Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

I avui us proposo un programa del tot diferent del de la setmana passada, farcit de Swing, de Hard Bop, i demés perles del Jazz. Avui escoltarem quatre projectes, alguns més delicats que d’altres on el Jazz el notarem en les improvisacions i potser en alguns temes dels quatre projectes que escoltarem. El programa es titula "Some different kinds of sweetness", "Alguns tipus de dolçor diferents". Primer escoltarem a Claes Magnet i el seu piano solo i projecte "Solitude". Després, els Blazin' Quartet amb "Sleeping Beauty", editat per Le Coolabel / Moonjune Records. I seguirem amb dos projectes del Florian Arbenz, el primer amb el Greg Osby anomenat "Reflectioncs of the Eternal Line" i el darrer i més actual Arbenz / Mehari / Veras, "Conversation #1: Condensed". I tindrem a la Carme de la Fuente i el seu micro conte. 

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.

 


Doncs començarem amb el disc a piano solo de Claes Magnet “Solitude”, disc parit durant els primers mesos de pandèmia i que va enregistrar ell mateix a casa seva. Producció d’en Claes Magnet on ell ha mostrat tots els seus sentiments i estat d’ànim per tot aquest caos. Un projecte amb 10 temes, amb diversitat de ritmes i tempos suaus, amb alguns a tempo molt lent, i d’altres amb una pulsació, ritme i tempo, certament evident. Escoltem-lo amb la bonica cançó anomenada... 

1.3.- Temps passat (Claes Magnet) 3m17s 

I ben aviat us llegiré jo el text que em va enviar, després de demanar-li-ho, per saber les seves impressions i emocions, i el perquè de tot plegat. Una cançó “Temps passat” on ens acarona amb la seva pulsació, amb la seva melangiosa, un tant trista melodia, car, no podia ser pas de cap més manera. Recordo haver vist el projecte a trio del seu darrer disc, que també va sonar en aquest programa. Va presentar-lo al Sinestesia de Sants, on jo hi anava molt sovint. I allà que ell hi va anar acompanyat de bona part de la seva família, i crec que també hi va anar el seu pare. I per això us ho explico. I ens diu ell.... 

Aquest disc és molt especial per mi. Sense dubte és el treball més personal que he fet mai. Ara fa un any, a l'abril de l'any passat, molt al principi de la pandèmia quan feia tot just deu dies que havien tancat les escoles i començàvem el confinament, el meu padrastre (o podria dir el meu pare) el van ingressar a l'hospital infectat per aquest maleït virus, i ja no va sortir mai més.  Amb aquesta experiència personal i familiar tan tràgica, vaig pensar que el meu millor remei era plasmar les meves emocions en la música. Penso que és la millor teràpia per un músic. 

Un relat colpidor, i aquest disc serà això però també hi haurà espai per a l’esperança. 

I una bona notícia és que el Jamboree ens tornarà a oferir el seu Mas i Mas Festival, i això serà l’agost. Restem a l’espera que l’obrin abans i que hi comencin a fer concerts. Quines ganes que en tenim de tornar-nos a trobar amb els nostres amics, personal divers que procura per a totes i tots nosaltres, i de trobar-nos al Joan Mas.

 


Seguim ara amb el projecte subtil també el dels Blazin’ Quartet & Magic Malik anomenat “Sleeping Beauty”, editat per Lacoolabel i Monjune Records. Un projecte personal del baterista Srdjan Ivanovic tot i haver-hi dos temes d’Ennio Morricone i un compost a mitges amb un dels companys. I aquí hi tenim a Srdjan Ivanovic, bateria, teclat i composicions; Andreas Polyzogopoulos, trompeta; Federico Casagrande, guitarra; Mihail Ivanov, contrabaix i la col·laboració de Magic Malik, flauta. 

Escoltem-los en la versió que ells en fan del tema de Morricone anomenat... 

2.3.- The Man With The Harmonica (E. Morricone) 7m04s 

I totes i tots recordareu segur que aquesta era una part de la banda sonora que va fer Morricone, la de la pel·lícula del 1968, “Once upon a time in the West”. I ell mateix, Srdjan Ivanovic ens diu que: En els darrers anys, he escoltat tant a Ennio Morricone que vaig haver de donar-me compte d'alguna cosa al respecte. Sóc un gran fanàtic de la melodia i Ennio Morricone va ser un rei de la melodia! The Man With the Harmonica és una de les seves melodies més famoses i crec que hem aconseguit mantenir-nos fidels a ella, sense canviar massa l'essència mateixa, i al mateix temps convertir-la en una cosa gairebé irreconeixible. L'ambient ja no és el del duel entre Charles Bronson i Henry Fonda a "Onze Upon a Time in the West", sinó que tendeix cap a una idea més pacífica, cap a una suavitat mediterrània. 

I sí, ha estat així, la dolçor mediterrània ens l’han ofert primer amb la melodia a càrrec de la trompeta del grec Andreas Polyzogopoulos després de la “intro” que ens ha fet ell mateix a l’inici, i després el gran solo de la guitarra de Federico Casagrande. I amb aquest tema tan maco hem encetat les seves músiques, les d’aquest quartet, en aquest tema sense la flauta de Magic Malik. Casagrande ha brillat per com ha executat la seva tasca solista, en una vena melòdica molt adequada al tema i context. 

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es  allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

 


I seguim amb els projectes delicats, i tot i haver músiques més avantguardistes n’hi ha també de delicades les que fan Florian Arbenz & Greg Osby, i el seu disc anomenat “Reflections of the Eternal Line” realitzat el setembre de 2020. Aquest és un projecte produït de manera executiva per Florian Arbenz per a Hammer Recordings and Inner Circle. Hannes Kumke, ho va enregistrar l’1 de desembre de 2019, i després, mesclar i masteritzar. I aquí hi tenim a Florian Arbenz, bateria, percussions, efectes diversos i Greg Osby, saxo alto i soprano. I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç al seu bandcamp:

https://florianarbenz.bandcamp.com/album/reflections-of-the-eternal-line 

Doncs proposo que els escoltem amb la delícia anomenada... 

3.6.- The Passage of Light (Florian & Greg) 6m43s 

I aquest duet de percussions diverses i saxo, del primer suís i segon, americà, ens ha acaronat també amb les seves músiques. Primer amb Florian a la marimba i diverses càlides percusions, i després amb el també delicat saxo soprano de Greg Osby, aquest amb uns aires quasi clàssics, a moments, en aquest, el passatge de la llum. Quina dolçor musical ens han regalat aquests dos amics i grans músics. La seva mestria ha estat palesa en cada nota del saxofonista, en cada pulsació rítmica del percussionista amb la marimba. Què bonic tot plegat. 

I ens diuen que...continuant amb una relació professional que ha durat 22 anys, el baterista i percussionista suís Florian Arbenz i el llegendari saxofonista nord-americà Greg Osby uneixen forces per presentar el seu àlbum debut en duo, Reflections of the Eternal Line. El projecte es va inspirar en una sèrie de pintures del reconegut artista Stephan Spicher, i el seu taller va ser el lloc de les sessions d'enregistrament. A primera vista, un duo de saxo i bateria pot semblar escàs. Però els dos músics aporten una àmplia gamma d'idees i tècniques d'improvisació, sense esmentar una experiència combinada de més de 60 anys, per crear una àmplia i variada paleta de sons. 

Seguim però dir-vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.


