Programa 572 - Errabal Jazz: Olatz García-Ergüín 6tet, Nevermind 4tet i Giulio Ottanelli 4tet, dimecres 6 de desembre de 2023.

0 comentaris


Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
Doncs el programa d’avui anirà de projectes de l’editorial amiga i també estimada del País Basc, “Errabal Jazz”. Tres CDs  magnífics d’un Jazz divers des de la revisió dels estàndards cantats per Olatz García-Ergüín Sextet, “The Standards of my Childhood”, passant per temes propis dels també músics bascs, el Nevermind 4et i el seu”Boost Lau Gara” i ja per donar veu al Giulio Ottanelli Quartet guanyador del Festival de Jazz de Guetxo, Jazzaldia 2023, tots produïts i publicats aquest 2023 per Errabal Jazz.


I començaré el programa amb el disc de Olatz García-Ergüín Sextet, “The Standards of my Childhood”. Disc enregistrat en directe per Unai Mimenza a l’estudio Tio Pete d’Urduli, Biskaia. I aquí hi tenim a Olatz García-Ergüín, veu; Miguel Salvador, guitarra i arranjaments; Fabián Akarregi, contrabaix; Gorka Iraundegi, bateria i les cordes fregades de Noemí Ladrón de Guevara, 1er violí i Leire Angulo, 2n violí.
 
I aquest és un disc enregistrat en directe i del qual ella mateixa ens diu què:
“En aquest disc faig una repassada als estàndards de Jazz que vaig escoltar quan era petita, amb una visió contemporània d’estil obert a les noves tendències, mantenint sempre el llegat de les cantants clàssiques de Jazz. Aquest projecte mai hauria estat possible sense la implicació i la feinada musical de Miguel Salvador i la confiança de la resta de músics que m’acompanyen.”
 
I certament que el tractament que li fa a tots els 12 temes és força agosarat, per modificar per exemple el tempo i ritme de tots ells. Trobant-nos amb balades que ella les ha reconvertit amb més tempo i ritme diferent com per exemple “Nature Boy”, “Estate”, “Georgia on my Mind”, “Body & Soul” i aquesta amb un punt de Funk. “Softly as in a Morning Sunrise” és una de les que manté les condicions inicials, més o menys. Canvis diversos de ritme i tempo també té “On the Sunny Side of the Street”, “What a little moonlight can do”, i a tot Bluesy style i Swing ens ha fet el “It ain’t Necessarily so”. I doncs les que ella ha fet a balades són “Crazy calls me”, la que més, i un punt més vives “Some other Time”, “When Sunny gets Blue” i “Can’t Help Loving that Man” aquesta molt swingada.
 
I els començarem escoltant en una de les baladetes a un puntet de tempo, la composta per Jerome Kern i anomenada...
 
1.4.- Can’t Help Loving that Man (Jerome Kern) 5:04.
Doncs ja veieu de quina manera hem començat el programa d’avui, amb una molt fresca i potent veu, la d’Olatz García-Ergüín, amb un seu sextet que va fer una molt bona actuació en aquest concert enregistrat en directe. La tasca de Salvador en els arranjaments, fent ell de director musical del sextet va ser  totalment imprescindible. També la seva feina amb la guitarra és molt reeixida. La veu de la líder i cantant ens ha sorprès per la seva força escènica i brillantor. I per descomptat les improvisacions, la primera la de Akarregi al contrabaix, magnífica, melòdica i amb bona pulsió. Salvador amb la guitarra també ens ha acaronat, dolçament, i molt bé, els “quatres” compassos que la cantant ha improvisat en “Scat” amb el baterista Iraundegi, per ja recuperar la melodia i acabar. I també hem escoltat les cordes fregades dels violins. Bonic tema a tot delicat Swing ideal per començar-los a escoltar.


I ara els escoltarem amb un punt de Funk en el conegut i modificat tema de Johnny Green & Ben Webster el conegut...
 
2.6.- Body & Soul (J. Green & B. Webster) 3:18.
 
I ja heu pogut escoltar quina versió més marxosa ens han fet del conegut “Body & Soul”, tema interpretat les més de les vegades a balada. El punt Funk en la part de les As del tema, contrasta amb la manera com han gestionat el pont o la B del tema, a tot vals, cosa que ha quedat la mar de bé. I com els violins marquen un “pizzicato” de fons, per després i amb la improvisació de Salvador a la guitarra, fer la mateixa frase a corda fregada. I Olatz ha fet la melodia amb la seva potent i afinada veu, una veu amb arestes, però d’aquelles que no fan mal, no. Tema curtet però molt ben trenat, sobretot per l’arranjament de Salvador.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I encara els escoltarem en el preciós tema de Oscar Hammerstein & Stuart Gorrel  i que Ray Charles es va fer seu, el molt bonic i canviat....
 
3.5.- Georgia on my Mind (O. Hammerstein & S. Gorrel) 4:04.
 
I ja heu escoltat que els aplaudiments varen ser constants en acabar cada tema i en els moments de les improvisacions, cosa que diu molt del directe que van fer. I quina altra renovada versió que ens han fet d’un altre tema que normalment es fa a tempo de balada. L’arranjament fet pel guitarrista és força sorprenent sobretot per com el baixista va fent, repetint la corresponent nota sense parar, i també el baterista amb les escombretes. A la B del tema, canvien de ritme, coses habituals que passen en el pont dels temes. Un “Georgia” força impactant, i quin final amb les cordes fregades. De fet, les cordes han començat el tema amb una frase bonica, tot plegat abans de la veu d’Olatz. I quina improvisació més delicada ens ha fet el guitarrista Miguel Salvador més bonica i ben trenada. Bonic i remodelat tema, coses habituals d’aquest projecte.


I ja l’acabarem d’escoltar a ella i a ells en el preciós tema que també va sonar la setmana passada, el d’Eden Ahbez , el preciós..
 
4.10.- Nature Boy (Eden Ahbez) 4:32.
 
I segur que recordareu els comentaris que us vaig fer d’aquest tema de l’Eden Ahbez que va sonar la setmana passada amb l’Eden Bareket, i sinó, ho podreu llegir al blog. I de nou ens han sorprès amb un altre arranjament fet per Salvador, s’ha de dir que en completa harmonia amb la líder i cantant. Ella ens ha tornat a astorar per la seva afilada veu, alhora que sorprenent i per descomptat que força present, coses que a l’escenari es deuen notar abastament. I en aquest tema hem pogut escoltar la improvisació de la primera violí, Noemí, que déu-n’hi-do, per gaudir molt i molt amb la del baixista Fabián, força profunda i marcada per una bona pulsió rítmica, i amb un llenguatge jazzístic brutal. I el final, molt ben trenat, amb espai pel baterista, tots plegats amb una mena de Turn Around, tema que han acabat de la mateixa manera que l’han començat, ideal per ja deixar-los d’escoltar. Bravo Olatz García-Ergüín, Miguel Salvador, Fabián Akarregi, Gorka Iraundegi, Noemí L. de Guevara, i Leire Angulo.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I nosaltres seguim i ara fent un canvi musical, deixant els estàndards i endinsant-nos  en músiques pròpies amb el següent projecte d’Errabal Jazz anomenat NEVERMIND 4et, “Boost Lau Gara”. Gravat, mesclat i masteritzat per Fredi Pelaez el març de 2012? Potser és un error d’edició i és el 2022, als estudis Pottoko de Beasain. I ells són: Aritz Luzuruaga, contrabaix; Julen Izarra, saxos tenor i soprano; Jorge Abadías, guitarra i Hasier Oleaga, bateria i percusions. I ens diuen, “Gràcies a la vida, perquè cada dia es fa de dia i ens brinda la oportunitat de poder fer música tots junts”.
 
