Bona nit a tothom, benvingudes i benvinguts a Jazz Club de Nit....avui
encetem el programa 166 amb la darrera proposta d’en Roger Mas, pianista,
compositor i professor de Musikene, Taller de Músics i etc...Després podreu
escoltar alguns temes del vinil digitalitzat per mi del Harold Land Quintet..un
vinil reeditat pel nostre “presi” en Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta
abraçada.....
El format i concepte del Trio en el món del Jazz el va definir el nostre
estimat Bill Evans...del qual ja en vàrem parlar en un anterior
programa...mestre de mestres, Bill va convertir el piano, contrabaix i bateria
en una entitat pròpia.
Evans està àmpliament considerat com un dels més grans pianistes de jazz
de tots els temps, i és considerat el més influent pianista de jazz de la post-Segona
Guerra Mundial. L'ús d'Evans de l'harmonia impressionista, de la inventiva
interpretació en el repertori tradicional del jazz, els acords en bloc, el seu
segell rítmicament independent i el fet
de "cantar" les línies melòdiques segueixen influint els pianistes de
jazz. A diferència de molts altres músics de jazz del seu temps, Evans mai va abraçar
nous moviments com el jazz fusió o el free jazz.
Un altre monstre de les 88 tecles va ser el Herbie Hancock, músic que
partint de la tradició va saber evolucionar seguint en part l’estela de Miles.
La seva evolució el va portar a usar l’electrònica aplicada a les tecles, a
base de sintetitzadors i d’altres meravelles en una època els 70s 80s on el
Jazz del passat va patir una davallada a nivell de públic, on tot, o quasi tot,
girava al voltant del que feia Miles i afins. Afortunadament, Herbie mai va
abandonar les seves arrels i de tant en tant tornava a fer treballs amb piano
acústic...Herbie va influenciar també a d’altres pianistes inquiets com ell, i
també li va arribar al nostre actor principal de la primera part del programa,
en Roger Mas.
Roger Mas actualment resident a Begues, és un dels pianistes més
versàtils actualment. Les seves participacions inclouen projectes com el del Raynald
Colom, el de la Big Band Refugees, amb el Carles Benavent Trio, amb l’amic i
també eclèctic percussionista Roger Blàvia, on les músiques són tot menys les
clàssiques versions dels estàndards que avui escoltarem. La seva presència al
Jazz Club La Vicentina ha estat sempre molt ben rebuda pel públic i l’hem
tingut unes quantes vegades formant part de Víctor de Diego Quartet, Clara Luna
Quartet, presentant el seu disc Arce amb la Nàdia Basurto i d’altres...i el
tindrem a la sisena temporada en format trio amb el Thomas Kent Warburton i
Marc Ayza en un Concert-Jam que serà segur impressionant. La seva discografia
és àmplia i també us remeto a un anterior programa on ja li vam posar el seu
“Mason”, disc de Fresh Sound Records.
Parlem doncs del disc que us presento..
“A TIME FOR LOVE”
Roger Mas Trio
Editat per Anacrusi/Jazz 003
Enregistrat a l’estudi l’Auditorium el 9 de juliol de
2013, Jafre de Ter, Girona.
Producció musical i mescles Miquel Roger.
Roger Mas, piano
DeeJay Foster, contrabaix
Jo Krause, bateria
"April in Paris" és una cançó composta per Vernon Duke amb
lletra de EY Harburg el 1932 pel musical de Broadway “Walk a little faster”. L’èxit
original de 1933 va venir de la mà de Freddy Martin, i el remake de 1952 (inspirat
en la pel·lícula del mateix nom) el va fer l'Orquestra de Sauter-Finegan, una versió
que va entrar al Cashbox Top 50.
El compositor Alec Wilder escriu: "No hi ha volta de full: Aquesta
és una cançó de teatre perfecte Si això sona massa reverent, llavors redueixo
la lloança a 'perfectament meravellosa,' o bé dir que si no és perfecte, que
algú em digui per què no ho és”.
En Roger ens diu d’aquest tema...
