Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les novetats dels nostres músics.

Doncs avui farem un programa diferent i temàtic amb tres discos que em va enviar l’amic Lluís Gomez, magnífic intèrpret de banjo, del qual ja li havia posat un parell d’anteriors treballs. La veritat és que aquests tres discos els tenia ben guardats des de la temporada passada, i crec, que ja toca que els traguem a la llum. Són projectes, dos encabits en el BlueGrass mentre que l’altre és una barreja d’aquestes músiques folks amb el manouche, amb el swing, i com que aquests dies s’ha celebrat el Django Festival l’H 2018 doncs m’ha semblat que també m’hi aniria bé. Els discos són “Set List” amb els Barcelona Bluegrass Band; els Grazztrio i el seu “three sheets to the wind” i finalment els Swing 42 i el seu “Déboucher”.

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

Doncs comencem el programa especial d’avui dedicat a les músiques on hi participa el Lluís Gómez amb Maribel Rivero i Oriol González, anomenat...


“THREE SHEETS OF THE WIND”
GrazzTrio
Enregistrat per Jordi “Kako” Vericat l’11 de desembre de 2013 als Joan Albert & Kako Music, Barcelona
Mesclat per l’Oriol González
Meclat per “Kako”

Lluís Gómez, banjo de 5 cordes
Oriol González, mandolina
Maribel Rivero, contrabaix

Totes les composicions originals són dels membres de la banda.

La conjunció de les paraules grass, com a diminutiu de ‘bluegrass’, i jazz dóna lloc a la proposta d’aquesta formació, que utilitza els instruments característics del primer i la llibertat de creació i interpretació del segon. Des de ja fa uns quants anys, alguns estils classificats com a ‘tradicionals’ han seguit aquesta línia d’evolució en què s’incorporen nous recursos tècnics a la sonoritat acústica original. A principis de la dècada de 1970, músics nordamericans com Bela Fleck, David Grisman, Mike Marshall o Tony Rice amplien els límits del seu paper d’intèrpret tradicional amb l’ús de composicions pròpies i improvisacions amb harmonies més complexes, sota el nom de ‘new acoustic music’. L’any 2013 es crea a Barcelona el grazz trio, partint de l’herència de la ‘new acoustic music’, amb la trobada de tres músics amb llarga trajectòria en diferents estils de música tradicional i acústica com el ‘bluegrass’, ‘folk’, ‘irish’, ‘manouche’, ‘música classica’ o el ‘jazz’. Lluís Gómez, Oriol Gonzàlez i Maribel Rivero conformen un trio d’instrumentació poc usual, amb banjo de 5 cordes, mandolina i contrabaix, que es proposa un repertori basat en composicions pròpies, que els permeti explorar el so dels seus instruments, i on el resultat en un concert en directe, sigui quelcom de càlid, interessant i sorprenent.

He escollit una sèrie de temes no massa ràpids, tot i que en aquest projecte els temes són així com molt delicats. O sigui que us proposo començar amb el més tranquilet de tots compost per l’Oriol González anomenat....

10.- Last Call to Barcelona                    (O. González)         4m50s

Doncs amb aquest tema tan relaxat hem començat un programa que, tot i l’estil, no arribarà a assolir els ritmes trepidants típics d’aquest estil de música. Ja he dit que aquest disc no ho és de trepidant, i jo he escollit a més a més els temes més tranquils, com aquest preciós tema de l’Oriol. Una molt maca melodia acompanyada pel ritme del contrabaix de Maribel, i amb dos solistes amb mandolina i banjo, i per tant amb una sonoritat nítida i pulcre. El “punteig” dels solistes, amb un so clarament diferenciat, dóna el contrapunt al so més greu del contrabaix, aconseguint una sonoritat especialment delicada.

I recordeu que cada dia teniu una bona programació, ara més variada, en el Jamboree Jazz Club, i per això us poso la seva pàgina web, la dels concerts i concretament la de demà dijous amb el magnífic concert de l’Albert Sanz Trio & Perico Sambeat, amb Dee Jay Foster i Stephen Keogh.


L’1 i 2 de desembre, al Jamboree,  podreu veure a Txell Sust & August Tharrats Trio, projecte magnífic amb Nono Fernández i Xavi Hinojosa.

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web..............

Seguim ara amb un tema de Lluís Gómez anomenat....

5.- Funky Thumb    (Ll. Gómez)            5m36s

Si l’anterior era delicat, doncs aquest ho ha estat igualment. Dues composicions que segueixen un fil conductor, invisible, anomenat qualitat i sensibilitat. Un tema que han començat tots tres alhora i també fent-ne la melodia, preciosa, on també hem pogut constatar la presència del pont. La mandolina sola, ha donat pas al solo de Maribel al contrabaix, profund i greu. Els sons del banjo s’han barrejat amb els de la mandolina aconseguint una sonoritat fresca contraposada a la del contrabaix. Els “quatres” dels dos solistes ens han recordat als que es fan en els temes de Jazz, i és que aquí també es respira Jazz, passat pel sedàs del Bluegrass, però. Després d’aquest duet solista, hi han tornat amb el tema del Lluís Gómez, tema que han acabat de cop.


Seguint parlant del Jamboree, per dir-vos que de cara la setmana vinent, ja al desembre, el dilluns hi haurà la Jam, la de cada dilluns, però aquesta vegada amb el gran saxo tenor canari Kike Perdomo i amics. El dimarts tindrem la presentació del nou projecte del guitarrista Rai Castells i dimecres la Giulia Valle Ensemble, ella per tercera vegada.

Seguim ara amb una mica més de ritme, amb el primer track del disc, tema que dóna el títol al projecte, també del Lluís Gómez....

1.- Three Sheets to the Wind      (Ll. Gómez)            5m33s

Tres fulles al vent, tres instruments al vent, tres persones al vent, tres ànimes al vent, tres músics al vent. Un altre tema delicat del Lluís amb improvisacions magnífiques i sonoritats que no estem habituats a escoltar, però que ens agraden, al menys ami, i que també espero us agradin a vosaltres. I quina altra delícia de músiques, de tres sonoritats, de tres fulles al vent. La composició té també un pont harmònicament molt ben aconseguit, i molt maco. Després d’exposar-nos el tema sencer, l’Oriol s’hi ha posat amb el seu nítid solo a mandolina, mentre el Lluís i Maribel l’acompanyaven. Ella mateixa ha fet el seu, mentre els dos companys l’acaronaven amb els seus sons. I què bonic és el pont, per harmonies i melodies. Lluís ha deixat anar la seva imaginació en el seu reeixit solo fent també un sol “chorus” del tema, com els seus companys. L melodia del tema ha tornat per així acabar-lo suaument amb un curtet turn-around. Preciós aquest “Three Sheets to the Wind”.

Agafem una mica més de ritme tot i que no massa, amb el següent tema de l’Oriol González anomenat....

