Programa 669 - Errabal Jazz: Ramón García Lara, OMG i Iosu Izaguirre Sextet, dimecres 18 de gener de 2026.

0 comentaris

Enllaç a l'àudio del programa:


 
Aquest programa i qui us parla, diu això: “Dirigents de l’estat d’Israel, atureu el genocidi que esteu perpetrant a Gaza. Llibertat per a Palestina i Cisjordània”.

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.

I aquesta setmana dedicaré el programa a l’editorial basca i amiga Errabal Jazz i tres dels seus projectes. El primer a trio, el de Ramón García Lara, «Timeline»; el segon a quintet, el de l’Óscar Muñoz Group, «Stick» i el tercer amb el sextet Iosu Izaguirre Sextet, «Ilusio», i aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente. Uns projectes amb temes força delicats, la majoria, tot i haver-hi temes a tempo vital, tot i que no massa.


I començarem amb el trio de Ramón García Lara, «Timeline». Enregistrat, mesclat i masteritzat als estudis Pottoko de Beasain per Fredi Peláez, Timeline ens proposa una estètica fonamentalment clàssica: jazz viu i orgànic, d'impecable manufactura, desenvolupat en format de trio. Un disc amb grans dosis d'emocionalitat i improvisació que, a través del catàleg de composicions escrites pel pianista navarrès, es torna memorable a mesura que avança la seva escolta. Amb Ramón García, piano; Kike Arza, contrabaix; Hilario Rodeiro, bateria. https://hotsak.eus/es/product/timeline/ .

Des de la lluminosa i esperançadora «Prelude», passant pel caràcter íntim de «Stroke», fins a les ondulants dinàmiques de «Lost Time», Timeline desplega un plantejament sonor que remet a figures com Bill Evans, Oscar Peterson o Keith Jarrett, transportant-nos pels bells passatges d'»Empty Room» i acaronant-nos amb la deliciosa «Morning Lullaby». La variada paleta de colors ideada per Ramón García i secundada magistralment per Kike Arza i Hilario Rodeiro s'enriqueix amb el sabor brasiler de «Little Star» i l'elegància i dinamisme de «The Source», per concloure amb «Manhã de Carnaval», adaptació del tema compost pel guitarrista i compositor brasiler Luiz Bonfá.

Doncs tot i haver-hi temes com «Manhà de Carnaval», «Empty Room» i el primer track «Prelude», ja els començarem escoltant en el preciós tema anomenat..

1.2.- Stroke (Ramón García) 5:05.

Doncs quina delícia de tema del Ramón que acabem d’escoltar. Delicadeses, totes. Melodia encalmada, tot i haver un puntet de tempo a ritme de vals, quasi imperceptible. La improvisació del líder al piano ha estat sobria, brillant per estar situada al registre agut, i executada magistralment. La feina d’amdues mans és notòria, amb una esquerra fent els més greus i acords, i una dreta que no ha volat ràpida, però sí precisa i amb tota la sensibilitat i musicalitat del món. A destacar la feina dels dos companys de la base rítmica, amb Kike Arza contrabaix i el ja conegut nostre Hilario Rodeiro a la bateria. El líder, pianista i compositor, Ramón García ha fet la melodia, la única improvisació i ha recuperat la melodia per acabar-lo delicadament, aquest «Stroke» ideal per començar-los a escoltar.


I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Sedajaz Records:
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

Timeline és una crònica musical brillant i íntima que oscil·la entre els eixos del jazz clàssic i la creativitat d'un músic com Ramón García Lara. La veu interior d'un artista que, a través de les seves composicions, evidencia instants inesborrables, moments que queden a la memòria com a petjades permanents, petjades marcades a l'irremeiable i constant transcórrer del temps. Per a tothom qui vulgui parar i escoltar.


I els seguirem escoltant amb un pèl més de tempo en el tema anomenat..

2.3.- Lost Time (Ramón García) 6:04.

I com ha acabat aquest tema de Ramón García, amb una llarga improvisació del bateria Rodeiro a més a més de fer-ho de cop. Esclar que el líder i el baixista l’han recolzat mentre feia ell el seu llarg i brutal solo. Un tema amb una rítmica així com trencada en els inicis, durant la presentació de la melodia del tema i que s’ha vist modificat a l’inici de la seva improvisació, la del líder al piano. Aquest ha tingut uns primers moments tranquilets, però ai las, com l’ha anat modificant, com ell mateix s’ha anat animant per la cosa rítmica. I el motiu principal i recurrent del baix i la mà esquerra del pianista, a duet, durant uns bons moments, i ja després de manera persistent en el solo final de Rodeiro a la bateria fent el motiu principal.
Per a aquest, el seu primer treball en solitari, tria com a companys de viatge dos dels músics més reconeguts de l'escena: Hilario Rodeiro a la bateria i Kike Arza al contrabaix. El gallec Hilario Rodeiro és col·laborador habitual de formacions com Pamplona Jazz Orquestra, R.S. Faktor, CiTriC, Bob Sands o Antonio Serrano, entre d'altres. La seva participació en més de trenta discos, juntament amb la seva faceta com a compositor i improvisador, el converteixen en un dels músics més sol·licitats actualment. Per part seva, la trajectòria de Kike Arza l'ha portat a compartir escenari amb artistes com Iñaki Salvador, Mikel Andueza, Carme Canela o Gorka Benítez. A més de liderar el seu aclamat projecte Kike Arza Quintet, ha col·laborat en bandes sonores per a cinema i en nombrosos projectes que el consoliden com a músic de referència.


I ja els acabarem d’escoltar en dos temes seguits i anomenats..

6.- Little Star (Ramón García) 3:59.
7.- The Source (Ramón García) 3:35.

