Programa 565: Alexander Reichardt, Hugo Fernandez, Henry Spencer i Enrico Le Noci, dimecres 18 d'octubre de 2023.

0 comentaris

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
Doncs dir-vos que el concert del passat divendres va ser de nou extraordinari, amb Irene Reig Trio, amb ella mateixa saxo alt i veu, Giuseppe Campisi, contrabaix i Joan Casares, bateria. La Sala Xica es va veure plena de gom a gom en un dia de pont que podia ser fatal, però no, la gent va venir. Gràcies a tots tres, a la gent que va venir, a amigues i amics que sempre m’ajuden a recollir, quina sort que tinc, i a l’ajuntament pel seu suport. 

I el programa d’avui anirà de quatre projectes de Jazz fets arreu del món. Tindrem a l’Alexander Reichardt i el seu “Wordless”, “Sense Paraules”, disc fet aquí i autoproduït, amb versions de temes pop en clau de Jazz. I una mica a l’esta, a Itàlia, tenim l’”Electric Nuts” amb Enrico Le Noci Trio, editat per A.MA Records. Al nord de quasi tot, per la discogràfica sueca AMP Records , tenim al trompetista anglès Henry Spencer i el seu “The Defector”, i a l’oest per la discogràfica americana Origin Records, tenim a l’Hugo Fernandez New Grounds i el seu “Ozean”, fet a Berlin, i aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente.


I començaré amb el de l’Alexander Reichart i el seu “Wordless”. Enregistrat  a Sol de Sants Studios, Barcelona, el 20 de maig de 2023. La portada és de la il·lustradora establerta a Barcelona,  Veronika Plainer. I els músics són: Alexander Reichardt: saxos, flauta, arranjaments; Àlvar Monfort: trompeta; Aram Montagut: trombó; Juanjo Fernández: piano; Pau Lligades: contrabaix i Hilario Rodeiro: bateria. I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç al seu Bandcamp:


I aquest és un treball dedicat a compositors que no són de Jazz, excepte l’Steve Swallow que sí. Els temes i compositors són: “The Man With The Child In His Eyes”, de Kate Bush, tema molt delicat de tempo i amb una melodia molt bonica, que això també tenen els temes pop, com aquest.  “Johnsburg, Illinois”, de Tom Waits, dolç també a més de ser el més curtet, amb la melodia iniciada pel trombonista Aram; “Letter To Hermione”, de David Bowie, té un punt més de tempo, i melodia iniciada per la flauta del líder. Tot plegat temes pop passats pel seu sedàs.

I proposo que comencem amb el tema compost per Kate Bush i anomenat...

1.1.- The Man With The Child In His Eyes (Kate Bush) 3:11.

I quina bonica cançó per començar el programa d’avui. I aquesta cançó és de Kate Bush i és el cinquè tema del seu àlbum debut “The Kick Inside” i va ser publicat com el seu segon senzill, amb el segell EMI, el 1978. I l’Alexander s’ha endinsat en aquest disc a la recerca de temes que li han agradat per reconvertir-los o no, com aquest, del qual n’ha fet una versió bastant fidel per tempo i ritme. Ell però ha afegit la seva particular visió improvisada, molt subtil i delicada, com n’és el tema, amb un so preciós del seu saxo alt. Els companys li han donat el suport, el piano de Juanjo, les escombretes de Hilario, el trombó d’Aram, el contrabaix de Pau, en fi, que hem començat un programa de Jazz amb un tema pop, coses que canviaran.

I seguint parlant dels temes....“Woodstock”, Joni Mitchell, conegut tema que varen popularitzar també Crosby, Stills, Nash & Young, preciós tema que el líder ha sabut reconvertir en l’ona jazzera, com ha fet amb tots els altres i de tempo mèdium; “Oh No”, Frank Zappa, interpretada l’entremaliada melodia  pel saxo soprano del líder; i “Looking For Another Pure Love”, d’Stevie Wonder té també una preciosa melodia, ara amb la trompeta d’Àlvar. “Sea Song”, Robert Wyatt un dels més delicats amb la melodia feta per tots els vents i primer solo del líder a l’alto. I “Away” de Steve Swallow, és un altre dels temes “slow” del disc, iniciat pel piano de Juanjo i ja la melodia a càrrec de l’alto del líder Alexander. De fet, els tempos de tots ells són bastant tranquil·lets, no havent-n’hi cap d’aquells que en diem ràpids. 
 
I seguirem amb el tema compost per Frank Zapa, anomenat...
 
2.5.- Oh No (Frank Zappa) 4:30.
 
I què interessant la versió que n’ha fet d’aquest tema que Frank Zappa va incloure en el disc “Weasels Ripped my Face“ de Mothers of Invention” el 1970. El tempo és jo diria que el mateix de la versió original. I 10 n’hi do de la melodia que es va inventar el genial Zappa, on també el trombó d’Aram hi té cabuda per com també sonaven els trombons en la música d’aquest. I el líder al saxo soprano fa la melodia que cantà el bo de Frank, ell tan punyent en les seves lletres i actitud front la hipocresia de la societat americana. I què bonic el pont o la B del tema, on els metalls sonen plegats. I el motiu repetitiu que fan, què bonic. I l’Alexander s’ha posat a improvisar i què maco ho ha fet, seguint fil per randa l’harmonia i fent-ho molt melòdic. I la base rítmica, quina força, tot i continguda, balancejant-se tots plegats amb el motiu principal. Preciós tema.


I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema compost per Joni Mitchell el conegut..
 
3.4.- Woodstock (Joni Mitchell) 5:22.
 
I quina més que reeixida versió han fet del tema que la gran Joni Mitchell, ella canadenca, va cantar el 1969 al Big Sur Festival, i un any després al de Woodstock, acompanyant-se del piano, només. No oblido les versions posteriors, entre les quals la que van fer els estimats Crosby, Stills, Nash & Young en el seu disc “Déjà Vu”. I els nostres herois l’han feta clavada, i amb l’Alexander fent la melodia amb el saxo alt, tal i com Joni va fer. I el contrabaix de Pau com porta la línia central, i com també el piano de Juanjo acompanya amb els acords. I la resta de companys, els vents, quin suport més preciós. I quin solo ens ha fet l’Aram al trombó, què maco. I el “Groove” del tema a càrrec de contrabaix i escombretes del baterista d’Hilario. I ja tema de nou, i final, ideal per ja deixar-los d’escoltar, en aquest projecte dedicat a temes pop en clau de Jazz, i tots a un tempo així de dolç. Preciós projecte, felicitats Alexander, felicitats nois.
 
I després d’aquests preciosos temes, escoltarem el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies per la manera com ens acarones amb els teus micro contes i sempre amb la referència a les músiques del programa.


I seguiré ara amb el projecte del guitarrista Hugo Fernandez New Grounds i el seu “Ozean”. Publicat per Origin Records el 2022. Enregistrat per Michael But als Greve Studios, Berlín, DE del 21 al 22 de gener de 2022. Mesclat per Michael Buk i Volker Greve als Greve Studios. Masteritzat per Volker Greve. Produït per Hugo Fernandez. Coproduït per Vanessa Labrada. Disseny i maquetació de la portada fet per John Bishop, ell el "capo" d'Origin Records. Amb Hugo Fernández, guitarra; Christoph Titz, trompeta i fiscorn; Martin Lillich, baix elèctric i Jesus Vega, bateria. I tots els temes són del líder Hugo Fernnadez. I com sempre que puc, aquí al blog trobareu l’enllaç al seu Bandcamp: https://hugofernandez.bandcamp.com/album/ozean.

