Programa 413: M. Serra 4tet & Rita Payés; Casares Brothers Trio+ Joe Webb; Lucas Martínez i Néstor Giménez, dimecres 3 de juny de 2020
0 comentaris
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
Doncs ja hi tornem a
ser i encara confinats, sí, però una mica menys. Serà qüestió de tenir molt en
compte les indicacions de Sanitat, no sigui que recaiguem, la qual cosa seria
desastrosa. Algú recordava que la recaiguda i rebrot de la febre espanyola va
ser molt pitjor que quan va començar. Hauríem d’aprendre de la Història. I
sempre us ho dic, amb una mica d’humor, que sortiu però, les mans a la butxaca,
la boca tancada i no respireu gaire. Vinga, som-hi, que ens en sortirem.
I pel que fa a les
músiques del programa d’avui, doncs dir-vos que tenen una característica
comuna, i és que els seus líders són de casa nostra. El dedicarem a quatre
projectes ubicats, més o menys, al nord-est peninsular, i dic més o menys,
perquè algun dels projectes no s’ha enregistrat aquí. Seran els de Martí Serra Quartet & Rita Payés,
"Songs Nina Sang"; El dels germans Casares (Lluc i Joan), Casares Brothers Trio + Joe Webb, "The
Music of Duke Ellington"; el del Lucas
Martínez, "End of a Cycle" i finalment el del Néstor Giménez, "Sputnik, Explorer and
Everything After", i tindrem un micro conte de Carme de la Fuente.
I ja podem començar
amb les músiques del programa d’avui, o sigui que us proposo escoltar primer el
projecte més delicat, i aquest és el del Martí
& Rita..
“SONGS
NINA SANG”
Martí
Serra Quartet & Rita Payés
Autoeditat
el 8 de febrer de 2020
Enregistrat
el 2 i 3 de setembre de 2019 a Barcelona
Produït
per Martí Serra
Rita
Payés, trombó i veu
Martí
Serra, saxo tenor
Òscar
Latorre, trompeta
Pau
Sala, contrabaix
Josep
Cordobés, bateria
I com el títol
indica, aquest és un projecte dedicat a les músiques i a la memòria de Nina Simone. No són seves totes les
composicions, però sí que són temes que ella cantava. És un projecte amb 6
temes interpretats on li han afegit un tema d’un parell de minuts on podem
escoltar la veu de l’artista parlant de llibertat i la manca de por. Poc més de
mitja hora de músiques precioses ben interpretades i cantades les cançons amb
un punt un tant “afroamericà” per Rita
Payès. Els tempos són bàsicament delicats, tot i haver-hi algun tema
relativament viu de tempo, com és el primer que obre el disc, el Gospel “I wish
I knew How It Would Feel to be Free”, que després de la intro tindrà un caire
una mica més viu. Però el més frapant és el que també cantà Billie Holiday, ella com Nina Simone, exposant al govern americà
de l’època a la wertgonya, amb el tema “Strange Fruit”, a un tempo quasi
mortuori. El que inicien cantant tots plegats fent-ne la melodia és el
“Nobady’s Fault but mine”, també de caire Gospel, i que després es
desenvoluparà amb cants i improvisacions, en un altre tema súper slow i
profund. I hi tenim també un blues magnífic, i aquest és el “I Shall be
released”, també a tempo slow, i seguint amb el tarannà melancòlic alhora que
reivindicatiu, el que ella mateixa plantejà en els seus concerts i discos. I
encara amb un altre tema així arrastradet i dolç de tempo és el tema “I Want a
little sugar in my bowl”, amb els mateixos sentiments dels anteriors i tempo
també força delicat. I el tema més viu del projecte és “Love me or leave me”, a
tot swing i iniciat per contrabaix i veu, per després ella mateixa iniciar les
improvisacions amb el trombó, i fer-ho després els companys. Doncs amb aquesta
primera exposició pel que fa a ritmes, em sembla que ja tenim una mica d’idea
de més o menys anirà tot plegat. Us haig de dir que en Martí Serra ha fet una magnífica descripció del projecte i
protagonista, i per tant que tindrà quasi tota la veu cantant, si no aquí, sí
en el blog.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç, en aquest cas al bandcamp del disc: https://martiserra.com/album/songs-nina-sang
Essent com és de
tranquil el projecte us proposo escoltar el tema “Nobody’s Fault But Mine”,
cançó enregistrada per primera vegada per l'artista de gospel blues Blind Willie Johnson el 1927. Es tracta
d'una actuació en solitari amb Johnson cantant i tocant la l’slide guitar. La
cançó ha estat interpretada i enregistrada per nombrosos músics en diversos
estils, inclòs Led Zeppelin al seu
àlbum “Presence” de 1976. Nina Simone també ho va fer en el seu
disc Nina Simone and Piano, editat
el 1969 per RCA on ella sola cantà i
s’acompanyà el piano. I el tema té un fort contingut gospel per com l’inicien
tots plegats amb les veus a mode de cor. La veu de Rita apareixerà després amb la veu un pèl trencada situant-nos ben
bé en l’ambient adequat. Òscar amb
la trompeta farà unes línies després per deixar a la cantant seguir amb la seva
exposició. Això mateix passarà amb en Martí
fent ell una seva participació i tornar-hi Rita.
De fet el tema segueix aquesta seqüència quasi fins al final, en una mena de
preguntes-respostes, i al final hi tornen amb els cors i la inquietant melodia.
A veure què us sembla aquest tema que acaba amb “A Love Supreme”.
4.- Nobody’s Fault
But Mine (B. W. Johnson) 4m51s
Doncs certament és
així d’intens per cors, per veu, per com interactuen tots plegats en aquest
tema que cantà Blind Willy Johnson,
més cantant de blues que de Gospel, però que també.
I la història
d’aquest projecte us la posaré al blog, però vaja que en parlarem una mica...
SONGS
NINA SANG
La història d’aquest
projecte té un inici curiós: El maig de 2019, la secció local de Berlín de l’Assamblea Nacional Catalana hi organitza un concert titulat «Jazz For Freedom», per denunciar a la
capital alemanya la situació de repressió política contra l’independentisme
català, fruit de la declaració fallida d’independència del Parlament català
l’octubre del 2017. Em demanen que coordini la part musical, i a mi, a l’hora
de crear un espectacle que vinculi el jazz amb la lluita per la llibertat, de
seguida ho relaciono amb la repressió i discriminació viscudes per gran part
dels músics de jazz negres al llarg del segle XX als Estats Units. I de cop em ve al cap Nina Simone. Feia pocs
mesos havia vist el documental «What
Happened, Miss Simone?», que em va fer redescobrir aquesta artista. I penso
que aquest concert a Berlín pot ser
un bon pretext per crear alguna cosa al voltant d’ella. D’altra banda, tenia
ganes de fer arranjaments per a secció de vents, i tenia el meu nou quartet amb
Latorre, Sala i Cordobés acabat
d’estrenar. De tot plegat, en surt la idea de proposar a la meva admirada Rita Payés que s’apunti al grup amb el
trombó i canti unes cançons de la Nina.
Treballar amb Rita Payés és xalar
com un boig tenint al costat una persona per a la qual cantar o tocar el trombó
sembla que sigui tan fàcil com respirar. Payés
té una creativitat salvatge, cada cop que interpreta una cançó la reinventa,
cada solo amb el trombó és un torrent d’idees i bon gust.
I si hi ha un Blues,
un Blues que poso, i aquest és una
barreja de Blues i un punt de Gospel, i aquest és el tema “I Want a little
sugar in my Bowl”. Nina Simone el va
incloure en el seu disc del 1967 “Nina
Simone Sings The Blues”. En aquest disc va comptar amb el suport d’una
parella de guitarristes (Eric Gale i
Rudy Stevenson), el baixista (Bob
Bushnell), el bateria (Bernard
"Pretty" Purdie), l’organista (Ernie Hayes) i un intèrpret d’harmònica que va doblar al saxo (Buddy Lucas). I aquest és un tema que Bessie Smith va popularitzar els anys
20s del segle passat, encabit en el Tin
Pan Alley americà. Doncs escoltarem un Blues un tant atípic, i amb for
contingut gospelià i jo diria que quan l’escolteu us recordarà a Nina Simone, però potser també a
d’altres músics. La veu de Rita
encaixa perfectament en la història i més que ho farà el so de la trompeta de
l’Òscar en el seu molt bon solo,
d’on n’extreu una preciosa melodia. La cantant seguirà també amb un reeixit
solo al trombó amb gran compenetració amb la base rítmica. En Martí farà el seu amb tota una
demostració de bon gust i tècnica, també, i així arribaran de nou a la melodia
amb la veu de Rita. Escoltem-los
doncs, a veure què us sembla.
5.- I Want a little
sugar in my Bowl (popular) 6m05s
I doncs sí què és una
magnífica composició arrelada en el més profund de l’ànima de les persones
afroamericanes, ells i ells, i què bé que ho han fet els nostres herois. Martí també fa esment de la manera que
el van enregistrar, i ara mateix ho podreu llegir.
L’àlbum “Songs Nina Sang” és un disc d’estudi,
però tocant tots a l’hora, en directe. Les veus que hi sentireu són les que va
cantar Rita en directe amb
nosaltres. No van caldre edicions. No hi ha autotune. La majoria són primeres
tomes. És acollonant. Pels que no ho sapigueu, les veus dels discos normalment
es graven a part, perquè és molt difícil que tot quedi ben cantat i afinat a la
primera; gravant la veu a part, sempre es pot retocar o fins i tot tornar a
gravar, les vegades que calgui fins que surti bé. En aquest cas, no en teníem
l’opció. Rita va cantar sense xarxa
de seguretat. No fear. El repertori del disc són sis cançons del repertori de Nina Simone, arranjades per a veu,
trompeta, trombó, saxo, contrabaix i bateria. Amb els arranjaments hem volgut
que tot el disc estigui impregnat de l’esperit afroamericà: Soul, blues, funk,
jazz. L’enregistrament el vam fer els dies 2 i 3 de setembre del 2019, sense
assajos previs (només amb el record d’haver-ho tocat al maig a Berlín), perquè buscàvem la frescor -i
també la pressió- de tocar material poc treballat. Crec que el resultat final
traspua aquesta frescor, i el gaudi de tocar aquesta música i amb aquests
musicassos. Espero que gaudiu del nostre homenatge a Nina Simone. Martí Serra. Desembre de 2019
I encara ara seguirem
amb el preciós tema anomenat “I wish I Knew How it Would Feel to be Free”,
compost per Billy Taylor & Dick
Dallas, i que Nina Simone va
enregistrar i incloure en el seu disc “Silk
& Soul” editat per RCA el 1967.
Aquest sí té un clar regust a Gospel, per com la melodia sona ja als inicis amb
tots tres vents, i de manera molt delicada, per després en el canvi de ritme
també, on us trobareu dins d’una església baptistana o evangelista, amb tots
els presents cantant i ballant dirigits pel mestre de cerimònies. Tema vital i
positiu amb tota una juguesca solista entre els tres vents, fins que Rita apareix amb la veu. Els solos es
produiran seguint el tempo i ritme de la base rítmica de Sala i Cordobés, i
primer el del líder Martí i
seguidament el també increïble fet per l’Òscar.
