Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I abans de dir res sobre el programa d’avui, us vull dir que el concert que ens van oferir Juan de Diego – “Grebalariak” amb Toni Saigi, Masa Kamaguchi i Ramon Prats va ser extraordinari, deliciós, i ple d’autenticitat, la que emanaven Juan i companys des de l’escenari. Gràcies a tota la gent que va venir i a l’ajuntament de SVdh pel seu suport, i per descomptat als quatre músics, cracs, que ens van deixar bocabadats.
 
I ja parlant del programa d’avui, doncs que anirà d’alguns projectes amb músics de casa nostra i músics de fora que han fet músiques nostres com és el cas del pianista argentí Julián Solarz i disc “Resonancia” amb el seu grup i amb tota la música de Frederic Mompou. Seguint aquesta aurèola, escoltarem el darrer treball del Ramón Díaz Group dedicat a les músiques de Chopin, “Conversaciones con Chopin” acabant una primera part de programa. I la segona començarà amb el darrer disc de Xavi Torres, “Quarentena Songs” per ja acabar amb el darrer Jordi Pallarés Project,  “Vol. 2”, i de nou amb un micro conte de Carme de la Fuente.



I començarem amb el Julián Solarz Grupo i disc “Resonancia”, publicat per  ears & eyes Records i distribuït a Espanya per Segell Microscopi el 2023. Enregistrat el el novembre de 2023 a Estudio 0618, Buenos Aires, Argentina. Enginyer de so, mescles i masterització, Pablo López Ruiz. I aquí hi tenim a: Lucas Goicoechea, saxo alt; Inti Sabev, clarinet i clarinet baix; Juan Filipelli, guitarra; Julián Solarz, piano, arranjaments i direcció; Hernán Cassibra, contrabaix; Carto Brandán, bateria i de convidat Matías Carazzo, flauta. Arranjaments, orquestracions i improvisacions sobre músiques compostes per Frederic Mompou. I s’ha de dir que l’obra gràfica de portada i contraportada és la de l’amic Pedro Strukelj. I al blog hi trobareu l’enllaç al Bandcamp d’aquest magnífic projecte de Julián Solarz dedicat a Mompou:
https://juliansolarz.bandcamp.com/album/resonancia-m-sica-de-frederic-mompou i també l’enllaç a  la web de “B-ritmos” on parlen abastament d’aquest projecte: https://www.b-ritmos.com/julian-solarz-grupo/.
 
I dels 10 temes que hi ha, n’hi ha 8 dels de la “Música Callada” que va fer el nostre genial compositor. Els altres dos són “Planys (Impressió íntima nº1”) i la “Cançó nº7”, aquesta la més curteta de menys de 2 minuts. S’ha de dir que Julián s’ha immiscit en quest projecte dedicat a Mompou d’una manera molt càlida. Es nota l’aprofundiment, l’estudi i l’amor pel compositor i per aquestes músiques i així ens ho mostren tots els seus companys i ell mateix en les seves interpretacions i improvisacions. I un dels “Musica Callada”, el Nº 3, té una melodia feta pel saxo alto alhora que força reconeixible, com unes “maitines”, per després aparèixer el solo del contrabaixista. I la Nº 11 també té unes músiques que reconeixem i ara fetes pel líder al piano, per després aparèixer el baterista i demés companys en un dels temes curtets. I la Nº 16  l’inicia el pianista amb una frase rítmica recurrent alhora que vital, mentre el clarinet baix i contrabaix li fan una mena de resposta, per després aparèixer un diàleg dels dos vents molt delicat. I la Nº 25 l’inicia el baterista en una “Intro” per ja aparèixer el piano i delicats arpegis, coses que canviaran ben aviat entrant ja contrabaix i un duet de vents molt delicat. I la Nº 26 comença delicadament amb una mena de P/R entre flauta i clarinet, o també diàleg preciós. I el “Planys” comença ja amb una rítmica gràcies a contrabaix, bateria i guitarra, ells  tres fent una “Intro” sobre la qual volarà la dolça melodia del clarinet, i més canvis que hi haurà. I finalment, la “Cançó Nº 7” és d’una bellesa remarcable, melodia i possible improvisació feta a piano sol pel líder Julián Solarz.
 
Els començarem escoltant en la preciosa
 
1.5.- Música Callada Nº 9 (F. Mompou & J. Solarz) 5:30.
 
I aquesta “Música Callada Nº 9” parteix de la que Mompou encabí en el seu Primer Quadern i 9è moviment, un “lento” a 48 pulsacions de negra i ritme binari. I ja heu pogut escoltar quina meravella d’interpretació i arranjament, on hem pogut gaudir llarga estona amb la improvisació del guitarrista Juan Filipelli. Un tema iniciat per ell mateix amb arpegis delicats i posterior melodia a càrrec de Lucas Goicoechea al saxo alt i per sota el clarinet de Inti Sabev. Els moments de “break” amb els també arpegis del líder i pianista Julián Solarz han estat d’una sensibilitat extrema, com després la del guitarrista en la seva brutal improvisació per delicada, perquè l’ha feta amb expressivitat i molta emoció. I al final, saxo i clarinet recordant-nos com era el motiu principal. Què bonic per començar-los a escoltar.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.



 I un altre d’aquests preciosos temes que Mompou va fer és la....
 
2.1.- Música Callada Nº 1 (F. Mompou & J.Solarz) 6:00.
 
I aquesta és la que Mompou encabí en el seu Primer Quadern i 1er moviment, un “angelico” a 50 pulsacions de negra. I també l’Stephen Hough fa una molt més que delicada versió d’aquesta la seva primera Música Callada, ell a piano sol, com el mestre les va concebre i interpretar. El nostre heroi i companys n’han fet una encara més entranyable, per com els sons dels vents ens han acaronat ja d’entrada amb la melodia i motiu principal. I què bé la secció rítmica amb Carto Brandán a la bateria ell marcant ritme i fixant el tempo, el líder Julián al piano i Hernán Cassibra, al contrabaix. I el pas a les improvisacions les han fet tots tres quasi a la vegada, saxo, clarinet i guitarra en una “improvisació col·lectiva” magnífica amb uns moments esclatants, cosa que ha durat la resta del tema fins recuperar la melodia a càrrec pel clarinet, guitarra i posterior saxo. Una meravella d’arranjament per una meravella de música pensada i creada per la ment privilegiada i a contra corrent del mestre Frederic Mompou.
 
En pròpies paraules, les de Frederic Mompou “aquesta música és ‘callada’, perquè la seva audició és interna. La seva emoció és secreta i només pren forma en les seves ressonàncies sota la volta freda de la nostra soledat. No se li demana d'arribar més enllà d'uns mil·límetres en l'espai, però sí la missió de penetrar en les grans profunditats de la nostra ànima. Aquesta música és símbol de renúncia. Renúncia a la continuïtat en la línia ascendent del progrés i perfecció de l'art, perquè en aquesta escalada és necessàri, alguna vegada, descansar…”. I més coses que en podreu llegir de Frederic Mompou de la wikipedia en català: https://ca.wikipedia.org/wiki/Música_callada.
 
I ja els acabarem d’escoltar en la....
 
3.3.- Música Callada Nº 20 (F. Mompou & J.Solarz)) 5:18.
 
I en una primera escolta havia decidit posar els “Planys (impressió íntima Nº 1)” car també té una força rítmica remarcable, però al final m’he decidit per aquesta “Música Callada Nº 20” pel fet que ja d’entrada hi ha una determinada trempera rítmica marcada pels copets al canto de la caixa de la bateria de Brandán. I ves per on que la sonoritat del saxo alt, així com una mica melancòlica, se li escau la mar de bé a la música de Mompou. I ells l’han començat fent-ne la melodia o motiu principal i suport de la base rítmica, i melodia feta pel saxo alt de Lucas, ell, que n’ha iniciat les improvisacions. Remarcables les notes soltes i profundes del contrabaix de Cassibra, i els acords del líder Solarz al piano. I en Goicoechea ha fet una brutal improvisació al saxo alt, tal que ens ha deixat bocabadats, per llenguatge i fraseig contemporani, per so i pel seu bon gust. I al final uns moments amb el clarinet baix de Sabev per ja arribar a un final delicat a càrrec del baixista Cassibra, molt bonic tema per ja deixar-los d’escoltar. Felicitats Julián Solarz i companys
Lucas Goicoechea, Inti Sabev, Juan Filipelli, Hernán Cassibra, Carto Brandán i Matías Carazzo.


