Programa nº 153 dia 30 de gener de 2014. Nicolas Moreaux; Gonzalo del Val Quartet i Frank Strozier

0 comentaris

Bona nit de nou amigues i amics, benvinguts a Jazz Club de Nit. Un altre dijous que ens tornem a trobar amb totes i tots vosaltres en el programa de Jazz del Baix Llobregat aquí a l’emissora municipal de Sant Vicenç dels Horts. Ens podeu escoltar als 90.2 MHz del dial si esteu a prop i sinó per internet a l’adreça següent: 
http://radio.santvidigital.cat/home/radio-online


Avui us presentaré un parell de novetats de les dues discogràfiques més importants que tenim a casa nostra, Fresh Sound Records i Quadrant Produccions.

Endinsem-nos en un projecte sorprenent per molts aspectes. El primer el musical, on els 11 temes d’aquest doble compacte no et deixen indiferent, ans al contrari, et mouen a escoltar-lo de nou una altra vegada, i després una altra vegada, i així fins omplir-te d’aquests sons. L’altre aspecte sorprenent és el relacionat amb la composició del grup. Dos saxos tenors, dues guitarres, dues bateries, un saxo alto i el contrabaix del líder i compositor d’aquesta magnífica obra que més d’un situaria fora del món del Jazz i no seré jo aquest.
En aquest projecte es barregen conceptes i músiques de la mà de belles i grans composicions portades a terme per grans intèrprets.
El projecte es diu


“FALL SOMEWHERE”
NICOLAS MOREAUX An extended band featururind Bill McHenry

Editat per Fresh Sound Records New Talent           FSNT 417
Enregistrat i mesclat per André Charlier als estudis “des Egrefins” el 23 i 24 de novembre de 2011.
Produït per Niko Moreaux
Productor executiu, Jordi Pujol

El primer compacte te un fil conductor que és la suavitat en les melodies acompanyades aquestes de lirisme i sensualitat. Els tres temes semblen un quantum unitari per la bellesa i rítmica reposada. En el quart tema, que també comença amb una melodia prou enganxosa però no carrinclona ni vulgar, el ritme és un pel més viu i es poden escoltar els solos dels dos guitarristes. En el següent tema es manté la sonoritat dolça amb melodies senzilles, amb un ritme que camina i sempre grans interpretacions en els solos. Difícil se’m fa seleccionar els temes per posar, ja que el darrer tema d’aquest primer compacte segueix la fluïdesa dolça dels altres, i les melodies maques i delicades a la vegada que senzilles. Per darrera el groove que fa que els temes caminin delicadament. I sempre els diferents sons dels saxos i guitarres. Res a veure amb els temes amb swing de la setmana passada, però això no diu que no sigui una música prou meravellosa.

Escoltem el primer tema del primer compacte:

1.1.- Far                     (N. Moreuax)             9m10s

Xiular és per als amants, els ocells i els nens, l'expressió àgil de certa integritat que tendim a perdre a mesura que envellim. Abans que ell estudiés cap de qualsevol dels instruments de conservatori, Nicolas Moreaux va xiular durant 15 anys, mantenint la música fora de tot judici i de la tècnica, situat davant de la puresa de la infància. Després va escollir el menys solista dels instruments, per millor escoltar la veu dels altres. Es va trobar amb el difícil camí del jazz a la recerca de profunditat i intensitat, sempre curiós de tradicions menys sofisticades amb el seu cor encara ple de sorpresa.

Quan va arribar el moment de gravar aquest nou àlbum, el seu segon després de "Beatnick" el 2009, va pensar per primera vegada amb els músics que comparteixen el seu amor indestructible i de bat a bat per la música.

Anem ara al darrer tema d’aquest compacte, un tema llarg de 12 minuts anomenat...

6.1.- Oak        (N.Moreaux)              12m07s

Es necessita saviesa per preservar la capacitat de sorprendre, per tant, no és cap sorpresa que trobem aquí els músics més concorreguts de l'escena del jazz francès i europeu. L'enginyer de so (i el baterista) André Charlier, és ell mateix un model de versatilitat i generositat. Dues bateries, dos guitarristes, dos saxofonistes, més doblets que instrumentistes individuals: No hi ha lloc per egos aquí. Les composicions de Nicolas Moreaux sorgeixen d'un procés d'escriptura molt intuïtiva que accepta la simplicitat i la imperfecció com la forma més segura d'emocions compartides.

Els arranjaments de les cançons han estat deixats als mateixos músics, la qual cosa porta a un increïble nivell d'empatia i de comunió, i es veu perfectament en el tema "The Way To Reikjavik” on les seccions corals es combinen amb el contrapunt alternatiu amb un sentit de l’equilibri miraculós. Un al costat de l’altre, Bill Mc Henry i Christophe Panzani a "Far" o David Doruzka i Pierre Perchaud a "Baroc" semblen amics passejant, parlant i escoltant amb el mateix delit, fins al punt que es fa difícil per a l'oient diferenciar-los. El so inconfusible del saxo alto de l’Olivier Bogé canta a "Guatemala" i "The Way To Reikjavik" amb un lirisme vulnerable que mai eclipsa el so de la banda.


Escoltem ara el tema cinquè del segon compacte, el..

5.2.- A joyful.....(N.Moreaux)            9m36s

Les peces són sovint subratllades amb un full residual de so, com el silenci al bosc és inseparable del so del riu proper. Són les petites campanes de formigueig a "Guatemala", les interjeccions del saxofon delicades sobre "Cool Water" , el cor vocal que emet una resplendor irreal en el solo de Tigran Hamasyan a "Oak" . En el tema que dóna títol a l’àlbum, el més atmosfèric de l'àlbum, la diferència entre el primer pla i el fons es torna borrosa. Esbossos de melodies i rítmics gestos s’escapen de la massa sonora, abans de ser engolits una vegada més, les veus individuals es dissolen en l'evocació bella i sinistra d'un paisatge llunyà. No és per casualitat que l'àlbum deu el seu nom a aquesta composició espontània del grup. "Fall Somewhere" expressa el deixar-se anar a la inspiració del moment, la confiança en un mateix i amb els altres que permet que la música pot trobar el seu camí de manera orgànica, com l'aigua que flueix. Aquest disc té moltes fonts d'influència: jazz, rock, improvisació lliure, cadascuna d’elles abraçada  amb la intensitat i la integritat d'un nen que juga. No només ens recorda la presència de Paul Motian, mentor de Bill McHenry mort el dia abans de la sessió, sinó també la de l'amistat i els llaços familiars: l’àvia Nico de 95 anys violinista, i Cécile, la seva neboda, l'expressió somiadora de la qual embelleix la portada de l'àlbum. El disc és ara una mà oberta pel profit de l'oient.

I acabem aquest magnífic projecte de 11 temes, i dels quals is n’he posat 4 de llargs, amb el tercer tema d’aquest segon compacte:

3.2.-    The incall       (N.Moreaux)              9m06s

Deixem ara aquesta petita meravella per endinsar-nos en la música de Steve Swallow de la mà del quartet del Gonzalo del Val.



“THE MUSIC OF STEVE SWALLOW”
GONZALO del VAL Electric Quartet

Editat per Quadrant Produccions                                Q00048J
Enregistrat per Toni París als estudis 44.1 de Girona el 10 i 11 de maig de 2013.
Mesclat i masteritzat per Jordi Gaspar.

Víctor de Diego, saxo tenor, soprano i flauta
Jaume Llombart, guitarra
Vic Molines, baix elèctric
Gonzalo del Val, bateria.

Tots els temes són composicions de Steve Swallow amb arranjaments de Gonzalo del Val excepte “Free Nussbaum” que és una improvisació col·lectiva.
Miguel “El Cheyenne”  toca el cajón i les palmes en els temes 5 i 7.

Escoltem el tema cinquè amb el soprano del Víctor de Diego.

