Programa 668 - Piano Solo: Xavier Dotres i Alessandro Lanzoni, dimecres 11 de febrer de 2026.
0 comentarisEnllaç a l'àudio del Programa:
Aquest
programa i qui us parla, diu això: “Dirigents de l’estat
d’Israel,
atureu
el genocidi que esteu perpetrant a Gaza.
Llibertat per a Palestina
i
Cisjordània”.
Molt
bona nit a tothom, benvinguts a Jazz
Club de Nit
aquí a Ràdio
Sant Vicenç 90.2
aquí a Ràdio
Abrera 107.9
aquí a Ràdio
Joventut aquí
a Ràdio
Molins de Rei 91.2
aquí a Eixample
Barcelona Ràdio
aquí a Ràdio
Celrà
amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com
deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui
que un petó ben gran Cifu.
Aquí Miquel
Tuset i Mallol
qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb
les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa
forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada
“Esfera
Jazz”,
i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I
avui us proposo un programa força especial, temàtic, i dedicat a
dos músics i pianistes l’un de casa nostra, l’amic Xavier
Dotras
i disc “Paisatges
Interiors” / “Inner Landscapes”
el 10è publicat per la seva pròpia editorial rocket
music,
i l’altre, l’italià Alessandro
Lanzoni, “Bouncing With Bud”, de
FSNT,
dedicat a la música de Bud
Powell
ambdós discos a piano solo.
Comencem
doncs amb el disc de Xavier
Dotras, “Paisatges Interiors” / “Inner Landscapes”
publicat el 2025 per rocket
music.
Enregistrat els dies 30 de juny, 1 i 2 de juliol de 2025 a l’estudi
privat d’en Joan
Sala a
Pals,
Girona.
Tècnic de so i mescles, Joan
Sala.
Masterització: Marc
Dalmases.
Producció musical: Xavier
Dotras i
Joan
Sala.
Disseny gràfic: Núria
Vilà.
Tècnic afinador: Quim
Salamanca.
Enregistrat amb piano Yamaha
C7X preparat
per en Quim
Salamanca
i microfonia Schoeps
i
DPA. Xavier Dotras, piano.
Doncs
dir-vos que estem davant d’un projecte molt personal i íntim,
farcit de delicadeses musicals alhora que pròpies, les d’en
Xavier.
Un treball exhaustiu d’1hora i 7 minuts de música, de creació,
sí, car la majoria dels temes són propis on hi ha dues Suites, la
primera la dels “Tres Co-Valsos” i la segona, la que titula el
disc “Paisatges Interiors”, amb tres temes cadascuna. El disc
comença amb un estàndard molt conegut “Everything Happens To Me”
i ja després amb “Alfonsina y el mar”; i ves per on que el
penúltim tema és un tema dedicat a Bill
Evans “Wait
For Me Listening Bill Evans” acabant amb una delicada cançó de
Jobim
i
De
Moraes,
i cantada pel Xavier
“Eu
sei que vou te amar”. Entremig un magnífic “I Loves You Porgy”
dels germans Gerswhin,
les dues Suites i els altres temes propis, seguint l’esperit
delicat del seu i nostre estimat Bill
Evans.
De les Suites, dir-vos que ell mateix les emmarca dins d’un esperit
i orientació més impressionista, o més allunyades del llenguatge
purament jazzístic, on la que titula el disc la va compondre durant
l’època i incerteses del confinament, donant títol i sentit a tot
aquest viatge musical.
I
com que és una composició preciosa a més de cantar-la ell mateix
després de fer una llarga introducció al tema, començaré el
programa amb la preciosa cançó del genial Antonio
Carlos Jobim
i lletra de Vinicius
de Moraes
i anomenada...
1.18.-
Eu sei que vou te amar (A.C.Jobim i Vinicius de Moraes) 4:38.
I
aquesta “és una cançó de Vinicius
de Moraes i
Tom Jobim.
Està considerada la 24a millor cançó brasilera per la revista
Rolling
Stone Brazil.
Composta el 1958, va ser regravada el 1959 per Maysa,
mantenint el ritme i tots els arranjaments originals, però guanyant
una gran intensitat sentimental i un to vocal únic d'una de les
cantants brasileres més celebrades. El 1986, va inspirar la
pel·lícula del mateix nom dirigida per Arnaldo
Jabor."
Doncs
ja veieu de quina dolça manera hem començat el programa, ha
començat en Xavier,
vaja.
Una preciosa cançó de dos monstres de la música universal que van
col·laborar estretament durant molts anys, en Tom
Jobim i
Vinicius
de Moraes.
I quina delicadesa de pianíssim que té el nostre heroi, pels
acords, per la digitació delicada, i ves per on que finalment amb la
seva profunda veu, càlida, emotiva, com ell es va emocionar en
cantar-la. Preciós tema per començar-lo a escoltar.
Dir-vos
que Xavier
em
va enviar aquest disc a casa, amb una nota on explicava els ets i uts
de tot plegat, del procés de creació i també, referint-se al tema
que acabem d’escoltar....”Hi trobaràs un tema molt especial per
a mi: “Eu sei que vou te amar” de Jobim
i
Moraes,
on per primera vegada m’he atrevit a fer servir la meva pròpia
veu. Ha estat una experiència nova, sincera i profundament
emocional, que m’ha permès explorar una altra manera
d’expressar-me”.
I
esclar que escoltarem la seva interpretació de....
2.2.-
Alfonsina y el mar (Ariel Ramírez i Félix Luna) 3:23.
"Alfonsina
y el mar" és una zamba composta pel pianista argentí Ariel
Ramírez
i escrita per l'escriptor argentí Félix
Luna.
Es va publicar per primera vegada com a part de l'àlbum “Mujeres
argentinas”
de Mercedes
Sosa
de 1969. La cançó és un homenatge a la poetessa argentina
Alfonsina
Storni,
que es va suïcidar el 1938 saltant al mar des d'un moll. La cançó
és un clàssic i ha estat interpretada per molts artistes de
diferents nacionalitats.
De
nou una «Intro» de Xavier
en aquesta tan bonica i interpretada cançó, que tant la canten unes
i uns com les altres, i ells, de qualsevol estil de cançó. Si la
melodia ha sonat sense estil definit, essent com és atemporal, sí
que en la improvisació ell s’ha passejat pels camins del Jazz, per
com les seves escales amunt i avall del teclat del piano han sonat
així com una mica disminuïdes, i sempre, sempre encabint-hi motius
del món clàssic. Una delícia de cançó i interpretació.
