Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

Doncs ja hi tornem amb un programa dedicat a músics joves, alguns d’aquí i uns altres de fora. Podreu escoltar dos projectes de joves de casa nostra i un d’un pianista que finalment va poder fer el seu somni realitat, el de tocar a la Nova Jazz Cava encabit en el 40è Festival Jazz Terrassa. Dels de casa tenim el Trio Nilo i el seu “Planeta Desierto”, disc editat per Segell Microscopi. Després tindrem una nova realització del segell The Changes, el de l’Oriol Vallès 4tet i el seu “Recer”. I l’altre serà el del Theo Hill 4tet, anomenat “Reality Check”, editat per Posi-Tone, i aquesta vegada amb un micro conte de Carme de la Fuente. 


Doncs també els de Segell Microscopi darrerament ens donen el seu suport, o sigui que agrair-los el treball que fan tot i recolzant els projectes dels nous valors, homes i dones, i no només en l’entorn del Jazz. Gràcies doncs a elles i a ells. I així és que començarem amb el projecte del Trio Nilo, “Planeta Desierto” editat el 2021 per Segell Microscopi. Disc enregistrat per Jaume Figueres als Estudis Ground el novembre de 2020. Mesclat i masteritzat per Ferran Conangla el gener de 2021. Producció de Trio Nilo. Composicions de part dels tres membres del grup creades al llarg de l’estiu de 2020. I aquí hi tenim a Ernest Pipó, guitarra; Tomàs Pujol, baix i contrabaix i Kike Pérez, bateria. 

El trio busca una identitat sonora i un estil propi, sempre amb un punt d’ancoratge en el jazz i la tradició i per això se serveix de les seves pròpies composicions com a base d’un discurs que dóna poc a la improvisació. Escoltem-los doncs en una de les seves dolces composicions, de moment allunyada del concepte Jazz però propera a alguna de les peces i forma de tocar del gran Bill Frissell, en el tema anomenat.. 

1.6.- Camel (Trio Nilo) 3m19s 

Doncs dels 10 temes del disc us diria que n’hi ha 7 similars a aquesta dolçor musical, i fins i tot encara amb temes més lents de tempo, però d’igual bellesa compositiva i interpretats amb la mateixa sensibilitat. El so de la guitarra de l’Ernest és càlid, farcit de bon gust, i amb unes “maneres” precioses on es destil·la tècnica a dojo. El baix del Tomàs, precís sempre i amb una sonoritat càlida en els més greus, conjuntament amb la bateria del Kike, són la base rítmica de dos que fa rutllar la màquina rítmica a la perfecció, de manera que el Groove aconseguit acarona a la guitarra solista de l’Ernest. Un preciós tema per començar el programa d’avui. 

Aquest és un projecte que “sona” a Taller de Músics, per com d’eclèctiques són les seves ensenyances musicals i pels professors guitarristes que hi ha. El Trio Nilo és va formar l'any 2015 fruit de la bona entesa dels aleshores tres joves estudiants del Taller de Músics de Barcelona. Passats els anys, recentment han enregistrat el su primer disc, Planeta Desierto que presentaran el 22 de juliol al Sunset de Girona. Aquest treball de debut recull composicions pròpies, amb influències molt amplies, destacant el jazz i la música negra. Els cinc anys d'activitat constant d'aquest trio han cuinat una formació que permet ampliar la personalitat de cadascú; en cada idea proposada per un dels components, s'abraça amb naturalitat l'aportació dels altres com una nova visió i anàlisi del material creatiu. Amb una sonoritat de trio elèctric, aquest disc intenta ser el més directe acústic possible prescindint en la majoria dels casos d’una postproducció excessiva. El resultat d’aquestes intencions culminen en una interpretació sincera i atrevida.

 


I seguim ara presentant-vos el projecte editat per The Changes (TC012) el 3 de maig de 2021 i enregistrat per Marc Ribera al Magneti Studio el 27 de juliol de 2020. Mesclat per Quim "Kato" Puigtió i produit per Oriol Vallès. I aquí hi tenim a: Oriol Vallès, trompeta; Xavi Torres, Rhodes; Giusepe Campisi, contrabaix i Andreu Pitarch, bateria. Dels 6 temes que hi tenim en tenim 4 de l’Oriol i 2 del Xavi. 

Els escoltarem amb el delicat tema del pianista Xavi Torres anomenat: 

2.3.- Quarantena Song n.28 (Xavi Torres) 6m06s 

I de quina manera més dolça hem començat el projecte de l’Oriol. De fet tenim un concert previst d’aquest quartet a la Sala Xica de cara a finals d’any, en el qual ens agradaria tenir al Xavi Torres, ell que s’està sempre per aquests mons de 10. Doncs aquest tema, aquesta cançó número 28 feta pel Xavi durant la Quarantena obligada per la Covid-19, té tota la melancolia i un punt de tristor per com ho han hagut de passar els músics, sense bolos, sense ingressos quan tot restà tancat. I fins i tot així, els músics han sabut potenciar la seva creativitat traient forces de flaquesa. Una melodia molt bonica també encabida dins d’un ritme així com ternari i una mica trencat. L’han començat dolçament Oriol i Xavi fent-la, la melodia, amb el recolzament del contrabaix de Giusepe i de l’Andreu a la bateria. El contrabaixista italià, amic d’ells des de les seves èpoques al Conservatorium van Amsterdam, ens ha acaronat amb el seu magnífic solo. Un músic que s’ha integrat a casa nostra de la millor manera possible, i que és la d’haver aprés la nostra llengua, i parlar-la la mar de bé. L’Oriol s’hi ha afegit posteriorment amb el seu personal caràcter i estil musical, compartint les tasques solistes amb en Xavi, aquest amb el Rhodes. Ells dos  han compartit el tema fent-ne la seva visió de l’harmonia, i ja fins el final, quan han recuperat la preciosa melodia. Bonic tema per començar el seu projecte. 

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteve. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys. 


I ara toca presentar-vos el projecte de Theo Hill i el seu “Reality Check”. Editat el 2020 per Posi-Tone i aconseguit per Paola Pasqualli el dia del concert a la Nova Jazz Cava, el darrer dia del seu 40è Festival Jazz Terrassa. I aquí hi tenim a Theo Hill, piano, Rhodes i sintetitzadors; Joel Ross, vibràfon; Rashaan Carter, contrabaix i el jove i mateix baterista que vam veure a Terrassa, en Mark Whitfield Jr. Les composicions són de Theo Hill excepte el #1, de David Berkman; el #7, de l’Stevie Wonder i el #9, de Mulgrew Miller. 

Comencem escoltant-los amb el tema del líder anomenat... 

3.10.- Song Of The Wind (Theo Hill) 5m05s 

I doncs què delicats que hem començat el programa d’avui. I de nou amb el so del Rhodes, coincidències aquestes que solen passar en aquest programa. I si el so d’aquest piano elèctric de Hill és així de bonic, més ho és la combinació que ells n’han fet amb el vibràfon de Ross. El tema té uns crescendos al final que ens han posat la pell de gallina. Però és que els inicis han estat càlids amb una “intro” i acords repetitiva preciosa que al final ha deixat pas a la melodia a càrrec del vibrafonista Ross, mentre el líder ens ha acaronat amb els sintetitzadors. La secció rítmica de baix i bateria, aquest amb les escombretes, ha  estat subtil i delicada també. El solo del vibrafonista ens ha semblat magnífic, vital, i brillantment dolç, també. El llenguatge emprat ens el situa en un àmbit i sonoritats properes a les de Gary Burton, al menys en aquest tema. El líder ha fet també una magnífica improvisació, allunyada de la potència rítmica que ens va mostrar a la Nova Jazz Cava. Les inversemblants escales i llenguatge emprat, han estat la mostra palpable del seu domini de tot plegat. I sí, el crescendo final del tema ha estat meravellós. Gran tema per començar amb aquest el seu projecte. 

I dir-vos que de cara l’agost tornarem a gaudir amb el Mas i Mas Festival, suposo que a la mateixa plaça Reial, davant del Jamboree, o sigui que si hi veniu, allà que ens hi trobarem. I cada dia podeu anar a la Cocteleria Campari Milano on s’hi fan concerts de jazz i demés meravelles, a diari. I també al Sinestesia que hi ha prop de la plaça del Centre a Sants, és qüestió de mirar-ne’n la programació. 

I ara sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente...gràcies Carme per sempre fer-ho així de dolç i encabit en les músiques del programa. 

I encara seguim amb ells i el tema del gran Stevie Wonder anomenat... 

4.7 Superwoman (Stevie Wonder) 4m07s 

I aquest tema de l’Stevie té una continuació de títol i és aquesta amb el títol sencer: Superwmonan (where are you when I needed you), Super-dona, on ets tu quan et necessito. I la va fer el 1972 i és el segon tema d’un single que es va dir “Music Of My Mind”, tema aquest encabit en el que es podria dir “Soul progressiu”. I el tema té els aires de Wonder per la sonoritat del teclat i també pels efectes del sintetitzador, quan els hi afegeix. El líder però, ha executat el seu solo amb el piano, després d’haver tocat també el Rhodes, o sigui que ens ha omplert de totes les sonoritats possibles dels teclats, els acústics, elèctrics i electrònics. La gràcia del tema rau també amb com el baixista gestiona la seva execució amb les seves línies melòdiques i rítmiques, i per com també la gràcia i delicadesa del jove baterista, tot el tema amb les escombretes i so molt més delicat del que va emprar a Terrassa. I sempre els sons estratosfèrics del sintetitzador en un tema que segueix una línia estilística allunyada als de la  resta de projectes, car així és el Theo Hill, eclèctic quan vol, i que és les més de les vegades.

 Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es  allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

 


I recuperarem al Trio Nilo i projecte “Planeta Desierto”. I recordem que el trio són l’Ernest Pipó, guitarra; Tomàs Pujol, baix i contrabaix i Kike Pérez, bateria. Els escoltarem amb el tema que titula el projecte... 

