skip to main |
skip to sidebar
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I després de
l’increïble programa de la setmana passada dedicat a fer saber la ignomínia que
pateix de fa tres dècades en Keith LaMar,
gràcies a l’Albert Marquès, avui
escoltareu diversos projectes de l’editorial amiga i estimada Fresh Sound Records i també de FSNT, de l’estimat i admirat Jordi Pujol, amb un micro conte de Carme de la Fuente. I en tots aquests
discos, el productor executiu és Jordi
Pujol i les gravacions sonores ©Fresh
Sound Records per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L.
I començarem de
manera molt delicada amb el disc de l’Eden
Bareket a trio i convidada, “Day Dream” publicat per FSNT el 2021 i enregistrat per Michael Perez-Cisneros a Big Orange Sheep a Brooklyn, NY el 23
d'abril de 2021. Mesclat per Matt
Marantz. Masteritzat per Pieter De
Wagter a EQUUS. Produït per Eden Bareket. Amb Eden Bareket (saxo baríton), Chris McCarthy (piano), Or Bareket (contrabaix).
Convidada: Vanisha Gould (veu, #2, 6 i 10).
I aquest és un
delicat CD d’11 temes, la majoria balades, temes lents i molt sentits, de
sentiment, coses aquestes que va provocar la pandèmia, car aquestes músiques es
van enregistrar l’abril del 21 i parit mesos abans al bell mig d’aquella
desgràcia. Comença amb un tema de Eli
“Lucky” Thompson, el “Deep Passion” a trio, per seguir amb la càlida de veu
de Vanisha Gould en un tema de l’Steve Wonder, “If it’s Magic”. I ves
per on que hi ha inclòs un tema de Fito
Páez “Un vestido y un amor”, molt bonic. I segueix amb estàndards, i un de Johnny Green no massa conegut el “I
Cover the Waterfront”; el de Duke
Ellington iniciat per Ot Bareket
al contrabaix i tema molt delicat “Fleurette Africaine”. Segueix amb el “Nature
Boy” de Eden Ahbez i de nou amb la
veu de Vanisha, la qual li dóna una
profunditat esclatant, una altra meravella, com ho és també el tema que titual
el disc “Day Dream”, de Billy Strayhorn.
I un tema no massa conegut és el “Jerusalem of Gold” de Naomi Shemer. I com que aquest disc va d’amor, no hi podia faltar
el tema de George Gershwin, “The Man
I Love”. I un altre tema on podrem escoltar la veu de Vanisha és el “Never Let Me Go” de Evans & Livingston. I el disc clou amb el preciós “Over the
Rainbow” de Harold Arlen.
I començarem a
escoltar-los amb la preciosa composició de Duke
Ellington anomenada...
1.5.- Fleurette
Africaine (Duke Ellington) 4:02.
I ja heu pogut
escoltar amb quina delicada melodia i música hem començat el programa d’avui.
Una cançó que Duke Ellington va
encabir en el seu disc a trio “Money
Jungle” amb ni més ni menys que Charles
Mingus i Max Roach,
representants de l’esquerra més radical anti-segregacionista. Duke la va titular “La Plus Belle
Africaine” i la va compondre per al “Negro
Arts Festival” de Dakar.
L’escriptor Peter Lavelozzli la va
descriure com una “obra mestre de simplicitat i grandiositat” i això mateix
acabem d’escoltar. Iniciada pel contrabaix d’Or Bareket, el germà de Eden,
i ja amb la melodia minimalista feta pel piano de Chris McCarthy i ja per seguir el líder amb la seva improvisació.
De fet, sembla ben bé que tots tres segueixin improvisant per com escoltem el
contrabaix i piano, en una delícia de tema i interpretació, amb tota la
malenconia d’aquells moments de pandèmia. Preciós tema per començar-los a escoltar.
I el mateix Eden Bareket ens diu això sobre aquest
disc:
El març del 2020,
quan el món s'aturava al meu voltant, em vaig trobar vivint sol per primera
vegada a la meva vida. Amb molt temps lliure i sense on anar vaig començar a
passar cada cop més temps tocant sol. La meva rutina habitual de pràctica
d'exercicis tècnics, escales i ritmes em va semblar una mica redundant en un
món on no era capaç de tocar i actuar amb altres músics. No obstant això, la
meva necessitat de tocar i fer música era més forta que mai. Vaig aprendre a
tocar el saxo i el piano simultàniament per poder experimentar un so més
complet, però realment només podia tocar melodies lentes i senzilles, balades.