I què maca la bossa «Little Star», amb quin gust musical l’han interpretat. Hem escoltat una melodia molt ben trobada, molt maca, que ben bé podria ser de Tom Jobim. Ben aviat han passat de la melodia a la improvisació, la del líder al piano. Remarcable de nou la seva digitació i musicalitat, alhora que amb una tècnica depurada, tot plegat fent allò que en diem un «pianíssim», per la manera de tocar el piano. I sí que Kike Arza s’ha esplaiat fent un gran solo al contrabaix. So profund, amb una gran ressonància, la del seu instrument, i també una molt bona pulsió rítmica, tot i improvisant, i quan ha acompanyat.

I sí que «The Source» ha estat vital, sí. La melodia del tema està marcada pels canvis rítmics incorporats en l’arranjament, uns ritmes que ens han sonat càlids, a tot Latin Jazz. La feina del bateria Rodeiro així ens ho ha mostrat. Esclar que el moment del solo del líder on canvien a tot Swing ha estat brutal, gràcies al Walking de Arza al contrabaix. Un tema on Rodeiro s’ha quedat sol fent un magnífic solo a la bateria, deixant pas de nou a la melodia del tema, ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois Ramón García, Kike Arza, Hilario Rodeiro.

I després d’aquest interessant projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per sempre la teva càlida veu que ens acarona, de la manera més musical, la del nostre programa.


I ara seguirem, canviant de projecte i més endinsats en la Fusió, tot i afegint músics amb el quintet de l’Óscar Muñoz Group, titulat «Stick». OMG (Óscar Muñoz Group) és un projecte que compta a més de amb el mateix Óscar Muñoz al baix elèctric i composicions, amb el saxofonista navarrès Alberto Arteta, Francesco Casali al piano i teclats, Luis Giménez a la guitarra i Juanma Urriza a la bateria. Enregistrat el juny de 2025 als Pottoko Studios per Fredi Peláez. https://hotsak.eus/es/product/stick/

“Stick” és fonamentalment un treball de jazz contemporani que contempla moltes altres sensibilitats sense perdre gens ni mica de frescor o autenticitat. Un veritable catàleg d´improvisació i excel·lent expressió musical amb l´aval d’unes extraordinàries composicions originals. Sofisticada i audaç, aquesta primera creació d'OMG rememora la tradició del jazz juntament amb elements estilístics actuals. Ortodòxia i avantguardisme a parts iguals que ens suggereix tot un univers sonor ple de grates sorpreses. Imprevisibles laberints estructurals en temes com «EMI» obren tot un ventall de policromies des del principi, generant múltiples dinàmiques i donant lloc a moments d'improvisació magistrals per part d'Alberto Arteta i Luis Giménez a «Miedio». Stick és un disc polièdric i flexible que possibilita l‟expressió interpretativa de cada músic mantenint la cohesió narrativa en tot moment. Emocionants i foscos instants a «Inner life» i composicions de bells colors com «PatAn» serveixen com a preludi a l'experimentació sonora sota l'extraordinària precisió dinàmica de Juanma Urriza a «Cap and glasses» per concloure amb la imaginativa «Lutheny».

I tot i ser molt boinc el tema «Inner Life», els escoltarem en un tema amb un caire molt interessant, tema amb alguns canvis rítmics, «XO» ens proposa evocadores atmosferes de caràcter avantguardista i progressiu amb la incorporació dels teclats dissenyats per Francesco Casali.

4.3.- XO (Óscar Muñoz) 5:41.

I 10-n’hi-C de canvi d’estil respecte al projecte anterior, oi? I si l’entrada ha estat tranquil·la, després s’ha situat en l’entorn diferent, més de Fusió, sobretot amb la potència del líder al baix elèctric. Esclar que el motiu principal i recurrent fet pel piano ja ens ha situat en un altre univers musical. Més encara quan ha aparegut la melodia feta a duet de baix i saxo tenor. Encara més profund ha estat el so després. I quins moments que han tingut amb el bateria Urriza executant uns compassos compartint-los amb ells, I ves per on quin break rítmic hem tingut en l’entrada solista de la guitarra de Luís Giménez. Quin brutal solo ens ha fet.
 Calidesa i musicalitat, tot i estar plena d’electrificacions i efectes diversos. Brutals moments amb el teclat de fons. I ja cap al final, recuperant el motiu del pianista i la melodia amb el saxo tenor de l’Alberto Arteta a duet amb el líder Óscar Muñoz al baix, I al final quin so més profund amb els diversos canvis rítmics del tema per ja arribar al delicat final, ideal tema per començar-los a escoltar.

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


Stick és l'expressivitat emocional d'un músic anomenat Óscar Muñoz i el seu projecte OMG, desentranyant els misteris que s'amaguen darrere de l'estranya i apassionant matemàtica de l'instant. El batec exacte aparentment casual que transmuta la simplicitat d'un tros de fusta en una cosa viva i sobretot excelsa.

I seguirem amb un altre d’aquests interessants temes anomenat..

5.2.- Mieidio (Óscar Muñoz) 6:20.

I sí que aquesta és l’essència d’aquest projecte parit pel baixista i líder de la banda, amb tots els temes propis. I així ha aparegut el motiu principal a càrrec del baixista, després melodia d’Arteta al saxo tenor i acords del teclista pianista. Però no ha acabat aquí la cosa, car els canvis posteriors amb la guitarra afegint-s’hi han estat brutals. Tots ells fent un canvi tonal espaterrant. Més encara la seva improvisació, la de Giménez on ens hem situat en una mena d’atmosfera d’allò més interessant. Grans moments amb ell i companys. Guitarrista i saxo tenor han compartit uns quants compassos improvisant d’allò més, tant que que se’ns ha posat la pell de gallina. I sempre els altres dos, baixista Muñoz i bateria Urriza portant aquest ritme tan marcat. Després Arteta ha aparegut recuperant la melodia i motiu principal pel baixista, i encara solo brutal d’Urriza a la bateria mentre els companys feien un motiu recurrent arribant al final, i acabant quest «Miedio» de cop, brutal!


Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
Sunset Jazz Club, Girona:
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I ja els deixarem d’escoltar en el tema que segueix el tarannà de «Miedio» i anomenat...

6.6.- Cap and Glasses (Óscar Muñoz) 5:58.

Quin altre sorprenent tema que ens han fet aquest quartet de cracs, i quina trempera que tenen les composicions del líder Óscar Muñoz. La potència i persistència sonora, i rítmica del seu baix elèctric és ben bé la mare dels ous de tot plegat. Esclar que tan bateria i guitarra li donen aquest punt de Fusió, amb ell mateix, esclar. Arteta i el seu saxo tenor és el que dóna el so jazzístic al conjunt, so més convencional, entre cometes. Aquest «Cap and Glasses» és sorprenent també pels canvis encabits, car, havent començat amb els sons del teclat així com esotèrics, ben aviat ha aparegut el motiu principal fet pel baixista, i després d’haver-lo desenvolupat, hi ha hagut un break rítmic en el moment quan Francesco Casali ha iniciat la seva improvisació, amb tots els efectes possibles, què bo. I un altre break amb el Luís Giménez quan s’ha posat a improvisar. Ell però també s’ha estirat i desenvolupat el solo amb l’ajut dels companys, i quin brutal solo que ha fet. També ens ha deixat clavats a la cadira la improvisació d’Arteta al saxo tenor, per com l’ha feta, i per com han acabat el tema, de cop. Brutal.


I ja encarem el final del programa amb el disc de Iosu Izaguirre Sextet, «Ilusio». Enregistrat a Vital Fundazioa Kulturunea, Vitòria-Gasteiz el 21 i 22 de juliol de 2025. Mesclat a Sonora Estudios. Enregistrat, mesclat i masteritzat per Martin Guridi. Producció de Pako Ruiz i Alma González. https://hotsak.eus/es/product/ilusio/

Després de la publicació de Mingus Mood (Errabal 2023)– un aclamat primer treball que evidenciava la influència de Charles Mingus tant als inicis de la banda, com en la seva música– Iosu Izaguirre ens ofereix aquest segon disc anomenat Ilusio. Una obra que torna a reivindicar el format de sextet, comptant per això amb el mateix col·lectiu de músics que el seu predecessor. Rubén Salvador a la trompeta, Pablo Ramos al saxo alt, Asier Iturbe al trombó, Koldo Uriarte al piano, Aitor Bravo a la bateria, a més del mateix Iosu Izaguirre com a líder, contrabaixista i autor de totes les composicions. Un treball que perpetua i resignifica l'esperit flexible i eclèctic de les obres signades per Izaguirre, sempre avalades per l'excel·lent química i el llenguatge comú desenvolupat per tots i cadascun dels integrants del projecte.


I tot i haver-hi temes bonics i delicats com són «El logro del ogro» amb uns aires una mica Gòspels, i també el «Salvadorren berpiztean», els començarem escoltant en un tema amb un marcatge rítmic de baix i piano que ens recorda alguns temes del projecte anterior, i tema anomenat..

7.3.- Leu nota memorian (Iosu Izaguirre) 7:18.

I de ben segur haureu notat un canvi pel que fa a la subtilesa de la música, que ara sí percebem, i més punyent la de l’anterior disc. Aquí hi ha un canvi de musicalitat pel fet d’haver-hi tres vents al capdavant, trompeta, trombó i saxo alt. Ara però, hi ha un contrabaix, que també és el del líder. Tema iniciat fent el motiu principal, piano i baix, i ja el piano de Uriarte, tot plegat molt delicat, i després també amb els vents ja notant la melodia. Hem notat el canvi en el que seria el pont, molt maco també, i de nou el tema. I Pablo Ramos al saxo alt ens ha deixat bocabadats per com de maca ha fet la seva improvisació. Després d’ell, tots tres vents han fet un curtet «Soli». I quin canvi rítmic després, a tot Latin Jazz, durant la impro del pianista Uriarte que tan bé ho ha fet. I quina trempera de la base rítmica, i com els vents i el piano es van contestant, com van dialogant, i així van arribant al final del tema que ves per on han acabat delicadament, ideal per començar-los a escoltar.

Ilusio, a més de nodrir-se de gèneres i influències molt diferents sota l'omnipresent essència del Jazz i la seva evident capacitat de seducció, posseeix la qualitat de l'orgànic i la virtut de l'inesperat. Un treball exempt de límits creatius o estètics la fórmula dels quals –més emotiva que intel·lectual– aconsegueix democratitzar un gènere no sempre accessible per a tothom, possibilitant l'oient a un íntim i passional apropament al particular i fascinant univers sonor dissenyat per Izaguirre.


I encara els escoltarem en el tema anomenat..

8.2.- Nostalgia in Kutxa Square (Iosu Izaguirre) 5:34.

I aquest tema ha acabat i començat amb percussions, bateria, vaja, cosa rítmica. I sí que els inicis han estat molt Latin Jazz per les percussions, sí. Ben aviat la melodia feta pels vents, primer a tot ritme, per després amb canvis rítmics i molta, molta música, la dels vents, tots alhora. De nou Ramos al saxo alt n’ha iniciat les improvisacions, i de nou fent-ne una de traca i mocador, per fraseig però també per història explicada, feta amb un bon gust musical. I també Uriarte ha fet la seva improvisació, ben trenada, i què bé quan ha aparegut el Swing gràcies als de la base rítmica, amb el Walking del líder i baixista Iosu i per la feina del bateria Bravo. I sí que els vents han fet de nou «Solis», ells que han estat Rubén Salvador, trompeta; Pablo Ramos, saxo alt, i Asier Iturbe, trombó, ells que han arribat al final del tema, que ves per on han acabat de cop amb un final on el bateria ha tingut una gran presència.


