Programa nº 163 dia 8 de maig de 2014. Original Jazz Orquestra & Big Mama i Barcelona Jazz Orquestra & Jon Faddis
0 comentaris
Bona nit a tothom i benvinguts al programa nº 163 del Jazz Club de Nit.
Estem a la sintonia de Ràdio Sant Vicenç als 90.2 del dial i per internet
online a l’adreça: http://radio.santvidigital.cat/home/radio-online
Avui us presentaré un parell de treballs, els darrers treballs de dues
de les Big Bands de casa nostra. La idea és anar fent de tant en tant algun
programa que ens situï en el món de les Big Bands, i si poden ser les nostres
doncs millor, tot i que també en farem algun sobre les mítiques del Thad Jones
i Mel Lewis, p.e. i d’altres..Serà qüestió de parlar-ne amb l’especialista, el
Sergi Vergés.
La primera de les Big Bands que escoltarem serà la OJO del Taller de
Músics, que no és sinó la Original
Jazz Orquestra Taller de Músics -OJO- que neix a partir de
la idea de crear un àmbit que permeti a l’autor d’avantguarda disposar de tots
els recursos necessaris per dur a terme i presentar el seus treballs.
Podríem dir
que aquesta és una de les funcions de l’OJO, ja que en estar dotada d’una
identitat pròpia, es converteix en l’interlocutor ideal d’aquell diàleg tantes
vegades buscat pel creador. I quan el diàleg s’ha iniciat, tots sabem que
fàcilment pot assolir-se una dimensió desconeguda.
Actualment
està dirigida per David Pastor,
que va substituir Vicens Martín després de sis anys al capdavant de la
banda. Gràcies a la tasca feta al llarg dels anys, l’OJO ha aconseguit avui un
gran nivell de qualitat artística i una forta personalitat pròpia,
convertint-se en una de les orquestres més sol·licitades per artistes i
programadors. En la línia de les grans orquestres nord-americanes i europees,
omple de sonoritat original les composicions d’artistes com Santiago Auserón,
Mala Rodríguez, Cris Juanico, Biel Ballester, Big Mama o Miqui Puig.
El disc que us presento avui és el darrer que ha fet la OJO amb la Big
Mama..
“BLUESIN’ THE JAZZ”
Big Mama Montse & Original Jazz Orquestra Taller
de Músics
Editat per Taller de Músics TMDM 057
Enregistrat a SAE el gener de 2013 per Kiko Caballero
Mesclat per Vicens Martín, David Pastor i Big Mama
Montse.
Direcció de David Pastor
Big Mama Montse Pratdesaba, veu
Roser Monforte, Roger Martínez, saxo alto
Nil Mujal, Víctor Verge, saxo tenor
Paula Carrillo, saxo baríton
Óscar Latorre,Pablo Fernández, Jordi fontanillas,
David Pastor, trompeta
Eva Garín, Eduard Prats, Vladimir Peña, Albert Costa,
trombó
Yeray Hernández, guitarra
Marco Boi, contrabaix
Alejandro di Constanzo, piano
Marco Losada, bateria
S’ha de dir que els arranjaments són de Vicens Martin, Sergi Vergés i
Ramón Escalé.
Escoltem el primer tema que com és habitual en el programa serà el més
delicat i aquest no és un altre que el magnífic “Summertime” dels germans
Gershwin..
9.- Summertime (I.G
& G.G.) 5m25s
Un tema on la Big Mama manté un vibrato amb la veu força remarcable
situant-nos de manera fefaent en el món del sud, el dels camps de cotò de
l’Amèrica profunda...
Pel que fa al disc, el Bluesin’ The Jazz ret un homenatge a les dames de
blues clàssic dels ansy 20 i 3 del segle passat, als músics de jazz que les
acompanyaven i també a les orquestres de l’època del swing que van prendre el
blues com a eix vertebrador dels seus repertoris. Captivats per aquestes
composicions i per aquesta vitalitat artística, la cantant Bg Mama i l’OJO
s’associen sota la batuta del trompetista David Pastor per reviure les grans
veus d’aquestes dones que feien art a partir de fets quotidians, expressant els
seus sentiments i vivències en la fusió entre jazz i blues...
Seguim, ara amb un tema de Duke Ellington el preciós...
7.- Rocks in my bed (D.
E.) 3m54s
Un magnífic tema en clau de Blues en el Jazz on el saxo alto pren el
protagonisme inicial per després i en els aguts volar com un clarinet...que
sembla que sí que hi era, oi? La Big Mama està potent en el seu marcatge del
tempo que fa tot i cantant.. a la B, ens torna a impressionar amb el vibrato.
Un magnífic blues del gran Duke magníficament interpretat per aquesta orquestra
de joves músics.
El Blues clàssic femení correspon a un gènere musical de blues
desenvolupat entre 1920 i 1929 als Estats Units, sent el període de 1923 a 1925
en el qual va obtenir el seu major reconeixement. Les intèrprets més famoses
van ser Ma Rainey, Bessie Smith, Mamie Smith, Ethel Waters, Anada Cox, Victoria
Spivey, Sippie Wallace, Alberta Hunter, Clara Smith,i un llarg etc...
Seguim ara amb un tema de Shelton Brooks, el preciós i cadenciós
"Darktown Strutters’ Ball '" que és una cançó popular publicada
el 1917. La cançó ha estat gravada moltes vegades i és considerat un estàndard de
jazz. El punt de referència és el 1917 quan es va fer la gravació per la Original
Dixieland Jazz Band el 30 de maig 1917 i l edità per Columbia Records. Hi ha
moltes variacions del títol, incloent "At the Darktown Strutters'
Ball", "The Darktown Strutters' Ball", i només "Strutters'
Ball".
5.- Darktwon Strutters’ Ball (S. Brooks) 5m02s
Aquí, després de la interpretació de la Big Mama, escoltem el solo del
director i millor trompetista el gran David Pastor, tot i que emmarcat en el
registre mig...després l’amic Yeray a la guitarra amb un solo sobri i
elegant..Marco Boi clavant el seu solo al contrabaix..després hi torna la Big
Mama acompanyada del David i així acabar el tema.
El primer enregistrament en disc d'un blues per una persona
afroamericana és d'una dona. Una versió de "Crazy Blues" de Mamie
Smith de 1920 té tant èxit que les discogràfiques decideixen que hi ha mercat i
es dediquen a gravar a altres cantants. Això dóna peu al que es coneix com
l'època daurada de les cantants de blues, que finalitzarà amb el crac de 1929.
Seguim ara amb el tema d’Edward Green...
8.- A good man is hard to find (E. Green) 4m33s
Un tema marcat pel piano de l’Alejandro per després fer-ho la secció de
vents amb potència...Big Mama enceta els textos cantats i mentre el swing al
darrera..bona secció de metalls i canyes per deixar pas al magnífic solo del
Yeray a la guitarra, delicat, en clau de jazz d’aquells grans mestres...després
el solo del piano amb l’Alejandro...ja per deixar pas a la veu de la Montse..
Parlem una mica de qui és la Big Mama.....
Montserrat Pratdesaba neix a St. Quirze de Besora l´any 1963. De ben petita comença la seva afecció per la
música iniciant-se en piano i solfeig a l´edat de 6 anys. Als 12 anys
s´apassiona per la guitarra, instrument que aprèn de forma gairebé autodidacta
i que utilitza per acompanyar-se al cantar i al composar. Big Mama Montse ha
estudiat la carrera d'Enginyeria de Telecomunicacions especialista en Imatge i
So, treballant durant 6 anys a la Televisió de Catalunya (TV3), fins que va
decidir deixar aquest treball per dedicar-se professionalment a la música. Des
de llavors, ha estat fermament compromesa amb el Blues, cantant en nombrosos
concerts i festivals principalment a Espanya i França.
Seguim amb un altre dels temes, ara d’un dels grans líders de Big Bands,
el gran Fletcher Henderson.....un tema que va enregistrar F. Henderson piano
i Charlie Green trombó amb Bessie Smith,
4.- Send me
to the ‘lectric chair (F.Henderson) 4m51s
Després del
tema cantat per la Big Mama, David Pastor es passeja pels aguts d’una manera
insultant i sense ofendre ningú, per després deixar pas a un Nil Mujal en el
seu curtet solo estripant el seu tenor....
Seguim amb la Big Mama....Ha produït 16 discos i ha col·laborat en una
llarga llista d'àlbums. A més, la carrera de Big Mama ha estat molt relacionada
amb el treball educatiu, oferint nombrosos concerts per iniciar a nens i adults
en l'univers del Blues. També és periodista musical de la revista francesa
Blues & Co des de 2008. El seu art ha tingut repercussió internacional, ja
que Putumayo Records va incloure "No way out", una cançó de Big Mama
& Victor Uris, per al recopilatori "Blues Around The World", que
va comptar amb artistes internacionals tals com Taj Mahal, Bonnie Raitt, Maria
Muldaur, Eric Bibb, Habib Koitié, etc. És membre del Consell Executiu de
l'European Blues Union. L'any 2013, Montserrat Pratdesaba celebrà el seu 25è
aniversari com Big Mama amb una gira acompanyada pel grup Taller de Músics All
Stars.