I
començava ell dient-me què....”Et faig arribar el meu nou
treball, (el 10è de la meva discogràfica pròpia) “Paisatges
Interiors / Inner Landscapes”,
un disc que considero (sense cap mena de dubte) el més íntim,
introspectiu i personal que he enregistrat fins ara. Feia temps que
em rondava pel cap, però no ha estat fins ara que he sentit (o
potser intuït) que havia arribat el moment de donar-li forma.
Treballar sovint en format de piano sol m’ha aportat l’experiència
i confiança necessàries per afrontar aquest repte amb serenitat i
llibertat”....
I
no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh
Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant
Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps
Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali
Music: http://youkalimusic.com,
Sedajaz
Records:
Origin
Records: https://originarts.com/,
Errabal
Jazz:
UnderPool:
https://www.underpool.org
Etc,
etc...enllaços que trobareu al blog.
I
havent-hi tants temes i tots tan macos, se’m fa difícil la
selecció, cosa que em passa molt sovint, afortunadament. Doncs res,
ja ho he decidit; l’escoltarem en dos preciosos temes propis, el
primer dedicat a Bill
Evans i
anomenats..
3.17.-
Wait For Me Listening Bill Evans (Xavier Dotras) 3:04.
4.15.-
De lluny (Xavier Dotras) 4:11.
I
sí que l’estem escoltant i ho seguirem fent veient l’ombra
allargada de la figura hipnòtica de Bill
Evans
ben a prop, i per això li ha volgut dedicar aquest preciós tema.
Una interpretació i exposició del tema farcida d’amor, de
respecte, d’admiració, i per això interpretada amb tan sentiment.
I del seu tema "De lluny", dir-vos doncs que ha estat també
una meravella melòdica, amb una mà dreta gràcil, delicada, i amb
els aires del Jazz quan ha improvisat, sempre però amb la melodia
ben a prop. Arpegis delicats amb les dues mans, i amb l’esquerra
fent els més greus, i quan no fent-ne els acords. Xavier
ens
està mostrant en aquest seu darrer disc, de quina manera més sòlida
i ferma de convicció, es va asseure davant d’aquest magnífic
Yamaha
C7X.
I
Xavier
seguia
dient-me...”El disc reuneix principalment peces pròpies, tot i que
també hi he volgut incloure alguns dels meus estàndards preferits.
Algunes composicions són noves; d’altres, més antigues, les he
revisades i reinterpretades dins d’aquest univers tan personal.
Entre les novetats hi ha dues Suites i algun tema que s’allunyen
una mica del llenguatge purament jazzístic, amb un caràcter més
impressionista”.
I
de temes més vitals també n’hi ha, o sigui que ara ens centrarem
en alguns d’ells, escoltant el primer amb un bon marcatge rítmic,
tot i haver-hi moments de calma, tema propi encabit en la Suite que
titula el disc i anomenat..
5.13.-
Tensió (Xavier Dotras) 3:12.
I
sí que en aquest tema ja ens hem situat un punt amunt de tempo. I de
quina manera ens ha marcat el ritme, amb un bon marcatge d’ambdues
mans, amb la dreta volant per la melodia, i l’esquerra recolzant la
dreta. Un tema que sí, té tensió, ja d’entrada, però també ha
tingut uns moments de relaxació al bell mig, així com per fer un
impàs temporal. El motiu principal i recurrent i rítmic domina la
major part del temps del tema, essent a vegades força contemporani.
Molt interessant aquest ”Tensió”.
I
no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian
Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune
Records: www.moonjunrecords.com,
Auand
Records: https://auand.com/,
A.MA
Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami
Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune:
https://www.dodicilunestore.com/
Segell
Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The
Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU
Records: https://alcrurecords.com/,
Etc,
etc...enllaços que trobareu al blog.
I
encara l’escoltarem en el molt bonic tema anomenat...
6.16.-
Les Iris (Xavier Dotras) 4:18.
I
sí que la melodia compartida per ambdues mans m’ha semblat molt
ben trobada, fent una cadència d’acords descendents molt
interessant. Un motiu recurrent amb el qual ha desenvolupat la
melodia amb els seus canvis, pel pont o la B del tema, recuperar la
primera part del tema per ja arribar a un final de tema que podria
ser la C, també amb un canvi substancial. I de nou, el tema per ja
al bell mig temporal d’aquest, iniciar la seva improvisació. De
nou ha brillat per com l’ha executat, amb un inici delicat tot i
improvisant, amb Jazz, sí, però també un punt més contemporani, i
també ha brillat per com la mà dreta volava pel teclat anant a
cercar les notes més agudes, més brillants. Tema i final de cop
d’aquest magnífic ”Les iris”.
I
un altre d’aquests més vitals temes és..
7.10.-
Saveiro (Xavier Dotras) 4:04.
I
ves per on amb quina melodia ens ha acaronat en Xavier,
per com ben aviat ens l’hem fet nostra. Aquí ell s’ha passejat
per un pianíssim a tot impressionisme, quasi que pictòric. Si la
melodia ens ha captivat, més ho ha estat la seva improvisació,
aquesta allunyada del concepte clàssic del Jazz però sí situada en
un de més contemporani. La seva mestria interpretativa és més que
evident. La seva delicada manera de prémer les tecles del piano ens
el fan escoltar bocabadats. Es passeja amb solvència i gràcilment
pel teclat del piano, amunt i avall, amb escales inversemblants. I
què bé que sona aquesta Yamaha
C7X.
La rítmica del tema no ens deixa impassibles, car, se’ns emporta
irremissiblement. Té un Groove evident, a tot vals. Preciós aquest
”Saveiro”.
I
Xavier
acabà
el seu text, la seva carta signada pel ell mateix dient-me això..
“Espero de tot cor que aquest treball (que per a mi marca una
veritable etapa de maduresa) pugui commoure a qui l’escolti, i que
especialment tu hi reconeguis l’emoció, el sentiment i aquest món
interior que m’han guiat durant tot el procés creatiu. Una
abraçada ben cordial i agraïda”. Signat Xavier
Dotras.
I
sí que ja el deixarem d’escoltar en el també magnífic tema propi
anomenat...
8.3.-
Blau (Xavier Dotras) 3:22.