La veu de la cantant ens situarà de nou a la melodia, acabant-la amb un duet
amb el contrabaix una estoneta. En fi, un bon tema i sobretot, un tema positiu,
que ens anirà molt bé...som-hi a veure què us sembla...
1.- I wish I Knew How
it Would Feel to be Free (B. Taylor & D. Dallas) 5m06s
I doncs sí, quina
bona onda ens ha donat el tema, i què dolç l’han tocat i amb quin tempo més
maco. I en Martí se’n va enamorar de
Nina Simone veient-la en un
documental pots comptar que d’aquells del InEdit
Festival, i més que ho va fer, endinsant-se en la seva història,
escrivint-nos unes magnífiques ratlles que podreu llegir al blog:
SOBRE
NINA SIMONE
El 1933, Eunice Kathleen Waymon va néixer negra
en un món de blancs. Va néixer dona en un món d’homes. ¿I en un lloc on homes
blancs sotmeten i degraden dones negres, quines possibilitats tenia la petita i
talentosa Eunice d’esdevenir una
concertista de piano clàssic, com ella somniava? Tot i mostrar un talent molt
precoç, el Curtis Institute of Music de
Filadèlfia no la va voler admetre com a estudiant (ella sempre sostindria
que fou per criteris racistes), i Eunice
va haver de buscar una altra manera de donar sortida a la seva vocació artística.
Va trobar una feina en una discoteca d’Atlantic
City, tocant jazz i blues. Però és clar, si ets dona músic deus ser
cantant, no? A part de tocar el piano has de cantar, noia! La jove Eunice va adoptar un pseudònim per tal
d’ocultar a la seva família que es guanyava la vida tocant la música del diable
en un tuguri. Eunice renunciava al
somni de ser concertista, i al mateix moment començava la tempestuosa carrera
de Nina Simone. Quan dic
tempestuosa, és literal: A mitjans dels anys 60 la vida de Nina Simone quedarà fortament afectada per tres tempestes: D’una
banda, el moviment pels drets civils als EUA, -la lluita per a l’emancipació de
la població afroamericana-, amb el qual Simone
s’involucra com a lluita vital i n’esdevé símbol. D’una altra, la relació amb
el seu marit, que la maltractava; i per últim, una tempesta interna en el seu
cervell, que dècades més tard rebria l’etiqueta de «bipolar».
I per quasi acabar
aquest projecte, proposo que escoltem el tema “Love or Leave me”, tema o cançó
popular escrita el 1928 per Walter
Donaldson amb lletra de Gus Kahn.
La cançó es va introduir en l’obra de Broadway
Whoopee ! I amb aquesta cançó, la cantant
/ pianista / compositora Nina Simone
va fer el debut discogràfic incloent-hi la cançó al seu àlbum de debut Little Girl Blue (1958) i també
posteriorment en el seu Let It All Out
(1966). Doncs amb aquest tema pugem de tempo mantenint la mateixa dolçor, de la
veu i dels vents, amb una base rítmica impressionant amb un “walking” d’en Pau Sala i el “Ride” de la bateria de Cordobés, i tot això per deixar pas als
solos que fan els tres vents, a mode de “vuits”, primer l’un i després l’altre,
i l’altre, amb uns moments increïbles per quan ells al final fan un solo
col·lectiu, i més al final, deixant uns moments de gaudi pel baterista Cordobés. El final, acaba en pla
“clàssic”, de música del Romanticisme,
a base dels tres vents, en un tema divers i que segur us agradarà. Rita encara té temps d’introduir el
tema per acabar-lo tots plegats. A veure
què us sembla...
2.- Love me or leave
me (W. Donaldson & G. Kahn) 4m25s
Doncs sí, un molt bon
tema i farcit de Swing i grans interpretacions dels solistes i la base rítmica,
magnífic tema, el darrer musicalment parlant d’aquest projecte. I sobre Nina Simone encara hi diu més coses, i
totes aquestes les tindreu al blog.
El personatge és
absolutament fascinant. El còctel de vivències, lluites, frustracions, somnis,
fortalesa, caràcter, talent,... converteixen Simone en una músic excepcional. És cert que la seva trajectòria
artística té alts i baixos; obres sublims, discos infumables. Però els moments
brillants són d’una intensitat i una vàlua aclaparadora. Com a exemple, el seu concert a Montreaux el 1976. O el seu solo en
“Love Me Or Leave Me”, on passa del blues a la fuga barroca com si el Mississipi i el Danubi fossin afluents. La historiografia i crítica de Jazz ha
menystingut sempre la figura de Simone.
Per mi, és una de les pianistes i cantants més interessants que ha tingut
aquest gènere musical, encara que no s’hi dediqués en exclusiva. I si us en cal
una mostra, escolteu aquesta versió sublim del “I Loves You Porgy”. Maltractada
per les institucions acadèmiques, per la indústria (recordeu aquell èxit «My
Baby Just Cares For Me» dels 80? No en va veure ni un duro), pel marit, per la
crítica... Nina Simone tenia una
gran fita a la vida: La llibertat. Per a ella, per a la seva música, per a la
seva raça. I segons Simone, la
llibertat es pot resumir en dues paraules: No fear (no tenir por). Quan
aconsegueix aquest estat de llibertat a l’escenari, Nina Simone és capaç de transmetre una força, una potència, una
intensitat tan grans, que captiven, commouen i trasbalsen. I al mateix temps,
redueixen al més grotesc dels ridículs a tots aquells que menyspreen el sexe
femení, la raça negra, o la gent amb un funcionament cerebral peculiar.
I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu
director Thomas Schindowski estem en
contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus
projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n
tot el seu catàleg.
I ara ja per acabar
aquest projecte proposo que escoltem l’entrevista que li fan a Nina Simone preguntant-li què és per
ella la Llibertat.
7.- What’s Free For
You (Nina Simnone) 1m17s
Ja l’heu sentit....No
Fear, Sense Por. No tenim por, us sona d’alguna cosa?
I deixem aquest
profund projecte del Martí Serra &
Rita Payés i companys, i ara sembla un bon moment per escoltar el micro
conte de Carme de la Fuente.
............................
Gràcies Carme per sempre situar-nos en l’entorn
musical del programa amb les teves dolces històries.
I seguim amb els
projectes de casa nostra, tot i que algun d’ells potser s’hagi enregistrat
fora, ja ho esbrinarem. Us proposo escoltar el delicat treball dedicat a
“THE
MUSIC OF DUKE ELLINGTON”
Casares
Brothers + Joe Webb
Edició
en EP digital el 25 de maig de 2020 per Bandcamp
Enregistrat
per Ferran Donatelli i Luismi Segurado a Vertigo Studios i 23 Robadors,
21-2-2020
Mesclatat
per Quim 'Kato' Puigtió
Portada
de Luismi Segurado i Joan Casares
Produït
per The Changes (TC005)
Lluc
Casares, saxo tenor
Joe
Webb, piano
Giuseppe
Campisi, contrabaix
Joan
Casares, bateria
Totes les
composicions són de Duke Ellington,
sense oblidar la seva mà dreta, Billy
Strayhorn.
I aquest és un
treball en EP o sigui curtet que té una història que podreu llegir al blog,
però que es basa amb l’intercanvi cultural d’un músic anglès Joe Webb amb els germans Casares, els quals es van trobar a Londres, es van conèixer, van tocar
junts al Ronnie Scotts i van venir a
Barcelona a enregistrar-lo. Són cinc
magnífics temes de Duke Ellington,
on dominen les precioses balades, com és ara, “After All”, interpretada amb una
delicada sensibilitat al saxo tenor i escombretes primer. El dolç swing
apareixerà després en el solo de Webb
al piano. I el tema que van enregistrar a 23
Robadors és el “The Single Petal of the Rose”, preciós també, iniciat a
duet de piano i saxo tenor amb la melodia repetida alguns chorus, per després
créixer encara més en el pont. I també tenim el “Dual Highway”, iniciat per
marcatge de piano, a mode de ritme quasi de marxa, la qual cosa evolucionarà
amb la intervenció del saxo de Lluc
agafant el tema un swing delicat i magnífic. Els dos temes més vius són “Johnny
Come Lately” primer i tema de Billy
Strayhorn, aquest a un tempo francament viu i increïble swing també ja
quasi des de l’inici. I més viu encara és el “Rain Check”, iniciat a tot ritme
per la base i posterior melodia del saxo tenor, encara amb absència del swing,
el qual apareixerà a tot tren en els solos, el primer el del Lluc al saxo tenor i amb un “walking”
de contrabaixista, i “ride” del Joan
a la bateria impressionants. Cinc temes que ens faran gaudir d’allò més.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç al bandacmp d’aquest disc, des d’on el podreu
descarregar i així ajudar-los en aquests moments tan difícils.
I per començar,
podríem escoltar el tema que van enregistrar a 23 Robadors, anomenat “The Single Petal of the Rose”, però ja
l’escoltareu quan descarregueu el projecte, així és que us proposo que escoltem
el també preciós tema “After All”. I aquest és un preciós tema que van fer Duke i la seva orquestra amb gent com: Johnny Hodges, saxo
alt; Duke Ellington, piano, Wallace Jones, Cootie Williams, trompeta; Rex
Stewart, cornet; Lawrence Brown, Joe Nanton, trombó; Juan Tizol, trombó de
vàlvules; Ben Webster, Barney Bigard, saxo tenor; Otto Hardwick, saxo alt;
Harry Carney, saxo baríton; Fred Guy, guitarra; Jimmy Blanton, contrabaix i
Sonny Greer, bateria. I
els nostres herois ens el faran al mateix tempo de balada que el de l’original,
començant en Lluc dolçament fent ja
la melodia amb el saxo tenor, recolzat per les escombretes del Joan, contrabaix de Giuseppe fent un delicat swing, el qual
brillarà una mica més en el solo del pianista anglès Joe Webb, per com de més brillant la seva sonoritat i digitació en
el seu preciós solo. Lluc encara té
una estona per fer-lo, car ell entrarà en el pont del tema, per després
encarar-lo de nou amb la melodia, i així acabar-lo dolçament. A veure què us sembla
aquesta petita meravella.
2.- After All (B. Strayhorn) 4m47s
I quina delícia per
començar el seu projecte, oi? El so profund del tenor del Lluc fa un contrast magnífic amb la brillantor de la digitació de Webb, i quin gust de base rítmica.