I segueixen dien què, és un nou marc musical desglossat en set interpretacions de policròmica narrativa, disposades gairebé de manera cinematogràfica, ple de sensacions i frenètics diàlegs en temes com «Presaren Preso», refrescants ritmes que ràpidament difuminen qualsevol camí predictible a «Nostalgia in Kutxa Square» i transitar lliurement pels múltiples passatges de «Lau Nota Memorian». Innovador i sofisticat, Ilusio ens transporta subtilment a la bellesa gairebé hipnòtica d’«Isiltasun Ituna» en una perfecta transició de dinàmiques sempre inesperades, embolicant-nos amb les aromes de Blues, Soul o Gospel d'«El logro del Ogro» i congratular-nos amb els subtils ritmes cubans. I «Salvadorren Berpiztean», posa punt final a aquest treball en un homenatge emotiu al bertsolari Xalbador.

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
Nova Jazz Cava: Terrassa
Jazz Club Sant Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja aquest divendres 20 de febrer que tornarem a la Sala Xica per gaudir amb un gran concert de Blues amb Sirjo Cocchi & Balta Bordoy - The Blues Way amb Sirjo Cocchi, teclat i veu; Balta Bordoy, guitarra; Fede Salgado, baix elèctric i Regi Vilardell, bateria, entrades a taquilla i per Entrapolis a l’enllaç:


I ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el programa d’avui dedicat a l’editorial estimada i amiga Errabal Jazz amb el tema anomenat...

9.1.- Presaren preso (Iosu Izaguirre) 6:46.

I de nou amb un tema ple de musicalitat per la presència dels tres vents. Tot i això, la consistència de la base rítmica és força important, en un tema on de nou el bateria ha estat clau en tot plegat. Molta estona amb copets al canto de la caixa, mentre els vents feien la seva melodia. I quin canvi de ritme a tot Swing en el solo de Rubén Salvador a la trompeta, i què bé ho ha fet ell, ell que és un vell conegut per haver-li posat projectes seus. Bon solo de Rubén i de nou el Swing amb el solo de Ramos al saxo alt, que de nou ha brillat per llenguatge, tècnica i gust musical. I quins canvis rítmics que té aquest tema més impactants. I encarant el final del tema, gran i llarg solo de Bravo a la bateria, i ja després amb l’ajut dels tres vents. I quin final més espaterrant que ens han ofert, tot i recuperant la melodia del tema. I amb quin marcatge picant al canto de la caixa de la bateria de Bravo i quin final d’improvisació col·lectiva que ens han fet per ja arribar al final del tema, que han acabat delicadament, ideal per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres acabar el programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi, o sigui que felicitats nois Rubén Salvador, Pablo Ramos, Asier Iturbe, Koldo Uriarte, Aitor Bravo i esclar que el líder Iosu Izaguirre.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Programa 668 - Piano Solo: Xavier Dotres i Alessandro Lanzoni, dimecres 11 de febrer de 2026.

0 comentaris

Enllaç a l'àudio del Programa:


Aquest programa i qui us parla, diu això: “Dirigents de l’estat d’Israel, atureu el genocidi que esteu perpetrant a Gaza. Llibertat per a Palestina i Cisjordània”.

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.

I avui us proposo un programa força especial, temàtic, i dedicat a dos músics i pianistes l’un de casa nostra, l’amic Xavier Dotras i disc “Paisatges Interiors” / “Inner Landscapes” el 10è publicat per la seva pròpia editorial rocket music, i l’altre, l’italià Alessandro Lanzoni, “Bouncing With Bud”, de FSNT, dedicat a la música de Bud Powell ambdós discos a piano solo.


Comencem doncs amb el disc de Xavier Dotras, “Paisatges Interiors” / “Inner Landscapes” publicat el 2025 per rocket music. Enregistrat els dies 30 de juny, 1 i 2 de juliol de 2025 a l’estudi privat d’en Joan Sala a Pals, Girona. Tècnic de so i mescles, Joan Sala. Masterització: Marc Dalmases. Producció musical: Xavier Dotras i Joan Sala. Disseny gràfic: Núria Vilà. Tècnic afinador: Quim Salamanca. Enregistrat amb piano Yamaha C7X preparat per en Quim Salamanca i microfonia Schoeps i DPA. Xavier Dotras, piano.

Doncs dir-vos que estem davant d’un projecte molt personal i íntim, farcit de delicadeses musicals alhora que pròpies, les d’en Xavier. Un treball exhaustiu d’1hora i 7 minuts de música, de creació, sí, car la majoria dels temes són propis on hi ha dues Suites, la primera la dels “Tres Co-Valsos” i la segona, la que titula el disc “Paisatges Interiors”, amb tres temes cadascuna. El disc comença amb un estàndard molt conegut “Everything Happens To Me” i ja després amb “Alfonsina y el mar”; i ves per on que el penúltim tema és un tema dedicat a Bill Evans “Wait For Me Listening Bill Evans” acabant amb una delicada cançó de Jobim i De Moraes, i cantada pel Xavier “Eu sei que vou te amar”. Entremig un magnífic “I Loves You Porgy” dels germans Gerswhin, les dues Suites i els altres temes propis, seguint l’esperit delicat del seu i nostre estimat Bill Evans. De les Suites, dir-vos que ell mateix les emmarca dins d’un esperit i orientació més impressionista, o més allunyades del llenguatge purament jazzístic, on la que titula el disc la va compondre durant l’època i incerteses del confinament, donant títol i sentit a tot aquest viatge musical.