Concretament: "April in Paris" sento que és un dels temes que
en aquell moment tenia més inserit, era capaç d'improvisar tenint en tot moment
la melodia present; és a dir, faig solo sobre "April in Paris" en
majúscules i no sobre la roda d'acords de "April in Paris". El tema,
clar, parla de Paris, i la meva escapada a Paris per anar a veure a Herbie Hancock
a la salle Pleyel amb la Diana (la meva dona) és un motiu més del perquè
tocar-la.
1.- April in Paris (Vernon
Duke) 7m51s
Després d’aquest primer tall tan delicat com la resta, on hem pogut
escoltar la mestria d’en Roger en aquest tema, com diu ell fent solo sobre la melodia,
anem a veure què ens diuen els d’Anacrusi sobre com va anar tot...
El 9 de Juliol el Roger Mas, Deejay Foster i Jo Krause van anar a
l'estudi "AUDITORIUM" de Jafre de Ter, del Miquel Roger Casamada, amb
la voluntat de fer proves de so i deixar piano, contrabaix i bateria a punt de
cara a la gravació del dia 10 de Juliol on s'hi sumarien el Raynald Colom i el
Santi dela Rubia per materialitzar el projecte a 5et "AMEBA".
El Roger Mas va preparar un conjunt de cançons per la sessió a trio del
dia 9 de juliol que podés arribar a ser un disc si la sessió fos profitosa:
així va ser, la música de "A TIME FOR LOVE" reflecteix una alta
sintonia entre els tres músics i una sensibilitat molt especial envers el
repertori d’estàndards i el llenguatge jazzístic des de la profunditat,
respecte i amor als clàssics.
Seguim ara amb el segon tall, i ho faig així perquè sé que al Roger,
l’ordre dels temes en el disc li és força important.
"This can’t be love" és una cançó popular del 1938 de Rodgers
i Hart del musical The Boys from Siracusa. També va ser inclosa en la pel·lícula
musical de 1962, Billy Rose's Jumbo, tot i que la majoria de les cançons en aquesta pel·lícula
del 1935 són del musical Jumbo de Rodgers & Hart. Les lletres es burlen de
la representació comuna de l'amor en cançons populars com una sèrie de
símptomes malignes, dient: "Això no pot ser amor perquè em sento tan
bé."
La cançó va ser un èxit gràcies a les orquestres d'Eddy Duchin i Benny
Goodman a finals de 1938 i principis de 1939.
Roger ens diu....
"this can't be love" ve donat per la versió de la Diana Krall
en el seu primer disc, on ens demostra la seva qualitat al nivell més cru i
realista fora de les grans produccions. Redescubrir aquesta gran música va ser
un plaer per les orelles, a part d’aprofundir en el tema.
2.- This can’t be love (Rodgers&Hart) 4m35s
Un tema amb un swing, intens de ritme però força delicat...on el walking
del DeeJay i les escombretes del Jo van a l’uníson amb perfecta sincronia amb
en Roger..solo de Jo amb escombretes brutal tot i la simplicitat aparent.
Seguim explicant el què diuen els amics d’Anacrusi sobre aquest disc...
El resultat de "A TIME FOR LOVE" és extraordinari. La qualitat
del so del piano, contrabaix i bateria assoleixen dels millors resultats mai enregistrats
al país gràcies al Miquel Roger Casamada. El seu meravellós piano Steinway, la
seva immillorable microfonia, el seu espai "AUDITORIUM" donen les
millors condicions per obtenir un resultat emocionant, esperançador i únic a
casa nostra pel que fa a jazz. El que tenim al final és una calidesa fantàstica
que amb una reverberació ajustada i preciosa de la sala fan d'aquest disc ara
per ara una joia de música i qualitat d'enregistrament.
Seguim ara amb el següent tall....
"I Don't Stand a Ghost of a Chance With You", títol original i
sovint reconvertit com és el cas en “A Ghost of a Chance”, és una cançó de 1932
enregistrada per Bing Crosby. La música va ser composta per Victor Young, amb
lletres escrites per Ned Washington i Bing Crosby. El tema és una cançó popular
reconvertida com moltes a un estàndard de jazz gravada per molts artistes
diferents. De fet la majoria dels quals ho han fet en el format balada lenta,
mentre que d’altres com el Roger i d’altres més com ens diu ara mateix en
Roger..