5.- Misery Loves Company (S.Swallow)   7m19s

Un preciós tema i interpretat encara millor amb un magnífic so del soprano del Víctor, per després entrar el Jaume, elèctricament a l’estil de l’estimat John Abbercrombie, al menys em sembla a mi. I mentre, un walking del Vic i el swing del Gonzalo, tots tres magnífics però el solo del Jaume, brutal....Acabant amb el tema doblat a saxo i guitarra de manera llanguida i suau. Gran tema.
 
Steve Swallow: Nova York, 4 d’octubre de 1940. Baix Elèctric.
Inicià els seus estudis amb piano i trompeta però amb 14 anys descobreix el Jazz i posteriorment als 18 adopta el contrabaix. Als 20, s’integra en el trio de Paul Blay. Amb el mateix Blay, forma part de l’audaç trio amb Jimmy Giuffre, clarinetista i saxofonista. Steve va destacar també en el grup de Stan Getz així com en el quartet de Gary Burton, on redefinirà el baix elèctric tocant-lo amb la pua com si d’una guitarra es tractés. Tant és així que amb el temps, deixarà de banda el contrabaix acústic per considerar-lo amb una tècnica completament diferent. Tot i haver exercit una gran influència en els baixistes, Steve Swallow ha desenvolupat una carrera sempre en un buscat segon pla. Només a partir de finals dels 70s va permetre’s expandir-se com a líder. Va col·laborar amb el Gary Burton en el seu disc “Hotell Hello” (1974, ECM) i va participar en el primer disc de Steve Kuhn, “Trance” de 1974 amb el gran Jack DeJohnette i Sue Evans a la percussió. La seva versàtil musicalitat l’hi ha permès trobar-se amb músics molt diversos, com el percussionista suís  Pierre Favre en el disc “Window Steps” (1976, ECM) o amb el contrabaixista Henry Texier, en el disc “Izlaz/Colonel Skopje” (Label Bleu) amb en Joe Lovano, Aldo Romano i John Abercrombie. Sembla que també les seves composicions han estat sempre sol·licitades pels seus col·legues instrumentistes. 

A finals dels 70s es unir sentimentalment i de manera professional amb Carla Bley, prèviament casada amb Paul Bley. En aquest període va començar a enregistrar com a líder exemple del qual és el disc “Home” (1979, ECM), en formació de quintet sobre poemes de Robert Creeley. Després van seguir “Carla” (1987), “Swallow” (1991), i “Real Book” (1993), els tres de l’editorial XtraWATT, amb diverses formacions. A més a més de figurar en els projectes de Carla Bley, amb trio i fins a orquestra, Swallow ha endegat una prolífica associació amb el saxofonista Chris Potter i el bateria Adam Nussbaum. Afegint-hi més músics al grup, ha produït “Desconstructed” (1996, ECM), “Always Pack Your Uniform on Top”, (2000, ECM) i en trio, “Damage in Transit”, (2001, XtraWATT/ECM). A més a més, Swallow ha format part del trio de John Scofield, amb Bill Stewart, convertit en quartet amb el mateix Potter en nombroses ocasions. Steve Swallow està instal·lat en un lloc de referència pel que fa al baix elèctric. La seva fluïdesa musical és llegendària i ha mantingut durant tots aquests anys la imatge d’un home tranquil, deixant de banda la recerca de l’èxit a qualsevol preu. En els darrers temps, ha tornat a enregistrar amb Jimmy Giuffre i Paul Bley amb un renovat interès.

Escoltem ara el primer tema del disc....

1.- Como en Vietnam          (S.Swallow)               5m45s

Un magnífic tema amb un ritme força entretallat, i amb uns magnífics solos del Víctor de Diego, del Vic Moliner després i una virgueria amb acords del Jaume.
Un tema on la melodia principal està doblada pel mateix Víctor amb els saxos.
Gran tema de l’Steve.

Gonzalo del Val:
Nascut a Miranda de Ebro ( Burgos ), comença els seus estudis musicals a l'edat de 7 anys al Conservatori Municipal d'aquesta ciutat. Es trasllada a Madrid per estudiar bateria amb Guillermo McGill i composició i arranjaments amb Ramón Paús durant dos anys. Posteriorment és becat per estudiar al Conservatori Superior de Música del LICEU de Barcelona, obtenint el "Títol Superior de Bateria-Jazz" sota la direcció del músic Marc Miralta.
El seu projecte final de carrera, titulat "Sis Contes Musicals", obté la màxima qualificació (excel·lent ). Aquest treball està basat en composicions originals inspirades en l'obra del cineasta francès Eric Rohmer. El 2008 va ser seleccionat per l'Obra Social de Caixa Burgos ( CREA2008 ) per a l'edició en disc. També ha estudiat al Conservatori Superior del Liceu amb professors de la talla d'Aldo Caviglia i el reconegut bateria nord-americà, Ed Soph.

El 2009 va ser guardonat amb la beca "Joves Excel·lents " per anar a estudiar a la prestigiosa escola Manhattan School of Music de Nova York, amb el professor John Riley. A Nova York també rep classes del bateria Adam Nussbaum. En aquest mateix any, la revista francesa SOJAZZ va incloure una crítica del seu disc a la secció de joves talents assenyalant-lo com " ... un dels millors representants de l'escena espanyola contemporània ... "
També va ser nominat en la categoria de "millor nova proposta " de l'any 2009 per la prestigiosa revista de Jazz & Blues, JAÇ (Barcelona).

Escoltem ara el segon tema amb una intro magnífica del Gonzalo per deixar després al Jaume jugar amb diverses cordes de la seva guitarra a la vegada i per darrera el Gonzalo i en Vic a tota hòstia. Després l’entrada del Víctor a tempo dividit per després seguir amb el tempo de la formació. Un magnífic tema i solo de Víctor. Després doblant amb el Jaume alguna part de la melodia del tema per acabar-lo de manera sobtada. Brutal.

2.- Ladies Waders   (S.Swallow)               4m20s

Al desembre del 2011 va merèixer la portada de la revista més important de Jazz; All About Jazz. En el seu interior, la publicació de Nova York li dedica una àmplia crítica lloant el treball del bateria de Miranda. També en aquest mateix any va ser nominat com a MILLOR NOVA PROPOSTA per la Revista JAÇ de Barcelona, així com elegit MILLOR DISC DE JAZZ del 2011 per Distritojazz.com. Durant aquests anys també ha tingut una activa vinculació amb el món de la docència, impartint classes com a professor en nombroses escoles entre les quals destaca el Conservatori Superior Pablo Sarasate de Pamplona. Des del 2005 resideix a Barcelona on exerceix com a professor a l'Aula de Música Moderna i Jazz del Conservatori del Liceu (membre de la Berklee School of Music de Boston ), així com al Conservatori Superior del Liceu. El 2013 és nomenat Director Acadèmic de l' AULA de Música Moderna i Jazz del Conservatori Liceu de Barcelona.

Anem ara a escoltar el tema setè amb iniciat per les palmes i el cajón de “El Cheyenne” amb el Gonzalo al charles. Les palmes mentre el Víctor està fent la intro amb el tenor per després iniciar el tema doblats amb el Jaume. Vic i el seu baix amb un riff permanent i ritme entretallat on el plat del Gonzalo ens marca un permanent toc a temps dèbil, mentre Víctor inicia el seu magnífic i modern solo. Després d’ell, la sessió de “vuits” amb el Gonzalo i la resta de companys. Després tema, palmes i acabar-lo de manera sobtada.

7.- Bite your grandmother   (S.Swallow)   5m17s

 
Percussionista durant la temporada 2003-04 al teatre Apolo de Madrid , amb els musicals "Annie" i "La gàbia de les boges ", sota la direcció de Cèsar Belda.

Durant el Festival Gospell de Rajadell 2007, acompanya a dos grans figures del gènere; Bazil Meade (director del "London Community Gospel Choir” ) i Didier Likeng ( director de gran prestigi camerunès ).

Com bateria de la Big-Band del Conservatori del Liceu ha actuat en els auditoris i teatres més destacats de Barcelona; Palau de la Música Catalana, Gran Teatre del Liceu i Auditori de la Música.