El cos de l'obra d'Edward Kennedy Ellington, el duc de
la música, s'estén a més de 800 obres segons Wynton Marsalis. No és un dels compositors més prolífics del segle
XX, però sens dubte és el que defineix amb més exactitud el so de la seva
època; la música que va deixar, però, és intemporal. El seu estil està molt
lluny del convencional, sempre és creatiu i inventiu, simfònic i humorístic,
ric però directe. La seva presència en qualsevol llibre d’història s’ha de
donar per descomptat. En aquest humil EP no podem evitar la col·laboració de
gairebé 30 anys que va mantenir amb una altra brillant ment, Billy Strayhorn. La música que van
produir junts engloba alguna de les més boniques arts que s’han fet mai. Aquesta
és la nostra interpretació i petit homenatge a ells dos. Esperem que ho gaudiu.
- Lluc Casares
I seguirem amb una
altra preciosa balada, i que serà “Dual Highway” encabida en el disc Unknown Session, àlbum del pianista,
compositor i compositor nord-americà Duke
Ellington enregistrat el 1960 però que no es va publicar al segell Columbia fins al 1979. Hi hagué gent
com Duke Ellington, piano; Ray Nance,
trompeta; Lawrence Brown, trombó; Johnny Hodges, saxo alt; Paul Gonsalves, saxo
tenor; Harry Carney, saxo baríton; Aaron Bell, contrabaix i Sam Woodyard,
bateria, o sigui, no pas tota la seva orquestra, i per això aquesta va ser
una sessió força desconeguda. Un tema que comença amb marcatge de la mà
esquerra del piano de Joe Webb, amb
aires Gospels força evidents, tot i que derivarà dolçament a un delicat swing
amb el saxo tenor del Lluc. El
suport del Joan al “Ride” i de Giuseppe amb un “walking” molt suau és
immens, aixoplugant al solista en el seu molt ben trenat solo, a tot blues, ara
sí, i més encara. Un Swing arrastradet és el que escoltareu farcit des de la
base rítmica, donant suport també a la bona execució del pianista anglès en el
seu solo, per després, i amb la mateixa dolçor, recuperar la melodia amb el so
càlid del tenor de Lluc. Anem a
gaudir amb una altra preciosa composició i interpretació.
4.- Dual Highway (D. Ellington & J. Hodges) 5m39s
I quins temes més
macos estem escoltant, oi? Un quartet de joves cracs que ens acarona amb la
seva manera de fer, de interpretar, d’homenatjar als clàssics, i això que en Duke no n’era gaire, si considerem de
quina manera va anar evolucionant ell i les seves músiques, amb constants
avenços tècnics i harmònics.
I el seu germà Joan encara ens explica amb més detall
d’on va sorgir tot això, i va ser així. La cantant Luna Cohen em diu un dia: “Joan,
tinc un amic a Londres que vol fer
un intercanvi amb músics de Barcelona.
Es diu Joe Webb”. Vaig buscar el seu
últim disc i quasi caic de cul. Només de parlar amb ell ja vaig veure que era
un entusiasta de la música i la vida en general, i especialment de la ciutat
Comtal. Volia fer un intercanvi amb l'escena d'aquí, així que em va proposar
d'anar uns dies al novembre a tocar al Regne
Unit. Em va suggerir que si volia portés algun altre músic, potser un
solista. La meva resposta va ser immediata, “el meu germà toca el saxo força
bé...”. Ens vam plantar allà i vam quedar amb en Joe a la Jam Session del mític club Ronnie Scott's. Des del primer moment, vam veure que hi havia molt
bona connexió amb en Joe, i des
d'aquell moment ens va acollir de la millor manera, portant-nos a visitar la
ciutat, a menjar als millors llocs i a resguardar-nos de la pluja a casa seva.
I encara seguirem amb
la seva música, o sigui que ara us proposo escoltar el tema “Johnny Come
Latley”. I Duke va enregistrar
aquest tema de Billy Strayhorn el
1942 en una sessió d’estudi per RCA
amb els trombonistes Lawrence Brown i
Tricky Sam Nanton. Posteriorment el podem trobar en un doble LP el 1967 en l’àlbum homònim, on hi hagué entre moltes
més “C Jam Blues”, “Caravan” i “Prelude to a Kiss”, aquesta darrera, una mostra
de la seva modernitat, ara la de Duke.
Sembla que aquest tema ja tenia algunes coses que els Boppers utilitzarien, com
per exemple la seva construcció angulosa. I el tema començarà amb el piano a
mode d’intro, i ben aviat el saxo tenor ens farà la melodia, i tot això servit
a tot swing per “Ride” i “Walking” del Joan
i Giuseppe. El solo del Lluc ens el mostrarà de nou en tot el
seu esplendor, amb un fraseig de mestre, que per això ja ho és, alhora que bon
gust en la seva exposició solista. Giuseppe
ens farà també un magnífic solo, amb escombretes del Joan a tot swing i suport i acords puntuals del pianista anglès Joe Webb. Aquest serà qui seguirà amb
la seva exposició solista, amb nítida digitació, bona exposició i creativitat,
i amb tot el suport de la base rítmica, ara amb el “Ride” del Joan. Al final recuperaran la melodia
amb el tenor d’en Lluc per
acabar aquest magnífic tema de Billy Strayhorn. A veure què us sembla.
3.- Johnny Come
Lately (B. Strayhorn) 4m57s
Doncs em sembla que
us deu haver agradat força, car té tota la trempera adequada pel Swing
permanent, alhora que bones intervencions de tots plegats, solistes i base
rítmica. Magnífic quartet de joves cracs.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
I ara podeu seguir llegint
el text del Joan tot i parlant de
tot plegat, de com estant-se ja a Londres
van anar a tocar al club Kansas Smitty’s.
Però no havíem anat a
fer el turista, així que de seguida ens vam posar en marxa: què tocaríem?
Encara no ho havíem parlat. A l'arribar al Kansas
Smitty's, el club que gestionen amb la banda que porta el nom del bar (The Kansas Smitty's House Band), vam
proposar un parell de temes que tots ens sabéssim i algú en va proposar un del Duke Ellington. La resposta va ser
unànime: hauríem de fer un repertori de música seva. Passats els dies que vam
estar allà, vam parlar amb en Joe
unes altres dates perquè vingués ell aquí. Vam decidir completar el grup amb el
Casares Brother adoptiu, el
contrabaixista Giuseppe Campisi. De
seguida vam trobar llocs per tocar, ja que la proposta va agradar a tot arreu.
Tot i això, volíem deixar algun dia buit per poder-ho gravar. Al final no vam
tenir massa temps lliure, així que vam encabir una sessió matinal als Estudis Vertigo d'en Ferran Donatelli.
El que podeu escoltar
és el resultat íntegre d'aquella sessió. En van sortir quatre temes, amb
l'afegit d'un cinquè que va ser enregistrat aquella mateixa nit a l'actuació al
club 23 Robadors. Amb la sala plena
de gom a gom, el nostre amic i també pianista Luismi Segurado, aguantava amb la seva mà la gravadora portàtil que
va enregistrar la peça que tanca aquest recull de música. A més d'això, va
col·laborar també cedint-nos la seva preciosa caricatura de l'homenatjat Duke Ellington, que ben orgullosament
exhibim a la portada d'aquest EP. - Joan
Casares.
I per acabar aquest
projecte proposo que escoltem el tema “Rain Check”, també de Billy Strayhorn. I resulta que Duke va fer-li un homenatge
enregistrant un disc amb quasi tot de temes d’Strayhorn, el qual havia mort poc abans, el 1967, de càncer. El
tema estava encabit en el disc “...And His Mother Called Him Bill”, els amics i
aficionats pèro li direm per sempre més, Billy.
L’orquestra de Duke estava al
complert per aquest homenatge, com és ben normal. I els nostres herois han
iniciat el tema amb una intro de Webb
al piano, per ben aviat Lluc
introduir ja la melodia, que se’ns ha fet curta pel tempo del tema. I així de
fast i a tot Swng Lluc farà un
espaterrant solo, amb molt bona tècnica i fraseig lleuger i gràcil. Se’ns queda
la boca ben oberta, com babaus quan escoltem com ho pela el gran dels germans Casares. El Joan, amb el “Ride” a tot Swing i en Giuseppe a tot “walking” donant un suport extraordinari primer a Lluc i després a Joe Webb, el qual al piano ens farà també una gran feina. Al final,
en Joan farà uns “vuits” amb
pianista per després fer un solo complet deixant pas a la melodia a càrrec del
seu germà i saxo tenor Lluc Casares.
Escoltem-los ara ja per acabar aquest projecte..
1.- Rain Check (B. Strayhorn) 5m22s
Doncs i quin gran
tema per acabar aquest projecte, oi? Tempo viu, Swing a dojo, i sobretot molt
bon gust a l’hora d’escollir els temes, i molt bones interpretacions de tots
quatre. Felicitats, nois.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
I seguim amb els
projectes del programa d’avui, i ara ens situarem en una ona actual, pel que fa
a les músiques i ho farem amb el projecte....
“END
OF A CYCLE”
Lucas
Martínez
Editat
el 2020 per FSNT 581 i de la sèrie 1000, el 1022
Enregistrat
per Lex Tanger els dies 23 i 24 de maig de 2018 a CvA Studios, Amsterdam,
Països Baixos.
Pre-mesclat
per Vernau Mier
Mesclat
i masteritzat per Katsuhiko Naito a Ridgewood, Nova York
Produït
per Lucas Martínez
Productor
executiu: Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L.
Lucas
Martínez, saxo tenor
Youngwoo
Lee, piano
Giuseppe
Campisi, contrabaix
Lluís
Naval, bateria.
Convidats
especials:
Ben
Van Gelder, saxo alto a #(2 i 8)
Alba
Careta, veu a #4
Ashton
Sellars, veu i guitarra a #6.
Un projecte amb 8
temes i quasi tres quarts d’hora de músiques, totes menys una del líder, perquè
la que no ho és, és del gran Billy
Strayhorn. Els tempos i ritmes són diversos, havent-n’hi de tant dolços com
l’esotèric i cantat per Alba Careta,
“An Avalanche in slow motion”, tema que es va desenvolupant però d’una manera
impressionant fins el final, dolç de nou. I el tema “Requiem of Oneself” és
força impressionant per la sonoritat de la berra amb l’arc, i les notes llargues
del líder, situant-nos en un espai melancòlic i majestuós. També és preciós el
tema “The Lie”, amb tots uns moments de canvis diversos emocionalment, tot però
a un tempo slow fins el final marcat pel solo del baterista. El tema que titula
el projecte “End of a cycle” té també
uns aires de modernitat per ritmes així com una mica trencats i diversos, amb
una melodia molt maca feta pel líder al saxo tenor. I tot i ser originàriament molt
delicat el tema de Strayhorn “A flower
is a lovesome thing”, el líder ens en fa una preciosa versió que transita de lo
més delicat amb el piano, al canvi rítmic amb la melodia a càrrec del líder, i
demés canvis posteriors, en un arranjament sorprenent. El tema “Regret” també
té un tarannà força delicat, a tempo mèdium slow i ritme trencat i ternari,
sembla ser. La pulsió de Giuseppe al
contrabaix li dóna l’empenta adequada. I el tema que fa una passa vers d’altres
camins és el “Wake Up”, per la guitarra i veu de l’Ashton Sellars, tot i haver començat amb una delicada intro a
càrrec del líder, en un tema del qual n’han fet una presa alternativa però
sense la intervenció del guitarrista. Els ritmes però aniran evolucionant, amb
breaks diversos i demés com quan el cantant “rapeja”. I ja finalment, també ens
sorprèn el tema “For those who are still there”, iniciat per notes recurrents
del piano i posterior participació de la resta de companys, amb melodia a
càrrec del líder. El canvi en el pont és també sorprenent, en un tema on tenim
a l’amic Ben Van Gelder al saxo
alto. El projecte és força delicat per tempos tot i haver-hi profusió de temes
amb ritmes trencats i breaks, la qual cosa el fa interessant i també per la
bellesa de les melodies i interpretacions de tots plegats.