I seguirem envoltats de classicisme i Jazz ara de la mà del Ramón Díaz Group dedicat a les músiques de Chopin, “Conversaciones con Chopin”, publicat el 2023 per 96K music. Enregistrat per Guille Pérez al Bonso Studio el 12 i 13 de juny de 2023. Mesclat pel Ramón Díaz Group. Produït per Ramón Díaz. I aquí hi tenim a Rubén Luis, guitarra; Jeppe Rasmussen, saxos; Marco Boi, contrabaix i Ramón Díaz, bateria.
 
I aquí hi tenim 7 temes amb Chopin ben present i títols tan suggerents com són “Los viajes”, “Ida y vuelta”, “Amantine” dedicada a la seva amant Amandine Aurore Lucille Dupin i pseudònim masculí George Sand. “Majorca”, “Invierno en Varsovia”, “Ludwika” i “Noctambulo”. I “Los Viajes”, primer track, té un tarannà rítmic ja d’entrada gràcies als acords del guitarrista i la pròpia melodia feta per Jeppe al soprano. El tema té un pont que és la porta d’entrada a la magnífica improvisació del guitarrista, ell, volant per sobre del motiu rítmic recurrent. I el segon és “Ida y vuelta” que potser faci referència al viatge a Mallorca i la seva tornada a Varsòvia on hi tenim a Jeppe al saxo tenor, i primer delicadament per ja després aparèixer una permanent rítmica amb els copets al canto de la caixa del baterista i posterior melodia del saxo tenor. I “Amantine” té també un tarannà rítmic força evident amb les escombretes del líder i per sobre la delicada melodia de Jeppe al saxo tenor amb una pulsió i notes del baixista força interessants. I el darrer track del disc és “Noctámbulo” iniciat per unes recurrents notes del guitarrista, i amb el líder fent un solo a la bateria, això ja d’entrada. El tema s’anirà desenvolupant amb la inclusió de la resta de companys isobretot quan apareix el motiu melòdic principal a càrrec del saxo tenor Rasmussen. La qüestió rítmica de baixista i baterista és brutal i així és fàcil fer un solo, com el que ha fet el guitarrista Rubén. I resulta que entremig hi ha un “break” on sembla aturar-se tot, però no, car el baixista Marco fa la seva improvisació ben solet.
 
I jo vaig voler saber de quina manera i amb quines músiques de Chopin, Ramón es va inspirar per fer les seves, i això és el que em va dir: “Los Viajes” amb el “Nocturno Opus 15 Nº3”; “Ida y Vuelta” amb la “Balada I”; “Amantine” amb la “Balada IV”; “Majorca” amb el “Preludio Opus 28 Nº4”; “Invierno en Varsovia” amb el “Nocturno Opus 9 Nº3”; “Ludwika” amb el “Nocturno Opus 20 en C#menor” i “Noctámbulo” amb el “Nocturno Opus 72 Nº19”.....gràcies estimat Ramón.


I els començarem escoltant delicadament en el tema dedicat a un hivern que va passar a Varsòvia...
 
4.5.- Invierno en Varsovia (Ramón Díaz) 6:36.
 
I què bonic aquest “Invierno en Varsovia”, iniciat amb un solo de bateria a càrrec del líder Ramón Díaz, fet però amb una gran sensibilitat i sense tocar els plats, car, segur que no hi serien benvinguts els seus sons, a vegades estridents. La “intro” a mode de pedal l’ha fet el baixista Marco Boi i delicadeses del guitarrista Rubén Luis, i ja la molt bonica melodia l’ha fet Jeppe al saxo tenor. I qui primer ha improvisat ha estat Marco Boi al contrabaix. No ha estat una llarga improvisació, probablement d’1 Chorus, però l’ha fet de manera magistral. També ha estat així la que ha fet el guitarrista Luis el qual ha deixat anar un acord fregat preciós abans de començar-la. Després ens ha acaronat per la dolçor de la seva execució. La recuperació de la melodia i motiu principal ens ha situat ja al final d’aquest preciós tema ideal per començar-los a escoltar.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcruriecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 

I encara els seguirem escoltant, en...
 
5.4.- Majorca (Ramón Díaz) 6:54.
 
I aquest tema l’ha acabat i començat el guitarrista Rubén Luis. I amb quina delicadesa l’ha començat ell, a guitarra solo i fent uns preciosos arpegis i acords fregats. L’inici del tema ha estat a càrrec d’ell mateix a més de la base rítmica, per ja després aparèixer la melodia a càrrec del saxo soprano d’en Jeppe, una melodia preciosa, reconeixible de l’obra de Frederic Chopin. I quin canvi de rítmica en l’inici de les improvisacions, coses que marca el baxista Boi. Però és que després, ha aparegut el Swing en els “quatres” compassos que han compartit en Jeppe i Rubén,  saxo soprano i guitarra. Brutals improvisacions d’ells dos i gran suport dels altres dos de la base rítmica. I després, recuperació de melodia a càrrec de Jeppe i ja aparèixer el líder Ramón Díaz fent un tros de solo a la bateria, ell que n’és un màster. Redobles a dojo fets amb gust, qüestió rítmica i amb un motiu recurrent acompanyant-lo a càrrec del saxo soprano de Rasmussen per acabar dolçament.
 
Durant la seva estada a Mallorca, Chopin va compondre la majoria dels preludis i va retocar definitivament els que portava esbossats. Va escriure a més la segona “Balada en fa major, op. 38” el “tercer Scherzo en do sostingut menor, op. 39”, les dues Poloneses a la major i en do menor.


I ja els acabarem escoltant en...
 
6.6.- Ludwika (Ramón Díaz) 5:21.
 
I ves per on que en Frederic tenia una talentosa germana, Ludwika que a més a més de ser una bona compositora era també escriptora professional. La salut d’en Frederic mai va ser bona, la qual es va anar deteriorant de manera remarcada a finals del 1840. Durant dos mesos, Ludwika el va cuidar en aquest final de malaltia, la qual cosa la va sobrecarregar físicament i emocional fins la seva mort, el 17 d’octubre del mateix any.
 
I per això Ramón ha volgut retre-li un homenatge a la seva germana amb aquest tema tan vital. Una melodia diversa amb tres trams o parts, diria jo i començant amb una curteta “Intro” a càrrec del guitarrista i ell mateix. Després d’això, en Jeppe s’ha posat a improvisar al soprano amb un preciós so alhora que fraseig. Els acords de la guitarra de Rubén l’han recolzat, com també la resta de la base rítmica amb en Marco al contrabaix i Ramón a la bateria. Gran improvisació també del guitarrista, ell amb un so un tan fosc, farcit però de llenguatge jazzístic i bon gust. I sempre, sempre, la base de dos donant-los el suport. I al final, quin gran solo de Ramón a la bateria, com remena els estris de la seva bateria, amb quina energia ho fa, com controla els redobles, impressionant, en una paraula. Ideal tema per ja deixar-los d’escoltar, felicitats Ramón Díaz, Rubén Luis, Jeppe Rasmussen i Marco Boi.
 
I després d’aquesta meravella, sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per acaronar-nos amb la dolçor de les teves paraules i sempre amb les músiques del programa.


