Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

Doncs ja hi som amb un programa dedicat a la discogràfica amiga FSR i avui amb projectes recuperats per Jordi Pujol i reeditats de nou per ell, i aquests són els “Live at The Five Spot”, Randy Weston; en Jay Migliori & Dick Twardzik, “Jazz Workshop Quintet at Harward WHRB Session” i el “The Beginnings Gary Peacock West Coast Years 1959-1962” els temes dels principis del Jazz West Coast de Gary Peacock.

 


Començarem amb el “Live at The Five Spot”, Randy Weston, publicat originalment per United Artists, UAL 4066 / UAS 5056. Enregistrat en directe al Five Spot de Nova York, el 26 d'octubre de 1959. Enregistraments originals supervisats per Tom Wilson. Amb: Kenny Dorham (tp, no a #4), Coleman Hawkins (ts), Randy Weston (p), Wilbur Little (b), Roy Haynes (dr), Clifford Jarvis (dr, afegit en #6), Brock Peters (vcl a #3). Arranjaments de Melba Liston. Aquesta és una reedició del vinil en CD feta per Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web: https://www.freshsoundrecords.com/randy-weston-albums/5420-live-at-the-five-spot.html. 

Més endavant us en faré cinc cèntims de com va anar tot plegat. Els escoltarem ja amb el Blues, 5è track del disc, tema del líder i anomenat... 

1.2.- Beef Blues Stew (R. Weston) 5m00s. 

I si us interessen més discos de Randy Weston, doncs res, que al blog del programa hi trobareu un enllaç als que ha reeditat Jordi Pujol per a FSR. https://www.freshsoundrecords.com/10456-randy-weston-albums. I en aquest blues força típic d’estructura, hem pogut escoltar al gran Coleman Hawkins en el seu solo al saxo tenor, amb el seu so i fraseig tan característic, ell, qui va posar sobra la taula el saxo tenor modern. Recordeu que a l’època del Jazz New Orleans, quasi que brillaven per la seva absència, i si n’hi havia, els seus solos i fraseig eren poc reeixits. Ell va dir com havia d’anar tot plegat. Qui primer ha fet el solo després de l’exposició primerenca del tema ha estat però el gran d’en Kenny Dorham, compositor entre molts temes del conegut “Blue Bossa”. Si ens situem a l’època de l’enregistrament, el 1959, doncs recordeu que Miles va fer el seu “Kind of Blue”, o sigui que aquest enregistrament i concert encara “tirava” del Jazz més “mainstream”. Dorham ha fet un magnífic solo, tot plegat després de melodia iniciada pels dos vents i piano. El trompetista s’ha esplaiat amb eficàcia, swing, i algunes idees modernes en la seva exposició solista. Gran tema per començar el programa, on avui, sí que us haig de dir que hi haurà uns quants temes com aquest, a tot Blues.

 


I ara la promoció de les editorials és més resumida però no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:

Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,

Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es

Temps Record: https://tempsrecord.cat,

Youkali Music: http://youkalimusic.com,

Origin Records: https://originarts.com/,

Errabal Jazz: 

http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es, 



Seguim amb un altre gran tema del disc, el primer track que varen tocar al Five Spot Cafe, tema del líder Randy Weston anomenat... 

2.1.- Hi Fly (R. Weston) 7m21s. 

I aquest tema el va enregistrar també Cannonball Adderley a un tempo un pèl més viu i amb una formació més completa i uns arranjaments magnífics, amb una durada de més de 10 minuts que per això també va ser en un directe. En te una altra, ja a les acaballes de la seva vida, del 1975, que no té res a veure amb l’anterior, molt més soft. Els nostres herois s’ho devien passar la mar de bé, cosa que s’escolta per la gent com gaudeix, la del Five Spot Cafe. El tema l’han fet primer els vents i després el piano, i el pont els vents. L’arranjament dels dos vents és molt maco. Hawkins ens ha tornat a impressionar per com de ràpid era el seu fraseig amb el seu característic lligat, fraseig i so, on Dorham li ha fet una miqueta de background. Ben aviat s’hi ha ficat amb la seva improvisació i so molt present en el registre del mig. Com es nota que estava al “front line” com en Hawkins, mentre que al so del piano li ha costat una mica fer-se més present. Weston era ja un jove crac i en aquest concert ens ho demostra. Ell va iniciar-se amb el Gospel segons Monk, alhora que es va interessar en la música africana, com varen fer molts músics que també volien recuperar els seus orígens ancestrals. També li varen agradar els ritmes caribenys, com també a Kenny Dorham. Bona compenetració amb el bateria al final, i posterior solo del baixista, i ja per recuperar el tema. 

L'escenari del Randy Weston’s Open House va ser el Five Spot Cafe de Manhattan. La data, la d’un dilluns més aviat desolador de la tardor de 1959, i l'ambientació, la d'una escena tan salvatge com mai podríeu trobar. L'enregistrament de l'actuació en directe estava programat per a aquella mateixa nit, però Coleman Hawkins es trobava en algun lloc a dalt dels cels entre Chicago i Nova York; Roy Haynes estava fent una ruta similar pel cel des de Boston, i Wilbur Little i el seu baix es van escoltar per última vegada a Washington, D.C. Finalment, Melba Liston, hospitalitzada a Califòrnia, havia enviat per correu aeri els seus arranjaments per a la data, però encara no  havien estat lliurats. A les 21:30 h. els músics desapareguts van començar a reunir-se; Kenny Dorham, trompeta en mà, Hawkins i Haynes arribats dels seus respectius vols, Little del seu tren. Poc després es van lliurar els arranjaments que faltaven i en Randy Weston, ja bastant alleujat, va repartir la música. No hi va haver assaig, molt poc escalfament. Els resultats es troben en aquest àlbum i només hi podeu trobar dues paraules. Músics fabulosos.

 


I per acabar aquest magnífic disc del 1959 ho farem amb un llarg Blues, tema de Weston i Dorham  anomenat per a la ocasió.. 

3.5.- Five Spot Blues  (R. Weston & K. Dorham) 10m42s. 

I ja heu pogut escoltar quina gran intervenció del líder al piano. De fet, el seu treball per a piano abasta una profusió d'estils, des del boogie-woogie passant pel bop fins a la dissonància, marcada per una qualitat incisiva que recorda i n’és deutor, no totalment, de Monk. En créixer a Brooklyn, Weston estava envoltat d'una rica comunitat musical: coneixia a Max Roach, Cecil Payne i Duke Jordan; Eddie Heywood vivia a l'altra banda del carrer; Wynton Kelly era un seu cosí. El més influent de tots va ser Monk, que va ser tutor de Weston en les visites al seu apartament. Weston va començar a treballar professionalment en bandes de R&B a finals dels anys 40 abans de tocar amb les de bebop de Payne i Kenny Dorham. Després de signar amb Riverside el 1954, Weston va dirigir els seus propis trios i quartets i va aconseguir una reputació destacada com a compositor, aportant estàndards de jazz com "Hi-Fly" i "Little Niles" al repertori. També va conèixer l'arranjadora Melba Liston, que ha col·laborat amb Weston de tant en tant fins als anys 90. L’interès de Weston per les seves arrels va ser estimulat per estades prolongades a Àfrica; va visitar Nigèria els anys 1961 i 1963, va viure al Marroc entre 1968 i 1973 després d'una gira i des d'aleshores ha quedat fascinat per la música i els valors espirituals del continent. Als anys 70, Weston va fer enregistraments per a Arista-Freedom, Polydor i CTI mentre mantenia una existència de gira peripatètica -sobretot a Europa-, vaja, que feia poques gires, tornant al Marroc a mitjans dels anys 80. 

