skip to main |
skip to sidebar
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I ja tenia ganes de
fer un programa dedicat als vinils que reedita Jordi Pujol, els de la sèrie Jazz
Workshop com són els que escolareu avui, en Clifford Jordan, “Starting Time” i el Harold Land in New York, “Eastward Ho!”. I deixo per un altre
programa la darrera meravella que Pujol
ha recuperat, i parlo del Miles Davis
Quintet, “In Concert at The Olympia, Paris 1957” aquest però de la
col·lecció FSR 33. Per aquest sol,
li dedicaré un programa, que se’l mereix.
I dir-vos que aquests
dos saxofonistes no han estat reconeguts pel gran públic com es mereixien, com
es mereixen encara ara. Ells dos, com tants d’altres, han estat en formacions
punteres liderades per grans màsters, sí, tot i ser-ho també ells. És el cas de
Harold Land qui va formar part del
millor quintet de Hard-Bop de l’època, el de Clifford Brown & Max Roach. Igualment li passà a Clifford Jordan qui va formar part del
quintet de Charles Mingus on també
hi hagué l’increïble i admirat Eric
Dolphy. Sí que es veritat que aquests i molts altres músics varen
enregistrar al seu nom, com són els dos discos d’avui, però no varen tenir
massa ressò en el gran públic. I per descomptat que a nosaltres no ens va
arribar res d’aquests músics ni es va publicar res d’ells en aquest cony de
país que fou, i que de vegades encara és.
I sí, he posat els
discos per primera vegada al tocadiscos i n’he digitalitzat el contingut de
tots dos, que per això els podreu escoltar avui.
O sigui que
començarem el programa escoltant alguns temes del de Harold Land in New York, “Eastward Ho!”. Publicat originalment per Jazzland com a JLP 933S. Enregistrat
per Ray Fowler al Plaza Sound Studios, Nova York, els
dies 5 i 8 de juliol de 1960. Masteritzat per Jack Matthews. Notes de folre: Chris
Albertson. Sessió de gravació produïda per Orrin Keepnews. Amb: Harold
Land (saxo tenor), Kenny Dorham (trompeta), Amos Trice (piano), Clarence Jones
(contrabaix), Joe Peters (bateria). I com sempre dir-vos que al blog hi
trobareu l’enllaç a la pàgina web d’aquest vinil de 180grs.
https://www.freshsoundrecords.com/harold-land-albums/53877-eastward-ho-harold-land-in-new-york-audiophile-180gr-hq-vinyl.html.
I Jordi Pujol ha reeditat en vinil de
180grs 5 LPs del malauradament massa desconegut Harold Land, i ves per on que dos dels quals ja estan exhaurits i
fora de l’stock. Us queden però aquest, Harold
Land in New York (JW-099LP), el titulat The Fox (JW-017LP) i el que va fer amb Wes Montgomery a tot West
Coast Bues! (JW-027LP) havent sonat al Jazz
Club de Nit en temporades anteriors.
I ja el començarem
escoltant a ell i a ells en el magnífic blues compost per ell mateix... No per
Abrera.
1.B2.- Okay Blues
(Harold Land) 12:26.
I ja heu pogut
escoltar el magnífic Swing d’aquella sessió que varen enregistrar aquests súper
cracs d’aleshores. D’aquest quintet, potser el més conegut era Kenny Dorham i també el mateix Harold Land que ja havia passat pel
quintet de Max Roach & Clifford
Brown. També Clarence Jones ho
començava a ser i no tant els altres dos companys. Crec que hem gaudit molt amb
aquest Blues del líder. Un tema llarg on hem pogut escoltar llargues
improvisacions i totes a un nivell estratosfèric. Un tema que ha acabat amb els
típics “quatres” compassos que ens han fet Land
i Dorham, després del brutal solo de
Jones al contrabaix. Joe Petters ha fet anar la màquina
rítmica amb una gran solvència, presència i Swing, com també el baixista amb el
seu “walking”. El tema l’han iniciat els dos vents fent la melodia a duet. El
líder ha estat el primer en improvisar, i ja heu pogut constatar amb quina
mestria ho ha fet, alhora que amb el seu so característic i reconegut pels qui
l’hem escoltat i encara escoltem, a ell com a líder o amb el Max Roach & Clifford Brown Quintet.
