Hola de nou a totes i a tots, aficionats al Jazz i seguidors de Jazz Club de Nit. Aprofitant l'avinentesa de l'actuació que varen fer el grup de Latin Jazz AFRO-BLUE, m'ha semblat que posar l'actuació enregistrada en directe a la Sala Xica de La Vicentina el dia 18 de maig seria d'allò més adequat. Si considerem que els qui hi vàrem ser ens sembla que ha estat una de les més potents viscudes a la seu del Jazz Club La Vicentina, doncs convindreu amb mi que és del tot adequat.
AFRO BLUE està format per Xavi Figuerola, saxo tenor / Guim García Balash, saxo alt / Xavi Algans, piano / Pepo Domènech, baix elèctric i Ricard Grau, bateria.
Varen estar incommensurables en tots els sentits.
Aquí venen unes ratlles de les primeres impressions després del concert tot just havent arribat a casa. De segur que els qui no hi vareu poder ser, ho gaudireu com nosaltres ho vàrem fer.
Tot just fa quatre minuts que m'acabo d'asseure davant de tothom, de vosaltres, i estic fet pols, és veritat, però amb una alegria interna molt potent, molt acollonant. Un altre dia esgotador, una altre jornada d'uns quantes hores, prop de 10, per poder muntar un concert. Avui, sempre ho dic perquè és veritat, hem gaudit d'un dels concerts més memorables dels que mai hem fet al Jazz Club La Vicentina. AFRO-BLUE, a Sant Vicenç dels Horts, per remoure consciencies i altres virtuts i no virtuts. La crònica vindrà després, d'aquí uns dies per tenir temps d'assimilar la moguda d'avui, però ara, només quatre ratlles (ja en porto més). Musicalment han estat incommensurables, tècnicament perfectes (si se'm permet fer aquesta valoració) i personalment o humanament, comunicatius com els qui més, simpàtics, agradables i un munt d'adjectius qualificatius tots similars. Aquests tipus de sensacions són indescriptibles, o al menys costa una mica explicar com vius un concert d'aquestes característiques, ja que per a cadascú haurà estat lleugerament diferent. Resum....Ens ho hem passat de collons, amb una sala totalment plena, amb gent de diversos llocs, Sant Cugat, Torrelles, Pallejà, Sant Feliu, Rubí, Cervelló, Sant Vicenç dels Horts, Galícia, Huelva....sí, sí, no és conya, no. Familiars que han vingut ha visitar a germans, etc...i què han fet els d'aquí? doncs portar-los a un concert de Jazz. Sento una gran alegria per haver pogut compartir amb tots els presents un esdeveniment que ens ha fet a tots molt més feliços del què érem abans de les 22h30m. I per haver pogut estar amb els artistes, ells, que són els veritables artífexs del succés. Les primeres impressions penjades al Facebook cap a les 5h de la matinada.
Que ho gaudiu!!!
STAN KENTON I LA SEVA MÚSICA
Stan Kenton. Piano composició i direcció
ONE NIGHT WITH STAN KENTON
L.P. JOYCE 1113.
Atlantic City, N.J. July 1951
Interlude
Lullaby in rhythm
Laura
Artristy in percussion
Nice work if you can get it
Don´t worry bout me
Jolly Rogers
CD STAN KENTON AND HIS INNOVATIONS ORCHESTRA - 1952
Ennui
In veradero
Shelly Manne
Conté Condoli
Art Pepper
Love for sale
L.P. MASTERS OF JAZZ- EMI 1958
Limelight
Stompin´ at the Savoy
Django
Beyond the blue horizont
CD STAN KENTON AND HIS ORCHESTRA 1952-1956
Artristy jumps
Intermission rif
The peanut vendor
Minor riff
Personal que majoritàriament integrava les diferents formacions de Stan Kenton
Maynard Ferguson, Shorty Rogers, Chico Alvarez,
Buddy Childers,Harry Betts, Bob Fitzpartick,
George Roberts, Bud Shank,Art Pepper, Bob Cooper,
Ralph Blaze, Shelly Manne,Don Davidson,
Stu Williamson, Charlie Mariano, Mel Lewis,
Buddy Childers,Harry Betts, Bob Fitzpartick,
George Roberts, Bud Shank,Art Pepper, Bob Cooper,
Ralph Blaze, Shelly Manne,Don Davidson,
Stu Williamson, Charlie Mariano, Mel Lewis,
Bill Perkins, Carl Fontana, Sam Noto,
Archie Le Coque, Bob Gioga, John Lowell,
Conté Condoli, Willian Russo, Stam Bletcher,
Archie Le Coque, Bob Gioga, John Lowell,
Conté Condoli, Willian Russo, Stam Bletcher,
Don Bagley, Lee Konirz, Frank rosolino,
Jimmy Giufre,Jack Costanzo, Lennie Niehaus,
Chico Guerrero, Gerry Mulligan, i altres.
