Programa 584 - FSR: Rob Garcia, Michael Feinberg i Enrique Heredia plays Nichols, dimecres 28 de febrer de 2024.

0 comentaris

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I ves per on que el programa d’avui li torno a dedicar a la nostra estimada editorial, Fresh Sound Records amb tres CDs de la seva sèrie FSR-CD 5100. I tindrem el “Natural Bounce”, Rob Garcia 4, CD 5128”; Crystalize” de Michael Feinberg, CD 5127 i “Enrique Heredia Trio – plays Herbie Nichols”, CD 5130, tres projectes acabats de sortir del forn amb el Jazz més actual, i si més no, amb la manera més actual d’interpretar-lo i ja parlant d’aquest darrer dedicat a Nichols. Per descomptat que tots tres CDs estan produïts de manera executiva per Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L.


I començarem amb el Rob Garcia 4, “Natural Bounce”, enregistrat al Samurai Hotel, Astoria, Nova York, 13 d'abril de 2022. Enginyeria, Mike Marciano. Mesclat i masteritzat per Matt Marantz. Foto de portada: Ben Golder-Novick. Disseny gràfic: R. Ross. Produït per Rob Garcia. Rob Garcia (bateria), Noah Preminger (saxo tenor), Leo Genovese (piano) i Kim Cass (contrabaix). Totes les composicions de Rob Garcia. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/rob-garcia-albums/56931-natural-bounce.htm.
 
I ell mateix ens diu unes boniques coses que podreu llegir al blog...
Una cosa que m'emociona d'aquesta banda és que cada membre no només és un mestre del seu instrument i té un increïble sentit copasètic de tocar i improvisar dins del grup, sinó que també són innovadors amb veus i personalitats diferents en els seus instruments respectius. Gairebé totes les cançons d'aquest àlbum es van escriure pensant en Noah, Leo i Kim. La major part d'aquesta música també es va escriure durant el tancament de la pandèmia del Covid-19. El setembre de 2021, vam tenir la sort de fer una gira pels Estats Units que va ser finançada per la beca Jazz Road Tour de South Arts. Gran part de la música d'aquest àlbum es va interpretar i desenvolupar durant aquesta gira. Va ser un gran regal viatjar i actuar després d'estar tancats durant més d'un any, donant-nos un tast de la vida de gira abans del Covid.
 
I ja els començarem escoltant amb la balada del disc anomenada...
 
1.11.- Sweet Joe (Rob Garcia) 5:00.
 
Doncs amb quina preciosa balada hem començat el programa d’avui, amb el dolç so del saxo tenor del bo d’en Noah Preminger i de quina subtil manera l’han acompanyat els companys de la base rítmica. I és que aquí hi tenim al gran Leo Genovese al piano, poca broma, esclar que Kim Cass contrabaix i el líder Rob Garcia a la bateria. Tema amb quatre trams musicals, melodia, solo del pianista, solo del saxofonista i melodia final, tot plegat farcit amb un delicat Swing. El so de Noah t’embolcalla pel fet de tocar una mica darrera del tempo, del bit, darrera de la pulsació marcada pel baixista. Ens ha acaronat per la seva dolçor fent la melodia, alhora que impressionat per com n’ha desenvolupat la improvisació. La impro de Genovese ha estat marcada per la brillantor del seu pianíssim, amb arpegis i acords precisos i preciosos. Ideal tema per començar-los a escoltar.
 
I en Rob  ens segueix explicant de què van els seus temes i de quina manera van aparèixer i les possibles inspiracions a partir de les quals els va fer, coses que podreu llegir al blog:
"Mr KC" és una peça que vaig escriure per a Kim Cass. Sabent que Kim pot tocar harmònics amb el contrabaix com ningú més que he sentit mai, vaig escriure una melodia per tocar només utilitzant harmònics. "Gary Song" està inspirat en la música bikutsi camerunesa que vam escoltar a la nostra gira i porta el nom d'un nou amic que vam conèixer a la gira. La primavera del 2021 va inspirar "Meeting of the Tulips" i "Vernal". "Dark Blue Horse Power" i "Stretch" són composicions inspirades en el poder, la intensitat i la creativitat infinita que escolto dels meus companys de banda. "A Flower for Diana, Part 2" i "Sweet Joe" són cançons que vaig escriure dedicades als meus pares amorosos i solidaris que han mort. Com a intèrprets, cada tema documenta una breu aventura musical. Convido els oients a gaudir dels sons amb una mentalitat aventurera, i espero que la música desafiï, engresqui i inspiri. Amb amor, Rob Garcia.


I tot i que hi ha tres delicatessen a bateria sol, les Natural Bounce #1, #2 i #3 on el baterista va improvisar amb total llibertat, i de les quals ell mateix ens en diu això: "Natural Bounce" 1, 2 i 3 són improvisacions curtes en solitari de bateria que incorporen el ritme natural d'un rebot d'un pal caigut, els seguirem escoltant amb un altre tema força interessant...
 
2.5.- Fades to Blue (Rob Garcia) 4:12.
 
Doncs i quina composició més reeixida del bo d’en Rob Garcia. Un tema de concepció moderna que a mi em recorda l’ona dels que feia l’estimat i enyorat Wayne Shorter. De fet el so del saxo tenor de Noah també me’l recorda. L’harmonia, els canvis rítmics, les improvisacions, tot plegat ha estat una meravella de tema. Té també quatre trams musicals, melodia, solo del saxofonista, solo del pianista, melodia i final a mode de motiu repetitiu; parteix però d’una Intro amb una sèrie d’acords. Una melodia força elaborada i un pèl entremaliada i molt ben trobada. La improvisació de Noah al saxo tenor ens ha deixat bocabadats per les seves idees creades amb tot l’esperit de Shorter i esperit propi, esclar, el de  Noah Preminger. De nou Genovese ens ha acaronat pel seu “pianíssim” i de la manera com ha anat amunt i avall del seu piano amb tota una demostració de destresa. Brutal tema.


I encara els seguirem escoltant amb el sorprenent..
 
3.2.- Meeting of the Tulips (Rob Garcia) 7:06.
 
I quin altre tema que acabem d’escoltar, i aquest amb uns aires “pop”, els d’algunes frases de la melodia. Tema amb cinc trams, Introducció, melodia, solo del pianista, solo del saxofonista i melodia final. I ves per on que el líder es manté en un segon pla pel que fa a solos. Tampoc n’ha fet cap, de moment, el baixista. I sí que la melodia és d’una bellesa remarcable, sí. I és que les possibilitats de crear música, són infinites, que per això hi ha 12 notes i una infinitat de ritmes, sense oblidar la part més important, la dels silencis. I el pianista Leo ha tornat a brillar per la velocitat de la seva execució alhora que feta amb bon gust. Ha creat un missatge preciós barrejat amb modernitat expositiva, la de la seva tècnica pianística. De nou Noah ha tornat a volar per sobre dels de la base, que ves per on, també han fet una tasca solista tot i acompanyant-los. El discurs del saxofonista ha estat de nou esclatant, consistent, amb un so potent, sí, però mesurat i a vegades dolç. Gran tema de nou i millors interpretacions de tots quatre.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ja els acabarem d’escoltar amb el tema...
 
4.3.- Gary Song (Rob Garcia) 7:07.
 
I si deia que el líder no havia fet cap solo, doncs ja heu vist que en aquest darrer tema s’ha lluït, i de quina manera més increïble. I és que el tema ha estat de nou força impressionant, per melodies, per canvis rítmics, per breaks, per concepció moderna. Hi ha un moment que el baix fa una línia similar a la del “Peter Gun” d’Henry Mancini, i aquest és quan piano i saxo fan un tros de la melodia a duet. I mentre Noah fa la melodia, Leo al piano fa una línia increïble i marcada rítmicament. El solo posterior de Preminger ha estat de nou brutal, increïble. Com ha sabut jugar amb el tempo, com quan fa notes llargues per després fer una carretada de notes, i totes, totes, molt ben posades. I quin so més personal que té aquest gran saxofonista. I de nou Genovese ha tornat a fer-nos unes línies melòdiques amb carretades de notes, a vegades a base d’arpegis i les més de  les vegades amb escales inversemblants. Brutals tots dos, i dir-vos que han sonat al Jazz Club de Nit en programes anteriors i diferents, esclar. I el que faltava, el líder, ha quallat un impressionant solo a la bateria, passejant-se per les timbales, caixa, plats, goliat, en fi, demostrant la seva gran tècnica com a instrumentista, que la de compositor fa estona que la hem descobert. Brutal tema per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats Noah Preminger, Leo Genovese, Kim Cass i esclar que Rob Garcia.


