Programa 315: Jaume Llombart & Enrique Oliver, Chris Kase 4tet i Gabriel Amargant Trio, dimecres 14 de març de 2018
0 comentaris
Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio
Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el
Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui
que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i
Mallol qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb
les novetats dels nostres músics.
Doncs avui podreu escoltar tres projectes relacionats per la seva íntima
música tot i haver-hi algunes vitalitats diverses. Són dos projectes acabats de
sortir del forn, el de Chris Kase
Quartet anomenat “Let Go” editat i enviat pels amics de Errabal Jazz i el que em va cedir Gabriel Amargant a la
Nova Jazz
Doncs dir-vos també que per aquest divendres tindrem un magnífic concert
de Jazz al Molí dels Frares amb Tomàs Fosch Quartet amb Tomàs Fosch, piano; Gianni Gagliardi, saxo
tenor; Tom Warburton, contrabaix i Jordi Pallarés, bateria, en un
esdeveniment organitzat des del Jazz
Club La Vicentina
i patrocinat per l’Ajuntament de Sant
Vicenç dels Horts i per tant, gratuït. Ja ho sabeu, divendres 16 a partir
de les 22h. Us hi esperem.
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant
a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es,
allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el
catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí
una forta abraçada.
Doncs som-hi amb les propostes musicals i començarem primer pel delicat
treball de dos magnífics músics, Jaume
Llombart i Enrique Oliver amb el seu...
“I SURRENDER, DEAR”
Enrique Oliver i Jaume Llombart
Autoproduït
Enregistrat per Toni París
iJoan Torralba el 30 de novembre de 2012 a l’estudi 44.1 de Girona.
Enrique Oliver, saxo tenor
Jaume Llombart, guitarra
Doncs ja ho veieu, estem a punt de gaudir amb la més i millor tendresa,
la de dos grans músics i intèrprets de gran vàlua, reconeguts a tot el
territori amb projectes propis i formant part de projectes de figures del Jazz
de casa nostra i internacionals. Exemples de les seves col·laboracions són per
exemple les de l’Enrique Oliver amb
el Joan Chamorro presenta Élia Bastida on l’Enrique formava parella de convidats amb el gran saxo alto italià Luiggi Grasso, concert que van fer al Jamboree el 19 de maig del 2017.
D’altres col·laboracions de l’Enrique
són les que ha fet i de les quals en vaig poder veure una a 23 Robadors amb el mateix Jaume, Roger Mas, Ramon Prats, Marco
Mezquida, en un exquisit concert que vaig enregistrar i que encara es pot
escoltar entrant al blog del Jazz Club La Vicentina. Hala Torre on hi ha una bona
escola de música on ell hi dóna classes i si fan cursets dedicats al Jazz.
Fixeu-vos el nivell de col·laboracions de l’Enrique que va muntar un concert al Jamboree el 2013 amb Fèlix
Rossy, aleshores cinc anys més jove que ara, amb José Carra, piano i alguns més.
Els amics de ClasiJazz, molts actius amb concerts i seminaris ens parlen
des projectes dels nostres herois i al blog us en deixaré l’enllaç.
Comencem amb les músiques i ho farem amb un preciós tema de Billy Strayhorn ja ho sabeu la mà dreta
de Duke Ellington anomenat ....
6.- My little brown book (B. Strayhorn) 4m00s
Doncs i de quina manera més delicada i suau hem començat el programa,
amb el so profund de tots dos instruments, i una molt maca balada de qui va fer
Lush Life, Billy Strayhorn. La
melodia primer, estructurada com AABA, per després d’aquesta començar l’Enrique amb la seva preciosa
improvisació. Jaume es dedica a
donar-li el suport harmònic i rítmic adequat i així, el músic malagueny poder
expressar-se amb el més gran sentiment. Un tema que Duke Ellington & his Orchestra van interpretar el 1942, i que
després va tocar Duke Ellington &
John Coltrane, Joe Lovano i una
infinitat de músics, i així és de bonica aquesta cançó.
Doncs si parlem del Jaume
Llombart, dir-vos que el passat desembre va fer un gran concert al Molí dels Frares amb el seu trio, amb
el Marc Cuevas i Santi Colomer,
magnífics acompanyants amics nostres amb els quals sovint hi hem gaudit. Jaume acompanya de manera habitual
molts dels projectes del gran Jordi
Rossy, com el magnífic concert que van fer al Jamboree el 23 de març de 2017 amb Joshua Redman, Doug Weiss, Adam Cruz i de convidat especial en el
segon passe, Mark Turner. D’aquest
concert vaig fer un vídeo penjat al canal del Youtube del Jazz Club La
Vicentina , vídeo del tema de Benny Golson anomenat “Stablemates”.
Escoltem una altra delicada cançó ara a ritme suau de bossa amb un tema
de Antonio Carlos Jobim anomenat....
7.- Voce vai ver (A.
C. Jobim) 2m53s
Jobim va incloure aquesta preciosa balada a mig tempo, una
preciosa bossa, en un doble LP del 1980 anomenat Terra Brasilis conjuntament amb 19 temes més a mode de recopilació
de lo milloret seu, segons el productor i potser ell mateix també. Un tema amb
música i lletra d’ell mateix preciós i que ja heu pogut escoltar de quina
manera tan magnífica els nostres dos herois ho han interpretat. Primer xiulant Jaume amb la guitarra també, per
després Enrique amb la melodia i el
so del saxo que alguns situarien en l’Smooth
Jazz però que jo em limito a deixar-me portar per la seva sonoritat i
recordar a Stan Getz The Sound, ell,
que va ser qui primer va captar la profunditat d’aquesta música, i no ens
enganyem, també la seva popularitat car esdevindria un boom dels anys 60s i més
amb Astrud Gilberto qui va ser la
seva companya després que deixés el geni brasiler per l’americà. No vull
oblidar Elis Regina i deixem-ho
aquí, que n’hi ha molts i molts. El solo de l’Enrique ha estat suau, tendra i ple de calidesa i musicalitat, amb
un to rítmic imposat pel Jaume, però
amb l’Enrique a un nivell altíssim
de comprensió de l’essència del curtet tema.
Enrique Oliver (Màlaga, 1985) Va començar els seus estudis musicals
als 8 anys i es va iniciar al jazz l'any 2002 rebent classes d'Ernesto Aurignac i Arturo Serra, assistint a seminaris
impartits per Bobby Martínez, Perico
Sambeat, Jesús Santandreu, Jerry Bergonzi, Dave Santoro, George Garzone, Jack
Walrath, Steve Grossman, Greg Tardy, Seamus Blake, Barry Harris o Mark Turner,
entre uns altres. En 2007 va viatjar a Nova
York on va rebre classes de Bill
McHenry i Ethan Iverson.
Durant la seva estada a Barcelona
va col·laborar en projectes com Organics (quartet d'Albert Sanz) amb el que va
ser seleccionat per al circuit INJUVE 2006, Grup Roger Mas, Felix Rossy Quintet, Julián Sánchez Sextet, Quartet
Ivan Rojas, Vila 5, Quintet Juan Pablo Balcazar o Nono García.
