Programa 539: Víctor Correa, Néstor Giménez i Jaume de Viala, dimecres 15 de març de 2023.

0 comentaris

 


Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
 
Doncs primer de tot dir-vos que el concert del divendres va anar molt bé, pels qui vàreu venir i per descomptat que per la magnífica música que ens van fer el Jaume Llombart, Marc Cuevas i Carlos Falanga. Gràcies, gràcies i gràcies a vosaltres i a l’ajuntament de SVDH.
 
I ja parlant del programa d’avui, dir-vos que serà un tant especial, car hi haurà músiques diverses en clau de Jazz i lletres de Castella i Catalunya en els projectes: “Movimiento” de Víctor Correa i “Calidoscopi Embruixat” de Jaume de Viala. I també escoltarem el darrer projecte de la Néstor Giménez Pocket Orchestra, “Astrology”. Amb un microconte de Carme de la Fuente.


I començarem el programa amb el agosarat projecte de Víctor Correa, on “trenca” els esquemes i s’endinsa en la música popular castellana, tota vestida de Jazz, i amb textos populars i de l’Antonio Machado. És el “Movimiento”, que se demuestra andando. Enregistrat en directe el 27 de maig de 2022 al teatre Juan Bravo de Segòvia. I aquí hi tenim a: Violeta Vint: Veu, Mandolina, Pandereta i violí. Víctor Antón: Guitarra i piano. Adal Fernández: so i bateria. Sergio López: Gaita gallega i percussions. Javier Moreno: Contrabaix i Víctor Correa: Creació, lletres, veus, trombó, pandero quadrat i pandereta. I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del músic i projecte:
https://victorcorrea.info/project/movimiento/.
 
I després de força temps d’absències discogràfiques del Víctor Correa, resulta que ens ha sorprès per aquest canvi estilístic. Anteriors treballs, amb Mayte Alguacil per exemple, dedicats al lletrista Oscar Hammerstein II posats en aquest programa i a tot Jazz, ens ho corroboren. El que avui us presento està farcit de les seves arrels castellanes, després d’haver-se passat uns anys a Mèxic i fent de docent a la Universidad de Veracruz. Trombonista que es va estar entre nosaltres força temps, mentre acabà el seu Grau Superior a l’ESMUC, que després donà classes al Conservatori Superior del Liceu i ESEM Taller de Músics tocant molt pel país, (de fet va venir al Jazz Club la Vicentina amb un projecte a nonet, tots alumnes seus del Liceu i Taller) fent amics per tot arreu on passà, i que en aquest retorn a la seva pàtria petita, ha volgut retre un homenatge als seus avantpassats, musicals i literaris, car la majoria de les lletres són textos, o fragments de textos de l’Antonio Machado. La inclusió de dos grans del Jazz actual, Javier Moreno i Víctor Antón, ambdós havent sonat en aquest programa, i el darrer no fa gaire, fan que l’ambient jazzístic de les seves interpretacions sigui total, també per les del propi líder i trombonista Víctor Correa. Un directe amb un parell de temes que superen els 10 minuts, i que devia ser molt emocionant, també per la “Saeta” que varen tocar. I no m’oblido que en aquest projecte hi ha un actor, català, en Pau que és qui balla en els directes, i per això “Movimiento” és el títol de tot el que passa a l’escenari.
 
I per començar-los a escoltar ho podríem fer amb la magnífica “Saeta” cantada per Violeta i Víctor, però ho farem amb la dolça cançó on canta Violeta i anomenada..
 
1.2.- Soledad Delibes (Víctor Correa) 5m12s.
 
Doncs de quina manera més subtil hem començat el programa d’avui. La personal veu de Violeta ens ha acaronat ja d’entrada. El piano de Víctor, el violí d’ella mateixa, i la pandereta de Víctor, tot plegat abans d’escoltar-la cantant, ha estat la Introducció al tema. La veu de Violeta té un registre molt particular. Gran feina del guitarrista, ara tocant el piano acompanyant-la perfectament i fent unes precioses frases. I després d’aquesta emocionant veu, la improvisació del contrabaixista, que residí força temps a Nova York i del qual li he posat els seus projectes, ha mantingut la subtilesa del tema. Preciós, per començar-los a escoltar.
 
I he pogut llegir això a la seva pàgina web:
“Aquest projecte plasmarà la universalitat d'allò que ens fa humans mostrant com el folklore és fruit de la terra -terra que ja hi era i que en romandrà generant un de nou- a través de la meva pròpia vivència a Castella i de l'estudi de les seves tradicions. El vehicle elegit serà el moviment a través del cos de Pau, el context serà la música i dins de tot això brillaran: el ritme, el cicle, el patró, el pregó. Allò ancestral. Tot això serà revisat des del prisma del present, mirant cap al futur, mantenint la flama, però afegint llenya nova. L'equip està format per set grans professionals i artistes amb gran presència castellana ja que quatre dels set components són nascuts i/o residents a Castella, dos més resideixen a la part madrilenya del nostre “Parc Natural de Guadarrama” i Pau que és de Barcelona.”
 
I un dels dos temes llarg, conjuntament amb “Amanecer Moaña” és el que escoltareu i anomenat...
 
2.7.- Milonga (Víctor Correa) 10m16s.
 
I quin tema més divers i bonic; i de quina manera l’han acabat, cantant-ne una frase que han anat repetint. I amb quina veu l’ha començat Violeta, i ja per després, amb el motiu principal a càrrec del Javier, el violí i piano d’ella mateixa i Víctor Antón, i més endavant el trombó del líder, amb uns moments trencadors, estripats, brutals. El contrabaixista ha donat pas a  la improvisació del líder al trombó. I què maco ho ha fet Correa, amb el recolzament dels arpegis subtils de l’altre Víctor, aquest l’Antón. I aquest l’ha seguit amb una improvisació preciosa, i recordeu que tots els temes els van enregistrar en un directe que van fer a Segòvia. Tres pesos pesants del Jazz en aquest CD personal i sorprenent. Arribant al final, com ha rugit el trombó per deixar pas a la frase cantada per ells i ella, a mode de “Vamp” i així anar-la acabant, aquesta bonica “Milonga”, amb una improvisació col·lectiva final preciosa.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
 
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,
 
I encara els escoltarem en el tema anomenat...
 
3.3.- Cúpula (Víctor Correa) 7m48s.
 
