Programa 339: MoonjuneRecords - Mark Wingfield i Dwiki Dharmawan, dimecres 17 d'octubre de 2018
0 comentaris
Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa
de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el nostre
programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les novetats dels nostres
músics i editorials.
Doncs abans de començar a parlar de les músiques d’aquest
programa, deixeu-me que us digui que el 19 d’octubre tindrem el que espero
sigui el darrer concert organitzat pel Jazz
Club La Vicentina al Molí dels
Frares. I dic espero perquè les obres de la Sala Xica es deuen estar acabant i el més segur és que pel concert
de novembre ja serem a la Xica. Però
pel 19 d’octubre estarem al Molí dels
Frares amb un extraordinari concert liderat pel saxofonista argentí amb
avis catalans, Federico Carreras amb
el seu Quartet, presentant-nos el “Cannonball Adderley Project” amb els
mestres Albert Bover, piano; Jim
Monneau, contrabaix i David Xirgu, bateria. Un concert imperdible, per
descomptat.
I aquesta setmana tornem a fer un programa temàtic i
estarà dedicat al Jazz-Rock-Progressiu
de l’editorial americana Moonjune
Records dirigida per l’amic Leonardo
Pavkovic. Podrem escoltar dos projectes, primer el del guitarrista anglès Mark Wingfield i el seu “Tales from the dreaming city” per
després escoltar el del pianista indonesi Dwiki
Dharmawan i el seu “Rumah Batu”
amb col·laboració de Carles Benavent.
Escoltarem també a la Teresa Tuset
amb el seu sempre molt personal micro conte.
I com no podria ser d’una altra manera...
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu
que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens
d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova
York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en
tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Doncs comencem amb les músiques i que seran les d’aquest
guitarrista anglès, Mark Wingfield i
el seu projecte anomenat.....
“TALES FROM
THE DREAMING CITY”
Mark Wingfield
Editat per
Moonjune Records MJR091
Enregistrat per
Jesús Rovira als Estudis La Casa Murada, Banyeres del Penedès, Catalunya.
Mesclat i
masteritzat per Mark Wingfield al Heron Island Studio.
Produït per Mark
Wingfield i Leonardo Pavkovic
Mark Wingfield,
guitarra, passatges sonors
Yaron Stavi,
baix elèctric sense trastes
Asaf Sirkis,
bateria
Amb la col·laboració de
Dominique
Vantomme, sintetitzador
en els temes 3,5,9 i 10.
I aquí teniu la pàgina web del disc de Mark Wingfield:
https://markwingfield-moonjune.bandcamp.com/album/tales-from-the-dreaming-city-hd
I aquí teniu la pàgina web del disc de Mark Wingfield:
https://markwingfield-moonjune.bandcamp.com/album/tales-from-the-dreaming-city-hd
D’aquest guitarrista anglès ja li hem posat algun dels
seus treballs, i crec que devia ser la temporada passada. Vell conegut nostre i
del seu bon fer en les composicions alhora que com a guitarrista, mestre ell
també amb el domini dels diversos efectes electrònics que sempre incorpora.
Escoltem ja el primer tema de la nit, d’una nit que serà força especial, com
sempre que posem els discos de Moonjune
Records. El tema es diu...
9.- Ten Mile Bank (M. Wingfield) 5m36s
Doncs ja heu pogut escoltar quina sonoritat més
enigmàtica i un tan melancòlica que té aquest projecte, amb el suport als
sintetitzadors de Vantomme, el qual
també va sonar en aquest programa ja fa uns mesos. I és que el mateix Wingfield ens ho explica:
"Cada tema d'aquest àlbum explica una història
emocional diferent, potser sobre una època o esdeveniment en la vida d'algú, o
moments compartits per un grup de persones, que uneixen els estats d'ànim i les
atmosferes podent connectar-se a les experiències de moltes persones, tant
reals com imaginàries. De vegades visito atmosferes de misteri i màgia subtil
en els carrers dels edificis del segle XIX i pobles antics amagats al camp.
Vàries vides i experiències de persones diferents han omplert aquests antics
llocs, passats i presents. Volia capturar-ho en la textura de la música ".
- MARK WINGFIELD.
Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu
entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta
editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat
amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.
Doncs la veritat és que la melodia, o melodies d’aquest
tema són magnífiques amb uns sons obtinguts de la seva guitarra, i acompanyat
per la resta de companys, amb sintetitzador, baix elèctric i bateria, tots
quatre súper potents dintre de la delicadesa rítmica. El baixista ha reeixit
amb un solo força melòdic seguint fil per randa l’estructura harmònica. El
líder s’ha embrancat en un magistral solo farcit d’efectes però amb molt bon
gust, o sigui sense passar-se. La seva creativitat ha estat al servei del grup,
deixant pas als sons del sintetitzador, per tornar a la melodia principal i
així acabar el tema. Preciós per començar. I és que el tarannà d’aquest
projecte és més o menys aquest, i així és que ho podreu comprovar en el tema
següent anomenat...
6.- The place up against the sky (M. Wingfierld) 6m05
Doncs tot i haver escoltat sons similars, en aquest tema
hem comprovat de quina manera tracta el compositor els breaks rítmics, amb unes
aturades que ens deixen amb l’ai al cor, a la vegada que plens de misteri. Les
històries, els contes que ens explica, els d’una ciutat adormida, són
misteriosos alhora que impregnats d’una gran bellesa. I és que el baterista ha
pogut mostrar-nos la seva particular visió del conte explicat per Mark fent un magnífic solo. I és que
després d’ell, el líder ens ha ofert de nou la melodia del tema, però el que no
sabíem és que ens tornaríem a trobar amb una aturada, que si no ha estat
cardíaca és perquè sempre anem preparats. I ja veieu com han acabat el tema,
amb els sons d’una nit de boires fosques i tenebres.