I com sempre dir-vos que
al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:
I per començar aquest
projecte proposo que escoltem el tema “The Lie”. Aquest és el tema més llarg
del disc del Lucas, essent també un
tema farcit de canvis diversos i solos, com el darrer del baterista Naval; el tema comença però
delicadament amb saxo tenor i contrabaix, de nou en Giuseppe Campisi. El quartet desenvoluparà el tema amb la melodia
feta pel líder al saxo tenor. Ell mateix ens farà un espaterrant i llarg solo
farcit de gust i tècnica a dojo. El primer break el tindrem amb el piano sol de
Lee, després amb en Lucas a duet, ells dos de manera
delicada i que aniran desenvolupant tot i entrant de nou la base rítmica. I si
es pot parlar de break, el del solo del baterista ja comentat, i d’aquesta
manera arrodoneixen un tema que acabaran de cop. Som-hi amb aquest treball del
jove Lucas Martínez, a veure què us
sembla..
2.- The Lie (L. Martínez) 8m40s
I realment és força
interessant la manera com han portat, com han desenvolupat el llarg tema,
preciós de melodia i farcit de modernitat per qüestions rítmiques diverses.
I ves per on que
tenim de nou al gran Strayhorn en un
tema seu preciós, i arranjat per ells, el conegut “A Flower is a lovesome thing”,
tema compost el 1941, al mateix any que el seu també i magnífic “Chelsea
Bridge”, quines meravelles ambdues cançons. I ves per on que hi va haver un
problema entre les emissores de ràdio i l’associació de compositors, la qual
cosa li va impedir compondre nou material al seu nom. Ràpidament va dir al seu
fill Merge i a Billy que composessin nou material, i així van sorgir aquestes
meravelles. I es pot trobar aquesta meravella per la xarxa, enregistrada el
1965 amb Ozzie Bailey, veu i Billy Strayhorn, piano, tot però de
manera delicada. Els nostres herois ens en fan una versió força agosarada.
L’inicia el piano sol de Lee, amb
una intro preciosa. La melodia apareix amb el saxo del líder, tot i que els
ritmes trencats i demés l’allunyen de la balada original, esdevenint quelcom
més. Els canvis seguiran apareixent en les diferents parts de l’estructura del
tema. El tempo es doblarà per moments curtets, i el primer break apareixerà amb
el solo de Campissi al contrabaix,
magnífic i delicat. Després apareixerà la melodia de nou amb tota la potència
de l’arranjament i delicades sonoritats posteriors en el Vamp final. Som-hi a
gaudir de nou amb un altre gran tema.
3.- A flower is a
lovesome thing (B. Strayhorn) 6m04s
Doncs la veritat és
que l’arranjament que n’han fet ens ha deixat bocabadts, oi? Una gran tasca de
modificació de l’estructura del tema per quedar a gust del líder, i que a més a
més agradi al respectable públic.
I encara escoltarem
més música del jove Lucas Martínez
amb el tema “Wake Up” on hi col·labora l’Ashton
Sellars a la veu i guitarra. Un tema iniciat delicadament pel saxo tenor i
ben aviat per la resta de músics amb una forta component dramàtica en la
melodia. La veu de Sellars
apareixerà i ho farà amb tot un recitat Rapper, per després aparèixer ja la
seva guitarra amb un so magnífic i net alhora que fent un molt bona
improvisació. El líder sorgirà després amb el seu tenor, seguint la
magnificència del tema, marcat també per la consistència de la base rítmica.
Acaben dient-nos en veu baixa que “despertem”....A veure què us sembla aquest
tema del Lucas...
6.- Wake Up (L. Martínez) 3m39s
I doncs crec que ha
estat força impactant, oi? La inclusió de la veu i la guitarra de l’Ashton Sellars li dóna un plus de
diversitat que se li escau molt bé al projecte.
I acabarem aquest
projecte amb el tema anomenat “For those who are still there”. I aquest és un
altre tema força impactant, no pel tempo que es manté en el mèdium, però sí per
l’estructura de la pròpia composició. Una melodia també força agosarada,
moderna com l’estructura i concepció del tema. Notareu una persistent pulsió
del pianista, de manera reiterada en bona part del tema. La presentació del
tema la fan primer, amb melodia a càrrec del líder i una base rítmica
potentíssima que llegeix a la perfecció el sentit del tema del Lucas. Diversitat, ho notareu, alhora
que una reeixida improvisació del líder, i canvis rítmics que ens faran estar
sempre a la guait per veure què passa
després. Un tema on apareix també el gran saxo alto Ben Van Gelder. Un magnífic tema que ells dos acaben brodant per
complicitat i compenetració, a veure què us sembla aquest darrer del Lucas i companys.
8.- For Those Who Are
Still There (L. Martínez) 6m51s
M’ha semblat un gran
tema, divers, com ho són tots, però aquest encara més, per canvis harmònics en
el pont, i la rítmica, que és increïble. Doncs deixem-los ja, i ja ens situarem
en el darrer projecte de la nit, el també sorprenent...
“SPUTNIK,
EXPLORER AND EVERYTHING AFTER”
Néstor
Giménez
Editat
el 2019 per Jazz Granollers JGR032019
Enregistrat
per Jaume Figueras als Estudis Ground
Mesclat
per Vic Moliner
Masteritzat
per Ferran Conangla
Produït
per Néstor Giménez i Jazz Granollers
Néstor
Giménez, piano i comandant de la missió
Pablo
Selnik, flauta i oficial de comunicacions
Gabriel
Amargant, saxo tenor i pilot del mòdul de comandament
Vic
Moliner, contrabaix i oficial d’operacions
Joan
Terol, bateria i pilot del mòdul lunar
Totes les
composicions són del Néstor Giménez.
Tenim aquí 9 temes i
més de tres quarts d’hora d’unes músiques que no us deixaran impassibles.
Aquest és un projecte fet el 2019, quan feia 50 anys que l’home va posar per
primera vegada els seus peus a la lluna. Tots els temes estan inspirats en
aquesta efemèride i cadascun d’ells parla d’alguns dels diferents moments que Néstor creu que van passar. Els tempos
i ritmes són diversos tot i no haver-n’hi d’aquells que en diem “fast”, ràpids.
Un dels més delicats de tempo és el “That’s one small step for men, one giant
lap for mankind”, “Aquest és un petit pas per als homes, una volta gegant per a
la humanitat ”, tema iniciat amb una
intro pel piano per ben aviat en Vic
iniciar la seva impro al contrabaix, tot així molt relaxat de tempo. També
comença el líder a piano sol el tema “The Moon..Really?”, dolçament, i ben
aviat la flauta de Pablo, tot plegat
amb un Groove delicat. I amb marcatge rítmic pel Joan comença el tema “Van Allen Radiation Belt”, en un tema
estratosfèric com tots i inquietant per melodies dels vents i reiteració al
piano del líder. I el piano, contrabaix i bateria inicien el tema que titula el
projecte i primer track, “Sputnik, Explorer and everything after”, també
inquietant, i què si no devien ser aquells moments. El tema té un tarannà
rítmic força interessant, i les melodies de Gabriel i Pablo ens
acaronen amb la seva bellesa. El tema “Sputnik II: Laika’s Death”, tot i
començar amb marcatge pel Joan a la
bateria, tindrà un canvi rítmic a més suau amb el saxo del Gabriel, i demés canvis rítmics posteriors. Amb el tema “Apollo XI:
Take Off”, les músiques semblen ser molt més positives i lluminoses, lluny de
les inquietuds, amb el so de la flauta de Pablo,
i amb canvis diversos en l’aspecte de tempos i ritmes, senyal d’identitat
d’aquest projecte i no només això. I els dos vents comencen una preciosa
melodia en el tema “You’ll never know”, el qual seguirà camins diversos per
ritmes del Joan alhora que pels
solos dels implicats, on es mantindrà però una persistència rítmica força beat.
I el tema “From the earth to the moon” comença amb reiteració de la mà esquerra
del pianista i marcatge rítmic del baterista, amb melodies dels vents, esdevenint
però un preciós canvi en el pont i més encara en el solo de Vic al contrabaix. I ja finalment, i
potser el més “simpàtic” és el tema “The Eagle has landed”, amb una sèrie de
pizzicatos del Pablo i Gabriel que omplen de manera persistent
l’espai musical mentre el líder desenvolupa el seu solo. El tema tindrà aquest
tarannà vital i fins i tot divertit, la qual cosa ens indica que finalment la
missió va ser exitosa.
I us proposo començar
amb un dels temes més dolços del projecte, tot i els canvis diversos, “The
Moon...really?”. Aquest és un preciós tema iniciat pel líder a mode d’”intro”,
i que seguirà amb la flauta de Selnik.
La segona part de la melodia estarà feta a duet pels dos vents, el del saxo
tenor del Gabriel i el de la flauta
del Pablo. Aquest darrer iniciarà el
seu solo, preciós i delicat a trio de contrabaix i bateria, fet amb una gran
mestria. El líder iniciarà el seu solo, barrejat amb els darrers moments del
flautista. Si el primer destil·lava dolçor i modernitat, el segon estarà farcit
d’un punt més de modernitat agosarada, a moments quasi dissonant, si més no,
ambdós però, mostrant-nos la seva gran tècnica i sensibilitat. El tema el
recuperaran després els dos vents i
l’acabaran tots plegats delicadament. Som-hi doncs a veure què us sembla aquest
primer tema del projecte del Néstor
Giménez.
7.- The
Moon....really? (N. Giménez) 5m34s
Doncs m’ha semblat
força maco, sí, i sobretot la sonoritat continguda del conjunt, que fa que tot
hagi estat així, tant dolç, tema ideal per començar el seu projecte.
I aquest és un
projecte del qual en guardo un magnífic record, car, crec que va ser la primera
actuació que van fer tot i presentant-lo al Molí dels Frares de Sant
Vicenç dels Horts en un concert organitzat des del Jazz Club La Vicentina, i això, molt abans que sortís el disc
físicament, i això va ser el 18 de maig del 2018.
Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I seguim ara amb el
tema que titula el disc, “Sputnik, Explorer and eveything after”. Aquest tema
té un caire rítmic molt consistent, i no ho dic pel tempo, i sí per com el Joan
a la bateria, i en Vic al
contrabaix gestionen el concepte rítmic. El tema començarà amb un piano i uns
sons que ben bé ens semblaran llunyans, i lunars. El contrabaix i la bateria
afegiran sons del mateix entorn amb el ritme ja incorporat, per després
aparèixer la melodia de nou a duet amb els dos vents, flauta i saxo tenor. Amb
el trio base sol, l’efecte musical és realment estratosfèric per sonoritats
agosarades les del líder i pianista en una demostració de modernitat
interpretativa i mestria a dojo. Gabriel
el seguirà fent també un preciós solo, potser més clàssic per melodies
obtingudes, tot i la seva gran mestria interpretativa. Al final s’hi afegeix Selnik a la flauta, recuperant la
melodia, tot i que per sota el Joan
a la bateria semblarà gaudir per variacions diverses. I el tema acabarà, ja ho
escoltareu, d’una manera sorprenent. A veure què us sembla doncs.
1.- Explorer, Sputnik
and everything after (N. Giménez) 5m54s
I segurament haureu
notat que al final el ritme s’ha tornat força “beat”, tot i que ha durat
poquet. Un tema molt interessant en tots els aspectes de la composició, els
melòdics, harmònics i rítmics.
I recordeu que tots
els temes estan inspirats en l’efemèride de l’arribada de l’home a la lluna, i
el 2019 en va fer 50 anys. Tots els títols tenen relació amb algunes de les
vicissituds que Néstor creu que els
hi va passar. Recordo com si fos ahir, que abans de cada tema ell mateix
explicava què el va motivar en la composició i el títol i tot explicat amb una
clara voluntat de mostrar-nos d’on venia tot plegat.
Seguirem amb un altre
tema, i ara podrem escoltar el tema “You’ll never Know”, “Tu no ho sabràs mai”.
Doncs amb aquest tema pujarem de tempo, i ens situarem una mica més a munt. Els
canvis rítmics hi seran també, essent aquest un dels senyals d’identitat
d’aquest projecte tan complex, creatiu i modern. La melodia la començaran els
dos vents a duet, hi haurà canvi de ritme amb el saxo tenor i base, tornaran a
canviar després i el concepte s’apaigavarà en el solo del líder al piano, i no
només ell, perquè semblen fer-lo tots tres, el solo, així de lliures van. El
saxo tenor del Gabriel seguirà fent
la seva exposició, marcada per flashos rítmics, com el tema, i la flauta més
dolça ens acaronarà amb la seva sonoritat, alhora que modernitat expositiva.
Més canvis rítmics, i escoltarem de nou una mena d’esgarip que fan els dos
vents, que a mi em recorda a un dels grans del Bebop...després en parlem...a
veure com ho tenim amb aquest tema....
9.- You’ll never Know (N. Giménez) 4m06s
Doncs un altre gran
tema, oi? Divers, amb canvis, molt modern de melodies i ritmes i per descomptat
que amb grans intervencions de tots cinc. I aquella mena d’esgarip que us he
dit abans el feia Dizzy Gillespie en
el seu “Salt Peanuts”, recordeu....Salt peanuts, Salt peanuts....a mi m’ha
semblat reconeixer aquesta frase, potser un homenatge?
I acabarem aquest
projecte i programa d’avui amb el tema anomenat “From the earth to the Moon”. I
aquest és el tema més marxós, i ja és així des dels inicis per marcatge rítmic
del Néstor al piano i el Joan a la bateria, i així seguirà
durant tota l’exposició melòdica del tema, i fins el primer solo, el del Vic al contrabaix. Gran solo del
contrabaixista, i primer break, només acompanyat pel Joan a la bateria, amb copets al canto de la caixa; delicadesa
suprema en aquests moments. Gabriel
al saxo tenor seguirà amb el seu, i ho farà amb un “gust musical” exquisit
alhora que fraseig i tècnica. El tema tornarà a sorgir com a l’inici, per
marcatge del piano i baterista, amb la melodia després, ja amb més dolçor, i
així l’acabaran. Som-hi, i ara ja per darrera vegada...avui, esclar.
4.- From the Earth to
the Moon (N. Giménez) 5m18s
Doncs a mi m’ha
semblat també un gran tema. Segueix una aurèola melòdica global, la del
projecte lunar, tot i haver-hi en els temes canvis rítmics diversos. En fi, un
molt bon projecte per acabar el programa d’avui, que com sempre, espero que us
hagi agradat.
I us recordo que
primer hem escoltat al Martí Serra
Quartet & Rita Payés, "Songs Nina Sang"; després el dels
germans Casares (Lluc i Joan), Casares
Brothers Trio + Joe Webb, "The Music of Duke Ellington"; hem
continuat amb el del Lucas Martínez,
"End of a Cycle" i finalment hem acabat de la manera que ho hem
fet amb el del Néstor Giménez,
"Sputnik, Explorer and Everything After", havent escoltat un
micro conte de Carme de la Fuente.
I sembla que en la
fase on estem, estan a Barcelona, ja hi ha locals que han començat la seva
activitat, tot i que encara de manera limitada per les normes de seguretat, i
un dels que ja està en aquest procés és el Jamboree
de la Plaça Reial. O sigui que cal mirar-ho tot, les normes i la
programació del local, dels diferents locals que ja estiguin en aquest procés.
Doncs res, que us
recordo que quan pugeu, aneu a veure jazz
en directe a llocs com Jazz Club
La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa
Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava,
Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc,
etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de
tots els programes de Jazz Club de Nit.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
Programa 412 FSNT: Baptiste Bailly Trio; Apostolos Sideris; Marko Churnchetz Trio; New West Quartet & M del Ferro, dimecres 27 de maig de 2020
0 comentaris
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
Doncs sembla que ja
hem entrat a la Fase 1, al menys en l’Àrea Metropolitana. Això vol dir que
tindrem una mica més de llibertat de moviments, i per la qual cosa ara hem
d’estar amatents a no tenir accidents i sobretot, mantinguem les normes, o
indicacions que ens diuen des de Sanitat pel que fa a la Covid-19. Cuidem-nos a casa i fora de casa, i això, les mans a la
butxaca, la boca tancada i sense respirar gaire.
I avui us torno a
presentar un programa íntegrament dedicat a la modernitat més actual, amb
quatre projectes de l’editorial de casa nostra Fresh Sound New Talent, la de l’estimat Jordi Pujol. Escoltarem primer tres projectes a trio i amb cantants
ocasionals amb Baptiste Bailly Trio,
“Pension Almayer”, Apostolos Sideris, “Summation”, Marko Churnchetz Trio, “Place to Live”, i acabarem amb el New West Quartet, “East & West” i
de convidat a Mike del Ferro, i
aquesta setmana escoltarem un micro conte de Teresa Tuset.
I començarem ja amb
un dels projectes a trio, amb l’anomenat...
“PENSIÓN
ALMAYER”
Baptiste
Bailly Trio
Editat
el 2019 per FSNT 578
Enregistrat
per Jorge Pérez el desembre de 2017 a Casa Pepe, València.
Mesclat
i masteritzat per Olivier Biffaud
Produït
per Baptiste Bailly
Productor
executiu: Jordi Pujol
Baptiste
Bailly, piano
Ales
Cesarini, contrabaix
David
Gadea, bateria, percussió
Payoh
Soul Rebel, veu a #7
Cor:
Roxane Arnal (# 4 i 11), Baptiste Bailly (# 4,10 i 11), Ales Cesarini (# 4 i
11), Ivan López (# 11).
Tots els temes són
compostos i arranjats per Baptiste
Bailly, excepte tres, dels quals ara mateix us en parlaré. Tenim aquí un
projecte amb 12 temes i prop d’una hora de músiques precioses amb tempos i
ritmes encabits més en els més dolços com és el tema a piano solo “Interlude”.
Tambe és molt delicada la cançó que titula el disc “Pensión Almayer”, ja a trio
base, i amb una melodia molt bonica i tendra. Una altra composició preciosa i
un tant enigmàtica és “La última luz de la lluvia”, amb una mica més de tempo.
I ves per on que aquest tema, el magnífic “Templo del Piñon”, ja l’hem escoltat
en aquest programa i també amb la veu de Payoh
Soul Rebel, com després comentaré. I amb “Three Lands” els ritmes ternaris
ens omplen, com també les músiques amb caire flamenc. Amb el tema “La que
faltava”, el contrabaix i piano ens obren l’espai musical inquietant, i així
seguiran a tempo mèdium slow. Amb “La calme après la tempête”, segueixen
imbuint-nos de misteri per melodies i ritmes trencats, encara amb tempos
mèdiums slow. I a un tempo una mica, mica més viu i ben marcat i un magnífic
arranjament del líder ens presenten el tema d’Edgar Sampson ”Stompin at the Savoy”, una composició que segur
reconeixereu, tot i el majestuós arranjament. I amb un altre dels preciosos
temes a piano sol, “Minouche”, el líder ens acarona en un tema de Tony Murena. I amb “Piano Vache” a
trio, segueixen en l’ona clàssica del tema anterior, aquest tema a un ritme de
vals i a un tempo més viu, tot i que no massa. I el preciós estàndard compost
per Carl Fisher, “You’ve Changed”, també és un altre magnífic
arranjament a tempo mèdium high, que no ens deixarà impassibles. I finalment,
el tema vital d’aquest projecte és el “Carcajadas”, el qual comença tal com he
dit, tot i tenir canvis rítmics posteriorment en una altra demostració de
genialitat creativa, la del líder, compositor de 9 dels 12 temes, i gran
pianista, Baptiste Bailly.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc de FSNT:
I per començar us
proposo escoltar dos temes curtets seguits, primer començant dolçament amb el
tema que titula el projecte i després amb el conegut estàndard i una mica més
vius de tempo, tot i que no gaire.
El primer tema que
escoltareu crec que és un homenatge a una pensió real, potser on hi van
estar-s’hi mentre enregistraven el disc. Té una cadència molt bonica i un
preciosa melodia en una primera part a trio, i ja quasi al final amb les seves
veus fent cors, que realment t’embolcallen per dolces, les veus i melodia. I el
segon és un magnífic arranjament d’un estàndard que per exemple havien fet Clifford Brow & Max Roach 5tet allà
pels 50s del segle passat, a tot Hard Bop. L’arranjament és força impressionant
per com de diferent aconsegueixen el tema, de fet la pulsió de la mà esquerra i
el contrabaix, amb el ritme implícit, semblen ser la mare de tot plegat. Segur
que reconeixereu la melodia, i que també us agradarà la seva versió. A mi m’ha
impressionat força, i més encara el moment del canvi harmònic, en el pont. Per
descomptat que tots tres estan a un gran nivell interpretatiu. Els anirem
escoltant encara una bona estona. A veure què us semblen els dos temes juntets.
Escoltem doncs...
