Programa 680: Jerome Sabbagh, Alejandro Latinez i Pere Soto, dimecres 6 de maig de 2026.

0 comentaris

Enllaç a l'àudio del Programa:

Aquest programa i qui us parla, diu això: “Ei, vosaltres dos, atureu les guerres, desgraciats».


Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.

I avui amb un programa amb la guitarra com a protagonista en dos dels projectes, liderats per guitarristes, com són Pere Soto, «BIRD» A Tribute to Charlie Parker i Alejandro Latínez, «Introducing» a més del disc de Jerome Sabbagh, «The Turn» amb Ben Monder a la guitarra.


I començaré amb el disc de Jerome Sabbagh, «The Turn» publicat per Bee Jazz adquirit al Jamboree el dia que hi van tocar, no fa pas gaire. Enregistrat en viu amb un magnetòfon de dues pistes per James Farber el 6 de juny de 2013 al Sear Sound, NYC. Masteritzat per Doug Sax i Jett Galindo al The Mastering Lab. Amb Jerome Sabbagh, saxo tenor; Ben Monder, guitarra; Joe Martin, contrabaix; Ted Poor, bateria. Tots els temes són de Jerome Sabbagh excepte «Once Around the Park» de Paul Motian. Produït per BEE Jazz, també de manera executiva.

Un disc amb 8 temes i 1 hora de música, poca broma, alguns dels quals força delicats com són ara «Long Gone», «Accent», i el preciós tema de Motian. I un tema amb un puntet de Funk és «Electric Sun» delicat, però. N’hi ha un de llarg i complex, «Cult», on hi caben diversitat de músiques, començant molt delicadament, i anar-lo estirant, fins arribar al sorprenent solo de Monder a la guitarra, on definitivament canvien de trajectòria rítmica i doblant el tempo. I dels tres temes restants, dir-vos que el primer que també titula el CD, «The Turn» comença molt suaument fins arribar al definitiu canvi rítmic i de tempo, que el converteix en un altre tema més vital. I sí que hi ha també un tema força potent per com li fot Ted a la seva bateria i Joe Martin al contrabaix, i aquest és «Banshee». I ja com a darrer tema a comentar i amb tot el Swing del món hi tenim «The Rodeo» amb un tempo mèdium alt, passejant-se doncs per ritmes i tempos diversos, tot i que aquests darrers no són massa vius.

I sí que els començarem escoltant en el preciós tema de Paul Motian i anomenat...

1.7.- Once Around the Park (Paul Motian) 4:56.

I ves que aquest tema Paul Motian el va gravar amb Paul Bley, John Surman, Bill Frisell el 1986.

I de quina delicada manera hem començat el programa d’avui. Un quartet que en el directe que vam veure al Jamboree, va demostrar estar a un nivell musical extraordinari, amb subtileses com aquesta, sí, però també amb una determinada trempera, com escoltareu ben aviat. El so mateix del saxo tenor del líder és també força delicat, adequat a la melodia del tema de Paul Motian. Si la melodia ha estat bonica, també ha fet una improvisació en aquesta ona, pausada i suau. També la guitarra de Monder ha sonat així, ell que empra efectes, però aconseguint un so esotèric molt maco. Improvisacions de tots dos que ens han agradat força; la primera, de Jerome, càlida i molt melòdica, alhora que emprant conceptes de Jazz del més actual. Recordeu que el disc és del 2013. També Ben a la guitarra, ens ha fet una improvisació farcida de bon gust. So un tant fosc, aconseguint aquest nivell de profunditat, que se li escau tant bé al tema, preciós tema per començar-los a escoltar.

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Sedajaz Records:
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I per copsar la diversitat de ritmes i tempos d’aquest disc, els escoltarem en el potent i magnífic...

2.3.- Banshee (Jerome Sabbagh) 6:18.

I tot i seguir amb el seu so, el del seu saxo tenor, Jerome, en aquest tema ens ha mostrat una vena més potent, marcada per com el bateria Ted Poor colpeja la seva bateria. Ara bé, el motiu inicial a càrrec del baixista Joe Martin és el que ens situa ben bé en el tema, també per com ho fa rítmicament, i amb potència. La melodia a duet de saxo i guitarra és un pèl entremaliada, i curteta, car ben aviat el líder s’ha posat a improvisar. I què voleu que us digui de la seva improvisació; doncs res, que ha estat impressionant, creant unes línies melòdiques inversemblants, amb un tècnica abassegadora. Ben Monder a la guitarra ens ha colpejat, ara sí, molt més que en el primer tema, ell que s’ajusta més a un guitarrista de Jazz-Rock-Progressiu en aquest tema, tot i executant també un solo brutal. I quin final de tema més impressionant, amb la guitarra de Ben repetint el motiu principal, el que ha fet el baixista en començar aquest «Banshee» de Jerome. Brutal aquest «Banshee» de Jerome Sabbagh.

