Programa 677: Diana Palau, Joris Dudli i Emilio Solla, dimecres 15 d'abril de 2026.

0 comentaris

Enllaç a l'àudio del Programa:



Aquest programa i qui us parla, diu això: «Ei, vosaltres dos, Atureu les Guerres d’una vegada, bojos». Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.

I avui farem un programa divers, amb tres projectes d’extrema qualitat, com passa en cada programa. Tindrem a una de les veus més càlides de l’escena de casa nostra, Diana Palau i el seu disc carregat d’estàndards «As Long As You Agree» per seguir amb un disc adquirit al Jamboree en el concert de Luis Bonilla & Alex Sipiagin, el del bateria Joris Dudli, «Boundaries Expanded» també amb estàndards i temes propis i una llarga colla de súper estrelles com Vincent Herring, Peter Bernstein, etc, i finalment, el darrer disc de l’amic Emilio Solla – La Inestable de Brooklyn, «Hand Made» i amb un micro conte de Carme de la Fuente.


I començarem amb el disc de Diana Palau, «As Long As You Agree» publicat per The Changes Music aquest el 5 de desembre de 2025. Enregistrat i mesclat per David Casamitjana a l'Espai Sonor Montoliu els dies 28 i 29 de setembre de 2024. Masteritzat per Ferran Conangla. Amb Diana Palau - veu, Rai Paz - guitarra, Pau Lligadas - contrabaix, Joan Moll - bateria. Dibuix de la portada per Diana Palau. Disseny Gràfic per Joan Casares.

I sí perquè aquest és un disc d’una gran exquisidesa, per la veu de Diana però també per les interpretacions i improvisacions de tots ells, i ella, que també improvisa en Scat en alguns temes. Hi ha diversitat de ritmes i tempos, la qual cosa ens indica que s’ha pensat molt bé el repertori. Tenim un parell de precioses balades com són ara «Autumn in New York» i «Solitude», ambdues joies dels estàndards de Jazz a tempo slow. També n’hi ha un parell en l’ona de la música que es fa al Brasil, tals són l’intens i curtet «Derradeira Primavera» i «Este seu Olhar», amb un solo increïble de Pau fregant la seva «verra» amb l’arc i a tota Bossa. I amb un pèl més de tempo i a tot delicat Swing hi tenim un preciós «I Thought About You».

Doncs ja els començarem escoltant en aquest magnífic tema compost el 1939 per Jimmy Van Heusen i lletra de Johnny Mercer...

1.4.- I Thought About You (J. V. Heusen & J. Mercer) 4:38.

I ves per on que aquest tema va estar inclòs en el disc del 1963 de Kenny Burrell, «Bluesy Burrell» amb Coleman Hawkins i una colla més, incloses les congues de Ray Barreto.

I començar el programa d’avui amb la magnífica veu de Diana Palau és el millor que podria fer, i per això ho he fet. Diana va venir al Jazz Club de Sant Vicenç aleshores amb el trio de l’Alejandro di Costanzo amb Paco Weth i Salvador Toscano i ho vam gaudir d’allò més. I ves que a banda de la veu fent la melodia, ella ens ha captivat per com de bé ha improvisat en Scat, cosa que no masses cantants solen fer i ella, sempre fa. Avui l’acompanyen un trio que es va solidificar durant 10 anys a les Jams Vocals que feien a 23 Robadors amb alumnes del Liceu, i esclar que d’altres escoles i no només. Una base rítmica sòlida amb el contrabaix de Pau Lligadas i la bateria de Joan Moll. Esclar que un dels altres puntals del quartet és la guitarra de Rai Paz el qual ens ha meravellat també amb la seva magnífica improvisació, en aquest gran tema de Jimmy Van Heusen, ideal per començar-los a escoltar.

El nou disc de la Diana Palau Quartet és un retrat musical dels deu anys de Vocal Jam Sessions al club de Barcelona Robadors 23. Els quatre artistes, després de tants anys de compartir música, presenten un recull de temes amb uns arranjaments exquisits i una execució musical sensible i directa, interpretant aquestes cançons com si les poguéssim escoltar en directe en la intimitat d'un club de Jazz.

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Sedajaz Records:
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I d’altres temes amb un pèl més de tempo i magnífic Swing són «I’m Old Fashioned» i «The More I See You», aquest una mica més vital. I per això els escoltarem en aquest darrer tema de Harry Warren i lletra de Mack Gordon...

2.2.- The More I See You (H. Warren & M. Gordon) 4:33.

"The More I See You" és una cançó popular composta per Harry Warren, amb lletra de Mack Gordon. Es va publicar per primera vegada el 1945 i va ser introduïda per Dick Haymes a la pel·lícula de 1945 Diamond Horseshoe, i també es va interpretar com a obertura sota els crèdits inicials i la música incidental durant tota la cançó. I ves que Chet Baker va incloure aquest tema en el disc del 1958 «Chet Baker Sings (It Could Happen To You)» amb Kenny Drew, Sam Jones i Philly Joe Jones.

I quina Intro a contrabaix sol ens ha fet Pau Lligadas ja amb el motiu principal i rítmica inclosa. I ves que el Swing ha aparegut en el pont o la B del tema. I el ritme de la part A és així com trencat, passant a Swing en la B. I sí que la veu de Diana ens ha enlluernat, sí, com també la guitarra de Rai que ha sonat neta i pura, sense cap tipus d’efectes, amb el so pelat com abans i gran improvisació. I ves que Pau amb el contrabaix ens ha deixat bocabadats per com l’ha fet ell, per pulsió i llenguatge. Gran tema i interpretacions de tots ells, sense oblidar Joan a la bateria que ha fet una gran tasca.

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

I ja l’acabarem d’escoltar a ella i a ells en el tema més vital del disc i primer track compost per Steve Allen publicat el 1956 i anomenat...

3.1.- This Could Be The Start of Something (Steve Allen) 4:19.

I esclar que la llista de músics, instrumentistes i cantants que han interpretat aquest tema és molt llarga, amb noms com Count Basie, Tony Bennet, Ella Fitzgerald, Grant Grenne i una llarga colla més.

I aquest és el tema més vital del disc de Diana Palau i també m’ha semblat que inclou un missatge positiu, que tant ens fa falta. I ella l’ha clavat per la seva tan bonica veu, afinació perfecte i personal interpretació, tal, que ens ha semblat estar escoltant a una de les grans dives del Jazz, les d’aquella època com Anita O’Day, Judy London etc. I de nou Rai ens ha fet una crua interpretació per sonoritat de la seva espectacular guitarra amb un llenguatge d’allò més Jazzero, el d’ell que ha seguit i estudiat als grans mestres de les 6 cordes Jazzeres. I quin brutal solo ens ha fet Pau al contrabaix, amb quina velocitat d’execució que l’ha fet, ell que ha estat amb un Walking permanent durant tot el tema. I al final, encara amb el solo amb les escombretes de Joan a la seva bateria per ja Diana recuperar el tema i acabar-lo amb un final magnífic, ideal tema per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats nois Rai Paz, Pau Lligadas, Joan Moll i esclar que felicitats noia, Diana Palau.