I
de nou un tema farcit de colors. Rítmica, joc amb les dues mans,
fent una melodia curteta, com n’és el tema, per ja posar-se a
improvisar. També és més vital, a un bon tempo i també a tot
vals. I quin joc de la mà esquerra més potent. De nou la melodia la
comparteixen ambdues mans. I la improvisació ha començat
delicadament, amb una dreta al registre agut, i baixant cap al
central, amb anades i tornades, amunt i avall. Brillantor
expressionista, excelsa interpretació, la d’un pianista ple de
magistral classicisme, i alhora amb la modernitat expositiva que ens
ha mostrat en tots aquests temes, on el Jazz l’hem escoltat en les
seves improvisacions, i es pot escoltar en algunes de les melodies
d’alguns temes que no he posat, estàndards ells, tema preciós i
interpretat magistralment, ideal per ja deixar-lo d’escoltar, o
sigui que felicitats Xavier
Dotras
i gràcies per fer-me arribar el teu disc i sobretot per la carta
escrita amb tanta honestedat i carinyo. Una abraçada Xavier.
I
seguiré i ara fent un saltiró de ple al Jazz amb el darrer disc del
programa d’avui també a piano sol amb quasi tot de músiques de
Bud
Powell
amb Alessandro
Lanzoni – Solo Piano, “Bouncing With Bud”,
publicat per FSNT
el
2024. Enregistrat per Francesco
Ponticelli el
20 i 21 de gener de 2024 al Gicaleto
Recording Studio, Arezzo, Itàlia.
Mesclat i masteritzat per ell mateix. Produït per Alessandro
Lanzoni i
productor executiu Jordi
Pujol,
enregistrament copyright de Fresh
Sound Records per
a Blue
Moon Produccions Discogràfiques S.L. Amb
Alessandro
Lanzoni, piano.
I
aquí hi tenim 12 temes, tots menys dos de Bud
Powell,
i els dos de l’Alessandro
Lanzoni
i anomenats “Bud on Chopin” i el darrer track “Powellerie”. I
tot i ser tants temes de Powell
la majoria no són temes ràpids i vitals, car hi ha delicades
melodies d’ell com són “Time Waits”, tema encabit en el seu
“The
Amazing Bud Powell, Vol 4” publicat
per Blue
Note el
1958 i on hi hagué Sam
Jones i
Philly
Joe Jones.
I
ja el començarem a escoltar en aquests dos temes seguits, el primer
propi i el segon de Powell,
els esmentats..
9.12.-
Powellerie (Alessandro Lanzoni) 3:35.
10.3.-
Time Waits (Bud Powell) 2:49.
I
sí que l’Alessandro
ens
ha volgut situar en el seu món interior, amb el seu delicat a
vegades i sorprenent sempre, ”Powellerie”. Iniciat dolçament,
amb tendresa, l’ha anat desenvolupant com si d’una improvisació
es tractés, car no he sabut trobar la seva melodia. I sí que
partint d’una idea, ha anat estirant del fil afegint-hi conceptes
melòdics i rítmics, canviants, tornant sovint a la calma melòdica.
Els acords i arpegis de la mà esquerra han fet coixí a la dreta per
volar lleugera i gràcil anant amunt i avall del teclat del seu
piano. I ell ha seguit amb la dolçor del tema de Bud
Powell, «Time
Waits», on també ell ens ha acaronat, bonics aquests dos temes
interpretats per l’Alessandro
Lanzoni.
I
l’insigne pianista Aaron
Goldberg ens
diu això, i si no m’escolteu aquí, ho podreu llegir al blog del
programa....
Fa
quinze anys vaig trobar amb delit un adolescent Alessandro
Lanzoni:
tímid i despentinat, un somriure poc obert que començava a irradiar
quan tocàvem junts, els nostres dos pianos entrellaçant-se i
després separant-se de nou en veus individuals. Jo tenia el doble de
la seva edat i la meva feina oficial era ensenyar-li, però no estava
segur que hi hagués res que realment pogués ensenyar-li. Sigui com
sigui, volia esbrinar què menjava aquest Millennial per esmorzar.
Havia tingut mai un professor de jazz abans? Va negar amb el cap,
només mestres clàssics. El seu anglès mínim rivalitzava amb el
meu italià mínim, però ja parlava amb fluïdesa l'idioma del jazz.
Els seus pares són professors de piano en conservatoris de música
clàssica, així que va créixer amb dos Steinway
a casa. Això va ajudar a explicar l'accés, la motivació i el
talent... però només va aparèixer el misteri de com va aprendre a
tocar el swing a Florència.
Els teus pares escoltaven jazz a casa? Negatiu.
I
de nou l’escoltarem en dos temes seguits ambdós propis i
anomenats...
11.5.-
Bud on Chopin (Alessandro Lanzoni) 1:33.
12.6.-
Glass Enclosure (Alessandro Lanzoni) 3:18.
I
sí que el primer «Bud on Chopin» tot i ser curtet, ens ha
impressionat, sí. Una melodia brillant a l’inici, que va seguint
un recorregut amunt i avall, també recolzada la mà dreta per
l’esquerre en les anades al registre greu. Arpegis, i de nou una
melodia que sembla haver partit d’un primer motiu i posterior
improvisació, també en l’entorn del món clàssic. I de nou en el
segon apareix el joc de les dues mans compartint melodia, la d’aquest
«Glass Enclosure» que també ens ha agradat força. De nou el pas
del motiu melòdic a la improvisació no es percep clarament, car tot
esdevé un continu esdevenir creatiu, i sí, encara farcit de
classicisme.
I
l’Aaron
ens
segueix dient..
Per
favor, Amico, intenta pensar enrere, tot el camí enrere, vaig
suggerir. Recordes quan vas sentir el jazz per primera vegada?
Aquesta pregunta al principi semblava desconcertar-lo. Vaig parar
molta atenció mentre la seva ment recorria tot el camí enrere com
un director de fotografia assegut en una grua, observant el seu
paisatge interior... “ma sí... me lo ricordo, il gioco della
radio. El joc de la ràdio. Què era això? L'Alessandro
em va dir que a la majoria dels seus amics els agradava veure
dibuixos animats o xutar una pilota de futbol, però ell
preferia el joc de la ràdio. Això implicava asseure's al piano
sobre un coixí, escoltar el receptor familiar i reproduir qualsevol
melodia que sortís. Un dia, el dial va aterrar en una emissora de
jazz i, de sobte, el flux de melodies va augmentar en complexitat; el
seu joc preferit ara semblava no tenir fi. Ningú li va dir mai al
nen que aquest joc de la ràdio se suposava que era difícil, així
que no ho era. Quants anys tenies, amic? Tres anys: tres anys.