Un fraseig típic d’ell, on es destil·len maneres modals (de Jazz Modal) alhora
que les del més pur Hard Bop, ell que podríem dir que representà al West Jazz Coast. També el so càlid de Kenny Dorham ens ha acaronat ja des de
la primera nota, ell que se’l coneix també per ser el compositor del conegut
tema “Blue Bossa”, un dels més interpretats en les Jam Sessions, tema ideal
pels principiants, i que els que ja no ho són també toquen. Una improvisació
sòlida la d’aquest magnífic trompetista, tampoc massa conegut pel gran públic. Amos Trice al piano, pel canal
esquerra, ha fet la seva també amb un gran sentit del ritme alhora que de la
melodia. També ha seguit les evolucions de l’harmonia, la d’aquest típic Blues
de 12 compassos, marcant amb una digitació precisa i també fent-ho de manera
calmada, tranquil·la, un pèl endarrerit pel que fa al tempo. En fi, un gran
tema i blues per començar el programa fent-ho amb ells i Harold Land al capdavant.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I els seguirem
escoltant en el tema a tot vals compost pel pianista Amos Trice i anomenat...
2.A2.- Triple Trouble
(Amos Trice) 5:47.
Harold
de Vance Land
(18 de desembre de 1928 - 27 de juliol de 2001) va ser un saxofonista tenor
nord-americà de hard bop i post-bop. Land
va desenvolupar el seu hard bop tocant amb la banda de Max Roach/Clifford Brown en un estil personal i modern, sovint
rivalitzant amb l'habilitat instrumental de Clifford Brown amb els seus propis solos inventius i capritxosos.
El seu to era fort i emocional, però deixava entreveure una certa fragilitat
introspectiva.
I quin canvi de
músiques amb aquest tema del pianista Trice
a tot vals. Una melodia feta a duet per saxo tenor i trompeta i esclar que el
pont o la B del tema l’ha fet el mateix compositor i pianista. I la primera
improvisació ha estat a càrrec del líder del projecte, el gran Land. Ens ha acaronat de nou amb el seu
so un tan fosc a voluntat però molt càlid. Ha desenvolupat unes línies
melòdiques molt maques. Solo curtet com el del trompetista Dorham el qual també ha seguit en la seva ona de sonoritat, tot
plegat amb un so molt contingut. El trio s’ha quedat sol en la improvisació del
pianista, que de nou ha estat molt sobri i elegant, discret, diria jo en aquest
bonic seu tema.
I seguirem
escoltant-los amb aquestes músiques immortals, i ara amb un tema que comença
molt delicadament, a balada a tempo mèdium slow, per després doblar el tempo en
les improvisacions i ja a tot swing en el tema de David Raskin anomenat...
3.A3.- Slowly (Dave
Raskin) 7:08.
I així ha estat.
Després del tema fet per Land, ell
mateix s’ha posat a improvisar i l’hem escoltat pel canal dret. I quin fraseig
i bon gust melòdic que te, que tenia aquest gran desconegut i tan important en
el Jazz de tots els temps. Llenguatge propi reconeixible, línies modernes,
velocitat d’execució, so present, ell que també es va escoltar atentament a John Coltrane i en va copsar les seves
maneres més que modernes d’improvisar. Dorham
l’ha seguit i pel so càlid sembla que toqui el fiscorn però no, segueix amb la
trompeta i fent-ho a tot Swing, un pel endarrerit del tempo. Un Swing
aconseguit gràcies als dos de la base rítmica amb Clarence Jones (contrabaix),
Joe Peters (bateria), amb el “Walking” del primer i els copets a plats i
caixa del segon. El pianista ha fet de nou una tasca remarcable amb una
digitació ben clara situant-se en el registre del mig. També el baixista ens ha
omplert dels seus profunds sons fent un solo remarcable. Gran tema de Raskin que ells han fet la mar de bé.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
Land
va
néixer a Houston, Texas, Estats Units
i va créixer a San Diego, Califòrnia. Va començar a tocar als 16
anys. Va fer el seu primer enregistrament com a líder de Harold Land All-Stars, per a Savoy
Records el 1949. El 1954, es va unir al Clifford Brown/Max Roach Quintet, amb qui va estar al l'avantguarda
del moviment hard-bop/bebop. La família Land
es va traslladar de San Diego a Los Angeles, el 1955. Allà va tocar amb
Curtis Counce, va dirigir els seus
propis grups i va dirigir grups amb Bobby
Hutcherson, Blue Mitchell i Red Mitchell. A partir de la dècada de 1970, el
seu estil va mostrar la influència de John
Coltrane.