8.- Undergrass, pour Michel        (O. González)         2m42s

Tema curtet amb canvis rítmics i breaks on la composició de l’Oriol ens situa en un motiu principal a base de rascats de cordes per deixar-ho després quasi en el silenci absolut. El so del banjo inicia els solos, mentre mandolina i contrabaix segueixen l’estructura rítmica essent també els que han protagonitzat el break rítmic. Tema d’una aparent senzillesa però que inclou tot un reguitzell de modificacions en la seva estructura, melòdiques i rítmiques, que diuen molt del compositor. Tema curtet però que és d’aquells que en un directe es podrien allargassar amb el rascat de cordes i improvisacions. Bravo pel compositor i pels seus amics. Això mateix podria dir en la resta de temes escoltats i els que encara escoltareu. Només m’agradaria que ja haguéssiu captat l’essència d’aquesta música i que us hagués capturat com a mi, perquè les músiques que falten encara en aquest programa variaran una mica però no massa. Seguiu amb mi, que no us penedireu.

Acabarem aquest projecte amb el tema més viu i vital compost pels dos solistes Gómez i González, tema anomenat....

6.- Mosquito           (Ll. Gómez & O. González)         3m35s

Doncs per tal com ha rutllat el contrabaix, a tot “walking” el swing també ha aparegut. El duet brillant dels dos solistes ha estat abassegador tot iniciant el tema, melodia del tema. Amb el swing de la mandolina i “caminar” del contrabaix, el solo del Lluís ha anat molt ben rodat amb el rascat de mandolina inclòs. El mateix ha fet l’Oriol en el seu solo amb el “caminar” de Maribel i notes puntuals al banjo. Ella ha seguit amb el seu “caminar” fent una roda sencera i només amb ajuda puntual dels dos solistes. I quina precisió rítmica que té Maribel Rivero, la qual cosa permet als músics desenvolupar amb tranquil·litat les seves improvisacions. I és que en l’anterior programa dedicat a les músiques de Lluís Gómez ja vaig posar-vos un resum històric del BlueGras i així doncs us remeto a aquest programa, per la qual cosa només heu de mirar el blog del programa, Jazz Club de Nit.

Doncs deixem aquest projecte i ara serà el bon moment per escoltar el micro conte de Teresa Tuset....
............................................
Molt bé Teresa, gràcies per com ens ho dius i pel què ens expliques...

I nosaltres seguim però......deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada.

Seguim amb més música i ara ho farem amb la Barcelona Bluegrass Band i el seu projecte anomenat....


“SET LIST”
Barcelona Bluegrass Band

Editat per Red Pig
Enregistrat, mesclat i masteritzat per Jordi “Kako” Vericat el 9 de setembre i el 23 de desembre de 2017.
Produït per Lluís Gómez i Joan Pau Cumellas.

Lluís Gómez, banjo de 5 cordes, mandolina
Joan Pau Cumellas, harmònica diatònica
Miquel Talavera, guitarra acústica i veu
Maribel Rivero, contrabaix i veu

Tots els arranjaments són de Lluís Gómez excepte “Reuben” que és de Joan Pau Cumellas.

Ells dos ens diuen en què aquest és un CD diferent dels dos anteriors editats fets amb temes originals. Sembla que molts fans els hi van dir què perquè no feien un disc amb els temes que solen tocar en els concerts, la majoria dels quals són “covers” i música tradicional. Així és que aquest el CD sense cap tema original i llavors es tractava de fer-lo amb els molts amics que tenim, o sigui que vàrem convidar a alguns d’ells sense que cap d’ells fos un convidat “especial”. Aquest doncs és un disc enregistrat a la primera, com si d’un concert en directe es tractés, sense “overdubbings” ni pistes separades, només música en viu. “BBB Set List” va ésser enregistrat en tres dies, i de cada tema se’n van fer un màxim de tres “takes”, preses. Es tractava de capturar l’energia dels nostres concerts en directe, o sigui que aquí ho teniu. Esperem que ho gaudiu força! Us haig de dir que he procurat posar-vos els temes més “jazzy” – “bluessy” i no tant els més evidents del “folk” i “Bluegrass”. Així és que no seran els temes més ràpids, típics d’aquests estils, coincidint doncs amb els més delicats. Mirarem d’acabar, això sí, amb el més viu.

Som-hi doncs amb el primer d’aquest projecte, anomenat

5.- Evening Prayer Blues   (DeFord Baley)       4m41s

Sembla que Deford Baley va enregistrar aquest blues encabit en el BlueGrass amb la seva harmònica allà pel 1927. Aquest és un tema interpretat per molts músics del Bluegrass podríem dir que sobretot amb mandolina essent-ne un dels impulsors el conegut Bill Monroe. Deford era negre en un món musical de blancs, i tot i que el Country Music Hall of Fame es va inaugurar el 1961, no va ser fins el 2005 que van considerar d’admetre’l, 23 anys després de la seva mort. De les versions escoltades d’aquest emblemàtic tema, us haig de dir que la que ens n’han fet els nostres amics és una de les més maques i més aconseguides. El ritme suau ajuda molt, i tan ben marcat per Maribel Rivero  al contrabaix. Aquí tenim una guitarra acústica, el banjo, l’harmònica i el contrabaix, o sigui que sí estem immersos en el BlueGrass. L’inicien cadascun dels solistes tot just abans de començar amb el tema i ritmes. A la melodia inicial amb el Lluís al banjo li ha seguit el Joan Pau amb l’harmònica, per després fer-la tots plegats i acabar el tema am una suspensió que ha deixat pas al magnífic solo d’aquest gran harmonicista Cumellas. El Miquel Talavera també s’hi ha afegit amb un solo curtet alhora que na Maribel i posteriorment en Lluís amb un solo una mica més llarg. El tema ha aparegut de nou amb l’harmònica i el banjo per acabar-lo suaument.

I com que tenim al Miquel també tindrem, per descomptat al seu i nostre estimat Mark Knofler en un tema encabit en aquest estil....anomenat....

2.- Marbletown       (M. Knofler)            4m30s

De tots és sabut que Miquel Talavera té un projecte dedicat a la música de Dire Streets i a les composicions de Knofler, o sigui que no m’ha estranyat gens trobar-me amb un tema del músic anglès, tema encabit en el seu projecte anomenat The Ragpicker’s Dream tercer disc enregistrat a solo guitar-man i singer i fet el 30 de setembre de 2002. Miquel fa de Knofler fins i tot amb l’entonació i veu lleugerament greu. Ell mateix l’ha iniciat amb la guitarra acústica donant peu a la resta de companys ja amb aquest ritme força persistent, tot i no ser-ho massa, i és que la sonoritat i l’enregistrament són remarcables. El quartet fa una magnífica revisió d’aquest tema de Knofler i després de fer el tema, cantat pel Miquel, el banjista Lluís ha fet una petita incursió en els solos. El tema cantat ha aparegut de nou per deixar pas al gran harmonicista Cumellas i al mateix Miquel posteriorment a la guitarra acústica. El tema cantat, de nou, ens ha situat al final d’una manera espectacular.