I ja els deixarem d’escoltar en el magnífic tema anomenat...

3.5.- The Rodeo (Jerome Sabbagh) 7:13.

I tot i començar més suaument, aquest tema té un tempo més viu que el potent «Banshee», i per això l’escoltem el darrer. Hi ha un Swing bastant atípic, per com el baixista i bateria fan la tasca rítmica, però hi és, hi és. Una melodia executada pel líder al saxo tenor i ja la seva de nou magnífica improvisació. I de quina manera l’ha acompanyat Ben amb acords, seguint l’ona del baixista, fent ells dos un conjunt rítmic, amb Ted i la seva bateria. De nou hem escoltat el llenguatge tan personal del líder al saxo tenor, esclar que sense cap mena de dubte, encabit en el que en diríem Jazz més actual. Un fraseig molt melòdic, i sempre controlant la sonoritat del seu tenor. Mai ha sonat estrident; sempre ben temperat. I ves que la sensació de Swing l’hem notat més en el solo del guitarrista Monder, que de nou ha estat situat en un món esotèric, ara ja no tant rocker i amb més sensació jazzera. Sembla viure en un món interior aparentment allunyat del so dels altres. El que és cert, és que encaixa la mar de bé en el projecte del líder Sabbagh. La seva sonoritat segueix però l’estil emprat en el primer tema, per suavitats, per delicadeses. Curiosa la conjunció de saxo tenor, a tot Jazz, i la guitarra, amb sons esotèrics. Un gran tema del líder, ideal per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats nois, mestres, Jerome Sabbagh, saxo tenor; Ben Monder, guitarra; Joe Martin, contrabaix; Ted Poor, bateria.


I segueixo ara amb el disc «Introducing» de l’Alejandro Latinez publicat per Club del Disco Europe. Enregistrat el 28 de gener de 2025 al Teaneck Sound NJ per David Kpwalski també mesclat i masteritzat per ell. Amb Alejandro Latinez, guitarra, Joris Teepe, contrabaix, baix elèctric; Mike Clark, bateria. Produït per Alejandro Latinez.

Doncs res, que ha estat un goig descobrir aquest músic i gran guitarrista, i fer-ho de la mà de Jan-Erik Grothe, amic i director de Club del Disco Europe. Escoltarem una guitarra farcida de tradició alhora que amb personalitat tot i redescobrint joies del Jazz com «Invitation», feta en dues versions, la Swing i la Funk. També revisita «I’ll Remember April» amb gust i ritme marcat amb un punt de Funk. D’altres estàndards que ell ens recordarà són «UMMG» de Billy Strayhorn i «Valse Hot» de Sonny Rollins fent-ho de la seva personal manera. I ves que de balades n’hi ha de boniques, com són «You Are Reading My Mind» de Joris Teepe, tema d’una delicadesa extrema. Un pèl més viu és el primer track i tema del líder Alejandro, «Arcade» ja ben aviat amb una Impro del baixista. I temes més vitals d’ell és «Mike is Here», amb un solo de bateria ja quasi que d’entrada.

Doncs començarem escoltant-los en el primer track i tema propi anomenat..

4.1.- Arcade (Alejandro Latinez) 3:33.

I de nou una guitarra ens acarona, aquesta potser una mica més que la de Monder, per so més nítid, més clar, més autèntic o més estàndard, digueu-li com vulgueu. El cert que el tema és molt maco, i l’interpreten a trio de guitarra, baix i bateria, i per això qui primer ha improvisat després de la maca melodia, ha estat el baixista Joris Teepe, ves per on, amic de fa anys d’en Pere Soto de la seva època a Amsterdam. Baixista i bateria s’acompanyen la mar de bé, i per això li han donat el suport al líder. Gran solo de Joris al contrabaix, amb pulsió i contundència alhora que amb una molt bona història explicada. I sí que Alejandro ens ha fet un preciós solo, pelat, sense efectes, amb un so nítid com una patena, alhora que també ens ha mostrat la seva capacitat improvisadora, i amb quin molt bon gust musical. Preciós tema per començar-los a escoltar.

