Joe Henderson és la prova que el jazz es pot vendre sense haver de fer baixar el nivell de la música; això deixem-ho pels creatius i el marketing. Tot i que el seu so i estil virtualment no va canviar des de la meitat dels 60s, Joe Henderson, que va signar amb Verve el 1992, va ser tractat com un dels grans esdeveniments per la marca (havent enregistrat però moltes sessions memorables amb altres companyies). Els enregistraments amb Verve varen estar dedicats a diversos monstres del Jazz, fent tributs a Miles Davis, Billy Strayhorn, Antonio Carlos Jobim, etc) a resultes d’això, va esdevenir una celebritat nacional i un constant punt de referència tant si el seu so estigues sonant igual o com quan va entrar en una mena d’obscuritat en els anys 70s.
El primer treball discogràfic que posaré aquesta nit serà.
MODE FOR JOE
JOE HENDERSON
Editat per Blue Note
Enregistrat el 27 de gener de 1966 als Van Gelder Studios
Cinquè i últim àlbum dels que va fer amb Blue Note del saxofonista Joe Henderson, aquest però amb una formació potent i superior al típic quintet. Henderson dóna la benvinguda a tota una banda d'estrelles (el trompetista Lee Morgan, el trombonista Curtis Fuller, el vibrafonista Bobby Hutcherson, el pianista Cedar Walton, el baixista Ron Carter i el bateria Joe Chambers) i junts porten a terme originals de Henderson (incloent "A shade of Jade"), Walton i Morgan ("Free wheelin"). La música avançada que hi ha en aquest disc té un munt de moments emocionants i tots els talents joves toquen al nivell que es podia esperar. [Originalment publicat en LP el 1966, Mode for Joe ha estat reeditat en diverses ocasions en CD, la reedició de 2004 de Blue Note remasteritzada per Rudy Van Gelder és molt recomanable, encara que la diferència de so és mínima i la versió bonus de "Negre" ha estat col·locada al mig dels títols en comptes de posada al final.]
Joe Henderson, saxo tenor
Lee Morgan, trompeta
Curtis Fuller, trombó
Bobby Hutcherson, vibràfon
Cedar Walton, piano
Ron Carter, contrabaix
Joe Chambers, bateria
Després d’estudiar al Kentucky State College i la Universitat de l’estat de Wayne, Joe Henderson va tocar primer a Detroit per després complir amb els deures militars del 1960 al 1962. Va tocar poc temps amb el Jack McDuff, per després guanyar reconeixement amb el Kenny Dorham des del 1962 fins el 1963, ell, el Kenny, un vetarà trompetista de Bop, qui el va catapultar i ajudar a signar per Blue Note. Henderson va aparèixer en multitud de sessions de Blue Note com a líder i com acompanyant, estant amb l’Horace Silver Quintet des del 1964 al 1966 i amb la Banda del Herbie Hanckok del des 1960 fins el 1970.
Mode for Joe (Cedar Walton) 8m02s
A Shade for Jade (J. Henderson) 7m07s
Des de l’inici va tenir un so distintiu i un estil propi, tot i haver escoltat i après dels dos grans mestres del saxo tenor, John Coltrane i Sonny Rollins, va desenvolupar noves idees i frases que el varen diferenciar de la resta de saxofonistes. Henderson va ser capaç d’improvisar en les dues direccions, cap a l’interior i cap a l’exterior, des del Hard Bop cap a formes més lliures, més free. Durant els anys 70s va enregistrar per Milestone i va viure a San Francisco però es va prendre com si fos un final d’etapa. La segona meitat dels 80s va continuar tocant com a freelance, dedicat a l’ensenyament i de tant en tant enregistrant amb Blue Note, però va ser quan va tornar amb Verve que va esdevenir famós. Virtualment tots els seus enregistraments anteriors es varen editar en format compacte incloses les sessions amb Milestones. El 30 de juny de 2001, Joe Henderson va morir a causa d’una insuficiència cardíaca després d’una llarga batalla contra l’Emfisema.
Free Wheeling (Lee Morgan) 6m39s
Black (Cedar Walton) 6m51s
Ara farem un salt en el temps i ens situarem a l’època més gloriosa del Joe Henderson i ja més propera a l’actual. Entrarem en el mon de Verve, on va fer una sèrie d’homenatges, com he dit abans.
LUSH LIFE The music of Billy Strayhorn
JOE HENDERSON
Editat per Verve
Enregistrat digitalment, mesclat i masteritzat per Rudy Van Gelder
Enregistrat el 3,6 i 8 de setembre de 1991 als Van Gelder Studios
Amb l’enregistrament d’aquest disc, els executius i publicistes de Verve varen veure que sí, que el Jazz també podia vendre, i jazz de qualitat. El veterà saxofonista Joe Henderson, posseïdor d’un estil propi i inconfusible des que va entrar a formar part de les lligues dels grans músics de Jazz, va passar llargs períodes en plena obscuritat, abans de tornar a reeixir com a super estrella del Jazz. Així com la música de la seva “tornada” que és mereixedora de tots els qualificatius. Henderson toca deu dels temes més significatius de Billy Strayhorn, mà dreta de Duke Ellington, en una gran varietat de registres instrumentistes, des del quintet amb el Wynton Marsalis fins els duets amb el pianista Stephen Scott, el baixista Christian McBride i el bateria Gregory Hutchinson, fins a fer el tema estrella, el “Lush Life” a mode de solo a saxofon. Disc que ha assolit gran èxit artísticament i comercialment, és per tant, totalment recomanable.
Joe Henderson, saxo tenor
Wynton Marsalis, trompeta
Stephen Scott, piano
Chrstian MacBride, contrabaix
Gregory Hutchinson, bateria
1.- Isfahan 6m00s
En formació de duet: J. Henderson, saxo tenor i Christian MacBride, contrabaix.