"A ghost of a chance" ve motivat per la versió de Teddy
Wilson, a qui Mike Kanan reconeix com una de les seves grans inspiracions. A
vegades el fet de aprendre d'algú et fa remuntar a aquell qui va estudiar
aquell algú. La influència de la influència. Alhora trobar-me amb un Teddy
Wilson en plena forma, com sempre espectacular.... em vaig trobar amb un tema
meravellós, multiversionat que oferia diferents possibilitats harmòniques, i
que amb el Deejay vam consensuar per l'enregistrament.
3.- A Ghost of a Chance” (V. Young) 5m58s
Doncs ja vegeu quina magnífica versió d’aquest estàndard, en clau més
viva que la magnífica que va fer el Clifford Brown & Max Roach, aquesta
però amb el títol sencer...una cançó que va ser gravada per primera vegada el
14 d'octubre de 1932 per Bing Crosby a Nova York. Bing Crosby va ser acompanyat
per la ARC Brunswick Studio Orchestra amb Lennie Hayton al piano.....
Si seguim els comentaris sobre l’enregistrament d’aquest disc....
Com a anècdota podem dir que va ser tan profitosa la sessió que fins i
tot la peça "C Jam Blues", on la original de Duke Ellington està en
tonalitat de Do major, eren les primeres
notes que feien els músics a mode de joc però en tonalitat de Fa major; el
Roger Mas va decidir incloure la versió per l'extraordinari resultat afegint al títol de la cançó "F version".
Ara són moments on sembla que tots necessitem de tot i més, però si
tanquem els ulls, enmig de tanta boira veurem que és només temps per l'amor, A
Time for Love. Acompanyeu-nos en aquest moment emocionant del Roger Mas i
Anacrusi
En Roger ens parla ara de les seves influències....
Sobre les meves influències a nivell general entenc que el més pràctic
és parlar de les més recents, dels últims 5 anys més o menys. Aquestes
bàsicament es centren en el Duke Ellington tant pianista com compositor i personatge. Antônio Carlos Jobim, també com
a pianista i evidentment com a compositor. En els últims temps aquests mestres
han estat per a mi la meva principal referència. El fet de ser creadors són
alhora intèrprets de la seva música, amb el piano i dirigint les seves bandes.
Coneixedors dels secrets i possibilitats de les seves composicions es centren
en explicar les històries tal i com les van sentir, tal i com les van
transformar en música.
Seguim ara amb el següent tall del disc...
"The Nearness of you" és una cançó popular, escrita el 1938
per Hoagy Carmichael amb lletra de Ned Washington. La cançó va aparèixer en la
pel·lícula de Paramount, Romance in the Dark estrenada el 1938. Protagonitzada
per John Barrymore i John Bols va ser cantada per l'actriu Gladys Swarthout del
Metropolitan Opera fama.
Pel Roger aquest tema és...
"The nearness of you" és un tema d'amor, un més. Senzillament.
El que és curiós de la nostra versió és que en certs moments em trasllada a
certes cadències que podria adjectivar de "americanes". No sé, és com
si amb el piano es pogués fer "country", o com si el Deejay estigués
fent solo amb una harmónica...!
4.- The Nearness of you (H.Carmichael&N.Washington) 7m21s
Jo no sé si ha country amb el piano, i el DeeJay ha tocat l’harmònica,
el que sí sé és que tots dos han estat genials. Deejay en el seu solo i en
Roger amb la seva senzillesa interpretativa, sense floritures...
Ell mateix ens parla de les seves influències..
Com a pianistes en els últims 5/10 anys les meves influències han estat
vàries. Dintre de l'escola de Fred Hersch i la mestra Sophia Rosoff m'han
aportat molt deixebles d'ells com : Michael Kanan (mestre del BeguesJazzCamp),
del qui s’aprèn molt a nivell tècnic i a nivell de repertori i tot el que
significa tocar una peça o una altre, com s'entenia el piano fa molts anys
enrere, i com les visions generalitzadores dels últims 40 anys del jazz fa
perdre molts colors que feien de la música de Broadway i de la feina dels grans
compositors un art superior.