I com que és una composició preciosa a més de cantar-la ell mateix després de fer una llarga introducció al tema, començaré el programa amb la preciosa cançó del genial Antonio Carlos Jobim i lletra de Vinicius de Moraes i anomenada...

1.18.- Eu sei que vou te amar (A.C.Jobim i Vinicius de Moraes) 4:38.

I aquesta “és una cançó de Vinicius de Moraes i Tom Jobim. Està considerada la 24a millor cançó brasilera per la revista Rolling Stone Brazil. Composta el 1958, va ser regravada el 1959 per Maysa, mantenint el ritme i tots els arranjaments originals, però guanyant una gran intensitat sentimental i un to vocal únic d'una de les cantants brasileres més celebrades. El 1986, va inspirar la pel·lícula del mateix nom dirigida per Arnaldo Jabor."

Doncs ja veieu de quina dolça manera hem començat el programa, ha començat en Xavier, vaja. Una preciosa cançó de dos monstres de la música universal que van col·laborar estretament durant molts anys, en Tom Jobim i Vinicius de Moraes. I quina delicadesa de pianíssim que té el nostre heroi, pels acords, per la digitació delicada, i ves per on que finalment amb la seva profunda veu, càlida, emotiva, com ell es va emocionar en cantar-la. Preciós tema per començar-lo a escoltar.

Dir-vos que Xavier em va enviar aquest disc a casa, amb una nota on explicava els ets i uts de tot plegat, del procés de creació i també, referint-se al tema que acabem d’escoltar....”Hi trobaràs un tema molt especial per a mi: “Eu sei que vou te amar” de Jobim i Moraes, on per primera vegada m’he atrevit a fer servir la meva pròpia veu. Ha estat una experiència nova, sincera i profundament emocional, que m’ha permès explorar una altra manera d’expressar-me”.


I esclar que escoltarem la seva interpretació de....

2.2.- Alfonsina y el mar (Ariel Ramírez i Félix Luna) 3:23.

"Alfonsina y el mar" és una zamba composta pel pianista argentí Ariel Ramírez i escrita per l'escriptor argentí Félix Luna. Es va publicar per primera vegada com a part de l'àlbum “Mujeres argentinas” de Mercedes Sosa de 1969. La cançó és un homenatge a la poetessa argentina Alfonsina Storni, que es va suïcidar el 1938 saltant al mar des d'un moll. La cançó és un clàssic i ha estat interpretada per molts artistes de diferents nacionalitats.

De nou una «Intro» de Xavier en aquesta tan bonica i interpretada cançó, que tant la canten unes i uns com les altres, i ells, de qualsevol estil de cançó. Si la melodia ha sonat sense estil definit, essent com és atemporal, sí que en la improvisació ell s’ha passejat pels camins del Jazz, per com les seves escales amunt i avall del teclat del piano han sonat així com una mica disminuïdes, i sempre, sempre encabint-hi motius del món clàssic. Una delícia de cançó i interpretació.

I començava ell dient-me què....”Et faig arribar el meu nou treball, (el 10è de la meva discogràfica pròpia) “Paisatges Interiors / Inner Landscapes”, un disc que considero (sense cap mena de dubte) el més íntim, introspectiu i personal que he enregistrat fins ara. Feia temps que em rondava pel cap, però no ha estat fins ara que he sentit (o potser intuït) que havia arribat el moment de donar-li forma. Treballar sovint en format de piano sol m’ha aportat l’experiència i confiança necessàries per afrontar aquest repte amb serenitat i llibertat”....

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Sedajaz Records:
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

I havent-hi tants temes i tots tan macos, se’m fa difícil la selecció, cosa que em passa molt sovint, afortunadament. Doncs res, ja ho he decidit; l’escoltarem en dos preciosos temes propis, el primer dedicat a Bill Evans i anomenats..

3.17.- Wait For Me Listening Bill Evans (Xavier Dotras) 3:04.
4.15.- De lluny (Xavier Dotras) 4:11.

I sí que l’estem escoltant i ho seguirem fent veient l’ombra allargada de la figura hipnòtica de Bill Evans ben a prop, i per això li ha volgut dedicar aquest preciós tema. Una interpretació i exposició del tema farcida d’amor, de respecte, d’admiració, i per això interpretada amb tan sentiment. I del seu tema "De lluny", dir-vos doncs que ha estat també una meravella melòdica, amb una mà dreta gràcil, delicada, i amb els aires del Jazz quan ha improvisat, sempre però amb la melodia ben a prop. Arpegis delicats amb les dues mans, i amb l’esquerra fent els més greus, i quan no fent-ne els acords. Xavier ens està mostrant en aquest seu darrer disc, de quina manera més sòlida i ferma de convicció, es va asseure davant d’aquest magnífic Yamaha C7X.

I Xavier seguia dient-me...”El disc reuneix principalment peces pròpies, tot i que també hi he volgut incloure alguns dels meus estàndards preferits. Algunes composicions són noves; d’altres, més antigues, les he revisades i reinterpretades dins d’aquest univers tan personal. Entre les novetats hi ha dues Suites i algun tema que s’allunyen una mica del llenguatge purament jazzístic, amb un caràcter més impressionista”.


I de temes més vitals també n’hi ha, o sigui que ara ens centrarem en alguns d’ells, escoltant el primer amb un bon marcatge rítmic, tot i haver-hi moments de calma, tema propi encabit en la Suite que titula el disc i anomenat..

5.13.- Tensió (Xavier Dotras) 3:12.

