1.1.- Calling all
Souls (Keith LaMar) 1:45.
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol i avui amb un
programa especial dedicat a un projecte humanitari endegat pel pianista Albert Marquès, pianista de Jazz de Granollers resident als EEUU de fa uns
quants anys, on s’ha consolidat en les seves tasques docents alhora que
establert com a músic de Jazz i de manera personal amb parella sentimental i
fills compartits.
Heu escoltat la veu
de Keith LaMar, pres i aïllat en una
presó d’Ohio al corredor de la mort
des de fa tres dècades per uns crims que no va cometre. Albert amb aquest “Freedom
First” i d’altre gent que va endegar el “Justice for Keith LaMar”, estan duen a terme una campanya a nivell
mundial per fer saber aquest cas d’injustícia, que només és un més dels
centenars i potser milers més que hi ha als EEUU i molts més que hi deu haver a
d’altres països d’arreu del món on encara s’aplica la pena capital,
l’assassinat que practiquen i apliquen els diferents estats.
“Quan hom pensa què és un artista, el més probable és que et vingui a la ment algú que fa servir la imaginació per capturar i transmetre la realitat tal com la veu i la sent. En la major part, allò que fem (o deixem pendent) al llarg de les nostres vides és vist com a insignificant, llevat, o fins que ens veiem empesos en un gresol de circumstàncies adverses i ens veiem forçats a demanar-nos a nosaltres mateixos la força i la concentració necessàries per vèncer obstacles aparentment insuperables.
Escric i dicto aquestes paraules el 22 de gener de 2022, quan queden menys de dos anys per la data proposada per la meva execució, la qual està prevista pel 16 de novembre de 2023. En altres paraules, em trobo al caire de la meva existència, mirant directament l’espantosa foscor que ens espera a tots. És un dilema difícil, no us mentiré, però l’única manera d’afrontar-ho és fer que signifiqui alguna cosa. És precisament en aquest sentit estricte del mot que em considero a mi mateix un artista. És a dir, com algú que intenta obrir camí en el no-res.
La música que esteu a punt d’escoltar brolla del terreny de l’impossible, quelcom que en realitat no hauria d’haver estat factible. Independentment de si tinc èxit i aconsegueixo evitar que aquesta gent em mati, vosaltres esteu a punt d’escoltar la meva última voluntat i testament, l’encarnació de tot allò que he suportat, après i conquerit.”
I aquetes paraules
que heu escoltat recitar a Keith LaMar
i després llegides per qui us parla i que l’Albert en va enviar, són l’inici del disc “Freedom First” que avui escoltarem, on hi serà ell recitant, no
gaire, i sí al final del programa, però també amb una bona colla de músics dels
quals ja us en parlaré. I la veu de Keith
LaMar l’hem escoltat gràcies a les moltes insistències i demés accions
legals basades sempre amb l’humanitarisme que va fer Albert Marquès per poder aconseguir que Amy Gordiejew en podés fer l’enregistrament des de la presó de Youngstown, Ohio.
I escolteu ara
l’”Alabama” de Coltrane...
2.2.- Alabama (John
Coltrane) 7:14.
I aquest tema, John Coltrane el va compondre després
de l’assassinat d’unes nenes en aquest estat, assassinat fet per membres del Ku Klux Klan que esclar, va quedar impune
com molts més altres. És també el segon d’aquest CD que avui us presento, on hi hem escoltat a Salim Washington, saxo tenor; Albert Marquès, piano; Scott Colberg,
contrabaix i Zack O’Farril, bateria, en un arranjament fet pel propi Albert, i enregistrat per Peter Karl el 2 de gener de 2022 a Brooklyn, NY. I més dades que podreu
trobar al blog. Produït per Albert
Marquès.
I l’Albert s’ha encarregat de fer saber al
món aquesta barbaritat, i per això el vam poder veure, a ell i a Erine Corine, Manel Fortià i Marc Ayza a l’Auditori de Granollers l’1 de març d’enguany, i també amb la
“presència” per video conferència des de la presó, de Keith LaMar. Al blog us posaré l’enllaç a l’esdeveniment, que tot i
ja passat, també explica algunes coses del projecte i hi ha algun vídeo d’algun
tema de l’enregistrament del disc.
https://www.teatreauditoridegranollers.cat/ca/programacio/c/3969-freedom-first.html.