I un altre gran tema
d’aquest disc és el compost per Cole
Porter i primer track de la cara A, l’anomenat...
4.A1.- So in Love (Cole Porter) 6:00.
"So in
Love" és una cançó popular, escrita per Cole Porter, del seu musical “Kiss
Me, Kate” (que s'estrenà a Broadway el 1948) i que es basava en “The
Taming of the Shrew” de Shakespeare.
Va ser cantada a l'espectacle per Patricia
Morison i per Alfred Drake, i
més popularitzada per Patti Page el
1949. L'enregistrament va ser publicat per Mercury
Records com a número de catàleg 5230, i va arribar per primera vegada a la
llista de Billboard el 12 de febrer
de 1949, va durar dues setmanes i va assolir el número 13. Altres versions que
van ser populars aquell any van ser les de Gordon
MacRae i Dinah Shore. També ha
estat gravada per moltes altres cantants importants, incloses Peggy Lee i Ella Fitzgerald.
I ja veieu quin Swing
més brutal el d’aquest tema. Una melodia molt maca i reconeixible però que ells
varen saber reconvertir en un estàndard de Jazz com tants altres devien fer. I
l’ha començat el líder primer, fent la melodia en la primera A per després
fer-ho Dorham en la segona. En el
pont ha estat Land qui ha l’ha fet,
i després ells dos fent-ho a duet en la darrera A i ja iniciar les
improvisacions. Dorham ha estat el
primer, i de nou amb la seva contrastada solvència musical, sonoritat càlida,
fraseig i llenguatge a tot Jazz seguint les evolucions de l’harmonia del tema.
I quin Swing el dels tres acompanyants. Land
l’ha seguit i també amb la seva característica sonoritat i elegància
interpretativa, idees musicals modernes i fraseig típic de la seva creativitat,
tantes vegades escoltat amb el Max Roach
& Clifford Brown Quintet. Amos
Trice l’ha seguit fent un curtet solo, i una mica més llarg el del
contrabaixista Jones. Gran tema i
magnífiques interpretacions de tots cinc.
Des de principis dels
vuitanta fins a principis dels noranta, va treballar regularment amb Timeless All Stars, un grup patrocinat
pel segell discogràfic de jazz Timeless.
El grup estava format per Land al
tenor, Curtis Fuller al trombó, Bobby Hutcherson al vibràfon, Cedar Walton al piano, Buster Williams al contrabaix i Billy Higgins a la bateria. Land també va fer gira amb la seva
pròpia banda durant aquest temps, sovint incloent el seu fill Harold Land Jr. al piano i normalment
amb Bobby Hutcherson i Billy Higgins també. Durant aquests
anys va tocar regularment al Hop Singh's
de Marina Del Rey a la zona de L.A. i al Keystone Korner de San
Francisco.
Land va ser professor
a la Universitat de Califòrnia, Los
Angeles. Es va incorporar al Programa
d'Estudis de Jazz de la UCLA com
a professor el 1996 per ensenyar combo de jazz instrumental. "Harold Land va ser un dels principals
col·laboradors en la història del saxo de jazz", va dir el guitarrista de
jazz Kenny Burrell, fundador i
director del Programa d'Estudis de Jazz
de la UCLA. Land va morir el juliol de 2001, d'un ictus, als 72 anys.
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema compost per Bill Hill
& Peter de Rose i anomenat...
5.B1.- On a little
street in Singapore (B. Hill & P. de Rose) 7:09.