I seguim amb el disc del bateria austríac Juris Dudli, «Boundaries Expanded» publicat el 2023 per Jive Music. Es va enregistrar en dues sessions el mateix 25 de gener del 23, i més dades de l’enregistrament que podreu llegir a la foto que penjaré al blog, la del llibret interior del CD. Amb Carole Alston, veu #6; Wallace Rooney Jr. trompeta; Eric Alexander, saxo tenor; Gregor Storf, saxo tenor, bateria; Vincent Herring, saxo alt; Peter Bernstein, guitarra; Mike LeDonne i Dave Kikoski, piano; Peter Washington i EssietEssiet, contrabaix; Joe Farnsworth i Joris Dudli, bateria i aquest darrer també amb veu.

I en aquest magnífic disc d’11 temes, estàndards de Jazz quasi tots excepte quatre que són, 4 propis del líder, i un de Gregor Storf, doncs hi ha meravelles com «Moon River», baladeta amb un puntet de Swing i tempo cantada pel líder del projecte i també majorment, bateria, el bo de Joris Duddli, el qual em va regalar un dels dos Cds que vaig adquirir el dia del concert de Bonilla al Jamboree. I ves per on que amb un pèl més de tempo i magnífic i delicat Swing hi ha també «Summertime» amb la profunda veu de Carole Alstone.


I ves per on que ja els començarem escoltant a ella i a ells que són Mike LeDonne, piano; Peter Washington, contrabaix i a Joris Dudli, bateria en el tema de Gershwin.

4.6.- Summertime (George Gershwing) 4:22.

I què bé seguir amb una altre veu femenina, encara que només sigui en aquest tan conegut tema. "Summertime" és una ària composta el 1934 per George Gershwin per a l'òpera Porgy and Bess de 1935. La lletra, en dues estrofes, és de DuBose Heyward, l'autor de la novel·la Porgy en la qual es basa l'òpera.

I sí que la versió, arranjament que han fet m’ha semblat d’allò més. El Swing cavalcant l’hem pogut sentir durant tot el tema. I què dir-vos de la profunditat de la veu de Carole Alstone; la seva veu ens ha arribat ben a dins. El Swing pel Walking de Peter, els copets als plats i xarles de Joris, brutals. I esclar que només faltava el solo al piano de Mike LeDonne que ves per on l’ha clavat, amb molta rítmica inclosa. I ja per acabar-ho d’adobar, acabar amb la veu de la cantant Carole Alstone, ideal tema per començar-los a escoltar.

I el darrer track «Tharn That Dream» és sempre una balada, i en el nostre cas ho és una molt bona estona, fins el solo d’Alexander al saxo tenor on cavalquen a tempo doblat i a tot Swing, i de nou recuperant tempo inicial amb la melodia cantada per Joris Dudli. I en aquest CD hi tenim també «I’m Old Fashioned» cantada per Joris i a tot delicat Swing i tempo mèdium. I sí que hi ha un parell de temes rítmicament força potents, el primer «Lee’s Dream» de Storf amb un ritme així com trencat i el de Dudli «Art, Fahr Ma?» també rítmicament similar. I un pèl més viu i ja a tot Swing hi tenim «Have You Met Miss Jones?» cantat pel líder. I ell també canta en el tema de Richard Rodgers anomenat «I Didn’t Know What Time It Was», tema a tot Swing sobretot en les improvisacions.


Però els seguirem escoltant en el tema a tot Funk, instrumental, propi del líder amb ell mateix a la bateria i Wallace Rooney Jr. trompeta; Gregor Storf, saxo tenor; Vincent Herring, saxo alt; Peter Bernstein, guitarra; Dave Kikoski, Rhodes i Essiet Essiet, baix, tema anomenat..

5.5.- Prince Vince (Joris Dudli) 6:18.

I ves quin canvi de tema, oi? Tema propi del líder de bona trempera i a tot Funk, i esclar que també pels acompanyants. I sí que domina el baix elèctric de Essiet Essiet car en un tema així no pinta bé un contrabaix. I la melodia doncs l’han fet plegats Gregor Storf al saxo tenor i la guitarra de Bernstein. I quin brutal solo ens ha clavat Storf al saxo tenor, ell en el registre agut durant una bona estona, amb un gran so i llenguatge pel canal esquerre. I pel dret, el gran Peter Bernstein amb la seva espaterrant sonoritat i llenguatge. I pel canal central jo diria que ha aparegut la trompeta amb sordina del no menys gran Wallace Rooney Jr. qui ha estat increïble, esclar. I en un tema com aquest, el piano havia de ser elèctric i encara més, amb el so del Rodhes i qui millor que el gran Dave Kikoski a qui hem vist algunes vegades al Jamboree. Brutals tots plegats en aquest tema del líder Joris Dudli.

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
Sunset Jazz Club, Girona:
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I ja els acabarem d’escoltar en el tema més vital del CD, tema del líder Dudli amb ell mateix a la bateria i Wallace Rooney Jr. trompeta; Vincent Herring, saxo alt; Mike LeDonne, piano i Peter Washington, contrabaix i anomenat...

6.7.- Well Done (Joris Dudli) 5:02.

I he volgut acabar d’escoltar-los en aquest increïble i vital tema, també del líder i bateria Joris Dudli. Quin increïble tempo i també Swing pel Walking de Peter ara sí al contrabaix. Melodia feta pels vents i ja amb el piano de Mike fent-los un baackground melòdic increïble. Ell mateix ha estat el primer en improvisar, i ves de quina brutal manera ho ha fet. Velocitat de fraseig, llenguatge, digitació prístina i pura, a tot drap! I per sota, els de la base rítmica potents, Peter i Joris, súper ben compenetrats. I només ens faltava gaudir amb el so del saxo alt Vincent Herring, a qui hem tingut la sort de veure algunes vegades, al Jamboree però també a Rubí al Cicle de Jazz organitzat per l’Associació de Jazz de Rubí amb l’Enrique Heredia al capdavant. I ja com a final de solos, encara hem escoltat la brillantor de la trompeta del gran Wallace Rooney Jr. qui ens ha captivat per la seva sonoritat i fraseig a tot Jazz. Brutal ell, brutals tots ells en aquest darrer i gran tema del líder Joris Dudli ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats Carole Alston, veu #6; Wallace Rooney Jr. trompeta; Eric Alexander, saxo tenor; Gregor Storf, saxo tenor, bateria; Vincent Herring, saxo alt; Peter Bernstein, guitarra; Mike LeDonne i Dave Kikoski, piano; Peter Washington i EssietEssiet, contrabaix; Joe Farnsworth tot i no haver escoltat la bateria de Joe.

I després d’aquestes magnífiques músiques, sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per sempre la teva poètica musicalitat, la del programa, i tan plena de dolçor.