I seguirem amb aquesta segona part on ens endinsarem en la música i darrer treball discogràfic d’en Xavi Torres, “Quarentena Songs” ja ens diu de quina manera el va començar a parir. Quan va començar la pandèmia es va proposar fer un tema cada dia durant 30 dies, que va dir el dia del concert al Jamboree, Sala 3. D’aquestes 30 cançons en va seleccionar 12 (més dues a mode de bonus tracks). I els músics que l’acompanyen a ell, que evidentment toca el piano, en els temes de l’1 al 6 són Reiner Elizarde (El Negrón), contrabaix i Andreu Pitarch, bateria, aquests temes enregistrats el 22 de març de 2022 a l’Estudio Uno, Madrid. I pels temes del 7 al 14 hi ha Clemens van der Feen, contrabaix i Jamie Peet, bateria enregistrats el 16 de febrer de 2022 al Powersound Studio, Amsterdam. Tot mesclat per Micha de Kanter i masteritzat per Dave Darlington i publicat aquest 2023 per DOX Records.
 
I d’aquests 14 temes els dos trios en van fer de diferents ritmes i tempos, havent-hi balades però també una mena de Slow-Bluesy song com és “13 Rutina”. I més o menys a tempo de balada, tot i haver-hi un puntet de tempo hi tenim “02 Setmanes”, “14 Reset”, “3 Oportunidad”. Amb un marcatge rítmic del baterista i quasi mateix tempo hi ha “10 Perspectiva”. I el preciós “05 Supervuit” té una ritme càlid i melodia molt bonica. I “08 Futur”, tot i començar a ritme lent i delicat té un canvi rítmic i de tempo després que el farà més vital. També “06 Social” té un tarannà vital com aquest, més o menys tot encara a tempo mèdium i tema que agafarà força trempera en la impro del líder. I “11 Jitsi” té una rítmica marcada per baxista i mà esquerra del pianista a mode de motiu repetitiu rítmic. I un altre dels temes curtets és “07 Empty Streets”, i aquí amb més vitalitat marcada per la persistent mà esquerra del líder. I “09 Nueva Era” té també un tarannà cadenciós marcat per les notes del baixista i més o menys tempo. I la resta de temes tenen ja una vitalitat força evident, entre els quals el “12 Community” té aquest tarannà i també amb les notes puntuals del baixista marcant la rítmica. I el primer track “01 Luz”, té un motiu recurrent de la mà esquerra del pianista i moments de melodia a duet pe baixista i pianista. I finalment “04 Upside Down” té també vitalitat amb un motiu o línia de baixos repetitiva marcada pel baixista.
 
I trobo que estarà bé començar-los a escoltar amb el tema on hi col·laboren Clemens van der Feen, contrabaix i Jamie Peet, bateria i anomenat..
 
7.10.- Perspectiva (Xavi Torres) 4:20.
 
I ja haureu notat el canvi d’estil sí, però no hi ha hagut canvis pel que fa a delicadeses, car en aquest tema també hi són totes. Un tema lent amb un puntet de vitalitat pel marcatge del baterista, amb unes notes soltes del baixista que fan tot plegat un magnífic coixí per poder desenvolupar les seves línies, el pianista i líder, Xavi Torres. El final a piano sol ha estat brillant alhora que càlid, on ell ha sabut jugar amb les dues mans. I Xavi sembla haver desenvolupat una idea i motiu, rítmic i melòdic, el qual ens ha acompanyat durant tot el tema. El líder té uns moments molt brillants, en un tema on ell n’ha estat l’únic protagonista solista. Va desenvolupant el motiu principal improvisant i fins arribar al final del tema on ell s’ha quedat sol omplint tot l’espai de les seves dolces notes, preciós tema per començar-los a escoltar.


I els seguirem escoltant en el tema, quarentena song com ho són totes amb el mateix trio i tema anomenat...
 
8.12.- Community (Xavi Torres) 4:56.
 
I en aquest trio hi hagué temes vitals com aquest on la melodia a càrrec del líder al piano es veu construïda per la seva mà dreta i notes al registre amunt del centre. L’ha començat ell amb el baixista fent l’un, la melodia i l’altre la línia de baixos. Al mateix temps el ritme i tempo hi és implícit però encara més reforçat pels copets a la caixa del baterista. Aquí hi tenim, ja ho sabeu, a Xavi Torres i Clemens van der Feen, contrabaix i Jamie Peet, bateria. Ben aviat ens hem trobat al genial pianista fent la seva més que reeixida improvisació, vital, brillant, amb una lleugeresa de la mà dreta força inversemblant, per velocitat de digitació prístina i pura. De quina manera l’ha desenvolupat, cada vegada amb línies melòdiques noves. Sembla que s’hi podria estar “ad inphinittum”. En Clemens l’ha seguit fent la seva improvisació, que tot i més curteta que la del líder, ha estat força reeixida. I el tema l’han acabat després de recuperar el motiu principal i deixar-lo “morir” dolçament. Què maco.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I encara els escoltarem amb el tema on hi col·laboren Reiner Elizarde “El Negron”, contrabaix i Andreu Pitarch, bateria i tema...
 
9.4.- Upside Down (Xavi Torres) 4:04.
 
I déu-ni-do del que varen fer aquest nou trio i en aquest tema ja se n’ha vist una bona mostra. El tema és brutal per la persistència de les dues notes de la mà dreta del pianista i les del baixista Elizarde, que ja tenen tota la rítmica necessària. La dreta del líder construeix la melodia amb una vitalitat esfereïdora, alhora que brillantor per com n’és el seu “pianíssim”. Després de la presentació del tema, en Xavi s’ha posat a improvisar i de nou fent-ho de manera magistral, i mostrant-nos la gran quantitat de recursos rítmico-melòdics que té. Segueix també l’harmonia del tema per desenvolupar línies, i línies, les que calguin, en podríem dir. Hem escoltat com El Negrón feia una línia molt present amb el seu contrabaix. També no oblidem que hi ha l’Andreu a la bateria, un altre gran crac. Un tema que ben aviat acaba o això ens sembla, per com de ben trenat està i també per la velocitat d’execució. Magnífica composició per mantenir la creativitat en moments de pandèmia.


I ja els acabarem d’escoltar en el primer track i mateix trio...
 
10.1.- Luz (Xavi Torres) 5:06.
 
I en aquest altre tema encara més vital d’en Xavi hem pogut escoltar una gran improvisació del líder, esclar, però també una del contrabaixista cubà resident a Madrid, Reiner Elizarde, “El Negron” I ves per on que la ràpida melodia l’han  feta a duet, pianista i baixista, que déu-n’hi-do. El tema l’ha començat ell sol amb el motiu principal i ja entrar la melodia amb ells dos. Mentre, l’Andreu els ha anat acaronant amb les seves escombretes, i ells anant tirant el tema endavant. La impro del baixista ens ha capgirat el cervell per com de brutal l’ha feta, alhora que amb una perfecta afinació. I quina persistència la del líder amb el motiu recurrent mentre ell solejava. Xavi n’ha iniciat la seva després, ja heu pogut constatar de quina inversemblant manera l’ha feta. Aquí no hi ha Swing però sí que hi ha un impressionant Groove, allò que fa que el tema camini. I recuperant el duet melòdic baixista i pianista, hem arribat al final d’aquest magnífic tema, ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats Xavi Torres, Reiner Elizarde (El Negrón), Andreu Pitarch, Clemens van der Feen i Jamie Peet. I també dir-vos que el felicitem a ell, a tots ells, car aquestes Cançons de Quarantena han rebut el Premi 440-Enderrock a millor disc de jazz de l'any! Felicitats, Xavi.


I ja per acabar el programa d’avui farem un altre salt, ara quasi que al buit, amb el darrer Jordi Pallarés Project, “Vol. 2” enregistrat en directe l'agost de 2020 per al Recital de Master de Jordi Pallarés al JazzCampus (Suïssa). Mesclat per Jordi Pallarés. Masteritzat per Roger Langvik. Portada: Jordi Pallarés. Produït per: Orx!unarchiveS. Amb Diego Manuschevich: saxo alt, clarinet baix, flauta. Kazue Ogasazara: piano. Jordi Pallarés: bateria, percussions i vibràfon, amb Nadav Erlich: contrabaix. Música de Jordi Pallarés, excepte els que us digui.
 