4.- Pensión Almayer (Baptiste Bailly) 2m58s
6.- Stompin’ at the
Savoy (Edgar Sampson) 2m57s
Però coses de la
vida, d’aquest projecte n’hi ha un de germà, editat per Youkali Music, “Dandelion”
i que ja vaig posar no fa pas gaire. I és que també es va enregistrar a València, per l’amic Javier Vercher i amb la mateixa
formació a quartet, si més no el disc anava a nom de l’Ales Cesarini.
Ara proposo que
escoltem un tema del líder amb una clara diferència estilística respecte els
anteriors, alhora que composició un tant enigmàtica com en els moments del gran
solo del contrabaixista, segur que ho notareu. Igualment la mestria del líder
al piano és irrefutable, esclar que compta amb un suport magnífic de la base
rítmica de dos. En aquest tema notareu la bona feina del baterista amb les
escombretes, el qual fa una labor molt remarcable, gràcies al suport del
contrabaixista també. En fi, que escoltareu un bon tema on els solos del líder
i pianista, i el del contrabaixista són magnífics, en un tema, encara molt
delicat de tempo, on al final tindrem una música força inquietant. A veure què
tal és el magnífic tema del líder anomenat...
Recordeu que podeu
trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els
discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta
abraçada.
5.- Le calme après la
tempète (B. Bailly) 6m19s
Força inquietant oi?,
al menys el final m’ho ha semblat a mi. Bé, seguim amb una altre magnífic
arranjament fet pel líder d’un estàndard molt conegut, el “You’ve Changed” de Carl Fisher. Està tan ben fet que ben
bé sembla un altre tema, tal és la recreació que n’ha fet Bailly del tema de Fisher.
Aquest és un tema que va fer al 1942 i que té la característica d’un cromatisme
descendent, la qual cosa mirarem d’esbrinar. A mi em sembla un tema preciós, ja
de per si la melodia ho és, i hi ha moments magnífics també, el del solo del
líder al piano amb el suport de baterista i contrabaixista, i sobretot en un
moment al final quan canten acompanyant al líder al piano. Sembla però que
sigui ell mateix que s’acompanyi i canti, el líder vull dir. Ja em direu.
Escoltem-lo, doncs..
I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu
director Thomas Schindowski estem en
contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus
projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n
tot el seu catàleg.
11.- You’ve Changed (Carl Fisher) 5m29s
Doncs sí que s’ha
notat la baixada cromàtica de la melodia, oi? Preciosa melodia i arranjament
amb un cadència rítmica molt maca. I com que no tenim més temps, ara i ja per
acabar aquest projecte us proposo el tema més viu, “Carcajadas”, tema també del
líder. D’entrada us haig de dir que el canvi rítmic i de tempos que notareu als
inicis no es veu reflectit a la resta del tema. I és que aquest projecte
transita per camins més o menys tranquils. Bé, això de tranquils fa referència
a tempos, i no pas a les seves intervencions, totes molt modernes i agosarades.
En aquest tema ho podreu constatar tot plegat. A notar l’aspecte rítmic on el
baterista torna de nou a marcar les normes, i de quina magnífica manera ho fa.
Així també el contrabaixista torna a fer un gran treball de suport rítmic amb
molt caire melòdic, i sobretot en els moments increïbles del solo del pianista
i líder. Notareu al final del tema un canvi impressionant, on tots tres excel·leixen
amb uns moments d’una trempera increïble, que segur que notareu. Crec que ara
escoltareu un molt bon tema per acabar aquest projecte.
8.- Carcajadas (B. Bailly) 5m50s
Doncs sí, a mi m’ha
semblat força interessant, sobretot si tenim en compte els diferents moments
pels quals ha passat, des de l’inici, fins el final, amb solo del líder, i la
gran tasca de la base rítmica de dos.
I després d’aquest
projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Teresa Tuset...
.....................
Gràcies Teresa per sempre explicar-nos-ho tot
amb tant gràcia i intel·ligència.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
I seguim amb un altre
dels projectes a trio...
“SUMMATION”
Apostolos
Sideris
Editat
el 2019 per FSNT 581
Enregistrat
i mesclat per Giannis Baxevanis el 4, 5 i 6 de juny de 2018 a l'Antart Studio
d'Atenes, Grècia.
Masteritzat
per Ferràn Conangla, Barcelona
Produït
per Apostolos Sideris
Productor
executiu: Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L.
Apostolos
Sideris, contrabaix, veu a #6
Leo
Genovese, piano
Dimitris
Klonis, bateria
Convidats especials:
Adel
Christos Sagient, percussió a #(2 i 8)
Andrea
Romani. Flauta Ney a #(3 i 11)
Giannis
Poulios, violí a #(3 i 11)
Yiannis
Moutsakis, percussió a #(8 i 11)
Tota la música està composta per Apostolos Sideris i arranjada pels membres de “Summation”, excepte el #6 compost per A. Sideris-S. Koroniotis
Estem davant d’un
altre treball llarg en tots els sentits, amb 12 temes i una hora d’una música
que segueix l’ona de la modernitat dels projectes d’aquesta estimada editorial.
Els tempos i ritmes també són diversos, alhora que també les músiques, algunes
d’elles amb una clara connotació oriental. Així doncs ens trobem amb un tema a
contrabaix sol i tempo slow, “Improvisation”, on el líder ens mostra les seves
habilitats. El tema “Ramallah” de caire aràbic, és una preciosa balada on la
flauta de Romani ens acarona amb la
seva dolça sonoritat. “Dream in a Dream” l’inicia el líder a contrabaix sol amb
una “intro” preciosa, també amb sonoritats properes a l’anterior tema. Però amb
“Makeshift Fishing Net”, el piano de Genovese
es mostra modern en contrast amb la veu del líder, en un tema força personal,
sembla. El tempo és una mica més viu en el tema “Despina”, on l’arc fregant la
“berra” dóna també una sonoritat oriental, també per les percussions de Christos i Moutsakis. Violí, flauta i percussió acompanyen al trio en el tema
“La Dance Ocassionnelle”, amb aires també aràbics i ritmes trencats, tot plegat
aconseguint un tema amb marcatge rítmic intens a tempo mèdium slow, encara. El
projecte té tres temes de menys de 2
minuts, i un d’ells també amb un fort marcatge rítmic és el “Reprise” i
una mica més viu de tempo. El segon curtet i encara més marcat rítmicament és
“Elephant in the Room” de tempo similar on el trio excel·leix i potser més el
baterista. Amb “Sober”, les escombretes del baterista i duet melòdic de piano i
contrabaix, inicien un tema que se’ns endurà pel groove inherent, cosa que
també passa en molts altres temes. Aquí fins i tot hi trobarem un swing ben
maco. Un altre tema consistent per la rítmica inherent és el “Orbit”, on el
ritme trencat s’agermana amb les interpretacions de tots tres, situant-nos de
nou en l’ambient més cosmopolita de NY.
I el darrer dels més curtets és “Science-Friction”, també amb protagonisme del
baterista per marcatge de ritme i solo cantat pel líder. I ja finalment,
“Alev”, què és el primer track del disc, és també el que té un tempo una mica
més viu, tot i mantenir-se el Groove en un altre tema on els ritmes no semblen
ser allò de lo més estàndard. Un projecte on els tempos dels temes més potents
són força continguts, no havent-n’hi cap d’aquells que en diem súper fasts, i
amb els ritmes “trencats”, sembla ser tot plegat el senyal d’identitat del
mateix.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:
I començarem aquest
projecte amb un dels temes que l’identifiquen per sonoritats, i ara amb la
flauta ney de Romani. El tema té un
tarannà molt delicat i aires orientals com acabo de dir. I és que ja notareu
que el so d’aquesta flauta és d’una bellesa molt remarcable. La tasca del
baterista torna a ser important, per com es deixa sentir, amb un marcatge a la
caixa i subtileses diverses als plats. La flauta és qui s’emporta la melodia
del tema, i a vegades amb el suport del líder al contrabaix. I ja quasi al
final del tema tindrem el goig d’escoltar al grandíssim pianista que és Leo Genovese, tot i que no massa
estona. Ell però hi és sempre, acompanyant al vertader protagonista d’aquest
tema que ja veureu què és aquesta preciosa flauta. Un tema on el trio donarà
suport bàsicament a Romani a la
flauta Ney....Som-hi a veure què us sembla.
3.- Ramallah (A. Sideris) 6m18s
I jo diria que us deu
haver agradat, per què a qui no pot agradar una música tan bonica, oi?. Aquest
és un dels temes delicats d’aquest projecte i m’ha semblat que estaria molt bé
per començar-lo.
"Nascut a Atenes el 1978, Sideris va passar primer de la flauta al baix elèctric i després a
l’acústic i va estudiar al Berklee
College of Music de Boston i també a Nova
York, inclòs passant força temps amb el baixista John Patitucci....”
I ara seguirem amb
tres temes curtets, els més curtets, de menys de dos minuts, i l’un darrera
l’altre. D’entrada ja us dic que l’aspecte rítmic serà el que tindrà el
protagonisme, alhora que les interpretacions individuals dels tres mestres. I
és que no sé si el recordeu, però Leo
Genovese ha sonat en aquest programa en diverses ocasions, com a líder i
com a sideman. És un grandíssim pianista, com anireu comprovant en aquests
temes que escoltarem. Ja en el primer, ell i el líder fan uns solos increïbles.
En el segon tema notareu també l’aspecte rítmic com torna a ser el més
important amb el contrabaixista marcant la línia principal melòdica. Leo al piano sembla donar el suport
adequat també al baterista qui s’esplaia a dojo. I en el tercer, l’aspecte
harmònic i melòdic potser és més important, tot i ser-ho també el rítmic, senyal d’identitat d’aquest
projecte. Al líder l’escoltareu cantar en el seu solo al contrabaix. En fi,
tres temes que segur que us impactaran. Som-hi de nou.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
12.- Reprise (A. Sideris) 1m35s
7.- Elephant in a
Room (A. Sideris) 1m59s
4.- Science-Friction (A. Sideris) 1m37s
Doncs i quins tres
temes oi? L’aspecte rítmic és important en aquest projecte, i ara ho acabem
d’escoltar.
“Sideris ha esdevingut certament un excel·lent intèrpret: comproveu
el pizzicato en solitari i una mica improvisant en el seu “Improvisation”, els
més bonics treballs de pizzicato en l’elegant tema “Sober” o les àmplies línies
amb l’arc de “Despina”. Ell dirigeix aquí el que és una cosa imaginativament
concebuda, de vegades contemplativa, a vegades encesa, epitomitzada per “Dream
In A Dream”, o sigui amb moments musicals o instàncies que representen una
realitat més gran.
Ara proposo que
escoltem un altre tema, rítmic també, però amb l’afegitó d’un plus de tempo.
Escoltareu la feina del baterista de nou, des de l’inici i durant tot el tema,
però igualment la que fa el líder al contrabaix, i sobretot la mestria de Genovese al piano, en un solo
estratosfèric on la mà esquerra fa la línia de baixos amb el contrabaix i la
dreta vola lleugera i precisa. Després el gran solo del líder, Sideris al contrabaix, amb el baterista
imparable en tot moment. Fins i tot, al final i després de la ràpida línia
melòdica que fan contrabaix i pianista, el baterista Klonis té uns bons moments per fer el seu magnífic solo, acabant el
tema. A veure què us sembla aquest tema.