I escolteu què ens diu el mateix Leonardo Pavkovic.
"Des del descobriment dels genials guitarristes, Jimi Hendrix, Terje Rypdal i Allan
Holdsworth, fa unes dècades, cap altre guitarrista, vell o jove, conegut o
desconegut, va sacsejar els meus sentits més que Mark Wingfield. El seu treball a la guitarra, aventurer i pioner,
transporta els oïdors a destinacions on abans no s’hi podia anar. Ell es troba
entremig dels practicants de l'instrument més radicalment poc convencionals i
els seus arquitectes de reflexió més avantguardistes. Un innovador guitarrista
impressionista que porta una expansió sense precedents de la paleta sonora de
sons i expressions de la guitarra elèctrica a altres dimensions mai exposades
". - Leonardo Pavkovic, MoonJune
Records
Seguim encara amb un altre tema que segueix la marca
rítmica iniciada abans, amb el tema anomenat...
8.- A wind blows down turnpike lane (M. Wingfield) 4m27s
Però ja veieu de quina manera l’han acabat, amb tot un
espectre sonor estratosfèric, deixant-nos amb quasi tres minuts amb sons del
més enllà de les galàxies. Crits en plena foscor....deu n’hi do del cangueli.
Una guitarra que s’enlaira cada vegada més vers els sons més i més aguts, com
si de crits es tractés. La feina remarcable de baix i batarista li donen el
suport necessari i adequat, i és que aquests dos són uns mestres en això fer de
base rítmica. Una altra composició amb l’empremta del guitarrista, per melodies
i harmonies, alhora que pels canvis rítmics i breaks com el que ens han tornat a
realitzar. Espais però, que ells omplen a base d’imaginació i creativitat amb
els estris electrònics adients.
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a
casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat
d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de
Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.
I nosaltres acabarem aquest projecte del Mark Wingfield amb el darrer track del
disc, l’anomenat....
10.- The Green-Faced Timkeepers (M. Wingfield) 7m52s
Doncs en aquest tema hi ha hagut alguns canvis respecte
els temes anteriors. Estareu d’acord que acabem amb un tema on la melancolia i
enigmes deixen pas a un tarannà més vital i positiu. El ritme suau i persistent
d’en Asaf Sirkis així ens ho fa
veure. Estem al final del camí i potser sigui això, que hem de poder veure la
llum al final del túnel, sinó, estem fotuts. La seva guitarra ens mostra ara
una paleta de colors brillants, exaltants, i les seves melodies són més vitals.
És clar que el persistent i delicat ritme hi tenen molt a veure, tant és així,
que el mateix baixista ens ha volgut mostrar el seu vital solo. De la mateixa
manera ho ha fet Dominique Vantomme
amb el seu solo sintetitzat, ple de brillantor i esperança. Acaben amb la
melodia tots plegats i amb el ritme imparable, cosa gens normal en aquest
projecte. Amb uns curtets redobles i diverses veus enigmàtiques, l’han acabat de
cop.
Doncs deixem aquest projecte de Mark Wingfield i posem-nos a escoltar el micro conte de Teresa Tuset que ens explicarà una
història de somnis i de balls...
....................................
Gràcies Teresa,
ja sabem que no sempre els somnis poden fer-se realitat.
Deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta
nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records, editorial
creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi
Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada.
I nosaltres acabarem el programa d’avui amb l’altre
projecte de Moonjune Records
l’anomenat....
“RUMAH BATU”
Dwiki Dharmawan
Editat per
Moonjune Records MJR092
Enregistrat per
Jesús Rovira el 15, 16 i 17 de maig de 2017 a l’Estudi La Casa Murada, Banyeres
del Penedès, Catalunya.
Altres
instruments i músics van enregistrar a Indonèsia.
Mesclat i
masteritzat per Mark Wingfield, al Heron Island Studio, Cambridgshire,
Inglaterra.
Produït per
Dwiki Dharmawan i Leonardo Pavkovic
DWIKI DHARMAWAN,
piano acústic
NGUYÊN LÊ,
guitarra elèctrica, passatges sonors
CARLES BENAVENT,
baix elèctric
YARON STAVI
contrabaix
ASAF SIRKIS, bateria
amb convidats
especials:
SA'AT SYAH
suling flauta, vocals (1, 2, 3, 4, 7, 8)
ADE RUDIANA
percussió kendang (1, 2, 3, 4, 7, 8)
DEWI GITA vocal
principal (3)
TEUKU HARIANSYA
i INDRA MAULANA KEUBITBIT Percussions Rapa'I Acehnese (1)
NYOMAN WINDHA
GAMELAN JASS JEGOG Gamelan i percussions balineses (4)
SMIT vocals i
LaLove flauta tradicional de Sulawesi (6)
Totes les composicions són de Dwiki Dharmawan.
I aquí teniu l'enllaç a la pàgina web del disc de Dwiki Dharmawan:
https://dwikidharmawan-moonjune.bandcamp.com/album/rumah-batu-hd
I aquí teniu l'enllaç a la pàgina web del disc de Dwiki Dharmawan:
https://dwikidharmawan-moonjune.bandcamp.com/album/rumah-batu-hd
Aquest és un projecte ampli, enregistrat a quintet en
directe a l’estudi La Casa Murada,
espai darrerament utilitzat per fer els enregistraments de Moonjune Records.
