Programa nº 171 dedicat a Charlie Haden.....i a la seva gran obra
musical i política....ens va deixar l’11 de juliol, fa quatre dies mal comptats
i jo m’apunto també a l'homenatge com molts altres companys de les ones han
fet....
O sigui que bona nit amigues i amics ...estem a Jazz Club de Nit, a
Ràdio Sant Vicenç 90.2 i per online a l’adreça:
Benvinguts al penúltim programa de la temporada dedicat íntegrament a
Charlie Haden...un home compromès amb els valors humans i les llibertats dels
pobles ja de ben aviat. De fet el maig
del 68 devia ser el detonant, ho va ser de moltes coses, i el 1969 ja va muntar
la seva Liberation Music Orquestra....
però tot va començar amb l’afició
de la família a cantar i ell de jovenet cantava temes de folk, country,
una música que s'anomenava “Hillbilly music”, i ho va fer sembla que des dels
22 mesos fins els 15 anys. Va ser el 1951 quan la família es va desplaçar a
Omaha que el seu pare el va portar a una de les sessions del Norman Granz “Jazz
at the Phillarmonic” on va poder veure i escoltar a Charlie Parker i d’altres,
i on la seva fina orella va saber descobrir les línies del Blues incorporades.
Aleshores se li va detectar una poliomelitis bulbar que li va afectar la part
posterior del coll i la llengua havent de fer llit durant la resta de l’any.
Temps que va aprofitar per escoltar Jazz sintonitzant les diferents emissores.
Una vegada curat, va veure que la seva carrera de cantant s’havia acabat i va
decidir-se pel contrabaix pel seu so profund i per haver escoltat llargament a
Paul Chambers.
Una influència important va ser la del pianista Hampton Haves, ja que
després d’escoltar-lo en un dels seus discos i aconseguir una beca va entrar a
Westlake College of Music a Los Angeles. En aquesta ciutat es va trobar amb Red
Mitchell, també baixista, i aquest li va demanar si el podia substituir en un
bolo a una hamburgeseria modernista, Tiny Naylor’s al Sunset Bulevard...la
resta de músics eren Art Pepper i Sonny Clark. Pepper va flipar i el va fer
tocar el dia següent i Clark va ser substituït per Haves.
Haden sentia que el jazz estava perdent les seves arrels folklòriques i
qualitats de narració de històries, sobretot quan es tractava dels solos
improvisats. Quan es va assabentar que l’Ornette Coleman tractava de tocar amb
el grup de Gerry Mulligan al Haig a l'estiu de 1958, en escoltar-lo, immediatament
va sentir un parentiu amb Coleman i els seus esforços. Després que li
presentessin l’Ornette Coleman uns dies més tard, aquest va convidar Haden per
assajar a casa seva durant tres dies. A continuació, es van afegir Don Cherry i
Billy Higgings. Quan Neshui Ertegun d'Atlantic va sentir el grup, els va fer signar
amb el seu segell. El que va seguir van ser quatre àlbums de Coleman i Haden
que van sacsejar el món de jazz. Coleman i l'enfocament del free jazz de Haden
era i continua sent incòmode per a l'oient, però la seva expressió ve d’un lloc
molt personal i emotiu. En lloc de tocar línies explosives o improvisar
ferotgement ràpid en el baix, Haden va crear línies càlides que harmonitzaven
amb Coleman anticipant-se en tot moment.
I doncs com que estem parlant de la relació de Haden amb Coleman ben bé
ens convé escoltar algun tema d’aquesta època, i ho farem amb el disc
editat el 1959 per Atlantic Records, el
“The Shape of Jazz to Come” enregistrat el 22 de maig de 1959 a Radio Recorders
a Hollywood, Califòrnia i produït per Nesuhi Ertegun....