I seguirem amb un altre projecte farcit de modernitat, el trencador projecte ”Crystalize” de Michael Feinberg, publicat el 2023. Pistes núm. 1, 5: enregistrades per Colin Martson a Theousand Caves, Queens, Nova York, el febrer de 2021. Pistes núm. 2,3,4,6,7 i 9: enregistrades per Mike Marciano i Dave Stoller al Samurai Hotel, Astoria, NY, el juliol de 2022. Pistes #8 i 10: enregistrades per Michael Feinberg a MF Studios, NYC, l’ octubre del 2021. Mesclades i masteritzades per Mike Marciano. Portada de Patrick Jacobs. Disseny: Dylan Aiello. Produït per Michael Feinberg. Amb: Michael Feinberg (contrabaix, teclats), Jon Irabagon (saxo tenor), Aaron Parks (piano), Nasheet Waits (bateria). Als temes 1 i 5: Greg Paulus (trompeta), Morgan Guerin (saxo Ewi), Immanuel Wilkins (saxo alt), Julian Schore (Fender Rhodes), Jesse Fischer (sintetitzador a 5), Jongkuk Kim (bateria), Melanie Charles (veu, flauta al número 6). Al tema 10: Dayme Arocena (veu), Tivon Pennicott (saxo tenor), Jason Arce (saxo soprano) i Julian Pollack (teclat). I al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc: https://www.freshsoundrecords.com/michael-feinberg-albums/56932-crystalize-digipack.html.
 
Aquest àlbum està molt influenciat per les obres d'art de Patrick James i és un honor increïble utilitzar una de les seves imatges com a portada. James crea universos tridimensionals que viuen dins d'una caixa tancada. L'espectador ha de mirar a través d'un petit forat per veure l'obra i de seguida es transporta a la imaginació de James. Musicalment parlant, volia crear la meva pròpia versió dels petits mons perquè el meu públic els mirés. Cada cançó d'aquest àlbum existeix per si sola i no com a part del conjunt, i encara que crec que explica una història lineal com a disc, cada cançó pot ser això. Moltes de les peces d'aquest àlbum són records per a aquells que han marxat recentment i que eren importants per a mi. Dedico aquest disc a tots aquells que van tocar la meva vida i la meva música i em van fer la persona que sóc avui. Descanseu en pau Leslie, Meghan, Charles, Ryuichi i Roy.  Tots estimats i mai oblidats.
 
I els podríem començar escoltant amb temes com: “Cocoon” (Björk) o l”Elegúa” (Feinberg-Arocena) o el Merry Christmas Mr. Lawrence (Ryuichi Sakamoto), però no m’he resistit de posar-vos el magnífic tango també de Sakamoto...
 
5.4.- Tango (Ryuichi Sakamoto) 5:34.
 
I ja heu pogut constatar quin canvi musical hem tingut amb aquesta nova proposta de Michael Feinberg, i què preciós aquest tango de Ryuichi Sakamoto. I hem escoltat de nou improvisacions d’un saxo tenor i d’un pianista i ara han estat el bo de Jon Irabagon, saxo tenor que ja ha sonat en aquest programa i el piano de l’Aaron Parks, que també. I com l’han començat amb el líder Michael fent la melodia principal fregant la seva berra, per després afegir-s’hi el saxo tenor de Jon. I amb quina delicadesa ha fet el seu solo el saxofonista Irabagon per després fer-ho amb més chorus el pianista Parks. Aquest s’ha mostrat més sobri i tranquil pel que fa a línies creades, si el comparem amb Leo Genovese, tot i improvisant, amb un gust exquisit, això sense cap dubte. Preciós tema per ja començar-los a escoltar.
 
I ell ens diu això: què “Merry Christmas Mr Lawrence” i “Tango” són els meus arranjaments de cançons escrites per un dels meus compositors preferits Ryuichi Sakamoto. La música de Sakamoto mostra moltes de les coses que m'agraden de la música, especialment el seu sentit de la melodia i el contrast.
 
“The Supreme Uniter” és una peça en solitari que vaig escriure en memòria de Meghan Stabile. El primer promotor de Nova York que va creure realment en mi i em va donar grans oportunitats, Meghan va ser un ésser humà increïble i un veritable guerrer de la música. “Crystalize” va començar com una idea després de la mort de Roy Hargrove. Volia escriure una cosa que crec que a Roy li hauria agradat tocar. La línia de baix cíclica i la melodia són les que es van manifestar. Un homenatge al seu treball amb Erykah Badu que vaig portar a Melanie Charles i Immanuel Wilkins perquè aportessin la seva salsa especial a la mescla i es va formar “Crystalize”.


I els seguirem escoltant en un tema on hi participen  Greg Paulus (trompeta), Morgan Guerin (saxo Ewi), Immanuel Wilkins (saxo alt), Julian Schore (Fender Rhodes), Jongkuk Kim (bateria) i Melanie Charles (veu) on el líder Michael Feinberg toca el teclat, en el tema anomenat...
 
6.1.- Afro Bloo (Michael Feinberg) 5:30.
 
 “Afro Bloo” és la meva reimaginació del clàssic de Mongo Santamaria. Amb saxo electrònic “ewi” i sintetitzadors, aquest tema té certa influència dels meus estudis i viatges per l'Àfrica Occidental i el Carib, així com de la fusió del jazz i l'electrònica, ens diu en Michael. I ara sí que hem percebut un canvi de paradigma musical, amb tota aquesta “moguda” de sons encabits en el que en  diem Jazz Fusió, on hi cap quasi tot. I sí perquè hem pogut escoltar l’inversemblant so del saxo “Ewi” tocat pel Morgan i amb quina brutal improvisació ens ha capgirat el cervell. I el teclat del líder no ha parat de marcar el motiu principal, la seva línia de baixos, per així els seus companys poder-se esplaiar en les seves improvisacions. I és que ara el baterista Jongkuk Kim ha estat brutal durant tot el tema, acompanyant sí, però també creant sense parar. Un tema que ha començat amb un fons de greus profunds i ja la improvisació del baterista a mode d’introducció per ja escoltar el motiu melòdic recurrent, curtet, amb el so dels dos vents, Greg Paulus, trompeta i Jon Irabagon, saxo tenor, que ha deixat pas a la improvisació del Julian Schore al Fender Rhodes, on ens ha frapat de totes, totes, per la seva interpretació amb tots els aires d’aquell Jazz que feren Chick Corea i Herbie Hancock als teclats diversos. I ja després d’ell, el so de l’”Ewi” i improvisació de Morgan. I quin final més impressionant, i quin brutal tema de Michael Feinberg.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 

I encara els escoltarem en l’increïble...
 
7.2.- Sacred Feminine (Hal Crook) 7:36.
 
“Sacred Feminine” és un tema escrit pel meu antic professor i algú a qui em refereixo com el "Yoda del jazz", en Hal Crook. Aquest és un blues menor estès que s'ha convertit de facto en el meu final de gira. I quin altre brutal tema acabem d’escoltar i quines interpretacions i improvisacions ens han fet i ara el quartet base amb Michael Feinberg (contrabaix), Jon Irabagon (saxo tenor), Aaron Parks (piano) i Nasheet Waits (bateria). Un tema llarg de més de 7 minuts brutal per com l’han desenvolupat, però també per la qüestió rítmica que ha sigut impressionant tot el tema. L’ha iniciat el líder a contrabaix solo. La melodia l’han fet a duet ell i el piano de Parks, i encara tot anava força delicat, que la tempesta vindria després. Melodia del saxo de Jon Irabagon i ja la primera improvisació a càrrec del contrabaix del líder, Feinberg, ell tocant al registre agut del seu instrument. Un gran solo del líder on ens ha mostrat la seva gran tècnica i bon gust en crear les seves línies melòdiques amb aires de la Fusió, com és el propi tema. Parks al piano l’ha seguit i de nou amb una gran tècnica, on ja hem començat a notar el “crescendo” del tema, amb una gran dosi d’energia. Què bo el solo del pianista i com l’ha desenvolupat. I quan ha aparegut Irabagon al saxo tenor, el volum, l’energia ja estava desbordada, la del baterista, força evident. El solo de Jon, increïble, brutal, potent, inversemblant, com ha sigut el tema, què brutal. I recuperant la melodia principal, l’han acabat dolçament.
 