I ja acabarem el programa amb el darrer i sempre molt personal llenguatge que ell ha sabut crear i per les seves músiques per les quals va guanyar el seu Grammy, i molt reconeixible, el de l’estimat Emilio Solla, «Handmade» publicat aquest 2026 per Club del Disco Europe de l’amic Jan-Erik Grothe. Enregistrat a The Bunker, Brooklyn, NY, per Brian Montgomery, els dies 9 i 10 de maig de 2025. Editat i mesclat per Brian Montgomery a Soundview Studios, White Plains, NY, juliol-agost de 2025. Masterització: Mike Marciano a Systems Two, Long Island, 2. Enginyer assistent: Alex Conroy. Veus gravades per Martín Bergallo a Desdemona Estudio, Còrdova (Argentina), el 14 de juliol de 2025. Amb Emilio Solla, piano i composicions i «La Inestable de Brooklyn» és: Alejandro Avilés (saxos soprano i alt, flauta), Tim Armacost (saxo tenor, clarinet, clarinet baix), David Smith (trompeta, fiscorn), Mike Fahie (trombó), Rodolfo Zanetti (bandoneó), Sara Caswell (violí), Edward Pérez (contrabaix), Rogério Boccato (bateria, percussió). Artistes convidats: Facundo Colmán, percussió #1 i Sofia Tosello, veu #9. Lletra de “De Viento y de Sal”: Emilio Solla i Roxana Amed. Produït per Emilio Solla i Denny Abrams. Productor executiu Jan-Erik Grothe per a Club del Disco Europe.

I sí que Emilio Solla ha aconseguit imprimir a la seva música un segell tan i tan personal, que, els que ja portem temps escoltant-lo en el context musical que va iniciar fa uns anys, amb el primer disc que va fer amb La Inestable de Brooklyn, el reconeixem immediatament. Això m’ha passat també amb aquest el seu darrer treball amb els seus amics músics de Brooklyn. També per com sonen les melodies amb el bandoneó. El tarannà del projecte segueix les línies mestres del ritmes càlids, tempos mediums, tot i haver-hi en aquest «Hand Made» una preciosa cançó, «La Carta» iniciada a Intro de piano i melodia a càrrec del violí de Sara. També hi ha una mena de boleret i darrer track del disc cantat per Sofia, «De viento y de sal». I de la «Suite de los abrazos», i segon moviment, «The Loss», dir-vos que té un tarannà molt càlid i fins i tot melancòlic, a tempo de balada.


I de nou començarem amb un tema cantat i per això us posaré el tema cantat per Sofia Tosello i tema anomenat...

7.9.- De viento y de sal (Emilio Solla) 4:47.

I l’Emilio ens diu això d’aquesta bonica cançó:
Vaig tenir la gran sort que la meva amiga Roxana Amed acudís a la meva ajuda quan estava desesperat intentant escriure la lletra d'aquesta peça. És una milonga lenta, amb esperit “a lo Piazzolla”, meravellosament cantada per Sofia Tosello i amb un bell interludi de l'emotiu bandoneó de Rodolfo”.

I he volgut començar aquest projecte amb una veu, tal i com he fet amb els altres dos, tot i la diversitat de les veus, i esclar, també de les músiques. I sí que n’és de meravellosa la veu de Sofia. També la lletra és significativa d’aquells dies tan complicats on vam perdre tanta gent amiga, ves a saber el per què. La melodia t’embolcalla per la seva tristor; una tristor que també incorpora un punt d’esperança. I aquí sembla que l’únic instrument solista que hi cabia era el bandoneó amb tots els aires de Piazolla i Rodolfo l’ha fet sonar amb tot el sentiment possible. Entre ella i ell, han omplert el tema, pel que fa a solistes, sense oblidar una base rítmica de piano, el de l’Emilio, el contrabaix de Edward Pérez i la subtil bateria de Rogério Boccato ideal tema per començar-los a escoltar.

I ja la resta de temes tenen tots un tarannà rítmic tot i que no massa potent, tampoc no hi ha cap tema de tempo ràpid, més aviat i com a molt temps mig alt. Hi ha breaks rítmics encabits en alguns dels temes com passa en el preciós tema dedicat a Joni Mitchell i tema homònim. I «Para el agua» comença amb el violí de Sara i ja reconeixent el tarannà melòdic creat per l’Emilio, per després el bandoneó, i seguir la resta de La Inestable tot plegat amb una marcheta, amb un «Groove» si se’m permet, brutal, que se t’emporta. I n’hi ha un dedicat a un desconegut ocell i anomenat «Bird Song». Emilio parla de tots els temes tot i explicant-nos les seves vicissituds, i d’aquest sí que ens diu que serà Sara la que volarà, la que vola com un ocell amb el seu violí. També n’hi ha un de sorprenent, el diria jo dedicat a Miles Davis «Miles Tango», per molts coses, però a mi m’ha sorprès l’estona del solo de trompeta on hi ha un barckground rítmic i també amb els vents.


Doncs tot i que tots els seus temes són increïbles, ens haurem de decidir i per això us posaré aquest darrer...

8.6.- Miles Tango (Emilio Solla) 7:21.

I sí que aquest tango, ves a saber el perquè de Miles, és un reflex clar del llenguatge propi que ha creat Emilio, tan, que se’l reconeix de manera immediata. I quina entrada a trompeta amb sordina, la de David i ja el bandoneó de Rodolfo. I després ells dos a duet, amb frases de la resta de companys de La Inestable. I esclar que la base amb un ritme així com trencat, Latin, sí, però no com n’estem acostumats. I ves per on que en aquest tema l’Emilio ens ha fet un magnífic solo al piano, ple de calidesa, alhora que amb una gran demostració de la seva sensibilitat, i sense obviar l’aspecte tècnic, la part corresponent al llenguatge Jazzístic, la part de l’harmonia del tema. Unes històries que ens ha anat explicant la mar de sinceres i sentides, de sentiment. I els moments de solo de David amb la trompeta amb sordina han estat increïbles, també per l’aspecte rítmic i els «licks» que li han fet els companys, carregats de sentit rítmic, alhora que seguint el tarannà del tema, i projecte. I quin Break amb el piano més impressionant, després també per com el bandoneò i saxo a duet han fet una melodia més que inquietant amb un marcatge rítmic subtil però persistent. Moments que es van estirant i ja per arribar al final d’aquest inquietant tema amb la trompeta solista de David i final potent i de cop a base dels diversos vents. Brutal aquest «Miles Tango».

Barcelona - febrer de 2026. Emilio Solla, guanyador d'un Latin GRAMMY i nominat en sis ocasions als premis GRAMMY, pianista, compositor i director argentí establert a Nova York, torna amb «Handmade», el seu quinzè àlbum i de nou al capdavant del seu aclamat nonet La Inestable de Brooklyn. El disc es publicà el 13 de març del 2026 a través de Club del Disco Europe. L'obra és un homenatge profund al contacte humà en la creació musical, i combina tango, arrels llatinoamericanes, jazz i influències clàssiques, sempre orientades cap al futur. «Handmade» és una celebració de l'ofici, la connexió humana i l'art tàctil de fer música.

