Enllaç a l'àudio del programa:
Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I de nou dedicaré un programa a Fresh Sound Records i avui amb discos
enregistrats als anys 60s del segle passat, recuperats, que vol dir que Jordi Pujol Baulenas n’ha comprat els
drets, discos de Vi Redd, “Bird Call” del
62; The Pat Britt Quintet, “Jazz from
San Francisco” del 66 i el “This is it!”
de Nick Brignola del 67, i de nou un
micro conte de Carme de la Fuente.
Tots aquests CD són produïts per Jordi Pujol © 2023 i 2024 per Fresh Sound Records. Estèreo. Remasterització
digital de 24 bits. Blue Moon
Produccions Discograficas, S.L. També dir-vos que ell mateix, Jordi Pujol és l’autor dels textos de
la contraportada dels tres discos, i algunes de les seves sàvies paraules les
podreu escoltar aquí i sinó, les podreu llegir al blog, valen molt la pena, per
descomptat.
Comencem amb el disc de Vi Redd, “Bird Call”. Publicat originalment en LP de 12 polzades
com a Vi Redd "Bird Call"
(United Artists UAJS 15016).
Posteriorment es va reeditar com a Solid
State SS 18038. Personal de l'1 al 5: Vi
Redd, saxo alt i veu; Carmell Jones, trompeta; Roy Ayers, vibracions; Russ
Freeman, piano; Leroy Vinnegar, contrabaix; Richie Goldberg, bateria. Enregistrat
a Los Angeles el 21 de maig de 1962.
Personal del 6 al 10: Vi Redd, saxo alt
i veu; Russ Freeman, piano; Herb Ellis, guitarra; Bob Whitlock, contrabaix;
Richie Goldberg, bateria. Enregistrat a Los Angeles el 22 de maig de 1962. Enregistraments supervisats per Leonard Feather. Notes originals: Leonard Feather. Noves notes de folre: Jordi Pujol.
https://www.freshsoundrecords.com/vi-redd-albums/56561-bird-call.html.
I aquest és un disc on podrem gaudir amb les
interpretacions de la líder Vi Redd
amb la seva veu en alguns temes i el seu saxo alt a tot Bird. Dels 10 temes n’hi ha 4 que són balades més o menys al mateix
tempo. Temes tan bonics com “Old Folks”, “I’d Rather Have a Memory Than a
Dream”, “I Remember Bird” i el “If I
Should Lose You” ja va a un pèl més de tempo i amb un dolç Swing. De
“Summertime” fa una versió una mica més ràpida i també a tot delicat Swing. I
el conegut “Now’s The Time” de Parker
també el comença cantant i ja després tots ells i ella a tot Swing en les
improvisacions a tempo mèdium. I en aquest disc no hi ha temes dels que en diem
ràpids, no, car la resta va a tempo mèdium up, o sigui que una mica més ràpids
que el tempo mèdium i aquests són “Anthropology”, “Just Friends”, “All the
Things You Are” i un medley de dos temes “Cool Blues / Perhaps”. Tot un
repertori bopper no interpretat però a tempo Bopper tot i haver estat
enregistrat a la West Coast.
Doncs els començarem escoltant en la magnífica
versió que en fa ella del preciós...
1.6.- If I Should Lose You (Rainger-Robin) 4:33.
I aquest preciós tema "If I Should Lose You"
és una cançó composta per Ralph Rainger,
amb lletra de Leo Robin. Va ser
introduït a la pel·lícula de 1936 “Rose
of the Rancho”, tema interpretat per tothom. I ja l’hem pogut escoltar cantant, i què bé
que ho feia també, amb una veu força càlida. El saxo alt el tocà com alguns
cracs, homes, feren a la seva època, i amb tota l’ànima de Parker. Si la seva veu fou càlida, el so del seu saxo fou força més
punyent. Un tema iniciat amb els acords de la guitarra del gran Herb Ellis i on el pianista Russ Freeman ens ha clavat la seva i
primera magnífica improvisació, i amb quin Swing gràcies al “Walking” del
baixista Bob Whitlock i els copets a
caixa i plats del seu home, el bo de Richie
Goldberg. Tema interpretat a quartet i amb ella fent una preciosa
improvisació posterior a la del pianista, on hem pogut copsar el seu gran
control sobre el so del seu saxo alt i la seva gran creativitat. Ideal tema per
començar-los a escoltar.
