Programa 551: Sergi Felipe, Iosu Izaguirre Sextet i The Fresh Sound Ensemble, dimecres 7 de juny de 2023

0 comentaris

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
 
I ja parlant del programa d’avui, dir-vos que anirà de tres projectes de tres editorials del país, encetant col·laboració amb UnderPool, i seguint amb Errabal Jazz i Fresh Sound New Talent. I de la primera, el disc del seu creador i ànima, Sergi Felipe, “Biased Vision” amb Masa Kamaguchi i David Xirgu. De l’editorial basca tindrem el “Mingus Mood” de Iosu Izaquirre Sextet i de l’altra editorial catalana el “Common Threads”, The Fresh Sound Ensemble (A celebration of 30 years of FSNT).


Comencem doncs amb el “Biased Vision” de Sergi Felipe, Masa Kamaguchi i David Xirgu. Enregistrat a UnderPool Studio, per Adrià Serrano i Sergi Felipe el 20 de març de 2023. Analog Mix i Master de Sergi Felipe. Portada Pintura i Disseny de Pepon Meneses. Produït per Sergi Felipe. Publicat per UnderPool. Amb: Sergi Felipe, Saxo Tenor i Flauta; Masa Kamaguchi, contrabaix i David Xirgu, bateria. Convidats: Txema Riera, Piano (#7-8) & Pol Padrós, Trompeta (#6). Tota la música està composta per Sergi Felipe. I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.underpool.org/releases/biased-vision/.
 
I aquest és un disc eclèctic d’estils de Jazz, per dir-ho d’alguna manera. I sí, perquè hi ha temes on hi apareixen “estris electrònics” amb sons no massa habituals, com per exemple el “Trencant de Raons”, on el concepte “avantgarde” també hi és present i tema més curt del disc. I el següent track “Doc Dreams”, segueix una mica el tarannà del primer, o sigui que semblaria ideal posar-los junts, si acaben sonant. L’altre dels més curts, de 2 minutets justets, és una balada força càlida anomenada “Sun Park Station”, on el so del tenor de Sergi ens arriba a l’ànima, i tema força profund. “Nunca como antes” té mateixes característiques pel que fa a tempo i temps, però amb variacions melòdiques gràcies a la presència de Padrós a la trompeta, tot i diversificar-se després tot plegat. I amb el piano de Riera hi tenim el tema avantgarde “Old Psalm” amb un  Xirgu immens a la bateria ja quasi des del primer moment, i tema també slow de tempo. I melòdic avançat però a tempo mèdium slow és el “Desesperación Nórdica”, on el piano de Riera afegeix colors estàndards pel so, però no tant per la concepció de les músiques que ells desenvolupen en un Jazz de lo més modern. I dolçament comença “Natación Sincronizada” amb una melodia de notes llargues i intervals amplis, coses que canviaran en les improvisacions encabides en el Jazz més que modern, el contemporani. I un altre tema slow i aquest iniciat amb una “Intro” de Kamaguchi al contrabaix esfereïdora, és el darrer track “ANI”, per després encetar una melodia surrealista i commovedora amb Felipe a la flauta. I el que titula el disc “Biased Vision”, és un tema que tot i anar a mèdium tempo, té una consistència potent per la base de dos, Xirgu sobretot, i Kamaguchi més tranquil mentre improvisa Felipe. I ja el més potent és “Camí de l’Ouchs” i tot i que comença delicadament ben aviat iniciarà un camí d’un Swing Avantgarde esdevenint  tema brutal també a trio.
 
I ja els començarem escoltant amb dos temes seguits i en el segon la trompeta de Pol Padrós i anomenats...
 
1.4.- Sun Park Station (Sergi Felipe) 2m06s.
2.6.- Nunca como antes (Sergi Felipe) 2m04s.
 
I ja heu vist de quina manera hem començat, amb dos temes lleugerament diferents però amb la calidesa adequada, i potser més el primer, “Sun Park Station”, el qual ens ha deixat bocabadats en escoltar-lo atentament. Ens recorda a un que Coltrane fa ver també dedicat a un park i anomenat “Central Park West”, tot i que el tema del Sergi es refereix a l’estació de trens de Sun Park, i el tema del geni anava una mica més viu de tempo. Sempre hi ha motius per recordar al màster. El so del tenor de Felipe ens ha acaronat, com també les notes soltes i llargues del contrabaix de Masa. També la suavitat de les escombretes de David, ell però, sempre investigant i creant. I el segon tema hi hem escoltat també la trompeta de l’amic Pol Padrós fent la dolça melodia amb notes llargues i a duet amb el compositor. Després ells dos desenvoluparan el tema amb sengles melòdiques improvisacions, fins el moment de retrobar-se a duet amb el motiu principal, i acabar el tema delicadament.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
 
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz: 
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Enllaços que trobareu al blog.
 
I els seguim escoltant en el preciós tema on hi col·labora Txema Riera al piano i anomenat...
 
3.7.- Desesperación Nórdica (Sergi Felipe) 7m48s.
 
I quina “Intro” més maca ens ha fet Riera al piano, i ja per aparèixer la rítmica de Xirgu i els més baixos de Kamaguchi, copsant ja el ritme i tempo. La melodia ha aparegut amb l’entrada de Felipe, i també força bonica amb algunes seqüències d’arpegis repetitives. Masa ha iniciat les improvisacions, i ell com sempre, fent-ho amb una personalitat i “maneres” úniques, les seves de tocar polsant les cordes amb energia i cantant melodies, i ja ens el podem imaginar que ben abraçat a la seva “berra”. Kamaguchi és un dels mestres, a nivell mundial, en això de tocar els més greus d’un contrabaix, de quatre cordes, que poques vegades a la seva vida déu haver tocat el baix elèctric. L’ànima de tot plegat, Felipe l’ha seguit amb una improvisació força reeixida, melòdica, i farcida de motius que t’entren ben aviat al cap, la qual cosa va molt bé per seguir-lo en els diferents canvis d’acords. Modernitat, sí, però ben entesa, al menys en aquest tema, on també li hem escoltat moments de molta tècnica i dificultat. I va desenvolupant-la magistralment fins aparèixer el piano de Riera. I sempre, sempre, la base de dos mestres en això de la rítmica, Kamaguchi i Xirgu, al més alt nivell. I sí que ens ha agradat força la improvisació melòdica del pianista, ell moltes de les vegades organista del seu Hammond B3. Pulsió prístina i pura, sense massa escarafalls, delicada, com n’és el tema, la melodia del qual ha recuperat Felipe per acabar-lo dolçament.
 
I des de la pàgina web he pogut llegir això: El saxofonista i compositor Sergi Felipe ha publicat “Biased Vision”, el primer disc del seu nou grup amb el contrabaixista Masa Kamaguchi i el baterista David Xirgu. Comprèn una col·lecció d'originals enregistrats a l'estudi UnderPool que demostren la comprensió única de la música del líder. Els deu originals que componen “Biased Vision” estan plens de sorpresa i risc; prova i error; elements que Sergi Felipe considera essencials per aconseguir la intuïtivitat i espontaneïtat que caracteritzen aquest trio. L'àlbum recull aquests elements i documenta el present musical efímer del trio. La musicalitat consumada del grup crea una complicitat que es manifesta en el seu llenguatge únic i en constant evolució. El disc compta amb les aparicions del pianista Txema Reira al tema “Desesperación Nórdica” i “Old Psalm, i la del trompetista Pol Padrós a “Nunca como antes”. Aquestes col·laboracions enriqueixen encara més l'assortiment de sonoritats que es poden escoltar a “Biased Vision”.


I encara els escoltarem en el tema que titula l’àlbum i anomenat..
 
4.3.- Biased Vision (Sergi Felipe) 4m58s.
 
I com ha començat el tema amb la bateria i rítmica de Xirgu. Ben aviat ha aparegut la melodia de Felipe fent-ne el que seria la melodia del tema. Una melodia força moderna i tema d’estructura típica de 32 compassos i forma AABA, havent notat clarament el pont o la B. El ritme és així com trencat i diria què sembla ternari per com Xirgu colpeja la seva bateria, ell sempre creant noves línies quasi fent solos tota l’estona o improvisant idees noves. Kamaguchi també és de la mateixa escola, la de parir sempre idees inversemblants. I després de la melodia, Felipe ànima de tot plegat ha fet una magnífica improvisació farcida de tècnica, bon gust i sobretot modernitat, línies allunyades de lo trivial i fàcil. L’harmonia del tema és així de moderna, i les seves línies creades així ens ho diuen. I quan la modernitat va acompanyada del bon gust és fins i tot “comestible”, es fa entendre, es fa agradar, com ha estat el cas. I el duo rítmic s’han quedat sols, Masa improvisant de manera increïble com només ell és capaç de fer, i Xirgu acompanyant-lo de manera creativa, sempre, sempre. La creativitat de Kamaguchi és immensa, la seva oïda, privilegiada. La seva tècnica, una de les millors. Un parell de màsters a la base rítmica ideals com acompanyants perquè el melodista faci i desfaci en total llibertat.
 