I l’Emilio ens parla de més temes, i sinó m’escolteu, ho podreu llegir al blog....
«Joni Mitchell» és un homenatge absolut a una de les meves compositores favorites. No va néixer com a homenatge, però mentre tocava aquest “munt” inicial de piano tan present a la peça, vaig recordar algunes de les seves cançons més antigues. Després del sentit solo d'Alejandro, vaig decidir citar dos temes de la gran Joni… sabries identificar-los?

«Para el agua» Gravada fa molts anys com a peça per a piano sol; feia temps que volia orquestrar-la. Com que no estic tan segur de l'eternitat, vaig decidir fer-ho mentre segueixo viu, per si de cas. Compte amb el compositor al piano i, per a la meva sorpresa, no està insatisfet amb el seu solo.

I diu també que «La Suite de los Abrazos» evoca la pandèmia de 2020. Consta de tres moviments:
I – Milonga Mutante és la música per a una pel·lícula que mostra la sala d'urgències d'un hospital durant els primers mesos de l'epidèmia. No hi ha una pel·lícula real: es convida l'oient a crear la seva pròpia mentre escolta. El solo incisiu de Mike contribueix a sostenir l'esperit d'aquesta música basada en el dodecafonisme.

O sigui que de manera excepcional els escoltarem encara en aquest tema...

9.3.- Suite de los Abrazos, I - Milonga Mutante (Emilio Solla) 6:40.

I quina entrada ha fet el bateria Rogério i percussionista més subtil amb les escombretes. I ja violí i i bandoneó, l’un a l’esquerra, ella, Sara i l’altre a la dreta, ell Rodolfo. I quina potència i quin punch, quasi un crit, dos, vaja. I més evolucions que té la melodia, que no te les acabes, per les que arriben a fer. El trombó de Mike fent un solo increïble, i sempre, sempre la bateria de Rogério. Un tema que ens mostra també la modernitat de l’Emilio on la música clàssica contemporània, (sembla un oxímoron) és el puntal bàsic i imprescindible a partir del qual ha desenvolupat aquesta trama tan increïble.

I segueix parlant del 2n moviment..
II – The Loss (La pèrdua) … poc es pot dir que no se senti. Aquesta melodia em va commoure des del moment que va arribar a mi i espero que ressoni també a l'oient. M'alegra intuir en aquesta peça certa influència del meu estimat Fernando Otero, en particular de la seva obra mestra Pàgina de Buenos Aires. "Els poetes immadurs imiten; els madurs roben", deia TS Eliot. Aquí, Edward interpreta un dels millors solos de contrabaix que he sentit mai.

El més curiós és que aquests tres moviments apareixen dispersos al llarg de l'àlbum, quan, tractant-se d'una suite, el més lògic seria escoltar-los en ordre. Suposo que em vaig inspirar en el meu compatriota Julio Cortázar, que a la seva brillant novel·la Rayuela convida a llegir-la tant de manera lineal com saltant entre capítols seguint un ordre suggerit. Així que, si t'interessa escoltar la Suite com a tal, endavant: l'ordre de les pistes hauria de ser 3 – 5 – 1. Al cap i a la fi, la pandèmia també va deixar empremtes desordenades a la nostra vida quotidiana, no és així?


I ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el programa d’avui amb el tema i primer track del disc amb unes percussions increïbles i demès increïbles interpretacions, tema i tercer moviment de «La Suite de los Abrazos»...

10.1.- La Suite de los Abrazos, III – Bodegón Caníbal (Emilio Solla) 8:27.

I començar el disc amb aquest primer moviment de La Suite de los Abrazos és tota una declaració d’intencions, car ja se li perceben les emocions i melodies que tant ens el fan reconèixer. I quina trempera ja d’entrada de les percussions de Facundo que no s’han aturat en cap moment i esclar que també la bateria de Rogério, ambdós brutals. I quina entrada melòdica de tots els vents més potent. I el fons del contrabaix de Edward. I esclar que el solo de Tim al saxo tenor ha estat també increïble. I quin Break al bell mig del tema amb la trompeta de David iniciant un diàleg amb la resta de companys, tots ells seguint unes increïbles evolucions melòdiques. I quins diàlegs posteriors entre el bandoneó de Rodolfo, i gran improvisació de David a la trompeta. I m’ha semblat percebre un canvi rítmic per com Rogèrio a la bateria ha modificat les seves maneres rítmiques en aquests moments solistes de David. Tant i tants canvis de sons i instruments, que és com un calidoscopi musical d’una remarcable bellesa ideal tema per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres acabar el programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi o sigui que felicitats nois, Alejandro Avilés (saxos soprano i alt, flauta), Tim Armacost (saxo tenor, clarinet, clarinet baix), David Smith (trompeta, fiscorn), Mike Fahie (trombó), Rodolfo Zanetti (bandoneó), Sara Caswell (violí), Edward Pérez (contrabaix), Rogério Boccato (bateria, percussió) i esclar que a l’estimat i admirat amic Emilio Solla i també a Jan-Erik Grothe per publicar aquesta meravella i les que està publicant a Club del Disco Europe.

I ells ens diu això d’aquest tema «Bodegón Caníbal». Els meus productors van insistir a posar-li un títol en anglès, però em vaig negar, perquè tal com està pot tenir molts significats (o cap!). Inclou un magnífic solo de tenor a càrrec de Tim, seguit d'una secció en forma de fuga, i conclou amb una nota positiva, amb el David portant la melodia en un recorregut de joropo.

I també ens parla de:
«Bird Song» va néixer a partir d'un encàrrec de Musical Offerings, un conjunt de música de cambra amb seu a San Antonio, Texas. En estar tan a prop de la frontera amb Mèxic i del Golf de Mèxic, vaig pensar a escriure la cançó d'un ocell imaginari que vivia a banda i banda de la frontera, perquè no sabia res de fronteres. En aquesta nova versió per a La Inestable, Sara s'encarrega del personatge de l'ocell, i vaja si canta.

«La Carta». Veig rastres de les cançons infantils de Chick Corea en aquest obstinat de piano. Té tot el sentit després d'haver treballat tan intensament en l'orquestració de moltes de les seves obres per al nostre àlbum Ritmo, gravat amb l'ADDA Symphony i Josep Vicent fa tot just uns anys. Aquí, novament, no hi ha lletra, així que ignoro de què tracta la carta… pots escriure la teva pròpia per acompanyar-la.

I l’Emilio ens explica això d’aquest projecte:
"Handmade és un homenatge a l'ofici, una apologia del tangible. Ens allunyem cada vegada més de l'acte de prendre un llapis per escriure música, un pinzell per pintar, un llibre per llegir. Els éssers humans... què ha passat amb les abraçades? Depenem cada vegada més de màquines poc fiables per simplificar la nostra vida. Senzilla? Celebro la vida dels artistes —els meus pares— que passen hores interminables en la recerca del seu propi so tocant, bufant, colpejant.

És la vida del sabater i de l'agricultor, del ballarí que crea il·lusions amb les mans, de la meva companya Pau, que transforma textures en plaer a través dels teixits; d'una llevadora i d'un remer. Mentre la Intel·ligència Artificial ens torna cada cop més naturalment maldestres, jo trio seguir apostant pel que fa a mà, per l'art creat per éssers humans que suen, pensen, fallen, troben i són capaços d'establir connexions significatives que van més enllà de les paraules i els sons, enllaçant ànimes a través d'un fil invisible. Som el que fem i el que creem”.