5.2.- Planeta Desierto (Trio Nilo) 6m53s

I hem seguit una mica el tarannà del tema de Wonder, en alguns aspectes, crec jo. I és que els cops a la caixa en pla “beat” ens situen en un entorn més de la Fusió. El tema però ha derivat en d’altres aspectes, sobretot pel solo de l’Ernest, amb tota la distorsió possible i gran execució i sonoritat. La melodia l’han fet però guitarra i baix, el primer acompanyant-se d’uns preciosos arpegis. El canvi tonal ha estat també molt maco recuperant el tema principal després, amb ells dos a duet. I sempre Kike, controlant la qüestió del tempo. El baix elèctric de Tomàs fa un lick súper greu i magnífic, una mena de motiu principal per com el segueixen tots dos, tot i preparant el guitarrista Pipó les estratègies de cara al seu espaterrant solo. Uns moments que han estat els prolegòmens al seu increïble solo, amb tota la Fusió del món. Mestria interpretativa i de control dels diferents estris tècnics i electrònics. I sempre els dos de la base rítmica allà al darrere d’ell, fins recuperar el tema de nou i acabar-lo delicadament. 

TOMÀS PUJOL (Banyoles, 1995). Baixista i contrabaixista amb una trajectòria musical molt àmplia on apareixen diferents estils de la música moderna, neo-soul, pop, rock i jazz entre d’altres. Premiat per la revista Enderrock en la categoria d’Artista revelació 2018 amb el grup La Folie i millor disc de música familiar 2019, amb el grup Pot Petit. Enguany ha sigut seleccionat pel Taller de Músics de Barcelona amb el virtuós pianista Chano Domínguez per formar part del projecte "Chano Domínguez & Taller de Músics Ensemble". Ha rebut classes de diferents professors com ara Martín Leiton, Manel Fortià i Miquel Àngel Cordero. 

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

I seguirem amb ells i el seu Planeta Desierto, i recordeu que hi tenim a l’Ernest, guitarra; Tomàs, baix i contrabaix i a Kike, bateria. I els escoltarem amb un tema a tot swing anomenat... 

6.3.- J.L. (Trio Nilo) 3m51s 

I amb quin magnífic tema ens han acaronat ara, i amb un Swing increïble, el que han fet Tomàs Pujol, contrabaix i el seu “walking” i el Ride i xarles de la bateria del Kike. Una base rítmica brutal que han donat tot el suport del món a la magistral interpretació del guitarrista Ernest Pipó. Un tema iniciat ja amb la bonica melodia a càrrec del guitarrista, i que ben aviat ha deixat pas a la seva improvisació. Scofield, Frissel, i d’altres en són els seus referents, això sembla més que evident. Pujol ens ha mostrat el seu domini del contrabaix havent executat un solo molt reeixit i ben trenat. Ell sol, quasi, car els acords de Pipó i algunes espurnes rítmiques de Kike, l’han acompanyat en la seva brillant execució, melòdica i amb la pulsió rítmica adequada. Han recuperat el tema i ja quasi al final ha estat Kike qui s’ha esplaiat la mar de bé, havent doblat el tempo. Pujol però l’ha acabat dolçament. Bon tema d’aquest trio de joves. 

ERNEST PIPÓ (Girona, 1995). Guitarrista i compositor, autor de gran part del repertori. Porta un llarg recorregut en el món del jazz, i després d'estudiar el grau superior de Música en Jazz i Música Moderna, ha treballat en l'àmbit del cinema i va compondre la banda sonora de la premiada pel·lícula "Estiu 1993", nominada a millor banda sonora als Premis Gaudí 2018, llargmetratge premiat com a "Millor Opera Prima" i "Premi de la secció Generation a la Berlinale", entre molts d'altres. Seleccionada també per representar Espanya com a millor film de parla no anglesa als Oscars. Ha rebut classes de professors com Jordi Bonell i Peter Bernstein i actualment treballa en diferents projectes com ara "InRoots", "Hulm" o el seu propi sextet "Negro Spirituals".


 

I seguim amb tot el Swing del món i ves per on que amb un tempo similar el del tema Ribs de l’Oriol Vallès 4tet i el seu “Recer”. I recordem que hi tenim a l’Oriol Vallès, trompeta; Xavi Torres, Rhodes; Giuseppe Campisi, contrabaix i l’Andreu Pitarch, bateria. El tema en qüestió és aquest de l’Oriol Vallès... 

7.4.- Ribs (Oriol Vallès) 3m41s 

Doncs ja teníem “mono” de Blues, i ves per on amb quin de més ben parit ens han acaronat tots quatre. Un gran tema de l’Oriol amb un Swing que encara dura del tema anterior, aquest però a la seva obra i gràcia, la del Giuseppe i Andreu. I la curteta i entremaliada melodia l’han fet trompeta i teclat, ells dos a duet, repetint-lo dues vegades, ho sigui fent-ne dos chorus. I com ha empalmat l’Oriol la seva darrera nota per entrar suaument a la seva improvisació. Gran interpretació la que ens ha fet aquest jove al qual segueixo ben bé de fa 10 anys, més o menys. La seva progressió ha estat meteòrica, ara bé, a base d’esforç, de treball, d’estudi, ell que va aprendre de la mà de Matthew Simon a l’Esmuc, per després anar a fer el seu Màster al Conservatorium van Amsterdam, més o menys com també  va fer en Xavi Torres, aquest però algun any abans. I el solo d’aquest darrer també ha estat brutal, coses aquestes que els hi passa a la gent talentosa com en són ells, tots quatre. I què bonic és el so del Rhodes. La mà dreta ha volat gràcil i lleugera desenvolupant unes línies increïbles, alhora que l’esquerra l’ha recolzat amb els acords. Melodia de nou, i final d’aquest magnífic Blues de l’Oriol, al final amb tots els aires del Blue March de  Benny Golson. Gran tema, Oriol. 

Un altre lloc emblemàtic és el 23 Robadors espai on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un reguitzell de projectes que s’hi han parit i que així seguirà sent. Cada dia teniu Jazz i els dimecres, concert primer i després Jam Session amb Miguel Pinxo Villar, Juan Pablo Balcázar i Carlos Falanga, trio que tindrem el 18 de setembre al Jazz Club la Vicentina.

I seguim amb ells quatre a tot Swing i el vital tema de Xavi Torres, l’ anomenat.. 

8.5.- Quarantena Song n.27 (Xavi Torres) 5m12s 

I el seu tema l’ha iniciat ell amb una “intro”, en Xavi Torres, per ja ben aviat encetar tots dos la melodia del gran tema del de Tarragona, comarca. I amb quin magnífic tempo l’han fet, i amb encara més swing del tema “Ribs” de l’Oriol. El solo que ens ha fet el jove líder ha estat increïble. L’Oriol ens recorda per dolçor a mestres com Freddie Hubbard, també a Clifford Brown, aquest potser encara més Bopper. L’Oriol creix, i creix cada dia, i ja el tenim a un nivell interpretatiu magistral, i és un xaval ben jove, de l’edat dels meus fills, i encara els n’hi falta dos o tres, o quatre, per arribar a la trentena. El compositor al Rhodes ha tornat a estar genial. El domini d’aquest piano elèctric i la sonoritat tan característica que n’extreu és inversemblant, ell, que sempre ens ha mostrat la seva mestria amb el piano acústic. Xavi m’ha sorprès molt gratament per com ha sabut gestionar la dinàmica estilística del Rhodes, car cada instrument té les seves particularitats, i ell les ha sabut trobar i mostrar amb contundència. Al final, han recuperat la melodia d’aquest tema 27 de la quarantena obligada, acabant-lo fent un “vamp” i de manera molt delicada. 

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es

 


I recuperem a Theo Hill i el seu “Reality Check”. I recordem que hi tenim a Theo Hill, piano, Rhodes i sintetitzadors; Joel Ross, vibràfon; Rashaan Carter, contrabaix i Mark Whitfield Jr. bateria Escoltem-los en el tema de David Berkman anomenat.. 

9.1.- Blue Poles (David Berkman) 5m49s. 

I tot i començar delicadament amb una preciosa i llarga “intro”, primer a piano i després a vibràfon, el tema s’ha desenvolupat per uns camins més potents, els típics de l’aspecte rítmic del líder, ell, gran seguidor de les maneres percussives de tocar el piano de McCoy Tiner. I sí, quasi que sense adonar-nos-en ens hem trobat encabits en les improvisacions que han fet ells dos, Ross, vibràfon i Hill, piano. La base rítmica de dos, contrabaix i bateria, els ha recolzat cadascun però a la seva particular manera, on a vegades el contrabaixista Carter ha fet el típic “walking” i sovint ha creat línies improvisades seguint als solistes. El jove baterista Whitfield, igualment ha volat per on ell ha volgut, creant sempre uns aspectes i textures rítmiques potents i encoratjadores per als companys. Un gran descobriment d’aquest projecte, descobriment de músics com el vibrafonista i contrabaixista, car al líder i al jove baterista ja els vam descobrir a Terrassa. Una altre gran interpretació i molt bon tema de David Berkman, el qual l’encabí en el seu disc, el de David Berkman Sextet, “Comunication Theory”. 

I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg. 


I ja per acabar el programa, encara farem una darrere roda, i així doncs que escoltarem a l’Oriol Vallès 4tet i el seu “Recer”, i recordem que hi tenim a ell mateix a la trompeta, Xavi Torres, Rhodes, Giuseppe Campisi, contrabaix i a l’Andreu Pitarch, bateria. I els escoltarem en el tema magnífic de l’Oriol anomenat... 

10.1.- Pur entreteniment (Oriol Vallès) 3m48s 

I quin exercici de creativitat més reeixit a tot Hard Bop i demés meravelles. I el tema ha acabat de cop després d’una gran intervenció solista de l’Andreu Pitarch a la bateria. L’Andreu ha estat imponent durant tot el projecte, i més en aquest tema on ha fet “córrer” la màquina rítmica a tot drap, sense oblidar és clar a Giuseppe Campisi al contrabaix, el qual ha contribuït afegint tota la seva energia amb uns “walkings” implacables, que més que “caminar” els han fet “córrer", també. I el tema de l’Oriol te una melodia força maca i totalment jazzística amb uns canvis rítmics força interessants. I ell ha estat qui primer ha fet la seva intervenció solista, curteta, això sí, car llavors apareix el canvi rítmic. Ens ha clavat una “impro” imponent amb tota la seva energia, la que té aquest tema al qual li veig diferents parts, una primera amb la melodia inicial, càlida i molt bonica; una segona, corresponent al pont, i crec que una tercera on la qüestió rítmica n’és la preponderant.  Xavi també ha fet la seva aportació solista amb el Rhodes i de quina manera ho ha tornat a clavar. Crec que és un dels primers projectes on l’hem pogut escoltar tocant de manera íntegra el Rhodes, i de quina manera ho ha fet, magistral. Ha sabut afegir la seva gràcia interpretativa a la sonoritat de l’instrument, alhora que la mà esquerra amb els més greus també ha fet la feina adequada, sobretot en el que he dit la tercera part del tema, i també en la impro de l’Andreu. Gran tema i projecte, Oriol. Felicitats nois. 