I aquest és un projecte molt personal on el Jazz s’amplia per la seva visió musical, la dels dos compositors dels temes, Abadías amb 5 i Oleaga amb 3 temes. Els ritmes i tempos tenen diversitats, havent-hi algun tema així com molt delicat, com és “Artajona Films”, d’Abadías, el “Weiland Txirrindularia” d’Olega. També ho és el més llarg de tots, de més de 10 minuts, d’Abadías i molt sorprenent i majestuós, “Da Punisher”. “Anal Prints” d’Abadías comença molt suau però aviat tindrà canvis rítmics amb un punt de “beat”. I d’ell mateix és el que comença amb una “Intro” de contrabaix i breaks que després tindrà, “PuntiJazz”. I el primer track, d’Oleaga, és un preciós tema a tot vals delicat i melodia inicial de saxo tenor on ens trobem amb “breaks” diversos i canvis posteriors. I també és molt interessant el “Toulousse the pappers” d’Oleaga amb un marcatge “beat” del baterista i motiu del guitarrista i gran tasca del saxo tenor. I el més vital de tempo és “Kañoi bola” d’Abadías.
 
I els començarem escoltant en el molt bonic tema de l’Hasier Oelaga i  anomenat...
 
5.3.- Weiland Txirrindularia (H. Oleaga) 5:37.
 
I de quina manera més subtil hem començat aquest projecte, amb aquest tema, amb arpegis i acords de guitarra, i melodia a càrrec del saxo tenor, per després desenvolupar-lo amb canvis rítmics. De fet, tot això s’ha notat en la primera i curta improvisació de Julen al saxo tenor, i posterior amb la d’Abadías a la guitarra, aquesta força més llarga. De nou una guitarra, i cadascú amb la seva particular visió de la jugada, aquest més en l’ona de la Fusió que l’anterior, més en la tradició del Jazz de l’instrument. Un magnífic solo del guitarrista amb un suport imprescindible de la base rítmica de dos, amb Luzuruaga, contrabaix i Oleaga, el compositor, a la bateria. I sí, després Izarra s’ha esplaiat la mar de bé amb el seu solo al saxo tenor. Bon llenguatge i so, seguint fil per randa l’harmonia del tema i sense oblidar-ne la melodia, que la tenim força present, gràcies a ell. I de quina manera més delicada l’han acabat, bonic tema per començar-los a escoltar.


I un altre tema molt interessant és el compost per Jorge Abadías i anomenat...
 
6.2.- Puntijazz (J. Abadías) 5:45.
 
I quin tema més interessant acabem d’escoltar, amb canvis diversos sí, però mantenint l’esperit del tema. El motiu principal i línia de baixos ens l’ha fet el baixista ja des de l’inici. I com el baterista l’ha acompanyat amb els copets al canto de la caixa. I ja heu vist quins “breaks” que té el tema, canvis on entren nous motius i ritmes. I seguint la dinàmica rítmica marcada per Oleaga a la bateria, Izarra al saxo soprano ens ha clavat una magnífica improvisació amb un so preciós a tot Jazz. I de nou la guitarra a tota Fusió del compositor Abadías ha aparegut oferint-nos de nou una brutal improvisació, i amb quins moments de Swing, així com un tan particular, però Swing en definitiva. I el final ens ha recordat els inicis del tema, amb aquesta subtil melodia feta pel soprano, i ja acabar amb el marcatge rítmic i els rifs de guitarra i saxo, acabant-lo de cop. Brutal tema.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I encara els escoltarem en un altre tema d’aquest bon projecte, compost per Hasier Oleaga i anomenat...
 
7.7.- Toulousse the pappers (H. Oleaga) 6:22.
 
I aquest quartet no ens deixa de sorprendre. Les seves composicions, les dels dos compositors, són força impressionants, per concepte, per qüestions rítmiques, per melodies inversemblants, i sobretot pels canvis rítmics, pels “breaks” que hi ha, on sembla aturar-se tot, però no. Un tema iniciat per melodia a càrrec de guitarra i baix i amb uns arpegis del guitarrista, melodia a càrrec del saxo tenor, i marcatge “beat” del baterista, tot plegat en el primer “tram” musical del tema. I quin canvi fet per saxo i guitarra més potent, tot just abans del primer break. Els delicats arpegis d’Abadías ens han acaronat, i també el so i improvisació d’Izarra al saxo tenor, ell allà dalt del registre agut. I quin canvi rítmic ha encetat el guitarrista en aquest segon “tram”, el de la seva impressionant improvisació. I de quina manera l’han recolzat els dos de la base rítmica. I recuperant el motiu principal, baix i guitarra, el tenor ha recuperat la melodia apropant-nos al final, i de nou amb quina altra expressió potent del tenor i rítmica de tots plegats. I dolçament l’han acabat. De nou sorprenents.


I ja els acabarem d’escoltar amb el tema més vital compost per Jorge Abadías i anomenat..
 
8.6.- Kañoi bola (J. Abadías) 3:32.
 
I aquest darrer tema ha estat el més Jazzero pel que fa a melodia i harmonia. Un tema un tant “bopper” amb melodia entremaliada, Swing en determinats moments de la improvisació del guitarrista. Abadías ha fet la seva improvisació compartint-la amb el baterista Oleaga, mentre que Izarra sí s’ha esplaiat la mar de bé en la seva, més llarga. Els dos solistes principals han estat impressionants en aquest tema, i en tots els altres que hem escoltat, i per descomptat que ho estan en els temes que no us he posat. Guitarrista i baterista han fet uns “vuits” compassos improvisant l’un i després l’altre. Magnífics tots dos, mentre que Izarra al tenor ha tornat a brillar per la seva exposició solista, per la seva improvisació, amb un bon llenguatge i fraseig. I el tema l’han acabat tots plegats recuperant l’entremaliada melodia. Bon tema per ja deixar-los d’escoltar. Felicitats nois, Abadíes, Izarra, Oleaga i Luzuruaga.


