Jazz Club de Nit a Ràdio Sant Vicenç 90.2 FM

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2, també a Ràdio Abrera 107.9, a Ràdio Joventut, i a  Ràdio Molins de Rei 91.2, amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

Doncs ja hi som de nou, tot i iniciant la 14ena temporada d’aquest Jazz Club de Nit, car la 14ena del Jazz Club La Vicentina ja la vam començar el dissabte 9 de setembre amb en Pere Soto Trio, amb Curro Gálvez i Enrique Heredia. Un concert extraordinari que es va veure dignificat per la gran assistència d’aficionades que va omplir la Sala Xica. Un gran inici de temporada i que seguirà aquest mateix mes amb un concert del 32è Festival l’Hora del Jazz, Memorial Tete Montoliu el 23 de setembre amb el trio TARKOLOGY que ens faran la música dels Emerson, Lake & Palmer en clau de Jazz, amb en Jaume Vilaseca, Dick Them i Ramón Díaz, quin goig. Gràcies Associació Musics de Jazz i Música Moderna per confiar en el Jazz Club la Vicentina un any més. 

Doncs som-hi ja amb el Programa 513 dedicat a la nostra estimada editorial Fresh Sound Records i la seva vesant més moderna, Fresh Soun New Talent. Escoltareu tres projectes que tenia pensats per a la temporada anterior, i per això són els primers d’aqueta, el molt subtil i delicat del baixista Rubén Carlés, “Imaginación Universal”. També el més swingat de l’amic i baterista Enrique Heredia anomenat “How Deep Is The Ocean” amb en Benet Palet a la trompeta. I acabarem de manera més agosarada amb el també trompetista Avishai Cohen, “The Trumpet Player”, tot i recuperant un projecte editat de nou en vinil però enregistrat el 2003, el que va ser el seu primer disc com a líder, i de nou amb un micro conte de Carme de la Fuente.

 

Començarem dolçament, perquè així és el seu projecte, amb en Rubén Carlés, “Imaginación Universal”. Publicat el 2020. Enregistrat als Pko Studios, Boadilla, Madrid, el novembre de 2019. Enregistrat, mesclat i masteritzat per Caco Refojo i Rubén Carlés. Produït per Rubén Carlés i de Productor Executiu, Jordi Pujol. Amb: Rubén Carlés (contrabaix), Lau Noah (veu i guitarres, excepte #4, 5 i 8), Perico Sambeat (saxo contralt #2,8 i flauta #1,9), Ariel Bringuez (saxo tenor #1, 3,4,5 i 7), Albert Sanz (piano, excepte #8,9 i orgue #2), Pablo Held (piano #8 i 9), Pablo Gutiérrez (òrgan #1,8), Borja Barrueta (bateria i guitarra lap steel #9). Tota la música composta per Rubén Carlés, excepte “Coplas al Agua” de Juan Quintero. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la seva pàgina web: https://www.freshsoundrecords.com/ruben-carles-albums/53347-imaginacion-universal-digipack.html. 

Els començarem escoltant amb el delicat tema, com ho són tots, i anomenat.. 

1.8.- Poetisa del Desierto (Rubén Carlés) 6m16s. 

I ja veieu de quina manera més dolça hem començat la 14ena temporada, amb aquesta “Poetisa del Desierto” del baixista Rubén Carlés. El so dolç del saxo tenor de l’Ariel Bringuez ens ha acaronat les oïdes amb la melodia inicial a mode d’introducció al tema. Després l’hem escoltat de nou donant-li pas al líder i contrabaixista amb una frase magnífica. Més sons càlids de tots ells, i aparició del baterista i els copets al plat, amb sons brillants i bonics. El piano sempre present de l’amic Albert Sanz i les seves dolces evolucions al voltant de la melodia a mode d’improvisació, tal i com l’Ariel ens ha fet també. I el final ha estat de lo més delicat i dolç. I en aquest tema hi tenim al gran Perico Sambeat a la flauta en tasques de background quasi silent, com ha estat també l’orgue de Pablo Gutiérrez. Bravo pel Rubén Carlés i aquesta bonica “Poetisa del Desierto“.

 

Seguirem amb un altre preciós tema, a tempo de baladeta també, anomenat... 

2.2.- Alhambra (Rubén Carlés) 4m59s. 