Abans de l'aplicació de la vacuna, la distància física entre persones constituïa la mesura bàsica per el control de la pandèmia. La imposició del primer confinament (març de 2020) va suposar el primer canvi dràstic,  tant per a la vida col·lectiva com per la individual. A priori, uns quants avantatges és varen poder presentar al voltant d'aquesta nova situació. En el nostre cas, un parèntesi de la vida social i la conjectura per a trobar el temps necessari per a la composició. Ràpidament, aquesta aparent oportunitat és va transformar en una ànsia generalitzada per a produir a través de les xarxes socials i la consagració del teletreball, desdibuixant encara més els límits entre el temps de recolliment i el de la feina. Així, aquesta romantització del confinament ha resultat ser una mera il·lusió privilegiada d'una nova realitat clarament preocupant. El procés creatiu ja comporta un factor de reclusió i solitud implícits. L'encaix de les diverses parts d'una peça requereix l'autoimposició d'una frontera entre el que és exterior i l'espai d'estudi. S'executa així un acte de resistència dins de la intimitat de la llar. L'abandó d'un mateix en una rutina gairebé artesana és només possible sota el recer d’una casa. Oriol Vallès. 

Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com  i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.

 


I recuperarem per darrera vegada al Theo Hill 4tet i el seu “Reality Check” amb ells que són, Theo Hill, piano, Rhodes i sintetitzadors; Joel Ross, vibràfon; Rashaan Carter, contrabaix i Mark Whitfield Jr. bateria. Escoltem-los en el tema del líder, l’anomenat.. 

11.6.- Mantra (Theo Hill) 6m36s. 

I ens hem tornat a trobar amb una altra “Intro” en un tema de Theo Hill, tot i que en aquest cas ha estat més curteta. La melodia principal ha aparegut ben aviat, i ves per on que els aires aflamencats hi són de totes, totes, coses aquestes de la mà esquerra del pianista. La qüestió rítmica del tema està a un nivell estratosfèric, també, amb una pulsió increïble, la que atresora el líder i pianista, Theo Hill, sense oblidar els seus companys, Rashaan Carter, contrabaix i Mark Whitfield Jr. bateria i amb Joel Ross, vibràfon. Ell ha estat qui primer ha desenvolupat la seva improvisació, amb una energia i vitalitat envejables, alhora que idees totes encabides en l’entorn de l’escala frígia, sí, el mode major que per dret propi té la música de flamenc. I el líder s’ha llençat de cap a una interpretació potentíssima, amb una mà esquerra que ens recorda constantment el motiu flamenc. De fet ells dos comparteixen improvisacions, primer les fa un i després l’altre, elaborant tot un paquet de creativitat a un altíssim nivell, alhora que enèrgica. Les maneres percussives de Hill superen en escreix les Tyner, el seu mestre i el de tants altres. Fins i tot hi ha moments que la mà esquerra del líder ens “martelleja”, això sí, molt delicadament. Però vaja, aquest és un tema que exemplifica amb claredat el seu estil, l’estil de les músiques d’aquest músic i seu projecte “Reality Check”. Magnífic projecte, també.

 Seguim però dir vos què si entreu al web de Temps Recordhttps://tempsrecord.cat hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.

 


I acabarem el projecte del Trio Nilo i programa d’avui amb ells tres que són, l’Ernest Pipó, guitarra; Tomàs Pujol, baix i contrabaix i Kike Pérez, bateria, i amb el tema vital i fast anomenat... 

12.4.- On y va (Trio Nilo) 4m50s 

I quin magnífic tema amb un Swing brutal, el que ens han ofert la base de dos, Tomàs Pujol, contrabaix i Kike Pérez, bateria, ell amb les escombretes. I és que se’ls hi noten les moltes hores que han tocat junts, i ja des de fa alguns anys. L’Ernest Pipó a la guitarra ens ha tornat ha mostrar la seva gràcia i sapiència alhora que el seu bon gust, amb una sonoritat molt delicada i dolça, aquella que ens oferí també Bill Frissell, per parlar només d’un. Mentre ell ha desenvolupat la seva creativitat i bones maneres, la base de dos ha estat brutal, amb un “walking” inversemblant de Tomàs al contrabaix, mentre que Kike a la bateria ha estat incommensurable, seguint-lo a tot swing, ara ja amb les baquetes, el  Ride i el Xarles. Al final, ell mateix ha fet primer uns “vuits” amb el guitarrista, per després desenvolupar el seu precís i reeixit solo a la bateria. Un gran tema d’aquest Trio Nilo, on els hem pogut escoltar a tots tres a un grandíssim nivell interpretatiu, i sense oblidar que amb tots els temes propis, de tots tres, la qual cosa ens diu com de bé gestionen els seus egos. 

KIKE PÉREZ (Barcelona, ​​1993). Patrocinat actualment per Anatolian Cymbals, la seva versatilitat l'ha portat a treballar amb projectes com ara de música tradicional, Hip hop o flamenc. Ha estudiat amb professors com Jordi Gardenyas, David Mengual, Oriol Roca o Sergi Sirvent al Taller de Músics de Barcelona,​​on ara lidera el seu propi quintet. Treballa com a sideman de projectes jazzístics com Pablo Martín Trio, amb el que va estar al "Fara Music Festival" d'Itàlia, finalista al premi "Fara Jazz Live Award", com a "millor banda en viu". Guanyador també de la primera edició del Premi Talent, impulsat pel Taller de Músics amb el suport d’ACE (Acció Cultural Espanyola), semifinalistes al Concurs de Jazz 2020 organitzat per "Joventuts Musicals d'Espanya". 

Doncs ara sí que ja hem acabat el projecte del Trio Nilo i programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat força, tant com a mi. I us recordo que hem escoltat al Trio Nilo, Oriol Vallès 4tet i a Theo Hill 4tet, havent escoltat un micro conte de Carme de la Fuente. 

I per descomptat que podeu anar als concerts que fem al Jazz Club La Vicentina, i ara ja fins el 10 de juliol que podrem fer el primer concert del 12è Festival de Jam Sessions. I com sempre amb l’entrada gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club La Vicentina. 

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 


Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

I ja hi som de nou amb un programa divers, dos a dos, car dels quatre projectes dos els encabiré en el que seria una primera part, i els altres dos en la segona. Així és que escoltarem a Tomás Merlo Group, “Crisis”, i als Patax fent la música dels “Beatles” a la seva manera, ambdós discos editats per Youkali Music. I la segona part tindrà un sabor cubà total, gràcies a la gestió de l’amic Siscu Cruces, car ell és qui m’ho envia. I les seves músiques seran les del Miguel de Armas Quartet, “Continuous”, editat per Three Pines Records i finalment amb el Michael Olivera i els The Cuban Jazz Sindycate amb el seu “Y salió la luz”. 

Així doncs que...I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg.

 


Doncs començarem amb el projecte d’una formació de la qual ja li he posat els seus dos anteriors projectes, i aquests són els Patax. Ara ens sorprendran amb el seu darrer dedicat a algunes de les músiques dels Beatles. Ho ha editat Youkali Music el 2021 i es va enregistrar a l’estudio Uno i ho mesclà Pablo Baselga a Infinity Estudios. Arranjat i produït per Jorge Pérez.

 I aquí hi tenim a: Jorge Pérez, congues, cajon i cors; Alana Sinkey, veu principal; Jorge Vera, teclats; Dee Burrows, rap; Lidón Patiño, baile; Valentin Iturat, bateria; Dani Morales, conjunt de múltiples percussions i cors; Carlos Sánchez de Medina, baix elèctric; Marcos Collado, guitarra; Ariel Brínguez, saxos; Roberto Pacheco, trombó; Raúl Gil, trompeta; Inma Almendros i Verónica Jorge Hernández, violí; Milena Brody, viola i Lucía Otero, violoncel. 

Convidats a "Let It Be": (La Rumba de Pedro Pablo) Pedro Pablo Rodríguez, quinto; Richard Cogles Carbonell i Yanulka O´Farrill, ball. 

I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web de la formació www.patax.es i del disc de Youkali:

https://www.youkalimusic.com/index.php/catalogo/431-plays-the-beatles 

El tractament que en fan Patax de la música dels Beatles, de les músiques dels diferents projectes que han fet, està relacionat amb la pròpia posada en escena, on el ball i demés elements estètics tenen la màxima preponderància, alhora que els ritmes on el flamenc hi és de totes, totes. La seva creativitat i vitalitat els fan presentar uns directes impactants, o sigui que si alguna vegada els podeu veure, aneu-hi que no us decebran. Dels 13 temes dels Beatles, fins i tot les seves balades, ells i elles les tracten a la seva particular manera pel que fa a l’aspecte rítmic i amb arranjaments molt acurats i bonics. 

Escoltem-los doncs en un parell de temes, els més delicats segons ells... 

1 07 Yesterday (Lennon-McCartney) 3m29s

2 10 Across the Universe (Lennon) 4m57s 

I quin sorprenent arranjament i versió ens n’han fet del Yesterday. I de quina manera més dolça han començat amb les escombretes, el piano, baix i la veu de la cantant Alana Sinkey. I què deliciós ha estat el solo al piano de Jorge Vera, a qui seguirem escoltant en el següent projecte de Youkali. El baix elèctric de Carlos Sánchez de Medina ha estat present en tot el tema. I de quina manera ha començat el tema Across the Universe, primer delicadament, però ben aviat ens han mostrat tota la seva energia. Un tema on hi intervenen les cordes fregades amb Inma Almendros i Verónica Jorge, violí; Milena Brody, viola i Lucía Otero, violoncel. I el canvi “nothing is gonna change my world” què potent i quin contrast amb la melodia principal, molt més delicada. Un arranjament magnífic carregat d’energia, i ves per on que els aires jazzístics han aparegut al final amb el saxo tenor de l’Ariel Bringuez. I aquest tema va estar acreditat pels dos compositors durant un any, però finalment es va aclarir que només era de John Lennon. 