I nosaltres ja encarem el final del programa on escoltarem una formació de joves cracs a quartet, guanyadors del prestigiós Festival de Jazz de Getxo, el Jazzaldia 2023, el “Giulio Ottanelli Quartet” enregistrat en viu, tot i celebrant haver guanyat el concurs, per Alberto Macías i Mario Gutiérrez. Mesclat i masteritzat pel primer als estudis PanPot. Amb Giulio Ottanelli, saxos alt i soprano; Jérémie Lucchese, saxos tenor i soprano; Cyril Drapé, contrabaix i Emile Rameau, bateria. Totes les composicions són del líder Giulio excepte “Samba em preludio” de Baden Powell/Vinicius de Moraes.
 
I la música d’aquest quartet està immersa en el Jazz contemporani i a moments déu-n’hi-do de lo avantguardista que és, i així ens ho mostren ja en el primer tema que van tocar a Guetxo anomenat “Last Minute”. Modernitat, Groove, de moment absència de Swing i melodies agosarades com les improvisacions, tot plegat a un tempo mig alt. En el segon track “Troppi Gnocchi” ja pinta el Swing i ja d’entrada amb la melodia i un primer solo del baixista, més o menys al mateix tempo. Amb “Pif Pif” ens sorprenen els dos saxos, l’un amb el soprano i el líder amb el seu alt amb una llarga “Intro” on ells dos en són els protagonistes, i amb unes melodies i improvisacions força atrevides. Un dels temes més delicats a tempo de balada o similar és el “Jérémie” que Giulio li dedica al seu col·lega dels vents amb una bonica melodia envoltada de classicisme. I amb “Drill” el líder ens sorprèn amb una “Intro” a saxo alt solo molt “heavy” per melodia quasi com si fos una improvisació, però no, perquè després s’hi afegeix el company i tots dos la fan a duet. Un brutal tema. I un dels temes més vius és el sisè track “G.u.m.m.” iniciat a bon tempo i marcatge de baterista obviant el Swing però amb un Groove brutal i també melodia força agosarada i posterior improvisació del líder força impressionant. I el setè és la preciosa “Samba em Preludio” de Baden Powell també interpretada a tempo slow, tempo lent i a base de saxo alt i contrabaix ells dos fent una “Intro” brutal i posterior melodia amb la resta de companys, un tema molt bonic. I el tema més viu de tempo és el darrer track “Metro Ligne 5” on ens mostren de nou la seva moderna visió del Jazz tema a tot Jazz Contemporani i brutals improvisacions amb un “Walking” brutal del baixista i marcatge Swingat d’ell i del baterista i solos dels dos vents brutals. Un grandíssim tema amb el qual varen cloure el seu concert. Per cert, el premi i reconeixement que van rebre, súper ben merescut.
 
I ja els escoltarem en la preciosa samba de Baden Powell anomenada...
 
9.7.- Samba em Preludio (B. Powell & V. de Moraes) 6:51.
 
I ja heu pogut comprovar que hem fet una passa endavant pel que fa a músiques i sonoritats, ara amb sons més agosarats, tot i fer-los encara força tranquilets en aquest bonic tema de Powell, que ja vindran en els altres temes. Un quartet de joves cracs que aquest estiu van guanyar el premi i per això el disc. So net, per manca de piano i/o guitarra el que escoltarem, on els dos saxos, contrabaix i bateria aconseguiran enlluernar-nos, com han fet en aquest tema. Un tema iniciat amb una preciosa “Inteo” pel líder Ottanelli al saxo alt acompanyat del baixista Drapé, per després aparèixer la melodia a càrrec del saxo tenor Lucchese i per sota el so de l’alto del líder. El jove tenor ha encetat la seva improvisació i ja heu pogut escoltar què brutal l’ha fet, amb un fons de contrabaix i bateria preciós. Grandíssim solo, i ell arribant també al registre agut. Quin fraseig i llenguatge més modern i ben executat, magistral, vaja. Els aplaudiment són merescuts, de totes, totes. I Drapé al contrabaix l’ha seguit amb un solo melòdic i bonic, amb pulsió rítmica i suport del company baterista Rameau. I de nou han recuperat la bonica melodia d’aquesta “Samba em Preludio” de Baben Powell, ideal per començar-los a escoltar.


I un altre tema magnífic d’aquest quartet ara però amb tota la modernitat dels temes propis del líder és l’anomenat..
 
10.2.- Troppi Gnocchi (G. Ottanelli) 6:19.
 
I déu-n’hi-do de tema d’Ottanelli i també quin gran solo ens ha fet el baixista Drapé. El Swing ha estat present en tot el tema, i sobretot en les improvisacions dels solistes, Luchesse al tenor i després el líder compositor i saxo alt, Ottanelli. I el tema l’han començat amb la melodia els dos vents, compartint-la i fent un duet força reeixit. El Swing dels dos de la base, brutal. Un tema a tot Blues, amb melodia curteta que ben aviat ha deixat pas al solo del baixista, gran solo que ens ha fet, amb molt bona afinació i recorregut pel mànec de la “Berra”, bones idees i execució brillant la de Drapé. I el Swing pel plat “ride” de Rameau a la bateria ha aparegut en el solo de Luchesse al saxo tenor, brutal de nou. Quin fraseig i velocitat d’execució, i de nou arribant als més aguts. Els aplaudiments del respectable són ben merescuts. I com ha entrat el líder en la seva improvisació, primer ell sol i copets de baix i baterista, per ja el Swing a tempo doblat i gran “Walking” del baixista. Brutal improvisació del líder en un altre tema propi. Ottanelli ens ha deixat “noquejats” per com de brutal l’ha feta. I de nou els dos vents recuperant la melodia i ja per acabar aquest altre impressionant tema a tot Swing i modernitat de tots ells.


I més temes magnífics tenen aquest quartet com és aquest l’anomenat...
 
11.5.- Drill (G. Ottanelli) 7:23.
 
I de nou ens han tornat ha deixar bocabadats i ara sí, amb molta més modernitat. Una melodia entremaliada i interpretada a duet per ells dos, ells que són els dos brillants vents. Contrabaix i bateria, fent tota l’estona sengles quasi improvisacions alhora que donant-los tot el suport rítmic. I el líder ha tornat a fer gala de la seva genialitat com a solista, amb tot un seguit de frases inversemblants, tècnica, la que vulgueu, i un gust exquisit per la contemporaneïtat, què gran aquest jove crac Giulio Ottanelli. I ves per on que el no menys crac Jérémie Lucchese l’ha seguit amb el saxo tenor i de nou amb una gran tècnica, llenguatge, i discurs, i en aquest tema sembla que tots dos, tots quatre, van a lo més Jazz Contemporani, quasi Jazz Avantgarde. I després de la brutal improvisació dels dos vents, ells han compartit uns “quatres” compassos improvisant amb el baterista Emile Rameau i ja acabar de nou recuperant l’exuberant i brutal melodia. Gran tema del líder i interpretacions de tots quatre.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres el divendres 15 de desembre que tindrem a Diana Palau & Alejandro Di Costanzo Trio, amb Paco Weht, contrabaix i Salvador Toscano, bateria, amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina us hi esperem com sempre a partir de les 22h.



I ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el programa d’avui amb el potent  i llarg tema que jo he escurçat traient el llarg solo final del baterista i anomenat...
 
12.8.- Metro Ligne 5 (G. Ottanelli) 6:38.
 
I el darrer tema del concert ha estat aquest que ens ha situat dins la “línia 5 del metro”. I de nou, quina brutalitat de composició, i com va el baixista, a tot “running” i per això no notem la sensació amb Swing, massa ràpids van. Amb un suport així, els dos vents han gaudit d’allò més, com per exemple Luchesse al saxo tenor que s’ha esplaiat d’allò més. Per la velocitat d’execució i les frases musicals que n’ha extret, alhora que per la tècnica demostrada, està clar que estem davant d’uns músics de lo més interessant. I aquest tema de durada de més de 13 minuts, jo us l’he escurçat per motius de temps, però també per no voler-vos carregar massa amb el solo del baterista Rameau, un llarg solo que ha començat en el moment que jo he decidit acabar el tema. I tot just després de la improvisació del saxo tenor de Luchesse ha seguit la del líder al saxo alt, i de nou esbojarrada, com la del tenor. I és que el tema és així de modern i contemporani.  Ottanelli ens ha clavat una improvisació de lo més inversemblant, per veloç, per tècnica, per embolcallada d’avantguarda, de modernitat, de contemporaneïtat. I el concert el varen acabar amb aquest llarg tema on el baterista fa una improvisació inversemblant que va durar més de 5  minuts, cosa que aquí jo us n‘he volgut deslliurar. Crec que amb el final de la improvisació del líder Ottanelli ja n’hem tingut prou, en un tema o part de tema ideal per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi. Gràcies nois, i felicitats Giulio Ottanelli, Jérémie Lucchese, Cyril Drapé i Emile Rameau.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
 

 

Programa 571 - FSR/FSNT: Eden Bareket, Wajdi Riahi Trio, Johnny Letman i Donald Byrd, dimecres 29 de novembre de 2023.

0 comentaris

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I després de l’increïble programa de la setmana passada dedicat a fer saber la ignomínia que pateix de fa tres dècades en Keith LaMar, gràcies a l’Albert Marquès, avui escoltareu diversos projectes de l’editorial amiga i estimada Fresh Sound Records i també de FSNT, de l’estimat i admirat Jordi Pujol, amb un micro conte de Carme de la Fuente. I en tots aquests discos, el productor executiu és Jordi Pujol i les gravacions sonores ©Fresh Sound Records per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L.


I començarem de manera molt delicada amb el disc de l’Eden Bareket  a trio i convidada, “Day Dream” publicat per FSNT el 2021 i enregistrat per Michael Perez-Cisneros a Big Orange Sheep a Brooklyn, NY el 23 d'abril de 2021. Mesclat per Matt Marantz. Masteritzat per Pieter De Wagter a EQUUS. Produït per Eden Bareket. Amb Eden Bareket (saxo baríton), Chris McCarthy (piano), Or Bareket (contrabaix). Convidada: Vanisha Gould (veu,  #2, 6 i 10).
 
I aquest és un delicat CD d’11 temes, la majoria balades, temes lents i molt sentits, de sentiment, coses aquestes que va provocar la pandèmia, car aquestes músiques es van enregistrar l’abril del 21 i parit mesos abans al bell mig d’aquella desgràcia. Comença amb un tema de Eli “Lucky” Thompson, el “Deep Passion” a trio, per seguir amb la càlida de veu de Vanisha Gould en un tema de l’Steve Wonder, “If it’s Magic”. I ves per on que hi ha inclòs un tema de Fito Páez “Un vestido y un amor”, molt bonic. I segueix amb estàndards, i un de Johnny Green no massa conegut el “I Cover the Waterfront”; el de Duke Ellington iniciat per Ot Bareket al contrabaix i tema molt delicat “Fleurette Africaine”. Segueix amb el “Nature Boy” de Eden Ahbez i de nou amb la veu de Vanisha, la qual li dóna una profunditat esclatant, una altra meravella, com ho és també el tema que titual el disc “Day Dream”, de Billy Strayhorn. I un tema no massa conegut és el “Jerusalem of Gold” de Naomi Shemer. I com que aquest disc va d’amor, no hi podia faltar el tema de George Gershwin, “The Man I Love”. I un altre tema on podrem escoltar la veu de Vanisha és el “Never Let Me Go” de Evans & Livingston. I el disc clou amb el preciós “Over the Rainbow” de Harold Arlen.
 
I començarem a escoltar-los amb la preciosa composició de Duke Ellington anomenada...
 
1.5.- Fleurette Africaine (Duke Ellington) 4:02.
 
I ja heu pogut escoltar amb quina delicada melodia i música hem començat el programa d’avui. Una cançó que Duke Ellington va encabir en el seu disc a trio “Money Jungle” amb ni més ni menys que Charles Mingus i Max Roach, representants de l’esquerra més radical anti-segregacionista. Duke la va titular “La Plus Belle Africaine” i la va compondre per al “Negro Arts Festival” de Dakar. L’escriptor Peter Lavelozzli la va descriure com una “obra mestre de simplicitat i grandiositat” i això mateix acabem d’escoltar. Iniciada pel contrabaix d’Or Bareket, el germà de Eden, i ja amb la melodia minimalista feta pel piano de Chris McCarthy i ja per seguir el líder amb la seva improvisació. De fet, sembla ben bé que tots tres segueixin improvisant per com escoltem el contrabaix i piano, en una delícia de tema i interpretació, amb tota la malenconia d’aquells moments de pandèmia. Preciós tema per començar-los a escoltar.
 
I el mateix Eden Bareket ens diu això sobre aquest disc:
 
El març del 2020, quan el món s'aturava al meu voltant, em vaig trobar vivint sol per primera vegada a la meva vida. Amb molt temps lliure i sense on anar vaig començar a passar cada cop més temps tocant sol. La meva rutina habitual de pràctica d'exercicis tècnics, escales i ritmes em va semblar una mica redundant en un món on no era capaç de tocar i actuar amb altres músics. No obstant això, la meva necessitat de tocar i fer música era més forta que mai. Vaig aprendre a tocar el saxo i el piano simultàniament per poder experimentar un so més complet, però realment només podia tocar melodies lentes i senzilles, balades. Vaig començar a passar hores practicant només una melodia a la vegada, coneixent cançons de manera més íntima que mai. En lloc d'utilitzar una cançó com a vehicle per a la improvisació, em submergia en la melodia sola, trobant mons sencers en cada nota, igual que havia de trobar nous mons per explorar en el meu nou estat solitari.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I els seguirem escoltant en una altra d’aquestes boniques composicions, i ara amb la veu de Vanisha Gould i tema compost per Eben Ahbez, el conegut..
 
2.6.- Nature Boy (Eden Ahbez) 3:56.
 