Jimmy Giufre,Jack Costanzo, Lennie Niehaus,
Chico Guerrero, Gerry Mulligan, i altres.
“LINES”
FREDERIC BOREY
Editat per Fresh Sound Records New Talent FSNT 367
Enregistrat i mesclat per Laurent Chavoit i Camelia BenNaceur a Le Studio de la Marmotte als pirineus francesos, el 11, 12, 25 i 26 de maig de 2009.
Produït per Frederic Borey
Productor executiu, Jordi Pujol
Frederic Borey (saxo tenor i soprano)
Camelia BenNaceur (piano)
Nolwenn Leizour (contrabaix)
Laurent Chavoir (contrabaix en Old Devil Moon)
Stefano Lucchini (bateria).
Totes les composicions són de Frederic Borey, excepte Old Devil Moon i Dwarf Steps.
2.- Urban Walk (F.Borey) 7m55s
Després de llargs estudis de saxofon clàssic, Frederic Borey va arribar al Jazz influenciat per Stan Getz, Joe Henderson, Gerry Bergonzi. Ha compartit la seva vida tocant i aprenent a improvisar, treballant en la Big Band del departament de Jazz de l’escola de música Belfort, i en el Centre Musical Didier Lockwood, a París. Des del 2008 viu a Bordeus, tocant com a “sideman” i liderant diversos grups, com el Frederic Borey Group i Argentieri-Borey-Tissot Unitrio.
4.- Old Devil Moon (BurtonLane) 6m25s
El so que obté Frederic Borey en aquest segon disc editat per Fresh Sound, és totalment confortable. La seva música és genuïna i càlida. No intenta enlluernar amb la tècnica però realment impressiona per la honestedat del llenguatge obtingut en les improvisacions. Els temes estan molt ben situats si parlem de la dinàmica de treball de la secció rítmica. Ells saben com crear una atmosfera plena d’espai perquè Borey desenvolupi les seves idees. “Lines” és un treball estructurat però amb un so molt obert. És molt agradable el so dels saxofons tenor i soprano, so que obté Frederic Borey. És un gran treball, en anglès dirien un “MasterWorks”.
6.- What About (F.Borey) 6m14s
Des que vaig arribar a Bordeus, he trobat una complicitat natural amb molts músics, tocant per aquí i per allà, i content d’haver organitzat moltes sessions preparades, que és la millor manera per intercanviar les nostres visions musicals. Els músics que toquen en aquest projecte, em varen impressionar immediatament per la seva visió musical oberta d’esperit, idees, confiança i disponibilitat. Això ens diu Frederic Borey en el seu àlbum de Fresh Sounds New Talent.
8.- Blue Day (F.Borey) 6m29s
10.- Line for Warne (F.Borey) 5m32s
EBB + FLOW
ANDREW NEFF
Editat per Fresh Sound New Talent FSNT 363
Enregistrat per Peter Karl el 23 i 24 de juny de 2008 als Peter Karl Studios.
Produït per Andrew Neff
Productor executiu, Jordi Pujol
Andrew Neff, saxo alt
Daisuke Abe, guitarra
Scott Ritchie, contrabaix
Jim Orso, bateria
Totes les composicions són d’Andrew Neff.