I sí, els aires generals d’aquest projecte són així de dolços. Tot i això aquest tema té un delicat Groove marcat pel baterista Barrueta  i pel contrabaix del líder i compositor que se t’emporta. Hi ha una bonica veu recolzant la melodia del baixista, la de Lau Noah. També hem escoltat una mica de melodia a càrrec del nostre estimat Perico Sambeat, ara però amb el saxo contralt, i ben aviat la seva preciosa aportació a la melodia i posterior improvisació de l’Albert al piano, amb uns moments dedicats al gran Chick Corea i el seu Return to Forever inicial, el més acústic. La melodia de nou a càrrec del líder al contrabaix i la veu dolça al seu costat. Què bonic és tot plegat. Hem escoltat de fons l’orgue que també ha tocat l’Albert. I a Perico l’hem escoltat massa poquet, llàstima.

 

I ja acabarem amb aquest delicat i dolç projecte, on també hi ha una veu cantant, però que no hem escoltat. El tema es diu.. 

3.4.- Reflejos de Lavapies (Rubén Carlés) 5m42s.   

Doncs aquest tema ha entrat enèrgicament però després s’ha calmat amb la melodia, molt bonica melodia. Ariel Bringuez al tenor ens ha deixat clavats a la cadira per com de bonic és el seu so en la seva aportació melòdica. Hi ha un canvi tonal que és encara més bonic. Ell mateix ha encetat una grandíssima improvisació amb un fraseig magnífic i fet amb un gust exquisit. La secció rítmica li ha donat el seu suport, amb tot el Groove del món, delicat sí, però amb aquesta pulsió rítmica. Després del seu solo han recuperat moments melòdics i esclar, el del canvi tonal que té una pujada d’una bellesa remarcable. L’Albert al piano ha desenvolupat la seva bonica i curteta improvisació per després entrar tots plegats en una mena de roda o “Turn Around” on ells s’han esplaiat abastament, acabant però el tema de cop. Doncs res, deixem aquest bonic projecte que tan bonic és, per endinsar-nos en músiques lleugerament diferents. Bravo Rubén i companys. 

I m’estalviaré fer promoció de les editorials de la manera habitual però no deixaré de dir-vos que entreu als webs de: 

Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,

Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es

Temps Record: https://tempsrecord.cat,

Youkali Music: http://youkalimusic.com,

Origin Records: https://originarts.com/,

Errabal Jazz:

http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es. 

I ara, després d’aquestes delicades melodies, sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente....Gràcies Carme per la teva retrobada dolçor interpretativa, espero que hagis gaudit d’un bon estiu i vacances.

 

I d’una subtilesa a una altra, car el projecte de l’Enrique Heredia, “How Deep Is The Ocean”, és també majorment tranquil·let. Tot i això, dels 8 temes, n’hi  ha de vius, i els que ho són menys, estan farcits també d’un Swing a tempo mèdium. Publicat per Fresh Sound Records, enregistrat el 15 d'octubre de 2021, mesclat i masteritzat per Sergi Felipe a Underpool Studio, Esplugues de Llobregat. Notes interiors de Jordi Pujol. Produït per Enrique Heredia i Productor Executiu: Jordi Pujol. Aquesta gravació sonora © 2022 de Fresh Sound Records per a Blue Moon Producciones Discograficas, S.L. Amb: Enrique Heredia (bateria), Benet Palet (trompeta, flauta), Michele Faber (piano), Curro Gálvez (contrabaix). I com sempre, dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc: https://www.freshsoundrecords.com/enrique-heredia-albums/55329-how-deep-is-the-ocean-feat-benet-palet.html. 

Començarem amb la preciosa bossanova anomenada de diverses maneres, i una d’elles és “Retrat en Blanc i Negre”, però que per Antonio Carlos Jobim el genial compositor es diu. 

4.3.- Retrato em Branco e Preto (A. C. Jobim) 7m47s. 

Aquesta és una cançó que Jobim va compondre el 1965, tema instrumental aleshores i anomenat “Zingaro”. La va enregistrar el 1967 en el disc anomenat “A Certain Mr. Jobim”. En Chico Buarque en va escriure la lletra que va d’un gitano que va haver d’emponyar el seu violí. La versió instrumental que ens han fet ells és d’una bellesa esglaiadora, bàsicament la del so del metall daurat del nostre estimat Benet Palet. El ritme pausat de bossa és una delicada obra mestre gràcies a les escombretes del líder, Heredia. La melodia a càrrec de Palet és una delícia. El piano de Michele Faber li dóna el suport harmònic adequat. Ell mateix ens ha impressionat pel llenguatge jazzístic que n’ha tret en la seva improvisació. Un fraseig que ens ha posat la pell de gallina. Michele al piano ens ha frapat també per la seva persistent alhora que delicada pulsió en la seva improvisació. Ella també ens ha mostrat el seu particular estil alhora que idees que ha anat desgranant a mida que l’anava fent. Delicat solo com n’és el tema. Benet amb la melodia ens ha apropat al final d’aquesta meravella de cançó del genial Antonio Carlos Jobim. Gràcies Enrique per aquesta meravella. 