A l'abril del 2007 participa com a bateria en l'estrena de l'obra "Transformacions" de Joan Albert Amargós, per a orquestra simfònica i Big - band dins de la programació del Gran Teatre Liceu.

Col·labora dins de l'escena jazzística espanyola amb músics de la talla de Jon Robles, Dani Pérez, Víctor de Diego, David Mengual, Jordi Bonell, Albert Bover, Elisabet Raspall, Ramon Escalé, Mikel Andueza, Iñaki Sandoval, Joan Chamorro, Rai Ferrer, Horacio Fumero, Matthew Simon, Gonzalo Tejada, Iñaki Askunze, Giulia Valle, Josep Maria Farràs, Roger Mas, Ignasi Zamora, i internacional com Christian Scott, Juan Suárez, JP Balcázar, Demián Cabaud, André Matos, André Fernándes, Leo Genovese, Coco Fernández, Stefan Graser .

Acabem aquest projecte amb el darrer tema dedicat a un dels seus mites, el bateria Adam Nussbaum, al qual va poder veure al “Cornellia Street Cafe” de Nova York quan hi va anar a estudiar. Amb la mateixa formació hi havia també el gran Steve Swallow, i d’aquí ve aquest disc i el darrer tema dedicat al Nussbaum.

9.- Free Nussbaum              (Impro col·lectiva)     3m44s

Ha participat en diverses formacions entre les que destaquen, Victor de Diego Trio i Quartet, David Mengual Group, Marc Miralta Vibráfon Quartet, Jon Robles Trio, Jordi Bonell Quartet, Horacio Fumero Quartet, Mikel Andueza & Dani Pérez Quartet, Iñaki Askunze Sextet, Sergio Pàmies + Antonio Serrano Grup, Iñaki Sandoval Trio, Gospel Messengers, Big - Band del Conservatori Liceu, Two Tenors Quartet, Ramon Escalé Trio, de Diego Brothers, Luis Giménez Quartet, Albert Marquès + Jordi Bonell Quartet, Rocío Faks Quartet, Nico Sánchez Quartet, Sabina Witt & J. Pablo Balcázar Project, Aguaribay Jazz Septet , Mauro Urriza Project ...
 
Tot això sense posar la llarga llista de les seves participacions en innombrables Festivals de Jazz entre els quals els darrers:
 III Milano Jazz Festival (2012) amb “Gabriel Amargant Q.”
  Mas i Mas Festival (2012) amb “Víctor de Diego Q.”
  V Jazztival de Miranda (2012) amb “Horacio Fumero Cuarteto”
  XII Jazz en la Calle PAMPLONA (2013) amb “Gonzalo del Val Trío”
  XVI Festival Jazz San Javier, MURCIA (2013) amb “Albert Marquès & Jordi Bonell Q.”
  I Festival Jazz de Agramunt, LLEIDA (2013) amb “Víctor de Diego trío”
  Albacete Jazz Festival (2013) amb “Víctor de Diego trío”
  23è Festival L´Hora del Jazz (2013) amb “Gabriel Amargant Quintet”
  VI Jazztival Mirajazz (2013) amb “Gonzalo del Val Electric Quartet”

I la llarga llista de premis entre els quals:
  * Beca “Joves Excel·lents 2009″ per estudiar a la Manhattan School of Music (New York)
  * Disc de l’Any 2010 por la gravació amb “Víctor de Diego Q.”
  * Disc de l’Any 2011 por la gravació smn “Miguel Fernández Quintet”
  * Nominat a “Millor Nova Proposta de Jazz” del 2011 pel disc “Gonzalo del Val Trío”
  * Nominat a “Millor Nova Proposta de Jazz” del 2009 pel disc “Gonzalo del Val Project”

Un músic que ens ha acompanyat diverses vegades al Jazz Club La Vicentina amb músics com Víctor de Diego, en quartet i darrerament amb el Víctor de Diego Trio amb l’amic Jordi Gaspar.

Deixem ara el Gonzalo del Val i anem a descobrir al saxofonista alto, en Frank Strozier en el seu disc “Long Night”. Aquest és un disc que em va recomanar l’Enrique Heredia un dia que em vaig deixar caure per la botiga Blues Sounds al carrer Benet Mateu 26, al barri Sarrià. Em vaig emportar un magnífic disc de vinil de 180 gr d’un músic del qual no en coneixia ni poc ni molt. Un disc de vinil que a la primera vegada que va sonar ja el vaig digitalitzar. Quin goig escoltar per primera vegada un vinil sense cap soroll de crac crac...un veritable plaer. Doncs aquí el teniu:



“LONG NIGHT”
FRANK STROZIER

Editat en vinil per Jazz Workshop, una divisió de Blue Moon Produccions Discogràfiques.                  JW – 037 stereo

Edicuió original de JazzLand    JLP956
Enregistrat i masteritzat per Ray Fowler als Plaza Studios el 12 de setembre de 1961 a New York.
Produït originalment per Orrin Keepnews.

En formació de sextet, tenim a...

Frank Strozier, saxo alto
George Coleman, saxo tenor
Pat Patrick, saxo baríton
Chris Anderson, piano
Bill Lee, contrabaix
Walter Perkins, bateria.

Strozier i Patrick toquen la flauta en el tema “The Crystal  Ball”.

En formació de quartet, tenim a...

Frank Strozier, saxo alto
Chris Anderson, piano
Bill Lee, contrabaix
Walter Perkins, bateria.

Escoltem el segon tema de la cara A, anomenat..

2.A.- How little we know      (Leight-Springer)      5m53s

Aquest és un disc de Hard Bop on hi ha però una volguda sensibilitat continguda i delicada en algun dels temes.

Frank R. Strozier , Jr (nascut el 13 de juny 1937) és un saxofonista alto de renom que va tocar en el llenguatge del hard bop.

Strozier va néixer a Memphis, Tennessee, on va aprendre a tocar el piano. Es va criar en una família de classe mitjana. El seu pare, Frank, Senior, era un farmacèutic que era amo d'un magatzem i la seva mare, Mildred, va treballar com a empleada en la mateixa farmàcia. El 1954, es va traslladar a Chicago, on va tocar amb Harold Mabern, George Coleman  i Booker Little (tots, com Strozier, de Memphis). Va enregistrar amb  MJT+3 des de 1959 fins a 1960, i va conduir diverses sessions per Vee-Jay Records.

Ara seguirem amb aquest magnífic disc amb el tall tercer de la cara A, un preciós tema a ritme de vals.

3.A.- The Need for Love      (Frank Strozier)        4m38s

Després de traslladar-se a Nova York, Strozier va passar breument pel quintet de Miles Davis el 1963 (entre les participacions de Hank Mobley i George Coleman) i també va tocar amb Roy Haynes. Es va traslladar a Los Angeles, on va treballar amb Chet Baker, Shelly Manne, i sobretot la gran banda de Don Ellis. En tornar a Nova York el 1971, Strozier va treballar amb Keno Duke de  “Jazz Contemporani” els New York Jazz Repertory Company, Horace Parlan i amb  Woody Shaw.

Escoltem el que diu Alex Henderson d’All Music.

Frank Strozier  mai va tenir cap problema pel fet de tocar exuberant i agressiu, però Long Night no és aquest tipus d'àlbum. Produït per Orrin Keepnews, en aquesta sessió de 1961 es troba el gran saxofonista alto essent entonat i especialment pensatiu i líric. "Pacemaker" , un original de Strozier, és ràpid i exuberant, però el to no és el típic del disc en general, en la major part del material, Strozier es pren un temps per reflexionar. I el saxofonista (que només tenia 24 anys quan es va gravar aquest LP) es troba en un estat d'ànim reflexiu i ho està adoptant tan per les seves pròpies composicions com per interpretar cançons pre-rock pop com són ara "How little we know", "The Man That Got Away " i "Happiness Is a Thing Called Joe". Afortunadament, Strozier ha estat beneït pels seus companys, un equip perspicaç que aprecia i entén el que fa. Un equip que inclou el saxofonista tenor George Coleman, el saxofonista baríton Pat Patrick (el qual és més conegut per la seva associació amb la Sun Ra Arkestra ), el pianista Chris Anderson, el baixista Bill Lee, i el baterista Walter Perkins.