I Jan-Erik ens diu això...
Alejandro Latinez pertany a aquest rar llinatge de joves músics que tenen un profund respecte per la tradició i una necessitat inconfusible de remodelar-la. Gravat a la ciutat de Nova York, un lloc on la història del jazz respira per cada racó, aquesta sessió reuneix tres generacions de pensament musical d'una manera que es percep alhora atemporal i sorprenentment fresca. Al centre hi ha Latinez, un jove guitarrista peruà la interpretació del qual revela una clara base en el llenguatge dels mestres. Es poden sentir ressons de Herb Ellis i Charlie Christian en el seu fraseig, elegant, vibrant i profundament arrelat, però hi ha alguna cosa més que es desplega aquí: una veu en formació, curiosa i sense por.....i seguirà....


I encara els escoltarem en el tema de Strayhorn a tot Swing i anomenat..

5.2.- UMMG (Billy Strayhorn) 4:36.

«U.M.M.G.», que significa Upper Manhattan Medical Group, era el nom de la consulta mèdica de la qual formava part el metge de Duke Ellington (el Dr. Arthur Logan), tot i que la composició s'atribueix correctament a Billy Strayhorn. Una composició àgil a l'estil de l'obra optimista de Strayhorn dels anys 40 que es va estrenar durant una gira de concerts per la costa oest el 1954, tot i que Ellington no la va gravar fins el 1956 i les dues sessions d’estudi a Bethlehem .Tanmateix, la versió més coneguda es va gravar durant la realització de l'LP Ellington Jazz Party per a Columbia el 1959; no només el Dr. Logan hi era present per a l'ocasió, sinó que l'invitat especial Dizzy Gillespie va participar amb la banda d'Ellington com a solista principal.

I sí que ens sona positiva aquesta melodia, sí, car d’altres meravelles d’Strayhorn no ho foren tant, com per exemple l’increïble «Lush Life». I quin arranjament més ben aconseguit han fet d’aquest tema, i ja d’entrada amb la Intro amb una seqüencia d’acords pujant i baixant. També els breaks rítmics, aturades temporals a mode de quedar la música en suspensió. I sí que això ha passat durant la presentació de la melodia. Alejandro ens ha deixat bocabadats per com d’elegant ha fet la seva improvisació, alhora que fent-ho amb un fraseig remarcablement jazzístic i un gust exquisit. També el baixista Joris ha fet una magnífica tasca, improvisant, car, durant tot el tema ha estat genial, amb la seva potent pulsió rítmica, com també les delicades maneres a la bateria de Mike, amb un final molt interessant deixant-lo gaudir una mica tot i solejant amb la seva bateria.

I segueix Jan-Erik,,,
Al seu voltant hi ha dues figures imponents. El baixista Joris Teepe, el seu professor i mentor durant molt de temps, proporciona tant la base com la direcció, guiant la música amb una autoritat subtil que mai imposa sinó que sempre eleva. A la bateria, el llegendari Mike Clark, el groove inconfusible del qual va ajudar a definir els Headhunters de Herbie Hancock i innombrables altres projectes, injecta a la sessió una vitalitat rítmica que uneix dècades d'evolució del jazz. Hi ha alguna cosa que recorda els conjunts sempre renovats de Miles Davis en aquesta trobada: la idea que la tradició no es preserva mitjançant la repetició, sinó mitjançant la conversa entre generacions. Aquí, les veus "més grans" no eclipsen, sinó que il·luminen, desafien i, en última instància, expandeixen la més jove. A canvi, Latinez aporta una sensació d'obertura i descobriment que manté la música en moviment.

I seguirem amb un altre tema propi de l’Alejandro i anomenat...

6.3.- Mike is Here (Alejandro Latinez) 4:10.

I sí que en aquest tema haureu notat que el baixista ha emprat el baix elèctric, sí. Un tema amb un puntet de Funk, melodia curteta, molt ben trobada i repetitiva, i ja solo de Mike Clark a la bateria, tot i que no massa llarg, sí que ben trenat, alhora que força controlat pel que fa a volums; fet amb una gran delicadesa i bon gust. De nou Alejandro ens ha enlluernat amb la seva guitarra, ara però havent fet us d’estris electrònics i efectes, tot i no passar-se gens ni mica. Solo quallat increïble del líder amb efectes d’eco i demès molt ben posats a lloc. I el solo que ens ha fet Joris amb el baix elèctric, també brutal. Més contundent, sí, alhora que adequat el llenguatge al tipus d’instrument, com és natural. Gran tema aquest «Mike is Here», esclar, car Mike és el bateria.

