Programa 601 - Errabal Jazz i jazz&people: Mikel Gaztelurrutia Trio, Raúl Sainz de Rojas i Alexis Valet, dimecres 27 de juny de 2024.

0 comentaris

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I després del llarguíssim Programa 600 dedicat a J. LLiuret, K. Jarret, J. Abercrombrie i a ECM, ens toca dedicar-li un programa als amics d’Errabal Jazz, i no només, car hi haurà un disc de jazz&people. I per això escoltarem els projectes “Black on White”, Mikel Gaztelurrutia Trio; “999”, Raúl Sainz de Rozas i a quintet el disc “Following the Sun” de l’Alexis Valet.


Començarem el programa amb el “Black on White” de Mikel Gaztelurrutia Trio, featu. Aritza Castro i Javi Callén. Publicat per Errabal Jazz aquest 2024. Enregistrat per Josué Pascual a l’Estudio ONA. Mesclat per Josué i Mikel. Amb Mikel Gaztelurrutia, piano i composicions; Javi Callén, contrabaix i Aritza Castro, bateria. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc: 
https://hotsak.eus/es/product/black-on-white/.
 
I ells ens diuen això....
Black on White suposa tota una declaració d'intencions i el compromís infrangible de l'autor amb ell mateix i la pròpia creativitat. Amb traç ferm i audaç Mikel Gaztelurrutia, ens descobreix un veritable catàleg de policromies sonores de manufactura pròpia. Arranjaments, producció, edició i tasques de mescla al costat del tècnic de so Josué Pascual a Ona Estudios de Areatza, transcendeixen, se succeeixen sobre el tapet de la improvisació jazz.
 
Des de la sinuosa i imprevisible “Everyday life”, passant pels paisatges nocturns desxifrats al piano Rhodes a “Night Hunter”, fins a la pulsió rítmica i els bells arranjaments dissenyats a l'hora de recrear el vell tema de Sting, “Tea in the Sahara”, Mikel Gaztelurrutia i la seva banda, ens recorda les possibilitats infinites de l'expressió creativa a partir de nombroses influències en composicions com la lluminosa “Moon Flower” o “Doors”, dispensant-nos moments irrepetibles a través dels múltiples colors i formes de “Roadless Travel”, perfilant amb delicadesa els contorns de “Nana para un adulto”, una composició dedicada al seu avi i finalitzar amb l'exquisida “Parentesi”, executada només per Mikel al piano.
 
I ja els començarem escoltant en el tema anomenat...
 
1.7.- Nana para un adulto (M. Gaztelurrutia) 5:39.
 
Doncs quina preciositat de tema que acabem d’escoltar. No en sabíem gens de les virtuts d’aquest pianista, tampoc del seu trio. Una composició que transita plàcidament i ja des de l’inici, i ja amb la melodia. Quina mà esquerra més subtil fent uns acords així com a contratemps. La pulsió i nota del baixista és també encoratjadora. I la mà dreta, solista, ens ha acaronat per la suavitat com ho ha fet el líder Mikel. Una improvisació d’una remarcable tendresa, com n’és tot el tema.
 
Black on White és la metàfora que s'amaga darrere d'una nota i el contrari, el silenci. Un traç sobre el llenç que s'aventura a la recerca del que és desconegut i que es complementa amb el contrari. Eben i Ivori, negres alterades i blanques naturals, to i semitò, tensió i alliberament però sobretot Black on White és la declaració de principis i el compromís d'un artista anomenat Mikel Gaztelurrutia amb ell mateix i amb el seu art.


I un altre tema molt interessant i maco és....
 
2.5.- Doors (M. Gaztelurrutia) 7:44.
 
I ves quins copets més subtils els de les percussions que hem escoltat ja des de l’inici. Un altre tema molt interessant i que quasi ha durat 8 minuts. Una llarga “Intro” ens ha portat als espais melòdics. De fet, la pròpia melodia tampoc l’hem esbrinat clarament, on comença i on acaba. I per això Gaztelorrutia s’ha posat ben aviat a improvisar, i amb quina dolçor que ho ha fet. De nou els més greus, interpretats pel baixista aragonès Javi Callén  ens han colpit. També la gestió del baterista que toca les percussions alhora que plats diversos, ell que és Aritza Castro. I quin canvi quan aquest ha començat a marcar la caixa i el plat. I sempre el líder fent una tasca increïble improvisant.
 
Una brillant trajectòria com a trio que es corona amb aquest el seu tercer treball, Black on White per al qual Mikel Gaztelurrutia ha comptat amb la col·laboració de dos experimentats músics. D'una banda, el baterista de Baracaldo, Aritza Castro, que posseeix una sòlida formació tant clàssica com en l'àmbit del jazz. És Llicenciat en l'especialitat de jazz a Musikene i ha cursat estudis a l'Escola de Música Creativa a Madrid. A més de col·laborar amb un gran nombre d'artistes i bandes, el 2017 consolida el seu projecte personal, Aritza Castro Project amb l'edició del treball, “Família”. D'altra banda, Mikel Gaztelurrutia ha comptat per a aquest treball amb el contrabaixista aragonès Javier Callen, un sol·licitat músic llicenciat al Conservatòri Superior de Navarra l'ampli esdevenir del qual l'ha portat a participar en innombrables enregistraments d'estudi i col·laborar amb infinitat d'artistes i projectes al llarg del temps.


I seguirem escoltant-los en un altre d’aquests magnífics temes, l’anomenat..
 