Tema escrit inicialment per a Johnny Hodges, aquest preciós tema es va inspirar en la bellesa d’aquesta ciutat Persa i va ser escrit per Billy Strayhorn en tornar de la gira que varen fer per l’Iran amb la Big Band del Duke Ellington l’any 1963. Aquest tema també es coneix per Elf i l’enregistrament original no es va fer fins el 20 de desembre de 1966 per la RCA Víctor com una part de la suite “Far East Suite” de Duke Ellington.
6.- A flower is a lovesome thing 6m58s
En formació de quintet, aquest preciós i rar tema del Billy Strayhorn va ser enregistrat per primera vegada per la petita banda de Johnny Hodges per Sunrise Records el 1949. Brilla amb llum pròpia el lirisme de la trompeta de Wynton Marsalis.
8.- Drawing Room Blues 7m33s
En formació de trio, per saxo, piano i contrabaix, tema creat per Duke i Billy en un entremig de les sessions d’enregistrament del “Esquire Jazz Album” per RCA Víctor el 10 de gener de 1949. Ambdós mestres estaven matant el temps fent alguna mena d’improvisacions, la qual cosa va excitar els músics presents, i els va encoratjar a enregistrar-lo. Strayhorn es va asseure al piano i va tocar 12 compassos, llavors s’hi va posar Duke al teclat i ambdós varen continuar els 12 compassos següents. Es varen alternar així 5 cors fins arribar al final.
9.- Upper Manhattan Medical Group 5m00s
En formació de quintet, originàriament el va enregistrar l’orquestra de Duke Ellington per donar a conèixer el trompetista Willie Cook el febrer de 1956. Aquesta composició està dedicada al metge i amic de Duke anomenat Arthur Logan.
SO NEAR, SO FAR
JOE HENDERSON
Editat per Verve
Enregistrat amb sistemes digitals el 12, 13 i 14 d’octubre de 1992 al Power Studio
Continuant amb l’èxit de l’anterior disc “Lush Life”, Joe Henderson ens presenta un altre treball conceptual, aquesta vegada amb deu temes associats a Miles, incloent-hi alguns de poc coneguts. Henderson només va tocar amb Miles alguns caps de setmana al voltant del 1967, però va demostrar comprendre a Miles i a la potencialment difícil música que realitzava. Gràcies a la participació del guitarrista John Scofield, el baixista Dave Holland, i al bateria Al Foster, Henderson reviu alguns temes oblidats com són ara “Teo”, “Swing Spring” i “Side Car” a més a més d’interpretar de manera actual, amb una visió més fresca temes emblemàtics com ara “Miles Ahead”, “Milestones” i “No Blues”. Li agraïm el fet de no haver utilitzat d’altres temes més “senzills” d’èpoques anteriors de Miles.
Joe Henderson, saxo tenor
John Scofield, guitarra
Dave Holland, contrabaix
Al Foster, bateria
Miles Davis a l’habitació. Tu podies sentir el seu “feeling” planant sobre el procés del swing del “Josua”, l’exuberant “Miles Ahead”, l’astut i bluesy “PFrancing”. Però aquesta sessió musical va arribar al seu pic més dramàtic amb “Flamenco Sketches”, la delicada peça del “Kind Of Blue”, amb reminiscències Zen. Un silenci va caure sobre la sala de control alhora que Dave Holland introduí les dues seves ressonants notes per començar el tema i John Scofield i Al Foster varen sumar-s’hi sensiblement. Al Foster sacsejà suaument les escombretes sobre la caixa i quan Joe Henderson va posar-se el saxo als llavis per bufar aquest familiar tema, la invocació va ser completa. Un calfred ens va recórrer el cos i se’ns va posar la pell de gallina. Hi havia molt de Miles a l’estudi de gravació. Tant a prop, tant lluny.
Això va ser un tribut personal. Tots els músics de la sessió havien compartit escenari amb Miles Dewey Davis durant la seva llarga i extraordinària carrera.
Holland va pujar a bord del vaixell de Miles l’agost de 1968 i va ser-hi com a part integral de la banda fins la tardor de 1971. Henderson va ser-hi de passada amb el Miles i Wayne Shorter el 1967. L’estada de Scofield amb Miles va anar des de 1982 fins el 1985 i va abastar quatre àlbums. Foster, qui es va ajuntar a la banda al final de 1971 i va rodar amb Miles a través del seu període més psicodèlic, el seu retir temporal i la tornada a la banda els primers 80s, és el que ha estat més proper a Miles i durant més temps. El sentiment de pèrdua que ell sent no es pot ni mesurar ni expressar en paraules. Abans que comencessin les gravacions, Al va penjar una foto de miles a sobre d’un dels seus timbals. El productor Richard Seidel va dir “Ha tocat tota la sessió de gravació mirant-se al Miles”, i “Va ser molt emocionant per ell”.
Tal i com va dir Miles a la seva autobiografia, “Al Foster va ser la persona més pròxima a mi en la meva nova banda, ja que abans, havia estat amb mi força temps. Era realment una persona molt espiritual, i era molt maco està prop d’ell. Va ser Al qui va mantenir-me en contacte amb l’escena musical quan jo vaig estar retirat aquells anys. Jo hi intentava parlar cada dia quan estava retirat i realment vaig confiar amb ell tot aquell temps”.
Per tant, va ser amb els sentiments genuïns d’amor i respecte que aquestes sessions es varen realitzar. “Aquesta era una manera de posar alguna cosa nova dins el compacte”, va dir Joe. “Pel camí del reconeixement a un dels més grans músics que ha estat en aquest planeta durant la nostra vida”.
Aquesta és una música honesta i inspirada. Hi ha màgica en cada tema.
Bill Milkowski.
1. Miles Ahead (Miles Davis/Gil Evans) 4m31s
L’enregistrament original va ser el 10 de maig de 1957 per “Miles Ahead” amb Columbia, amb 19 temes arranjats per orquestra i dirigida per Gil Evans. No s’ha de confondre amb l’enregistrament de Prestige fet el 1953 de “Miles Ahead” on Miles improvisa sobre una progressió d’acords en el “Milestones” de 1947.