I com no podria ser de cap més manera, en Jordi Pujol és qui ha escrit una llarga crònica dels fets al CD. I ens diu ell que.... 

Quan em van demanar que trobés un bon títol per a aquest disc d'estàndards coneguts, no vaig tenir cap dubte, "How Deep Is the Ocean", perquè a part de ser la primera cançó del disc, també vaig pensar que era la més adequada. per moltes altres raons. Un títol senzill pot suggerir i sovint suggereix sentiments i belleses que van més enllà dels límits infinits de la música ben interpretada, i ens ofereix més del que significa, com és el cas aquí.

 

I encara seguirem escoltant-los en el tema que titula l’àlbum del compositor israelià Irving Berlin anomenat... 

5.1.- How Deep Is The Ocean (Irving Berlin) 8m44s. 

I amb una mica més de tempo i amb tot el Swing del món els acabem d’escoltar en aquest magnífic tema de l’Irving Berlin. Un tema que l’han desenvolupat com a solistes en Benet i Michele però que també ha servit per escoltar ja cap al final al líder Enrique Heredia fent uns “vuits” amb ells dos. Si primer anaven tranquils, després ha aparegut el Swing del baixista i el seu “Walking”, i els copets al plat “Ride” de la bateria del líder. Després d’ells, el solo d’en Curro Gálvez al contrabaix. La tasca del líder en la seva improvisació compartida a base de vuit compassos ell, vuit el trompetista; per després fer el mateix amb la pianista, ens l’han mostrat amb tota la seva solidesa rítmica creativa. Amb la melodia a càrrec de Palet l’han acabat dolçament. 

Sento un especial plaer presentar-vos l'actuació d'aquest quartet liderat pel bateria Enrique Heredia, un d'aquells jazzmen amb una llarga trajectòria, un peu ferm a les arrels del jazz i un intèrpret polivalent i amb molt de swing. La força del seu treball no només rau en la seva empenta rítmica fiable i la seva subtilesa com a solista —mai mostra la seva perícia tècnica si no cal—, sinó també en el seu paper dins del grup. Destaca per portar sempre a la taula exactament allò que demana el solista i el moment concret. Pot semblar senzill, però això només es pot aconseguir quan el talent i l'habilitat es posen al servei del grup, perquè cada so que genera amb la seva bateria flueixi amb gràcia i naturalitat. L'Enrique té el talent per fer-ho, i per fer-ho bé. 

I seguim ara amb un altre tema, el compost per Herbie Hancock i anomenat... 

6.4.- Dolphin Dance (H. Hancock) 6m30s. 

I de quina manera més delicada ha començat aquest tema, amb la Intro de la pianista americana establerta a casa nostra de fa temps i habitual acompanyant del líder en els seus respectius projectes compartits. El tema l’han endegat en Palet a la trompeta fent-ne la coneguda melodia de Hancock. Aquest tema el va enregistrar el 1967 amb títol homònim al del tema. L’acompanyaren Freddie Hubbard, George Coleman, Ron Carter i Tony Williams. El Swing amb majúscules ha aparegut però amb la seva improvisació. De majúscules ha estat també la seva aportació creativa, la d’un dels trompetistes més interessants del país. També s’ha lluït Faber al piano, ella amb el seu so percussiu característic i no per això mancat de bellesa. Un final amb melodia és el que necessitàvem, car és molt bonica. 

Des dels primers compassos es pot dir quin serà l'enfocament musical d'aquest projecte, i és llavors quan el títol del disc adquireix un paper descriptiu evident. Pista rere pista, la música flueix serena però potent. A mesura que cada cop ens fascina més l'encanteri de la música, cada nota ens endinsa més en l'oceà sense fons del jazz. De sobte, estem atrapats per les onades i la calor de les seves aigües. Els músics munten les ones amb un swing constant i relaxat, i cada segment improvisat té prou contingut melòdic per deleitar les nostres orelles, viatjant per una gamma equilibrada d'estats d'ànim, un encant que no disminueix en les audicions repetides. 