és el tercer àlbum d’Ornette Coleman, el seu debut en el segell i el seu
primer àlbum amb el seu quartet de treball. Dos outtakes o temes que es van
desestimar durant la sessió, "Monk and the Nun" i "Just for
You", serien més tard alliberats i editats en la dècada de 1970 en les compilacions
Twins i The Art of the improvisers, respectivament. El 2012, la Biblioteca del
Congrés Americà va agregar el disc al Registre Nacional d'enregistraments.
La formació de
quartet amb:
Ornette Coleman -
saxo alto
Don Cherry - corneta
Charlie Haden - contrabaix
Billy Higgins –
bateria
Un disc amb els temes següents, tots temes de Coleman:
A la cara A:
1. "Lonely
Woman" 4:59
2. "Eventually" 4:20
3. "Peace" 9:04
A la cara B:
1. "Focus
on Sanity" 6:50
2. "Congeniality" 6:41
3. "Chronology" 6:05
I del qual podreu
escoltar seguits el Lonely Woman i el
Chronology...11m05s
Aquest va ser el naixement d'un nou tipus d'articulació del baix que
Chambers, Charles Mingus i Scott LaFaro anteriorment havien estat explorant, un
estil de conversa en la qual el baixista manega dos treballs: el del metrònom a
l'escenari amb l'establiment d'un pols ferm i esmorteït per als altres
intèrprets i el d’un intèrpret que es pogués
relacionar amb els altres instruments i donar-los suport amb l'harmonia
inventada per contrarestar la seva expressió melòdica.
Haden va passar els propers 50 anys tocant i gravant amb una increïble
àmplia gamma d'artistes des de Denny Zeitlin, Keith Jarrett i Geri Allen a
Ringo Starr, Ginger Baker, Yoko Ono i Norah Jones. Va formar bandes i
orquestres i va actuar en duos, el format que més li agradava, perquè
l'audiència podia sentir-lo millor, la qual cosa també el va fer notable. Ell
va entendre les limitacions del baix, ja què els oients trobaven que era el
menys carismàtic de tots els instruments de jazz, en gran part perquè no podien
sentir l'instrument sense tenir una personalitat diferent en mans de d’artistes.
El que és més, els solos de baix poques vegades van estar apreciats, i molts
fans els trobaven perseverants i tristos en comparació amb altres solos
d'altres instruments.
Amb totes aquestes adversitats en contra, Haden se les va arreglar per
trobar una forma atractiva de tocar el seu instrument, basant-se en gran mesura
en l'art de la narració simplista popular i la calor suau que havia estat un
segell distintiu de la seva família en cantar himnes i la música country el
1940. El Free Jazz mai ha estat una
escolta fàcil. Hi ha aparentment poca lògica o cap patró del que s'està
reproduint, la tonalitat sovint sona dura i hi ha poc o res a taral·lejar o
recordar en termes d'una melodia coherent. I no obstant això, hi ha bellesa en
el caos.
Ens diu també l’autor del text, que tornant a escoltar els discos que
van fer Haden i Coleman se n’adona que li és molt més fàcil seguir la música
que van fer escoltant-se les línies de baix de Haden, utilitzant-ho com si
d’una mà amiga es tractés...
El 2010, els símptomes de la poliomielitis anterior d'Haden van tornar,
i es va trobar que li era difícil empassar i menjar. La seva última actuació
pública va ser el 2013. Tant de bo jo hagués tingut l'oportunitat d'entrevistar-lo.
Aquest magnífic text, introductori a l’obra de Haden està extret i
traduït del JazzWax i escrit pel Marc Myers.
Parlarem de la Liberation Music Orquestra....del Quartet West....dels
discos de la ECM amb Keith Jarrett....i etc...etc...de la col·laboració amb el
gran pianista cubà Gonzalo Rubalcava...de la seva col·laboració amb la The Jazz
Composer’s Orquestra amb discos que ja he posat en anteriors programes....
Com que el proper programa i últim de la temporada seguirem amb el
Charlie Haden, ja us dic també que el compartirem amb la cantant de casa nostra
la Lucy Lummis, la qual ha realitzat un magnífic disc anomenat “With the best
in town”, que properament presentarà al Palau de la Música...i que sapigueu que
pels oïdors que ens escoltin hi haurà 4 entrades reservades, gràcies al Roger
Font, mànager de la Lucy...serà qüestió d’estar al lloro pel Facebook....