I
ara de nou en dos temes seguits..
.
13.8.-
Parisian Troughfare (Bud Powell) 4:52.
14.9.-
Tempus Fugit (Bud Powell) 2:52.
"Parisian
Thoroughfare", també conegut com a "Parisienne Thorofare",
és un estàndard de jazz compost pel pianista Bud
Powell.
És un contrafact de "Between the Devil and the Deep Blue Sea".
Va ser enregistrat per primera vegada per Powell
el febrer de 1951 per a Clef
Records.
Tanmateix, la primera gravació amb el seu títol final es va
enregistrar l'1 de maig amb Powell,
el baixista Curley
Russell
i el bateria Max
Roach
per a Blue
Note Records.
Powell
el va tornar a enregistrar el 1963 a França
amb
Gilbert Rovere i
Kansas
Fields.
I
sí que aquesta melodia de Powell
l’hem
escoltat algunes vegades, sí. Ara bé, com aquesta, no, a piano sol.
També per com ell mateix l’ha arranjat, per com l’ha executat, i
ara sí que hem percebut més Jazz en la seva improvisació, també
més contemporani. Un tema de quasi 5 minuts on l’Alessandro
s’ha
passejat amunt i avall desenvolupant el tema d’una manera
magistral, sobretot en el seu moment solista on ha descarregat una
carretada de notes. I sempre, sempre va apareixent el motiu
principal.
"Tempus
Fugue-it" (també conegut com a "Tempus Fugit") és
una composició de jazz de 1949 del pianista de jazz Bud
Powell
(1924–1966). Ha estat enregistrada per
Powell, Miles Davis i
molts altres. La cançó no és realment una fuga en forma
compositiva; el seu títol és un joc de paraules amb la frase
llatina tempus fugit, que significa "el temps vola". El nom
també és un reflex de la velocitat a la qual es toca la peça. El
crític del Financial
Times Mike Hobart
va descriure la composició com una "obra mestra modernista".
Doncs
aquí l’Alessandro
ha
fet la seva particular versió del tema, i també amb uns moments de
tempo vital, i també amb carretades de notes tocades a una velocitat
esfereïdora. El motiu principal apareix a l’inici, i desapareix en
la seva improvisació amb un caire també impressionista, on
d’entrada s’ha situat en un tempo més tranquilet. Ell mateix ha
doblat el tempo quan li ha convingut apareixent el motiu principal i
ja a les acaballes, fent-lo a duet amb les dues mans. Impressionant.
El
pare de Bud
Powell,
un pianista de stride, també va asseure el seu petit Bud
al
piano als tres anys.
Bud
va començar les classes formals de piano clàssic als cinc anys i
als vuit ja podia transcriure Art
Tatum.
Tocava a l'església als deu anys, però als quinze el prodigi
s'havia convertit en un element habitual de la vida nocturna de
Harlem
actuant amb adults. Als vint anys ja havia trobat la seva veu com el
fogós poeta del piano del bebop, es va fer amic de Monk
i Charlie
Parker,
i la resta és la història del geni negre a l'Amèrica
de mitjans del segle XX. Tot i haver estat obligat a repetits cursos
de teràpia electroconvulsiva i tranquil·lització, el cervell de
Bud
era sobrehumà i el seu cor superheroic. Va deixar innombrables
tresors al seu pas: com va dir Herbie
Hancock, Bud
va ser "el fonament del qual va sorgir tot l'edifici del piano
de jazz modern".
I
un altre dels magnífics temes de Bud
Powell és...
15.1.-
Hallucinations (Bud Powell) 3:56.
Tema
dins de l'àlbum “The
Genius of Bud Powell”,
originalment titulat
“Bud Powell's Moods”,
un àlbum d'estudi de Bud
Powell,
publicat el 1956 per Mercury
/ Clef,
que inclou dues sessions que ell va gravar el 1950 i el 1951. L'àlbum
va ser reeditat en CD per Verve
el 1992, amb dues preses addicionals de "Tea for Two". Les
sessions també apareixen al box set The
Complete Bud Powell on Verve (1994).
I
sí que en aquest tema ens hem situat de ple en el Jazz del genial
Bud
Powell a
més a més a tot Swing, cosa que ell ha fet amb el Walking de la mà
esquerra. D’entrada,
la coneguda melodia d’aquestes les seves al·lucinacions, les de
Bud.
I ja la inversemblant improvisació de Lanzoni,
què
bèstia. I què impressionant quan ho ha fet amb l’esquerra, mentre
la dreta feia acords. Després el riu ha tornat al seu cau, i l’hem
escoltat amb el Walking de la mà esquerra, mentre la dreta ha volat
lleugera i gràcil, brutal, l’Alessandro.
Durant
l'última dècada, Alessandro
Lanzoni
ha estat construint discretament el seu propi pis d'aquest edifici.
Com ho demostra aquest extraordinari àlbum, arquitectònicament
Alessandro
està fermament arrelat però posseeix un sentit del disseny molt
propi. El "negoci" familiar a
Florència
és una influència, és clar, i es pot sentir un toc de París
(també la segona residència de
Bud),
però molt més profundament es sent Harlem,
i al fons fosc Nova
Orleans.
Òbviament, en aquestes cançons, Bud
ressona a les orelles de Lanzoni,
però això ja no és el joc de la ràdio. El nostre amic, que ara té
trenta i escaig anys, prefereix un tipus diferent de joc altament
sofisticat: cada cançó d'aquest àlbum és una aventura d'art
improvisat. Alessandro
et manté a la vora del seient i, de vegades, fins i tot et treu del
seu lloc.
Lanzoni
improvisa amb un llenguatge swing personalitzat que sembla arrelat
però que pot volar. De sobte, deixant-nos sense alè, ens regala un
moment de gran bellesa. Alessandro
pretén mantenir-se en suspens mentre es manté honest. Generosament
ens convida a unir-nos a la diversió i aviat ens asseiem amb alegria
al palmell de la seva mà. El resultat és una demostració notable
de valors musicals en acció. Alguns són principis eterns transmesos
a través de Bud
i
la seva descendència. Tot i això, el poeta líric que aquí ens
encanta és inimitablement
Lanzoni.