Andrew Neff: Andrew va néixer a Lancaster, Pennsylvania, i va començar a tocar el saxo a l'edat de 10 anys. Es va graduar al Conservatori de Música de Cincinnati el 2000. Mentrestant allà va estudiar sota la tutela de Rick Van Matre. Es va graduar Cum Laude amb una B.F.A. i va passar els següents dos anys tocant professionalment per la zona. Ha actuat amb Billy Hart, Collins Cal, John Von Ohlen, Jim Anderson, Gore Art, Barry Ries, Roger Humphries, Margitza Rick, i molts més.
1.- Libra Stream (A.N) 5m29s
El 2001 va passar un any recorrent els EUA amb Ray’s Music Exchange tocant música en espais grans com el Fox Theater a Boulder, Colorado i el Parc de l'oest de Chicago. També ha coproduït Hip-hop pel segell Mission Control amb el seu propietari JahSon. El 2002, Andrew es va mudar a la ciutat de Nova York, on ha estat actuant i escrivint música.
2.- Vijnana (A.N.) 6m55s
També va enregistrar el 18 de març de 2004 el disc Remedy, amb el Andrew Neff Quartet pel segell Mission Control formació composta per
Andrew Neff, Saxo Alt i Soprano
Alex Smith, Piano Fender-Rhodes
Pete Brendler, contrabaix
Ben Cliness, bateria
Alex Smith, Piano Fender-Rhodes
Pete Brendler, contrabaix
Ben Cliness, bateria
4.- Road to nowhere (A.N.) 6m13s
Andrew va participar en el disc que varen fer el Jon Irabagon, Danny Fox i ell mateix, el Here Be Dragons i que vàrem posar en el programa 99, no fa gaire. L’imperceptible llindar que hi ha entre el pensament i l’acció, i l’experiència de participar en la vida de dia, desperta, li dóna a un la sensació d'un flux infinit de la consciència que brolla sense parar, que va on va. Les roques en el corrent més que acariciar el flux l’empenyen en direccions noves. Les corbes i revolts el guien pel camí sinuós, i al final, només pot fluir en una direcció, de tornada a la font.
5.- EEB and FLOW (A.N.) 5m47s
“QUARTET”
NATHANIEL SMITH
Editat per Fresh Sound Records New Talent FSNT 371
Enregistrat al Kaleidoscope Sound, Union City, NJ el març de 2007
Produït per Nathaniel Smith
Productor Executiu Jordi Pujol
Nathaniel Smith, bateria
Jon Irabagon, saxo tenor
Jostein Gulbrandsen, guitarra
Mark Anderson, contrabaix
“Quartet” es pot entendre, es pot veure com un documents del grup que jo lidero i amb qui toco aquests darrers anys, després de graduar-me. Els temes d’aquest disc són meus i del Jostein i els hem tocat plegats moltes vegades abans d’embrancar-nos en aquesta gravació. Jo, particularment, m’estimo molt tocar la música d’en Jostein, i vaig estar molt content quan em va permetre incloure dues de les seves composicions.
Cinc dels set temes són del Nathaniel Smith i cadascuna posseeix trets admirables. "Dusk And Then Daybreak" comença amb el saxofon de l’Irabagon deixant-se caure de manera suau sobre el grup.
1.- Daybreak and then Dusk (N.Smith) 7m55s
"La música del bateria Nathaniel Smith pot ser caracteritzada com el jazz modern, que sovint troba la serenitat en la recerca de límits angulars. El quartet de Smith, que compta amb l'estrella en ascens del saxofon l’inconformista Jon Irabagon, troba el seu camí i porta aquestes composicions intrigants a la vida musical sense haver de recórrer als focs artificials innecessaris.
El següent tema, és molt suau d’entrada i més fàcil de recordar, melòdicament. El baixista Mark Anderson ho bloca tot al seu voltant, el guitarrista Jostein Gulbrandsen ofereix un treball brillant amb la seva guitarra, i la peça acaba amb Irabagon i Gulbrandsen, alegrement, lliurant-nos línies de articulació un sobre l'altre
2.- Tortoise Pendant (N.Smith) 6m30s
Ambdues composicions han estat en gran manera influenciades per l’estil de compondre de Dave Liebman.