Pocs segells discogràfics, de fet, més enllà de la molt
gran ECM, han aconseguit reunir
tants músics diversos d'antecedents i cultures aparentment dispars per fer música
tan gloriosa i tan màgica i tan innovadora. Això, donat que admet la música com
un llenguatge universal que uneix les persones, arriba en un moment en què hi
ha massa factors que conspiren a sembrar la divisió.
Doncs comencem amb les seves músiques, i ho farem amb el
tema més curt, de 6 minuts considerant que la resta van dels quasi 8 als quasi
13 minuts. S’anomena...
4.- Janger (D. Dharmawan) 6m02sS
Doncs quina delícia de cançó amb una intro a base de
percussions que posteriorment esdevé delicada amb piano, efectes diversos, els
dos baixos alhora, o al menys m’ho sembla, o un baixista i un teclat
sintetitzat, i que a mica a mica va agafant la seva força. El ritme ha començat
amb la flauta, la guitarra del vietnamita,
Nguyen Le, els dos baixistes i amb
el baterista Asaf Sirkis agafant el
protagonisme. Ben aviat hem pogut escoltar el baixista Carles Benavent fent un solo magistral, per després escoltar el
magnífic solo del guitarrista vietnamita, curtet, que són uns quants, i després
el del baixista Yaron Stavi. Acabar
amb sons de flauta, guitarra i piano i Asaf
Sirkis a tot drap i de cop. Magistral tema per començar el projecte. Una
petita meravella on hi caben les melodies indonèsies del compositor, però també
la força del Jazz-Rock i les improvisacions de tots els músics en aquesta clau.
També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les
novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o
sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web..............
Dharmawan va enregistrar la música de “Rumah
Batu” en directe a l’estudi de La Casa
Murada amb aquest quintet bàsic, i no trigaria a que les espurnes
comencessin a volar a l'obertura "Rintak Rebana", primer tema del
disc, on la flauta de Sa'at Syah que
més tard es va doblar en un estudi de Jakarta,
fa que les tendències transversals de Dharmawan
siguin clares en la introducció del rubato de la cançó. Però tan bon punt la
combinació de la bateria convencional de Sirkis,
el cajón i la percussió manual varen crear un canvi d'ànim vibrant en el tema
central de la composició, va quedar clar que hi ha moltes altres pedres tàctils
en joc, sobretot la de Chick Corea, del
qual Dharmawan n’està influenciat i
en té un enfocament percussiu. El quadre de músics que han enregistrat a La Casa Murada, l'estudi ubicat a Catalunya, va creixent i recordem que el
nom d'un dels primers llançaments del segell MoonJune Records registrats a l'estudi, “The Stone House” (2017), va
ser un excel·lent i incomparable inici amb el guitarrista Mark Wingfield, tocant amb el també guitarrista Markus Reuter, el baixista Yaron
Stavi i el baterista Asaf Sirkis,
que han fet aparicions cada vegada més habituals a MoonJune i com hem vist, també en aquest estudi.
Seguim ara amb un altre tema i que serà el primer tall
del disc, anomenat...
1.- Rintak Rebana (D. Dharmawan) 10m41s
Doncs què poder dir-vos d’un tema tan llarg. Acabat
d’escoltar i un es queda bocabadat pels recursos rítmics, melòdics i harmònics
emprats, i no tan per la quantitat i sí per la qualitat. Un tema que ha acabat
de cop, després d’haver crescut rítmicament partint d’una preciosa introducció
a la qual ja ens hem acostumat, a base de flauta, piano, i resta d’instruments.
Els colors que han obtingut en aquesta intro són dels més macos, però poc ha
durat i ben aviat el ritme i la melodia interpretada per tots alhora, ens ha
sobtat per la força però també per la dolçor melòdica. La bateria i percussions
han donat pas al sensible solo del guitarrista vietnamita, molt ben recolzat
per la base rítmica. Un tros de solo on Nguyen
Le ens ha mostrat tots els seus recursos, i recordant-nos als seus estimats
i referents John MacLauglin, Larry
Coryel etc. Després ha estat Carles
Benavent qui ens ha acaronat amb la suavitat del seu solo, farcit de
recursos tècnics, acompanyat de bateria i altre baixista. Magistral Carles Benavent. El líder l’ha seguit
al piano, percussiu a l’estil Corea
ja ho hem dit, i per sota, tota una secció rítmica omplint l’espai sonor i
enriquint el solo del líder. I de quina manera tot va agafant un cos, una
potència in crescendo, cada vegada més i més. Un es queda atrapat dins
d’aquesta amalgama de sons. Al final, les frases melòdiques del tema i final
sobtat, marc de la casa.
I darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Shindowsky estem en contacte i
així és que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o
sigui que agrair-li al Thomas la
seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i veure’n tot el seu catàleg.
Stavi i Sirkis, que s'han convertit en una
de les seccions de ritme de la seva elecció per la seva gran capacitat de
treballar en qualsevol context musical, apareixen en aquest més ampli i
ambiciós “Rumah Batu” de Dwiki Dharmawan,
tal com van fer a l'extraordinari “Pasar Klewar” del pianista indonesi (MoonJune,
2016). El segon llançament amb MoonJune, el segon en el mercat indonesi,
després del seu debut en el segell emblemàtic el 2015, So Far, So Close, editorial on ha editat per exemple Eliane Elias, va ser en gran part un
assumpte a trio, encara que amb molts convidats, a més de diversos músics
indonesis, músics habituals a MoonJune
com la vocalista Boris Savoldelli i
els guitarristes Wingfield i Nicolas Meier.