Tanmateix, a partir de finals dels anys 80, després d'una llarga sequera de gravacions, la visibilitat de Weston als Estats Units es va disparar amb un període extraordinàriament productiu als estudis d'Antilles i Verve. Entre els seus projectes de gravació molt eclèctics hi havia una trilogia d'àlbums "Portrait" que representaven Ellington, Monk i ell mateix, un ambiciós treball de dos CD arrelat a la música africana anomenat “The Spirits of Our Ancestors”, un àlbum de blues i una col·laboració amb els Gnawa Musicians. del Marroc. La fascinació de Weston per la música d'Àfrica va continuar en obres com “Spirit” de 2003! “The Power of Music”, “Nuit Africaine” del 2004 i “Zep Tepi” del 2006, i “The Randy Weston African Rhythms Trio”. El 2010, Weston va llançar l'àlbum en directe “The Storyteller” que presentava el pianista de 84 anys en un concert al Dizzy's Club Coca-Cola, com a part del Jazz at The Lincoln Center. Randy Weston, un estimat pianista la música i  els ensenyaments del qual van avançar l'argument que el jazz és, en el seu nucli, una música africana, va morir l'1 de setembre de 2018 a la seva casa de Brooklyn. Tenia 92 anys. I això ens ha dit Richard S. Ginell –All Music Guide. I en lloc de comentar el tema, que ja heu escoltat i és prou llarg, he volgut que veiéssiu la dimensió d’aquest gran músic, pianista i compositor. 

I més discogràfiques són:

Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,

Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,

Auand Records: https://auand.com/,

Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,

CRU Records: https://crurecords.com/,

Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,

Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

 


I el proper disc que us posaré serà   el CD de la parella Jay Migliori & Dick Twardzik, “Jazz Workshop Quintet at Harward WHRB Session”. Enregistrat a l'emissora de ràdio Harvard (WHRB), el maig de 1954. Notes de contraportada de Jordi Pujol i Jack Chambers. Aquest CD ha estat produït per Jordi Pujol. Mono · Remasterització digital de 24 bits per a Blue Moon Produccions Discograficas S.L. Amb: Jay Migliori (saxo tenor), Dick Twardzik (piano, excepte a #9), Ray Santisi (piano només a #9), Johnny Rae (vibràfon), Jack Carter (contrabaix), Bob Atcheson (bateria). Dedicat a la memòria de Jay Migliori (1930-2001). I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc.

https://www.freshsoundrecords.com/jay-migliori-dick-twardzik-albums/48398-jazz-workshop-quintet-a-harvard-whrb-session-unreleased.html.

 Els començarem escoltant en la preciosa balada de Ann Ronell anomenada... 

4.6.- Willow Weep For Me (A. Ronell) 4m33s. 

I ens acaben de fer una preciosa versió amb una Intro molt delicada del saxo tenor amb notes llargues i arranjament posterior en la melodia, a base d’una baixada harmònica molt bonica, cosa que han repetit tot just abans de la primera improvisació. I la melodia l’ha fet en Johnny Rae al vibràfon, i també en el Pont o la B del tema i ja encetant-ne les improvisacions el líder al saxo tenor. Quin so més robust alhora que delicadament controlat i fraseig reeixit. Solo bonic també el del pianista i co-lider del projecte, en Dick Twardzik. I quin final més bonic ens han fet. 

L'emissora de ràdio WHRB de Harvard ha estat a l'aire durant gairebé 80 anys. A la dècada de 1940, només es transmetia als dormitoris de Harvard. A la dècada de 1950, l'emissora va obtenir una llicència de FM i es va convertir en la primera font d'emissions de música clàssica, de jazz, de notícies i d'esports a tota l'àrea de Boston. L'emissió diària de Ràdio Harvard va explorar un gran repertori de música deixat en gran part sense tocar per altres emissores comercials. El 1952, Boston estava experimentant un renaixement en el jazz liderat per modernistes locals com Charlie Mariano, Jaki Byard, Joe Gordon, Nat Pierce, Herb Pomeroy i Serge Chaloff, així com nous talentosos com el saxofonista tenor Jay Migliori (1930-2001), un dels joves jazzmen més actius de l'escena.

 


I seguirem amb el primer track del disc compost per Terry Gibbs i anomenat... 

5.1.- Fatty (T. Gibbs) 6m15s. 

Quin tros de tema amb tot el Swing del món que ens han fet. El so d’aquest músic i fraseig se situa en l’ona West Coast Jazz tot i no ser ell d’aquesta zona del pacífic, car ja he dit que era de Boston, de la East Coast Jazz, expressió que no es va encunyar mai, potser pel fet que ja s’entenia que el Jazz havia sorgit d’aquesta zona. Impressiona el permanent Swing pel “Walking” del baixista i les escombretes i demés del baterista, alhora que la pulsió percusiva del pianista, ells tres Dick Twardzik, Jack Carter i Bob Atcheson. La melodia té també una magnífica trempera, i l’han feta a duet saxo tenor i vibràfon. Jay Migliori al saxo tenor n’ha iniciat les improvisacions i què bé ho ha fet. So personal un tant fosc i llenguatge jazzísitc brutal alhora que posseïdor d’una gran tècnica i bon discurs. L’han seguit Johnny Rae (vibràfon) i el co-lider Dick Twardzik al piano, fent una gran tasca tots. I ells dos han repetit els seus solos fent-ne els dos una llarga improvisació, per ja cap al final aparèixer la melodia a duet de saxo tenor i vibràfon. Un altre magnífic tema, aquest de Terry Gibbs, d’aquesta formació que ho va enregistrar a la Harvard University. 

A la primavera de 1954, després d'haver tocat amb Charlie Parker al club Hi-Hat i amb el sextet de Chaloff a l’Storyville, Migliori va unir forces amb el seu amic pianista Dick Twardzik (1931-1955), un jove prodigi — que ja havia enregistrat amb Charlie Mariano i que va ser elogiat per Bird — va organitzar un quintet que tocaria al Jazz Workshop Stable. Amb ells hi havia tres modernistes més joves, en Johnny Rae, vibràfon; Jack Carter, contrabaix, i Bob Atcheson, bateria. The Stable estava marcant tendència amb la seva política de jazz recentment establerta, on la majoria del millor jazz local passava pel seu escenari amb el fervent suport dels fans de jazz de Boston. Quan la primavera es va convertir en estiu, l'emissora de ràdio WHRB de Harvard es va oferir al quintet Migliori-Twardzik per fer un enregistrament. El resultat va ser aquesta emocionant sessió que estrenen aquí per primera vegada.

 


I encara seguim amb un altre tema, ara de Jack Crown i anomenat... 