I tot i no tenir res a veure.....Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.


Seguim amb aquest projecte, ara amb la veu de Maribel Rivero amb el tema de Claude Ely anomenat....

9.- Ain’t no Grave   (C. Ely)         3m52s

Un tema del qual, el gran Johnny Cash en fa una versió carregada de profunditat, considerant la lletra, i és que diu que “No hi ha tomba que em pugui tenir dintre”, més o menys. O sigui “ain’t no grave can hold my body down”, i també “gonna hold my body down”. Una “terrorífica versió”, potser la més reeixida i coneguda d’aquest gran tema. Recomano que l’escolteu. Claude Ely la va compondre el 1934 a l’edat de 12 anys després d’haver contret la tuberculosi. La seva família començà a resar per la seva salut i recuperació´, i ell de manera espontània la va interpretar, improvisadament. La veu de Maribel i l’arc fregant el seu contrabaix, donen peu al tema, ja amb el banjo fregant les cordes, l’harmònica, per després cantar-la i tocar-la tots plegats. El ritme imprès l’allunya de la catastròfica versió de Cash i té un esperit vital, apropant-se a la curació, a la salut. Després de passejar-se un parell de vegades pel tema amb fregada de contrabaix amb l’arc inclos, els solos han aparegut quasi al final del tema de la mà del Miquel i Joan Pau, tornant al final al tema de nou. Una molt bona composició i millor interpretació d’aquest magnífic quartet en un tema que podria haver estat més mortal que vital, però no, ha estat vital.

I acabem aquest projecte amb un tema conegut per tots els “rockers” i que Eric Clapton i tants altres varen fer, i ja m’imagino que intuïu que es tracta de....

8.- Crossroads/Squirrel Hunters            (Robert Johnson)    5m39s

"Cross Road Blues" és un tema de l’influent cantant de blues, Robert Johnson. Tema editat el 1936 per Vocalion Records i que va influir no només al Blues sinó també a la música en general. Sorprenentment, la versió original va quedar fora d'impressió el 1990, però des de llavors ha estat redescoberta per diverses generacions de fans de Robert Johnson. Per la seva importància,  "Cross Road Blues", va ser inclosa al Grammy Hall of Fame el 1998. Nosaltres la vàrem escoltar redescoberta per Eric Clapton, essent aquest tema un dels més carismàtics del Rock-Blues. Els nostres herois l’han feta a un tempo lleugerament més viu del de Clapton, del d’una de les seves versions, i molt més viu que l’original de Johnson. La pulsió de Maribel al contrabaix fa que tot “ruttli” de manera adequada, però també la guitarra i banjo, quan aquests no fan tasques solistes, com la que ha fet el Joan Pau amb la seva harmònica. Tema cantat pel Miquel i també solejat pel Lluís amb el banjo. Tema cantat de nou, i final de Crossroads i projecte, però tot just abans d’acabar, han afegit un altre tema anomenat o dedicat als “Squirrel Hunters”, gent del poble de la zona de Ohio que es van armar per a defensar-se en la guerra civil americana. Així doncs que si busqueu aquest tema “Crossroads/Squirrel Hunters, només el trobareu pels Barcelona Blue Grass Band.

Doncs deixem aquest projecte però abans...
recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.

I nosaltres acabarem el programa d’avui i ho farem amb el projecte anomenat....


“DÉBOUCHER”
Swing 42

Enregistrat en directe per Xavi Ollé entre març i abril de 2012 als estudis Red Pig Recording, Vildadecans, Barcelona, Catalunya
Mesclat per Oriol González
Masteritzat per Jordi “Kako” Vericat als Joan Albert & Kako Music
Produït per Swing 42

Lluís Gómez, banjo de 5 cordes
Valentí Moya, guitarra manouche
Oriol González, mandolina
Maribel Rivero, contrabaix

Tots els arranjaments són de Swing 42

I Jean Marie Rendon ens diu què.....
Alguns tenen, o tenim, la tendència de classificar les músiques i ficar-les en petites caixes. Però les músiques no coneixen de fronteres, ans al contrari, la música és un passaport que permet viatjar i fer troballes amb gent diversa. El Bluegrass i el Jazz Manouche són dues músiques, que pels no iniciats, podrien semblar perifèriques, allunyades. Ho són potser en alguns aspectes, i és un desafiament voler-les acostar. És per això què hem fet aquest àlbum i per poder-ho aconseguir, feia falta el “encontre” de músics amb talent que sabessin trobar i crear la fusió dels dos estils i les seves tècniques. Aquest àlbum no és ni de Bluegrass ni de Jazz Manouche, és d’una nova música feta amb tota la passió i que per tant cal trobar-li un nom, cosa que jo no faré de cap manera, perquè jo no sóc aquell que classifica les músiques i les posa en caixes petitetes, seleccionades.

I tot i ser el darrer track i on ells mateixos ens diuen adéu siau, hem volgut començar amb aquest preciós i delicat tema. El tema és de l’Oriol González i es diu...

11.- Acero inolvidable        (O. González)         6m53s

I ja heu pogut escoltar com l’han acabat, tot i celebrant la feina feta. Però l’inici ha estat suau i delicat amb el so de la mandolina de l’Oriol per després fent uns arpegis, el banjo del Lluís. Maribel ha encabit els seus sons profunds del contrabaix ben aviat, omplint-se l’espai de totes les sonoritats. La melodia ha aparegut amb el banjo, mentre que les improvisacions les ha iniciat el mateix compositor amb la mandolina, ben recolzat per la base rítmica de la resta de companys. El so manouche ha aparegut de la mà del Valentí Moya, tot i escoltant banjo, mandolina i contrabaix. Sons individuals que donen el “contrapunt” adequat a la interpretació del guitarrista manouche. La melodia  a càrrec de l’Oriol  ha aparegut de nou, tocant després tots tres en moments separats dels compassos, donant-li el coixí a la contrabaixista Maribel amb tota aquesta amalgama preciosa de sons, arribant delicadament al final del darrer tema, que nosaltres hem volgut posat el primer, per preciós i delicat. I després de brindar, nosaltres seguirem amb el següent.

Seguim però abans però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/ hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. O sigui que agrair-li al Josep Roig el seu suport i des d’aquí una forta abraçada.

Seguim amb un altre tema de l’Oriol González anomenat....