I seguim amb els projectes de Youkali, i ara serà el de Tomás Merlo Group i el seu “Crisis”, disc editat el 2021 per Youkali Music. Ho va enregistrar, mesclar i masteritzar Caco Refojo als PKO Studios de Madrid. Produït per Ángel Argilés “Epakta” i Tomás Merlo, i fet possible gràcies al Thomas Shindowski, ànima de Youkali Music sense oblidar al Rubén López. 

I aquí hi tenim a Tomás Merlo, Chapman stick; Jorge Vera, teclat i Fender Rhodes; Miguel Lamas, bateria i de convidada en un tema, Pepa Niebla, veu. 

Aquest és un projecte on el líder gestiona la mar de bé el revolucionari Chapman Stick, quelcom similar a una guitarra però amb 12 cordes posades d’una manera especial sobre el mànec, i em refereixo a l’ordre per com estan posades. Instrument que es pot tocar colpejant les cordes, fent feines de baix a la vegada, en fi, una meravella i gens fàcil de tocar. Un projecte amb tres temes llargs d’entre 10 i 15 minuts on s’hi troba diversitat rítmica, de tempo i melòdica, esplaiant-se els músics la mar de bé. Dos més d’entre 6 i 8 minuts i dos més curtets. Tots els temes són de Tomás Merlo, excepte un d’Alan Pasqua i un altre de Jaco Pastorius. 

I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç al disc de Merlo i Youkali:

https://www.youkalimusic.com/index.php/catalogo/415-crisis 

Doncs comencem escoltant-los en un dels temes llargs del projecte, l’anomenat... 

3 6 Pulse (Tomás Merlo) 11m16s 

I quin tema més llarg i carregat de diversitat a tots els nivells. I quina feina que fan els tres músics, ells encabits en un projecte del líder a tot Jazz-Rock. I el tema ha començat la mar de delicat també. I el líder Merlo gestiona els més baixos i els més aguts, coses aquestes que passen quan un mestre com ell toca el Chapman Stick. I ho hem pogut constatar en escoltar a Jorge Vera de nou  en el seu solo. La força de la base de dos, baix i bateria, ha estat brutal recolzant totalment al pianista. Tomás Merlo ha aparegut amb el seu Chapman Stick però ara fent un solo en els més aguts, com el de la millor guitarra solista. Però és possible també que gestioni els més greus a la vegada, i si no ho fet  ell, ho ha fet el teclista ara amb un teclat de greus. Incommensurables tots tres, quina força, quina potència i quin bon gust que han tingut. El solo de Tomás ha estat espaterrant, fet amb tot l’esperit del Jazz-Rock, de la Fusió. I al final, i amb uns arpegis dels companys, el baterista Miguel Lamas ha brillat de manera particular, tot i que no massa, o sigui que no ha fet un llarg solo. En fi, una mena d’obra d’art, delicada i potent alhora. I el final, delicat com el principi, amb els arpegis dolços que ens han acaronat fins el final de tot. 

"Crisis" és el primer disc del grup Tomás Merlo, liderat pel músic, compositor i arranjador Tomás Merlo. Reconegut com un dels màxims exponents del Chapman Stick a nivell mundial, el primer treball d’aquest grup reflecteix la recerca d’introduir un instrument tan obscur i revolucionari en el món del jazz. 

"Crisis" evoca la influència del Jazz-Rock de finals dels anys 70 i principis dels 80, influït principalment per grups i músics tan reconeguts com Weather Report, Jaco Pastorius o Allan Holdsworth. El títol del disc té a veure amb la situació global que estem vivint i que ha influït en certa mesura en aquest enregistrament, a causa de la pandèmia COVID-19. Això s’ha combinat amb experiències personals que ha viscut el mateix autor. 

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport. 

I seguirem amb ells i ho farem amb el tema que titula el projecte... 

4 1 Crisis (Tomás Merlo) 6m08s 

I aquest “Crisis” ha començat delicadament i de manera esotèrica, però el Chapman Stick fent de baix ben aviat ens ha situat en el ritme i tempo del tema, mantenint un lick repetitiu fent una mena de roda, i així permetent que el teclista, ara sí amb teclats diversos, ens situï en l’ona adequada de la Fusió, aquella que també va fer Chick Corea amb els Return to Forever, amb el baterista seguint-lo amb el seu magnífic batec. El líder de nou en la part alta del registre del seu instrument, sense oblidar algunes de les notes més greus, les quals barrejades amb les del “bombo” del baterista Miguel Lamas, fan un totum quantum increïble. La brutalitat del solo del líder només està a l’abast de pocs, sembla que no gaires amb aquest instrument. Lamas, ara sí que ens ha mostrat tota la seva potència, tot el seu domini de totes les timbales, coses que ha fet amb les baquetes, però també ens ha mostrat el domini del pedal del “bombo”, el qual és un element més, i molt important, en el seu llenguatge. I el tema l’ha acabat ell, i ha quedat com una mica en suspensió. Magnífic, també. 

Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com  i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable. 

Les composicions, totes originals excepte dues, són fresques i enèrgiques amb grans passatges improvisats amb ritmes diabòlics on els tres instruments es barregen, interactuen entre ells i intercanvien rols, segons el moment, de manera natural i no prèviament establerts, donada la formació atípica del grup. 

Tomás Merlo; baixista, stickista, arranjador i compositor nascut a Palma de Mallorca el 1980. És un experimentat i prestigiós músic de projecció internacional que ha actuat i girat per tot el món al costat de grans artistes com Joan Manuel Serrat, Michael Brecker, Jerry González, Concha Buika, Federico Lechner, Rez Abassy i un llarg etc. 

I al blog us posaré l’enllaç a un vídeo d’aquest projecte on se’ls veu tocant el tema Protocosmos: https://youtu.be/6Jx6Q1Grbm8 

I així doncs que acabarem amb el projecte del Tomás Merlo i aquest tema tan potent d’Alan Pasqua... 

5 5 Protocosmos (Alan Pasqua) 2m45s 

I amb aquest tema curtet i potent igual o més que els anteriors, he volgut acabar la repassada pels temes del seu projecte. Merlo en aquest tema s’ha mostrat també la mar de veloç en el seu solo, executat en la primera part del tema, car, en la segona ha estat el teclista Jorge Vera qui ha fet la seva reeixida interpretació solista amb tota la sonoritat de la Fusió. I al final Lamas a la bateria ha tornat a mostrar-nos tot el seu potencial. Un tema curtet de menys de tres minuts, on hi ha de tot i més del llenguatge i esperit del líder i amics, Tomás Merlo, Jorge Vera i Miguel Lamas. Magnífic projecte, Tomàs i amics. 

Ha gravat discos amb Patax, Vanesa Martín, Israel Sandoval, Hugo Fernández, Nacho Aldeguer, The Tribulettes, Retro Band Systems, Iñaki Arakistain etc ... També ha gravat el seu propi disc en solitari el 2013 amb el seu projecte Tomàs Merlo & The Freepunk Ensemble "Vendeta" sota el segell "Youkali Music". 

Actualment Tomás Merlo és considerat com un dels grans exponents a nivell mundial del Chapman Stick, instrument creat als anys 70 pel músic Emmett Chapman. En paraules del propi Emmett, "Tomás Merlo es presenta com el nou messies de l'instrument". 

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys. 


I recuperarem als Patax, i per tant amb un salt estilístic però amb tota l’energia, la que ells tenen a cabassos i que la regalen als seus fidels a cada concert que fan. I com que en són una colla, no repetiré tots els músics i sí que parlarem dels solistes més destacats, els del tema que ara escoltarem... 

6 02 Blackbird (Lennon-McCartney) 6m13s 

I quina versió i arranjament ens n’han fet els de la formació Patax, amb quina trempera rítmica, tot i que a un tempo mig i consistència brutal. I un canvi del pont del tema què maco, i de quina manera han aparegut les palmes, coses que ells i elles fan sovint, inserir el flamenc quan convé. I de quina manera ha arrencat el solo del guitarrista Marcos Collado. I recordem que hi tenim al Jorge Vera als teclats diversos. I la feina dels vents, metalls i canyes és força potent i interessant donant-los els colors extres adequats. I quin “zapateao” ens han fet al baile i palmas, i han estat aquesta colla, Lidón Patiño, baile; Valentin Iturat, bateria; Dani Morales, conjunt de múltiples percussions i cors; Carlos Sánchez de Medina, baix elèctric; Marcos Collado, guitarra; Ariel Brínguez, saxos; Roberto Pacheco, trombó; Raúl Gil, trompeta. I quin solo de percussions més bèstia al final del tema, amb la cantant fent un lick repetitiu. I de quina manera, a tot Reagge ens han acaronat a moments, tot just abans d’acabar el tema de cop. Brutal. 

I recordeu que a l’agost el Jamboree farà de nou el seu Mas i Mas Festival, o sigui que si hi aneu, allà que ens hi trobarem. 

I ja acabarem amb ells tot i escoltant un altre tema d’aquesta parella de genis, Lennon & McCartney interpretats per aquesta colla de creadores i creadors intrèpids, els Patax. 