Vaig començar a passar hores practicant només una melodia a la vegada, coneixent
cançons de manera més íntima que mai. En lloc d'utilitzar una cançó com a
vehicle per a la improvisació, em submergia en la melodia sola, trobant mons
sencers en cada nota, igual que havia de trobar nous mons per explorar en el
meu nou estat solitari.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I els seguirem
escoltant en una altra d’aquestes boniques composicions, i ara amb la veu de Vanisha Gould i tema compost per Eben Ahbez, el conegut..
2.6.- Nature Boy
(Eden Ahbez) 3:56.
I vet aquí quina
altra magnífica melodia i veu de Vanisha
i d’aquí ve la seva història: "Nature Boy" és una cançó gravada per
primera vegada per Nat King Cole. Va
ser publicada el 29 de març de 1948, com a senzill per Capitol Records, i més tard va aparèixer a l'àlbum, “The Nat King Cole Story”.
El tema va ser escrit
per Eden Ahbez com un homenatge a Bill Pester, William Pester, que va
practicar les filosofies Naturmensch
i Lebensreform [Lebensreform ("reforma de la
vida") és el terme genèric alemany per a diversos moviments de reforma
social, que van començar des de mitjans del segle XIX i es van originar
especialment a l'Imperi alemany i més tard a Suïssa. Els trets comuns eren la crítica a la industrialització, el
materialisme i la urbanització combinades amb l'esforç per mantenir l'estat de
la natura] i que Ahbez va adoptar.
La lletra de la cançó va referència a un grup dels anys 40 a Los Angeles anomenat "Nature Boys", una subcultura
de proto-hippies de la qual Ahbez
n’era membre.
I la interpretació
que ens n’han fet ha estat emocionant, per la calidesa i senzillesa de la composició
i les seves interpretacions. La melodia l’ha iniciat primer el líder al saxo
baríton amb aquest seu so tan profund. I el pianista ha obert la porta a
l’entrada de la magnífica cantant Vanisha
Gould, ella repetint la melodia, per tan i tan bonica i també melangiosa. I
aquest tema, ja sabeu que l’ha cantat tothom i també interpretat de manera
instrumental, car és una de les boniques balades que el món del Jazz s’ha fet
seves.
I seguint amb el que
ens diu l’Eden Bareket de com va
anar tot plegat.....
El meu únic refugi
durant aquella època va ser el Prospect
Park de Brooklyn, l'únic lloc al
qual podia anar amb seguretat i l'únic lloc que realment no ha canviat. Mentre
que a tot arreu se sentia pànic i ansietat, els arbres i els animals del parc
semblaven aliens a la pandèmia que s'estava en el món dels humans, o almenys
semblava que no els importava gaire. Feia llargues caminades cada dia,
intentant absorbir una mica d'aquesta calma mentre feia fotos de tot el que
m'envoltava. Notant el canvi lent i constant dels colors dels arbres i dels
esquirols, el cant dels ocells, la llum després de la posta de sol, tot va
començar a confluir. El meu tren diari de pensaments que circulava per la via
exprés es va canviar gradualment a un tren local més lent i després es va
alentir una mica més a un ritme de caminar, el suficient per experimentar el
moment present mentre encara avançava. Així va passar que, en un moment en què
el món estava ple d'estrès, finalment vaig trobar el lloc més tranquil per fer
música.
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema compost per Livingston
& Evans i de nou amb la veu de Vanisha i tema anomenat...
3.10.- Never Let Me
Go (J. Livingston & Ray Evans) 4:59.