El repertori d'aquest àlbum viu completament en el moment, abastant
subtilment el passat, el present i el futur. Alessandro
ens acompanya allà on la musa ens porti, un guia magnànim tant pel
conegut com pel desconegut. La gratitud és probablement la més
inspiradora de les emocions humanes. L'amor de Lanzoni
per Bud
és alhora contagiós i fructífer, i per això tots n'estem agraïts.
—Aaron
Goldberg.
Us
recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on
es fa Jazz..
23
Robadors, Barcelona:
Jamboree
Jazz Club, Barcelona:
Sunset
Jazz Club, Girona:
etc,
etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I
ja l’acabarem d’escoltar i nosaltres aquest programa especial
dedicat al piano sol, en dos temes seguits i anomenats...
16.7.-
Monopoly (Bud Powell) 4:33.
17.4.-
Bouncing With Bud (Bud Powell) 2:51.
I
el primer “Monopoly” també està en el disc “The
Amazing Bud Powell, Vol 4” publicat
per Blue
Note el
1958 i on hi hagué Sam
Jones i
Philly
Joe Jones. I
“Bouncing with Bud” (també conegut com a “Bebop in Pastel”)
és un estàndard de jazz de 1946 de Bud
Powell i
Gil Fuller,
que inclou el saxo de Sonny
Stitt
i la trompeta de Kenny
Dorham.
Va ser enregistrat originalment el 23 d'agost de 1946 com a "Bebop
in Pastel".
I
després d’aquests dos grans temes només podem felicitar a
l’Alessandro
Lanzoni per
aquest treball de creació al voltant de la figura de Bud
Powell
i sense fer cap comentari dels temes, que la música ha parlat per
ella mateixa, o sigui que felicitats Alessandro
Lanzoni
per aquest magnífic treball, i avui en aquest programa on el piano
solo ha estat el protagonista dels instruments, car els vertaders
protagonistes han estat Xavier
Dotras i
Alessandro
Lanzoni o
sigui que de nou felicitats a tots dos. Bravo.
Us
recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on
es fa Jazz..
Llibreria
Byron: Barcelona
Nova
Jazz Cava: Terrassa
Jazz
Club Sant Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/,
i nosaltres ja ben aviat, el 20 de febrer amb un gran concert de
Blues, que ja tocava, amb un quartet força potent, a la Sala Xica i
entrades a taquilla i Entrapolis
a partir de les 22h.
Doncs
ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del
programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es
i jo mateix Miquel
Tuset i Mallol qui
l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns,
espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana
vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i
bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
Programa 667 - FSNT: Martín Díaz, Sperrazza-Sacks-Kamaguchi i Iannis Obiols, dimecres 4 de febrer de 2026.
0 comentarisEnllaç a l'audio del Programa:
Aquest programa i qui us parla, diu això:
“Dirigents de l’estat d’Israel, atureu
el genocidi que esteu perpetrant a Gaza. Llibertat per a Palestina i Cisjordània”.
Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I ja tocava fer un Programa dedicat als darrers projectes publicats per l’estimada editorial discogràfica de casa nostra anomenada Fresh Sound Records en la seva vessant més contemporània, la de Fresh Sound New Talent. O sigui que us presentaré tres d’aquestes produccions com són: Sperrazza, Sacks, Kamaguchi, “Play Elmo Hope”; “Metal Flexible”, Iannis Obiols, i el del Martín Díaz, “El goze” i de nou amb un micro conte de Carme de la Fuente. Per a tots aquests discos, el productor executiu és Jordi Pujol. I tots els enregistraments sonors són © 2025 de Fresh Sound Records per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L. Programa dedicat a tres projectes fets fora, sí, però amb músics de casa nostra.
Començaré el programa amb el disc de Martín Díaz, “El goze”. Enregistrat per Alessandro Mazzieri als estudis Wisseloord, Hilversum, Països Baixos, els dies 4 i 5 de juny de 2024, i mesclat per ell mateix. Masterització: Pieter de Wagter. Amb Martín Díaz (saxo alt), Evan van der Feen (piano), Ton Felices (contrabaix), David Puime (bateria) i de convidat Reinier Baas (guitarra). Tots els temes estan composts i arranjats per Martín Díaz, excepte on s'indiqui. Produït per Martín Díaz.
https://www.freshsoundrecords.com/martin-diaz-albums/57620-el-goce.html
I ves per on que vam poder escoltar molts d’aquests temes en el concert que va fer al Jamboree l’octubre del 2025, amb la mateixa formació, dia amb qui vaig poder comentar amb ell alguns aspectes dels seus magnífics i sorprenents temes. Aquest és un projecte amb algunes de les seves dolces músiques, adequades per situar-nos en una determinada contemplació, meditació. N’hi ha també de més punyents, i totes estan relacionades amb el món de la psicoanàlisi, com després podreu escoltar o llegir al blog, i també per situacions i emocions viscudes arran de les seves pròpies sessions amb el psicoanalista, coses aquestes que ell mateix ens va explicar a la presentació del projecte, i també presentant cada tema.
I dels temes delicats de tempo destaquen el darrer track “Triphasic” amb melodia feta pel contrabaix fregat amb l’arc i posterior i dolça incursió amb el saxo alt de Martín. També “Lo simbólico Pt.1” és així de delicada, ara amb la melodia feta pel líder al saxo alt. I “Blue Hour” és un pèl més vital, però s’allunya per com és de conceptual a tot Jazz d’Avantguarda en una primera part, per ja després esdevenir més melòdica. I “El goce” comença dolçament amb el contrabaix de Ton Felices i espurnes de piano, tot així com molt delicat per ja després aparèixer la melodia a càrrec del saxo alt i un pèl més de ritme amb les escombretes de David Puime. I hi ha un tema de Joni Mitchell iniciat de manera puntillista pel guitarrista convidat Reinier Baas...i ja els escoltarem en el tema propi anomenat..
1.6. Part 3: Lo Imaginario (Martín Díaz) 7:47.
Doncs ja heu pogut constatar de quina molt bonica manera hem començat, per la melodia i harmonies, i també pel concepte rítmic del tema. M’agrada molt el so del seu saxo alt, un Selmer Mark VI, esclar que és ell qui l’hi extreu, car cada músic té el seu so. I quin final més delicat, com també ha estat l’inici, ja amb la melodia del tema i la base rítmica acompanyant-lo. La profunditat de so del contrabaix de Ton Felices és corprenedora. I com pica la primera nota del motiu principal el nostre heroi, en Martín. I la seva improvisació ha començat delicadament, però de mica en mica, ell mateix l’ha anat estirant, potenciant, amb l’ajuda dels companys de la base rítmica. Gran solo de Martín farcit de sentiments, d’emocions, car aquest projecte va d’això. També amb una gran tècnica i gust interpretatiu. I quin break més dolç amb la improvisació d’Evan van der Feen al piano, i què maco que ho ha fet, alhora que amb demostració tècnica. I al final, motiu melòdic del tema i dolç final, ideal per començar-los a escoltar.