3.2.- Night Hunter (M. Gaztelurrutia) 5:22.
 
I quin altre brutal tema, i ara amb el canvi de registre, de piano a Rhodes piano elèctric. I quin marcatge de la secció rítmica en aquells moments. Un tema que han començat molt suaument a trio de piano, contrabaix i bateria i que de mica en mica ha anat agafant una certa trempera. El ritme en els primers instants ha estat així com trencadet, i sí que ha aparegut més continuat en els moments del piano elèctric. Els copets al canto de la caixa fets pel baterista Aritza són d’allò més subtils. La línia de baixos impertorbable de Callén, magnífica i consistent í com hem gaudit amb la improvisació del líder al piano elèctric. Com es nota que és un instrument que gestiona la mar de bé. Un tema força interessant, aquest “Night Hunter”.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ja els acabarem d’escoltar amb dos temes seguits...
 
4.1.1.- Every Day Life (M. Gaztelorrutia) 2:43.
4.2.4.- Moon Flower (M. Gaztelorrutia) 3:16.
 
Doncs ja heu pogut escoltar quin parell de temes brutals que ens han fet. El primer “Every Day Life”  a un tempo mèdium, iniciat ja amb el  motiu principal interpretat a dues veus al piano, amb ambdues mans. Un Swing espaterrant marcat pel “Walking” de Callén al contrabaix i tema on el líder ens ha meravellat per la seva gestió a les tecles, el seu exquisit gust musical i la se va gran composició, i tema que segur que en un directe s’allargassaria segons públic i músics. I el segon “Moon Flower” ha estat un pèl més  viu, amb subtilesa de les escombretes del baterista Aritza i també la de Callén al contrabaix. Ell mateix ha endegat un motiu rítmic per sobre del qual, Mikel ha desenvolupat una improvisació magnífica, ara al piano. Un parell de temes de gran factura ideals per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois, Mikel Gaztelurrutia, Javier Callén i Aritza Castro.


I seguirem ara amb el “9,9,9” de Raúl Sainz de Rozas, publicat per Errabal Jazz també aquest 2024. Enregistrat per Alberto Rodríguez. I aquí hi tenim a tota una colla de músics que tocaran en diferents temes i són: Raúl Sainz de Rozas, guitarra; Juan Luís Castaño, bateria; Javier Mayor, contrabaix, César Giner, baix elèctric; Andrej Olejniczak, saxo soprano i Alberto Rodríguez, mandolina. Tots els temes són del líder Sainz de Rozas excepte “Falling Grace”, de l’Steve Swallow. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web: https://hotsak.eus/es/product/9-9-9/.
 
I ells ens diuen això.....què Raúl Sainz de Rozas pertany a aquest gènere de músics que tenen una capacitat creativa inesgotable i la qualitat del que és imprevisible, a mig camí de l'ortodòxia i de l'eclecticisme. Un creador polièdric que ha sabut nodrir-se de múltiples influències i sensibilitats al llarg de la seva ja dilatada carrera fins a arribar a aquest el seu darrer treball “Nine, Nine, Nine”. Un disc que compta amb la col·laboració dels músics comentats i que posa de manifest el que és atemporal de les composicions del guitarrista bilbaí.
 
I d’aquests 11 temes n’hi ha a guitarra sol com “Diciembre” i “Falling Grace”, preciosos com aquest que escoltarem ara mateix, on rendeix tribut a Joe Pass i tema dedicat a  Eduardo Castillo anomenat...
 
5.7.- Lord Castle (Raúl Sainz de Rozas) 6:27.
 
I amb la guitarra de Raúl hem fet un canvi de registre. Subtilesa llarga de la melodia del tema a guitarra sol, per ja aparèixer els dos de la base acompanyant, Javier al contrabaix i Juan Luís a les escombretes de la seva bateria, abraçada gran Juan Luís. Un tema on el guitarrista sembla haver-se doblat, car mentre ha fet melodia i improvisació, l’hem pogut escoltar amb uns preciosos acords, omplint molt més l’espai harmònic. I tot i que aquest tema és propi del líder, té tots els aires dels estàndards de Jazz, potser sigui un “contrafact” d’un d’ells. Un tema llarg de quasi set  minuts on hem percebut la mestria del líder a la guitarra. Un so de lo més autèntic, el de les guitarres de caixa, el d’una Gibson de ben segur. I quin Swing més arrastradet hem copsat ja amb la melodia i més encara en la increïble improvisació del líder. Una delícia de tema, deliciosament interpretat, ideal per començar-los a escoltar.
 
I ens segueixen explicant coses sobre els temes, coses que si no escolteu, podreu llegir al blog:
 
Passatges en solitari amb guitarra acústica i reminiscències clàssiques a l'exquisida “Diciembre” s'alternen amb composicions com “Mic Mic” i “Olga decir”, peces que juntament amb “Paisaje con lluvia”, ja van ser prèviament registrades amb el seu projecte ”Organizing” i que ara, adquireixen una nova dimensió sota la sonoritat del jazz contemporani i els ressons de John Scofield, Jaco Pastorius o Pat Metheny. Raúl Sainz homenatja els seus ídols de jazz clàssic a “Variaciones sobre Alice in Wonderland” per rendir tribut a un altre dels seus mestres, Joe Pass a “Lord Castle” amb Juan Luis Castaño a la bateria i Javier Mayor al contrabaix. “Falling Grace” de l’Steve Swalow, és revisitada en solitari per Raúl en tot un exercici de reconeixement als nous guitarristes. “Samba do Lidia” evidencia l'empremta deixada per La Bossa a l'imaginari creatiu del guitarrista, mentre que “Nine, Nine, Nine” és l'espai perfecte de lliure improvisació de tres músics en la recerca del moment com a forma d'expressió. “Vals de las Nubes Calladas” obre noves portes sonores a partir de Granados o Albeniz per apropar-nos a “Al Faro” transitant pel manouche i evidenciant l'admiració primerenca de Raúl per Django Reinhardt.