"On a Little
Street in Singapore" és una cançó que va esdevenir un estàndard de jazz
escrita per Peter DeRose i Billy Hill. Encara que no massa
coneguda, va tenir una certa popularitat als anys 30 i 40, marcada per una
sèrie d'actuacions d'alt perfil. Entre els artistes que van interpretar-la hi
hagué Frank Sinatra & Harry James Orchestra, Dave Brubeck & Paul Desmond, Glenn
Miller, Bert Kaempfert, Jimmy Dorsey i, més recentment, Bob Dylan. Manhattan Transfer la varen interpretar el 1978. L'escriptor
musical Will Friedwald col·loca el
tema de la cançó en una "llarga llista de romanços interculturals i
interracials que mai poden ser" comparant el tema de la cançó amb la
"síndrome tràgica de la mulata", tal com va identificar el crític
cinematogràfic Donald Bogle. Friedwald
classifica la cançó en aquest context amb altres composicions orientalistes com
"Poor Butterfly" i "Japanese Mammy".
I ja heu pogut
escoltar quin tros de tema i interpretat a un tempo força viu. I més que
“Walking” de Jones hi hem tingut un
“Running” per com de vital va el baixista. I esclar, aquesta vitalitat l’hem
pogut copsar en les inversemblants improvisacions, primer dels dos vents, i
després, en la del pianista. Un tema iniciat pels dos vents fent-ne la melodia,
per ja Land deixar-nos bocabadats
per la velocitat de la seva improvisació. Quina tècnica més depurada, quina
claredat en les seves notes. No n’hi ha una que no puguem identificar. Mestria
enorme la d’aquest oblidat saxofonista, sort que darrerament, i gràcies a Jordi Pujol el podem tornar a escoltar
i en vinils de 180 grams, com és el cas d’avui. Vinils digitalitzats en primera
escolta per qui us parla. Dorham
també ha estat brillant en la seva exposició solista, i també veloç i clar en
el seu fraseig. I després dels moments solistes del pianista, hem pogut
escoltar uns “quatres” compassos improvisant el baterista amb els dos vents i
ja per acabar el tema i nosaltres ja deixar-los d’escoltar. Hem gaudit d’allò
més escoltant-los. Quin goig.
La banda de rock
progressiu Yes va incloure una cançó
"Harold Land" al seu àlbum debut homònim el 1969. En una
notícia/entrada al bloc el 20 de setembre de 2010, Bill Bruford va comentar sobre la cançó: "Harold Land era un saxofonista tenor de Hard Bop, ara està mort,
però no recordo per què vam posar el seu nom a una cançó."
I l’estil de Jazz que
interpretà. Land tenia un to
inimitablement fosc dins dels paradigmes del hard-bop i del jazz modal. Amb el
temps, això contrastaria cada cop més amb les tonalitats més brillants de
saxofonistes més influïts per Coltrane,
tot i que Land va començar a
implementar les innovacions musicals de Coltrane.
"El so terrible i inquietant del saxo tenor de Land va començar entre el rhythm and blues i Coleman Hawkins, i després de principis
dels anys 60 es devia cada cop més a les harmonies, el fraseig i els
experiments amb modalisme de John
Coltrane".
I clourem el programa
amb l’altre disc de la sèrie Jazz
Workshop és el de Clifford Jordan,
“Starting Time”, JW-100. Publicat originalment en estèreo per Jazzland JLP 952S. Enregistrat per Ray Fowler als Plaza Sound Studios, Nova
York, els dies 14 i 15 de juny de 1961. Sessió de gravació produïda per Orrin Keepnews. Notes de folre: Ira Gitler. I aquí hi tenim a: Clifford Jordan (saxo tenor), i un altre
cop a Kenny Dorham (trompeta), Cedar
Walton (piano), Wilbur Ware (contrabaix), Albert 'Tootie' Heath (bateria).
I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web d’aquest
vinil de 180grs:
https://www.freshsoundrecords.com/clifford-jordan-albums/53878-starting-time-audiophile-180gr-hq-vinyl.html i també la
pàgina web del músic: https://www.cliffordjordan.com/.