 
I ja per acabar-los d’escoltar ho farem amb el tema anomenat....
 
5.5.- Camí de l’Ouchs (Sergi Felipe) 3m04s.
 
I quin tros de tema per acabar-los d’escoltar. Curtet però d’una riquesa harmònica brutal. Una melodia que més aviat sembla ja una improvisació d’entrada, per com de gens trillada és. I com després del que seria la melodia ha aparegut un Swing brutal per “walking” del baixista i sengles línies rítmiques inversemblants del baterista. I com n’ha desenvolupat la improvisació en Sergi Felipe, i de quina magnífica manera ho ha fet. I és que els temes duren el que duren i aquest per a mi ha estat massa curt. I ves que després de la improvisació de Felipe han retornat a l’espai de pau inicial per acabar-lo delicadament. Brutal tema Sergi Felipe, felicitats a tu i a tots tres. En aquest CD Sergi Felipe ha fet una passa endavant en diversos aspectes, el melòdic, molt més elaborat, però també el conceptual, més en la línia de l’avantguarda sense ésser massa trencador, i indicant-nos per on possiblement vagin els seus nous passos, a la recerca de músiques relacionades amb el que hem escoltat avui. Bona notícia.


I ara entrarem en el projecte a tot Swing amb una música que ens recordarà a Charles Mingus, “Mingus Mood” del Iosu Izaguirre Sextet publicat aquest 2023 per Errabal Jazz. Enregistrat per Martin Guridi el 10 i 11 de desembre de 2022 al Sonora Estudios. Mesclat i masteritzat per ell mateix. Produït per Pako Ruiz i Álvaro Herrero. I aquí hi tenim a Rubén Salvador, trompeta; Pablo Ramos, saxo contralt; Asier Iturbe, trombó; Koldo Uriarte, piano; Aitor Bravo, bateria i el líder Iosu Izaguirre, contrabaix. Tota la música és del líder Iosu Izaguirre.  I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.hotsak.com/tienda/mingus-moods?set_language=es
 
I aquest és un projecte generós per la durada dels temes. N’hi ha 8 però alguns sobrepassen els 9 minuts i d’altres s’estan entres els 6 i 7. Diversitat de tempos i ritmes també n’hi ha, i així és que un dels més lents, quasi a tot Gospel, allò que li agradà fer a Mingus, és el majestuós “A los que se fueron” on hi encabeixen moments de swing curtets. I el “Noraren Dantza” comença amb una preciosa “Intro” a piano sol de Uriarte, per després aparèixer la melodia a càrrec dels vents a tot delicat vals per després, i amb les seves posteriors improvisacions, l’enriquiran. I el tema que titula el disc “Mingus Moods” el comencen a tot Blues arrastradet, lent, per després aparèixer un magnífic Swing a un tempo molt maco. I un altre tema que comença amb una “Intro”, en aquest cas marcada per piano, bateria i contrabaix, és el “Non Gogoa”, i ben aviat amb els vents fent-ne la melodia, també quasi a cops, a moments. El tema es desenvoluparà més rítmicament i de manera ternària, sobretot en les improvisacions, la primera la del trombonista Iturbe. I el “Tiempos Nuevos” ja entra amb una frase potent del trombonista i background de la resta de vents a tempo mèdium. Un break ho aturarà quasi tot amb la trompeta de Salvador per després alternar-ho de similar manera, dolçament. I també “Ez Pentsatu Gehiegi” comença amb una “Intro”, ara la del líder a contrabaix solo, però ai las quin canvi tindrà posteriorment en acabar ell. La melodia a càrrec dels vents apareix a tot Swing tot i haver-hi alguns “breaks”. I sí, el Swing entrarà en les improvisacions. I el tarannà d’aquest projecte és aquest, temes que comencen dolçament, amb “introduccions” solistes o col·lectives com és el cas de “Landalan”, on s’estan fent la melodia a un tempo slow una estoneta, essent aquest un dels més llargs, i per això semblen tenir temps després per anar a tot Swing i tempo viu. I ja el més vital i d’entrada és “Piscola”, iniciat amb un bon ritme i tempo prou vital pel baterista Bravo i ja la melodia, un tant festiva, a càrrec dels vents, entrarà amb força. El ritme sembla així com trencat tot i anar a 4x4 coses que ens mostra el baterista, i sobretot en les improvisacions, la primera de Salvador a la trompeta.
 
I els començarem escoltant en el preciós tema anomenat..
 
6.3.- Noraren Dantza (Iosu Izaguirre) 7m30s.
 
Doncs ja heu vist quina música més agradable per començar-los a escoltar. Un tema iniciat per la “Intro” a piano solo de Uriarte, per després ja escoltar-los amb la melodia feta pels vents de Salvador i Ramos i per sota el trombó de Iturbe. Un vals preciós, per la cadència harmònica i el ritme delicat que se t’emporta. Rubén n’ha iniciat les improvisacions amb el seu característic so de la seva trompeta i reconegut fraseig, car en aquest programa ja li hem posat alguns dels seus projectes, també d’Errabal Jazz. El so un tan fosc en els més greus del saxo contralt de Pablo ens ha acaronat dolçament, per fraseig també, i un gust exquisit. Un “Soli” i melodia principal posterior de tots els vents ha clos les primeres improvisacions, deixant pas a la del pianista Koldo. Digitació prístina i delicada en una curta però reeixida improvisació, que ja ha deixat pas al tema, i final delicat. Un “Noraren Dantza” preciós per començar-los a escoltar.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


Charles Mingus tocava alhora de manera bella, de manera aspra i violenta, amb tot el seu amor, amb tot el seu odi, amb agressivitat i amb delicadesa. En essència un músic de Jazz, però, sobretot, modelador incomparable d’una música, o potser millor d’un so, d’un abast molt més ampli. I no només pel seu talent prodigiós, sinó també per la seva personalitat polièdrica, perillosa i indesxifrable. Embolicat en una lluita constant contra el racisme inherent a la societat occidental, amb una actitud sempre ferma, valenta i desafiadora i instigadora de milers de polèmiques; genial, insuperable i malhumorat amant de la música. Som molts els qui adorem la seva màgia i els qui el situem entre els artistes més grans del segle XX, així com els que ens sentim poderosament atrets per la seva tempestuosa i misteriosa vida. Entre ells, el principal responsable i autor d'aquest fantàstic disc que tens entre les mans: l'excel·lent contrabaixista Iosu Izaguirre. I jo m’hi afegeixo, i sobretot després d’haver llegit la seva autobiografia, “Menys que un gos”, la música que vaig compondre.
 
I encara els escoltarem en el tema anomenat...
 
7.5.- Non Gogoa (Iosu Izaguirre) 9m31s.
 
I aquest projecte té aquests canvis de ritmes en els seus temes, com acabeu d’escoltar. Quina manera de començar-lo més brutal per l’aspecte rítmic marcat primer per piano i bateria, í primera melodia del trombonista, per després amb la resta de vents, els uns per aquí, i els altres per allà, i tot això amb els moments de melodia inclosos, tot plegat a contrapunt, sembla. I el pont, quin canvi més maco, harmònic i també rítmic. I m’ha semblat que els hem escoltat amb un altre ritme ternari, ara un pèl més viu. I quina bona improvisació ens ha fet el trombonista Iturbe. Un so càlid i profund, on a vegades se li nota més metàl·lic, el del seu trombó, i amb un fraseig magnífic que potser recorda al bo de Curtis Fuller. I què maco l’hem notat en lo que seria el pont del tema o la B, car el canvi tonal es nota abastament. Una “impro” un tant “Funky” i magnífica, i sempre, sempre, els de la base rítmica, piano, contrabaix i bateria, al darrere donant-li tot el seu suport. Ramos al saxo contralt ha aparegut després i ves per on que ens ha “clavat” una molt bona improvisació, ell volant per sobre dels companys, els que li donen el suport rítmic, i també per sobre dels altres dos vents que li feien background. I com s’ha aturat quasi tot en el “break” on Rubén ha iniciat la seva improvisació solista amb la trompeta. No sé perquè però em recorda a Juan de Diego a moments, potser pel so. Salvador ha seguit acaronant-nos amb la seva calidesa, alhora que ens ha deixat unes notes soltes inquietants, i també en el pont del tema, què bonic. Fins i tot Bravo ha fet una reeixida improvisació a la bateria, ell ben solet, i ja per entrar de nou el tema, més o menys com l’havien començat. Un altre bon tema del líder Iosu Izaguirre.
 