I dels temes que no he escollit tenim el “Watertones” que va a ritme així com trencat, i també marcat pel baterista amb melodia inicial a càrrec del trompetista Titz. I el “Neptune Grass” l’inicia el baterista Vega per ja després aparèixer la melodia a duet de trompeta de Titz i guitarra del líder Fernandez. Un altre tema molt interessant és “Imaginary Geometry” iniciat amb acords i sons estranys a càrrec de la guitarra del líder i posterior melodia de Titz a la trompeta. I el tema amb aires caribenys és el “Caribbean Illusion” iniciat amb un ritme que ens situa en aquella zona, a tot reggae. I ja finalment, “Latina” té també uns aires càlids per ritmes amb un bon marcatge del baterista i melodia del trompetista Titz.

I els començarem escoltant amb el tema anomenat...

4.4.- Birdhouse (Hugo Fernandez) 7:13.

I ara ens hem situat en una altra ona i estil musical on el Jazz hi apareixerà ja en les composicions, i esclar, molt més en les improvisacions. Un tema molt bonic del guitarrista mexicà establert a Berlin i que ell ha començat amb uns preciosos arpegis. Ben aviat ha aparegut la rítmica dels platerets del baterista Vega i sembla que sigui la trompeta de Titz. Ell mateix ens ha fet la bonica melodia amb aquest so tan càlid, i després s’ha posat a improvisar també. El tema té uns moments força tranquilets però també té un “Groove” que se t’emporta de manera irremissible. El trompetista holandès ha fet una gran improvisació, arribant al registre agut, però sense estridències. La base rítmica l’ha recolzat, el baterista, el baixista i algunes notes soltes del líder a la guitarra, tot plegat un bon coixí per a Titz. I Hugo l’ha seguit amb molta tendresa, acords, melodia creada feta amb gust, silencis entre notes per copsar encara més el ritme, i els moments en què les ha fet força lligades totes les que ha fet. I la trompeta de Titz ens ha situat al final del preciós tema, molt adequat per començar-los a escoltar. 


I ens deien això des d’El País...
"Ozean" és oceà en alemany, on va començar la vida a la Terra i es van navegar els camins per forjar l'intercanvi cultural i l'enriquiment de la civilització. La bellesa, la importància i la fragilitat de les vies fluvials van ser al capdavant quan el guitarrista Hugo Fernandez va compondre aquesta música per al seu quartet de Berlín. Nascut a Mèxic, amb parades a Berklee i la Universitat de Nova Orleans abans d'una dècada a Madrid i ara a Berlín, les experiències de Fernandez a través de la vida en aquestes capitals culturals vives provenen de la música amb elements amplis de formes folklòriques, música clàssica occidental i fins i tot el pop, informant la seva profunda sensibilitat jazzística. Amb el trompetista Christoph Titz, el baixista Martin Lillich i el seu company expatriat, el baterista Jesus Vega, abracen un món musical que podria ser una "visió de futur del jazz" (Casa de les Cultures del Món, Berlín). “...personalitat, competència i un so propi...” El País (Espanya).

I els seguirem escoltant en el tema.....

5.5.- Undercurrent (Hugo Fernandez) 5:39.

Doncs ja heu pogut escoltar que el tempo d’aquest tema ha estat també bastant tranquil. Tot i això, la qüestió rítmica és força present per com el baterista colpeja la seva bateria i el baix fa les línies base. El “funk” hi és, tot i a tempo mèdium, cosa que és ideal per les evolucions solistes del líder a la guitarra. I el tema l’ha iniciat el baixista amb el motiu principal per després ja els copets del baterista. I la melodia ha aparegut a càrrec de la guitarra i la trompeta de Fernandez i Titz. I el so del metall semblen haver-lo doblat, car en sonen dos, o al menys això m’ha semblat a mi. I sí que la improvisació del líder ha estat magnífica, feta amb gust musical, amb delicadesa, i amb mostres clares de la seva creativitat. El seu estil se situa en l’ona dels moderns de l’instrument, tot i ser el seu so més en l’ona dels més clàssics, per manca d’efectes i demés. I Vega a la bateria ens ha fet un bon i curtet solo, per ja encarar de nou la melodia a duet de metall i cordes del guitarrista, i per sota el “punch” de baixista i baterista. Bon tema, també de l’Hugo Fernandez.

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ara sí que els acabarem d’escoltar en el tema anomenat...
 
6.1.- Spark of Desire (Hugo Fernandez) 6:14.
 
I sí, aquest tema ha volat per tempo i ritmes ja d’entrada. Una melodia curteta feta pel trompetista Titz per ja aparèixer el pont del tema amb el guitarrista i també trompetista. I després que aquest hagi recuperat el motiu principal, Hugo n’ha iniciat les improvisacions. Ens ha clavat un solo brutal, amb clares mostres de tècnica, de creativitat, de línies melòdiques agosarades i un fraseig força jazzero i contemporani, actual. I l’ha seguit a la trompeta Titz fent de nou una gran tasca solista, en un tema on la base rítmica de baixista i baterista l’ha fet caminar, i de quina manera ho han fet. Titz ens ha tornat a fer un solo melòdic, i de nou situant-se sovint en el registre més agut, i tot i això, el so obtingut ha estat força càlid. I ell mateix l’ha acabat després de recuperar-ne el motiu principal, un molt bon tema de l’Hugo Fernandez per ja acabar-los d’escoltar, felicitats Hugo, felicitats nois.


I seguiré amb un altre d’aquets projectes, el del Henry Spencer, “The Defector”. I d’aquest disc no tinc dades de l’enregistrament. Amb Henry Spencer trompeta, fiscorn, composició; Ant Law, guitarra; Matt Robinson, piano, Fender Rhodes; Andrew Robb, contrabaix; David Ingamells, bateria; amb el violí John Garner i Marie Schreer; Lydia Abell, viola i Colin Alexander, violoncel. Totes les composicions/arranjaments de cordes són d'Henry Spencer excepte “Overlap” i “Introduction to Without a Voice” compostes per George Stevenson. I ja sabeu que trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc al blog del programa:
 
I comentaris interessants sobre el disc les trobareu al blog del programa....
El trompetista, compositor i líder de la banda Henry Spencer publica el seu nou àlbum, "The Defector", seguint la creixent programació de gires internacionals de la seva banda, les emissions de ràdio i televisió, l'augment d'audiències i seguidors internacionals i els seus llançaments anteriors realitzats amb diversos premis GRAMMY com en Dave Darlington a Nova York (els crèdits del qual inclouen Miles Davis, Herbie Hancock, Wayne Shorter), rebent elogis de la crítica internacional. La música de Spencer toca el jazz, el rock, el minimalisme i, de vegades, és cinematogràfica, combinant energia intensa i crua i sortides evocadores, amb moments de melodies líriques íntimes, sentides, emocionalment dirigides, gairebé com si es cantessin paraules. Henry Spencer va escriure aquest àlbum inspirat en els desertors; ja sigui el soldat desertor d'un exèrcit que comet crims de guerra o la parella que abandona la seva relació abusiva per a una vida més lliure, el polític que desafia activament i abandona el seu partit per protegir la democràcia, o el dissident de Corea del Nord que tria el perill que amenaça la vida intentant escapar, creuar la frontera cap a un món completament desconegut, en lloc de seguir vivint amb la dictadura, la tirania i l'opressió.
 