3. Pfracing (no blues) (Miles Davis) 8m18s
Enregistrat originalment el 7 de març de 1961 per “Some Day My Prince Will Come” per Columbia, amb Hank Mobbley al saxo tenor, Wynton Kelly al piano, Paul Chambers al contrabaix i Jimmy Cobb a la bateria. En posteriors gravacions aquest tema es diria “No blues”.
5.- Milestones (Miles Davis) 5m57s
Va ser la primera composició enregistrada per Miles, la primera sessió com a líder, “Miles Davis All Stars”, enregistrat el 14 d’agost de 1947 per Savoy. No s’ha de confondre amb “Milestones” del 1958 i del àlbum de Columbia amb el mateix nom. En aquesta sessió, la primer com a lúder, hi havia Max Roach a la bateria, Charlie Parker al saxo tenor, john Lewis al piano i Nelson Boyd al contrabaix. (També va ser el primer tema que es va enregistrar en les sessions d’aquest àlbum).
Swing spring (Miles Davis)
L’enregistrament original va se el 24 de desembre de 1954 per “Miles Davis and the Modern Jazz Giants” i amb Prestige, amb Milt Jakson al vibràfon, Thelonious Monk al piano, Peercy Heath al contrabaix i Kenny Clarke a la bateria.
Flamenco Sketches (Miles Davis)
Enregistrat originalment el 22 d’abril de 1959 pel gran “Kind Of Blue”, àlbum de Columbia, amb Cannonball Adderley al saxo alt, John Coltrane al saxo tenor, Bill Evans al piano, Paul Chambers al contrabaix i Jimmy Cobb a la bateria.
Teo (Miles Davis)
Enregistrament original el 21 de març de 1961 per “Some Day My Prince Will Come” per Columbia, amb John Coltrane al saxo tenor, Wynton Kelly al piano, Paul Chambers al contrabaix i Jimmy Cobb a la bateria.
So near, so far (Tony Crombie/Benny Green)
Enregistrament original el 14 de maig de 1963 per “Seven Steps To Heaven” per Columbia amb George Coleman al saxo tenor, Herbie Hancock al piano, Ron Carter al contrabaix i Toni Williams a la bateria.
Joshua (Victorr Feldman/Miles Davis)
Enregistrament original el 14 de maig de 1963 per “Seven Steps To Heaven” per Columbia amb George Coleman al saxo tenor, Herbie Hancock al piano, Ron Carter al contrabaix i Toni Williams a la bateria.
Circle (Miles Davis)
Enregistrament original el 24 d’octubre de 1966 per “Miles Smiles” per Columbia, amb Wayne Shorter al saxo tenor, Herbie Hancock al piano, Ron Carter al contrabaix i Toni Williams a la bateria.
Side Car (Miles Davis)
Enregistrament original el 13 de febrer de 1968, amb Wayne Shorter al saxo tenor, Herbie Hancock al piano, Ron Carter al contrabaix, Toni Williams a la bateria i George Benson a la guitarra. La primera realització va ser el 1979 com a “Circle In The Round” per Columbia.
Programa nº 81 dia 6 d'octubre de 2011 (Inici de la tercera temporada) pel Carles Guillem
0 comentarisTHE CARIBBEAN JAZZ PROJECT Grabació l´any 2003
Dave Samuels, vibràfon i marimbes
Dario Eskenazi, piano
Dafnis Prieto, bateria i timbals
Robert Quintero, congues
Rubén Rodriguez, baix
Ray Vega, trompeta
Randy Brecker, trompeta
Romero Lubambo, guitarra
Mark Walker, bateria
Café, percussió
1 Birds of a feather
2 On the road
3 Turnaboat
4 Against the law
5 Blue
6 Weird nightmare
7 Minor mood
ASPECTS BENNY CARTER Capitol Studios Los Angeles estiu del 58
Acompanyat per trenta musics, entre ells destaquem a Pete Condoli, Buddy Collette, Shelly Mann, Frank Rossolino, i Barney Kessel
1 June in January
2 February fiesta
3 March wind
4 I´ll remember April
5 September song
6 Something for October
7 Roses in December
8 February fiesta
9 August moon
10 Swing in November
L´ESTIL DIXIELAND Grabacions del 1917 al 1940
Original Dixieland jass band
1 Dixie jass band one step
1 Dixie jass band one step
2 Tiger rag
Eddie Condon and his Dixieland band
3 Louisiana
3 Louisiana
Louis Armstrong
4 Muskrat ramble
4 Muskrat ramble
PROGRAMA Nº 80: SAXOFONISTES RECORDANT ELS ANYS 40-50
Bona nit amigues i amics seguidors de Jazz Club de Nit. Després d’uns dies d’inactivitat hi tornem, avui em toca a mi, Miquel Tuset, amb la música que més ens agrada, el Jazz.
Avui, ja ho diu la capçalera del programa, recordarem els saxofonistes que varen fer furor allà pels finals dels anys quaranta.
Això ho farem posant dos discos de dos saxofonistes que ens han visitat al Jazz Club La Vicentina; estem parlant del Fredrik Carlquist i el Toni Solà. Aquest darrer tornarà el 21 d’octubre amb el seu quartet i el gran Josep Maria Farràs a la trompeta i del primer ja en vàrem posar una petita mostra en un programa anterior, el nº 58. Avui hi tornarem aprofitant l’avinentesa de l’homenatge a l’estil de Jazz ja comentat.
El primer disc que posarem serà el del Fredrik, el “Playing Cool”. Disc en honor del gran “Pres” Lester Young i que vàrem tenir el gran plaer d’escoltar a la sala xica amb el mateix Fredrik Carlquist, Joan Chamorro, Garry Fimister i Xavi Hinojosa.