Escoltem ara el següent tema el conegut....
"I Remember You" és una cançó popular. La música va ser
escrita per Victor Schertzinger i la lletra per Johnny Mercer i va ser
publicada el 1941. Va ser una de les diverses introduïda a la pel·lícula The
Fleet's, els rivals de 1942. Va ser cantada a la pel·lícula per Dorothy Lamour
(harmonitzada per Bob Eberly, i Helen O'Connell, de l'Orquestra de Jimmy
Dorsey) i és una de les cançons que més s'associa amb la cantant / actriu.
Schertzinger, qui va escriure totes les cançons de la pel·lícula amb Mercer, va
ser també el director de la pel·lícula.
I Roger ens diu...
"I remember you" potser és el tema que més caducat venia a la
sessió d'enregistrament, era el tema que més fora sentia, però la toma que vam
fer va resultar ser genial també. Els últims acords del tema els vam anotar
justament en aquell moment amb el fi de trobar un final rodonet.
5.- I remember you (V.Schertzinger) 6m41s
Tema ple d’un tempo swingat prou viu, marcat pel ride del Jo i demés
estris del seu drum set. Deejay caminant la mar de bé al seu costat i permetent
a Roger enlairar-se amunt amunt....magnífic tema i ves per on, per a nosaltres
gens caducat.
Més influències d’en Roger....
Aaron Parks podria ser una bona referència també per tota la
originalitat que està aportant de fa ja temps en qüestions d'accentuacions i
fraseig. Fred Hersch per el seu meravellós so i profunditat, així com pel seu
inesgotable romanticisme. Tots tres podríem dir que busquen cadascú per el seu
camí la bellesa en majúscula: el Mike en
el so del passat, el Fred en el seu propi interior i el Aaron amb un peu posat
en el futur.
Com a influència pianística per sobre de tots, i que sempre està present
a nivell transversal al llarg de la meva vida sempre està Herbie Hancock. ës
per a mi sens dubte un aventurer, un músic que no ha deixat mai d' obrir portes
noves. Les seves maneres m'omplen en tots els sentits.
Comentaris que ens fa en Roger dels altres temes....
"Passion Flower" és sens dubte un tema preciós. En homenatge
al matrimoni Strayhorn/Ellington. Amb el solo del Deejay el tema no necessita
res més. Estructura rodona per assaborir una obra meravellosa.
"Melancholia" fa molts anys que el toco amb el Deejay i amb el
Jo. I ja forma part de nosaltres. La versió que per fi ha quedat per la
posteritat (aquesta del disc) demostra que ens entenem perfectament, i que el
Vals en el jazz pot ser molt dinàmic, sensual, romàntic i amb swing.
"My old Flame" és un altre tema d'amor, on la versió de Billie
Holliday no deixa de sonar-me constantment. L'estudi de vàries versions també
va fer portar-me cap a la meva reducció, senzilla, però amb contingut. Les
lletres són un altre factor important en la selecció del repertori, i és molt
important si vols treure més nutrients per configurar un menú...no creus...?
..i m’escriu un somriure....
Escoltem per acabar aquest projecte els dos darrers temes del
disc....primer amb el tema que dóna nom al disc...Temps per estimar...composat
per Johnny Mandel... (nascut el 23 de novembre 1925) és encara un compositor i arranjador de
cançons populars, música de cinema i jazz. Entre els músics amb els quals ha
treballat hi ha Count Basie, Frank Sinatra, Peggy Lee, Anita O'Day, Barbra
Streisand i Shirley Horn.
Roger ens diu del tema....
"A time for love" és un dels meus temes predilectes de Johnny
Mandel. Havent estudiat altres cançons d’aquest autor vaig considerar que
aquesta peça reunia moltes coses de les que volia parlar en el disc. Per això
està inclosa, i per això del nom mateix del disc.
9.- A Time For Love (J.
Mandel) 5m13s
Per descomptat que és una balada preciosa, on l’amor el notes per tot
arreu. En la pulsió delicada d’en Roger sobre les tecles..les notes, a vegades
poques, d’en DeeJay i sempre la suavitat de les escombretes d’en Jo Krause,
mestre de molts bateries.