I ja els escoltarem en la introducció a un tema amb el violí de John Garner i Marie Schreer, la viola de Lydia Abell, i el violoncel de Colin Alexander, per després el propi tema....
 
6.5.- Introduction to Without a Voice (George Stevenson) 0:55.
7.6.- Without a Voice (Henry Spencer) 5:51.
 
I ja heu pogut escoltar que de nou tenim una trompeta sonant, ara però la del líder Henry Spencer. I quina “Intro” més bonica amb les cordes fregades, per ja entrar el tema pròpiament dit. I ha estat un tema força emocionant, quasi majestuós. Sembla que li agrada pujar al registre molt agut, i ho fa amb tota l’afinació. I la melodia ha aparegut ben aviat, i també la potència del baterista i els aguts de la seva trompeta. I el motiu l’ha fet primer l’Ant Law a la guitarra per després afegir-s’hi el líder també. Un “break” molt bonic i ell allà dalt de tot del registre agut, i ja iniciar la seva improvisació. I com s’enlaira. I Robinson al piano ens ha acaronat en la seva reeixida execució solista. I quins moments més intensos quan tots fan el motiu principal, ja quasi a les acaballes del tema. Preciós per ja situar-nos en aquest altre entorn musical farcit de melodia i Jazz.
 
I més informació d’aquest músic i projecte la podreu trobar al blog del programa...
 
El trompetista, compositor i líder d'orquesta en ascens Henry Spencer presentà el seu segon àlbum “The Defector” el 29 de setembre del 2022. Després que el seu debut fos elogiat internacionalment, Jazzwise l'anomena "una declaració inicial impressionantment atrevida d'un trompetista nouvingut que destaca entre la multitud", torna Spencer amb un àlbum de temes originals dedicats a aquells que deserten, literal o figuradament, lluitant per una vida millor per a ells mateixos i els que els envolten.
 
"Sóc incapaç de relacionar-me o descriure completament el sofriment i la valentia d'aquests desertors davant el perill extrem, però m'inspiro i tinc una profunda admiració pel seu coratge moral, força i determinació per millorar la seva situació i ajudar els altres que els envolten", explica Spencer. "Per molt que costi, crec que val la pena i val la pena emular, encara que sigui lleugerament, aquestes qualitats a la nostra pròpia vida normal".
 
Tant si es tracta d'un soldat que deserta d'un exèrcit que comet crims de guerra, de la parella que abandona la seva relació abusiva o del polític que s'enfronta a l'adversitat per desafiar els seus companys, “The Defector” és una oda melòdica, sensible i compassiu al seu coratge i un esforç per abraçar-los i tenir aquesta força en tots nosaltres.
 
I els seguirem escoltant en el monumental i majestuós tema que titula el disc, l’anomenat...
 
8.1.- The Defector (Henry Spencer) 5:39.
 
I quin altre brutal tema que acabem d’escoltar. Quina intensitat, quines emociones, quina majestuositat el d’un tema que ha començat delicadament amb piano i trompeta de Robinson i Spencer. Aviat ha pujat tot plegat d’energia, coses que sembla li agraden molt. Hi ha moments suaus, però sembla que siguin l’avantsala per després passar a la sala a descarregar-ho tot amb tota la força. Aquestes són unes composicions força complexes, brillants, i en aquest tema de nou hem pogut escoltar les cordes fregades. I com tira la secció rítmica, amb el baterista Ingamells i baixista Robb. I com el líder s’estira, s’estira cap amunt, i quin so més punyent i brillant el de la seva trompeta. I Robinson al piano ha fet de nou una gran tasca, i amb quins acords del guitarrista Law més distorsionats l’ha acompanyat. Brutal tema de nou del Henry Spencer.


I més coses en podreu llegir al blog...
La música de Spencer toca el jazz, el rock, el minimalisme i, de vegades, és cinematogràfica, combinant energia intensa i crua i sortides evocadores, amb moments de melodies líriques íntimes, sentides, emocionalment dirigides, gairebé com si es cantessin paraules. Això no és casualitat; Spencer utilitza les lletres com a part del seu procés d'escriptura. "Crec que això ajuda a mantenir la connexió entre la música i la intenció original darrere de la composició i també dóna a la música la seva naturalesa melòdica, ajudant a atraure l'oient a la narració. Sense paraules, l'oient i l'intèrpret són més lliures per interpretar la música a la seva manera personal". “The Defector” no és diferent, presenta nou temes de trompeta, piano melòdic i, en general, una intenció emocional sincera arrelada en una experiència genuïna.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el potent i divers tema....
 
9.3.- Undone (Henry Spencer) 5:19.
 
I quin altre impressionant tema per ja deixar-los d’escoltar. Ha acabat dolçament més o menys com l’han començat, car ho ha fet Robinson i el guitarrista Law amb uns arpegis vitals. I ves per on que el líder ha aparegut primer amb el fiscorn, al costat de tots dos. I quin canvi amb el acords del guitarrista, i ja amb la trompeta del líder allà dalt de tot. I la rítmica trencada amb el baixista i baterista, i com fan el que sembla el motiu principal de manera repetitiva. I què impressionant, quan el líder s’ha quedat sol amb el baterista, ell passant el so de la trompeta per efectes i el baterista fent un magistral solo. I quina entrada la de Ant Law i seva improvisació, què brutal. Aquí la guitarra va veloç i sona moderna per efectes electrònics. I el “break” amb el pianista pel canal esquerre de nou i la guitarra pel canal dret. I com s’enlairen de nou i ja per arribar al final del tema, que han acabat delicadament, què impressionant tema i composicions d’aquest genial músic, trompetista i compositor, l’anglès com són tots ells, el Henry Spencer, tema ideal per deixar-los d’escoltar.
 
I encara al blog hi trobrareu quelcom més sobre cadascun dels músic...
Henry Spencer va créixer en una granja de Wiltshire (Regne Unit), després es va traslladar a Londres, on va estudiar al conservatori (The Guildhall School of Music) mentre es va consolidar com a trompetista, compositor i líder de l'escena del jazz londinenc. En traslladar-se a la ciutat, de seguida va començar a actuar, enregistrar i girar, independentment del conservatori, en grups de jazz, bandes de pop/rock i sessions de gravació. El debut del seu grup va fer que guanyés el premi al millor nouvingut al Marlborough Jazz Festival i més tard va guanyar el premi Emerging Excellence del Regne Unit.
 
Ant Law és un guitarrista, líder de banda i sideman establert internacionalment i que ha tocat amb Henry Spencer, Tim Garland, Jason Rebello, Jasper Høiby, Eric Harland i Dame Evelyn Glennie.
 
El guanyador del premi Edwin Samuel Dove, Matt Robinson actua amb músics destacats de l'escena britànica com Snowpoet, Flying Machines i Emilia Mårtensson.
 
El baixista Andrew Robb actua internacionalment, després d'haver viscut a Londres, Edimburg i Bergen amb artistes com Salena Jones, les llegendes del jazz noruec Dag Arnesen, Knut Kristtainsen, l'exalumne d'Art Blakey Valery Ponomarev, Tim Garland, Julian Joseph, Kit Downes, Cleveland Watkis i Georgia Cécile.
 