I vet aquí quina altra magnífica melodia i veu de Vanisha i d’aquí ve la seva història: "Nature Boy" és una cançó gravada per primera vegada per Nat King Cole. Va ser publicada el 29 de març de 1948, com a senzill per Capitol Records, i més tard va aparèixer a l'àlbum, “The Nat King Cole Story”.
 
El tema va ser escrit per Eden Ahbez com un homenatge a Bill Pester, William Pester, que va practicar les filosofies Naturmensch i Lebensreform [Lebensreform ("reforma de la vida") és el terme genèric alemany per a diversos moviments de reforma social, que van començar des de mitjans del segle XIX i es van originar especialment a l'Imperi alemany i més tard a Suïssa. Els trets comuns eren la crítica a la industrialització, el materialisme i la urbanització combinades amb l'esforç per mantenir l'estat de la natura] i que Ahbez va adoptar. La lletra de la cançó va referència a un grup dels anys 40 a Los Angeles anomenat "Nature Boys", una subcultura de proto-hippies de la qual Ahbez n’era membre.
 
I la interpretació que ens n’han fet ha estat emocionant, per la calidesa i senzillesa de la composició i les seves interpretacions. La melodia l’ha iniciat primer el líder al saxo baríton amb aquest seu so tan profund. I el pianista ha obert la porta a l’entrada de la magnífica cantant Vanisha Gould, ella repetint la melodia, per tan i tan bonica i també melangiosa. I aquest tema, ja sabeu que l’ha cantat tothom i també interpretat de manera instrumental, car és una de les boniques balades que el món del Jazz s’ha fet seves.
 
I seguint amb el que ens diu l’Eden Bareket de com va anar tot plegat.....
El meu únic refugi durant aquella època va ser el Prospect Park de Brooklyn, l'únic lloc al qual podia anar amb seguretat i l'únic lloc que realment no ha canviat. Mentre que a tot arreu se sentia pànic i ansietat, els arbres i els animals del parc semblaven aliens a la pandèmia que s'estava en el món dels humans, o almenys semblava que no els importava gaire. Feia llargues caminades cada dia, intentant absorbir una mica d'aquesta calma mentre feia fotos de tot el que m'envoltava. Notant el canvi lent i constant dels colors dels arbres i dels esquirols, el cant dels ocells, la llum després de la posta de sol, tot va començar a confluir. El meu tren diari de pensaments que circulava per la via exprés es va canviar gradualment a un tren local més lent i després es va alentir una mica més a un ritme de caminar, el suficient per experimentar el moment present mentre encara avançava. Així va passar que, en un moment en què el món estava ple d'estrès, finalment vaig trobar el lloc més tranquil per fer música.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema compost per Livingston & Evans  i de nou amb la veu de Vanisha i tema anomenat...
 
3.10.- Never Let Me Go (J. Livingston & Ray Evans) 4:59.
 
I els acabem d’escoltar en aquesta altra preciosa i melancòlica balada, tema escrit per Jay Livingston i Ray Evans, va ser interpretat per Nat King Cole i molts altres músics, banda sonora de la pel·lícula del 1956, de cinema negre, anomenada “The Scarlet Hour”. I de nou ells tres i ella ens han tornat a captivar. El líder ha fet una “Intro” a saxo baríton, per ja la càlida veu de Vanisha fent la melodia. I de quina subtil manera l’acompanyen Chris McCarthy (piano) i Or Bareket (contrabaix), i esclar, també el líder amb el seu so profund. Ell mateix n’ha iniciat les improvisacions després de la melodia feta per la cantant. El seu discurs ha estat melòdic, tristot per la situació que tots vàrem viure, però amb un bri d’esperança. Uns temes plens també d’amor, la única emoció que pot salvar aquest desgraciat món. Felicitats Eden Bareket, Chris McCarthy, Or Bareket i Vanisha Young.
 
I ell acaba dient-nos què....
Amb això en ment vaig entrar a l'estudi amb el següent concepte: fer un disc sense estrès. A cada pas del procés vaig prendre decisions per facilitar-ho. Vaig triar músics amb els quals em sentia còmode, cançons que m'agradava tocar que no serien tècnicament difícils i arranjaments mínims que deixarien molt d'espai per respirar. Mentre escolteu aquest disc, espero que penseu en els arbres, els núvols i el lent canvi constant del temps, respireu i recordeu que cada nota, cada moment és un món en si mateix. — Eden Bareket (de les notes de l'interior del CD).
 
I després d’aquest magnífic projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. I com sempre, moltes gràcies Carme per la manera com ens ho dius, per la teva dolçor embolcallant les músiques del programa.


I després d’aquesta delicada meravella, seguirem amb un altre CD de FSNT publicat el 2022, el “Mhamdeya” de Wajdi Riahi Trio. Enregistrat per Rudy Coclet al Jet Studio, Brussel·les, els dies 14 i 15 de juny de 2021. Mesclat i masteritzat per ell mateix. Disseny de Basile Rahola. Produït per Wajdi Riahi, Pierre Hurty i Basile Rahola. Amb Wajdi Riahi (piano), Basile Rahola (contrabaix), Pierre Hurty (bateria) i la col·laboració de Jean-Paul Estievenart, trompeta en #4 i Akram Ben Romdhane, oud a #6 Totes les composicions de Wajdi Riahi, excepte #5 d'Henry Mancini.
 
I ara escoltarem tot un seguit de composicions d’aquest pianista tunisià establert a Brussel·les, car aquest trio es va formar en aquesta ciutat, i ell nascut a la ciutat Mhamdeya de Tunísia, i per això el disc es diu com es diu, com a tribut a les seves arrels a la seva ciutat natal. De fet el darrer tema que es diu així, vol ser un reflex de la barreja de sensacions que et colpegen quan t’hi trobes, on hi sents plaer i també molta tristor. És un disc on es palpa la generositat del líder i pianista, Wadji Riahi amb temes llargs, tres amb més de 9 minuts. També passa què la dinàmica rítmica i d’emocions es desboca en molts dels seus temes. I si comencen delicadament, van agafant un tarannà més rítmic i potent, havent-hi també “breaks” diversos on hi apareix la calma, i això ho escoltarem en “Montsouris” i “Back Home”.
 
I ja els començarem escoltant en el tema divers anomenat...
 
4.2.- Back Home (Wajdi Rihai) 6:45.
 
I quin tema més impressionant acabem d’escoltar, sobretot pels canvis rítmics, de tempo i per la manera com l’han anat desenvolupant. Tema iniciat molt delicadament pel motiu principal a càrrec del contrabaixista amic, Basile Rahola, ell de la Catalunya Nord. I ben aviat el tema agafa un tarannà rítmic després dels inicis, però també ens hem trobat ja amb el primer “break” on la calma ha aparegut amb el so present, nítid i precís del piano del líder. El so profund del contrabaix li fa un coixí tou on recolzar-se. També el baterista Pierre Hurty hi col·labora amb una permanent creativitat. I de quina manera el tempo s’ha enriquit de ritme en la fulgurant improvisació de Riahi al piano. Brutal. I ves per on que ha estat el baterista qui s’ha quedat més sol que la una amb el seu espaterrant solo, i què bé que l’ha fet. Increïble composició de Wajdi Riahi i interpretacions de tots tres, ideal per començar-los a escoltar.
 