FREDRIK CARLQUIST: PLAYING COOL
Editat per FCJazz
Enregistrat a Barcelona pel mateix Fredrik excepte els temes 3 i 12 que els va enregistrar Par Davidsson als Varispeed Studios a Malmo, Suècia.
Fredrik Carlquist, saxo tenor
Joan Chamorro, saxo barítono
Dave Mitchell, guitarra
Garry Fimister, contrabaix
Caspar St. Charles, bateria.
I en els temes 3 i 12 enregistrats a Suècia
Fredrik Carlquist, saxo tenor
Johan Leijonhufvud, guitarra
Chris Higgins, contrabaix
Joe Smith, bateria.
Fredrik Carlquist va néixer a Jönköping Suècia el 1969 i va començar a tocar el clarinet a l'edat de nou anys i el saxofon als deu. Va estudiar música a l'Escola de Música Skurupus 89-91 i després al Malmo College of Music, on va rebre una llicenciatura en Belles Arts i Música el 1996.
Des de 2001 ha estat vivint i treballant a Barcelona. Està casat amb Ulrika Carlquist i junts tenen una filla, Nora Lee.
1. East of the Sun (Brooks Bowman) 5m48s
Fredrik realitza regularment actuacions amb les seves pròpies formacions i a més a mes, és un membre estable de la Terrassa Big Band, Jazz Vision Julian Vaughn, ALO, i el quartet de Michelle Faber.
5. Bossa Antigua (Paul Desmond) 4m56s
Com a músic ha treballat amb artistes i grups com: Illa Cantor, Bergcrantz Anders, Kallin Stubben, Lindgren Richard, Albert Bover, Smith Lavay, Guillermo Klein, Jorge Rossy, Joan Sanmartí, Jaume Vilaseca, Frank Foster, Marc Miralta, Mònica Zetterlund, Andreu Saragossa, Benny Bailey, Reid Anderson, Horacio Fumero, Sergi Sirvent, Svante Turesson, Pier Wyboris, Mitchell Dave, Ignasi Terrassa, Joe Magnarelli, Charles Tolliver i molts altres.
6. I Should Care (S. Cahn, A,Stordahl i P. Weston) 6m00s
Fredrik ha tocat en molts clubs importants i festivals com: Festival de Jazz de Barcelona, Jamboree, Skeppsholmen, Cafe Central de Madrid , Festival de Jazz de Getxo, Jazzclub Fasching, Copenhaguen Jazzhouse, Village Vanguard, Màlaga Festival de Jazz i el Festival de Jazz de Terrassa.Ha actuat per tot Europa, als EUA, Mèxic, Colòmbia i Xina. També ha treballat com a professor a l'Escola de Música Skurups Sundsgardens Folkhögskola i com arranjador i saxofonista al Servei Públic TV Sueca. A Barcelona, és professor de clarinet i flauta al Centre d'Estudis Musicals Passatge.
Fredrik Carlquist va néixer a Jönköping Suècia el 1969 i va començar a tocar el clarinet a l'edat de nou anys i el saxofon als deu. Va estudiar música a l'Escola de Música Skurupus 89-91 i després al Malmo College of Music, on va rebre una llicenciatura en Belles Arts i Música el 1996.
Des de 2001 ha estat vivint i treballant a Barcelona. Està casat amb Ulrika Carlquist i junts tenen una filla, Nora Lee.
1. East of the Sun (Brooks Bowman) 5m48s
Fredrik realitza regularment actuacions amb les seves pròpies formacions i a més a mes, és un membre estable de la Terrassa Big Band, Jazz Vision Julian Vaughn, ALO, i el quartet de Michelle Faber.
5. Bossa Antigua (Paul Desmond) 4m56s
Com a músic ha treballat amb artistes i grups com: Illa Cantor, Bergcrantz Anders, Kallin Stubben, Lindgren Richard, Albert Bover, Smith Lavay, Guillermo Klein, Jorge Rossy, Joan Sanmartí, Jaume Vilaseca, Frank Foster, Marc Miralta, Mònica Zetterlund, Andreu Saragossa, Benny Bailey, Reid Anderson, Horacio Fumero, Sergi Sirvent, Svante Turesson, Pier Wyboris, Mitchell Dave, Ignasi Terrassa, Joe Magnarelli, Charles Tolliver i molts altres.
6. I Should Care (S. Cahn, A,Stordahl i P. Weston) 6m00s
Fredrik ha tocat en molts clubs importants i festivals com: Festival de Jazz de Barcelona, Jamboree, Skeppsholmen, Cafe Central de Madrid , Festival de Jazz de Getxo, Jazzclub Fasching, Copenhaguen Jazzhouse, Village Vanguard, Màlaga Festival de Jazz i el Festival de Jazz de Terrassa.Ha actuat per tot Europa, als EUA, Mèxic, Colòmbia i Xina. També ha treballat com a professor a l'Escola de Música Skurups Sundsgardens Folkhögskola i com arranjador i saxofonista al Servei Públic TV Sueca. A Barcelona, és professor de clarinet i flauta al Centre d'Estudis Musicals Passatge.
9. Lullaby Of The Leaves (B. Petkere i J. Young) 4m56s
Fredrik ha publicat quatre CD amb el seu propi nom i toca en una vintena d'altres formacions com acompanyant.
"Ferdrik Carlquist Playing Cool" - fcjazz 2011
"Carlquist and Mitchell" - Blau Records 2008
"Opposite" - Dragon Records 2011
"It's About Time It's About Love" - Dragon Records 1999
Fredrik ha publicat quatre CD amb el seu propi nom i toca en una vintena d'altres formacions com acompanyant.
"Ferdrik Carlquist Playing Cool" - fcjazz 2011
"Carlquist and Mitchell" - Blau Records 2008
"Opposite" - Dragon Records 2011
"It's About Time It's About Love" - Dragon Records 1999
11. Sweet and Lovely (Arnheim, N.Daniel i H.Tobias) 4m30s 25m
Continuem ara amb el disc del Toni Solà acompanyat del gran Scott Hamilton.