 

I considerant les músiques de l’altre projecte de Florian / Mehari / Veras, recuperaré el disc de l’amic Claes, delicat sí, però també amb una determinada pulsió rítmica i Groove contingut. Proposo que escoltem doncs el tema.. 

4.5.- Vals de mitjanit (Claes Magnet) 4m26s 

Doncs Claes ens ha tornat a acaronar amb la seva composició melangiosa, trista, sempre amb el record del pare al cap, al cor. Amb aquest vals de mitjanit, primer delicat i després, encarant el final, amb un crescendo imponent que ens hi ha portat. La melodia és molt bonica, la cadència harmònica també, aquells acords que van pujant de mica en mica, per després tornar-lo a escoltar fent-la. La mà esquerra, sempre amb els acords del vals, i la dreta cercant melodies durant la seva improvisació, cercant-les i trobant-les, precioses totes elles. 

I em va acabar escrivint això....Vaig començar escrivint "Dol" (que és la última peça del disc), i després vaig escriure dues peces més. Al principi no tenia intenció de convertir-ho en un disc, però passat uns mesos vaig veure que tenia força material i molt de temps per davant (mentre estiguéssim confinats). Cap a la tardor, amb bastants peces acabades vaig començar a pensar en el disseny gràfic del disc, i finalment ha sortit a la llum fa uns mesos. Serà sempre un disc per no oblidar un any especialment trist per mi, i per molta altra gent. 

I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg.

 


I després d’una delicadesa, una altra, i aquesta és la del Blazin’ Quartet & Magic Malik anomenat “Sleeping Beauty”. I aquí hi tenim a Srdjan Ivanovic, bateria, teclat i composicions; Andreas Polyzogopoulos, trompeta; Federico Casagrande, guitarra; Mihail Ivanov, contrabaix i Magic Malik, flauta. Escoltem-los en el tema també de Morricone, anomenat.... 

5.8.- A l’aube de cinquieme jour (Ennio Morricone) 4m38s 

I ves per on que això sembla també una mena de vals. I Morricone va fer la banda sonora de la pel·lícula italo-iugoslava anomenada “Dio è con noi”, del 1969, un pamflet antimilitarista amb Franco Nero i Richard Johnson basat en una història real. I ja ens ha dit abans Ivanovic, que la idea ha estat seguir la melodia original de Morricone, però afegint-li les seves sonoritats, amb la trompeta, guitarra, bateria i contrabaix, cosa que aconsegueixen abastament. I després de la melodia amb la trompeta, de nou hem tornat a gaudir amb la càlida sonoritat de la guitarra de Casagrande, el qual ens ha fet una intervenció solista remarcable i preciosa. Contrabaix i bateria l’han recolzat rítmicament i amb les notes guia dels més baixos. Andreas ha recuperat la melodia en lo que seria el pont del tema, allò que en diem la B, ja ho recordeu, car de tant en tant incideixo en aquests conceptes que ens fan entendre millor els temes, de jazz o no, com aquest, que no ho és. 

I el líder i baterista ens diu que: Blazin' Quartet, que vaig crear fa més d'una dècada, també s'ha transformat amb el temps i els àlbums són de diverses maneres i estils. Després de mudar-me a París, volia re-inventar el grup, trobar músics que aportessin alguna cosa nova sense deixar de ser fidel a l'esperit innovador i aventurer de la música que havíem creat abans. Els músics van ser elegits per encaixar amb aquesta música i les idees que tenia, però la música també es va compondre per encaixar amb aquests grans músics. Volia ressaltar aquestes belles personalitats, aquests mestres dels seus instruments, com a part de la meva pròpia visió musical. 

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es


 

I recuperant de nou el projecte de Florian & Osby, ““Reflections of the Eternal Line” recordem que ells són i toquen, Florian Arbenz, bateria, percussions, efectes diversos i Greg Osby, saxo alto i soprano. I els escoltarem amb el tema 

6.4.- Homenaje (Florian & Osby) 5m02s 

I de nou hi hem tornat amb aquest duet de mestres, percussions i saxos, Arbenz i Osby, ara amb el saxo alto. I ja fa una estoneta que estem escoltant diversitat musical, allunyada de la música del programa de la setmana passada, aquell a tot Hard Bop i West Coast Jazz. I sempre ho dic, que aquest és el tarannà d’aquest programa, alhora que deixar la porta oberta pels nous projectes encara que les seves músiques no tinguin el Swing habitual del Hard Bop. El Jazz, les improvisacions, la creativitat al més alt nivell l’estem escoltant avui amb els projectes que us presento, i encara en falta un. I de quina manera han quallat aquest altre tema aquests dos cracs, tema pràcticament improvisat, com ho són tots, i recordeu que partint de l’obra gràfica del pintor Stephan Spicher. I tot i ser-ne només dos, déu n’hi do de la trempera del tema, amb el Florian tocant la seva bateria de manera delicada, quasi que només amb les mans. 

I parlant d’aquest projecte... Osby, als saxos soprano i alto, mostra el seu flux d’inspiració aparentment interminable mentre Florian amplia el clàssic kit de bateria de jazz amb un enorme gong balinès, algunes kalimbes afinades i altres instruments de percussió dissenyats a mida, que afegeixen una sensació de línies de baix i fins i tot d’harmonia. El simbolisme de les obres d’art de Spicher –una fascinació amb dues línies que es creuen de tant en tant– tampoc no passa desapercebut als músics. "Cerquem una comunicació i interacció de les nostres línies, deixant la llibertat mútua, però també inspirant-nos clarament". 

I ara sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente....gràcies Carme per sempre fer-ho amb la mateixa delicadesa i relacionat amb les músiques del programa. 

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.


 

I ara escoltarem un parell de temes a piano sol amb en Claes Magnet, i ja per acabar amb el seu projecte....els anomenats 

7.6.- Metamorfosis (Claes Magnet) 4m39s

8.1.- Escondrijos de un palacio (Claes Magnet) 1m48s 

I una metamorfosis hi deu haver dins d’un a partir d’una pèrdua tan immensa. Com també podríem pensar que Claes ha pensat en la metamorfosis del ser del pare, en quelcom més que tornarà a la terra. I quina pulsió rítmica ha tingut el tema a partir de la “intro” molt delicada. I després d’aquesta insistència percusiva, ha recuperat les notes greus de la mà esquerra, com han estat les de l’inici del moment rítmic. En aquests moments és quan es deu estar realitzant aquesta transformació. I què ben enllaçat ha quedat el següent tema, el dels amagatalls d’un palau. Rítmic i percussiu, molt adequat per acabar amb les seves músiques. Un tema ple de vitalitat, curtet, on potser ell recorda els llocs on s’amagava de petit, en el seu petit palau. Té també uns aires clàssics, i ens podria sonar a música encabida en una filmació gràfica, com si els personatges es belluguessin tot i saltant amb la seva gràcia, car sempre hem de mirar endavant. 

I per descomptat que podeu anar als concerts que fem al Jazz Club La Vicentina, i serà el 22 de maig, dissabte on comptarem amb el Toni Saigi TRONIK quartet liderat pel Toni Saigi, ell al piano i composicions; Jaume Ferrer, saxo tenor; Marc Cuevas, contrabaix i Carlos Falanga, bateria. Ens presentarà el seu segon disc editat per FSNT i anomenat “Plisisiplis”. I com sempre amb l’entrada gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club La Vicentina que no, la Societat Cultural la Vicentina. 