I els acabem
d’escoltar en aquesta altra preciosa i melancòlica balada, tema escrit per Jay Livingston i Ray Evans, va ser interpretat per Nat King Cole i molts altres músics, banda sonora de la pel·lícula
del 1956, de cinema negre, anomenada “The
Scarlet Hour”. I de nou ells tres i ella ens han tornat a captivar. El
líder ha fet una “Intro” a saxo baríton, per ja la càlida veu de Vanisha fent la melodia. I de quina
subtil manera l’acompanyen Chris
McCarthy (piano) i Or Bareket (contrabaix),
i esclar, també el líder amb el seu so profund. Ell mateix n’ha iniciat les
improvisacions després de la melodia feta per la cantant. El seu discurs ha
estat melòdic, tristot per la situació que tots vàrem viure, però amb un bri
d’esperança. Uns temes plens també d’amor, la única emoció que pot salvar
aquest desgraciat món. Felicitats Eden
Bareket, Chris McCarthy, Or Bareket i Vanisha
Young.
I ell acaba dient-nos
què....
Amb això en ment vaig
entrar a l'estudi amb el següent concepte: fer un disc sense estrès. A cada pas
del procés vaig prendre decisions per facilitar-ho. Vaig triar músics amb els
quals em sentia còmode, cançons que m'agradava tocar que no serien tècnicament
difícils i arranjaments mínims que deixarien molt d'espai per respirar. Mentre
escolteu aquest disc, espero que penseu en els arbres, els núvols i el lent
canvi constant del temps, respireu i recordeu que cada nota, cada moment és un
món en si mateix. — Eden Bareket (de
les notes de l'interior del CD).
I després d’aquest
magnífic projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. I com sempre,
moltes gràcies Carme per la manera
com ens ho dius, per la teva dolçor embolcallant les músiques del programa.
I després d’aquesta
delicada meravella, seguirem amb un altre CD de FSNT publicat el 2022, el “Mhamdeya”
de Wajdi Riahi Trio. Enregistrat per
Rudy Coclet al Jet Studio, Brussel·les, els dies 14 i 15 de juny de 2021. Mesclat
i masteritzat per ell mateix. Disseny de Basile
Rahola. Produït per Wajdi Riahi,
Pierre Hurty i Basile Rahola. Amb Wajdi
Riahi (piano), Basile Rahola (contrabaix), Pierre Hurty (bateria) i la
col·laboració de Jean-Paul Estievenart,
trompeta en #4 i Akram Ben Romdhane,
oud a #6 Totes les composicions de Wajdi Riahi, excepte #5 d'Henry Mancini.
I ara escoltarem tot
un seguit de composicions d’aquest pianista tunisià establert a Brussel·les, car aquest trio es va
formar en aquesta ciutat, i ell nascut a la ciutat Mhamdeya de Tunísia, i
per això el disc es diu com es diu, com a tribut a les seves arrels a la seva
ciutat natal. De fet el darrer tema que es diu així, vol ser un reflex de la
barreja de sensacions que et colpegen quan t’hi trobes, on hi sents plaer i
també molta tristor. És un disc on es palpa la generositat del líder i
pianista, Wadji Riahi amb temes
llargs, tres amb més de 9 minuts. També passa què la dinàmica rítmica i
d’emocions es desboca en molts dels seus temes. I si comencen delicadament, van
agafant un tarannà més rítmic i potent, havent-hi també “breaks” diversos on hi
apareix la calma, i això ho escoltarem en “Montsouris” i “Back Home”.
I ja els començarem
escoltant en el tema divers anomenat...
4.2.- Back Home
(Wajdi Rihai) 6:45.
I quin tema més
impressionant acabem d’escoltar, sobretot pels canvis rítmics, de tempo i per
la manera com l’han anat desenvolupant. Tema iniciat molt delicadament pel
motiu principal a càrrec del contrabaixista amic, Basile Rahola, ell de la Catalunya
Nord. I ben aviat el tema agafa un tarannà rítmic després dels inicis, però
també ens hem trobat ja amb el primer “break” on la calma ha aparegut amb el so
present, nítid i precís del piano del líder. El so profund del contrabaix li fa
un coixí tou on recolzar-se. També el baterista Pierre Hurty hi col·labora amb una permanent creativitat. I de
quina manera el tempo s’ha enriquit de ritme en la fulgurant improvisació de Riahi al piano. Brutal. I ves per on
que ha estat el baterista qui s’ha quedat més sol que la una amb el seu
espaterrant solo, i què bé que l’ha fet. Increïble composició de Wajdi Riahi i interpretacions de tots
tres, ideal per començar-los a escoltar.