I “la muerte todo lo acaba”, i el gràcies del Víctor després dels aplaudiments de la gent que assistí al concert. I com l’han començat, primer amb la veu de Violeta i els arpegis de la guitarra de Antón i després ja amb tota la rítmica de les percussions i bateria i els acords del guitarrista. I les veus d’ella i del líder tot i explicant-nos coses que havia escrit Machado, “Creó de la nada un mundo”....probablement. I amb una subtilesa de fons, el líder ens ha fet una magnífica improvisació al trombó amb tot el Jazz del món. Quina mestria la de Correa a les vares del trombó. I quin exquisit gust el de Segòvia. I amb la rítmica del baixista i baterista, Víctor Antón ens ha fet una meravella d’improvisació. Mestre ell de totes les cordes, les de la guitarra i ves que també ho clava amb les del piano, acompanyant com ho fa en aquest projecte. El seu solo ha estat magnífic. Arpegis inversemblants, melodies creades precioses, i tot farcit de Jazz. I després “el sol dijo a la luna, que te beso que te beso. Y la luna le contestó, siempre me vienes con eso, siempre me vienes con eso” i més textos cantats.
 
I també Víctor en dius què:
“Es diu que durant el recorregut de la nostra vida tots els éssers humans compartim un sentiment d'anhel, al nostre interior sentim la manca d'una cosa. Des del nostre naixement vivim en una mena de futur, sempre aprenent i preparant-nos pel demà deixant enrere el nostre «ser original», les nostres arrels, la connexió amb el més primari d'un mateix. Aquest projecte és permetre aprofundir-me en l'enteniment, del què és Castella, la terra on la meva vida va començar, com ha estat la seva influència sobre el camí ja recorregut i com continuar el meu viatge d'una manera conscient des del coneixement. No hi ha res més primitiu que el so i el moviment i des d'aquest enfocament sorgeix el meu projecte. Els sons castellans com a concepció de l'obra, músics professionals que viuen de la inquietud creativa i un cos estudiat i dedicat a la dansa amb què transmetre visualment el missatge.”
 
I ja acabarem aquest interessant projecte amb el tema anomenat....
 
4.8.- India (Víctor Correa) 6m28s.
 
I de nou el baterista amb els sons profunds i ara encetant aquest tema. Víctor al trombó l’ha iniciat fent-ne ja el que seria la melodia. Senzillesa de sonoritat la d’ells dos. Rítmica i melodia, aquí hi és tot. Ell ha desenvolupat la melodia ampliant-la amb la seva improvisació, tot plegat a mode d’Introducció. I aquesta melodia té tot el regust d’una de les melodies jazzístiques, que segur haureu reconegut, aquelles que ens féu John Coltrane. I després, el baterista ha desenvolupat una llarga i magnífica improvisació. Els acords de la guitarra d’Antón i les veus de tots dos, Violeta i Víctor, ells i ella en un tema bàsicament per a lluïment del baterista. I d’aquest manera els hem acabat escoltant, a tot ritme, car, melodies n’hi ha hagut i molt boniques, com també improvisacions.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I després d’aquest projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme tot i parlant-nos d’aquest “Movimiento”. Gràcies Carme per la teva dolçor textual i sempre musical, la de les músiques que escoltem.


I després d’aquesta delícia de composicions de Víctor Correa, farem un salt estilístic a totes bandes on escoltarem alguns temes del darrer projecte publicat el 2021 per Seed Músic, el de l’amic pianista i compositor, Néstor Giménez, “Tetralogy”. I aquí hi tenim a: Jaume Guri, violí; Gabriel Amargant, clarinet; Adrià Plana, guitarra i Néstor Giménez, composició i piano. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç al disc ...
https://seedmusic.eu/en/album/tetralogy/..
 
El compositor i pianista Néstor Giménez dirigeix ​​i presenta “Tetralogy” (Seed Jazz 003), un disc a quartet que sona com una "orquestra de butxaca" i ens transporta a dos universos estimulants. Es tracta de jazz de cambra: música instrumental, meticulosament elaborada, una mica improvisada i amb esperit orquestral, interpretada per quatre músics de trajectòria consolidada i molt vinculats al panorama musical actual. “Tetralogy” repassa dues suites musicals originals inspirades en les tetralogies cinematogràfiques de Mad Max i Indiana Jones. Aquest nou projecte suposa un pas més en la voluntat d'investigar les idees de composició en la música clàssica i contemporània transportades al món del jazz i la improvisació.
 
I les dues Suites són aquestes: Suite I: La llegenda de Henry Jones Jr. on hi tenim: “L'arca de l'aliança”, “El maharajà del palau de Pankot”, “El calze de Crist” i “Les línies de Nazca”, i la Suite II, amb La llegenda de Max el boig, amb “La fina línia del deliri”, “El cowboy de la carretera”, “Negociutat” i “La carretera de la còlera”.
 
I els començarem escoltant en una composició minimalista del Néstor encabida en la Suite La llegenda de Max el boig,
 
5.6.- El cowboy de la carretera (Néstor Giménez) 4m48s.
 
I déu-n’hi-do quin canvi estilístic que acabem de fer. Els sons també han estat força diferents. Aquí no hi escoltarem cap baterista fent de les seves. La rítmica la faran, com ja han fet, els quatre músics amb violí, clarinet, guitarra i piano. Néstor ha fet un treball de recerca dins la música clàssica contemporània, en podríem dir, d’una gran volada. Un tema que ha iniciat l’Adrià a la guitarra, ell de manera sòbria, ja amb la melodia i rítmica inclosa. El piano de Néstor s’hi ha afegit, a mode de contrapunt. I ja per escoltar també la melodia a càrrec del clarinet de Gabriel en el mateix tarannà. La guitarra i piano, alhora, a duet. Melodia del violinista Jaume Guri, també força evolucionada. Moments intensos, canvis diversos, Néstor a munt i a vall del piano. Delicadesa, subtilesa allunyada del Jazz a tot Swing, però amb moments de caire contemporani i espurnes jazzístiques. Així seran les músiques d’aquest quartet, cosa que requerirà potser un petit esforç i atenció.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 21 d’abril que tornarem a tenir al bo d’en Benny Sharoni en Quartet i amb l’entrada entrada gratuïta. etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I encara els seguirem escoltant en una altra composició més o menys minimalista del Néstor encabida en la Suite La llegenda de Max el boig, anomenada...
 
6.7.- Negociutat (Néstor Giménez) 6m25s.
 