Escoltem més delicades cançons d’aquest projecte, ara amb el primer
track del disc, tema de Víctor Herbert
anomenat...
1.- Indian Summer (V.
Herbert) 3m23s
Un tema molt i molt vell, del 1919, i que va esdevenir un estàndard de
Jazz molts anys més tard. La partitura es conserva gràcies a les versions de Everett Hoagland i Don Reid el primer
el 1932 i el segon el 1939. El darrer la va incloure el 1944 en el repertori de
la seva orquestra. Versions de Sydney
Bechet, amb el seu característic so amb trémolo i a tempo slow, mentre que
la de Stan Getz del 1949 és amb un
magnífic swing. Els nostres herois l’han feta a un tempo menor que el de Getz, però amb l’Enrique fent de Getz per
la sonoritat del mestre americà. El solo de l’Enrique ens ha embolcallat, acaronat, tot i ben acompanyat pels
acords i ritmes de Jaume Llombart.
Una altra delícia, i ja en portem tres.
Jaume Llombart Jorba (Igualada,
Barcelona, 1980). Titulat
per l'Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya) de Barcelona, on va
estudiar amb Maarten van der Grintten,
J.L. Gámez i Dani Pérez, entre d'altres professors.
Escoltem ara un tema una mica més viu però càlid igualment, anomenat...
5.- At Long as last love (Cole Porter) 4m35s
“At Long as Last Love" és una cançó popular escrita per Cole Porter, pel seu musical You Never Know, on va ser presentat per
Clifton Webb. Ella Fitzgerald - Ella Loves Cole (1972), Julie London - All
Through the Night: Julie London Sings the Choicest of Cole Porter (1965) i
multituds més de cantants i músics han interpretat aquesta preciosa melodia de Porter. Amb uns acords delicats ha
començat el tema Jaume Llombart tot
i fent-li una mena d’introducció al saxo tenor de l’Enrique, el qual ha entrat amb un so greu, profund i un tant
voluminós. El so càlid i melós del tenor de l’Enrique s’engrandeix en aquest tema de Porter, en un solo magistral per la tendresa, sonoritat i creativitat
al servei de la melodia. Jaume,
finalment n’ha fet un, a guitarra solo, amb punteig i acords, ell solet, cosa
gens fàcil. Aquest és un projecte de dos amics que han volgut interpretar les
cançons més delicades i on li dóna tot el suport a l’altre, perquè aquest pugui
desenvolupar els solos. L’Enrique li
diu al Jaume. Gràcies amic.
El gran saxofonista i musicalment proper, Ernesto Aurignac va escriure sobre Jaume Llombart a propòsit del seu àlbum “UNO” unes boniques
paraules que defineixen meridianament la seva personalitat musical i humana:
«Jaume Llombart és un geni, inspiració i admiració màxima. Mai he
conegut a algú amb tant talent, els que el coneixem sabem que és un d'aquells
músics que toca en un circuit petit quan podria estar tocant pel món, en els
millors festivals i amb els millors músics del món. Però ell és extremadament
introvertit, generós i humil, i li agrada molt l'hort, Thelonious Monk i els calçots. Escoltar sempre és una lliçó, i no
és normal el control que té dels sons i la seva capacitat creativa, no exagero
quan dic que és un veritable geni. Ens vam conèixer a Barcelona fa ja 13 anys, i viure amb ell una temporada va ser una
masterclass constant, vaig aprendre molt del que ara sé. Recordo aixecar-me
cada dia a les 10, entrar al saló i veure’l donat al costat de la finestra amb
el seu cafè i la seva guitarra (sempre sense amplificació) des de les 7 del
matí transcribint-ho tot, Coltrane,
Parker, Monk, Tristano, Konitz. Cuina una pasta amb nata, xampinyons i
carbassó que és d'un altre planeta, i fins fa poc conduïa un cotxe antic sense
carnet de conduir i amb una cinta de Joe
Pass mitj ratllada que mai canviava. Tinc l'honor i el plaer que gravi en
el meu disc! El seu paper és molt important i no sé com faré per gestionar els
seus sols amb tants músics, tenint en compte que el meu cap s'imagina Jaume tocant-ho tot ». Ernesto Aurignac.
Acabarem el projecte d’aquests dos grans músics, després d’haver gaudit
amb la seva musicalitat i tendresa, i us proposo escoltar un tema un pèl més
viu, de Jerome Kern anomenat...
4.- I won’t dance (J.
Kern) 3m36s
"I Won’t Dance" és un estàndard de jazz amb música de Jerome Kern, que ha tingut dues lletres
diferents, la primera escrita per Oscar Hammerstein II i Otto Harbach el 1934,
la segona escrita per Dorothy Fields (encara que Jimmy McHugh també en va ser
acreditat) el 1935. Els dos conjunts de lletres comparteixen poc, sí però el
refrany comú de "I don’t dance". El segon conjunt de lletres és molt
més conegut, i la cançó d'aquesta forma ha estat cantada per molts artistes. Jaume ha començat una intro curteta a
guitarra solo, per després entrar-hi l’Enrique,
i fer ells dos una mena de tete a tete fent ambdós de solistes a la vegada,
improvisant l’un i l’altre aconseguint una amalgama de sons que han estat una
delícia. El ritme el porten ells dos fent els solos i no hi ha el Jaume fent-li els acords a l’Enrique fins quasi el final del tema. Una
meravella per acabar el projecte del Jaume
Llombart i Enrique Oliver. I nosaltres seguim, però....
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar
al web de www.moonjunrecords.com i
veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest
programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I seguim ara amb un altre magnífic projecte i ho farem amb el del
trompetista Chris Kase anomenat....
“LET GO”
Chris Kase Quartet
Editat per Errabal Jazz ER 096
Enregistrat el 10 i 11 de
juliol de 2017 per Manuel Ocell als 360 Global Media, Madrid.
Mesclat i masteritzat per Steve
Taylor a The Production House, Boadilla de la Montaña.
Produït, compost i arranjat per
Chris Kase.
Chris Kase, trompeta i fiscorn
Marc Collado, guitarra
Ander García, contrabaix
Miguel Benito, bateria
Totes les composicions són de Chris
Kase. Us posaré al blog l’enllaç a la seva pàgina web però que
és.....chriskase.com
Aquest és un projecte ampli, amb 11 temes preciosos, on s’hi poden
escoltar quatre delicades balades, mentre que la resta de temes tenen una
vitalitat rítmica suau amb unes intros força delicades. Complicada selecció
però aquí la teniu..
Som-hi ja amb les músiques delicades d’aquest projecte i ho farem amb el
tema que dóna títol a l’àlbum dedicat a Marianne
Collins Kase...
9.- Let Go (C.
Kase) 5m24s
Doncs hem començat ben pausats amb els acords de la guitarra de Marcos Collado, i contrabaix de l’Ander Garcia, per ja escoltar el metall
més daurat i delicat de Chris Kase.
