Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio
Sant Vicenç 90.2 a Ràdio Abrera
107.9 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com
deia el nostre amic Cifu. A ell li
dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un
petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol
qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les
novetats dels nostres músics.
Doncs avui farem un programa especial dedicat a alguns dels saxos tenors
més importants del segle passat, sense considerar els grans mestres Coltrane i Rollins per parlar només
d’aquests dos. En aquest programa posaré el primer CD de dos que formen el
treball dedicat als saxos tenors que van passar per Europa. O sigui que el Jazz que escoltareu avui és el que podríem
incloure en el Mainstream, car aquest és
un disc recopilatori que vaig poder veure en una biblioteca i vaig fer mans i
mànigues per poder-lo aconseguir i així és que avui escoltareu uns quants temes
d’aquest doble CD amb tot un seguit de saxos tenors tants com 10, dels quals
avui només 5. Faré un altre programa per acabar-ho d’arrodonir.
Aquesta és una sèrie de 4 treballs monogràfics per instruments dels
quals el que posarem avui (el primer CD dels dos que hi ha) està dedicat als
saxos tenors i és el primer dels dobles compactes. La majoria dels
enregistraments es van fer “abroad”, o sigui a Europa, amb músics europeus i quan els màsters viatjaren al vell
continent. El disc es diu Black Lion
Connoisseur/Lions Abroad, Vol. 1: Tenor Titans. El segon Black Lion Connoisseur/Lions Abroad, Vol.
2: Lion on the Keys està dedicat als pianistes entre els quals Tete Montoliu. El tercer volum, Black Lion Connoisseur/Lions Abroad, Vol. 3: The Lion Does Paree
es va enregistrar amb gent com Sidney
Bechet, Bill Coleman, Ben Webster, Stephane Grappelli, Earl Hines, Barney
Kessel, Bud Powell, Johnny Griffin, Cecil Taylor, i la contribució de l’Art Ensemble of Chicago. I per
acabar sembla que hi ha un quart treball anomenat Black Lion Connoisseur/Lions Abroad, Vol. 4: del qual no he trobat
cap informació. A veure si algú la troba.
Però abans deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per
veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la
botiga Blue Sounds al carrer Benet
Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos,
llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns
pel matí a l’amic Enrique Heredia,
mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del
Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des
d’aquí una forta abraçada.
I com que tots els saxofonistes d’aquesta saga van mamar de la sonoritat
del primer de tots que va definir el saxo modern, o sigui del gran Hawk, Coleman Hawkins, us proposo
situar-nos en la millor de les òrbites amb alguns dels seus emblemàtics temes.
Abans però comentar algunes coses del seu disc “Body and Soul Revisited”,
enregistrat entre l’octubre del 1951 i l’octubre del 1958 i reeditat el 1993
per DECCA “Coleman Hawkins in the 50s” del qual Scott Yanow de All Music
ens en diu:
“Hawkins havia estat el saxofonista tenor dominant des de mitjans dels
'20s fins el1940, però tot i que segueix sent una força important, la seva
influència va anar disminuint a causa de l'aparició de Lester Young i Charlie
Parker la qual cosa va fer que principis dels 50s enregistrés de forma poc
freqüent. Afortunadament, pocs anys després (en part a causa del reconeixement
vers Sonny Rollins, el qual tenia
com a heroi original a Hawk), la seva fortuna va anar augmentant de nou. Aquest CD de Decca conté una gran varietat de
música. Hi ha deu temes de música melòdica "mood" de 1951 a 1953 on Hawkins s'enganxa sobretot a la melodia
(una excepció és una excel·lent versió de "If I Could Be with You").
Després se’l pot escoltar en una sessió ocasional amb els “Cozy Cole's
All-Stars” en un ambient emocionant amb el cornetista Rex Stewart el qual li roba el show amb un parell de solos plens de
colors. La millor música d'aquest CD ve d'una emissió de ràdio del 1955 en la
qual Hawkins interpreta "Foolin'
Around" (basat en els acords de “Body and Soul”) i després totalment sol i
amb els rugits de “The Man I Love”. Aquest set de temes conclou amb tres seleccions (un de
les quals no emesa prèviament) d'una magnífica sessió dirigida pel clarinetista
Tony Scott.
Som-hi doncs amb part de la música d’aquest disc de Coleman Hawkins.
11.- Body and Soul (C.
Porter)
08.- I Can’t get Started (Vernon Duke)
16.- The Man I Love (G.
& I. Gershwin)
19.- Ornithology (C.
Parker & B. Harris)
I ja vegeu de quina manera també el vell Hawks es va atrevir amb el Be Bop en el darrer tema de Parker i l’anterior també en una versió
d’aquest mateix del tema dels germans Gershwin,
originalment una balada. El seu “Body and Soul” va marcar època i és per
això que us l’he volgut posar i igualment ha estat magnífica la següent balada,
“I Can’t Get Started”.
Doncs després d’aquesta magnífica introducció musical amb la música i la
sonoritat del mestre de tots ells, sense oblidar Lester Young i només parlant dels tenors, i tot i voler començar
amb el saxofonista més antic, començarem amb l’enregistrament més antic i així
anirem tirant endavant, és per això que el gran Wardel Gray serà el que ara escoltareu. Abans però us vull comentar
que he aprofitat el magnífic treball dels amics de Apoloybaco en tot lo relacionat amb el Jazz i les seves biografies.
O sigui que excepte les de Brew Moore i
Buf Freeman, totes les biografies són d’aquesta magnífica web. Gràcies gent
de Apoloybaco.
Wardell Gray pertany a aquesta espècie comuna que sembla
afectar el músic de jazz i que té per denominador comú una vida efímera i una
mort prematura, bàsicament a més a més quan començava a despuntar com a músic.
Va morir amb 34 anys en circumstàncies encara avui no aclarides. De nen la seva
família es va traslladar a Detroit i allà va començar aviat a manifestar la
seva vocació musical. Estudià música a la "Cass Tech High" de Detroit
i els seus primers passos els va fer amb el clarinet. El 1943 va ser contractat
pel pianista, Earl “Fatha” Hines on
va estar-s’hi dos anys que es consideren bàsics per la seva posterior formació.
A més, per acabar-ho d’adobar, l'època en què començà a sortir de l’ou
(musicalment parlant), coincidí amb la vaga d'enregistraments decretada per la
poderosa "Federació Americana de Músics" i a la seva fosca etapa
formativa se li afegeix la impossibilitat d'escoltar-lo en aquells anys. En
l'orquestra de Earl Hines, autèntic
planter de grans músics, Wardell Gray
tocava el clarinet i el saxo contralt, però aviat va decidir passar al tenor.
Va haver-hi en aquella època tres saxofonistes que el van deixar impressionat: Lester Young, Don Byas i sobretot, Charlie Parker, amb qui havia après com
elaborar un estil propi a l'orquestra de Earl
Hines. Es va traslladar més tard a la Costa Oest dels Estats Units i allà a
Central Avenue, una mena de Carrer 52 a Los Angeles, va ser on destacà com un
músic excepcional.
El 1946 fitxa per l'orquestra de Benny
Carter, saxofonista i arranjador extraordinari del qual Wardell Gray n’era un encès admirador. Benny Carter li ensenyà principalment
la forma i la tècnica d'abordar les balades. Durant una de les seves actuacions
va ser escoltat per Benny Goodman
que va quedar entusiasmat amb el jove saxofonista. Goodman el va incorporar al seu septet i li va permetre una
flexibilitat d'entrada i sortida de la seva formació com no havia permès a cap
altre músic. Amb Benny Goodman va
estar-s’hi tres anys. Més tard va conèixer a Dexter Gordon, un músic clau també en la carrera professional de Gray i van deixar gravat un disc
extraordinari titulat: "The Chase" per al segell "Prestige"
el 1947. També el 1947 va gravar al costat de Charlie Parker, Howard McGhee, Dodo Marmarosa, Barney Kessel, Red
Callender i Don Lamond, una sessió inoblidable per al segell
"Dial" i que demostrava que Wardell
Gray podia haver estat el saxo tenor que Bird desitjava. Tots dos van morir amb tot just tres mesos de
diferència.
El 1948 va passar efímerament per l'orquestra de Count Basie, fet que va repetir entre 1951 i 1952. El 1951 va
formar el seu primer grup liderat per ell, comptant amb la col·laboració d'Art Farmer un extraordinari
trompetista que va debutar professionalment precisament en la formació de Wardell Gray. A finals de maig de 1955
va ser cridat per Benny Carter per
inaugurar el "Moulin Rouge" un club de les Vegas. Dos dies després
del debut, el 26 de maig d'aquell any, va ser trobat al desert de Nevada el cos
sense vida de Wardell Gray amb el
coll trencat. Wardell Gray va ser
sens dubte un dels grans saxo tenors de la història del jazz, equivalent al que
va ser a la trompeta, el malaguanyat Clifford
Brown.