David Ingamells és un bateria molt demandat a l'escena londinenca que actua amb artistes com Kate Williams de Four Plus Three, Helena Kay, Brandon Allen, la London City Big Band i la London Jazz Orchestra.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I després d’aquest magnífic projecte del trompetista anglès, encarem ja el final del programa amb un altre canvi estilístic, ara de la mà del guitarrista italià que vam tenir entre nosaltres estudiant el Grau Superior de guitarra Jazz, l’Enrico Le Noci i el seu “Electric Nuts”, publicat el 28 d’abril de 2023, a tot Funk i Jazz-Fusió demés variants rítmiques. Enregistrat per Tullio Ciriello a A.MA Records Studio el novembre de 2022. Productor executiu Antonio Martino des d'aquí una abraçada. Amb Enrico Le Noci, líder / guitarra, Matthijs Geerts, piano / electric piano / Synt i Egidio Gentile / bateria. Tota la música és d'Enrico Le Noci - ©&℗ A.MA Edizioni excepte “Maiden Voyage” de Herbie Hancock - Hancock Music Company, “Voodoo Child” de Jimi Hendrix - Experience Hendrix LLC i “Sky Dive” de Freddie Hubbard - Hubtones Music CO. I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç al Bandcamp del disc:

I els comentaris sobre els ritmes i tempos dels temes els podreu llegir al blog:

I dir-vos que dels temes que no posaré n’hi ha de tan macos com el “Eyes to Feel”, propi del líder, i una delicada balada amb un punt de marcatge del baterista Egidio. “Fantasia” també té un tarannà plàcid, amb melodia inicial del líder i posteriors improvisacions esotèriques del teclista Geerts, i també amb el punt de “beat” delicat del baterista. I un pèl més atrevit és el magnífic tema de Hancock, “Mayden Voyage”, del qual, quasi costa reconèixer la melodia, tal és l’arranjament que ha fet el líder. Preciós i amb un gust exquisit. I un tema vital també marcat per la bateria de Egidio és “Cyste (Can Yo See The End)”, on el teclista acompanya al baterista en els inicis, per desprès aparèixer ja la melodia a càrrec de la guitarra del líder, passada aquesta per efectes diversos, i amb quin ritme més ben aconseguit. I també és així de delicat el tema de Freddie Hubbard “Sky Dive” havent-hi també una pulsió rítmica marcada per la bateria de Egidio però també pels baixos sintetitzats del teclista holandès Geerts.

I ja els podem escoltar en el tema propi de l’Enrico que d’alguna manera titula el disc...
 
10.3.- Nuts (Enrico Le Noci) 6:24.
 
I ja fa una estona llarga que sonen les guitarres, i aquesta és ara de nou la d’un líder, l’Enrico Le Noci, jove italià que vaig tenir el plaer de conèixer quan estudiava el seu Grau Superior a casa nostra. I aquest és el seu projecte súper actual de concepció, de ritmes i sons. Un tema que han començat amb el que seria el motiu principal per ja aparèixer la melodia a càrrec del líder. Un motiu marcat pel teclista i baterista. I ja heu pogut escoltar a Enrico en la seva improvisació amb la guitarra passada per efectes tot i que no massa. I la seva interpretació ha estat feta amb placidesa i gust musical. Sons els del Jazz-Fusió, alhora que els ritmes. I el teclista Geerts ens ha fet una tasca solista remarcable amb els sintetitzadors, i què maco ho ha fet. I el baterista sempre ha estat portant la màquina rítmica a bon port. I de nou el líder a la guitarra amb les notes soltes del motiu principal ja encarant el final del tema. Abans però hem escoltat com el baterista Egidio s’esplaiava una estona amb contundència i després per trobar de nou el motiu principal del tema, acabant-lo delicadament, ideal per començar-los a escoltar.


Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 17 de novembre que tindrem el JazzSpirit Quartet amb Carles Pineda, saxo alt; Enric Carreras, piano; Pep Coca, contrabaix i Adrià Font, bateria, amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina us hi esperem com sempre a partir de les 22h.
 
I seguim escoltant-los en el magnífic arranjament fet pel líder sobre el brutal tema de Jimi Hendrix, el conegut...
 
11.7.- Voodoo Child (Jimi Hendrix) 7:00.
 
I quin tros de tema de Hendrix  que ens han fet. I Jimi va incloure aquest brutal tema en el seu disc “Electric Ladyland” del 1968, el dels Jimi Hendrix Experience, amb Noel Redding  i Mitch Mitchel brutal i trencador disc que va esberlar les parets del rock d’aquella època, i que ves per on, vaig poder escoltar aleshores. I ells n’han fet una magnífica recreació en un tema que ens ha situat de nou en les músiques pop-rock dels 60-70s. I és que el programa d’avui és així de divers. Un tema que Enrico ha arranjat la mar de bé. I de quina manera s’ha posat a improvisar, i què bé ho ha fet. S’ha situat en l’entorn adequat, el del mestre Hendrix, ell però sense masses efectes, Enrico. I el seu solo ha estat més proper al Jazz que al Rock, per dir-ho d’alguna manera, per com han estat les seves evolucions al llarg del mànec de la seva guitarra. I què bé els dos de la base, teclat amb acords i baixos i la bateria, ells dos que són Geerts i Gentile. I al final amb uns moments d’aquest darrer fent un curtet solo per ja acabar el brutal tema de Jimi Hendrix.
 
I coses que ens diuen d’aquest projecte les podreu llegir al blog:
Fusionant les influències dels trios de jazz d'orgue liderats per Grant Green, Jimmy Smith i Wes Montgomery amb la guitarra de Blues de Jimi Hendrix i els estils compositius d'Herbie Hancock i Wayne Shorter, el trio d'Enrico Le Noci ha creat “Electric Nuts”. Un àlbum, publicat a A.MA Records, que reflecteix els ritmes afroamericans que impregnen la música dels nostres pares fins als sons dinàmics del nostre temps. El treball de guitarra d'Enrico i la bateria d'Egidio Gentile teixeixen un so que ve amb l'experiència de més de mitja dècada de tocar junts a diverses bandes de les escenes del jazz i el rock italià. Amb la incorporació de l'antic membre dels Greyheads, el jove mestre holandès de tecles i sintetitzadors de baix Matthijs Geerts, el trio ens presenta l'energia de les vibracions de jazz autèntiques juntament amb sabors de rock de i de fusió.


I ja els acabarem d’escoltar i nosaltres acabarem el programa d’avui que ha estat força interessant i divers, amb un altre tema de l’Enrico Le Noci anomenat...
 
12.1.- In The House (Enrico Le Noci) 6:24.
 
I quina altra demostració d’autenticitat, de bon gust, de bones maneres compositives, de tècnica de tots tres, la d’aquests tres joves mosqueters del Jazz-Fusió en aquest projeccte. I aquí Enrico sí ha passat la seva guitarra per tots els efectes possibles, i ja des de l’inici i fins el final, en un tema on han brillat tots tres, però ell, potser una mica més per la gran tasca que ha fet. I és que el baterista l’ha començat amb uns efectes que s’han passejat pels dos canals. I la melodia ja ha aparegut a càrrec del líder i el seu espaterrant so de la guitarra. El teclista ha fet una tasca d’acompanyant, cosa que ha fet durant tot el tema. I és el que els acords ens situen en l’harmonia del tema, així com els baixos que ell també fa. I la melodia a càrrec del líder ha deixat pas a la seva reeixida improvisació. Un tema relativament llarg de prop de 7 minuts on Enrico ha brillat en la seva improvisació en un altre tema a tot Jazz-Fusió. Brutal improvisació la del jove italià, que també va aprendre a parlar català en la seva estada a casa nostra, i que per poc no va poder venir a tocar al Jazz Club la Vicentina, car no vam poder quadrar calendari entre tots dos. En fi, felicitats Enrico i felicitats nois, per aquest agosarat treball, ideal per ja acabar el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Programa 564: Synergetic Ensemble, Javier Moreno i World Citizen Band, dimecres 11 d'octubre de 2023.