Però també us convido a veure un parell de temes que vaig enregistrar aquest
dia a l’Auditori i per això us
deixaré els enllaços al blog del programa:
https://www.youtube.com/watch?v=KRCUiGCSzDI.
https://youtu.be/GYJSX0xR_5g.
I en aquest disc hi
ha una molt delicada versió del “Resolution” de Coltrane a duet de violoncel i piano, que us posaré seguida del “Tel
‘Em The Truth” amb en Keith LaMar i
més músics que després us comentaré..
3.4.- Resolution
(John Coltrane) 1:36.
4.3.- Tell ‘Em the
Truth (A. Marquès & K. LaMar) 3:26.
I què bonic i
impressionant ha estat el “Resolution” de John
Coltrane...
I les primeres
paraules d’aquest “Tell ‘Em The Truth” diuen això....
"Ja saps que sempre que penso en totes les lluites i batalles que he hagut d’afrontar al llarg de la meva vida, se’m fa realment difícil d’assimilar. Vull dir què, estic assegut dins d’una gàbia al corredor de la mort, vatua, tan lluny de casa, tan lluny de tot allò que conec. També podria estar assegut a la bodega d’un vaixell d’esclaus. Així és com em sento quan estic tancat aquí dins. Així i tot, de vegades no em resulta difícil veure com tot això pel que estic passant s’assembla al que van patir i sobreviure els meus avantpassats. La veritat és que tinc sort de ser viu, ho dic de tot cor....”
I el “Resolution” de Coltrane el tenim en el seu “A Love Supreme”. I una de les frases
que Keith LaMar repeteix i repeteix
és la que diu que John Coltrane saved my
life. Car per a ell, el fet de llegir, informar-se per entendre què li
havia passat, què li havien fet, i el fet d’escoltar música, concretament el
Jazz i més encara a Coltrane li va
fer entendre encara més que, el que li ha passat a ell, li ha passat també a
tota la seva comunitat afroamericana des dels principis de l’esclavitud, i que
això que ell viu, és un altre aspecte d’aquella esclavitud. I amb els llibres,
estudiant, va poder entendre molts dels aspectes legals de tot plegat i de com
l’havien enganyat i manipulat. I aquí hem escoltat a Gerald Appleman, violoncel i Albert Marquès, piano, on ell també
n’és el productor i en Peter és qui
ho va enregistrar.
I en el següent tema
del qual jo mateix us n’he dit algunes frases, hi hem tingut a l’Adam O’Farril, trompeta; Xavier del
Castillo, saxo tenor; Patricia Brennan, vibràfon; Albert Marquès, piano; Walter
Stinson, contrabaix i Zack O’Farril, bateria i també produït per l’Albert.
I Keith LaMar va escriure la seva
història en el seu llibre biogràfic “CONDEMNED”,
que curiosament està imprès per Amazon
Italia Logistica i que vaig adquirir el dia del concert a Granollers, conjuntament amb aquest CD.
També l’Albert ha explicat la història des de
la seva perspectiva en el llibre “El
jazz suena en el corredor de la muerte” (Keith LaMar, un pianista y la realidad
de las prisiones en Estados Unidos), editat per Crítica el setembre de 2023 que he adquirit i llegit, i que m’ha
deixat estorat per la gran tasca d’investigació que Albert ha fet al voltant dels sistemes penitenciaris, bàsicament el
dels Estats Units, sovint comparant-lo amb el de l’estat espanyol, i també amb
el d’algun dels països on encara s’aplica la pena de mort.
I seguint amb la guia
espiritual que ha tingut i sempre tindrà LaMar
al voltant de la immensa figura que és John
Coltrane, els escoltarem en el seu...
5.6.- Acknowledgement
(John Coltrane) 6:22.
I aquest increïble
tema que Coltrane també va encabir
en el seu “A Love Supreme” ens l’han
fet Caroline Davis, saxo tenor; Albert
Marquès, piano; Scott Calberg, contrabaix i Zack O’Farril, bateria. Produït
per Albert Marquès.