Vi Redd (1928-2022) era Elvira Redd i va començar a cantar a l'església als cinc anys i,
després d'estudiar piano durant una estona, va passar a fer sonar un saxòfon C Melody que la seva tia àvia Alma Hightower, una destacada
professora de música, li havia regalat als 10 anys, quan encara estava a
l'institut. El 1948, va començar a actuar en sessions de barri mentre
continuava estudiant música i fent de les Ciències Socials la seva
especialitat. El 1954, després de graduar-se al L.A. State College, va tocar i cantar amb petites bandes locals,
com l'orquestra Dick Hart, entre
d'altres. Al mateix temps, va descobrir els obstacles que explicaven
l'escassetat de jazzwomen. "No veig cap avantatge per a una noia músic. No
vaig trobar més que desavantatges”, va explicar Vi. El 1957, va decidir abandonar la música i només va tornar al
jazz després de tres anys com a treballadora social del comtat.
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
I ara és el moment de...
2.1.- Now's the Time (Charlie Parker) 5:06.
I amb aquest tema hem canviat els membres del
quintet si n’exceptuem a Russ Freemann
al piano i al seu home i baterista Goldberg. I de nou hem escoltat la bona
i càlida veu cantant un pèl darrera del beat. Tema que ha començat amb una
Intro a càrrec del pianista i baixista i ja la veu de la líder. I de nou el
tema fet amb un canvi de to perceptible i amb els vents i vibràfon fent-ne la
coneguda melodia a tot Swing, i ja ella amb la primera i brutal parkeriana
improvisació, ella que és Vi Redd.
So a lo Parker sense cap mena de
dubtes, i alhora amb unes frases similars a les que feia el gran Bird. I sí que hi tenim el gran Carmell Jones a la trompeta, i ja heu
vist què bona la seva càlida improvisació, mostrant-nos els diferents colors
dels solistes. I sí perquè després hem tingut a Roy Ayers al vibràfon i de nou a Russ Freeman al piano, quatre colors solistes fent tots quatre
sengles magnífiques improvisacions. I després encara hem pogut escoltar uns
“quatres” compassos improvisant ella, Vi
Redd amb Jones i Ayers i ja recuperar la melodia pels
instrumentistes i acabar-lo delicadament.
Des del març de 1962, Vi va començar a tocar en un concert habitual dels dilluns a la nit
a la Red Carpet Room de Los Angeles. El que immediatament va
destacar d'ella va ser que pocs músics tenien un so més semblant a Bird o una sensació de blues més
fonamentada que ella. A més de les seves habilitats amb el saxo, era una
cantant amb un timbre càlid a tot gospel i blues. El so únic de Vi ràpidament va fer que parlessin
d’ella a la ciutat, i la va portar a l'enregistrament del seu àlbum debut, 'Bird Call', que mostrava la seva
interpretació i cant amb el suport de dos grups de destacats músics de jazz. La
formació inicial comptà amb el trompetista Carmell
Jones i el vibrafonista Roy Ayers, mentre
que el segon grup incloguè el guitarrista Herb
Ellis. Les dues seccions rítmiques estan ben ancorades pel pianista Russ Freeman i el cònjuge de Vi, Richie Goldberg, a la bateria. Al
contrabaix, Leroy Vinnegar i Bob Whitlock proporcionen el groove
constant. L'àlbum, que va ser produït amb l'ajuda del crític i productor Leonard Feather, va rebre l'aclamació
de la crítica després de la seva publicació al segell United Artists.
Us recordo també que entreu a les següents
pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz
Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz
Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la
seva programació.
I encara els escoltarem en el tema anomenat...