De la Liberation Music Orquestra fundada el 1969 i amb un primer disc
del tot reivindicatiu i amb espurnes del Free Jazz que tant li agradava... la
inspiració del qual li va venir de les músiques i cançons que es cantaven
durant la Guerra Civil, on hi va incloure tres de les cançons que es cantaven i
que són la trilogia del "El Quinto Regimiento", "Los Cuatro
Generales", i "Viva la Quince Brigada", les quals són velles
cançons populars a les quals se’ls hi va canviar la lletra durant la guerra i
per ordre serien “El Vito”, adaptada anteriorment per Coltrane com a “Ole”,
després “Los Cuatro Muleros”, on el Federico Garcia Lorca li va posar la lletra
de “Ay Carmela”. Després hi ha peces de l’Ornette Coleman, de la Carla Bley i
també del Charlie Haden...
I tota la formació amb:
Perry Robinson - clarinet
Gato Barbieri - saxòfon tenor, clarinet
Dewey Redman - saxo alt, saxo tenor
Don Cherry - corneta, flauta de fusta de bambú de l'Índia
i flautes (3,5)
Michael Mantler - trompeta
Roswell Rudd - trombó
Bob Nord - corn francès, blocs de fusta a mà,
anomenada corb, campanes, xiulet militar
Howard Johnson - tuba
Sam Brown - guitarra, guitarra Tanganyikan, piano de
polze (1,3-7)
Carla Bley - piano, pandereta
Charlie Haden - contrabaix
Paul Motian - bateria, percussió
Andrew Cyrille - bateria, percussió (8)
Amb la llista dels temes del LP....
LP cara A:
"The Introduction" (Bley) / "Song of
the United Front" (Brecht, Eisler) – 3:07
"El Quinto Regimiento" ("The Fifth
Regiment") (trad., arr. Bley)
"Los Cuatro Generales" ("The Four
Generals") (trad., arr. Bley)
"Viva la Quince Brigada" ("Long Live
the Fifteenth Brigade") (melody trad., words Bart Van Derschelling) –
20:58
"The Ending to the First Side" (Bley) –
2:07
LP cara B:
"Song for Ché" (Haden) – 9:29
"War Orphans" (Coleman) – 6:42
"The Interlude (Drinking Music)" (Bley) –
1:24
"Circus '68 '69" (Haden) – 6:10
"We Shall Overcome" (Horton, Hamilton,
Carawan, Seeger) 1:19
Escoltarem el tema dedicat al Ché, tema de Haden...9m29s
Un altre de posterior, ja el 1983 anomenat “The Ballad of the Fallen”,
editat per ECM, amb cançons com Els Segadors i La Santa Espina que tenen els
seus orígens ben definits anteriorment. Tot i que no parla explícitament de la
Liberation Music Orquestra, es ben evident que ho és i també els membres
d’aquesta Orquestra, tot i que hi ha alguns canvis, els sis primers que us
anomenaré sembla que eren els intocables...amb Haden inclòs....