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
https://sedajazz.es/tienda_sedajazz_discos.php,
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
Aquest projecte sorgeix de la continuació del quintet de Martín Díaz, aquesta vegada convertint-se en un quartet on es posiciona com a líder d'una gran banda formada per alguns dels millors músics de l'escena del jazz espanyol i holandès. La música d'aquest àlbum està directament influenciada i connectada amb diversos conceptes del món de la psicoanàlisi. El títol de l'àlbum, com a tema central, presenta El Goce, un terme de Jacques Lacan traduït de la paraula francesa jouissance, que es refereix a una satisfacció repetida que es transforma en quelcom més semblant al disgust.
I els seguirem escoltant en el més vital i anomenat..
2.2.- El Fantasma (Martín Díaz) 6:01.
I 10-n’hi-C de quina manera ha començat el tema, amb acords persistents del pianista Evan van der Feen. I ves per on que ben aviat ha aparegut la curta melodia a càrrec del saxo alt de Martín, i ja, de manera continuada, la seva inversemblant improvisació. De nou, quin so, i sobretot quina tècnica més depurada per aconseguir el fraseig tan ràpid, tan veloç, amb la carretada de notes que l’ha fet. Ben bé que “el fantasma” haurà marxat corrent, ben acollonit, per la persistència i potència de la seva improvisació. I just abans de la meitat del tema i break, quin duet hem escoltat, diria jo que del saxo alt i la guitarra? I de nou la dolçor de la improvisació del pianista Evan van der Feen i també el seu bon gust interpretatiu. Gran solo que de mica en mica va agafant més trempera i ja per arribar al final d’aquest altre gran tema de Martín Díaz.
I segueixen dient-nos... Amb aquests conceptes com a base, la psicoanàlisi va servir a Martín com a marc per a la seva escriptura i composició, donant forma tant a l'estructura com a la profunditat emocional de la música. Un marc profundament arrelat a la seva pròpia vida, ja que el seu entorn familiar proper està dedicat a aquest camp i continua sent una part integral d'ell. La interacció entre el desig, la repetició i els límits del plaer cobra vida en el so de la banda a través de la seva visió, ja que reuneix aquests termes per donar forma a una experiència sonora que reflecteix la tensió entre la satisfacció —o Wunscherfüllung, com la va anomenar Sigmund Freud— i la frustració. En abraçar aquests temes psicoanalítics, l'àlbum ofereix un viatge complex i immersiu que desafia els oients a interactuar amb la música tant a nivell mental com visceral.
I ja els acabarem d’escoltar en el tema més potent del disc i anomenat...
3.5. Part 2: Lo Real (Martín Díaz) 5:08.
I ja heu pogut escoltar quin tros de tema que acabem d’escoltar, primer havent començat amb un tarannà tranquilet, però noies i nois, quina trempera i Swing de tema a partir de la improvisació del pianista Evan van der Feen. Què brutal ho ha fet, què brutals ho han fet els dos de la base rítmica, Ton Felices contrabaix i David Puime bateria. I seguint el tarannà tan bèstia, també Martín s’hi ha afegit fent també una improvisació inversemblant, vital, amb un fraseig que ens ha tornat a deixar bocabadats, què bo el Martín. Un tema que ha iniciat el pianista, per ja aparèixer la inversemblant melodia feta a duet de saxo alt i guitarra, què bèsties els seus inicis. Calma posterior fins arribar a la bogeria de tempo i Swing amb el pianista improvisant. I ja de cara al final, hem pogut escoltar uns moments de lluïment per a David Puime ell fent una intervenció solista a la bateria sense massa escarafalls, però brillant, amb la resta fent-li un “vamp” repetitiu per a gaudi d’ell, i ja arribar al final, que ves per on ha estat força tranquil, ideal tema per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats nois Martín Díaz, Evan van der Feen, Ton Felices i David Puime.
I després d’aquestes sorprenents músiques, sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per la teva dolçor poètica amb la musicalitat sempre relacionada amb la del programa.
I segueixo amb un altre d’aquets magnífics discos, i que serà el dels cracks Vinnie Sperrazza, Jacob Sacks, Masa Kamaguchi, “Play Elmo Hope”. Enregistrat per Michael Brorby a Acoustic Recording Studio, Brooklyn, Nova York, el 20 de setembre de 2024. Enginyer de masterització: Eivind Opsvik. Amb Vinnie Sperrazza (bateria), Jacob Sacks (piano), Masa Kamaguchi (contrabaix). Tots els temes composts per Elmo Hope. Disseny: Jacob Sacks. Productors: The Trio i Chet Doxas.
I aquest és un dels ja molts discos que aquest trio de cracs i amics fan, reten un homenatge a un músic. Lallista és llarga i tots aquests discos els podreu trobar a la pàgina web de FSNT. Jo els hi he posat tots, i aquest darrer dedicat a un pianista maleït, entre cometes, per la seva addicció a les drogues, però també per haver estat a l’ombra de Monk i Powell. Més reconegut com a compositor, jo diria, que com a pianista, i avui aquest trio d’asos ens ho mostrarà una mica. Dir-vos que dels 10 temes de Hope, 5 són a tempo de balada, i tals són: “Barfly”, “Three Silver Quarters”, “Tranquility”, “Eyes so Beautiful as Yours” i “Eejah”.
I ja els començarem escoltant en aquest preciós..
4.8.- Eejah (Elmo Hope) 5:44.
Doncs sí que potser necessitàvem una mica de tranquil·litat amb un tema delicat com aquest, a trio pelat de piano, contrabaix i bateria. I quina llarga intro que ens ha fet el bo de Jacob Sacks. En un preciós tema d’Elmo Hope. I ja el contingut i delicat Swing a base de les escombretes d’Sperrazza i les notes profundes de l’estimat Masa. I ja Sacks ha seguit amb la seva més que brillant improvisació, alhora que delicada i brillant pels acords i arpegis inversemblants. I esclar que ens ha deixat clavats a la cadira la mestria de Masa Kamaguchi a qui ens l’hem imaginat abraçant la “Berra” i bellugant el seu cos seguin les seves mans al llarc del mànec del seu contrabaix. I Sacks recuperant la melodia del tema i ja acabar-lo delicadament, ideal per començar-los a escoltar.