9.- It’s Possiblues   (O. González)         5m04s

Doncs aquesta és una de les diverses facetes de l’Oriol González, la de compositor, però ell és també un molt bon contrabaixista formant part del trio de Biel Ballester. Aquest magnífic músic ens ha ofert un tema encabit en el Jazz Manouche, sense oblidar el que ens ha dit Jean Marie Rendon, això de no etiquetar-los. L’Oriol ha fet una gran composició amb el swing adequat marcat per les rítmiques variables. Quan és el Valentí qui fa el solo, és el Lluís qui fa la rítmica, i a l’inrevés. El compositor ha iniciat la melodia primer ell sol i després amb el banjista, i ha estat Maribel qui primer ha iniciat els solos, amb una bona execució rítmica i melòdica al contrabaix. Valentí ha “volat” amb el seu solo, fent referències a d’altres cançons en una frase, per després fer-ho el Lluís al banjo, mentre els altres tres han mantingut el swing a tot ritme, el ritme a tot swing. El compositor González ha fet sonar la seva mandolina en el seu solo, i així tornar tots plegats al tema per acabar-lo. Un preciós tema per a començar aquest projecte.


I darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i veure’n tot el seu catàleg.

I el següent tema és un tema de Jazz clàssic compost per Leon, Paul i Elmer anomenat....

5.- Farewell Blues   (L.Mares, P.Roppolo & E.Shoebel)        4m50s

Aquest és un tema encabit en els estàndards, els vells estàndards de Jazz de la primera època, la del Jazz Clàssic. Django Reinhardt el va enregistrar amb Benny Carter i cadascun d’ells el va enregistrar de manera individual . Tema enregistrat per primera vegada allà pel 1922 per la Friars Society Orquestra però que també ho van fer Ted Lewis & His Band, allà pel 1929, en plena Gran Depressió. Els inicis del tema amb el contrabaix i el rascat de les cordes ha estat molt ben trobat, i com mica a mica s’hi van posant, amb el so nítid de la mandolina de l’Oriol, per després el del banjo del Lluís. Seguidament, amb el Valentí fent melodia, en la A, i per seguir en el pont, ja en ple solo. De fet, no s’acaba de discernir quan acaba una cosa i comença l’altra. Lluís al banjo l’ha seguit tot i recolzat per una base rítmica impressionant. Maribel ha fet també un gran solo al contrabaix mentre els seus amics “feien de les seves” amb algunes intervencions puntuals amb molt bon gust. El break intermedi, similar a la intro de l’inici, ha donat pas de nou al tema, a la preciosa melodia i millor arranjament d’aquest vell estàndard de jazz clàssic.

Seguim amb més música d’aquest projecte farcit de swing, amb un tema del Valentí Moya anomenat...

4.- Max        (V. Moya)     5m07s

Bé, aquest sí que és un tema encabit en el Jazz manouche i s’ha de dir que és una molt bona composició del Valentí. La barreja dels altres instruments i sons fa que la mixtura de tots plegast, amb estils i tècniques el faci molt més ple de música. Bon swing, i bones interpretacions, amb una estructura un pèl diferent, tot i haver-hi el pont, i crec que amb un ritme de 4x4 i amb quatre passades de 8 compassos per la A, i dues de 8 per la B, que al final sembla una C, per acabar amb una sèrie de 8 de nou a la A. Després de la intro, el compositor ha fet la melodia del tema, melodia enganxosa per bonica i repetitiva. Qui primer ha començat els solos ha estat el Lluís al banjo, mentre que una secció rítmica impactant i precisa l’ha acompanyat. Maribel és tota una assegurança de precisió rítmica, que permet als solistes navegar sense perdre’s. El compositor ha seguit els solos, i és que el Valentí és un dels bons solistes que tenim, alhora de ser un xaval magnífic. Maribel igualment és una molt bona solista i ells dos han fet una mena de téte a téte, acabant-lo i tornant al tema a càrrec del compositor i guitarrista manouche, acabant-lo suaument amb tres acords.

I acabarem aquest projecte amb un tema de Django Reinhardt d’on han tret el nom del grup....

6.- Swing 42           (D. Reinhardt)         4m08s

Doncs aquest és un dels temes insígnia de Django Reinhardt, tot i fer-lo els nostres herois a un tempo relativament més slow d’alguns enregistraments fets pel genial guitarrista acompanyat del no menys genial violinista Stéphan Grappelli. Un tema en estructura típica de 32 compassos de la forma AABA, típica dels estàndards de Jazz. Valentí l’ha començat amb uns acords a mode d’intro per ben aviat ésser tots plegats els qui s’hi ha ficat, fent la melodia els sons de mandolina i banjo mentre guitarra i contrabaix fan de secció rítmica. El guitarrista manouche ha estat qui primer s’ha embrancat en els solos, amb el suport perfecte del ritme de banjo, mandolina i la sempre precisa Maribel al contrabaix. Els solos s’han anat tornant, primer amb el Lluís i després amb l’Oriol, ambdós, amb dues magnífiques interpretacions solistes, i és que hem escoltat un quartet de grans solistes, de grans músics, amb un projecte que conjumina els dos mons, aconseguint quelcom d’alguna música diferent, per barreja de sonoritats, a la qual no li posarem cap etiqueta.

Doncs espero que us hagi agradat la selecció musical d’avui, tota sobre tres discos que em va fer arribar el Lluís Gómez a casa a finals de la temporada passada i que m’ha semblat apropiat posar-vos ara, coincidint amb el Django Festival l’H 2018. Així doncs us recordo que hem escoltat primer els GrazzTrio després als Barcelona BlueGrass Band per acabar amb els Swing42, on crec jo que hem fet una bona repassada a alguns dels seus millors temes, tot encabit en una mixtura de BlueGrass, Blues i Jazz Manouche.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon  Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. 
Miquel Tuset i Mallol. 




Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les novetats dels nostres músics.

Doncs aprofito per dir-vos que la re-inauguració de la Sala Xica va ser tot un èxit, de música i de públic. Guillermo Calliero i el seu quartet amb gent tan qualificada com Federico Mazzanti, piano; el mestre i contrabaixista dels darrers anys de Tete Montoliu, Horacio Fumero i en Xavi Hinojosa, bateria, ens van fer gaudir d’allò més. El públic quasi va omplir la Sala Xica i així és que va ser una vertadera festa en honor a la cultura, a la música, al Jazz. Gràcies a l’ajuntament, a la  gent que va venir i sobretot als protagoniestes, els músics.

Doncs aquesta setmana farem un programa amb tres discos que vam aconseguir en tres respectius concerts en viu, cosa que us recomano a tots vosaltres, o sigui, ambdues coses, anar als concerts i després adquirir els discos dels músics protagonistes. Més endavant ja us explicaré el com els vaig aconseguir però deixeu-me que us els presenti. Primer escoltarem el ”Sunday” de Bruce Barth-Jerry Bergonzi editat per Blau Records, després “Abril 10/18” de Robles-Lohikari-Ángel Rey, editat per Temps Record i acabarem amb el de Phil Robson anomenat “The Cut Off Point” editat per Whirlwinde Recordings, i com sempre amb un micro conte i aquesta setmana a càrrec de Carme de la Fuente.

Abans però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/ hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. O sigui que agrair-li al Josep Roig el seu suport i des d’aquí una forta abraçada.