De la sessió que va enregistrar a Hollywood,
California anomenada One for Prez
el 23 de novembre de 1946 amb Dodo
Marmarosa, piano; Red Callender, contrabaix i Harold “Doc” West, bateria i
ell mateix Wardel Gray, saxo tenor escoltem
els temes...
11.- The Man I Love (Gershwin)
12.- Easy Swing (W.
Gray)
10.- One For Prez (W.
Gray)
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar
al web de www.moonjunrecords.com i
veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest
programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I seguirem amb el saxofonista nascut el 1906 anomenat Bud Freeman i que va debutar el 1923,
tocant amb Frank Teschemacher i Jimmy
McPartland. Realitzà després gires amb Art
Kassel (1926) i Ben Pollack
(1927), amb qui va marxar a Nova York,
on també tocarà amb Red Nichols. En
els anys 1930 formarà part de les big bands de Ray Noble (1935), Tommy
Dorsey (1936-1937) i Benny Goodman
(1938), abans de muntar la seva pròpia banda, "Summa cum Laude
Orchestra". Després de la Gran Guerra, tocarà en petits grups liderats per
músics com Eddie Condon, i romandrà
uns anys amb el seu trio a Xile, Perú i Brasil.
Entre 1952 i 1953, va estar-se a Santiago
de Xile, i va formar un quintet amb músics locals: Giovanni Cultrera (piano), José Luís Córdova (bateria), Arturo Ravello
(contrabaix) i Francisco Blancheteau (guitarra), amb els quals es va
presentar durant gener i febrer de 1953 a l'Hotel Carrera, esdeveniment important
per als aficionat al Jazz de Santiago.
Tocarà, ja a finals dels anys 1950, amb Lennie Tristano i comença a passar llargues temporades a Anglaterra
i França. En els anys 1980 s'instal·la novament a Chicago.
Freeman va ser un dels primers saxofonistes tenors a
escapar de la forta influència de Coleman
Hawkins, desenvolupant el seu estil a partir del paper que el saxo va tenir
en les bandes de Hot de Chicago, substituint al trombó, amb un fraseig angulós,
gairebé sense vibrato, molt sovint tocant en staccato. El seu estil no es va
modificar amb el temps, tot i els canvis que es van produir en l'instrument a
partir de Lester Young.
Va escriure a més dues obres de memòries, "You do not look like a
musician" (1974) i "If you know of a better life" (1976), a més
d'una autobiografia, "Crazeology" (1989), amb Robert Wolf.
Aquesta reedició d’aquest CD és un lloc ideal per als oients per
començar a explorar el so càlid del tenor de Bud Freeman. Un intèrpret on l'estil distintiu s'estén més enllà
del límit entre El Swing i el Dixieland, Freeman
se sent aquí amb un quartet que inclou també el pianista Dave Frishberg (anys abans que es fes famós com a compositor/cantant),
el contrabaixista Bob Haggart i el
baterista Don Lamond. Freeman (55 anys en el moment de
l’enregistrament) s'escolta al cim dels seus poders en una dotzena d’estàndards
(alguns dels quals es toquen rarament), més cinc preses alternatives. Destaquen
"You're a Sweetheart," "Chicago," "It's Only a Paper
Moon" and "Somebody Stole My Gal." Un disc aquest enregistrat el 15 de gener de
1962 a Nova York anomenat “Something
to remember you by” del qual escoltarem seguits els temes...
6.- Take 1 Please (Rainger
& Robin)
5.- Take 3 By Myself (Schwartz
& Dietz)
4.- Take 3 Chicago (Fischer)
7.- Take 2 Meet you in San Juan (Bud Freeman)
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra
entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà
tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el
catàleg d’aquesta editorial del Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des
d’aquí una forta abraçada.
Escoltarem ara el saxofonista tenor....Don
Byas
Malgrat la seva inqüestionable importància històrica, Don Byas (Muskogee-Oklahoma) no és un
home que ocupi grans espais a les enciclopèdies del jazz. El seu exili
voluntari a Europa, on va passar
gran part de la seva vida i de la seva carrera musical, i també aquest
encasellament al jazz clàssic que alguns li atribuïen, fou el motiu que no se
li reconeguin els seus mèrits. Aquest alumne del gran Coleman Hawkins, però prou creatiu per adornar la seva música amb
rivets parkerianos, tenia una tècnica depurada molt propera als millors
instrumentistes del bebop.
Nascut de mare espanyola va experimentar les seves primeres sensacions
jazzístiques com a membre de l'orquestra de Bennie Motten i Walter Page, dos noms lligats de diferents maneres
a Count Basie, en la orquestra Byas
aconseguiria el grau de solista mes avançat. El 1930, va fundar el seu primer
grup, "Don Carlos And his Collegian Ramblers" actiu fins el 1933 quan
el saxofonista es traslladà a Califòrnia. Allí va tenir un pas efímer però
productiu a la bigband de Lionel Hampton
(1935), a la d'Eddie Barefield i a
la de Buck Clayton (1936). Es
traslladà a New York i en un parell d'anys es va trobar substituint al genial Lester Young a l'orquestra de Count Basie.
Amb Basie va estar-s’hi dos
anys i una mica cansat de les grans orquestres, va donar un gir radical a la
seva carrera artística i es va disposar a participar en la frenètica activitat
jazzística que es desenvolupava al carrer 52 de Harlem. Els clubs del carrer 52
van veure passar pel seu escenari a aquest magnífic saxofonista tenor i Don Byas va tenir l'honor de participar
en la primera sessió discogràfica del bebop el 16 de febrer de 1944. Va gravar
una versió, fins avui mai superada de l'immortal tema de David Raksin, "Laura". El 1946, s'embarca amb l'orquestra
de Don Redman rumb a Europa, la primera gira que realitzava
una orquestra de jazz al vell continent després de la II Guerra Mundial. Va
fixar la seva residència a Paris per
a la resta dels seus dies i des del vell continent va participar en nombrosos
projectes musicals quan algú dels EUA apareixia per Paris. Va encoratjar la creativitat musical del pianista Tete Montoliu, amb qui va gravar un magnífic
disc al costat del mestre Ben Webster.
Va gravar a Barcelona amb músics i
orquestres locals i així va seguir fent Jazz per Europa fins que el càncer se’l va endur a Amsterdam el 24 d'agost
de a 1972.
El segon dels dos CD enregistrats al Montmartre KazzHus de Copenhaguen com primer havia estat el “A
Night in Tunisia”, en aquest segon es presenta al magistral (i subestimat) saxo
tenor Don Byas en un quartet amb el
pianista Ben Axen, el baixista Niels-Henning
Oersted Pedersen i el bateria William Schiopffe. Byas sempre va ser un intèrpret de gran abast i que ho clavava en
temes com ara "There'll Never Be Another You," "Billie's
Bounce" i "All the Things You Are", amb la creació d'idees
interessants i consistentment inventives. Tots els col·leccionistes de jazz
haurien de tenir almenys un parell de discos de Don Byas. Disc enregistrat al Montmartre Jazzhus, Copenhague, el 14
de gener de 1963 anomenat “Walkin’” i del qual escoltarem..
8.- Don’t blame me (McHugh
& Fields)
9.- Walkin’ (Miles
Davis)
Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com
i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
El següent que escoltarem serà el gran Ben Webster. Som-hi doncs amb en Benjamin Francis Webster, conegut en el món del jazz com Ben Webster i amb el sobrenom de
"El granota" pels seus ulls sortits. Va néixer a la molt jazzística
ciutat de Kansas City, bressol de
magnífics saxofonistes, entre ells el gran Charlie
Parker. Va néixer un 27 de març de 1909 i la seva carrera musical va
començar a prendre relleu a la corda de saxos de l'orquestra del mestre Duke Ellington en els temps del Cotton Club de Harlem. "Duke", agraït, va compondre per al saxofonista
un tema emblemàtic que va acompanyar a Ben
Webster durant tota la seva carrera. Estem parlant de "In a Mellowtone",
una peça feta a la mida del nostre músic.
Ben Webster, va estudiar diversos instruments: primer
violí, després piano i clarinet. El seu primer treball va ser precisament de
pianista en un cinema mut a Texas.
La seva afició pel saxo la va adquirir de Bud
Johnson, el famós saxofonista de Dallas.