I tornant-hi amb el Blazin’ Quartet & Magic Malik i projecte anomenat “Sleeping Beauty”. I recordem que hi tenim a Srdjan Ivanovic, bateria, teclat i composicions; Andreas Polyzogopoulos, trompeta; Federico Casagrande, guitarra; Mihail Ivanov, contrabaix i Magic Malik, flauta. Escoltem-los en el tema del baterista Ivanovic anomenat.... 

9.5.- Guchi (Srdjan Ivanovic) 6m46s 

I ell ens diu que.... El títol que va donar nom a l'àlbum, La bella dorment, “Sleeping Beauty”, va ser inspirat per la meva dona Catherine. No és una decisió típica començar un àlbum amb una balada i tenir una batalla de free jazz entre bateria i trompeta en lloc d'un solo, però crec que té sentit en aquest tema. Em vaig inspirar en la idea de la bella dorment, que només veu la ment desperta. Mai vaig entendre realment, per exemple, per què un diamant és molt més preciós que les belles pedres que es troben en qualsevol platja. La bellesa està a l'abast, allà on un estigui llest o decidit a veure-la, més enllà de qualsevol valor de mercat. 

I ara sí que hem escoltat la flauta dolça de Magic Malik, el qual ha començat el tema amb una “intro” llarga i delicada. I ben aviat hem notat l’aspecte rítmic, car Ivanovic ha aparegut dolçament amb la seva bateria. La trompeta del grec Andreas igualment ens ha acaronat, i més encara quan tots plegats han deixat la Introducció al tema i encetant la preciosa melodia que han fet a duet, trompeta i flauta, repetint-la algunes vegades fins després escoltar el pont i el seu canvi tonal. El guitarrista Casagrande s’ha esplaiat abastament, executant un magistral solo, que tot i curtet ha estat reeixit. Després s’hi ha afegit Malik a la flauta i Andreas a la trompeta, i tots tres compaginant uns magnífics moments, i sempre contrabaix i bateria donant-los tot el suport, ells dos, Ivanov i Ivanovic. Un preciós tema compost de nou pel líder del projecte el baterista Srdjan Ivanovic. 

Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com  i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable. 

I de nou amb el duo de Arbenz & Osby i projecte “Reflections of the Eternal Line” amb Florian Arbenz, bateria, percussions, efectes diversos i Greg Osby, saxo alto i soprano. I els escoltarem en el tema.... 

10.1.- Wooden Lines (Florian & Greg) 7m43s 

I de quina manera més brutal han acabat el tema...i de nou ens hem trobat amb les músiques d’aquest duet atípic de saxo i bateria, Greg Osby i Florian Arbenz. Aquest darrer és qui ha iniciat aquest tema, amb tota una demostració de control rítmic sobre la seva bateria, per després i amb aires orientals ben clars, els que hem escoltat amb la melodia a càrrec del músic americà i saxo alto de nou. I ja heu notat que hem fet una passa endavant per dos aspectes, el melòdic i el rítmic. També en l’aspecte de creativitat solista, car ara les línies creades sonen més avantguardistes, més modernes. Osby a l’alto  ens ha tornat a impressionar per com ha gestionat el tempo, les qüestions rítmiques de la seva improvisació, a vegades amb repeticions volgudes de frases bàsicament rítmiques. I sempre, Arbenz a la bateria impressionant per com ha fet l’acompanyament, amb redobles permanents i un bon control sobre el pedal del bombo. Ell mateix ha desenvolupat un magistral solo ja ben al final del tema, per després aparèixer de nou Osby amb aquella melodia oriental. Gran tema de nou, d’aquests dos mestres. 

I per acabar amb el projecte “Sleeping Beauty” del quartet Blazin’ Quartet & Magic Malik i recordant que hi tenim a Srdjan Ivanovic, bateria, teclat i composicions; Andreas Polyzogopoulos, trompeta; Federico Casagrande, guitarra; Mihail Ivanov, contrabaix i Magic Malik, flauta, els escoltarem en el tema també del baterista Ivanovic anomenat.... 

11.6.- Rue de Balcans (Srdjan Ivanovic) 5m41s 

I sí, quin gust, tornar a escoltar la flauta de Magic Malik, i ja d’entrada que l’hem escoltat. I també la trompeta fent el motiu principal de manera repetitiva, com també ha fet el guitarrista Casagrande. Després, i amb la melodia creixent nota a nota amb la flauta i trompeta, per arribar al que podria ser el pont del tema, amb un canvi evident. Trompeta, flauta i guitarra han deixat pas al solo d’aquest darrer, l’Andreas, afegint-s’hi també Malik a la flauta i fent-ne un de magnífic, aquest darrer, que per això li diuen Magic Malik. Quina preciositat, i quina rítmica més impressionant, tot i que continguda. I la trompeta d’Andreas, també ha aportat la seva sonoritat. El líder i baterista ha estat però qui s’hi ha ficat amb un gran solo, de nou recolzat per la resta de companys, flauta, trompeta, contrabaix, arribant al final així com de manera molt delicada amb uns cants sibil·lins preciosos, i flauta final. Preciós. 

I segueix ell explicant-nos que.... Amb aquest nou àlbum, volia lliurar música que em semblés "correcta", sense cedir a idees preconcebudes sobre el que hauria de ser un àlbum de "jazz" i deixar que els músics brillin en el seu element. Em vaig alegrar molt que un solo de trompeta inesperat d'Andreas, que després es va convertir en un duo quan vaig agafar els teclats, va ser, a la fi, una peça que guardo per més endavant. O que un sol de guitarra imprevist de Federico acabés al disc. Les cançons amb Magic Malik, Rue des Balkans i Guchi, per descomptat, ens conviden a viatjar, amb un enfocament fotogràfic de la música enregistrada que captura el moment, l’instant. 

I també per acabar amb el projecte Arbenz i Osby, “Reflections of the Eternal Line” amb Florian Arbenz, bateria, percussions, efectes diversos i Greg Osby, saxo alto i soprano, els escoltarem en el tema.... 

12.5.- Groove Conductor (Arbenz & Osby) 8m51s 

I quin altre magnífic tema d’aquests dos mestres, tema aquest amb gran preponderància del baterista, car l’ha iniciat amb un magnífic solo, per com ha gestionat els diferents elements percussius de la seva bateria. I al final, què bé que hi ha intervingut Greg Osby, i ja heu escoltat que amb un motiu principal repetitiu. I ell ha fet la feina melòdica, i li hem reconegut una frase, la primera d’un tema de Wayne Shorter amb la qual el comença. Segur que vosaltres també. La seva posterior improvisació ha reeixit fins a un nivell extraordinari, per tècnica i per modernitat, i de nou amb el saxo alto. I així han seguit ells dos, amb un ímpetu extraordinari, i més trempera, la del tema anomenat “Groove Conductor”. I al final, de nou el tema recurrent amb el saxo d’Osby i Arbenz a la bateria amb la mateixa potència rítmica, la que ha mantingut durant tot el tema. Magnífic tema per acabar el seu projecte a duet. I què dolç que l’han acabat. 