3.9.- All
The Things You Are (Kern-Hammerstein II) 6:13
I ves per on quina Intro més personal que va fer
aquesta magnífica músic, d’aquest gran tema de Jerome Kern. I després de la coneguda melodia, ja n’ha iniciat les
improvisacions, i de quina brutal i parkeriana manera l’ha fet. I ves que aquí
hi tenim la guitarra del gran Herb Ellis,
ell també aleshores un jove que ja despuntava maneres, les d’un crac com ella i
la resta de companys. Gran solo de Hellis
seguit pel del gran Russ Freeman i
amb el suport dels dos de la base rítmica, en Bob Whitlock que també ha fet un increïble solo acompanyat de les
subtils escombretes del baterista Richie
Goldberg, ells dos mantenint un brutal Swing durant tot el tema i aquest
darrer amb uns moments de glòria amb un curtet solo, recuperar melodia i acabar
aquest gran tema de Kern, “All The
Things You Are”.
Després de l'èxit de “Bird Call”, el 1963 Vi Redd
va publicar un segon àlbum titulat "Lady
Soul" amb Atlantic Records.
El seu nom es va fer conegut ràpidament a causa de les freqüents aparicions en
festivals de jazz als Estats Units i
internacionalment com a solista amb l'orquestra de Count Basie, que va fer gires per Europa i Àfrica. També va tocar en diversos clubs des de Copenhaguen fins a Tòquio. Malauradament, la reputació de Miss Redd podria haver estat més d'acord amb el seu talent si els dos
únics àlbums que va fer com a líder no haguessin estat retirats del mercat
durant anys. Malgrat enfrontar-se amb obstacles i estar temporalment fora de
joc durant diversos períodes de temps, Vi
Redd va perseverar i va continuar obrint el camí per a moltes altres dones
talentoses del jazz al llarg de la seva carrera. —Jordi Pujol.
I ja els acabarem d’escoltar en el medley de dos
temes anomenats..
4.3.- Cool Blues / Perhaps - Medley (Charlie
Parker) 3:46.
I ara hem acabat d’escoltar la música de Vi Redd amb l’altre formació on hi ha
el vibràfon de Roy Ayers, al qual
hem escoltat després de la Intro del baterista Goldberg, i ja amb la coneguda melodia d’aquest Blues de Charlie Parker. I ja s’ha posat a fer
la seva inversemblant improvisació que ha estat molt reeixida. I aquí hi hem
tingut també al gran Carmell Jones
qui ens ha meravellat per la seva magnífica i melòdica improvisació afegint-hi
alguns “trullos” brutals. També Freeman
ens ha fet la seva i ben trenada improvisació. I només faltava la de la líder
que finalment hem pogut escoltar i de nou per poder valorar l’abast de la seva
musicalitat i tècnica, recordeu, aleshores el Jazz essent un món d’homes. I
recuperant el tema han acabat aquest “Cool Blues” barrejat amb el “Perhaps”,
ideal tema per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que grans ella i ells, Vi Redd, Carmell Jones, Roy Ayers, Herb
Ellis, Russ Freeman, Leroy Vinnegar, Bob Whitlock, Richie Goldberg.
I després d’aquestes magnífiques músiques sembla
un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme
per sempre fer-ho amb la teva dolçor relacionada amb les músiques del programa.
I seguirem amb un altre d’aquests magnífics
discos i ara amb el de The Pat Britt
Quintet, “Jazz from San Francisco. Originalment publicat en un LP de 12 polzades
com "Jazz in San Francisco".
(Crestview Records CRS 3075). Amb Pat Britt, saxo alt; Bruce Wolf, trombó de
vàlvules; George Muribus, piano; Len Lasher, contrabaix; Paul Distel o Buddy Barnhill (#4, 6, 7), bateria. Convidat: Al Molina, trompeta (#4). Enregistrat
a San Francisco, 12 d'octubre de
1966. Enregistraments originals produïts per Michael Prescott. I la majoria dels temes són del líder Brad Pitt.
https://www.freshsoundrecords.com/pat-britt-albums/57321-jazz-from-san-francisco.html.
I en aquest CD hi ha 7 temes, dels quals hi ha
una sola i preciosa balada anomenada “Nancy”. A partir d’ara els temes ja van
tots més vitals de tempo, com és el cas de “Young Bud” aquest a tot Bossa. I
també el “Bostwick's Little Bag” va així, aquest però amb moments a tot Swing i
d’altres a ritme ternari essent també un dels dos temes llargs proper als 10
minuts. I el que va un pèl més vital i a tot Swing ja d’entrada és el primer
track del disc a tot Blues i per això és “Jim Bean Blues”. I més vital i a tot
Swing és el “Let's Play” també quasi de 10 minuts. I també tenim així de tempo
i Swing el “Ahmad’s Turbant”, tema de Al Molina l’únic on ell toca la
trompeta. I ja per acabar el tema més vital i curtet de 2m i minutets és el “Workin'
at the Workshop”, també del líder. En definitiva ens trobem amb un disc amb aires
del West Coast Jazz que tant li
agrada a Jordi Pujol però amb
improvisacions de lo més boppers.