I de quina manera més dolça l’han acabat, res a veure per com l’han començat, car ho han fet amb el piano de Néstor ja marcant el motiu principal amb tota la rítmica inclosa. Clarinet i violí s’hi han afegit amb moments melòdics. Els delicats arpegis del pianista han servit per incloure-hi més melodies i improvisacions. A partir de llavors, intervencions de violí i clarinet. De moment, sense notícies de Wally-Adrià. I el tema l’han fet a trio. I ja cap al final, el preciós so del violí i el del clarinet, ells dos fent una mena de “téte a téte” impressionant. La persistència del piano del líder, i per sobre d’ell, els sons de violí i clarinet, acabant el tema dolçament.
 
I encara els seguirem escoltant en un tema de la primera Suite La llegenda de Henry Jones Jr, anoment....
 
7.4.- Les línies de Nazca (Néstor Giménez) 5m25s.
 
I de quina manera més rítmica ha començat aquesta composició, primer amb el piano del líder, amb els arpegis, i sempre els acords de la guitarra de l’Adrià. El violí fent-ne la melodia primer sol i després amb el clarinet de Gabriel. I Néstor s’hi ha posat amb una magnífica improvisació on el Jazz més modern hi respira folgadament. Modernitat, més que modernitat diria jo. Contemporaneïtat, això. I de nou una melodia a duet de violí i clarinet, la guitarra puntejada, i allà al fons de tot, el piano del líder. I el duet de Jaume al violí i Gabriel al clarinet és d’una gran volada melòdica i creativa, coses però que deuen estar ben escrites. I al final hem reconegut la melodia inicial feta pels dos solistes del tema, violí i clarinet i sempre els arpegis de fons del líder i pianista. Gran tema.
 
I ja per acabar el seu projecte els escoltarem en una altra composició amb tots els aires de la música clàssica contemporània envoltada de flaires jazzístics, encabida en la Suite II, La llegenda de Max el boig, i anomenada..
 
8. La carretera de la còlera (Néstor Giménez) 5m00s.
 
I vaja quin tema més original que acabem d’escoltar. I l’han acabat de la mateixa manera que l’han començat, amb dues frases de violí i clarinet força potents, sempre però amb el piano de fons rítmic. I després, melodia a duet de violí i clarinet, amb uns crescendos magnífics. I la qüestió rítmica s’ha doblat amb la incursió de la improvisació de la guitarra de Plana. I després, una mena de break relax, amb un so net de la seva guitarra i alguns suaus efectes, i sempre la rítmica del piano del líder. Un Adrià Plana subtil i creatiu, que ha deixat pas a la improvisació de Jaume al violí, farcit ell de modernitat i bon gust. I un final sobtat pel canvi del guitarrista on ha aparegut Gabriel al clarinet i tots ells acabant-ne les seves actuacions prèvies al final del sorprenent tema, el qual han acabat de cop. Bons temes, en l’ona de la més estricta contemporaneïtat, que aquest programa d’avui toca diversos pals, com esteu comprovant. Bravo Néstor, Jaume, Gabriel i Adrià.


I ja encarant la recta final del programa escoltarem un treball on la veu també hi té cabuda, i aquesta vegada amb textos cantats en català, guitarres més rockeres i de fusió, i per tant i de nou, canvi estilístic amb el projecte del Jaume de Viala anomenat “Calidoscopi embruixat”. Enregistrat a Aclam Studios, Barcelona 2021-2022 per Jose Cattaneo. Mesclat i masteritzat per Juan Pablo Alcaro a Argentina (Buenos Aires). Produït i arranjat per Jaume de Viala i Dusan Jevtovic. Producció executiva: Jaume de Viala. I aquí hi tenim a: JAUME DE VIALA: guitarres elèctrica, clàssica i acústica. DUSAN JEVTOVIC: guitarres elèctrics i acústica. JUDIT CUCALA: veu solista. VASIL HADZIMANOV: pianos, sintetitzadors i orgue Hammond. BERNAT HERNÁNDEZ: baix elèctric i fretless bass. ASAF SIRKIS: bateria. ALEKSANDAR PETROV: percussions i Tapan. Col·laboradors: PABLO SELNIK (1,4,6,7,8,10): flauta travessera. ROBINDRO NIKOLIC (3,8): clarinet. CARLES BENAVENT: baix elèctric (11). JOAQUIM "MAX" SUNYER: guitarres elèctrics i flamenca (2). JORDI BONELL: guitarra elèctrica (10). ARNAU GIORDANI: veu solista (11). PAULA DOMÍNGUEZ (2,3,4,5,6,7,8,11): cors. ELVIRA PASCUAL: lletres. Totes les cançons han estat compostes per Jaume de Viala, excepte "Revifalla", de Salvador Avià.
 
Doncs dir-vos que els 43 minuts que duran l'àlbum constitueixen un emocionant viatge que transita per paisatges progressius ("Llangardaixos a les portes de l’alba", "Mel i fel", "Les Jordies"...), de Jazz-Fusion dels 70´s ("Cavalcada per la nocturnitat aràbiga"...) o de l’Ona Laietana barcelonina més mediterrània (“La dansa de l’aigua”). Són 10 temes més aviat curtets, d’entre 3 i 4 minuts tots menys un, que en dura més de 8.
 
I tot i cantar Judit Cucala en la bonica cançó “Les Jordies”, resulta que n’han fet una cantada en anglès per l’Arnau Giordani, i us la posaré pel fet que hi col·labora el gran Carles Benavent amb el baix elèctric, o sigui que els començarem escoltant en la preciosa balada...
 
9.11.- Les Jordies (Jaume de Viala) 4m00s.
 
I ja heu pogut escoltar que aquesta música de Jaume de Viala va per d’altres camins, car, ell ha tornat a recuperar temes que havia compost fa una pila d’anys, a finals dels 70s, i per això aquest tarannà del rock progressiu que li hem escoltat. Els ha recuperat i ”vestit” musicalment parlant, de tota l’actualitat estilística, amb aires de Jazz-Rock-Progressiu. La improvisació del pianista serbi Hadzimanov, ha estat Jazzísticament delicada. També, com he dit en presentar el tema, pel fet de tenir-hi al gran Carles Benavent al baix elèctric, que el fa sonar com ningú més n’és capaç. Aquesta és una bonica cançó d’aquest músic de casa nostra, compositor i guitarrista, tot i que la guitarra que hem escoltat és la de l’amic Dusan Jevtovic. I la veu de l’Arnau també ens ha agradat força. Seguirem escoltant-los amb més i diversos temes.
 