Ara podreu escoltar un tema de Jay McShann el ...
6.- Confessin’ the blues (J. McShanne) 5m10s
Un tema
d’aquells amb ritme un pel viu, i interpretat d’entrada amb els típics talls i que s’escau la mar de bé per
ballar-lo com si fos en rock and roll i ja m’imagino a la Paola ballant-lo a
l’estil Lindy Hop, que suposo que es deu poder ballar així oi? Un tema on els
acords de la guitarra mantinguts conjuntament amb la secció rítmica fan que el
ritme se’t fiqui al cap...després un bon solo de l’Alejandro i el del líder
David Pastor, amb un agut mantingut i la guitarra del Yeray pam pam pam
pam....i ja després els vents de la OJO per tornar a la veu i plantejar el
final del tema...
L’OJO com a
orquestra formativa
A banda de ser
una via per tal que l’artista pugui presentar els seus projectes, l’Original
Jazz Orquestra funciona també com a eina pedagògica. La banda és una de les
orquestres formatives del Taller de Músics, destinada a potenciar el planter de
joves músics que hi estudien. La primera d’aquestes orquestres formatives
va ser La Jove Big Band, nascuda el 1984 amb l’objectiu de recollir una
selecció de músics que havien assolit el nivell mitjà dins el programa formatiu
de l’escola, els quals rebien formació complementària i específica a la posada
en escena. Posteriorment va néixer l’Original Jazz Orquestra per tal de
recollir els talents més destacats de La Jove Big Band, augmentant-ne els
nivells d’exigència i d’excel·lència, dotant-los d’un bagatge
professional. L’Original Jazz Orquestra representa, doncs, una plataforma
professional dels joves músics, un graó més en el procés d’aprenentatge i
d’incorporació al camp escènic i professional.
Seguim ara
amb un tema que és bandera del Blues de Pinetop Sparks i Marion Sparks el
magnífic i conegut..
10.-
Everyday I have the Blues (P.Sparks
& M.Sparks) 6m37s
Ja vegeu de
quina manera ens estem animant....acabarem ballamt tots?..Un tema on després de
la veu de la Big Mama hem pogut escoltar el magnífic solo del jove Albert Costa
al trombó. Un jove músic que ens va acompanyar ara fa dos anys en el Festival
de Jam Sessions formant part del sextet de l’ESMUC.
Després
d’ell un solo al saxo alto d’en Roger Martínez, magnífic solo...i després Big
Mama amb els cors vocals de la Big Band...al final un magnífic riff dels vents
amb una marxa increïble i acabar el tema...Uau...Everyday I have the blues.
Bé, hauríem
de parlar una mica de l’amic i gran músic David Pastor...Ves per on, en el
programa dedicat a la Ramon Quadrada Big Band el vàrem poder escoltar..un disc
del 2003....i ja com tocava..David comparteix els nostres espais de fa anys..és
professor al Taller de Músics i ha col·laborat també amb la Big Bom Band de
Sallent...recordo un anterior Festival de Jazz de Terrassa on els vaig poder
veure a la Plaça Vella, i allà donant sortida a joves com l’Òscar Latorre, l’Albert Carrique,
etc...David ha vingut al Jazz club La vicentina diverses vegades...la primera
presentant el seu projecte Nu Roots...després amb el Francesc Capella i el seu
projecte dedicat a la música de Blue Note. Aquell dia vam convidar a l’Òscar
Latorre a tocar amb els mestres...El diumenge estava al Siglo amb l’amic Pere
Foved presentant el seu projecte i el dimarts al Jamboree formant part de la
Refu-gees del Raynald Colom...Un home que no para i al qual li desitgem el
millor.
Acabem ja amb el primer tall del disc, el més marxós, un tema de
Gertrude Ma’ Rainey..el conegut...
1.- See see rider (G.
Ma’ Rainey) 4m50s
Tema arrencat pels vents, els quals i després de la intro al tema de la
cantant fan els metalls un sèrie de riffs que donaran pas al solo al tenor del
Nil Mujal, un gran solo amb un gran so...i després de nou el tema i ja acabant-lo....
Bé, doncs aquest és el projecte, magnífic, de la OJO Taller de Músics
amb la Big Mama i el David Pastor, un disc que us recomano i que el podeu
trobar al mateix Taller de Músics, al passatge Requesens i a moltes de les
botigues de discos...
Deixem a la Original Jazz Orquestra, i anem a endinsar-nos en el darrer
projecte de la Barcelona Jazz Orquestra...
Si parlem de la Barcelona Jazz Orquestra –Big Band internacional de
Barcelona-, dirigida pel Dani Alonso, està integrada per alguns dels millors
especialistes de Jazz de Catalunya.
Considerada actualment com una de les millors big bands d'Europa, actua
regularment en prestigiosos festivals acompanyant cèlebres figures com Benny
Golson, Frank Wess, Ann Hampton Callaway, Tony Hadley ...
Ha gravat discos amb Phil Woods, Nicholas Payton i Jesse Davis com a
convidats especials i tot just acaba d'estrenar el seu quart treball en què
s'homenatja Dizzy Gillespie, amb la col · laboració de Jon Faddis, amb el Jesse
Davis i el Grant Stewart.
La BJO actua regularment a la mítica sala Apolo interpretant un
repertori de Jazz i Swing que transforma la coneguda sala del Paral·lel en el
Savoy de Barcelona. Aquest esdeveniment ja sabeu que passa cada darrer diumenge
de mes.
També hauríem de dir que és, ara per ara, la Big Band més prolífica en
enregistraments, ja que si no vaig errat en porten quatre..Del primer amb
l’Oriol Bordes “September in the rain”, ja en vaig posar alguns temes en el ja llunyà
programa nº 64 acompanyats d’alguns temes de la Jubilee Orquestra i la B.A.B.
de l’Alfons Carrascosa. Ja tocava tornar-hi i ho farem amb el seu darrer
treball “Dizzy’s Business”. En un programa posterior dedicat a les altres Big
Bands de casa nostra repassarem els dos discos anteriors de la BJO, el “Our Man
Benny” amb el gran Phil Woods fent de Benny Carter i el “Once Upon The Time”
amb el Nicholas Payton.
Una formació amb alguns dels millors instrumentistes de casa nostra. De
fet, alguns d’aquests també formaven part de la desapareguda Big Band de
Terrassa. Músics que trobem en infinitat de projectes diversos liderant les
seves pròpies formacions.
Aquesta és una formació on hi ha hagut canvis diversos però ara per ara
els titulars són:
Trompetes: Matthew Simon, Alberto Pérez, Ivò Oller,
Jaume Peña.
Trombons: Josep Tutusaus, Sergi Vergés, Dani Alonso, Jordi
Gimenez.
Saxos: Xavi Figuerola, Víctor de Diego, Pepino
Pasqual, Juli Aymi, Jaume Badrenas.
Piano: Ignasi Terraza.
Contrabaix: Nono Fernàndez
Bateria: Martí Elias.
S’ha de dir també que per aquesta Big Band liderada pel Dani Alonso, hi
ha passat tota una colla de músics fent suplències dels habituals, com per
exemple en Lluc Casares, Juan de Diego, Guim G. Balash, Jules Bikoko, etc... i
que anteriorment hi havíem vist al Joan Chamorro, Manel Àlvarez, Esteve Pi,
etc...aquests darrers participaren en quasi totes les gravacions anteriors de
la BJO.
Si parlem del disc que ens ocupa dedicat a l’obra per a Big Band de
Dizzy Gillespie, el Sr. John Birks, s’ha de dir que és una magnífica edició en
tapa gruixuda on hi ha també un DVD amb la majoria dels temes de l’enregistrament
d’aquest disc.
“DIZZIY’S BUSINESS”
Jon Faddis & Barcelona Jazz Orquestra, feat.
Jesse Davis i Grant Stewart.
Editat per Temps Record TR1434 GE14
Enregistrat a l’Auditori de la ONCE el juny de 2011 a
Barcelona
Mesclat i masteritzat als estudis Coda Studios (Temps
Record) el novembre de 2013.
Produït per Jordi Suñol
Els músics que han enregistrat aquest treball són els mateixos que els
titulars amb algunes excepcions...
Lluc Casares per Juli Aymi;
Joan Chamorro per Jaume Badrenas i
Esteve Pi per Martí Elias.
I amb l’addicció de Dimitri Skidanov al contrabaix en alguns
temes...
Escoltem ja el primer tema d’aquest disc i que serà com sempre, si puc,
el més dolç, la balada o el Blues més lentorro.....he...en aquest cas és la
balada....
4.- I Remember Clifford (B. Golson) 5m37s
Carall, quina gran balada...en aquest cas és l’arranjament més dolç i
lent que se n’ha fet de la balada que va composar Benny Golson arran de la mort
de Clifford Brown. Un arranjament fet amb tota la pena per la pèrdua del
Brownie...interpretat pel Jon Faddis de manera magistral i per tota la banda...
Veiem què ens diu el Jordi Suñol, productor d’aquest projecte.