6.4.- Chanticleer (J. Crown) 6m12s. 

I tot i el so inicial fluixet de la base rítmica, ben aviat han aparegut saxo tenor i vibràfon, fent-ne la melodia a duet. I sí, el so de la base rítmica es nota un pèl llunyà, coses de l’època i estudi improvisat a l’emissora de la Harward Radiostation. Johnny Rae ens ha tornat a captivar pel seu fraseig al vibràfon, tot ell força “Bopper” alhora que amb una gran sensació de Swing. El mateix que li escoltem de nou al saxo tenor i líder del projecte, el desconegut i magnífic Jay Migliori. El seu company Dick Twardzik l’ha seguit amb una altra reeixida improvisació, llàstima que el so a moments  no sigui massa bo. Bob Atcheson ens ha fet un peculiar solo a la bateria, on es noten les influències africanes caribenyes, tot a base de cops a les timbales i caixa, i res d’utilitzar els plats, coses potser de l’època o dels gustos de l’intèrpret.

 


I ja per acabar, escoltarem el tema vital de Jack Crown anomenat... 

7.5.- Bryan’s Love (J. Crown) 4m42s. 

Doncs tot i no ser massa conegut aquest compositor els acabem d’escoltar, en la versió completa del programa, en dos temes seus magnífics. Buscant-lo en el Diccionari del Jazz de Carles, Clergeat i Comolli, no l’he trobat, com tampoc a Jerome Kern, aquest sí súper conegut. I és que en aquest diccionari no hi ha compositors que no siguin també instrumentistes. I el tema té una melodia bastant entremaliada i fins i tot divertida, i l’han fet de nou a duet saxo tenor i vibràfon i ara a tot tempo viu. Jay Migliori n’ha iniciat les improvisacions i la seva ha estat força brutal. Tempo viu i amb un fraseig bopper tot i el so West Coast. Johnny Rae al vibràfon ens ha mostrat de nou la seva gran mestria al vibràfon, mostrant-nos una gran tècnica i domini de l’instrument, el mateix que hem copsat en el solo del co-lider Dick Twardzik ell també amb una gran improvisació. Quins cracs improvisant ells tres. Un bon projecte i recuperació feta per Jordi Pujol la d’aquest disc que per descomptat us recomano cercar i adquirir pel bé del Jazz.

 


I ja per acabar el programa d’avui, escoltarem alguns temes del gran Gary Peacock els seus primers anys de West Coast Jazz des del 1959 fins el 1962, recopilació feta per Jordi Pujol en el disc anomenat “The Beginnings Gary Peacock West Coast Years 1959-1962”. Enregistraments originals produïts per Dick Bock, excepte el número 1 de Forrest Westbrook i el número 6 de Lester Koenig. Aquest recull ha estat elaborat per a l'edició en CD per Jordi Pujol. Notes de folre: Jordi Pujol. Estèreo · 24-Bit Digitally Remastered, produït per Jordi Pujol per a Blue Moon Producciones Discograficas S.L. I aquí hi podem trobar tots aquests músics en diferents formacions de les quals ja us en parlarè si s’escau: Gary Peacock (b), Carmell Jones, Don Ellis (tp), Bud Shank, Jimmy Woods (as), Harold Land (ts), Forrest Westbrook, Clare Fischer, Frank Strazzeri, Dick Whittington, Paul Bley (p), Billy Bean, Dennis Budimir (g) i Bill Schwemmer, Chuck Flores, Gene Stone, Leon Petties, Milt Turner, Nick Martinis, Mel Lewis (d). I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:

https://www.freshsoundrecords.com/gary-peacock-albums/53364-the-beginnings-west-coast-years-1959-1962.html. 

També al blog hi trobareu tota la informació dels diferents discos i sessions d’enregistrament compilades pel Jordi. Ves per on que alguns d’aquests discos ja han sonat en aquest programa, car he fet programes amb tots els líders amb els qual hi participà Gary Peacock. Però tant se val. 

#1, de "Carmell Jones - Sessió de Los Angeles inèdita (FSRCD 867)

#2, de "Bud Shank - Bud Shank with Maynard Ferguson-Stu Williamson & Bob Enevoldsen" (Crown CLP 5311, també a FSRCD 606)

#3,7,10 i 12, de "Clare Fisher - First Time Out" (Pacific Jazz Stereo 52)

#4, de "Carmell Jones - The Remarkable" (Pacific Jazz Stereo-29)

#6, de "Jimmy Woods - Awakening!!" (S7605 contemporani)

#5 i 9, de "Don Ellis - Essence" (Pacific Jazz Stereo-55)

#8 i 11, de "Bud Shank - New Groove" (Pacific Jazz Stereo-21) 

#1: CARMELL JONES QUARTET.

Carmell Jones (tp), Forrest Westbrook (p), Gary Peacock (b), Bill Schwemmer (d). Enregistrat a l'estudi de Forrest Westbrook, al 2021 Santa Monica Blvd, Santa Monica, Califòrnia, agost de 1960. 

#2: BUD SHANK QUARTET.

Bud Shank (com), Billy Bean (g), Gary Peacock (b), Chuck Flores (d). Enregistrat a Pacific Enterprises Inc./Rex Studios, Los Angeles, 18 d'abril de 1959.

 #3, 7, 10 i 12: CLARE FISCHER TRIO.

Clare Fischer (p), Gary Peacock (b), Gene Stone (d). Enregistrat a Pacific Enterprises Inc./Rex Studios, Los Angeles, 12 i 14 d'abril de 1962. 

#4: CARMELL JONES QUINTET.

Carmell Jones (tp), Harold Land (ts), Frank Strazzeri (p), G. Peacock (b), Leon Petties (d). Enregistrat a Pacific Enterprises Inc./Rex Studios, Los Angeles, 30 de juny de 1961. 

#6: JIMMY WOODS QUARTET.

Jimmy Woods (com), Dick Whittington (p), Gary Peacock (b), Milt Turner (d).

Enregistrat a Contemporary Records, Los Angeles, 19 de febrer de 1962. 

#5 i 9: DON ELLIS QUARTET.

Don Ellis (tp), Paul Bley (p), Gary Peacock (b), Nick Martinis (d). Enregistrat a Los Angeles, els dies 14 i 16 de juliol de 1962. 

#8 i 11: BUD SHANK QUINTET.

Carmell Jones (tp), Bud Shank (com), Dennis Budimir (g), Gary Peacock (b), Mel Lewis (d). Enregistrat a Pacific Enterprises Inc./Rex Studios, Los Angeles, 22 de febrer de 1961.

 


I he escollit un tema de cada formació, més o menys o sigui que proposo que escolteu el blues interpretat per CLARE FISCHER TRIO. Amb Clare Fischer (p), Gary Peacock (b), Gene Stone (d). Enregistrat a Pacific Enterprises Inc./Rex Studios, Los Angeles, 12 i 14 d'abril de 1962, tema de Clare  Fisher i anomenat.. 

8.12.- Blues for Home (Clare Fisher) 5m10s. 