Dues aportacions compositives de Gulbrandsen mostren una mica de contrast en el seu estil d'escriptura. Posarem el tema "Return Of The Bear" que es basa en ritmes sinuosos, escalfant el tema fins el solo de l’Irabagon.
3.- Return to Bear (Josten Gulbrandsen) 6m25s
I acabarem amb un altre tema del Nathaniel, tema que és un reflex de la música que ha estat escoltant tots aquest temps, i que segur que en notareu les influències, diu ell.
NIELS-HENNING ORSTED PEDERSEN, contrabaix.
PHILIP CATHERINE, guitarra
Nova York,23 de Maig de 1983
1/ Little train of the Caipria 5m25s
2/ Medley: (a) Air power
(b) Dancing girls 2m21s
3/ Stella by starlight 5m26s
4/ I fall in love too easly 1m36s
5/ The puzzle 6m40s
6/ Nuages 6m00s
7/ September start 4m52s
LES BROWN AND HIS BAND OF RENOWN Clarinet i direcció
Hollywood- 1951-52
1/ You´re an old smoothie 3m02s
2/ You´re the top 2m46s
3/ Ill wind 2m58s
4/ Basin street blues 2m46s
5/ Heat wave 2m51s
6/ Let it snow!Let is now!Let is now! 2m33s
7/ Lost in a fog 3m06s
8/ No moon at all 2m35s
9/ Blue skies 2m55s
10/ Stompin at the Savoy 3m02s
CHET BAKER AND THE BOTO BRAZILIAN QUARTET
Paris 1991
1/ Salsamba 5m46s
2/ Forget full 8m07s
3/ Inaía 7m39s
4/ Julinho 4m20s
5/ Novos tempos 4m56s
" THELONIOUS MONK”
DISC PRIMER “MISTERIOSO”
Editat i compilat per Proper Records el 2006
La primera sessió de gravació la van fer el 15 d’octubre de 1947 amb formació de sextet.
Thelonious Monk, piano
Idrees Sulieman, trompeta
Billy Smith, saxo tenor
Danny Quebec, saxo alt
Gene Ramey, contrabaix
Art Blakey, bateria
Comencem amb un tema en el pur estil Bop .
2.- Evonce (I.Quebec I.Sulieman) 3m01s
Ara ja amb un clar estil pianístic inventat per Monk
4.- Thelonious (T.Monk) 2m59s
Al cap de nou dies, Monk va tornar als estudis, aquesta vegada amb format de trio:
Thelonious Monk, piano
Gene Ramey, contrabaix
Art Blakey, bateria
per enregistrar aquestes meravelles; una de les seves grans balades
6,. Ruby my dear (T.Monk) 3m05s
Un dels punts àlgids d’aquesta sessió amb dues obres mestres, on en el segon tema desenvolupa les seves idees, amb frases utilitzant les escales d’un to.
9.- Introspection (T.Monk) 3m08s
10.- Off minor (T.Monk) 2m58s
La tercera sessió a Blue Note va ser el 21 de novembre de 1947, i va utilitzar un quintet en aquesta ocasió.
Thelonious Monk, piano
George Taitt, trompeta
Sahib Shihab, saxo alt
Bob Paige, contrabaix
Art Blakey, bateria
Varen començar amb una variació d’un tema de Irvin Berlin, el Blue Skies i que va ser el magnífic In a walked Bud dedicat al seu amic Bud Powell.
11.- In a walked Bud (T.Monk) 2m54s
I ara una de les més interpretades i que va ser la primera composició de T. Monk el 1944. La va enregistrar Cootie Williams el mateix any, tot i que posteriorment, el 1946 ho va fer Dizzie Gillespie més en la onda del mateix Monk afegint-hi una introducció i una coda que ja per sempre més s’han incorporat al tema, també quan el va tocar posteriorment el mateix autor. Estem parlant de....
14.- ‘Round Midnight (T.Monk) 3m08s
El 2 de juliol de 1948 Monk va enregistrar la quarta sessió amb Blue Note, una sessió que va ser una de les millors, aquesta vegada amb el vibrafonista Milt Jackson, que posteriorment va ser un dels quatre del Modern Jazz Quartet.