Escoltem ara el segon tall de la cara B, en sextet i amb Strozier i Patrick tocant la flauta..en el tema...


2.B.- The Crystal Ball           (Frank Strozier)        5m30s

Al capdavant d'un cohesionat sextet de tres saxòfon Strozier es dóna a si mateix l'oportunitat de posar les seves habilitats com a arranjador al servei del grup, aconseguint un so compacte. Long Night és tot just un disc molt quadriculat però al mateix temps, Strozier no fixa massa els arranjaments, i deixa molt espai als solistes per estirar-se i dir el que cal dir. En realitat, només la meitat de les vuit seleccions del disc són actuacions en sextet, en quatre temes, Coleman i Patrick no hi són i Strozier te l'oportunitat de dirigir en quartet. Però tan si està liderant un quartet o un sextet, Long Night és un dels més ben planificats  àlbums i més ben pensats. L’home del saxo alto sap exactament el que està fent en aquest excel·lent treball.

Frank Strozier ha enregistrat com a líder els següents discos:
I deixem aquest projecte i acabem el programa amb un tema típic de Hard Bop també del líder del grup.

4.B.- Pacemaker      (Frank Strozier)        4m06s

Espero que us hagi agradat aquest programa on hem pogut escoltar el magnífic treball del contrabaixista Nicolas Moreaux amb una formació molt atípica i uns temes delicats alguns i més potents els altres, però amb el denominador comú del bon gust per les melodies senzilles carregades de nostàlgia i bones interpretacions. Temes sense swing però amb molt de groove.
Després hem pogut escoltar el darrer projecte del bateria Gonzalo del Val, amic i gran músic, acompanyat també per una magnífica formació i amb un disc sota el braç dedicat a les composicions de gran Steve Swallow.
I hem acabat amb un disc del 1961 d’un músic bastant desconegut però no per això mancat d’interès i que li hem pogut reconèixer una gran vàlua, en Frank Strozier, saxo alto i compositor. Bé, doncs això ha estat tot...
Demà ens podeu trobar a la Sala Xica de La Vicentina amb el primer concert-jam del 2014 amb el Jordi Gaspar Quartet, amb Jordi Gaspar, contrabaix;  Òscar Latorre, trompeta; Toni Saigi, piano i Roberto Faenzi, bateria. Ja sabeu que aquests concerts estan patrocinats per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts i que per tant són gratuïts, no així la consumició que és obligatòria. Gràcies per escoltar-nos, fins demà, bona nit i bon Jazz en el Jaç de cadascú.

 

Programa 152 dia 23 de gener de 2014 amb Sarah Vaughan, Tui Higgins, Live et Fizz i Cecil Taylor

2 comentaris


Molt bona nit amigues i amics de Jazz Club de Nit. Avui farem un programa una mica més complet, presentant-vos quatre projectes diferents. Novetats només n’hi haurà dues, mentre que repassarem un disc emblemàtic de la Sara Vaughan amb el Clifford Brown i acabarem amb la cara quatre del disc In Transition del Cecil Taylor. Us parla, qui fa el programa, en Miquel Tuset i Mallol.


Sara Vaughan, Sassy pels amics, una de les cantants més completes de la Història del Jazz. Als 16 anys es va enamorar de la música de Parker i Gillespie. Als 19 guanya el concurs de l’Apollo i encoratjada per Ella Fitzgerald i Billy Ekcstine l’animen a continuar i aquest darrer fa que entri a formar part de la orquestra de Earl Hines, on coneix a l’elit dels músics boppers, els quals no només l’accepten com a músic sinó que també es converteixen en els seus admiradors. En aquesta orquestra, va poder substituir al mateix Earl Hines al piano, tan gran n’era el seu coenixement. Va passar després a formar part de la big band del Billy Ekcstine, conjuntament amb Parker, Gillespie i d’altres boppers. Es pren tota una sèrie de llibertats amb la melodia i el fraseig instrumental que comencen a impressionar als aficionats.  Va enregistrar el “Lover Man” de la Billie Holiday amb la seva autoritat musical i la modernitat del seu so. Va enregistrar amb Tadd Dameron. En passar a Columbia, començà la seva carrera de Pop Song comercial. Posteriorment, el 1950, amb el grup de Jimmy Jones, on hi havia Miles Davis, i amb arranjaments a l’estil “Birth of the Cool”, va assimilar plenament l’estètica Cool i va aconseguir el mateix so dels saxos tenors de l’escola. Amb el Trio de Roy Haynes va aconseguir un gran triomf jazzístic el 1954 amb el disc “Swingin’ Easy” d’EmArcy, digne de figurar entre els millors del jazz vocal. El mateix any enregistra el disc que avui estem escoltant amb el Clifford Brown. I ja el 1957 amb Jimmy Jones i Roy Haynes el “At Mr. Kelly’s”. Posteriorment enregistra amb Ernie Wilkins i una pila d’enregistraments comercials. El 1962 Benny Carter aconsegueix els arranjaments ideals per “The Explosive Side of Sarah Vaughan”. Ja cap el final, el 1981, va brodar-la amb el Count Basie “Send in the Clowns” i sense gaire aportació més va seguir fins la seva mort el 1990. A considerar els 23 compactes editats per Mercury/EmArcy que van des del 1954 fins el 1956.

“SARAH VAUGHAN with Clifford Brown”

Enregistrat el 16 i 18 de desembre de 1954 a New York.
Editat per EmArcy
Produït per Bob Shad.
Una compilació preparada per Polygram Records el 1990

Sara Vaughan, veu
Clifford Brown, trompeta
Paul Quinichette, saxo tenor
Herbie Mann, flauta
Jimmy Jones, piano
Joe Benjamin, contrabaix
Roy Haynes, bateria
Ernie Wilkins, arranjador i director musical.

Poques cantants de l’època van ésser admirades pels mateixos músics de Jazz, pels Boppers, entre els quals Parker, Gillespie, Tristano, etc. Amb coneixements d’harmonia i piano, tenia la mentalitat de músic i va improvisar en scat com poques ho varen fer. Tenia un so molt personal i una qualitat tímbrica inconfusibles, una gran amplitud de registre i domini del fraseig i una gran capacitat d’improvisar harmònicament i imaginació per inventar timbres instrumentals. El públic quedava meravellat per la seva voluptuositat en el registre baix sobretot en les balades amoroses. Tot i que va passar del Bop al Cool amb facilitat, també va passejar-se per pels estàndards pop de l’època. La seva faceta jazzística es manifestava clarament en formacions reduïdes. Al final de la seva carrera, i per la seva seguretat i una mica de narcisisme, va ser un pel massa exhibicionista, abusant de la pirotècnia. Acompanyant a les grans orquestres, els arranjaments varen ser claus per a ella, i Quincy Jones, Ernie Wilkins i Benny Carter li varen deixar lloc i contrastos tímbrics adequats. Modificà els textos segons les seves conveniències i fins i tot en suprimia paraules.

Encetem les músiques d’aquest disc amb el tema April en Paris....


7.- April in Paris                   (Harburg/Duke)         6m19s

Quina meravella acabem d’escoltar, i amb quina delicadesa. Quin magnífic instrument la seva veu; un tema amb una melodia i lletra força curtes, però que el piano de Jimmy Jones s’encarrega d’omplir amb poques i també molt delicades notes fent el tema sencer mentre que Paul Quinichette el “vice-pres” el segon del Lester Young ho fa amb la “A” del tema i després el gran Clifford amb la “B”, per després acabar-se el tema amb la volguda apagada veu de la Sassy. Després d’aquesta magnífica balada, iniciarem el camí dels temes amb swing...com és ara el...