De fet el resum del què ens diu és que aquesta és la segona producció
després del primer projecte “Our man Benny”, i que, tot i haver-se enregistrat
el 2011 només ha pogut veure la llum el 2014. Problemes de la recessió
econòmica que afecta la cultura, una de les activitats més afectades per la
pujada de l’IVA.
Diu ell...
Per aquest projecte hem recuperat la música originalment composada per
Ernie Wilkins, Quincy Jones, Benny Golson i d’altres per a la Big Band de Dizzy
Gillespie durant els anys 50s del segle passat. Moltes d’aquestes partitures
s’havien perdut però gràcies a la gran feina de transcripció - a partir d’enregistraments de l’època –
feta per Dylan Canterbury, Sergi Vergés i d’altres, hem pogut posar dempeus una
bona part d’aquest repertori. Jon Faddis, el fill musical d’en Dizzy, va ser
escollit per capitanejar el projecte, i els saxofonistes Jesse Davis i Grant
Stewart van contribuir amb els seus solos. Vull agrair a tots ells la seva
generositat i implicació en aquesta tasca.
Jacques Muyal (amic personal d’en Gillespie) explica detalladament en el
text adjunt el background i la gènesi del projecte: a ell us trameto si en
voleu saber més. Tant sols em queda desitjar-vos que gaudiu de la música.
Jordi
Suñol, 2014.
Seguim amb una altra balada, en aquest disc n’hi ha tres de magnífiques
que les posarem totes tres....ara l’hi toca al tema de Tadd Dameron amb un
arranjament de Melba D. Liston..el magnífic
7.- If you could see me now (T. Dameron) 3m13s
Mare meva quina magnífica balada....amb una intro de l’amic Alberto
Pérez.i després el magnífic so del tenor....
i seguim i ara m’agradaria parlar encara que sigui una mica de John
Birks, alies Dizzy Gillespie..
Gillespie, ja ho sabeu, va ser un dels genis en crear un nou so, una
nova forma de vida, una nova música...els crítics, periodistes i d’altres l’
van dir Be Bop, per les onomatopeies musicals dels solos, que ningú podia
cantar aleshores...tot era molt ràpid i complicat...tant, que alguns dels
anteriors mestres fins i tot ho varen rebutjar...alguns després se’n desdirien
però. La seva vida va anar acompanyada del seu gran sentit de l’humor, la qual
cosa suposo jo que el va allunyar de les drogues dures, on s’hi va abocar el
seu amic Parker. Un amic que després ho va deixar de ser...Dizzy era molt
metòdic i no li agradava gens que Charlie arribés tard als assajos, o que
arribés sense instrument i de la manera com el pobre Bird arribava...Dizzy va
ser el primer en incorporar la percussió i ho va fer a la seva primera Big
Band.
El següent tema és del Benny Golson, un dels seus grans temes
conjuntament amb “Along came Betty”...no sé si està prou valorada la faceta de
compositor d’aquest gran i simpàtic músic..segur que sí...però és increïble la
quantitat de grans temes que ha composat. Vaig tenir el paler de veure’l en
directe i ben a prop al Jamboree amb el Joan Monné, Ignasi González i Joan Terol,
i en vaig quedar tant enganxat que uns mesos després els tenia al Jazz Club La
Vicentina, amb el Lluc Casares fent de Golson...escoltem doncs el ..
6.- Whisper Not (B.
Golson) 4m26s
Magnífic tema, iniciat dolçament també, tot i que marcat per les interrupcions
rítmiques del mateix...un solo d’en Jon Faddis amb sordina mentre la banda
marca els talls rítmics del tema....li segueix el magnífic so del saxo alto del
Jesse Davis, i després tota la banda per deixa pas a la nitidesa del piano de
l’Ignasi i seguidament el del tenor del Grant Stewart amb un solo magnífic...i
després “la cavalleria”, rítmica d’aquest emblemàtic tema..
Si fem un salt en el temps i ens situem en l’any que relaciona aquest
disc amb el Dizzy, resulta que per motius de rebaixar la tensió de la guerra
freda i com a contestació a la Unió Soviètica que venia la seva cultura a base
de música clàssica i ballet, el departament d’estat va pensar que havien de
mostrar al món la música autènticament americana, i aquesta no era una altra
que el Jazz. Li van encomanar aquesta missió al Dizzy, el qual es va envoltar
de grans arranjadors i va muntar una magnífica Big Band amb alguns dels músics
del moment.
Seguim ara carregats d’un suau swing amb el tema de Dizzy, l’anomenat
Birks Works amb arranjaments de Ernie Wilkins...els solos d’aquest gran tema
són del gran saxo tenor Grant Stewart, el primer solo, seguint-lo el gran Jon
Faddis amb un agut d’aquells que et posa la gallina de pel...
2.- Birks Works (D.
Gillespie) 5m53s
Un tema que t’enganxa ja en els primers compassos...i ja no et
deixa...emblemàtic tema de Dizzy i gran arranjament de Wilkins...
Som a l’any 1956 i es tractava de fer un Tour per l’Europa del Sud i
l’Est Mitjà, el sud d’Àsia i l’Amèrica del sud. Llavors li va encomanar a Quincy
Jones que reclutés als músics i muntés la banda. Aquest a més a més es va
envoltar d’altres arranjadors com varen
ser Melba Liston, Ernie Wilkins i Benny Golson...a més a més de la All Star de
músics com Joe Gordon, Phil Woods, Billy Mitchell, Frank Rehak, Walter Davis,
Nelson Boyd i Charlie Persip. Una big band que havia d’incloure un home i una
dona, de raça negra i blanca...Dizzy estava pletòric de forma i la contribució
que van fer els arranjadors i músics al projecte va ser definitiu.
Encara més swing delicat amb el tema composat i arranjat per Eernie
Wilkins, però transcrit pel gran mestres Sergi Vergés, amb solos de Jon Faddis,
Grant Stewart...i un trosset curtet de l’Ignasi..
3.- Groovin’ For Nat (E.
Wilkins) 3m10s
Iniciat per tota la big Band amb tota la secció de metalls fent la
melodia, on trompetes en agut i saxos en dolç greu provoquen el contrapunt
adequat per a la introducció del solo de Faddis...una passada de tema...
La gira va començar el març de 1956, i a més a més del gran èxit musical,
cada país visitat va estar marcat per la gran personalitat de Gillespie i el
seu gran sentit de l’humor. A Karachi va tocar la seva trompeta per fer ballar
una cobra...a l’Argentina es va vestir com un Gaucho, etc....
La gira per l’Amèrica del Sud va ser prou especial i amb gran èxit també
presentant el millor d’aquesta Big Band per Brasil i Argentina, incorporant els
ritmes llatins com el Tango – mai abans ho havia fet – i la Bossa Nova. Tot i
la gran feina feta, en acabar encara van tenir temps de fer un concert a la
casa blanca en el prestigiós sopar del Comandataris..
Un altre dels grans temes interpretats per tots els seguidors de Brownie
és el Jordu...n’hi ha més, com les versions que va fer del “You don’t know what
love means”, etc....escoltem el magnífic Jordu...tema amb la mestria al saxo
del Grant Stewart en el seu solo, per després seguir-lo el Jon Faddis pujant al
cel dels aguts...
8.- Jordu (Irving
“Duke” Jordan) 4m04s
Cada vegada que l’escolto, no ho puc evitar però em ve al cap el Brownie....en
aquell magnífic disc on també hi havia Delilah, Daahood i Joy spring entre
d’altres temes...
Norman Granz va enregistrar la banda el maig i juny de 1956 i el
resultat va ser l’edició de 2 LP per Verve: Dizzy – World Statesman – i Dizzy
in Greece. La part corresponent al tour per Amèrica del sud, l’estiu de 1956,
va ésser enregistrada abastament per l’amic de Dizzy i directiu de DG Records,
en David Usher, el qual va realitzar 4 compactes el 2001 sota el títol de Dizzy
in South America.......això diu el Jacques Muyal, més o menys...
Anem ja amb el tema insígnia del Bop, amb el qual acabarem el projecte
de la BJO i també el programa amb la magnífica nit a Tunisia....de Birks...amb
un gran arranjament de Walter “Gill” Fuller amb una intro al contrabaix del
Nono i del Pep al trombó...
9.- A Night in Tunisia (D.Gillespie) 8m56s
Quina animalada ja vegeu....amb un crit al cel inicial del Jon Faddis
que et fa tremolar....i un brutal solo del Jesee Davis, amb un gran so del seu
saxo alto....Què podem dir que Jesse que ja no hàgim dit, per cert, en un
anterior programa dedicat al seu darrer disc en quartet que vam tenir la sort
de poder veure al Jamboree amb intervenció de Raynald Colom inlcosa...en
aquesta ocasió després del solo del Jesse podem escoltar un gran solo a
contrabaix del Nono Fernàndez....magnífic solo, un trosset de la mestria de
l’Esteve Pi a la bateria i del Pep Tutusaus al trombó...espurnes de qualitat
dels músics de la BJO.