Encoratjat per les crítiques tan positives -provinents de mitjans especialitzats de diferents parts del món- rebudes pel seu primer treball discogràfic "Sonoritat de mil miralls", Jaume de Viala ens presenta ara el seu segon àlbum, "Calidoscopi embruixat". Tot el repertori, excepte tres noves cançons, es remunta als llunyans anys 1978-79, prenent-se l’artista la llicència de retornar una vegada més al passat per actualitzar/reinventar les seves antigues composicions sense perdre les essències. En aquesta obra predomina un estil més Prog-Rock i de Fusion, sense perdre de vista la inspiració mediterrània (preferentment del vessant oriental) i recorrent a patrons rítmics més accelerats.
 
I els seguirem escoltant en un tema en l’ona de la Música Progressiva dels 70s, i esclar que amb alguna espurna de Jazz, on hi col·labora l’amic Pablo Selnik a la flauta, i Paula Domínguez, fent-ne cors.
 
10.8.- Calvet 1979 (Jaume de Viala) 8m00s.
 
I aquest tema és com una mena de Suite, pels diferents estadis per on passa. Ha acabat delicadament, de manera majestuosa, més o menys com l’han començat. I és que els inicis han estat subtils i emocionants amb la flauta de Pablo, i els cors de Paula. I quin canvi melòdic i rítmic amb la guitarra de Dusan, fins i tot amb alguns aires flamencs. I posteriorment, un altre moment per deixar-se anar, escoltant unes veus precioses que ens venen de l’espai. Els arpegis deixant pas al so dolç de la flauta de Selnik; el baterista marcant el ritme “beat”. I quin altre canvi rítmic més sorprenent, ben bé eren així les músiques que es feien en aquells anys “progressius” i “simfònics”. I un altre canvi rítmic i ara amb la improvisació del guitarrista serbi, i una base rítmica de baix, Bernat Hernàndez, teclat i bateria fent el motiu principal; solo del baterista Asaf Sirkis, brutal, i de nou un altre canvi rítmic i aires orientals per les melodies, la del teclat i de quina manera va marcant el ritme baix i baterista, i ja el darrer canvi apropant-nos al final del sorprenent tema.
 
I seguint amb la presentació d’aquest disc: ....Una vegada més, de la mà del guitarrista i coproductor serbi Dusan Jevtovic, Jaume de Viala ha pogut gaudir d'aportacions de músics d'alta escola. Un d’ells és el baterista israelià Asaf Sirkis (elogiat pel mateix Bill Bruford al seu llibre "Uncharted"), que compta amb un rutilant historial: Larry Coryell, Soft Machine Legacy, Carles Benavent, Jorge Pardo, Gary Husband, David Cross, Markus Reuter… Novetats destacables han estat també l’imaginatiu percussionista macedoni Aleksandar Petrov i la participació en tot el disc (al primer havien estat col·laboracions puntuals) de l’excels teclista serbi Vasil Hadzimanov, sense oblidar al baixista català Bernat Hernández. Tot i que aquest treball és més instrumental que l'anterior, la cantant de suggestives textures vocals Judit Cucala retorna interpretant tres peces.
 
I encara els escoltarem amb dos temes seguits, i anomenats..
 
11.4.- La dansa de l’aigua (Jaume de Viala) 2m23s.
12.2.- Cavalcada per la nocturnitat aràbiga (J. de Viala) 3m31s.
 
I la primera dansa és força agradable, vital, amb aires populars i quin final més potent amb la guitarra de Jevtovic. Ha començat dolçament amb veus i mandolines, per després entrar ja el persistent ritme del baterista, acords i melodia del nostre estimat guitarrista Max Sunyer, ell fent-ne la melodia, per després afegir-s’hi el teclat de Vasil Hadzimanov, tot plegat recordant-nos l’Ona Laietana dels 70s. I el segon tema és de nou una revifalla musical dels anys 70s amb tots els aires del Jazz-Rock-Progressiu de l’època. I també sonen aires flamencs, i per això es diu “Cavalcada per la nocturnitat aràbiga”. I quin solo magistral que ens ha fet en Vasil al teclat. Poder comptar amb tota aquesta colla d’amics i grans músics és tot un luxe. I sempre els cors de Paula. I quina potència rítmica té el tema.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records:
www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el programa d’avui amb les...
 
13.6.- Espurnes del crepuscle mediterrani (J. de Viala) 3m05s.
 
I he volgut acabar d’aquesta manera, amb aquest brutal tema que ja heu escoltat com ha començat, amb el motiu principal a càrrec de Bernat al baix elèctric i tota la potència del baterista Sirkis. La magnífica melodia a càrrec del guitarrista Jevtovic i ell per sobre del coixí rítmic del  baixista Bernat Hernández i la bateria de Sirkis. Un projecte en l’ona del Jazz-Rock-Progressiu que he volgut recolzar perquè està molt ben parit, i perquè hi ha una bona colla d’amics i músics que també he posat en aquest programa, quan he posat discos de Moonjune Records, que ara ja molt massa que no en poso. De fet, el programa d’avui ha estat molt divers, començant per la música de Víctor Correa, per seguir amb el minimalisme contemporani de Néstor Giménez i acabar de la manera que hem fet, a tot Rock-Progressiu i improvisacions jazzístiques, més o menys. En fi, com sempre espero que us hagi agradat la selecció musical que us he fet, tant com m’ha agradat a mi. I amb un micro conte de Carme de la Fuente.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Programa 538: WAYNE SHORTER

0 comentaris

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
 
Bé, abans de començar el programa, recordar-vos el concert d’aquest divendres a la Sala Xica seu del Jazz Club la Vicentina on tindrem al Jaume Llombart Trio amb ell mateix a la guitarra, Marc Cuevas, contrabaix i Carlos Falanga, bateria. A les 22h de la nit i amb l’entrada gratuïta, que per això ho patrocina l’Ajuntament de SVdH.
 
I resulta que la setmana passada, el 2 de març, ens va deixar l’immens Wayne Shorter i per això el programa serà tot per a ell. No pretenc fer un programa complet de la seva música, car ens hi estaríem mesos, i per tant només serà un recull d’algunes de les seves millors composicions, o les que he volgut escollir. Tampoc serà qüestió de comentar en profunditat els temes, i sí els discos i formacions a mode de referència, i per tant serà un programa amb molta música, i serà el meu homenatge a la seva figura. No l’escoltarem ni amb Davis ni amb Weather Report ni amb ningú més, tampoc en la seva etapa funk. Seran els seus discos com a líder els que us posaré. I si no el coneixeu, cosa que dubto, cerqueu les seves músiques i si pot ser, compreu els seus discos. I en els temes que sonaran, sempre hi tindrem a Wayne Shorter, saxo tenor i si toca el soprano, ja us ho diré.