Com encertadament explica el mateix Iosu, a l'obra de Mingus s'aprecien influències de gospel, blues, música africana, de New Orleans, de Mèxic, de Colòmbia, swing, be bop, Duke Ellington, Debussy, Stravinsky o free jazz. Però sempre és possible identificar la seva veritat, lluita i amor en totes i cadascuna de les notes de les seves composicions. I aquest ha estat el criteri i l'eina principal per a Iosu. Ha disseccionat la música del mestre fins als elements més simples i diminuts, i amb ells ha construït un nou edifici musical com a homenatge.


I encara seguirem escoltant-los amb el tema que titula el disc, i anomenat....
 
8.1.- Mingus Mood (Iosu Izaguirre) 6m28s.
 
I quin temarro a tot Swing acabem d’escoltar. Ha començat però dolçament amb el piano de Koldo a tot Gospel. Ara bé, ja en la primera part de la melodia ja ha aparegut el Swing, tot i que en alguns moments ha estat retallat, i en d’altres, doblat de tempo, brutals els inicis del tema. I sí, el swing clar i diàfan l’hem notat així en la improvisació magnífica del pianista Uriarte, què bo, què bé ho ha fet, tal, que ens ha situat ben situats allà, al país del Jazz, amb espurnes de Gospel, moments a tot Blues, i sobretot un “savoir faire” exquisit. I ens ha tornat a sorprendre la màgia del trombonista Iturbe, què bé ho ha fet, quin llenguatge i sonoritat més autèntica. Un fraseig magnífic i solo ben proper a l’harmonia del tema notant-se en el pont encara més. I la mateixa autenticitat la de Salvador a la trompeta. Rubén ens ha tornat a copsar i ara encara més pel seu fraseig vital, viu i farcit de motius alhora que amb un gust exquisit el seu. Escales descendents inversemblants per lo rocambolesques, i ben rebuscades. I quin final més espaterrant amb tots plegats a moments, a mode d’improvisació col·lectiva, tot plegat abans de recuperar la melodia del tema i acabar-lo de cop. Brutal, també. Què bons aquests músics bascos, quin homenatge més sincer a la figura de Charles Mingus.
 
Iosu Izaguirre va començar a tocar el baix elèctric amb 15 anys en grups de ska i rock i aviat va sentir la trucada del jazz i va començar a estudiar la tècnica del contrabaix. Es va traslladar per uns anys a Barcelona on va col·laborar amb músics com ara Victor de Diego, Gorka Benitez, Alejandro Di Costanzo, Alejandro Mingot i la pianista Teresa Zabalza. En tornar a Gasteiz va prendre part en sengles projectes del cantautor Mikel Urdangarin i del compositor Bingen Mendizabal, així com del pianista Iñaki Salvador. A més, ha exercit com a productor i director de gira de Gari de Hertzainak. I per si això fos poc, la seva extensa i fructífera trajectòria inclou treballs amb Ruper Ordorika o ni més ni menys que amb Mikel Laboa. Iosu és un músic de dilatada experiència i saviesa, i per què no? El nostre propi “petit Mingus”.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I ja els acabarem d’escoltar en el tema anomenat...
 
9.2.- Landalan (Iosu Izaguirre) 9m04s.
 
I aquest tema és una demostració de l’amor de Iosu a Mingus, d’Izaguirre a Charles, car la “festivitat gospeliana” hi ha estat de totes, totes. Mingus feia coses d’aquestes i també així d’esbojarrades. Un tema que l’ha iniciat dolçament la trompeta de Salvador, acompanyat dels tambors de Bravo, i resta de companys, coses que ens han fet en d’altres temes, per després aparèixer la qüestió rítmica i tempo vital que ja no ens abandonarà. I així ha estat en aquest magnífic tema homenatge final a Mingus. I les notes del contrabaix del líder han donat la sortida a la vital melodia a càrrec dels vents, trompeta i saxo contralt, mentre el trombó sonava de background. I la qüestió rítmica l’hem tornat a viure a tot vals, a un ritme ternari evident, 1,2,3 i 1,2,3, etc, un dels més festius, i ja Rubén s’ha post a improvisar seguint l’estela festiva del tema. Magnífica exposició solista, característic so el de la seva trompeta, alhora que li hem reconegut el fraseig i llenguatge magnífics tots dos, i quin suport dels altres dos vents. I igual de magnífica ha estat l’entrada i posterior improvisació del trombonista Iturbe, quines “maneres” més autèntiques. Quin so i com desenvolupa els solos; un fraseig increïble on se li noten les influències dels més grans en això del trombó de totes les vares;  magnífic trombonista. I el canvi de sonoritat i per tant de color, ha aparegut en el solo de Ramos al saxo contralt. Bons contrastos sonors els d’aquesta formació, diversitat de colors sonors, car el del seu saxo contralt és així com fosquet, càlid i profund en els més greus, i amb el seu fraseig força reeixit. Mantenint aquest punt “net” sense els tres vents, ha aparegut la improvisació del pianista Koldo el qual ens ha tornat a impressionar gratament per la seva digitació i bon gust. Un “pianíssim” amb tots els aires del Jazz i mixtures diverses. I abans de recuperar la melodia i acabar-lo, el baterista Bravo ha fet uns “quatres” amb el trombonista, saxo contralt i piano, per després fer un “chorus” solista ell sol. Gran tema per acabar-los d’escoltar, i ja heu vist com l’han acabat, recordant-nos la manera com l’han començat, així com molt delicadament, majestuosament i a tot Gospel. Gràcies noies i nois d’Errabal Jazz i per descomptat felicitats i gràcies Iosu Izaguirre, felicitats nois.
 
I Charles Mingus deia això: “En la meva música intento expressar la meva veritat interior. I això és una cosa complicada, perquè estic canviant constantment”. “Sóc Charles Mingus, home mig negre, però no prou blanc perquè deixin de dir-me una altra cosa que negre. Sóc Charles Mingus, famós músic de Jazz, però no prou famós per poder viure’n en aquesta societat”. I això és lo més “suau” que era capaç de dir.
 
I al blog hi podreu llegir més coses....Els músics que l'acompanyen en aquesta aventura són igualment destacats participants de la nostra escena jazzística. Al disc podem trobar Rubén Salvador (trompeta), Pablo Ramos (saxo contralt), Asier Iturbe (trombó), Koldo Uriarte (piano), i Aitor Bravo (bateria). En conjunt, 8 composicions originals de Iosu Izaguirre enregistrades a la Sala Araba de la Fundació Vital a Gasteiz el desembre del 2022. 8 encantadores mostres d'afecte, respecte i admiració i una generosa invitació a submergir-se en la vida i obra del singular Charles Mingus. No perdis l'oportunitat. I no, no l’hem perduda, no.



I ara ja per acabar el programa d’avui ho farem amb el disc homenatge als 30 anys de FSNT, “Common Threads”, The Fresh Sound Ensemble (A celebration of 30 years of FSNT). Publicat per FSNT el 2022. Enregistrat per Nick Taylor l’11 d’agost i el 6 d’octubre als Porcupine Studios, Londres, Regne Unit. Mesclat i masteritzat per Andrew Cleyndert. Produït per Alex Merritt. Productor executiu: Jordi Pujol. Aquesta gravació de so té © 2022 per Fresh Sound Records. Blue Moon Produccions Discograficas, S.L. I aquest disc es va enregistrar en dues dates, i per tant temes i músics diferents.
 
The Fresh Sound Ensemble:
Músics implicats als temes 1, 2, 4, 6, 7, 8, 9 i 11 [11 d'agost].
Sam Braysher (saxo contralt), Ronan Perrett (saxo contralt, clarinet a #7), Alex Merritt, Adele Sauros (saxo tenor), Michael Chillingworth (saxo tenor, clarinet baix a #9), Steve Fishwick (trompeta), Tom OIllendorff (guitarra), Conor Chaplin (contrabaix), Jay Davis (bateria).
Músics implicats als temes 3, 5 i 10 [6 d'octubre]
Sam Braysher (saxo contralt), Ronan Perrett (saxo contralt, clarinet a #3), Alex Hitchcock (saxo tenor, saxo soprano #3), Alex Merritt (saxo tenor), Steve Fishwick (trompeta), John Turville (piano) a #3 i 10), Conor Chaplin (contrabaix), Jay Davis (bateria). I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/fresh-sound-ensemble-albums/56101-common-threads-a-celebration-of-30-years-of-fresh-sound-new-talent-digipack.html.
 