I sí que en aquest tema ja ens hem situat un punt amunt de tempo. I de quina manera ens ha marcat el ritme, amb un bon marcatge d’ambdues mans, amb la dreta volant per la melodia, i l’esquerra recolzant la dreta. Un tema que sí, té tensió, ja d’entrada, però també ha tingut uns moments de relaxació al bell mig, així com per fer un impàs temporal. El motiu principal i recurrent i rítmic domina la major part del temps del tema, essent a vegades força contemporani. Molt interessant aquest ”Tensió”.

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

I encara l’escoltarem en el molt bonic tema anomenat...

6.16.- Les Iris (Xavier Dotras) 4:18.

I sí que la melodia compartida per ambdues mans m’ha semblat molt ben trobada, fent una cadència d’acords descendents molt interessant. Un motiu recurrent amb el qual ha desenvolupat la melodia amb els seus canvis, pel pont o la B del tema, recuperar la primera part del tema per ja arribar a un final de tema que podria ser la C, també amb un canvi substancial. I de nou, el tema per ja al bell mig temporal d’aquest, iniciar la seva improvisació. De nou ha brillat per com l’ha executat, amb un inici delicat tot i improvisant, amb Jazz, sí, però també un punt més contemporani, i també ha brillat per com la mà dreta volava pel teclat anant a cercar les notes més agudes, més brillants. Tema i final de cop d’aquest magnífic ”Les iris”.


I un altre d’aquests més vitals temes és..

7.10.- Saveiro (Xavier Dotras) 4:04.

I ves per on amb quina melodia ens ha acaronat en Xavier, per com ben aviat ens l’hem fet nostra. Aquí ell s’ha passejat per un pianíssim a tot impressionisme, quasi que pictòric. Si la melodia ens ha captivat, més ho ha estat la seva improvisació, aquesta allunyada del concepte clàssic del Jazz però sí situada en un de més contemporani. La seva mestria interpretativa és més que evident. La seva delicada manera de prémer les tecles del piano ens el fan escoltar bocabadats. Es passeja amb solvència i gràcilment pel teclat del piano, amunt i avall, amb escales inversemblants. I què bé que sona aquesta Yamaha C7X. La rítmica del tema no ens deixa impassibles, car, se’ns emporta irremissiblement. Té un Groove evident, a tot vals. Preciós aquest ”Saveiro”.

I Xavier acabà el seu text, la seva carta signada pel ell mateix dient-me això.. “Espero de tot cor que aquest treball (que per a mi marca una veritable etapa de maduresa) pugui commoure a qui l’escolti, i que especialment tu hi reconeguis l’emoció, el sentiment i aquest món interior que m’han guiat durant tot el procés creatiu. Una abraçada ben cordial i agraïda”. Signat Xavier Dotras.

I sí que ja el deixarem d’escoltar en el també magnífic tema propi anomenat...

8.3.- Blau (Xavier Dotras) 3:22.

I de nou un tema farcit de colors. Rítmica, joc amb les dues mans, fent una melodia curteta, com n’és el tema, per ja posar-se a improvisar. També és més vital, a un bon tempo i també a tot vals. I quin joc de la mà esquerra més potent. De nou la melodia la comparteixen ambdues mans. I la improvisació ha començat delicadament, amb una dreta al registre agut, i baixant cap al central, amb anades i tornades, amunt i avall. Brillantor expressionista, excelsa interpretació, la d’un pianista ple de magistral classicisme, i alhora amb la modernitat expositiva que ens ha mostrat en tots aquests temes, on el Jazz l’hem escoltat en les seves improvisacions, i es pot escoltar en algunes de les melodies d’alguns temes que no he posat, estàndards ells, tema preciós i interpretat magistralment, ideal per ja deixar-lo d’escoltar, o sigui que felicitats Xavier Dotras i gràcies per fer-me arribar el teu disc i sobretot per la carta escrita amb tanta honestedat i carinyo. Una abraçada Xavier.


I seguiré i ara fent un saltiró de ple al Jazz amb el darrer disc del programa d’avui també a piano sol amb quasi tot de músiques de Bud Powell amb Alessandro Lanzoni – Solo Piano, “Bouncing With Bud”, publicat per FSNT el 2024. Enregistrat per Francesco Ponticelli el 20 i 21 de gener de 2024 al Gicaleto Recording Studio, Arezzo, Itàlia. Mesclat i masteritzat per ell mateix. Produït per Alessandro Lanzoni i productor executiu Jordi Pujol, enregistrament copyright de Fresh Sound Records per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L. Amb Alessandro Lanzoni, piano.

I aquí hi tenim 12 temes, tots menys dos de Bud Powell, i els dos de l’Alessandro Lanzoni i anomenats “Bud on Chopin” i el darrer track “Powellerie”. I tot i ser tants temes de Powell la majoria no són temes ràpids i vitals, car hi ha delicades melodies d’ell com són “Time Waits”, tema encabit en el seu “The Amazing Bud Powell, Vol 4” publicat per Blue Note el 1958 i on hi hagué Sam Jones i Philly Joe Jones.

I ja el començarem a escoltar en aquests dos temes seguits, el primer propi i el segon de Powell, els esmentats..

9.12.- Powellerie (Alessandro Lanzoni) 3:35.
10.3.- Time Waits (Bud Powell) 2:49.

I sí que l’Alessandro ens ha volgut situar en el seu món interior, amb el seu delicat a vegades i sorprenent sempre, ”Powellerie”. Iniciat dolçament, amb tendresa, l’ha anat desenvolupant com si d’una improvisació es tractés, car no he sabut trobar la seva melodia. I sí que partint d’una idea, ha anat estirant del fil afegint-hi conceptes melòdics i rítmics, canviants, tornant sovint a la calma melòdica. Els acords i arpegis de la mà esquerra han fet coixí a la dreta per volar lleugera i gràcil anant amunt i avall del teclat del seu piano. I ell ha seguit amb la dolçor del tema de Bud Powell, «Time Waits», on també ell ens ha acaronat, bonics aquests dos temes interpretats per l’Alessandro Lanzoni.