Thelonious Monk, piano
Kenny “Pancho” Hagood, veu
Milt Jackson, vibràfon
John Simmons, contrabaix
Shadow Wilson, bateria
Un tema on Milt i Thelonious es conjuminen a la perfecció
17.- Evidence (T.Monk) 2m32s
Per continuar amb una de les obres mestres del Jazz, un tema on s’hi poden trobar intervals paral·lels de sextes i on Monk afegeix algun interval de sèptima a mode de dolça tortura.
18.- Misterioso (T.Monk) 3m20s
DISC SEGON “STRAIGHT NO CHASER”
Editat i compilat per Proper Records el 2006
Enregistrat el 23 de juliol de 1950
Thelonious Monk, piano
Milt Jackson, vibràfon
Sahib Shihab, saxo alt
Al McKibbon, contrabaix
Art Blakey, bateria
Varen començar amb Four in one de la qual, la presa alternativa enregistrada poc després va resultar molt més rica en solos que la original, o sigui que aquí va la alternativa.
2.- Four in one(alt take) (T.Monk) 3m25s
I una de les considerades obres mestres de Monk, de la qual el Gunter Schuller deia que no era un tema, no era una cançó, era un tema per instruments i encara més, que era una “abstracció”.
3.- Criss Cross (T.Monk) 2m54s
I ara una altra de les obres mestres de Monk, un Blues interpretat per quasi tothom dels grans, Miles Davis, Tete Montoliu, etc..i també en totes les Jam Sessions, el seu conegut...
5.- Straight no chaser (T.Monk) 2m54s
Va tornar als estudis de Blue Note el 30 de maig de 1952, ara amb un sextet
aquesta vegada amb:
Thelonious Monk, piano
Kenny Dorham, trompeta
Lucky Thompson, saxo tenor
Lou Donaldson, saxo alt
Nelson Boyd, contrabaix
Max Roach, bateria
El primer tema va ser-ne un que no el va enregistrar mai més...tema amb quintes bemolls i tritons a dojo.
8.- Skippy (T.Monk) 2m57s
Monk va signar per Prestige el 21 d’agost de 1952, tres mesos després d’haver enregistrat per Blue Note.
La primera sessió va ser el 15 d’octubre de 1952 en format trio:
Thelonious Monk, piano
Gary Mapp, contrabaix
Art Blakey, bateria
Un dels temes el no gaire conegut però sí identificable la procedència.
12.- Little rootie tootie (T.Monk) 3m03s
El tema millor d’aquesta sessió, amb un gran Art Blakey fent poliritmies, va ser el seu magnífic i conegut
15.- Bye-ya (T.monk) 2m44s
Varen acabar aquesta sessió amb un altre dels grans temes de Monk.
16.- Monk’s Dream (T.Monk) 3m03s
El 10 de desembre de 1952 varen fer la segona sessió per Prestige, també en format de trio però Max Roach va substituir a Art Blakey
Thelonious Monk, piano
Gary Mapp, contrabaix
Max Roach, bateria
Aquesta sessió va estar enterbolida per culpa d’un piano “desafinat”, la qual cosa es nota prou, malauradament.
17.- Trinkle, tinkle (T.Monk) 2m47s
DISC TERCER “WELL YOU NEEDN’T”
Editat i compilat per Proper Records el 2006
El 13 de novembre de 1953 va començar la tercera sessió amb Prestige aquesta vegada amb un quintet, i per primera vegada amb el gran Sonny Rollins.
Thelonious Monk, piano
Sonny Rollins, saxo tenor
Julius Watkins, corn francès
Percy Heath, contrabaix
Willie Jones, bateria
Tot i que el 1948 Columbia Records va adoptar el LP, les altres companyies no varen trigar en utilitzar-lo i els temes ja podien durar més de 3 minuts, collonut. Ara, l’enregistrament en estèreo no va arribar fins el 1958!
Comencem amb una magnífica melodia..