0 comentaris

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
 
Doncs si la setmana passada vàreu poder escoltar quatre treballs amb formacions reduïdes, avui us presentaré tres projectes que van des del quintet a la banda passant per un ensemble tot i ser l’ensemble el que és una Big Band, el Synergetic Ensemble de Pablo Ruiz i la seva “Suite Lines”. Javier Moreno ens presenta el seu Quinteto Capital i els de la World Citizen Band el seu “Antares”.


I proposo que comencem amb el Synergetic Ensemble de Pablo Ruiz i la seva “Suite Lines”. Publicat el 2022 i produït per ell mateix. Enregistrat, mesclat i masteritzat per Adrià Serrano. Aquí hi tenim a Alberto Pérez, Cesc Badia, Álvaro Ocón i Alba Careta, trompetes; Gerard Serrano, Víctor Colomer i Max Tato, trombons; Vernau Mier i Aina López, saxo alt; Martí Serra i Joan Martí, saxo tenor i soprano i aquest darrer també flauta; Alba Esteban, saxo baríton; Giulia Valle, contrabaix; Jofre Fité, piano i Pablo Ruiz, bateria, banda dirigida per ell mateix, amb composicions i arranjaments de Pablo (temes 1 al 5) i per Adrià Serrano (6).
 
I en el llibret intern del CD, ens expliquen de què va tot plegat:
Synergetic Ensemble és una Big Band dirigida per Pablo Ruiz. “Suite Lines” és el seu debut amb aquesta banda. Com el seu nom suggereix, la banda emergeix a partir de la sinèrgia entre la música, els músics i l’eventual audiència que copsarà aquesta gran experiència, i per la qual s’ha fet tot això. “Suite Lines” és una Suite de 5 moviments desenvolupats a partir de 5 diferents temes escrits per Pablo Ruiz en aquests darrers anys. Ell mateix va fer tots els arranjaments per a Big Band i transformà la seqüència dels temes en aquesta Suite, que es pot tocar sense cap interrupció. Al final de CD hi ha un “bonus track” compost per Adrià Serrano. Aquest àlbum es va enregistrar en directe al Conservatori del Liceu i va ser el seu concert de graduació, el que es va fer el 22 de maig del 2021 amb només 30 persones de públic, degut a les restriccions del Covid.
 
Doncs començaré amb el primer moviment de la Suite, “Green Eyes”, dedicat als ulls més macos del món. Que tota la força estigui amb ells. I els músics solistes seran per ordre d’intervenció, Giulia Valle, contrabaix; Alba Careta, trompeta; Álvaro Ocón, trompeta; Jofre Fité, piano i Aina López, saxo alt..
 
1.1.- Green Eyes (Pablo Ruiz) 7:19s.
 
I quin tema més emocionant acabem d’escoltar. La càlida melodia amb la qual l’han acabat, l’hem escoltat també a l’inici, després però de la “Intro” tan esotèrica que han fet a base de sons esmorteïts de la bateria del líder, notes del contrabaix de Giulia i també al piano de Jofre. I la melodia ha aparegut amb la trompeta d’Alba per després amb el saxo alto de Aina. La resta de companys s’han afegit en un moment àlgid del tema, aquell del qual en diem el Pont o la B, per ja tornar a recuperar el motiu principal d’aquests “Green Eyes”. A partir d’aquí els solos de Giulia Valle, contrabaix; Alba Careta, trompeta; Álvaro Ocón, trompeta; Jofre Fité, piano i Aina López, saxo alt i melodia de nou. Preciós tema per començar-los a escoltar.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
 
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I seguiré amb el segon moviment, de fet, el final del primer amb el piano enllaça amb aquest, recordeu que els van tocar seguits el dia de la presentació i enregistrament, i es diu “Oranette”. Pablo va escriure aquest tema ple de pena després de saber que el seu oncle, Dámaso que era capellà, havia mort en un accident de trànsit. L’ànim d’aquesta part de la Suite és perquè sigui com una pregària per a ell. El títol sorgeix de la fusió de dues paraules catalanes, Oració + Oreneta. Tot i que el títol té un”flaire” Ornette Coleman, Pablo ha utilitzat el joc de paraules per suggerir-nos que ho pronunciem en francès. I en aquest magnífic tema hi ha una primera part d’improvisació col·lectiva, després dels primers delicats moments, per ja després aparèixer els solistes, Martí Serra, saxo tenor i Cesc Badia, trompeta...
 
2.2.- Oranette (Pablo Ruiz) 9:48.
 
I quina altra gran composició de Pablo. I quin canvi a tot delicat Swing en la improvisació de Martí al tenor, i què brutal ho ha fet ell. Els acords de Fité, les notes puntuals de Giulia i el líder a la bateria com a suport rítmic. Moments intensos posteriors al solo de Martí i després delicadesa en el solo de Cesc a la trompeta. I el ritme, i el tempo, i el tema, com camina. La resta de companys s’hi ha afegit i han aconseguit que el tema derivi en un en l’ona Avant-Garde per les improvisacions col·lectives, aquelles que feu al Jazz Composers Orquestra  de Carla Bley  i Michael Mantler i demés. I el final, què brutal. Magnífic tema, i què impactant devia ser per el públic assistent a l’auditori del Conservatori del Liceu.


I de manera consecutiva, tal i com s’ha d’escoltar aquesta Suite, seguirem amb el tercer moviment amb una llarga i reeixida introducció a piano solo de Jofre Fité, a partir del qual iniciarà la melodia la baixista Giulia Valle a duet amb les notes de la mà esquerra del pianista, com a motiu principal. Aquest és un tema que Pablo va escriure durant la segona onada de la pandèmia a Espanya. El començà com si hagués de ser un exercici però acabà essent un moviment de ple dret d’aquesta Suite. La intenció era descriure la situació de la gent vivint en aquelles condicions, on tot semblava caure al costat d’un. Tal i com indica el títol del moviment, el tema esdevé fosc a mida que l’anireu escoltant, amb els trombons mantenint la mateixa brillantor melòdica, però tornant-se més foscos a cada chorus a través d’harmonies menys tonals i carregades i amb més complexes línies en el “Soli” dels saxos, i anomenat...
 
3.3.- It’s Getting Dark (Pablo Ruiz) 7:01.
 
I sí quin altre brutal tema de Ruiz i de quina manera s’ha anat desenvolupant i quina capacitat rítmica que té. I com després de pianista i baixista el tema ha entrat en una dinàmica rítmica precisa on hem escoltat el solo de Martí Serra al saxo soprano, brutal ell, i amb el fons del saxo baríton de Alba Estéban. I se li han afegit més i més vents en una altra quasi improvisació col·lectiva, i tot plegat amb la rítmica permanent del líder i els companys de la base rítmica. I què maco el “Soli” dels vents de canyes ja a les acaballes del tema de Pablo Ruiz, brutal de nou.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I ja per acabar-los d’escoltar ho farem amb el darrer moviment d’aquesta “Suite Lines”, “It’s Kids Stuff”. Pablo el va escriure reflexionant al voltant dels errors que fan els nens i delictes menors dels adolescents, i la seva repercussió i efectes sobre pares, mares i educadors. Com que ell es va graduar al Conservatori amb aquesta Suite, va voler fer un tribut a ells i per això el títol vol dir això, que tot plegat “Són coses de nens”. La melodia principal suggereix un nen tocant algun instrument musical, per curiositat i de manera ingènua. I escoltareu com a solistes a Max Tato, Víctor Colomer i Gerard Serrano, trombó; Alba Esteban, saxo baríton; Martí Serra, saxo tenor; Vernau Mier, saxo alt; Aina López, saxo alt; Joan Marti, saxo tenor; Alba Careta, Álvaro Ocón, Alberto Pérez i Cesc Badia, trompetes....
 