La guitarra del Marcos ben aviat
s’hi ha posat també amb un so preciosista i aeri tot i improvisant, després de
la curta melodia inicial a càrrec del líder. Kase ha seguit amb la seva improvisació, i dir-vos que ambdós m’han
semblat tan melòdiques que quasi no he pogut discernir-les de la melodia
inicial. Aquesta ha tornat després de les quatre notes improvisades per Ander García al contrabaix, i així han
acabat aquest preciós tema.
Els amics d’Errabal Jazz em
van enviar uns textos fent valoracions del projecte que em semblen les més
adequades per entendre’l o sigui que aquí en teniu un resum i si puc, més n’hi haurà
al blog del jazzclubdenit.blogspot.com.es
Diuen ells....
“Tots els tòpics contenen alguna cosa de veritat i el Jazz també en té
els seus, de tòpics. Es diu...”És una música complicada, complexa, només per a
experts”. La propagació d’aquesta idea explica l’allunyament del gran públic
des que el Jazz es va fer adult amb el beligerant “Be-Bop”, però també posa en
evidència la escassa pedagogia que músics i periodistes han estat capaços de
fer des de llavors, necessària pedagogia per ensorrar prejudicis. Aquest no és
el cas.
Seguim amb un tema ja més viu i que serà el...
5.- Riff One (C.
Kase) 5m46s
Segons explica ell mateix, “aquest és un patró rítmic-melòdic que vaig descobrir
mentre practicava i que s’oposa a diversos ritmes aparentment contradictoris
que toca la resta de la banda”. Deu n’hi do. Doncs ara que ho diu, jo diria que
sí que es noten aquestes aparents oposicions rítmiques, sobretot a l’inici i al
final del tema, mentre que en les improvisacions m’ha semblat que s’havien
posat més d’acord, ha. Un tros de composició, d’una certa complexitat melòdica
i més encara la rítmica. El solo de Collado
a la guitarra ha estat emmarcat en el context d’investigació sobre l’harmonia
del tema i executat amb precisió, mostrant també el nivell de creativitat
d’aquest music. Kase s’hi ha llençat
de ple, sense concessions ja al final, però més dolç a l’inici. Ben aviat ens
ha canviat la percepció, i ajudat per la base rítmica, potent i sòlida, el
líder ha desenvolupat el seu solo amb mestria, domini del llenguatge i sobretot
amb un magnífic so en el registre mig del seu metall.
I ara un convido a escoltar na Carme
de la Fuente
en el seu micro conte dedicat a les músiques de Chris Kase....som-hi doncs Carme
.
.............................................
I quina manera més suau de dir les coses que té Carme dela Fuente i què bé que ho plasma tot i relacionant-ho amb
les músiques de Chris Kase...
Seguim doncs amb la seva biografia.
Tot i que el llarg currículum de Chris
Kase el precedeix, el trompetista de New
Jersey ens ofereix tot tipus de facilitats per acostar-nos a la seva
música. Només ens cal fullejar el llibret interior del disc per a comprovar-ho.
Ell mateix s’encarrega de presentar i posar en context les composicions
d’aquest magnífic Let Go, sense
estalviar-se detalls. Potser la seva extensa labor com a docent, actualment al Conservatori Superior del País Basc,
Musikene, i a la Universitat Alfonso
Abans però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/
hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial
de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues,
Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. O sigui que
agrair-li al Josep Roig el seu
suport i des d’aquí una forta abraçada.
Seguim amb un altre increïble tema que sovint presenta en directa com a
“Thelonious Monk i Arnold Schoenberg surten a fer copes”, anomenat...
6.- Roweena (C.
Kase) 5m31s
Doncs un altre tema impactant, sorprenent per la seva concepció, el qual
requereix alguna explicació detallada i solvent, i no serà la meva i sí la del
propi líder que ens en diu....”Roweena es basa en el Blues de 12 compassos i
utilitza tècniques de serialisme que no són fàcilment evidents. El contrabaix
comença el tema amb una sèrie de dotze tons, la guitarra toca sobre d’ell amb
una sèrie diferent també de dotze tons, la trompeta entra i toca tres sèries
diferents de dotze tons que es repeteixen mentre la guitarra toca un altre grup
de tres sèries.” Doncs deu n’hi do. Jo em quedo amb el que hagi pogut entendre
i més encara amb el que he escoltat, un tema
I seguint amb el que ens diuen els d’Errabal Jazz....
“El títol d’aquest segon treball de Kase
a Errabal Jazz, després de “My
Private Circus” del 2013, ens convida o oblidar idees preconcebudes i
senzillament el que hem de fer és “deixar-nos anar”. És el millor consell per a
gaudir com l’oïdor es mereix d’aquesta magnífica selecció de cançons, tocades
de manera tant brillant i modesta. La música de Chris Kase és més reflexiva que emocional, abans dèiem més “cool”
que “hot”, però a aquesta música no li manca gens la calidesa. Ell no necessita
seduir-nos amb jocs de mans o gratuïta intensitat, ni tampoc proposa emular les
fites aconseguides per d’altres. La seva cal·ligrafia és distintiva i amb això
n’hi ha prou per aconseguir tot un conjunt de músiques de gran bellesa.”
I acabarem aquest projecte amb el primer track del disc anomenat....
1.- Teaser (C.
Kase) 5m40s
Doncs segurament haureu notat que no és un tema a 4x4, o sigui quatre
temps, quatre compassos. La veritat és que no és massa complicat esbrinar el
ritme d’aquest tema, i així és que un se n’adona que és un 7x4, i el que ja és
més complicat és discernir que aquest “Teaser” es basa en la forma i la major part de l’harmonia del
conegut estàndard “Star Eyes” del 1943. Fixeu-vos que tot i el tempo
relativament viu, la continguda sonoritat del tema, i projecte en general, i
també gràcies a les tasques dels tècnics de mescles, els dos solistes són els
que predominen, també en aquest cas el contrabaixista en el seu solo, però pel
que fa a la bateria, aquesta està en un segon i discret pla, no sobresortint
massa en cap dels temes. Fins i tot en el seu solo final, tampoc se la nota a
primera línia i Miguel Benito, tot i
ser-hi formant una magnífica base rítmica amb l’Ander García, aconsegueix també que la sonoritat del projecte sigui
així de continguda. Magnífic tema per acabar aquest projecte del trompetista
americà establert a casa nostra, Chris
Kaase.
I nosaltres seguim però......deixeu-me que us digui que podeu entrar al
web de www.freshsoundrecords.com
per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la
botiga Blue Sounds al carrer Benet
Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos,
llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns
pel matí a l’amic Enrique Heredia,
mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del
Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des
d’aquí una forta abraçada.
I nosaltres seguirem sí, però per acabar el programa amb el magnífic
disc de Gabriel Amargant
anomenat....