I sí que els escoltarem en la bonica balada
anomenada..
5.2.- Nancy (Pat Britt) 7:28.
I sí que tocava escoltar una baladeta, i aquesta
del líder Pat Britt ha estat molt
bonica, ell que també ha tocat el saxo alt. El so és diferent del de Vi Redd, coses que parlen de la
màquina, però també del músic. Un so un pèl estrident, potser degut a l’enregistrament,
o per la contundència del músic i la seva expressivitat. Un so més profund ha
estat el del trombó de vàlvules que no de bares, el de Bruce Wolf, aquest sí amb un so més contingut. Ambdós músics
mostrant-nos però la seva tècnica i control sobre l’instrument. Un posterior
solo del pianista George Muribus ens
ha acaronat llargament per la seva digitació, com també el més greu de tots, el
del contrabaix de Len Lasher, què
maco que l’ha fet, amb pulsió energètica i afinació. I ja recuperant la
melodia, l’han acabat delicadament, ideal tema per començar-los a escoltar.
Nascut el 18 de gener de 1940 a Pittsburgh, Pennsilvània, l'odissea
musical de Pat Britt va començar a San Mateo, Califòrnia. Inicialment
atret pel rhythm and blues, la seva passió per la música va florir quan va
descobrir el jazz als 17 anys. Malgrat un inici tardà, Pat va dominar ràpidament el saxo i va obrir un camí a la vibrant
escena del jazz de San Francisco. El
1957, una trobada fortuïta amb Pete
Douglas a la seva casa de la platja a Miramar
Beach a Half Moon Bay, va
provocar una col·laboració de tota la vida. Junts, van ser pioners en el que
l'any 1966 tornaria a ser la coneguda Bach
Dancing & Dynamite Society, un refugi tant per als entusiastes del jazz
com per als músics.
I ja ho sabeu, si ha un Blues, vaig i el poso...
6.1.- Jim Beam Blues (Pat Britt) 5:27.
Uau, i quin Blues acabem d’escoltar i amb quin
més que brutal Swing, aquest “Jim Beam Blues”. Una melodia curta com totes les
dels blues i ja les improvisacions, la primera la del líder Britt. Mentre ell ha brillat, els de la
base rítmica han estat superbs a tot Swing. El líder té un so potent i fraseig
lligat increïble, alhora que farcit d’idees. I Bruce l’ha seguit amb el trombó fent la seva improvisació i de nou
ha estat increïble, com també la del pianista Muribus, el baixista Lasher,
aquest darrer sorprenent per com l’ha gestionat. Descobrint músics i les seves
músiques gràcies a Jordi Pujol, mai
li podrem agrair prou. I ells han fet uns moments a impro dels dos vents per ja
recuperar la curta melodia d’aquest Blues de Pat Britt que no de Brad Pit.
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
El 1965, Pat
havia format el seu propi quintet, que incloïa els seus amics George Muribus al piano, Bruce Wolf, trombó de vàlvules; Len Lasher, contrabaix; Paul Distel alternant amb Buddy Barnhill, bateria; i
ocasionalment Al Molina, a la
trompeta. L'any següent amb aquesta formació, Pat va gravar el seu primer disc com a líder, però no es va
publicar fins al 1971. “Hem fet algunes peces directes, així com algunes cançons
de blues. És una mica lamentable que l'àlbum s'hagi de quedar a la llauna
durant tant de temps. Com que tots els intèrprets de l’enregistrament viven a
la zona, vam decidir posar el títol del disc ‘Jazz from San Francisco’. A partir de 1970 es va traslladar a Los Angeles, on la destresa musical de Pat va brillar amb força, tant com a
intèrpret com a productor discogràfic. Fins a l'any 2000 va participar en
escenaris de Los Angeles, liderant
el seu quintet i la banda Dirty Dozen,
deixant una empremta indeleble en el panorama del jazz.