4.5.- It’s Kids Stuff (Pablo Ruiz) 6:54.
 
I quin final de tema més brutal. I què bé, el públic assistent aplaudint-lo i ell en Pablo Ruiz fent referència als seus companys, els Synergetic Ensemble. I l’han començat amb arpegis fets entre diferents instruments per ja aparèixer el motiu principal a tot ritme quasi beat. I els canvis posteriors, què impressionants, el dels solistes i arpegis. I el “break” amb el piano de Jofre i la resta de vents, i posteriors canvis rítmics i sempre al voltant del motiu principal. I després els solistes i les seves intervencions, i sempre els moments col·lectius, brutals. I la picada d’ullet que li ha fet a Charles Mingus en una frase típica d’ell. I quina bogeria solista al final amb tots els vents dels metalls més brillants. I els canvis i ritmes i sempre la base rítmica amb ell mateix a la bateria controlant-ho tot i final més que brutal. Una gran composició, potent, amb tota la modernitat del món i una gran banda que li va donar el suport en aquesta seva presentació del Projecte Final de Carrera del seu Grau Superior al Conservatori del Liceu. Felicitats Pablo, felicitats nois i noies. Brutal.


I després d’aquesta excelsa modernitat, escoltarem el “Capital Quintet” del contrabaixista madrileny Javier Moreno. Publicat per FSNT el 2023. Enregistrat per Frank Lozano als Camaleón Estudios, Madrid, el 13 d'octubre de 2022. Mesclat i masteritzat per Mariano Miguez. Produït per Javier Moreno i Productor executiu: Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L. Aquest enregistrament té © 2023 de Fresh Sound Records. Amb: Javier Moreno (contrabaix), Jorge Vistel (trompeta), Victor Correa (trombó), Roman Filiú (saxo alt), Borja Barrueta (bateria). Totes les composicions són de Javier Moreno (SGAE). I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/javier-moreno-albums/56772-quinteto-capital.html
 
I ja els escoltarem en el tema....
 
5.7.- Bandera Negra (Javier Moreno) 8:09.
 
Carall, i quin tros de tema i quans estadis rítmics i de tempo que ha tingut. Acabant-lo de la manera que l’han acabat, i entremig amb els diversos canvis, poc ens hauríem pensat al començament que passaria tot això. Han estat molt  sorprenents les melodies dels vents, alhora que agosarades. Tres vents d’altíssim nivell són els que hi participen, disc situat en l’escena musical de Madrid on resideixen tots, o ben a prop, com el Víctor,  de Segòvia ell. I com després de la “presentació” del tema, ja s’han embrancat amb les seves sengles improvisacions. Ell mateix al trombó les ha iniciat, tot i que han estat més moments a alguns compassos primer improvisant l’un i després l’altre, i ells han estat Víctor, Ramón i Jorge i tot plegat a un ritme ternari complex ben trencat, difícil d’esbrinar. I al final, què brutal amb tots ells a mode d’improvisació col·lectiva i ja final amb melodia inicial en un tema ben difícil d’encasellar si parlem d’estils i variants sobre el Jazz Contemporani. Súper interessant tema per ja començar-los a escoltar, i ves per on que la resta tindran també aquest tarannà.
 
I aquest és un projecte força subtil, envoltat d’una música sovint inquietant i sempre amarada de modernitat moltes de les vegades, agosarada. Els temes de Javier Moreno captiven per això, per l’atreviment de la proposta, tan sorprenent. Els jocs amb els diferents ritmes i “breaks” existents en els temes és una de les coses que “flipa” més. També les melodies i sons dels vents, trompeta de Jorge Vistel i trombó de Víctor Correa, Roman Filiú, saxo alt. Tres metalls que brillen gràcies a la “manera” com l’autor ha arranjat els temes.

I aquests són els comentaris sobre tempos i ritmes dels temes del disc:
Els tempos no són massa vius, i de balada, estrictament parlant, no n’hi ha cap. Hi ha sí un tema que va força tranquil de tempo i aquest és “Retorno”, iniciat per la trompeta de Vistel i ja ben aviat el trombó de Correa fent el motiu principal i demés canvis que hi haurà. I “Materia Inerte”, quasi de 10 minuts amb melodies inversemblants, el comencen tots plegats de manera molt subtil i a tot tempo “slow” havent-hi canvis rítmics posteriors. “Metropolis”, de més de 10 minuts, comença amb una “Intro” de Moreno al contrabaix, per ja aparèixer la melodia amb els vents, també molt tranquil·let de tempo, però amb una pulsió rítmica a càrrec del líder al contrabaix. I “Bandera Negra” segueix el tarannà del tema anterior pel que fa a melodies sorprenents alhora que jocs amb el tempo i ritme. Improvisacions col·lectives dels tres vents amb tota la modernitat possible. I “Fendika” és una altre d’aquestes joies de lo més soprernent, amb melodia inversemblant a càrrec del saxo alto de Filiú, coses de la creativitat de Javier Moreno en un tema a tempo mèdium i un Groove força interessant i gran solo del líder al contrabaix. I més marcat de ritme és el “Te lo digo y punto”, iniciat pels vents en la inversemblant i irreverent melodia i posterior desenvolupament del tema. I finalment, l’”Alquimia Cubana” l’inicien baterista i baixista en una “Intro” que comparteixen, per ja aparèixer els solos dels tres vents, el primer, el de Vistel en un tema també a tempo mèdium que segueix el tarannà melòdic dels altres, i on la rítmica trencada torna a ser la “mare dels ous”.
 
I els seguirem escoltant en el tema anomenat...
 
6.2.- Fendika (Javier Moreno) 8:52.
 
I aquest tema sí ha mantingut durant tota la seva durada, el mateix ritme i tempo. I hi han tornat amb un ritme ternari cosa que  ja hem copsat als inicis. I sí que té una estructura que ens ha permès reconèixer el pont o la B del tema pel canvi tonal amb melodia a duet de baixista i saxo alt, cosa ben evident. I quina altre melodia més agosarada que s’ha tret de la màniga l’amic Javier Moreno. I Correa n’ha iniciat les improvisacions i què clara la pulsió rítmica, i què bo el solo de Víctor, i quin so i fraseig més impressionant. Filiú al saxo alt l’ha seguit també amb la mateixa aurèola harmònica i també al voltant de la melodia del tema. Brutal el saxo cubà del qual li he posat projectes seus de fa temps, i també de FSNT. I per sota, la base rítmica de dos, baixista i baterista, aquest darrer el magnífic Borja Barrueta. I encara hem pogut concentrar-nos amb la improvisació del líder al contrabaix, el gran Javier Moreno. Què brutal la seva improvisació i com l’ha acabat, ja per enllaçar-la amb la melodia de tots ells.


I l’escriptor i periodista Jacobo Rivero fa una magnífica ressenya del disc en aquesta pàgina web, i el títol ja és així de suggeridor....