“AIRE”
Gabriel Amargant Trio
Editat per Fresh Sound New
Talent FSNT 546
Enregistrat per Jordi Matas el
29 d’agost de 2017 al Mas Franch
Mesclat i masteritzat per Jordi
Matas
Produït per Jordi Pujol i
Gabriel Amargant
Gabriel Amargant, saxo tenor,
soprano i clarinet
Martín Léiton, contrabaix
Ramon Prats, bateria
Totes les composicions són del Gabriel.
Aquest és un projecte que vam escoltar primer al Casino de Granollers, i després, a la
Nova Jazzla Catalunya Nord
2.- Yo sueño (G.
Amargant) 6m17s
Una preciosa composició que el Gabriel
va voler fer tot i llegint l’obra “La
Vida es sueño” de Calderón
de la Barca ,
en un dels passatges amb Segismundo.
Va aturar-se i es va preguntar a veure quina música li suggeria tot allò
llegit, i així va sorgir “Yo sueño”. Una preciosa composició que ell broda amb
el clarinet, delicat també és el ritme, així com un bolero que canvia
lleugerament en el pont, tornat ben aviat al ritme inicial. L’acompanyen dos
mestres com són Martín Léiton i Ramon Prats, que l’acaronen
constantment, el primer amb les notes llargues i profundes del contrabaix i el
segon amb la suavitat dels seus tocs a la bateria. Léiton omple de sons l’espai del seu solo després que Biel hagi fet el seu, a cavall i
ininterrompudament després d’aquesta preciosa melodia. El domini que té del que
va ser el seu primer instrument és total, i li extreu els sons més càlids, i
així ho vam poder copsar els que el vam veure formant part del quartet liderat
per Joan Monné, amb Oriol Roca i Santi Colomer, en el
projecte “Som Jazz” de la coral Som Cor,
per la Festa Major
(molins i abrera)
La biografia ampliada de Gabriel
Amargant la podeu trobar al seu web i al blog del programa hi penjaré
l’enllaç:
Nascut l’any 1986 a Argentona,
comença la seva formació musical a l’escola de Música del mateix poble i,
posteriorment, al Conservatori Josep
Maria Ruera de Granollers en l’especialitat de clarinet clàssic i saxo
jazz. L’any 2008 es gradua a l’ESMUC
(Escola Superior de Música de Catalunya) amb la qualificació de Matrícula
d’Honor. Durant aquests anys de formació acadèmica obté la beca Anna Riera que atorga l’ESMUC i la menció especial en el
concurs Intercentros Melómano d’àmbit nacional.
Seguim ara amb una altra delicada composició dedicada a....
6.- Céret (G.
Amargant) 4m58s
Una música que, al menys a mi, em situa en una altra època, un altre
temps llunyà quan aquests eren els sons de la veïna França. Un vals delicat, també amb el clarinet, amb el qual es va
convertir en un músic de clàssica. Preciós vals dedicat a aquesta població capital
del Vallespir de la Catalunya Nord.
La pluralitat de la seva formació i el domini de diferents instruments
contribueix a què Amargant sigui un
músic versàtil, tenint d’aquesta manera l’oportunitat de col·laborar en
projectes musicals de diferents àmbits i estils: col·laboracions amb orquestres
simfòniques i big bands, una intensa activitat com a sideman en formacions de
jazz, flamenc o pop, l’enregistrament de bandes sonores i, finalment, liderar
els seus propis projectes.
Seguim ara amb ritmes més potents i ho farem amb el tema primer track
del disc anomenat...
1.- Hey Little Maurels (G. Amargant) 6m24s
Doncs ja heu pogut escoltar com han canviat les tornes, ara amb el saxo
tenor i un tema força punyent i rítmic, tot i que aquets una mica trencats.
Iniciat a solo curtet a mode d’intro pel líder, ben aviat hem pogut discernir
la melodia primer delicada i melosa i després farcida de canvis i intervals amb
un ritme potent fins que, un magnífic i delicat break ens ha situat en una
altra atmosfera melòdica. Això ha durat poquet, i de nou l’embranzida ha tornat
amb tota l’energia fins el solo de Martín
ell ben sol, sense ningú que li donés empara, tot i no necessitar-la. Magnífic
solo de Léiton que ha donat pas de
nou al tema del Gabriel. Una
composició aquesta, on el ritme és molt important, cosa que potser té relació
amb el títol, i això és evidentment una apreciació personal. El domini que té Gabriel del saxo tenor és també
absolut, i així ens ho ha mostrat en aquest tema, on el so i els canvis de
registre són així de permanents i fets amb un gust musical a l’abast de ben
pocs.
L’any 2009 presenta el seu primer disc com a lider, First Station (Fresh Sound New Talent), al Festival de Jazz de Barcelona obtenint molt bona resposta per part
del públic i de la crítica i rep el premi a Músic de l’any que atorga l’Associació de Músics de Jazz i Música
Moderna de Catalunya (AMJM). L’anys 2015 publica el segon treball propi, And Now For Something Completely Different
(FSNT), dins el marc del Festival de
Jazz de Terrassa, i rep el premi Enderrock
de la crítica al millor disc de jazz de l’any.
Doncs nosaltres acabarem projecte i programa amb el tema anomenat....
3.- Zarabanda (G.
Amargant) 6m43s
Doncs un altre espectacular tema, amb una melodia que a moments ens
recorda alguna de les músiques del sud de la pell de brau i també les del món
clàssic. La base rítmica li donen un permanent suport rítmic, amb un Ramon precís i suau amb plats, caixa i
demés estris, i Martín quasi fent
una improvisació, així l’acompanyava. Gabriel
ha estat superb també en el solo d’aquest tema, modern en la creació i més
melòdic quan torna a recórrer a la melodia. Léiton el torna a acompanyar en els solos i així és que ens ha
tornat a corprendre amb la seva interpretació, car, ja en sabem les seves
virtuts. Un tema que tanca la proposta que he seleccionat del disc del Gabriel que espero us hagi agradat i
per tant, us convido que aneu a la botiga Blue
Sounds del carrer Benet i Mateu 26
de Barcelona per adquirir aquest i
els molts que hi ha i que hem posat en aquest programa.
Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com
i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
Doncs ja hem acabat el programa d’avui, temàtic pel que fa a les
músiques, totes encabides en un determinat context emotiu, sobretot les
balades, primer amb Jaume Llombart &
Enrique Oliver, després amb Chris
Kase Quartet i finalment amb Gabriel
Amargant Trio, músiques totes que podeu cercar i mirar d’aconseguir en
algunes de les no masses botigues de discos que hi ha a casa nostra.
Abans d’acomiadar-me us voldria convidar al magnífic concert de Jazz que
farem al Molí dels Frares amb Tomàs Fosch Quartet amb Tomàs Fosch, piano; Gianni Gagliardi, saxo
tenor; Tom Warburton, contrabaix i Jordi Pallarés, bateria, en un
esdeveniment organitzat des del Jazz
Club La Vicentina
i patrocinat per l’Ajuntament de Sant
Vicenç dels Horts i per tant, gratuït. Ja ho sabeu, divendres 16 a partir
de les 22h. Us hi esperem. I ara sí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del
programa, i jo mateix Miquel Tuset i
Mallol qui l’ha realitzat i seleccionat les seves músiques, us desitjo molt
bona nit i molt bon Jazz Club de Nit
en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
Programa 314: Fresh Sound Records - Deep Tone Project, Adam Schneit Band i Nat Adderley & The Big Sax Section, dimecres 7 de març de 2018
0 comentaris
Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio
Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el
Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui
que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i
Mallol qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb
les novetats dels nostres músics.