Nosaltres seguim, perquè avui el programa durarà una mica
més motivat per la llargària dels temes, i perquè em sembla honest que en
gaudim tots d’aquesta magnífica música, i ho farem amb l’increïble i el més
llarg tema, “Primera part de la Suite
Rumh Batu”.
5.- Rumah Batu Suite Part 1 (D. Dharmawan) 12m41s
I quina altra magnífica demostració d’encontres
culturals, els de les veus, els crits de la selva i els instruments
occidentals, bateria, baixos elèctrics, guitarra, i demés. De quina manera
aconsegueixen fer créixer el nivell emocional fins arribar a cotes altíssimes
properes al clímax. La persistència rítmica, imparable, donant suport a les
veus, però després també al piano del líder ja quasi al final de la demostració
rítmica. No final de tema, car, ens han sorprès de nou amb la manera tan
delicada com l’han acabat, amb un piano solo de Dharmawan preciós, alhora que també amb estris i instruments
diversos, autòctons a més de la bateria de Asaf
Sirkis. Però és que els inicis han estat ja d’entrada potents per les veus,
i no pel ritme, encara inexistent si parlem del beat posterior. Una Suite iniciada
d’aquesta manera només podia tenir el recorregut que ha tingut i que ja he
comentat. Un es queda bocabadat, tot i escoltant-los perquè no sap quan i com
tot això canviarà, i s’espera sí, embadalit. I com hem caigut enganxats pel
ritme posterior.
Els últims anys hem trobat a Pavkovic cada vegada més entusiasmat amb els molts projectes als
quals dóna suport. “Rumah Batu”,
d'altra banda, se centra al voltant d'un quintet bàsic configurat
excepcionalment que inclou, a més de Dharmawan,
Stavi i Sirkis, (músics que també hem escoltat abans) dos músics que fan
les seves primeres aparicions en aquest segell, Nguyen Le i Carles
Benavent. Tenim el guitarrista vietnamita Nguyen Le, establert a París,
amb discografia pròpia incloent “Walking On the Tiger's Tail” i “The Fragile
Beauty” de 2008, per al segell Act Music
de Munich, demostra una mentalitat
pan-cultural similar; i el baixista elèctric català Carles Benavent, potser millor conegut per les seves
col·laboracions periòdiques al llarg de les dècades amb el gran Paco de Lucia i amb el no menys gran Chick Corea, amb discos com “Rhumba
Flamenco” (Chick Corea Productions, 2005) i “The Ultimate Adventure” (Stretch,
2006). Amb aquest quintet es va enregistrar aquest disc en directe a La Casa Murada. Increïble! Així tenim
els temes 5 i 6, part 1 i part 2 de la “Suite Rumah Batu” enllaçats amb un
total de 26 minuts.
Dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/ hi trobareu tot el seu extens
i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli
ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz,
passant pel Flamenc i la Fusió. O sigui que agrair-li al Josep Roig el seu suport i des d’aquí una forta abraçada.
I nosaltres acabarem el projecte i programa d’avui amb el
tema anomenat.....
7.- Samarkand (D. Dharmawan) 7m43s
Doncs amb aquest magnífic tema hem acabat aquest
projecte. El tempo no s’ha aturat en cap moment, s’ha mantingut i sí que ha
crescut el nivell emocional a mida que l’hem anat escoltant. Tot i el break
sonor que ben aviat hem pogut escoltar, el tempo s’ha mantingut deixant el pas
als solos dels baixistes, primer Yaron
al contrabaix, fent un duet posterior amb el del nostre estimat i gran baixista
Carles Benavent, un remarcable tete
a tete dels dos baixistes, amb un Groove impactant, abassegador, i mica a mica,
tot plegat va creixent i així és que el líder apareix amb el piano per fer
també el seu duet amb el guitarrista vietnamita, en aquest fent uns “vuits” en
aquest ritme ternari complex. I tot, tot, va agafant un caliu potent que se’ns
endu més enllà de manera irremissible. Al final, la melodia principal amb
flauta i guitarra, retorn als inicis i final del tema. Magnífica demostració
d’integració de cultures.
Doncs ja hem acabat el programa d’avui, diferent com
sempre del de la setmana passada, avui hi ha hagut l’estil de música anomenat
per alguns Jazz-Rock-Progressiu i
que en Leonardo Pavkovic n’és el
principal artífex des de Nova York,
on te la seva seu central, tot i tenir-ne també una a Europa. Dos projectes de la seva editorial, primer amb l’enigmàtic
projecte del guitarrista anglès Mark
Wingfield, i també heu escoltat que ha estat ell qui ha mesclat i
masteritzat els dos discos, deu n’hi do, quin crac. I hem acabat amb el
magnífic projecte del pianista indonesi Dwiki
Dharmawan acompanyat entre molts altres del nostre estimat Carles Benavent.