I els seguirem escoltant en aquesta altra preciosa cançó, anomenada...
 
6.4.- Paisaje con lluvia (Raúl Sainz de Rojas) 7:43.
 
I sí que el disc té registres sonors diversos, com acabem d’escoltar. Bellesa ja d’entrada amb el so del baix elèctric, ara amb César Giner, ell que n’ha estat l’artífex de la melodia, la molt bonica melodia del líder Raúl Sainz. I què macos els arpegis fets per ell. Un tema on hi ha també la mandolina de l’Alberto Rodríguez, o sigui tema amb tres instruments de cordes. La qüestió rítmica està però assegurada, com acabem d’escoltar. I quin tros de solo ens ha fet Giner més impressionant. I ves per on quin canvi de sonoritat la de la guitarra del líder, ara en una ona més de fusió. I la seva improvisació ha estat magnífica, subtil, delicada alhora que feta amb la màxima modernitat. Quins moments finals amb el baix i la guitarra del líder més bonics, en un tema llarg, proper als vuit minuts, però que se’ns ha fet curtet, per la  seva bellesa. Una meravella.
 
“Nine, Nine, Nine” és un treball d'estètica jazz, eclèctic i versàtil on cohabiten múltiples colors i textures facturades des del virtuosisme i la saviesa d'un guitarrista com Raúl Sainz de Rozas. Un artista a la recerca del que és sublim amb maneres i formes pròpies sota l'influx dels músics i de totes aquelles músiques que el van precedir.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I més temes interessants com és aquest i anomenat...
 
7.2.- Mic Mic (Rául Sainz de Rojas) 3:59.
 
I un altre canvi de registre ha estat el d’aquest tema a tot Funk, però també per la inclusió del saxo soprano d’Andrej Olejniczak. I esclar que hem seguit amb el baix elèctric de César Giner ara amb la bateria potent de Juan Luís Castaño. Tema on la melodia l’han fet a duet guitarra i saxo soprano. I el líder ens ha clavat un tros de solo, molt electrificat, encara amb més Fusió, la del Jazz-Rock-Progressiu. La seva versatilitat és total. Els seus gustos diversos. Es nota que ha passat per tots els sedassos d’estils de la guitarra, des del Jazz més ortodox, tipus Joe Pass, fins els moments funks de la guitarra de John Scofield per parlar només d’aquests dos. I què dir del solo de l’Andrej Olejniczak al soprano....impressionant. Un so característic, un estil modern seguint la tradició, tot i el ritme funky. També Juan Luís ha fet uns moments de solo a la seva bateria, en aquest altre brutal tema del líder Raúl Sainz de Rojas.


I ja per acabar d’escoltar-los, i tot i ser molt bonica les “Variaciones sobre Alice in Wonderland”, us posaré un tema la mar de vital amb tots els aires de Django Reinhardt i anomenat...
 
8.11.- Al Faro (Raúl Sainz de Rojas) 4:52.
 
I he volgut acabar amb aquest tema vital, fins i tot un tan divertit, a lo Django Reinhardt, per així acabar de copsar la seva gran diversitat. Raúl és un enamorat de l’instrument en general, i en cada tema d’aquest àlbum el podrem escoltar, com hem fet en alguns, tocant les diferents guitarres i estils que ell hi ha encabit. I acabem d’escoltar a un trio, tot i semblar que n’hi havia més, amb les guitarres del líder, el violí de Nika Bitchiashvili i el contrabaix de Javier Mayor. I és que en cada tema, en cada estil, s’acompanya dels músics amics i els més adequats per instruments. Un record al Jazz Manouche, al Gipsy Jazz en aquest tema. I sí que hem flipat de nou amb les improvisacions, la primera la del líder a la guitarra manouche. I quina gran tècnica que té Raúl i quin gran amor per l’instrument. També el violí de Nika ha volat literalment, ell fent de Stephan Grapelli. Tema ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats Raúl Sainz i companys, que en són una bona colla.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I ja encarem el final del programa i per això escoltarem el darrer projecte de la nit, el del vibrafonista francès resident a Nova York, Alexis Valet i  disc anomenat “Following The Sun”. Ho ha publicat jazz&people i es pot trobar al web de Fresh Sound Records. Enregistrat per David Stoller al Samurai Hotel, Astoria, Nova York, el 4 de desembre de 2022. Mesclat i masteritzat per Dave Darlington. Produït per Alexis Valet. Productor executiu: Vincent Bessières per a © Jazz & People. Alexis Valet (vibràfon), Dayna Stephens (saxo tenor), Aaron Parks (piano), Joe Martin (contrabaix), Kush Abadey (bateria). I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc a Fresh Sound:
https://www.freshsoundrecords.com/alexis-valet-albums/57349-following-the-sun-digifile.html.
 