I seguint amb els
comentaris sobre els temes....
Ens ofereix també un
tema a piano solo, el de Henry Mancini,
“Moon River”, un dels temes que superen els 9 minuts, que déu-n’hi-do per
fer-ho a piano solo, on ens mostra la seva capacitat interpretativa. D’aquest
tema també hi ha una presa alternativa a trio. I a “Friend’s But Brothers” hi
podrem escoltar la trompeta de Jean-Paul
Estievenart. Temes amb un tarannà a mèdium tempo on la qüestió rítmica te
notables variacions i aquest, el més vital de tempo. I la música farcida de les
seves arrels la trobarem en el tema on hi col·labora l’Akram Ben Romdhane tocant
l’oud, i ell, fent una llarga improvisació sol. El tema agafarà un tarannà
potent més endavant essent un dels què més impacta. I un dels temes més dolços
és el 7é track “Improbable”, molt íntim als inicis i que després s’omplirà de
sonoritats, les del trio, tot i que tot plegat molt suau. I a “Piano in the
House” hi ha diversitat rítmica també pels canvis encabits i tot plegat també a
un tempo força viu. I ja per acabar, el tema que titula el disc “Mhamdeya” on
es mixturen aquelles sensacions de plaer i tristor, primer tema que hem escoltat.
I ara seguirem amb el
tema on hi col·labora el trompetista Jean-Paul
Estievenart i tema anomenat...
5.4.- Friends But
Brothers (Wajdi Riahi) 5:45.
I quin altre brutal
tema que ens acaben de fer aquest trio, ara ampliat a quartet amb una gran tasca
del trompetista Jean-Paul Estievenart.
I aquesta ha estat una melodia molt ben aconseguida, però també la qüestió
rítmica és força interessant. Un tema que també ha començat de manera més o
menys delicada i que ha evolucionat cap a moments molt intensos. La
improvisació del trompetista ha estat molt reeixida, ell que l’ha compartit amb
la del grandíssim pianíssim del líder Wajdi
Riahi. I ells dos han anat responent les preguntes que feia l’altre, i
mentrestant, els dos de la base els han recolzat i incrementat la seva energia
convertida en potència pel temps. I tot plegat per arribar a un final força
dolç, coses que passen molt sovint en aquest projecte.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I ja els acabarem
d’escoltar amb el tema on hi ha una “Intro” a oud a càrrec de Akram Ben Romdhane i anomenat...
6.6.- Hymn To Fazzeni
(Wajdi Riahi) 9:26.
I aquest ha estat un
tema impactant i també pels canvis rítmics i de tempo que hi ha hagut. I ja heu
pogut escoltar la “Intro” amb l’oud a càrrec de Akram Ben Romdhane, llarga introducció al tema on ha canviat tot
amb la melodia a càrrec del pianista i contrabaixista, Riahi i Rahola. I com ha
crescut el tema amb la melodia del líder a piano i sembla que doblat també amb
l’oud, i amb quina energia ho han fet, i què bonica la melodia. I de nou un
“break” rítmic amb moments per a la calma de la mà del pianista. Akram també hi ha col·laborat amb el
seu ancestral instrument, i ells dos s’han anat enlairant de manera energètica,
creixent els volums, les intensitats emocionals també en una seqüència d’acords
in “crescendo” i “decrecendo” alhora que canvis tonals amunt i avall. El
baterista ha estat de nou “clau” i ja al final fent-nos una gran tasca solista,
on sembla que també hem escoltat percussions diverses potser a càrrec del
pianista i/o company del “oud”. I recuperant la melodia ja han encarat el final
del tema, acabant-lo de manera molt melòdica amb les cordes fregades a
l’uníson. Ideal per ja deixar-los d’escoltar. Felicitats Wajdi Riahi, Basile Rahola, Pierre Hurty, Jean-Paul Estievenart i
Akram Ben Romdhane.