I l’insigne pianista Aaron Goldberg ens diu això, i si no m’escolteu aquí, ho podreu llegir al blog del programa....

Fa quinze anys vaig trobar amb delit un adolescent Alessandro Lanzoni: tímid i despentinat, un somriure poc obert que començava a irradiar quan tocàvem junts, els nostres dos pianos entrellaçant-se i després separant-se de nou en veus individuals. Jo tenia el doble de la seva edat i la meva feina oficial era ensenyar-li, però no estava segur que hi hagués res que realment pogués ensenyar-li. Sigui com sigui, volia esbrinar què menjava aquest Millennial per esmorzar. Havia tingut mai un professor de jazz abans? Va negar amb el cap, només mestres clàssics. El seu anglès mínim rivalitzava amb el meu italià mínim, però ja parlava amb fluïdesa l'idioma del jazz. Els seus pares són professors de piano en conservatoris de música clàssica, així que va créixer amb dos Steinway a casa. Això va ajudar a explicar l'accés, la motivació i el talent... però només va aparèixer el misteri de com va aprendre a tocar el swing a Florència. Els teus pares escoltaven jazz a casa? Negatiu.


I de nou l’escoltarem en dos temes seguits ambdós propis i anomenats...

11.5.- Bud on Chopin (Alessandro Lanzoni) 1:33.
12.6.- Glass Enclosure (Alessandro Lanzoni) 3:18.

I sí que el primer «Bud on Chopin» tot i ser curtet, ens ha impressionat, sí. Una melodia brillant a l’inici, que va seguint un recorregut amunt i avall, també recolzada la mà dreta per l’esquerre en les anades al registre greu. Arpegis, i de nou una melodia que sembla haver partit d’un primer motiu i posterior improvisació, també en l’entorn del món clàssic. I de nou en el segon apareix el joc de les dues mans compartint melodia, la d’aquest «Glass Enclosure» que també ens ha agradat força. De nou el pas del motiu melòdic a la improvisació no es percep clarament, car tot esdevé un continu esdevenir creatiu, i sí, encara farcit de classicisme.

I l’Aaron ens segueix dient..
Per favor, Amico, intenta pensar enrere, tot el camí enrere, vaig suggerir. Recordes quan vas sentir el jazz per primera vegada? Aquesta pregunta al principi semblava desconcertar-lo. Vaig parar molta atenció mentre la seva ment recorria tot el camí enrere com un director de fotografia assegut en una grua, observant el seu paisatge interior... “ma sí... me lo ricordo, il gioco della radio. El joc de la ràdio. Què era això? L'Alessandro em va dir que a la majoria dels seus amics els agradava veure dibuixos animats o xutar una pilota de futbol, ​​però ell preferia el joc de la ràdio. Això implicava asseure's al piano sobre un coixí, escoltar el receptor familiar i reproduir qualsevol melodia que sortís. Un dia, el dial va aterrar en una emissora de jazz i, de sobte, el flux de melodies va augmentar en complexitat; el seu joc preferit ara semblava no tenir fi. Ningú li va dir mai al nen que aquest joc de la ràdio se suposava que era difícil, així que no ho era. Quants anys tenies, amic? Tres anys: tres anys.


I ara de nou en dos temes seguits..
.
13.8.- Parisian Troughfare (Bud Powell) 4:52.
14.9.- Tempus Fugit (Bud Powell) 2:52.

"Parisian Thoroughfare", també conegut com a "Parisienne Thorofare", és un estàndard de jazz compost pel pianista Bud Powell. És un contrafact de "Between the Devil and the Deep Blue Sea". Va ser enregistrat per primera vegada per Powell el febrer de 1951 per a Clef Records. Tanmateix, la primera gravació amb el seu títol final es va enregistrar l'1 de maig amb Powell, el baixista Curley Russell i el bateria Max Roach per a Blue Note Records. Powell el va tornar a enregistrar el 1963 a França amb Gilbert Rovere i Kansas Fields.

I sí que aquesta melodia de Powell l’hem escoltat algunes vegades, sí. Ara bé, com aquesta, no, a piano sol. També per com ell mateix l’ha arranjat, per com l’ha executat, i ara sí que hem percebut més Jazz en la seva improvisació, també més contemporani. Un tema de quasi 5 minuts on l’Alessandro s’ha passejat amunt i avall desenvolupant el tema d’una manera magistral, sobretot en el seu moment solista on ha descarregat una carretada de notes. I sempre, sempre va apareixent el motiu principal.

"Tempus Fugue-it" (també conegut com a "Tempus Fugit") és una composició de jazz de 1949 del pianista de jazz Bud Powell (1924–1966). Ha estat enregistrada per Powell, Miles Davis i molts altres. La cançó no és realment una fuga en forma compositiva; el seu títol és un joc de paraules amb la frase llatina tempus fugit, que significa "el temps vola". El nom també és un reflex de la velocitat a la qual es toca la peça. El crític del Financial Times Mike Hobart va descriure la composició com una "obra mestra modernista".

Doncs aquí l’Alessandro ha fet la seva particular versió del tema, i també amb uns moments de tempo vital, i també amb carretades de notes tocades a una velocitat esfereïdora. El motiu principal apareix a l’inici, i desapareix en la seva improvisació amb un caire també impressionista, on d’entrada s’ha situat en un tempo més tranquilet. Ell mateix ha doblat el tempo quan li ha convingut apareixent el motiu principal i ja a les acaballes, fent-lo a duet amb les dues mans. Impressionant.