I sí que ens diuen com va anar tot plegat, sí, i s’ha de considerar que va ser l’agost del 2020, tot just traient el cap en plena pandèmia, cosa que encara fa més impressionant aquest treball fi de Màster del Jordi a Basilea on es va endinsar en el que en diem Free Jazz i Lliure Improvisació. Aquest és el seu segon àlbum acompanyat d’uns altres cracs com ell. Ho va presentar en 3 parts, tot i que l’ordre d’aparició dels temes al CD no lliga amb l’ordre d’aquestes, parts. Després de la Introducció i presentació a càrrec de l’speaker de la sala, apareix el primer i brutal tema, “0220E & 0220C”, compost per  Diego Manuschevich on ell passa del saxo alt al clarinet baix mentre Jordi a la bateria i Kazue al piano fan també de les seves.  I com que va anar quasi tot seguit d’una tirada, després van tocar el “The Era Of Microplastics Is Now”, del Jordi amb quasi 9 minuts d’una perfecte comunicació entre els tres cracs amb una primera impro del pianista Kazue i tema que escoltarem. I després apareix l’”Inspier ven der Musik” amb el clarinet baix de Diego, fent-lo sonar de manera inversemblant per estridències i demés, i seguit hi ha el “Cos-mo-go-nia Impermanente” on David segueix al clarinet baix i on Jordi després ens acarona amb el vibràfon, mentre Diego agafa la flauta i Kazue els acompanya. I el 6è track és “Hommage à S. Dalí, J. Miro et W. Kandinski” on segueixen amb aquesta dinàmica amb Jordi a la bateria i percussions, David primer a la flauta i amb un fianl brutal al saxo alt i Kazue al piano. I de manera ininterrompuda apareix el següent tema “0220E” i ells amb la mateixa ona rítmica, i ara amb David al clarinet baix en un desenvolupament de tema força brutal on el clarinet acaba aquest i inicia el següent i 8è track que traduït diu “Qui som nosaltres per dir als gats i gossos que tenen més drets que porcs i vaques”, on el pianista executa una brutal improvisació i força percusiva, matxucant les tecles del piano a dojo i un David brutal al saxo alt, i esclar que Jordi està increïble a les percussions diverses. Després d’això, Jordi va fer una curta xerrada agraint a tothom qui el va ajudar i per descomptat als companys i mestres Jordi Rossy i companys. I dels tres temes que van seguir tocant, el primer va ser “Twelve Tone Piece” que també escoltarem. El següent i penúltim va ser el “Bass Interlude” de dos minuts i mig on el baixista Nadav Erlich ell sol executa la composició de Jordi i seva improvisació. I el darrer tema va ser “Dream”, una preciosa composició que escoltarem seguidament.


11.12.- Dream (John Cage) 7:17.
 
I ves per on que amb aquesta meravella de cançó alhora que allunyada del concepte de la Lliure Improvisació, va cloure el concert de Treball del seu Màster, ell, en Jordi Pallarés i ells, car les altres composicions sí tenen tot aquest esperit d’impro lliure. La dolçor de les seves interpretacions és evident, i així ho hem constatat durant tot el tema, car les notes del pianista així ens ho han mostrat. Sempre hi ha hagut el líder Pallarés a les escombretes i demés estris percussius i també la flauta de Diego Manuschevich tots tres recolzant-se mútuament. El tema ha començat a piano dolç sol, quedant-nos bocabadats, immersos en una mena d’aurèola meditativa. Ja hi ha aparegut el baixista Nadav Erlich ell sí improvisant com ho faria el nostre Masa Kamaguchi. I la flauta ens ha acaronat les oïdes quan ha sonat. I ells han seguit una estona així fins arribar al delicat final, ideal tema per començar-los a escoltar, que ara començaran a “pintar bastos”.


I els seguirem escoltant en el tema anomenat...
 
12.10.- Twelve Tone Piece (Jordi Pallarés) 6:23.
 
I pel títol i per com ha sonat, aquest és un tema amb tot l’esperit del “dodecafonisme”. I així ho hem escoltat per com d’amplis són els intervals i per com n’és la melodia resultant, més aviat “amelodia”. Iniciat pel clarinet baix de Diego i ja després el piano de Kazue. S’hi ha afegit la bateria del líder, recolzant-los i ja per deixar pas a la llarga improvisació de Diego Manuschevich al clarinet baix, brutal improvisació amb tots els aires del Jazz més Free, més avantguardista. Llenguatge més enllà de les galàxies, el del Diego i també el dels acompanyants, piano i bateria i percussions diverses, tots tres en una improvisació col·lectiva on s’hi podrien estar hores i hores, per vitalitat també de la proposta. És ben evident el llegat del meu estimat Eric Dolphy coses que en Diego també pensa de ben segur. I al final de la seva improvisació al clarinet baix, s’han quedat ells dos sols, i més el baixista Nadav acabant el tema.


I  més coses que ens diuen i que podreu llegir al blog:
Jordi Pallarés, alumne dels mestres Jordi Rossy, Jeff Ballard, Gerry Hemingway i Fred Frith, presenta la seva proposta artística “Jordi Pallarés Project Vol.2” per al present esdeveniment. Aquest projecte és o es basa en una formació de jazz intercanviable, “trans-idiomàtica” i interdisciplinària que permet l'exploració en profunditat de qualsevol dimensió musical en la qual se centra Jordi; passant de peces originals, al repertori musical inspirat en algun compositor rellevant. En aquesta ocasió Jordi està acompanyat de joves músics d'avantguarda refinats i creatius residents a Suïssa: Kazue Ogasawara al piano (Japó) i Diego Manuschevich al piano i instruments de vent (Xile). A més, al final del concert, el baixista Nadav Erlich serà convidat a unir-s’hi. La música es basarà essencialment en l'estètica "Instant Composing" de Cecil Taylor i força estimulada en el principi teòric d'"Harmolodics" d'Ornette Coleman; que ell descriu com –l'ús del físic i el mental de la pròpia lògica convertit en una expressió sonora per provocar la sensació musical d'uníson executada per una sola persona o amb un grup–. A més, una part del programa es va fer a base de les composicions gràfiques fetes a mà pel Jordi, representant així una destil·lació de la sensibilitat dels intèrprets utilitzant la peça gràfica com a marc de discussió i presa de decisions col·lectives mitjançant la improvisació lliure. A més, i finalment, Project també està influenciat linealment pel sistema musical d'Anthony Braxton "Ghost Trance Music", Cornelius Cardew "Treatise", "Aleatoric Music" de John Cage i "Soundpainting" de Walter Thompson. Aquestes són les següents peces originals que es representaran aquesta tarda, deia ell.


I nosaltres acabarem projecte i programa amb el tema...
 
13.3.- The Era of Microplastics is Now (Jordi Pallarés) 8:44.
 
I ja heu pogut constatar el viatge musical estratosfèric que hem fet avui, començant delicadament amb la “Música Callada” de Mompou, seguir amb les “Conversaciones con Chopin” i just abans d’aquestes inversemblants músiques, les “Quarentena Songs” per acabar el programa amb aquest “Vol. 2” del Jordi Pallarés Project amb tots els aires del Free Jazz i músiques més avantguardistes, i en aquest tema ho hem tornat a constatar. Aquí en Diego ha volat literalment amb el saxo alt en la seva brutal improvisació, i a moments, a duet d’ell i amb el líder també fotent-li a la bateria, portant el ritme, el tempo i creant línies rítmiques força persistents, i ja al final amb Diego sol, traient-li sons inversemblants al seu saxo alt. I el tema l’han començat a duet de saxo alt i piano, ambdós fent-ne l’entremaliada melodia. Hi ha hagut moments de Swing, sí, en els moments del solo del piano del japonès Kazue Ogasazara, ell que s’ha lluït per com de reeixida ha estat la seva improvisació, i ja deixant el Swing i situant-se en la recerca de sonoritats aconseguint uns moments sublims. Motiu de nou, i impro del saxo alt Diego Manuschevich fins a recuperar el motiu principal inicial i acabar-lo de cop, brutal tema per cloure el seu projecte i nosaltres el programa d’avui, o sigui que felicitats Jordi Pallarés, Diego Manuschevich, Kazue Ogasazara i Nadav Erlich.


Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 15 de març que tindrem a Marta Sierra Quartet amb ella al violí a tot Gipsy Jazz, amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina us hi esperem com sempre a partir de les 22h.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
 

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I ja en aquesta setmana del concert que farem el divendres a la Sala Xica  amb Juan de Diego “Grebalariak”, us proposo escoltar tres projectes de la nostra estimada editorial, de casa nostra i valorada internacionalment gràcies a la gran feina de Jordi Pujol Baulenas, Fresh Sound New Talent. I aquests són:  el “Landscapes” de Nicole McCabe; Cosimo Boni i el seu “May Be (unable to return)”  i el ”Sonoran” de Matt Marantz Trio i per això el productor executiu és Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L.


I començarem el programa amb el “Landscapes” de Nicole Mc Cabe publicat el 2022 i enregistrat per Talley Sherwood als Tritone Studios, Glendale, Califòrnia, el 9 de març de 2022. Mesclat per Sacha Müller. Masteritzat per. Produït per Dana White Nicole McCabe. Amb Nicole McCabe (saxo alt), Paul Cornish (piano), Logan Kane (contrabaix) i Myles Martin (bateria). Convidada especial: Genevieve Artadi (veu a “Portsmouth”). Totes les composicions de Nicole McCabe. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la seva pàgina web https://nicolemccabejazz.com i també a la del disc: https://www.freshsoundrecords.com/nicole-mccabe-albums/56003-landscapes.html.
 
I en aquest CD hi ha 7 temes amb balades tan boniques com és “Finding Beauty in an Unexpected Place” amb una calidesa del so del saxo alt de la líder força remarcable. La resta de temes tenen un tempo mèdium no havent-n’hi cap d’aquells que en diem fast, ràpids de tempo. Sí que les improvisacions, sobretot d’ella, doblen el tempo en alguns temes. Composicions molt personals alhora que els arranjaments tot plegat lliurant-nos un missatge de modernitat, de contemporaneïtat del Jazz més actual. Una músic jove, saxofonista que toca el saxo alt, de la qual n’esperem els nous projectes amb molta il·lusió. Te un fraseig molt melòdic, molt dolç, que ens acarona, però alhora amb un llenguatge jazzístic de primera línia, on la tradició i la modernitat es conjuminen en aquest el seu primer disc per oferir-nos un treball complet. I dir-vos que el proper 16 de febrer sortirà el seu segon disc enregistrat en directe al Jamboree el 24 de febrer de 2023, el seu “Live at Jamboree”, també de FSNT esclar.
 
I ja la escoltarem a ella i a ells la bonica balada d’aquest disc i tema anomenat...
 
1.3.- Finding Beauty in an Unexpected Place (Nicole McCabe) 7:02.
 
I ja heu pogut escoltar quin tema més maco ens acaba de fer ella i ells, ella, la nostra  heroïna, Nicole McCabe en una balada on també hem pogut gaudir amb la bona improvisació del pianista Paul Cornish. Nicole l’ha començat delicadament amb el so del seu saxo i ja d’entrada pujant al registre alt de l’instrument. La calidesa de la composició es palpa a cada moment però més en la seva improvisació. La subtilesa del trio acompanyant és l’adequada per la seva interpretació, amb un baixista tocant notes puntuals, les escombretes del baterista Myles Martin i esclar que els acords del pianista. Aquest ens ha impressionat en la seva tasca solista havent-lo escoltat cantar el solo, a cada nota que ell feia. Nicole ens ha mostrat també la seva part més melòdica en la seva improvisació, sense obviar tota la qüestió tècnica, llenguatge, fraseig i gust musical, en un tema ideal per ja començar-los a escoltar.
 
Escoltant aquesta col·lecció de peces del "Paisatges", el seu “Landscapes”, un es veu molt bellament atret pels dissenys musicals, l'arquitectura i els colors descrits en les melodioses qualitats narratives de la veu del seu saxo i el sentit de l'expressió de Nicole com a intèrpret i com a compositora/arranjadora. El seu to del saxo és ple, ric i segur de si mateix, amb equilibri i matisos en totes les gammes del saxo alt. Les seves improvisacions són creatives i formades per la tradició del jazz en la seva substància i atreviment. Els estats d'ànim que ofereixen aquestes composicions provoquen alhora la sensació de facilitat per navegar per alguns polsos rítmics aventurers i alguns moviments harmònics desafiadors. Estan ben fets i un gaudeix amb la seva escolta. Això és un testimoni de l'excel·lent musicalitat de Nicole i de les seves eleccions de personal excel·lent que sembla que per a aquest projecte de gravació, es va invertir igualment a fer que la música se senti bé. Gaudeix del "Landscapes". Deixa't guiar cap a un lloc on la música anima les teves orelles i t'obre el cor i la ment a l'art de Nicole McCabe. —Patrice Rushen (músic).


I un altre bonic tema on Genevieve Artadi ens acaronarà amb la seva veu, és...
 
2.6.- Portsmouth (Nicole McCabe) 7:19.
 
I quina altra composició acabem d’escoltar, i ara amb la dolça veu de Genevieve Artadi a duet fent la melodia amb la líder. Ben aviat ha aparegut el jove pianista improvisant i de nou cantant el seu solo a temps real, cosa bastant difícil. La pulsió rítmica del pianista sembla donar ales als altres dos de la base rítmica, car el baixista Logan Kane també l’ha acompanyat amb una pulsió rítmica quasi que percusiva alhora que la tasca del baterista Martin ha estat també molt reeixida. La nostra líder ha volat executant la seva improvisació i ara encara amb més trempera per com n’és aquest tema, el qual, tot i no tenir un tempo viu, ràpid, té un bona trempera. Kane al contrabaix ens ha mostrat com les gasta, car, ens ha deixat bocabadats per la seva clarividència en la seva improvisació. I han recuperat la melodia de nou  i han acabat el tema amb un Turn around i motiu principal a càrrec per baixista mentre la líder cloïa la seva tasca solista.
 
Nicole McCabe és una saxofonista alt, compositora, pedagoga musical i líder de banda establerta a Los Angeles, Califòrnia. Nicole va començar com a saxofonista a Portland i va completar la seva llicenciatura a la Universitat Estatal de Portland sota la direcció de George Colligan. Va començar a integrar-se en les actuacions en directe i la comunitat de jazz cinètic de Portland molt abans de graduar-se. Des de llavors, ha compartit escenaris i cartells de festivals amb persones com Nicole Glover, Carmen Lundy, Steve Wilson, Randy Porter, Chuck Israels, Patrice Rushen, Terri Lyne Carrington, George Colligan, Louis Cole, Peter Erskine i Kandace Springs.


I seguirem escoltant-los en el tema que titula el disc i anomenat...
 
3.5.- Landscapes (Nicole McCabe) 6:54.
 
I aquest tema l’han acabat res a veure per com l’han començat, que ho ha fet el baixista Lane amb el motiu principal o línia de baixos. La melodia ha aparegut a càrrec de la líder i ben aviat hem percebut els canvis harmònics en la seva execució. Melodia curteta que ha deixat pas a la improvisació de la líder, on de nou ens ha mostrat el seu bon gust amb les seves noves melodies creades. Es passeja amb solvència per tot el registre de l’instrument i sobretot ho fa amb total entrega. Un tema llarg on també hem pogut escoltar al pianista improvisant per després d’ell escoltar al baterista Myles Martin en el seu brutal i llarg solo. I sempre, sempre, les notes o motiu principal a càrrec de baixista i pianista. I de nou la melodia del tema per ja acabar-lo delicadament, en un altre bonic tema de la líder i saxo alt Nicole McCabe.
 