I ara farem un canvi
estilístic anant uns quants anys endarrere, tot i recuperant gravacions dels
anys 50 i 60 i ho farem amb el disc “The
Four Faces of Johnny”, Johnny Letman quartet
& quintet compacte compilat per Jordi Pujol de dos antic LPs, el primer aquest. Els temes #1-9, de
l’LP "The Many Angles of Johnny
Letman" (Bethlehem BCP 6053),
el Johnny Letman Quintet amb Johnny Letman, trompeta i veu (#3, 8, 9);
Kenny Burrell, guitarra; Dick Wellstood, piano; Peck Morrison, contrabaix i Panama Francis, bateria. Enregistrat a
la ciutat de Nova York, el 10 de
juny de 1960. Enregistrament produït per Teddy
Charles.
I ara estem situats
al 1960 del segle passat, i tot i això, era on el Hard Bop vivia a les seves “anches”, les músiques que ens ofereix
aquest trompetista venen d’abans com és el “Mabel’s Dream” a tot Louis Armstrong style i Jazz de New Orleans. Hi ha d’altres temes,
també a tot Swing, com el ”Tina” que segueix el tarannà sobretot per com el
líder toca la trompeta. I ell també canta a tot Blues en el tema “This Time The
Drink’s On Me”. I un tema vital és el tema propi “The Room Upstairs”, on se li
reconeixen frases, licks de d’altres temes. I un dels més delicats és “Moanin’
Low” on la seva trompeta amb sordina ens acarona lentament. I una altra
delicada melodia és “Violets & Violins” que també ens situa al New Orleans llunyà amb un Swing delicat
i gran solo de Burell. I hi ha un
tema de l’Ernesto Lecuona i A. Stilman anomeat “Say Si Si” a tot Jazz Clàssic de New Orleans, clàssic, com ho son tots els d’aquest CD. I un altre
magnífic Blues cantat per Letman és
“Sittin’ Alone Countin’ My Tears”, tema ben tranquil de tempo, una balada,
vaja. I més vital de tempo i també cantat és “Get Out Of My Sight”, darrer
d’aquest primer LP "The Many Angles
of Johnny Letman" amb el seu quintet.
I d’aquests toca
fer-ne una selecció, o sigui que la faré i per això proposo que els escoltem en
aquest magnífic Blues compost per Leonard
Feather i anomenat.
6.8.- Sittin’ Alone
Countin’ My Tears (Leonard Feather) 4:20.
I quin canvi musical,
oi....I és que el programa d’avui té aquestes coses, les de barrejar músiques
actuals de FSNT i les recuperacions
d’obres mestres del passat, amb FSR.
I quin tros de Blues, “arrastradet” que li’n dic jo. I el líder primer cantant
i després amb la seva improvisació fent “cridar” la seva trompeta com si fos
una veu castigada, com tantes de milers, la de germanes i germans de raça. Johnny Letman tenia aleshores 43 anys i
començaven a conèixer-lo, cosa aquesta que no va evolucionar massa. La seva qualitat
com a músic complet era ja inqüestionable, i d’aquesta manera l’hem pogut
escoltar, tocant la trompeta i cantant, com un Bluesman. Un bon tema per
començar-los a escoltar.
Johnny
Letman
(1917-1992) va ser un trompetista i cantant de la línia tradicional del
mainstream, que havia estat a l'escena durant força temps, tocant amb líders
com Lucky Millinder i Cab Calloway, abans de prendre
protagonisme a finals dels anys 50. Però la seva manca de reconeixement
(almenys en els discos) no havia estat, com el destí d'alguns altres
mainstreamers, una qüestió per a ser oblidat. Letman mai va ser conegut fins al 1958, quan va començar a
treballar al Metropole de la ciutat
de Nova York.
I seguirem amb una
molt bonica melodia i solo de Kenny
Burrel, el del tema...
7.6.- Violets &
Violins (M. Laparcerie & J. Lawrence) 4:18.
I amb quina altra
bonica melodia els hem escoltat, tema de pel·lícula, semblaria. I quin delicat
Swing que ha fet la base rítmica amb el “walking” del baixista Morrison i les escombretes de Panama Francis sense oblidar els acords
puntuals del pianista Wellstood. I
la melodia l’han feta trompetista i guitarrista, tornant-se la pilota. I ben
aviat hem pogut escoltar al grandíssim guitarrista, encara viu, afortunadament,
l’immens Kenny Burrell fent una
improvisació marcada per la melodia i el bon gust. El so, càlid, el de la seva
guitarra de caixa, una meravella de Gibson. El seu fraseig farcit de Blues
ha estat de lo milloret, i és que per a mi és un dels grans de la guitarra de
Jazz. I Dick Wellstood l’ha seguit
al piano i també seguint l’estela del primer alhora que delicadesa i gust
exquisit. I més endavant ha aparegut el líder fent també una bona improvisació
marcada per aspectes melòdics per ja finalment recuperar la melodia i acabar-lo
amb una llarga nota i final.