Avui hi tornem amb un programa dedicat a Fresh Sound Records i com sempre, primer amb dos projectes New Talent per acabar el programa a tot
swing, a tot Hard Bop, amb un vinil de 180grams digitalitzat en primera escolta
per qui us parla. Els dos primers projectes tenen en comú la formació de
quartet i els instruments, saxo, guitarra contrabaix i bateria, amb Deep Tone Project i el seu “Onward” i
l’Adam Schneit Band i el “Light
Shines In”. Per acabar podrem gaudir amb el “That’s Right” de Nat Adderley and the Big Sax Section.
També, avui podreu escoltar un micro conte de Carme de la Fuente ,
un petit espai que hem encabit en aquest
programa, conte que ella mateixa ha fet tot i escoltant algunes de les musiques
que li vaig fer arribar, les del programa d’avui.
Abans però dir-vos que aquest proper diumenge a les 19h i a la Traska Truska
Doncs avui i per descomptat, deixeu-me que us digui que podeu entrar al
web de www.freshsoundrecords.com
per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la
botiga Blue Sounds al carrer Benet
Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos,
llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns
pel matí a l’amic Enrique Heredia,
mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del
Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des
d’aquí una forta abraçada.
Doncs comencem el programa amb el projecte anomenat...
“ONWARD”
Deep Tone Projecte
Editat per Fresh Sound New
Talent FSNT 519
Enregistrat per Sergey
Kurotchkin l’abril de 2016 al Mask Studio de Kiev.
Produït per Konstantin Ionenko
Productor executiu, Jordi Pujol
Viktor Pavelko, saxo tenor
Aleksandr Pavlov, guitarra
Konstantin Ionenko, contrabaix
i baix elèctric
Pavel Galitsky, bateria
Totes les composicions del grup Deep
Tone Project
Deep Tone Project va ser creat a principis de 2013 per aquests
quatre músics ucraïnesos. El quartet va presentar una nova música original: un
jazz contemporani europeu amb un so líric ampli i suau. Tothom escoltarà alguna
cosa pròpia, reconeixible: hi ha prou colors càlids en els sons per a tothom.
L'àlbum debut "Flow", editat a la primavera de 2014, va ser elogiat
per molts crítics i periodistes musicals dels EUA i Europa. El seu segon treball, "Onward", és aquest
projecte que esteu a punt d’escoltar.
I començarem el projecte amb el preciós tema anomenat....
4.- Slightly Abashed (D.
T. P.) 6m47s
Doncs hem escoltat un tema força líric, tot i la modernitat evident de
la proposta. Una molt bona composició, delicada pel so de la guitarra, amb una
base rítmica de contrabaix i bateria fent tasques de suport i acompanyament
quasi en segon terme, car, aquí els dos solistes, saxo tenor i guitarra, han
omplert el primer pla amb la seva presència, primer amb Aleksandr Pavlov, guitarra i després amb Viktor Pavelko, saxo tenor. Profunditat de missatge d’aquest
magnífic saxofonista, ucraïnès, com tots quatre. Ja veieu quin Jazz en
majúscules es fa a Ucraïna, i és que
el llenguatge del Jazz és universal. La melodia de nou, ens ha tornat a situar
en la melancolia inicial i així és com han acabat la seva primera intervenció,
delicadament.
I Karl Ackermann, de New York Jazz Records, ens diu....
"Les composicions i la musicalitat de Deep Tone Project són una creació clarament moderna i texturada
dels elements clàssics i el jazz de cambra fet a Europa. Els temes es construeixen com a exploracions agradables,
ocasionalment prenent canvis més aventurers però sempre basats en la melodia. Ionenko ha optat per un format on tot
està inclòs i és molt gratificant veure com ha donat lloc a una exposició més
àmplia per a tots els implicats".
Seguim amb una mica més de tempo, ara amb el tema anomena....
6.- Heritage (D.
T. P.) 8m13s
De nou la guitarra obre amb acords el tema, però després, ambdós solistes
ens introdueixen la melodia principal del tema amb els seus canvis dins
l’estructura, complexos però d’una gran bellesa. Calidesa en aquesta música
alhora que una modernitat expressada sense escarafalls ni estridències. El so
del saxo tenor així ens ho mostra, on es conjuminen delicades melodies en la
improvisació alhora amb demostració tècnica sobrada amb arpegis i demès
tècniques emprades. Molt bon so i llenguatge el del Víktor Pavelko. De la mateixa manera el so de la guitarra de Pavlov mixtura delicades melodies i
imbricades escales i arpegis amb l’aspecte més modern. El so, càlid, de la
guitarra de Jazz, net, pulcre i sense cap tipus d’alteració sonora, ens embolcalla ja només en escoltar-lo. Molt
bon solo, el del guitarrista, seguint la aurèola del tema, i així arribar amb
tots plegats al final del tema.
I Bud Kopman, All-about-Jazz
ens diu
"Música molt sensual, amb intel·ligència més que suficient per a
envair la ment. Aquesta música té prou giravoltes i sorpreses per reclamar
l'originalitat de la concepció. Molt recomanable".
I Krzysztof Komorek, Jazzpress
Magazine....
"La música de Deep Tone
Project pot referir-se a un jazz contemporani. Les composicions
interessants i enganxoses, que sovint sorprenen a l'oïdor per la recurrència en
la narració, són el seu actiu. És una música molt agradable, moderna i
fresca".
Seguim amb una mica més de tempo, tot i que ja veieu com és aquest
projecte de delicat, ara amb el tema anomenat..
2.- Dubious Pleasure (D.
T. P.) 6m44s
De fet, és evident que estem endinsats en la música d’un projecte amb
una clara identitat. La interrelació de les músiques dels diferents temes és
prou clara. El tempo ara és lleugerament més viu, però amb un baterista i
baixista ara, amb un control total del tempo, mantenint aquest Groove amb total
persistència. El solo del saxo tenor ha seguit la línia de l’anterior tot i
ampliant-ne les mires més enllà de lo més evident, car, així és la seva
creativitat i molt bona tècnica i llenguatge. La tradició, ai, la tradició,
feia temps que no us en parlava d’ella, i és allò que sempre diem que han de
tenir els músics i mai abandonar-la tot i les seves recerques musicals. Així
ens ho mostra també el guitarrista en la seva magnífica improvisació, moderna
però amb la tradició fent-li companyia per no deixar-lo mai desvalgut.
I Viachek Kryshtofovych, Jr. Ens
diu...
"Aquesta música és com una bomba, improbable però que exploti. Però
...