Continuem ara amb el disc del Toni Solà acompanyat del gran Scott Hamilton.
TONI SOLÀ QUARTET, EIGHT REASONS TO LISTEN IT
Amb SCOTT HAMILTON
Produït per Toni Solà.
Productor Executiu Jordi Pujol.
Editat per Fresh Sound Records en la seva secció Swing Alley sa007
Enregistrat als Estudis Laietana (Barcelona) el 18 i 19 d’octobre del 2005 per Jordi Vidal.
Toni Solà, saxo tenor (canal esquerre a les pistes 1, 3 i 6)
Scott Hamilton, saxo tenor (canal dret a les pistes 1, 3 i 6)
Gerard Nieto, piano
Ignasi Gonzalez, contrabaix
Esteve Pi, bateria.
Toni Solà es un dels més importants saxofonistes del nostre panorama jazzístic i sens dubte el més important dins dels estils més tradicionals i arrelats del jazz a casa nostra.
1. Secret Love (Webster-Fain) 10m26s
Al marge de la seva tasca televisiva al costat d´Andreu Buenafuente, amb qui ha treballat en més de 1200 programes al llarg dels anys, Toni Solà ha desenvolupat una fructífera carrera dins el jazz que l’ha dut a treballar amb músics de renom internacional com: Gene “Mightyflea”Conners, Bobby Durham, Rob Bargad, Grant Stewart, Harry Allen, Jesse Davis, Charmin Michelle i especialment Scott Hamilton qui ha col·laborat en el seu darrer disc: ”Eigth reasons to listen”-Toni Solà quartet & special guest Scott Hamilton, que representa el seu tercer disc com a líder.
3. The one before this (Gene Ammons) 9m13s
D’altres discos del Toni són els següents:
El darrer, i que ja vàrem posar en un altra programa, “l’Antistress” sa016, “The Black Key” amb Ramon Fosati i l’Ignasi Terraza Trio sa010, el “Night Sounds” swit05 i d’altres col·laboracions anteriors amb la Jubilee Jazz Band.
4. Minor Reasons (Toni Solà) 5m20s
L'estil del grup d'en Toni Solà es mou pels paràmetres del swing i el hard bop creant una música de gran qualitat però al mateix temps d'una gran accessibilitat i elegància.
6. Bernie’s Tune (Miller-Stoller-Leiber) 6m11s
Formen part del grup joves valors del nostre jazz com el Gerard Nieto, l’Ignasi Gonzalez i l'Esteve Pí, tots ells ja, amb una carrera sòlida i reconeguda.
El títol d’aquest disc del Toni, 8 raons per escoltar-lo, evidencia que aquestes 8 raons són els 8 temes que hi inclou.
8. Fried fish Blues (Toni Solà) 5m43s 27m
JAM SESSION LOS ANGELES ,1954
Amb Clifford Brown, trompeta
Clark Terry, trompeta
Maynard Ferguson,Trompeta
Herb Geller,saxo alt
Harold Land,saxo tenor
Richie Pôwell,piano
Junior Mance,piano
Keeter Betts,baix
George Morrow,Baix
Max Roach,bateria
Dinah Washington,veu
1.- What is the thing called love 14,58
2.- Move 14,28
3.- You go to my head 11.02
4.- I´ve got you under my skin 5.20
5.- It might as well be spring 3,31
OSCAR PETTIFORD contrabaix i violoncello
Amb:
Allan Botchinsky, trompeta / Eric Nordstrom, saxo tenor /
Louis Hjulmand, Vibrafon / Jan Johanson, piano i Jorn Elniff, bateria
Montmartre blues
Why not? That´s what
My litlle cello
Two little pearls
Blue brothers
DIZZY GILLESPIE,trompeta i vocal
Amb:
Sonny Rollins, saxo tenor / Sonny Stitt, saxo tenor
Ray Bryant, piano / Tommy Bryant, baix i Charlie Persip bateria
On the sunny side of the street
The eternal triangle
Afte hours
Bona nit i bon Jazz. Per diversos motius personals, aquest programa es va enregistrar abans de la seva difusió, i estarà dedicat a dos estils de Jazz diferenciats entre ells. El Latin Jazz i el Jazz Clàssic.
Primer escoltarem un disc de ja fa uns quants anys, editat per Fresh Sound i que és el de l'Eladio Reinon Octet acompanyat de Bebo Valdés. Acabarem amb diversos tracks del disc Moments de La Locomotora Negra.
Art Pepper,saxo alt & Shorty Rogers,trompeta
Frank Patchen,piano,Howard Rumsey baix,Shelly Manne,bateria
What´s new 2,17
All the things you are 3,04
Scrapple from the apple 6,24
Tin,Tin,Deo 4,02
Cherokee 6,50
Flip Phillips Celebrate His 80th Birthday
At the March of Jazz 1995
Flip Phillips,tenor sax-Scott Hamilton tenor sax—Phil Woods alto sax-
Buddy DeFranco clarinet-Bob Wilber soprano sax-Randy Sandke
Trompeta-Carl Fontana Trombó-Dick Hyman piano-Derek Smith piano-
Ralph Sutton piano- Her Ellis guitarra-Howard Alden guitarra-Billy
Bauer guitarra-Bob Haggart baix-Milt Hinton baix-Sean Smith baix
Butch Miles bateria-Jake Hanna bateria-
Poor butterfly 8,17
When you know 2,24
The claw 8,03
Hasimoto blues 6,50
Perdido 9,59
Hola de nou amigues i amics: a l'espera de posar el darrer programa del Carles, dir-vos algunes coses, poques, del tema que utilitzem en fer la introducció i el final del programa. Tema que va enregistrar el Joaquim a casa seva conjuntament amb un amic seu, periodista de TV3, qui va posar la veu.
El tema es diu I'll be your baby tonigth, i és un tema de Bob Dylan! El músic que l'interpreta, cantant, saxofonista i compositor ell, acompanyat del seu grup és el Curtis Stigers!. Doncs ja ho sabeu sinó ho sabíeu. Ens veiem. Miquel Tuset.