I en aquest magnífic treball hi ha 10 temes més un que és una presa alternativa d’un d’ells. Tempos i ritmes diversos, amb algunes precioses balades com són “JT and the planets”, de l’Alex Merritt, com també és així de bonica “Simplicity”, tema de l’Adele Sauros. Dolç és també el tema de Sam Braysher, “On The Square”, com ho és també “Anita Life”, de Merritt, iniciat dolçament però amb canvis posteriors que l’enriqueixen. Un pèl més viu de tempo és l’”Erased” de l’Adele Sauros i també amb una gran delicadesa interpretativa. I el tema “Asimuth” del guitarrista Tom Ollendorf és més rítmic i marcat, sobretot d’entrada. I el tema “30” del saxo contralt Ronan Perrett té també una rítmica així com trencada i melodies força elaborades per tots ells i ella. I tot i començar delicadament amb una “intro” de piano sol, “Bin Raccoon” de l’Alex Hitchcock tindrà un posterior canvi rítmic força interessant i tempo més vital. I el més curt és “Do You Like Apples”, del baterista Jay Davis, i té també un ritme marcat i solo brutal diria que de l’Alex Hitchcock i posteriors impros col·lectives de saxos. I les dues versions de ”Murciélago” tenen el mateix tempo viu i a tot Swing.
 
I ja els començarem escoltant en el tema compost per l’Adele Sauros i anomenat....
 
10.6.- Simplicity (Adele Sauros) 5m49s.
 
I de Mingus a Pujol, i tot i que ell de tocar res de res. Ell ajuda a que els altres puguin tocar i publicar, publicar i tocar. I aquest ha estat un preciós tema de la saxo tenor Adele Sauros, una saxofonista que va sonar al Jazz Club de Nit en el Programa 487 i disc propi anomenat “I paint You” també de FSNT, el febrer de 2022. La melodia és molt bonica, i l’ha iniciat ella mateixa amb el suport del baixista Conor Chaplin. Al segon “chorus” s’hi ha afegit la guitarra subtil de Ollendorf i les escombretes de Davis. I el contrabaixista Conor ens ha fet una molt subtil i delicada improvisació tot i mostrant-nos les seves aptituds i valors instrumentals que ja hem vist que són moltes i molts. Un solo melòdic, molt ben executat, net, clar i ideal per seguir-ne la cadència harmònica dels acords del tema. La compositora ens ha acaronat amb el seu so i gran improvisació. L’entrada o “pick up” ha estat molt ben trenada. Una melodia sobre la seva primera melodia, així ha estat la seva improvisació; què bé l’ha feta. I quin gust interpretatiu. I la dolçor ha seguit amb el solo del guitarrista Ollendorf, i què subtil ha estat també. Un fraseig preciós i sonoritat nítida. Arpegis a dojo fets amb delicadesa. Idees creades enlluernadores, precises i precioses. Una exquisidesa d’improvisació, la del guitarrista, la de tots tres solistes que hem escoltat. Tema i final delicat, ideal per començar-los a escoltar. Una delícia de tema.


I un projecte com aquest d’entrada queda ben clar que s’ha fet amb amor a qui n’és responsable durant tants i tants anys, l’estimat per totes i tots, Jordi Pujol. Una característica del disc és que els temes es van compondre per a la ocasió, per a la celebració, cosa que el fa força únic. Jordi va voler que fossin aquests nois i noia de l’òrbita anglesa, els qui portessin a terme el projecte, per lo bons que són, però també pel bon rotllo que hi ha entre ells i ell. A la pàgina web del disc, a la qual us recomano entrar, hi ha una llarga explicació feta per ell mateix de com va pensar que es podria fer aquesta celebració i també explica com va anar tot, més o menys. I també el jove saxo contralt Sam Braysher ens explica de manera resumida com i quan Jordi Pujol va iniciar aquesta aventura, allà pel 1983, i com la va desenvolupar fins ara. També Daniel Yvinec, “Jazz Magazine” ens diu coses interessants d’aquesta aventura de Pujol la de preparar aquest disc amb l’Alex Merritt responsable d’ajuntar-los a tots ells i ella. Una altra bona ressenya és la que va fer Ricky Lavado i publicà al diari digital In&Out Jazz, de Begoña Villalobos parlant d’aquest disc. Tot això sí, a la pàgina web, però és que al llibret del disc n’hi ha una del productor i saxo tenor Alex Merritt on també explica com Jordi se li va apropar i comunicar aquesta idea. Finalment, i també al llibret, Merritt fa tota una sèrie d’agraïments a tots els que ho han fet possible.
 
I els seguirem escoltant en el tema compost pel guitarrista Tom Ollendorf i anomenat....
 
11.9.- Asimuth (Tom Ollendorf) 6m05s.
 
I quina melodia més entremaliada acabem d’escoltar. Els inicis han estat això, sorprenents per com ha sonat tot plegat en un tema que podria haver begut de les aigües d’algun Bopper. La qüestió rítmica també és força inhabitual, gens trillada. El contrabaix i bateria, amb una rítmica així com trencada. I aquí hi ha hagut profusió de solistes i el primer el compositor Ollendorf amb la seva subtil sonoritat a la guitarra. I l’hem escoltat i gaudit per la seva solista intervenció. La trompeta de Fishwick l’ha seguit, i ja hem pogut escoltar-lo amb quina sonoritat més brillant, car ha pujat allà a dalt de tot, on hi ha els més aguts. I l’entranyable Braysher al saxo contralt, ens ha acaronat amb el seu so del “super balanced action”, què maco li sona, i com el toca el jove londinenc. I mentrestant ells van solejant, la base rítmica de tres, guitarra, contrabaix i bateria els va recolzant. I el contrast del so del clarinet baix Chillingworth i què bé ho ha fet. Merritt al saxo tenor l’ha seguit amb un so diferenciat del de Sauros que l’ha seguit, aquesta un pèl més fosc, coses dels models dels saxos, aquest un “Mark VI” i l’altre un “balanced action”, aquest un pèl més brillant i més dolç l’altre. I ja per acabar les improvisacions hem gaudit de nou amb la del baixista Chaplin, el qual ens ha agradat per la consistència del seu fraseig. I l’han acabat recuperant el motiu principal, amb un final a mode de “vamp” i delicadesa darrera.


I encara els escoltarem en el tema compost per l’Alex Hitchcock i anomenat...
 
12.10.- Bin Raccoon (Alex Hitchcock) 8m03s.
 
I aquest tema ha començat a piano solo de John Turville, i després ja amb la base rítmica de contrabaix i bateria, aquest amb les escombretes i aquell amb les notes soltes i tan persuasives a mode de quasi “walking”. La melodia un tant entremaliada l’han feta els vents, saxos contralts i trompeta, i seguint la rítmica persistent inicial. El mateix Turville n’ha iniciat les improvisacions, impressionant-nos per les seves “maneres”, fent-lo en el registre del mig, i també amb profusió d’arpegis, alhora que moments màgics on les melodies semblen sorgir del no res, del tot. I el tema és així, car han recuperat el llarg motiu principal amb els vents per després aparèixer el saxo tenor de l’amic Alex Hichcock un altre que ha passat per aquest programa, i esclar, amb FSNT. So brillant, fraseig decidit, llenguatge i una tècnica la d’aquest jove, la d’aquests joves, brutal, sense cap mena de dubtes. I de nou amb la melodia principal i ja per acabar el tema del mateix saxofonista anglès, com ho són tots menys ella, Adele que és finesa, establerta a London. I quin final més dolç.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres el 16 de juny amb el ”Víctor de Diego On Trane – The Music of John Coltrane”, amb ell mateix saxo tenor; Toni Saigi, piano;  Giuseppe Campisi, contrabaix i Andreu Pitarch, bateria a partir de les 10 de la nit i entrada gratuïta. etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I ja els acabarem d’escoltar en el 4rt track del disc i el més swingat i vital anomenant....
 
13.4.- El murciélago (Steve Fishwick) 7m57s.
 