A la tardor del 2022, el vibrafonista de jazz francès Alexis Valet va seguir el sol, d'est a oest, i es va embarcar en un viatge a Nova York. Després de tres mesos allà tocant, intercalant i absorbint la màxima música possible, va decidir gravar un disc, "Following the Sun", que resumeix la seva experiència a la Gran Poma. Envoltat d'un equip de gran volada, Dayna Stephens, Aaron Parks, Joe Martin i Kush Abadey, el francès no es va retreure, aprofitant del seu passat esportiu els recursos per donar el millor de si mateix i demostrar que ell és un dels nous mestres del seu instrument. Una metàfora de la seva aventura, “Following the Sun”, ancorada al cor del jazz actual, sona com una recerca d'aquesta llum que permet créixer i desenvolupar-se a tots els éssers vius, i que d'altra manera podríem anomenar inspiració. http://www.jazzandpeople.com/.
 
I aquí estem davant d’un treball llarg, amb 8 temes i un parell de 8 minutets.  El Jazz és de lo més actual, per melodies però també per la qüestió de tempos i ritmes. Els tempos no són molt vius en 6 temes, i sí en els altres dos, i tenen un magnífic Groove. Els ritmes són així com trencats, coses de la modernitat, la del seu llenguatge. De balades, tal i com les entenem, no n’hi ni una. Així de forts van. I sí que el tema que més s’acosta és l’anomenat....
 
9.7.- Lekeitio (Alexis Valet) 4:47.
 
I de nou hem passat a un altre registre musical, ara de la mà d’una formació amb tots els aires del Jazz Modern pel que fa a instruments on la tradició hi serà, com hi ha estat en aquest tema del vibrafonista Alexis Valet. I sí perquè hi ha vibràfon, piano, saxo tenor, contrabaix i bateria. I ves per on que al líder i vibràfon no l’hem escoltat improvisant, i sí acompanyant la resta de músics. Una melodia força maca, delicada, interpretada a duet de saxo i vibràfon, amb una rítmica força subtil, amb els copets al xarles tancat, caixa, i plats, notes guia dels més greus, tot plegat amb un piano més present que el vibràfon, aquest en segon terme. I Dayna ha estat qui primer ha improvisat, ell un pes pesant del saxo tenor, qui ha tocat amb gent com Eric Harland, Ben Street, Greg Hutchinson, Aaron Parks a qui hem escoltat aquí al piano. Va estudiar al Thelonious Monk Institute, va obtenir una beca al Berklee College of Music, dóna classes a la Manhattan School of Music, etc. I si el seu solo ens ha captivat, més ho ha fet el del pianista Aaron Parks. A considerar els dos de la base Joe Martin (contrabaix), Kush Abadey (bateria). Un preciós tema per començar-los a escoltar.
 
I hi podem llegir diferents comentaris...
"Aquí tothom és conegut i el disc gravat als EUA és més que la suma de les seves il·lustres parts [...] 'Following the Sun' té un enfocament ultra modern". —Marlbank.
 
"Alexis Valet va fer bé en seguir el sol que el va portar a absorbir l'energia de Nova York i que va contribuir a convertir-lo en un dels "grans" d'avui en el seu instrument". —Jazznicknames.
 
"El resultat és un disc de jazz modern perfectament equilibrat on cada individualitat dóna el millor de si mateixa al servei d'un col·lectiu molt unit que en definitiva "la clava”. —Culture Jazz.


I un altre tema amb aquest tarannà tan actual és l’anomenat...
 
10.6.- Cyphex (Alexis Valet) 5:08.
 
I de nou una composició que no ens ha deixat impassibles, no. Els temes d’aquest músic i líder del quintet són força interessants. Sí que els dos de la base rítmica, contrabaix i bateria, tenen la consistència adequada. I després d’una curta “Intro” ha aparegut la gens trillada i un tant entremaliada melodia feta pel saxo tenor Stephens, i vibrafonista Alexis. I de nou Dayna al saxo tenor ens ha tornat a captivar en la seva improvisació. I finalment ha estat el líder al vibràfon qui n’ha iniciat les improvisacions. L’hem pogut escoltar molt precís, molt modern, un pèl més enllà de les idees del Hard Bop, quasi que amb un llenguatge propi. També Aaron ha fet una gran improvisació, en la seva ona, la de la més  autèntica modernitat. Gran tema aquest “Cyphex.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja hem acabat la 15a temporada al Jazz Club la Vicentina i com cada any, pel juliol, farem el que serà el 15è Festival de Jam Sessions a SVdH amb els combos de les millors escoles de música de casa nostra, amb ESMUC, Conservatori del Liceu, ESEM Taller de Músics, ESM Jam Session, El Musical de Bellaterra  i com sempre amb el Geni Barry Sextet, el 6 i 13 a la Sala Xica i el 20, en plena Festa Major d’Estiu, al pati jardí de Can Comamala, sempre  a partir de les 20h del vespre i fins les 23h, en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts i organitzat des del Jazz Club la Vicentina. Us hi esperem.


I encara els escoltarem en el tema que titula el disc....
 
11.5.- Following the Sun (Alexis Valet) 6:33.
 
I sí, amb quin Swing acabem d’escoltar-los. El tema té però uns moments així com trencats que l’identifiquen, l’emmarquen en un context especial, passats els quals, el Swing hi apareix de nou. La melodia ha aparegut de nou a duet de saxo tenor i vibràfon. Dir-vos que aquest disc me’l va cedir el mateix Alexis Valet el dia del concert a la Sala 3 del Jamboree. O sigui que moltes gràcies Alexis. De nou Dayna al saxo tenor ha estat qui primer ens ha noquejat per la seva execució. Un fraseig lligat i inversemblant, un so, una tècnica i  bon gust, modern, sí, però amb la tradició ben a prop. El solo del líder al vibràfon ha estat igualment brutal. Velocitat d’execució, tècnica, bon gust i personalitat. Un Swing brutal en ambdues improvisacions, i un altre gran tema d’aquest músic francès  resident a Nova York.