El més bonic del quartet Deep Tone és que no es mostren de manera
exagerada. Estan en un humil mode pràctic de tocar i enregistrar. Encara que
haurien de mostrar-se més, són els millors músics de jazz d'Ucraïna que escriuen i interpreten la
música que voleu escoltar. No és d'estranyar, car, podeu escoltar bastants
gravacions de quartets com aquest. Però una de les sorpreses és que són
ucraïnesos i no nord-americans. L'altra és que després d’escoltar-los, els
tornes a posar, no importa qui siguin. Hi ha influències del jazz dels 60s en aquesta
música actualitzada. Poden fer coses des del jazz mes profund segons ECM, fins i a temes gairebé rockers.
Definitivament, aquesta és la guitarra elèctrica d'Alex Pavlov que canvia els colors i els estats d'ànim des de
lleus a aspres. Però també hi ha aquests grans interplays entre guitarra i
baix, i saxó i bateria. Ells, tot i tocar en molts llocs, representen aquest
terme beneït anomenat, “conjunt”, “grup”...”
I nosaltres acabem aquest projecte amb el darrer tema anomenat....
8.- Black Depth (D.
T. P.) 8m40s
Doncs ja heu pogut escoltar quina és la dinàmica d’aquest projecte, més
o menys continguda per la sonoritat soft del saxo tenor, i on es dispara una
mica més, és amb el so i impros del guitarrista, el més brillant de sonoritat.
Aquí l’heu pogut tornar a escoltar ben acompanyat pel baix elèctric de Ionenko, permanent en el tempo, i el
baterista amb un tempo més trencat, donant-li el suport adequat per a
desenvolupar una magnífica improvisació. La profunditat de so ha tornat amb el
saxo tenor, on el trio de saxo, baix i bateria, formen el trio sense harmonies,
formacions promogudes per gent com Gerry
Mulligan i Sonny Rollins. Magnífica improvisació del saxo tenor que ens
acosta al final del tema, de nou amb la melodia, car les aigües tornen sempre a
l’origen.
Deixem doncs aquest projecte però abans....
Abans però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/
hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial
de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues,
Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. O sigui que
agrair-li al Josep Roig el seu
suport i des d’aquí una forta abraçada.
Seguim ara amb el projecte del saxofonista Adam Schneit anomenat...
“LIGHT SHINES IN”
Adam Schneit
Editat per Fresh Sound New
Talent FSNT 518
Enregistrat per John Dasvis el
9 de febrer de 2016 a The Bunker, Brooklyn, New York.
Mesclat per Eivind Opsvik al
Grenwood Underground
Masteritzat per Nate Wood al
Kerseboom Mastering
Produït per Adam Schneit
Productor executiu, Jordi Pujol
Adam Schneit, saxo tenor i
clarinet
Sean Moran guitarra
Eivind Opsvik, contrabaix
Kenny Wollesen, bateria
Totes les composicions són de l’Adam
Schneit.
Escoltem ja el primer tema, que serà una preciosa balada que potser ens
recordarà algun tema pop embolcallat de blues rural, en l’anomenat...
1.- A Clearer View (A.
Schneit) 9m03s
El tema ha començat totalment pausat amb els acords de la guitarra, i
ben aviat la melodia principal, amb espurnes de pop a càrrec del líder i el seu
saxo tenor ens ha embolcallat, una melodia pacífica, que et dóna pau. La
guitarra líquida de Sean Moran ens
ha recordat moments diversos en una execució perfecte on el domini dels efectes
ha estat limitat i ha predominat la melodia en la seva improvisació. El líder
ha desenvolupat el seu solo de manera contundent, amb una improvisació amb una
musicalitat aconseguida seguint la melodia principal tot i la seva clara
demostració de domini tècnic en els inacabables arpegis tant ben executats.
Sense cap discontinuïtat ens hem tornat a trobar amb el motiu principal del
tema i així l’han acabat repetint-lo suaument.
I els amics de Tomajazz ens
diuen coses tals com aquestes......
El primer disc sempre ocupa un lloc especial en el gruix de la carrera
musical. Implica la presentació en societat del conjunt musical. La impressió
ha de ser el més positiva. De la mateixa manera, el seu llançament sol estar
embolicat en l'ambiciosa il·lusió del principiant. No obstant això, no només
els neòfits han de complir aquestes premisses. Pot tractar-se d'un músic
experimentat. Pot tractar-se d'un nou començament. “Light Shines In” és el
títol del debut del saxofonista Adam
Schneit. Tot un conegut de l'escena novaiorquesa. ha col·laborat amb músics
de la talla de Jesse Peterson o Jacob Sacks, entre d'altres. Així
mateix, va liderar el grup Old Time
Musketry en una gran aventura de fusió d'estils.
Seguim amb el següent tema d’aquest projecte on ja podreu veure de quina
manera gira el concepte tornant-se sí força contemporània amb el tema
anomenat...
2.- Different Times (A.
Schneit) 7m03s
Doncs pot ser que aquest tema ens
hagi noquejat, tal és l’embranzida de la seva música contemporània
comparada amb la calma del tema anterior. Guitarrista i saxofonista es
desfermen en una demostració de velocitat i ritme neo-bop on la concepció en
els solos ens els mostren superbs i tècnics a l’extrem, alhora que amb un molt
bon gust estilístic. La base rítmica de l’Eivind
Opsvik i Kenny Wollensen està magnífica, essent aquest darrer, el baterista,
molt expressiu i potent amb una improvisació que podríem dir dura tot el tema.
També el contrabaixista està excels, i sí que ha donat la sensació que sigui
aquest tema una quasi total improvisació tal és la modernitat de la melodia.
Glenn Astarita de All-About-Jazz
ens diu....
Des de fa diversos anys, que al saxofonista Adam Schneit se’l reconeix més com a sideman de luxe que no pas com
l’antic líder de Old Time Musketry, aquest talentós quartet on hi
va inculcar les seves impressionants habilitats compositives. Aquí, l'aventura
dels músics en l'àmbit exterior mentre es desenvolupa una tarifa més
convencional durant diverses fases o moviments. Per exemple, l'obertura
"Una vista més clara" es construeix amb una ranura estirada i un
cordial tema primari ancorat per les baixes baixes de Eivind Opsvik i els
ritmes fixos del baterista Kenny Wolleson. Però el seguiment "Different
Times" va fer una visió diferent, ja que els músics projecten un marc
d'opinió de la temporada oberta al jazz de Vernacula, ple de cadències rodants
i els focs artificials de guitarrista elèctric Sean Moran. A més, les notes
rebutjables de Schneit porten una seqüència bulliciosa de falles, juntament amb
les tensions habituals i les activitats d'alliberament.
Seguim amb el tercer track, ara ja amb un tempo més contundent amb el
tema anomenat....
3.- Old Time Musketry (A.