I ens queden per posar temes tan increïbles com són: “Crystalize” (Feinberg-Charles), “The Supreme Uniter” (Michael Feinberg) i la “Haitian Fight Song” (Charles Mingus). I ens diu més coses dels temes que les podreu llegir al blog:
 
El final d'aquest disc és “Cocoon” de l'artista islandesa Bjork. Fa temps que admiro la seva feina i la seva actitud com a artista. És una cançó senzilla amb una profunditat increïble i volia que l'oient abandonés aquest àlbum amb una sensació de transformació pacífica, sobretot tenint en compte la naturalesa de la pèrdua representada en els treballs anteriors. Elegúa Dayme Arocena és una vocalista cubana de la qual es poden trobar les seves darreres publicacions “Cubafonia” i “Sonocardiogram” al segell Brownswood Recordings de Gilles Peterson. Dayme és una de les veus veritablement úniques de la World Music i del Jazz i els seus antecedents en la música tradicional cubana n'informen la seva presència i so. —Michael Feinberg.


I ja els acabarem d’escoltar amb el contrafact que fan del “Countdown” de John Coltrane....
 
8.7.- Countdown (Michael Feinberg) 4:16
 
“Countdown” és un contrafact del clàssic de John Coltrane del mateix nom. Vaig estrenar aquesta cançó el 2009 al Kennedy Center de Washington DC i des de llavors no l'havia interpretat. Sempre intento incloure alguna cosa clàssica o amb swing als meus discos i, en conversa amb Aaron Parks, va esmentar que li encantava tocar el “Countdown”, així que vaig pensar que era hora de treure aquest de la jubilació.
 
I quin altre més que impressionant tema acabem d’escoltar d’aquests “mostrus”. I de nou els hem escoltat amb el quartet base, el de quatre súper cracs. I el tempo és increïblement brutal, com el “Countdown” de John Coltrane, d’on ha sorgit el seu, el de Michael Feinberg. Un tema que han acabat de cop, de manera sobtada, havent-lo començat més delicadament amb el piano de Parks i posterior melodia a càrrec del saxo tenor de Jon Irabagon. El Swing ha aparegut amb el Walking del líder i baixista Feinberg en la improvisació de l’Aaron al piano, on ens ha tornat a demostrar la seva gran vàlua, ell sense oblidar-se de la tradició, tot i crear línies súper actuals i inversemblants. Una pulsació potent, segura, a vegades percusica, tot i que no massa. Línies amb no massa carretades de notes fetes amb gust i modernitat. Jon al tenor ens ha deixat noquejats de nou per com d’inversemblant ens ha fet la seva improvisació. Velocitat d’execució, creació de línies melòdiques allunyades de lo trivial, més aviat situades en el Jazz més contemporani. Un altre brutal tema de Michael Feinberg ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats Michael Feinberg, Aaron Parks, Jon Irabagon, Nasheet Waits, i resta de músics col·laboradors.
 
I ens acaba dient què: Per al centenari de Charles Mingus volia gravar una de les seves cançons. Haití s'ha convertit en un dels llocs més importants de la meva vida i només tenia sentit honrar l'home i el lloc amb la cançó de lluita haitiana. Vaig gravar totes les parts de baix a casa durant la pandèmia i vaig dissenyar aquest arranjament, un cor, “chorus” de baix.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I ja acabarem el programa amb el darrer projecte de FSR el de l’Enrique Heredia Trio, “Plays Herbie Nichols”, enregistrat per Sergi Felipe a Underpool Studio, Esplugues, Barcelona, el 5 d'agost de 2022 (#1 a 6); i al Patio Studio, gravat per Carlos Flores, Barcelona, 26 de maig de 2019 (#7 a 9). Mesclat i masteritzat per Sergi Felipe i Pere Soto. Fotos de la sessió, de l’anyorat Miquel Carol. Produït per Enrique Heredia. Amb Pere Soto (guitarra), Xavi Castillo (contrabaix), Enrique Heredia (bateria).
 
I ves per on que les notes escrites al disc les va escriure l’estimat Andreu Fàbregas:
Hi ha dues maneres d'apropar-se a l'univers musical d'un dels grans del jazz. Una d'elles (potser la més habitual) és honrar-lo mitjançant la fidelitat a l'obra de l'“homenatjat” amb el millor gust, tècnica i proximitat deliberada per la seva obra musical. L'altra fórmula (que és la que ofereix el trio d'Enrique Heredia), és extreure l'essència principal i intrínseca de la música en qüestió, però permetre als seus intèrprets la seva pròpia idiosincràsia. És evident que “Enrique Heredia Trio Plays Herbie Nichols” sap tocar el nucli i l'esperit del compositor a través de la seva admirable tècnica i notable capacitat creativa. Cal recordar necessàriament que Herbie Nichols (i abusant amorosament de la magnitud de la seva contribució) va ser lamentablement un d'aquells "artistes maleïts", amb una carrera desafortunada i inestable tocant Dixieland i Rhythm and Blues i acompanyant diversos cantants als bars del Greenwich Village per a la pura supervivència. Durant aquest mateix període va estar component i escrivint a la solitud del seu apartament una música totalment moderna, destacada i innovadora, nodrida de bop i dirigida cap a destinacions encara per descobrir, incloses formes indefinides del free jazz.
 
I tot i haver-hi el preciós i emblemàtic tema, “Lady Sings the Blues” m’he decidit per aquest swingat delicadament i anomenat..
 
9.6.- Sunday Stroll (Herbie Nichols) 7:27.
 
Doncs en aquesta darrera part del programa escoltarem aquest trio de guitarra, contrabaix i bateria interpretant les músiques d’un gran desconegut, en Herbie Nichols, ell pianista i compositor una mica molt avançat al seu temps, on seguí una ona al marge de les “modes” de l’època. La gràcia d’aquest projecte està en la inclusió de la guitarra del Pere, farcida de modernitat en els seus sons, coses que anireu escoltant, car, si s’hagués fet a trio de piano, contrabaix i bateria, la “cosa” s’hauria mantingut molt més ortodoxa.
 
I aquesta composició té una melodia un tan atípica, tot i que el tema tingui una estructura típica de 32 compassos i de la forma AABA. Ha partit però d’una llarga Introducció primer amb el contrabaix, després els acords de la guitarra i sempre amb els copets als plats de la bateria. Pere ha quallat una magnífica improvisació, on l’hem pogut escoltar de la manera que ha sabut conjuminar les notes solistes amb els acords. La seva improvisació ha estat impressionant per com l’hem escoltat, i de quina manera l’ha feta, amb pulsió energètica sobre les cordes, pel seu llenguatge tan modern. Sempre dic que ell és el nostre John Abercrombie. I en Xavi Castillo s’ha quedat quasi sol fent la seva improvisació, car hem pogut escoltar alguns copets als plats fets per l’Enrique. I què bo en Xavi improvisant, magnífic. Pulsió consistent, llenguatge, recorregut pel mànec de la berra i bon gust. I abans de recuperar la melodia, el líder Heredia ens ha fet una sèrie de 8 compassos improvisant i compartint-ho amb el Pere. Gran tema per ja començar-los a escoltar.
 