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Elmo Hope. Eclipsat durant tota la seva vida pels seus amics Bud Powell i Thelonious Monk, Elmo Hope va ser un pianista i compositor talentós la vida del qual es va veure truncada per les drogues. El seu primer concert important va ser amb la banda de R&B de Joe Morris (1948-1951). Va gravar a Nova York com a líder (a partir del 1953) i amb Sonny Rollins, Lou Donaldson, Clifford Brown i Jackie McLean, però la pèrdua del seu carnet de cabaret (a causa del seu consum de drogues) li va dificultar molt guanyar-se la vida a Nova York. Després de fer una gira amb Chet Baker el 1957, Hope es va traslladar a Los Angeles. Va actuar amb Lionel Hampton el 1959, va gravar amb Harold Land i Curtis Counce, i va tornar a Nova York el 1961. Una curta condemna de presó va fer poc per ajudar amb el seu problema de drogues i, tot i que sonà bé a les seves actuacions en trio del 1966, va morir poc més d'un any després. Les sessions d'Elmo Hope com a líder van ser gravades per a Blue Note, Prestige, Pacific Jazz, Hi Fi Jazz, Riverside, Celebrity, Beacon i Audio Fidelity; els seus últims àlbums van ser publicats inicialment per Inner City. Hope també va ser un bon compositor, tot i que cap de les seves cançons es va convertir en estàndards de Jazz.. Scott Yanow - All Music Guide.
I temes amb Swing n’hi ha, i alguns força sorprenents com és el cas del darrer track anomenat “Low Tide”, per com són els inicis. També el primer track “De-Dah” és així de rítmic per tal i com l’ha començat el baterista Sperrazza.
I per això els seguirem escoltant en aquest gran tema d’Elmo Hope.
5.1.- Dee Dah (Elmo Hope) 6:22.
Doncs ves per on que aquest tema és potser un dels més coneguts d’Elmo Hope, i també perquè la melodia és força assequible i te l’acabes fent teva ben aviat. Té un punt de classicisme en un tema que no ho és gaire, per harmonies i/o cadència dels acords. I el tema ha acabat de cop, havent-lo començat Sperrazza amb uns copets a la seva bateria, i ja la melodia del tema. El Swing ha aparegut de la mà del Walking de Masa i ja amb la improvisació de nou inversemblant per contemporània de Jacob. Aquest pianista s’esplaia improvisant fora dels acords, allà a la superestructura, i així sonen les seves noves melodies creades, inversemblants i súper creatives i modernes, esclar que amb una tècnica evident. Masa l’ha seguit amb la seva personal pulsió, abraçat al mànec de la seva Berra, i bellugant el cos tot i seguint l’evolució dels seus braços. I també Vinnie ha fet la seva brutal intervenció, sí que força continguda, amb molt gust i sensibilitat i sense fotre massa trompades a la seva bateria, un goig vaja, de tots tres.
Un altre tema iniciat de sorprenent manera és el “Mo is On”, el qual va a un tempo força valent i amb un tarannà de Jazz Contemporani força evident. I molt més en aquest context i estil de Jazz, Elmo Hope va fer aquesta meravella contemporània anomenada “B’s A Plenty”. I amb un Swing espaterrant hi ha el magnífic tema iniciat a solo de bateria per Sperrazza i anomenat “Roll On”.
Així doncs que ja els acabarem d’escoltar en aquest tema...
6.5.- Roll On (Elmo Hope) 7:06.
I quin tema acabem d’escoltar, i amb quin Swing més impressionant que ens l’han fet. Tema començat però amb una Intro a càrrec de Vinie Sperrazza a la bateria. Melodia i ja la inversemblant improvisació de Jacob Sacks i amb quin Walking brutal de Masa Kamaguchi. Tot plegat camina d’una manera increïble, quin goig. Pels treballs que porten fets, i diversos, jo diria que aquest trio és un dels més solvents i compenetrats del moment. La mestria interpretativa de cadascun d’ells és evident. De nou Masa ens ha endinsat en les profunditats del seu so, de la seva magistral pulsió i llenguatge jazzístic. I sí que al final, encara amb uns redobles subtils i solo d’Sperrazza i ja per recuperar el tema i acabar-lo delicadament, aquest magnífic tema “Roll On” d’Elmo Hope, ideal tema per deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats nois Vinnie Sperrazza, Jacob Sacks i l’estimat Masa Kamaguchi.
I ja encarem el final del programa amb el darrer d’aquests increïbles discos, el del pianista Iannis Obiols i disc anomenat “Metal Flexible”. Enregistrat per Sam Barnett al Jazzcampus, Basilea, Suïssa, els dies 21 i 22 de novembre de 2024. Mesclat per ell mateix. Masteritzat per Pieter De Wagter. Iannis Obiols, piano; amb la participació a #1 a #7 i #9 d’Òscar Latorre (trompeta), Josh Schofield (saxo alt), Nadav Erlich (contrabaix), Genius Wesley (bateria). Fernando Brox (flauta) afegida al tema #7. Actuacions a duo amb Sara El Hachimi (veu) a #8 i amb Sam Barnett (saxo alt) a #10. Totes les composicions són de Iannis Obiols. Produït per Iannis Obiols.
https://www.freshsoundrecords.com/iannis-obiols-albums/57654-metal-flexible.html
I al Iannis ja l’he vist algunes vegades al Jamboree formant part de projectes d’amics seus, i jo diria que aquest no l’ha presentat a la nostra estimada cova-cava. També té 10 temes, dels quals n’hi ha dos a duet, com he dit abans, i ambdós són dues delicades composicions, “History”, a duet de piano i veu amb Sara El Hachimi, i “Iceland” amb el saxo alt de Sam Barnett. I el tercer tema a tempo lent, de balada és “Aisha”, amb melodia a duet dels dos vents Òscar Latorre i Josh Schofield. I un tema un pèl més vital i força sorprenent és “Head and Tail” amb un Swing ben controlat i inici a duet dels dos vents. I encara un altre, allunyat del concepte de balada és “Trapsody”. I ves per on que els començarem a escoltar en aquest magnífic tema, i ja amb una determinada trempera....
7. 3.- Trapsody (Iannis Obiols) 4:43.