Va tocar el saxo contralt en orquestres bastants conegudes com la de W.H. Young, pare del gran Lester Young, on va estar-s’hi tres
mesos. El 1931 va treballar acompanyant a la cantant, Blanche Calloway, germana del famós director d'orquestra, Cab Calloway, i des de finals d'aquest
any i fins a principis de 1933, va formar part d'una de les millors orquestres
del Mig Oest, la de Bennie Moten, amb
el mestre Count Basie com a pianista.
Després de la seva fructífera experiència amb Moten, Ben Webster va
començar a ser sol·licitat per les bigbands mes conegudes, i així el 1933, Andy Kirk el va cridar per ocupar la
capçalera de la seva secció de saxos, després va ser Fletcher Henderson qui es va fixar en ell i el 1934 va treballar
amb Benny Carter. En cadascuna
d'elles, la presència de Ben Webster
va coincidir amb el període de més esplendor d'aquesta orquestres.
Coincidència?
Després del seu pas pel faristol de Benny
Carter, va tocar durant més d'un any amb l'orquestra de Cab Calloway, amb el qual va gravar
entre la primavera de 1936 i l'estiu de 1937 setze temes. La segona meitat de
la dècada dels trenta va ser en aquest sentit un període on Ben Webster es va fer un lloc propi en
l'escena jazzística americana i va aconseguir ser un dels grans saxos tenors
del moment. El seu últim treball en aquesta dècada va ser tocar amb el grup de Teddy Wilson on li va tocar acompanyar
en mes d'un enregistrament a la gran cantant Billie Holiday. El gran moment de la seva vida va arribar el 1940
quan va entrar a formar part de la històrica orquestra de Duke Ellington. El seu ingrés va coincidir amb la incorporació del
baixista Jimmy Blanton. Entre 1940 i
1943, un dels grans moments de l'orquestra d'Ellington, Webster va
ser un pilar indiscutible a la secció de saxos, sens dubte la millor de tota la
història del jazz, al costat de Johnny
Hodges, o Russell Procope. Temes
com "Satin Doll" i sobretot "In a Mellowtone" van ser
escrits per Duke Ellington i Billy Strayhorn per a major glòria del
seu saxofonista tenor.
Quan després de la II Guerra Mundial va començar l'ocàs de les
Big-Bands, molts músics van haver de buscar-se amb més o menys fortuna el seu
lloc en la música de jazz com a solistes, bé formant el seu propi grup més o
menys estable o bé com a sideman acompanyant altres músics. Al nostre
protagonista li va venir bé la disgregació de les grans orquestres del swing i
en solitari va aconseguir els èxits que dins de l'orquestra d'Ellington quedaven d'alguna manera
camuflats. El pelegrinatge de Ben
Webster quan el 1943 va deixar l'orquestra d'Ellington va començar amb el grup de Sidney Catlett a principis de 1944; John Kirby (juliol de 1944); Stuff
Smith (1945) i amb Henry "Red"
Allen des del novembre de 1948 fins el setembre de 1949. A partir d'aquí,
el productor Norman Granz el va
alliberar dels seus problemes econòmics quan el va embarcar en l'aventura del
"Jazz at the Philharmonic" on hi va romandre vinculat fins el 1959.
Convertit en rodamón, el 1964 va emigrar a Europa
establint-se primer a Copenhaguen i
després a Holanda, fins que el 1969
va establir-se definitivament a la capital danesa. El 1973, actuant a la ciutat
holandesa de Leyda, va patir un
infart que va acabar amb la seva vida en un hospital d'Amsterdam.
Ben Webster forma part al
costat de Coleman Hawkins i
de Lester Young, de la Triada de grans saxofonistes tenors de la història del
jazz.
Un dels quatre "Black Lion CDs" de 1965 de Ben Webster, aquest,
és l'únic en el qual toca amb d’altres músics de vent. El gran tenor interactua
en el quintet “Mainstream” del trompetista Arnved
Meyer amb una música que resulta de vegades una mica reminiscent
d'enregistraments de grups de petit format de Duke Ellington de la dècada de
1930. A més de les seves versions càlides de "Nancy with the Laughing
Face," "My Romance" and "Days of Wine and Roses ", és
un plaer escoltar Webster a
"Stompy Jones" i "The Jeep Is Jumping" després de més de 20
anys que va deixar la banda d'Ellington.
Estem parlant d’un disc enregistrat el 15 de gener de 1962 a Nova York en plena efervescència del
Hard Bop, i va vegeu on se situà Webster
amb aquest enregistrament...
Escoltem doncs els següents temes...
2.- My Romance (Rodgers)
1.- Brother John's Blues (Ben Webster)
3.- Duke’s in Bed (Ellington)
Però ja sabeu que si voleu escoltar projectes alternatius de músics de
casa nostra, podeu entrar al web de Underpool
https://www.underpool.org/ , editorial
dirigida per Sergi Felipe i Pep Mula
els quals van endegar aquest projecte poc després que nosaltres al JCLV. I amb
les seves paraules...
“UnderPool és un segell discogràfic independent centrat en jazz i
músiques improvisades. Amb seu a Barcelona, es crea al 2013 arrel de l'estudi
de gravació del mateix nom. La idea d'UnderPool és donar distribució la música
d'artistes així com ajudar als músics a produir els seus propis discos de forma
independent. El segell també aposta per les produccions pròpies creant una
sèrie d’àlbums per volums, on es convida a músics a una sessió d'estudi on es
graven els temes escrits per a l'ocasió.”
I nosaltres acabarem el programa amb el gran Paul Gonsalves, que va créixer a Rodhe Island i el 1936 va triar la guitarra com a primer instrument
per les seves lliçons de música, però molt aviat es canvià al saxo tenor i va
passar a tocar en bandes de la seva localitat natal a Boston fins que va haver d'ingressar a l'exèrcit el 1942. En
llicenciar-se quatre anys més tard va tornar a Boston durant un breu període de temps i després es va unir a la
banda de Count Basie, on va
aconseguir amb el seu so característic influenciat per Ben Webster i Illinois
Jacquet, convertir-se en un estel solista de la banda amb un toc i so
modernista fins la seva marxa el 1949.
Durant un breu període de temps va estar-se a la banda de Dizzy Gillespie (1949-1950) abans que
aquesta es dissolgués. Va tenir sort i el mestre Duke Ellington el va contractar per a la seva afamada orquestra. El
seu paper en la mateixa era el d'un saxofonista experimentat i madur i va tenir
la seva oportunitat de brillar amb llum pròpia sobtadament quan l'orquestra de Duke Ellington travessava una de les
seves pitjors ratxes. Va ser al festival de jazz de Newport de 1956 quan l'orquestra d'Ellington va tocar de manera continuada i seguida les dues seccions
de "Diminuendo and Crescendo in Blue". Aquella nit memorable,
l'orquestra d'Ellington va tenir al
públic ballant ininterrompudament pels passadissos i Paul Gonsalves l'autor del miracle musical convertit en un estel
des d'aquell dia. Paul Gonsalves era
un home tímid amb greus problemes de beguda però va aportar amb la seva música
molta qualitat a una orquestra ja ben engreixada. Paul Gonsalves s'aventurava de tant en tant a tocar fora de les
files de l'orquestra d'Ellington per
fer aparicions en solitari i gravar àlbums al seu nom, encara que els seus
majors èxits van ser en el si de l'orquestra d'Ellington. Paul Gonsalves va morir el 1974 només dos mesos després
de la desaparició d'Ellington.
La major part d'aquest CD va ser gravat a la primera època. El tenor de
tota la vida de Duke Ellington, Paul Gonsalves, era un complement
perfecte per la inventiva del pianista Earl
Hines, que juntament amb el baixista Al
Hall i el bateria Jo Jones,
esten en la seva millor forma en els cinc estàndards, dels quals, tres d’Ellington. La música té uns moments
sorprenents. L'única pista del 1972 és una versió en solitari de "Blue
Sands" interpretada pel compositor Earl
Hines. Encara que no és essencial, aquest CD ha de complaure als fanàtics
de Hines i Gonsalves, dos músics magistrals que anteriorment només havien
gravat junts una vegada en una data compartida pel pianista i Johnny Hodges. Disc enregistrat el 15
de desembre de 1970 a Nova York anomenat
“Paul Gonsalves meets Earl Hines” del qual escoltarem..
13.- What Am I Here For (Ellington)
14.- Moten Swing (Moten)
Bé, doncs després d’aquest “bany” de la música d’alguns dels millors i
vells tenors, estic segur que han aparegut les ànsies de regirar i buscar entre
els endreços aquells antics discos de jazz que segur corren per casa vostra.
També hauran aparegut les mateixes ànsies de cercar en les botigues, físiques i
en les de la xarxa, la música d’aquests grans màsters del Jazz de tota la vida.