1.- Let’s call this (T.Monk) 5m03s
Un altre dels grans temes de Monk
2.- Think of one (T.Monk) 5m37s
La següent sessió amb Prestige va fer-se l’11 de maig de 1954 als estudis Rudy Van Gelder a New Jersey també en formació de quintet ara amb:
Thelonious Monk, piano
Frank Foster, saxo tenor
Ray Copeland, trompeta
Curley Russell, contrabaix
Art Blakey, bateria
Una altra de les seves meravelles i rareses
5.- We see (T.Monk) 5m13s
En un viatge a París el 1954, va ser convidat al tercer Festival “Salon du Jazz”, on va enregistrar per primera vegada a piano solo, i ho va fer pel segell francès Vogue el 7 de juny de 1954.
Escoltem el seu conegut...
14.- Well you needn’t (T.Monk) 3m21s
DISC QUART “BLUE MONK”
Editat i compilat per Proper Records el 2006
El 22 de setembre de 1954 Monk va enregistrar la seva darrera sessió amb Prestige com a líder amb la següent formació:
Thelonious Monk, piano
Percy Heath, contrabaix
Art Blakey, bateria
Escoltarem el seu conegut Blues
5.- Blue Monk (T.Monk) 7m35s
Posteriorment va signar per Riverside enregistrant un disc amb tot de temes del gran Duke Ellington, per després passar a Columbia i un etcètera que mirarem de continuar més endavant.
THELONIOUS MONK
(Rocky Mount, Carolina del nort 10-10-1917 / Nova Cork 17-02-1982)
Pianista i compositor d’estil molt personal, va ser un dels que hi era al club Minton’s de Harlem quan s’estava incubant el Bop. Ell hi va contribuir de manera palpable en la part harmònica i melòdica. La manera de tocar l’instrument, el piano, no te res a veure amb el model creat per Bud Powell generalitzat per tots els pianistes de bop. El model del Monk, provenia de l’estil Stride, i ell era en aquells moments un dels seus darrers representants. La seva tècnica essencialment percudida i que consisteix en polsar les tecles amb els dits de la mà estirats, produeix una sonoritat molt peculiar i excepcional en el Jazz. S’expressa amb poques notes si el comparem amb els seus contemporanis en el Bop, i la seva mà dreta no imita les carreres melòdiques dels saxos, sinó que produeix condensats pianístics de línies clarament articulades; la mà esquerra barreja acords. La posició dels seus acords està sovint subtilment desplaçada rítmicament respecte a la línia fixa del contrabaix. En els seus enregistraments en solitari apareix un altre tret personal que pren forma com a tensió rítmica provocada, ja que sovint, en l’acció conjunta de les dues mans, cap de les dues marca clarament el temps. A pesar d’aquesta aparent ambigüitat rítmica, Monk posseeix un fraseig contundent, amanit amb un swing fort i eficaç.
Com acompanyant crea un cert desconcert a molts solistes, entre els quals s’hi troba el mateix Miles Davis, ja que Monk no empra acords que enalteixen el discurs del solista sinó que utilitza motius curts del mateix material temàtic. Aquest conjunt de peculiaritats no son fruit de limitacions, sinó d’una elecció voluntària i reflexionada. Esporàdicament, aquests motius són substituïts per silencis. Creador de temes que es varen incorporar de manera immediata al repertori dels “estàndards” com són “’Round Midnight”, “Ruby my dear” i molts altres, Monk és el mestre indiscutible de lo que ell mateix anomenava “l’interior del tema”. Utilitzant formes externes tradicionals com el Blues o la balada am format AABA, utilitza recursos tals com transformar la part B, que normalment no és res més que el “pont” per tornar a la A, en la part característica del tema. Bill Evans deia d’ell: “Va crear una música pura i única, sense conèixer la tradició de la música clàssica occidental, treballant amb les formes externes del blues i la balada, donant-los estructures interiors de suport molt profundes”. Les seves composicions no tenen interpretacions rítmiques diferents, tenen un swing inherent a la seva pròpia estructura. Els seus temes combinen sàviament motius senzills i eficaços, i les seves improvisacions redueixen al màxim l’espai musical, renunciant explícitament a la exhibició tècnica.