I encara els escoltarem en un dels temes més
llargs i anomenat...
7.3.- Let's Play (Pat Britt) 9:22.
I 10 n’hi C de quin magnífic i llarg tema de Pat Britt que acabem d’escoltar.
Magnífic Swing dels de la base rítmica amb el Len Lasher, contrabaix i
Paul Distel bateria, amb els acords puntuals del piano de George Muribus. I el tema l’han iniciat
a dos vents, i de nou amb una melodia gens entremaliada, més aviat senzilla, i
aquí sembla haver estat la gràcia del tema. I ja la increïble improvisació del
líder amb un so més agut que el de Elvira
Redd i brillant de registre, ell també situat en els aguts. Gran
improvisador també el bo de Pat i
també bon compositor, amb temes com aquest i la primera balada “Nancy”. I de
nou el trombó de Bruce Wolf ha
brillat en els més greus dels dos vents. Bona història explicada al voltant de
l’harmonia del tema, i mentre tant, el brutal Swing dels de la base rítmica. I
sí que el piano de George Muribus de
nou ens ha acaronat per la seva digitació, creativitat i llenguatge, anant
amunt i avall pel teclat del seu piano. I no sé el per què, però m’ha agradat
molt el baixista Len Lasher, déu ser
perquè m’ha semblat que destaca un pèl més que alguns dels seus companys. I sí
que ens ha tornat a clavar una brutal improvisació com una casa d’increïble,
per llenguatge, per sonoritat, per pulsió i consistència, per creativitat i
velocitat d’execució. I recuperant la melodia del tema, l’han acabat d’allò més
delicadament, aquest gran tema de Pat
Britt, amb el pianista fent un final improvisat, d’aquells que sempre us
disc, que en un directe s’allargassaria segons públic i músics.
El 2005, Pat
va rebre un reconeixement pel seu impacte durador en Bach i la comunitat
del jazz en general. Pete Douglas recordava
amb afecte Pat com el catalitzador
del seu viatge musical compartit. Després de la mort de Pete el 2014, l'esperit de Pat
va viure a través dels apassionats membres de Bach, que van continuar
mantenint el seu llegat musical. La dedicació inquebrantable de Pat Britt al jazz i el seu esperit
generós ressonarà per sempre al cor de tots els que van ser tocats per la seva
música. Que sigui recordat amb afecte. —Jordi
Pujol.
I ja els acabarem d’escoltar en dos temes
seguits i el primer amb la trompeta de Al
Molina i tema seu “Ahmad’ Turbant” i el segon del líder “Workin’ at the
Workshop”..
8.1.4.- Ahmad’ Turbant (Al Molina) 3:58.
8.2.5.- Workin' at the Workshop (Pat Britt) 2:17.
I sí que el primer tema l’han fet els dos vents
a duet, la trompeta i el saxo alt del líder. Tema amb un pont a tot Swing, com
també han estat les improvisacions, i la primera la del líder a tot saxo alt,
que ha estat brutal. De nou ens ha copsat la seva sonoritat brillant i
llenguatge. I ens ha agradat força el solo del trompetista Molina també un tant agut i brillant, si el comparem amb el so més
càlid de Carmell Jones. Una
digitació prístina ha estat també la de Muribus
al piano i de nou una d’increïble al contrabaix, la del gran Len Lasher i ja el tema i final. I més
vital de tempo ha estat el segon tema de Britt
ara amb els dos vents, saxo alt i trombó. Melodia marcada i curteta i ja el
Swing brutal i improvisació de Muribus
al piano, increïble ell. Uns “quatres” compassos improvisant que ha fet amb el
baterista Paul Distel, recuperació
de tema i de nou uns redobles del baterista i final sobtat d’aquest gran tema
del líder Pat Britt ideal per ja
deixar-los d’escoltar, grans també ells que varen ser Pat Britt, Bruce Wolf, George Muribus, Len Lasher, Paul Distel, Al
Molina.
