el soprano de Santi
fent-ne la melodia. Subtilesa també de Jaume
i Roger, quan convé, car quan no, la
potència esdevé impressionant. Quan ha convingut, Jaume ha fet una improvisació “marca de la casa”, amb tota una
demostració d’imaginació i tècnica, amb arpegis d’aquells que et deixen
bocabadats alhora que ho ha fet amb les seves línies melòdiques creades. Santi al soprano ha estat brutal per la
seva velocitat d’execució, alhora que per la seva dolça sonoritat, la d’un instrument
que quan volen, esdevé de lo més estrident i heavy, coses que Coltrane ens va mostrar. Dela Rubia ens ha deixat estabornits,
noquejats, amb el seu espaterrant solo. Què bèstia. I la suavitat ha tornat amb
la melodia a tots vals, tot i els finals brutals de Roger. I el final, suau, repetitiu, un final d’aquells tan macos.
Us recordo també que entreu
a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema anomenat....
8.2.- Il Re di Girgenti (Giuseppe Campisi) 6m57s.
I sí, noies i nois,
quin tema més brutal acabem d’escoltar i més encara per les improvisacions, car
la melodia del tema és així com molt delicada. Aquesta manera de compondre d’en
Giuseppe ens el mostra melòdic,
deixant això sí espais per a la creació dels seus companys. I el tema té una
melodia preciosa, i el ritme marcat per les escombretes de Roger, tot plegat molt subtil en els inicis. El primer canvi l’ha
protagonitzat en Jaume amb la seva
magistral improvisació, i ja amb en Roger
amb les baquetes, i pulsió magnífica del contrabaix de Giuseppe. El solo d’en Jaume
ha estat marcat per la profusió d’arpegis i escales inversemblants, notes
soltes rítmiques amb la persistència i ajuda de la base rítmica de dos, què
brutals. Increïble solo de Llombart. I
de quina manera l’ha seguit Santi,
increïble ara amb el saxo tenor. Quina tècnica te el nostre estimat, ell, com
tots els altres companys, estimats per qui us parla. Ens ha fet un brutal solo,
energètic, vital, creatiu, imaginatiu, potent, i tècnic. I la recuperació de la
bonica melodia, què maco. Un preciós tema, alhora que potent ideal per
acabar-los d’escoltar. Felicitats Giuseppe,
felicitats nois.
I ja acabarem el
programa d’avui amb la formació THE DAM
JAWN featu. Dick Oatts, i disc anomenat
"MASTER ST", editat per Challenge
Records International. Les dades de l’enregistrament les podreu llegir al
blog del programa. Produït The Dam Jawn.
I ells són Martín Díaz, saxo contralt;
Frank Groenendijk, saxo tenor; Joan Fort, guitarra; Phillip Lewin, contrabaix,
Nitin Parree, bateria i amb el gran Dick
Oatts, saxo contralt. Les dades sobre les composicions les podreu llegir al
blog, i en parlarem si s’escau. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu
l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://challengerecords.com/products/16789821742595/master-st.
I també, si esteu
interessats en saber de què van els ritmes i tempos del disc, us recomano que
entreu al blog: https://jazzclubdenit.blogspot.com.
I
aquest és CD amb 7 temes dels quals un, “Darn That Dream” de Jimmy Van Heusen va estar enregistrat
en directe el 4 de maig de 2022 al Chris’s
Jazz Cafe de Philadelphia amb el
màster de tots ells, el bo de Dick Oatts
i balada per tempo. Així també de tempo i delicada és la cançó “Atlanta” de Frank Groenendijk. I “Racoon’s Fight”
comença de manera subtil i ja serà quan el contrabaixista Philip Lewin impregnarà de ritme i tempo al tema, coses que veurem
ampliades pel walking i Swing del baixista en els moments a duet dels vents. I
com de brillants seran els solos posteriors. I també és així de Swingat el tema
que titula el disc i compost per Martín
Díaz, “Master Street”. I el tema més llarg de més de 10 minuts és el
conegut “Send In The Clowns” de Steven
Sondheim amb arranjaments dels dos músics catalans, Díaz i Fort. I ja ens
queden els temes més vitals per tempo, com és el cas del tema de Joan Fort “NY’s Hectic Nature”, iniciat per baterista i
vents alhora i primera improvisació del saxo tenor de Groenendijk i duet que farà amb Martín. I el més vital és el del baterista Nitin Parre iniciat pels vents fent-ne la melodia que és una
d’aquelles entremaliades. Martín n’iniciarà
les improvisacions i la seva ha estat brutal com també ho ha estat la del saxo
tenor Groenendijk. Gran projecte
d’aquests joves músics que han tingut la col·laboració del gran Dick Oats.