Benet Palet demostra, una vegada més, que molt pocs poden generar profunditat, mostrar contenció i imaginació amb tanta naturalitat com ell. Un talent innat, és, sens dubte, el meu trompetista favorit del panorama nacional. La seva obra deixa l'estela més profunda, un referent per a les generacions actuals i futures. La musicalitat que atresora apareix també en les seves tres actuacions a la flauta, un instrument que com la trompeta aconsegueix tocar amb la mateixa suavitat i destresa.

 

I ara sí que ja acabarem aquest projecte amb el tema de Kurt Weill el conegut... 

7.8.- Speak Low (Kurt Weill) 7m19s. 

I de quina manera l’han començat, amb els copets al canto de la caixa del mestre Heredia i líder del projecte, alhora que el ritme Latin. Benet n’ha fet la melodia amb una sonoritat dolça, melosa, la de la seva trompeta. El ritme ha passat al més brutal Swing en la seva improvisació, magnífica que ell ens ha fet. Ens ha tornat a demostrar que és un dels més càlids trompetistes alhora que amb les idees més fresques, i també les més modernes. Un Swing increïble gràcies al “Walking” de Curro Gàlvez i el “Ride” de la bateria de l’Enrique, ells dos, que els vam poder escoltar en el primer concert de la 14ena temporada del Jazz Club la Vicentina acompanyant a Pere Soto. Michele ha fet una gran tasca al piano durant la seva improvisació, amb el seu so brillant reconeixible, subtilment percussiu. I el líder l’ha seguit amb un solo a la bateria que ha estat magistral. Enrique és un dels més sòlids bateristes del moment, amb un sentit del ritme i swing fora de sèrie. El retorn a la melodia a càrrec de Palet ens ha situat al final del tema de Kurt Weill, un altre increïble compositor alemany que va fugir de la barbàrie nazi, un tema del 1943 i amb Ogden Nash com a lletrista. 

I el Jordi ens continua dient.... Els seus companys de viatge de la secció rítmica creuen les aigües amb fermesa i frescor, en aquest conjunt d'estàndards que val la pena que es balancegen solts i fàcils. El suport de Michele Faber és excel·lent, i el seu treball en solitari és deliciós, ple d'un virtuosisme rítmic i una intensitat emocional notables. Pot conduir melodies de ritme trepidant amb vitalitat i, no obstant això, fer una pausa per a una balada significativa, demostrant que és una pianista amb habilitats i coneixements ben fonamentats. 

Curro Gálvez al contrabaix forma part integrant dels actes, i compleix a la perfecció el seu paper en tots els tempos i estats d'ànim. Juntament amb l'Enrique, són les dues àncores que asseguren aquest vaixell que porta navegant per aquell profund oceà de jazz com un peix a l'aigua. Gaudim del viatge!!!   —Jordi Pujol. 

I seguint amb més promo de les editorials que ens donen suport...

Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,

Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,

Auand Records: https://auand.com/,

Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,

CRU Records: https://crurecords.com/,

Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,

Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

 

I ara ja encarem la recta final del programa amb el magnífic i més agosarat treball, el del trompetista Avishai Cohen, “The Trumpet Player”. I aquest és un projecte de fa uns anys, publicat per Fresh Sound New Talent i enregistrat a la ciutat de Nova York el 25 de novembre de 2001. Mesclat per Fab a Pure Mix, Nova York el 12-13 de maig de 2002. Masteritzat a Jon Gordon Music, Nova York, 18 de setembre de 2002. Liner notes de Dave Liebman. Produït per Avishai Cohen i Productor Executiu: Jordi Pujol. Amb: Avishai Cohen (trompeta), John Sullivan (contrabaix), Jeff Ballard (bateria). Convidat: Joel Frahm (saxo tenor als #4,5 i 7). I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc: https://www.freshsoundrecords.com/avishai-cohen-albums/3110-the-trumpet-player.html. El 2020 Jordi Pujol va fer la versió en vinil de 180 grams, d’aquí el meu renovat interès per aquest disc. 

I l’Enrique Heredia es va inventar un acudit endevinalla al moment, car l’hi havia demanat una informació sobre aquest disc. I em va dir.....

“Diu que hi ha un músic en una cabina telefònica, d’aquelles que s’hi posen monedes, que de ben segur encara n’hi deu haver. I l’endevinalla i pregunta va ser: Com es diu el músic?. La resposta: Ave si hay coin...brutal, oi?” 