I ja hi tornem amb la programació de Jazz i horari adequat, a les 19h30m a 23 Robadors, o sigui que al blog us penjaré l’enllaç a la seva pàgina web:

https://23robadors.wordpress.com/programacio/ 


I ja acabant amb els projectes, escoltarem el que ens faltava, el darrer del Florian Arbenz anomenat “Conversation #1: Condensed”, acabat de sortir del forn car s’ha realitzat el 23 d’abril de 2021. Amb aquest projecte fem una passa endavant pel que fa a la concepció de les músiques, més agosarades i rítmiques. Tot i això també hi tenim baladetes o temes a tempo suau i lent.  I aquí hi tenim de nou al baterista suís, Florian Arbenz, ara amb el trompetista nord-americà Hermon Mehari i el guitarrista brasiler Nelson Veras. I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç al seu bandcamp:

https://florianarbenz.bandcamp.com/album/conversation-1-condensed 

I els començarem escoltant amb el tema anomenat... 

13.2.- Let’s try this again (Florian Arbenz) 4m57s 

I sí, amb l’entrada tan delicada del guitarrista hem recuperat una mica la calma de l’inici del programa. Tot i això ja heu pogut constatar de quina manera ha evolucionat el tema, sempre però amb la delicadesa de la guitarra de Veras, però ja amb el color del metall més daurat, el de la trompeta de Mehari. I aquí hi tenim de nou a Florian Arbenz, qui em va enviar aquest i l’anterior projecte, i us recordo que ja l’hi havia posat el seu anterior “Convergence” en un anterior programa. Arbenz els ha acompanyat amb els plats a l’inici, però ben aviat s’hi ha ficat amb la resta dels elements de la bateria. I quina melodia més bonica ens ha regalat la trompeta de Mehari, senzilla però bonica. I quina trempera amb el baterista al final del tema. Bon tema també per escoltar ara a aquest trio. I amb quina trempera rítmica ha encetat aquestes primeres Conversacions, la primera de 12 que farà Florian amb d’altres músics amics. 

I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on a partir dels dijous, amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana o sigui que és qüestió de mirar-ne la seva programació entrant a: https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming 

I ara ja seguirem amb ells pel que queda de programa, i serà amb el tema.. 

14.10.- Freedom Jazz Dance (Florian Arbenz) 5m27s 

I de quina manera ha començat aquest tema Mehari amb la trompeta ja d’entrada fent una melodia força entremaliada, i també amb la bateria de Florian donant-li tot el seu suport. El guitarrista brasiler Veras ens ha mostrat un altre tipus de sonoritat amb la seva guitarra, moderna sí però amb tots els aires dels guitarristes brasilers, per acords, per ser una guitarra acústica electrificada, sembla ser. Mehari ha desenvolupat un tros de solo, amb un Arbenz immens a la bateria, a moments ells dos sols, mentre Veras s’ho devia mirar complagut. Gran solo del trompetista americà Mehari, llarg i executat de manera magistral, amb sentit rítmic trencat, el que imposa el baterista Arbenz. I així han arribat al final, acabant-lo de cop. 

I el mateix Florian ens diu que ....”Conec i he tocat amb Nelson des de fa diversos anys i estic captivat no només per com toca d’original i virtuós, sinó també pel seu caràcter únic i el seu gran sentit de l’humor. És un intèrpret complet tant per l’aspecte rítmic com harmònic, de manera que semblava obvi incorporar-lo a aquesta sèrie de Conservations. Amb Hermon, en canvi i abans de la nostra sessió de gravació,  mai no ens havíem conegut. No obstant això, havia admirat el seu so càlid, la seva musicalitat de mentalitat oberta i les seves grans habilitats d’improvisació i estic molt content d’haver enregistrat finalment amb ell." 



I encara seguirem amb un altre tema d’aquest trio, anomenat... 

15.9.- Circle (Florian Arbenz) 4m05s 

I quina altra demostració de rítmica que ens han regalat aquest trio de mestres. La melodia l’hem escoltat, sí, per trompetista i guitarrista. Però quina melodia més marcada per l’aspecte rítmic, melodia entretallada feta per ells dos. I és que la feina rítmica de Florian Arbenz és descomunal. D’acord que només són tres i que per això tots tres han de sonar amb contundència, però és que la feina que ell fa en aquest projecte és inversemblant, és increïble. De fet les improvisacions dels altres dos no hi apareixen gaire, només al final i sempre amb aquestes notes entretallades. La qüestió rítmica és la més important, i així de cop l’han acabat. Sorprenent tema també. 

En aquesta formació una mica inusual de guitarra, trompeta i bateria, a primera vista es pot trobar a faltar un instrument que faci de baix. Però, malgrat els reptes, la creativitat dels músics involucrats, així com l’afegit d’instruments de percussió personalitzats per Florian, es cobreix aquesta gamma, i es converteix en una escolta fascinant que passa d’un solo a tot Swing a paisatges sonors de somni. I això ens han dit d’aquest magnífic projecte. 

I ara, i ja per acabar projecte i programa, els escoltarem amb un tema rítmic i potent també, i a veure de quina manera ens sorprenen amb el tema anomenat.... 

16.7.- Race Face (Florian Arbenz) 3m13s

I què bé, acabar el programa d’avui amb aquest tema tan potent rítmicament. I quina gran tasca ha fet el trompetista Hermon Mehari durant tot el tema. La bateria de Florian s’ha vist acompanyada per algunes notes, les més greus de la marimba, jo diria. I que macos els “vuits” que han fet trompetista i baterista en un tema a duet, car al guitarrista poc que l’hem escoltat, que l’hem sentit. Serà bo anar investigant més coses d’aquests músics que han aparegut acompanyant a Florian, el trompeista  americà Hermon Mehari i el guitarrista brasiler Nelson Veras. I aquestes són les primeres conversacions condensades, 1 de 12 que vol fer el bo de Florian amb diversos músics, o sigui que serà qüestió d’anar-lo seguint en el seu bandcamp que us posaré al blog del programa. Segur que quan tingui la segona conversació me la farà arribar. 

Bé, doncs ja hem acabat el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat, divers, delicat en els inicis i que s’ha anat esvalotant cap al final, coses aquests que tant m’agraden a mi, i que espero que també a vosaltres. Així arribareu al final del programa amb l’atenció al cent per cent. I avui hem escoltat el projecte fet amb el cor d’en Claes Magnet, “Solitude”. Després hem escoltat el projecte “Sleeping Beauty” dels Blazin’ Quartet & Magic Malik, i dos projectes de Florian Arbenz, el primer amb Greg Osby, “Reflections of the Eternal Line” i el darrer “Conversations #1: Condensed” amb Hermon Mehari i Nelson Veras, i hem escoltat un micro conte de Carme de la Fuente. 

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 


Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

Doncs ja hi tornem amb un programa temàtic, i ara dedicat a l’editorial Fresh Sound Records i la seva secció “Jazz Workshop” de vinils de 180gr. Serà una primera part on podreu escoltar alguns dels temes de 5 d’aquests vinils. N’hi haurà una altra, la segona i definitiva on podrem escoltar-ne la resta dels possibles. Així doncs que escoltarem a Jimmy Heath, “The Quota!; Frank Strozier, “March of the Siamese Children”; Clark Terry 5tet, “Serenade to a Bus Seat”; Bud Shank, “New Groove” i a Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. 

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys. 



Comencem doncs amb les balades que hi ha en aquests discos, coses que fem en aquest programa, i ho farem començant amb Jimmy Heat, “The Quota”. Original publicat per Riverside el 1961, enregistrat els dies 14 i 20 d’abril de 1961 a la ciutat de Nova York produït per Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. I aquí hi tenim a Jimmy Heath, saxo tenor; Freddie Hubbard, trompeta; Julius Watkins, trompa; Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. Amb quatre temes del líder i tres de d’altres compositors que ja us comentaré si s’escau. 