I ja els començarem
escoltant en el tema compost per Jimmy
Van Heusen i anomenat...
9.7.- Darn That Dream
(Jimmy Van Heusen) 5m56s.
"Darn That
Dream" és una cançó popular composta per Jimmy Van Heusen amb lletra d'Eddie
DeLange. Va ser publicada el 1939 i va ocupar el primer lloc el 1940 quan Benny Goodman va publicar un
enregistrament en un arranjament d'Eddie
Sauter amb la veu Mildred Bailey.
D’altres enregistraments instrumentals són els de Dexter Gordon en el seu “Daddy
plays the Horn”; el de Miles Davis
en el seu primerenc “The Birth of the
Cool”, el de Thelonious Monk a “The Unique Thelonious Monk”, i els vocals
de Billie Holiday, Lena Horn, Ella
Fitzgerald, Sarah Vaugahn, etc, etc.
I els nostres herois
van tenir la sort de comptar amb la presència del gran Dick Oatts al saxo contralt en aquest tema enregistrat en directe
el 4 de maig de 2022 al Chris’s Jazz
Cafe de Philadelphia. I quina “Intro”
ens ha fet ell a saxo contralt sol. I quina sonoritat la del seu Mark VI Selmer, la seva sonoritat. I
quin fraseig més increïble que ens ha fet. La seva tècnica és magistral; el seu
bon gust musical, exquisit. Un tema on la única estrella en el cel ha estat la
seva. Melodia preciosa, barrejada amb floritures que enlluernen. Improvisació d’aquelles
que et posen els pèls de punta. Un suport a càrrec de la guitarra de Joan, i també dels de la resta de la
base rítmica, els quals han estat quasi silents en la seva primera exposició
melòdica, per després, i ja en la improvisació d’Oatts, desenvolupar la seva tasca a tot swing amb el “walking” del
baixista i on les escombretes han deixat pas
a les baquetes sobre els plats.
I la recuperació de
la melodia feta per Oatts, ens l’ha
trobat sol fent un final brutal, i així doncs, amb un preciós tema per
començar-los a escoltar.
I això que us diré
ara també està la pàgina web del disc:
The
Dam Jawn
és una banda formada per cinc joves músics de l'escena del jazz d'Amsterdam que es van trobar junts a
través d'una experiència compartida als Estats
Units. Després d'haver viscut junts a Filadèlfia
durant mig any, van trobar la seva veu col·lectiva component i organitzant
música nova inspirada en la seva experiència. Tot i que tots cinc viuen i estan
actius a Amsterdam, el Quintet és
internacional. Martín Díaz (saxo contralt)
i Joan Fort (guitarra) van néixer a Barcelona, Espanya. Philip Lewin (contrabaix)
a Stuttgart, Alemanya i Nitin Parree (bateria) i Frank Groenendijk (saxo tenor) són dels
Països Baixos. El seu àlbum debut
compta amb el llegendari saxofonista contralt, Dick Oatts, que també els va guiar durant el procés d'escriptura i
arranjament de la seva música. Els Dam
Jawn han donat forma al seu propi so, inspirats en l'energia i el sentiment
de l'actual escena del jazz de Filadèlfia,
així com el seu ric passat musical.
I un altre tema
impressionant és el compost per Martín
Díaz i tema que titula el disc i anomenat....
10.1- Master Street (Martín Díaz) 6m09s.
I ja heu pogut
escoltar quina magnífica composició del jove Martín Díaz. La melodia és molt interessant i concebuda amb tot el
Jazz del món. Un tema molt ben parit, amb una B a tot Swing i canvi tonal,
mentre que les As tenen aquest marcatge al canto de la caixa tan impactant. I
quina entrada o “pick-up” ens ha fet el màster Dick Oatts en la seva de nou impressionant improvisació feta pel
canal dret. Quin goig poder-lo tenir en aquest primer disc de la formació
creada al voltant de la trobada a Filadèlfia.