I quin tros de tema per acabar-los d’escoltar i nosaltres el programa d’avui. Amb un Swing inicial que no han abandonat, i tema del trompetista Fishwick i també força elaborada la seva melodia, entremaliada en dic jo. Swing impenitent magnífic i solos d’una bona colla dels músics, de quasi tots els participants en aquesta sessió d’enregistrament, de fet tots menys la saxofonista finesa. El primer, el de l’Alex Merritt al saxo tenor amb el seu so un tant fosc, per seguir el de Michael Chillingworth més brillant i fraseig brutal. També Ronan Perrett i Sam Braysher s’han alternat al saxo contralt en les seves improvisacions, a mode de “quatres”. De fet han estat una bona estona ells dos a base de pregunta-resposta, més o menys. I el trompetista i compositor del tema Steve Fishwick els ha seguit amb una llarga i reeixida improvisació, a ell que li agrada anar-se’n allà a dalt del registre agut, cosa difícil d’afinar. I el guitarrista Tom Ollendorff ens ha tornat a impressionar pel seu so i “maneres” jazzístiques a la guitarra. I l’ha seguit el contrabaixista Conor Chaplin ell de nou amb un gran domini de la “berra” i ja cap al final, el solo del baterista Jay Davis que no havia aparegut de manera solista, i què bé ho ha fet, i què bé ho han fet tots ells i ella en els temes d’aquest magnífic disc homenatge als 30 anys de FSNT, tot temes originals per a la ocasió, que be se la mereixia i ell encara més, ell, Jordi Pujol, des d’aquí una abraçada Jordi i per molts més anys de tot plegat.
 
Doncs amb aquest magnífic tema els hem acabat d’escoltar, i nosaltres el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi. I us recordo que hem escoltat primer a Sergi Felipe després al Iosu Izaguirre Sextet per acabar com ho hem fet, amb aquests nois i noia magnífics, els The  Fresh Sound Ensemble i disc celebració dels 30 anys de FSNT.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Programa 550 - Jazz Cat: Oleándole Plays Wayne Shorter, Jaume Vilaseca 8tet Plays Yes i Marta Sierra & Yorgui Loeffler, "C Jam Blues", dimecres 31 de maig del 2023.

0 comentaris


Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
 
Doncs el programa d’avui anirà del divers Jazz que es fa a casa nostra, a Catalunya i sí perquè tindrem Flamenc-Jazz amb els Oleándole i el seu projecte dedicat a Wayne Shorter. Després tindrem el Jazz-Rock amb en Jaume Vilaseca i les seves Four Suites, “The Music of Yes 1971-1977” i acabarem amb el Jazz-Manouche amb Marta Sierra & Yorgi Loeffler, “C Jam Blues” i aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente.


I començaré el programa amb el projecte parit per l’amic Ramon Olivares, la formació Oleándole i el seu ”Wayne Shorter goes Flamenco”, i també “Oleándole plays Wayne Shorter, publicat per Karonte. Enregistrament i Edició: César Gil Izquierdo - Estudis Dolmen. Mescles: Julián Zafra i Ramón Olivares - Màstering: Julián Zafra. Producció artística i lletres: Ramón Olivares. Adaptació a compàs flamenc: Jordi Bonell i Ramón Olivares. Jordi Bonell toca amb guitarra soulezza. I en aquest projecte hi ha una llarga llista de col·laboradors i que són: RAMÓN OLIVARES: LÍDER, CAJÓN, BONGÓ, TINAJA, PALMES i SHAKER | FREDERICO VANNINI: GUITARRA FLAMENCA  | JORDI GASPAR: CONTRABAIX i BAIX ELÈCTRIC | JORDI BONELL: GUITARRA ELÈCTRICA | GUILLERMO CALLIERO: TROMPETA i  FLUGELHORN | BENET PALET: solo de TROMPETA | GABRIEL AMARGANT: SAXO TENOR i SOPRANO | MARTÍ SERRA: solo de SAXO TENOR | GORKA BENÍTEZ: solo de SAXO TENOR | MARCEL·LÍ BAYER: SAXO TENOR i intro de BARÍTON | CAROLA ORTIZ: CLARINET i VEU | VICENT PÉREZ: TROMBÓ | FERNANDO BROX: FLAUTA | ROBIN REYES: BAIX ELÈCTRIC | CARLES BENAVENT: solo de BAIX ELÈCTRIC | ALBERT BOVER: PIANO i solo de PIANO | JOSEP CORDOBÉS: BATERIA | FRANK DURAN: BATERIA | YURI HERNÁNDEZ: TROMPETA | JIMMY JENKS: SAXO TENOR i CONTRALT | JORGE PARDO: solo de FLAUTA | LUIS DE LA FEFA: CANTE | MIGUEL DE LA TOLEA: PALMES | RAÚL LEVÍA: PALMES| JUAN JOSÉ VILLAR: COMPÀS i BALL | VIOLETA BARRIO: BALL | ANA BRENES: CORS | UIXII AMARGÓS: VIOLA | CARLOTA AMARGÓS : 1R VIOLÍ | CARLES MONTFORT: 2n VIOLÍ | MARÇAL AYATS: VIOLONCEL | LLUC CASARES, ARRANJAMENTS D”Speak No Evil”.
 
I dels 8 temes del CD, tots menys un són de Shorter, n’hi ha de delicats de tempo i de més rítmics. Dels primers tenim el preciós “Infant Eyes” a preciosa seguiriya i arranjat per Joan Albert Amargós per a les cordes fregades amb solos de Jordi Bonell i Martí Serra. Com també és així de dolç el “Miyako”, una soleá por buleries arranjada per Jordi Gaspar. I el tema més llarg i també força delicat és el “Dance Cadaverous”, una bonica soleá arranjada per Josep Maria Duran. I així de bonic és el tema de Ramon dedicat al mestre, amb lletra seva, com ho són totes, i tema “For Wayne” a tota soleá per buleries. Més vital és “Ana María”, fet amb tanguillos i arranjat per . I una mica més viu de tempo és “The Three Marias” per buleries de Jerez arranjat per Joan Albert Amargós per a les cordes fregades. I amb una magnífica tralla és la rumba “Elegant People” arranjada per Robin Reyes amb solos d’aquest, Jimmy Jenks i Frank Duran. I ja finalment tenim el magnífic “Speak no Evil” que va per buleries arranjat pel Lluc Casares. I alguns temes inicials d’aquest projecte ja van sonar aquí en el Programa 433 de la 12ena temporada de Jazz Club de Nit. Avui us posaré alguns temes del, ara sí, CD, tot i aprofitant que faran la presentació “oficial” del disc aquest divendres 2 de juny, o sigui demà passat, a les 20h a La Nau del Poble Nou. Jo de vosaltres no m’ho perdria.

Lletra de Ramon Olivares

I els podríem escoltar en el preciós i conegut “Infant Eyes”, però ho farem amb el tema del Ramon Olivares que ell va dedicar a Wayne Shorter quan encara era viu, i ves per on, que aquest disc acabarà essent homenatge pòstum a la seva figura. I el tema està arranjat per ell i Narcís Vidal i es diu...
 
1.7.- For Wayne (Ramon Olivares) 5m17s.
 
I de quina manera ha començat aquest tema, amb la secció de cordes fregades fent-ne la “Introducció” al tema. Les palmes, la guitarra de flamenc, i la veu de Luis de la Fefa i ja ben aviat el solo de flauta del gran Jorge Pardo. Com se’l reconeix per com esbufega, a vegades escup delicadament, i sobretot pel seu fraseig tan aflamencat farcit d’aquesta Fusió de Jazz. I com després de la seva intervenció ens han tornat a acaronar les cordes fregades recuperant els primers moments, i tot això per deixar pas a la intervenció solista parlant sobre tota una sèrie de grans noms del Jazz i del Flamenc. I de nou la veu a tot flamenc del Juan José i ja per deixar pas al solo del nostre estimat Jordi Bonell a la guitarra elèctrica. Quina manera de fer melodia en un solo a la guitarra. Un tros de músic, el Jordi, de tota la vida, esclar, però escoltant-lo en aquesta intervenció li reconeixem tota la seva història musical farcida de música laitana, de rock, de blues i de Jazz, ell que és tot un màster en conjuminar aquests diferents estils, com ningú més. I el tema ha acabat tot i apareixent les cordes fregades i la veu del cantaor, acabant-lo delicadament amb la flauta de Jorge. I la lletra del Ramón diu així en català, ai, que s’emprenyarà: LA LLIBERTAT QUE IL·LUMINA L'AMOR DE LES NOSTRES VIDES. BOJA PASSIÓ QUE ÉS LA MÚSICA QUE ENS FA VOLAR I VOLAR. LA SOLEDAT QUE ACARÍCIA LA LLAR ON HABITEN LES MUSES. DOLÇ MANÀ QUE ENS SACIA L'ÀNIMA I ENS FA SOMIAR I VOLAR. Magnífic tema per començar-los a escoltar i nosaltres el programa d’avui.