I seguint amb els comentaris sobre els temes....
Ens ofereix també un tema a piano solo, el de Henry Mancini, “Moon River”, un dels temes que superen els 9 minuts, que déu-n’hi-do per fer-ho a piano solo, on ens mostra la seva capacitat interpretativa. D’aquest tema també hi ha una presa alternativa a trio. I a “Friend’s But Brothers” hi podrem escoltar la trompeta de Jean-Paul Estievenart. Temes amb un tarannà a mèdium tempo on la qüestió rítmica te notables variacions i aquest, el més vital de tempo. I la música farcida de les seves arrels la trobarem en el tema on hi col·labora l’Akram Ben Romdhane  tocant l’oud, i ell, fent una llarga improvisació sol. El tema agafarà un tarannà potent més endavant essent un dels què més impacta. I un dels temes més dolços és el 7é track “Improbable”, molt íntim als inicis i que després s’omplirà de sonoritats, les del trio, tot i que tot plegat molt suau. I a “Piano in the House” hi ha diversitat rítmica també pels canvis encabits i tot plegat també a un tempo força viu. I ja per acabar, el tema que titula el disc “Mhamdeya” on es mixturen aquelles sensacions de plaer i tristor, primer tema que hem escoltat.
 
I ara seguirem amb el tema on hi col·labora el trompetista Jean-Paul Estievenart  i tema anomenat...
 
5.4.- Friends But Brothers (Wajdi Riahi) 5:45.
 
I quin altre brutal tema que ens acaben de fer aquest trio, ara ampliat a quartet amb una gran tasca del trompetista Jean-Paul Estievenart. I aquesta ha estat una melodia molt ben aconseguida, però també la qüestió rítmica és força interessant. Un tema que també ha començat de manera més o menys delicada i que ha evolucionat cap a moments molt intensos. La improvisació del trompetista ha estat molt reeixida, ell que l’ha compartit amb la del grandíssim pianíssim del líder Wajdi Riahi. I ells dos han anat responent les preguntes que feia l’altre, i mentrestant, els dos de la base els han recolzat i incrementat la seva energia convertida en potència pel temps. I tot plegat per arribar a un final força dolç, coses que passen molt sovint en aquest projecte.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I ja els acabarem d’escoltar amb el tema on hi ha una “Intro” a oud a càrrec de Akram Ben Romdhane i anomenat...
 
6.6.- Hymn To Fazzeni (Wajdi Riahi) 9:26.
 
I aquest ha estat un tema impactant i també pels canvis rítmics i de tempo que hi ha hagut. I ja heu pogut escoltar la “Intro” amb l’oud a càrrec de Akram Ben Romdhane, llarga introducció al tema on ha canviat tot amb la melodia a càrrec del pianista i contrabaixista, Riahi i Rahola. I com ha crescut el tema amb la melodia del líder a piano i sembla que doblat també amb l’oud, i amb quina energia ho han fet, i què bonica la melodia. I de nou un “break” rítmic amb moments per a la calma de la mà del pianista. Akram també hi ha col·laborat amb el seu ancestral instrument, i ells dos s’han anat enlairant de manera energètica, creixent els volums, les intensitats emocionals també en una seqüència d’acords in “crescendo” i “decrecendo” alhora que canvis tonals amunt i avall. El baterista ha estat de nou “clau” i ja al final fent-nos una gran tasca solista, on sembla que també hem escoltat percussions diverses potser a càrrec del pianista i/o company del “oud”. I recuperant la melodia ja han encarat el final del tema, acabant-lo de manera molt melòdica amb les cordes fregades a l’uníson. Ideal per ja deixar-los d’escoltar. Felicitats Wajdi Riahi, Basile Rahola, Pierre Hurty, Jean-Paul Estievenart i Akram Ben Romdhane.



I ara farem un canvi estilístic anant uns quants anys endarrere, tot i recuperant gravacions dels anys 50 i 60 i ho farem amb el disc “The Four Faces of Johnny”, Johnny Letman quartet & quintet compacte compilat per Jordi Pujol de dos antic LPs, el primer aquest. Els temes #1-9, de l’LP "The Many Angles of Johnny Letman" (Bethlehem BCP 6053), el Johnny Letman Quintet amb Johnny Letman, trompeta i veu (#3, 8, 9); Kenny Burrell, guitarra; Dick Wellstood, piano; Peck Morrison, contrabaix i Panama Francis, bateria. Enregistrat a la ciutat de Nova York, el 10 de juny de 1960. Enregistrament produït per Teddy Charles.
 
I ara estem situats al 1960 del segle passat, i tot i això, era on el Hard Bop vivia a les seves “anches”, les músiques que ens ofereix aquest trompetista venen d’abans com és el “Mabel’s Dream” a tot Louis Armstrong style i Jazz de New Orleans. Hi ha d’altres temes, també a tot Swing, com el ”Tina” que segueix el tarannà sobretot per com el líder toca la trompeta. I ell també canta a tot Blues en el tema “This Time The Drink’s On Me”. I un tema vital és el tema propi “The Room Upstairs”, on se li reconeixen frases, licks de d’altres temes. I un dels més delicats és “Moanin’ Low” on la seva trompeta amb sordina ens acarona lentament. I una altra delicada melodia és “Violets & Violins” que també ens situa al New Orleans llunyà amb un Swing delicat i gran solo de Burell. I hi ha un tema de l’Ernesto Lecuona i A. Stilman anomeat “Say Si Si” a tot Jazz Clàssic de New Orleans, clàssic, com ho son tots els d’aquest CD. I un altre magnífic Blues cantat per Letman és “Sittin’ Alone Countin’ My Tears”, tema ben tranquil de tempo, una balada, vaja. I més vital de tempo i també cantat és “Get Out Of My Sight”, darrer d’aquest primer LP "The Many Angles of Johnny Letman" amb el seu quintet.
 
I d’aquests toca fer-ne una selecció, o sigui que la faré i per això proposo que els escoltem en aquest magnífic Blues compost per Leonard Feather i anomenat.
 
6.8.- Sittin’ Alone Countin’ My Tears (Leonard Feather) 4:20.
 
I quin canvi musical, oi....I és que el programa d’avui té aquestes coses, les de barrejar músiques actuals de FSNT i les recuperacions d’obres mestres del passat, amb FSR. I quin tros de Blues, “arrastradet” que li’n dic jo. I el líder primer cantant i després amb la seva improvisació fent “cridar” la seva trompeta com si fos una veu castigada, com tantes de milers, la de germanes i germans de raça. Johnny Letman tenia aleshores 43 anys i començaven a conèixer-lo, cosa aquesta que no va evolucionar massa. La seva qualitat com a músic complet era ja inqüestionable, i d’aquesta manera l’hem pogut escoltar, tocant la trompeta i cantant, com un Bluesman. Un bon tema per començar-los a escoltar.
 