Aquí teniu un enllaç al tema en vídeo amb youtube:
PROGRAMA Nº 74: VISITANTS del NORD AL JAMBOREE
Bona nit amigues i amics seguidors de Jazz Club de Nit. Avui ens endinsarem en el Jazz actual de la mà de dos saxofonistes, una dona i un home, d’estils diferents i també amb saxos diferents, ella toca l’alt i el soprano i ell el tenor. Ella dels Països Baixos (Holanda) i ell del Canadà. Ambdós, figures de l’instrument i del Jazz d’ara mateix. Comencem per ella, Tineke Postma.
És una molt activa saxofonista internacionalment reconeguda. Durant la seva estada al Conservatori d’Amsterdam, va rebre dues beques per anar a estudiar a l’escola de música de Manhattan a Nova York, on va aprendre amb Dick Oats, David Liebman i Chris Potter. El 2003 es va graduar amb Honors al Conservatori d’Amsterdam on es va quedar com a professora i ensenya des del 2005. Tineke toca un de manera enèrgica un Jazz modern inspirat en Wayne Shorter, Cannonball Adderlay, John Coltrane, Miles Davis i altres grans llegendes, tot això però amb la seva pròpia creativitat.
Tineke ha enregistrat cinc CD’s i un DVD com a lider. Va debutar amb el “First Avenue” (2003) mentre estudiava a Amsterdam i fins arribar a aquest darrer que presentem avui el “The Dawn of light”. En aquest darrer treball hi te una col·laboradora molt especial, l’Esperanza Espalding, no tocant el contrabaix sinó cantant. El vàrem poder escoltar al Jamboree l’1 d’abril d’enguany que és on el vam aconseguir.
TINEKE POSTMA
“THE DAWN OF THE LIGHT”
Editorial Challenge RecordsInt.
Enregistrat el 14 i 15 de desembre de 2010 al Tonstudio Fattoria Musica de Osnabruck (Alemanya) i també al
Acoustic Recording a Brooklyn Nova York el 13 de gener de 2011.
Produït per Tineke Postma i Marc van Roon.
Tineke Postma, saxo alt i soprano
Marc van Roon, piano
Frans van der Hoeven, contrabaix
Martijn Vink, bateria
I la col·laboració d’Esperanza Spalding en el tema 4.
1 – Cançao de amor (Heitor Villalobos) 6m39s
PREMIS obtinguts Les seves remarcables composicions i el seu art han estat reconeguts amb diversos premis entre els quals el Jazz Juan Revelations 2009 (Antibes Juan-les-Pins Jazz Festival) El prestigiós Midem, Premi Internacional Revelació de Jazz de l’any 2006, etc. El seu CD “The Traveller” ha estat nominat el 2010 pels premis Edison.
2 – Falling Scales (T.P.) 7m06s
TINEKE POSTMA QUARTET
El Tineke Postma Quartet (Marc van Roon al piano, Frans van der Hoeven al contrabaix i Martijn Vink a la bateria) es va fundar el 2006 i ha tocat en molts festivals internacionals com els de Noth Sea Jazz, Middelheim Festival a Amberes, Young Euro Jazz de Berlin, Jakarta Jazz Festival, Yokohama Jazz Festival, etc. Aquest quartet va ser el que ens va visitar al Jambore l’1 d’abril i també el que va enregistrar el seu darrer treball “The Dawn of light”.
4 – Leave a place underground (T.P.) 5m32s (lletra de Pablo Neruda)
TINEKE POSTMA INTERNATIONAL QUARTET
Format per Geri Allen al piano, Scott Colley al contrabaix i Terry Line Carrington a la bateria. Grup fundat el febrer de 2009 quan Tineke va enregistrar el seu CD “The Traveller”. Tineke ha tocat amb aquests músics al Barbican Hall de Londres, The North Sea Jazz Festival, etc.. El febrer de 2010 varen tocar al Blue Note de New York. El maig de 2010 al Festival de Jazz Sous les Pommiers a França.
8 – The man who stared at costs (T.P.) 4m52s
10 – Tell it like it is (T.P.) 6m12s
Després de Tineke Postma, “ella” ara el posarem a “ell”,
Grant Stewart
Va néixer el 4 de juny de 1971 a Toronto, Canadà. Va rebre la influència de la música de Charlie Parker, Wardell Gray i Coleman Hawkins a través del seu pare, professor d’institut d’anglès i guitarrista semi professional. Pare i fill, sovint tocaven junts durant hores i hores. Va ser a través d’aquestes primerenques experiències i l’encoratjament del seu pare que Grant va primer va desenvolupar la oïda vers la melodia, l’estil i la improvisació. Va començar amb el saxo alt als 10 anys i quan en va tenir 14, el seu primer professor i líder de la Schofield’s Big Band el va convidar a tocar amb ells de manera professional. Als 17 va canviar l’alt pel tenor i ràpidament va tocar com els seus mestres Pat Labarbara i Bob Moyer, aquest darrer, considerat pel Grant Stewart com el seu millor mestre i una de les seves grans influències amb sonny Rollins, John Coltrane, Don Byas i Lester Young.
El treball que presentem avui és
GRANT STEWART
“AROUND THE CORNER “
Editat per Sharpnine Records
Produït per Marc Edelman
Enregistrat i mesclat per Joe Marciano el 12 d’abril de 2010 al Systems Two,
Brooklyn NY
Grant stewart, saxo tenor i soprano
Peter Bernstein, guitarra
Peter Washington, contrabaix
Phil Stewart, bateria.
Tot i que quan vàrem veure el Grant al Jamboree, va tocar amb tres grans músics locals, el pianista italià establert a l’estat Espanyol, Fabio Miano, l’Ignasi González al contrabaix i el Joan Terol a la bateria. Gran trio per a un gran vent.