Neix el 1917 a Rocky Mount, Carolina del Nord però la família emigra a Nova York i s’instal·la a San Juan Hill, límit de Harlem vers els barris blancs. Va començar a tocar el piano fascinat pel seu mecanisme, ja que aleshores era un bon estudiant de matemàtiques i física. El 1930 ja tocava a les “House rent parties” i tocava en format trio en bars del barri. El 1933 guanya el concurs per a pianistes aficionats del conegut Apollo. Deixa l’escola i acompanya a una predicadora evangelista formant part de la seva orquestra. A Kansas City impressiona a Mary Lou Williams que alaba la seva tècnica i gosadia harmònica. El 1936 torna a Nova York i pren classes a la prestigiosa Juilliard School. Coneix a Bud Powell i es fan amics; ambdós viuen al mateix barri. El 1939 entra a formar part del grup de Cootie Williams, que havia estat trompetista a la Big Band de Duke Ellington, i composa el seu primer tema “’Round Midnigth”, aclamat per tothom posteriorment. Monk es reuneix amb una colla d’amics entre els quals es trobaven el bateria de l’orquestra de Teddy Hill, Kenny Clarke, en el Minton’s, club i local social que el 1941 dirigirà el mateix Hill. Dizzie Gillespie i Charlie Christian penetren en el cercle i exerceixen una notable influencia en les Jams nocturnes. Durant tres anys, Monk va estar-se al local (les gravacions en directe es varen recollir en After Hour’s At Minton’s, Definitive) i només en 1944 grava amb el grup de Coleman Hawkins, qui es converteix en el seu protector. En aquests anys, Monk va contribuir a la creació de l’estil Bop, que serà definitivament impulsat per Charlie Parker. Després, Monk va forçar l’entrada de Bud Powell en aquell escollit grup de músics innovadors. Per aquella època va començar a ingerir grans quantitats d’alcohol.
El talent de Monk va passar inadvertit per la crítica especialitzada si exceptuem a Herbie Nichols, pianista que proclama la seva originalitat en un article publicat per una revista negra. El 1945, després d’una actuació amb el grup de Max Roach, es bruscament increpat per la policia sense cap motiu aparent, Powell el va defensar i aquest va rebre una gran pallissa amb ferides diverses al cap que li deixarien seqüeles molt greus la resta de la seva vida. A la tornada a Nova York va rebre freqüents visites de Sonny Rollins i Miles Davis, que l’admiraven. El començament de 1946 entra a la gran orquestra de Dizzie Gillespie com a pianista i arranjador, però la seva manca de puntualitat encrespà al líder essent substituït per John Lewis. El 1947, el segell Blue Note inicia el seu llançament amb una llarga sèrie d’enregistraments. Blue Note va enregistrar a Monk l’octubre i novembre de 1947 i el juliol de 1948, però no varen vendre masses còpies i no el varen tornar a gravar fins el juliol de 1951 i maig de 1952. Lorraine Lyons, la dona d’un dels creadors del segell, va llançar la imatge publicitària d’un Monk “misteriós, gran sacerdot del Bop” , que varen acabar creient-se molts músics i que falsejava l’essència de la seva música, ben diferent de la de Charlie Parker. El conjunt de gravacions per Blue Note contenen 22 temes originals del total de 71 composicions de Monk. Entre aquests temes destaquen poderosament les versions de “Misterioso”, “Epistrophy” i “Straigth no chaser”. El 1951 va ser detingut conjuntament amb el Bud Powell per tinença d’heroïna i els hi varen retirar el carnet que els permetia actuar en els clubs fins el 1957. El 1952 acceptà l’oferta de Bob Weinstock i va enregistrar per Prestige. Durant el temps que va estar amb aquest segell va enregistrar una sessió històrica amb els Modern Jazz Giants la nit de Nadal de 1954. En aquesta sessió va tenir lloc el famós incident amb el Miles Davis, per la manera com el va acompanyar Thelonious Monk en els seus solos, la qual cosa va provocar que mai més tornessin a tocar junts. En el mateix any va enregistrar amb Sonny Rollins i un sensacional disc en solitari a París. La mort de la seva mare va posar de manifest la seva indefensió davant la rutina diària i les qüestions de supervivència més simples.