Va obtenir el seu màster a la Thornton School of Music de la Universitat del Sud de Califòrnia. Nicole va començar a dirigir el seu propi quartet el 2018 gravant dos àlbums sota el seu nom. Ha estat la guanyadora recent del Jeff Clayton Memorial New Note Award 2022 i la guanyadora internacional solista al Concurs de Jazz Keep an Eye 2021. Nicole valora molt entendre la tradició i treballar dur en les noves composicions per crear alguna cosa que sembli rellevant per al punt de vista i la forma de vida de Nicole. Li apassiona la comunitat, la inclusió i la connexió humana. Nicole està cursant un nou màster en jazz a la Thornton School of Music de la USC.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ja l’acabarem d’escoltar a ella i a ells en el tema anomenat....
 
4.2.- Barbary (Nicole Mc Cabe) 7:02.
 
I ja heu pogut escoltar quin és el tarannà dels temes d’aquesta saxofonista. Modernitat, sí, i esclar, Contemporaneïtat. Un tema on l’aspecte rítmic i de tempo ha crescut amb un protagonisme dels tres de la base, amb un incisiu baterista, en Myles Martin colpejant amb contundència els estris de la seva bateria, tot i que no massa. La persistència rítmica si que hi és. El tema ha anat evolucionant a partir dels primers moments amb la melodia amb els solos, el primer i de nou magnífic el de la líder McCabe. Magistral solo alhora que línies creades inversemblants les que ha fet aquesta gran saxofonista. I sempre amb una base rítmica al seu costat. Cornish al piano l’ha seguit i de nou amb una gran consistència melòdica i rítmica amb el baixista Kane amb les seves notes profundes i pulsió, i ja recuperar la melodia a càrrec de la líder al saxo alt i acabar-lo amb un Turn Around que han anat fent fins arribar al moment final, magnífic tema per ja deixar-los d’escoltar, felicitats Nicole McCabe, Paul Cornish, Logan Kane i Myles Martin.


I seguirem amb aquests discos de Jazz Contemporani i ara amb en Cosimo Boni i el seu “May Be (unable to return)”, publicat el 2023 i enregistrat per Peter Karl a Acoustic Recording Studio de Brooklyn, Nova York, els dies 13 i 14 de juny de 2022. Mesclat i masteritzat per Jeremy Loucas a Sear Sound, Nova York. Produït per Cosimo Boni. Amb Cosimo Boni (trompeta), Daniele Germani (saxo alt), Isaac Wilson (piano), Mats Sandahl (contrabaix), Jongkuk Kim (bateria i plats). Totes les composicions de Cosimo Boni, excepte “Dunda” de Daniele Germani. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu  l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/cosimo-boni-albums/56659-may-be-unable-to-return.html.
 
Aquest és un CD amb 8 temes on la qüestió la resolen amb 5 temes delicats,  de ritme, tempo amb melodies càlides, mentre que n’hi ha 3 que tenen una certa vitalitat, essent el més viu “View of One”. Les balades podríem dir que són “Question”, “Pagan Solemnity” i “Nice”, i un pèl més vitals són “As I fit Where” i ”Dunda”, on sempre ens acarona el so dolç de la trompeta del líder. El tema que titula el disc “May Be (Unable to Return)” té un tarannà un tan inquietant per la línia de baixos i melodia melancòlica. “Dream Giver” l’inicia el baterista per ja seguir el pianista amb el motiu principal amb les notes més greus. I “View of One” és el tema bopper on els solistes expandeixen les seves virtuts a un tempo força viu.
 
I ja els escoltarem en un dels temes delicats per així copsar com s’ho fan en aquests tempos, i anomenat...
 
5.1.- As If it where (Cosimo Boni) 6:46.
 
I com ha anat desenvolupant-se aquest tema havent partit d’uns primers moments melòdics i més tranquils. I sí perquè en la improvisació del líder Cosimo Boni la intensitat ha pujat molts enters, coses d’haver pujat tanta estona al registre més agut. Allà a dalt ell ha seguit solejant súper afinat i amb un gust musical exquisit. Al final però, quina manera més delicada d’acabar un tema. L’ha començat el pianista marcant les notes de manera persistent i ja la melodia compartida amb el saxo alt. Aquest, en Daniele Germani n’ha iniciat les improvisacions i ja heu pogut escoltar de quina brutal manera ho ha fet. Ens ha mostrat un fraseig lligat i súper ràpid i llenguatge força modern, mentre els tres de la base l’han recolzat amb pulsió energètica. La irrupció del solo del líder allà a dalt de tot del registre agut ha estat brutal. El tempo del tema és lent, però les seves intervencions solistes ens el fan viure amb més intensitat, també rítmica, per les seves ràpides evolucions. Brutal tema per començar-los a escoltar.
 
Enregistrat a Nova York i concebut a Boston, "May be (Unable to return)" és el primer disc com a líder del trompetista florentí Cosimo Boni. L'aventura de Boni va començar en un dels cursos (clíniques) realitzats a l'Umbria Jazz Festival pel Berklee College Of Music, on va guanyar una beca, i va marxar als Estats Units. Després d'anys d'assajos amb diversos músics, va arribar al grup que va gravar aquest disc, el Cosimo Boni Quintet. Publicat per Fresh Sound New Talent, "May be (Unable to return)" és una prova d'habilitat i creativitat alhora que fet amb la màxima calidesa, afegeixo jo.
 
I segueixen dient algunes coses sobre els temes: Si "As if it Where" ofereix moltes modulacions "esbiaixades" al piano, per contra, "Nice" es perdura en un punt determinat en un bucle de tres acords, per després tots accelerar-se gradualment fins al final. Fins i tot a "Dream giver" hi ha una acceleració, però més brusca, no gradual. El baterista fa servir molta imaginació amb els típics redobles, tot i colpejant els plats de manera anticipada i també retardada. "Question" tradueix un element de gramàtica en sons. La trompeta i el saxo alt toquen una melodia a l'uníson, a la qual el contrabaix i el piano responen a l'uníson. En les melodies, ambdós equips alternen escales habituals amb passatges amb escales de tons, creant suspensió. Durant tot això, el baterista els acompanya suaument. Tornem ràpid i àgils (a més de 250 bpm) a "View of one", amb un clàssic i brutal Swing i aires Monkians.


I ara ja amb un tema un pèl més vital, el que titula el disc i anomenat...
 
6.7.- May Be: Unable to Return (Cosimo Boni) 8:21.
 
I de quina manera ha començat aquest tema, amb el baixista marcant la línia de baixos i ja de manera rítmica. Les notes llargues i soltes dels dos vents han conformat el que seria la curta melodia, i ves per on amb tots els aires de les músiques que feia Miles tot just encetant la seva Fusió. Magnífica composició amb una rítmica brutal, la dels tres de la base, amb un baterista força incisiu, en Jongkuk Kim i sempre amb la pulsió del baixista Mats Sandahl. El solo del líder ens ha tornat a deixar bocabadats per la seva contundència, per la seva brillant execució i de nou allà a dalt del registre agut. Miles hi és de totes, totes, tant, que ben bé podria ser un homenatge del trompetista italià al genial Davis. Els dos vents han recuperat de nou les notes de la curta melodia amb uns moments recargolats brutals que han deixat pas al solo de Germani al saxo alt. I sí que el tema se’ns emporta rítmicament tot i no ser gens vital. Bestial improvisació d’aquest altre crac. I és que el jazz italià tira molt i molt, i així us ho vaig mostrar la setmana passada en un programa dedicat a tres discogràfiques italianes. Brutal tema.
 
I més coses sobre aquests temes: Modulacions i progressions més refinades són a "Dunda", on els dos instruments de vent se succeeixen servilment en els primers tres minuts. Aleshores Cosimo irromp en un solo de trompeta no massa llarg, seguit del piano i després el del saxo. El tema principal i que titula l’àlbum “May Be (Unable to Return)” es caracteritza per un ritme palpitant del contrabaix, on la trompeta fa una improvisació amb tocs de Blue, resolta després amb vivacitat. Les cascades de notes s'alternen amb pauses, els sons i els silencis estan ben equilibrats. "Pagan Solemnity" tanca l'àlbum amb notes llargues en un ampli tempo, acabant en suspensió harmònica. Cosimo Boni i el seu quintet juguen amb la imaginació i el gust, sense necessitat d'excés. Fins i tot en la fase en solitari, en els seus solos, mai escoltem una "competència" entre els més virtuosos, sinó un desig de cooperació per obtenir una música eufònica, on la suma val més que els elements individuals."
- Gilberto Ongaro (desembre, 2023). http://www.musicmap.it.