Acabem amb el què ens diu de com va anar l’enregistrament del darrer
tema, el conegut tema d’Ellington, C Jam Blues, que diu ell....era la proba de so
general prèvia a l'inici de la gravació.
Per tocar qualsevol cosa vam començar a tocar un blues però en Fa. Pel
cap se'm passa la idea de tocar la melodia de C Jam Blues i vam seguir tocant
sense parar. Va quedar enregistrat i posteriorment vaig considerar que era tan
vàlid com qualsevol altre tema. Per això està afegit, i per això, potser, està
l'últim com a bombonet final de tot el disc. A part, feia falta un
blues...no?...!
"C Jam Blues" és un estàndard de jazz composat el 1942 per
Duke Ellington i interpretat per una infinitat de músics, com Dave Grusin, Django Reinhardt, i Charles
Mingus. Com el títol indica, la peça segueix un blues de dotze compassos en la
tonalitat de Do major. La peça normalment compta amb diversos solos
improvisats. El solo final continua en el registre superior i així veiem com
tot el conjunt i la música assoleix el clímax adequat. La melodia probablement es va
originar a partir del clarinetista Barney Bigard el 1941, però el seu origen no
és molt clar.
10.- C Jam Blues (F version) (D. Ellington) 7m05s
Com a nota final afegir-te que aquest disc a trio, ha sortit sobretot
gràcies a la voluntat del Miquel Roger Casamada, del segell Anacrusi Records, i
propietari de l'estudi Auditorium de Jafre de Ter. Qui amb el seu material,
temps i amor a la música ens ha donat aquesta gran oportunitat de gaudir sense
cap tipus de pressió d'un dia d'estudi extra. El disc de trio no era la gran
tasca fer el dia 9 de juliol, de fet, la grabació del dia 10 de juliol a
Quintet amb el Raynald Colom i el Santi dela Rubia era el gruix principal de
tota la feina. El dia 9 estava destinat a deixar l'estudi preparat per el dia
10, i així tenir feina feta de cara a disposar de més temps el dia 10. Les
coses van com van, i de vegades, les oportunitats es presenten i s'han
d'aprofitar: el dia 9 també va ser molt profitós, i heus aquí el resultat...!
 |
| La formació de la sessió del dia 10 de juliol. |
I ja finalment....i parlant de la manera de tocar d’en Roger i les
possibles influències en el disc..vàrem acabar la conversa així..
Jo: Tot i la teva estima pel Herbie aquest disc sembla més de l'ona més
clàssica tipus Evans....no?
Ell: Clar...! Herbie no està present en el disc...HAHAHA...! Evans
tampoc...!!!
i riu..
Jo: vaja....Fred Hersh...doncs..
Ell: Penso que no pots escoltar a ningú però alhora pots sentir-los a
tots... Crec... Vaja...Suposo que és el disc de la maduresa i sono jo
bàsicament.
Jo: Sí que trobo que hi ha molta "senzillesa" en els
temes...sense gens de floritures extres...tot molt pur...
Ell; Exacte...! Sinceritat,
puresa, essència. On no n’hi ha no en raja
i torna a riure...
Encetem la segona part del programa dedicada a un dels saxofonistes
entre cometes “de segona”, que li va tocar participar en mogudes encapçalades
per d’altres líders, en el seu cas i per ser el més conegut, el meu estimat
Clifford Brown. Va formar part d’aleshores el millor quintet de Hard bop de
mitjans dels 50s, el del Clifford Brown & Max Roach. Durant molt de temps
va estar-se a l’ombra d’aquesta estrella i mai se’l va considerar un dels grans
saxofonistes. Tot i així, Harold Land va realitzar discos posteriors a l’època
daurada amb Brownie i el que us presento avui n’és un d’ells.
Estem parlant de The Fox”..aquest és un vinil adquirit a Blue Sounds,
carrer Benet Mateu 26 a Sarrìa-Sant Gervasi...Ja sabeu que hi podeu trobar tots
els millors discos de Jazz, els editats per Fresh Sound Records i d’altres
molts més.