Johnny Letman (1917-1992) va ser un trompetista i cantant de la línia tradicional del mainstream, que havia estat a l'escena durant força temps, tocant amb líders com Lucky Millinder i Cab Calloway, abans de prendre protagonisme a finals dels anys 50. Però la seva manca de reconeixement (almenys en els discos) no havia estat, com el destí d'alguns altres mainstreamers, una qüestió per a ser oblidat. Letman mai va ser conegut fins al 1958, quan va començar a treballar al Metropole de la ciutat de Nova York.
 
I seguirem amb una molt bonica melodia i solo de Kenny Burrel, el del tema...
 
7.6.- Violets & Violins (M. Laparcerie & J. Lawrence) 4:18.
 
I amb quina altra bonica melodia els hem escoltat, tema de pel·lícula, semblaria. I quin delicat Swing que ha fet la base rítmica amb el “walking” del baixista Morrison i les escombretes de Panama Francis sense oblidar els acords puntuals del pianista Wellstood. I la melodia l’han feta trompetista i guitarrista, tornant-se la pilota. I ben aviat hem pogut escoltar al grandíssim guitarrista, encara viu, afortunadament, l’immens Kenny Burrell fent una improvisació marcada per la melodia i el bon gust. El so, càlid, el de la seva guitarra  de caixa, una meravella de Gibson. El seu fraseig farcit de Blues ha estat de lo milloret, i és que per a mi és un dels grans de la guitarra de Jazz. I Dick Wellstood l’ha seguit al piano i també seguint l’estela del primer alhora que delicadesa i gust exquisit. I més endavant ha aparegut el líder fent també una bona improvisació marcada per aspectes melòdics per ja finalment recuperar la melodia i acabar-lo amb una llarga nota i final.
 
I els temes #10-13, són del “Cascade of Quartets, Vol.1 & Vol. 2” (Columbia 33SX 1191 i 33SX 1218). El Johnny Letman Quartet amb Johnny Letman, trompeta i veus (#12-13); Dick Wellstood, piano; Gene Ramey, contrabaix i Panama Francis, bateria. Enregistrat a la ciutat de Nova York, el 8 de març de 1959. Enregistrament produït per Stanley Dance. I ara els escoltarem en un tema d’aquest LP i que serà un altre Blues, tema propi i instrumental anomenat...
 
8.10.- The Four Faces of Johnny (Johnny Letman) 8:30.
 
I ves per on que hem tornat a gaudir amb un Blues, un llarg tema instrumental interpretat amb tot el sentiment del món. La seva trompeta amb sordina, als inicis, i el seu so brillant, estrident a voluntat s’escau la mar de bé per aquests tipus de laments. I més encara quan l’ha fet quasi plorar ja sense la sordina, perquè s’escoltés més el seu prec. Una base rítmica fent perfectament el paper d’acompanyants, amb els copets al canto de la caixa pel baterista. I és que en aquesta sessió varen repetir Dick Wellstood, piano i Panama Francis, bateria, essent ara el contrabaixista Gene Ramey. I esclar, ara a quartet, ens hem quedat sense el bo de Kenny Burrell. I pianista i contrabaixista han fet ambdós unes bones interpretacions solistes, seguint ells dos fil per randa l’estructura harmònica del Blues. I ja de nou, i encarrilant el final del tema, hem pogut tornar a escoltar la punyent sonoritat del líder a la trompeta, el bo de Johnny Letman. I quin final de tema més espaterrant, ideal per ja deixar-los d’escoltar.
 
El seu estil de trompeta gran, plena i enganxada es basava en la línia Louis Armstrong-Roy Eldridge, mentre que el seu atac anava des del cruixent, cruixent, fins a l'exuberant extravagant. L'alta qualitat d'aquest conjunt està establert per les personalitats musicals extretes de Letman i el pianista Dick Wellstood, així com per la voluntat i la capacitat del guitarrista Kenny Burrell d'igualar la seva extraversió nota per nota.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I ja acabarem el programa d’avui amb el disc  “BYRD”, The Donald Byrd Sextet”. Aquest àlbum es va publicar originalment el 1956 com a "Donald Byrd Sextet - Byrd Jazz" (Transition TRLP5). Jordi Pujol el va publicar de nou el 2014, i jo el vaig recuperar del seu magatzem per a totes i tots vosaltres. Enregistrat en directe al concert del The World Stage, Detroit, Mi. el 23 d'agost de 1955. Enregistraments originals produïts per Tom Wilson. Amb Donald Byrd, trompeta; Bernard McKinney, eufoni/bombardí; Yusef Lateef, saxo tenor; Barry Harris, piano; Alvin Jackson, contrabaix i  Frank Gant, bateria. Remasterització digital de 24 bits per a  Blue Moon Producciones Discogràfiques S.L.
 
En aquest LP enregistrat en directe el 1955 es nota que la tecnologia d’aleshores no tenia un nivell massa bo, i per això el so, tot i haver-se masteritzat en digital a 24 bits, te algunes deficiències. Tot i això, lo més important és el fet d’aconseguir tornar a publicar un concert històric en directe d’aquella època. O sigui que sempre, sempre li agrairem a Jordi Pujol aquesta tasca seva de recuperar obres mestres del Jazz d’aquells anys.
 
Doncs començarem amb un tema de Yusef Lateef , una preciosa balada...
 
9.4.- Yusef (Yusef Lateef) 5:32.
 
I en aquest concert el líder presentà cadascun dels temes, i aquest que té com a títol el nom de pila del compositor, sembla que va provocar un cert catxondeo entre el públic assistent. Una molt bonica balada d’aquest gran multi instrumentista  el qual ens va deixar el 2013. L’ha iniciat el pianista amb una curta “Intro” i ja d’entrada la melodia del saxo tenor, amb un so profund, un so que es respira. Calidesa en la seva interpretació de la melodia, però també en la seva improvisació, que ha estat molt melòdica. Una sonoritat melosa, que ens ha acaronat tota l’estona que l’hem escoltat, on ell ha estat l’únic vent del tema, havent-lo deixat sol el mateix líder del projecte, cosa que diu molt d’ell.
 
"El trompetista Don Byrd va morir l'any passat, i gairebé no ens vam adonar. En un moment, va ser EL trompetista hardbop, va fer un pont entre Clifford Brown, Lee Morgan i Freddie Hubbard. Se l’escoltà en un milió d'àlbums Blue Note i Fantasy als anys 50 i 60, va treballar amb els Jazz Messengers, i fins i tot va tenir alguns àlbums amb vendes importants. Aquí, el trobem en els seus primers anys, i és una alegria escoltar música tan fervorosa i emocionant que brolla de la seva trompeta.
 