I ja els acabarem d’escoltar, i nosaltres el programa d’avui amb el vital tema anomenat....
 
12.8.- Myrtle (Alexis Valet) 5:27.
 
I de nou amb una melodia entremaliada la feta pel saxo i vibràfon, Alexis i Dayna, i ja ben aviat les improvisacions, i la primera la del líder al vibràfon. De nou ha tornat a brillar per la seva velocitat d’execució, fraseig súper modern i bon gust. També el saxo tenor ho ha fet, tocar veloç, amb Swing, un tocar tècnic, un tocar de mestre. De fet ens ha deixat  de pasta de moniato per com ha fet la seva inversemblant improvisació. Un crac del saxo tenor. Uns temes la mar d’interessants i amb unes interpretacions brutals, car també hem pogut gaudir amb la del pianista Aaron Parks, el qual també en ha mostrat tota la seva tècnica. Músics joves, relativament, i per això amb un tarannà i unes maneres de lo més actual, de lo més modern. I de nou comentar-vos la gran feina dels dos de la base rítmica, en Joe Martin (contrabaix) i Kush Abadey (bateria). Increïble temarro per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres el programa d’avui. O sigui que felicitats nois Alexis Valet, Dayna Stephens, Aaron Parks, Joe Martin i Kush Abadey.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Programa Especial 600 - Jordi Lliuret i ECM: Keith Jarrett, John Abercrombie, Jan Garbareck, Ralph Towner, Collin Walcott, Gary Peacock, 19/06/2024.

0 comentaris

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I ves per on que ja hem arribat al Programa 600. Qui m’ho havia de dir 15 anys abans quan vam començar que hi arribaria. No m’ho hauria cregut pas. El primer any, amb en Joaquim Rabassa amb qui ho vam començar tot, el Jazz Club la Vicentina i el Jazz Club de Nit. Al cap d’un any va plegar de tot, i jo, que també podia haver plegat, vaig decidir tirar endavant sol. També hi va haver el Carles Guillem una temporada, crec, i després també se’n va cansar. Es veu que s’ha de tenir no sé què, per tirar endavant els projectes. Crec que només cal tenir moltes ganes de fer coses, per fer-les. En fi, seguirem mentre el cos aguanti.
 
I avui faré un programa especial. El dedico a Jordi Lliuret, a qui no vaig tenir el plaer de conèixer. Malauradament ens va deixar ja fa uns anyets, i ves per on que la seva cosina Marta Sugrañes em va lliurar quasi la totalitat dels CDs del seu cosí, la majoria de Jazz. Va pensar en el Miquel del Jazz. Li he dedicat programes anteriors, ja fa un cert temps, i també posava temes dels seus discos, un, a mode de “bonus track” al final dels meus programes, cosa que vaig deixar de fer encara no sé el perquè. Potser per tenir recopilat tan material com rebo de músics i editorials. En fi. Avui el programa serà per a ell, la seva mare, i la cosina Marta, esclar. Teníem gustos similars; tenia bon gust, vaja. I per això, i com que a mi també m’agrada l’editorial alemanya de Manfred Eicher, ECM, vaig pensar en posar algun dels seus CDs d’aquesta editorial i jo en posar uns quants dels meus vinils també, comprats als anys 70s, tot i que també n’hi haurà algun que no serà de ECM, sinó d'Atlantic. Així doncs el programa anirà d’això. No parlo dels músics i discos, ara tots de cop, sinó que els anireu escoltant de mica en mica; el que sí faré és posar-los per ordre cronològic i començant pel 1972 i acabant el 1977; entre mig, 9 discos, o sigui que el programa complet serà llarg podent-lo escoltar a l’ivoox del programa que trobareu al blog https://jazzclubdenit.blogspot.com. També dir-vos que faré curtets comentaris dels temes, car, seria massa llarg i feixuc comentar-los com sempre faig, repassant el tema de dalt a baix.


Començarem amb el “Birth” de Keith Jarrett, car també és un programa dedicat a la seva figura, ara que ja fa massa que està impossibilitat per tocar el piano pels vessaments cerebrals que va tenir fa dos anys. És un disc enregistrar el 1972 i publicat el mateix any per Atlantic Recording Corporation. Imprès als USA, o sigui que el devia comprar a Andorra. Aquí tenim a Keith Jarrett, piano, saxo soprano, steel drum, banjo i veu; Dewey Redman, saxo tenor i clarinet; Charlie Haden, contrabaix i Paul Motian, bateria. Tots els temes són de Keith Jarrett.
 
I ja els començarem escoltant en el tema que titula el disc...
 
1.A1.- Birth (Keith Jarrett) 6:15.
 
I hem començat molt delicadament amb aquest “Birth” de l’estimat Keith Jarrett, coses que canviaran ben aviat. Un Dewey Redman que en aquest tema no ha desenvolupat tota la seva modernitat, que en d’altres sí que ho fa. I què gran Keith improvisant, sempre expressant molt més del què és habitual.