I els temes #10-13, són
del “Cascade of Quartets, Vol.1 &
Vol. 2” (Columbia 33SX 1191 i
33SX 1218). El Johnny Letman Quartet amb
Johnny Letman, trompeta i veus (#12-13);
Dick Wellstood, piano; Gene Ramey, contrabaix i Panama Francis, bateria. Enregistrat a la ciutat de Nova York, el 8 de març de 1959.
Enregistrament produït per Stanley Dance.
I ara els escoltarem en un tema d’aquest LP i que serà un altre Blues, tema
propi i instrumental anomenat...
8.10.-
The Four Faces of Johnny (Johnny Letman) 8:30.
I ves per on que hem
tornat a gaudir amb un Blues, un llarg tema instrumental interpretat amb tot el
sentiment del món. La seva trompeta amb sordina, als inicis, i el seu so
brillant, estrident a voluntat s’escau la mar de bé per aquests tipus de
laments. I més encara quan l’ha fet quasi plorar ja sense la sordina, perquè
s’escoltés més el seu prec. Una base rítmica fent perfectament el paper
d’acompanyants, amb els copets al canto de la caixa pel baterista. I és que en
aquesta sessió varen repetir Dick
Wellstood, piano i Panama Francis,
bateria, essent ara el contrabaixista Gene
Ramey. I esclar, ara a quartet, ens hem quedat sense el bo de Kenny Burrell. I pianista i
contrabaixista han fet ambdós unes bones interpretacions solistes, seguint ells
dos fil per randa l’estructura harmònica del Blues. I ja de nou, i encarrilant
el final del tema, hem pogut tornar a escoltar la punyent sonoritat del líder a
la trompeta, el bo de Johnny Letman.
I quin final de tema més espaterrant, ideal per ja deixar-los d’escoltar.
El seu estil de
trompeta gran, plena i enganxada es basava en la línia Louis Armstrong-Roy Eldridge, mentre que el seu atac anava des del
cruixent, cruixent, fins a l'exuberant extravagant. L'alta qualitat d'aquest
conjunt està establert per les personalitats musicals extretes de Letman i el pianista Dick Wellstood, així com per la
voluntat i la capacitat del guitarrista Kenny
Burrell d'igualar la seva extraversió nota per nota.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I ja acabarem el
programa d’avui amb el disc “BYRD”, The Donald Byrd Sextet”. Aquest
àlbum es va publicar originalment el 1956 com a "Donald Byrd Sextet - Byrd Jazz" (Transition TRLP5). Jordi
Pujol el va publicar de nou el 2014, i jo el vaig recuperar del seu
magatzem per a totes i tots vosaltres. Enregistrat en directe al concert del The World Stage, Detroit, Mi. el 23
d'agost de 1955. Enregistraments originals produïts per Tom Wilson. Amb Donald Byrd,
trompeta; Bernard McKinney, eufoni/bombardí; Yusef Lateef, saxo tenor; Barry
Harris, piano; Alvin Jackson, contrabaix i Frank Gant, bateria. Remasterització
digital de 24 bits per a Blue Moon Producciones Discogràfiques S.L.
En aquest LP
enregistrat en directe el 1955 es nota que la tecnologia d’aleshores no tenia
un nivell massa bo, i per això el so, tot i haver-se masteritzat en digital a
24 bits, te algunes deficiències. Tot i això, lo més important és el fet
d’aconseguir tornar a publicar un concert històric en directe d’aquella època.
O sigui que sempre, sempre li agrairem a Jordi
Pujol aquesta tasca seva de recuperar obres mestres del Jazz d’aquells
anys.
Doncs començarem amb
un tema de Yusef Lateef , una
preciosa balada...
9.4.- Yusef (Yusef Lateef)
5:32.