Elements que formen l'univers:  
Un disc captiva quan et porta per diferents paisatges, quan ens transporta a un món imaginari amb coherència. També quan ens inspira. Aquesta obra de Javier Moreno projecta un medley musical, un jazz amb perspectiva perifèrica, una successió de sensacions musicals que val la pena aprofundir i deixar-se portar, perquè captiva i ens anima a continuar el camí, malgrat els contratemps. La música que transmet el treball d'aquests músics és una alenada d'aire fresc, un to que estableix una manera de ser i arriba a la seva plenitud amb el ritme de Borja Barrueta a la bateria, Román Filiú al saxo alt, Víctor Correa al trombó, Jorge Vistel a la trompeta, i el mateix Javier Moreno al contrabaix, a més de les composicions.
 
Composar música per crear una atmosfera coherent, on diferents peces encaixen com si fossin un exercici matemàtic, no és senzill. El geni Charles Mingus, una influència totèmica sobre Javier Moreno, va dir que “La creativitat és més que ser diferent. Qualsevol pot planificar estranys; això és fàcil. El que és difícil és ser tan senzill com Bach. Fer allò senzill, increïblement senzill, això és creativitat". A "Quinteto Capital", Javier Moreno presenta una sèrie de composicions pròpies que semblen senzilles, però que estan lluny d'això, i simplement funcionen com un tempo ben greixat del qual Mingus estaria orgullós.
 
I encara els escoltarem en el tema anomenat....
 
7.1.- Te lo digo y punto (Javier Moreno) 6:27.
 
I aquest tema l’han acabat d’una manera potent, i col·lectiva, i l’han començat amb el que seria el motiu principal fet pels vents amb notes, quasi que bàsicament amplis intervals, molt propers al Jazz Avantgarde, si més no per les quasi dissonàncies. Jorge pel canal esquerra, mentre que Roman pel dret i potser Víctor pel canal central. I al líder l’hem escoltat amb el motiu principal i obrint la porta als vents i les seves improvisacions, la primera a càrrec de Jorge Vistel a la trompeta que n’ha fet una de brutal. I quina pulsió rítmica la del contrabaix i la bateria. I ell, volant ben alt per com ha executat el seu fraseig i amb quin llenguatge més agosarat. Filiú al saxo alt l’ha seguit també amb una improvisació d’altíssim nivell i també amb arpegis descendents inversemblants i fraseig impressionant. I hi han tornat tots plegats amb el motiu principal i ja l’han acabat, aquest “Te lo digo y punto” magnífic de Javier Moreno.


I més coses que ens diu Jacobo Rivero...
 
Aquest procés creatiu de composició requereix habilitats que es desenvolupen a partir de l'experiència i l'exposició a altres formes de música. Javier Moreno pot presumir d'una trajectòria i d'experiències d'aprenentatge en el jazz i el flamenc, dos universos que es miren fàcilment als ulls perquè s'originen des d'una mateixa perspectiva, des de la qual van prendre camins diferents. Aquesta visió musical és una rebel·lió contra l'opressió de l'ésser humà; és la bandera de l'humanisme com a motor de comunicació entre els diversos. El seu origen es troba a l'Àfrica, i el seu desenvolupament és present a tot el món a través d'una diàspora sonora amb múltiples ramificacions.
 
Javier Moreno forma part d'aquesta perspectiva global, en aquesta comprensió profunda de la música, en aquest coneixement de l'origen, i la responsabilitat de pertànyer a un món difuminat de música diversa amb un destí comú d'enriquir l'ànima. Ha estat en espais on les parets protegeixen històries de vida i llibertat, com el Centre Cultural Fendika d'Addis Abeba, Etiòpia, el Centre Nacional de les Arts de Mèxic, el Sunset Sunside de París, l'Auditori Nacional de Madrid a Espanya, el Thelonious Club de Buenos Aires, Argentina, o suant als escenaris de clubs de Nova York com The Stone, Smalls, Iridium, o el Cornelia Street Café.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema de Javier Moreno com ho són tots i anomenat..
 
8.5.- Alquimia Cubana (Javier Moreno) 6:27.
 
I moments abans d’acabar el tema, Javier ha recuperat el motiu principal amb el qual l’ha començat. En un altre tema impactant situat com els altres en un règim de tempo mèdium i amb ritmes trencats força difícils a vegades d’entendre com va tot plegat. I el tema ha començat amb la bateria de Barrueta i posterior motiu principal a càrrec del líder al contrabaix. I de nou la melodia dels vents ha estat força entremaliada i gens trillada, com passa amb els ritmes. Vistel a la trompeta hi ha tornat de nou amb elegància, classe i so força càlid, considerant el registre. Ell però s’ha situat força estona en el registre del mig fent una carretada de notes lligades a una velocitat remarcable. Filiú l’ha seguit començant-lo una mica més tranquil, coses que han canviat ben aviat i també s’ha posat a lligar seguides una pila de notes inversemblants pels seus intervals. Moments de bogeria també a trio de saxo, contrabaix i bateria, i el líder de nou amb una improvisació soterrada de la del saxo cubà, brutal. I allò que he dit al començament, de recuperar el motiu i enllaçar amb tots els vents, i acabar aquest altre impressionant tema, brutal i ideal per ja deixar-los d’escoltar.
 
I més coses que ens diu Jacobo Rivero..
 
En aquest viatge personal, que ha fet amb una perseverança lloable, no ha vacil·lat en el seu interès per incorporar contínuament el coneixement. "Quinteto Capital" és el seu quart disc com a líder de Fresh Sound New Talent i sona com una pausa enmig d'una caminada per muntanya o d'un edifici antic, on ens asseiem a descansar en un túmul o replà per gaudir de tots els paisatges i experiències que ha portat a la motxilla per arribar a aquest punt. Un viatge on també hi és present la força de la seva família i els seus éssers estimats, teixint un ambient d'afirmació col·lectiva. Ho fa al costat d'un grup de músics que aporten el seu propi bagatge a la gran imatge d'un disc rodó, una obra de gran valor perquè fa que tota la seva música camini cap a una direcció inequívoca, seguint una bandera negra imaginària que li serveix d'àncora. pel que està passant i pel que està per venir. “Quinteto Capital” és un jazz d'alta qualitat humana i espiritual, amb els elements constitutius de l'univers de Javier Moreno. Gaudeix del viatge que presenta; val molt la pena. —Jacobo Rivero, periodista i escriptor.
 

I ja per acabar el programa d’avui us proposo escoltar alguns temes de la música col·lectiva de la World Citizen Band i el seu “Antares”. És de suposar que es va enregistrar en algun estudi de Nova York. I aquí hi tenim a: Uri Gurvich, saxo alt; Ramiro Olaciregui, guitarra; Marcos Merino, piano; Kenneth Dahl Knudsen, contrabaix i Rodolfo Zuniga, bateria, on composicions les comparteixen tots els membres de la banda, i disc que em va enviar l’amic Uri Gurvich i que aquest passat dimarts vaig poder saludar al Jamboree conjuntament amb la resta de la banda en un concert que va ser brutal. I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu la pàgina web d’aquesta Banda de Ciutadans del Món.
 
I algunes de les coses que ens diuen ells dels seus temes són aquestes....

Des de la sensació de swing de “Verás Mijín” fins al so de fusió rock/jazz de la cançó principal, la síncopa amb tint de blues de “CM's Blues”, la samba brasilera amb “Samba Pra Kuki” i la sensació de modern Groove de “Lotus”, WCB mostra la seva versatilitat i confiança a l'hora d'expressar-se dins d'una sèrie d'idiomes internacionals contrastats. I dels 11 temes n’hi ha un parell que són baladetes precioses, el “Magic Carpet”, dolç des dels inicis a piano sol. Després té un punt de Groove molt delicat, però. I el “St. Suplice” és un pèl més viu, tot i que no massa, havent-hi però sempre una determinada pulsió rítmica. També és una balada “¿Y las palabras?”, on, tot i haver-hi també una determinada pulsió rítmica molt delicada, incorpora canvis rítmics. I és que aquest és un projecte súper vital, súper potent, energètic, car la resta dels 10 temes són així de marxosos.
 