Escoltem-lo a ell en una balada amb una exposició llarga del tema, que quasi arriba a la meitat del temps dels 6 minuts i mig que dura tota ella. Els dos metalls més daurats li donen el seu suport en aquesta exposició melòdica del tema, amb alguns moments on sembla improvisar, i sí, li dóna la seva particular visió. Després s’hi abocarà a fer-la. Amb un gust exquisit que segur notareu. Som-hi ja amb la preciosa balada composta per Marvin Fisher & Jack Segal anomenada... 

1.B2.- "When Sunny Gets Blue" (Marvin Fisher, Jack Segal)  6m29s 

I què maca aquesta balada. I sapigueu que el primer enregistrament va ser el 1956 i la va fer el Johnny Matis & la Ray Conniff Orchestra arribant a ser un gran èxit de manera immediata. Hem escoltat també la improvisació de Harold Mabern, que pobret no fa gaire que ens va deixar. Una balada molt bonica per començar el programa, amb el Jimmy Heath, que també ens deixà no fa massa. 

The Quota és el tercer àlbum del saxofonista Jimmy Heath amb actuacions enregistrades el 1961 publicat originalment al segell Riverside. Stephen Cook, d'Allmusic, deia en el seu moment que..: "El talent considerable de Jimmy Heath és molt evident en aquest bon títol de hard bop. El magnífic material d’aquest  “Quota”, els arranjaments ajustats i els solos reflexius ajuden a fer d'aquest títol un dels millors llançaments de hard bop disponibles i imprescindible per a qualsevol col·lecció de jazz ". 

I una bona notícia és que el Jamboree tornarà a obrir les seves portes aquest proper agost i de nou amb el seu Festival estiuenc, el Mas i Mas Festival. Allà que ens hi trobarem. 

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es  allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

 


I seguim així de delicats i ho farem amb una altra magnífica balada la del disc de Clark Terry 5tet, “Serenade to a Bus Seat”. Original publicat per Riverside el 1957, RLP 12-237. Enregistrat el 27 d'abril de 1957, als estudis Reeves Sound, a la ciutat de Nova York, i produït per Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. Totes les composicions de Clark Terry excepte allà on s’indica. I aquí hi tenim a Clark Terry, trompeta; Johnny Griffin, saxo tenor; Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. 

Escoltem-los amb una altra preciosa composició, de Hoagy Carmichael, que mentre estudiava per advocat la Universitat d’Indiana ja va tenir els primers contactes amb el Jazz. Acabats els estudis va anar a Florida a treballar d’advocat, però ho va deixar i tornar a Indiana en assabentar-se de l’èxit d’una de les seves composicions. El 1927, després d'abandonar una quedada de la universitat local, Carmichael va començar a xiular una melodia que posteriorment va desenvolupar. Va compondre la cançó inspirant-se en el final d'un dels seus enamoraments i, per suggeriment d'un company de la universitat, la va anomenar "Star Dust".

 Som-hi amb la súper coneguda cançó, música de Hoagy Carmichael i lletra que no escoltarem de Mitchell Parish, la coneguda... 

2.B2.- "Stardust" (Hoagy Carmichael, Mitchell Parish) 5m15s 

I ens hem tornat a trobar amb un tema, la melodia del qual a càrrec del líder i genial trompetista, Clark Terry, ha estat llarga, tan quasi com la meitat del tema. I si Terry l’ha fet a tempo dolç, amb la improvisació del saxo tenor Johnny Griffin ja hem notat com l’ha fet a tempo doblat i amb un delicat swing. Per cert, amb un treball excel·lent d’uns dels tenors més “fasts” del panorama jazzístic de l’època. Terry ha recuperat la melodia, sense fer cap impro, i ho ha fet al tempo inicial. Una altra delícia. 

I “Serenade to a Bus Seat”, títol que em recorda a la primera persona, una dona negra que es va atrevir a seure a un lloc reservat pels blancs a l’autobús, és un àlbum del trompetista de jazz nord-americà Clark Terry amb temes enregistrats el 1957 per al segell Riverside. Allmusic va premiar l'àlbum amb 4 estrelles afirmant que "Aquest conjunt conté un excel·lent jazz de Hard Bop realitzat amb molt d'ànim".

 


I seguim amb més i preciosos temes, i ara en serà un del disc Bud Shank, “New Groove”. Original publicat per Pacific Jazz, 1961. PJ 21, enregistrat el maig de 1961 a Los Angeles, Califòrnia, i aquest el situarem en el Jazz West Coast. Productor original Richard Bock. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. I aquí hi tenim a Bud Shank, saxo alto i baríton; Carmell Jones, trompeta; Dennis Budimir, guitarra; Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. Totes les composicions de Bud Shank, excepte les indicades. 

I seguint amb els temes delicats, proposo que escoltem a Bud Shank en una altra baladeta, ara al seu nom. Un tema que començarà ell mateix amb el baríton, recolzat de tant en tant pel metall daurat de Carmell Jones. Gaudireu també amb aquesta composició de Shank, tema amb un swing delicat i improvisació preciosista de Jones a la trompeta. Som-hi doncs amb el tema  anomenat.. 

3.A2.- "The Awakening" (Bud Shank) 4m23s 

I ja heu pogut comprovar de quina manera han anat dialogant ells dos, Bud Shank i Carmell Jones, i què bonica ha estat també aquesta baladeta. I al lider l’hem escoltat amb el saxo baríton, la sonoritat del qual s’hi escau la mar de bé per fer balades, per la seva profunditat. I el líder l’ha iniciat per després afegir-s’hi Carmell Jones, el qual li ha donat un suport delicat en diversos moments de l’exposició de la melodia a càrrec de Bud Shank i posterior exposició solista, molt maca i delicada, ell en l’ona dels grans Mulligan, Adams, i demés barítons del saxo. Jones ha acaronat les nostres oïdes amb la seva sonoritat càlida i preciosa exposició solista d’aquest tema de Shank. Quin mestre que va ser també Carmell Jones. I ells dos han seguit amb el diàleg que us deia a l’inici del comentari, acaronant-nos i més que ho ha fet Carmell Jones amb el seu delicat final. Preciosa balada de Bud Shank per començar escoltant el seu projecte. 

I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg.


 

I encara ens en queden dos, o sigui que ara escoltarem alguna baladeta del disc de Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. Original publicat per Riverside el 1957, RLP 12-248. Enregistrat el 30 de setembre de 1957 als estudis Reeves Sound, a la ciutat de Nova York. Productor original Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. I aquí hi  tenim a Ernie Henry, saxo alto; Wynton Kelly, piano; Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria, i ja ho diu el títol, amb 7 estàndards i 1 blues. 

I esclar que si hi tenim Lover Man el posarem, composició de Jimmy Davis, Ram Ramirez, James Sherman... 

4.B2.- Lover Man (Jimmy Davis, Ram Ramirez, James Sherman) 2m41s 

I el títol diu “Lover Man, Oh, where can you be?”, una composició feta el 1941 i de manera explícita, per què la cantés Billie Holiday, passant a la glòria, a la Casa dels Grammy més famosos, el 1989. El juliol de 1946, Charlie Parker va enregistrar una interpretació de "Lover Man" mentre estava totalment intoxicat. Ross Russell, productor de Dial Records va haver de mantenir-lo davant del micròfon tota l’estona. Sonny Stitt va tocar-la moltes vegades, també amb el saxo alto fent-ho de manera virtuosa, en la tonalitat original de Re bemoll. I aquí ja hem pogut escoltar a Ernie de quina manera tan Parkeriana ho ha fet, per sonoritat, però també per fraseig, i tot i ser curtet, ja li hem pogut notar la tècnica abassegadora. Tema que ha durat tan poquet com el que va fer Charlie Parker, d’on sembla haver sortit el tema que acaba de fer Ernie Henry. 