I bé, parlar d’ell pot ser més llarg que escoltar-ne tots els seus discos, o sigui que us recomano que mireu de llegir-ne el que en pugueu, compreu la seva biografia, per exemple, busqueu la seva discografia. Jo en diré algunes coses, a mode de resum, sense pretendre passar per totes les seves diferents etapes en profunditat. No el començarem escoltant en el seu primer disc, ni el programa serà cronològic, i per tant començarem escoltant-lo en un preciós tema del seu disc enregistrat el 1964 editat per Blue Note, “Speak No Evil”  on hi hagué Wayne Shorter, saxo tenor; Freddie Hubbard, trompeta; Herbie Hancock, piano; Ron Carter, contrabaix i Elvin Jones, bateria. Un disc ple de meravella de temes, tots d’ell,  com el que titula el disc, però no serà aquest el primer del programa d’avui, car serà el molt delicat, preciós i bonic...
 
1.5.- Infant Eyes (Wayne Shorter) 6m54s.
 
I poques coses es poden dir d’aquesta magnífica composició. T’omple d’una mena d’atmosfera que et va envoltant i acabes embolicat dintre de la seva melodia. I sí que us vull dir les paraules d’un dels nostres millors pianistes, parlant d’ell, les seves composicions i concretament d’aquest tema, l’Albert Bover: Shorter és un dels grans compositors de jazz, un dels meus preferits. Els seus temes flueixen, creen un espai determinat dins del temps, un estat d'ànim (mood) especial, on, com es van dir amb Miles Davis, la música no sona només a música. Descansi en pau, Wayne Shorter. Una de les seves composicions que sempre ensenyo és aquesta, “Infant Eyes”.
 
Va néixer a Newark, New Jersey el 25 d’agost de 1933 i ens va deixar el 2 de març d’enguany amb 89 anys, l’agost n’hagués fet 90. Saxofonista, compositor i persona molt llegida i amb un discurs esotèric molt personal. Segons ell, tornarà amb un altre cos. La seva discografia pot servir com a biografia, car ens dirà totes les mogudes on ell hi va estar. Es va graduar en Arts a la Newark Arts High School. Son pare el va animar a fer música així que va aprendre el clarinet. Mentre estudià, ja tocà en una Big Band i després es va graduar en educació musical a la New York University. Va anar a la mili on va tocar amb l’Horace Silver i quan va plegar amb el Maynard Fergusson. Les seves primeres influencies varen ser les de Coleman Hawkins, Sonny Rollins i John Coltrane.
 
Us haig de dir que aquests dies me l’he escoltat de dalt a baix, l’he vist en una pila de vídeos, i m’he centrat en els de la seva darrera època, amb el quartet amb Danilo, John i Brian. La seva evolució musical ha estat sorprenent tocant totes els pals, els bons, des que va començar el novembre del 1959 i el seu “Introducing Wayne Shorter” i un dia després amb l’Art Blakey & Jazz Messengers i disc “Africaine” disc que no es va editar fins el 1981. Amb ells s’hi va estar fins el 1964, essent-ne el director musical en alguna etapa. Mentrestant en va fer cinc més, “Second Genesis”, “Wyning Moments”, “Night Dreamer”, “Juju” i “Speak No Evil”, tots ells al seu nom.



I de la seva època amb l’Art Blakey & Jazz Messengers és el disc enregistrat el 1960 i editat per Vee-Jay Recordings  el 1974, cosa que no s’entén. El disc en qüestió és “Second Genesis” on hi hagué ell al tenor, Cedar Walton, piano; Bob Cranshaw, contrabaix i Art Blakey, bateria. I el tema és el preciós...
 
2.6.- The Albatros (Wayne Shorter) 5m23s.
 
I si “Infant Eyes” i “Virgo” són unes precioses balades, dons aquesta també ho és. I la seva interpretació melòdica del tema ha estat magistral, i molt maca ha estat la seva “introducció” al tema, quasi que interpretat de manera imperceptible. Els acords de Walton l’han recolzat, mentre que quasi no es noten les escombretes de Blakey i no gaire les notes soltes del baixista Cranshaw. Una llarga melodia, com ho són totes les de les balades que es toquen a aquest tempo tan lent. I la seva improvisació ha estat com una nova versió de la pròpia melodia, afegint-t’hi però aquelles altres notes, les que l’embelleixen molt més. No s’ha apartat gens del concepte melòdic del tema en la seva improvisació. Preciosa i molt ben interpretada balada del nostre estimat Wayne Shorter.
 
Guanyador de 12 Grammys, el darrer el 10 de febrer de 2019 per el millor àlbum instrumental de Jazz, el seu tripe “Emanon” tot just fa quatre anys. L’acompanyaren el seu quartet, i ell, el recollí en cadira de rodes, car pobrissó, ja estava molt fotut amb 85 anys. El primer disc d’aquest triple, enregistrat en part als Avatar Studios, N.Y. amb la Orquestra de Cambra Orpheus de 34 músics,   i en part a Casco Viejo, Panamà, al Club de Jazz de Danilo. Els altres dos en directe al Barbycan de Londres com una continuació de l’anterior, el “Without a Net” enregistrat el desembre de 2010 al Walt Disney Concert Hall, de Los Angeles, evidentment amb el seu quartet.
 

I seguirem dolçament amb el disc del 2003, “Alegria” editat per Verve que recordo vaig comprar quan el van presentar al 22è Festival de Jazz Terrassa el del mateix 2003, on hi hagué Danilo Pérez, John Patitucci, Brian Blade, i Alex Acuña, percussions. En el disc però, hi ha molts més col·laboradors com  per exemple en Charles Curtis al violoncel, i el tema en qüestió és un de les Bachianas Brasileiras de l’Heitor Villa-Lobos i concretament el..
 
3.4.- Bachianas Brasileiras nº 5 (H. Villa-Lobos) 6m00s.
 