I encara els escoltarem en el tema anomenat...
 
7.3.- Dream Giver (Cosimo Boni) 6:15.
 
I de nou ens trobem en un tema on el tempo no és gens vital i amb una total absència de Swing que no de Groove, que aquests temes caminen la mar de bé, coses que venen de la mà dels tres de la base rítmica. I després de la curta melodia ara ha estat el pianista Wilson qui ha començat les improvisacions i amb quina mestria ha fet la seva. Esclar que el suport de Mats Sandahl (contrabaix) i Jongkuk Kim (bateria) ha estat imprescindible. I seguint aquesta pulsió ha aparegut el líder a la trompeta, el qual ens ha tornat a deixar de pasta de moniato per la seva magnífica intervenció solista, i sempre respirant les notes més agudes. I quin final recurrent, a mode de Turn Around que han fet on el saxo alt Germani ha tornat a mostrar la seva modernitat en aquest altre brutal tema de Cosimo Boni.
 
I això ens diuen Tiziano Fantappiè des de la pàgina web: Un raig de sol a la foscor. Marxes, gires la cantonada i mai saps qui trobaràs davant teu. El més difícil sempre és reiniciar l'expectativa perquè si tens una idea precisa al cap, pot ser perillós, ja que la realitat mai no serà la mateixa que els pensaments; i després hauràs de donar una altra forma als núvols, cada cop. És una trobada inesperada, una melodia tan captivadora que costa resistir-se a la seva crida, al seu so, a les seves arrels. En el moment que espereu alguna cosa, immediatament us llancen a una altra dimensió amb noves lleis gravitacionals i connexions tant dins com fora de la caixa. Miola, gemega, estima, xiula, rema entre els continents que, escoltant amb atenció, no estan tan allunyats els uns dels altres. Com va començar amb l'alba, de sobte a la nit —cap a la mitjanit— acaba. I l'única pena és que no va durar més... més del que esperaves!


I ja els acabarem d’escoltar en el tema més vital i anomenat...
 
8.5.- View of One (Cosimo Boni) 4:31.
 
I ara sí hem viscut un Swing a trossos en aquest tema iniciat a duet de saxo i trompeta, ells dos fent-ne la melodia per ja ben aviat aparèixer la primera improvisació a càrrec del líder. De moment encara no amb el Swing que posteriorment sí que apareixerà en la del saxo alt, coses a càrrec del baixista Sandahl. Tot i això, tampoc ha estat un Swing persistent, coses de la seva modernitat, sembla ser. I de nou Boni ens ha fet tremolar amb la seva improvisació com també ha passat amb la del saxo alt Germani, ambdós situats en el Jazz més actual pel seu discurs emprat. També Sandahl al contrabaix ha fet una tasca remarcable amb un so profund i pulsió rítmica, amb en Kim a la bateria recolzant-lo. I Wilson ha fet també la seva improvisació d’una potent i rítmica manera per ja aparèixer de nou la curta melodia a càrrec dels dos vents i acabar el tema, magnífic per ja deixar-los d’escoltar. O sigui que felicitat Cosimo Boni, Daniele Germani, Isaac Wilson, Mats Sandahl i  Jongkuk Kim.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I ja encararem el final del programa amb el darrer projecte de FSNT,  ”Sonoran” de Matt Marantz Trio publicat el 2022 i gravat al M.A.V. Studio, Brooklyn, Nova York, 28 d'octubre de 2020. Dissenyat, masteritzat i produït per Matt Marantz. Amb Matt Marantz (saxo tenor, soprano a 3 i 7), Rick Rosato (contrabaix), Mark Ferber (bateria). Tots els temes composts per Matt Marantz excepte “In & Out” de Joe Henderson i “Bemsha Swing” de Thelonious Monk i Denzil Best. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/matt-marantz-albums/56099-sonoran.html.
 
I aquest és un altre CD amb 8 temes havent-n’hi un a tempo de balada estricta, “Trees Lounge” i melodia un tan melancòlica. N’hi ha de delicats a tempo mèdium slow up com el preciós i dedicat a l’estimat Charlie Haden, “For Charlie Haden” amb un protagonisme evident del baixista. “Wels” té també aquest tarannà de tempo i melodia força elaborada essent el tema més llarg de 8 minuts i mig. I el vals del CD és “Waltz No.1” amb el líder al saxo soprano i tempo un pèl més vital. I el tema que titula el disc “Sonoran” té un punt més de tempo i melodia del saxo tenor, com totes, amb tots els aires del Jazz Contemporani. I més encara és el magnífic “Bemsha Swing” de Monk essent també un dels més llargs de més de 8 minuts i a tot Swing en les improvisacions. I més o menys vital com l’anterior és “New Dawn” amb els dos de la base rítmica marcant el ritme la mar de bé i sempre amb el líder fent molta par de la feina, tema també a tot Swing en moments de les improvisacions. I ja per acabar, sí que el més viu de tempo és l’“In & Out” de Joe Henderson, tema brutal que ells interpreten magistralment a tot Swing amb els dos de la base rítmica que estan brutals.
 
I els començarem escoltant amb la preciosa balada...
 
9.5.- Trees Lounge (Matt Marantz) 6:23.
 
Doncs ara escoltarem una estoneta de saxo tenor car el soprano el toca en dos temes que no escoltarem, els que toca el líder Matt Marantz. I ja heu escoltat de quina manera ens ha acaronat en aquesta preciosa balada composta per ell. Bonica composició i melodia per després impressionar-nos en la seva més que reeixida improvisació. El format és de trio sense instrument harmònic, el piano, que és avui, i per això el so és tan net i pelat, sense els seus acords quan la resta improvisa. I el líder ens ha deixat clavats a la cadira en la seva improvisació, cosa que també ha passat en la del baixista Rick Rosato, vell conegut nostre, que també n’ha quallat una de molt potent, polsant i precisa. Profunditat en les seves notes, ressonàncies diverses i llenguatge anant amunt i a vall del mànec de la seva berra. I què delicades les escombretes del baterista Mark Ferber ideal tema per començar-los a escoltar, que les coses seran més heavies.
 
I el líder ens diu tot això: Hi ha alguna cosa sobre la dinàmica de les consciències de tres persones que té el potencial de ser una suma més gran que les seves parts. En una situació artística, donada la combinació adequada d'ànimes d'acord i confiança entre elles, això pot crear una poderosa empatia. Concretament en un entorn musical on la improvisació governa el llit, la capacitat de "deixar anar i tocar" esdevé una possibilitat més immediatament assolible quan els acords no estan específicament perfilats per un acompanyament polifònic constant del qual el solista no està a càrrec; Així, el trio de saxofons és un escenari on, històricament, la llibertat pot ressonar d'una manera única on el poder atronador del ritme s'uneix a la implicació harmònica que pot ser introduïda o seguida per només una altra veu i els moments climàtics es poden ressaltar amb l'entrada rítmica de qualsevol de les 3 parts implicades. Us puc dir per experiència que el format trio és un escenari feliç per al saxofonista, això és segur.


I seguirem un pèl més vius de tempo en el tema que titula el disc....
 
10.4.- Sonoran (Matt Marantz) 5:20.
 
I de nou les melodies ens situen en la més actual de les modernitats, coses que ja fa una estona que passen. Si la melodia ha passat desapercebuda, ha estat pel fet d’anar quasi que lligada amb la seva improvisació. Sí que n’hi ha hagut de melodia, sí, havent-ne fet dos chorus i ja improvisar. L’estructura del tema no és la típica de 32 compassos i aquí anem moderns, moderns. El fraseig d’en Matt i llenguatge són magistrals, així com també el seu bon gust en crear línies melòdiques lligades fent de tot plegat una nova melodia. Quan fa els “trullos” de carretades de notes, doncs no, aleshores no, no són massa melòdiques les línies. Amb la mateixa subtilesa ha aparegut el solo del baterista  Ferber el qual també ha brillat per la seva consistència, contundència i precisió. Gran tema de Matt Marantz.
 