Vinil amb quatre
temes per cara, i ves per on que els quatre de la cara A són del líder Clifford Jordan. O sigui que ja els
escoltarem en la preciosa balada, 3er track de la cara A i anomenada...
6.A3.- Down Trough
the Years (Clifford Jordan) 4:48.
I doncs quina balada
a tempo mèdium slow acabem d’escoltar, obra i gràcia del compositor i gran saxo
tenor Clifford Jordan, un altre dels
“oblidats” i desconeguts. Una melodia tendra i bonica exposada a duet pels dos
vents, per després ell mateix fer la seva improvisació. Hem pogut notar el to i
so distintiu del seu tenor si el comparem amb el de Harold Land. En aquest tema l’hem trobat un pèl més càlid que l’anterior,
més tou, més dolç. I que bonica la melodia creada a partir de l’harmonia del
tema en la seva improvisació, car de fet és això, el poder crear noves melodies
seguint el patró harmònic, i ell sonant pel canal dret. També Kenny Dorham l’ha seguit, ell amb un so
brillant pel registre agut però també amb un so contingut. La base rítmica els han
acompanyat la mar de bé, amb solvència, la del gran Cedar Walton al piano, Wilbur
Ware al contrabaix i a la bateria, l’Albert
“Tootie” Heath el germà petit dels tres Heath, Jimmy i Percy. Bonic tema per començar-los a
escoltar.
"Aquesta
magnífica formació, combina el ja distintiu tenor de Clifford Jordan amb el veterà trompetista Kenny Dorham, el pianista Cedar
Walton, el baixista Wilbur Ware
i el bateria Albert "Tootie"
Heath. A part de "Don't You Know I Care" de Duke Ellington, el grup s'adhereix als originals de Jordan, Dorham i Walton. La música és
directa i, tot i que algunes de les melodies són força fosques, els solos i
l'alta musicalitat enriqueixen la música. Recomanat per als molt col·leccionistes
de jazz". Scott Yanow: All Music
Guide.
I a tot Swing
seguirem escoltant-los en el tema també del líder i anomenat...
7.A2.- Extempore
(Clifford Jordan) 5:18.
I ara sí que hem
gaudit a tot Swing en aquest gran tema de Cliff
Jordan. Una melodia curta, la típica de tot Blues, perquè això és aquest
tema, un Blues. Trobo que la melodia, entretallada, té molta gràcia. Segueix
els 12 compassos del Blues però de la manera com l’ha fet, s’allunya de la
típica melodia d’un Blues. I ell n’ha iniciat les improvisacions, i ara sí amb
un so més present, més brillant i amb tota l’energia, l’adequada per un tema
com aquest. També l’hem pogut escoltar amb el seu fraseig i llenguatge també propi,
car aquests mestres aconsegueixen això, una sonoritat i fraseig, un llenguatge
que ja els pertany. També li passa això mateix al gran Kenny Dorham, ell que va resistir el pas dels anys i seguint a la
palestra, tot i haver-hi “young lions” com Freddie
Hubbard i demés. No va estar reconegut pel talent que tingué, potser també
pel fet de la presència dels nous valors, trompetistes, amb un estil més
modern. Pel que fa a la seva presència en aquest disc, dir-vos que el seu so i
estil “casen” la mar de bé en aquest àlbum a tot Hard Bop. Wilbur Ware ha fet també una gran improvisació, ell que de mica en
mica seria reconegut, com, i encara molt més, el gran Cedar Walton, el qual ens ha meravellat per la seva improvisació.
Clifford
Jordan
(1931-1993). saxo tenor, flauta, saxo soprano, saxo baix, piano, veu, va néixer
a Chicago l'any 1931. Músic
autodidacte, la seva afició pel jazz el va fer actuar a la seva ciutat natal
fins a finals dels anys 50, quan es va traslladar a Nova York. El seu primer àlbum es va titular adequadament "Blowing in from Chicago" amb
Horace Silver i Art Blakey.