Doncs no us he posat dos dels temes de Jazz Contemporani del projecte anterior, perquè us he reservat aquest tipus de Jazz per aquest projecte. I ja heu pogut escoltar que amb aquest “Trapsody” ens hi hem situat. Tema amb un ritme així com trencat, allunyat del Swing dels temes d’Elmo Hope i també melodia gens trillada i complexa feta pel piano del líder, amb el suport dels dos de la base rítmica, Nadav Erlich contrabaix i Genius Wesley bateria. I la melodia, quasi improvisació de Iannis s’ha anat desenvolupant sense notar-ho nosaltres, esdevenint una seva primera improvisació. Sí que han aparegut els vents, primer Josh al saxo alt, després Óscar a la trompeta i també Iannis al piano, fent ells uns quants compassos compartint improvisacions, i de quina manera més de Jazz Contemporani ho han fet. I sempre, sempre, aquest ritme trencat marcat pel bateria i pel baixista. I ja cap al final del tema, amb una melodia feta a duet dels dos vents, acabant el tema de cop, brutal tema per començar-los a escoltar.
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
https://jamboreejazz.com/agenda/,
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
Aquest àlbum condensa el que vaig aprendre i treballar fins al dia de la gravació, i inclou fortes influències de Charlie Parker, Bud Powell, Thelonious Monk, Miles Davis, John Coltrane, Wayne Shorter, Herbie Hancock, James Brown i molts altres artistes de principis i mitjans del segle XX fins a artistes més joves com Ambrose Akinmusire, Gerald Clayton, Roy Hargrove, Aaron Parks, D'Angelo, Kendrick Lamar, entre molts més. També hi ha influències de tota la resta de música que ha tingut un impacte en la meva perspectiva, molts gèneres i estètiques diferents, ja que aquesta ha estat la meva manera orgànica de desenvolupament conceptual. Altres influències són les persones que he conegut i amb qui he col·laborat estretament al llarg de la meva vida, en particular els músics d'aquest àlbum, que tenia en ment quan escrivia la música.
I queden 5 increïbles temes compostos pel jove crac Iannis Obiols, i alguns també a tot Jazz Contemporani com és “Fonkt” també amb un ritme un tant trencat i ben marcat pel baterista i tempo mèdium alt. I també “Space Race” segueix aquest tarannà rítmic, això però, després de la Intro a piano sol de Iannis i inversemblant melodia a duet de flauta i saxo alt. I també en aquest context de rítmica trencada hi tenim el tema “Hasta la Vista”, on els duets de saxo alt i trompeta brillen per la seva sonoritat. I dels dos temes restants proposo que els escoltem en l’anomenat..
8.6.- Turquesa (Iannis Obiols) 5:13.
I quin altre brutal tema acabat amb una gran improvisació de l’Òscar Latorre i recuperada curteta melodia, en un tema iniciat a duet de trompeta i piano i ja amb un Walking soterrat increïble del baixista, el qual s’ha mantingut així de vital durant tot el tema, el bo de Nadav. I ves que ja en Iannis s’ha posat a improvisar amb una gran solvència estilística per la seva modernitat expositiva, expressiva a tot Jazz Contemporani. I quina destresa i tècnica que demostra el nostre jove pianista. Igual mestria hem escoltat pel Josh al saxo alt, també seguint el tarannà modern del líder. Amb el saxo és més difícil fer salts bruscos i grans de notes amb intervals amplis, com sí es pot fer amb el piano i vibràfon, i per això el resultat sempre resulta ser més melòdic, amb permís de l’Eric Dolphy, esclar. Gran discurs i història explicada de Josh Schofield. També Óscar Latorre s’ha esplaiat en el mateix context, ell un grandíssim improvisador i jove crac conegut per qui us parla des que era un adolescent, i ja tocant la trompeta amb categoria. Gran solo de Latorre també per gust interpretatiu, classe i modernitat, en aquest altre gran tema de Iannis Obiols, “Turquesa”.
La idea era compondre melodies prou senzilles per ser ajuntades ràpidament, permetent a tothom expressar el seu jo més veritable. "Metal Flexible" representa la idea de desenvolupar un sentit estètic fort i informat, alhora que es manté i es protegeix una flexibilitat/obertura infantil. Vull agrair profundament a Genius, Josh, Nadav, Òscar, Sara i Sam pels seus bells sons, professionalitat i amistat, als meus amics i familiars pel seu amor i suport i a Jordi Pujol pel seu entusiasme i la meravellosa oportunitat. Espero que trobeu alguna cosa per gaudir! —Iannis Obiols.
I ara ja els acabarem d’escoltar i nosaltres acabarem el programa d’avui i ho farem amb la mateixa trempera i brutal Swing, el del tema anomenat..
9.5.- Badman (Iannis Obiols) 4:40.
I sí que de nou hem escoltat un altre brutal tema de Iannis Obiols i ves per on que iniciat amb melodia a duet de saxo i trompeta, i també gens trillada, la melodia. De nou el Walking del baixista l’hem sentit ben aviat, i ja amb la primera i inversemblant improvisació del líder Iannis Obiols al piano. De nou, sorprenent solo d’ell, per idees expressades, per creativitat i tècnica, amb una dosis ben gran de modernitat. I esclar que Óscar a la trompeta l’ha seguit amb igual mestria i modernitat, la mateixa que ha emprat Josh al saxo alt, quin parell de cracs als vents. I per sota, sempre el trio base, cadascun d’ells fent una determinada feina, amb el líder marcant uns acords inversemblants, el baixista amb el seu Walking i el bateria creant línies rítmiques sense parar, en aquest altre gran tema de Iannis Obiols, “Badman”, amb “d”, que no amb “t”, o sigui que “mal home”, que n’hi ha, com per exemple Trump i Netanyayu. Gran tema i interpretacions de tots cinc, ideal per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres acabar el programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi, o sigui que felicitats nois, Iannis Obiols, Òscar Latorre, Josh Schofield, Nadav Erlich, Genius Wesley i també, tot i no haver escoltat a Fernando Brox, Sara El Hachimi i Sam Barnett.
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
https://llibreriabyron.com/calendari/
Nova Jazz Cava: Terrassa
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres pel 20 de febrer amb un concert de Blues i la formació Sirjo Cocchi & Balta Bordaoy – The Blues Way, concert que farem a la Sala Xica, entrades a taquilla i a Entrapolis a partir de les 22h. Us hi esperem.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
Subscribe to:
Comentaris (Atom)