I seguirem amb el no tant conegut i igualment preciós tema de Wayne Shorter, anomenat....
 
2.2.- Miyako (Wayne Shorter) 6m01s.
 
I aquest és un tema inclòs en el seu onzè àlbum  “Schizophrenia” editat per Blue Note, on hi hagué Curtis Fuller (trombó), James Spaulding (saxo contralt i flauta), Wayne Shorter (saxo tenor), Herbie Hancock (piano), Ron Carter (contrabaix) i Joe Chambers (bateria). Un tema que ens han  interpretat una mica més viu de tempo que l’original, que per això és una “soleá per buleries”. I ja heu pogut escoltar de què va tot això, de Flamenc i Jazz. Les primeres palmes, la guitarra i els vents fent-ne la preciosa melodia i gran arranjament de Jordi Gaspar. I aquí hem escoltat la veu de Luis de la Fefa i potser haurem escoltat el “zapateao” de Violeta Barrios ella fent el baile. I per parlar dels dos solistes, doncs dir-vos que el primer i a la flauta ha estat l’amic nostre malagueny Fernando Brox el qual ens ha deixat clavats a la cadira en escoltar-lo i reconèixer-lo pel seu personal fraseig. De la mateixa manera hem reconegut el so i fraseig de l’estimat Gabriel Amargant al saxo tenor. Quin bon gust musical que té ell, alhora que domini tècnic dels vents de fusta, clarinet i saxos tenor i soprano. I tota la secció de vents han recuperat la melodia arranjada pel Jordi per acabar-lo sobtadament.

OLEANDOLE PLAY WAYNE SHORTER
Quan en música parlem de fusió, de què parlem? d’incorporar elements distintius d’una música a una altra? de pol·linitzar o d’enriquir? de barrejar o de colonitzar? A la història de la música la barreja, el melting pot, és tradició. Els estils quan apareixen per primera vegada, ja ho fan entroncats, i sumen, per ser reconeguts com a nous, elements externs. Així el jazz - cool va necessitar de les aportacions harmòniques dels impressionistes, que via Bill Evans i Gil Evans (-no eren germans, no-) van refrescar el be-bop. També Paco de Lucía va beure de la guitarra de John Mclaughlin, per incorporar escales disminuïdes i altres complexitats harmòniques. Dir que Oleándole fan fusió ens pot semblar una evidència, però no, aquest disc “Oleandole Play Wayne Shorter”, no és un disc de fusió, si de cas és un aparellament i més que un “full”, una “escala de color”. Les dues músiques conserven les seves essències i els seus atributs plens. I seguiré més endavant en tot això que diu Víctor Cortina...


Però ara seguiré posant-vos una altra meravella d’aquest projecte i serà...
 
3.4.- The Three Marias (Wayne Shorter)
 
I aquest tema Shorter el va incloure en el disc del 1985 “Atlantis” amb tota una llarga colla de músics, no de l’entorn del Jazz, i dels quals només he reconegut a l’Alex Acuña baterista i percussionista. I s’ha de dir que els nostres herois han fet una versió, sí arranjada per cordes, però que manté l’essència de l’original. El ritme de les buleries de Jerez és més persistent que el ritme així com trencat del tema original de Shorter. I en aquest sorprenent tema hem pogut escoltar al gran Carles Benavent amb un gran solo al baix elèctric, com només ell sap fer, amb tot el seu Flamenc-Jazz, unes maneres úniques de tocar el baix que es va treure de la seva màniga. I hem escoltat també la guitarra de Fredrico Vannini sempre acaronant-nos, com també ho han fet les cordes fregades, tots plegats fent la melodia del tema que ells s’han encarregat d’iniciar, també. I les palmes insistents fan que el tema tingui una trempera magnífica. També hem escoltat el “zapateao” de Violeta Barrios qui devia estar ballant-lo en el moment de l’enregistrament. I quina gran feina de l’arranjament de Joan Albert  per a les cordes fregades. Un altre magnífic tema encabit en aquest homenatge a Wayne Shorter.


És veritat que els temes de Wayne Shorter, un dels millors compositors que ha tingut el jazz modern sonen aquí per soleá o seguiriya, però ni el jazzista s’aflamenca ni el flamenc es posa cool. Cadascú conserva el seu propi espai i sí, es fecunden en el trànsit. És un win – win. Aquest disc és un projecte col·lectiu i un gresol d’artistes de procedències i edats molt diferents. Fins a no menys de 30 dels millors representants del nostre jazz i el nostre flamenc, alguns de molt il·lustres, han participat amb total dedicació, guiats per la mà solvent i per què no, genial, de Ramon Olivares, el líder. Un músic bressolat pel jazz-rock, la música llatina, el flamenc i fins i tot l’òpera. Especialment sensible als matisos del ritme, potser fins a l’obsessió, ha dirigit els enregistraments amb mà ferma, perquè “Oleandole play Wayne Shorter” sigui un disc de jazz, un disc de flamenc i un retrat de diverses generacions de músics molt representatius de l’escena nacional. Víctor Cortina.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz: 
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ja acabarem d’escoltar-los en el conegut tema de Shorter i magnífica versió que ens fan ells...
 
4.1.- Speak No Evil (Wayne Shorter) 7m02s.
 
I aquest tema és el primer track del disc homònim de Wayne Shorter publicat el juny del 1966 per Blue Note on hi hagué Freddie Hubbard – trompeta, Wayne Shorter – saxo tenor, Herbie Hancock – piano, Ron Carter – contrabaix i Elvin Jones – bateria. I quin arranjament que ha fet en Lluc més reeixit. I la trempera dels nostres herois no va ser la de l’original, no, tot i el magnífic i delicat Swing d’aquell. Aquí les primeres palmes ja ens han situat en el tempo viu del tema, i també la guitarra i la flauta, alhora que la resta de vents fent-ne la melodia, la flauta sobretot de Fernando. I ja ben aviat la veu del cantaor Luis de la Fefa a tot flamenc profund per sentiment. I un solet a càrrec de percussions, i després la llarga i magnífica improvisació a càrrec de l’estimat Jordi Gaspar al baix elèctric. L’ha tocat a la mateixa velocitat que es podria tocar una guitarra elèctrica, i amb quin fraseig més acollonant ho ha fet. I ves per on que hem pogut escoltar a l’amic Benet Palet amb una improvisació brutal a la trompeta, com només ell és capaç de fer, així de melòdica i temperada. I després de quina brutal manera apareixen tots els vents fent una mena de “Soli”, per seguir amb els “quatres” fets pel Benet amb Violeta i ja per recuperar la melodia del tema i acabar-lo de cop amb una magnífica sonoritat de tots els vents, i més de la flauta.
 
I després d’aquestes magnífiques músiques, sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per sempre fer-ho amb dolçor embolicada amb les músiques del programa.


I segueixo amb la gran obra que ha fet Jaume Vilaseca, “Four Suites” (The Music of Yes 1971-1977) publicat aquest 2023 per Discmedi Blau. Enregistrat i mesclat per Ignasi Nogueras als estudis OIDO durant l’estiu del 2022 i  masteritzat per Marc Blanes. I aquí hi tenim als The Yes Quintet que són: Sergio del Boccio, veu; Roger Mir, saxo contralt; Jaume Vilaseca, piano i teclats: Adrià Pinto, contrabaix i Estefy Chamorro, bateria i percussions i la secció de vents amb Roger Mir, saxo tenor; Víctor Carrascosa, trompeta; Joan Codina, trombó i també hi ha Mar Vilaseca cantant en un tema. Tots els temes estan compostos per Yes amb les diferents apreciacions que jo he fet. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc, per si us interessa adquirir-lo: https://www.discmedi.com/ca/disco_new/13886/.
 
I aquest projecte ret homenatge a quatre suites o trossos d’elles que van fer Yes entre el 1971 i el 1977, que per això “Four Suites”. La primera, “Close to the Edge” del disc “Close to the Edge” de Yes publicat el 13 de setembre de 1972, suite composta per Jon i Steve. El segon tema, “The Remembering: High the Memory”, és la segona part del disc 1 del doble “Tales from Topographic Ocean” publicat el 14 de desembre del 1973, compost de manera col·lectiva. El tercer track “The Gates of Delirium” és la cara A del “Relayer” del 28 de novembre del 1974, també col·lectiu, mentre que el quart, “Awaken” pertany al “Going for the One” del 15 de juliol del 1977, tema compost per Jon i Steve. Hi afegeix dues cançons, “Heart of the Sunrise”i “Long Distance Runaround” i les dues pertanyen al magnífic “Fragile” de Yes, disc del 12 de novembre del 1971, quart àlbum de la banda anglesa i primer amb Rick Wakemann, la primera és una cançó de Jon Anderson, Bill Bruford i Chris Squire amb contribucions de Wakeman, mentre que la segona és de Jon Anderson. I res, que la tasca del Jaume Vilaseca ha estat immensa, regirar entre totes les músiques de Yes, després fer-ne la selecció i finalment fer-ne els arranjaments, déu-n’hi-do, i sort que els arranjaments dels vents els ha fet el jove crac Roger Mir. Felicitats a totes i a tots.
 