Doncs abans d’acomiadar-me, deixeu-me que us recordi que
el 19 d’octubre tindrem el que espero sigui el darrer concert organitzat pel Jazz Club La Vicentina al Molí dels Frares. I dic espero perquè
les obres de la Sala Xica es deuen
estar acabant i el més segur és que pel concert de novembre ja serem a la Xica. Però pel 19 d’octubre estarem al Molí dels Frares amb un extraordinari
concert liderat pel saxofonista argentí amb avis catalans, Federico Carreras amb el seu Quartet,
presentant-nos el “Cannonball Adderley
Project” amb els mestres Albert
Bover, piano; Jim Monneau, contrabaix i David Xirgu, bateria. Un concert
imperdible, per descomptat.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o
al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de
nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol
Programa 338: Marta Sánchez Quintet i Armentieri/Borey/Tissot UNITRIO, dimecres 10 d'octubre de 2018
0 comentaris
Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio
Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el
Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui
que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i
Mallol qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb
les novetats dels nostres músics i editorials.
Doncs avui començarem un programa d’aquells que solem fer dedicat a les
nostres editorials i així és que avui el dedicarem a la editorial de casa
nostra Fresh Sound Records i la seva
variant més moderna Fresh Sound New
Talent, i ho farem amb dos projectes magnífics. Podreu escoltar el darrer
treball de la pianista madrilenya establerta a Nova York, Marta Sánchez i el seu “Danza Imposible”. L’altre projecte serà el dels Unitrio i el seu “Picasso”. I també podreu escoltar el micro conte de Carme de la Fuente, ja retornada de les
seves vacances.
Així doncs deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra
editorial i també podeu anar a la botiga Blue
Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el
món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps
de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique
Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del
Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des
d’aquí una forta abraçada.
Doncs començarem el programa d’avui amb el projecte de Marta Sánchez anomenat
“DANZA IMPOSIBLE”
Marta Sánchez Quintet
Editat per Fresh Sound New
Talent FSNT 533
Enregistrat per Michael
Pérez-Cisneros el 7 i 8 de març de 2017 als Big Orange Sheep, Brooklyn, N.Y.
Produït per Marta Sánchez
Productor executiu, Jordi Pujol
Roman Filou, saxo alto
Jerome Sabbagh, saxo tenor
Marta Sánchez, piano
Rick Rosato, contrabaix
Daniel Dor, bateria
Totes les composicions són de Marta
Sánchez.
Aquest és un projecte que destil·la personalitat i una manera especial
de concebre la música, les composicions i harmonies. També els ritmes, els
trobarem que segueixen una estela identificativa, retrobant-los sovint tot i
els canvis evidents. Els solistes també deixen la seva personal empremta, així
és que tant Filiu com Sabbagh són reconeixibles a cada tema
que escoltarem, tan per la seva sonoritat com pel seu fraseig. Un disc de 8
temes magnífics amb dues balades o quelcom de similar a tempo molt lent que no
posaré, i així les podreu escoltar una vegada aconseguiu el disc pel mitjà que
sigui. Disc de Jazz del més actual, fins i tot en algun aspecte encabit en el Jazz contemporani.
Al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web d’aquest disc de FSNT:
Comencem doncs el projecte de Marta
Sánchez amb el primer track del disc, tema anomenat....
1.- Copa de Luz (Marta
Sánchez) 4m44s
I de quina manera més maca ha començat aquesta mena de balada a mig
tempo, amb els dos vents alhora i d’una manera molt delicada, mentre el piano i
demés companys els acompanyen en aquest sender de pau. És primer el saxo tenor
francès, Sabbagh qui primer ha
desenvolupat l’estructura harmònica mitjançant el seu magnífic solo. Aquest és
un saxo tenor que també hem posat en aquest programa mesos ençà. La seva
sonoritat continguda però d’una gran profunditat, casa perfectament en la
idiosincràsia d’aquest projecte. La dolçor de Marta Sánchez ha aparegut alhora que la seva moderna concepció de
tot plegat, amb una pulsió nítida i pulcre la del seu piano, aquesta pianista
ens acarona amb el seu fraseig tan ben acompanyada per contrabaix i bateria,
aquest tot i semblar que no hi sigui, per la seva discreció interpretativa. Al
final, la melodia a càrrec dels dos vents ens ha situat al principi, i com ja
sabeu, així solen acabar.
Veiem què ens diu...
Michael Tucker, Jazz Journal
(desembre de 2017)
"Crescuda a Madrid, la pianista i compositora espanyola Sánchez es va traslladar a Nova York el 2011. El seu disc anterior
de FSNT, el Partenika , de 2015, (que
també vam posar en aquest programa ja fa uns mesos) va tenir un bon comentari d'Ethan Iverson i va obtenir elogis pel
seu enfocament harmònic i per a la dinàmica i estructura del grup. Els excel·lents
intèrprets, com són el cubà Filiu i
el francès Sabbagh que varen formar
part d’aquell projecte, Partenika, continuen
demostrant una comprensió especial dels marcs lúcids però subtilment canviants
subministrats per Sánchez -que va
escriure tot el material- i de manera igual, els impressionants Rosato i Dor, aquests però només en el
projecte que avui us presento. Aquest grup extremadament ben conjuntat pot
fer-ho petar quan sigui necessari, però també revela una capacitat de coratge
per al desenvolupament motivador líric i els reflexos lleugerament ombrejats de
les dinàmiques d’aquestes músiques.
Ja seguirem amb ell, però ara escoltem un altre tema d’aquest preciós
projecte de Marta Sánchez,
l’anomenat......