I més coses que ens diu l’Andreu però que les podreu llegir al blog:
Nichols va estudiar a Monk ad nauseam i va ser un dels seus principals deixebles, però l'audàcia de Nichols, la seva riquesa harmònica, el seu toc elegant, aquella mà esquerra dissonant, els seus sorprenents ponts (Bridges) en totes les seves composicions, (creacions melòdiques que com Thelonious xiuxiuegen a un nen preciós com ho és la natura), més els seus girs inesperats en el discurs musical el converteixen en un dels grans del piano contemporani. Malauradament, el compositor d'aquella inoblidable “Lady Sings the Blues” va morir de leucèmia als 44 anys. El trio format per Pere Soto, Xavi Castillo i Enrique Heredia, s'endinsen en els anys dels seus millors enregistraments per a Blue Note entre el 6 de maig de 1955 i el 19 d'abril de 1956 on Nichols va estar acompanyat a la bateria per genis com Art Blakey i Max Roach i baixistes de la talla d'Al McKibbon i Teddy Kotick. El primer que transmeten Pere, Xavi i Enrique és l'atemporalitat i la qualitat contemporània de l'obra d'Herbie Nichols. El Trio de Guitarra-Baix-Bateria, ofereix un discurs molt singular al llarg de tot l'enregistrament, mantenint la substància del mestre del piano, Herbie Nichols. —Andreu Fàbregas Borràs, Jazz Camps de Cotó, Radio Montcada (Pres de les notes interiors del folre).


I hi ha una sèries de temes que van tots a un tempo mèdium high i amb tot el Swing del món, com són: “Step Tempest”, “Orse at Safari”, “The Third World” i “Double Exposure”, i d’aquests us posaré el primer compost per Nichols el 1955......
 
10.4.- Step Tempest (Herbie Nichols) 7:51.
 
I sí que ens ha semblat genial aquest tema, sí. Alhora, per com Pere Soto ha sabut barrejar els diferents sons a la seva guitarra, jugant amb la seva pedalera, coses que hem escoltat sobretot, en la seva increïble improvisació; i és que en Pere  és un màster dels bons. Com sap controlar tota la seva palestra de sons, què bé els sap combinar. I Pere té una capacitat per a la improvisació del més alt nivell. Un tema sorprenent també pel darrer final amb el solo del líder Heredia a la bateria, i per com el baixista marca de tant en tant uns puntals rítmics, presents en el tema. L’han començat amb el guitarrista fent-ne la melodia, aquesta un tan atípica per la qüestió rítmica inclosa. La seva posterior improvisació ens l’ha mostrat de lo més creatiu, per línies creades, però també per la utilització dels efectes, dels quals n’és un mestre. Llarga impro on ha volat gràcies al Swing dels dos de la base, en Xavi amb el seu “Walking” i els copets als plats del líder Enrique. Brutal solo del Pere. I ara recordo que el mateix Jordi Pujol em va dir al Jamboree que aquest disc tenia molt èxit al Japó. Gran tema i interpretacions de tots tres.
 
Si alguna vegada hi va haver un compositor de jazz avançat al seu temps, aquest va ser Herbie Nichols. També és segur dir que la majoria de la gent trobarà la seva música no gens fàcil, però valdrà la pena l'esforç. Amb el seu innegable lirisme, barreja el gust pels ritmes desplaçats i les harmonies interessants que recorden a Bela Bartok i Eric Satie. Majoritàriament ignorada durant la seva vida, la seva música va ser finalment defensada per músics com Roswell Rudd i Steve Lacy. I hi ha una pàgina web dedicada al piano jazz i estudi de composicions anomenada: https://jazzforpiano.com/step-tempest/ on analitzen aquest tema que sembla trivial, però que res de res. Va viure de ben a prop el naixement del Bebop, va estudiar per tot arreu a Monk, enregistrar amb Sonny Stitt i d’altres, però no va ser reconegut en vida. A Mary Lou Williams li encantaven les seves composicions i li va presentar al gran Thelonious. Però es va haver de guanyar la vida tocant Dixieland i en bandes de Rh&Blues fins morir de leucèmia el 1963.


I els podríem escoltar amb un tema un pèl més ràpid que el “Step Tempest” i anomenat “Crisp Day” però ho farem amb el brutal i anomenat...
 
11.3.- Cromagnon Nights (Herbie Nichols) 5:59.
 
I déu-n’hi-do de tema de Herbie Nichols a tot Bebop i demés meravelles, les que hi encabí en l’estructura del tema i les seves harmonies. El mateix Pere em va dir el dia del seu concert a la Nova Jazz Cava que eren temes força difícils i entremaliats. I el tema el fan quasi que fil per randa com l’original, al mateix tempo, sí, i amb algunes variants sòniques, com per exemple els efectes emprats pel brillant guitarrista, Pere Soto. I ja ben aviat després de la melodia, ell mateix s’ha posat a improvisar de manera magistral, ja ho acabeu d’escoltar. I es què és un dels màsters de la guitarra elèctrica a nivell mundial, i sobretot dels esquerrans, que no n’hi ha gaires. El seu cervell no para de “maquinar”, de crear línies i més línies, i sempre diferents; no és dels que es repeteix en les seves creacions. Utilitza tots els estris al seu abast per innovar, per desenvolupar les seves idees. I ell n’ha estat quasi l’absolut protagonista, car al final, l’Enrique ha fet una molt bona aportació, de fet l’han fet ells dos, amb un break inversemblant, per ja retrobar l’entremaliada i bebopera melodia i acabar-lo delicadament. Brutal de nou.
 

I ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el programa d’avui amb el brutal tema del Herbie Nichols com ho són tots i anomenat...
 
12.1.- It Didn’t Happen (Herbie Nichols) 8:35.
 
I aquest és el tema més vital del disc i músiques dedicades a una figura no reconeguda, la del pianista i compositor Herbie Nichols. I en aquest llarg tema de més de 8 minuts hem tornat a constatar la gran destresa compositiva alhora que la mestria dels tres herois que ens han acompanyat en aquesta darrera part del programa. I de nou és el guitarrista qui s’encarrega de fer molta part de la feina, car n’he efectuat melodies i improvisacions. Esclar que la base rítmica l’ha fet volar literalment, per com de bé l’han acompanyat, en Xavi Castillo pel seu “Walking” i l’Enrique Heredia, ànima, ideòleg, líder del projecte i baterista, amb els seus copets als plats i caixa, tot plegat fent córrer la màquina rítmica. I en Pere ens ha tornat a deixar bocabadats per la seva gran creativitat, les seves idees, la seva praxi utilitzant els efectes amb tota la saviesa del món, mundial. I quin final digne de líder, car l’Enrique ens ha mostrat les seves virtuts en això de colpejar els estris de la seva bateria, alhora que executant redobles inversemblants i fent, algunes vegades, determinades polirítmies. I amb la recuperació del tema a càrrec del Pere l’han acabat, i també delicadament, ideal per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres acabar el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi, o sigui que felicitats Pere Soto, Xavi Castillo i sobretot al líder Enrique Heredia.
 
I dir-vos que aquests temes que estem escoltant parteixen dels originals, com per exemple:  “Third World”, “Step Tempest”, “Double Exposure” i “Cromangnon Nights” els va treure Nichols  en el seu disc  “The Prophetic Herbie Nichols Vol. 1” mentre que  “Crisp Day” i “It didn’t Happen” en el “The Prophetic Herbie Nichols Vol.2”, i que “Orse at Safari” i “Sunday Stroll” es troben en un genèric de tres compactes am tots els enregistraments fets per a Blue Note, “The Complete Blue Note Recordins of Herbie Nichols”.  
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 15 de març que tindrem a la Marta Sierra Quartet amb ella al violí, Fredrik Carlquist, clarinet; Nils Bonde Bondesson, piano i Aleix Molas, contrabaix amb  l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina us hi esperem com sempre a partir de les 22h.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Programa 583: Julián Solarz Grupo; Ramón Díaz Group; Xavi Torres i Jordi Pallarés Project, dimecres 21 de febrer de 2024.