I ja els escoltarem amb la primera Suite del disc, la magnífica....
 
5.1.- Close To the Edge (Steve Howe, Jon Anderson) 16m16s.
 
I sí, en la versió de Jaume també hi ha una primera part “esbojarrada” abans de la melodia del tema, tot i que s’ha de dir que no tan com en la versió original, i potser per la qüestió de les guitarres elèctriques de l’Steve Howe , teclat de Rick Wakeman i del baix de Chris Squire. La melodia la fa Roger Mir al saxo contralt, ell fent de Steve Howe i ben aviat Jaume s’ha posat a improvisar amb el piano amb un bon suport de la base rítmica de dos, amb Adrià Pinto, contrabaix i Estefy Chamorro, bateria. I la melodia apareix de nou amb en Roger, després de la impro de Vilaseca. I després, és l’Adrià al contrabaix qui fa de Jon Anderson, mentre que la secció de vents s’hi afegeix seguint la melodia que feu Jon, amb aquests arranjaments fets pel Roger. I ells són el mateix Roger Mir, saxo tenor; Víctor Carrasco, trompeta i Joan Codina, trombó. I podria ser que d’aquesta Suite, fins ara haguessin fet la primera part “The Solid Time Of Ghange” per seguir amb la segona, “Total Mass Retain” també amb Roger al contralt fent de Jon i després amb tota la secció de vents, amb una prèvia de Vilaseca al piano. I ell mateix al piano i teclats ha seguit desenvolupant-ne aquest part, i també amb el sintetitzador. I quin solo més maco ens ha fet Mir al saxo contralt, què melòdic, i ja al final d’aquest trosset, la primera melodia del “I get up, I get down”. I sí, com en el disc de Yes hi ha un “break” dolç on sembla que s’aturi tot, però no. Ells l’omplien amb els sons estratosfèrics de Wakeman, Howe i demés, i els nostres herois són Jaume amb els diversos teclats, i ai las, la magnífica veu de Sergio del Boccio amb la melodia del “I get up, I get down”, i amb quina dolçor que ho canta aquest jove i magnífic cantant. I quina veu més dolça. I al final d’aquesta part, Vilaseca  fa de Wakeman i no només, perquè ell començarà una magnífica improvisació a tot Swing de la base rítmica de dos i ell al piano. I hem pogut escoltar a Sergio en una magnífica improvisació a tot “Scat”, i què bé ho ha fet. Jaume desenvolupa la seva improvisació d’una manera molt subtil i delicada, què bé. I Wakeman anava boig amb tots els teclats de què disposava. I és que Jaume, en acabar la seva “impro” també hi ha anat amb el sintetitzador, com Rick. I jo diria que “Seasons of Man” comença en aquest moment, amb ell primer i després amb la melodia a càrrec d’en Roger al saxo contralt i ja encarant el final d’aquesta magnífica obra. Però encara Jaume s’hi ha ficat de nou amb el teclat/sintetitzador fent una impro melòdica, i emulant a Wakeman, que també ho feu. I la secció de vents reprèn la melodia, ells fent de Jon Anderson, acabant-lo dolçament amb les precioses notes del piano de Jaume. I en aquests moments, la colla de Yes acaben la Suite amb tota una sèrie de sons amb ocellets i demés criatures del món. Quina meravella, i quina gran feinada amb els arranjaments. I Bill Bruford va deixar Yes després d’aquest àlbum.


Escoltem ara la cançó encabida en el “Fragile” i anomenada....
 
5.5.- Heart of the Sunrise (Anderson, Bruford, Squire) 8m28s.
 
I quina trempera de tema, d’inici, tot i els moments amb “breaks” amb el piano de Vilaseca, ell fent de Wakeman, car comença de la mateixa manera, fins i tot amb el motiu principal fet pel baix, en els dos casos, i l’un amb piano i l’altre amb el teclat de Rick.  I ves per on que en Roger Mir amb el saxo contralt fa de Steve Howe. En aquesta part sí que hi ha un canvi substancial respecte l’original, car en Roger s’ha posat a improvisar amb el seu saxo contralt d’una magnífica manera i ves per on que amb un magnífic Swing de la base rítmica de dos amb l’Adrià i l’Estefy, a ritme ternari i ja fins arribar al “break” total, on sí que s’atura tot, en els dos casos. I en l’original Jon canta acompanyat per la guitarra de l’Steve i aquí és Sergio qui ho fa amb piano de Jaume, contrabaix de l’Adrià i escombretes de Estefy. I després quin goig d’interpretació solista del líder al piano, un trosset preciós, per tornar a aparèixer la veu de Sergio. I quina veu que té aquest noi. Impressionant. I Jon canta acompanyat de Squire al baix elèctric, i guitarra de Howe, tot plegat també impressionant. I en un i en l’altre hi ha hagut un canvi rítmic brutal, amb el Jaume tocant alhora piano i teclat, i en aquests moments només els tres de la base rítmica i ja per arribar al final del tema amb la veu de Sergio, Jon i ja acabar-lo d’una manera tremenda, de cop. Sí que al final Jaume ha fet una versió lliure del tema de Yes, que per això no n’és una còpia, sinó una aproximació a la seva obra, car l’original dura 2 minuts més que aquest. Brutal homenatge de nou a genis del rock, que ja en porta alguns, primer amb Genesis, després amb l’Allan Parsons, els Emerson, Lake & Palmer i “Tarkology” del seu “Tarkus” i ara aquestes “Four Suites” dedicades a Yes. Què més vindrà; jo sempre li dic que ho faci amb Van der Graaf Generator i Peter Hammill.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ja per acabar-los d’escoltar ho farem amb la cançó on canta Mar Vilaseca també del “Fragile” i anomenada....
 
6.6.- Long Distance Runaround (Jon Anderson) 4m25s.
 
I aquesta preciositat de tema que van fer Yes el varen iniciar amb la guitarra de Howe i el teclat de Wakeman. I els nostres herois l’han fet a un tempo més viu i a tot Swing, amb Jaume al piano. I la veu ara ha estat la de la seva filla, gran cantant Mar Vilaseca qui ens ha acaronat amb la seva afinada veu, així com també amb la gran improvisació en ”scat” que ens ha clavat. Què bé. Ara bé, abans d’ella el seu pare fent-la amb el piano, tot i que no gaire estoneta. Ella sí que s’ha esplaiat la mar de bé improvisant, i quin gust i “savoir faire” d’aquesta noia, a la qual li augurem molts èxits, que se’ls mereix. Jaume l’ha seguit també en un plus d’improvisació en una mena de tète a tète entre ells dos, i sempre la base de dos, l’Adrià Pinto al contrabaix i l’Estefy a la bateria, que en aquests moments han deixat el Swing però no la trempera, que és molta. Mar ha recuperat la melodia del tema i ja finalment per acabar-lo delicadament. Preciós tema per deixar-los d’escoltar. Felicitats Jaume Vilaseca, noies i nois. Quina meravella.

Dibuixos fets per Mar Vilaseca

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I ara i ja per acabar el programa, passarem del Jazz-Rock al Jazz-Manouche  de la mà de Marta Sierra & Yorgui Loeffler i disc “C Jam Blues” publicat per Temps Record aquest 2023, masteritzat per Josep Roig i distribuït per Núria Roig, ambdós de Temps Record. Producció artística de Toni Xuclà de Micro-cosmos Productions. I aquí hi tenim a Marta Sierra, violí; Yorgui Loeffler, guitarra manouche solista; Magnio Loeffler, guitarra manouche rítmica i David Gousset, contrabaix. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.tempsrecord.cat/albums/jazz/c-jam-blues-2/ disc que també es pot trobar a la web de FSR: https://www.freshsoundrecords.com/marta-sierra-yorgui-loeffler-albums/56518-c-jam-blues.html.
 