I l’Esteban Beltran, director d’Amnistía Internacional a Espanya, va escriure el pròleg del
llibre de l’Albert Marquès el 26 de
juny de 2023. Aquestes són algunes de les seves paraules i reflexions:
“Aquest llibre
extraordinari reflexiona sobre la injustícia de la pena de mort amb nom i
cognoms; no és una amenaça abstracta, no és un problema conceptual sense
víctimes ni victimaris sinó que relata, a vegades amb un detall que et colpeja
emocionalment, situacions increïblement dures com, per exemple, quan l’estat d’Ohio li fa escollir a Keith el mètode amb el qual vol morir;
o la lluita de 30 anys pels seus drets i la seva reclamació d’innocència que es
perllonga fins avui mateix quan ja la sentència és inapel·lable. L’estat d’Ohio té un 14% de població
afroamericana, però els negres representen el 52% dels presos al corredor de la
mort”....
I l’Albert també ens explica què els
americans dels Estats Units, una vegada han passat per la presó, i per tant ja
en llibertat sense cap càrrec, han perdut la possibilitat de votar en les
eleccions. I com que la majoria solen ser “negres”, d’aquesta manera
seleccionen els votants fent que cada vegada n’hi hagi menys de “negres”.
I ja sabem que el fet
de viure no és una tasca fàcil, no, tenint en compta les desgraciades guerres
arreu, les desigualtats, les traves socials en determinats països, les
injustícies i més concretament la que a ell li toca viure de fa 30 anys, i per
això escoltarem què ens diu ell i què ens diuen ella i ells, musicalment
parlant en el...
6.7.- On Living
(Albert Marquès & Nazim Hikmet) 8:18.
I en els seus primers 34 segons, ell ens diu això d’aquest poema de Nazim...“Viure no és cosa de riure, heu de viure amb gran seriositat com un esquirol, per exemple. És a dir, sense buscar quelcom més enllà i més important que el fet de viure. Vull dir que viure ha de ser l’únic propòsit de la vostra vida. Viure no és cosa de riure: Us ho heu de prendre seriosament, moltíssim i fins al punt que, per exemple, amb les mans lligades a l’esquena, i l’esquena contra la paret, o si no en un laboratori, amb la bata blanca i unes ulleres protectores, estigueu disposats a morir per altres persones, fins i tot per a aquelles a qui no heu vist mai la cara, encara que sapigueu que viure és el més autèntic, la cosa més bonica. Vull dir que us heu de prendre la vida tan seriosament que fins i tot amb setanta anys, per exemple, planteu oliveres però no pels vostres fills, - perquè encara que tinguis por de la mort, no t'ho creus- sinó perquè el fet de viure acaba prevalent...”
I a més a més hi ha
hagut Erin Corine, veu; Milena Casado,
fiscorn; Albert Marquès, piano; Manel Fortià, contrabaix i Marc Ayza, bateria,
tema enregistrat per Marc Piña, el
21 de febrer de 2022 a Girona,
mesclat i masteritzat per Milton Ruiz i
Albert Marquès, com ho són quasi tots i també produït per l’Albert. I la veu d’en Keith també la va enregistrar Amy Gordiejew a la presó de Youngstown. I ja veieu que aquest tema
el van enregistrar pocs dies abans del concert que van fer a l’Auditori de Granollers.
I un altre dels temes
que m’han impressionat és el que ara escoltareu amb Roy Nathanson, saxo alt i tema de títol més que evident....”alguna
trista merda que els humans ens fem els uns als altres”...
7.9.- Some Sad Shit
We Humans Do to Each Other (Roy Nathanson) 3:10.
I aquest trist tema
el va enregistrar ell mateix el 4 de gener de 2022 a Brooklyn, NY i el va mesclar i masteritzar Hugo Dwyer, tema produït per ells dos.
I l’Albert ens fa un resum de tot plegat a
la “Introducció” del seu llibre, amb paràgrafs com aquest:
“Keith és negre*....l ell aclareix el per què ha utilitzat aquest
terme i no el d’”afroamericà emprat a partir dels 90 gràcies als activistes pro
drets civils com el reverend Jesse
Jackson...car el DRAE el recull i defineix com....”descendent dels esclaus
africans portats a Amèrica. I
segueix dient...