0 comentaris

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I abans de dir res sobre el programa d’avui, us vull dir que el concert que ens van oferir Juan de Diego – “Grebalariak” amb Toni Saigi, Masa Kamaguchi i Ramon Prats va ser extraordinari, deliciós, i ple d’autenticitat, la que emanaven Juan i companys des de l’escenari. Gràcies a tota la gent que va venir i a l’ajuntament de SVdh pel seu suport, i per descomptat als quatre músics, cracs, que ens van deixar bocabadats.
 
I ja parlant del programa d’avui, doncs que anirà d’alguns projectes amb músics de casa nostra i músics de fora que han fet músiques nostres com és el cas del pianista argentí Julián Solarz i disc “Resonancia” amb el seu grup i amb tota la música de Frederic Mompou. Seguint aquesta aurèola, escoltarem el darrer treball del Ramón Díaz Group dedicat a les músiques de Chopin, “Conversaciones con Chopin” acabant una primera part de programa. I la segona començarà amb el darrer disc de Xavi Torres, “Quarentena Songs” per ja acabar amb el darrer Jordi Pallarés Project,  “Vol. 2”, i de nou amb un micro conte de Carme de la Fuente.



I començarem amb el Julián Solarz Grupo i disc “Resonancia”, publicat per  ears & eyes Records i distribuït a Espanya per Segell Microscopi el 2023. Enregistrat el el novembre de 2023 a Estudio 0618, Buenos Aires, Argentina. Enginyer de so, mescles i masterització, Pablo López Ruiz. I aquí hi tenim a: Lucas Goicoechea, saxo alt; Inti Sabev, clarinet i clarinet baix; Juan Filipelli, guitarra; Julián Solarz, piano, arranjaments i direcció; Hernán Cassibra, contrabaix; Carto Brandán, bateria i de convidat Matías Carazzo, flauta. Arranjaments, orquestracions i improvisacions sobre músiques compostes per Frederic Mompou. I s’ha de dir que l’obra gràfica de portada i contraportada és la de l’amic Pedro Strukelj. I al blog hi trobareu l’enllaç al Bandcamp d’aquest magnífic projecte de Julián Solarz dedicat a Mompou:
https://juliansolarz.bandcamp.com/album/resonancia-m-sica-de-frederic-mompou i també l’enllaç a  la web de “B-ritmos” on parlen abastament d’aquest projecte: https://www.b-ritmos.com/julian-solarz-grupo/.
 
I dels 10 temes que hi ha, n’hi ha 8 dels de la “Música Callada” que va fer el nostre genial compositor. Els altres dos són “Planys (Impressió íntima nº1”) i la “Cançó nº7”, aquesta la més curteta de menys de 2 minuts. S’ha de dir que Julián s’ha immiscit en quest projecte dedicat a Mompou d’una manera molt càlida. Es nota l’aprofundiment, l’estudi i l’amor pel compositor i per aquestes músiques i així ens ho mostren tots els seus companys i ell mateix en les seves interpretacions i improvisacions. I un dels “Musica Callada”, el Nº 3, té una melodia feta pel saxo alto alhora que força reconeixible, com unes “maitines”, per després aparèixer el solo del contrabaixista. I la Nº 11 també té unes músiques que reconeixem i ara fetes pel líder al piano, per després aparèixer el baterista i demés companys en un dels temes curtets. I la Nº 16  l’inicia el pianista amb una frase rítmica recurrent alhora que vital, mentre el clarinet baix i contrabaix li fan una mena de resposta, per després aparèixer un diàleg dels dos vents molt delicat. I la Nº 25 l’inicia el baterista en una “Intro” per ja aparèixer el piano i delicats arpegis, coses que canviaran ben aviat entrant ja contrabaix i un duet de vents molt delicat. I la Nº 26 comença delicadament amb una mena de P/R entre flauta i clarinet, o també diàleg preciós. I el “Planys” comença ja amb una rítmica gràcies a contrabaix, bateria i guitarra, ells  tres fent una “Intro” sobre la qual volarà la dolça melodia del clarinet, i més canvis que hi haurà. I finalment, la “Cançó Nº 7” és d’una bellesa remarcable, melodia i possible improvisació feta a piano sol pel líder Julián Solarz.
 
Els començarem escoltant en la preciosa
 
1.5.- Música Callada Nº 9 (F. Mompou & J. Solarz) 5:30.
 
I aquesta “Música Callada Nº 9” parteix de la que Mompou encabí en el seu Primer Quadern i 9è moviment, un “lento” a 48 pulsacions de negra i ritme binari. I ja heu pogut escoltar quina meravella d’interpretació i arranjament, on hem pogut gaudir llarga estona amb la improvisació del guitarrista Juan Filipelli. Un tema iniciat per ell mateix amb arpegis delicats i posterior melodia a càrrec de Lucas Goicoechea al saxo alt i per sota el clarinet de Inti Sabev. Els moments de “break” amb els també arpegis del líder i pianista Julián Solarz han estat d’una sensibilitat extrema, com després la del guitarrista en la seva brutal improvisació per delicada, perquè l’ha feta amb expressivitat i molta emoció. I al final, saxo i clarinet recordant-nos com era el motiu principal. Què bonic per començar-los a escoltar.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.



 I un altre d’aquests preciosos temes que Mompou va fer és la....
 
2.1.- Música Callada Nº 1 (F. Mompou & J.Solarz) 6:00.
 
I aquesta és la que Mompou encabí en el seu Primer Quadern i 1er moviment, un “angelico” a 50 pulsacions de negra. I també l’Stephen Hough fa una molt més que delicada versió d’aquesta la seva primera Música Callada, ell a piano sol, com el mestre les va concebre i interpretar. El nostre heroi i companys n’han fet una encara més entranyable, per com els sons dels vents ens han acaronat ja d’entrada amb la melodia i motiu principal. I què bé la secció rítmica amb Carto Brandán a la bateria ell marcant ritme i fixant el tempo, el líder Julián al piano i Hernán Cassibra, al contrabaix. I el pas a les improvisacions les han fet tots tres quasi a la vegada, saxo, clarinet i guitarra en una “improvisació col·lectiva” magnífica amb uns moments esclatants, cosa que ha durat la resta del tema fins recuperar la melodia a càrrec pel clarinet, guitarra i posterior saxo. Una meravella d’arranjament per una meravella de música pensada i creada per la ment privilegiada i a contra corrent del mestre Frederic Mompou.
 
En pròpies paraules, les de Frederic Mompou “aquesta música és ‘callada’, perquè la seva audició és interna. La seva emoció és secreta i només pren forma en les seves ressonàncies sota la volta freda de la nostra soledat. No se li demana d'arribar més enllà d'uns mil·límetres en l'espai, però sí la missió de penetrar en les grans profunditats de la nostra ànima. Aquesta música és símbol de renúncia. Renúncia a la continuïtat en la línia ascendent del progrés i perfecció de l'art, perquè en aquesta escalada és necessàri, alguna vegada, descansar…”. I més coses que en podreu llegir de Frederic Mompou de la wikipedia en català: https://ca.wikipedia.org/wiki/Música_callada.
 
I ja els acabarem d’escoltar en la....
 
3.3.- Música Callada Nº 20 (F. Mompou & J.Solarz)) 5:18.
 
I en una primera escolta havia decidit posar els “Planys (impressió íntima Nº 1)” car també té una força rítmica remarcable, però al final m’he decidit per aquesta “Música Callada Nº 20” pel fet que ja d’entrada hi ha una determinada trempera rítmica marcada pels copets al canto de la caixa de la bateria de Brandán. I ves per on que la sonoritat del saxo alt, així com una mica melancòlica, se li escau la mar de bé a la música de Mompou. I ells l’han començat fent-ne la melodia o motiu principal i suport de la base rítmica, i melodia feta pel saxo alt de Lucas, ell, que n’ha iniciat les improvisacions. Remarcables les notes soltes i profundes del contrabaix de Cassibra, i els acords del líder Solarz al piano. I en Goicoechea ha fet una brutal improvisació al saxo alt, tal que ens ha deixat bocabadats, per llenguatge i fraseig contemporani, per so i pel seu bon gust. I al final uns moments amb el clarinet baix de Sabev per ja arribar a un final delicat a càrrec del baixista Cassibra, molt bonic tema per ja deixar-los d’escoltar. Felicitats Julián Solarz i companys
Lucas Goicoechea, Inti Sabev, Juan Filipelli, Hernán Cassibra, Carto Brandán i Matías Carazzo.