No sempre és un fet que les coses es sentiran tan bé; Un intèrpret s'ha de combinar amb un altre i els músics també han de tenir la sort de trobar-se. Mark Ferber és un baterista que té una llarga història fent que les bandes sonin millor. Combinant una personalitat musical sense por amb habilitats tan naturals i profundament estudiades com qualsevol persona de l'instrument, és alhora l'acompanyant consumat i el líder direccional en moltes ocasions en tots els compromisos dels quals he sentit formar part. El seu equilibri al llarg del kit i el so personal a la bateria treuen el millor de qualsevol banda. Parlant de so, no hi ha molts baixistes al món el so dels quals per si sol faci girar el cap, i no és aquí on s'atura la mercaderia amb Rick Rosato; Una de les primeres coses que vaig notar de tocar amb Rick fa anys és el moviment cap endavant en la seva actuació. Mai hi ha un moment que sembli que no pugui esperar per arribar al següent, ni una nota d'harmonia que es perdi. M'encanta tocar amb baixistes que no només són sòlidament fiables pel ritme i el temps, sinó que no tenen por de reaccionar als teus desitjos per alliberar-se dels límits de l'harmonia estàtica o introduir les seves pròpies interpretacions inesperades però lògiques d'una composició.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I encara seguirem escoltant-los en el tema de Thelonious Monk i Denzil Best..
 
11.8.- Bemsha Swing (Thelonious Monk & Denzil Best) 8:20.
 
I bé, aquest ha estat el primer estàndard de la nit, car tots els altres temes eren originals. I en podem dir algunes coses: "Bemsha Swing" és el tema, i també un àlbum de Woody Shaw. Una melodia que Monk va escriure amb Denzil Best i es va gravar per primera vegada el 18 de desembre de 1952 per a l'àlbum Thelonious Monk Trio. La melodia també es coneix com "Bimsha Swing", perquè la paraula Bemsha és una reescriptura de "Bimshire", sobrenom col·loquial de Barbados, on van néixer els pares de Denzil Best. És un tema de 16 compassos amb de la forma AABA. La secció A de 4 compassos és essencialment en Do major, però pren en préstec els tons de l'escala paral·lela de Do menor, i es transposa una quarta amunt per crear la secció B del tema. La melodia també apareix a Miles Davis and the Modern Jazz Giants i a  Brilliant Corners, amb Max Roach. Això va inspirar el fill de Monk, "Toot" Monk, a tocar la bateria. Les versions en directe apareixen als àlbums gravats a Itàlia, Tòquio, It Club, Jazz Workshop i l'àlbum Misterioso (Enregistrat a la gira).
 
I pel que fa a l’escolta, dir-vos que la versió que ens han fet m’ha semblat magnífica. I tot i no apartar-se gaire de la original, sí que té algun aspecte personal pel que fa a com ell acaba les frases de la melodia. El format de trio pelat de saxo, contrabaix i bateria d’aquest projecte segueix l’estela del primer que va fer Sonny Rollins i ben bé podríem dir que també Matt li ret un homenatge, car, com ell, fa també llargues improvisacions en cadascun dels temes. Rollins però, encara les feia més llargues. El fraseig i les maneres de Matt són força personals així com també el so del seu tenor, i sobretot en el registre agut, on sembla que li agrada estar-s’hi. La base de dos, ara sí a tot Swing, amb el “walking” del baixista Rosato i els copets a caixa, plats i xarles de la bateria de Ferber. El baixista ha fet de nou una gran tasca solista passejant-se amunt i a vall pel mànec de la seva “Berra”. Després d’ell han encetat unes rodes de compassos amb el baterista i el líder al tenor, improvisant ells dos i així arribar al final del tema recuperant la melodia original. Gran tema de Monk i Best i magnífica interpretació de tots tres.
 
Parlant d'això, aquest àlbum es basa principalment en la naturalesa personal de les composicions originals, però una cosa que també volia destacar d’aquest grup particular de músics és el bé que pot sentir-se un simplement pel fet de proposar una melodia i deixar-los tocar. L'èxit en una actuació de jazz és sovint una línia fina d'entitats crítiques presents o no; El tempo, el feeling, el so, el fraseig, la concisió i l'emoció vénen al cap. Quan tots aquests atributs no són un problema, les cançons de format estàndard com "In & Out" de Joe Henderson o "Bemsha Swing" de Thelonious Monk poden agafar el vol. De la mateixa manera, la capacitat de ser igual de lliure musicalment en composicions originals més complexes és una forma d'art en si mateixa, i és una cosa que Ferber i Rosato han dominat des de fa temps. Per tant, estic agraït de dir que sento que vam poder assolir la mateixa forma de lucidesa i llibertat que va haver-hi en els estàndard i en les meves pròpies composicions, que és cert que són més significatives personalment per a mi.


I ja els acabarem d’escoltar, i nosaltres el programa d’avui en el vital tema de Joe Henderson i anomenat...
 
12.1.- In & Out (Joe Henderson) 5:17.

I aquest és un altre estàndard per dret propi, i del qual en podem dir que està encabit en el tercer àlbum i homònim de Joe Henderson, publicat pel segell Blue Note. “In 'n Out” és va ser gravar el 10 d'abril de 1964 on hi hagué Henderson, saxo tenor; Kenny Dorham, trompeta; McCoy Tyner, piano; Richard Davis, contrabaix  i Elvin Jones, bateria. La ressenya d'AllMusic de Scott Yanow afirma que Henderson "sempre ha tingut la capacitat de fer que un tema de bop rutinari sonés complexa i la improvisació lliure més complicada fins i tot sembla que sigui la més lògica i aquesta música encara sembla fresca després de tres dècades". The Penguin Guide to Jazz afirma que "si bé, en general, la temperatura a la qual arriben sembla més baixa que la dels altres Blue Notes de Henderson, igualment, aquesta és una música fascinant i profunda." I un any després Henderson trauria el magnífic “Inner Urge” amb Bob Cranshaw al contrabaix Tyner i Jones.
 
I nosaltres que l’hem acabat d’escoltar podem dir que ha estat una interpretació brutal a tot tempo fast, ràpid, amb un Swing estratosfèric, i que és un gran tema de l’enyorat Joe Henderson. El tempo m’ha semblat brutal, i només un pèl més lent que l’original, o quasi al mateix tempo. La melodia te aquestes dues parts, amb la segona o final a tot drap. I la improvisació comença ja, sense deixar-nos respirar ni gens ni mica. I Matt l’ha feta amb una gran consistència, mestria, velocitat d’execució, amb una gran carretada de notes, totes molt ben posades i amb una precisió magistral. De nou se’n va cap el registre agut de l’instrument, tot i que les seves passejades per les notes més greus, fan que el so sigui complet, i ric en matisos. Un llenguatge jazzístic farcit de tradició alhora que executat amb un fraseig brutal, què més podem demanar. Al final han fet de nou una seqüència de 8 compassos amb el baterista Ferber per ja recuperar el tema i acabar-lo delicadament, brutal tema per acabar-los d’escoltar i nosaltres el programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi.
 
I en Matt Marantz acaba dient-nos això: Estic molt orgullós del que hem aconseguit en aquest disc que crec que funciona com una història d'un extrem a l'altre. Gràcies per escoltar-nos, i espero que us hagi agradat la música tant com a nosaltres fent-la. Estigueu atents al volum dos que sortirà aviat.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres aquest divendres 16 que tindrem a Juan de Diego – “Grebalariak” amb ell mateix trompeta i composicions, Toni Saigi, piano; Masa Kamaguchi, contrabaix i Ramon Prats, bateria amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina us hi esperem com sempre a partir de les 22h.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

blogger templates |