A la dècada dels 60,
el seu ventall es va ampliar, ja que va tocar amb Charles Mingus, Max Roach, Kenny Dorham, Lloyd Price i James Brown. Va fer una gira per Europa com a solista i va dirigir la
seva pròpia música per a orquestres de ràdio i d'estudi el 1966. Un any més
tard, va fer una gira per l'Àfrica
Occidental i l'Orient Mitjà per
al Departament d'Estat dels Estats Units
amb Randy Weston. El 1968 Clifford va formar Frontier Records, a través de la qual va produir àlbums per a Wilbur Ware, Pharoah Sanders, Cecil Payne,
Charles Brackeen, Ed Blackwell i els seus grups.
I més temes que hi ha
magnífics com és aquest de Cedar Walton
i primer track de la cara B, anomenat...
8.B1.- One Flight
Down (Cedar Walton) 4:46.
Doncs acabem d’escoltar
un altre gran tema, i ara obra i gràcia del gran pianista Cedar Walton. Un tema amb uns canvis tonals i de ritme en lo que podria
ser la B del tema, força interessants, tot i que l’estructura d’aquest tema no
és la típica de 32 compassos i de la forma AABA. Sí que les improvisacions han
seguit l’estela de les típiques d’aquests temes, i en uns primers moments la que ha fet el bo del líder i per sota amb
sons del company i trompetista. Ara bé, improvisació com a tal ha estat la de Cedar Walton al piano, i com sempre amb
la seva elegància i bones maneres interpretatives, pianístiques. I no oblidem
els dos de la base rítmica que l’han acompanyat, en Wilbur Ware i en “Tootie
Heath” a la bateria. Kenny Dorham l’ha seguit a la trompeta amb el seu
característic i brillant so, per després fer-ho el líder, el gran desconegut Clifford Jordan ell de nou amb la seva
presència sonora i so personal. Un fraseig un tan endarrerit al bit,
aconseguint una millor sensació de Swing. Gran tema de Cedar Walton.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
Cliff
Jordan estava
molt interessat en l'obra i la qüestió pública i es va convertir en consultor
musical de Bed-Sty Youth in Action i
de l'Institut Pratt. Va ser el director
musical del primer Dancemobile el
1968 i membre de la facultat de Henry
Street Settlement. El 1969 va ser una època de canvis arreu del món, i Europa s'estava convertint en un llit
per al jazz americà. Això va fer que Clifford
Jordan es traslladés amb la seva dona i la seva filla de Brooklyn a Bèlgica. Aquell any, hi va tocar així com per a tot Àfrica. Però l'atracció dels Estats Units va ser forta i va tornar
el 1970 on va començar a liderar els seus propis grups en clubs d'arreu del
país. També va actuar amb el trio de Cedar
Walton (amb Billy Higgins i Sam Jones). Va interpretar el paper de Lester Young a "Lady Day: A Musical Tragedy" a la Brooklyn Academy of Music el 1972.
I un dels temes
ràpids del disc és el 4rt track de la cara A, o sigui compost per Clifford Jordan i anomenat....
9.A4.- Quittin’ Time
(Clifford Jordan) 4:04.
I quin altre gran
tema de Jordan i ara a un tempo
força viu. I aquest ha estat un tema d’estructura no gaire típica de 38
compassos i de la forma AABA, amb les As de 10 compassos i la B de 8, i essent el pont amb el típic canvi
tonal. La melodia té la seva gràcia, i sobretot per la qüestió rítmica que està
així com un pèl trencada. I el líder, Clifford
Jordan ha estat qui primer ha improvisat i de nou ho ha fet amb una
elegància i sonoritat magistrals, alhora que amb el seu ràpid fraseig i
llenguatge, amb melodies creades d’una gran inventiva. També Dorham ha fet la seva tasca amb una
gran professionalitat, ell que era el més gran del grup, el que tenia més
solera. I Cedar Walton l’ha seguit
per després poder escoltar uns moments al gran “Tootie Heath” fent virgueries a la bateria, de fet ha fet quasi un
“chorus” sencer del tema, a falta de la darrera A, que l’han fet els dos vents
i així acabar el brutal tema del líder.