I seguirem envoltats de classicisme i Jazz ara de la mà del Ramón Díaz Group dedicat a les músiques de Chopin, “Conversaciones con Chopin”, publicat el 2023 per 96K music. Enregistrat per Guille Pérez al Bonso Studio el 12 i 13 de juny de 2023. Mesclat pel Ramón Díaz Group. Produït per Ramón Díaz. I aquí hi tenim a Rubén Luis, guitarra; Jeppe Rasmussen, saxos; Marco Boi, contrabaix i Ramón Díaz, bateria.
 
I aquí hi tenim 7 temes amb Chopin ben present i títols tan suggerents com són “Los viajes”, “Ida y vuelta”, “Amantine” dedicada a la seva amant Amandine Aurore Lucille Dupin i pseudònim masculí George Sand. “Majorca”, “Invierno en Varsovia”, “Ludwika” i “Noctambulo”. I “Los Viajes”, primer track, té un tarannà rítmic ja d’entrada gràcies als acords del guitarrista i la pròpia melodia feta per Jeppe al soprano. El tema té un pont que és la porta d’entrada a la magnífica improvisació del guitarrista, ell, volant per sobre del motiu rítmic recurrent. I el segon és “Ida y vuelta” que potser faci referència al viatge a Mallorca i la seva tornada a Varsòvia on hi tenim a Jeppe al saxo tenor, i primer delicadament per ja després aparèixer una permanent rítmica amb els copets al canto de la caixa del baterista i posterior melodia del saxo tenor. I “Amantine” té també un tarannà rítmic força evident amb les escombretes del líder i per sobre la delicada melodia de Jeppe al saxo tenor amb una pulsió i notes del baixista força interessants. I el darrer track del disc és “Noctámbulo” iniciat per unes recurrents notes del guitarrista, i amb el líder fent un solo a la bateria, això ja d’entrada. El tema s’anirà desenvolupant amb la inclusió de la resta de companys isobretot quan apareix el motiu melòdic principal a càrrec del saxo tenor Rasmussen. La qüestió rítmica de baixista i baterista és brutal i així és fàcil fer un solo, com el que ha fet el guitarrista Rubén. I resulta que entremig hi ha un “break” on sembla aturar-se tot, però no, car el baixista Marco fa la seva improvisació ben solet.
 
I jo vaig voler saber de quina manera i amb quines músiques de Chopin, Ramón es va inspirar per fer les seves, i això és el que em va dir: “Los Viajes” amb el “Nocturno Opus 15 Nº3”; “Ida y Vuelta” amb la “Balada I”; “Amantine” amb la “Balada IV”; “Majorca” amb el “Preludio Opus 28 Nº4”; “Invierno en Varsovia” amb el “Nocturno Opus 9 Nº3”; “Ludwika” amb el “Nocturno Opus 20 en C#menor” i “Noctámbulo” amb el “Nocturno Opus 72 Nº19”.....gràcies estimat Ramón.


I els començarem escoltant delicadament en el tema dedicat a un hivern que va passar a Varsòvia...
 
4.5.- Invierno en Varsovia (Ramón Díaz) 6:36.
 
I què bonic aquest “Invierno en Varsovia”, iniciat amb un solo de bateria a càrrec del líder Ramón Díaz, fet però amb una gran sensibilitat i sense tocar els plats, car, segur que no hi serien benvinguts els seus sons, a vegades estridents. La “intro” a mode de pedal l’ha fet el baixista Marco Boi i delicadeses del guitarrista Rubén Luis, i ja la molt bonica melodia l’ha fet Jeppe al saxo tenor. I qui primer ha improvisat ha estat Marco Boi al contrabaix. No ha estat una llarga improvisació, probablement d’1 Chorus, però l’ha fet de manera magistral. També ha estat així la que ha fet el guitarrista Luis el qual ha deixat anar un acord fregat preciós abans de començar-la. Després ens ha acaronat per la dolçor de la seva execució. La recuperació de la melodia i motiu principal ens ha situat ja al final d’aquest preciós tema ideal per començar-los a escoltar.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcruriecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 

I encara els seguirem escoltant, en...
 
5.4.- Majorca (Ramón Díaz) 6:54.
 
I aquest tema l’ha acabat i començat el guitarrista Rubén Luis. I amb quina delicadesa l’ha començat ell, a guitarra solo i fent uns preciosos arpegis i acords fregats. L’inici del tema ha estat a càrrec d’ell mateix a més de la base rítmica, per ja després aparèixer la melodia a càrrec del saxo soprano d’en Jeppe, una melodia preciosa, reconeixible de l’obra de Frederic Chopin. I quin canvi de rítmica en l’inici de les improvisacions, coses que marca el baxista Boi. Però és que després, ha aparegut el Swing en els “quatres” compassos que han compartit en Jeppe i Rubén,  saxo soprano i guitarra. Brutals improvisacions d’ells dos i gran suport dels altres dos de la base rítmica. I després, recuperació de melodia a càrrec de Jeppe i ja aparèixer el líder Ramón Díaz fent un tros de solo a la bateria, ell que n’és un màster. Redobles a dojo fets amb gust, qüestió rítmica i amb un motiu recurrent acompanyant-lo a càrrec del saxo soprano de Rasmussen per acabar dolçament.
 
Durant la seva estada a Mallorca, Chopin va compondre la majoria dels preludis i va retocar definitivament els que portava esbossats. Va escriure a més la segona “Balada en fa major, op. 38” el “tercer Scherzo en do sostingut menor, op. 39”, les dues Poloneses a la major i en do menor.


I ja els acabarem escoltant en...
 
6.6.- Ludwika (Ramón Díaz) 5:21.
 
I ves per on que en Frederic tenia una talentosa germana, Ludwika que a més a més de ser una bona compositora era també escriptora professional. La salut d’en Frederic mai va ser bona, la qual es va anar deteriorant de manera remarcada a finals del 1840. Durant dos mesos, Ludwika el va cuidar en aquest final de malaltia, la qual cosa la va sobrecarregar físicament i emocional fins la seva mort, el 17 d’octubre del mateix any.
 
I per això Ramón ha volgut retre-li un homenatge a la seva germana amb aquest tema tan vital. Una melodia diversa amb tres trams o parts, diria jo i començant amb una curteta “Intro” a càrrec del guitarrista i ell mateix. Després d’això, en Jeppe s’ha posat a improvisar al soprano amb un preciós so alhora que fraseig. Els acords de la guitarra de Rubén l’han recolzat, com també la resta de la base rítmica amb en Marco al contrabaix i Ramón a la bateria. Gran improvisació també del guitarrista, ell amb un so un tan fosc, farcit però de llenguatge jazzístic i bon gust. I sempre, sempre, la base de dos donant-los el suport. I al final, quin gran solo de Ramón a la bateria, com remena els estris de la seva bateria, amb quina energia ho fa, com controla els redobles, impressionant, en una paraula. Ideal tema per ja deixar-los d’escoltar, felicitats Ramón Díaz, Rubén Luis, Jeppe Rasmussen i Marco Boi.
 
I després d’aquesta meravella, sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per acaronar-nos amb la dolçor de les teves paraules i sempre amb les músiques del programa.


I seguirem amb aquesta segona part on ens endinsarem en la música i darrer treball discogràfic d’en Xavi Torres, “Quarentena Songs” ja ens diu de quina manera el va començar a parir. Quan va començar la pandèmia es va proposar fer un tema cada dia durant 30 dies, que va dir el dia del concert al Jamboree, Sala 3. D’aquestes 30 cançons en va seleccionar 12 (més dues a mode de bonus tracks). I els músics que l’acompanyen a ell, que evidentment toca el piano, en els temes de l’1 al 6 són Reiner Elizarde (El Negrón), contrabaix i Andreu Pitarch, bateria, aquests temes enregistrats el 22 de març de 2022 a l’Estudio Uno, Madrid. I pels temes del 7 al 14 hi ha Clemens van der Feen, contrabaix i Jamie Peet, bateria enregistrats el 16 de febrer de 2022 al Powersound Studio, Amsterdam. Tot mesclat per Micha de Kanter i masteritzat per Dave Darlington i publicat aquest 2023 per DOX Records.
 