“THE FOX”
The Harold Land Quintet
Reeditat per Jazz Workshop JW 017
divisió de Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L.
Barcelona, Catalunya.
Enregistrat l’agost de 1959 i editat per Contemporary
Produït per David Axelrod
Harold Land, saxo tenor
Dupree Bolton, trompeta
Elmo Hope,Piano
Herbie Lewis, contrabaix
Frank Butler, bateria
Harold de Vance Land (18 de desembre de 1928 – 27 de juliol de 2001) va
ser un saxofonista tenor de post – bop i hard bop americà. Land va desenvolupar
el seu so tocant amb la banda de Max Roach / Clifford Brown en un estil modern
i personal. El seu to és fort i emocional, però, l’hi afegeix una certa
fragilitat que el fa fàcil de reconèixer.
Land va néixer a Houston i va créixer a San Diego . Va començar a tocar
a l'edat de 16 . Fer el seu primer enregistrament com a líder de la Harold Land
All-Stars per Savoy Records el 1949. El 1954 es va incorporar a la Clifford
Brown / Max Roach Quintet . A causa dels problemes de la família es va
traslladar a Los Angeles el 1955. Allí va tocar amb Curtis Counce, va liderar els
seus propis grups, i en va codirigir amb Bobby Hutcherson, Blue Mitchell i Red Mitchell. Des de la dècada de 1970 fins
el moment de la seva mort, el seu estil va mostrar la influència de John Coltrane.
Escoltem el segon tall de la cara B. Un tema del mateix Land dedicat la
seu fill de 9 anys. Land decideix emprar un format de reiterats passatges de 8
compassos de pedal tones.
2B.- Little Chris (H.Land) 5m
Magnífic tema, swing i blues ja immersos en el més pur Hard Bop de
finals dels 50s. Amb un so prou identificable de Land per qui l’hagi escoltat
com jo amb el quintet de Brown/Roach. Dupree Bolton també fa un solo força
reeixit i Frank Buttler a la bateria, magistral.
Seguim una mica amb la vida i miracles de Harold Land
A principis del decenni de 1980 fins a la dècada de 1990, va treballar
regularment amb el Timeless All Stars, un grup patrocinat pel segell
discogràfic de jazz Timeless. El grup estava format per Land de saxo tenor,
Cedar Walton al piano, Buster Williams al contrabaix, Billy Higgins a la
bateria, Curtis Fuller al trombó i Bobby Hutcherson al vibràfon, mare meva
quina formació. Land també va anar de gira amb la seva pròpia banda durant
aquest temps, sovint incloent al seu fill al piano i en general amb Bobby
Hutcherson i Billy Higgins també. Durant aquests anys va tocar regularment al
local Hop Singhs a Marina Del Rey a l'àrea de Los Angeles i al Keystone Korner
a San Francisco .
Seguim ara amb el tercer tall de la cara B...tema d’Elmo Hope a un tempo
mèdium, del qual el mateix Land ens en diu...”Elmo és un dels més subestimats
músics que jo conec. El conec com a pianista i compositor-arranjador.” I del
seu magnífic solo “això només és una petita mostra del que pot fer. Si tingués
la oportunitat d’enregistrar força més, faria realment unes coses
meravelloses”.
3B.- One Down (E. Hope)
Quin magnífic tema i realment quin solo de l’Elmo més impressionant,
molt percudiu amb la mà dreta i deixant anar notes puntuals amb l’esquerra...i
després d’ell, l’inici del solo de Land amb una curta però clara referència a
Parker...en fi, impressionant. Seguim
amb el Land
Land va ser professor de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles. Es
va incorporar al Programa d'Estudis de Jazz de la UCLA com a professor el 1996
per ensenyar combo de jazz instrumental. “Harold Land va ser un dels principals
contribuents en la història del saxo en el jazz " , va dir el guitarrista
de jazz Kenny Burrell, fundador i director del Programa d'Estudis de Jazz de la
UCLA.
Land morir el juliol de 2001 d'un vessament cerebral a l'edat de 72 anys.