Europa encara era
un gran atractiu, així que va tornar a girar per aquell continent. També va
emocionar els nens de l'escola pública de Nova
York, donant-los concerts. També va ensenyar instruments de canya, flauta i
va dirigir bandes per la Jazzmobile
School, i va participar en cicles de conferències i concerts a escoles
públiques per a Jazz Interactions el
1975.
Cliff ha actuat a
la televisió i als principals festivals de jazz d'arreu del món. Va actuar i va
gravar a finals dels 70 amb Wilbur Ware,
Chris Anderson; va treballar amb Wilbur
Campbell, Kenny Clarke i altres. Va treballar i gravar durant els anys 80
amb Art Farmer, Barry Harris, Philly Joe
Jones, Dizzy Reece, Tommy Flanagan, i va dirigir els seus propis grups amb
artistes com Vernel Fournier i Barry Harris. Va actuar amb Dizzy Gillespie, Kenny Clarke, Percy i Jimmy Heath, i molts altres en una
celebració del Dia de la Independència de
les Estrelles per al president Senghor
al Senegal el 1980.
I ja per cloure el
programa d’avui, i de nou desitjar-vos Bon
Nadal, escoltarem un altre tema molt vital d’aquest disc de Clifford Jordan compost però pel gran
trompetista que estem escoltant, en Kenny
Dorham i tema anomenat...
10.B2.- Windmill
(Kenny Dorham) 3:55.
I quina trempera de
tema, ideal per acabar-lo d’escoltar a ell i a ells i també per cloure el
programa d’avui. Un tema de Kenny Dorham
no gens conegut i potser sigui per la dificultat interpretativa, per la
velocitat del tema, res a veure amb el seu “Blue Bossa”. La melodia ja és la
mar d’entremaliada, i els dos vents la fan la mar de bé, ben compenetrats i
veloços. I el compositor i trompetista ha estat qui primer ha encetat les
improvisacions i amb quina frescor interpretativa i sonoritat brillant sí, però
continguda i per això amb aquest punt de calidesa. Brutal en Kenny com també ho ha estat el bo de Cliff, ell el líder de la formació. I
és que el solo de Jordan ens ha
deixat clavats a la cadira per la velocitat d’execució i fraseig entremaliat
alhora que creativitat. Cedar ha
seguit improvisant amb la seva elegància tan personal, i després hem escoltat
uns “quatres” compassos improvisant el bo de Heath a la bateria, fent-ho amb el líder Cliff Jordan, per ja recuperar el tema, la melodia i acabar-lo.
Gran tema per ja acabar el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi
agradat tan com a mi.
Clifford
Jordan
va ser un compositor/arranjador consumat, les composicions del qual han estat
interpretades i gravades per grans figures de la música. Va fer conferències i concerts
a les principals escoles i universitats. Va tenir aparicions a la televisió amb
Carmen McRae, Harry "Sweets"
Edison, Art Farmer, Dizzy Gillespie i Cedar
Walton. Va ser nomenat "BMI
Jazz Pioneer" el 1984, membre de NARAS
i va ser panelista de NEA. Va
compondre i actuar amb The Skymasters
Band, la Hamburg Radio Big Band
[Alemanya], la Metropole Orchestra [Holanda] i la UOMO New Music Jazz Band [Finlàndia]. Va fer una gira per Austràlia amb Mickey Tucker i al Japó amb
Richard Davis als anys 90. Va actuar
i enregistrar als Estats Units, Europa i
Japó amb el seu quartet i la seva Big Band. El geni de Clifford es pot escoltar com a solista
destacat en més de 100 enregistraments, 42 dels quals ell n’és el líder.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres
ja fins el 19 de gener on tindrem a Rai
Castells Quartet amb, un concert que s’encabirà en la Festa Major d’Hivern, amb l’entrada gratuïta com sempre en un
esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz
Club la Vicentina.
També dir-vos que amb
tota probabilitat faré un especial Nadal
i ja al 2024, un especial Reis, car
material, discos, en tinc de sobres per fer aquests especials, i també en tinc
les ganes, que crec què és lo més important.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
0 Comments:
Post a Comment
blogger templates |
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