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
Nova Jazz Cava: Terrassa
Jazz Club Sant Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ben aviat, el 24 d’abril amb el Samuel Marthe Organ Trio amb l’Abel Boquera i Caspar St. Charles, entrades a taquilla i a Entrapolis. Us hi esperem.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Programa 676 - FSNT: Alessandro Iachini, Giuseppe Cucchiara i Álvaro Torres Trio, dimecres 8 d'abril de 2026.

0 comentaris

Enllaç a l'àudio del programa:


Aquest programa i qui us parla, diu això: «Dirigents mundials, atureu totes les guerres d’una vegada».

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.

I ja tocava fer un programa dedicat a la nostra estimada editorial Fresh Sound Records i la seva vessant més contemporània, FSNT, i per això escoltareu projectes seus de joves cracs i tot el seu Jazz Contemporani que fan com són l’Alessandro Iachini, «Here and Now», Giuseppe Cucchiara, «First Book Done» i l’Álvaro Torres Trio «Mairena». Tots els discos tenen com a Productor executiu a Jordi Pujol i els enregistraments sonors són © Ⓟ 2025 de Fresh Sound Records per a Blue Moon Producciòns Discogràfiques, S.L.


I començarem el programa d’avui amb el disc debut a Fresh Sound i esotèric, el del guitarrista Iachini amb set composicions originals i un estàndard de jazz. Alessandro Iachini, «Here and Now» publicat el 2025. Enregistrat a Extrabeat Studio, Roma, Itàlia, el 29 de març de 2024. Enginyer de so: Clive Simpson. Mesclat per Domenico Sanna i Alessandro Iachini. Masteritzat per Pieter deWagter. Amb Alessandro Iachini (guitarra), Logan Richardson (saxo alt), Domenico Sanna (piano, Fender Rhodes, Korg Synth), Giulio Scarpato (contrabaix), Luca Gallo (bateria). Fotografia: Francesco Principini (estudi), Antonio Cavalieri (retrat). Produït per Alessandro Iachini.

I aquest sorprenent disc de 8 temes, comença amb una «Intro» curteta on ja escoltem les esotèriques sonoritats situant-nos en un entorn especial on el Jazz-Fusió ens enlluernarà de totes, totes. I sí que hi ha temes delicats a tempo de balada com és el tema homònim «Ballad» amb melodia feta pel saxo alt Logan Richardson tot i haver-hi canvis diversos. I sí que fan una revisió del preciós tema de Strayhorn & Ellington «Isfahan», tristament recordat aquests dies de guerra a l’Iran. I ves que el darrer tema es diu «War», qui ens ho havia de dir, disc premonitori del que ara està passant. Tema aquest amb un tarannà un pèl més vital i amb moments de molta calma i moments més vitals.

Doncs ja els començarem escoltant en el tema de Billy i Duke..

1.5.- Isfahan (Billy Strayhorn & Duke Ellington) 7:30.

I sí que l’Alessandro ens ha fet una meravella de versió d’aquest preciós tema de Billy Strayhorn amb col·laboració d’Ellington, sí.

"Isfahan" és un tema de jazz acreditat a Billy Strayhorn i Duke Ellington i publicat a l'àlbum d'Ellington de 1967, The Far East Suite; Isfahan és una ciutat de l'Iran actualment tristament famosa. Hi participa el solista d'Ellington Johnny Hodges, al saxo alt. Originalment es deia "Elf" quan Strayhorn la va compondre, mesos abans de la gira mundial de l'orquestra d’Ellington de 1963, durant la qual van viatjar a l'Iran.

I què maca la melodia que es va inventar Strayhorn i posteriors arranjaments que devia fer el seu «jefe» Ellington. La guitarra esotèrica del líder Iachini ens ha acaronat amb la primera part de la melodia, mentre Logan ha fet la darrera. Ell, en aquest tema, fa de Johnny Hodges amb el seu saxo alt, tot i fer-ho amb una improvisació més moderna, càlida sí, però amb uns aires molt diferents de com la va fer Hodges. I què interessant la que ha fet el líder amb la seva guitarra, amb aquest so tan bonic i delicat, tot i passar per sedassos electrònics diversos. També hem gaudit molt amb el solo a contrabaix de Giulio, ell sonant quasi com ho fa Masa, pel llenguatge i pulsació. I sí que el bateria Luca ha fet una magnífica feina amb un acompanyament quasi que improvisant, tema fet a quartet, car al pianista poc l’hem escoltat. I quin final més estratosfèric i ideal tema per començar-los a escoltar.

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Sedajaz Records:
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

Hi ha també més temes amb un tarannà delicat com és «Tapeworm» a ritme de vals amb un solo inversemblant de Logan al saxo alt, i esclar que el del líder amb la seva estratosfèrica guitarra, Alessandro Iachini. També «Summer Hit» té un tarannà similar, aquest amb un marcatge subtil del bateria Luca Gallo i duet melòdic de notes soltes de saxo i guitarra. 


Però ja els escoltarem en un tema un pèl més vital i anomenat..

2.3.- Nu Story (Alessandro Iachini) 8:45.

I ves quin final més potent, res a veure amb com l’han començat, que ha estat molt delicadament amb un crescendo inquietant, acords i inici rítmic amb la permanent feina de Luca a la bateria. També el baixista Scarpato s’hi ha posat amb el motiu principal, i també el líder fent-lo a duet amb ell. Intro feta per la guitarra del líder i melodia feta també a duet de saxo alt i guitarra, i posteriors inversemblants improvisacions. De nou la feina de la base rítmica ha estat remarcable, baix i bateria i acords subtils del piano de Sanna. I quina estratosfèrica improvisació que ens ha fet l’Alessandro i so increïble de la seva guitarra. I quins subtils moments al seu final, amb el baixista i bateria. I de nou Logan al saxo alt ha estat súper modern, súper contemporani, amb un so força clar, un tan brillant. El que més sobta és la seva compenetració de missatges expressats amb el líder i guitarrista. Gran tema de l’Alessandro Iachini i brutal final.

Des d'un punt de vista tècnic i estilístic, aquest disc representa una fusió innovadora d'harmonies de jazz modern i sons extrets del món de la música electrònica i progressiva. És el resultat d'una recerca sonora contínua, un viatge destinat a explorar nous territoris, on les estructures de jazz contemporani s'entrellacen amb textures electròniques inesperades. Basant-se en aquesta base, Alessandro Iachini ha desenvolupat un paisatge sonor dinàmic, caracteritzat per un equilibri entre el rigor formal i una vibrant llibertat d'improvisació. La força d'aquest projecte rau en la interacció del grup, que, gràcies a l'extraordinària afinitat entre els seus membres, ha creat una experiència musical en constant evolució.

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ja els acabarem d’escoltar en el potent tema anomenat...