I nosaltres ja encarem el final del programa i
ho farem amb el disc de Nick Brignola,
“This is it!”. Originalment publicat en LP de 12 polzades com Nick Brignola "This Is It!" (Priam 101 LP). Enregistrat per Earl Kennett a Kennett Sound Studio, Kinderhook, Nova York, 1967. Amb Nick Brignola, saxo baríton i alt, saxell, flauta, saxo baix; Reese
Markewich, piano, flauta; Glenn Moore, contrabaix; Dick Berk, bateria. Enregistraments
originals produïts per Nick Brignola i
William Rezey.
https://www.freshsoundrecords.com/nick-brignola-albums/56562-this-is-it.html.
I ves per on que aquest CD s’aparta una mica de
les músiques fins ara escoltades i sí, perquè a banda d’utilitzar el líder
diferents instruments de vent no massa habituals com és el saxell, una barreja
de saxo alt i soprano, crec que és, també les seves composicions són un pèl més
agosarades alhora que les seves improvisacions, les del líder Brignola. I també hi ha un magnífic
Blues anomenat “Blues For Ose” interpretat a duet de contrabaix i saxell en
un tema proper als 9 minuts. I també a
tot Swing hi ha el conegut tema anomenat “My Melancholy Baby” i ell amb el saxo
alt. I el primer track també és del líder i s’anomena “The Mace” iniciat a
contrabaix i posteriorment, ell, el líder, doblant-se amb el saxo baríton, un
dels primers en fer-ho, jo diria. I amb la flauta i contrabaix comencen el
conegut “Autumn Leaves” i de nou amb un tema ara proper als 10 minuts, tema on
agafarà després el saxo baríton i a tot Swing i vital. I ves per on que fan una
magnífica versió del conegut “All The Things You Are” primer ell amb el baríton
i després amb el saxell, i tema d’11 minuts. I finalment, i tema del líder és
el “Sparky” amb ell doblant-se a la flauta en els primers instants per després
aparèixer amb el saxell, i tema brutal, com ho són tots i de nou un projecte a
tot Bop, Hard Bop esclar, com tots els dels anys 60s que estem escoltant avui.
Comencem doncs amb el magnífic i potent tema
anomenat....
9.6.- My Melancholy Baby (Burnett-Norton) 8:42.
I de nou un saxo alt d’un líder, tot i que
aquest, el bo de Nick Brignola en
toca diversos i en el mateix tema com he comentat si és que m’heu escoltat. I
després de la bonica melodia, ell mateix s’ha posat a improvisar fent-nos una
meravella, llarga i farcida de modernitat, tècnica i llenguatge, control tècnic
sobre l’instrument i molta creativitat. Semblaria que podria haver continuat
improvisant sense parar una bona estona més, què bestia. I què grans els de la
base rítmica, molta estona sense piano i amb un brutal “Walking” gràcies al
contrabaix de Glenn Moore i els
copets suaus a la bateria de Dick Berk.
I si que el pianista Markewich ha
fet la seva d’improvisació, força continguda, sense massa escarafalls, l’adequada,
vaja. De nou un contrabaixista ens ha impressionat, per so profund aquest un
pèl més greu que el de l’anterior Lansher,
i també amb una bona pulsió i llenguatge. Gran solo i ja de nou la melodia a
càrrec del líder al saxo alt per anar acabant el tema, fent també notes
enriquidores de la melodia bàsica, creant i recreant, ideal tema per
començar-los a escoltar.
Per al seu àlbum debut com a líder, el saxofonista
Nick Brignola (1936-2002) va
elaborar un programa post-bop molt saborós que no només mostrava el seu domini
multiinstrumental, sinó que també destacava la seva creativitat il·limitada i
tumultuosa. Enregistrat a finals de 1967, l'àlbum titulat "This Is It!" va ser publicat pel segell Priam recentment establert Nick Brignola, a Albany, Nova York. Tal com s'indica a les notes de l'àlbum, el que
va començar com una trobada musical es va convertir en una data
d'enregistrament. Fruit d'aquella ocasió va ser aquest disc, que va reunir
quatre músics que mai abans havien tocat junts com a grup. La seva única
preparació va ser un sentiment mutu sobre la música, i l'energia i la química
espontànies que van generar durant la sessió d'enregistrament es poden escoltar
a cada tema.
Seguirem amb el primer track i sorprenent tema
anomenat..