El pare de Bud Powell, un pianista de stride, també va asseure el seu petit Bud al piano als tres anys. Bud va començar les classes formals de piano clàssic als cinc anys i als vuit ja podia transcriure Art Tatum. Tocava a l'església als deu anys, però als quinze el prodigi s'havia convertit en un element habitual de la vida nocturna de Harlem actuant amb adults. Als vint anys ja havia trobat la seva veu com el fogós poeta del piano del bebop, es va fer amic de Monk i Charlie Parker, i la resta és la història del geni negre a l'Amèrica de mitjans del segle XX. Tot i haver estat obligat a repetits cursos de teràpia electroconvulsiva i tranquil·lització, el cervell de Bud era sobrehumà i el seu cor superheroic. Va deixar innombrables tresors al seu pas: com va dir Herbie Hancock, Bud va ser "el fonament del qual va sorgir tot l'edifici del piano de jazz modern".

I un altre dels magnífics temes de Bud Powell és...

15.1.- Hallucinations (Bud Powell) 3:56.

Tema dins de l'àlbum “The Genius of Bud Powell”, originalment titulat “Bud Powell's Moods”, un àlbum d'estudi de Bud Powell, publicat el 1956 per Mercury / Clef, que inclou dues sessions que ell va gravar el 1950 i el 1951. L'àlbum va ser reeditat en CD per Verve el 1992, amb dues preses addicionals de "Tea for Two". Les sessions també apareixen al box set The Complete Bud Powell on Verve (1994).

I sí que en aquest tema ens hem situat de ple en el Jazz del genial Bud Powell a més a més a tot Swing, cosa que ell ha fet amb el Walking de la mà esquerra. D’entrada, la coneguda melodia d’aquestes les seves al·lucinacions, les de Bud. I ja la inversemblant improvisació de Lanzoni, què bèstia. I què impressionant quan ho ha fet amb l’esquerra, mentre la dreta feia acords. Després el riu ha tornat al seu cau, i l’hem escoltat amb el Walking de la mà esquerra, mentre la dreta ha volat lleugera i gràcil, brutal, l’Alessandro.

Durant l'última dècada, Alessandro Lanzoni ha estat construint discretament el seu propi pis d'aquest edifici. Com ho demostra aquest extraordinari àlbum, arquitectònicament Alessandro està fermament arrelat però posseeix un sentit del disseny molt propi. El "negoci" familiar a Florència és una influència, és clar, i es pot sentir un toc de París (també la segona residència de Bud), però molt més profundament es sent Harlem, i al fons fosc Nova Orleans. Òbviament, en aquestes cançons, Bud ressona a les orelles de Lanzoni, però això ja no és el joc de la ràdio. El nostre amic, que ara té trenta i escaig anys, prefereix un tipus diferent de joc altament sofisticat: cada cançó d'aquest àlbum és una aventura d'art improvisat. Alessandro et manté a la vora del seient i, de vegades, fins i tot et treu del seu lloc.

Lanzoni improvisa amb un llenguatge swing personalitzat que sembla arrelat però que pot volar. De sobte, deixant-nos sense alè, ens regala un moment de gran bellesa. Alessandro pretén mantenir-se en suspens mentre es manté honest. Generosament ens convida a unir-nos a la diversió i aviat ens asseiem amb alegria al palmell de la seva mà. El resultat és una demostració notable de valors musicals en acció. Alguns són principis eterns transmesos a través de Bud i la seva descendència. Tot i això, el poeta líric que aquí ens encanta és inimitablement Lanzoni. El repertori d'aquest àlbum viu completament en el moment, abastant subtilment el passat, el present i el futur. Alessandro ens acompanya allà on la musa ens porti, un guia magnànim tant pel conegut com pel desconegut. La gratitud és probablement la més inspiradora de les emocions humanes. L'amor de Lanzoni per Bud és alhora contagiós i fructífer, i per això tots n'estem agraïts. —Aaron Goldberg.


Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
Sunset Jazz Club, Girona:
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.

I ja l’acabarem d’escoltar i nosaltres aquest programa especial dedicat al piano sol, en dos temes seguits i anomenats...

16.7.- Monopoly (Bud Powell) 4:33.
17.4.- Bouncing With Bud (Bud Powell) 2:51.

I el primer “Monopoly” també està en el disc “The Amazing Bud Powell, Vol 4” publicat per Blue Note el 1958 i on hi hagué Sam Jones i Philly Joe Jones. I “Bouncing with Bud” (també conegut com a “Bebop in Pastel”) és un estàndard de jazz de 1946 de Bud Powell i Gil Fuller, que inclou el saxo de Sonny Stitt i la trompeta de Kenny Dorham. Va ser enregistrat originalment el 23 d'agost de 1946 com a "Bebop in Pastel".

I després d’aquests dos grans temes només podem felicitar a l’Alessandro Lanzoni per aquest treball de creació al voltant de la figura de Bud Powell i sense fer cap comentari dels temes, que la música ha parlat per ella mateixa, o sigui que felicitats Alessandro Lanzoni per aquest magnífic treball, i avui en aquest programa on el piano solo ha estat el protagonista dels instruments, car els vertaders protagonistes han estat Xavier Dotras i Alessandro Lanzoni o sigui que de nou felicitats a tots dos. Bravo.

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
Nova Jazz Cava: Terrassa
Jazz Club Sant Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja ben aviat, el 20 de febrer amb un gran concert de Blues, que ja tocava, amb un quartet força potent, a la Sala Xica i entrades a taquilla i Entrapolis a partir de les 22h.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Subscribe to: Comentaris (Atom)
 

blogger templates |