3.4. Gin Tonic (Alessandro Iachini) 5:24.

I sí que aquest darrer tema ha acabat també subtilment, sí, tot i haver començat amb el motiu principal a càrrec del baixista, sempre ben recolzat per la bateria de Luca Gallo. Esclar que en aquest tema hem escoltat les bones maneres del teclista Domenico Sanna ara amb el Fender Rhodes. I ves que després de la presentació del tema, el líder ens ha deixat bocabadats per la modernitat i Fusió emprada en la seva improvisació i sonoritats de la seva guitarra, a tot Wah-Wah. La Fusió és l’essència d’aquest projecte, això ja ho hem comprovat en els temes anteriors, sí, però en aquest tema encara s’ha lluït més. I quines maneres de Sanna amb el Fender Rhodes que tot i fer-ho amb una certa discreció, ha estat igualment sublim. I esclar que Logan ens impressiona en cadascuna de les seves intervencions, i en aquest tema també ens ho ha tornat a mostrar. Grandíssim músic, grandíssims músics tots ells, en tots els temes, i en aquest el darrer i ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois Logan Richardson (saxo alt), Domenico Sanna (piano, Fender Rhodes, Korg Synth), Giulio Scarpato (contrabaix), Luca Gallo (bateria).

La filosofia de "Here and Now" està arrelada en la màgia que la música crea quan es comparteix i es toca juntament amb els altres. En aquest context, la capacitat d'escoltar i respectar les visions estètiques, musicals i personals dels altres, superant qualsevol forma de jerarquia, ha estat clau per generar el so i la interacció que es va desenvolupar entre els músics durant la gravació. «La música és compartir i unitat: si la respectem pel que realment és, té el poder d'enriquir l'individu, oferint oportunitats de creixement tant humà com tècnic.»
–Alessandro Iachini. ---


I seguirem amb el disc del baixista Giuseppe Cucchione, «First Book Done». Publicat el 2025. Enregistrat al Bunker Studios, Brooklyn, Nova York, febrer de 2024. Mesclat i masteritzat per Jeremy Loucas al Sear Sound Studios, Nova York. Amb Giuseppe Cucchiara (contrabaix), Ben Solomon (saxo tenor), Chris McCarthy (piano), Simon Moullier (vibràfon), Adam Arruda (bateria). Totes les composicions són de Giuseppe Cucchiara, excepte on s'indiqui. Arranjaments de Giuseppe Cucchiara. Disseny gràfic de Kassandra Charalampi. Fotos de Jimmy Katz. Notes del disc de Michele Caniato. Produït per Giuseppe Cucchiara. 

I també hi tenim 8 temes en aquest disc, ara bé, aquí les músiques són més «convencionals» i ho poso entre cometes, esclar. Sí que hi ha temes delicats tot i no haver-n’hi cap en termes de la típica balada. N’hi ha de bonics amb un tempo un pèl més viu que les balades com és «Nem un talvez». I n’hi ha un altre, a tot delicat Swing, i del mateix tarannà de tempo i molt bonica melodia feta pel saxo tenor de Solomon i anomenat «Song for Benjamin».

Doncs proposo que els comencem escoltant aquest magnífic tema..

4.2.- Song for Benjamin (Giuseppe Cucchiara) 6:23.

I sí que escoltarem aquestes precioses músiques, totes elles encabides en una més ortodòxia jazzera, al menys si la comparem amb la manca d’ortodòxia del projecte anterior. Hem escoltat com el magnífic Swing gràcies al Walking del líder i baixista Cucchiara ens ha embolcallat de totes, totes. També les improvisacions segueixen el tarannà més proper a la «Tradició», com ha estat el casa de la que ha fet l’amic Ben Solomon al saxo tenor, el qual s’ha passejat per l’harmonia del tema, i aparentment, sense allunyar-se’n gaire. La seva tècnica i bon gust és de totes i tots prou conegudes. I ves per on que en aquest CD hi ha un dels més grans vibrafonistes actuals, en Simon Moullier, ell, un súper crack també molt reconegut, i per això ens ha clavat la seva inversemblant improvisació. També el pianista Chris McCarthy ha fet la seva, molt reeixida, també. Tot i recuperant la melodia, encara hem pogut escoltar com de delicadament l’han acabat, amb el bateria Adam Arruda fent uns quants compassos improvisant subtilment, ideal tema per començar-los a escoltar.

First Book Done fa referència a la melodia final d'un llibre de melodies en què Giuseppe ha estat treballant. No és el seu primer llibre de melodies, de cap manera, ja que ha estat perfeccionant les seves habilitats d'escriptura des dels seus dies d'estudiant i modelant-les a través del foc refinador de centenars de concerts a Nova York i internacionals. Aquest CD és una magnífica gravació d'estudi de l'obra d'un líder emergent i un grup excepcional que ha estat treballant junts durant uns quants anys. No cal llançar referències elevades als llinatges d'aquests músics: tots tenen veus individuals poderoses que es basen en el millor de la tradició del jazz. Una ràpida lectura d'Outer net proporcionarà una visió del seu treball i de la companyia que mantenen.

I més temes amb delicat Swing n’hi ha, sí, com és el «Linear Thought» amb una Intro de piano i ja amb la melodia, tema iniciat a trio base i a tempo mèdium. I així és també el tema «7/4 Thing» amb melodia iniciada a càrrec del saxo alt de Logan i ja ell mateix improvisant la mar de bé. També «Context» té aquest tarannà mèdium i també iniciat pel saxo alt de Logan i ja la primera improvisació de l’increïble Simon Moullier. I un pèl més vital de tempo és « In Full Disclosure» a duet melòdic de piano i saxo alt i ja les impros amb el vibràfon de Moullier i ritme així com una mica trencat.

Doncs ja els seguirem escoltant en aquest tema...

5.6.- In Full Disclosure (Giuseppe Cucchiara) 5:28.

I sí que en aquest tema és molt important l’aspecte rítmic, tal i com hem pogut escoltar en la «Intro» que han fet els tres de la base rítmica. I ja la melodia, entremaliada i gens trillada, a càrrec de Ben Solomon al saxo tenor. I qui primer s’ha posat a improvisar ha estat Simon Moullier al vibràfon, fent-ho com ell sap fer, amb una velocitat d’execució i fraseig inversemblant, anant amunt i avall de les làmines del seu instrument, que és tan brillant. També el pianista McCarthy s’ha lluït per la història explicada, fent-ho de manera molt elegant i subtil, amb un pianíssim preciós i pulsió delicada. Un solo llarg on s’ha pogut esplaiar la mar de bé i desenvolupar la seva interpretació de l’harmonia del tema. I ves que els de la base rítmica, baixista i líder, Giuseppe i l’Adam a la bateria, ho han clavat durant tot el tema. I sí que recuperen el motiu i melodia principal a càrrec de Ben, que no ha improvisat, amb aquell aspecte rítmic quasi ternari comentat. Gran tema de Cucchiara.

La música es presenta com a impulsiva, elegant i impecablement interpretada. Des de la melodia principal fins a la cançó final «The River», la interacció és efervescent i ajustada. Els solos, duets i improvisacions de grup inspirats es mantenen essencials al servei d'un projecte ben equilibrat, donant espai a cada veu i a l'escriptura.