Doncs ja vegeu que avui hem fet un salt qualitatiu i temporal vers la
música que es va fer fa una pila d’anys, en contra del que fem de manera
habitual en aquest programa, que és posar la música més actual, la que fan els
nostres músics ara mateix i també la que editen les nostres editorials de casa
nostra. Espero que hàgiu gaudit igualment o potser més recordant la sonoritat
d’aquests mestres del saxo tenor.
Res més, gràcies per ser-hi aquí i/o al blog del programa, jo, Miquel Tuset i Mallol qui us ha
explicat ets i uts, seleccionat les músiques i realitzat aquest programa, us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de Nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
Programa 281: Carlos Falanga, Tuomo Usitalo, Nicolás Herrera i David Pastor Nu-Roots, dimecres 19 d'abril de 2017
0 comentaris
Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les novetats dels nostres músics.
Abans de tot dir-vos que estic, estem consternats pel traspàs del gran
guitarrista anglès Allan Holdsworht
el qual ens va deixar aquest dilluns. Una gran pena de músics que ens van
deixant i que ens van ajudar a comprendre aquesta música, ell però partint de
l’univers de Soft Machine i
finalment formant part de l’editorial de Leonardo
Pavkovic, Moonjune Records. Des d’aquí Leonardo
una forta abraçada i també a la seva família. Deixa dues filles i una neta i em
consta que la guitarra és a les seves mans.
Recordar-vos també que aquest divendres tenim un concert de Jazz
totalment acústic al Molí dels Frares
amb el trio “Doin’ The Thing” el
qual ens presenta el seu darrer disc. Comptarem amb el pianista de Granada, José Carra; Dee Jay Foster,
contrabaix i Guillem Arnedo, bateria. Celebrarem, encara no sé com
l’aniversari del baterista, o sigui que no hi podeu faltar. L’entrada és
gratuïta i hi haurà servei de barra amb refrescos i demés. Un esdeveniment
patrocinat per l’Ajuntament de Sant
Vicenç dels Horts. Hora d’inici del concert a quarts de 10, o sigui a les
21h30m, teòricament.
Doncs després d’una setmana de descans ja hi tornem amb un altre
programa amb projectes nous de músics amics i amb dos d’una de les editorials
de casa nostra, FSNT. Podreu escoltar d’aquesta editorial el projecte del
baterista Carlos Falanga i el del
pianista Tuamo Uusitalo. També el de
l’amic guitarrista Nicolás Herrera que
ara mateix el tenim a l’altre cantó del món, a les antípodes. Una abraçada Nico. I també escoltareu el de l’amic i
gran trompetista David Pastor. Tots,
excepte el de Uusitalo me’ls van
donar en má els mateixos músics, Falanga
a 23 Robadors, i Herrera i Pastor al Jamboree.
Aban però deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per
veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la
botiga Blue Sounds al carrer Benet
Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos,
llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns
pel matí a l’amic Enrique Heredia,
mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del
Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des
d’aquí una forta abraçada.
El projecte de l’amic Carlos
Falanga s’anomena
“QUASAR”
Carlos Falanga
Editat per Fresh Sound New
Talent FSNT 515
Enregistrat per Jesús Rovira el
13 de desembre de 2015 a La Casa Murada.
Mesclat i masteritzat per
Katsuhito Naito
Produït per Carlos Falanga
Productor executiu Jordi Pujol
Cèsar Joaniquet, saxo tenor
Jordi Matas, guitarra
Marco Mezquida, piano i
sintetitzador
Jaume Llombart, Fender Rhodes i
sintetitzador
Marko Lohikari, contrabaix
Carlos Falanga, bateria i
composicions
Abans de començar amb la música us posaré al blog l’enllaç al web de FSNT
on podreu adquirir el disc o sinó, ja ho sabeu, anant a la botiga Blue Sounds.
Aquest és un projecte homogeni des del primer tema fins el darrer, amb
una determinada concepció melòdica i rítmica dels temes tot i les variacions
que ben aviat escoltareu. La homogeneïtat musical també bé donada per la gran
compenetració entre tots els membres d’aquesta formació que inclou un gran
coneixement entre ells. El més sorprenent és la inclusió de Cèsar Joaniquet, gran amic i músic, ell
però resident a Dinamarca i per això
sorprenent i no per la seva increïble vàlua. No endebades aquest saxofonista és
un dels més reconeguts entre els músics i poc reconegut entre el gran públic,
entre el públic. Amb la resta de companys Carlos
ha format part o els ha inclòs en projectes anteriors com el seu “Gran Coral”
que també va sonar en aquest programa, un disc d’Underpool. Aquest és el cas de Jordi
Matas, Marco Mezquida i Jaume Llombart. O sigui que la “lectura” que van
fer tots plegats de les composicions de Falanga
havia de ser la idònia, i de fet així va ser.
Disc aquest amb 12 composicions pròpies on podríem parlar que el domini
de les balades en cinc dels 12 temes va de la mà de la inclusió del so magnífic
del saxo tenor de Joaniquet, sense
oblidar però les altres sonoritats, inclosos els sintetitzadors de Mezquida i Llombart i la guitarra de Matas.
Cinc temes més estan ubicats en el tempo mig, mig alt i un de sol més
enllà del tempo mig alt. I com és habitual en aquest programa anirem de menys a
més pel que fa al tempo i no a la majestuositat de la música, la qual
comprovareu des dels inicis. Dos temes curtets amb efectes diversos, que per
això inclouen un parell de sintetitzadors alhora que la guitarra de Matas acaben de arrodonir la proposta,
trencadora en alguns aspectes i en d’altres, seguint quasi la concepció del
primer disc “Gran Coral”.
Us proposo doncs escoltar la
preciosa i majestuosa balada “Ode to Raymond Scott”, som-hi doncs..
6.- Ode to Raymond Scott (C. Falanga)
3m52s
En alguns temes la melodia te un punt de melancolia com en “Kein Angst”
i “Turangalila”. I si no és melancolia
se li assembla car a mi fins i tot em sembla reconèixer escales més que menors,
o sigui disminuïdes, tal és la sonoritat i la cadència dels acords. En d’altres
casos la sensació és de inquietud, és inquietant la música del tema “Kinsal”
alhora que la barreja dels seus efectes especials ens situa en alguna nau
espacial temen totes les desgràcies alienes.
L’excepció que confirma la regla és el tema “The Duellists” on la
sonoritat és rica en sensacions de joia, de brillantor, de veure la llum del
sol. Finalment s’ha fet la llum i sí, al final fins i tot amb clímax i èxtasi
inclosos. Difícil selecció de temes en un disc complet si considerem el tema
“Semivibration” amb una impro magnífica quasi des dels inicis a càrrec de Joaniquet escoltant una miqueta el
piano/teclat de Mezquida al qual
escoltem sempre però no en una llarga improvisació la qual cosa lamentem tots
plegats. Amb “Vega”, es desferma finalment el pianista i el tempo viu ens el
mostra com el més “vital” dels que hi ha en el disc.
Seguim ara amb el magnífic...
8.- Semivibration (C.
Falanga) 3m49s
Magnífic tema, i ja veieu que la melodia principal és ben curteta i
senzilla, ideal per deixar als monstres de la improvisació com en Joaniquet que desenvolupi el tema amb
total mestria. I quin “Groove” més impressionant marcat per la base rítmica amb
Lohikari i Falanga immensos a la vegada que Mezquida, ell mateix amb una impro magistral. I ben aviat de nou el tema i final. Magnífic.
Carlos Falanga Neix a la ciutat de Buenos Aires (Argentina) on a una primerenca edat mostra interès
per la música i especialment la bateria. Després d'un any de precs aconsegueix
que els seus pares li regalin una bateria per al seu aniversari, des d'aquest
moment no pararia fins al dia d'avui amb una creixent passió per l'instrument i
la música. Als 22 anys decideix continuar els seus estudis a Europa, per això es trasllada a la
ciutat de Barcelona, on resideix actualment i participa de forma
activa de l'escena de jazz català, integrant de diverses formacions i
col·laboracions amb diversos artistes com ara Jorge Rossy, Horacio Fumero, Joan Monné, Paula Shocron, Dimitri
Skidanov, Amparo Sanchez, The Tea Servants, Bender vs Flexo, My Friend Markco,
Víctor de Diego Organ Trio, Juan Pablo Balcázar Trio, entre molts altres.
Això l'ha portat a actuar a festivals no només de la península Ibèrica sinó al
llarg d'Europa i Àsia.
Seguim ara amb una altra meravella anomenada...
7.- The Duellists (C.