I quina calma i gust haver escoltat aquest Blues. També per haver millorat amb el so, ara magnífic el d’aquest tema de Fisher. I si el so i pulsió del líder i pianista Clare Fisher és magnífic, ho és més la seva reeixida improvisació la qual ha aparegut ben aviat, després de la melodia inicial del tema. Ja sabem que un Bues és d’entrada molt assequible. Els bàsics acords i estructura es poden ampliar i complicar segons cadascú, i aquesta és la seva gràcia. Ell ha començat el tema amb acords i espurnes de melodia. La base de dos, contrabaix i bateria, Gary Peacock (b), Gene Stone (d), han mantingut un Swing delicat brutal tota l’estona. El solo del líder al piano ens ha despertat del son dels enamorats al Swing i Blues. Bona feina feta pel líder del disc i tema, tot i que ja sabem que el líder del projecte en el programa és el gran Gary Peacock. Ha fet unes frases amb ambdues mans repetint-ne la melodia a mode d’octaves que han estat precioses. I Peacock ens ha impressionat llargament per la seva reeixida improvisació. La pulsió sobre les cordes del seu contrabaix fent la improvisació que ha fet, tot i que curta, ha estat impressionant. Al final també amb un espai pel baterista Stone fent uns “quatres” a la bateria amb el pianista. Magnífic Blues, i més que n’escoltarem. 

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz...

23 Robadors: https://23robadors.com/programacio/,

Jamboree Festival Mas i Mas: https://jamboreejazz.com/agenda/,

Campari Milano: https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,

Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,

 


I seguim amb un altre tema d’aquest recopilatori amb el BUD SHANK QUINTET. Amb Carmell Jones (tp), Bud Shank (as), Dennis Budimir (g), Gary Peacock (b), Mel Lewis (d). Enregistrat a Pacific Enterprises Inc./Rex Studios, Los Angeles, 22 de febrer de 1961. I ves per on que és un altre blues, el compost per Bud Shank i anomenat... 

9.11.- New Groove (Bud Shank) 6m47s. 

I sí, aquest tema ja va sonar en un programa o dos que vaig fer sobre FSR i segurament d’alguns dels seus vinils de 180 gr., els del compositor, líder de la formació i saxo contralt i també el de Carmell Jones a qui hem escoltat. Hi tornem amb un Blues, i és que avui sembla que anirà d’això. Magnífic so de Shank similar al de Cannonball Adderley, i amb fraseig similar, sense oblidar la súper mestria d’aquest darrer. I sí, el guitarrista Budimir sonà també i com ara ha tornat a fer, amb una gran nitidesa i so de la típica guitarra de caixa, una Gibson segurament. Té alguns aires de Burrell tot i que potser amb un so un pèl més brillant. Han acabat fent una roda de “quatres” amb el baterista, trompetista i saxo contralt i ja per recuperar la melodia d’aquest Blues, el “New Groove”. Som-hi amb el Blues. 

I seguim amb un tema llarg de més d’11 minuts del disc CARMELL JONES QUINTET. Amb Carmell Jones (tp), Harold Land (ts), Frank Strazzeri (p), G. Peacock (b), Leon Petties (d). Enregistrat a Pacific Enterprises Inc./Rex Studios, Los Angeles, 30 de juny de 1961. I el tema és d’Ellington i Lee l’anomenat. 

10.4.- I’m Gonna go Fishing (Ellington & Lee)11m12. 

I aquest és un altre tema que ha sonat en aquest programa i tot gràcies als vinils de 180gr. que va reeditant l’amic Jordi Pujol, i aquest a càrrec del trompetista i disc Carmell Jones featuring Harold Land “The Remarkable Carmell Jones”. I quina meravella i ves per on que amb un altre Blues. I tot i la similitud, no em canso d’escoltar els Blues en el Jazz, cosa que no em passa quan escolto Blues en el Blues, que sovint m’acabo avorrint d’escoltar quasi el mateix, que en Vicente Zumel i Roser Blues em perdonin. La successió de llargs solos ha estat impressionant primer amb el líder Carmell Jones, després amb el magnífic saxo tenor poc valorat pel  gran públic, al menys fora dels EEUU, el gran Harold Land qui va formar part del millor quintet amb en Clifford Brown & Max Roach. El pianista Strazzeri també ha fet una gran tasca al piano, amb un bon llenguatge i pulsió un tant percussiva. El nostre líder d’avui és però en Gary Peacock, el qual ens ha tornat a mostrar lo bé que ho feia ja aleshores i què bé sempre ho ha fet, i ja ho heu escoltat, amb un solo brutal, ràpid i recorrent el mànec de la berra de dalt a baix. I ara amb uns “quatres” fets pels dos vents, i ja per recuperar el tema i acabar-lo. Brutal, i com m’agrada cada vegada que l’escolto. 

I ara seguirem més vius de tempo amb el DON ELLIS QUARTET. Amb Don Ellis (tp), Paul Bley (p), Gary Peacock (b), Nick Martinis (d). Enregistrat a Los Angeles, els dies 14 i 16 de juliol de 1962. I el llarg tema de 10 minuts i 8 segons és de Don Ellis i s’anomena...



11.9.- Form (Don Ellis) 10m08s. 

Doncs en aquest tema del 1962 hem fet una passa endavant pel que fa a l’estil del Jazz, ara ja molt més avançat, quasi que Avant-Garde. Això ho hem copsat abastament en la improvisació del líder del quartet, el gran Don Ellis. També per la presència de Paul Bley al piano, ell farcit de tota la modernitat d’aleshores. I és que la melodia feta pel líder, ja ens situa en aquest àmbit. Bley ens ha clavat una improvisació meditada, sense escarafalls però amb molta intenció melòdica, la dels intervals més amplis i escales i arpegis inversemblants. El ritme varia segons la base de dos, brutals, i apareix el Swing quan volen i quan no, tornen als ritmes més trencats i indefinits, segons els canvis del tema. I a la base de dos hi tenim al real líder d’avui, el gran Gary Peacock, el qual ens ha meravellat de nou amb el seu brutal “walking”. També Nick Martinis a la bateria ha fet una brutal i impressionant tasca de suport rítmic. Ellis a la trompeta ha seguit les improvisacions, i també amb els canvis rítmics dels dos de la base i esclar, el trompetista. La seva intervenció ha estat farcida de modernitat però també amb espurnes de Blues i frases més de la “tradició”. Peacock l’ha seguit improvisant ell quasi a contrabaix solo en els inicis, amb un piano delicat acompanyant-lo. El bateria es “desmadra” a moments, i ja ho fa totalment en el seu brutal solo. Impressionant. Un tema brutal que ben bé podria ser el darrer del programa d’avui per la seva potència melòdica i rítmica. 

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz... 

Nova Jazz Cava: https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,

Jazz Club la Vicentina: https://jazzclublavicentina.blogspot.com/,

Etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació. 

I ja per acabar el programa d’avui proposo que escoltem de nou a CLARE FISCHER TRIO. Ens faltarà escoltar a Jimmy Woods Quartet però és que m’agrada més aquest tema del Clare Fischer (p), Gary Peacock (b), Gene Stone (d). Enregistrat a Pacific Enterprises Inc./Rex Studios, Los Angeles, 12 i 14 d'abril de 1962, en el tema de Cole Porter anomenat.. 