1.- Lullaby of Birdland          (Shearin/Foster)       3m59s

Tema carregat de swing arrastrat i cantat a la perfecció amb les escombretes fregant i fregant...solo de piano amb la mateixa senzillesa, de contrabaix, bateria  per començar la Sassy a fer els quarts amb flauta, saxo tenor, trompeta, fent un scat impressionant, baixant fins a uns baixíssims greus, i després tema. Quina meravella de tema i de veu.
Després d’aquest magnífic tema on la Sarah ha brillat amb l’scat, seguirem amb un altre tema carregat de ritme, carregat de swing....

En el fulletó intern del disc, en Michael Bourne ens diu:
Cap més altra cantant va estar dotada amb tan gran instrument com Sara Vaughan. Una veu aguda, profundament baixa, musicalment perfecta, com la seda el setí, brillant, sempre bella. I com la trompeta que només un metall enrotllat fins que algú la bufa, La veu de la Sassy era només un element del seu art. Ella cantava dolç i de manera romàntica. Cantava desganada i bruta. Sara Vaughan va ser màgica.
Aquesta sessió amb Clifford Brown de mitjans de desembre de 1954, va ser una de les seves millors aportacions al Jazz i un dels seus millors discos. Ja havia enregistrat 33 cançons per Mercury en el mateix any, la majoria amb orquestra, i dels temes més coneguts entre els estàndards i  cantats de manera popular. Aquest disc però va ser com una mena de Jam Session, i Sassy va ser una intèrpret com qualsevol dels altres, amb el jove lleó de la trompeta, Clifford Brown, el sots president del saxo tenor, Paul Quinichette, en Herbie Mann, que popularitzar la flauta, i el seu trio, la secció rítmica  de Jimmiy Jones, piano; Joe Benjamin, contrabaix i Roy Haynes, bateria. Roy Haynes va esdevenir un mestre acompanyant les cantants, amb tanta flexibilitat i swing i sempre amb molt bon gust. Roy va tocar amb les tres reines del Jazz vocal, Billie, Ella i Sarah, i sempre va estar superb en totes les sessions.


6.- He’s my guy                     (Raye/de Paul)          4m12s

De quina manera acompanya aquesta magnífica secció rítmica...Roy Haynes, mestre de les escombretes, i un contrabaix i piano tocant sota mínims però de la manera justa. El tema interpretat per la Sassy i després inici de solos amb el Paul al tenor, després el incommensurable Clifford, Jimmy Jones i un impressionant Herbie Mann, per després tornar-hi la Sarah amb el tema.  I seguint amb el swing el següent tema.....

Tots els solos a “Lullaby of Birdland” especialment els de Sassy quan fa l’scat amb els vents i, efectivament, i ella vocalitza al cap i improvisa sobre la melodia, es converteix en un dels vents. I hi ha abundància de màgia, tema a tema: el refilet canta entre el vers i els cors, de “I’m Glad There is You”, la cataracta que canta la final de “You’re not the kind”, el swing fàcil de “He’s my Guy”. Sasy canta al voltant de la melodia a “Embraceable You” i no com Charlie Parker. Clifford és l’altre element sensacional, obsessionant en “September Song”, i “Jim”, un magnífic metall que ressona a “It’s Crazy”. Clifford i Sarah eren el futur del Jazz el 1954, però Clifford va morir el 1956 en un accident de trànsit. Sarah va cantar encara 35 anys més, millorant fins el final, tot i els seus flirtejos amb la música popular fins l’abril de 1990 que ens va deixar. Sarah Vaughan va enregistrar incomptables cançons en la seva vida musical, tot i que ella sempre en volia enregistrar més i més. És molt bo per a nosaltres poder-la escoltar en les seves millors interpretacions enregistrades en vinil i posteriorment digitalitzades. Nosaltres ens hem enamorat de moltes estrelles de la constel·lació del Jazz però no tan brillants com la Sassy..

4.- You’re not the kind          (Hudson/Mills)           4m41s

Un tema d’aquells no massa coneguts però on Sarah brilla igualment i després d’ella el Quinichette amb el tenor amb una sonoritat Lesterniana la del Vice-Pres i després l’Herbie Mann i la seva flauta per després un de impressionant del Clifford. Després tema i cap a casa....Per acabar posarem el tema....

8.- It’s Crazy                          (Field/Rodgers)        4m55s

Un altre tema que ens ha situat en el món del swing en la secció rítmica però en el món del bop amb els solistes, entre ells el millor dels metalls, al menys el que més m’estimo, l’entranyable Clifford....que hauria fet si no s’hagués mort...Solo d’ell després del tema cantat per la Sarah. Solos de piano, flauta, saxo tenor, i melodia final per acabar amb la veu de la Sarah i el tema de manera sobtada.

Després d’aquesta meravella de disc amb una de les més grans veus del Jazz i un dels millors trompetistes de la Història del Jazz, canviarem radicalment d’estil i ens situarem en una altra història. Aquesta és la d’una cantant dels anys 60-70, filla de militar anomenada Cecilia (Evangelina Sobredo) nascuda el 1948. Aquesta jove es va educar en diversos països i va aprendre a parlar l’anglès al mateix temps que el castellà. Les seves cançons eren poètiques i força ben escrites amb una qualitat literària molt superior a lo habitual en aquells temps, i amb un clar contingut feminista. Cançons conegudes d’ella van ser Dama Dama, etc...

Qui ens presenta aquest treball és la cantant Tui Higgins i el pianista, compositor i arranjador Xavier Monge en el seu disc Cecilia Revisited, els quals lideren el quintet que va presentar aquest projecte al darrer XX Festival de Jazz de Tardor a Lleida i on ells hi van participar el 15 de novembre de 2013.


“CECILIA REVISITED”
TUI HIGGINS & XAVIER MONGE

Editat per Quadrant Produccions                    Q00049J
Enregistrat als estudis Rosazul per Pau Firpo i Ruben Moyano entre l’abril i el setembre de 201 a Barcelona.
Produït per Manuel Montañés.

Tui Higgins, veu
Xavier Monge, piano
Jeppe Rasmussen, saxo tenor
Rai Ferrer, contrabaix
Xavi Maureta, bateria
Amb la col·laboració de Jorge Pardo en el tema “Si no fuera porque”

Totes les cançons són de Evangelina Sobredo alias Cecilia amb arranjaments de Xavier Monge.

Tui Higgins, professora de cant i multi instrumentista (flauta i piano) formada en les escoles de música El Masnou i Badalona amb mestres com Emmanuel Djob, Jean-Paul Wabotai o Mónica Green,  compta amb una àmplia i variada experiència musical a pesar de la seva joventut. Ha acompanyat en concerts a Rosana i Carlos Baute, Warner Spain, ha actuat a TV formant part dels cors que han acompanyat a multitud d’artistes; ha col·laborat en discos com “Primital Bells” i amb “Músicos callejeros”; ha estat cantant i solista en el cor de Gòspel “Morning singers in the fields” amb els quals ha estat fent una gira per España i França. Lidera el seu propi quintet amb el saxofonista Santiago Ibarretxe havent actuat principalment a les sales de Madrid, el Café Central i el Club Bogui i en el desaparegut Festival de Jazz de Madrid de 2009. El 2011 i als EEUU a Minnesota va realitzar una sèrie d’enregistraments amb temes propis amb el productor S. Casey Golden que encara no han vist la llum del sol. Esperem que aviat la puguin veure.

Escoltem el primer tema del disc...ja amb els primers sons del saxo del Jeppe, músic habitual a les WTF del Jamboree, les dels dilluns que organitza l’Aurelio Santos i amic del malaurat Morten Sandholt.

1.- Equilibrista                      4m01s

Quin magnífic solo del tenor del Jeppe. Ja vegeu que aquest disc és una revisió de l’obra de Cecilia en clau de Jazz, amb uns magnífics arranjaments del Xavier Monge. Escolem ara el següent tema...