5.- Board (Marta
Sánchez) 5m05s
Doncs ja podeu escoltar quins sons i ritmes ens regala aquesta magnífica
compositora i pianista que vam poder veure al Jamboree tot i acompanyant a una magnífica vibrafonista taiwanesa
anomenada Yuhan Su, a més a més
d’haver-hi la resta de músics, tots de casa nostra. Tema iniciat ja a tempo
beat amb les dues veus dels vents i la solista de la pianista a mode de “A”,
per després ésser els dos vents els encarregats de liderar la “B”. Si més o
menys és aquesta estructura que hem pogut copsar, després d’això, ha estat Roman Filiu al saxo alto qui s’ha
encarregat d’omplir amb els seus sons l’espai sonor. El que ha vingut després
poc ens ho esperàvem, i vull dir el magistral solo del baterista i tan ben
acompanyat pel contrabaixista. Daniel
Dor, a la bateria ha estat increïble, amb un solo ple de matisos entre les
timbales més greus, alhora que implacablement constant amb el “charles”. Però
és que les notes del contrabaixista seguint l’harmonia han estat vitals. Ells
dos podrien fer-s’ho sols i ningú trobaria a faltar cap instrument. De nou els
vents, piano, i ja el beat del baterista i suport del contrabaix ens han tornat
a situar en el tema per així acabar-lo delicadament. Una petita meravella.
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra
entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat d’adquirir els
discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida
dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.
Sánchez mostra un bon toc, una flexibilitat rítmica
astuta i una vivacitat conceptual refrescant. Ella veu el seu treball lliure, pel
que fa al flux de contrapunt, en comptes de l'harmonia en el sentit tradicional
i els “voicings” aquí poden recordar idees avantguardistes clàssiques de
"so-color-melodia", que es van estenent de forma espaiosa i incisiva
al voltant del quintet. I Sánchez,
parlant de “Nebulosa”, diu: "No és realment free, però és rubato: passem
per canvis i per la forma, però no a temps, com en un tipus de vibració de Paul Motian ".
Seguim amb més temes d’aquest magnífic disc de Sánchez amb l’anomenat...
4.- El girasol (Marta
Sànchez) 5m18s
I de quina manera més increïble ens ha tornat a captivar aquesta músic
madrilenya resident a Nova York. Una
melodia d’una juguesca delicada la dels dos vents amb el piano, alhora que
contrabaix i bateria marcant els canvis rítmics, que sí, ja hi són en només
començar el tema. Un altre tema a mig tempo, amb un continu marcat del tempo
per percussions menors i charles, mentre a la caixa i demés elements, el mestre
Dor només fa que esplaiar-se. De nou
hem pogut escoltar la delicada mostra solista del cubà Filiu, com amb demostrat control tècnic alhora que gust
interpretatiu ens acarona amb el seu fraseig. I quina mestria que desenvolupa,
seguint els dos acords bàsics de la roda solista. Al final, de nou la juguesca
amb els dos vents i demés companys com en els inicis, i de nou, tornem-hi, ara
però amb la delicadesa de Sánchez en
el seu solo. La mà dreta, qui fa la melodia se situa en l’espai de registre una
mica alt però no a l’extrem dels aguts, apartant-se del registre dels vents,
omplint així tots plegats quasi tot l’espectre sonor. El final ha esdevingut
sense quasi adonar-nos-en, així estàvem nosaltres d’imbuïts i immiscits en
aquesta sonoritat.
Vaig trobar que aquest era un àlbum bonic, infinitament convincent, tan
intel·ligent com líric, fonent les diverses formes i sovint amb sensacions
d’aturada imminent. Escolteu, per exemple, “Copa de Luz”, “Danza Imposible” i
“Board”: la darrera peça especialment atractiva, on la poesia inicial
d’aquests, a vegades és deliciosament suspesa, i a vegades aclapara amb uns accents
que s'obren cap a unes ranures potents i propulsives de Sánchez, Rosato i Dor ". Això ens ha dit Michael Tucker.
Abans però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/ hi trobareu tot el seu extens i divers
catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall
d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant
pel Flamenc i la Fusió. O sigui que agrair-li al Josep Roig el seu suport i des d’aquí una forta abraçada.
Seguim encara amb un altre tema, curtet i darrer track del disc
anomenat...
8.- Junk Food (Marta
sánchez) 3m20s
Doncs Marta Sánchez ens ha
tornat a sorprendre molt gratament després d’haver escoltat aquest “Junk Food”.
I és que tot i el principi un tant canviant de ritmes, el final ha estat
abassegador. El magnífic i primerenc solo de contrabaix igualment ha estat
brutal, només acompanyat de baterista i acords de la líder i compositora. Un
increïble solo d’aquest mestre del contrabaix anomenat Rick Rosato, ha deixat pas al diàleg dels dos vents, per després
ser el saxo alto Filiu qui s’hagi
encarregat de fer un espaterrant solo, en l’ona de la més aferrissada
modernitat tot i estar súper ben acompanyat pel marcatge de la base rítmica, i
així encarar un final de cop, tampoc gens esperat. I és que en aquest projecte,
poc t’esperes el que vindrà seguidament, cosa que sovint ens passa en
determinades músiques, tot i no conèixer-les.
I nosaltres acabem el projecte de Marta
Sánchez amb el tema anomenat...
7.- Flesh (Marta
Sánchez) 5m35s
Doncs ja veieu quin altre tros de tema, ideal per acabar aquesta “Danza
Imposible” de Marta Sánchez. Que
potser sí sigui una dansa difícil de ballar, considerant els canvis de ritmes,
breaks i demés meravelles que ens l’han fet estimar cada vegada que l’escoltem,
i ara parlo per mi, per què l’he escoltat unes quantes vegades per haver de
decidir quines músiques no sonarien, i ha estat com us dic. A cada escolta, una
sorpresa, i una millor comprensió del què ens vol dir aquesta magnífica
compositora i músic, Marta Sánchez.