12.10.- I Love You (Cole Porter) 5m15s. 

I aquest tema, Cole Porter el va compondre el 1944 per a una revista musical anomenada Mexican Hayride. Un tema que van cantar multitud de cantants, dones i homes i la primer d’elles va ser Jo Stattford i el primer d’ells Bing Crosby ells dos el mateix any. També la cantaren Billy Eckstine, Frank Sinatra, i d’instrumentistes la llista és molt llarga: Bill Evans, John Coltrane, Art Pepper, Jacky McLean i per descomptat el nostre Don Ellis. 

I he volgut acabar amb aquest tema de Cole Porter per lo bonic que és però també pel fet de ser el més “vital” dels que hi ha en aquest projecte dedicat a la música de Gary Peocock. Un tema també del 1962, o sigui que també farcit de modernitat. En Clare Fisher no és, no era Paul Bley, cadascú té el seu estil, però sí que ens ha mostrat una gran tècnica i lleugeresa improvisant, tocant ràpid unes línies melòdiques força acurades, com també amb els acords i arpegis. I l’hem pogut escoltar una mica en un entorn de Latin Jazz, car les seves frases així m’ho han semblat. Es veu que també li devia agradar la “marxeta latin”. Gary Peocock sí que ens ha tornat a mostrar la seva increïble classe al contrabaix, la seva precisa pulsió i afinació, i tot plegat anant amunt i avall del mànec de la seva Berra creant les seves inversemblants línies melòdico-rítmiques. En fi, que acabem d’escoltar un magnífic tema i millors interpretacions d’aquest trio, i sobretot del nostre darrer heroi, el gran contrabaixista Gary Peacock. 

Doncs ja hem acabat el programa d’avui, el quart de la 14ena temporada de Jazz Club de Nit, i que com sempre, espero que us hagi agradat tan com a mi. I us recordo que l’hem dedicat a la nostra estimada editorial Fresh Sound Records, i ho hem fet plegats escoltant primer a Randy Weston Live at the Five Spot, per després escoltar a la parella Jay Migliori & Dick Twardzik per acabar com ho hem fet, amb un recull de temes on hi participà el gran Gary Peocock en la seva època West Coast Jazz. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 


Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

Abans de començar el programa m’agradaria agrair a tota la gent que va venir al concert d’aquest divendres passat, on vam gaudir molt amb la proposta  TARKOLOGY - Jaume Vilaseca Trio. Ens van fer una demostració de mestria reinterpretant la música dels E-L-P a tot Jazz. La Sala Xica es va veure ben plena i totes i tots vam gaudir d’allò més amb aquelles músiques de rock simfònic dels anys 70s. Gràcies als enormes músics, Jaume Vilaseca, Dick Them i Ramón Díaz, a l’AMJM per confiar en el JCLV un any més, i que esperem que en siguin molts més, i a l’Ajuntament de SVdH pel seu suport.

I centrant-nos en el Programa d’avui, el 515 des del 2009, dir-vos que anirà de projectes on la guitarra elèctrica en serà la protagonista i no només, car en un dels discos on el teclista és el líder, aquest també remena la guitarra, i per això el programa té un títol que diu això “Algunes guitarres i teclats”. Escoltarem el darrer projecte del mestre Joan Sanmartí, “DEDICAT”, editat per Jazz Granollers Records. Els altres dos són d’Errabal Jazz, amb l’Eva Alcaide Quintet, “Dive Into The Sea”, i el “meditaciones” de David Sancho 3, i aquesta setmana hi tornarem amb un micro conte de Carme de la Fuente.

 


Doncs proposo que comencem el programa amb el disc del gran guitarrista i compositor, i també professor i encara director del Departament de Jazz de l’Esmuc, en Joan Sanmatí, el seu DEDICAT. De fet és el primer disc editat el 2022, o sigui el JGR202201. Enregistrat per Ferran Conangla al 44.1 Recording Studios (Girona) i també al Tasso Laboratori de So i als Estudis Rosazul. Hi ha una sèrie d’ajudants de gravació. Mesclat i masteritzat pel mateix Conangla. Aquesta és una producció de Sanmartí i Conangla, i n’és una d’especial de JGR cap el Jazz Granollers Festival. Barcelona. Hi ha una formació base amb Joan Sanmartí, guitarres; Jordi Rossy, vibràfon i bateria; Lluís Vidal, piano i Carles Benavent, baix elèctric. S’ha de dir que ells toquen d’altres instruments coses que es veuen a la contraportada. També hi ha una gran colla de músics que miraré de comentar en els temes que posi. Totes les composicions són de Joan Sanmartí.  I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc: http://jazzgranollers.com/dedicat-2022/ 

Aquest és un projecte atípic, car de quasi l’hora de música, aquesta està distribuïda en quatre temes, essent quasi una Suite. “Qué han dicho los otros” és el primer tema i dura 14m19s. “Postludi d’un any” és el més llarg i dura 24m i 28s, la qual cosa el situa com a únic en la seva espècie. “Sides of the same coin” dura 11m41s i el darrer “Dedicat”, 8m09s. De fet, el meu és el Dedicat 61 de 100 que ell ha enviat i dedicat, amb la seva signatura a la portada. 

Un projecte d’aquesta envergadura serà difícil comentar de la manera com faig habitualment tot i que potser en el tema que escoltareu sí que ho podré fer. Escoltem-los en el darrer track que titula el projecte.... 

1.4.- Dedicat (Joan Sanmartí) 8m09s. 

Acabem d’escoltar un tema que ha estat una delícia. Jo diria que el quartet base són els que han tocat. El tema l’ha començat Lluís Vidal amb una Intro al piano, per ben aviat copsar el ritme i tempo mèdium slow del tema, car el baix de Benavent, la bateria de Rossy així ens ho han mostrat. Alhora, la guitarra del líder i compositor ha aparegut amb el que seria la melodia, i en Lluís acompanyant-lo de manera puntual. El Groove és impressionant. Crec que també hi pot haver el contrabaix del Marc Cuevas, car a Carles l’escoltem puntualment de manera solista amb algunes frases. Els arpegis precisos i preciosos de Vidal recolzant al líder, com també notes de vibràfon a càrrec de Jordi Rossy. Benavent (b.e), Rossy (vib), Lluís Vidal (p), ells tres han fet una “roda” d’intervencions solistes a un gran nivell, i sempre una secció rítmica que fa que tot camini. Al final, Joan Sanmartí ha fet la seva ja més llarga improvisació, amb el seu so un tant fosc a voluntat, ell volant per sobre la preciosa cadència dels acords que ell mateix ha creat. Al final, els arpegis amunt i avall de piano i guitarra, melodia principal i ja per anar-lo acabant delicadament, dolçament, com tot el tema és, ha estat. Un goig de composició de Joan Sanmartí. 



M’estalviaré fer promoció de les editorials de la manera habitual però no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:

Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,

Errabal Jazz:

http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,

Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es

Temps Record: https://tempsrecord.cat,

Youkali Music: http://youkalimusic.com,

Origin Records: https://originarts.com/,

 


I seguirem escoltant-lo en un altre magnífic tema i ja com a darrer tema del seu projecte, i no serà el de 24 minuts per raons òbvies, o sigui que serà el primer track i titulat: 

2.1.- Qué han dicho los otros? (Joan Sanmartí) 14m19s. 