2.- Esta tierra                        4m11s

La secció rítmica està liderada pel Xavier Monge, pianista i arranjador, amb la col·laboració dels amics Rai Ferrer i Xavi Maureta; ambdós músics ens han acompanyat al Jazz Club La Vicentina i segur que tornaran, en Rai segur ja que vindrà amb el Gabriel Amargant Quintet p

Xavier Monge, titulat superior en piano pel Conservatori Superior del Liceu i en Jazz i Música Moderna per l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) ha actuat en festivals de Jazz per tota la geografia peninsular i ha col·laborat amb músics com Grant Stewart, Bob Sands, Perico Sambeat, Chris Kase, Joe Magnarelli, David Xirgu i Carme Canela. Va actuar en el concert inaugural de “Los Circuitos de Música Injuve” el 2000 en el Círculo de Bellar Artes de Madrid fent una actuació memorable. També ha tocat en el Festival de Jazz d’Eivissa on va compartir escenari amb el trio de McCoy Tiner.
Ha publicat dos CD com a líder:
“Hotel Orly” de Satchmo en el 2001 i “Altres cançons a Mahalta” amb Carme Canela de Quadrant Produccions el 2006.

Escoltem ara el tema on el magnífic flautista Jorge Pardo ens fa una classe magistral de com tocar la flauta, amb la màxima delicadesa i un llenguatge jazzístic impressionant.

3.- Si no fuera porque          3m30s

Carall, en Jorge Pardo...i la magnífica veu de la Tui Higgins...i la resta de la formació, és clar...
 
Magnífic aquí de nou el Jeppe amb el seu tenor, i remarcable la pulsió rítmica en acords sobre el piano, contrabaix i magnífic en Xavi a la bateria.

Bé, doncs ara deixarem ja aquest projecte per endinsar-nos en el Jazz instrumental de la mà d’un quartet que va enregistrar el seu disc en un local que s’ha convertit en un dels llocs més estimats pels músics per fer Jam Session; estem parlant del Fizz Barcelona.
Aquest és un local situat al carrer Balmes nº83, on s’hi fan entre setmana diverses Jam i el dimarts correspon a la de Jazz, mentre que els caps de setmana s’hi pot escoltar música d’autor.


“LIVE at FIZZ”
BAYER-BAUCKMAN-LEITON-ROSA

Editat per FizzBarcelona
Enregistrat a FizzBarcelona el maig de 2013 amb l’estudi mòbil de Bayer – Leiton.

Marcel·lí Bayer, saxo alto
Tim Bauckman, guitarra
Martín Leiton, contrabaix
Ramiro Rosa, bateria

Aquesta formació ens presenta 5 títols en aquest àlbum, on tres dels quals són estàndards i dos són composicions pròpies, una del Marcel·lí i l’altre del Martín.

Escoltarem el primer tema del disc composat el 1938 per Sammy Fain i lletra de Irving Kahal, el conegut...

1.- Ill be seeing you              (S.Fain / I. Kahal)      8m53s

Hem pogut escoltar de quina manera més exquisida toca el saxo alto en Marcel·lí, seguint els passos del seu mestre, en Lee Konitz, amb el qual va fer el seu primer treball amb el Nonet, o sigui que es deien Nonitz. Hem pogut escoltar també a aquest guitarrista tan fi, i tan ben ponderat, en Tim Bauckman, amb un punteig força nítid i clar, on se li reconeix haver begut de la tradició de músics com Kenny Burrel, i evidentment el malaguanyat Joe Pass que ens va deixar ja fa uns quants dies. Martín amb el seu contrabaix demostra de quina manera domina les harmonies i què bé que ho fa, amb un solo melòdic ple d’inventiva.


Ara escoltarem un dels temes més emblemàtics de Thelonious Monk...

2.- In a walked Bud               (T. Monk)                   8m30s

De manera habitual en Marcel·lí és el que comença els solos, i de quina manera. Amb quins grans intervals juga amb total naturalitat; quin control i domini te d’aquest instrument, amb el so característic del Cool Jazz, sí aquell que feia el Paul Desmond, Lee Konitz, i fins i tot amb l’Art Pepper. Tim segueix la tanda de solos amb el seu so cristal·lí demostrant-nos de quina manera domina les sis cordes....perquè les quatre les domina totalment l’amic Martín. Després el Ramiro ens ha fet uns “quarts” amb combinació amb els companys i ja després tornen al tema, magnífic tema de Monk, el gran Monk.

Acabem ja aquest programa amb la darrera cara, la cara 4 del disc In Transition de Cecil Taylor. Un disc que hem posat al llarg de quatre setmanes i que avui acabarem.
Ja em explicat per passiva i per activa qui és aquest monstre anomenat Cecil Taylor i de quina manera va revolucionar el món de Jazz, participant ell també del moviment Free. En aquest disc ja s’hi començava a ficar, tot i que no ho va fer mai de la manera total de Ornette Coleman, per exemple, va enregistrar magnífics discos i va col·laborar en l’enregistrament de estranyes meravelles amb la Jazz Composer’s Orchestra, de Roswell Rudd i Michael Mantler.

Un disc editat el 1975 però enregistrat en dues parts el 1955 i el 1959. Les cares 1 i 2 el 1955 i les 3 i 4 el 1959. Ja he posat les cares 1, 2 i 3 i també us recordo que és un vinil que he digitalitzat i netejat de sorolls, els que he pogut, i del qual en posaré avui la cara 4.


“IN TRANSITION”
CECIL TAYLOR

Manufacturat per United Artists
Reeditat per Blue Note Re-Issue Series
Sessions originals produïdes per Tom Wilson
Reedició produïda per Michael Cuscuna
Enregistat el 15 d’abril de 1959 a Novas York
Cares 3 i 4 editades pel segell United Artists

Cecil Taylor, piano
Bill Barron, saxo tenor
Ted Curson, trompeta
Chris White, contrabaix
Rudy Collins, bateria.

Aquest doble LP de 1975 reedita la música a partir de dos dels primers discos de Cecil Taylor, “Jazz Advance” i “Love for Sale”. Avui posarem la quarta cara el que seria el “Love for Sale”, si exceptuem el tema de Taylor Carol/Three Points, però que per a mi és la reedició de la Blue Note en format doble LP.

Escoltarem tota la aquesta cara seguida amb els temes següents, on hi ha dues composicions de Taylor i un tema de Cole Porter:

1.- Little Lees            (C.Taylor)       9m15s
2.- Motystrophe         (C.Taylor)       10m25s
3.- I Love Paris         (C.Porter)      5m15s

Doncs això ha estat tot. Espero que us hagi agradat aquest programa fet amb tota la il·lusió i amb ganes de servir-vos de fil conductor del món del Jazz als menys assabentats, i als qui ja en sou, espero que hagueu gaudit del programa i dir-vos que la setmana vinent i tornarem i serà el preàmbul del primer Concert-Jam que farem el divendres 31 de gener amb el Jordi Gaspar Quartet, amb Jordi Gaspar, contrabaix; Òscar LaTorre, trompeta; Toni Saigi, piano i Roberto Faenzi, bateria.
Bona nit i bon Jazz en el Jaç de cadascú.

 

Programa 151 dia 9 de gener de 2014 amb Mara Rosenbloom, Cecil Taylor i The Fenicians.

0 comentaris



Molt bona nit a tothom i benvinguts al programa nº 151 de Jazz Club de Nit. Avui hi tornem amb un programa estàndard pel que fa al contingut, on com sempre mirem de fer-vos coneixedors de les novetats a la vegada que intentem repassar àlbums d’aquells grans monstres del Jazz, homes i dones...Per cert, de cara el proper programa ja ens toca posar alguna de les grans veus del Jazz...Finalment, i a mode de record a un molt bon músic i encara molt millor persona, en Natxo Romero, posarem alguns temes del compacte que van fer amb els Fenicians, el “Stoned Moments” i els quatre temes editats en vinil a 45 rpm del disc anomenat Late Night Sessions

Comencem doncs amb la pianista Mara Rosenbloom


“SONGS FROM THE GROUND”
Mara Rosenbloom Quartet

Editat per Fresh Sound Records New Talent   FSNT 418
Enregistrat el 30 de març de 2011 als estudis Kaleidoscope Sound Studios, Union City, NJ, USA.
Produït per Mara Rosenbloom
Productor executiu, Jordi Pujol.