I l’Heitor Villa-Lobos les va compondre entre el 1930 i el 1945, i aquesta la Nº 5, la més famosa, feta per a soprano i conjunt de 8 violoncels, i per això la melodia la fa Charles Curtis al violoncel i John Patitucci puntejant la “Berra” tot i acompanyant-lo i esclar, en els directes que van fer, ell ho feia tot. I com les percussions d’Acuña tenen tanta presència. El solo del nostre heroi al saxo tenor és de lo més càlid i bonic, interpretat i amb un so un tan llunyà, gens a primera línia. I el canvi, amb ell doblant-se al tenor, quina combinació més maca. Un preciós tema, un tant melancòlic que per això estem recordant la partida de Wayne Shorter.
 
I he pogut llegir això a la seva pàgina web:
Avui a les 4 del matí, Wayne Shorter ha continuat pacíficament el seu immens viatge cap al desconegut. Estava envoltat d'una família estimada. I les seves paraules varen ser: "És hora de trobar un nou cos i tornar per continuar la missió." Nam Myoho Renge Kyo, o sigui Wayne Shorter.

En aquells primers 60s, un dels primers discos que va enregistrar el 1960 va ser el del grup ”The Young Lions” amb Lee Morgan, Frank Strozier, Bobby Timmons, Bob Cranshaw i de bateries Louis Hayes i Albert “Tootie” Heath.  Del 61 al 63, va participar en tres enregistraments a nom de Freddie Hubbard, els dos primers per a Blue Note i el darrer per Impulse!, el primer, el magnífic “Ready for Freddie”. De fet, el primer premi el va rebre el 1962 de la revista Down Beat com a millor saxofonista revelació.

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de: 
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz: 
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,
 
Del 1964 al 1968 també es va estar amb el The Miles Davis Quintet, segon quintet del trompetista fent el primer “Miles in Berlin” fins el darrer “Miles in the Sky”. Del 1969 al 1970 va enregistrar discos amb ell, però ja amb el quintet diluït i noves històries que s’inventà el bo de Miles, després del “A Kind of Blue” entre les quals “Filles of Kilimanjaro” i el magnífic “Bitches Brew”, disc que em va fer entrar en el Jazz, jo que aleshores escoltava Rock Progressiu.



I ara l’escoltarem en un tema de la seva etapa amb Miles Davis i disc del 1969 de Blue Note anomenat “Super Nova” on hi hagué ell mateix al saxo soprano; John Mclaughlin, guitarra c-dr; Sonny Sharrock, guitarra c-es; Miroslav Vitous, contrabaix; Jack Dejohnette, bateria c-dr i Chick Corea, bateria c-es. I el tema és el molt subtil i es diu...
 
4.4.- Water Babies (Wayne Shorter) 4m52s.
 
I com es noten les insufles d’aquells anys. Dues guitarres, dos bateristes, i ves per on que un d’ells el gran Corea. De les guitarres només n’hem escoltat alguns dels seus acords i cap ni una improvisació. De fet ningú i només ell ho ha fet, en un tema on ell s’ho ha fet tot, la melodia, les improvisacions alhora que la composició. Un tema a ritme ternari, que es nota que li agradà força per afegir a les seves composicions, i esclar, tocar-lo. El seu so al soprano denota modernitat, una tècnica a l’abast de no masses i sobretot una personalitat única. Eren els sons envoltats de la màgia de Davis, i esclar, també de la seva. I la presència al contrabaix de Vitous i les dues bateries, la de l’esquerra de l’estimat Corea, ell que la va tocar i enregistrar en diversos discos.
 
Ell i Joe Zawinul van muntar una moguda que els faria molt feliços, els “Weather Report”, una banda que feia una “Fusió” més o menys com la de Miles. Des del 1971 fins el 1985 varen enregistrar discs mítics com el primer “Weather Report”, “I Sing the Body Electric” i “Mysterious Traveller” i potser algun més. Particularment, em va passar com amb Miles Davis i Herbie Hancock, em vaig cansar de tant Funk, tantes melodies comercials, tants efectes i tanta parafernàlia. En aquesta època, el 1979, va guanyar el seu primer Grammy conjuntament amb la resta de companys per a millor Grup de Jazz Fusió Instrumental.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


Un preciós vals és el que va fer en el seu disc “The Shoothsayer” del 1965 on hi hagué també Freddie Hubbard, trompeta; James Spaulding, saxo contralt; McCoy Tyner, piano; Ron Carter, contrabaix i Tony Williams, bateria. En aquest disc però, hi ha un parell de valsos, el de Jean Sibelius amb un arranjament de Shorter, “Valse Triste” i el primer track del disc, i anomenat..
 
5.1.- Lost (Wayne Shorter) 7m28s.
 
I quina melodia més bonica feta a duet per Hubbard i Shorter. I ell, el nostre heroi, ha estat qui s’ha posat a improvisar, en un solo que em sembla que tots ens el sabem de memòria, per les moltes vegades que l’hem escoltat. I amb Hubbard ens passa el mateix, solo de llibre que podríem cantar, no pas els moments massa boppers en un tema a tot “Hard Bop”, del millor. També Spaulding ens ha meravellat per la seva sonoritat i improvisació. I el seu millor amic i acompanyant, el bo de Hancock ha seguit en les improvisacions i de nou recordant-ne la seva melodia.
 

I un altre dels temes molt escoltats és el que va incloure en el disc enregistrat el 1967 editat per Blue Note, “Schizophrenia” on ens el trobem a ell amb el tenor i amb James Spaulding, saxo contralt; Curtis Fuller, trombó; Herbie Hancock, piano; Ron Carter, contrabaix i Joe Chambers, bateria i el tema és el..
 
6.1.- Tom Thumb (Wayne Shorter) 6m14s.
 
I aquest tema i estil de fer Jazz encara està imbuït del de l’època que li tocà passar amb el segon quintet de Miles on hi tenim aquí  tres dels seus membres inclòs ell, amb Hancock i Carter. La melodia l’han fet tenor i trombó, mentre que el contralt fa una frase de manera repetitiva, una frase que sembla ben bé el motiu principal. I el so del seu tenor en la improvisació té tota la potència alhora que típiques frases que li són tan personals, farcides del seu especial i personal llenguatge, ell que el seguia desenvolupant. La tradició, que sempre en diem, està  també ben a prop de les seves maneres, però.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres el 10 de març amb en Jaume Llombart Trio, a partir de les 10 de la nit i entrada gratuïta.
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I un dels temes que també em captiven és l’”Adam’s Apple” del disc homònim del 1966, també de Blue Note. Un disc amb un quartet de luxe amb Wayne Shorter, saxo tenor; Herbie Hancock, piano; Reggie Workman, contrabaix i Joe Chambers, bateria. Escoltem-los doncs...
 