El primer projecte que escoltareu serà doncs.....


“SUNDAY”
Barth & Bergonzi Quartet

Editat per Blau Records            Blau 021
Enregistrat per Alberto Sales, mesclat i masteritzat a Estudio Rocketes
Produït per Fernando Marco

Jerry Bergonzi, saxo tenor
Bruce Barth, piano
Mark Hodgson, contrabaix
Stephen Keogh, bateria

Les composicions les comparteixen ambdós líders, o sigui que ja ho comentaré quan posi els seus temes.

I aquí teniu la pàgina web del disc d’aquest magnífic quartet que vam veure al Jamboree...


Sapigueu que Blau Records és una editorial de Castelló dirigida per un gran guitarrista, Fernando Marco a qui vam poder veure al Jazz Tardor 2017 acompanyat d’un altre gran guitar man, ara als EEUU, l’amic Dave Mitchell.

I que aquest és un disc enregistrat en un concert de Bruce Barth Trio featuring Jerry Bergonzi amb dues precioses balades, la primera un magnífic blues de Bruce Barth “Afternoon in Lleida”, mentre que “Refuge”, és la de Jerry Bergonzi. Ell mateix, al Jamboree, que sentia com un refugiat americà a Catalunya fugint del boix Trump. La resta de temes no són amb un tempo massa potent i així és que aquest no és disc massa bopper, encara que s’hi poguessin considerar les improvisacions dels solistes. “Laura”, la coneguda balada de David Raksin la interpreten a tempo mig suau, mentre que els dos temes de Bergonzi, “Blue Cube” i “Doubled Billed”, i el de Barth, que titula el disc, “Sunday”, els interpreten a tempo mig. I un directe té, que els temes es puguin allargar molt i així podem viure amb més claredat la sensació del directe, i no només pels aplaudiments finals de cada tema.  Així doncs els quasi 60 minuts de música us faran gaudir plenament repartits en només sis temes.

Deixarem les balades, la de Bergonzi més curta que la de Barth de 13 minuts perquè les escolteu a casa una vegada aconseguit el disc, i us proposo escoltar l’arranjament de Jerry Bergonzi sobre el preciós “Laura”. Som-hi doncs amb...

6.- Laura      (D. Raksin)   7m41s

Només amb els primers compassos ja hem pogut escoltar que de la balada, súper slow del “Laura” original, no en queda res. Sí que reconeixem la melodia quan Bergonzi la interpreta igualment que les harmonies, evidentment. L’arranjament ha modificat l’estructura rítmica d’aquesta cançó que Charlie Parker va tocar amb tota una orquestra de cordes, a un tempo súper slow, cosa que sembla li feia molta il·lusió. L’altra cosa és en quines condicions ho va fer, crec recordar que en no gaire massa bon estat, la qual cosa no es nota escoltant-lo tocar. Raksin la va compondre per a la pel·lícula homònima del 1944. Otto Preminguer, el seu director, volia “Sophisticated Lady” de Duke Ellington però a Raksin no li va semblar adequada i la va escriure en un cap de setmana. Va esdevenir un estàndard de Jazz enregistrat en més de 400 discos per gent com Woody Hermann, Dave Brubeck, Frank Sinatra, Charlie Parker, i així fins a 400. Dizzy Gillespie va utilitzar les deu primeres notes de “Laura” com a motiu en un solo que va fer del tema de Juan Tizol anomenat “Perdido” en el famós concert del Massey Hall, Canadà, el 1953, concert on Parker va tocar amb un saxo alto de plàstic després d’empenyorar el seu per poder comprar cavall. Després de Dizzy molts músics també ho varen fer, això de tocar trossos de temes d’una cançó en el solo d’una altra.

Els inicis del tema, amb un ritme així com trencat, ens situen en la melodia, molt maca per cert, i ben aviat, després d’exposar el tema sencer, Bruce Barth ha iniciat el seu delicat solo farcit de gust i amb un tarannà una mica Tete. Ben aviat ha aparegut el “swing” i ja ho sabeu, quasi sempre gràcies al “walking” del contrabaixista i els copets al plat “ride” i el so del “xarles”, estris del baterista. Bergonzi s’hi ha afegit amb un solo espaterrant, per fraseig, tècnica i sons que ens recorden a Coltrane, tot i notar clarament que aquest “monstre” te un llenguatge prou personal per identificar-lo. El gran del Mark Hodgson ens ha fet també el seu, molt ben trenat, melòdic sí, alhora que seguin fil per randa les harmonies d’aquest preciós “Laura”. Melodia de nou, i així arriben al final del tema, arranjat pel gran Jerry Bergonzi.

Escoltem ara un tema del mateix saxofonista, anomenat....

3.- Double Billed     (J. Bergonzi)           8m28s

Aquest és un tema que els dos amics ja havien tocat plegats com per exemple van fer a Cambridge el 28/08/2017, on hi hagué Jerry Bergonzi, Phil Grenadier - trompeta, Bruce Barth, Will Slater – contrabaix i Luther Gray – bateria. Tema aquest d’una certa complexitat melòdica, tal i com haureu copsat ja des de l’inici. Una melodia però que té els requisits adequats per agradar-nos, car les harmonies ajuden també força. El solo més que modern del compositor ens torna a situar en l’ona Bergonzi del neo-bop, per posar-li alguna etiqueta. Els músics ja ho diuen, que això només és música, i prou, i nosaltres, entestats en posar-li noms a les coses. S’ha de dir però que a fi de bé. El seu fraseig és brutal, per idees, per tècnica, per llenguatge, i ben aviat un sintonitza en el què ens està dient. El swing no ha parat en tot el tema, i així és que la base rítmica de dos, contrabaix i bateria, Hodgson / Keogh són uns habituals als concerts del Jamboree, i per tant, mostren una gran compenetració. Bruce Barth ha afegit el seu gran gra de sorra a aquesta gran platja que és aquest tema, executant un solo brillant i vital, amb un gran mostratge de recursos melòdics i rítmics, aquests a dues mans. La mà dreta ha anat lleugera a la recerca de les notes que el cervell li ha manat, i el resultat ha estat abassegador. Hodgson ha tornat a mostrar-nos el seu gran bagatge com a home de Jazz, home-contrabaix, realitzant un altre magnífic solo, en aquest concert enregistrat en directe, amb els aplaudiments finals inclosos.



I veiem què va dir Esteban García, el 2017.