Bé, ja vegeu que quasi hem posat tot el disc, em sembla que només m’he
deixat el tema “Tin Tin Deo”, composat per Luciano “Chano” Pozo i Dizzy
Gillespie arranjat per Walter “Gill”
Fuller i el “Groovin’ High” de Dizzy...problemes de temps,,,
Per finalitzar, dir-vos que la Dizzy Gillespie Band funciona regularment
amb músics de la talla del Terell Statford, Randy Brecker, Roy Hargrove,
Roberta Gambarini, Paquito D’Rivera, Jimmy Heat, Antonio Hart, Bob Cranshaw,
etc..etc...
Un disc, aquest de la BJO, acompanyat de DVD que us recomano de totes,
tortes i que segur que el podreu adquirir en algunes de les botigues de Jazz de
casa nostra, entre les quals Blue Sonds, al carrer Benet i Mateu nº 26 al barri
de Sarrià Sant Gervasi. Allà hi trobareu vinils, compactes, packs de discos
reeditats per Fresh Sound com els de la Keynote, o els tres packs de 5 CD de
Impulse..Jazz per a col·leccionistes, per entesos...allà us atendrà l’Enrique
Heredia els caps de setmana...
Bé, espero que us hagi agradat el programa d’avui, dedicat a dues de les
nostres Big Bands, primer la OJO del Taller de Músics amb la Big Mama i després
el darrer disc de la BJO amb JonFaddis, Jesse Davis i Grant Stewart....
La setmana que ve, més i més Jazz...i ara mateix...
Bona Nit i bon Jazz en el Jaç de cadascú...
Bona nit i benvinguts al programa nº 162 de Jazz Club de Nit. Un
programa que fem des de l’emissora municipal de Sant Vicenç dels Horts, a Ràdio
Sant Vicenç 90.2. Si ens escolteu online ho esteu fent des d’aquesta adreça:
Avui farem un programa a les antípodes del de la setmana passada. Un
programa delicat al final i amb una mica més de canya a l’inici...Un programa
realitzat per qui us parla, Miquel Tuset i Mallol.
Us presento aquesta nit un parell de projectes que tenen el denominador
comú de les moltes tecles que tenen els orgues i pianos, 88 en el cas dels
pianos.
El primer projecte és el de l’amic Francisco Suárez, pianista,
organista, compositor, docent i líder d’almenys un parell de formacions. Del
Fran vaig posar el seu disc “Imaginario” en el programa 161, tot just fa quatre
dies. De fet tenia reservat el disc d’avui, el “Noctámbulos”, per més endavant però
em vaig decidir a fer-lo pel programa d’avui en motiu de la ressenya que en va
fer el Deme Gómez a la seva revista “La Ruta del Jazz” del mes de març.
Estem parlant doncs del disc
“Noctámbulos”
Dr. Go
Editat per Dr.Go drgo
001
Enregistrat per Pere Aguilar el 20 d’agots de 2011
als estudis Nómada 57, Poble Nou, Barcelona.
Producció artística i executiva, Dr, Go.
Fran Suárez, orgue
Ignasi Cussó, guitarra
Ramón Díaz, bateria
Totes les composicions són del Fran Suárez excepte el tema “Tubis bang”
que és del Ramón Díaz.
La història i miracles del Fran ja us la vaig comentar abastament i per
tant us podeu mirar els textos del programa 160, i allà ho trobareu tot....
El Fran però m’ha fet arribar alguns comentaris sobre els temes d’aquest
magnífic disc i això és el que farem....parlar dels temes amb la veu de l’autor,
la més qualificada.
Vegem què ens diuen i què fa aquesta formació:
Dr GO, és una electritzant nova proposta de jazz modern amb espurnes d'electro funk, liderada pel pianista,
organista i compositor xilè Francisco Suárez, presenta el seu primer treball
discogràfic " Noctámbulos” . Completen el trio el barceloní Ignasi Cussó a
la guitarra i el canari Ramón Díaz a la bateria oferint un potent i cuidat
directe que connecta instantàniament amb el públic.
Dr GO segueix l'estela dels nous "organ combo" sorgits a
finals dels 90, i hi afegeix referències de l'era daurada del Hammond trio i el
seu so vintage. El resultat és una vital conjunció de jazz modern, electro funk,
groove, rock i fins algun estilitzat bolero, realitzada a través de sòlides
composicions originals, improvisació d'alta volada i una forta dosi de groove.
Per començar amb el disc del Fran ho podem fer amb la suavitat d’un tema
amb una preciosa melodia inicialment interpretada per l’orgue i guitarra per
després iniciar Fran el solo a orgue...d’aquest tema ens en diu el Fran..
Quatre camins,cruïlles de la vida, el moment de les decisions, el que es
deixa endarrere i el que ve. Amb ritme de “joropo” a la intro movent-se després
cap a un swing reflexiu....
4.- Cuatro caminos (F.Suárez) 5m03s
Una magnífica balada a tempo un pel més viu per ser-ho de veritat però
sona ben bé com una balada...preciosa balada.
Seguim amb les referències a aquesta formació i projecte:
El seu repertori original, completament instrumental, fuig dels tòpics
que presenten el jazz i el funk / rock com un mer exercici intel·lectual, o com
a música de ball sense contingut. Per contra, Dr GO mostra una mirada
compromesa amb la seva època i circumstàncies, abastant temàtica que va des
dels moviments de descontentament social fins a la introspecció més personal i
intensa. Il·lusió, desencant, ràbia, tendresa: cada tema és una història que
espera relacionar-se amb l'oient reflectint part del seu propi món .
Al maig de 2012 van gravar un programa de televisió d'una hora de durada
per a la sèrie " Blues i Ritmes a l' estudi " ( TV3 ) amb tot el seu
repertori en rigorós directe. http://www.tv3.cat/videos/4363390/DR-GO
Han realitzat actuacions en la majoria de locals i clubs de jazz a
Barcelona i voltants, incloent Jamboree, Campari Milano, JazzSí Club, Griffin,
Jam Session, etc. i varen presentar el seu CD a la Jazz Cava de Terrassa el 22
de febrer d’enguany.
Escoltem ara el segon tema del disc, amb un magnífic groove, i el Fran
ens en diu això mateix:
Vinitos por Lavaiés, aquest és un tema monkiano que li vaig escriure al meu germà en una
visita que em va fer des de Xile i que ens va permetre trobar-nos a Madrid on
vam sortir a recordar vells temps i joventut. Tertúlia nocturna, bon vi i nostàlgia.
2.- Vinitos por Lavapiés (F.S.) 7m15s
Ara m’agradaria llegir-vos algunes de les ratlles que va escriure el
Deme Gómez, editor de la revista La Ruta del Jazz en motiu de la crítica,
ressenya més aviat, d’aquest magnífic disc..
Sembla que les petites formacions jazzístiques han proliferat en els
últims temps. Els trios potser és la forma més equilibrada per trobar-se a gust
i desenvolupar una bona feina. Això és el que han fet els components de Dr. Go,
un projecte conduït pel teclista i evidentment pianista xilè i gairebé català,
Fran Suárez, acompanyat del guitarrista barceloní Ignasi Cussó i el conegut i
experimentat bateria instal·lat a casa nostre des de fa un pilot d’anys, el
canari Ramon Díaz. L’expressivitat que la formació exposa en aquest àlbum
anomenat “Noctámbulos”, ve donada per una associació d’idees al voltant d’uns
moments i unes avinenteses. El llenguatge de l’àlbum s’origina al voltant d’un
so molt característic, un so superb, vingut d’una altra època, però que avui es
reafirma amb contundència, gràcies a teclistes inconformistes, com el Fran.
Estem parlant del memorable i inconfusible so a l’estil Hammond que a Dr. Go pren
protagonisme....etc....
Vegem que ens diu el Fran del següent tema..Hip hop Civilian...
És un tema dedicat als meus amics, una mica en la línia de noctámbulos,
rítmic i enèrgic, urbà i modern.
6.- Hip Hop Civilian (F.S.) 6m47s
S’ha de dir que aquest tema ens ha enganxat d’allò més...unes línies de
guitarra permanents permetent el magnífic solo del Fran a l’orgue, i sempre el
Ramon al darrera fent un constant redoble fins que arriba el canvi...gran tema.
Doncs després d’escoltar aquests temes i llegir-vos una part del text de
l’amic Deme Gómez, la meva opinió després d’escoltar el disc diverses vegades
és que estem davant d’uns músics de gran talla. Les composicions del Fran i la
del Ramon, tot i que no l’hem escoltat, són bàsicament d’una gran bellesa
melòdica, on el groove hi és omnipresent i les interpretacions dels tres músics
són impressionants. El resultat final és d’una gran trempera on el directe ha
de ser impactant i el públic ha de gaudir sense cap dubte. Un projecte ha
considerar...
Escoltem ara el primer tall del disc, Let the Perros Bark: i el Fran ens
en diu això: Deixa que els gossos bordin
amb el seu títol mitjà spanglish és un tema de reivindicació de
l'esperit de superació de l'ésser humà, un tema d'energia que motiva visceral i
cru. És el contrapunt a les crítiques de la societat cap als qui intenten l'impossible.
Anem-hi.