7 01 Eleanor Rigby (Lennon-McCartney) 9m42s 

I de quina manera amb més trempera ens han impressionat de nou aquesta Banda de joves i potents músics, on la Fusió de Rock amb Flamenc i espurnes de Jazz a càrrec dels improvisadors, ens els fan aplaudir, ens els fan admirar per la seva honestedat d’intencions. I aquest Eleanor Rigby ha estat igualment brutal, amb la veu i la guitarra a duet, i la secció rítmica a tota empenta quan convé. I quin riff fan el baix elèctric i guitarra més potent, i quina marxa amb les percussions i textos en castellà a tot folklore. I el break sense cap base i només la de les percussions i ella cantant, ella que és Alana Sinkey, veu principal. I hem tornat a “flipar” amb el solo del guitarrista Marcos Collado, i sempre amb les percussions de Dani Morales, bateria de Valentin Iturat. I el “Soli” de vents a càrrec de Ariel Brínguez, saxos; Roberto Pacheco, trombó i Raúl Gil, trompeta. I mentre Jorge Vera, teclats feia i desfeia delicadament, les congues diverses ens han enlluernat per la seva potència i precisió rítmica. El baix elèctric amb Carlos Sánchez de Medina ha estat també bestial. I quin arranjament més brutal que ens n’han fet d’aquest tema de Lennon & McCartney, i el llarg final encara ens ha acabat d’impressionar per com de gran ha estat la seva potència alhora que hem pogut escoltar al raper Dee Burrows. Brutal. 

Un altre lloc emblemàtic és el 23 Robadors espai on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un reguitzell de projectes que s’hi han parit i que així seguirà sent. Cada dia teniu Jazz i els dimecres, concert primer i després Jam Session amb Miguel Pinxo Villar, Juan Pablo Balcázar i Carlos Falanga. Un trio que tindrem el 18 de setembre a la Sala Xica. 


I ara ja entrem en la segona part del programa, i aquesta ja dedicada exclusivament a la música amb tots els aires cubans amb un Latin Jazz del màxim nivell. Començarem amb el projecte de Miguel de Armas Quartet anomenat “Continuous”, editat el 2021 per Three Pines Records i amb tot el suport del “Concell per les Arts” d’Ontario, Canadà. Ho va mesclar i masteritzar Alexeis Pérez Guzmán, i produir, Miguel A. de Armas Jr. i Michel Medrano. 

I aquí hi tenim a un quartet base però amb molta colla de convidats, i tots ells i elles són: Miguel de Armas, piano, teclats, composicions; Marc Decho, baix elèctric; Michel Medrano Brindis, bateria i Diomer González, congues. Amb: Yasmina Proveyer, veu (1); Roberto Riverón, baix elèctric (1, 3); Elmer Ferrer, guitarra (3); Petr Cancura, saxo tenor (5); Elizabeth Rodriguez, violí (6); Gabriela Ruiz, violoncel (6); René Lavoie, flauta travessera (7); Tyler Harris, saxo alt (8); José Alberto Alvarez Batista, güiro (1) & Yaima Caballero, güiro (7). I amb convidats especials: Samuel Formell (Los Van Van), bateria, timbales (1); Joel Cuesta (Los Van Van), congues (1); Eliel Lazo, congues (4). 

Totes les composicions són de Miguel de Armas excepte “Song for Bebo” què és de Marc Decho. 

Escoltem-los en un dels temes més delicats, l’anomenat... 

8 5 Muñuni (Miguel de Armas) 4m54s 

I tot i el canvi ara allunyats de la part més rockera dels Patax, el que no hem deixat són les percussions, que per això aquesta música ens arriba de la mà d’un d’ells, resident però a Canadà. I aquí hi tenim el saxo tenor de Petr Cancura, ell acompanyant al potent quartet, amb una base rítmica de baix, bateria i congues, molt potent, amb el líder i pianista acaronant-nos amb els seus acords i digitació delicada. El baixista ens ha fet un molt bon solo, i sempre escoltant la potent secció rítmica. El líder combina els sons acústics del piano amb alguns dels teclats, donant més color a tot plegat. El solo del saxo tenor Cancura ha estat força delicat també, amb alguns moments potents. Els sons estratosfèrics del líder amb els teclats, acaben d’omplir l’espai sonor d’un tema on la qüestió rítmica té vital importància. Un bon tema, delicat, de moment, per apropar-nos a la música d’aquest Miguel de Armas Quartet. 

I per descomptat que podeu anar als concerts que fem al Jazz Club La Vicentina, i ara ja fins el 10, 17 i 24 de juliol, que farem el 12è Festival de Jam Sessions en diferents espais a l’aire lliure. I com sempre amb l’entrada gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club La Vicentina. 

El pianista cubà de renom internacional Miguel de Armas es va traslladar al Canadà el 2011, aportant un ric i sofisticat patrimoni musical recollit durant molts anys d’estudi, interpretació i composició. Com a cofundador de N.G. La Banda, una de les bandes de mimbes més llegendàries de Cuba, Armas va omplir les sales de concerts a tot el món. Sota el lideratge de “de Armas” i amb Marc Decho al baix, Michel Medrano a la bateria i Diomer González a les congues: el quartet Miguel de Armas es va crear el 2013. Des de llavors, han sacsejat la regió de la capital nacional del Canadà amb la seva sorprenent música i la seva emocionant fusió de jazz i música afrocubana. 


Seguirem amb ells i el tema anomenat.... 

9 2 Couscous (Miguel de Armas) 5m14s 

I de quina manera han començat aquest tema, ja amb el motiu principal que han repetit diverses vegades. El tema té uns canvis posteriors impressionants per la rítmica i també per l’harmonia. I ja ho veieu el que fa un quartet de piano, baix, bateria i congues, quina trempera rítmica. El solo del baixista Marc Decho ha estat de nou molt reeixit, i sempre recolzat per bateria i percussions. El líder al piano ens ha anat acaronant mentre ell solejava, i després ha sigut ell qui ha iniciat la seva improvisació igualment molt marcada per l’aspecte rítmic, amb una pulsió percussiva delicada amb la mà dreta, i més potent la de la mà esquerra amb els acords. I quin canvi al final del solo del líder, on les percussions, bateria i congues, de nou són els amos del cotarro. I sí, així és el context musical del programa d’avui quasi des que hem començat. I així són les músiques d’aquest cubà, tan potents i amb un brutal final acabant-lo de cop. 

Seguim però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. 

I acabarem amb ells amb el tema anomenat... 

10 3 Angelique (Miguel de Armas) 4m29s 

I amb aquest tema ens han tornat a meravellar, pels inicis però també pels canvis posteriors. I aquí hi tenim col·laboradors diversos i a la guitarra hi tenim a Elmer Ferrer. I la resta del quartet són el líder Miguel de Armas, piano i teclats; Marc Decho, baix elèctric; Michel Medrano Brindis, bateria i Diomer González, congues. I el solo del guitarrista Ferrer ha estat brutal. Però el tema ha començat així com molt estratosfèric, i s’ha de remarcar que l’enregistrament i mescles és d’un nivell extraordinari. La melodia del tema l’ha  iniciat el guitarrista Ferrer primer, per ja de ben seguit ésser el líder qui s’hagi embrancat amb el seu solo, sabent però baixar de l’arbre. Un solo brutal a base de teclats, que després s’ha vist refermat pel duet que han fet ells dos seguint la melodia, tot just abans del solo del guitarrista. Aquest ha brillat amb tota la vitalitat del Jazz-Rock de la Fusió, amb un so a lo McLauglin. Després d’ell, les percussions, bateria sobretot fent un solo bestial, ajudat per les congues del company, acabant el tema així com en suspensió, i ells dos han estat Michel Medrano a la bateria i Diomer González a les congues. 

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es 


I ara ja encarem el final del programa amb el darrer projecte amb tot el sabor de Cuba i les músiques del baterista Michael Olivera & The Cuban Jazz Sindycate i el projecte anomenat “Y llegó la luz”, editat pel segell propi del Michael, “Olivera Producciones”. Enregistrat per Pablo Pulido a l’Estudio UNO, Madrid, i per Rodrigo Díaz “El niño” a Matilda Records. Mesclat i masteritzat per Juan Pablo Alcaro a l’Estudio Apis. Produït musicalment i executiva per Michael Olivera. 

I aquí hi tenim a Míriam Latrece, veu; Pepe Rivera, piano; i tornem a tenir l’Ariel Bringuez als saxos; Yarel Hernández, baix elèctric i Michael Olivera, bateria i veu, amb la col·laboració de Alain Pérez cantant el bolero. Totes les cançons compostes i arranjades per Michael Olivera excepte, Champola Sindical afrocubana (Ariel Bringuez) i Teya (Yarel Hernández). 

I els escoltarem amb el preciós bolero, o sigui que ja us podeu relaxar sense adormir-vos, esclar... 

11 Bolero Danzongo (Michael Olivera) 5m52s 

I quin boleret més maco ens han fet els nostres amics, iniciat amb la dolça “intro” de Carlos a la trompeta. La veu de l’Alain Pérez és impressionant, i ens recorda a d’altres cantants de boleros, i la veritat és que té una veu magnífica, amb una afinació perfecta i calidesa, les adequades. La base rítmica de piano, baix i bateria, la del líder Michael Olivera, l’han acompanyat primer dolçament, i després en el pont, on el canvi tonal amb els cors i els vents i el canvi rítmic ha estat meravellós. Entremig del tema hem pogut escoltar el solo del pianista Pepe Rivera amb tots els aires de Bebo Valdés, que per això en van mamar tots ells i elles. I de nou el canvi del pont, amb el ritme, i les percussions, els cors, i els vents fent unes ràfegues delicades. El trompetista Carlos Sarduy ens ha impressionat per com de precís i maco ha estat el seu solo. I el cantant, i els cors, i la secció rítmica, i tot plegat, quina trempera de bolero per començar el projecte de Michael Olivera & The Cuban Jazz Sindycate. 

I cada dia podeu anar a la Cocteleria Campari Milano on s’hi fan concerts de jazz i demés meravelles, a diari. I també al Sinestesia que hi ha prop de la plaça del Centre a Sants, serà qüestió però de mirar-ne la seva programació.