I ja era a la presó
per matar a un home en defensa pròpia als 19 anys durant un tiroteig entre drogoaddictes
i camells i, després d’una revolta a la presó on complia la condemna, va ser
jutjat per l’assassinat de 5 reclusos. Després d’un procés ple d’irregularitats
i a pesar dels dubtes que plantejava el seu cas, un tribunal format només per
blancs -després que la fiscalia rebutgés als altres candidats afroamericans- el
va declarar culpable i el condemnà a la pena capital. Porta 34 anys esperant la
mort a la seva cel·la. Aïllat. Sense quasi contacte humà i, sorprenentment,
sense tornar-se boig. La seva única companyia han estat els llibres i la música,
tant, que ha arribat a convertir-se en un especialista en temes com el dret i
la història afroamericana i en un gran expert en Jazz. És un autodidacte que s’ha
convertit en un expert en un món, en una societat que no coneix de fa dècades.
Ha estudiat un país que el va portar a la pobresa i el condemnà. És un
especialista d’una realitat que fa molt temps desconeix....Més de mitja vida
tancat entre quatre parets, amb una petita finestra per on només veus el sol si
t’estires al terra, donen per a molt. I només saber-te innocent, saber-te
víctima d’una justícia injusta, saber què és la veritat, pot mantenir-te
mentalment sa”.
I un altre tema amb
títol més que punyent....
8.10.- No Man’s Land
(Roy Nathanson & Keith LaMar) 4:55.
I en aquest tema hem
escoltat a Keith LaMar, veu; Nick Hakim,
veu; Roy Nathanson, saxo alt; Albert Marquès, piano; Bam Rodríguez, baix
elèctric i Zack O’Farril, bateria,
enregistrat per Nathanson el
7 de desembre de 2021 a Brooklyn, NY
i mesclat i masteritzat per Hugo Dwyer.
I els primers moments
del text recitat per Keith parlen
d’això.. i més clar, l’aigua..
“Aquesta merda pot posar a prova un home, et fa dubtar sobre què vols, què
entens i et deixa tirat en terra de ningú. Aquesta merda pot posar a prova un
home, et fa dubtar què vols, què entens i et deixa tirat en terra de ningú.
Aquesta merda pot posar a prova un home, et fa dubtar
què vols, què entens
i et deixa tirat en terra de ningú. Navegar per
aquesta bogeria requereix molta energia, molt de moviment, un escrutini
constant. Els dies sencers floten en peces. La meva feina: reunir els moments, fer
que signifiquin alguna cosa.
Però algunes vegades el principi és el final i la part
que va aquí apareix fora de la seqüència, obligant-me a avançar a tota pastilla
o a tornar de nou al principi.
Naturalment, les coses es tornen confuses i acabo
perdent la noció del temps.”
I en el llibre de l’Albert hi ha quatre capítols bàsics que són aquests:
1.- La Història de Keith LaMar
2.- La “vida” al corredor de la mort
3.- El poder de la música
4.- Freedom
First: la llibertat de la música, on ens els explica
fil per randa, cosa que m’ha fet entendre que hi ha un treball molt conscient i
ben estructurat d’investigació repassant la seva vida i dificultats per les
quals va haver de passar bàsicament
només pel fet de ser “negre” i pobre. També ha estudiat les moltes
irregularitats del procés, del judici, com per exemple el pagament quasi míser
dels advocats de la defensa, els d’ofici, però també com aconsegueixen fer fora
del jurat popular als afroamericans posant-los totes les traves possibles.
També quan explica els mètodes d’ajusticiament i com ofereixen als reus, la
possibilitat d’escollir la manera de morir. Darrerament sembla que hi ha
problemes amb el mètode de la injecció letal, pel fet què, entitats
humanitàries anti pena de mor han estat pressionant a les farmacèutiques que
fabriquen els compostos, veient-se obligades aquestes a no fabricar-ne.
I en La “vida” al corredor de la
mort, i en l’apartat “Una política
destinada a augmentar els presos.....negres”, ens explica el que va
estudiar el sociòleg Bruce Western..”que
quasi el 60% dels escolars nois de raça negra nascuts entre el 1965 i el 1969
que van abandonar els seus estudis, varen ser condemnats al menys una vegada a
presó per delictes greus abans de complir els 35 anys. I sí, Keith LaMar compleix aquest perfil.
I un dels temes que
tocà John Coltrane és aquest..
9.12.- Afro Blue (Mongo Santamaria & Erin Corine) 8:55.
Erin Corine, veu; Milena
Casado, fiscorn; Albert Marquès, piano; Manel Fortià, contrabaix i Marc Ayza,
bateria.