Aquest és un projecte amb temes llargs, alguns de més de 10 minuts. Dels 8 que hi ha, 6 són del líder, un de John Coltrane i un altre de l’Ornette Coleman. I els escoltarem en el llarg tema compost pel líder a tot Waltz i que titula el disc... 

8.2.- The Trumpet Player (Avishai Cohen) 10m31s. 

I tot i ser un treball del 2003 m’ha fet gràcia recuperar-lo i així recordar la música que feia aquest gran trompetista, aleshores força jove. També pel fet que es reedités la versió en vinil de 180 grams en un doble LP, la qual cosa us recomano de totes, totes. Ens hem situat en un estil més avantguardista que els anteriors treballs escoltats. Les interpretacions solistes son llarguíssimes, reeixides, adequades per copsar-ne les seves brillants aportacions. El líder s’esplaia abastament, car abans i després del magnífic solo del baixista John Sullivan, ha desenvolupat sengles improvisacions, la darrera ja amb aires de melodia, i ja per acabar el tema. Avishai, aleshores, tenia una concepció del fet de tocar la trompeta ja força personal, sense oblidar el que en diem “la Tradició”, que la copsem en determinades frases. El so és brillant, ple. Recórrer el registre de l’instrument, tot i situar-se més en el del mig. En fi, un disc que en el seu moment va enlluernar i que encara ho fa, passats tots aquests anys. 

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz tot i estar-ne alguns de vacances... 

23 Robadors: https://23robadors.com/programacio/,

Jamboree: https://jamboreejazz.com/agenda/,

Campari Milano:

https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,

Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,

Nova Jazz Cava:

https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,

Jazz Club la Vicentina: https://jazzclublavicentina.blogspot.com/,

Etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació. 

"Quin plaer escoltar a un músic emergent fer un disc amb l'esperit real del que jo considero que és el jazz. Això és l'espontani, l'assumpció de riscos que l'oient hauria de sentir immediatament i és una marca registrada dels mestres del jazz real tocant en temps real!! Això és el que demostra aquesta primera gravació de l’espectacular Avishai Cohen". -Dave Liebman (Des de les notes interiors del CD). 

Seguirem amb un altre tema propi del líder, magnífic també i amb un Groove cadenciós preciós, on hi col·labora en Joel Frahm, saxo tenor i anomenat... 

Començarem amb les seves músiques en el tema compost pel líder on hi col·labora Joel Frahm al saxo tenor, tema anomenat.. 

9.4.- Olympus (Avishai Cohen) 8m45s. 

Doncs ja heu pogut escoltar quina meravella de tema d’aquest gran “Trumpet Player”, Avishai Cohen, el qual i a moments, dóna la impressió d’estar imbuït de tot el Blues del Món. La “Intro” inicial de tots tres, amb el ritme i tempo tan ben marcats, és impressionant. Els inicis melòdics a càrrec del líder a la trompeta i de fons el saxo tenor de Joel Frahm, són també brutals. La pulsió rítmica de la base de dos, baixista i Jeff Ballard a la bateria, és totalment consistent. El ritme sembla un 5x4, com el “Take Five” de Desmond, per situar-nos. La improvisació de Cohen ens ha tornat a “frapar” i més que ho fa en el moment del canvi tonal, el del “pont”, que en diem. I de quina manera més subtil ha iniciat el seu solo Frahm al tenor. Ell però, s’ha anat animant de mica en mica, i ja ben aviat l’hem trobat fent unes frases brutals, amb un so espaterrant. Modernitat sí, però no en l’ona Avantgarde. Moments de gaudi per a tots escoltant-los, i ja cap al final amb el líder de nou amb unes frases descendents, i ja per recuperar el que seria la melodia, definida quan hem escoltat el canvi tonal. Brutal tema de l’aleshores jove Avishai Cohen, músic que també hem vist al Jamboree. 

I Ben Ratliff del The New York Times, va dir a l’octubre de 2003, què..... 

"És un bon moment per als trompetistas de jazz. Wynton Marsalis està en el seu màxim apogeu; Dave Douglas encara munta una banda diferent cada any; Jeremy Pelt, Keyon Harrold, LeRon Thomas i Jonathan Finlayson es troben entre les noves promeses. Avishai Cohen és l'últim a aparèixer amb un primer enregistrament (hi ha hagut confusió, car porta el mateix nom que un destacat baixista jove de Nova York, i tots dos són israelians.) 