Les set melodies originals i una versió ofereixen molts girs elegants en la seva estructura, melodia i harmonia per mantenir les orelles alerta [...] Aquesta és una gravació per mantenir-se en alerta. Si teniu l'oportunitat, feu-vos un favor i escolteu també el grup en directe. Aneu a Ornithology Jazz Club, Smalls, The Jazz Gallery o altres locals. Prepareu-vos per a sorpreses, material nou i l'emocionant estirament que aquest grup és conegut per perseguir en situacions en directe. Amb una gravació tan assertiva (la segona, després de «Music for Your Soul»), només puc esperar que no hàgim d'esperar massa perquè aquest grup ens delecti amb una altra recompensa musical a «Second Book: Done!!».
—Michele Caniato (Extret de les notes interiors del llibret del CD).

I dels dos temes restants, ambdós vitals, se’m fa difícil la selecció, car ambdós tenen una molt bona trempera i magnífica estructura. Hi ha «The River» que és el darrer track del disc, iniciat pel saxo tenor i piano a mode d’Intro, per ja fer la melodia més o menys compartida; tema amb aparença de ritme així com trencat amb un Solomon impressionant en el seu inicial solo. Ara bé, el tema més potent és el que titula el CD i primer track, «First Book Done!» amb el tenor de Ben a tot drap, ja d’entrada i Swing brutal pel Walking del baixista.

O sigui que ja els acabarem d’escoltar en aquest potent tema...

6.1.- First Book Done (Giuseppe Cucchiara) 5:54.

I què brutal aquest primer track del disc. Quin Swing més impressionant pel més que «Walking» del líder i baixista Giuseppe Cucchiara. Quin tempo més viu i impressionant. I ves que el tema l’ha començat Ben al saxo tenor amb una «Intro» i melodia interconnectades, i ja la primera i inversemblant improvisació de Chris al piano, qui de nou ha brillat amb total solvència per com l’ha fet. Tècnica a dojo, missatge, llenguatge, fraseig i pulsió rítmica, seguint l’ona del baixista que no ha parat amb la seva al contrabaix. I sí que Ben Solomon l’ha seguit amb la seva magnífica improvisació, ell que n’és un crack amb el saxo tenor. El so no és que sigui molt potent, i més aviat sembla que hi passi de passada, però no, res de res. Sembla haver begut de Joe Henderson entre molts altres, esclar. I de nou Simon Moullier ha volat amb les seves masses, amunt i avall colpejant les làmines del seu vibràfon. I esclar que ell, sempre, sempre, amb una creativitat que sembla no tenir límits, alhora que recreant les noves melodies seguint l’harmonia del tema, tot i sembla que sovint en marxi visitant les superestructures, coses que solen fer totes i tots els músics que improvisen. I ja amb el curtet tema han arribat al final d’aquest magnífic «Firts Book Done», ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois Ben Solomon (saxo tenor), Chris McCarthy (piano), Simon Moullier (vibràfon), Adam Arruda (bateria).


I ja acabarem el programa d’avui dedicat a Fresh Sound New Talent amb el disc de l’amic i pianista Álvaro Torres, «Mairena». Temes #1,2 i 5 enregistrats en directe al Café Berlin el 7 d’agost de 2025, i la resta de temes enregistrats a Assejazz, Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, Sevilla el 12 d’agost del mateix any. Mesclat i masteritzat per Sergi Felipe. Produït per Álvaro Torres. Totes les composicions d'Álvaro Torres excepte "Everything I love" de Cole Porter.

Aquest trio amb Massa Kamaguchi, Kresten Osgood i servidor va començar a rodar el 2023 i, a l'estiu del 2025, va fer una gira de nou concerts per Espanya. El meu agraïment a Jordi Pujol pel seu suport durant tots aquests anys, i a les sales i festivals que creuen a la nostra música.

I ves que dels dos concerts fets i enregistrats, van escollir aquests sis temes, tres de cada concert, havent-hi de cada concert temes delicats i temes vitals. Un dels més delicats és «Lisbon Mood» i d’una sensibilitat extrema per part de tots tres. I també enregistrat al Café Berlin a Madrid hi ha «Mairena», aquest però tema amb caràcter de Jazz Contemporani per les a-melodies i a-ritmes encabits. I ja a Assejaz, Sevilla van tocar «Calabosito» delicat però un pèl més viu que el tema dedicat a Lisboa, tema que esdevindrà més potent pels canvis immiscits.


I ves que d’aquests tres, proposo que escoltem aquest «Calabosito», inspirat en Camarón de la Isla....

7.3.- Calabosito (Álvaro Torres) 7:35.

I de quina impressionant manera han acabat aquest preciós tema, amb un cop fort a la bateria de Kresten. Però esclar que ha començat delicadament amb el piano de l’Álvaro. I pel que queda de programa farem un salt estilístic, endinsant-nos en conceptes de Jazz d’Avantguarda, tot i ser els inicis i aquest tema força melòdic i amb aires flamencs per la influència de Camarón. Els aspectes melòdics no amaguen els aspectes de la modernitat intrínseca del projecte, coses que he escoltat per com Álvaro ha desenvolupat la seva improvisació, i també per com l’han acompanyat Masa al contrabaix i Kresten a la bateria. Álvaro ha estat sublim treballant de manera melòdica alhora que amb modernitat de llenguatge, i amb un aspecte rítmic també força interessant. Un tema on pràcticament ell sol l’ha estat desenvolupant, gràcies esclar als dos companys de la base rítmica, súper compenetrats, amb un Masa consistent i un Kresten potent i contundent, i ja arribant al final d’aquest magnífic tema enregistrat en directe com tots els d’aquest disc, ideal per començar-los a escoltar.


El tema que dóna nom al disc, «Mairena», fa referència a Juan de Mairena, personatge apòcrif creat pel poeta espanyol Antonio Machado. A través d'aquest àlter ego, Machado reflexiona sobre política, filosofia i, sobretot, sobre la complexitat d'assumir la cultura i el folklore espanyol amb totes les contradiccions, des d'una mirada crítica i amb grans dosis d'humor. Gairebé un segle després, la seva visió em segueix resultant especialment lúcida i ressona amb els meus propis dilemes com a artista que intenta reconnectar-se amb el folklore a la seva manera. Altres temes del disc són «Lisbon Mood», dedicat a Aaron Parks; i «Llum Verda», «The Good Life» i «Everything I Love», que reflecteixen la nostra passió per la improvisació.

Molts artistes que venim a Nova York ens enfrontem a certs dilemes relacionats amb el nostre propi folklore: la relació amb les nostres arrels i amb les diferents músiques que hem anat absorbint al llarg dels anys. Per mi és evident que la identitat es pot transformar amb el temps. En el meu cas, sento una atracció per les músiques flamenques i altres folklores d'una manera diferent de la que sento per la música clàssica europea —la meva arrel—, i també diferent del meu amor pel jazz i la música improvisada, que han estat la meva passió més gran des de l'adolescència. Entre aquests tres mons vaig trobant cada cop millor el meu lloc, intentant ser honest i barrejant sense por camins on no sempre hi ha referents clars.