I seguirem amb ells amb el magnífic 

12 Champola Sindical Afrocubana (ArielBringuez)  5m23s 

I tot i començar delicadament, els temes agafen un tarannà rítmic poc després de les “intros”, i en aquest tema ho han tornat a fer. I aquesta composició de l’Ariel Brínguez està farcida de bon gust. Els tempos no són excessivament veloços, i es mantenen en aquest tempo mèdium on les percussions viuen millor, es noten millor els ritmes, tot va més tranquil, que no fa falta anar a tot drap. I aquest tema però té un bon tempo, i els vents ja d’entrada n’han fet una part de la seva melodia. I els canvis i breaks rítmics semblen ser la mare dels ous de quasi tots els projectes cubans, que per això ells dominen a la perfecció aquestes qüestions. I el saxo tenor de l’Ariel Bringuez i trompeta de Carlos Sarduy han fet un duet de pregunta-resposta tot just abans que el pianista Pepe Rivera fes un break delicat. Els vents de nou han seguit amb el seu diàleg, precís i preciós, greu del tenor i agut de la trompeta, so de canya i so de metall. I piano i la secció rítmica de baix, bateria i percussions els han seguit acaronant i recolzant en la seva exposició solista tan reeixida. Després un altre break rítmic, coses aquestes del compositor i líder Michael Olivera, ell un  baterista magnífic, i també amb recolzament dels vents a les percussions per a gaudi de totes i tots nosaltres. I el final, ha estat magnífic, amb un balanceig de ball, amb tot el ritme i calidesa de la música cubana i també amb tot el bon gust del món. 

I no us oblideu de la Nova Jazz Cava car en aquest mateix mes clourà el seu 40è Festival Jazz Terrassa, amb tot un reguitzell d’artistes del país i de fora amb els quals estem gaudint d’allò més.


 

I acabarem el seu projecte i el nostre programa d’avui amb el tema dedicat a Tito Puente, l’anomenat... 

13 Pa‘ Tito Puente (Michael Olivera) 6m20s 

I quin bon rotllo que es devia respirar en aquestes sessions d’enregistrament, com heu pogut escoltar abans de les músiques d’aquest tema del Michael. I he volgut acabar amb aquest tema dedicat a Tito Puente, ara sí amb una mica més de trempera de tempos i ritmes. La melodia té un caire de música folklòrica molt bonica i també amb els canvis rítmics adequats. Però ai las, el solo del saxo tenor de l’Ariel Bringuez ha estat tan impressionat que, tot i haver d’altres temes que també podrien sonar, us he volgut posar aquest tema pel seu solo, i no només, esclar. Perquè el tema és força impressionant per l’aspecte melòdic, harmònic i rítmic. I després del solo del saxo, un break rítmic  molt delicat i solo igualment de bonic del pianista Pepe Rivera, i sempre amb un suport rítmic brutal i també el del baixista. L’execució de Rivera va agafant trempera, coses aquestes que passen sovint, i de mica en mica. I el tema també recupera la melodia amb aires folklòrics i això ho fan els vents. I tots plegats deixen la porta oberta al magnífic solo del líder i baterista Michael Olivera i els vents recolzant-lo amb uns “riffs” preciosos. I ja al final, els vents recuperant el motiu principal amb tots els aires folklòrics del món cubà, i al final acabant-lo de cop. Brutal també el projecte del Michael Olivera & The Cuban Jazz Sindycate i el seu projecte anomenat “Y llegó la luz”. 

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 


Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

Doncs ja hi tornem amb un programa temàtic, i de nou dedicat a l’editorial Fresh Sound Records i la seva secció “Jazz Workshop” de vinils de 180gr. I aquesta és la segona part, i última amb aquests vinils, on podreu escoltar la resta dels temes d’aquests 5 vinils. Així doncs us recordo que escoltarem a Jimmy Heath, “The Quota!; Frank Strozier, “March of the Siamese Children”; Clark Terry 5tet, “Serenade to a Bus Seat”; Bud Shank, “New Groove” i a Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. I escoltarem el micro conte de Carme de la Fuente. 

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.  


Així doncs començarem amb el disc de Clark Terry 5tet, “Serenade to a Bus Seat”. Original publicat per Riverside el 1957, RLP 12-237. Enregistrat el 27 d'abril de 1957, als estudis Reeves Sound, a la ciutat de Nova York, i produït per Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. Totes les composicions de Clark Terry excepte allà on s’indica. I aquí hi tenim a Clark Terry, trompeta; Johnny Griffin, saxo tenor; Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. 

Comencem escoltant-los amb el tema de Terry anomenat... 

1.A2.- "Cruising" (Clark Terry) 8m27s 

I de quina manera més maca a tot swing delicat hem començat, amb aquest tema de Clark Terry. I de quina manera l’han començat els dos vents, i el líder, allà a dalt dels aguts, amb una “Intro” espaterrant i curteta. El “tema” l’han fet a duet ells dos, i amb tot el suport de la base rítmica, un estàndard d’aquells que en diem força típics. Ara bé, el “Swing”de veritat ha aparegut amb el solo del gegant Johnny Griffin, saxo tenor, amb un “walking” deliciós de Paul Chambers; contrabaix i mestria diversa de Philly Joe Jones, bateria. Griffin ha més que doblat el tempo de la base, amb tot un reguitzell de notes de curta durada i fraseig impressionant. El líder, molt més tranquil en la seva exposició solista, l’ha anat desenvolupant amb un gust exquisit, i sí, posteriorment i en una frase espaterrant també molt ràpida. I la calma ha aparegut amb el trio base de piano, contrabaix i bateria, amb un exquisit Wynton Kelly mostrant-nos també els moments doblats, en una frase del tema on semblen fer-ho tots. Gran tema de Clark Terry per començar el programa, on no hi haurà balades, car ja van sonar en la primera part. Per cert, i si voleu recuperar els comentaris que vaig fer d’aquests projectes us remeto a aquest programa, el 454, coses aquestes que sempre van prou bé.

 


I seguirem així de delicats i swingats, amb Bud Shank, i el seu “New Groove”. Original publicat per Pacific Jazz, 1961. PJ 21, enregistrat el maig de 1961 a Los Angeles, Califòrnia, i aquest el situarem en el Jazz West Coast. Productor original Richard Bock. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. I aquí hi tenim a Bud Shank, saxo alto i baríton; Carmell Jones, trompeta; Dennis Budimir, guitarra; Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. Totes les composicions de Bud Shank, excepte les indicades. Escoltem-los en el conegut tema de Thelonious Monk, l’anomenat.... 

2.B2.- "Well You Needn't" (Thelonious Monk) 6m58s 

Doncs aquest tema, que podríem traduir per “Bé, no cal” va ser escrit el 1944 per Thelonious Monk. Segons el biògraf Robin Kelley, Monk es va inspirar en el cantant Charlie Beamon, que, quan Monk li va demanar que li posés nom al tema, ell va, va respondre "Bé, no cal". I Monk va dir, doncs ja tinc el nom del tema. El moviment per semitons produeix un efecte líric estrany, coses aquestes del genial Monk. 

Els nostres herois han començat el tema a duet de saxo alto i trompeta, la del líder Bud Shank i Carmell Jones. El primer ha estat qui primer ha fet la seva tasca solista, magnífica, amb un so espaterrant alhora que gran demostració de tècnica i bon gust. Mestria a dojo de Shank, el qual remena els dos saxos, l’alto i el baríton. Jones a la trompeta, l’ha iniciat en el registre mig baix, i molt tranquil pel que fa exposicions i fraseig. També ens ha acaronat amb la frase amb la qual Clifford Brown començà el seu tema Sandu, i demés perles que ens ha fet el gran i desconegut Carmell Jones. Un so càlid molt maco en el registre mig. I què maco és el pont, on notem els semitons que abans hem comentat. Solo de Gary Peacock, contrabaix, amb espurnes d’acords del guitarrista Dennis Budimir, ells molt delicats, car, guitarra, contrabaix i bateria és la base rítmica del projecte. 

I una bona notícia és que el Jamboree tornarà a obrir les seves portes aquest proper agost i de nou amb el seu Festival estiuenc, el Mas i Mas Festival. Allà que ens hi trobarem. 

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es  allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada. 


I seguim així de tranquilets a tot delicat swing i no només, i ara amb Frank Strozier i el seu “March of the siamese children”, original Publicat per Jazzland el juliol de 1962, JLP 70. Enregistrat el 28 de març de 1962 als estudis Plaza Sound, a la ciutat de Nova York. Productor original Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. Aquí hi tenim a Frank Strozier, saxo alto, flauta travessera (1,6); Harold Mabern, piano; Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria. 

Els escoltarem amb el tema de Sammy Fain i lletres de Jack Yellen i Herb Magidson, anomenat... 

3.A3.- "Something I Dreamed Last Night" (Fain, Magidson, Yellen) 5m21s 

I qui primer va enregistrar aquest tema va ser Ella Logan el 8 d’agost de 1939 a un tempo vital, el de l’època daurada de les Big Bands de Swing, que s’acabà ben aviat, coses d’entrar a la segona guerra mundial. 

I com de delicat l’han començat amb els acords del piano i resta de la base i també amb la melodia a càrrec del líder Strozier i saxo alto. El so ens ha tornat a acaronar, i també l’hem notat diferent del de Bud Shank, coses del timbre dels diferents instruments, tot i ser el mateix instrument, que no la marca del fabricant i metalls emprats. Una melodia maca la d’aquest tema que ens podria situar molt enllà, però que no tant pel tractament que li han donat, a tot Hard Bop. Després de la preciosa melodia a càrrec del líder, el gran pianista Harold Mabern ha iniciat la seva tasca solista, a tot swing, car Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria, ells dos ens l’han regalat, el primer a tot “walking” i el segon amb les escombretes. Solo ben executat, amb profusió d’acords al final de la seva exposició i mostres del seu domini solista en bona part de la seva improvisació. El líder ha aparegut pel canal dret amb una gran solvència, amb empenta ja des del primer moment, fraseig lleuger, llenguatge impressionant, i tot vestit per una tècnica espaterrant. Gran tema d’aquesta magnífica formació, de músics poc coneguts, si n’exceptuem e Mabern i potser al líder, també. 

I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg. 


I ara escoltarem un altre tema amb tot el swing del món, i serà el del disc de Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. Original publicat per Riverside el 1957, RLP 12-248. Enregistrat el 30 de setembre de 1957 als estudis Reeves Sound, a la ciutat de Nova York. Productor original Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. I aquí hi  tenim a Ernie Henry, saxo alto; Wynton Kelly, piano; Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria, i ja ho diu el títol, amb 7 estàndards i 1 blues. 

4.A3.- "I've Got the World on a String" (Harold Arlen, Ted Koehler) 6m33s 

"I've Got The World on a String", composta el  1932 per Harold Arlen, amb lletres de Ted Koehler és una cançó popular que ha esdevingut un estàndard de jazz. Va ser escrit per a la vint-i-unena edició de la sèrie Cotton Club que es va inaugurar el 23 d'octubre de 1932, la primera de les desfilades del Cotton Club. Interpretada per infinitats de músics entre els quals Louis Armstrong en un àlbum titulat d’aquesta manera. Un tema bàsicament cantat, però també fet de manera instrumental com acabem d’escoltar. 