Seven Standards and a Blues és el segon àlbum del saxofonista nord-americà de jazz Ernie Henry amb temes enregistrats el 1957 per al segell Riverside. Allmusic va guardonar el disc amb 3 estrelles i Scott Yanow va declarar "Enregistrat només tres mesos abans de la seva inesperada mort, aquest set de temes del saxo alto Ernie Henry és el seu àlbum definitiu com a líder. Una música moderna superior a la tradicional, que hauria d’haver potenciat de manera significativa a Ernie Henry".

 


I acabarem la primera repassada amb els temes més delicats amb el disc de Frank Strozier “March of the siamese chilfren”, original Publicat per Jazzland el juliol de 1962, JLP 70. Enregistrat el 28 de març de 1962 als estudis Plaza Sound, a la ciutat de Nova York. Productor original Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. Aquí hi tenim a Frank Strozier, saxo alto, flauta travessera (1,6); Harold Mabern, piano; Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria. I en aquest disc hi ha una baladeta molt maca i tema del contrabaixista Lee, anomenada... 

5.A4.- "Don't Follow the Crowd" (Bill Lee) 4m58s 

I ja veieu com anem de delicats, de moment. I passa què, una de les intencions que procuro transmitir-vos, és que noteu com cadascun dels músics o líders treballa els diferents tempos, balades, tempos mèdium i fast. Per això és que hem escoltat com tots cinc les han tocat. I aquesta darrera, amb el magnífic saxo alto de Frank Strozier, certament que també ens ha impressionat, per com l’ha tocat amb tot un reguitzell de notes de molt curta durada, fet tot amb gran tècnica i delicadesa, alhora que gust exquisit. Una composició del contrabaixista de la banda, Bill Lee, preciosa, i que el líder ha sabut interpretar amb tot el sentiment. Preciosa. 

Produït per l’omnipresent Orrin Keepnews, “March of the Siamese Children” va ser el segon de dos LPs acústics de hard bop que Frank Strozier va enregistrar durant la seva breu associació amb Jazzland a principis dels seixanta. Aquest treball del 1962 no és tan essencial com el primer LP de Jazzland del saxofonista alto, “Long Night”, que per cert va sonar en el Programa 153, ja fa una mica; no obstant això, “March of the Siamese Children” és sòlid i agradable, i Strozier està ben acompanyat per una secció de ritme a tot swing que inclou a Mabern, Lee i a Dreares. 

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es


 

I seguim amb els temes d’aquests cinc LPs digitalitzats en primera escolta per qui us parla, o sigui que recuperem a Jimmy Heat i “The Quota” i recordeu que hi tenim a Jimmy Heath, saxo tenor; Freddie Hubbard, trompeta; Julius Watkins, trompa; Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. I els escoltarem amb el tema original de Heath anomenat... 

6.B1.- Down Shift (Jimmy Heath) 5m47s 

I quin tema més maco ens ha fet en Jimmy Heath, i sí, amb aires a Costa Oest, per arranjaments i delicadeses diverses. El tema principal, marcat a un ritme un tan trencat, ha deixat pas al Swing espaterrant amb la impro del líder i germà gran dels Heath. També hem escoltat el solo del trompista Watkins, instrument no gens ni massa habitual en el món del Jazz, i que en Pau Boltó, valencià ell, ha recuperat en els nostres dies, en un disc que va sonar en aquest programa. I quin gust escoltar el geni de Freddie Hubbard amb la trompeta, ell sempre amb un estil elegant, magnífica sonoritat i fraseig de mestre, tot i la seva joventut, aleshores. Bé, més o menys tots ho eren. Cedar Walton, un altre dels grans, ens ha acaronat amb la seva peculiar i delicada digitació al piano, en un tema del líder, amb un swing força maco, com també ha estat el tema. 

El considerable talent de Jimmy Heath és molt evident en aquest bon disc de hard bop. El seu treball com a tenor, inspirat en Dexter Gordon, brilla al llarg dels set temes de l'àlbum, que van des dels desafiadors originals "Funny Time" i "The Quota" fins a atractives composicions com "When Sunny Gets Blue" i "Bells and Horns" de Milt Jackson. Heath també barreja estilísticament elements tant del jazz de la Costa Est (natiu de Philly, amb un vigorós conjunt de treballs) com els del jazz de la Costa Oest (arranjaments ràpids i vaporosos), mostrant la seva flexibilitat enmig de la sana rivalitat bi-costanera de la música de finals dels anys 50 i a principis dels anys 60, on les estrelles de Califòrnia Art Pepper i Chet Baker cobririen diversos temes de Heath en la seva excel·lent col·laboració de Playboys al 1956.


 

I d’aquesta magnífica manera, a tot swing, seguirem amb Clark Terry 5tet i el seu “Serenade to a Bus Seat”, i recordem que tenim a Clark Terry, trompeta; Johnny Griffin, saxo tenor; Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. 

I ara els escoltarem amb el magnífic blues, tema propi de Terry, anomenat.. 

7.A2.- “Boardwalk” (Clark Terry) 7m01s 

I quin blues més impressionant acabem d’escoltar, tema del líder, amb una melodia força curta i senzilla, com ho són totes, les dels blues. Tema que han començat amb els darrers quatre compassos, a mode d’intro. L’han anat desenvolupant posteriorment i de manera “coral”, Terry amb Griffin, després que el líder n’hagi fet la melodia principal en un parell de chorus. Després, a les improvisacions, de nou ells dos han fet una demostració de compenetració a mode de frases “pregunta – resposta” cada quatre compassos. Mostrant-nos també les seves virtuts com instrumentistes, car no oblidem que estem davant de dos virtuosos, com hem escoltat. I de nou, el gran Wynton Kelly, que avui és un dels pianistes que més treballa. Li haurem de pagar més. 

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.


 

I més swing ara amb el projecte de Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. I recordem que hi  tenim a Ernie Henry, saxo alto; Wynton Kelly, piano; Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria, i ja ho diu el títol, amb 7 estàndards i 1 blues. 

I seguirem amb el tema a delicat swing compost per Cliff Burwell, Mitchell Parish i anomenat... 

8.A4.- Sweet Lorraine (Cliff Burwell, Mitchell Parish) 5m01s 

I amb quin altra estàndard ens ha acaronat Ernie Henry, amb un magnífic swing, a tempo mèdium, car ja sabeu que anem pujant de tempo de mica en mica. I aquest tema el van compondre el 1928 i va esdevenir un estàndard de Jazz. Tema d’estructura típica de 32 compassos i la forma AABA, tema que es toca en F mayor. Teddy Wilson la va fer famosa allà cap el 1935, però potser va ser Nat King Cole qui més la va popularitzar. I quin gust exquisit que tenia el nostre estimat Ernie Henry, pobret ell que va morir tan jove. Una bona composició iniciada també amb alguns compassos finals, a mode d’intro. La melodia l’hem escoltat segurament que moltes vegades, i d’aquesta, la part del “pont” o la B del tema, té un color i canvi tonal molt maco. El líder Henry ha desenvolupat una magnífica improvisació, notant-se clarament el pont, coses aquestes que fan dels temes el que són. I Wynton de nou al piano ens ha acaronat amb la seva digitació, ara sí un tan percusiva i farcida de swing i recordem que te a Wilbur Ware i a Philly Jo Jones. Ware ha fet també un chorus improvisant magistralment per entrar el líder de nou amb la melodia en el pont. Gran tema, en definitiva.