“Somnio en una terra d’on prové la meva ànima. Sento
una mà acariciar un tambor. Fills d’esclaus, amos de ningú. Déu és viu i resideix
dins de nosaltres.
Tot el que hem de fer és confiar i tenir fe, aturar la
bogeria i agrair-li les benediccions que donen forma a les nostres vides. Hem
de mirar endavant en comptes de mirar sempre cap al passat, anar més a poc a
poc en lloc d’anar tan de pressa, i riure, conèixer-nos millor i tenir el
coratge de somniar en dies bonics i en diferents maneres de donar, amb amor...
en pau. Somnio en una terra d’on prové la meva ànima. Sento una mà acariciar un
tambor. Llavors del plaer, del goig, color de cacau. Fills d’esclaus. La terra
dels valents. Afro blue.”
I seguint en el mateix paràgraf, l’Albert ens explica com el fet d’haver
privatitzat els sistema de presons, ha convertit en un negoci el gestionar les
que són privades, que no totes ho són. Això ha provocat que policies hagin entrat
en aquest joc empresonant sense cap motiu a persones “negres”. De fet, si el
1970 hi havia més de 350.000 presoners, ara mateix n’hi ha més de 2,3 milions.
I encara escoltarem
un altre tema d’aquest gran projecte on hi tindrem a Brian Jackson, piano; Scott Colberg, contrabaix i Zack O’Farril,
bateria i anomenat, com no podria ser de cap més manera....
10.13.-
The Only Freedom (Brian Jackson) 6:11.
I aquest tema el va
gravar el mateix Brian el desembre
de 2021 a Portland, Oregon, i Peter Karl a Brooklyn, NY el gener de 2022. Mesclat i masteritzat per Milton Ruiz i Brian Jackson i produït
per aquest darrer i l’Albert Marquès.
En el capítol El poder de la música i en l’apartat “El Jazz suena en las
calles de Brooklyn”, ens diu l’Albert:
“El primer concert de Freedom First
es va fer l’agost de 2020 a la Grand
Army Plaza de Brooklyn, durant
la pandèmia, amb 25 músics de Jazz professionals. Vàrem tocar durant tres hores
amb un calor insuportable i rodejats de policies.... Entre totes les
manifestacions i concerts del Freedom
First hi ha hagut un total de 70 músics que s’hi han involucrat. És impossible
agrair aquí als qui es van involucrar en aquest moviment. Freedom First no és la banda de Keith LaMar i Albert Marquès,
és un col·lectiu en moviment...
I també a “La trobada a Youngstown”
ens explica un dels moments més emotius d’aquesta aventura, la primera vegada
que ells dos es van poder veure cara a cara i estar junts en una habitació. El
juny de 2021 vaig fer un viatge a la “Penitenciaria
de l’Estat de Ohio a Youngstown”
per a conèixer-nos personalment -vaig repetir un any després i a l’abril del
2023 el vaig tornar a veure, però aquesta vegada amb la meva dona i els meus
fills-.
I el darrer capítol, Freedom First: la llibertat de la música ens explica les
peripècies que va haver de passar pel fet d’enregistar la veu de Keith des de la presó de Youngstown, car Freedom First és el
primer disc gravat amb un convicte del corredor de la mort...Aquest títol, és
un ullet a l’àlbum “We Insist! Freedom Now
Suite” que va gravar Max Roach
amb Coleman Hawkins i Abbey
Lincoln.....La portada d’aquell disc mostra als membres de la banda
asseguts davant d’una cafeteria, a fora: els músics són negres, el cambrer és
blanc....on els músics se solidaritzaven amb els quatre de Greensbor, activistes negres, que denunciaven la política
segregacionista de la cadena Woolworth
al sud dels Estats Units.
I ja per acabar el
programa i aquest tan colpidor projecte endegat per l’Albert Marquès i tota la colla de col·laboradores i col·laboradors,
escoltarem el duet de veu-recitació i text de Keith LaMar i el piano
de l’Arturo O’Farril en un tema
arranjat per aquest darrer a partir d’un seu tema anomenat “When You There
(When They Crucified My Lord)”, i com sempre que parla en Keith, gràcies a l’enregistrament fet per Amy Gordiejew a la presó de Youngstown,
Ohio, i tema enregistrat per Peter
Karl el 5 de gener de 2022 a Brooklyn,
NY i anomenat...