Carla Bley - piano, pandereta
Charlie Haden - contrabaix
Paul Motian - bateria, percussió
Dewey Redman - saxo alt, saxo tenor
Don Cherry - corneta, flauta de fusta de bambú de
l'Índia i flautes (3,5)
Michael Mantler - trompeta
Sharon Freeman,
corn francès
Mick Goodrick, guitarra
Jack Jeffers, tuba
Steve Slagle, saxo alto, soprano, clarinet i flauta
Gary Valente, trombó
Amb la llista de temes tan emblemàtics
LP cara A:
1. “Els Segadors” (“The Reapers”) (tradicional) –
4:14
2. “The Ballad of the Fallen” (cançó popular de El
Salvador) – 4:19
- “If You Want to Write Me” ("Si Me Quieres
Escribir") (tradicional) – 3:55
- “Grandola Vila Morena” (José Alfonso) – 2:11
- “Introduction to People” (Carla Bley) – 3:55
- “The People United Will Never Be Defeated” (“El
Pueblo Unido Jamás Será Vencido!”) (Sergio Ortega) – 1:40
3. “Silence” (Charlie Haden) – 5:49
LP cara B:
1. “Too Late” (Carla Bley) – 8:24
2. “La Pasionaria” (Charlie Haden) – 10:26
3. “La Santa Espina” (Àngel Guimerà/Enric Morera) –
6:58
Escoltarem La Balada dels Caiguts i la Santa Espina......11m19s
Entremig dels discos de la Liberation Music Orquestra, Haden va muntar
el seu Quartet West i va editar 6 discos i posteriorment es va fer una
magnífica compilació anomenada “The Best of Quartet West” on hi ha una sèrie de
preciosos temes dels discos editats prèviament....editat el 6 de novembre de
2007...una formació estable a quartet amb algun canvi en la bateria....
Charlie Haden - contrabaix
Ernie Watts - saxòfon soprano, saxo alto, saxo tenor
Alan Broadbent - piano
Billy Higgins, - bateria
amb temes tots bàsicament quasi balades dels diferents àlbums com són
ara:
1.- Hello My Lovely 6:51
2.- Body And Soul 6:22
3.- First Song (For Ruth) 7:01
4.- Our Spanish Love Song 6:09
5.- Always Say Goodbye 6:38
6.- Where Are You, My Love? 6:46
7.- Here'S Looking At You 6:10
8.- Alone Together 5:24
9.- The Left Hand Of God 7:49
10.- Lonely Town feat Shirley Horn 5:28
11.- Moonlight Serenade 9:14
12.- Wayfaring Stranger 4:22
Escoltarem un parell d’aquests temes, el primer el Wayfaring Stranger,
tradicional americà que la família Haden cantava i que ell va cantar en aquest
enregistrament.....després Our Spanish Love Song......10m31s
Abans de fer un altre disc de la Liberation va tenir temps d’enregistrar
amb el ja força “cascat” Chet Baker el magnífic disc anomenat “Silence”, editat
per Soul Note i enregistrat el 11 i 12 de novembre de 1987 als estudis CMC de
Roma, tot just un any abans del seu “In Angel City” amb el Quartet West. La
formació, altre cop a quartet va ser amb:
Charlie Haden - contrabaix
Chet Baker - trompeta
Enrico Pieranunzi - piano
Billy Higgins - bateria
I amb la llista de temes:
1.- "Visa" (Charlie Parker) - 5:48
2.- "Silence" (Charlie Haden) - 8:45
3.- "Echi" (Enrico Pieranunzi) - 6:09
4.- "My Funny Valentine" (Lorenz Hart,
Richard Rodgers) - 5:39
5.- "'Round About Midnight" (Thelonious
Monk) - 11:36
6.- "Conception" (George Shearing) - 6:00
Escoltarem Visa i My funny Valentine cantat pel Chet, que per tal i com
estava de cascat va ser tot un mèrit....11m0s
Un disc homenatge a Baker ja a les acaballes de la seva existència el
qual ens deixaria 6 mesos després...amb magnífics temes, com el mateix Silence
de Haden, tema que molts li dedicaríem després de la seva mort.
Baker va tocar a ple rendiment el My funny i el Round, els quals havia
tocat milers de vegades en els darrers 35 anys. En aquest disc descobrim a un
gran pianista, desconegut aleshores, l’italià Enrico Pieranunzi, un home amb
fortes arrels en la música clàssica i que abraça el Jazz d’una manera molt
personal.
Escoltem doncs per acabar la primera part del programa dedicat a Charlie
Haden el seu tem Silence el qual li dediquem a la seva memòria...
Silence (C.Haden) 8m45s
Bona Nit i bon Jazz Club de Nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