1.- Let the perros bark (F.S.) 5m03s
Acabarem aquest treball amb un tema força rítmic, carregat de groove com
la majoria dels temes que hem escoltat...és el tema que dóna títol a
l’àlbum...Noctámbulos..i d’aquest el Fran ens diu:
Aquest tema, que és el que dóna nom al disc, ve a ser un recorregut
nocturn per una gran ciutat, Barcelona, o potser Nova York o Buenos Aires, probablement
en cotxe, a velocitat de creuer, tema assossegat però vacilón, sofisticat i
jazzy.
5.- Noctámbulos (F.S.) 5m07s
Doncs ja heu pogut escoltar aquest magnífic treball de la formació Dr.
Go, un disc que des d’aquí us recomanem de totes, totes. Seguim amb el programa
en clau de orgue i piano amb les mans d’un dels més grans mestres de les 88
tecles, el Senyor Bill Evans...d’aquest us posaré un parell de discos; el
primer un LP digitalitzat i el segon serà un compacte...comencem amb el LP.
“INTUITION”
Bill Evans & Eddie Gomez
Editat per Fantasy
Enregistrat per Don Cody el 7 i 10 de novembre de
1974 als Fantasy Studios, Berkeley, California.
Produït per Helen Keane.
Reeditat per Fantasy en LP el 1991.
Distribuït a la península per Marfer S.A. M. 40-099 S.
Bill Evans, piano i orgue
Eddie Gomez, contrabaix
Escoltem ara un dels temes d’aquest disc, el primer tall del disc a piano
i contrabaix, el conegut
1.A.- Invitation (Webster-Keper) 6m39s
Magnífic tema on l’Eddie Gomez fa un magnífic solo, tot i la seva
permanent voluntat de semblar-se al desaparegut i mestre Scott Lafaro. Un tema
on el mateix Bill Evans ens mostra el seu virtuosisme tot i passar en aquesta
època per un calvari...com d’altres moments turmentats de la seva
existència...com veurem aviat.
Parlem una mica de Bill Evans...traducció del castellà del llibre Guia
Universal del Jazz Moderno de Juan Ginar, Joan Sardà i Enric Vázquez..
Plainfield, New Jersey, el 16 d’agost de 1929 / New York, el 15 de
setembre de 1980.
Evans representa una ruptura definitiva amb la línia evolutiva del piano
en el Jazz Modern iniciada per Bud Powell. No és l’únic cas però sí el més profund
i influent. Inspirat en els seus inicis per “Lennie” Tristano, va evolucionar
poc a poc cap a un estil on el virtuosisme i la densitat cedeixen lloc a la
col·locació magistral d’una nota dins d’un acord, així com també a l’habilitat
de bellugar-la cap una posició més expressiva dins dels següents acords. L’equilibri
entre sentiment i intel·lecte és únic en l’obra d’Evans. Agafa l’estètica de
Debussy com a segona inspiració i desenvolupa un llenguatge amb un swing
subtil, de vegades només suggerit, on la puresa del to i l’intent de depuració
expressiva de sentiments, són poc freqüents en el Jazz. La seva intervenció en
el desenvolupament del Jazz modal va ser decisiu, no essent però la seva única
gran aportació al Jazz. El tractament
dels “estàndards” és únic i revela que en va fer un estudi previ molt profund.
Primer hi havia l’elecció dels temes, l’estructura harmònica dels quals li
permetia fer-ne les seves introduccions personals. Respecte la forma, busca la
creació i conquesta la llibertat en l’interior de la mateixa. No toca els
acords com un bloc, com era la tendència dels seguidors de Powell, sinó que els
separa i individualitza, reforçant algunes notes del seu interior; mestre
original del “voicing” dels acords, lliga aquest tractament a l’expressió
emocional. Els seus accents dinàmics i els contrastos de volum tenen un gran
paper. El seu estil ha marcat a Keith Jarrett, Chick Corea, Brad Mehldau i
també a Herbie Hancock, la qual cosa equival a dir que la seva influència en el
Jazz Modern ha estat decisiva.
Escoltem ara el tercer tall del disc, on Bill combina el piano i l’orgue
amb un magnífic i potent swing....
3.A.- Show-Type Tune (Bill
Evans) 4m08s
Un tema on el seu segell és més que evident....
Fill d’un matrimoni de classe mitja, amb la mare emigrant russa de
segona generació i pare entrenador de golf, va ser recolzat immediatament pels
seus progenitors en la seva vocació musical..Es va formar en música clàssica i
va mostrar una inclinació vers Debussy i Mlihaud, escoltant també a Nat King
Cole. La seva temporada a l’exèrcit la va passar de flautista a la banda del 5é
exèrcit. De manera ocasional va tocar al Cafè Society de New York amb Tony
Scott. S’instal·la definitivament a la Gran Poma el 1954. Tristano, un dels
innovadors del Jazz en la seva faceta Cool, 10 anys més gran que ell, desperta
el seu interès. El 1955 va passar pel Village Vanguard i el mateix any va
enregistrar el seu primer disc formant part del grup liderat pel clarinetista
Jerry Wald i amb el pianista Don Costa al vibràfon.
El principal teòric del Jazz, George Russell es va mostrar interessat en
el seu estil i el va incloure en la seva gravació original “The Jazz Workshop”
del 1956.
Orrin Keepneews, creador del gran segell Riverside li va preparar un
trio amb Teddy Kotick, contrabaix i Paul Motian, bateria i enregistra el que
seria el seu primer disc com a líder, el “New Jazz Conceptions”, on ja apareix
la seva emblemàtica composició “Waltz for Debby”. El 1957 torna a enregistrar
amb Russell i Gunter Schuller en el “The Birth of the third stream”, el
naixement de la tercera via, música on la simbiosi del Jazz amb la música
clàssica era la clau. Amb Riverside enregistra 12 àlbums i alguns més com el
que va fer amb Charles Mingus l”East Coasting” del 1957, on va brillar i fins i
tot entusiasmar al mateix Mingus el seu solo en el tema “Conversation”.
Miles va contractar Bill el febrer de 1958 i els vuit mesos que aquest
va ser-hi es reflecteixen en 6 àlbums que varen influir de manera decisiva en
els procediments del Jazz. De fet Bill era l’únic músic blanc de la colla..una
colla amb el Miles, John Coltrane, Cannonball Adderley, etc..i per això,
l’octubre d’aquell any va interrompre la seva participació pel fet que no
estava gaire ben vist que un músic blanc toques en els clubs dels barris
negres. Va passar uns dies a casa dels pares jugant a golf i relaxant-se i en
tornar a New York, Keepnews li va preparar l’enregistrament del disc “Everybody
Digs Bill Evans”.
Farem una incisió no sagnant i posarem algun dels temes més emblemàtics
d’aquest disc que tan va impressionar Miles....
“EVERYBODY DIGS”
Bill Evans
Enregistrat el 15 de desembre de 1958
Editat per Riverside
Produït per Orrin Keepnews
Bill Evans, piano
Sam Jones, contrabaix
Philly Joe Jones, bateria.
Escoltem el primer tema del disc, el magnífic tema .....
1.- Minority (Gigi
Gryce) 5m25s
Miles Davis el va contractar després d’escoltar l’àlbum per fer l’històric
“Kind Of Blue” el 1959. Evans sabia improvisar modalment i la seva labor de
composició i preparació va ser decisiva especialment en el “Blue In Green” i el
“Flamenco sketches”, temes l’autoria dels quals sembla evident de Bill però
finalment Miles se’ls va apropiar. El trio era la seva formació ideal i el 1959
va tocar amb Jimmy Garrison, contrabaix i Kenny Dennis, bateria. Scott LaFaro
se li va oferir i Evans va quedar fascinat del virtuosisme i vitalitat
d’aquell. Paul Motian completaria la formació amb la qual van enregistrar
l’àlbum “Portrait of Jazz”, la primera obra mestra del grup. Hi podem trobar la
primera gran mostra de la seva mestria amb els estàndards i l’interplay amb
LaFaro. Del 1960 hi ha dos àlbums enregistrats al Birdland de difícil
localització reeditats en CD com les “The 1960 Birdland Sessions”. El 1961 va
fer “Explorations” amb el qual va arribar a dalt de tot, a la màxima expressió
de la música, del Jazz. El juny d’aquell any va enregistrar “Waltz for Debby”,
“Sunday at the Village Vanguard” i “More from Village Vanguard”, tots de
Riverside. A les sessions del Vanguard es va gravar “Solar”, el tema de Miles
el qual es pot considerar el millor exemple de l’art del trio i del mateix
Evans en aquells dies.
Seguim ara am el magnífic tema de Porter...
4.- Night and Day (Cole
Porter) 7m17s
Un magnífic tema on trobem el millor Evans, en un gran moment de
forma...
La matinada del 6 de juliol de 1961 Scott LaFaro va morir en un accident
de cotxe i el gran projecte d’Evans se’n va anar a n’orris. La mort de l’amic i
col·laborador el va deixar força deprimit i es va allunyar dels clubs i dels estudis
i intensificà la seva dependència a la heroïna. El contrabaixista que va
substituir LaFaro va ser Chuck Israels el qual tornava d’una estada per Europa.
El primer treball “Nirvana” el van gravar per Atlantic amb el flautista Herbie
Mann.