En aquest àlbum “C Jam Blues”, la violinista barcelonina Marta Sierra convida el famós guitarrista solista de jazz manouche Yorgui Loeffler, provinent d'Estrasburg, acompanyats a la guitarra rítmica pel fill del guitarrista, Magnio Loeffler, i pel contrabaixista parisenc David Gousset. Els dos líders mantenen un interessant diàleg aconseguint crear un fantàstic àlbum de catorze temes d'estil swing, tocant estàndards dels anys 1930-40s, com ara els coneguts “C-Jam Blues” o l'“It don't Mean a Thing” de Duke Ellington o el “How High the Moon” de Morgan Lewis, però incorporant també, alguns temes de jazz manouche més moderns de la dècada dels 50s i fins als 70s, com ara el vals “Dolores”, de Tchan Tchou Vidal, la balada “Black Orpheus” de Luiz Bonfá, o l'anònim “Swing Gitan” entre uns quants més. I això ens ha dit de ben segur en Josep Roig. I dels 14 temes n’hi ha a tempo slow com són el preciós “Claire de Lune” de Joseph Kosma i també el més viu de tempo, el bonic “Black Orpheus” ja comentat. Podríem dir que la resta van tots a un tempo força vital, havent-hi diferències tot i que no masses en temes com “It Had to be you”, “Django’s Tiger” i “Limehouse Blues”.
 
Doncs ja els començarem escoltant delicadament en el delicat vals del 1947..
 
7.9.- Claire de Lune (Joseph Kosma) 5m06s.
 
I ves que aquest compositor hongarès que va viure molts dels seus dies a Paris, també va compondre les conegudes “Fulles Mortes”, en anglès “Autumn Leaves”. Va fer moltes composicions per al cinema de l’època, i tot i que el títol és el mateix de la composició de Claude Debussy, els temes no tenen res a veure. I Django  el va enregistrar el 1947 amb tota aquesta colla de músics, ell inclós: Django Reinhardt (guitarra solista), Michel de Villers (clarinet, saxo contralt), Joseph Reinhardt (guitarra rítmica), Eddie Bernard (piano), Willy Lockwood (contrabaix), Al Craig (bateria). I ja heu pogut escoltar de quina manera ens l’han fet ella i ells, amb molta tendresa i sentiment. I és així com sona el violí de Marta, fent la melodia però també amb la seva preciosa i molt delicada improvisació. I ella i ell Yorgui, són els dos líders i solistes, i sí perquè ell és un dels més reputats guitarristes manouche francès, i així ens ho ha demostrat fent una magnífica improvisació, on ens ha mostrat el seu gust pel so del  “Gipsy Jazz”, també anomenat “Jazz Manouche”. Primer solo el d’ell i després el d’ella, quina delícia tots dos. Preciós tema per començar-los a escoltar.


I després d’aquesta deliciosa cançó que també va tocar Django Reinhardt i que els nostres herois han executat tan i tan bé, els escoltarem ara amb el tema que Luíz Bonfà va escriure el 1959 per a la pel·lícula homònima i anomenat....
 
8.14.- Black Orpheus (Luiz Bonfà) 7m26s.
 
I ja heu reconegut el tema, i també sabeu que el títol original és “Manhà de Carnaval”, tema que aparegué a la pel·lícula “Orfeu Negro” de Marcel Camus. Aquesta “Bossa Nova” va ser una de les primeres que va tenir èxit internacional, i sobretot als EEUU, on va esdevenir un estàndard de Jazz que va ajudar a popularitzar aquest moviment musical a finals dels 50s. I els nostres herois ens n’han fet una magnífica versió, amb una rítmica precisa per les guitarres, sobretot en les intervencions de Marta al violí, primer amb la melodia i després amb la seva gran improvisació. Quin goig escoltar-la en cadascun dels seus nous projectes i notar-ne les millores improvisatòries. Cada vegada es referma més amb el seu discurs, la seva manera de desenvolupar les noves línies melòdiques. Però és que la improvisació que ens ha fet en Yorgui ha estat també brutal. La seva concepció solista és totalment magistral; la sonoritat de la seva guitarra manouche, autèntica. El seu discurs, el d’un alumne avantatjat de Django Reinhardt, el seu gust, el de tots dos, exquisit. I la feina que han fet els dos companys acompanyants, perfecte i precisa. Bravo.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 16 de juny amb el  Víctor de Diego Quartet, “On Trane” amb ell mateix al saxo tenor, Toni Saigi, piano; Giuseppe Campisi, contrabaix i Andreu Pitarch, bateria a partir de les 10 de la nit i entrada gratuïta.
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I seguim amb ells dos, ella Marta Sierra i ell Yorgui Loeffler sense oblidar la base rítmica amb Magnio Loeffler i David Gousset, i un parell de preciosos temes i anomenats....
 
9.1.- C Jam Blues (Duke Ellington) 2m32s.
10.10.- It Had To Be You (Gus Kahn & Isham Jones) 3m20s.
 
I ara ja ens queden els temes més ràpids, els més vitals, com aquests dos. I tot i que més curtet el primer de Duke ens ha deixat un sabor de boca magníficament dolç, tema del 1942 i interpretat per innombrables altres músics, com Dave Grusin, Django Reinhardt, Oscar Peterson i Charles Mingus. El Swing en aquest tema és brutal, coses que es palpen, s’escolten només deixant-nos portar per la guitarra rítmica de Magnio, el fill d’en Yorgui i pel contrabaix de Gousset. Marta i Yorgui n’han fet la melodia, ells dos ben enganxats i suport de la base de dos. Ella ben aviat s’ha posat a improvisar, i s’ha de dir que ho fet força bé, tal i com després ha fet el guitarrista francès, brutals tots dos. Quina velocitat d’execució. I del segon tema, “It Had to be You”, dir-vos que Isham Jones Orquestra en va enregistrar una versió instrumental l’abril del 1924, i que el tempo d’aquest tema sol ser sempre molt més tranquil·let que el que ens han fet ella i ells. El Swing, immens, i el tempo viu, fan que aquest tema te’l miris d’una altra manera, en sembla un altre. Originalment era una balada, i molts músics l’han interpretat i cantat, elles i ells, a aquest tempo slow. També es pot tocar swingat, el dels anys 30s, així com arrastradet. El tempo que ens han fet ens copsa per la seva velocitat, i també  reafirma el que he dit abans, que les improvisacions de tots dos són magnífiques. Marta primer i després Yorgui, increïbles tots dos en aquest tema interpretat a aquest tempo brutal.


I ja els acabarem d’escoltar a tots quatre amb dos temes seguits i anomenats...
 
11.8.- Django’s Tiguer (Django Reinhardt) 3m09s.
12.13.- Limehouse Blues (Philip Braham & Douglas Furber) 3m52s.
 
I quin parell de temes acabem d’escoltar. El primer, Django el va enregistrar el gener del 1946 amb ell mateix Django Reinhardt (guitarra manouche solista), Stephane Grappelly (violí), Jack Llewellyn, Allan Hodgkiss (guitarres rítmiques), Coleridge Goode (contrabaix). I quasi que diria que els nostres herois l’han fet un pèl més viu que el genial guitarrista. I ha estat Yorgui qui primer n’ha fet la melodia, per després posar-se a improvisar com un genial possés, quina mestria, quina tralla. I Marta l’ha seguit amb igual mestria i elegància, ells dos magistrals i gràcies al suport de la base de dos, en Magnio i David, guitarra rítmica i contrabaix. I el “Limehouse Blues”, del 1922, està composta per dos britànics, dos londinencs, en Braham la música, i en Furber, la lletra. I la melodia d’aquest l’ha feta Marta al violí a tot Swing per la guitarra rítmica i contrabaix dels companys. Ella ha estat la primera en improvisar, i de nou amb una gran solvència cada dia més i més afirmada. Yorgui l’ha seguit fent-ho de manera magistral, com ha fet en cadascun dels temes, i en aquest, una també llarga i increïble improvisació. Brutal. I ja per recuperar ella la melodia i anar-lo acabant i fer-ho amb un d’aquells típics rodolins melòdics per acabar els temes. I amb aquests dos magnífics temes hem acabat el programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi, i us recordo que avui la música, el Jazz, ha anat acompanyat primer del flamenc, amb ”Oleandole plays Wayne Shorter”, després pel rock de Jaume Vilaseca i el Yes Octet, “Four Suites” per acabar de la manera que ho hem fet, a tot Jazz Manouche amb Marta Sierra & Yorgui Loeffler, “C Jam Blues” i havent escoltat un micro conte de Carme de la Fuente.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Subscribe to: Missatges (Atom)
 

blogger templates |