I seguirem amb un tema amb els aires melòdics de Jarrett, car li reconeixem aquestes melodies. No oblidem no, que en aquesta època ell feia i venia de la Fusió, la que endegà Miles Davis, seguí Weather Report, Chick Corea “Return to Forever”, etc....
 
2.B2.- Forget your Memories (Keith Jarrett) 6:58.
 
Brutal tema amb un ritme trencat, res relacionat amb el Swing, i sí amb les coses que feren també Ornette Coleman. Redman ens ha situat també en l’ona del Jazz Avantgarde, del Free Jazz, no endebades també hi tenim a l’estimat Charlie Haden, que al Cel sigui.


Seguirem amb el “TRIPTYKON” amb Jan Garbarek, saxo tenor,  soprano, baríton i flauta; Arild Andersen, contrabaix i Edward Vesala, percussions. Un record molt gran pels dos darrers, que ja no hi són. Disc enregistrat també el 1972 i publicat per ECM el 1973, i CD de Jordi lliuret.
 
Dels set temes n’he escollit un parell, i no seran els que duren 10:34  i 12:42, no, seran els que ara mateix escoltareu.
 
3.7.- Bruremarsj (vella cançó folklòrica noruega) 4:12.
 
I el bo de Jan Garbarek també fou, i és encara, un dels puntals del so ECM. I en aquest tema antic i folklòric, alhora que renovat i recuperat amb tota la modernitat, els hem pogut escoltar i situar-nos en aquells aventurers anys 70s, que tant m’agradaven, i encara m’agraden.


I ara els escoltarem en un sorprenent tema, i ell, amb el saxo soprano, que quasi sona com un sopranino, instrument que Garbarek ha utilitzat moltes vegades.
 
4.3.- J.E.V. (Garbareck, Andersen, Vesala) 7:31.
 
I de nou modernitat, aventura, cerca de sonoritats desconegudes, de melodies agosarades, i amb una rítmica, la de Vesala, del tot trencada. Arild Andersen i Edward Vesala, foren també uns monstres de l’entorn ECM.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


Seguirem amb un vinil meu enregistrat el 1974, l’abril, i publicat per ECM el mateix any és el “Belonging” de Keith Jarrett, piano; Jan Garbarek, saxo tenor i soprano; Palle Danielsson, contrabaix i Jon Christensen, bateria. Un disc que vaig comprar a Amsterdam. Tots els temes són de Keith Jarrett.
 
I ara ens situarem en l’ona Keith Jarrett, la de la seva primera col·laboració amb ECM, que jo tingui en vinil i que so sàpiga, musicalment parlant, i per tant amb un canvi respecte al disc de Jan Garbarek, disc primer de les futures col·laboracions d’ells dos, Jarrett i Garbarek. Escoltem-los en el tercer track de la cara A.
 
5.A3.- Long as you know...(Keith Jarrett) 6:10.
 
I sí que ha estat molt més calmada la rítmica i musicalitat del tema, al menys en els inicis, car després amb el solo de Garbarek, també s’ha desmadrat, ell. Una melodia molt maca feta a duet de piano i saxo soprano. I Jarrett no ha fet un solo convencional, no, un de molt curtet i ja quasi al final, amb el baixista.


I el primer tema de la cara A és el magnífic...
 
6.A1.- Spiral Dance (Keith Jarrett) 4:08
 
I un altre tema amb l’esperit de Jarrett, el de la seva gestió rítmica, el de les seves melodies. Iniciat amb una llarga Intro on ja hi teníem tot, ritme i tempo. I la melodia, de nou, sublim, típica d’ell, i feta de nou a duet de saxo i piano. I aquí hem escoltat al malauradament desaparegut Palle Danielsson i magnífic contrabaixista, fent el seu inversemblant solo. I quina gran feina de John Christensen a la bateria. I vés per on que ni Jarrett ni Garbarek han fet cap improvisació, bravo.


I un altre disc enregistrat el 1974, coses que podreu veure a la contraportada del disc. És el “Timeless” de John Abercrombie publicat per ECM el 1975 i disc que vaig comprar a la botiga HMV de Londres. Em va costar 3 lliures i 65 penics. Aquí hi tenim a John Abercrombie, guitarra; Jan Hammer, piano, orgue i sintetitzador i Jack de Johnette, bateria.
 
Aquí també hi ha temes llargs, com el “Lungs” i el que titula el disc, “Timeless” ambdós de 12 minuts. Com que no tenim tan temps, podreu escoltar..
 
7.A3.- Ralph’s piano Waltz (John Abercrombie) 4:50.
 
I després de la gosadia de Keith Jarret,  Jan Garbarek i demés, una mica de calidesa musical, la del gran i malauradament desaparegut John Abercrombie. Aquest programa també va dedicat a ell. Apareix de nou el  baterista, Jack de Johnette que serà, i encara és, una ànima viva del Jazz més contemporani. Etern acompanyant que serà a partir d’aquestes dates, de Keith Jarrett. Quin goig d’orgue amb Jan Hammer i delicada sonoritat de la guitarra d’Abercrombie.


I seguim amb un altre tema...
 
8.B1.- Red and Orange (Jan Hammer) 5:17.
 
Déu-n’hi-do de brutal tema. I ves per on que m’ha sonat a moments a Yes, l’orgue de Hammer, a Rick Wakeman. Un tema increïble, amb una potència descomunal. Des de l’inici ja amb els més greus de l’orgue, marcant tempo. Els solos d’ells dos, incommensurables, Abercrombie, genial, elèctric, estratosfèric. Hammer, aeri. Increïble tema de Jan Hammer.