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

El resultat no és simplement "el jove es troba amb el vell", sinó un espai compartit on l'experiència i l'emergència es dissolen en un so col·lectiu. El funk i el swing coexisteixen de manera natural; les textures modernes emergeixen sense abandonar el nucli del llenguatge del jazz. El que escoltes són tres músics que s’escolten profundament, els uns als altres, el passat i el que podria venir després. Aquesta és una música que honra d'on prové mentre insisteix silenciosament on pot anar. Jan-Erik Grothe, Director del Club del Disco.

I ja els deixarem d’escoltar en dos temes seguits, el primer de Bronislaw Kaper i el segon del gran Sonny Rollins...

7.5.- Invitation -Swing- (Bronislaw Kaper) 3:01.
8.7.- Valse Hot (Sonny Rollins) 2:37.

I d’«Invitation» dir-vos això: que és una cançó de Bronisław Kaper amb lletra de Paul Francis Webster, que va aparèixer originalment a la pel·lícula A Life of Her Own (1950). Va ser nominada a un Globus d'Or a la millor banda sonora de la pel·lícula original, i després es va convertir en un estàndard de jazz després de ser utilitzada com a tema musical a la pel·lícula Invitation de 1952. Es considera la segona cançó més coneguda de Kaper després d'"On Green Dolphin Street".

I sí que aquest increïble tema es toca així de vital, de ràpid, sí. Té una melodia molt particular i un tant estranya pels canvis que hi incorpora, pels intervals entre les seves notes. De nou el líder ens ha clavat una gran improvisació, ara de la manera més «ortodoxa» sense cap efecte, ell que n’ha estat l’únic solista, tot i que han estat remarcables els dos de la base rítmica que l’han acompanyat la mar de bé a tot Swing. Brutal tema de Bronislaw Kaper.

I de «Valse Hot» dir-vos això, que Sonny Rollins el va incloure en el disc Sonny Rollins Plus 4, àlbum de jazz publicat el 1956 per Prestige Records. En aquest àlbum, Rollins tocà amb el quintet de Clifford Brown/Max Roach. L'àlbum va ser l'última gravació que incloïa Clifford Brown i el pianista Richie Powell, ja que tots dos van morir en un accident de cotxe tres mesos després.

I de nou hem comprovat el domini de l’instrument que te el nostre heroi Alejandro Latinez, car, es belluga amb elegància i velocitat, alhora que amb un so nítid i clar com una patena. I el tema de Rollins és vital, i ells potser l’han tocat encara més viu de tempo. I com hi han anat els dos de la base rítmica, Joris al contrabaix i Mike a la bateria, el primer molt intens, mentre que el segon més delicat i controlant les dinàmiques. I ves per on que Joris ha semblat que improvisés amb el seu potent Walking. Brutals temes per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois, Alejandro Latinez, guitarra, Joris Teepe, contrabaix, baix elèctric; Mike Clark, bateria.


I ja encarem el final del programa amb el disc de l’estimat amic i increïble músic, compositor i guitarrista, Pere Soto, «BIRD» Tribute to Charlie Parker. Publicat per Fresh Sound Records, FSR-CD 5150. Enregistrat per Pere Soto als PereSoto Studio el 2022. Mesclat i masteritzat per ell mateix. Amb Pere Soto, guitarra i composicions; Evan Tate, saxo alt; Albert Bover, piano; Curro Gálvez, contrabaix; Enrique Heredia, bateria (#3,5,9,10); Jordi Gardeñas, bateria (#1,2,7); Gustavo Nandayapa, bateria (#4,6,8); Abel Boquera, orgue Hammond (#4,5,9); Jordi Bonell, guitarra acompanyant i solo (#10). Produït per Pere Soto. Productor executiu Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L.

Pere Soto: Tribute to Charlie Parker.
Una de les fonts d'inspiració principals de Pere Soto ha estat el bebop i el seu llenguatge, de manera que en aquest projecte discogràfic ha volgut rendir tribut al saxofonista Charlie Parker, un dels principals protagonistes d'aquest estil musical del jazz. «Li deien “Bird” per la seva voraç gana pel pollastre, que anomenava “yardbird” però a mi m'agradaria pensar que era per la seva capacitat de volar en la improvisació, en la creativitat i composició a temps real», diu ell. Pere Soto també rendeix tribut a una altra de les figures claus del Jazz, el saxofonista John Coltrane, als temes «I Remember Coltrane» i «Goofy likes 26-2».