L’agost de 1962, Helen Keane va encarregar-se del projecte de Bill
Evans, fent-li de mànager i productora. Riverside passava per complicacions i
Evans va entrar a formar part dels músics del segell Verve. Abans però va
enregistrar per Riverside “Moon Beans”, “How my heart sings”, i la sessió
“Interplay” amb Jim Hall i Freddie Hubbard. El primer treball per Verve va ser
“Empathy” amb Shelly Manne, bateria i Monty Budwig al contrabaix. El 1963 Verve
el va posar com a solista convidat a l’orquestra del vibrafonista i compositor
Gary McFarland i posteriorment va organitzar una experiència de playback triple
on Evans tocava successivament per sobre dels seus solos anteriors. El disc,
anomenat “Conversation with myself” va ser tot un èxit tot i no agradar-li
massa al mateix autor.
Tornem al disc “Intuition” i escoltem ara el primer tall de la cara B,
també amb format d’orgue i contrabaix...un tema també de la seva ploma....on al
final ja podeu entendre el perquè el títol del tema s’assembla tant a All the
Things you are. De fet el títol és una pregunta...Ets tu totes les coses? de
l’anterior...Totes les coses que tu ets...
1.B.- Are You All the Things (B.Evans) 5m07s
Després d’aquesta inversió del All the things you are seguirem amb la
vida de Bill Evans...
Posteriorment el trio va estar format del Chuck Israels i el bateria
Larry Bunker amb el qual van enregistrar per Milestones. Després, i ja amb
Verve, van enregistrar al club The Trident de Sausalito. Durant l’estiu del
1964 i en una primera gira europea, va enregistrar amb la cantant sueca Monica
Zetterlund el tema Waltz for Debby. Va ser el principi d’una important relació.
Monica va acollir al matrimoni Evans a casa seva i els va cuidar davant el gran
decaïment físic i moral que presentaven. Tot i els estralls de l’heroïna en el
cos de Evans, això no va repercutir quasi mai en les seves actuacions.
Després va fer una segona gira per Europa amb el trio passant una llarga
estància al Ronnie Scott’s a Londres. Allà, el programa de la BBC2 “Jazz625” va
enregistrar un concert el març de 1965 d’una actuació memorable, la qual figura
entre les millors en vídeo de Evans i que evidentment es pot veure en youtube.
Aquí és on entra Eddie Gòmez, el qual va estar dominat per la obsessió
de semblar-se a Scott LaFaro, tot i així, el trio va iniciar un magnífic camí
amb Verve enregistrant el 1967 “California here I come”; “At the Montreux Jazz Festival”, el 1968 i “What’s new”, el
1969. Discos on hi van col·laborar músics com Jack DeJohnette, Jeremy Steig i
Marty Morell.
Mentrestant Helen Keane va produir la col·lecció de discos a piano solo,
“Alone” el 1968, la qual cosa entusiasmà el mateix Evans. El seu estat de salut
era estable i va començar un període d’una activitat frenètica, canviant
diverses vegades de segell discogràfic entre els quals Milestone, Affinity,
MGM, CTI i Columbia abans d’estabilitzar-se amb Fantasy el 1973.
Destaca en aquest període l’enregistrament amb George Russell al
capdavant d’una gran orquesrta, el “Living time” del 1972. Aquells van ser uns
anys d’activitat en els quals va tocar amb Tony Bennett, el 1975, Lee Konitz i
Warne Marsh el 1977.
El tercer tall de la cara B també inclou la combinació de piano i orgue
a la vegada, amb la mà esquerra fent acords al piano i amb la dreta fent la
melodia a l’orgue. Un tema del gran contrabaixista Swallow....
3.B.- Falling Grace (Steve
Swallow) 4m36s
Tema iniciat pel contrabaixista Gomez per després afegir-s’hi Bill al
piano i després afegir-hi l’orgue....
La seva relació amb Fantasy va durar del 1973 al 1977 període on el seu
gran amic Orrin Keepnews va ser-ne vicepresident. Durant aquest període, el
1974, Evans va enregistrar el magnífic disc que majorment ens ocupa, el
“Intuition” a duo amb l’Eddie Gómez. Posteriorment l’adéu a Fantasy, el “I Will
say goodbye”, 1977. El mateix any va debutar amb Warnes Bross amb un dels
millors àlbums de la seva carrera, el “You must believe in spring”.
El 1978 Marc Johnson va substituir definitivament Gòmez i el bateria va
ser Joe LaBarbera; aquests varen ser els seus darrers companys. Marc va seguir
la mateixa evolució que els baixistes anteriors i el seu nivell i creativitat
varen créixer sense parar fins “Consecration-The Last complete Collection”, el
1980, enregistrat al Keystone Korner de San Francisco. En aquest darrer període
Evans assoleix un nivell de solista fora de sèrie, no només pels seus
refinaments tècnics sinó també pel seu control del volum i els seus matisos que
fan de les seves balades el millor testament d’un pianista complet i genial.
En aquesta anterior època daurada musicalment parlant, la vida d’Evans
va ser tot el contrari. La seva dona Ellaine es va suïcidar el 1972. El 1974 es
va casar amb Nenette a la qual havia conegut en el club de Howard Rumsey a
Balboa, amb la qual va tenir el seu únic fill, Evan. El matrimoni va ser un
fracàs que ell mai va reconèixer i es van separar. El 1979, un any abans de la
seva mort, va trobar-se amb una vella amiga, Laurie, la qual el va seguir a New
York. Destrossat per les drogues, Evans va morir el 15 de setembre de 1980 a l’hospital
Mount Sinai de New York. El funeral es va celebrar a la St Peter’s Church de
l’avinguda Lexington amb l’assistència de Lee Konitz, Warne Marsh, Jim Hall i
la resta de companys dels diversos trios.
Ja per acabar, fem-ho amb un altre tema del disc “Everybody Digs” de
Bill Evans...el magnífic
5.- Peace, peace (Bill
Evans) 6m38s
Bé, doncs això ha estat tot....avui no, hem acabat amb la “marxa”
habitual sinó que ho hem fet amb aquesta petita meravella que acabeu d’escoltar
en honor del Bill Evans...que descansi en pau...que segur que sí...tota la pau
que li donem nosaltres des d’aquí....
Espero que us hagi agradat el programa on el piano i l’orgue han estat
els protagonistes. Primer amb el magnífic disc del Francisco Suárez, Ignasi
Cussó i Ramon Díaz, “Dr. Go”, i amb aquesta nostra primera incursió, que ja
tocava, a la música de Bill Evans...
Demà tenim un gran concert de Jazz a la Sala Xica de La Vicentina amb
l’Eladio Reinón Quartet, amb l’Eladio saxo tenor; Jaume Llombart,
guitarra; Mario Rossy, contrabaix i Xavi
Hinojosa, bateria...
Gràcies per escoltar-nos..bona nit i bon Jazz en el jaç de cadascú.
Bona nit i benvinguts a Jazz Club de Nit a l’emissora municipal de Sant
Vicenç dels Horts, Ràdio Sant Vicenç 90.2 i per online a l’adreça següent:
Avui, qui us parla, Miquel Tuset i Mallol ha decidit fer un programa amb
molta canya! De fet, el Bernat Hernàndez em va donar el disc que ha provocat
aquest programa. Dilluns passat, a la WTF del Jamboree em va donar el disc que
ha fet el seu company i amic Xavi Reija anomenat “Resolution” i que avui us
posaré com a primícia. Un disc amb molta “tralla” i que m’ha fet buscar-li
companyia...i tot i que no serà una tralla tan tralla, he trobat a l’amic Larry
Coryell i un parell dels seus discos, el “Larry Coryell” del 1969 i el
“Offring” del 1972. O sigui que això serà el que escoltareu.....ja us podeu
preparar...res a veure amb el programa anterior...
“RESOLUTION”
Xavi Reija amb Dusan Jevtovic i Bernat Hernández
Editat per MoonJuneRecords MJR062
Enregistrat a Casa Murada, Tarragona el 8 i 9 de juny
de 2013 per Jesús Rovira.
Mesclat i
masteritzat durant el novembre i desembre de 2013 per Ferran Conangla.
Produït per Xavi Reija per a Moon June Records
Tots els temes arranjats per Dusan, Bernat i Xavi.
Si un entra al web de MoonJune Records podrà llegir a què es dediquen i
que és.... Música
progressiva explorant els límits del jazz, rock, avantguarda, i el desconegut...
De fet tot aquest àlbum és com un passeig a músiques i espais de la meva
memòria, on per trobar quelcom així la única solució és barrejar quelcom de
Can, King Crimson, i també el Tony Williams Lifetime, i d’altres músiques
escoltades per mi allà pels anys 70s. En l’actualitat, ells són un bon exemple
d’un corrent existent de Rock Progressiu i Jazz d’avantguarda, una música sense concessions a la galeria.
Una música que t’obliga a escoltar-la, a viure-la, a imaginar-ne els espais.
El Xavi em va escriure....