La banda de rock progressiu Yes va incloure una cançó " Harold Land
" en el seu àlbum de debut homònim el 1969. En un post de notícies / bloc
el 20 de setembre de 2010, Bill Bruford, va comentar sobre la cançó ". Harold Land era un saxofonista tenor
hard - bop, però molt bé el per què hem anomenat una cançó fent referència a
ell, no me'n recordo " .
Land va enregistrar des del 1958 fins la seva mort el 2001 tota una sèrie
de discos..des del Grooveyard el 1958, fins el Promise Land del 2001 passant
per aquest que esteu escoltant, The Fox del 1959.
1958: Grooveyard (Contemporary)
1958: Harold in the Land of Jazz (Contemporary/OJC)
1959: The Fox (HiFi Jazz/OJC) with Elmo Hope, DuPree
Bolton, Herbie Lewis, Frank Butler
1960: West Coast Blues! (Jazzland)
1960: Eastward Ho! Harold Land in New York (Jazzland)
1961: Hear Ye! Harold Land Quintet with Red Mitchell
(Atlantic)
1967: The Peace-Maker (Cadet)
1969: Take Aim (Blue Note)
1971: Jazz Impressions of Folk Music (Imperial)
1971: A New Shade of Blue (Mainstream)
1971: Choma (To Burn) (Mainstream)
1977: Damisi (Mainstream)
1977: Mapenzi with Blue Mitchell (Concord Jazz)
1981: Xocia’s Dance (Muse)
1995: A Lazy Afternoon (Postcards Records)
2001: Promised Land (Audiophoric)
Ara posem el primer tall de la cara B...
1B.- Sims A-Plenty (E.
Hope)
tema també de Hope el qual ha intervingut després d’una llarga intro on
hi participen els vents i un incommensurable bateria Frank Butler..Un inventiu
solo d’Elmo en el seu estil percudiu...després d’ell un magnífic Land i en
Dupree, exquisit..i com el Butler fa el seu solo seguint la melodia, increïble.
S’ha de dir alguna cosa de Elmo Hope, grandíssim pianista...
Elmo Sylvester Hope (27 juny 1923 a 19 maig 1967) va ser un pianista
nord-americà de jazz, compositor i arranjador, principalment en els gèneres del
bebop i el hard bop. Els contemporanis de Hope inclouen Thelonious Monk i Bud
Powell, i ell va créixer tocant i escoltant el jazz i la música clàssica amb
Powell.
Hope va sobreviure als trets de la policia en la seva joventut per
esdevenir un pianista de Nova York, que va gravar amb diverses estrelles
emergents de mitjans de 1950, entre elles el trompetista Clifford Brown, i els
saxofonistes John Coltrane, Lou Donaldson, Jackie McLean, i Sonny Rollins. Consumidor
d'heroïna a llarg termini, addicte més aviat, Hope tenia la seva llicència
retirada per tocar en els clubs de Nova York després d'una condemna per
drogues, de manera que es va traslladar a Los Angeles el 1957. Es veu que no
era feliç durant els seus quatre anys a la costa oest, però va tenir tenia
algunes col·laboracions reeixides allà, incloses les que va fer amb el
saxofonista Harold Land. Un altre pianista important del qual mirarem
d’aprofundir en posteriors programes.
Posem ara el darrer tema del disc, un vinil digitalitzat per qui us
parla, i que resulta ser un altre tema del gran Elmo Hope...un tema on es
distingeix una gran sèrie d’intercanvis de quatre compassos entre els vents,
piano i bateria
3A.- One second, please (E. Hope)
Molt bon tema per acabar, a molt bon tempo i....
Doncs res això és tot per avui...espero que hàgiu gaudit del
programa....primer amb el darrer i delicat treball de Roger Mas, amb DeeJay
Foster i Jo Krause, el “A time for love” que us recomano que correu a
comprar-lo a qualsevol de les moltes botigues de Jazz que tenim a casa nostra.
També us recomano, si teniu un bon tocadiscos a casa, que aneu a comprar el
disc de Harold Land Quintet, “The Fox” a Blue Sounds....i no us oblideu de
Quadrant Produccions que tenen un magnífic catàleg de discos dels nostres
músics...Ara sí que marxem...i aquest qui us parla, o sigui jo, Miquel Tuset i
Mallol us desitja....
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