"No vull avorrir-vos amb les dades biogràfiques arxiconegudes de Jerry Bergonzi, primus inter pares, o sigui el primer, el millor, entres els iguals dels jazzmen mítics i més concretament dels saxofonistes actuals. I no per això vaig a restar-li el gran valor que atresora com a intèrpret, compositor, arranjador i docent. Em segueix agradant tant o més que la primera vegada que el vaig sentir en els discos al costat de Dave Brubeck i gairebé amb la mateixa emoció que el primer cop que el vaig escoltar en directe i que vaig poder parlar amb ell 'un membre numerari de l'Olimp compartint taula amb un humil ajunta - lletres! Però m'agradaria centrar-me en el seu alumne, amic i company, Bruce Barth. El seu currículum és impressionant, però la seva música encara més. Compon, arregla, dirigeix, ensenya i actua. A part de fer-ho amb Bergonzi ha col·laborat amb figures de primera fila com Stanley Turrentine, Tony Bennett, Vincent Herring, Dave Douglas, Terence Blanchard ... i un llarg etcètera que seria ociós esmentar. El seu millor aval: la seva música, escoltin i gaudeixin. Però en un quartet, si els comptes no em fallen, són quatre. Dos magnífics col·laboradors completen l'aritmètica, Mark Hodgson al contrabaix i Stephen Keogh a la bateria, tots dos també amb excel·lents currículums que ratifiquen amb les seves interpretacions”.

I acabarem aquest projecte amb un dels temes llargs que incorpora, que per això és un directe. El tema és de Bruce Barth i s’anomena com el disc...

2.- Sunday             (Bruce Barth)          11m25s

I amb quin preciós tema acabem el projecte d’aquests dos mestres, acompanyats de dos mestres més. Ja heu pogut escoltar que els ritmes no han estat trepidants però sí les improvisacions, sobretot la del gran mestre del saxo tenor, Jerry Bergonzi. Un tema del pianista, que ell mateix a començat a trio, quasi d’una forma velada, quasi tímida, però ben aviat, amb la melodia a càrrec de Bergonzi hem anat copsant-lo. El seu solo ens l’ha tornat a mostrar en tot el seu esplendor Coltranià, car d’ell n’ha begut els millors caldos. Aquest saxofonista, a més a més omple l’escenari de musicalitat i bon rollo, car és una persona propera, oberta a la conya i al bon humor. Quan s’hi posa però, la seriositat del seu missatge es fa evident en les seves improvisacions. Mestria, humilitat i humanitat, què més se li pot demanar a un músic. Barth l’ha seguit amb una gran netedat de digitació i inventiva en un altre solo abassegador on el trio de Jazz ha brillat a un gran nivell. Contrabaix i bateria fan una pinya amb el piano, i tots tres formen una caixa de música compacta i precisa. Sempre dic que em sembla notar que els tres diguin, bé, ara és la nostra, esclar que aquesta és una apreciació meva. Stephen Keogh ha fet un magnífic solo, i ara recordo de quina manera se’l mirà Bergonzi quan més o menys això mateix va fer al Jamboree, i és que pel saxofonista americà, el baterista anglès és un dels bons drummers. Retorn a la melodia i final, amb els aplaudiments de tota la penya.

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web..............

Bé doncs després d’aquest projecte que vam veure al Jamboree és una bona hora per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente.
...............................................................
Magnífic Carme, com sempre, amb la teva personal i dolça locució.

I nosaltres seguim ara amb el projecte recuperat del calaix de l’oblit amb.....


“ABRIL 10/18”
Robles-Lohikari-Ángel Rey

Editat per Temps Record          TR1714-GE18
Enregistrat i mesclat per Pere Aguilar l’abril de 2010 als estudis Nòmada 57 de Barcelona.
Masteritzat per l’Andreu Zaragoza
Remasteritzat per Josep Roig
Produït per Ramon Ángel Rey

Jon Robles, saxo tenor
Marko Lohikari, contrabaix
Ramon Ángel Rey, bateria

I aquesta és la pàgina de Ramón Ángel del disc que escoltareu per així poder-lo adquirir..


El Ramón Ángel em va donar aquest disc un dijous a la Jam de la Nova Jazz Cava de Terrassa. Allà que hi vam anar, a escoltar però també a tocar algun tema a la jam que coordinà l’amic Geni Barry. Amb ell hi va haver Sergi Sirvent, piano; Jordi Gaspar, contrabaix i Ramón Ángel Rey, bateria. Una magnífica formació liderada per un dels principals instrumentistes estatals del vibràfon, alhora que gran arranjador d’inversemblants harmonies, Geni Barry.
Després d’escoltar-lo una sola vegada ja vaig entendre el per què el van editar, tot i havent-lo enregistrat 8 anys abans. I és que ja ho diu en Ramón Ángel, el qual en escoltar-lo, va entendre que aquell projecte trobar per casualitat volen fer neteja del seus disc dur, no s’havia de perdre i s’havia de fer conèixer als aficionats. Projecte aquest amb tres magnífiques balades tals com “Body & Soul”, “Indian Summer” i “You must believe in spring”, però també amb dos temes a mig tempo com són “Cine Mara”, únic tema de Ramón Ángel Rey i el magnífic tema de Hank Mobley a tot funk, “Funk in a deep freeze”. Els estàndards amb més vitalitat rítmica són els coneguts “I’ll remember April”, “All the things you are” i l’”Stella by Starlight”, una balada, originalment, interpretada a tot tren.

Bé doncs, començarem amb una de les tres balades del disc, i és que Jon Robles és un gran baladista amb un so profund i melós, alhora que grandíssim improvisador. Escoltem doncs el magnífic...

6.- Body and Soul   (Johnnie B. Green) 8m33s

"Body and Soul" és una cançó popular que esdevingué estàndard de Jazz escrita el 1930 amb lletra d'Edward Heyman, Robert Sour i Frank Eyton  i música de Johnny Green, escrita a Nova York per a l'actriu i cantant britànica Gertrude Lawrence que la va presentar al públic de Londres. Als Estats Units, la melodia va créixer ràpidament en popularitat i, a finals de 1930, almenys 11 bandes nord-americanes ja l’havien gravat. Louis Armstrong va ser el primer músic de jazz en gravar "Body and Soul", a l'octubre de 1930, però va ser Paul Whiteman i Jack Fulton qui la van popularitzar als Estats Units. Crec que tothom que es digui músic o cantant de jazz l’ha d’haver tocat o cantat, o sigui que ja veieu les incomptables versions que hi deu haver, entre les quals la de Coleman Hawkin el 1939, qui la va immortalitzar definint també la concepció del saxo tenor modern amb els primers tremolos inclosos encabits en el que seria el futur Bebop.

La versió que ens n’han fet els nostres herois és abassegadora, amb la profunditat i missatge de la pròpia lletra, inexistent per no cantada però no per això inexistent en el cap dels nostres amics. Ja ho diuen de tots els temes però sobretot de les balades, que el músic l’ha de tocar sabent què diu la lletra a cada moment. Jon ben bé l’ha tocat, com si cantant la lletra, i així és que ens ho ha fet entendre en escoltar-lo amb el sentiment que l’ha interpretat. El trio de saxo tenor, contrabaix i bateria, concepte que tant va utilitzar el gran Sonny Rollins i que ells tres van saber reconsiderar, recordeu, ara va fa 10 anys, moment de l’enregistrament d’aquesta meravella que sí, necessitava sortir a la llum. Jon Robles és un dels nostres millors baladistes, per descomptat, i així és que ho heu pogut comprovar en aquesta magnífica interpretació d’aquest clàssic i permanent tema, “Body & Soul”. D’igual manera el contrabaixista nòrdic establert a Mallorca, Mark Lohikari, ens ha meravellat per la seva manera com ha improvisat aquesta magna balada. El final, a saxo tenor solo ha estat impressionant, reafirmant-nos en el què hem dit abans d’aquest gran músic.