7.1.- Adam’s Apple (Wayne Shorter) 6m49s.
 
Un tema que té una seqüència repetitiva marcada pel piano de Hancock com a motiu principal, on per sobre, el nostre estimat heroi en fa la melodia que et va capturant de mica en mica. I la improvisació comença amb una frase magnífica,  com ho ha estat tota la seva estona, fent-nos un solo brutal. Els acords de Hancock marcant harmonia i ritme, bestial. I com de mica en mica tot plegat va agafant una contundència increïble. I el pianista el segueix improvisant encara amb els acords i durant molta part de la seva improvisació. Un tema que m’agrada molt, i sobretot pel solo tan melòdic que ens ha fet ell.
 
Amb el seu amic de tota la vida, Herbie Hancock, van enregistrar també diversos discos participant en el del 1975, “Man-Child”, de l’insigne pianista. Del 1976 al 1979 ell i Hancock es varen veure involucrats en una moguda, un grup anomenat “V.S.O.P.” amb gent com Freddie Hubbard, Ron Carter i Tony Williams. El 1985 va participar, amb Hancock, a la banda sonora de la pel·lícula “Round’ About Midnight” on Dexter Gordon va estar nominat a millor actor. Va enregistrat 10 discos amb Joni Mitchell, 5 amb Lee Morgan, 3 amb Jaco Pastorius, i 2 amb Carlos Santana i MacCoy Tiner.


I no podia faltar el tema que titula el disc de Shorter, “Speak No Evil” o sigui que som-hi de nou amb ell i Freddie Hubbard, trompeta; Herbie Hancock, piano; Ron Carter, contrabaix i Elvin Jones, bateria.
 
8.4.- Speak No Evil (Wayne Shorter) 8m23s.
 
Un altre tema emblemàtic d’aquest mestre de les composicions més subtils alhora que agosarades. Un disc que va marcar una nova fita en el desenvolupament del Jazz, i ell seguint creant la seva aurèola que el va acompanyar tota la vida, fins i tot en els anys 80s on esdevingué, com Hancock, un músic fent Funk feia ballar tothom als estadis. Sort que posteriorment va reconduir la seva carrera vers els estels del millor Jazz. Segurament mai el va abandonar i tot era una moguda comercial. Grans solos dels dos vents, primer el molt potent del nostre estimat heroi i després el de Hubbard. També és de llibre el solo de Hancock, amb una mà dreta lleugera i gràcil i una esquerra amb acords puntuals.
 
La seva darrera i molt fructífera etapa, amb el quartet amb Danilo Pérez, John Patitucci i Brian Blade ha estat el súmmum de la seva evolució. Com si tota la vida hagués estat intentant arribar a fer aquesta música. Amb el seu quartet el vèiem des del 2000, més o menys i primer disc “Footprints Live!” enregistrat el 2001. El següent va ser “Alegria” editat el 2003 i amb una llarga colla de col·laboradors, disc que va guanyar el Grammy al millor disc de Jazz instrumental. També va guanyar un Grammy per la millor composició instrumental, “Sacajawea” del mateix disc. Curiosament, ni al disc hi posa la data de l’enregistrament.



I del disc “Alegria” i per tant amb el quartet, escoltarem un parell de temes. Un disc on hi ha Brad Mehldau, piano en 3 temes, Terri Lyne Carrington, bateria en 4 i l’esmentat Alex Acuña, percussions en 4.
 
9.5.- Angola (Wayne Shorter) 5m27s...
 
I quin canvi estilístic més impressionant. Les percussions inicials d’Acuña han marcat ja d‘entrada la qüestió rítmica. Doncs en aquest tema hi hem pogut escoltar a tota la colla de col·laboradors, quasi una Big Band i de quina manera tots ells reforcen el quartet. I aquí dir-vos que tenim a Brab Mehldau al piano i a Terri Lyne Carrington a la bateria. No sé si el bo de Chris Potter toca tenor o el clarinet baix. I dels vents, trompetes, col·laboradors hi ha el Lew Soloff, ell qui començà amb els meus estimats Bload Swett & Tears. I com de potent és el contrabaix de Patittuci. I Wayne ens ha fet una magnífica improvisació, la primera al saxo tenor, i ja a les acaballes al soprano.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I el segon el primer  track i guanyador del Grammy 2004 a millor composició..
 
10.1.- Sacajawea (Wayne Shorter) 7m39s.
 
I en aquest tema hi tornem a tenir al seu quartet amb Pérez, Patitucci i Blade. La presentació del tema és força llarga i potent. En el primer break, o moments de relax, ja l’hem pogut escoltar fent la seva magnífica improvisació al saxo tenor. En el segon, la del pianíssim de Danilo a trio pelat, amb els altres dos. Uns magnífics moments amb una rítmica increïble i delicadeses del pianista i companys. I al final, de nou la potència del tema alhora que canvi harmònic, i sembla que l’acaben amb una mena de “Vamp” final increïble, tots plegats fent una bogeria col·lectiva.
 
I he pogut seguir-li la pista de l’evolució del quartet del 2000, i ves per on que just després de fer el “Footprints Live” es varen estar al Festival de Jazz de Newport el 8 de desembre de 2001. Aleshores no varen fer els temes tan subtils que després escoltaríem en els seus posteriors discos, l’”Alegria”, i demés, sinó que els temes interpretats encara estaven farcits d’un Neo-Bop, per dir-ho d’alguna. Una excepció és el “Go”, per com comença i per després com el desenvolupen. No hi hagué tants d’aquells espais ni aquelles atmosferes subtils i delicades. Si veieu el vídeo em sembla que n’estarem d’acord. Al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web: https://youtu.be/CYfa48rI3_A. Els temes que hi sonen són: “Masquelero”, “Go”, “Aung San Suu Kyi” i acaben amb el “Footprints”, tots temes del disc que acabaven d’enregistrar.


I d’aquest magnífic “Footprints Live” amb Danilo Pérez, John Patitucci i Brian Blade. Disc que és una compilació de tres concerts i enregistraments: el del 14 de juliol fet al Umbria Jazz Festival, Peruggia,  Itàlia, el del 20 de juliol de 2001 al Festival de Jazz de Vitoria-Gasteiz i el que van fer a Marsella, França el 24 de juliol del mateix any, als Jardins Palais Longchamps, en el seu tan i tan interpretat per tothom, i enregistrat a Vitoria i que titula el disc...
 