10.- Orbit (A. Sideris) 5m28s
Brutal oi? Quin
nivell que té aquesta gent. Una marxa impressionant que dura tot el tema, tot i
no ser un ritme fàcil ni gens ràpid, però noies i nois, quina trempera.
El típic modern jazz
modal a “Orbit” es fusiona amb elements populars de Grècia i Orient Mitjà per crear un àlbum potent, rítmic i flotant,
fluït matís melòdic “Science-friction”, “Makeshift Fishing Net”, figures
rítmiques intrínseques “Elephant In The Room” i la textura i l’estat d’ànim
molt rics “La Dance Occasionelle”. Un àlbum complert que encerta en futurs
projectes."
I per acabar aquest
projecte m’ha semblat que aniria molt bé escoltar el primer track del disc,
“Alev”, del líder Apostolos Sideris.
Trobo que tot i tenir un tarannà rítmic que l’agermana a la resta, té alguna
cosa més, com per exemple l’aspecte melòdic i harmònic del tema, que sembla més
ric. Segur que ho notareu. També la magna feina del pianista Genovese en el seu llarg solo, que ens
el torna a mostrar tot lo gran que és. El baterista veureu que està també
increïble tota l’estona, i ja al final el líder ens acaronarà amb el seu solo
al contrabaix. Doncs escoltem aquest darrer tema d’aquesta magnífica formació
liderada pel grec Apostolos Sideris,
músic però establert a New York, com
semblen estar-s’hi quasi totes, quasi tots.
1.- Alev (A. Sideris) 5m12s
Doncs sí que ha estat
un bon tema crec jo, per acabar aquest projecte. I és que amb els pocs temes
que us he posat, crec que en teniu l’aigua clara de què va tot plegat, o sigui,
que quan pugeu entreu al web del disc per adquirir-lo i així ajudar-los, que
ara els músics passen gana. Gràcies.
I encara ens queda un
projecte dels que van a trio base, però també amb convidat a la veu i aquest és
el ....
“PLACE
TO LIVE”
Marko
Churnchetz
Editat
el 2019 per FSNT 570
Enregistrat
per Michael Brorby el 5 d'octubre de 2018 a Acoustic Recordings a Brooklyn,
Nova York.
Mestrat
i masteritzat per Dave Darlington als Bass Hit Studios, Manhattan, Nova York.
Produït
per Marko Churnchetz
Productor
executiu: Jordi Pujol
Marko
Churnchetz, piano
Harish
Raghavan, contrabaix
Justin
Brown, bateria
Convidat
especial: Jonathan Hoard, vocal.
Estem davant d’un
projecte amb més 45 minuts d’una música brutal i amb 9 temes, entre els quals
estàndards revisitats i algun tema propi. Els tempos són diversos i van des de
la balada de Monk “Ask me Now”,
cantada pel Jonathan, al súper fast
“Pinocchio”, tema de Wayne Shorter.
Entremig tenim de tot i més, i així és que el darrer track “His Cottage in the
Country”, tema de Chris Jennings, és
una altra meravellosa balada. Una mica més viu de tempo és el “Bellavista”, de Nico Vera encara a trio base i a un
tempo i ritme un tant bossa. El tema de Kenny
Wheeler “Nicolette”, és també una delícia a ritme de vals i tempo mèdium.
Una mica, mica més viu és el primer track “M&M”, del líder Marko Churnchetz, també delicat, a
tempo mèdium i ritme ternari. I la versió que en fan del tema de John Coltrane, “Countdown” és brutal i
seguint a un tempo mèdium i ritmes així com trencats, quan aquest és un dels
temes fast del genial músic. I una mica més viu de tempo és el tema del líder i
que titula el projecte “Place to Live”, amb la veu de Jonathan i amb canvis rítmics i de tempo diversos. I el preciós
tema de Pat Metheny “Bright Size
Life”, l’interpreten a un tempo mèdium high, una mica, mica high, però sí amb
una gran mestria de la base rítmica. I finalment el “Pinocchio” de Shorter que és totalment fast.
I dir-vos que al blog
us posaré l’enllaç a la pàgina web d’aquest disc de FSNT.
I per començar aquest
projecte us proposo escoltar la magnífica balada de Monk, cantada per Jonathan
Hoard. I és que si hi ha un tema de Monk,
tema que cau, i així escoltarem la magnifica veu del Jonathan, i de passada recordar el preciós tema del genial músic.
Ja escoltareu que l’arranjament segueix bàsicament l’original si exceptuem
alguns moments que el piano i contrabaix fan una línia melòdica a duet, i també
els moments abans de començar el solo del pianista, on a partir d’aquí, ja tot
és diferent. Car la feina que fa contrabaixista i baterista és també molt
interessant alhora que el magnífic solo del pianista. Jonathan recupera la melodia al final del tema, havent-hi però al
final un llarg “vamp” acabant el tema. Això del “vamp” és una línia d’acords
que es van succeint per donar suport a un solista, i és més o menys també com
l’han començat, i ara ho escoltareu.
5.- Ask me Now (Th. Monk) 5m20s
Molt bonic tema de Monk i que ells han fet la mar de bé, i
bon tema suau per començar aquest projecte.
"Aquest és el
vuitè disc com a líder o co-líder del jove pianista eslovè amb seu a Nova York, que compta amb vint com a
sideman. Aquest segon sobre Fresh Sound
New Talent potencia orgullosament a algunes obres magnes del jazz modern
menys freqüentades que d’altres, com són “Ask Me Now”, “Countdown”, “Bright
Size Life”, “Pinocchio”. Com la composició homònima original, els arranjaments
són nets, recolzats en ritmes densos i de vegades impressionants, realitzats de
manera brillant per la base de dos Raghavan-Brown
(escoltat aquest darrer amb Ambrose
Akinmusire). El bateria sobresurt amb l’expressió d’una pluralitat rítmica
mai invasiva i servida amb una claredat impecable.
Seguim ara amb el
tema de Coltrane, el conegut i que
ell feia súper fast, “Countdown”, un tema que va encabir en el seu gran “Giant Steps” i que els nostres herois
faran més delicadament, si el comparem amb el tempo original. Perquè, les
músiques que escoltareu tenen també una trempera immensa per com de potent és
tot el trio amb un baterista Justin
Brown brutal i contrabaixista Harish
Raghavan també brutal. En aquest tema tindrem moments a tempo doblat en el
magnífic solo del líder i pianista Marko
Churnchetz, amb un suport remarcable de la base de rítmica de dos, res a
veure amb el tempo de Coltrane. El
swing hi apareixerà tot i que no d’una manera fefaent, i sí el Groove, que és
allò que fa que un tema camini, com aquest camina, ara ho escoltareu.
Escoltem-lo doncs.
2.- Countdown (J. Coltrane) 4m16s
I vaja si camina el
tema. I és molt remarcable l’arranjament fet pel líder i pianista Marko Churnchetz del qual us diria que
ja li vaig posar un anterior treball, per cert, recomanat per l’amic Sergio Cabanillas, ell què és qui fa
els Universos Paralelos, i que podeu
trobar a Internet.
I si hi ha el
preciós tema de Pat Metheny “Bright Size Life”, doncs també el posaré, esclar. Un
disc editat per ECM el 1976 i que
tinc per casa, on comptà amb el gran Jaco
Pastorius i Bob Moses. Els
nostres herois el fan crec que al mateix tempo que el mestre Metheny, la qual cosa ja ens indica el
respecte que li professen, car l’arranjament no s’allunya de l’original. És un
tema que segur reconeixereu car va sonar molt i té una melodia molt maca i que
s’enganxa ben aviat. Igualment, el tema és magnífic, i en Marko fa un solo brutal, llarg i ja escoltareu els moments on
treballa ambdues mans a duet en la seva improvisació. I mentrestant ell ens
farà gaudir, tindrà el gran suport dels dos companys que aquí tornen a estar
brutals. A veure si el reconeixeu i us agrada.
Recordeu que si us
agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial
dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
3.- Bright Size Life (Pat Metheny) 4m26s
Estic ben segur que
us haurà agradat, i del que no ho estic tant és si molts l’haureu reconegut. El
que ha quedat palès és lo preciós que és el tema i què ben interpretat per tots
tres.
Descobrim amb plaer
el vocalista Jonathan Hoard, tan
just i precís en les seves ubicacions tan sorprenentment flexible i expressiu
fins i tot en el registre alt a “Place to Live” i “Ask Me Now”. Finalment, ens
encanta el joc molt compromès del líder, la gran mobilitat que utilitza amb les
dues mans i que destaca en els arranjaments com “Count_down” i la avantguarda
de la seva digitació clara fins i tot en els temps menys remoguts, a “Bellavista”.
A aquestes qualitats cal afegir-hi l’escolta i el suport atents que ens ofereix
el contrabaixista en la seva bellíssima balada final “His Cottage In The
Country".
Vincent
Cotro (maig de 2019), JazzMagazine
I acabarem amb el
magnífic tema de Wayne Shorter,
“Pinocchio”. I us recordo que aquest tema Miles
Davis el va incloure en el seu “Nefertiti”,
del 1968, i que el tema de Shorter
es va enregistrar en la sessió del 19 de juliol de 1967 i remarcar que els
acompanyants d’aquell segon quintet de Miles
eren Herbie Hancock, Ron Carter i Tony
Williams. Els nostres herois el fan però a un tempo més fast que el de
l’original i també a tot swing, un swing fast. Escoltareu la gran tasca de
baterista Justin Brown i de
contrabaixista Harish Raghavan,
donant el suport i tot el swing al líder Marko
Churnchetz ell amb un espaterrant solo, en un tema no massa llarg, on el
líder gestiona gran part del temps del tema. Tot i això, al final Brown farà un gran solo a la bateria. A
veure què us sembla per acabar aquest projecte.
6.- Pinocchio (W. Shorter) 3m49s
Doncs a mi m’ha
semblat un magnífic tema per acabar el projecte d’aquest jove pianista eslovè
establert a New York. Gran tema de Shorter que segurament algunes i alguns
ja haureu escoltat en el disc de Miles
Davis.
Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Bé, deixem els trios
ara per endinsar-nos en el darrer projecte de la nit, també de FSNT, i ara a quartet més convidat en
força temes, o sigui que serà a quintet..
“EAST
& WEST”
New
West Quartet featuring
Mike del Ferro
Editat
el 2019 per FSNT 576
Enregistrat
mesclat i masteritzat per Pedro Vidal el 8 de juny de 2017 a Estúdio Vale de
Lobos, Portugal.
Produït
per Ricardo Pinheiro, Massimo Cavalli i John Gunther
Productor
executiu: Jordi Pujol
John
Gunther, saxo tenor
Ricardo
Pinheiro, guitarra
Massimo
Cavalli, contrabaix
Bruno
Pedroso, bateria
Convidat: Mike Del Ferro, piano a #(1,3,5,7 i 8).