Falanga) 5m09s
Aquí la melodia la vivim així com més vital i ja ben aviat amb el
magnífic i llarg solo de Cèsar Joaniquet, preciós també el de Matas. I és clar que el qui fa que tot
això rutlli, de ritme i de músiques, Carlos
Falanga està superb a la bateria. Entremig, un impàs rítmic amb el Marco al piano ens situarà ben aviat al
final amb Joaniquet a mode de
“turnaround”.
Carlos té els Estudis Superiors de Llicenciatura amb
Especialització en Jazz del prestigiós Conservatori
ESMUC (Escola de Música de Catalunya), participà en un el Programa
d'estudis del Taller de Músics de
Barcelona (2002-2005), i té estudis de bateria jazz amb l’Aldo Caviglia (2004-2005).
Guanyador del Concurs Jazz
Cubelles (Catalunya) el 2005 amb Gorka
Garay Quartet, guanyador del concurs Jazz
Palma Comercial (Mallorca) amb el trio My
Friend Markco, 2009 i Jazz Ral·li de
Düsseldorf (Alemanya) - 2009, Seleccionat amb el grup Contreras-Tutusaus per fer la gira Injuve 2005, Obtingué la menció
especial en el concurs "Intercentres" al Conservatori Reina Sofia
(Madrid) amb Gabriel Amargant Quartet
el 2008. Finalista en el concurs Sala Montjuïc Barcelona 2007 amb Rosolino Memorial Quintet, Seleccionat
per participar en el seminari "Young Jazz for Europe", realitzat a la
ciutat de Moucron (Bèlgica) amb el saxofonista Pierre Vaiana - 2004.
I nosaltres continuem amb aquest magnífic projecte i ara amb el potent i
sorprenent tema anomenat..
4.- Kinsal (C.
Falanga) 4m38s
I tal i com ha començat, poc ens imaginàvem que es desenvoluparia com ho
ha fet, oi? La delicadesa inicial d’una cadència de notes guia d’uns
determinats acords ha esdevingut una mena de terratrèmol sonor amb efectes
especials inclosos, com si d’una banda sonora de peli espacial es tractés. El
so del tenor de Joaniquet, estripat
a dojo s’emmiralla amb els efectes dels sintetitzadors i demés estris per
situar-nos en quelcom situat a les antípodes de les sonoritats anteriors. I ja
havia comentat abans la inquietud que es desprèn d’aquest tema, i així és com
l’hem viscut em sembla, tots plegats.
Volia però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/
hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial
de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues,
Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. O sigui que
agrair-li al Josep Roig el seu
suport i des d’aquí una forta abraçada.
Falanga ha participat en enregistraments alguns dels
quals hem posat en aquest programa com són Champagne
Sparkle Introducing (Freshsound Records FSNT) 2011. Toni Mena Quartet Quadern (Freshsound Records FSNT) 2011. Gabriel Amargant Quartet (Freshsound
Records FSNT) 2009. Bender VS Flexo
(Gaztelupeko Hotsak) 2009. Camen Pau
Colors 2011. The Tea Servants Travel
West (Houston Party Records) 2003 i alguns més.
Acabem el projecte de Falanga
amb el tema més viu d’aquest “Quasar”, l’anomenat...
10.- Vega (C.
Faslanga) 2m53s
Doncs sí, un tema ja iniciat des dels inicis amb aquest ritme com
trencat amb la cadència dels acords fent com de melodia. Marco es desferma com hem dit realitzant un solo, curtet pel meu
gust, però magnífic. Un disc on sembla imperar la veu solista del tenor de Joaniquet, la qual cosa celebro perquè
és un grandíssim músic, saxofonista i persona. Encara recordo com en un concert
de Nadal i amb Els Tres Tenors, i
després de la seva actuació, em va voler ajudar a sucar el pa amb tomàquet, la
qual cosa va fer per després compartir tots plegats el sopar, la truita de
patates i ceba, els embotits i formatges i els bons beures. Gràcies Cèsar.
Carlos ha realitzat gires amb músics com Amparo Sanchez, amb qui realitzà una
gira europea de presentació del disc Tucson-Habana per més de 15 països,
des de Noruega al Festival Womad en els Emirats Àrabs. Amb Bender vs Flexo, participà en el Festival de Jazz i Música creativa de Ciutat Vella, Festival de Jazz de
Sant Boi, Festival de Jazz de Vitòria, Festival Jazzharrean, Festival de Jazz d'Ezcaray,
Festival Ribermúsica, Festival Internacional de Jazz de Granollers, Festus,
Festival Audiovisual Sincronia 2006, Festival de Jazz de la Costa Brava i
Festival de Música de Sitges, a més d'actuar assíduament en diferents clubs
de Barcelona. Amb Paula Shocron Trio
va fer una gira de la pianista argentina per Catalunya. Amb Johnny Branchizio Trio, van anar al Festival Internacional de les Artes de
Castella i Lleó. Actuà en el Festival Internacional de Jazz Reus
(Catalunya) amb Drop Big Band, va actuar al Festival de jazz de Platja d'Aro
(2005) amb The Tea Servants, i actuacins diverses en els següents Festivals:
Festival Internacional de Benicàssim, Festival Isladencanta (Mallorca), etc ...I
aquest etcètera inclou la participació setmanal en la Jam Session de 23 Robadors amb Miguel “Pintxo” Villar, saxo tenor i Juan Pablo Balcázar, bateria a
més a més d’innombrables participacions en formacions diverses i actuacions a
Clubs de tot arreu.
Bé, nosaltres deixem aquest magnífic projecte i ara seguim amb el del...
Pianista finès anomenat Tuomo
Uusitalo però abans...
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra
entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà
tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el
catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí
una forta abraçada i gràcies pel teu suport.
I aquest projecte s’anomena...
“LOVE SONG”
Tuomo Uusitalo
Editat per Fresh Sound New
Talent FSNT 506
Enregistrat per Michael Brorby
el 8 i 9 de setembre de 2015 als Acoustic Recordig de Nova York,
Produït per Tuomo Uusitalo
Productor executiu: Jordi Pujol
Tuomo Uusitalo, piano
Myles Sloniker, contrabaix
Itay morchi, bateria
Tivon Pennicott, un saxo tenor
# 3,7 i 9
Quan el primer tall del disc és de Thelonious
Monk i el segon de Jerome Kern això
ja ens diu molt del tarannà i aficions musicals del músic. Així és com aquest
pianista finès ens presenta el seu projecte barreja de temes propis amb
estàndards, que n’hi ha més de compositors com Styne, Segal, Rodgers/Hart i Sherwin.
Quatre composicions pròpies entremig dels 10 temes que conformen aquest disc
meitat homenatge a la “tradició, meitat creació pròpia encabida en aquesta
tradició. Balades com “Pannonica”, “I Keep Going Back To Joe’s”, i la súper
lenta i preciosa “A Nightingale Sang In Berkeley Square”, comparteixen cartell
amb temes a tempo mig com “Just in time” i “There’s A Small Hotel”, i amb els
més vius com el “Long Ago And Far away” si parlem dels estàndards. Pel que fa a
la seva producció, el súper lent tema anomenat, sense títol, o sigui
“Untitled”, s’inicia amb una intervenció llarga del contrabaixista i segueix el
tarannà després amb el líder al piano. L’homònim “Love Song” que intitula el
projecte és també una balada, com ho és també el darrer tall del disc anomenat
“Lullaby”, la qual ens sembla més una cançó infantil, una cançó per a fer
dormir els petits i petites, una delicada cançó d’amor. Aquests darrers temes
em semblen però un pèl allunyats de la “tradició” i sí encabit dins d’ella el
magnífic tema a tempo mig anomenat “Benji’s Grip” amb un so a lo ”West Coast”
el del saxo tenor, el qual ens recorda a moments a Stan Getz. Un projecte una mica dispar on però i gràcies als
estàndards, molt ben interpretats per cert, i el seu tema més situat en la
tradició del Jazz ens trobem amb una música de particularitats similars, no
així amb els altres temes propis que s’aparten d’aquesta possible homogeneïtat.
Tot i que, parlem-ne nois i noies, que no passa res, que no tot ha de ser
homogeni, només faltaria. Tot i això, és el projecte d’un pianista, d’un bon
pianista, millor potser que com a compositor, de moment. L’haurem d’anar
seguint. I la millor manera de fer-ho és entrant al web de FSNT i adquirint el
disc si tan us ha agradat.