11.6.- Footprints (Wayne Shorter) 7m55s.
 
Doncs i tot i ser més o menys com un blues, no és d’estructura típica de 12 compassos, car aquest en té 24, o sigui que el va duplicar. És un 3x4 però es pot tocar a 6x8, o sigui que no es toca a vals pel fet de doblar-ne el tempo segons convingui. El va incloure per primera vegada al seu “Adam’s Apple” del 1966. I la versió que ens n’han fet, súper moderna, és la que Shorter va desenvolupar amb el seu quartet, i ell en aquest tema tocant el saxo soprano en les melodies i el tenor en la seva improvisació. Unes maneres d’interpretar aquest tema passades pel sedàs de la més exclusiva modernitat alhora que pel bon gust de tots plegats. El seu so al tenor és a vegades punyent, arriscat, com sempre, res a veure amb el so net del soprano. I sense oblidar que és un directe, on no hi ha ni trampa ni cartó. Magnífic el so profund de Patitucci, les virgueries a mode d’improvisació col·lectiva de tots ells, Pérez al piano, Shorter al soprano, el mateix baixista i Blade a la bateria. Tema subtil amb diversos moments preciosos. Grans solos de tots ells.


I després del “Alegria”, un altre disc en directe, el “Beyond the Sound Barrier” editat el 2005 d’enregistraments en directe de concerts del 2002 al 2004, amb el quartet, disc que també va guanyar un Grammy. I d’aquest disc us posaré el tema més potent i llarg, car dura més d’11 minuts, on hi podem trobar les seves millors bogeries. El tema és...
 
12.5.- Joy Ryder (Wayne Shorter) 11m20s.
 
I quina contundència més brutal ja en els inicis amb el baterista, fotent-li. Després subtilesa del baixista en la seva improvisació solista, i tot just acabat de començar el tema. Ara bé, recordeu que era un directe, o sigui que ja venien d’una aurèola determinada, i es veu que la varen seguir. I poques coses més us diré d’aquesta meravella. Jo vaig tenir la sort de veure’ls en el projecte “Children of the Light” presentant l’”Alegria” i “Footprints Live!” a la Nova Jazz Cava i per això que respiro amb intensitat aquestes músiques que ens van deixar bocabadats aquell dia a Terrassa, i m’hi deixen sempre que les escolto. Aquests dies he estat escoltant-lo molt més, esclar. He vist una pila de vídeos, sobretot els de la seva darrera època amb el quartet, car de seus al seu nom i de les anys 60s no crec que n’hi hagi. Això ho van fer en un directe, o sigui que déu-n’hi-do.



I el “Without a Net” va ser un altre disc enregistrat en directe, aquesta vegada al Walt Disney Concert Hall el 8 de desembre de 2010, i també amb el seu quartet, i els escoltarem per darrera vegada com a quartet, en el tema i primer track del disc i anomenat..
 
13.1.- Orbits (Wayne Shorter) 4m50s.
 
I escoltant aquestes músiques, les darreres amb el seu quartet, doncs un només pot fer una cosa, seguir-les escoltant i admirant. En aquest tema ens trobem de nou amb una improvisació col·lectiva de tots ells. I com el motiu principal executat pel pianista ha servit de base per a desenvolupar-lo, i sense més canvis harmònics. Només uns mestres com ells poden crear del no res unes músiques celestials. I ja primer amb Danilo fent la seva improvisació, i poc després ja amb tots ells, col·lectivament. Com Blade es desmadra a base de redobles brutals. Els sons increïbles que n’extreu Shorter del saxo. I com si res hagués passat, recuperen la melodia, Pérez al piano, i l’acaben dolçament entre els molts aplaudiments.
 
I després del “Without a Net” el següent és l’”Emanon” del qual ja n’he parlat a l’inici. Del 2008 al 2021 ha estat guardonat amb diversos premis, la majoria de la revista Down Beat com a millor saxofonista soprano, millor grup de Jazz (amb el quartet), artista de l’any, millor artista, etc, etc. I el darrer disc el va enregistrar el 2017 i es publicà el 2022, fa quatre dies. Es va enregistrar en viu, i és el “Live at Detroit Jazz Festival”. En aquesta ocasió abandonà al seu quartet i el substituí pels joves Leo Genovese, piano i teclats  i les magnífiques  Esperanza Espalding, contrabaix i veu i Terri Lyne Carrington, bateria i esclar, el nostre heroi Wayne Shorter, saxo tenor i soprano. I aquests dies és he pogut escoltar i veure a Wayne xiulant en els directes. I xiula molt bé, molt fi i afinat. Li agradava força xiular.


I ja acabarem aquest especial dedicat a la immensa figura de Wayne Shorter amb el tema encabit en el seu disc “Juju” enregistrat el 1964 on hi hagué ell mateix, McCoy Tiner, Reggie Workman i Elvin Jones i tornant als orígens del Hard Bop avançat i tema anomenat...
 
14.5.- Yes or No (Wayne Shorter) 6m37s.
 
I encara que sigui un sacrilegi tornar al Hard Bop dels anys 60s, m’ha semblat que ho havia de fer, també pel fet de ser aquest un magnífic i potent tema de Shorter. També és el més viu de tempo que hem escoltat avui, i com que m’agrada acabar d’aquesta manera, doncs això, que l’hem escoltat. Es nota clarament el so més brillant, més metàl·lic del seu tenor, si el comparem amb el so de la seva darrera època. Magnífic tema i gran solo del nostre molt estimat Wayne Shorter, acompanyat ell per un base de tres increïbles, McCoy Tiner, Reggie Workman i Elvin Jones. També el pianista mà dreta de Coltrane, Tiner ha fet una bona improvisació. En fi un gran tema per acabar el programa especial dedicat a l’immens Wayne Shorter, que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi. Ell però, tornarà ficat dins d’un altre cos. M’hauria agradat fer-ne una segona part, que s’ho mereix, però resulta que hi ha molta música dels vius i nostres que s’ha de posar, i ells, ara ho necessiten més que ell. Descansa en pau, Wayne Shorter.
 
I us recordo el concert d’aquest divendres amb Jaume Llombart, guitarra; Marc Cuevas, contrabaix i Carlos Falanga, bateria a partir de les 22h amb l’entrada gratuïta. Us hi esperem.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Subscribe to: Missatges (Atom)
 

blogger templates |