Doncs en realitat tot va anar una mica raro...al febrer del 2013 va
morir mon pare i això va remoure moltes de les meves creences vitals,
religioses etc... Tinc la certesa de que el temps no existeix, i que la memòria
que és l'única cosa que ens fa pensar que si existeix, no és més que un seguit
d'imatges distorsionades que no ens ajuden gaire en el nostre propòsit diari de
ser lliures.
Musicalment sempre he anat a la recerca de la meva identitat, de
trobar-me com artista i arribar a ser el més autèntic possible, més enllà de
formulismes estilístics o modes o ... Així doncs vam entrar a l'estudi sense
saber que collons tocaríem...ni tant sols jo...buscant per part meva la màxima
expressió del no preparat, de plasmar instants únics de debò. Jo portava idees
més o menys elaborades que havia anat composant al llarg de quasi 5 anys de silenci
amb el trio. Ells no sabien res, no vam assagar prèviament. Al final només hi
ha una cosa certa a la vida i és el concepte d'ara...
Tots els temes tenen a veure amb un món de somni en el que pot ser el
pas de la vida a la mort
Certament impressionant el que ens explica en Xavi; una història on es
pot palpar la honestedat i sinceritat de qui ho escriu.
Vegem què ens diuen alguns dels experts....
Marc F. Turner , Allaboutjazz ... "Igual que el clàssic joc de Rock
‘Em Sock ‘Em Robots, on l'objectiu és colpejar literalment el cap de l'altre
oponent, el bateria català / compositor Xavi Reija ofereix un munt de bons
moments de cops al cap amb el seu power
trio i el disc “Resolution" ...
Comencem a escoltar-lo amb el primer tema de Xavi Reija.
1.- Flying to Nowhere (X.
Reija) 7m39s
Un tema on ja s’albira de quina manera aniran les coses.....un baix en
permanent pulsió, la bateria seguint-lo (o a l’inrevés) i la guitarra
distorsionada dirigint la història. Això és el Jazz-Rock ideat pel Xavi i
companys enregistrat en aquest darrer treball del qual se’n farà la presentació el 28 de maig a la Sala
Razmatazz..Melodia simple, ritme constant, inici suau, entremig brutal i final
igualment suau...ideal per començar el programa..
Xavi Reija
Un dels millors bateries d'Espanya, graduat al Berklee College of Music
(curs de 1999) , Xavi Reija és un músic
versàtil de prestigi nacional. Ha tocat i gravat com a músic de sessió amb
molts artistes en els últims quinze anys, tant a nivell nacional com
internacional, destacat pel seu treball amb Steve Hogarth (Marillion), Gary
Willis (Tribal Tech), Mònica Green (The Supremes), Caco Senante, O'Funk'illo i
Pep Sala Joaquín Calderón. També va recórrer el país entre 2000 i 2003 , com a part dels The Blues
Blasters .
Durant els deu últims anys, Xavi ha continuat empenyent els seus límits
musicals com a compositor i líder dels seus propis projectes : projecte DX, amb
el qual va realitzar el disc "Two sides" el 2004; el Xavi Reija
elèctric Quintet amb el qual va llançar dos àlbums - "Dream Land" (
2006 ) i "Ritual" (2008 ), i el Xavi Reija elèctric Trio, amb el qual
va produir "Live At Home Murada", el 2010.
Anem ara amb el segon tall del disc, també de’n Xavi....
2.- Macroscope (X.Reija) 5m58s
Una primera part dominada per la bateria i el contundent so del baix per
després passar als sons estratosfèrics del Dusan....per tornar-hi de nou...amb
protagonisme del baix elèctric i de la magnífica força a la bateria del Xavi, i
mentre Dusan....amb un final ben apagat..
Seguim amb el Xavi....
Veritable ambaixador de l'instrument,
Xavi ha dut a terme dotzenes de master classes i ha aparegut com a
artista convidat en molts tallers i festivals de tot Espanya i el sud d'Europa
durant més d'una dècada. El barceloní Xavi no és només un artista sinó que també és un professor i un autor amb
la publicació del llibre "Com desenvolupar la seva musicalitat amb la
bateria" el 2010, mentre que també treballa com a professor en el Saló del
músic de Tarragona i l’escola d'Art i Música de Barcelona.
És artista “endorser” de plats Paiste, bateries Yamaha i baquetes Vic
Firth.
Escoltem ara un altre tema del Xavi...iniciat per ell mateix i el
Bernat, i per darrera una simple melodia del Dusan i després com una mena de
destrucció de ves a saber què, motius en tenim per destrossar coses, i ens els
dona la mateixa societat, la manera com uns s’enriqueixen i els altres ens
empobrim..fins i tot ens morim....un final de tema suau, com si res passés, al
cap i a la fi, s’ha de continuar vivint.
5.- Abyss (X.Reija) 4m30s
Vegem què ens diu Carol Bancs per examiner.com ... "Introduir-nos
en el disc “Resolution” de Xavi Reija és com entrar en un estat de son actiu
d'una altra persona. Considerat durant molt de temps a Espanya com un mestre de
la bateria, Reija fa el seu debut internacional fent anar un pas més enllà el
seu post-rock jazz d’avantguarda al proper segle amb ones hipnòtiques en virtut
d'un diluvi subconscient ... "
Felix Marciano, de jazzmagazine França
... "Revelació! Apocalipsi! Música de gènere totalment indefinit, la
música del trio alterna atmosferes contemplatives de sonoritats etèries i
matisos meticulosos, furiosos ritmes imparells amb dissonàncies afilades i
riffs deslligats ... "
Zachary Nathanson .
... "Aquest és un disc totalment recomanat per escoltar-hi sons experimentals,
jazz i rock d'avantguarda. I ells, realment van crear alguna cosa del trio per
mostrar realment què podien fer, i m'imagino que Xavi va donar tant a Dusan com
al Bernat completa llibertat en els seus instruments per improvisar amb el seu
virtuosisme i us diré que, “Resolution” és una meravella, però fora d'aquest
món, l’àlbum que Xavi ha realitzat des de MoonJuneRecords. "
Escoltem ara el tall quart del disc, tema composat per tots tres...
4.- Dreamer (X.Reija/B.Hernández/D.Jevtovic) 9m56s
Mare meva quina Tralla, ja ho vegeu....la seva música literalment et
matxuca les neurones i te les espavila....no et pots quedar impassible...la
permanent pulsió, la repetició et pot portar en un estat diguem-ne
especial...on possiblement la única solució que tens es ballar al seu ritme o
morir...he..he.
Dušan Jevtovic ( es pronuncia : Doo -shan Yev - TOH - vich )
Originàri de Sèrbia, Dušan s'ha establert a Barcelona com un consumat
guitarrista. Amb una veu única en el seu instrument que no només creua gèneres
sinó que abasta l'ànima i l'essència del blues i el rock, Dušan està
consolidant ràpidament les seves credencials com un dels més frescos i una de
les noves personalitats musicals de la música progressiva.
Amb un estil que ve a ser com una pol·linització creuada d'alguns dels
guitarristes més talentosos de la música progressiva (un trobament entre Oz Noy
i
Robert Fripp, amb guions de Frusciante, Henderson i Scofield seria una bona mesura), Dušan és un intèrpret amb molt
de gust on l’economia en la seva interpretació és qualsevol cosa menys
predictible. Amb el seu estatus regional ja ben recolzat, Jevtovkic està
preparat per a un escenari molt més gran, i certament té les eines i les
habilitats per poder-lo abraçar.
A part de liderar el seu trio, Dušan és també una part de XRET, que farà
el seu debut a MoonJune Records a finals de l'any 2014.
Escoltem ja per acabar el tall que dóna títol a l’àlbum, composició col·lectiva
de tots tres. Un tema on la bateria del Xavi inicia el camí amb els
cristal·lins sons de la guitarra, així, de manera suau, ja per després
afegir-s’hi el baix del Bernat, i anar marcant la rítmica baix i bateria.
Mentre Dusan s’esplaia amb acords d’una gran bellesa i després delicadesa
mentre Bernat fa un ràpid riff...Xavi a la bateria ens colpeja el
cervell..etc...escoltem-lo.
9.- Resolution (Reija/Hernández/Jevtovic) 7m02s
Un gran tema per acabar i que ho han fet així suaument, com si no hagués
passat res...he.. però abans deixeu-me dir-vos quatre coses del Bernat
Hernández....
En Bernat és ben conegut en l'escena musical local Catalana com un
intèrpret competent en múltiples gèneres (principalment jazz, fusió, pop i
rock). A més d'aparèixer amb el Dušan Jevtovik en el seu “Am I Walking Wrong?”
i fer els seus deures amb aquest trio, Bernat toca també en XRET (Xavi Reija Elèctric
Trio), encapçalat per un dels bateries més coneguts i més versàtils de la
península, Xavi Reija.
Jo afegiria que he tingut la oportunitat de veure’l unes quantes vegades
a les WTF del Jamboree, primer participant a les Jams i després presentant el
seu projecte a trio amb el Dusan i el Xavi i que recordo que va ser acollonant.
De fet, aquests tres amics i companys comparteixen un sentit comú en la música
i és per això que junts tan fan un projecte d’un com un projecte de
l’altre..potser de fet són tot projectes de tots tres.