Mara Rosenbloom, piano
Darius Jones, saxo alto
Sean Conly, contrabaix
Nick Anderson, bateria

Totes les composicions són de Mara Rosenbloom.

2.- Whistle Stop                    9m36s

Aquesta, aparentment ha fet una pila de riffs enganxosos i molt artísticament composats, d’aquells dels empleats per compartir un espai personal circumscrit, però també pot proporcionar melodies de gran abast en l’improvisació. Aquests dos aspectes del seu tarannà els tenim en evidència en el disc “Songs From the Ground”, cançons de la terra . Les set melodies van des de soliloquis pensatius a temes arrelats, i a temes amb blues immiscits de jazz modern.

3.- Small Finds                     5m51s

Els actius de Rosenbloom són el seu toc delicat i l'atenció precisa als detalls melòdica ."Relief" i " To Be Alone ", són dues improvisacions a piano solo...una mica com el treball que va fer en Marco Mezquida i el seu “La hora fértil”,  que s’hi ha afegit i on la Mara les interpreta a través d’un meditabund fraseig harmònic. Acaben amb relativa rapidesa, però deixen una impressió duradora i tot i ser estudis “petits” com són, la sensació pot ser més musicalment i emocionalment profunda. Les cançons restants compten amb el quartet complet i són una barreja de les fortaleses esmentades de com la Rose toca el piano i les del carnós saxo alto del Darius Jones. Jones té un so que es nodreix del blues i és la contrapartida perfecta de les subtileses temptadores de la líder.


4.- Unison                  9m55s

Els acompanyen el contrabaixista Sean Conly i el baterista Nick Anderson els quals, amb Rosenbloom que texturitza aquestes melodies, proporcionen un ampli suport als músculs de Jones. No obstant això, el quartet fa servir les seves veus contrastants per explicar històries fascinants. " Whistle Stop " és una mena de viatge en tren que permet a cada membre transmetre la seva pròpia interpretació dels llocs d'interès, mentre que "Small Finds" és un peça més innocent amb estructures més simples. " Unison " i "Common Language" són dues cares molt diferents d'un mateix ethos del grup, el primer és més aventurer mentre que el segon té un enfocament més cerebral i emotiu. La cançó tracta de fusionar tots els ingredients en una sola peça, però és una mica massa ambiciosa i s'allunya una mica de la sensació general de la sessió. Tot i això, Songs From the Ground és un bon disc on es pot palpar com Rosenbloom ofereix l'estructura i Jones subministra l'energia"

Això va dir l’Elliott Simon el juny de 2013 a The New York  City Jazz Records

Ara hi tornem amb el gran Cecil Taylor i aquell magnífic doble LP “In Transition”. Un disc editat el 1975 però enregistrat en dues parts el 1955 i el 1959. Les cares 1 i 2 el 1955 i les 3 i 4 el 1959. Ja he posat les cares 1 i 2 i també recordo que és un vinil que he digitalitzat i netejat de sorolls, els que he pogut, i del qual en posaré avui la cara 3.


“IN TRANSITION”
CECIL TAYLOR

Manufacturat per United Artists
Reeditat per Blue Note Re-Issue Series
Sessions originals produïdes per Tom Wilson
Reedició produïda per Michael Cuscuna
Enregistat el 15 d’abril de 1959 a Novas York
Cares 3 i 4 editades pel segell United Artists

Cecil Taylor, piano
Bill Barron, saxo tenor
Ted Curson, trompeta
Chris White, contrabaix
Rudy Collins, bateria.

Aquest doble LP de 1975 reedita la música a partir de dos dels primers discos de Cecil Taylor, “Jazz Advance” i “Love for Sale”. Avui posarem la tercera cara el que seria el “Love for Sale”, si exceptuem el tema de Taylor Carol/Three Points, però que per a mi és la reedició de la Blue Note en format doble LP.

S’ha escrit molt, però encara es difícil posar-hi paraules al que representa la manera de tocar el piano de Cecil Taylor. Ha estat enormement discutit i acusat pels seus detractors d’imitar la música contemporània occidental. Ell però respon que fa una música basada en la seva  tradició cultural com a afroamericà, i no en cap altra més. Taylor és un pianista clau en la música del segle XX, marginat de l’èxit comercial, Cecil Taylor ha prosseguit la seva carrera de manera independent on ha sabut exposar les seves emocions a partir de la seva gran energia vital. Ha extret un “magma sonor” evolutiu amb la seva música i la manera de tocar el piano, on ha unit les seves arrels africanes amb la poesia de l’abisme i el sentit de l’aventura amb el vigor de la dansa.
Persona de diverses inquietuds intel·lectuals, Cecil Taylor va col·laborar amb gent com Friedrich Gulda, Max Roach o Mary Lou Williams. L’interès per la dansa li ve de la seva mare, ballarina, pianista i violinista. En diverses ocasions, Taylor va actuar amb ballarines, o fins i tot ell mateix havia practicat la dansa a l’escenari, a més a més de recitar la seva poesia.
Als anys setanta, Cecil Taylor va quedar entronitzat com una icona de la música improvisada, sobretot a Europa, amb concerts per a piano solo, o amb el seu grup Unit, per on passarien Raphé Malik, David S. Ware, Sirone i Ronald Sannon Jackson. Alguns dels seus discos són “Indent” (1973) i l’extraordinari “Silent Tongues – Live at Motreaux” (1974), ambdós a piano solo i publicats per Freedom; o “Dark to Themselves” (1976, Enja), “Live in the Black Forest” (1978, MPS), “Cecil Taylor Unit”  el 1978.

(De la Guia Universal del Jazz Moderno, Giner, Sardà i Vázquez)


Energia, percussió, moviment (o dansa): tres constants que ell s’esforçà en fer de la millor manera, amb una mena de frenesí preparatori més proper a un entrenament esportiu que de l’acadèmica repetició (és així com alguns li han comentat les performances dels seus concerts); tot això amb l’ànim de poder ser fulgurant, assolir la perfecció en el moment de la producció i/o improvisació, d’aconseguir una absoluta llegibilitat fins i tot en els tempos súper ràpids i frenètics – en això, es desmarca encara que un no s’ho cregui de la recerca d’un Martial Solal, així com també actualitza i hipertrofia els focs artificials de l’Art Tatum. Tot això ho fa amb, particularment quan fa els solos, un mode  de desenvolupament, d’expansió per acumulació i efectes d’acceleració – d’una manera de preludiar a passos comptats (sobre la punta dels peus) com si fos una mena de dansa sobre el teclat, com una exploració de l’espai improvisacional , on els paroxismes i les tensions evoquen una possible tetanització...

(Textos de la traducció de Dictionnaire du Jazz (seguir en els propers programes))

Escoltem ja d’una tacada aquesta cara 3 del doble LP amb els següents temes enllaçats....

1.- Get out of town                (Cole Porter)             9m15s
2.- Carol/Three Points         (Cecil Taylor)             8m20s
3.- Love For Sale                 (Cole Porter)             8m25s

Ja per finalitzar aquest programa i fer-ho de manera festiva, considerant que li faig un homenatge al Natxo Romero al qual vàrem acomiadar un 11 de setembre de 2010, posaré els quatre temes del vinil recentment produït per Jordi Manyà i Marc Tena referent a les darreres sessions que van enregistrar els The Fenicians amb material inèdit fins ara a més a més d’alguns temes del compacte que va fer amb ells l’Stoned Moments.