I ja un pèl més vital és un altre dels temes fets a l’Assejaz de Sevilla tema amb aires de Jazz Contemporani i de Cole Porter amb un arranjament que ens el fa quasi irreconeixible i anomenat...

8.4.- Everything I love (Cole Porter) 9:16.

I "Ev'rything I Love" és una cançó romàntica clàssica composta per Cole Porter per al musical de 1941 Let's Face It!. Coneguda per la seva melodia sofisticada i la seva lletra sincera, la cançó compara tot allò que el cantant estima —com una "badia amb vent" o un "dia de primavera"— amb la persona estimada, concloent que la persona, és molt millor que totes aquestes coses que ell s’estima.

I sí que la melodia d’aquest tema romàntic és d’allò més maco, sí. Ara bé, la melodia feta per l’Álvaro depassa de llarg el concepte romàntic clàssicament entès. Ell ha creat melodies envoltades d’avantguardisme, car aquesta és la seva ona de fa una colla d’anys. De fet, té una gran facilitat de crear seguint aquestes premisses, i així ens ho ha mostrat de nou, crec que més que en el tema «Mairena». I ves que Masa amb el seu contrabaix és un altre artífex d’aquesta musicalitat innovadora. L’hem vist en directe moltes vegades, i sempre ens ha deixat aquesta sensació d’avantguarda, de portar la directa posada pel que fa a creativitat al contrabaix, ell sempre abraçat a la seva «verra». I Álvaro encara ha fet un altre trosset improvisant de manera inversemblant tot i deixant pas al solo de Kresten a la bateria. Aquest músic del nord d’Europa s’ha lluït també per la seva capacitat innovadora i fent-ho sense massa escarafalls, amb gust rítmic i magnífica pulsió, alhora que redobles increïbles i copets a plats i xarles. I vés que l’Álvaro encara l’ha volgut acabar i de nou sense haver reconegut ni gens ni mica la melodia de Porter, si obviem els inicis, on sí una mica ens l’ha recordat.


Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
Sunset Jazz Club, Girona:
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.

El pianista i compositor Álvaro Torres és una veu emergent a l'escena del jazz creatiu de Nova York. La seva vida ha estat marcada per una trajectòria internacional que l'ha portat a residir a llocs tan diversos com Kathmandu, Barcelona, ​​Copenhaguen i Berlín, experiències que han exercit una profunda influència en la seva música. Des del seu primer àlbum el 2019, "Specious Present", Álvaro n’ha publicat tres més com a líder per a segells discogràfics com Sunnyside Records i Fresh Sound New Talent, incloent-hi col·laboracions destacades amb músics com Barry Altschul, Francisco Mela, Nasheet Waits, Tony Malaby, John Hébert. La seva música combina el post-bop i la improvisació, nodrint-se d'elements del folklore espanyol i la seva sòlida formació en música clàssica. Entre les seves influències hi ha Ornette Coleman, Paul Bley, Brahms i Albéniz.

Nascut a Madrid, Álvaro va començar a estudiar piano clàssic des de ben petit. El 2012, es va traslladar al Nepal per ensenyar al Kathmandu Jazz Conservatory, on va col·laborar amb músics hindustans. Posteriorment, va rebre beques per estudiar al Conservatori del Liceu de Barcelona i va participar a un programa d'intercanvi amb la University of North Texas. El 2018, va gravar "A Peaceful Place", un trio col·laboratiu amb Ines Kolleritsch i Santiago Sandoval, amb el qual va realitzar una gira per Colòmbia amb Antonio Arnedo.


I els dos temes que queden vitals, ja d’entrada comencen amb les respectives melodies, tot i haver-hi canvis diversos, encabits també en el Jazz Contemporani. O sigui que l’elecció és prou difícil per com d’interessants són tots dos. Al final he optat pel tema que van tocar al Café Berlin de Madrid i darrer tema del programa d’avui, i anomenat, en català......

9.1. Llum Verda (Álvaro Torres) 7:02.

I sí que aquest tema ha tingut una pulsió rítmica potent, tempo vital, sobretot més evident en els inicis per com la melodia ha fluït del piano. Tema amb un Break rítmic al bell mig amb Masa fent de nou una gran improvisació, i amb un final de solo amb Kresten a la bateria, solos brutals. I el que deia, gran trempera inicial melòdica de Torres al piano, coses que ell ha anat canviant, que la qüestió rítmica en el Jazz d’Avantguarda no és una «cosa» lineal. La creativitat dels músics també es basa en la modificació rítmica, alhora que en la creació i desenvolupament del tema i harmonies seguint l’ona contemporània del Jazz. I per això Álvaro ens ha tornat a «noquejar» per com de creatiu ha estat en la seva més que inversemblant improvisació, esclar que també gràcies als dos altres «mostrus» Masa i Kresten, parella fonamental acompanyants del jove líder Torres. I el que deia, gran solo de Masa al contrabaix, i de nou amb el tarannà moderníssim de la seva exposició solista; i què bé el suport de Kresten amb la seva bateria picant cantos de caixa, plats, xarles, brutal, brutals tots dos. I de nou una intervenció solista del líder al piano tot i obrint-li la porta al solo del bateria Osgood. I amb quina delicadesa i contundència que l’ha fet, barrejant els moments subtils amb els més potents, i creant un solo força atípic per com l’ha fet. I recuperant la melodia principal l’han acabat, el van acabar aquell dia a AsseJazz. Gran tema per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats nois Álvaro Torres, Masa Kamaguchi i Kresten Osgood.





El 2019 va començar un Màster en Jazz Europeu al Rhythmic Music Conservatory, que el va portar a Copenhaguen i Berlín. Durant aquest temps, va col·laborar amb figures del panorama europeu, destacant el seu quartet "Cadencia" amb Philipp Gropper, encàrrec de L'Auditori a Barcelona, ​​així com el seu trio amb Kresten Osgood i Joel Illerhag. Ja el 2020, va rebre una beca completa per estudiar a la Manhattan School of Music, cursant un Màster a Jazz Studies amb Aaron Parks. Va ser a Nova York on va formar un trio amb el llegendari Barry Altschul i John Hébert, presentant-se a les principals sales de la ciutat com The Jazz Gallery i Mezzrow, i gravant el disc "Iris" (Sunnyside 2024). Paral·lelament, va iniciar un nou projecte amb Tony Malaby, Massa Kamaguchi i Kresten Osgood registrat a "Álvaro Torres Quartet - Live in Barcelona" (Fresh Sound 2024).

Actualment, Álvaro exerceix com a professor al Brooklyn Conservatory of Music i compagina la seva activitat docent amb concerts als Estats Units i Europa.

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
Nova Jazz Cava: Terrassa
Jazz Club Sant Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres fins el 24 d’abril en plena setmana de Sant Jordi on tindrem a Samuel Marthe Organ Trio. Entrades a Entrapolis.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Subscribe to: Comentaris (Atom)
 

blogger templates |