Aquest tema ens ha tornat a frapar a vegades per la contundència i sempre per
la creativitat i finals sobtats i imprevistos. Però és que la melodia inicial i
juguesca dels dos vents, marca de la casa, igualment ha estat d’un gran ingeni.
La suavitat com ha arribat el solo romàntic de la pianista iguala el recorregut
posterior, igualment dolç. Contrabaix i baterista de nou l’acompanyen amb la
màxima discreció, tot i escoltar les notes greus i profundes del
contrabaixista. El ritme sembla accelerar-se per la insistència però no, car,
el solo del contrabaixista ens situa en un espai de ritme i melodia on quasi
només ell controla. Dor a la
bateria, ben cert és que no l’abandona. Al final, de nou la juguesca dels dos
vents per arribar al sobtat final, anteriorment comentat. Brutal, com diu
l’amic Marc a l’entre cuines.
recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial
dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la
lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.
Deixem aquest gran projecte de Marta
Sánchez per seguir endavant i ho farem el micro conte de Carme de la Fuente que versarà sobre el
projecte que encara hem d’escoltar. Som-hi Carme........
................................
Gràcies Carme per la teva
personal visió de tot plegat i per com ens ho dius.
Seguirem doncs i per acabar el programa ho farem amb el projecte
anomenat
“PICASSO”
Argentieri-Borey-Tissot UNITRIO
Editat per Fresh Sound New
Talent FSNT 534
Enregistrat, mesclat i
masteritzat per Charles Frossard a l’Studio Mesa, Soignoilles-en-Brie, França.
Produït per UNITRIO
Productor executiu, Jordi Pujol
Demien Argentieri, Orgue
Hammond i composició
Frederic Borey, saxo tenor i
composició
Alain Tissot, bateria i
composició
Veiem què ens diuen ells mateixos del projecte. “PICASSO”, tercer
treball en clau d’Opus, neix a la carretera, a algun lloc entre aquí i allà, i
sempre durant una gira del trio. Els nostres intercanvis diaris van revelar un
desig comú d'escriure música basada en el treball d'un altre artista ... un
músic, un pintor, un director de cinema. Molt aviat ens vàrem dirigir cap a
l'art de la pintura, i després, naturalment, a Picasso, la seva obra, les seves pintures i dissenys són les que ens
van arribar i ens van parlar. El fet que només el seu nom truqui a un univers
diferent, utilitzant un llenguatge tan poderós i únic, va fer que l'elecció fos
més fàcil.
Al blog us posaré la pàgina web d’aquest disc de FSNT:
Doncs dir-vos que com ja han apuntat ells mateixos, hi ha cinc obres de Picasso de tres de les seves èpoques,
la “Blava”, el “Cubisme” i l’art figuratiu més o menys, i va passar que
cadascun dels músics va fer una composició tot i mirant o després d’haver mirat
aquestes obres. Treball multidisciplinar el de compondre músiques relacionades
amb la visió d’un quadre i més si és de Picasso.
Així és que us proposo escoltar de quina manera el baterista Alain Tissot va veure “Femmes d’Alger d’après Delacroix”oli
sobre tela del 1955.
8.- Femmes d’Alger d’après Delacroix (Alain Tissot) 6m05s
Doncs ja veieu de quina manera més enigmàtica hem començat el programa,
segons com va imaginar el baterista Tissot
aquesta magna obra de Picasso
deixant una part important de la veu a la del organista Argentieri alhora que primer a la profunditat del so de Fredric Borey, conegut nostre, car
l’hem posat algunes vegades en aquest programa. El final, increïble la manera
com l’ha acabat el compositor. Però és que primer ha estat l’organista qui
únicament ens ha deixat escoltar la seva veu. Després ha aparegut el saxo tenor
i amb el cadenciós ritme, ens hem deixat acaronar fins el moment delicat del
solo d’aquest grandíssim mestre del saxo tenor, el qual aconsegueix imbuir-nos
de l’enigma del quadre i de la composició de Tissot. L’organista ens embolcalla per la melodia però diria que
més encara per la insistent nota única de la seva mà esquerra, nota que
finalment acompanya també el saxofonista tenor. La frase alhora de organista i
saxo tenor, dóna pas al final delicat del baterista. Quin tema més misteriós
per començar....
Ells mateixos ens continuen explicant de què va tot plegat.....i
segueixen dient..
A més d'allunyar-nos de la nostra zona de confort, aquest exercici dóna
a l'oient un enfocament singular de les obres que hem triat de Picasso: li
permet "llegir" un llenç mentre es veu guiat, encaminat per les propostes
musicals proposades per UNITRIO i "viatjar" dins de la música mentre
mira el quadre, la font original.
I és que en el llibret, i això ho dic jo, hi ha les miniatures de les
cinc obres de Picasso, esclar,
cadascú de vosaltres, quan tingueu el disc a les mans, podeu cercar les obres
per internet o en algun llibre d’art que tingueu i l’efecte encara serà més
abassegador.
Veiem com va interpretar aquest quadre l’organista Damien Argentieri.
6.- Femmes d’Alger d’après Delacroix (D. Argentieri) 5m52s
Magnífica interpretació de Argentieri fins i tot amb una mínima aportació d’escales frìgies,
tot i situant-nos en el món àrab de l’Alger.