THE FENICIANS - “LATE NIGHT SESSIONS” E.P. 10”

The Fenicians és un grup que va néixer l´estiu del 2003 quan els components de Dr. Calypso Jordi Manyà i Enric Grau després de gravar el disc de Dr. Calypso “Mr. Happiness” van decidir fer versions instrumentals d'alguns temes inclosos en aquest disc amb el seu amic i arreglista del disc Natxo Romero. Aquestes sessions van anar derivant ràpidament en un nou projecte orientat cap al ska-jazz al qual s'unirien Marc Tena (multiinstrumentista i productor) com a guitarrista i teclista, Oriol Moregó “Pitu” (cantant d'Skatalà) com a cantant i “toaster” i Eric Herrera a la batería.
Amb aquesta formació es va gravar el primer disc (“Stoned moments”, 2007), compost bàsicament  de versions de modern jazz (Wes Montgomery, Sonny Rollins, Hank Mobley, etc.) en clau ska així com alguna recreació instrumental de clàssics del reggae jamaicà. Després d'editar aquest disc, s'incorporava al grup Joan Díaz (teclats i piano).
Amb aquesta formació el grup va oferir uns quants concerts i va seguir treballant intensament a l'estudi. Fruit d'aquestes sessions és el disc “Late night sessions” que recull la faceta més ska-jazz del grup, recreant quatre clàssics com són “Doxy”, popularitzada per Sonny Rollins, “Serenade to a cuckoo” de Roland Kirk, “Sweet honey bee” de Duke Pearson i la composició de Quincy Jones amb   arranjaments de Natxo Romero “Stockholm sweetnin'”. Per a les mescles d'aquests temes es va comptar amb la col.laboració del reputat productor Mike Mariconda que va saber captar a la perfecció la mescla entre el modern jazz i l'ska “vintage” que era un dels trets característics del grup. Per mantenir aquest esperit es va decidir editar els quatre temes en vinil en format E.P. de 10 polzades.

Si bé The Fenicians es va caracteritzar en un inici per desenvolupar el concepte de ska-jazz, també s'havíen anat incorporant altres ritmes com el reggae, l' early reggae o l'ska a la “two tone”. Així doncs, “Late night sessions” només recull, en certa mesura, una de les diverses facetes del grup.
El grup va seguir treballant a l'estudi i als escenaris, tot i que amb alguns canvis de formació. Tot això es va veure tràgicament interromput amb la mort el setembre de 2010 del flautista i saxofonista Natxo Romero, després de la qual el grup va decidir no seguir endavant. En homenatge al company desaparegut però, es va decidir seguir treballant amb tot el material enregistrat a l'estudi i anar mesclant i publicant tota la producció gravada durant tots aquests anys d'intens treball.
Així doncs, “Late night sessions” és la primera mostra de tot el material que The Fenicians té previst anar editant en els propers anys.

DISCOGRAFÍA

-        “Stoned moments” (K-Industria cultural, 2007). CD
-        “Embolingats: Un tribut a Skatalà” (Amb el tema “Capità Six”. Black Borinot Records, 2010). CD.
-        “Late night sessions” (Mesmerian3 Records, 2013). EP 10”.

“STONED MOMENTS”
The Fenicians

Editat per K Industria
Enregistrat als estudis Xatstudios i Meteosat de Barcelona entre el maig de 2003 i el maig de 2006.
Agraïments a Manel Miquel de Meteosat.
Produït i arranjat per The Fenicians (J. Manyà i M. Tena)

The Fenicians són:
Oriol Moregó,  Veu
Natxo Romero, saxo tenor i flauta
Enric Grau, trombó,
Marc Tena, guitarra elèctrica i piano
Joan Díaz, piano
Jordí Manyà, baix elèctric
Eric Herrera, bateria

Comencem amb el tema que títol a l’àlbum....una composició pròpia del Natxo, Enric, Marc i Jordi....lletra i música...

5.- Stoned Moments            3m13s

The Fenicians fan Ska-Jazz-Reggae, són una banda de Barcelona amb membres dels grups Dr. Calypso i Skatalà

Abans pèro unes ratlles extretes de Enderrock en motiu del traspàs del Natxo fetes un dia després del seu decés.


Ahir va morir a Barcelona el músic Natxo Romero, saxofonista d'Skatalà des de 1991. Romero, músic professional des dels setze anys, va patir un vessament cerebral el passat 1 de setembre. Arran d'aquest fet, Skatalà ha decidit suspendre el concert previst pel proper 18 de setembre a la sala Faktoria d'Arts de Terrassa. No hi ha encara una decisió oficial presa sobre la resta de la gira de retorn del grup, que enguany celebrava els 25 anys de la seva creació.
Romero havia tingut des dels anys noranta un paper destacat en l'àmbit de la música jamaicana feta a Catalunya. A més de la seva militància a Skatalà, també formava part del combo The Fenicians i havia treballat com a arranjador en diversos treballs. De fet, l'EP que és apunt de publicar El Belda i el Conjunt Badabadoc compta amb una secció de vents arranjada pel propi Romero.


Escoltem ara el magnífic tema de la Billie Holiday i Herzog amb arranjaments de Natxo, Enric, Marc i Jordi.

8.- God bless the child         (Holiday/Herzog)      8m04s


Haig de dir que el record que en tinc del Natxo, ja molt llunyà, es remunta en el temps a les acaballes dels anys 70s inicis dels 80s....Jo era tècnic de so d’una escissió dels Carretera i manta...per allí hi havia el líder en Cesc Martí guitarra i composicions, la Citat (Felicitat) que tocava els teclats, en Jaume Sitges al baix elèctric, en Lluís Foyé, bateria i  també el Natxo que amb el seu saxo feia els vents..Aleshores el Natxo venia amb una joveneta molt maca, la seva xicota, i que era la Carme Canela, ves per on...Recordo al Natxo com m’imagino que tothom que el va conèixer, sempre amb un gran somriure i amb molt bona predisposició a fer música. Després ens vam anar veient al Festival de Jazz de Barcelona, al Palau, ell sempre amb la Carme....i sempre  que em veia comentava.....Eps tio, que sempre estàs igual...xerràvem una mica i cadascú cap a casa....La retrobada va venir arrel del meu retorn al món musical al capdavant de l’actual projecte del Jazz Club La Vicentina i l’invent del Festival de Jam Sessions amb les escoles de música. Vaig anar a parar al Taller de Músics després de demanar-li al Xavi Figuerola si el coneixia (en una de les sessions de lindy hop a l’Apolo). Al Taller ens vam retrobar, ell sempre amb el seu tarannà simpàtic, i al JazzSí que vam anar a fer una cervesa...En una altra ocasió que vaig tornar al Taller, vaig escoltar com em cridaven des d’una aula, i era el Natxo, que somrient em saludava des de darrera dels vidres de la finestra. En motiu del seu comiat al Tanatori de Collserola, vaig escriure unes quantes ratlles que vaig deixar penjades per sempre més al blog del Jazz Club La Vicentina i aquí us en deixo l’enllaç:

http://jazzclublavicentina.blogspot.com.es/2010/09/la-historia-linreves-dun-11-de-setembre_18.html

Ja per acabar aquest primer tast de la música de The Fenicians, us posaré un altre estàndard que ells van saber tant i tant bé arranjar a mode ska-reggae-jaz...el

10.- The Shadow of your smile       (Webster/Mandel)    7m01s

I ara acabem amb el darrer disc que han produït els seus amics amb quatre temes enregistrats....tot i que sembla que hi ha força més material enregistrat i a punt de ser editat....


“THE FENICIANS”
Late Night Sessions

Enregistrat per Marc Tena al Red Bell Studio entre 2007 i 2008
Mesclat per Mike Mariconda l’abril de 2013
Produït per Jordi Manyà i Marc Tena
Arranjaments dels vents fets pel Natxo Romero
IN MEMORY OF NATXO ROMERO


Escoltame-los d’una tacada...

1.- Serenade to a cucko      (Roland Kirk) 
2.- Stockholm Sweetnin’     (Quincy Jones)
3.- Doxy                                 (Sonny Rollins)
4.- Sweet Honet Bee           Duke Pearson)

 

Subscribe to: Missatges (Atom)
 

blogger templates |