El 1955 va passar al segell Riverside, el director del qual, Orrin Keepnews, era un dels grans admiradors de Monk. A l’any següent va enregistrar “Brilliant Corners” amb Sonny Rollins, Oscar Petitford i Max Roach i d’altres més, que va tenir un èxit inesperat de vendes i va obrir-li el camí a la fama. El 1957, gràcies a la mediació de Nica Koenigswarter, a qui havia conegut a París el 1954, va recuperar el seu carnet abans d’hora i va poder tocar amb John Coltrane al Five Spot durant la primavera i l’estiu d’aquell any. El 1959 s’associa amb Charlie Rouse amb qui hi estarà fins el 1970 amb un quartet que va visitar Europa i Japó en diverses ocasions. El 1962, essent ja una gran estrella, va passar al segell Columbia i el 30 de desembre de 1963 va fer un concert al Phillarmonic Hall del Lincoln Center amb el seu quartet i una gran orquestra, concert que va ser enregistrat i que va representar un gran èxit de crítica. El febrer de 1964 la revista Time li va dedicar la portada, la qual cosa va augmentar molt la seva fama i li varen realitzar moltes entrevistes en les quals es va mostrar més obert de lo habitual. El 1968 va deixar Columbia, molest per les imposicions musicals dels directors de la firma. En els anys 70, Monk va caure en una profunda depressió que es va manifestar en la resposta de Monk a la pregunta de Pearl Gonzalez respecte a l’objectiu de la seva vida...”Simplement morir”. Durant la seva gira europea el 1971 amb els Jazz Giants, el segell anglès Black Lion va enregistrar una sèrie d’interpretacions a trio amb Al McKibbon i Art Blakey que no només és el seu testament musical sinó també una de les seves millors gravacions de la seva carrera (“The complete London collection”). El febrer de 1973 va interrompre les seves actuacions al Village Gate i, trobant-se malament, se’n va anar amb Nica a la seva casa al costat del riu Hudson. El 30 de juny de 1976 va fer el seu darrer concert al Carnegie Hall, i després d’una sessió amb Barry Harris al “Bardley’s” va desaparèixer per sempre més de la vida pública. Va morir el 17 de febrer de 1982.
Traducció feta del llibre Guia Universal del Jazz Moderno escrita per Juan Giner, Joan Sardà, i Enric Vázquez. Un llibre editat per RobinBook.
SONNY STITT
Black Vibrations
Sonny Stitt-saxo tenor, saxo alt
Virgil Jones, trompeta
Leon Spencer, organ
Don Patterson organ
Melvin Sparks, guitarra
Idris Muhammad, bateria
1.- Calling card
2.- Where is love
3.- Them funky changes
4.- Aires
5.- Black vibrations
BUDDY DE FRANCO & OSCAR PETERSON
PLAY GEORGE GERSHWIN 1954
Buddy de Franco, clarinet
Oscar Peterson, piano
Herb Ellis, guitarra
Ray Brown, baix
Bobby White, bateria
Orquestra dirigida per Russell Garcia
1.- I wants to stay here
2.- S´wonderful
3.- Bess,,you is my woman now
4.- They can´t take that away from me
5.- The man I love
6.- I got rhytm
7.- Someone to watch over me
8.- It ain´t necessarily so
BILLY ECKSTINE
NO COVER NO MINIMUM
Las Vegas Agost de 1960
Billy Eckstine, veu i trompeta
Bobby Tucker, piano
Charlie McLean & Buddy Balboa saxos
Charlie Walp, trompeta
Bucky Manieri, trombó
Buddy Grievey, bateria
1.- Have a song me
2.- I`ve grown accustomed her face
3.- Lady Luck
4.- Lush life
5.- Whithout a song
6.- Moonlight in Vermont
7.- I want a little girl
8.- Medley : Prelude to a kiss
Subscribe to:
Missatges (Atom)