I d’aquests 14 temes els dos trios en van fer de diferents ritmes i tempos, havent-hi balades però també una mena de Slow-Bluesy song com és “13 Rutina”. I més o menys a tempo de balada, tot i haver-hi un puntet de tempo hi tenim “02 Setmanes”, “14 Reset”, “3 Oportunidad”. Amb un marcatge rítmic del baterista i quasi mateix tempo hi ha “10 Perspectiva”. I el preciós “05 Supervuit” té una ritme càlid i melodia molt bonica. I “08 Futur”, tot i començar a ritme lent i delicat té un canvi rítmic i de tempo després que el farà més vital. També “06 Social” té un tarannà vital com aquest, més o menys tot encara a tempo mèdium i tema que agafarà força trempera en la impro del líder. I “11 Jitsi” té una rítmica marcada per baxista i mà esquerra del pianista a mode de motiu repetitiu rítmic. I un altre dels temes curtets és “07 Empty Streets”, i aquí amb més vitalitat marcada per la persistent mà esquerra del líder. I “09 Nueva Era” té també un tarannà cadenciós marcat per les notes del baixista i més o menys tempo. I la resta de temes tenen ja una vitalitat força evident, entre els quals el “12 Community” té aquest tarannà i també amb les notes puntuals del baixista marcant la rítmica. I el primer track “01 Luz”, té un motiu recurrent de la mà esquerra del pianista i moments de melodia a duet pe baixista i pianista. I finalment “04 Upside Down” té també vitalitat amb un motiu o línia de baixos repetitiva marcada pel baixista.
 
I trobo que estarà bé començar-los a escoltar amb el tema on hi col·laboren Clemens van der Feen, contrabaix i Jamie Peet, bateria i anomenat..
 
7.10.- Perspectiva (Xavi Torres) 4:20.
 
I ja haureu notat el canvi d’estil sí, però no hi ha hagut canvis pel que fa a delicadeses, car en aquest tema també hi són totes. Un tema lent amb un puntet de vitalitat pel marcatge del baterista, amb unes notes soltes del baixista que fan tot plegat un magnífic coixí per poder desenvolupar les seves línies, el pianista i líder, Xavi Torres. El final a piano sol ha estat brillant alhora que càlid, on ell ha sabut jugar amb les dues mans. I Xavi sembla haver desenvolupat una idea i motiu, rítmic i melòdic, el qual ens ha acompanyat durant tot el tema. El líder té uns moments molt brillants, en un tema on ell n’ha estat l’únic protagonista solista. Va desenvolupant el motiu principal improvisant i fins arribar al final del tema on ell s’ha quedat sol omplint tot l’espai de les seves dolces notes, preciós tema per començar-los a escoltar.


I els seguirem escoltant en el tema, quarentena song com ho són totes amb el mateix trio i tema anomenat...
 
8.12.- Community (Xavi Torres) 4:56.
 
I en aquest trio hi hagué temes vitals com aquest on la melodia a càrrec del líder al piano es veu construïda per la seva mà dreta i notes al registre amunt del centre. L’ha començat ell amb el baixista fent l’un, la melodia i l’altre la línia de baixos. Al mateix temps el ritme i tempo hi és implícit però encara més reforçat pels copets a la caixa del baterista. Aquí hi tenim, ja ho sabeu, a Xavi Torres i Clemens van der Feen, contrabaix i Jamie Peet, bateria. Ben aviat ens hem trobat al genial pianista fent la seva més que reeixida improvisació, vital, brillant, amb una lleugeresa de la mà dreta força inversemblant, per velocitat de digitació prístina i pura. De quina manera l’ha desenvolupat, cada vegada amb línies melòdiques noves. Sembla que s’hi podria estar “ad inphinittum”. En Clemens l’ha seguit fent la seva improvisació, que tot i més curteta que la del líder, ha estat força reeixida. I el tema l’han acabat després de recuperar el motiu principal i deixar-lo “morir” dolçament. Què maco.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I encara els escoltarem amb el tema on hi col·laboren Reiner Elizarde “El Negron”, contrabaix i Andreu Pitarch, bateria i tema...
 
9.4.- Upside Down (Xavi Torres) 4:04.
 
I déu-ni-do del que varen fer aquest nou trio i en aquest tema ja se n’ha vist una bona mostra. El tema és brutal per la persistència de les dues notes de la mà dreta del pianista i les del baixista Elizarde, que ja tenen tota la rítmica necessària. La dreta del líder construeix la melodia amb una vitalitat esfereïdora, alhora que brillantor per com n’és el seu “pianíssim”. Després de la presentació del tema, en Xavi s’ha posat a improvisar i de nou fent-ho de manera magistral, i mostrant-nos la gran quantitat de recursos rítmico-melòdics que té. Segueix també l’harmonia del tema per desenvolupar línies, i línies, les que calguin, en podríem dir. Hem escoltat com El Negrón feia una línia molt present amb el seu contrabaix. També no oblidem que hi ha l’Andreu a la bateria, un altre gran crac. Un tema que ben aviat acaba o això ens sembla, per com de ben trenat està i també per la velocitat d’execució. Magnífica composició per mantenir la creativitat en moments de pandèmia.


I ja els acabarem d’escoltar en el primer track i mateix trio...
 
10.1.- Luz (Xavi Torres) 5:06.
 
I en aquest altre tema encara més vital d’en Xavi hem pogut escoltar una gran improvisació del líder, esclar, però també una del contrabaixista cubà resident a Madrid, Reiner Elizarde, “El Negron” I ves per on que la ràpida melodia l’han  feta a duet, pianista i baixista, que déu-n’hi-do. El tema l’ha començat ell sol amb el motiu principal i ja entrar la melodia amb ells dos. Mentre, l’Andreu els ha anat acaronant amb les seves escombretes, i ells anant tirant el tema endavant. La impro del baixista ens ha capgirat el cervell per com de brutal l’ha feta, alhora que amb una perfecta afinació. I quina persistència la del líder amb el motiu recurrent mentre ell solejava. Xavi n’ha iniciat la seva després, ja heu pogut constatar de quina inversemblant manera l’ha feta. Aquí no hi ha Swing però sí que hi ha un impressionant Groove, allò que fa que el tema camini. I recuperant el duet melòdic baixista i pianista, hem arribat al final d’aquest magnífic tema, ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats Xavi Torres, Reiner Elizarde (El Negrón), Andreu Pitarch, Clemens van der Feen i Jamie Peet. I també dir-vos que el felicitem a ell, a tots ells, car aquestes Cançons de Quarantena han rebut el Premi 440-Enderrock a millor disc de jazz de l'any! Felicitats, Xavi.


I ja per acabar el programa d’avui farem un altre salt, ara quasi que al buit, amb el darrer Jordi Pallarés Project, “Vol. 2” enregistrat en directe l'agost de 2020 per al Recital de Master de Jordi Pallarés al JazzCampus (Suïssa). Mesclat per Jordi Pallarés. Masteritzat per Roger Langvik. Portada: Jordi Pallarés. Produït per: Orx!unarchiveS. Amb Diego Manuschevich: saxo alt, clarinet baix, flauta. Kazue Ogasazara: piano. Jordi Pallarés: bateria, percussions i vibràfon, amb Nadav Erlich: contrabaix. Música de Jordi Pallarés, excepte els que us digui.
 