I seguirem ara amb el tema del gran Ornette Coleman anomenat.. 

10.7.- Giggin (Ornette Coleman) 6m23s. 

I aquest és un tema que Coleman va incloure en el seu segon disc, “Tomorrow is the Question”, editat per Contemporary i després del primer ”Something Else”, i encara previ al seu esclat de Free Jazz amb el tercer, el “The Shape of Jazz to Come”, ja amb el seu quartet amb Don Cherry, Charlie Haden i Billy Higgins. I el tema ha començat amb una “Intro” del baterista Ballard, per ja aparèixer la melodia a càrrec del líder a la trompeta. La melodia ja tenia les “Virtuts” assonants que encara s’ampliarien més posteriorment, esdevenint “No melodies”. No oblidem però que Coleman va incloure línies de Blues abastament, amb l’intent de recuperar les arrels de la “negritud” en tots els seus vessants. El pas de la “melodia” a la improvisació feta per Cohen, ha estat quasi imperceptible. La base de dos ha estat brutal, amb en Ballard a base de picar el canto de la caixa i demés “virgueries”. El solo posterior de Sullivan igualment ens ha impressionat, per modern sí, i també per la seva pulsió rítmica. I hem tornat a gaudir amb el so i improvisació del gran Joel Frahm al saxo tenor. Brutal. També ho ha estat el de Jeff Ballard a la bateria, ell amb la seva particular manera de fer-lo, amb un concepte més de percussionista que de baterista clàssic. Melodia, o millor dit, “Amelodia” i final sobtat.

 

I acabarem projecte i programa amb un dels temes vius d’aquest disc i anomenat... 

11.5.- Idaho (Avishai Cohen) 6m52s. 

I com l’han començat els dos vents, amb una “Intro” curteta a mode de diàleg, no ens pensàvem que les coses anirien com han anat. La melodia és increïble, el duet fent-la, brutal. El tempo, immens. El “Walking” del baixista és més aviat un “Running”, car, córrer més que camina. El Swing, inabastable. El diàleg dels dos vents ha seguit ara però amb unes improvisacions inversemblants, per tècnica, per llenguatge Avantgarde, i tot plegat fet amb una gràcia brutal. Els dos de la base han estat igualment increïbles. Un diàleg dels vents que ens ha situat més enllà de la meitat del tema, moment en el qual Ballard ha brillat de nou amb la seva increïble improvisació, el seu magnífic solo. I com ha passat en d’altres temes, escoltem de nou improvisacions tot i encarant el final del tema, un dels més “heavies” per tot, per concepte, per melodies, per improvisacions a tot tren i pel tempo i ritme brutal. I aquest disc va ser el primer que va fer el gran Avishai Cohen, o sigui que si no el coneixíeu, després d’avui és un bon moment per investigar sobre ell. 

I va acabar dient Ratliff, què...L'àlbum del Sr. Cohen, "The Trumpet Player", del segell espanyol Fresh Sound, és un guant llançat: gairebé tot és només un trio de trompeta, baix i bateria. Tocar com a líder sense un instrument d'acord imposa exigències increïbles a un trompetista; fora de l'avantguarda, abans no s'ha fet gaire. Però al Sr. Cohen, evidentment, li agrada el repte. Amb el baixista John Sullivan i el bateria Jeff Ballard, avança, arrelat en un joc disciplinat de corchetes, però amb regularitat esclatant en frases més abstractes i intuïtives; té una mica del to i el ritme confiats de Clifford Brown sota els seus dits, i juga a la batalla, les xifres i els intervals contundents". 

Doncs ja hem acabat el primer programa de la 14ena temporada havent-lo dedicat a l’editorial estimada i amiga Fresh Sound Records havent escoltat a Rubén Carlés, Enrique Heredia amb Benet Palet i a Avishai Cohen i també un micro conte de Carme de la Fuente. 

Abans d’acomiadar-me dir-vos que el proper concert del Jazz Club la Vicentina el farem el 23 de setembre, encabit en el 32è Festival l’Hora del Jazz, Memorial Tete Montoliu, on tindrem el plaer d’escoltar el nou projecte d’en Jaume Vilaseca Trio, “Tarkoloy”, dedicat a la música dels Emerson, Lake & Palmer. Com sempre amb l’entrada gratuïta. Us hi esperem. I alguns  recordarem aquesta música que sonava al Totem dels anys 70s, i ves per on que la posava jo, la del Rock Simfònic i Progressiu d’aquests músics anglesos. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.