I en aquest concert el
líder presentà cadascun dels temes, i aquest que té com a títol el nom de pila
del compositor, sembla que va provocar un cert catxondeo entre el públic
assistent. Una molt bonica balada d’aquest gran multi instrumentista el qual ens va deixar el 2013. L’ha iniciat
el pianista amb una curta “Intro” i ja d’entrada la melodia del saxo tenor, amb
un so profund, un so que es respira. Calidesa en la seva interpretació de la
melodia, però també en la seva improvisació, que ha estat molt melòdica. Una
sonoritat melosa, que ens ha acaronat tota l’estona que l’hem escoltat, on ell
ha estat l’únic vent del tema, havent-lo deixat sol el mateix líder del
projecte, cosa que diu molt d’ell.
"El trompetista Don Byrd va morir l'any passat, i
gairebé no ens vam adonar. En un moment, va ser EL trompetista hardbop, va fer
un pont entre Clifford Brown, Lee Morgan
i Freddie Hubbard. Se l’escoltà en un milió d'àlbums Blue Note i Fantasy als
anys 50 i 60, va treballar amb els Jazz
Messengers, i fins i tot va tenir alguns àlbums amb vendes importants.
Aquí, el trobem en els seus primers anys, i és una alegria escoltar música tan
fervorosa i emocionant que brolla de la seva trompeta.
Amb el desastre que era
Detroit en aquells dies, és fa difícil
imaginar que en un moment la Motor City
va ser un centre de jazz a tot swing. En el primer LP, Donald Byrd liderà un sextet amb músics locals en un concert al The World Stage a la bona i vella Detroit en un concert de l'agost del
55, i esclatà! I els artistes de la ciutat natal? Què us semblen Yusef Lateef, Barry Harris, Alvin Jackson,
Frank Gant i Bernard McKinney per a una nit de somnni? El tenor de Lateef arriba com un Mach Truck,
un camió Mach i tota la banda es
balanceja en el “Blues Walk”. La trompeta de Byrd brilla al “Dancing in the
Dark” i alguns sons emocionants del carrer emmarquen l'animada via parisina, el
tema “Parisian Thoroughfare”. El Bop omplia l'aire aquella nit, i ells es veien
com els seus emissaris!
I seguirem
escoltant-los en el tema compost pel duet magnífic de Arthur Schwartz Howard Dietz
i anomenat...
11.5.- Dancing in the
Dark (A. Schwartz & H. Dietz) 7:34.
I sembla que aquest
tema va ser el darrer del primer passi. "Dancing in the Dark" és una
cançó popular nord-americana, amb música d'Arthur
Schwartz i lletra de Howard Dietz,
que va ser presentada per John Barker
amb Tilly Losch ballant a la revista
musical de 1931 “The Band Wagon”. La
cançó va ser gravada per primera vegada per Bing Crosby el 19 d'agost de 1931 amb l’Studio Orchestra dirigida per Victor Young, romanent a les llistes durant sis setmanes, arribant
al #3 lloc i ajudant a convertir-la en un estàndard de Jazz que ha perdurat
força.
I el tema i melodia
són molt boniques cosa que acabem de constatar. El joc melòdic inicial fet
entre saxo i trompeta ha servit com a introducció al tema, a la melodia del
tema feta pel líder a la trompeta. I Yusef
Lateef s’ha encarregat d’encetar la tanda de les improvisacions al tenor,
amb un magnífic solo i so, i tot plegat a tot swing gràcies a la secció rítmica
que recordarem qui són: Barry Harris, piano; Alvin Jackson, contrabaix i Frank Gant, bateria. Donald Byrd també ens ha fet una gran demostració de bon gust en la
seva improvisació, i ben bé que sabeu que es va enregistrar en directe, o sigui
tal qual. A segons quins músics joves d’avui dia, els costa permetre que
s’enregistrin els seus concerts. O són molt massa crítics amb ells mateixos, o
hi ha alguna cosa més relacionada amb la inseguretat. I també hem pogut
escoltar a Bernard McKinney amb el
seu Eufoni, amb un so greu, i instrument més conegut com a bombardí
i després d’ell el pianista i ja per encarar la melodia i final d’aquest molt
bonic tema de l’Arthur Schwartz.