Escoltarem un canvi radical d’estil, ens endinsarem en el Hard Bop més actual. En aquest disc, Grant fa un repàs a diversos temes que més li agraden de tocar per les seves variacions melòdiques i rítmiques.
1 – Get Happy (Arlen i Koehler) 5m49s
Als 19 anys se’n va anar a Nova York, on va estudiar amb mestres com el Donald Byrd, Barry Harris i Joe Lovano i on va tocar amb Curtis Fuller, Clark Terry, Brad Mehldau, Peter Bernstein, Jimmy Cobb, i un llarg etc.
2 – The Scene (Tadd Dameron) 6m56s
Se’l va poder veure tocant en llocs com el Birdland, Smoke, The Ketano, The Jazz Standard, etc. Ha tocat per tot Nord Amèrica i Europa així com també al Japó, Taiwan, Brasil, i va ser un dels primers artistes a tocar en l’històric Museu Hermitage de Sant Petersburg, Rusia. Ha estat artista convidat pel Museu Guggenheim amb el seu trio i amb la companyia del gran Jimmy Cobb.
4 –That’s my Girl (Wilder i Engvick) 4m51s
Grant Stewart te dos treballs com a líder amb Criss Cross, Downtown Sounds i More Urban Tones, i un amb Fresh Sound Records anomenat “Buen Rollo”.
Downtown Sounds, aclamat per la crítica dels EEUU, Canadà i Europa, es va enregistrar el 1992 i inclou a Brad Mehldau al piano, Kenny Washington, bateria, Peter Washington al contrabaix i Joe Magnarelli a la trompeta. Va ser escollit un dels 5 millors àlbums del 1994 per Geoff Chapman del Toronto Star.
More Urban Tones es va realitzar amb Peter Bernstein a la guitarra, Peter Washington contrabaix i Billy Drummond a la bateria.
5 – Blue Rose (Duke Ellington) 7m23s
Gil Evans i l´orquestra de Claude Thornill
Acompanyats per Lee Konitz,Red Rodney I Barry Galbraith
SNOWFALL
ARAB DANCE
ANTHROPOLOGY
EARLY AUTUMN
LA PALOMA
YARBIRD SUITE
LOVER MAN
RAY BARRETTO,congas acompanyat per Hector Martignon,piano
Michael Philip,trompeta i trombó,Adam Kolker saxo soprano i tenor,Jairo Moreno
baix electric,Vince Cherico bateria.
NO PROBLEM
IN YOUR OWN SWEET WAY
SUMMERTIME
AUTUMN LEAVES
Hola a totes i a tots als aficionats al Jazz i seguidors del nostre programa Jazz Club de Nit. Avui hi tornem amb el Hard Bop de la mà de tres dels seus representants, Hank Mobley, Jackie MacLean i Lee Morgan. Tots tres tenen prou entitat per dedicar-los-hi un programa, però avui els sentirem tots tres i així copsarem la idea global del Hard Bop. Segurament, en propers programes, ens hi podrem dedicar plenament a cadascun d'ells.
ROLL CALL
HANK MOBLEY.
Editorial Blue Note.
Enregistrat el 13 de novembre de 1960 als estudis RudyVan Gelder a New Jersey.
Henry "Hank" Mobley va néixer el 7 de juliol de 1930, a Eastman, Geòrgia, i va créixer sobretot a Elizabeth, Nova Jersey. Diversos membres de la família tocaven el piano i / o l’òrgan de l’església, i Mobley mateix va aprendre a tocar el piano de nen. Va canviar al saxo als 16 anys, inicialment modelant la seva manera de tocar com Lester Young, Charlie Parker, Dexter Gordon, Don Byas i Sonny Stitt. Aviat va començar a tocar professionalment a l'àrea, i va construir-se una reputació suficient, perquè el trompetista Clifford Brown el recomanés per a un lloc de treball sense haver-lo sentit a tocar.
El saxofonista Hank Mobley no va tenir l’agressivitat de Sonny Rollins ni el temperament incendiari de John Coltrane ni tampoc la manera de tocar de Stan Getz, però possiblement va ser un dels saxos tenors més sensibles del HardBop i del Jazz Modern, sense oblidar-nos del nostre amic Booker Ervin. El 1950 va tocar amb la orquestra de Rhythm and Blues de Paul Gayten i més endavant, després d’una breu incorporació amb Lester Young, va tocar amb Dexter Gordon i Max Roach entre el 1951 i 1953. La col·laboració amb Max Roach va ser una gran experiència personal per a ell, ja que ambdós músics buscaven un discurs per superar el BeBop. Després d’una important col·laboració amb Horace Silver entre el 1954 i 1955, amb qui gravaria l’extraordinari “Horace Silver and the Jazz Messengers”, Mobley va formar part dels “Jazz Messengers” de l’Art Blakey, una experiència que condicionà positivament la carrera professional del Hank Mobley. Aquest gran saxofonista va pertànyer a la formació original d’aquest gran quintet que renovà el llenguatge del BeBop, i cap el 1960, la crítica especialitzada el va incloure ja entre els grans del Hard Bop, on ja hi havia Art Blakey, Horace Silver, Clifford Brown, Sonny Rollins i Max Roach.
Hank Mobley, sovint infravalorat, va pertànyer al quintet de transició de Miles Davis, el 1961, quan va substituir ni més ni menys que a John Coltrane, quintet que incloïa al pianista Wynton Kelly. En aquest quintet, Hank Mobley va brillar amb mèrits propis, tocant tots plegats com a quintet i també acompanyats de la orquestra de Gil Evans. En els anys seixanta, el quintet de Miles Davis el varen formar músics com Herbie Hancock, Ron Cartet i Toni Williams i el saxo tenor George Coleman, instrumentista amb una sonoritat molt pulcre i de gran inventiva. Hank Mobley va tenir l’honor doncs, de ser uns dels saxos tenors que varen formar part en algun moment del grup de Miles Davis, entre els quals Sonny Rollins, Wayne Shortet, Dexte Gordon, George Coleman, Sam Rivers i John Coltrane.