Lo que primer copsa és l’aurèola on ens envolten, tots ells i elles i esclar, gràcies a les composicions del líder. Aquest tema té uns aires així com aràbics de l’Alhambra, a vegades, i també d’Aranjuez. Marimba d’en Roger, i d’altres instruments així com les percussions de Aitor, també l’orgue de Txema Riera, l’acordió de l’Edurne Arizu, violins, etc. Hem escoltat un magnífic solo d’en Carles Benavent amb el seu personal i únic estil i manera d’interpretar la música. També al líder amb un so de la seva guitarra passada per sedassos electrònics. L’acústica és la que ens situa en la melodia, la que el líder també ha tocat. El break íntim del líder a la guitarra acústica ens ha deixat clavats a la cadira, fent-nos ell una demostració de com mantenir la pulsació i quasi aturar el temps, el tempo. Els aires del Mestre Rodrigo els hem escoltat clarament amb els seus arpegis. Moments íntims on hi col·laboren d’altres músics, car s’ha sentit el vibràfon, violins, i d’altres de preciosos. I què bonic el canvi posterior, rítmicament molt delicat amb el baix i acordió fent la línia melòdica, i les percussions fent la rítmico-temporal. Una altra meravella de tema, que a més a més ha acabat amb un afegitó rítmic, tot i recuperant el tema inicial, arpegis, notes bàsiques llargues, gran profusió de sons diversos i rics en harmònics. Tot plegat és una gran amalgama de bellesa sonora, diversa, alhora que amb una pulsió rítmica, la més adequada a cada moment del llarg tema. Una delícia de projecte, on en Joan ens ha mostrat la seva faceta de creador amb majúscules. Bravo mestre.



I seguirem delicadament amb el disc de la guitarrista Eva Alcaide, “Dive Into The Sea”. Enregistrat, mesclat i masteritzat per Mikel Eceiza als Mecca Recording Studio. I elles i ells són: Eva Alcaide, guitarra; Irati Bilbao, veu; Jorge Fernández, piano; Carlos Montull, baix i Aitor Bravo, bateria. Tots els temes són d’Eva Alcaide excepte “The Peacoks”, de Jimmy Rowles i “Naima” de John Coltrane. I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc: http://www.hotsak.com/agenda-es/eva-alcaide/. 

I els començarem escoltant en el preciós tema de la líder Alcaide, el que titula l’àlbum i anomenat.. 

3.7.- Dive Into The Sea (Eva Alcaide) 5m17s. 

Doncs de quina manera més dolça hem començat el seu projecte. La melodia cantada a duet per guitarra i veu, elles, les dues dones Alcaide i Bilbao, la molt bonica melodia amb aires de Flora Purim. Ben aviat els solos, i el primer el del baixista Montull, força ben trenat. La líder, a la qual no coneixíem, ha aparegut posteriorment, i com ens ha agradat el seu so i fraseig, gust musical, swing en la interpretació alhora que les boniques línies creades. La seva sonoritat ens recorda a un dels puntals actuals de la guitarra de Jazz, ell també amb la seva incursió en la fusió i sons extraterrestres, els que encara fa en Pat Metheny. El suport de la base rítmica de piano, baix i bateria ha estat fonamental. Les hem tornat a escoltar a elles dues, i una mica més a la cantant Irati, de la qual ja li vaig posar un disc seu en aquest programa, també d’Errabal Jazz. Bonic tema per començar-les a escoltar, a elles i a ells. 

I des d’aquesta pàgina ens diuen què:

Abandonar-se al pols impertorbable de les marees i al seu moviment permanent. El mar és l'origen, la inspiració, l'úter matern que ens acull al seu si sempre que ens cal recordar-nos el que som. Aguantar la respiració per únicament escoltar el nostre propi cor en el silenci més absolut i deixar-nos bressolar pel corrent per fondre'ns amb ella i ser-ne només un. Eva Alcaide a més d'haver col·laborat amb gran nombre d'artistes al llarg del temps i comptar amb una gran experiència en directe, té també un destacable historial acadèmic. Des dels seus inicis en guitarra clàssica al Conservatori de Música Adolfo Salazar de Madrid, el seu pas per l'Escola de Música Creativa, on s'endinsa als terrenys de la música contemporània, fins a llicenciar-se en l'especialitat de guitarra jazz al Centre Superior de Música del País Basc (Musikene), consolidant la seva formació al Royal Conservatoire of Scotland realitzant un màster en Interpretació de Guitarra Jazz.

 


I més discogràfiques són:

Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,

Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,

Auand Records: https://auand.com/,

Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,

CRU Records: https://crurecords.com/,

Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,

Etc, etc...enllaços que trobareu al blog. 



I seguirem escoltant aquest projecte i ara amb un altre tema de la líder, ara amb una mica més de pulsió rítmica i anomenat. 

4.3.- These Hallways (Eva Alcaide) 7m33s. 

I sí, el tempo és més viu però hi ha quelcom en aquesta música que et fa pensar en un projecte global, el del disc. És evident que quan una creadora, un creador, fa un projecte, aquest sol ser temàtic. Les músiques, aurèoles i idees solen girar al voltant d’un centre. En aquest tema però hem pogut escoltar la reeixida improvisació del pianista Jorge Fernández, ell l’únic solista del tema. El tema l’ha començat la líder amb una Intro rítmica i puntejada, marcant el motiu principal al voltant del qual ha girat tot. La melodia ha aparegut de la mà de la guitarra de la líder Alcaide, per després en el pont afegir-s’hi la veu de la cantant Bilbao. El break del final del tema ha estat preciós, també amb la veu de Irati. El llarg solo del pianista ens ha apropat al final d’aquest magnífic tema d’Alcaide. El precís suport de la base rítmica, ara de guitarra, baix i bateria, ha estat imprescindible per a poder-lo ell, el pianista, realitzar. El final, amb la veu d’Irati, preciós. 

I seguint amb les explicacions sobre el projecte i després del Superior i Màster..

Un període on es comença a gestar aquest projecte i per al qual ha comptat amb quatre reconeguts músics d'inqüestionable prestigi, el nexe comú del qual podríem situar-lo a nivell acadèmic al Centre Musikene, tota una referència a nivell internacional i garantia d'excel·lència. A més de la mateixa guitarrista madrilenya, el quintet està integrat per la cantant de Durango, Irati Bilbao, líder del projecte Begin qui s'ha establert en els darrers temps com tot un referent gràcies a la publicació el 2020 del seu primer treball homònim. El pianista Jorge Fernández, un altre reconegut i experimentat artista, a més d’artífex del projecte No Land Trio. Completen la formació, Carlos Montull al baix, qui compagina la seva tasca docent amb innombrables col·laboracions amb altres artistes i el versàtil baterista Aitor Bravo, membre entre d'altres de Triology, No-Land Trio i el grup de Jerónimo Martin.

 


I encara seguirem amb un altre tema original d’aquest projecte i que serà el primer track del disc i anomenat... 

5.1.- Fresh Start (Eva Alcaide) 7m19s. 