I amb quina magnífica “intro” l’ha començat contrabaix, i també el bateria, per ben aviat aparèixer la coneguda melodia a càrrec d’un altre saxo alto, i ves per on, també amb una sonoritat diferent, aquesta potser més americana, la d’un Conn, probablement, i so totalment parkerià. Quina sonoritat més brillant que té el Ernie Henry i quin tros de solo ens ha fet, farcit de bon gust, alhora que estridències volgudes les del seu instrument. I no és que ens hagi enlluernat per velocitat, i sí per bon gust, el mateix que ha tingut Wynton Kelly, ell a trio base amb Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. Una pulsació i rítmica totalment bluesy, i posterior mestria amb els acords. I no en parlem de Wilbur Ware, ell, gran contrabaixista, el qual ens ha fet una demostració de pulsió rítmica alhora que contingut melòdic, el del seu solo. Gran interpretació de nou i bonic tema i al final amb el gran Philly Joe Jones amb unes petites espurnes de genialitat. 

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es

 


I acabarem la primera repassada amb aquests temes farcits de swing, amb una mica més de tempo que així són els temes que ens van quedar del disc de Jimmy Heat, “The Quota”. Disc original publicat per Riverside el 1961, enregistrat els dies 14 i 20 d’abril de 1961 a la ciutat de Nova York produït per Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. I aquí hi tenim a Jimmy Heath, saxo tenor; Freddie Hubbard, trompeta; Julius Watkins, trompa; Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. Amb quatre temes del líder i tres de d’altres compositors que ja us comentaré si s’escau. 

5.B3.- "Funny Time" (Jimmy Heath) 6m23s 

I amb quin gran tema de Jimmy Heath l’hem escoltat a ell i a la resta de mestres. I ja heu vist que ni la “intro” del tema, ni la melodia i ritmes del propi tema no ens han avisat de com havien d’anar les coses. Freddie Hubbard ha estat qui primer “ens ha tret la son de les orelles”, car el seu solo ha estat magistral, el d’aleshores un jove de 20 i pocs anyets, i ja com tocà. Fraseig veloç i un torrent d’idees, com aquelles “capes de so” de Coltrane, amb tots els respectes. El so, brillant pel registre agut, tot i que no els súper aguts, ens l’ha fet reconèixer diferent de Terry i de Jones, cadascú però amb la seva personal mestria, i sí, diferent sonoritat. El líder i compositor ens ha mostrat que alhora de ser mestre escrivint i dirigint, també va ser un gran saxo tenor. En aquests moments hem escoltat un quartet, amb un gran solista i so personal, i la base rítmica de piano, contrabaix i bateria, amb Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. El quartet ha seguit en el solo de Julius Watkins, trompa, recordeu que és un instrument poc habitual en el món del jazz. El llenguatge del jazz ens l’ha mostrat abastament aquest mestre d’aquest metall. Cedar Walton, un altre gran mestre, s’ha quedat al capdavant de la màquina rítmica fent un solo espaterrant, tal i com l’ha fet Percy Heath, germá del líder, i sempre l’Albert, “Tootie” Heath, a càrrec dels drums i swing. 

I després d’aquesta primera escolta dels primers cinc temes d’aquests projectes, ara sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente........Gràcies Carme perfer-ho sempre al voltant dels artistes músics del programa i amb la teva dolçor. 



I seguim amb els temes d’aquests cinc LPs digitalitzats en primera escolta per qui us parla, o sigui que recuperem el disc de Bud Shank, i recordem que hi tenim a Bud Shank, saxo baríton; Carmell Jones, trompeta; Dennis Budimir, guitarra; Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. 

I els escoltarem amb el tema de Tyree Glenn anomenat.... 

6.B1.- "Sultry Serenade" (Tyree Glenn)  7m20s 

I poc en sabíem del compositor,Tyree Glenn, nascut a Texas el 1912, i traspassat el 1974 a Englewood Cleefs, ben a prop de la casa de Rudy van Gelder. I ell va ser vibrafonista i trombonista, ves per on, i va tocar amb gent com Benny Carter, 1937 i formà part de la Big Band de Cab Callowey des del 1939  fins el 1946. 

I sí que la melodia ens situa en uns anys molt enllà, i ves que el tema té tota la pinta d’un Rh & Ch, parit a partir del I Got Rhythm de Gershwin. El swing ha aparegut ves per on després de presentar-nos la melodia del tema, i en el solo del líder, ara al saxo baríton. Magnífica improvisació del líder, ara amb un dels més greus dels saxos, car encara n’hi ha de més greu, el baix. Ens ha explicat una història força maca, ell, seguint clarament l’estructura del tema, coses aquestes que són més difícils de saber, sobretot quan fan el fraseig ràpid i lligat, com ell també ens ha fet. A Carmell Jones l’hem escoltat ara més brillant, més lleuger i veloç, però sempre amb la seva creativitat i bon gust. Ell, que va ser un fidel seguidor de Clifford Brown, i que en va seguir la seva estela. I el trio base liderat per Dennis Budimir a la guitarra i Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria, s’han quedat sols en el solo del primer. Aquest ens ha fet un solo molt subtil i delicat, primer tranquil de notes i després ja amb aquelles que duren ben poquet, i és perquè van molt de pressa. Bon solo del guitarrista, i després tema i final, sí però no, perquè Mel Lewis ha fet una mica de les seves.



I d’aquesta magnífica manera, a tot swing, seguirem amb Clark Terry 5tet i el seu “Serenade to a Bus Seat”, i recordem que tenim a Clark Terry, trompeta; Johnny Griffin, saxo tenor; Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. 

7.A4.- "Digits" (Clark Terry) 4m08s 

I quina melodia més maca, la feta per Terry, i també vital, positiva, al menys això em sembla a mi, la d’un tema iniciat per una curta “intro” a càrrec del trio base. L’han feta a duet, Terry i Griffin, amb una compenetració sonora més que evident en un tema on el ritme és trencat en les As i hi apareix el Swing en el pont, o la B, coses aquestes que es noten clarament. I el líder ha estat el primer en desenvolupar el solo d’aquest tema, en les dues As, cosa que també ha fet el saxo tenor Griffin, magnífics tots dos. I ells han seguit fent-ne una a mode de preguntes-respostes, més o menys, i doncs compartint el solo, ara tu, ara jo, ara tots dos. I el trio d’asos, Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria s’han quedat solets en el solo del pianista. Aquest l’ha executat amb un punt de percussió en la digitació, i ben aviat ha aparegut de nou la melodia sencera, la d’aquest tema vital de Clark Terry. 


I més swing ara amb el projecte de Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. I recordem que hi  tenim a Ernie Henry, saxo alto; Wynton Kelly, piano; Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria, i ja ho diu el títol, amb 7 estàndards i 1 blues. 

8.B4.- "Like Someone in Love" (Johnny Burke, Jimmy Van Heusen) 5m14s 

I "Like Someone in Love" és una cançó popular composta el 1944 per Jimmy Van Heusen, amb lletres de Johnny Burke. Va ser escrita per a la pel·lícula de 1944 Belle of the Yukon, on va ser cantada per Dinah Shore. I resulta que entre aquesta base rítmica i l’anterior només canvia el contrabaixista, Paul Chambers per ara Wilbur Ware. I és que Kelly i Jo Jones de Philly eren una parella de fet. I l’han començat ja directament amb la melodia a un tempo no massa habitual per aquest tema que es toca sovint a tempo de balada a mig tempo però, i cantat de manera habitual car per això hi ha unes lletres. Aquí el tempo és prou vital, l’adequat per a un Bopper com va ser l’Ernie Henry, ell que ens va deixar molt jove, massa jove. I la seva improvisació ens ha tornat a enlluernar, per com de brillant és el seu so, parkerià, però també per la gràcia personal amb què el fa. I Wynton de nou ens ha acaronat, per com de percusiva és la seva digitació, i amb uns moments increïbles de Swing per “walking” de contrabaixista, ara Wilbur Ware. Grans quatres posteriors amb Philly Jo Jones i el líder al saxo alto per ja recuperar la bonica melodia d’aquest “Like Someone in Love”. 


I seguim amb un tema de Jimmy Heat anomenat “The Quota” i recordeu que hi tenim a Jimmy Heath, saxo tenor; Freddie Hubbard, trompeta; Julius Watkins, trompa; Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. I els escoltarem amb el tema... 

9.A2.- "Lowland Lullaby" (Jimmy Heath) 4m38s

I quin tema amb més trempera, coses que no semblaven que anirien així tal i com l’han començat amb la preciosa i delicada “Intro” al tema. De fet la melodia del tema que han fet després, ja ha entrat amb el tempo adequat, tot i que el Swing ha aparegut de la mà del líder al saxo tenor i el seu espaterrant solo. El “walking” de l seu germà Percy i el swing del seu germà Albert, barrejat amb els tocs a la campana del plat, moments de canvi rítmic que el tema incorpora, l’han acompanyat en la seva exposició solista. De la mateixa manera ha passat amb el solo de Watkins a la trompa, magnífic també, i més encara ha estat el solo del gran Freddy Hubbard, amb el seu so brillant i llenguatge i fraseig brutals. Un gran tema del gran dels Heath, el Jimmy. 


I acabarem amb un tema amb el ritme així com trencat i swing en les improvisacions, el de Frank Strozier i el seu “March of the siamese children”, i ara amb Frank Strozier, flauta travessera; Harold Mabern, piano; Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria. Escoltem-los amb el tema que titula el disc.... 