11.14.- The Drowned
and The Saved (Keith LaMar & Arturo
O’Farril) 5:16.
I el títol traduït
és: Els Ofegats i els Salvats...i jo us en dic una mica, i la resta ho podreu
llegir al blog del programa:
“Ja saps que en aquest país la majoria de nosaltres vivim enganyats, convençuts d’estar en el segle XXI, i que
d’alguna manera sense haver fet realment el necessari, hem vençut la nostra
història. No és veritat. En comptes de penjar gent dels arbres, ara utilitzen
el pretès sistema de justícia criminal per realitzar linxaments legals i ens ho
prenem com un signe de progrés. Estem confonent la forma amb la substància.
Quan vaig emprendre aquest viatge fa vint-i-nou anys,
vaig poder escollir entre declarar-me culpable per una cosa que no havia fet o
enfrontar-me a la pena de mort. Aleshores tenia vint-i-cinc anys i la idea que
hauria de renunciar a la meva vida em resultava una enorme càrrega, una càrrega
que no estava segur si podria suportar.
No entenia llavors que hi ha una cosa més valuosa que
estar simplement viu, encara que ja intuïa que existir no és el mateix que
viure. També d’alguna manera vaig comprendre que per estar en pau amb mi
mateix, havia de ser fidel amb allò que creia i que per això hauria de pagar un
preu altíssim.
Després que em condemnessin a mort i m’apartessin en
confinament solitari, em sentia com si m’haguessin deixat enmig de l’oceà.
Intenteu imaginar-ho: aigua per tots quatre costats i tu sol intentant flotar.
És així com un se sent quan està en confinament solitari.
En situacions com aquesta, Déu deixa de ser una
abstracció, ja no és una cosa aliena del que ets i del que fas. Aquest és el
domini dels ofegats i dels salvats. La vida és molt real aquí i els sentits són més
importants per tu que mai abans: allò que veus, allò que sents, allò que pots agafar
amb les teves mans són les coses que t’importen més.
Aleshores comences a comprendre que, en aquestes
circumstàncies, Déu pot ser un tronc a la deriva. Amb això vull dir que les
coses més petites poden salvar-te la vida o canviar-te-la. I aquest tronc a la
deriva, ja sigui un llibre, un somni, o un estrany qualsevol, que no ha vingut
a preguntar-te per la teva raça o religió, sinó que ha estat enviat per fer-te
una pregunta més senzilla: Vols viure?
Però què significa estar viu? Què estem fent aquí? Si
ho pregunteu a Nazim Hikmet, que és un dels meus poetes preferits, us respondrà
que: “viure no és cosa de riure”. Això, per a mi significa que nosaltres no
venim al món a jugar, a divertir-nos. Si això és cert, llavors puc viure
aquí, on soc ara, en el corredor de la mort. Necessitava saber-ho.
I el que és més important, necessitava saber que és
possible perdre-ho tot i encara ser salvat. En algun moment, vaig haver d’estar
disposat a acceptar que la immensitat que tant temia era Déu, el qual existeix
dins meu, dintre de tots nosaltres. Per acceptar aquesta veritat, vaig haver
d’anar al meu interior i ensenyar-me a mi mateix com no tenir por. Però de què
havia de tenir por? De la mort? De l’infern?
Bé, com va dir una vegada James Baldwin, “Quan un està
contínuament sobrevivint al pitjor que la vida pot oferir-li, al final un deixa
d’estar controlat per la por d’allò que la vida pugui fer-li venir”. M’adhereixo
plenament a aquesta claredat. L’arc de l’univers moral s’inclina cap a la
justícia, se’ns diu. Això pot ser molt útil, però nosaltres, amb les nostres
pròpies mans i ment, hem de doblegar-ho. Hem de fer la feina. S’estan morint
persones que podrien salvar-se.”
I com que aquest disc de l’Albert Marquès és tan colpidor, no he fet referència ni a locals de
Jazz ni a discogràfiques, perquè sí que al blog hi trobareu tots els seus
enllaços.
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
I sí que parlant del Jazz
Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, dir-vos que
nosaltres ja fins el 15 de desembre, on tindrem a Diana Palau & Alejandro Di Costanzo Trio, amb Paco Weht i Salvador Toscano amb
l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de
SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina us hi esperem
com sempre a partir de les 22h.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