Em trobo de nou amb el dilema de la selecció, car dels 10 temes del disc
se’m fa difícil decidir quin no sonarà. El problema és sempre el temps i quan
els temes són llargs com els d’aquest disc, doncs encara més. De les quatre
balades n’haig de seleccionar alguna o algunes. Dels tres temes a tempo mig
igualment hauré d’escollir quin no sonarà. El tempo més viu sí que sonarà i no
només pel fet d’acabar sempre així, i sí també perquè m’agrada força. La
decisió està presa i començaria amb el tema de Monk però és que el so del saxo tenor em captiva i per això
escoltareu el tema de Jack Segal...
3.- I Keep Going Back To Joe’s (J. Segal) 7m34s
No em digueu que no us ha captivat el so del tenor perquè no m’ho crec. A
Tuomo se’l pot escoltar com
interpreta delicadament i de manera magistral i amb un swing contingut el seu
solo. La secció rítmica manté el swing, “terriblement” marcat pel
contrabaixista i baterista, magnífics tots dos, el primer amb solo inclòs.
Nascut a Tampere, Finlàndia,
Tuomo Uusitalo va començar a tocar el piano a l'edat de 6. En la seva
adolescència va interpretar diferents tipus de música, des de clàssica a pop /
rock, i aviat va quedar fascinat pel jazz i les possibilitats emocionants de la
improvisació espontània.
Mentre estudiava música a Graz,
Àustria (Universitat de Música i Arts Escèniques, l'institut de jazz més antic
d'Europa), Tuomo ja va tenir
l'oportunitat de treballar i tocar amb moltes llegendes del jazz com Bob Brookmeyer, Billy Hart, Curtis Fuller,
Jimmy Cobb i Jim Rotondi, així com amb molts altres artistes de jazz ben
coneguts com ara Steve Waterman,
Riccardo del Fra, Wayne Darling, Juan García-Ferrers, Howard Curtis, Stjepko
Gut, Charlie Miklin i molts altres. Des de 2007 Tuomo ha tocat i ha viatjat
per tot Europa (Finlàndia, Estònia, Regne Unit, Alemanya, Holanda, Àustria,
Hongria, Eslovàquia, República Txeca, Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Montenegro,
Itàlia) com a pianista solista i amb diferents formacions que van des del trio
a les Big Bands.
Seguim escoltant a aquest pianista i compositor amb un altre estàndard,
el de la parella Rodgers/Hart l’anomenat...
7.- There’s A Small Hotel (Rodgers/Hart) 5m57s
Aquest és un tema que aquests dos masters van composar el 1936 pel
musical Billy Rose i que va
esdevenir com tots els que composaven, un èxit total per a convertir-se com
tants d’altres en un estàndard de Jazz. Tema i melodia amb saxo tenor i solo de
contrabaix amb el magnífic Myles
Sloniker. I quin tros de solo que ens ha fet aquest màster, mare meva. El
líder l’ha seguit també amb igual mestria, i com domina el recorregut per les
diferents escales encabides en l’harmonia del tema. Aquest jove pianista se’ns
mostra delicat en la pulsió i creatiu sense fer massa escarafalls, interpretant
amb un gust extraordinari. Ja vegeu però que he decidit posar els temes on toca
el saxofonista, i així poder gaudir amb tots els possibles sons de la formació,
però és que el Tivon Pennicott és
magnífic també.
Després de graduar-se amb honors a la Universitat de Música i Arts
Escèniques el 2012, Tuomo es va traslladar a la ciutat de Nova York, i hi ha
estat vivint a la ciutat des de llavors. Està tocant regularment al voltant de
la ciutat en nombrosos llocs incloent locals de jazz de primer ordre com Smalls, Mezzrow, Fat Cat, Zinc Bar,
Cornelia Street Cafe, Cleopatra Needle, ShapeshifterLab, Garage, University of
the Streets, Arturo’s, etc.. Durant el seu temps a Nova York ha treballat
amb diversos músics llegendaris del jazz com Curtis Lundy, Tyler Mitchell, David Schnitter, Jeff Hirschfield, Johnny
O'Neal, Greg Bandy i Philip Harper, així com amb molts músics notables de
l'escena com Ulysses Owens Jr., Dayna
Stephens, Obed Calvaire, Elliot Mason, Peter Slavov, Josh Evans, Brandon Lewis,
Gerry Gibbs, Scott Tixier, Jason Brown, Luques Curtis, Tivon Pennicott, Troy
Roberts, Russell Hall, Evan Sherman, Alexander Claffy i Kyle Poole, per
nomenar només alguns.
I seguim amb més temes i ara amb el propi i situat en el mateix perfil
dels anteriors, al menys això em sembla a mi, en el tema anomenat...
9.- Benji’s Grip (T.
Uusitalo) 5m55s
Doncs jo us diria que aquest és un tema que ben bé podria es afegir a la
llista del estàndards, tan ben aconseguit trobo que està. Una harmonia que no
ens és estranya ni llunyana i més aviat propera i reconeixible. Igualment la
melodia principal del tema ens “entra” amb facilitat. El so del tenor ben
situat a la costa oest i amb un frasegi exquisit i sonoritat profunda,
s’enlaira amunt gràcies a la mestria del músic i també al suport rítmic de
piano, contrabaix i bateria, essent aquests dos darrers els artífexs del
magnífic swing. Més encara amb el “walking” del contrabaix en el solo del
líder, altre cop gran solo ric en matisos i tècnica alhora que farcit de
sensibilitat. De nou el contrabaixista interpreta un magistral solo i només
acompanyat lleugerament pels seus dos companys. Però ell ho ha fet, ho fa cada
vegada que els executa, amb una contundència controlada i gran pulsió i
afinació. Un màster.
"Trio" és el seu primer i escumós CD del 2012. L'àlbum va
guanyar el Premi de la Música Downbeat Student el 2012 per al millor “small jazz
grup”. En el mateix any també va guanyar el mateix premi pel Best Latin Group
(Marc Antoni Da Costa Group). En el 2013, Tuomo
va ser el destinatari del prestigiós premi Sir
Roland Hanna de la City University de Nova York. El 2013 va ser també un any
del seu debut com a productor amb "Johnny
O'Neal, Live at Smalls", que es va convertir ràpidament en un dels
àlbums més venuts del segell SmallsLIVE.
L'àlbum va ser molt esmentat i l’artista molt aclamat al New York Times, l’1 de
maig de 2014.
Acabem aquest projecte amb el tema de Jerome Kern l’anomenat...
2.- Long Ago And Far away (J. Kern) 5m00s
Ups, amb aquest tema hem agafat el singlot. Si fins ara havíem escoltat
el líder contingut ara ens el trobem totalment desfermat amb un tempo
impressionant i swing magnífic alhora que interpretació magistral. Els recursos
estilístics alhora que la tècnica amb la mà dreta són totalment esfereïdors i
se’ns mostra amb tota la potència d’un líder en un tema a trio pelat on ell sol
s’encarrega de pujar el llistó el més amunt possible. Impressionant la
velocitat d’execució alhora que la improvisació amb tarannà melòdic inclòs. Amb
els solos dels altres dos socis acaben aquest tema tornant però a la coda inicial
i curta melodia en un tema magnífic de Kern.
Tuomo va tenir l'oportunitat de portar les seves
composicions originals al Festival de Jazz de Mont-real (Canadà), on va participar
en el Jazz Composers-Series. A la tardor de 2014 Tuomo va anar de gira durant sis setmanes pels Estats Units i
Canadà amb The One And Only Tommy Dorsey
Orchestra, i ara continua treballant amb la banda per a un futur pròxim. En
el mateix any també va començar la seva residència al Smalls Jazz Club, on hi va dues vegades al mes realitzant la seva
música original i essent l’amfitrió de la sessió d'improvisació amb el seu
trio. En aquest indret deu ser on l’amic Emilio
Solla s’hi deu haver trobat amb ell i tocat més d’una vegada. Una abraçada Emilio des de Catalunya.
Però ja sabeu que si voleu escoltar projectes alternatius de músics de
casa nostra, podeu entrar al web de Underpool
https://www.underpool.org/ , editorial
dirigida per Sergi Felipe i Pep Mula
els quals van endegar aquest projecte poc després que nosaltres al JCLV. I amb
les seves paraules...
“UnderPool és un segell discogràfic independent centrat en jazz i
músiques improvisades. Amb seu a Barcelona, es crea al 2013 arrel de l'estudi
de gravació del mateix nom. La idea d'UnderPool és donar distribució la música
d'artistes així com ajudar als músics a produir els seus propis discos de forma
independent. El segell també aposta per les produccions pròpies creant una
sèrie d’àlbums per volums, on es convida a músics a una sessió d'estudi on es
graven els temes escrits per a l'ocasió.”
I nosaltres seguim i ho fem amb el projecte...
Del guitarrista i amic nostre Nicolás
Herrera, anomenat...