I aquest potent disc del Pere té 10 temes, dos dels quals baladetes, amb l’orgue de l’Abel. A la resta el Be-Bop es viu amb intensitat i emoció. I és que honorant Parker els temes havien de tenir trempera i vitalitat. N’hi ha un altre que s’escapa d’aquest context tan vital i ràpid, tot i tenir una determinada trempera a tot Swing, tema dedicat al seu estimat gos Goofy amb el qual es passejà per Europa ja en fa uns anys, i aquest és el que ara mateix escoltarem..

9.5.- Blues Goofy (Pere Soto) 5:26.

I de nou una guitarra, ara l’emprada per Pere Soto amb un so un tant fosc, a voluntat, so quasi Vintage tot i ser la seva una guitarra sense caixa de ressonància. I amb aquest Blues he volgut començar-los a escoltar, i ves per on que els músics que hem escoltat són a més Abel Boquera, orgue; Curro Gálvez, contrabaix i Enrique Heredia, bateria. I sí que la melodia l’han fet a duet guitarra i orgue, més clar quan han recuperat la melodia per ja acabar el tema amb una delicadesa de Pere. I sí, per què a l’inici, la melodia l’ha fet el líder, guitarrista i compositor de tots els temes d’aquest magnífic disc, Pere Soto. Ell ha encetat les improvisacions, fent la seva d’inversemblant manera, amb una precisió digne de mestres, com ell és, sense oblidar als altres dos guitarristes que avui hem escoltat. La seva és una velocitat de punteig elevada, alhora que ha destil·lat musicalitat en la seva improvisació. Curro l’ha seguit, ell amb l’Enrique, membres del Pere Soto Trio, i per tant compenetradíssims. Gran tasca de Curro en el seu solo, i ja la melodia, i final, gran tema per començar-los a escoltar.

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
Sunset Jazz Club, Girona:
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.

Jordi Bonell. El gran guitarrista Jordi Bonell, que ens va deixar el novembre del 2024, participa al tema «Klingon Bebop». Com a amic i per agrair-li la seva participació al festival benèfic per recaptar fons, dedicat a Pere, a causa d'una greu crisi de salut anys enrere. Un cop recuperat, Pere, va anar a visitar-lo a casa seva, i es van posar a tocar junts i entre altres coses van tocar el tema «Airegin», de Sonny Rollins. Més endavant aquesta trobada va motivar Pere a compondre «Klingon Bebop» inspirat en el tema de Rollins i ja amb la idea de convidar Jordi a gravar al nou disc. Aquest disc és un record d’aquesta bonica experiència de solidaritat i amistat musical. Només queda tenir fe que el Jordi ho estarà escoltant allà on sigui.


I els escoltarem en dos temes seguits, primer amb el tranquil i tema on hi tenim a John Coltrane i reminiscències del seu «26-2» i ja després amb el vital tema i primer track, tota una declaració d’intencions, «Batmanzote»...escoltem-los doncs..

10.8.- Goofy Likes 26-2 (Pere Soto) 3:44.
11.1.- Batmanzote (Pere Soto) 3:42.

I ja heu copsat la potència d’aquests temes, i parlant del primer «Goofy Likes 26-2», doncs res, una referència clara al tema de Coltrane «26-2». Melodia entremaliada i ja la inversemblant improvisació de Pere, per com ha estat el seu discurs. I aquí hem escoltat un gran solo al saxo alt, el del seu amic Evan Tate, ell resident a Berlín i que vam poder veure, amb tots ells menys Gustavo Nandapaya al Jazz Terrassa Festival el passat març. I els que han acompanyat Pere en aquest tema han estat Evan Tate, saxo alt; Curro Gálvez, contrabaix; Gustavo Nandapaya, bateria. I sí que Pere ha compost uns temes amb tota l’ona «Parkeriana», per melodia i concepció.

I de «Batmanzote» dir-vos que encara ha anat més vital que l’anterior, i que té una melodia molt ben trobada, que han fet a duet de piano, el de l’Albert Bover i guitarra del Pere. Una melodia que va seguint la seqüència baixant dels acords. I esclar que el líder ha seguit enlluernant-nos amb la seva capacitat improvisadora, la qual no sembla tenir fi. Pere podria estar improvisant un tema, aquest o un altre, i fer-ho durant hores, com l’Albert, esclar. I per això Bover ha seguit amb una memorable improvisació, amb un control d’ambdues mans a un nivell estratosfèric, esquerra amb acords, i una dreta lleugera i súper gràcil, anant amunt i avall del teclat del seu piano. I hem escoltat també a Curro al contrabaix i ara a Jordi Gardeñas a la bateria, en aquest gran tema de Pere Soto, «Batmanzote».