La discografia de Hank Mobley com a líder, va des del 1955 fins el 1974. A més a més de ser extensa, és d’una qualitat mitja extraordinària, on sobresurten títols que es podrien catalogar com a obres mestres. El seu primer disc com a líder, el del 195r amb Blue Note, és el “The Hank Mobley Quartet”. Li segueixen més endavant grans discos com el “Soul Station”, amb Paul Chambers, Art Blakey i Wynton Kelly. També hi tenim el “Dippin”, enregistrat el 1965, un dels més importants del músic, amb qui varen tocar Lee Morgan i Billy Highins entre d’altres.
Hank Mobley va tenir clar lo que havia d’aportar com a Jazzista. El Hard Bop era la seva raó de ser i ho va ser sempre fins la seva mort el 30 de maig de 1986.
Freddie Hubbard, trompeta
Hank Mobley, saxo tenor
Wynton Kelly, piano
Paul Chambers, contrabaix
Art Blakey, bateria
5 - The more I see you 6m45s
2 - My groove your move 6m04s
4 - A Baptiste Beat 8m52
BLUESINK
JACKIE MC LEAN
Edtorial Blue Note
Enregistrat el 8 de gener de 1961 als estudis RudyVan Gelder a New Jersey.
A falta d'encabir-hi el text.
Freddie Hubbard, trompeta
Jackie McLean, saxo alt
Kenny Drew, piano
Doug Watkins, contrabaix
Pete La Roca, bateria
5 - Blues Function 7m15s
THE SIDEWINDER
LEE M ORGAN
Editoral Blue Note
Enregistrat el 21 de desembre de 1963 als estudis RudyVan Gelder a New Jersey.
Nascut el 1938 i mor per la seva parella el 1972. Malgrat la brevetat de la seva carrera, l’extraordinari trompetista Lee Morgan ha passat amb tots els mèrits a la Història del Jazz, com a una de les veus de la trompeta més importants, sorgides a la segona meitat dels anys 50s, amb el mateix reconeixement que Donald Byrd o Freddie Hubbard.
Va néixer a Philadelphia, on el seu pare era un pianista de Gospel. Quan Lee va complir 14 anys, va rebre del seu pare un regal que va resultar ser una trompeta, instrument al qual va dedicar tota la seva curta vida. Va estudiar la seva tècnica a l’escola de música de la seva ciutat, la “Mastbaum Technical School”, i ja amb quinze anys dirigia les seves pròpies bandes per tocar en balls i tocava a les Jam Sessions de la seva ciutat al costat de Benny Golson i John Coltrane, també ciutadans de Philadelphia. Les seves primeres sessions de gravacions en estudi les va realitzar abans de complir els 18 anys, al costat del pianista Horace Silver i el saxo tenor Hank Mobley, dues grans figures de la llavors recent sorgida escola del Hard Bop.
L’octubre de 1956, un altre dels seus ídols, el trompetista Dizzie Gillespie el contractar per tocar en la seva Big Band, on també hi havia el seu paisà Benny Golson. Va ser-hi fins el 1958, i el setembre del mateix any, va ser l’Art Blakey qui el va convidar a formar part de la seva extraordinària formació “The Jazz Messengers”. Varen anar de gira per Europa i Japó on va assolir una fama extraordinària. Amb el seu estil, definit i personal, marcat a parts iguals pel Blues i el Bebop, amanit amb un toc de lirisme, Lee Morgan abandonà els Messengers el 1961 i tornà a la seva ciutat natal on va passar un parell d’anys tocant en cercles reduïts locals.
El 1963 torna a New York i el desembre enregistra per Blue Note el seu àlbum “The Sidewinder”, on, el seu tema homònim va batre tots els rècords de venda coneguts en el món del Jazz, poc temps després del seu llançament. Ja portava però prop d’una vintena de discos enregistrats, la majoria per Blue Note, però també per Savoy i roulette. És de destacar el seu treball per Blue Note anomenat “Candy” fet el 1957. Posteriorment va tornar amb Art Blakey i si va quedar un parell d’anys, i a partir de llavors és quan es va disparar la seva carrera enregistrant moltíssims treballs en estudi, la qual cosa dona fe de la seva gran qualitat com a músic,trompetista i compositor.
A principis dels anys 70, Morgan col·labora amb el poli-instrumentista Roland Kirk per recolzar les reivindicacions de la associació “Jazz and People Movement”, dedicada a lluitar per a la millora de les condicions de treball dels músics de Jazz als EEUU.
El 19 de febrer de 1972, Lee Morgan i el seu quintet estavan actuant al club Slugs del carrer 3, al sudest de Manhattan. Aquella nit es va presentar en el local la seva companya sentimental, de la qual s’havia separat recientment. Varen discutir a la barra del bar de manera ostensible, entre passe i passe, i posteriorment la dona se’n va anar visiblement alterada. No havia aconseguit convèncer a Lee Morgan que tornés amb ella. Al cap d’una estona, Helen More, que així es deia aquella dona, va tornar al local, i plantant-se tot just al mig de l’escenari, va treure del seu bolso un revolver calibre 32 i la deixar anar un tret, directe al cor del músic, el qual va morir immediatament. Eren les 2h 45m de la matinada quan vàrem perdre a un gran músic i trompetista de Jazz. Jove va morir Lee, assassinat, i jove va morir Clifford Brown, en accident automovilístic. Què ens haurien donat, musicalment parlant, aquests dos grans trompetistes ningú ho sap però tothom s’ho pot imaginar, que això és gratis.
Lee Morgan, trompeta
Joe Henderson, saxo tenor
Barry Harris, piano
Bob Cranshaw, contrabaix
Billy Higgins, bateria
4 - Boy, what a nigth 7m30s
1 - The Sidewinder 10m21s
Subscribe to:
Missatges (Atom)