I els dos discos “Transition Sessions” els varen fer Byrd amb el seu amic de la ciutat natal
Doug Watkins en una varietat
d'escenaris per al segell Transition,
de curta durada, amb seu a Boston,
els anys 55 i 60. La sessió “Byrds Eye
View” del 2 de desembre de 1955 és essencialment el prototip dels originals
Jazz Messengers amb Hank Mobley, Horace Silver, Art Blakey, Doug
Watkins i Joe Gordon per una mesura addicional de trompeta. Byrd torna a ser una delícia amb la
lírica “Everything Happens to Me” mentre l'estat d'ànim és profund i fascinant, Watkins ofereix una introducció de
maluc al tema “Dougs Blues” abans que els vents, saxo i trompeta, tinguin
l'oportunitat d'estirar-se. El saxo tenor de Mobley és tan fin com uns texans de pana a “Hanks Tune” i ells dos,
saxo i trompeta, aletegen com a colibrís harmoniosos i feliços a “Crazy Rhythm”.
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema compost pel nostre estimat Clifford Brown i anomenat...
12.2.- Blues Walk
(Clifford Brown) 6:08.
I quin tros de tema i
Blues acabem d’escoltar i ja com a cirereta del pastís i per cloure el programa
d’avui. Un tema encabit en el "Clifford
Brown & Max Roach", àlbum de 1954 dels influents músics de jazz Clifford Brown i Max Roach com a part del Clifford
Brown and Max Roach Quintet, descrit per The New York Times com "potser el grup de bop definitiu fins
al fatal automòbil de Mr. Brown,
accident el 1956". L'àlbum va tenir una bona acollida crítica i inclou
diversos temes notables, inclosos dos que s'han convertit des de llavors en
estàndards del jazz. L'àlbum va ser inclòs al Saló de la Fama dels Grammy el 1999. I aquí els nostres herois han
començat el tema amb tots els vents plegats, trompeta, eufoni i saxo tenor. I
ves per on que qui primer ha improvisat és un dels molts grans deutors de
l’estil de Brown, car Byrd en va ser un gran admirador alhora
que seguidor del seu estil musical. I qui ho ha fet posteriorment ha estat el
magnífic so i saxo tenor d’en Yusef Lateef.
Un fraseig musculós, força present, obert, i amb un fraseig magnífic on ens
mostra tot el seu valor, que malauradament ja no tenim. I l’eufoni ha sonat de
nou amb un so força característic, i magnífica interpretació de Bernard McKinney. I el piano de Barry Harris, gran mestre que no fa
gaire ens va deixar. I el contrabaix d’Alvin
amb les escombretes de Gant, i
acords de Harris, han deixat pas als
“quarts” entre baterista i resta de músics, i ja per arribar de nou la melodia
a càrrec de tots els vents i acabar el tema i programa, que com sempre, espero
que us hagi agradat tan com a mi.
Igual d’agradable és
la sessió de 1956 amb Byrd, Mobley i
Watkins amb el seu company de Detroit,
Kenny Burrell i amb Duke Jordan
i Art Taylor. Watkins és el líder d'aquesta sessió, i els grooves sonen i salten
molt bé a “Phil T. McNastys Blues” mentre Burrell
es balanceja, Swinga com si el juke joint saltés també en el tema “More of
the Same”. Byrd lidera l'última
sessió del segon disc ambientat en una altra data del 56, aquesta vegada amb un
quartet amb Ray Santisi, Jim Zitano i Watkins. Santisi posa el focus en un parell de temes com són “People Will
Say Were In Love” i “Whats New” i et fa desitjar que tingués més àlbums seus. Byrd, una vegada més, agafa el mantell
de balades com són “Polka Dots and Moonbeans” i brilla com una sortida de sol a
“If I Love Again”. Simplement hi tenim una música deliciosa aquí."
George
W. Harris
(3 de novembre de 2014). http://www.jazzweekly.com.
I us recordo també
que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres
ja fins el 15 de desembre que tindrem a Diana
Palau, veu amb l’Alejandro Di
Costanzo Trio amb ell mateix al piano;
Paco Weht, contrabaix i Salvador Toscano, bateria amb
l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de
SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina o sigui que us
hi esperem com sempre a partir de les 22h.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
0 Comments:
Post a Comment
blogger templates |