10.A1.- "March of the Siamese Children" (Rodgers, Hammerstein II)  5m10s 

I quin altre tema que hem enllaçat, també amb un ritme així com trencat iniciat pel contrabaix de Bill Lee, i tot i que tingui una tirada al vals, també té curiosament el tarannà rítmic de la sardana, coses que han canviat en el moment que el líder s’ha posat a improvisar, llavors el Swing ha entrat per la porta gran. El tema manté però alguns canvis rítmics, coses que ja heu pogut notar. Strozier ha fet un magnífic solo amb la flauta, coses que solen fer aquests grans mestres, això de tocar la mar de bé diversos instruments. Harold Mabern l’ha seguit amb igual mestria, ell que s’ha passat una bona estona fent uns acords repetitius, els que li pertoquen al tema, i repetitius més pel ritme del tema. Ha iniciat la seva improvisació amb una mà dreta molt lleugera i gràcil, digitació prístina i una esquerra que l’ha acompanyat de manera velada, quasi com si no hi fos, a vegades, executant un solo brillant per les melodies creades. Un molt bonic tema, per melodia i per com de bonica ha estat la flauta del líder.

 Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

 


I encara seguirem una darrera roda, i ho farem amb el Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. I recordem que hi  tenim a Ernie Henry, saxo alto; Wynton Kelly, piano; Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria, i ja ho diu el títol, amb 7 estàndards i 1 blues. I seguirem amb el tema de.. 

11.B1.- "Soon" (George Gershwin, Ira Gershwin)  6m00s 

I "Soon" és una cançó de 1927 composta per George Gershwin, amb lletra d'Ira Gershwin. Va ser introduïda per Margaret Schilling i Jerry Goff en la revisió del musical Strike Up the Band de 1930. La van enregistrar Sarah Vaughan, 1955, però també qui recentment ens ha deixat, el gran Curtis Fuller, el 1957. Un record molt gran per a ell. Ernie Herny li ha donat un tarannà força vital, per com n’és així la seva sonoritat parkeriana, amb un tempo mèdium alt, i un Swing increïble, tot això després de la “intro” que han fet la base rítmica, sobretot amb els acords del pianista el gran Wynton Kelly i els seus, amb un Philly Jo Jones increïble amb les escombretes. I la melodia ha aparegut de la mà del líder i saxo alto, amb un so preciós, amb un punt de “vibrato”, quan vol i n’ha tingut ganes. La seva improvisació ens ha tornat a frapar per intensa i farcida de línies bluesy. A moments fins i tot, el seu so té una certa semblança al que tenia Eric Dolphy, sobretot en els més aguts. Kelly al piano, amb la seva pulsió vital i percussiva i amb tot el Blues del món, ens ha tornat a acaronar. La seva mestria l’estem constatant al llarg del programa, car el tenim en dos dels cinc projectes, i ja us vaig dir en el primer programa que va ser qui més va cobrar. I el mestre Philly Joe Jones, bateria, ha fet una tasca brutal i durant tot el tema amb les escombretes, mantenint una sonoritat continguda i deixant-la pel líder amb el seu saxo alto. Gran tema i interpretació de tots quatre. 

I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on ja hi tenim el seu Festival de Jazz i enguany en la seva 40ena edició, poca broma. El cartell de figures del país i de fora és prou interessant perquè hi aneu. 


Jimmy Heat anomenat “The Quota” i recordeu que hi tenim a Jimmy Heath, saxo tenor; Freddie Hubbard, trompeta; Julius Watkins, trompa; Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. I els escoltarem amb el tema..   

12.A3.- "Thinking of You" (Harry Ruby, Bert Kalmar) 5m08s 

"Thinking of You" va ser estrenada al show de Broadway, The Five O'Clock Girl (1927) i va ser cantada per Mary Eaton i Oscar Shaw. El tema va tenir dos períodes especials de popularitat: el 1928 i el 1950, aquest últim en relació amb l’estrena de la pel·lícula de la Metro-Goldwyn-Mayer, Three Little Words, basada en la vida dels dos compositors, Kalmar i Ruby. Don Cherry la va enregistrar per a Decca Records. I el tema arranca amb una “intro” per ben aviat aparèixer la melodia a càrrec del líder, saxo tenor i compositor. Ell mateix ha encetat un llarg i magistral solo amb el recolzament de la base rítmica magnífica de Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. Quin goig de família, els Heath. I Percy, que havia tocat amb Parker, després va formar part dels Modern Jazz Quartet. Jimmy té una presència de so potent, un atac perfecte, un so personal, un fraseig imponent i una tècnica abassegadora. Un d’alguns mestres que com ell brillen en els diversos aspectes de la seva personalitat musical. Watkins a la trompa ens ha tornat a recordar la presència de Pau Boltó, trompista valencià del qual ja li vam posar el seu disc en aquest programa. Cedar Walton ha aparegut també amb una digitació suau, delicada, amb unes línies precioses, les que han deixat la porta oberta a la improvisació del gran Hubbard, brillant, personal tot i la influència de Clifford Brown, esclar. Després els “quatres” que han fet els dos vents amb l’Albert “Tootie” Heath, han acabat de posar la cirereta al tema. Gran tema i millors interpretacions. 

Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com  i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.

 


I recupero doncs a Frank Strozier “March of the siamese children”, amb Frank Strozier, saxo alto, flauta travessera (1,6); Harold Mabern, piano; Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria, i els escoltarem en  el tema 

13.A2.- "Extension 27" (Strozier)  4m57s 

I com ha canviat el tema després de la “intro” del piano de Harold Mabern. El so fresc del saxo alto de Strozier ens ha situat en el tema i tempo vital d’aquest tema propi del líder amb una melodia molt reeixida alhora que trempera rítmica. El quartet tira i de quina manera amb el Swing del “walking” de Lee i plats i xarles del bateria Dreares, i esclar, amb el recolzament dels acords de Mabern. El solo del líder ha estat de nou espaterrant, amb una frescor de so i vitalitat envejables. Un fraseig lleuger, ràpid i unes línies melòdiques boniques, i sempre amb l’harmonia ben a prop, tot i circular per les superestructures dels acords. Mabern, Lee i Dreares s’han quedat sols, que no abandonats, car la base rítmica de dos ha portat a port al pianista, ell també amb una tasca solista imponent. Strozier ha recuperat la melodia del tema propi, magnífic també. 


I encara a tot swing i aquest tempo viu tan maco, seguirem amb Clark Terry 5tet i el seu “Serenade to a Bus Seat”, i recordem que tenim a Clark Terry, trompeta; Johnny Griffin, saxo tenor; Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. 

14.A3.- "Boomerang" (Clark Terry) 6m01s 

I en el projecte de Clark Terry hi ha també el conegut “Donna Lee” de Parker-Davis, però per això no l’he posat, car ja l’hem escoltat unes quantes vegades. Aquest tema propi, a tempo més o menys igual de “fast” m’ha semblat un molt bon tema per acabar el seu projecte. El Swing brutal ha aparegut després d’haver sentit la melodia del tema, interpretada per Terry i Griffin, dos mestres sense cap mena de dubtes. Un tema molt ben trenat per com n’és l’inici i el final, així com una mica trencats de ritme. Entremig, un pont molt entremaliat, com n’és tot el tema. I quin “pick up” més bonic ha fet el líder just com a pas previ a la seva increïble improvisació. El so de Terry és un tant més agressiu que el de Hubbard, més incisiu, potser, i per descomptat amb una tècnica brutal, i més en el registre mig del seu instrument, el qual, per so càlid, a vegades sembla un fiscorn, que també el tocà molt sovint. Griffin ha aparegut amb una empenta brutal, la donada pel suport de la base rítmica de Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. Griffin va ser un dels grans tenors Hard Boppers de l’època, un dels tenors més ràpids per velocitat d’execució, coses que no li van restar creativitat. Wynton Kelly ha brillat de nou, i ja ho heu notat, el més percusiu dels pianistes d’avui, que han estat amb ell, Cedar Walton i Harold Mabern. El solo de Chambers amb l’arc ha estat molt delicat, ràpid també com n’és el tema, i fet amb una calidesa magistral amb unes línies creades precioses. Gran tema per acabar amb el  projecte de Clark Terry Quintet. 


I acabem el programa amb tot el tempo i swing del món amb el tema i disc de Bud Shank i el seu “New Grrove”, i recordem que hi tenim a Bud Shank, saxo alto; Carmell Jones, trompeta; Dennis Budimir, guitarra; Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. Totes les composicions de Bud Shank, excepte les indicades. I els escoltarem a tot tempo fast i swing amb el tema propi anomenat... 

15.B3.- “LittleDabllduya” (Bud Shank) 4m01s 

I amb quin tema més impressionant hem acabat el programa d’avui, a tot tempo fast, el que més, coses que es noten per com “caminen”, més aviat com corren Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. El “walking” de Peacock és brutal i el swing amb el xarles tancat de Lewis, és també impressionant. I el tema ha començat ja amb els dos vents a duet fent-ne la curteta melodia, tema propi del líder. Entremig han deixat sol a Peacock, el qual ha seguit com si no vingués per a ell. El solo que ens ha fet el líder Bud Shank al saxo alto ha estat brutal també. Un so més agut, diferent dels altres saxos altos que hem escoltat, tots ells impressionants, tots els músics que hem escoltat avui han estat i potser alguns encara ho són, uns mestres sense cap mena de dubtes. Un fraseig brutal, creativitat a dojo sembla que sense límits la que tenen gent així. Carmell Jones ha fet també la seva aportació solista, que tot i que curtetat ha estat també molt bonica. El seu so és força càlid, sense estridències i sempre fet tot plegat amb un gust molt exquisit. Dennis Budimir ha fet la seva improvisació també d’un gran nivell amb frases entretallades i línies melòdiques carregades de Blues alhora que interpretat tot plegat amb un so molt delicat. Peacock ha seguit amb la seva tasca, impertèrrit com ha estat durant tot el tema, i al final ha fet una curteta improvisació ja diferent de la tasca que ha fet durant tot el tema. Un tema brutal de Shank que ha estat ideal per acabar el programa d’avui, el darrer de dos que li he dedicat a 5 vinils de 180 grams reeditats de nou pel Jordi Pujol Baulenas. 

I us recordo que hem escoltat a Jimmy Heath, Bud Shank, Clark Terry, Frank Strozier i Ernie Henry, líders ells d’unes formacions increïbles tots ells mestres i amb unes músiques que han estat celestials, al menys, aquesta és la música que crec que ha de sonar allà, a la dreta de pares com, Rollins-Cannonball, on hi haurà també d’altres parelles de deus, i deesses com les Vaughn-Anita O’Day, etc, etc. 

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

blogger templates |