Un altre vinil meu i enregistrat el 1975 és el “Gateway” amb John Abercrombie, guitarra; Dave Holland,  contrabaix i Jack DeJohnnete, bateria i publicat per ECM el 1975. Disc que vaig comprar a Stuttgart  i que em va costar 16 marcs amb 90.
 
Hi ha també un parell de temes llargs, el “May Dance” i “Sorcery I” d’11 minutetes, o sigui que us posaré...
 
9.A1.- Back – Woods Song (Dave Holland) 7:49.
 
I quin canvi de nou, amb la subtilesa de la guitarra de Abercrombie i no pel darrer tema escoltat amb Jan Hammer, i sí en el primer d’ells, “Ralph’s piano Waltz”. I de nou amb Jack DeJohnette, ell incommensurable sempre. Iniciat amb una “Intro” llarga i ja melodia curteta i brutal improvisació de John a la guitarra. I esclar que tenim a un altre dels “mostrus” de l’època, d’un que també va passar pel sedàs de la Fusió de Miles, ell, que encara està en actiu, el magnífic Dave Holland, un anglès fora d’òrbita, al contrabaix, que ens ha clavat una gran improvisació. Un trio d’”Asos”, de lo més gran, com són tots els músics que estant sonant i sonaran en aquest programa especial dedicat bàsicament a ECM.


I un altre de brutal, per tempo, per sonoritats és aquest increïble...
 
10.B1.- Unshielded Desire (Abercrombie & DeJohnnette) 4:45.
 
I sí, heu escoltat un tema compost per Abercombie i DeJohnette, que ben bé ha semblat que va ser una improvisació endegada per ells dos, que es va convertir en tema. No he pogut esbrinar-ne la melodia, no. Ha estat una bogeria des de l’inici fins el final. I el Jordi Lliuret va adquirir la majoria de discos de la ECM situats a partir dels anys 80s i fins uns de Keith Jarrett del 2004, i per això no sonen en aquest programa dedicat a la música d’aquesta editorial, la que feren als anys 70s. N’he posat, un, sí, el del 1973 que ja ha sonat, el TRIPTYKON” amb Jan Garbarek i demés.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I un altre vinil meu enregistrat el 1975 i publicat per ECM el 1976 és el “Cloud Dance” de Collin Walcott. I vés per on que hi ha els mateixos músics a més a més del líder Collin Walcott, probablement, aquell març s’hi van trobar tots i van fer diverses sessions d’on van sortir diferents discos. O sigui que com que ja sabeu què toquen els tres d’abans, dir-vos que Collin Walcott toca el sitar i la tabla indú. Comprat també a Stuttgart per 14 marcs amb 90.
 
Us he seleccionat el que titula el disc...
 
11.B5.- Cloud Dance (Collin Walcott) 5:47.
 
I l’aparició de Collin Walcott aquella època, recordo que em va copsar, impressionar. La seva delicadesa, el seu sentit espiritual de fer la música, tocar el sitar, la tabla, instruments allunyats del món del Jazz. El so global és força esotèric. La rítmica marcada per Jack DeJohnette i Dave Holland, i sempre la subtil guitarra de John Abercombie. Quins moments, ell i el líder a duet, improvisant, dansant.


I un altre gran tema d’aquest disc és el que comença amb el so de la tabla que el líder Walcott toca, també amb Dave Holland al contrabaix, per seguir de manera brutal i només ells dos...
 
12.A2.- Prancing (Collin Walcott) 3:24.
 
Quin inici més impressionant amb contrabaix i tabla, el d’aquest “Prancing”, i com l’han seguit interpretant ells dos sols, amb una brutal improvisació de Holland que podríem dir ha durat tota l’estona.


I ara he seleccionat el “Sargasso Sea” a dos guitarres, les de John Abercrombie i Ralph Towner, i disc enregistrat el maig del 1976 i publicat per ECM el mateix any. També comprat a Stuttgart per 14 marcs amb 90. Especificaré els instruments, car John Abercrombie toca la guitarra acústica i l’elèctrica, mentre que Ralph Towner toca piano, guitarra clàssica i la de 12 cordes.
 
Podreu escoltar-los en el tema....
 
13.B2.- Staircase (Ralph Towner) 6:24.
 
I quina meravella de sonoritats les de les dues guitarres d’aquests dos grans “mostrus” de l’instrument. I aquest és un altre d’aquests mítics vinils que esteu escoltant publicats per ECM, les “Editions of Contemporary Music”, “Edicions de música contemporània”, també, “The Music Next to Silence”, “La música més propera al Silenci”. I si John ens ha impressionat amb la seva guitarra elèctrica, Ralph ho ha fet amb la seva guitarra clàssica, m’ha semblat que era. I què dir de la composició d’aquest darrer, una preciositat. Una música atemporal que es pot escoltar les vegades que vulguis, i fixeu-vos que tot el programa es basa en música dels anys 70s del segle passat.


I seguirem amb un altre preciós tema, ara de John Abercrombie..
 
14.A2.- Avenue (John Abercrombie) 5:19.
 
I sí que ha estat preciós sí. Quina gran parella musical que varen fer aquests dos mestres de les sonoritats etèries. Tema vital, temes vitals els que hem escoltat, on la mestria d’ambdós músics s’ha pogut escoltar en les seves sengles improvisacions, primera la de John al canal dret, i la posterior de Ralph pel canal esquerre. Brutals tots dos. I què macos els moments finals on tots dos han compartit moments solistes, tot just abans de recuperar la melodia del tema. Preciós.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html .