Les seves mans i dits van lleugers i gràcils, ràpids i veloços, amb un so
brillant si el comparem amb el de Martín,
ell que és un altre jove crac que ha crescut al voltant del Conservatori del Liceu. I sí, perquè en
escoltar-lo després pel canal esquerra, li hem notat una mica més fosc, coses
aquestes dels diferents instruments i sets d’embocadures i canyes. El seu fraseig
i llenguatge ha estat però magnífic. Quina gràcia que té tocant, quin gust. I
el posterior solo de Phillip Lewin
ens ha deixat clavats a la cadira. Quina netedat solista, quina pulsió rítmica
on hi ha també aspectes melòdics clarament exposats. I en retornar al tema els
hem pogut escoltar a tots ells i al màster Oatts
fent floritures precioses pel canal dret. Un gran tema de Díaz i increïbles interpretacions de tots ells.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: nosaltres ja
no farem concerts a la Sala Xica fins el 15 de setembre, quan inaugurarem la
15a temporada. Abans però, i durant tres caps de setmana, els dissabtes 8, 15 i
22 de juliol quan farem el 14è Festival
de Jam Sessions a SVdH, 2023 amb combos de les escoles de música: ESMUC, ESEM Taller de Músics, el 8; Conservatori del Liceu i Conservatori de
Bellaterra, el 15 i Escola Superior
Jam Session i el Geni Barry Sextet
més convidat,el 22. Doncs això, esteu atents a les xarxes.
I encara ens queden
temes, dels més ràpids i vitals de tempo, i els escoltarem en el tema compost pel
baterista Nittin Parree i
anomenat...
11.2.- Venango (Nitin
Parree) 5m32s.
I aquest tema
interpretat a aquest tempo tan viu, té una estructura típica de 32 compassos, i
és de la forma AABA i diria que és un Rh&Ch per com he escoltat la cadència
harmònica del pont o la B. I la melodia ha passat com una exhalació, quasi
imperceptible per ràpida. L’han feta a duet els vents, Oatts pel canal dret, i la resta pel canal esquerra. El màster
americà ens ha tornat a noquejar per la consistència del seu fraseig, del seu
llenguatge i tècnica abassegadora. Què gran que és aquest músic que vam tenir
el goig d’escoltar al Jazz Club la
Vicentina amb el Jose Alberto Medina
Trio ara ja fa uns quants anys. Posterior i gran solo ha estat el del saxo
tenor Frank Groenendijk el qual ens
ha sorprès també per la seva gran tècnica i llenguatge. Quina velocitat d’execució
per ser un saxo tenor. Martín Díaz
al saxo contralt, igualment ens ha
deixat bocabadats per com ha sabut desenvolupar la seva veloç exposició
solista. Gust en les idees creades i tècnica que els hi permet fer-les amb
aquesta solvència, a ell, a tots ells. Quin goig escoltar a aquests joves
músics. I Oatts pel canal dret ha
iniciat els “vuits” amb el baterista Parree
el qual els ha compartit amb la resta de músics, i ja per recuperar la melodia
principal i acabar el tema amb un final magnífic.
I ja els acabarem
d’escoltar i nosaltres el programa d’avui en el tema compost per Joan Fort al mateix tempo brutal del “Venango”
amb títol....
12.5.- NY’s Hectic
Nature (Joan Fort) 4m40s.
Doncs aquest tema de
l’altre nostre jove crac Joan Fort
ha resultat ser brutal. Ha estat un blues súper viu de tempo de 16 compassos
que ha volat en les improvisacions. L’han començat amb la melodia feta a tempo
meitat, on l’hem poguda escoltar tranquil·lament a un ritme així com trencat,
coses que han passat al Swing brutal a càrrec del “walking” del baixista Phillip Lewin i els cops destres a la
bateria de Nitin Parree. I els dos
solistes dels vents, els joves, han volat pel canal esquerra, cadascun d’ells
fent primer improvisacions magistrals del tema sencer de “setze” compassos, per
després passar a “vuits”, i finalment a “quatres”, i encara més amb un final
plegats a mode d’improvisació col·lectiva. Joan
ha fet una curteta impro preparant el camí a la del baterista Nitin Parree, el qual ha fet sengles
compassos amb els companys, el primer el saxo tenor Frank Groenendijk, per després fer-ho amb el saxo contralt Martín Díaz, després passar a “vuits”
amb el guitarrista i compositor Joan
Fort, i anar-ho fent així, fins recuperar el motiu principal i melodia a
càrrec de tots ells, i d’aquesta manera acabar el tema, i nosaltres acabar-los
d’escoltar a ells i també acabar el programa d’aquesta setmana.
Doncs amb aquest tema
tan brutal hem acabat el programa d’avui que com sempre espero que us hagi
agradat tan com a mi. I us recordo que hem començat amb el trio TREZZ per després escoltar el de Giuseppe Campisi i acabar de la manera
que ho hem fet amb els The Dam Jawn featu.
Dick Oatts.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