Schneit) 5m24s
Aquest és un tema homenatge al grup anomenat igual que el tema, Old Time Musketry. Un tema doncs farcit de Funky amb un Groove impressionant
des del primer moment amb una base rítmica impressionant, sempre a top,
permetent als dos solistes desenvolupar els seus solos, el del líder, Adam Schneit impressionant i
incansable, sembla ben bé no tenir aturador, tal és la seva persistència. El
guitarrista Sean Moran tot i seguir
el tempo tan ben marcat per la base rítmica s’ha mostrat no tant persistent en
el seu solo, deixant algun espai pels silencis, cosa que no fa el líder. Gran
tema, gran composició on he pogut escoltar moments o frases del “Spain” de Corea. Contundència del líder en el seu
solo i en aquesta també seva composició.
Seguint amb Glenn Astarita de
All-About-Jazz.....
"My Secret Hobby" és la segona sorpresa d'aquest Light
Shines In. Difícilment es pot discernir si és el millor tema o no. No obstant
això, l'arpa més free jazz queda més que patent. Un cavall desbocat a ritme de
distorsió i cops de saxo propis de l’Ornette
Coleman més salvatge. El contrast és certament singular. I en ell resideix
la qualitat d'aquest disc.
recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com
i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
I ja, abans d’acabar aquest projecte, escolteu el micro conte de Carme dela Fuente, la qual s’ha
inspirat amb les músiques de l’Adam
Schneit i el seu “Light Shines In”...escoltem-la doncs...
.............................................................
I com he dit abans, acabarem aquest projecte escoltant el darrer tema del
projecte de l’Adam Schneit...
6.- My Secret Hobby (A.
Schneit) 5m49s
Doncs certament que l’aspecte més free del projecte l’hem escoltat en
aquest tema, i tot i els inicis tan bèsties dels dos solistres, ben aviat ha
aparegut la secció rítmica per a embolcallar-ho tot a bon tempo, tot i que no
massa definit. El solo del guitarrista ens el mostra distorsionat i frenètic
amb el seu so, mentrestant el baterista i contrabaixista no han parat de fer de
les seves, imparables tots dos. El líder s’ha convertit en un cavall desbocat
amb el so més Free com la resta de companys. Si recordeu de quina manera hem
començat aquest projecte, estareu amb mi que aquest final és acollonant i
substancia la diversitat de la proposta també amb els anteriors temes que heu
escoltat. No estan per romanços aquests músics. No hi ha terme mig.
Al considerar el títol per al seu àlbum de debut, "Light Shines
In", de Fresh Sound New Talent,
Adam Schneit saxofonista tenor i clarinetista va recordar els cors de la
seva cançó favorita de Leonard Cohen,
"Anthem":
Ring the bells that still can
ring / Forget your perfect offering / There is a crack in everything / That’s
how the light gets in.”
O sigui...
“Fes dringar les campanes que
encara poden sonar
Oblida't de la teva ofrena
perfecta
Hi ha una esquerda en tot
plegat
Així és com entra la llum
".
Deixem ara el projecte d’aquest saxofonista però abans....
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra
entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà
tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el
catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí
una forta abraçada.
I nosaltres acabarem el programa amb el vinil digitalitzat de Nat Adderley anomenat....
“THAT’S RIGHT”
Nat Adderley & The Big Sax
Section
Primera edició per Riverside
Enregistrat el 9 i 15 de
setembre de 1960 a New York
Reeditat per Jazz Workshops JW-071
Productor executiu, Jordi Pujol
Nat Adderley, fiscorn
Cannonball Adderley, saxo alto
Jimmy Heath, Charlie Rouse,
saxo tenor
Yusef Lateef, saxo tenor,
flauta, oboè
Tate Houston, saxo baríton
Wynton Kelly, piano
Jim Hall (pistes 2, 3 i 5), Les
Spann (pistes 1, 4 i 6-8), guitarra
Sam Jones, contrabaix
Jimmy Cobb, bateria
Un disc, on la majoria d’arranjaments els va fer Jimmy Heath, excepte “Night after Night” de Jimmy Jones i “That’s Right” fet per Norman Simmons.
Doncs suposo que ja sabeu qui és Nat
Adderley i que era el germà petit del gran Julian “Cannonball” Adderley, darrera l’ombra del qual va haver de
viure fins que aquest va morir. Però per si de cas no el coneixeu, us en faig
cinc cèntims. Nascuts a Florida,
fills d’un pare trompetista professional en la seva joventut, el qual li va
passar l’instrument a gran d’ells dos, però quan aquest va provar el saxo alto,
va passar-li la trompeta al petit Nat.
Va estudiar a la “Florida A&M University”, anar a fer de soldat, i en
tornar, ensenyà música a la mateixa universitat on ell havia estudiat. Lionel Hampton va tocar en aquella
universitat i Nat va tocar per a
ell, aleshores Hampton el va
convidar a afegir-se a la seva Big Band
amb la qual va tocar des del 1952 al 1954.
Comencem escoltant la música d’aquest molt bon compositor i cornetista i
ho farem amb el tema suau i farcit de swing, primer tall de la cara B,compost
per Hollander & Freed,
anomenat....
B1.- You Leave Me Breathless (Hollander & Freed) 4m14s
Doncs ja heu pogut escoltar que hem començat amb bon swing i que ja no
abandonarem, i ho hem fet amb un tema compost com una balada i que tant bé va
cantar Ella Fitzgerald i moltes i
molts altres. Un tema no tocat massa a Jams Sessions i que no gaire sovint
utilitzen els músics en el seu repertori. Nat
King Cole li va donar ja un tempo més swingat sense arribar al que acabem
d’escoltar. Per contra, Eden Atwood
la canta a un tempo súper slow, fent encara més emotiu allò de....”em vas
deixar sense respiració”....Amb una intro preciosa, Nat Adderley enceta ja la melodia d’aquesta cançó en la seva A,
mentre que Jim Hall ha fet la B amb la seva guitarra. Després
de la darrera A, el líder ens ha mostrat lo bon cornetista que va ser, que era
ja aleshores, no havent destacat mai al nivell que hauria merescut. El so
característic del saxo alto de Cannonball
sí el reconeixem en tot el seu esplendor, i recordeu que tot just un any abans
havia enregistrat el “Kind of Blue” de Miles
Davis, o sigui que estava al seu màxim nivell, i encara el, que havia de
venir. Magnífic solo per després, amb tota la secció de vents fer la melodia,
de nou la A , i fer
el pont el líder al fiscorn, per tornar-hi en la C , que ha estat una A modificada amb un final
preciós.
El punt de partida real de Nat
Adderley va ser quan, el 1955 i amb el seu germà van fer un viatge a New York. Només arribar van anar al
“Cafè Bohemia” on Oscar Petitford hi
tocava. Només mostrar els seus respectius talents, i Cannonball va esdevenir el saxofonista fixa de la banda del gran
contrabaixista. Nat també va
impressionar tothom i a tots dos germans, aquest fet, els va fer renovar les
seves carreres, enregistrant Nat el
seu primer disc al seu nom aquell mateix any, disc anomenat “That`s Nat” editat
per Savoy amb Jerome Richardson, Hank Jones, Wendell Marshall i Kenny Clarke.