Escoltem ara el tema funk de Mobley anomenat...

2.- Funk in deep freeze     (H. Mobley)            6m56s

Aquest és un tema que Mobley va editar en el seu disc homònim del 1957 per Blue Note i amb una formació de luxe amb Art Farmer, trompeta; Horace Silver, piano, Doug Watkins, contrabaix i Art Blakey, bateria. Tema interpretat originalment a un tempo més viu on el swing aparegué ben aviat en els solos i que els nostres herois interpretaren a un tempo més suau. El nostre trio d’amics l’interpreta slow però farcit  de swing, primer amb l’exposició del tema sencer per després ser Jon qui inicià els solos i de quina manera ho ha fet. Aquest és un dels mestres de les balades però és que el concepte del Harb Bop el té interioritzat, de la mateixa manera que d’altres estils del Jazz. El funk d’aquest tema, recordeu que en el disc de Mobley hi hagué l’inventor Horace Silver, hi és de manera evident tot i ser un funk  no massa potent. El fraseig i sonoritat de Jon Robles estan a nivell  de mestre, i recordeu que aquest és un músic que va formar part ja fa alguns anys en els projectes del mediàtic Alejandro Sanz. Lohikari igualment estar al nivell del seu company, i és que a Ramón Àngel Rey li passa el mateix. Un trio de cracs súper ben conjuntats aleshores perquè a hores d’ara Marko s’està a Mallorca, essent comptades les vegades que el veiem per aquí, i quan ho fa, és perquè no pot refusar les propostes dels líders, com li va passar un dia que van tocar al Jazz Club La Vicentina acompanyant Carme Canela.

Així doncs, podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.


I nosaltres seguim amb el clàssic tema del gran Jerome Kern que tots reconeixereu aviat...

5.- All the things you are             (J. Kern)                 6m45s

"All the things you are" és una cançó composta per Jerome Kern amb lletra escrita per Oscar Hammerstein II. La cançó va ser escrita per al musical Very Warm for May (1939) i va ser presentada per Hiram Sherman, Frances Mercer, Hollace Shaw i Ralph Stuart. Va aparèixer en la pel·lícula Broadway Rhythm del 1944. Aquesta breu ressenya històrica amaga la màgia d’aquest estàndard que rau en la seva moderna estructura harmónica, seguint una progressió per quartes, per intervals de quartes. Alhora en el canvi hi ha una modulació i en la darrera A, Kern li va afegir 4 compassos, essent doncs un tema de 36 compassos, cosa no massa habitual. Tema que es toca sovint a les Jam sessions perquè tothom se’l sap i també pel fet que els bons improvisadors s’hi poden lluir. L’arranjament que n’han fet els nostres herois va ser magnífic amb canvis rítmics inclosos i també pel fet de la gran i llarga introducció a saxo tenor solo feta pel gran Jon Robles. La melodia del tema apareix amb el so de contrabaix i bateria, encara amb manca de swing, el qual apareix mica a mica i mentre Robles va desenvolupant el seu espaterrant i hard-bopper solo. Amb el “walking” de Lohikari i el “ride” i “xarles” de Ramón ens n’hem adonat que estem “trotant” a tota hòstia, a ple swing amb el magnífic solo del saxo tenor. El baterista i productor d’aquest projecte, Ramón Ángel Rey ens deixa clavats a la cadira amb el seu increïble solo, mostrant-nos el seu total domini i bon gust en això de tocar tots els estris de la bateria. El tema ha aparegut de nou amb el tenor i també el final, de cop.

I nosaltres seguim però......deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada.

I nosaltres acabarem aquest projecte amb el tema més viu del disc, curtet tema, que habitualment es toca com a balada, i és el conegut tema de Victor Young anomenat...

7.- Stella by Starlight         (V. Young)              2m11s

Aquest és un tema del qual no n’hem pogut identificar-ne l’autoria ni melodia fins just el mateix final. L’ha començat a tot “walking” i swing el contrabaixista Lohikari seguit pel baterista Ramón Ángel Rey per després afegir-s’hi el saxo tenor Jon Robles amb un solo al més pur estil bopper on ens ha mostrat tot el seu saber, que és molt. Una tècnica, la d’aquest mestre, increïble, que utilitzat per reblar el clau, o posar la cirereta dels pastís d’un disc recuperat de les ombres amagades d’un disc a punt de triturar. Quina sort hem tingut tots plegats que Ramón el descobrís amagat entre la pallofa de fitxers a esborrar. Miles Davis el va incloure en el seu disc “My Funny Valentine” interpretat a un tempo súper slow amb el seu segon quintet, encara però sense Wayne Shorter però sí amb Herbie Hancok, Ron Carter i  el xaval de 17 anys Tony Williams. El saxo tenor George Coleman va durar el que durà aquest disc i gires que van fer. El suau swing aparegué en el solo d’aquest bon saxofonista que no li va acabar de fer el pes al genial Davis.

I darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i veure’n tot el seu catàleg.

I encarem la darrera part del programa amb un altre trio, aquest però organ trio amb guitarra i bateria, el d’un guitarrista anglès establert a Nova York que també vam veure a la Nova Jazz Cava anomenat Phil Robson, projecte anomenat...


“THE CUT OFF POINT”
Phil Robson

Editat per Whirlwind Recording Ltd.   WR4672
Enregistrat per Philip Bagenal i George Murphy el 30 de setembre de 2014 al Eastcote Studio, Londres.
Mesclat i masteritzat per Chris Lewis al Lewis Studio.
Produït per Phil Robson
Producció executiu, Michael Janisch.

Phil Robson, guitarra
Ross Stanley, orgue Hammond
Gene Calderazzo, bateria

Tots els temes són de Phil Robson excepte el “Dimi and the blue men”, què és de Dave Liebman.

I aquí teniu les pàgines web del disc de Phil i també la seva personal.



Doncs ja us he dit que aquest músic anglès el vam poder veure a la Nova jazz Cava el passat 9 de novembre, on vam gaudir d’allò més amb el projecte que presentà a quartet tot i presentant al gran saxo tenor Jed Levy. L’acompanyaren Oli Hayhurst, contrabaix i Jason Brown, bateria. Després del concert, ell mateix em va recomanar que m’endugués aquest disc, tot i està enregistrat a Londres i abans de marxar a Nova York on ha pogut tocar amb molts músics, fer amics i tocar amb el magnífic quartet que presentà a Terrassa.