 


I més swing ara amb el disc de Bud Shank, i recordem que hi tenim a Bud Shank, saxo alto i baríton; Carmell Jones, trompeta; Dennis Budimir, guitarra; Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. Totes les composicions de Bud Shank, excepte les indicades. 

I com deia, seguim però a tot march swing i amb un altre tema de Bud Shank, el que titula el disc i anomenat.. 

9.A1.- "New Groove" (Bud shank) 6m45s

 I que maco aquest tema de Bud Shank, el que titula el seu disc “New Groove”. Un nou Groove. Recordeu que moltes vegades parlo del Groove, d’allò que fa que un tema camini. I de quina manera ho ha fet aquest tema, i ja ho heu notat a ritme de marxa, com aquell Blues March de Benny Golson, amb l’Art Blakey & Jazz Messengers. I els dos vents l’han començat amb la melodia principal, melodia senzilla i recurrent però molt efectiva. Ells dos, Bud Shank i Carmell Jones. I quin solo s’ha marcat el bo de Carmell, poc conegut trompetista i que en aquest programa ja hem posat d’altres vegades, també amb vinils del Jordi, de Fresh Sound Records. I al líder Bud Shank ara l’hem escoltat amb el saxo alto en un solo espaterrant, i sempre amb el recolzament de la base de dos, contrabaix el del gran Gary Peacock, i bateria la del Mel Lewis, sí, aquell que amb Thad Jones van muntar una de les Big Bands més potents per arranjaments increïbles i demés perles. I en aquest projecte, la guitarra fa la feina harmònica, i no només, perquè el solo que s’ha marcat el guitarrista Budimir ha estat també molt brillant. Gran tema del líder i magnífica feina de la resta de màsters.


 

I acabem aquesta segona ronda amb el disc de Frank Strozier “March of the siamese children”, amb Frank Strozier, saxo alto, flauta travessera (1,6); Harold Mabern, piano; Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria. Escoltem-los amb el tema a tot vals de David Rose... 

10.A1.- "Our Waltz" (David Rose) 5m33s 

I si hem escoltat un ritme de marxa, ara n’hem escoltat un de vals amb tot el Jazz del món. I quin so més maco que te el Frank Strozier amb el seu alto. Un altre jove mestre que no ha estat gaire reconegut, al menys per una majoria de la minoria d’aficionats al Jazz. I sí, ell i Harold Land, Ernie Henry, Bud Shank i tants altres que estem escoltant de nou gràcies a la feina de Jordi Pujol Baulenas, recuperant aquests enregistraments d’aquests músics tan notables. Gràcies infinites, Jordi. I ja l’heu pogut escoltar amb quin solo ens ha enlluernat, en un tema on també la melodia principal està encabida en una estructura més o menys típica, la dels estàndards de Jazz, i on a partir dels acords, els  mestres com ell i Harold Mabern al piano han improvisat de manera increïble. 

I seguim parlant d’aquest projecte... Per la seva part, Strozier manté les coses bastant impredictibles, i ho aconsegueix de diverses maneres. Primer, amb el saxo busca diferents estats d'ànim; mentre que Strozier és exuberant en "Hey, Lee!" i "Lap", es mostra melancòlic i reflexiu en el tema principal i balada de Lee "Don’t Follow the Crowd". En segon lloc, pren algunes decisions interessants quan es tracta de triar cançons pop pre-rock per interpretar; per exemple, la cançó principal no és la composició més famosa de Rodgers & Hammerstein, la que titula el projecte. I tercer, no només toca el saxo alto el 100 per cent del temps; dues de les set seleccions (la cançó principal i el seu propi "Will I Forget?") mostren l'atractiu que podria ser Strozier amb la flauta, la qual tocava com a segon instrument.


 

I encara seguirem una darrera roda, o sigui que avui el programa serà una miqueta més llarg, però com que esteu gaudint, cap problema. Recupero doncs a Jimmy Heat i el seu “The Quota”, amb ell mateix Jimmy Heath, saxo tenor; Freddie Hubbard, trompeta; Julius Watkins, trompa; Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. Escoltem-los en el tema propi del líder i que titula el disc.. 

11.A1.- The Quota (Jimmy Heath) 5m08s 

I de nou amb el gran Jimmy Heath, ell que també ens va deixar l’any passat, després d’una llarga carrera musical al més alt nivell, on dirigí la seva Big Band durant una colla d’anys, i fins el final dels seus dies. Un tema iniciat pel gran Freddie Hubbard amb una Intro, a partir de la qual els vents han fet el tema, trompeta, trompa i saxo tenor. El líder s’ha esplaiat abastament en el seu solo, amb un so un tan fosc, però no exempt d’una brillant exposició creativa i tècnica, la del gran dels Heath. I mentre ell solejava, els seus dos germans l’han acompanyat amb un swing impertorbable i magnífic. Julius Atkins a la trompa ha fet també la seva exposició solista, coses aquestes no massa habituals, a càrrec de trompistes, amb “o”, no fotem. Freddie Hubbard i Cedar Walton han fet també els seus solos, també increïbles, com el del Percy Heath al contrabaix, i tot això abans de recuperar el magnífic tema “The Quota”, el que titula el seu projecte. 

“The Quota” també es beneficia de les contribucions estel·lars en solitari del trompetista Freddie Hubbard, l’interpret de trompa, Julius Watkins i el pianista Cedar Walton; on els germans Percy i Albert Heath maneguen admirablement les tasques del contrabaix i la bateria, la secció rímtica de dos, i en fan una reunió familiar. El magnífic material del disc, els arranjaments ajustats i els solos reflexius ajuden a convertir aquest títol de Heath en un dels millors llançaments de hard bop disponibles i imprescindible per a qualsevol col·lecció de jazz.

Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com  i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.



I encara a tot swing i aquest tempo viu tan maco, seguirem amb Clark Terry 5tet i el seu “Serenade to a Bus Seat”, i recordem que tenim a Clark Terry, trompeta; Johnny Griffin, saxo tenor; Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. 

I ara els escoltarem amb el magnífic tema propi i que titula el seu disc, anomenat.. 

12.B1.- "Serenade to a Bus Seat" (Clark Terry) 4m37s 

I ara ja ens hem situat una mica més a munt de tempo, coses aquestes que passen en aquest programa, ja ho sabeu. I ho hem fet també amb el tema que titula el disc de Clark Terry, “Serenade to a Bus Seat”. I si el líder ha estat qui n’ha fet la melodia, el petit gegant Johnny Griffin ha iniciat les improvisacions, fent-ne una de brutal, ell un dels més ràpids en això de tocar el saxo tenor, mestre com ho són tots els seus companys. I aquí recordeu que hi tenim a Wynton Kelly i a Paul Chambers, ells dos, puntal amb Jimmy Cobb del “A Kind of Blue” de Miles, tot i que Wynton només hi toqués en el “Freddie Freeloader”. I quin solo de llibre que va fer d’aquest tema. I sí, Johnny Griffin va ser una bèstia parda del tenor. I el virtuós de la trompeta i líder del disc Clark Terry ens ha enlluernat també amb la seva exposició solista, mostrant-nos el seu domini del metall més daurat, ell que tocà també el fiscorn, i a vegades trompeta i fiscorn a la vegada, tal i com feia Roland Kirk amb els saxos, aquest encara amb molts més alhora. I quin goig escoltar a Wynton Kelly al piano, amb la seva pulsació rítmica a tot swing i farcida de Blues la seva exposició creativa del tema. Un mestre del qual també li hem posat algun dels seus vinils, sí, com aquests que estem escoltant avui, aquestes meravelles de 180 grams de FSR. 