Finalment, els dos germans es van establir en aquesta gran ciutat, on es coïa
el millor del Jazz de l’època sense oblidar d’altres indrets del país. Una
vegada a New York, Cannonball va formar el seu quintet amb
el seu germà, amb qui va estar sempre unit, cosa que va passar el 1956, tot i
pensant que les coses els anirien bé. No va ésser així, i un any després el van
dissoldre. Nat va entrar a formar
part de combos del J. J. Johnson i Woody Herman mentre que Cannonball va anar-se’n amb Miles Davis enregistrant el 1959 la
seva obra mestre “KInd of Blue”.
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar
al web de www.moonjunrecords.com i
veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest
programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Seguim amb més swing i ara ho farem amb el tema que titula el disc i
compost pel líder, un magnífic blues....
B4.- That’s Right (N.
Adderley) 8m36s
Tema que també ha començat amb una intro delicada fent el líder la melodia
de tot el tema, marcat pels seus companys amb un ritme trencat i riffs dels
vents que han anat creixent fins arribar al primer solo dels saxos a càrrec de Charlie Rouse, seguint-lo Jimmy Heath, Yusef Lateef per acabar
amb el baríton de Tate Houston. I com
es noten les diferents sonoritats dels saxos tenors de cadascun dels tres cracs
que jan tocat. Per descomptat que el baríton no té cap problema de
reconeixement sonor acústic, i què bé que l’ha fet sonar en Houston. Magnífic tema, magnífic Blues,
i com l’han acabat, quasi com l’han començat, amb la diferència ara, que el
swing no s’ha aturat, acabant d’aquella manera que et fa entendre que en un
directe, els solos anirien brollant sense parar.
Seguin amb la vida i miracles de Tad
i el seu germà i després de l’èxit de “Kind Of Blue” de Miles on hi va haver lo millor de cada casa, o sigui John Coltrane, Cannonball Adderley, Wynton
Kelly, Bill Evans, Paul Chambers i Jimmy Cobb, els dos germans van tornar a
muntar el quintet i aquesta vegada sí que l’èxit els va acompanyar, més encara
amb un “hit” del seu pianista i compositor Bobby
Timmons anomenat “This Here”. Una formació que va passejar-se pel Hard Bop i per l’aleshores nou so i més
assequible Soul Jazz. A la dècada
del 1960, Nat Adderley es va
consolidar com a cornetista i compositor amb temes “Work Song” i “Jive Samba”,
entre d’altres. Mentre va formar part del quintet liderat pel seu germà, Nat no es va dedicar gaire als seus
projectes, tot i això, i tornant a establir-se a New York va enregistrar discos com a líder i sideman amb gent com Wes Montgomery, Kenny Clarke i Walter
Booker el qual li va ser fidel i per descomptat amb el seu germà. El 1966
va formar part de la banda que tocà en el film “A man called Adam” on Sammt Davis Jr està caracteritzat com
el trompetista i Nat tocà la
trompeta.
Seguim amb el mateix swing i ara ho farem amb el tema de Barry Harris anomenat...
A4.- Tadd (B.
Harris) 4m13s
Doncs una altra preciositat de melodia, encetada per tots els vents
possibles, i ja veieu que en són una bona colla. Com si d’una Big Band es
tractés, així sonen aquests músics, aquesta banda de 10 músics, ara amb la
guitarra de Les Spann. Un primer
solo a càrrec del líder, magnífic, per després fer-ho Jimmy Heath i per acabar el guitarrista malauradament no gaire
conegut Les Spann. Tota la colla de
vents tornen amb la melodia inicial per acabar-lo de cop, per acabar aquesta
magnífica composició del gran pianista Barry
Harris.
Nat va treballar també en un musical i va escriure, amb
el seu germà, el tema “Shout up a morning” basat en la llegenda de l’heroi John Henry. Tot i començant a treballar
en aquest projecte, Cannonball va
morir el 1975 d’un atac de cor de manera sobtada. Una vegada mort Cannonbal el quintet es va separar i
gent com Bobby Timmons, Joe Zavinul i
Victor Fieldman en varen ser
pianistes, Yusef Lateef, Charles Lloyd,
saxofonistes, el primer també amb la flauta, i una base rítmica de Sam Jones, contrabaix i Louis Hayes, bateria. La mort de Cannonball va quasi enfonsar a Nat car la seva carrera anava de la mà
de la del seu germà, havent de posar-se a treballar de valent liderant una gira
per Europa tot i fent-li segur un
més que sentit per a tothom homenatge. Va fer també gires per Japó i en tornar als EEUU ensenyà a la Harvard University
Doncs acabem ja amb aquest magnífic disc de Nat Adderley & The Big Sax Section i ho farem amb el tema de Jimmy Heath anomenat...
A2.- Chordnation (J.
Heath) 6m07s
Doncs amb quin molt bon tema hem acabat, a tope de swing, un tema del
saxofonista i compositor Jimmy Heath,
germà del contrabaixista Percy Heath
i del baterista Albert “Tootie” Heath,
tots tres liderant una formació anomenada Heath
Brothers, amb Stanley Cowell al
piano. En aquest tema, hem pogut escoltar els solos primer del compositor jimmy Heath, per després gaudir amb el
del líder del projecte a la corneta, al fiscorn, i mentrestant un swing a tope
amb Sam Jones i Jimmy Cobb. Després
del solo del líder hem escoltat el del magnífic pianista Wynton Kelly, i no l’oblideu, car va fer el gran solo a “Freddy
Freeloader”, tema del gran Kind of Blue
de Miles Davis. El magnífic i
reconegut solo de Charlie Rouse l’ha
seguit per acabar-los. Després d’alguns dels solos, ja hem escoltat com tota la
banda fa la melodia principal, i després del de Rouse ho han tornat a fer però per acabar el tema, projecte i
programa d’avui.
De manera eventual Nat Adderley
va muntar una banda a sextet anomenada Adderley
Brotherhood, amb alguns membres del quintet liderat pel seu germà. Amb ells
van fer gires per Europa i EEUU durant
la dècada del 1980. D’altres formacions d’aquella època van ser Paris Reunion Band esdevenint també els
The Riverside Reunion Band i ja en
clau de Bop amb el grup format al Monterey
Jazz Festival el 1993. Nat Adderley
va morir d’una complicació amb la diabetis que patia a l’edat de 68 anys.
Doncs nosaltres ja hem acabat el programa d’avui, de nou, i encara en
queden alguns més, dedicat a l’editorial de casa nostra Fresh Sound Records, primer amb dos New Talent, amb Deep Tone
Project i el seu “Onward” per després fer-ho amb l’Adam Schneit Band i el “Light Shines In”. Per acabar com ho hem fet
i hem gaudit amb el “That’s Right” de Nat
Adderley and the Big Sax Section.
Abans d’acomiadar-me, dir-vos que aquest proper diumenge a les 19h i a la Traska Truska
Ara sí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa, ens escoltem la
setmana vinent i jo mateix Miquel Tuset
i Mallol qui l’ha realitzat i seleccionat les seves músiques us desitjo
molt bona nit i molt bon jazz Club de
Nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