Amb el desastre que era Detroit en aquells dies, és fa difícil imaginar que en un moment la Motor City va ser un centre de jazz a tot swing. En el primer LP, Donald Byrd liderà un sextet amb músics locals en un concert al The World Stage a la bona i vella Detroit en un concert de l'agost del 55, i esclatà! I els artistes de la ciutat natal? Què us semblen Yusef Lateef, Barry Harris, Alvin Jackson, Frank Gant i Bernard McKinney per a una nit de somnni? El tenor de Lateef arriba com un Mach Truck, un camió Mach i tota la banda es balanceja en el “Blues Walk”. La trompeta de Byrd brilla al “Dancing in the Dark” i alguns sons emocionants del carrer emmarquen l'animada via parisina, el tema “Parisian Thoroughfare”. El Bop omplia l'aire aquella nit, i ells es veien com els seus emissaris!
 
I seguirem escoltant-los en el tema compost pel duet magnífic de Arthur Schwartz  Howard Dietz  i anomenat...
 
11.5.- Dancing in the Dark (A. Schwartz & H. Dietz) 7:34.
 
I sembla que aquest tema va ser el darrer del primer passi. "Dancing in the Dark" és una cançó popular nord-americana, amb música d'Arthur Schwartz i lletra de Howard Dietz, que va ser presentada per John Barker amb Tilly Losch ballant a la revista musical de 1931 “The Band Wagon”. La cançó va ser gravada per primera vegada per Bing Crosby el 19 d'agost de 1931 amb l’Studio Orchestra dirigida per Victor Young, romanent a les llistes durant sis setmanes, arribant al #3 lloc i ajudant a convertir-la en un estàndard de Jazz que ha perdurat força.
 
I el tema i melodia són molt boniques cosa que acabem de constatar. El joc melòdic inicial fet entre saxo i trompeta ha servit com a introducció al tema, a la melodia del tema feta pel líder a la trompeta. I Yusef Lateef s’ha encarregat d’encetar la tanda de les improvisacions al tenor, amb un magnífic solo i so, i tot plegat a tot swing gràcies a la secció rítmica que recordarem qui són:  Barry Harris, piano; Alvin Jackson, contrabaix i  Frank Gant, bateria. Donald Byrd també ens ha fet una gran demostració de bon gust en la seva improvisació, i ben bé que sabeu que es va enregistrar en directe, o sigui tal qual. A segons quins músics joves d’avui dia, els costa permetre que s’enregistrin els seus concerts. O són molt massa crítics amb ells mateixos, o hi ha alguna cosa més relacionada amb la inseguretat. I també hem pogut escoltar a Bernard McKinney amb el seu Eufoni, amb un so greu, i instrument més conegut com a bombardí i després d’ell el pianista i ja per encarar la melodia i final d’aquest molt bonic tema de l’Arthur Schwartz.
 
I els dos discos “Transition Sessions” els varen fer Byrd amb el seu amic de la ciutat natal Doug Watkins en una varietat d'escenaris per al segell Transition, de curta durada, amb seu a Boston, els anys 55 i 60. La sessió “Byrds Eye View” del 2 de desembre de 1955 és essencialment el prototip dels originals Jazz Messengers amb Hank Mobley, Horace Silver, Art Blakey, Doug Watkins i Joe Gordon per una mesura addicional de trompeta. Byrd torna a ser una delícia amb la lírica “Everything Happens to Me” mentre l'estat d'ànim és profund i fascinant, Watkins ofereix una introducció de maluc al tema “Dougs Blues” abans que els vents, saxo i trompeta, tinguin l'oportunitat d'estirar-se. El saxo tenor de Mobley és tan fin com uns texans de pana a “Hanks Tune” i ells dos, saxo i trompeta, aletegen com a colibrís harmoniosos i feliços a “Crazy Rhythm”.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema compost pel nostre estimat Clifford Brown i anomenat...
 
12.2.- Blues Walk (Clifford Brown) 6:08.
 
I quin tros de tema i Blues acabem d’escoltar i ja com a cirereta del pastís i per cloure el programa d’avui. Un tema encabit en el "Clifford Brown & Max Roach", àlbum de 1954 dels influents músics de jazz Clifford Brown i Max Roach com a part del Clifford Brown and Max Roach Quintet, descrit per The New York Times com "potser el grup de bop definitiu fins al fatal automòbil de Mr. Brown, accident el 1956". L'àlbum va tenir una bona acollida crítica i inclou diversos temes notables, inclosos dos que s'han convertit des de llavors en estàndards del jazz. L'àlbum va ser inclòs al Saló de la Fama dels Grammy el 1999. I aquí els nostres herois han començat el tema amb tots els vents plegats, trompeta, eufoni i saxo tenor. I ves per on que qui primer ha improvisat és un dels molts grans deutors de l’estil de Brown, car Byrd en va ser un gran admirador alhora que seguidor del seu estil musical. I qui ho ha fet posteriorment ha estat el magnífic so i saxo tenor d’en Yusef Lateef. Un fraseig musculós, força present, obert, i amb un fraseig magnífic on ens mostra tot el seu valor, que malauradament ja no tenim. I l’eufoni ha sonat de nou amb un so força característic, i magnífica interpretació de Bernard McKinney. I el piano de Barry Harris, gran mestre que no fa gaire ens va deixar. I el contrabaix d’Alvin amb les escombretes de Gant, i acords de Harris, han deixat pas als “quarts” entre baterista i resta de músics, i ja per arribar de nou la melodia a càrrec de tots els vents i acabar el tema i programa, que com sempre, espero que us hagi agradat tan com a mi.
 
Igual d’agradable és la sessió de 1956 amb Byrd, Mobley i Watkins amb el seu company de Detroit, Kenny Burrell i amb Duke Jordan i Art Taylor. Watkins és el líder d'aquesta sessió, i els grooves sonen i salten molt bé a “Phil T. McNastys Blues” mentre Burrell es balanceja, Swinga com si el juke joint saltés també en el tema “More of the Same”. Byrd lidera l'última sessió del segon disc ambientat en una altra data del 56, aquesta vegada amb un quartet amb Ray Santisi, Jim Zitano i Watkins. Santisi posa el focus en un parell de temes com són “People Will Say Were In Love” i “Whats New” i et fa desitjar que tingués més àlbums seus. Byrd, una vegada més, agafa el mantell de balades com són “Polka Dots and Moonbeans” i brilla com una sortida de sol a “If I Love Again”. Simplement hi tenim una música deliciosa aquí."
George W. Harris (3 de novembre de 2014). http://www.jazzweekly.com.
 
I us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 15 de desembre que tindrem a Diana Palau, veu amb l’Alejandro Di Costanzo Trio amb ell mateix al piano; Paco Weht, contrabaix i Salvador Toscano, bateria amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina o sigui que us hi esperem com sempre a partir de les 22h.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol. 

 

Subscribe to: Missatges (Atom)
 

blogger templates |