I un altre dels meus vinils és el “Tales of Another” de Gary Peacock, contrabaix amb Keith Jarrett i Jack DeJohnette, els mateixos membres del que seria el trio de Keith Jarrett aquí però amb les composicions de Peaocok. Disc enregistrat el febrer de 1977 i publicat per ECM el mateix any. Aquest disc el vaig comprar, com tants altres, a la desapareguda botiga de discos Transbord, d’Andorra.
 
D’aquest disc us posaré....
 
15.A3.- Major Major (Gary Peacock) 8:54.
 
I esclar que si les composicions són del líder i baixista, ell mateix ha estat qui l’ha iniciat amb una “Intro” inversemblant, per ja aparèixer el motiu principal, el rítmic i de tempo. I què celestials els sons del piano de l’estimat Keith. I ben aviat s’ha posat a cantar, a la seva manera, la seva improvisació. Què subtils els tocs a la bateria del també estimat Jack DeJohnette. Recordeu que ells tocarien molts anys junts formant part del trio de Jarrett. De fet ho van fer fins el trist moment que Keith va patir els vessaments cerebrals. Una gran pena, per a ell i per a totes i tots nosaltres. I aquest ha estat un tema llarg de 9 minuts, i també d’una gran bellesa, on hem pogut constatar la mestria de tots tres, les subtileses musicals i rítmiques, les típiques d’aquest trio increïble.


I encara els escoltarem en un altre tema del líder i baixista...
 
16.B2.- Trilogy II (Gary Peacock) 9:42.
 
I en el disc de Gary Peacock, hi ha tres parts d’aquest “Trilogy”, les que ocupen tota la segona cara del vinil. I m’ha semblat que aquesta segona és la més adequada. Primer amb una llarga “Intro” per després ja heu pogut comprovar quin canvi a tot Swing, pel “Walking” del baixista i pels subtils copets al plat “ride” de DeJohnette a la seva bateria. I què increïble de nou Jarrett en la seva llarga i increïble improvisació. I ja al final, també un gran solo del líder i màster del contrabaix, Gary Peacock.


I per acabar el programa d’avui, escoltarem algun tema d’un vinil comprat a Comando Import, d’Andorra (Les Escaldes) és el “My Song” de Keith Jarrett, piano; Jan Garbarek, saxo tenor i soprano; Palle Daniellson, contrabaix i Jon Christensen, bateria, disc enregistrat el novembre del 1977 i publicat per ECM el 1978. Aquí, tots els temes són de Keith Jarrett.
 
I escoltarem el tema.....
 
17.A1.- Questar (Keith Jarrett) 9:11
 
I quantes vegades vaig escoltar aquesta meravella de tema de Jarrett, i esclar que amb la magnífica sonoritat del saxo soprano de Garbareck. El so que n’obté del soprano és molt personal, un so quasi propi, també per les melodies, seves i de Jarrett. La improvisació de Keith ha estat de nou genial, ell, a qui hem seguit quasi que durant tota la seva vida musical, tot i que al final potser no tant. Ja sabíem i coneixíem les seves grans virtuts. I encara Garbareck ens ha fet la seva magnífica improvisació, ell que ha estat i encara és el màxim referent del Jazz, de la música contemporània dels països nòrdics, on també hi ha encara, per sort, una colla més com per exemple Terje Rypdal, Aril Andersen i alguns més.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja hem acabat la 15a temporada al Jazz Club la Vicentina i com cada any, pel juliol, farem el que serà el 15è Festival de Jam Sessions a SVdH amb els combos de les millors escoles de música de casa nostra, amb ESMUC, Conservatori del Liceu, ESEM Taller de Músics, ESM Jam Session, El Musical de Bellaterra  i com sempre amb el Geni Barry Septet, el 6 i 13 a la Sala Xica i el 20, en plena Festa Major d’Estiu, al pati jardí de Can Comamala, sempre  a partir de les 20h del vespre i fins les 23h, en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts i organitzat des del Jazz Club la Vicentina. Us hi esperem.


I ja acabarem aquest especial del Programa 600 que ha resultat dedicat a Jordi Lliuret, Keith Jarrett, John Abercrombie i a ECM amb el tema..
 
18.B2.- Mandala (Keith Jarrett) 8:18.
 
I no podíem haver acabat millor aquest especial Programa 600, car aquest tema i disc de Jarrett, casa molt bé, per modernitats musicals, amb el segon tema que he posat, també d’ell, “Forget Your Memories” i primer disc d’avui publicat el 1972, també en aquesta ona. Mai va deixar la seva modernitat, la seva contemporaneïtat musical, tot i que en els darrers anys es volcà en recuperar els estàndards interpretats però a la seva peculiar manera, amb les seves modificacions melòdiques i improvisacions personals. I el tema ha començat amb la melodia força agosarada i entremaliada. I més ho ha estat la improvisació de Jarrett el qual ens ha clavat un llarguíssim i increïble solo, marca de la casa. I aquest vinil va sonar tantes i tantes vegades que potser haureu escoltat algun crac, què hi farem. I també Garbareck ha fet un brutal solo al saxo soprano ja a les acaballes del tema. En fi, un gran tema per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres acabar aquest magnífic i especial Programa 600, crec jo, que espero us hagi agradat tant com a mi. Gràcies per escoltar-lo.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Subscribe to: Missatges (Atom)
 

blogger templates |