“KALA”
Nicolás Herrera Quintet
Autoeditat
Enregistrat per Jordi Vidal el
12 i 13 d’octubre de 2016 a l’Estudi Laietana, Barcelona.
Mesclat per Alejandro Ortiz
Masteritzat per Carli Beguerie
Produït per Nicolás Herrera i
Streets2Studio
Nicolás Herrera, guitarra
Claudio Marrero, saxo tenor
Mariano Camarasa, piano
Manel Fortià, contrabaix
Salvador Toscano, bateria
Totes les composicions són de Nicolás
Herrera excepte quatre temes que són de Atahualpa Yupanqui amb tots els arranjaments de Nico.
Escoltem doncs la primera i magnífica composició de Nicolás Herrera anomenada..
8.- Zonda (N.
Herrera) 5m30s
Doncs m’he deixat pel camí balades com “Red Rose” i “Noviembre” i la
cançó a guitarra solo “White Rose”, precioses les tres. Però havia d’escollir i
ho acabo de fer amb aquest preciós “Zonda” on hem pogut de quina manera “ho
pela” el Claudio Marrero amb el seu
tenor. Com ha crescut aquest jove músic, ell que també toca la flauta i composa
i co-dirigeix la WTF Big Band. El líder a la guitarra, amb un so nítid i pulcre
i Mariano al piano han arrodonit amb
els seus solos aquesta preciosa cançó, la primera del repertori del nostre amic
Nico que ara mateix s’està a les
antípodes, Australia o Nova Zelanda
tocant sense parar en un creuer que va d’un país a l’altre, crec que em va dir.
Em fa molta il·lusió posar-vos aquest projecte de Nicolàs Herrera per diversos motius entre els quals que és el seu
primer treball, que ens vam conèixer quan jo freqüentava cada dilluns les WTF del Jamboree i que amb tota la
resta d’acompanyants mantenim també una bona amistat. Al Manel el vaig conèixer en la inauguració del restaurant Sagristà el del Molí
dels Frares on vam fer una inauguració musical amb el Toni González, Josep Maria Merdeguer, Manel Fortià i jo mateix al
saxo alto. I què atrevit que era jo que tocava amb molt bona predisposició i
voluntat més que altre cosa. Amb el Claudio
i Mariano també els vaig conèixer a les WTF i ens hem continuat veient en diversos espais, i fins i tot Mariano va venir a tocar en un
Concert-Jam a la Sala Xica. Amb el Salvador
ens coneixem de fa temps també, ell que forma part de projectes amb els quals
ha vingut al JCLV com el de Rocio Facks,
Ariel Vigo i d’altres més, gran tipus el Salva. Conscient estic que amb tota aquesta colla ens uneix una
molt bona amistat i és per això també que em fa il·lusió posar-vos la música de
Nicolás i on hi participen tots
ells.
Seguim ara amb un tema de Yupanqui
però amb uns arranjaments propis en...
7.- La copla (A.
Yupanqui/ A. Paula Pepin) 8m49s
Doncs primer en un espai temporal amb la veu del poeta, cantautor i
guitarrista però després amb el solo del líder en el més actual amb un solo
molt ben trenat i mantenint el seu característic i nítid so. Claudio se’ns mostra igualment poderós
amb un so un tan metàl·lic el del seu tenor a lo Joe Henderson i un bon fraseig i recursos sobretot en els arpegis
però també amb la permanent relació de solo i melodia. Al final, reconnexió amb
els inicis i encarar el final.
Un projecte a cavall entre la modernitat i les essències musicals de la
seva Argentina natal amb sis temes
propis dels nou que omplen el projecte. Amb els títols ja vegem que estem en
front de quelcom més que un projecte d’un músic, car, les essències hi són molt
més que implicades, hi són nascudes diria jo. Tot i la modernitat de temes com
“Burundanga” a un tempo viu i magnífica intervenció del líder a la guitarra,
d’altres temes com “Red Rose” i “Noviembre” ens situen més en el folklore del
seu país, sobretot el primer i els inicis del segon.
Amb uns temes tan llargs se’m fa difícil també escollir els que us faran
moure més, perquè parlo de “La del campo”, “Burundanga” i “El arriero”, car
tots tres tenen un “tremp” impressionant alhora que ser temes llargs.
Seguim amb la decisió presa de posar-vos el primer tall del disc, cançó
de Yupanqui i amb aquest tema
acabarem el projecte de Nicolás...
1.- La del campo (A.
Yupanqui / A. Paula Pepin) 8m38s
Un tema de Yupanqui que Nicolás
ha arranjat de manera increïble allunyant-nos en el temps i espai i situant-nos en la més actual
contemporaneïtat. El ritme i notes del Manel
són les més llunyanes i no així el solo del líder farcit de modernitat i bon
gust interpretatiu. Claudio embolcalla
amb el seu so el ritme marcat per contrabaix i bateria en un solo espatarrant
com a ell li agrada fer, arribant a clímax potents mitjançant el registre més
alt del seu tenor. Els timbals més autòctons d’Argentina els fa anar l’amic Salvador
alhora que amb un solo del tot modern, a partir del qual han tornat a les
arrels de Yupanqui.
Amb aquest primer tall del disc “La del Campo” ens situem melòdicament
en l’atmosfera de Yupanqui i en el
segon “Piedra del Camino”, fins i tot el podem escoltar recitant. Temes del
cantautor argentí arranjats per a la ocasió i on la mixtura amb el Jazz es fa
evident. Amb el conegut tema de Atahualpa
“El Arriero”, Nicolás ha fet una
delicada obra d’art mentre que amb “La Copla”, escoltant de nou a Yupanki ha arrodonit l’homenatge.
“Zonda” és igualment una delicada cançó melòdicament interpretada pel tenor de Claudio. El projecte acaba amb “White
Rose”, la Rosa Blanca, una altra delícia de cançó, aquesta però a guitarra solo
en un tema curtet afegit com la cirereta del pastís.
Aquests comentaris us els he fet a mode de crítica global tot i només
haver pogut posar tres dels nou temes, tal és la llargària de molts d’ells. Tot
i això, heu pogut escoltar més de 20 minuts de la música d’aquest magnífic
guitarrista i avui, ben demostrat tot plegat, també compositor.
I nosaltres encarem ja el final del programa amb el darrer projecte de David Pastor, però sapigueu que...
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar
al web de www.moonjunrecords.com i
veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest
programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Doncs acabem amb el projecte de David
Pastor Nu-Roots anomenat
“MOTION”
David Pastor Nu-Roots
Editat per Dot Time DT9065
Enregistrat per Jorge Pérez el
5 i 8 de desembre de 2016 als Medusa Estudios, Barcelona.
Masteritzat per Jorge Pérez als
Morgana Estudios, València.
Produït en col·laboració amb
Fundació Sanganxa i Trumpetland.
Nu-Roots és
David Pastor, trompeta,
fiscorn, FX i teclats
Josep Lluís Guart, teclats
Pere Foved, bateria
I la col·laboració especial
de...
Diego A. Manrique, veu i textos
en #1
Deborah J. Carter, veu en #4
Jorge Pardo, flauta en #5
Carlos Martín, trombó i
percussió latin en #7
Totes les composicions són de David
Pastor excepte un parell de temes, un estàndard i el “Dr. Guart” d’ell
mateix.
Aquest és un altre projecte homogeni d’aquest trio que vam poder portar
al JCLV ara ja alguns anys i amb el seu primer treball a les mans. Els vaig
poder veure al Jamboree fa quatre
dies comptats que és on em va donar David
Pastor en mà aquest treball diferenciat i carregat de “groove” i “motion”.
Els companys de viatge ho són perquè ja fa temps que van iniciar-lo, el viatge,
i perquè els junta el concepte del “Groove” i el “Funk”. David, és un dels més reconeguts trompetistes peninsulars embolicat
en mil i un projectes de Jazz com el que co-lidera amb Francesc Capella i que vam tenir la sort de portar al JCLV en l’ona
més Blue Note. També forma part de
projectes amb Toni Solà, tots aquests
ja ho vegeu en l’ona del Jazz més Jazz. També lidera la Big Band del Taller de Músics, projecte que du a terme amb
col·laboracions diverses com la de l’amic Ximo
Tébar, Jorge Pardo i molts més. Aquestes col·laboracions es poden veure al Jamboree alguns diumenges, per la qual
cosa convé mirar ben bé dates i demés. Pere
Foved jove baterista forma part de projectes com el de la Laura Simò dedicat a la música de Burt Bacharach també amb en Francesc Capella, Matthiew Simon i algú
més. Tot el projecte està farcit de bon gust i “groove”, i per tant el “motion”
està garantit. Hi ha espai també per a les balades com el tema que va fer Pastor dedicat a Cifu, el “I Remember Cifu”, inclòs en un disc que molts músics van
enregistrar dedicat a la figura del mestre de tots nosaltres i que jo vaig
posar sencer com a únic disc d’un programa llunyà de Jazz Club de Nit. Nou temes, inclòs el primer quasi només recitat
per Diego A. Manrique, reconegut
crític musical, entre els quals una única balada “I Remember Cifu”. La resta de
temes maneguen el tempo soft funk de “The Way you look tonight”, “The Rolff’s
Boat”, una mica més viu amb “The Orange’s Buyer” i “ Salvà Street”, amb els
temes més potents del disc com “Coltrane Roots”, i “Dr Guart”. I encara ens
falta un tema, el “Sweet Bar Roca”, situat en el més profund respecte i
homenatge a Bach i on David destil·la classicisme que per
això és també professor de trompeta clàssica al Conservatori Superior de Música de València.