I sí que ens diuen com va anar tot plegat, sí, i s’ha de considerar que va ser l’agost del 2020, tot just traient el cap en plena pandèmia, cosa que encara fa més impressionant aquest treball fi de Màster del Jordi a Basilea on es va endinsar en el que en diem Free Jazz i Lliure Improvisació. Aquest és el seu segon àlbum acompanyat d’uns altres cracs com ell. Ho va presentar en 3 parts, tot i que l’ordre d’aparició dels temes al CD no lliga amb l’ordre d’aquestes, parts. Després de la Introducció i presentació a càrrec de l’speaker de la sala, apareix el primer i brutal tema, “0220E & 0220C”, compost per  Diego Manuschevich on ell passa del saxo alt al clarinet baix mentre Jordi a la bateria i Kazue al piano fan també de les seves.  I com que va anar quasi tot seguit d’una tirada, després van tocar el “The Era Of Microplastics Is Now”, del Jordi amb quasi 9 minuts d’una perfecte comunicació entre els tres cracs amb una primera impro del pianista Kazue i tema que escoltarem. I després apareix l’”Inspier ven der Musik” amb el clarinet baix de Diego, fent-lo sonar de manera inversemblant per estridències i demés, i seguit hi ha el “Cos-mo-go-nia Impermanente” on David segueix al clarinet baix i on Jordi després ens acarona amb el vibràfon, mentre Diego agafa la flauta i Kazue els acompanya. I el 6è track és “Hommage à S. Dalí, J. Miro et W. Kandinski” on segueixen amb aquesta dinàmica amb Jordi a la bateria i percussions, David primer a la flauta i amb un fianl brutal al saxo alt i Kazue al piano. I de manera ininterrompuda apareix el següent tema “0220E” i ells amb la mateixa ona rítmica, i ara amb David al clarinet baix en un desenvolupament de tema força brutal on el clarinet acaba aquest i inicia el següent i 8è track que traduït diu “Qui som nosaltres per dir als gats i gossos que tenen més drets que porcs i vaques”, on el pianista executa una brutal improvisació i força percusiva, matxucant les tecles del piano a dojo i un David brutal al saxo alt, i esclar que Jordi està increïble a les percussions diverses. Després d’això, Jordi va fer una curta xerrada agraint a tothom qui el va ajudar i per descomptat als companys i mestres Jordi Rossy i companys. I dels tres temes que van seguir tocant, el primer va ser “Twelve Tone Piece” que també escoltarem. El següent i penúltim va ser el “Bass Interlude” de dos minuts i mig on el baixista Nadav Erlich ell sol executa la composició de Jordi i seva improvisació. I el darrer tema va ser “Dream”, una preciosa composició que escoltarem seguidament.


11.12.- Dream (John Cage) 7:17.
 
I ves per on que amb aquesta meravella de cançó alhora que allunyada del concepte de la Lliure Improvisació, va cloure el concert de Treball del seu Màster, ell, en Jordi Pallarés i ells, car les altres composicions sí tenen tot aquest esperit d’impro lliure. La dolçor de les seves interpretacions és evident, i així ho hem constatat durant tot el tema, car les notes del pianista així ens ho han mostrat. Sempre hi ha hagut el líder Pallarés a les escombretes i demés estris percussius i també la flauta de Diego Manuschevich tots tres recolzant-se mútuament. El tema ha començat a piano dolç sol, quedant-nos bocabadats, immersos en una mena d’aurèola meditativa. Ja hi ha aparegut el baixista Nadav Erlich ell sí improvisant com ho faria el nostre Masa Kamaguchi. I la flauta ens ha acaronat les oïdes quan ha sonat. I ells han seguit una estona així fins arribar al delicat final, ideal tema per començar-los a escoltar, que ara començaran a “pintar bastos”.


I els seguirem escoltant en el tema anomenat...
 
12.10.- Twelve Tone Piece (Jordi Pallarés) 6:23.
 
I pel títol i per com ha sonat, aquest és un tema amb tot l’esperit del “dodecafonisme”. I així ho hem escoltat per com d’amplis són els intervals i per com n’és la melodia resultant, més aviat “amelodia”. Iniciat pel clarinet baix de Diego i ja després el piano de Kazue. S’hi ha afegit la bateria del líder, recolzant-los i ja per deixar pas a la llarga improvisació de Diego Manuschevich al clarinet baix, brutal improvisació amb tots els aires del Jazz més Free, més avantguardista. Llenguatge més enllà de les galàxies, el del Diego i també el dels acompanyants, piano i bateria i percussions diverses, tots tres en una improvisació col·lectiva on s’hi podrien estar hores i hores, per vitalitat també de la proposta. És ben evident el llegat del meu estimat Eric Dolphy coses que en Diego també pensa de ben segur. I al final de la seva improvisació al clarinet baix, s’han quedat ells dos sols, i més el baixista Nadav acabant el tema.


I  més coses que ens diuen i que podreu llegir al blog:
Jordi Pallarés, alumne dels mestres Jordi Rossy, Jeff Ballard, Gerry Hemingway i Fred Frith, presenta la seva proposta artística “Jordi Pallarés Project Vol.2” per al present esdeveniment. Aquest projecte és o es basa en una formació de jazz intercanviable, “trans-idiomàtica” i interdisciplinària que permet l'exploració en profunditat de qualsevol dimensió musical en la qual se centra Jordi; passant de peces originals, al repertori musical inspirat en algun compositor rellevant. En aquesta ocasió Jordi està acompanyat de joves músics d'avantguarda refinats i creatius residents a Suïssa: Kazue Ogasawara al piano (Japó) i Diego Manuschevich al piano i instruments de vent (Xile). A més, al final del concert, el baixista Nadav Erlich serà convidat a unir-s’hi. La música es basarà essencialment en l'estètica "Instant Composing" de Cecil Taylor i força estimulada en el principi teòric d'"Harmolodics" d'Ornette Coleman; que ell descriu com –l'ús del físic i el mental de la pròpia lògica convertit en una expressió sonora per provocar la sensació musical d'uníson executada per una sola persona o amb un grup–. A més, una part del programa es va fer a base de les composicions gràfiques fetes a mà pel Jordi, representant així una destil·lació de la sensibilitat dels intèrprets utilitzant la peça gràfica com a marc de discussió i presa de decisions col·lectives mitjançant la improvisació lliure. A més, i finalment, Project també està influenciat linealment pel sistema musical d'Anthony Braxton "Ghost Trance Music", Cornelius Cardew "Treatise", "Aleatoric Music" de John Cage i "Soundpainting" de Walter Thompson. Aquestes són les següents peces originals que es representaran aquesta tarda, deia ell.


I nosaltres acabarem projecte i programa amb el tema...
 
13.3.- The Era of Microplastics is Now (Jordi Pallarés) 8:44.
 
I ja heu pogut constatar el viatge musical estratosfèric que hem fet avui, començant delicadament amb la “Música Callada” de Mompou, seguir amb les “Conversaciones con Chopin” i just abans d’aquestes inversemblants músiques, les “Quarentena Songs” per acabar el programa amb aquest “Vol. 2” del Jordi Pallarés Project amb tots els aires del Free Jazz i músiques més avantguardistes, i en aquest tema ho hem tornat a constatar. Aquí en Diego ha volat literalment amb el saxo alt en la seva brutal improvisació, i a moments, a duet d’ell i amb el líder també fotent-li a la bateria, portant el ritme, el tempo i creant línies rítmiques força persistents, i ja al final amb Diego sol, traient-li sons inversemblants al seu saxo alt. I el tema l’han començat a duet de saxo alt i piano, ambdós fent-ne l’entremaliada melodia. Hi ha hagut moments de Swing, sí, en els moments del solo del piano del japonès Kazue Ogasazara, ell que s’ha lluït per com de reeixida ha estat la seva improvisació, i ja deixant el Swing i situant-se en la recerca de sonoritats aconseguint uns moments sublims. Motiu de nou, i impro del saxo alt Diego Manuschevich fins a recuperar el motiu principal inicial i acabar-lo de cop, brutal tema per cloure el seu projecte i nosaltres el programa d’avui, o sigui que felicitats Jordi Pallarés, Diego Manuschevich, Kazue Ogasazara i Nadav Erlich.


Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 15 de març que tindrem a Marta Sierra Quartet amb ella al violí a tot Gipsy Jazz, amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina us hi esperem com sempre a partir de les 22h.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
 

 

Subscribe to: Missatges (Atom)
 

blogger templates |