Escoltem ara alguns temes d’un parell de discos del gran guitarrista de
Jazz-Rock dels 70s i actualment gran
guitarrista de Jazz, al qual vaig tenir la ocasió de veure ja alguns anys al
Jamboree en aquesta nova faceta, la seva actual...estic parlant de Larry
Coryell....
Escoltem primer el disc del 1972...
“OFFERING”
Larry Coryell
Editat per Vanguard Records 519 054 C
Enregistrat per Jeff Zaraya el 17, 18 i 20 de gener
de 1972 als Vanguard Studios de NYC.
Produït per Danny Weiss
Larry Coryel, guitarra
Steve Marcus, saxo soprano
Mike Mandel, piano elèctric i wah-fuzz
Mervin Bronson, baix elèctric
Harry Wilkinson, bateria
Escoltem el primer tema del disc de la cara A..
1.A.-- Foreplay (L.Coryell) 8m11s
La distorsió inicial de la guitarra ens recorda quelcom del què hem
escoltat però res més....la força rítmica també hi és present ara però amb
l’afegitó del soprano del Marcus...i l’estructura harmònica és una mica més
elaborada tot i que no gaire més...es poden escoltar quatre acords....un gran
solo inicial del Marcus per després fer-ho en Larry...en pla jazz-rocker total
i a un tempo que el va permetre compartir escenari amb el recent desaparegut,
el geni de la guitarra Paco de Lucia, des d’aquí un petó ben gran Paco.
Larry Coryell es pot considerar un dels pioners del jazz - rock - potser
el pioner per alguns -. Larry Coryell mereix un lloc especial en els llibres
d'història. Va aportar al jazz de la dècada del 1960 el que equivalia una
sensibilitat gairebé aliena, una manera de tocar la guitarra amb un cop dur,
tallant, amb el fraseig i el “bending” de les cordes que havia aprés tant del
blues, rock i fins i tot del country, com ho havia fet anteriorment de les influències
del bop més suau. No obstant això, com un veritable eclèctic que era, posseïdor
d’una tècnica brillant, sentint-se còmode en gairebé tots els estils que
abasten gairebé totes les tècniques de la guitarra elèctrica distorsionada
carregada de decibels, la més “heavy” fins a les intricades línies més
delicades i relaxants de la guitarra acústica. Desafortunadament, una gran
quantitat de la seva obra elèctrica més important dels anys 60 i els anys 70 no
està editada en CD, a causa dels plans de reedició erràtics de Vanguard, RCA i
altres segells. , i per la miopia de baix nivell a l’inici dels CD pel que fa a
la música de jazz - rock (tot i que aquesta mentalitat està canviant lentament).
Escoltem ara el tema que dóna títol a l’àlbum....
1.B.- Offering (Harry
Wilkinson) 6m37s
Quina manera més bèstia de tocar la guitarra, i això en el llunyà
1972...ja m’explicaràs...un magnífic tema del bateria que permet portar la
màquina rítmica a un gran nivell, i sempre amb la companyia del Mervin al baix,
i solos del soprano Steve Marcus...tema de Jazz-Rock descarat.
Acabem aquest magnífic disc amb un tema de Doud Davis el
3.B.- Beggar’s Chant (D.D.) 8m07s
Quin magnífic tema a ritme ternari marcat a la perfecció per la bateria
i baix i amb un solo inicial del soprano magnífic....per després el Mike Mandel
al teclat que més sembla el fuzz-wha...i després el Larry més bluesy-rocker amb
el seu bending...magnífic tema per seguir endavant amb la proposta....
Ara escoltaren el disc del 1969 i que és....
“CORYELL”
Larry Coryell
Editat per Vanguard Records VSD - 6547
Enregistrat per l’equip de David Baker el 1969 als
Apostolic Studios, NYC.
Produït per Daniel Weiss
Larry Coryell, guitarra, piano i veus
Bernard Purdie, bateria
Albert Stinson, baix elèctric
Ron Carter, baix
Chuck Rainey, baix
Mike Mandel, orgue
Jimm Pepper, flauta
Aquest també és un vinil digitalitzat...i dir-vos que la llista de
músics implica que tots hi participen, això sí, però en diferents temes.
Tots els tems estan composats pel Larry Coryell...
Nascut a Galveston, Texas, el 2 d’abril de 1943 Coryell va créixer a
l'àrea de Seattle, Washington, on la seva mare el va introduir al piano a la
primerenca edat de 4 anys. Va canviar a la guitarra i va tocar música rock a la
seva adolescència. Ell no es va considerar prou bo per seguir una carrera
musical i va estudiar periodisme a la Universitat de Washington, fent a la
vegada classes particulars de guitarra. El 1965 es va traslladar a la ciutat de
Nova York i va començar a prendre classes de guitarra clàssica que li serviran
de manera prominent en les etapes posteriors de la seva carrera. Podem citar a
Chet Atkins i Chuck Berry com a les seves primeres influències però també va
escoltar i aprendre de jazzmen com John Coltrane i Wes Montgomery. Ell també es
va inspirar en la música popular de l'època, amb els Beatles, The Byrds i Bob
Dylan i va treballar diligentment per combinar tant el rock i jazz a l'estil de
la seva tècnica. Això es va reflectir en el seu rendiment en la gravació de debut
en l'àlbum del baterista Chico Hamilton "The Dealer", on sonava de
vegades com el Chuck Berry, amb el seu to gruixut gairebé distorsionat.
Escoltem el tall 3 de la cara B...un tema de marcat accent rocker on el
tempo i les maneres són totalment d’una potència brutal...
3.B.- Morning Sickness (L.C.) 5m30s
També el 1966 va formar una banda psicodèlica anomenada “The Free
Spirits” on també hi va cantar, va tocar
el sitar i va fer la major part de la composició. Tot i que la música
conceptual del grup estava d'acord amb la fórmula psicodèlica amb títols com
"Bad News Cat" i "I'm Gonna Be Free" prefigurava el jazz
rock amb més solos complexes de Coryell i del Saxo i flautista Jim Pepper. No
obstant això, no va ser fins tres anys més tard després d'aprendre en àlbums del
Vibrafonista Gary Burton i el flautista Herbie Mann i fent concerts amb gent
com Jack Bruce i d’altres que Coryell va establir la seva veu musical
multifacètica, editant dos àlbums en solitari que barregaven jazz, clàssica i ingredients
de rock. A finals de 1969 va gravar "Spaces " , l'àlbum pel qual és
més conegut.
Va ser un disc amb dos guitarristes ja que també va incloure a John
McLaughlin qui també estava entre el rock i el jazz en aquell moment i el
resultat cogitatiu va formar el que molts aficionats consideren que és l'embrió
del qual va sorgir el moviment de jazz fusió de la dècada del 1970. Contenia
tempos dements i els bestials intercanvis de guitarra anaven sovint més enllà
de la seva categoria per no parlar de l’innovador treball amb el contrabaix de Miroslav
Vitous i la potència a la bateria de Billy Cobham, i tots ells van fer grans
contribucions al Jazz i al rock al llarg dels anys 70s.
La seva carrera però, va començar a l'era de la guitarra de rock, on va
ser capaç d'estar a dalt de tot per un temps amb llegendes com Jimi Hendrix,
Carlos Santana i Eric Clapton. Com que aquesta era va acabar, la seva expressió
musical el va portar en un viatge divers, i encara que ell no va tenir el reconeixement
de fama comercial que els músics mencionats van tenir, tot i així va ser capaç
de deixar la seva empremta en la música a través del jazz i el món de la fusió.
La seva música continua influenciant a músics i aficionats a nivell
internacional i continuarà fent-ho durant un temps molt llarg.
I ara per acabar amb el Larry i el, programa escoltem un altre tema amb
força tralla...una mena de Jam amb l’Albert Stinson...un tema que farà tremolar
tot el vostre cos.
3.A.- The Jam with Albert (L.C.) 9m00s
Uff..quina bestiesa, oi?....Això és el que passa sempre en el darrer
tema del programa que posem tota la carn a la graella...he..
Espero que hàgiu gaudit d’aquest programa, si heu pogut resistir fins
aquí, tot i la variació estilística musical apartada de l’habitual però amb
suficient qualitat, amb molta qualitat diria jo, per entendre que hi ha alguna
cosa més que el swing. Hem escoltat el projecte del Xavi Reija “Resolution”, i
hem recuperat de l’armari empolsat un parell de discos vinils digitalitzats per
qui us parla per a la ocasió del gran Larry Coryell. Aquest i tots els
programes de ràdio que es dediquen a posar música, bàsicament tenen la
pretensió de fer-vos passar una bona estona a més a més d’incitar-vos a comprar
els discos que posem. Avui ha tocat Jazz-Rock i d’altres dies toca
Jazz-Jazz...he...
Bé, espero trobar-vos el dijous 24 d’abril amb un nou programa de
novetats i de revisitar grans mestres i veure-us el proper 25 d’abril a la Sala
Xica de la Vicentina en el gran concert de Jazz amb el Eladio Reinón Quartet...
Bona nit i bon Avantgarde-Jazz-Rock en el Jaç de cadascú.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