I aquí els temes
se’ls reparteixen els membres del grup, havent-hi però un tema de Monk i un altre de Coltrane.
I ara tenim un
projecte de prop d’una hora d’unes músiques excelses, amb 8 temes però, o sigui
que alguns són déu n’hi do de llargs, i ara d’una manera força evident, amb tot
el swing del món. Els tempos i ritmes són també diversos havent-n’hi de
delicats i dolços com el de Pinheiro,
“Pó dos días” amb un punt de “bossa” preciós. També és prou maco el tema de Gunther, “Que falta”. Una mica més viu,
tot i que no gaire és el tema de Monk,
“Bye-Ya”, preciós, i que ells han executat amb la millor dolçor. Amb un
magnífic tema de Gunther, “The New
West”, ens mostren el seu caràcter en un tema d’aquells amb pocs canvis harmònics
en el moment de les improvisacions i a bon tempo i que ens recorda per melodia
a algun dels que moltes vegades haureu escoltat. I el swing apareix en la
melodia i en algunes impros, del tema de Cavalli,
“Don’t Forget Ornette”, amb un títol fent referència a Coleman, ell no massa avesat a fer temes swingats, i on hi tindrem
també moments diversos pel que fa a ritmes. Aquest és un projecte amb dos
títols on hi apareix el Blues, i el primer és el “Poka Blues” de Pinheiro, amb moments de ritmes de
marxa i amb un swing que ens apareixerà en la impro del saxo tenor, i ja al
final amb el solo del guitarrista i compositor. El tema de Coltrane, “Moment’s Notice”, és un bon arranjament on el ritme és
així com una mica trencat i hi haurà també el Swing en el solo del guitarrista
i saxo tenor, tot i haver-hi sempre el Groove que se’ns en dur. I ja finalment,
el darrer blues “Boulder Blues” de Cavalli,
és també un altre magnífic tema i melodia, que ben aviat s’endinsa en els
solos, el primer el del compositor i contrabaixista, a tot swing per les
escombretes del baterista. Magnífic tema per acabar la meva exposició pel que
fa a tempos i ritmes d’aquest altre gran projecte.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:
I què millor que
començar amb el tema de Monk
“Bye-Ya”. I aquest tema Monk el va
enregistrat el 1957 en directe al Carnegie
Hall amb el gran John Coltrane.
El tempo dels mestres va ser força més ràpid que el que ens faran els nostres
darrers herois de la nit. I aquesta és una melodia que potser també
reconeixereu, potser més però els més i les més aficionades al Jazz, car Monk no és un dels músics de Jazz més
populars. Primer escoltareu la melodia, que és prou curta i típica del genial
compositor per després escoltar els solos. Per ordre escoltareu a Pinheiro, guitarra, Gunther, saxo tenor, i el convidat al
piano, Mike del Ferro. Tots tres fan
una magnífica tasca solista, cadascun d’ells amb la seva particular sonoritat i
fraseig, i al final amb el saxo de Gunther
recuperaran la melodia. A veure què us sembla.
1.- Bye-Ya (Th. Monk) 6m46s
Doncs com que jo sóc
un dels molts acòlits de Monk, m’ha
agradat la versió més dolça que ells n’han fet. També la tasca solista dels
implicats. En fi, un bon tema per començar aquest darrer projecte de la nit.
I en Bryan Payne ens dirà algunes coses dels
temes d’aquest projecte.....
Aquest és el disc
debut dels New West Quartet. “Bye-Ya”
es torna a muntar amb una sensació de ball llatí i una inusual interpretació al
piano de Del Ferro. El tema “The New
West” té una interacció complicada entre el saxo i la guitarra i és propicia
perfectament pel treball del contrabaix de Cavalli
i la subtil i discreta bateria de Pedroso.
Amb algunes “maneres” a lo John Scofield
en la seva interpretació, Pinheiro
revela els sabors del so interestel·lar amplament suau que tan reblà en el seu
anterior treball anomenat “Triplicity”.
Seguim ara amb el
tema de Gunther “The New West”. Doncs
proposo que escoltem el tema més llarg del disc, prop de 8 minuts i mig. I ves
per on que a mi em sona alguna de les melodies típiques de Jan Garbareck amb també Keith
Jarrett i demés, vaja, un d’aquells temes que havien enregistrat per ECM. És un bon tema, on la bateria
sembla marcar un ritme tipus marxa militar, que no ho és, i que té una
estructura ideal per a fer-hi llargs solos, car no hi ha canvis substancials
d’acords, mantenint-se una bona estona amb un centre tonal ideal per fer-hi els
solos comentats. Qui primer farà els solos és el guitarrista portuguès Ricardo Pinheiro, magnífic ell amb un
so un tan fosc preciós i bon fraseig. Després s’hi posarà el compositor i saxo
tenor John Gunther també amb una
bona però curta interpretació i amb moments esotèrics preciosos. Van recuperant
el tema, ja ho notareu, i al final tindrem una bona intervenció dels dos de la
base rítmica. Un bon tema, que segur us agradarà.
2.- The New West (J. Gunther) 8m21s
I seguim amb el que
ens diu Payne....
La composició de Pinheiro, “Pó Dos Días”, és una
bellíssima balada amb un saxo líric que executa la melodia inicial, amb un
delicat ressò de la guitarra. El piano suau i esmicolat fa desaparèixer la
melodia al final. Em va intrigar el número del tema, el Dos, i li vaig
preguntar a Pinheiro sobre el seu
significat i em va explicar que el títol és bàsicament portuguès i seria “dust
of the days”, o sigui "pols dels dies": la cançó tracta de com passen
els dies i desapareixen com la pols. És excel·lent.
I encara escoltarem
ara el tema de Coltrane, “Moment’s
Notice”. I abans hem parlat del tema de Monk
i com Coltrane el va enregistrar en
directe al 1957. Doncs del mateix any és el “Moment’s...” tema que va incloure
en el seu magnífic LP “Blue Train”,
de Blue Note, i ho va fer amb gent
com Lee Morgan, Curtis Fuller, Kenny
Drew, Paul Chambers i Philly Joe Jones. I la versió que ens fan els nostres
herois, té un tempo similar, però el que varia és l’arranjament de la secció
rítmica, on el ritme no és constant i a tot swing, sempre, com és el cas de la
versió original. Ells ens n’han fet un arranjament magnífic amb canvis
diversos. Els solos els comença el guitarrista Pinheiro, magnífic i subtil, per seguir Gunther al saxo tenor, on poc després de començar el Swing apareix
a tot tren, entremig del magnífic solo de John,
amb un “walking” del contrabaixista i la sempre magnífica tasca de Bruno Pedroso a la bateria. En fi, molt
bon tema i arranjament, que acaben els dos solistes i la base, aquí sense la
participació del convidat Del Ferro
al piano. Som-hi amb el tema de Coltrane
que moltes i molts de vosaltres ja haureu escoltat.
6.- Moment’s Notice (John Coltrane) 5m53s
Doncs maco, maco,
aquest tema de Coltrane i un bon
arranjament i millors interpretacions de tots quatre..
I seguim amb el que
ens diu Payne....
El saxo i la guitarra
es fusionen de forma inesperada en el “Boulder Blues” fins el moment que
comencen a sonar. El “Poka Blues” té una bateria amb un estil de marxa militar
cruixent i línies de baixos complicades. Aquí, la guitarra afirma
tranquil·lament la seva rellevància durant els solos de saxo i piano, i es fa
càrrec majestuosament del tema als cinc minuts. “Don’t Forget Ornette” ha
augmentat el tempo i sorprenent és el pizzicato del baix en el solo. El
“Moment’s Notice” de Coltrane s’escolta durant només 30 segons i a partir
d’aquí el tema es deconstrueix amb una intel·ligent interacció col·laborativa
abans de reunir-se de nou tots per als darrers 45. La reflexiva “Que Falta” és
una balada de tempo lent amb un exquisit duet de baix i piano. Es tracta d'un
jazz vigorós, absorbent i contemporani. Tots els artistes estan al màxim nivell
d’interpretació i tots els temes són increïbles i estan plens d’interès."
I seguim amb el que
ens diu Payne....
I acabarem projecte i
programa d’avui a tot blues amb el tema de Cavalli,
“Boulder Blues”. Doncs el Blues que ens proposa el contrabaixista Cavalli a bon tempo i Swing serà ideal
per acabar el programa d’avui. Un tema molt maco que comencen amb melodia de
guitarra i saxo tenor a duet, per després fer els solos que segueixen aquest
ordre: primer el del compositor, magnífic solo i pulsió rítmica; després el del
guitarrista Pinheiro, també força
delicat de sonoritat i finalment el del saxo tenor de Gunther, magnífic també ell. I sempre la base rítmica de dos, car
tampoc tenim el convidat Del Ferro
al piano. Però vaja, amb aquests dos a la base rítmica, sembla que ja no en
necessitem més. Al final, fins i tot podreu gaudir amb un magnífic solo del
baterista Pedroso.
4.- Boulder Blues (M. Cavalli) 5m57s
I quin magnífic tema
per acabar el programa, oi? I haureu constatat que avui els tempos tampoc han
estat súper fasts, i el que més el darrer del projecte anterior. Va com va,
això. Crec que la selecció musical d’avui ha estat força interessant, car,
sempre la faig al meu gust, i crec que al llarg dels anys l’he anat cuidant.
Sempre parlo que això ja em ve de l’època en que vaig ser Disc-jokey, primer a Can Ros, no sé si algú ho deu recordar,
i parlo per la gent del Baix Llobregat,
i després al Totem on allà sí vam
poder experimentar amb el Rock Progressiu, Simfònic, Blues, etc. Recordo que
vaig arribar a fer “Els dimecres progressius del Totem”, on posava Pink Floyd, King Crimson, Van der Graaf
Generator, Amon Duul, Genesis, etc, música per escoltar vaja, amb els
discos sencers, i al final una mica de “tralla” amb Black Sabbath, Can, etc..En fi, que sempre he sabut entendre quina
música té la qualitat adequada i quina no.
Doncs ja hem acabat
el programa d’aquesta setmana, i com sempre desitjar que us hagi agradat tant
com a mi. I avui us recordo que hem escoltat un programa íntegrament dedicat a Fresh Sound New Talent, la de l’estimat
Jordi Pujol, amb Baptiste Bailly Trio, “Pensión Almayer”,
Apostolos Sideris, “Summation”, Marko Churnchetz Trio, “Place to Live”, i
acabant com ho hem fet, a tot swing i
blues, amb el New West Quartet, “East
& West” i de convidat amb Mike
del Ferro, i havent escoltat un micro conte de Teresa Tuset.
Doncs res, que quan
acabi aquest malson o quan ja puguem anar de concerts, amb protecció o no, us
recordo que aneu a veure jazz en directe
a llocs com Jazz Club La Vicentina, La
Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff,
Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan,
Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir
discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