I quina altra meravella de tema, aquest encara amb més pulsió rítmica i tempo viu. Hem pogut escoltar-la a ella, la líder executant una llarga i magnífica improvisació, amb un gust exquisit. El tema l’han començat les dues dones a duet fent-ne la melodia i motiu principal. Ben aviat ha aparegut el solo al piano de Jorge Fernández, amb una energia brutal de recolzament, la de la base rítmica amb guitarra, baix i bateria, aquest darrer brutal. La improvisació d’Alcaide ens ha semblat d’una gran factura. Fraseig jazzístic impressionant. Una molt bona execució acompanyada de demostració tècnica  alhora que molt creativa i melòdica. Al final d’ella hem pogut també copsar la mestria del baterista Aitor Bravo, el qual ha estat immens. Solo llarg, ben trenat, amb bona utilització de tots els elements de la seva bateria. Brutal. I sempre amb el suport harmònic dels seus companys i líder. Gran tema, també. 

“Dive into the sea” posseeix una producció brillant que se submergeix en profunditats sonores que saben a jazz actual sense obviar la tradició per beure de moltes altres influències. Ple de matisos i colors que es deixen filtrar a través d'una excel·lent col·lecció de composicions escrites per Eva Alcaide al llarg dels seus anys com a estudiant i que tenen com a font d'inspiració el mar i la iconografia. Des dels jocs melòdics i unísons d'Irati Bilbao a la veu i Eva Alcaide a la guitarra a “Fresh start” passant per l'estructura cíclica i evocadora de “Burelli Island” o “In these halfway” fins arribar a “Movement at the coral reef” , la cohesió de la banda aconsegueix traslladar-nos a paisatges aquàtics, transitant pels corrents de la música contemporani amb una empremta i una sonoritat pròpies. Ecos de Pat Metheny i Ben Monder sota el mestratge instrumental d'Eva Alcaide, que dibuixa melodies plenes de blaus i verds a la instrumental “The Peacocks” per protagonitzar la rítmica “Naima” i fer palesa la complicitat de tota la banda, posant punt i final a aquest treball amb l'homònima “Dive into the sea”. El moviment permanent, el pols impertorbable de les marees. Eva Alcaide pinta el silenci més absolut de colors marins de manera magistral, desentranyant el misteri del qual es deixa bressolar pel corrent i es fon amb ella per ser un de sol. “Dive into the sea” n’és la prova.

 


I ja acabarem el seu projecte amb la versió rítmica que ella i ells han fet del tema de John Coltrane, anomenat... 

6.6.- Naima (John Coltrane) 6m24s. 

I "Naima" és una balada composta per John Coltrane l'any 1959 on va posar el nom de la seva dona, Juanita Naima Grubbs. Coltrane la va enregistrar per primera vegada en el seu àlbum de 1959, “Giant Steps”, i es va convertir en un dels seus primers treballs coneguts. Coltrane la va enregistrar moltes vegades. Apareix a “The Complete Copenhagen Concert” (1961), “Live at the Village Vanguard Again!” (1966), “Afro Blue Impressions” (1977), “The Complete 1961 Village Vanguard Recordings” (1997) i “Blue World” (2019). "Naima" s'ha convertit des de llavors en un estàndard de jazz. 

Doncs la versió que ens ha fet la líder i companys, ara només instrumental, ha estat impressionant. El ritme i tempo, res a veure amb la versió original. I el que sobta d’aquesta versió és com la base tira amb una marxa rítmica evident mentre la líder desgrana la dolça melodia lentament. Una combinació magnífica que ha seguit durant l’exposició solista de la líder, sobretot escoltant com el baterista Bravo ha seguit colpejant el canto de la caixa al tempo inicial. Alcaide ens ha mostrat la seva cara més melòdica amb una interpretació magnífica. El so de la seva guitarra, el típic del de les guitarres de Jazz amb caixa, o sigui una Gibson, ens ha acaronat en cada tema, i més potser en aquest “Naima” de Coltrane. Increïble també el solo del baterista Bravo, mantenint aquesta “dualitat” de tempo entre la base, piano baix i ell, i la delicadesa de la guitarra de la líder. Gran tema i millor re interpretació que ella i ells ens han fet. Magnífic tema per acabar el seu projecte. Bravo Eva Alcaide. 

I després d’aquest projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per la teva narrativa poètica i sempre al voltant de les músiques del programa.


 

I ja per acabar projectes i programa d’avui, ara escoltareu el del teclista i guitarrista David Sancho 3, “meditaciones”. Enregistrat per Shayan Fathi i Gaby Cruz al Camaleón Estudio el 15, 16 i 17 de desembre de 2021. Mesclat i masteritzat per Shayan Fathi. I ells tres són: David Sancho, piano, teclats, programacions i guitarra elèctrica; Jesús Caparrós, baix elèctric i efectes sonors i Borja Barrueta, bateria, percussions i Lap Steel. Tots els temes són originals de David Sancho. I al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc: http://www.hotsak.com/tienda/meditaciones. 

I proposo que comencem amb el bonic tema anomenat.... 

7.3.- Pc = Pg (David Sancho) 7m11s. 

Doncs ja heu escoltat quin canvi estilístic entre els projectes que estem escoltant avui. El líder al piano també gestiona el teclat. La qüestió rítmica és força important en aquest projecte, coses que hem copsat per com el baterista i baixista fan la seva tasca. El mateix líder al piano, ens ha fet una molt reeixida improvisació un tant percussiva, però no massa. Els dos companys l’han recolzat amb aquell ritme un tant Funk, amb el Beat del baterista però també amb les evolucions del baixista. David Sancho s’ens ha mostrat com a bon creador i pianista tot farcit d’aires moderns quasi de fusió. Després de la seva improvisació, hem gaudit d’allò més amb el solo del baterista Barrueta, brutal solo on ens ha mostrat les seves habilitats, les quals ja coneixíem. I el tema l’han acabat tal i com l’han començat, amb els dolços acords del teclat a mode d’orgue del líder. Un bonic tema per començar-los a escoltar. 

I sobre aquest projecte hem pogut trobar aquest text a la web del disc d’Errabal Jazz: 

La mera observació és transformadora. La consciència de l'instant des de la calma interior permet entreveure la veritable realitat de les coses. Abandonar-se al que realment és per deixar enrere els cants de sirena i els centelleigs fugaços del pensament. David Sancho es fa present a cada respiració, a cada pols i transita plàcidament des del batec interior cap a set composicions originals en un equilibri perfecte, amb l'harmonia i la creativitat del que s'acosta a desvetllar el misteri del que és. 

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz tot i estar-ne alguns de vacances... 

23 Robadors: https://23robadors.com/programacio/,

Jamboree Festival Mas i Mas: https://jamboreejazz.com/agenda/,

Campari Milano: 

https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,

Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,

Nova Jazz Cava: 

https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,

Jazz Club la Vicentina: https://jazzclublavicentina.blogspot.com/,

Etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.

 


I seguim amb més temes d’aquest projecte i amb la pulsió rítmica que n’és la clau de tot plegat, tema anomenat.. 

8.2.- Moi’s Torpedo (David Sancho) 6m19s. 