I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on a partir dels dijous, amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana o sigui que serà qüestió de mirar-ne la seva programació.


 

I més swing i tempo amb el projecte de Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. I recordem que hi  tenim a Ernie Henry, saxo alto; Wynton Kelly, piano; Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria, i ja ho diu el títol, amb 7 estàndards i 1 blues. I seguirem amb el tema de Cole Porter a tot swing en les impros i anomenat... 

13.A1.- "I Get a Kick Out of You" (Cole Porter)  4m39s 

"I Get a Kick Out of You" és una cançó de Cole Porter, que va cantar-se per primera vegada al musical Anything Goes del 1934 a Broadway, i després també a la versió cinematogràfica del 1936. Cantada originalment per Ethel Merman, ha estat interpretada per desenes d’intèrprets destacats, inclosos Frank Sinatra i Ella Fitzgerald. Tema que s’ha tocat de manera instrumental també infinites vegades, com és el cas, amb l’Ernie Heny Quartet. I amb quin tempo i de quina manera brutal ho han fet els nostres herois, de manera remarcable el líder i saxo alto Henry, el qual ens ha acaronat amb el so del seu saxo alto, ell amb tota la sonoritat parkeriana i el seu reconeixement al genial músic mort a l’edat de 35 anys, havent viscut de manera intensa equivalent a la vida d’un home de 80. I què bé escoltar de nou a Wynton Kelly, coses que passaven aleshores, on una bona base rítmica formava part de multituds de projectes d’altres, com és el cas. Kelly s’acompanya ara de Wilbur Ware i Philly Joe Jones, el Jo Jones de Filadèlfia per no confondre’l amb l’altre Jo Jones, el Papa Jo Jones, potent baterista de la Big Band de Count Basie. Del Wynton li reconeixem la digitació prístina i delicadament percusiva alhora que la seva sempre inclusió de línies bluesy tot això encabit en un discurs jazzístic de primera. I els “quatres” els han fet Henry i Jo Jones, el de Philly, i ja per recuperar el tema i acabar-lo fent un preciós “turn around”.

 


I seguim encara amb el disc de Frank Strozier “March of the siamese children”, amb Frank Strozier, saxo alto, flauta travessera (1,6); Harold Mabern, piano; Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria, i els escoltarem amb el tema del contrabaixista Lee anomenat... 

14.B3.- Lap (Bill Lee) 3m35s 

I quin goig de programa, de nou amb un saxo alto, i ja ho heu notat que sonen de manera diferent, l’Strozier i el Henry, coses aquestes de fer-ho amb saxos de marca diferent, aquest més so “balanced” de Selmer i Henry més “Conn”, el que tocava Parker. I el líder l’ha iniciat amb la melodia curteta d’aquest Blues, per ja de seguida iniciar la seva improvisació. I mentre ell desenvolupava el seu solo, de manera clara hem escoltat al compositor del tema i contrabaixista, Bill Lee, fent un “walking” increïble. També el swing l’hem viscut amb el baterista Al Dreares i el seu “ride”, “xarles” i copets a la caixa. Brutal aquests dos, com també Harold Mabern qui l’ha acompanyat a base d’acords. Després, ell mateix s’ha ha ficat improvisant també de manera magistral, ell però amb una digitació no tant percusiva com la de Kelly, car cada mestre te el seu llibret. I Strozier ha recuperat la curta melodia d’aquest Blues per acabar-lo delicadament. 

I acabant amb els comentaris que fèiem d’aquest disc....

En comparació amb alguns projectes amb estils post-bop i jazz d'avantguarda que sortien a principis dels 60, “March of the Siamese Children” no és ni radical ni revolucionari: Strozier va tenir influències importants i van incloure a Charlie Parker i en l’estil pre-modal, a Jackie McLean. Tot i això, ell mai va ser un innovador. No obstant això, els seus enregistraments de finals dels 50 i principis dels 60 eren exemples força avançats, amb un so molt fresc de hard bop, i en aquest magnífic LP, es veu, hem escoltat, que Strozier estava disposat a arriscar-se.


 

I acabem el programa amb tot el tempo i swing del món amb el tema i disc de Bud Shank, i recordem que hi tenim a Bud Shank, saxo alto i baríton; Carmell Jones, trompeta; Dennis Budimir, guitarra; Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. Totes les composicions de Bud Shank, excepte les indicades. 

15.A1.- "White Lightnin " (Bud shank) 5m20s 

I ves amb quin tempo ràpid hem acabat el programa d’avui, amb el tema més potent del disc de Bud Shank, amb aquest tema també del líder. I l’hem escoltat de nou amb l’alto, i també amb una sonoritat diferent de la dels altres dos, Strozier i Henry. Gran tema i gran exposició de la melodia i improvisació del líder,  ell també saxo baríton. Un tema a tot bop, per tempo i a més, en l’ona del Hard Bop per tema, amb acords on també li notem aquelles sonoritats de blues i si afinem molt, les del Gospel, car això era tocar Hard Bop, Jazz, Blues i Gospel. Ens ha tornat a impressionar la mestria de Shank, un altre desconegut i gran mestre en això de les canyes diverses. De la mateixa manera hem gaudit de nou escoltant la interpretació solista de Carmell Jones, ell un gran seguidor del malaguanyat Clifford Brown. I què bé el va aprendre, car, tot i tocar la trompeta en el registre mig i mig alt, i no tant en l’agut o súper agut com va fer Brown, el seu fraseig i llenguatge ens el recorden. La guitarra de Budimir igualment ens ha acaronat, ell que ens recorda a un altre gran mestre, Kenny Burrell, per només parlar d’ell. I ja heu notat quina trempera ha mantingut la base rítmica de dos, la de Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. Quin tros de tema per acabar els projectes i programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat força. 

I hem acabat el programa i fet una primera part, de dues que faré amb aquests cinc vinils, car, els temes que no hem pogut escoltar bé s’ho mereixen, i totes i tots que en gaudirem de nou. I hem escoltat a Jimmy Heath, Bud Shank, Clark Terry Quintet, Frank Strozier i Ernie Henry Quartet, tots ells mestres increïbles i amb unes músiques que han estat celestials, al menys, aquesta és la música que crec que ha de sonar allà, a la dreta dels dos pares, Parker-Coltrane, on hi haurà d’altres parelles de deus, i deesses, Holiday-Fitzgerald, etc, etc. 

I res, que us recordo que el 21 de maig farem de nou un gran concert de Jazz, i serà a càrrec de Toni Saigi, TRONIK, amb ell mateix al piano, Jaume Ferrer, saxo tenor; Marc Cuevas, contrabaix i Carlos Falanga, bateria. I com sempre amb l’entrada gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club La Vicentina, que no, La Vicentina. 

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

blogger templates |