Els inicis han estat delicats amb el so del saxo tenor i percussions menors, i
ben aviat ha aparegut un ritme persistent i delicat del baterista, sobre el
qual, l’organista ha fet alguna melodia amb la dreta i els més baixos amb
l’esquerra, i ells dos han donat suport al saxo tenor. Després però el ritme
s’ha vist incrementat i les melodies han agafat aires aràbics tot i que no
només. Sempre però que el motiu principal sí que té aquests aires. Argentieri ha desenvolupat un magnífic
solo al Hammond que ha estat
flipant. Magnífica melodia creada amb la mà dreta alhora que l’esquerra ha fet
la línia de baixos. Després d’ell, ha estat el mestre Frederic Borey qui ha brillat amb tot dret amb el seu espaterrant
solo. Ens sembla recordar algun saxofonista del qual n’ha begut les seves
savieses com per exemple Joe Henderson
per sonoritat tot i que n’hi ha una bona colla més.
També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les
novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o
sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web..............
Seguim ara amb la interpretació que en fan del oli sobre tela de Picasso del 1943, en plena etapa
cubista, el conegut “Buste de femme”..i
escoltarem la proposta de Frederic Borey.
3.- Buste de femme (F.
Borey) 6m13s
Una altre gran composició d’aquests músics francesos i ara de la mà del
saxo tenor Borey. Un tema que te dos
primers minuts que poc et permeten pensar com canviaran les músiques,
inicialment, amb la inquietant sonoritat del saxo tenor. Tots tres s’hi han
posat a tot ritme i ben marcat pel baterista Tissot a base de permanents redobles a la caixa, però es que les
mans de l’organista Argentieri no
paren de seduir amb els sons d’una i altra mà, i ben aviat, aquesta ha agafat
la veu cantant melòdica i improvisant tot i fent uns quants compassos, l’un i
uns quants compassos l’altre, organista i saxo tenor, magnífica proposta i
recurs de l’arranjament. Ja a les acaballes, ells dos han desenvolupat un magnífic
duet melòdic i així situar-nos de nou en la inquietant melodia inicial i així
acabar aquest enigmàtic i increïble tema.
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar
al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta
editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les
seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
"Buste de femme" i "Femmes d'Alger d'après
Delacroix" es converteixen en tres versions diferents, amb cada compositor
proposant la seva pròpia interpretació de la pintura. "L'Acrobate",
per la seva banda és només de Frederic
Borey, "La nouvelle ronde de la jeunesse" d'Alain Tissot i la "Massacre en Corée" de Damien Argentieri.
Anem a escoltar la versió que en fa Alain
Tissot d’aquest “Buste de Femme”.
1.- Buste de Femme (A.
Tissot) 4m27s
I com han acabat aquest tema, jo diria que més o menys com l’han
començat, de manera delicada i enigmàtica. Ves per on que em surt aquest
concepte, car em semblen un tant enigmàtiques també algunes de les obres de Picasso. Amb el saxo tenor de Frederic Borey, suau al començament,
però ben aviat el compositor i baterista ha imposat la seva llei, i el ritme
impara dble ha començat. L’organista, amb la mà dreta fent la seva
improvisació, i l’esquerra o amb els peus fent els més baixos i greus, l’ha
acompanyat en aquest no parar. Borey
s’hi ha afegit i tots tres s’han trobat enllaçats per aquesta obra pictòrica de
Picasso que tan bé ha sabut veure el
compositor i baterista Tissot.
I ells ens acaben dient...
Esperem que aquest àlbum us porti a un lloc on no hi heu estat, un lloc
on la vostra imaginació, la nostra i qui sap, fins i tot la de Pablo Picasso, es troben. Feu una bona
escoltada i un bon viatge.
I darrerament amb els amics de Youkali
Music i concretament amb el seu director Thomas Shindowsky estem en contacte i així és que em fan arribar
alguns dels projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu
entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i veure’n tot el seu catàleg.
I nosaltres acabarem el programa d’avui amb la composició de l’organista
Damien Argentieri sobre l’oli sobre
contraplacat que va fer Pablo Picasso
el 1951 en la seva etapa cubista, obra anomenada “Massacre en Coreé”.
9.- Massacre en Coreé (D.
Argentieri) 2m53s
Doncs ja veieu quina impressió li degué fer al Damien la visualització d’aquesta massacre inspirada en el quadre
de Goya que representa les tropes
franceses afusellant civils a Espanya, quadre anomenat “El 3 de maig”. L’organista es desferma per la ràbia però primer ha
estat el baterista qui ens ha situat amb els redobles dins l’entorn militar.
Mentrestant, el saxo tenor sobrevola melòdicament la base estructural rítmica
de baterista i organista. Després ha estat aquest, el compositor qui s’ha
enlairat per la ràbia ja comentada. Magnífica interpretació la que ha fet Damien sobre la “Massacre en Coreé” de Picasso
dels afusellaments del 3 de maig de Goya.
I és que aquest UNITRIO és ben bé un Trio Unit, totalment complementat, on
cadascú fa les seves interpretacions però que encaixen a la perfecció en el
context global del Trio. Són alhora uns magnífics intèrprets solistes, cadascun
d’ells segurament amb projectes, si més no, sí que els té el magnífic Frederic Borey.
Doncs ja hem acabat el programa d’avui i crec que ho hem fet d’una
manera espectacular, bé, de fet, els espectaculars han estat aquest magnífic
trio francès, els UNITRIO que acabem d’escoltar, però és que abans hem escoltat
el darrer projecte de la Marta Sánchez
Quintet que també ha estat magnífic amb uns temes preciosos. I és que els
discos que podeu trobar al web de
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del
programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel
Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos
comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si
podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