I tot i la preciosa balada dedicada a Cifu i perquè ja la vaig posar en aquell programa que us he dit,
doncs que la deixarem al calaix de Jazztre. Abraçada Jordi Hatero. I crec que serà una bona manera de començar el
programa amb la veu de Deborah J. Carter
i amb el tema que cantà Sinatra
l’anomenat...
4.- The Way You Look Tonight (J. Kern) 4m14s
Un tema aquest que Kern va
composar el 1936 per la pel·lícula Swing
Time i que va cantar Fred Astaire i posteriorment Sinatra i tants d’altres i que aquí tan bé ha cantat Deborah. El “Soft Funk” marcat per
teclat fent de baix i el ritme beat de la bateria és ideal per la veu i la seva
posterior impro a “Scat”. Magnífica impro de la cantant la qual dóna pas al
solo del trompetista amb sordina inclosa i canvi de ritme i ja amb un swing ben
marcat.
David Pastor comença els seus estudis musicals el 1983 a
l'Agrupació Musical Santa Cecília de
Sedaví. Des de llavors és alumne de l'excel·lent trompetista i pedagog Manuel López, amb el qual ha adquirit
una infinitat de coneixements tant tècnics com pràctics en l'estudi de la
trompeta, en la seva formació clàssica com moderna. Ha cursat els seus estudis
en els Conservatoris Superior de València i Municipal de
Barcelona, obtenint Premi
d'Honor final de carrera, sota la tutela de D. Jaume Espigolé. El 1988 comença els seus estudis de jazz al
Taller de Jazz de Sedaví, i passa a formar part de la València Jazz Big Band, sota la direcció de Ramon Cardo. Ha participat en seminaris i ha rebut classes magistrals
de grans talents com, George Vosburg
(Solista de la Pitsburg Orchestra), Michael P. Mossman, Claudio Roditti, Bobby
Shew entre molts altres.
Seguim amb un altre tema d’aquesta formació, amb el del David Pastor en ple esplendor clàssic
l’anomenat...
8.- Sweet Bar Roca (D.
Pastor) 6m28s
Doncs he volgut que escoltéssiu aquest tema immiscit en el classicisme a
mode de demostració de lirisme i tècnica alhora que amb molt bon gust
interpretatiu. David demostra de
quina manera es poden conjuminar els dos móns i així ho podem constatar en
aquest tema on també Guart s’hi
introdueix amb estil tot i que amb el teclat.
recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com
i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
La seva formació polifacètica el porta a tocar en innombrables grups i
formacions com la Orquestra de Cambra
Nacional de Moldàvia, Grup de Metalls del CSMM de Barcelona, JerezTexas, Sedajazz Latin
Ensemble ...
I en la seva faceta de músic "freelance", ha actuat i gravat
amb artistes com Presuntos Implicados, Sole Giménez, Michael Bubble, Armando Manzanero,
Celia Cruz, Lucrecia, Martirio, Seguretat Social, Lolita, Jaime Urrutia,
Fundación Tony Manero ... .
I un altre tema de la factoria Pastor
ara amb més tempo, l’anomenat...
5.- The Orange’s Buyer (D. Pastor) 5m16s
Doncs jo diria que aquest és el tema del “Comprador de taronges” i on
aquesta formació demostra com amb un tema aparentment senzill són capaços de
desenvolupar tota una estructura molt ben trenada. És clar que compten amb
l’ajut del gran Jorge Pardo a la
flauta, el qual es “marca” un solo propietat de la casa, tot i que curtet,
magnífic. Els gustos del David per
la modernitat el fan decidir-se per incloure elements electrònics diversos i
wha-wha en el seu solo, esdevenint aquest espatarrant. Al final, com diem
sempre, tornen als inicis.
Com gravació destacada, cal citar la realitzada l'abril del 1997 a Lausanne
(Suïssa) per a la BMG amb el grup Solar Sides, amb el qual va participar en una
gira mundial, tocant en els més destacats festivals de jazz i música
electrònica. També ha participat en l'enregistrament d'un LP monogràfic de Maurice Ravel amb l'Orquestra Filharmònica de Gran Canària.
Sol col·laborar amb freqüència amb músics de jazz a Espanya com Perico Sambeat, Ximo Tébar, Mario Rossy,
Eladio Reinón, Joan Soler, Jordi Vilá, Fabio Miano, Sedajazz Big Band .. i
ha tocat amb artistes internacionals com Clark
Terry, Chris Cheek , Mike Mossman, Steve Marcus, Richie Cole, Jack Walrath,
Dennis Rowland, Paquito D'Rivera, Frank Wess, Bobby Shew, Slide Hampton, Pat
Metheny, Bob Mintzer, Danilo Pérez, Giovanni Hidalgo i recentment amb Donald Harrison.
Ha tocat en festivals de jazz tan prestigiosos com Mont-real (Canadà),
Montreux (Suïssa), Eurojazz (Mèxic), Cully (Suïssa), Mercado Cultural de
Salvador de Bahia (Brasil), Sant Sebastià, San Javier, Terrassa, Madrid,
Barcelona ...
I acabarem projecte i programa amb aquest tema de Guart...a tot Funk...
7.- Dr. Guart (J.
L. Guart) 6m05s
Doncs ja vegeu de quina manera més “guai” hem acabat projecte i
programa, amb un tema on la diversitat de ritmes ens ha portat des del Funk més potent i recursos electrònics
a duet amb trompeta i teclat, on el wha-wha més descarat se situa entremig de
tot plegat. Ben aviat hem pogut escoltar com el gran trombonista valencià Carlos Martín s’ha apoderat de les
diverses percussions llatines i ens ha fet un “solaco” percutor impressionant.
El solo de líder i teclat s’ha vist reforçat per un incansable baix marcant el
beat d’igual manera que el baterista. El solo de Guart és igualment impactant i dóna pas de nou a la simpàtica
melodia amb wha-wha inclòs. Al final de nou, una mena de “quarts” ben marcats
per tots plegats per a gaudi del trombonista, avui reconvertit en
percussionista. I quin canvi a ritme latin salsero s’han marcat quasi al final
permetent així al trombonista ara sí tocar el seu més preuat metall, el del
trombó.
Com a "lead trumpet" ha participat en nombroses big bands a
tot l'estat espanyol, tocant música jazz en escenaris de tot el món, incloent
el Carneggie Hall de Nova York, al
juny de 2009 amb el projecte "Somni Immaterial" dirigit pel Mestre Joan Albert Amargós i liderat per Laura Simó i Pedro RuyBlas. També ha
produït per artistes de la talla de Miquel Gil i Manel Camp Trio, entre d'altres. Actualment és professor a l 'Escola Superior d'Estudis Musicals Taller
de Músics de Barcelona i director de la "Original Jazz Orquestra" del Taller de Músics.
Doncs amb aquest projecte hem acabat el programa d’avui el qual s’ha
passejat pels diversos camins del Jazz acabant amb aquest projecte de Nu-Roots David Pastor i havent-lo
iniciat amb el Carlos Falanga seguit
amb Tuomo Uusitalo i Nicolás Herrera. Diversitat, Jazz i
molta creativitat. I acabem recordant-vos que aquest divendres a partir de les
21h30m el trio “Doin the Thing” amb José Carra, Dee Jay Foster i Guillem Arnedo
ens presentaran el seu darrer disc. Entrada gratuïta i refrescos en un
esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de Sant Vicenç dels Horts.
Ara sí, Miquel Tuset i Mallol
qui us ha parlat tot i informant-vos, seleccionat les músiques i realitzat
aquest programa us desitja molt bona nit i bon Jazz club de Nit en el Jaç de
cadascú. Fins la setmana vinent.
Miquel Tuset i Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