10.1.- The Mace (Nick Brignola) 8:57.
I quin brutal tema ens acaben de fer, el líder i
companys, i ara ja d’entrada amb el saxo baríton. El tema ha començat amb el so
profund del contrabaix i ja la melodia i ja ben aviat hem notat com s’ha doblat
amb el baríton. Una improvisació brutal, inversemblant per l’època en que la va
fer. Modernitat agosarada, allunyat aquest tema del Hard Bop, i situat en un
punt més enllà, proper al Jazz d’Avantguarda
que també es feia en aquells anys. Al final del solo del líder, el del baixista
Moore que quasi s’ha quedat sol,
només amb un fons subtil del baterista Berk,
i per descomptat que sense piano, que en aquest tema no l’hem escoltat. Magnífica
improvisació del baixista, profunda, greu, reeixida i ja la del baterista Dick Berk, que també ens ha deixat ben
estabornits. Gran solo de Berk amb
profusió de redobles i control sobre tots els estris de la seva bateria, i ja
els més baixos i de nou el so del baríton del líder, i de nou doblant-se, i ja
acabar aquest gran tema de Nick Brignola,
i al final amb el so del saxo alt, m’ha semblat.
L'enfocament de l'àlbum s'inclina més cap al
visceral que no pas cap al líric, a causa del toc fort i vigoritzant del líder,
així com el seu ús inventiu de diferents instruments. El baixista Moore i el bateria Dick Berk proporcionen a Brignola
un suport rítmic de conducció, mentre que la composició de Markewich és eficaç. En algunes seleccions, Brignola aprofita les oportunitats de múltiples pistes, com a
"The Mace", on interpreta un duet de barítons, i a "Blues for
Ose", on canvia entre saxello i baix. També demostra les seves habilitats
per duplicar-se a la resta de l'àlbum, canviant d'un vent a un altre per afegir
un toc de color i interès a les peces. —Jordi
Pujol.
I ja els acabarem d’escoltar amb el magnífic...
03. Autumn Leaves (Prevert-Kosma-Mercer) 9:30.
I ara amb la flauta, en aquest conegut estàndard
i primer a duet de flauta i contrabaix, Brignola
i Moore durant una molt bona
estona, i ves que no semblava mancar cap instrument, no. I ja els copets a
plats de la bateria de Berk. I el
solo a la flauta l’ha anat desenvolupant, i de quina manera esbufegant que se
li sentia la bufera, i si no, és que s’havia doblat de nou, o poder ha estat la
flauta que també tocà el pianista Markevich.
Gran tècnic dominador dels seus vents, que en són molts. I després d’ell, ha
estat el baixista Moore qui n’ha fet
una altre de brutal, d’improvisació, quedant-se de nou solet amb el subtil
baterista Berk. I ves per on que el
líder ha aparegut improvisant però ara amb un canvi tonal i amb el saxo
baríton, i a tot brutal Swing. Gran solo d’aquest màster de tots els vents, ell
més proper a Pepper Adams que a Gerry Mulligan. Ens sorprèn la
capacitat que tenia per improvisar i fent-ho amb llargs solos, que no semblaven
acabar mai, tal era la seva increïble creativitat. Brutal aquest Nick Brignola. Gran músic i
descobriment també, però també com a compositor com en el tema “The Maze” que
no sé si heu pogut escoltar, i si no, al blog i ivoox trobareu el programa
complet. Al final, encara un solo del baterista Dick Berk en un altre tema quasi que sense piano, i només una mica
cap al final, gran tema per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres acabar el
programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi, o sigui
que gràcies màsters Nick Brignola, Reese
Markewich, Glenn Moore, Dick Berk.
Us recordo també que entreu a les següents
pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron:
Barcelona
https://llibreriabyron.com/calendari/
Nova Jazz Cava:
Terrassa
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja ben aviat, el 14 de febrer, que
tindrem a Miquel Talavera Organ Trio,
amb Miquel Talavera, guitarra; Raül-Marc
Portell, orgue i Mac Ruiz, bateria, en un esdeveniment
organitzat des del Jazz Club Sant Vicenç
i patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i per això amb l’entrada gratuïta.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi
aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits
d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la
setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i
bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