Aquest que escoltarem és un projecte a organ trio de guitarra, orgue hammond i bateria, una de les moltes variants que té aquest concepte. Els temes són propis excepte un, i abracen diversos estils i ritmes. Hi ha una balada a mig tempo, un tema molt delicat anomenat “Astral”, però la diversitat d’estils inclou temes experimentals com el de Dave Liebman “Dimi and the blue men”, però també un de caire funk, el “Ming the merciless”, el més beat a jazz-rock que titula el projecte, “The cut off point”. El segon track, “Second Thoughts”, és una delicada cançó amb alguns canvis rítmics, tots però molt suaus. “Berlin” és també un tema a tempo mig, mentre que els dos més vius i swingats són “Thieff” i “Vintage Vista”. Deixarem la balada a banda i seguirem a tempo mig amb el tema funky...

8.- Ming the Merciless       (Phil Robson)          5m54s

Doncs deu n’hi do del canvi d’estil vers el projecte anterior, però us recordo que la “gràcia” del programa d’avui és la de posar-vos discos aconseguits anant als concerts en directe, en viu, perquè recordeu que entre tots hem de recolzar la música en viu alhora que col·laborar amb els músics adquirint els seus projectes. Doncs amb el ritme funky-beat, en podríem dir, hem gaudit d’allò més amb aquest tema del líder, darrer track del disc, on ens el mostra com a bon compositor alhora que intèrpret, amb tot un reguitzell d’idees interpretades amb molt bon gust i delicadesa. L’orgue Hammond de Ross Stanley ha sonat de manera increïble, mentre el baterista no ha parat en cap moment de mantenir la màquina rítmica. Tema iniciat a duet a guitarra i orgue hammond, per fer-ho el líder sol al pont. Ell mateix ha deixat el curtet tema per endinsar-se en el seu molt bon solo ben recolzat per acords, i baixos amb el pedal, de l’orgue i el permanent beat del baterista. Una intervenció solista que ha repetit després de la del magnífic organista, tot i fent una mena de vamp per anar encarant el final del tema, d’aquells que no et deixen impassible i et veus obligat a bellugar el cap i fins i tot ballar. Al final un motiu previ al tema per així acabar-lo de cop.

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

Un comentari sobre el concert a la Nova Jazz Cava l’he recollit de la web del concert i el va fer ni més ni menys que Peter Bernstein....
Phil Robson és un dels millors guitarristes del moment. Les seves idees musicals flueixen contínuament i amb una lògica perfecta. La seva tècnica és impecable i està al servei de la seva fèrtil imaginació. Un dels meus favorits i font d'inspiració. No et perdis l'oportunitat d'escoltar aquest gegant modern!”


Escoltarem un parell de temes més, i ho farem ara amb el primer track del disc anomenat...

1.- Thieff      (Phil Robson)          6m03s

I quin molt bon tempo i Groove en aquest tema del guitarrista i líder de la formació. I ja sabeu que un dels inventors d’aquest concepte va ser el gran Jimmy Smith, del qual hi ha una gran producció discogràfica iniciada a finals dels anys 50s del segle XX. Ell aconseguí que una gran quantitat de gent s’endinsés en el món del Jazz mitjançant la seva música, ampliant-ne de manera considerable els aficionats. Una meravella de tema a tot tren, a tot swing, amb una melodia curteta però llarg solo del guitarrista. Un so nítid i net de qualsevol efecte electrònic on ens mostra la seva perfecte i ràpida digitació i bones maneres, amb un reguitzell de idees i tècnica a cabassos. Bé, els baixos que esteu escoltant els fa l’organista amb els peus, car amb les mans fa els acords i melodies esdevenint aquest un instrument la mar de complet. Ross Stanley està magnífic en el seu solo, i és que el so del Hammond ajuda molt per la seva sonoritat, però són les seves mans, és el seu cap que ho crea. El baterista Gene Calderazzo manté un tempo perfecte alhora que omple amb creativitat espais diversos amb els diferents elements de la seva bateria. Al final un curtet motiu recurrent per acabar aquest magnífic tema.

I des del mateix lloc, Susanna Carmona comentà això sobre el concert.....
Phil Robson, reconegut internacionalment, guitarrista multi-premiat i compositor celebrat, el seu és un recorregut extens en el món del jazz britànic i europeu. Actualment és part integrant de l'escena de Nova York on resideix des del 2015. La Nova Jazz Cava ofereix l’únic concert a Espanya de la seva gira europea on Robson presenta la seva banda americana. En ella destaca el reconegut i versàtil saxofonista Jed Levy, també en el paper de compositor per a l’ocasió. La banda es completa a la secció rítmica amb l’aclama’t bateria Jason Brown i el baixista fantàstic Oli Hayhurst. La música original que escoltarem és innovadora i contemporània, tot aprofitant la vasta tradició del jazz en tot l'espectre d'estils. L'èmfasi es basa en fortes melodies grooves, i les cançons són vehicles per a la improvisació que permeten a cada músic aportar la seva experiència. Aquesta serà la millor reunió musical i una nit per no perdre's! I per descomptat que no ens la vam perdre.

I nosaltres acabem ja el programa d’avui amb el tema més viu d’aquest magnífic guitarrista, anomenat...

4.- Vintage Vista     (Phil Robson)          6m16s

Però és que aquest guitarrista va beure de les primeres fonts de guitarristes de rock com Jimmy Hendrix, Jimmy Page, i del jazz com són Wes Montgomery, Pat Martino, Jim Hall, etc. Sense oblidar a John McLaugling, esclar. Un tema altre cop espaterrant de concepció original interpretat a duet per guitarrista i organista en la melodia, per ben aviat iniciar el seu solo el líder i compositor. Amb un llenguatge fresc i lleuger de digitació, precisa i melòdica, Phil ens ha tornat a sorprendre per la seva versatilitat i bon gust. Stanley ha seguit mostrant-nos el seu magnífic estil de organ-jazz-man amb tot aquest reguitzell de tècnica i control sonor del seu Hammond B3, podria ser. El mateix compositor ha tingut en compte el fet de l’organ trio alhora de parir els temes, i així és que ho hem pogut constatar. El tema acaba amb un Robson inabastable per la seva capacitat, perseverança i fluïdesa i l’acaben suaument.

recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.
Bé, doncs ja hem acabat el programa d’avui, dedicat a tres projectes que vam poder veure en directe, un al Jamboree, el primer, amb Bruce Barth Quartet & Jerry Bergonzi i dos a la Nova Jazz Cava primer amb el de Robles-Lohikari-Ángel Rey per acabar amb el del guitarrista anglès Phil Robson, que tot i no ser el mateix que vam escoltar, va ser el disc que em va recomanar, car del quartet de Terrassa no tenien encara enregistrat cap disc.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. 
Miquel Tuset i Mallol.

 

blogger templates |