Doncs he volgut posar aquest tema per poder-lo escoltar en la vesant més agosarada tot i utilitzant el sintetitzador. Tema que té diverses parts amb un break al bell mig, precisament després del solo al sinte. A partir d’aquell moment, la cosa ha canviat amb encara més modernitat tot i escoltant com el baixista ens ha fet una reeixida i súper moderna improvisació per la sonoritat de l’instrument. I el tema acaba dolçament més o menys com l’han començat, amb el piano fent una Intro per ben aviat aparèixer l’energia de la base de dos, baixista i baterista, aquest molt present en el projecte. A la presentació del tema feta a càrrec del líder, amb la melodia, han seguit moments més rítmics sempre amb el marcatge del baterista, i baixista també, esclar. La improvisació del líder al sintetitzador ens l’ha mostrat en la seva vena més electrònica, de Rock Progressiu i també en l’ona del Hancock dels 80s i no només. Ell però ha anat combinant sàviament piano i sintetitzador, cosa que ens ha agradat força. Gran tema del líder Sancho. 

Graduat en piano i pedagogia al Conservatori Superior de Música de Madrid i titulat en Piano Jazz. Guardonat amb la beca Nuffic Scholarship al Conservatori Superior de Rotterdam. David Sancho compta amb una àmplia experiència dins l'àmbit de la música clàssica i una prolífica trajectòria jazzística, participant en nombrosos projectes com M O N O D R A M A juntament amb Mauricio Gómez al saxo i Alberto Brenes a la bateria i en el SANCHEMA amb el guitarrista Chema Saiz. Una carrera que l'ha portat a ser guanyador de diferents concursos internacionals i consolidar-se al llarg dels anys, com a músic de referència, col·laborador d'artistes de primera fila i figura habitual als principals escenaris i festivals de tot el món. Productor i compositor dels discos de la banda de hip-hop The Breitners, ha participat en el projecte de neo soul “Una necesidad” de Miryam Latrece com a arranjador i compositor a més de comptar amb una àmplia experiència en l'àmbit audiovisual en diferents espectacles, televisió i teatre. 


I encara seguirem amb un altre tema d’aquest sorprenent projecte, el primer track i anomenat... 

9.1.- Mikado (David Sancho) 8m01s. 

I acabem d’escoltar-los en un altre tema farcit de canvis. Els inicis han estat delicats per la Intro del baixista i piano, amb fons d’orgue. El baterista hi era, però encara molt per sota i subtilment. De mica en mica ha anat apareixent la melodia a mida que el tema s’anava desenvolupant gràcies a les sàvies mans del líder al piano i teclat. El primer solo ha estat a càrrec del baixista, on ens ha tornat a meravellar per la seva tècnica amb una sonoritat que ha estat profunda. El líder l’ha seguit al piano, i de nou amb tota la seva mestria, on apareixen també motius d’un cert classicisme, no endebades ell és un gran intèrpret del piano clàssic. De mica en mica ell l’ha anat desenvolupant més enèrgicament apareixent també la potència del baterista fins arribar a un preciós break. I el tema ha passat a un altre estadi, i tot i reconèixer melodies, ha semblat que encetessin un altre tema. Els ritmes també han canviat un pèl, fent-se més vius i consistents. Al final un gran solo del baterista que s’ha passejat per totes les timbales de la seva bateria colpejant plats diversos. I l’han acabat amb un arpegi del piano després d’una brutal intervenció de tots ells matxucant uns acords de manera potent. 

Des de l'edició del seu primer treball “Piano solo” el 2019 i la publicació de “From home” el 2020, el pianista madrileny ha demostrat posseir una visió absolutament original i versàtil, sustentant les seves produccions en un gresol d'influències que van des de la música clàssica i el jazz, fins al pop, l'electrònica o el hip-hop. Allunyat de tot virtuosisme superficial, deixa palès el seu interès a permetre que el fons prevalgui sobre la forma, dotant la seva obra de gran profunditat amb la flexibilitat necessària perquè el missatge arribi sempre a l'interior del que escolta.

 


I ja acabarem projecte i programa d’avui amb dos temes seguits, de fet un és continuació de l’altre i tots dos parlen del món dels descobridors Shackleton, Amundsen i Scott. Li deu agradar molt la muntanya a David Sancho. I els temes són: 

10.4.- Base Shackleton (David Sanco) 1m13s.

11.5.- Amundsen vs Scott (David Sancho) 6m14s. 

Doncs el primer sona profund, la sonoritat d’una nit gèlida als pols, amb els sons de les sirenes de vaixells, però també amb el so dels vents polars. Fa feredat, la veritat. I aquest “Amundsen vs Scott” té una persistència rítmica, la dels acords del líder al piano, mentre que la part solista del baix és força relaxada. Tot plegat però va agafant empenta en el moment dels arpegis del líder al piano, arpegis repetitius amb el suport del baterista i els copets als plats. Els canvis harmònics dels arpegis són molt bonics, in crescendo de tot, tonal i d’intensitat sonora alhora que emocional. El canvi posterior i quasi break rítmic ha estat impressionant, terrorífic. Les notes més greus i els acords de la mà dreta, ara, són d’una intensitat que et posa la pell de gallina. El posterior canvi amb els subtils arpegis és també preciós. Hi ha esperança. Van pujant de to i d’intensitat com han fet en l’inici del tema fins arribar a un estat de clímax brutal. Un final de nou terrorífic amb les notes greus de la mà esquerra i els acords de la dreta, en un tema on hem estat en un entorn de Jazz-Rock-Progressiu i de Fusió, coses que passen tant en aquest projecte de David Sancho, “meditaciones”. 

“Meditaciones” suposa una nova quota estètica dins de l'eclèctica trajectòria i de l'esperit inquiet que caracteritzen el seu autor. Un treball ple de diferents influències i intencions i per a la consecució del qual, David Sancho s'ha fet acompanyar per dos reconeguts músics de l'escena, Jesús Caparrós al baix elèctric i Borja Barrueta a la bateria. Anant més enllà dels terrenys del jazz contemporani, la sonoritat del trio manté un equilibri perfecte entre el concepte tradicional de banda de jazz i l'ús de sintetitzadors i altres elements poc habituals com a bateries electròniques o pedal steel, transitant passatges propers al Jazz rock a “Mikado” o al rock progressiu a “Moi´s Torpedo”. El batec de “Meditaciones” o els múltiples passadissos que es despleguen a l'atmosfèrica “Base Shackleton” posen de manifest el grau de creativitat de l'autor i la seva complicitat amb la resta de la banda. Properes a l'ambient jazz “PG=PC” i “Ed song” ens desvetllen un nou assortiment de possibilitats mentre que la bella “Psalmo” retorna als orígens de la música clàssica amb la virtuosa manufactura de David Sancho al piano, posant punt i final a aquest treball. 

M’ha agradat el projecte i per això us l’he posat en aquest programa, com també l’altre d’Errabal Jazz, el de la guitarrista Eva Alcaide, “Dive Into The Sea” i què interessant i ben interpretat que ha estat el del Joan Sanmartí, “DEDICAT”Havent acabat el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi, i havent escoltat un micro conte de Carme de la Fuente. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

blogger templates |