I ja els escoltarem en el tema compost per Rodolfo Zuniga iniciat amb una “Intro” delicada per ja aparèixer la melodia feta a duet per saxo alt i guitarra, i primer solo a càrrec del contrabaixista Kenneth Dahl Knudsen en el tema...
 
9.9.- St. Suplice (Rodolfo Zuniga) 5:18s.
 
I quin canvi musical i d’estil hem fet, ara amb aquest preciós tema dels WCB. Dolçor melòdica, sí, però també amb una melodia 10 n’hi do d’entremaliada. I el baixista Kenneth Dahl Knudsen, danès ell, ha estat qui primer ha improvisat. Pulsió rítmica sense oblidar com va la qüestió melòdica amb un so situat en la part alta del mànec de la seva “berra”. I quina guitarra més “fresca” hem escoltat, la de Ramiro Olaciregui, ell força precís i amb un fraseig lligat molt  bonic per so un pèl passat pel sedàs de l’electrònica i amb efectes a tot gust. I després de la seva més que reeixida improvisació, han recuperat la melodia i l’han acabat, un tema que ha començat amb guitarra i saxo alt enlairant-se melòdicament abans d’entrar amb el motiu principal del tema, i què bé l’han desenvolupat tots plegats. Preciós tema per començar-los a escoltar.
 
I l'estrella “Antares”, també coneguda com el Cor de l'escorpí, fa temps que és admirada per la seva energia ardent i apassionada. Inspirat en aquest sorprenent cos celeste, el segon àlbum del projecte de col·laboració internacional World Citizen Band comparteix tant el nom de l'estrella com la seva audaç resplendor. Una col·lecció de jazz contemporani original d'alta energia, ”Antares” es va estrenà al KDK Music el 25 d'agost d’enguany.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I els seguirem escoltant en el tema compost pel guitarrista  Ramiro Olaciregui, el qual ens enlluernarà en la seva reeixida improvisació a tot Swing i diversos canvis rítmics que hi haurà alhora que el preciós “break” on els arpegis del guitarrista brillaran per la seva dolçor, en l’anomenat....
 
10.8.- Lotus (Ramiro Olaciregui) 8:04.
 
I quin final més bèstia a càrrec del guitarrista i compositor, res a veure per com l’han començat. Ha estat amb una “Intro” a càrrec d’ell mateix amb acords per després entrar la resta de la base rítmica, i ja ben aviat la melodia a càrrec de saxo alto i guitarra, i sobretot , què interessant el pont o la B del tema, tan diferenciat de les As, i motiu inicial. I el primer  i dolç “break” l’ha fet Ramiro a la guitarra, per ja seguir amb el tema tots plegats i ja deixar pas a les improvisacions. De nou qui les ha començat ha estat el contrabaixista danès, i amb quina contundència l’ha fet. I què bo el suport del baterista, el qual brilla en aquests temes ja des dels inicis. I la guitarra del compositor ha tornat a volar tot i improvisant, i més encara en els moments que tots s’han posat a fer una estoneta de Swing. La rítmica trencada ha dominat però el seu solo, i sí, el Swing ha tornat en el que diríem la B o el pont del tema. Un so en l’ona dels guitarristes moderns sense oblidar el seu gust per la tradició, a tot Swing. I després han recuperat l’essència del tema i l’han acabat de cop. Brutal.


Formada a Berlín l'any 2013 amb l'objectiu d'unir cultures a través de la música, la WCB és un quintet format per Uri Gurvich (Nova York, d'Israel), Ramiro Olaciregui (Berlín, d'Argentina), Marcos Merino (Madrid, d'Espanya), Kenneth Dahl Knudsen (Aalborg, de Dinamarca) i Rodolfo Zunia (Los Angeles, de Costa Rica).
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres tindrem un gran concert el divendres 13 d’octubre on tindrem a Irene Reig Trio, amb Giuseppe Campisi, contrabaix i Joan Casares, bateria. Entrada gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina. Us hi esperem a partir de les 22h.
 
I un dels vitals temes del disc és el primer track compost per Uri Gurvich i per tant amb un rerefons de músiques autòctones israelianes passades pel sedàs del Jazz en el tema anomenat....
 
11.1.- Orient Express (Uri Gurvich) 5:50.
 
Doncs aquest tema de l’Uri ha estat força potent, enèrgic i vital. Les sonoritats sí que ens han situat en un entorn musical de les seves arrels musicals, tot això clarament en la melodia. Ell mateix n’ha iniciat les improvisacions, i sempre amb el suport de la base rítmica, on de nou, de fet a cada tema, el baterista Rodolfo Zuñiga que déu ser amb la ñ i no amb la n, ha estat força present. Uri ens ha deixat una bona mostra de les seves virtuts fent solos, on hi tenim melodia i escales inversemblants. I el baterista s’ha lluït, i de quina manera, en el seu solo, també amb el clar suport del baixista, fent aquest la línia mestre de baixos. Un tema que se m’ha fet curt tot i els seus 6 minuts, coses que passen quan els músics ho fan tan i tan bé, i quan el tema tira ben ràpid. Un bon tema de l’Uri Gurvich.


I ja per deixar-los d’escoltar i nosaltres acabar el programa d’avui, ho farem amb un dels més vitals del disc, el magnífic Blues compost pel guitarrista Ramiro Olaciregui on ell mateix desenvoluparà el primer i espaterrant solo...
 
12.10.- CM’s Blues (Ramiro Olaciregui) 5:18s.
 
I quin tros de Blues per deixar-los ja d’escoltar i nosaltres acabar el programa, què bé. Una melodia feta per saxo alto a duet amb el guitarrista, i melodia no tan trillada i senzilla com solen ser les dels Bluesus. I sí que hem copsat el Blues i estructura típica de 12 compassos en la improvisació súper reeixida del compositor i guitarrista, car, ens ha fet un solo farcit de bon gust, amb una tècnica i digitació depurada i bones frases amb tot el Blues passat pel sedàs del Jazz, del món. I després hem pogut escoltar uns “chorus” compartits amb el baterista de pianista i saxo alt, i així poder copsar de nou les bones maneres interpretatives de tots tres. Potser he trobat en falta algun solo més del pianista en els temes que he posat, però en fi, la Banda, aquesta World Citizen Band, la Banda de Ciutadans del Món té una trempera brutal en disc, i us haig de dir que el seu concert al Jamboree va ser brutal, esclar, amb un directe espaterrant i potent, cosa que vam poder veure els assistents que la vam omplir, quin goig. I sí, quin goig de banda, quin goig de quintet i quin goig d’ensemble que hem escoltat avui, en aquest segon programa de la temporada 2023-2024 que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi.
 
Reflectint la individualitat i l'herència musical de cadascun dels membres de la banda en cada peça, el conjunt s'inspira en icones del jazz com McCoy Tyner, Brad Melhdau i Jazz Messengers d'Art Blakey. Amb les contribucions compositives de tots els membres de la banda, 'Antares' és una instantània diversa i personal de la  escena del jazz contemporani a través de les lents de ciutats d'Amèrica del Nord i del Sud, Europa i Orient Mitjà.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Subscribe to: Missatges (Atom)
 

blogger templates |