Evan Tate. La història de l'amistat de Pere Soto amb Evan Tate es remunta a l'any 1993. Pere acabava d'arribar a Amsterdam, Holanda i poc després de començar a ser conegut a l'ambient musical de la ciutat, va aparèixer Joe Malinga, músic sud-africà que estava a la recerca de músics per reunir una banda i assistir a un festival Internacional a Àustria. Pere va ser contractat i pel camí cap al Festival, Joe li va explicar com estava la situació de delicada. Resulta que la seva banda original sud-africana s'havia dissolt i no arribarien al concert pel que calia inventar alguna cosa i ràpid i en poques hores. Pel camí cap a Àustria, Joe va començar a indagar on trobar músics de nivell que estiguessin disponibles i no gaire lluny i va ser quan va trobar Evan Tate de New York establert a la ciutat alemanya de Múnic. Sense assaig, sense cap pla, sense cap referència en concret, sense repertori, sense res, només amb uns quants músics de categoria vam pujar a l'escenari, però això sí, només amb l'ordre, que consistia a seguir el mestre de cerimònia, és a dir, Joe Malinga. Es tractava de seguir a Joe que amb els seus gestos ens aniria indicant les nostres entrades i moviments. Jo havia de tocar imitant Jimmy Hendrix i Evan a Charlie Parker i Coltrane mentre altres es van disfressar d'indígenes sud-africans i es van posar a ballar només el que ells sabien. Vam tenir un èxit sorprenent com mai, ens van pagar millor que mai i vam sortir victoriosos i tot el món satisfet. Aquesta va ser l'experiència que ens va unir com a amics amb Evan Tate i 30 anys després vaig decidir convidar-lo a col·laborar en aquest projecte. —Pere Soto.

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
Nova Jazz Cava: Terrassa
Jazz Club Sant Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres fins el 29 de maig on tindrem a Jose Alberto Medina Trio – Tribut to Bill Evans amb Horacio Fumero i David Xirgu a la Sala Xica. Entrades a taquilla i Entrapolis.


I tot i que hi tenim temes tan vitals com, «Mi Chetito», «Be a Bop» i «Klingon Bebop», nosaltres ja acabarem el programa d’avui amb el també vital i potent tema on hi tenim al seu amic Evan Tate al saxo alt, i anomenat...

12.7.- Micacubop (Pere Soto) 5:28.

I de nou amb Jordi Gardeñas a la bateria, ell que ha encetat aquest increïble i ràpid tema, a tot BeBop com és la majoria del disc BIRD de Soto. També dir-vos que m’ha semblat increïble l’inici fent duet melòdic de saxo alt, Evan Tate i guitarra, Pere Soto. Una melodia interpretada vitalment i alhora força entremaliada. I sí que Pere ens ha tornat a situar al nivell més alt que un oient pugui estar després d’escoltar una interpretació. Brutal, com sempre. També ho ha estat Bover al piano, i ara fent una improvisació que ha moments ha estat amb les dues mans fent la mateixa línia melòdica creada, per després seguir solejant, i la dreta volant. Gran solo de Gardeñas a la bateria, ell amb la seva tan particular manera de tocar-la. No només l’has d’escoltar, també l’has de veure per entendre aquesta personalitat única a la bateria. I també han fet una seqüència solista Evan i Curro, ells dos, i Gardeñas a trio de saxo, contrabaix i bateria. Brutals moments d’ells tres, d’ells dos solejant. Tema entremaliat i final de cop d’aquest increïble «Micacubop», ideal per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats nois Evan Tate, saxo alt; Albert Bover, piano; Curro Gálvez, contrabaix; Enrique Heredia, bateria (#3,5,9,10); Jordi Gardeñas, bateria (#1,2,7); Gustavo Nandayapa, bateria (#4,6,8); Abel Boquera, orgue Hammond (#4,5,9) i esclar que Pere Soto, guitarra i composicions. Amb ell comentàvem, que potser aquest sigui el seu millor disc publicat fins ara. Bravo estimat Pere.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Subscribe to: Missatges (Atom)
 

blogger templates |