Bona nit de nou, amigues i amics. Dir-vos que ja tenim al Lluís Vela controlant aquesta nau i que sembla que la vida ens somriu, ja que el 19 de novembre estrenem el piano al Jazz Club la Vicentina amb l’albert Caire quintet i comentar-vos, que segur que ja ho sabeu, que al Juan Claudio Cifuentes li han donat el premi Ondas de la comunicació i la ràdio, per la seva llarga trajectòria al cap davant del seu programa de ràdio a RN3. Avui hi tornem amb el Jazz, com cada dijous, i una altra vegada, i per uns mesos la última, dedicada al gran Charles Mingus. El primer disc que us presentem és:
MINGUS MYSTERIOUS BLUES
Enregistrat originalment el 20 d’octubre i l’11 de novembre de 1960 pel segell Candid.
El compacte que us porto és de l’editorial Metro, reeditat i compilat el 2000 i es diu:
MINGUS PLAYS IT COOL?
Els músics que ens acompanyaran són:
Roy Eldridge, trompeta
Eric Dolphy, saxo alt
Tommy Flanagan, piano
Jimmy knepper, trombó
Charles Mingus, contrabaix
Jo Jones, bateria
Els temes que posarem aquesta nit tenen en el seu títol la paraula Blues.
Mysterious Blues i Me and you Blues.
El primer amb un solo inicial a la trompeta del Roy Eldridge, músic podríem dir d’una altra època, si considerem la resta de companys, amb una modernitat més que clara. Tot i això el so que en treu Roy Eldridge, és net i clar, fins i tot amb la sordina. Un Eric Dolphy desenfrenat amb el seu saxo alt segueix la improvisació, per després un trombó que, amb la sordina sona com sinó ho fos. Ara és Mingus qui deixa anar les seves frases a una velocitat altíssima, si considerem que, en aquells anys, no hi havia tants contrabaixistes que toquessin com ell. Després és Roy, qui toca ja sense la sordina amb un so estrident quan vol, i seguint amb el swing que ell tant bé domina. Acaba el tema amb la coda, amb els vents fent el riff característic, mentre que Roy toca unes notes en pla background.
1.- Mysterious blues 8m 38s
El següent tema és descaradament un Blues dels de veritat. Comença el tema amb una intro de Mingus per deixar pas a una llarga improvisació de Roy a la trompeta, fent un Blues autèntic. Un solo descarnat per la manera com el toca, amb la màxima tristor possible. El segueix un tranquil Tommy Flanagan al piano, fent un solo amb un estil suau i pausat, trist podríem dir, tal i com ens diu el títol del tema, el blues de tu i jo. Segueix Roy amb la seva trompeta fent una impro excel·lent, totalment blues, i ja per acabar amb Mingus fent-li uns tocs perquè sigui Roy qui acabi el tema.
4.- Me and You Blues 9m 54s
MINGUS AT ANTIBES
Aquest és un disc enregistrat en el concert que va fer Mingus a la Rivière Francesa a la localitat de Juan-Les-Pins, dins el marc del Festival de Jazz d’Antibes, el 13 de juliol de 1960. Enregistrat per primera vegada el 1976 amb versió doble LP i del qual se’n van fer diverses reedicions en CD. La que tinc a les mans és de Atlantic reeditada el 1992.
Els músics que van participar en aquest Festival de Jazz d’Antibes són:
Charles Mingus, contrabaix
Ted Curson, trompeta
Eric Dolpy, saxo alt i clarinet baix
Booker Ervin, saxo tenor
Dannie Richmond, bateria
I com artista convidat, Bud Powell, piano.
Per començar, el primer tema d’aquestes sessions va ser “Wednesday Night Prayer Meeting” la qual ens mostra el segell de marca més distintiu de la banda de Mingus. En aquest tema, el solo inicial que fa Ted Curson a la trompeta te uns canvis de ritme des del pausat fins el tempo walking (caminant) per deixar pas després als Riffs carregats de blues del saxofon del Booker Ervin. Quan aquest comença a fer el seu solo, es pot sentir a Mingus dir-li de manera repetitiva, “Talk about it, Ervin” Parla d’això Ervin, parla. I després en el solo, Mingus imita vocalment una de les frases que fa Ervin amb el seu tenor, i gemega una resposta. Després entra Dolphy, de manera tremolosa, voluble com si estigués posseït, suplicant com un devot a tota la banda. Després continuarà ell mateix amb una improvisació que ratlla la bogeria, pel tempo i per les notes interpretades. Hi ha finalment una melé col·lectiva, com capturant l’esperit del solo brutalment energètic de l’Eric Dolphy, un dels seus millors solos, i això, realitzat el 1960. El Richmond realitza un break furiós amb la seva bateria, mentre que Mingus insereix alguns tocs al piano, i Curson fa una sèrie de Wah Wah al final dels cors amb la seva trompeta.
Els temes que posarem d’aquest compacte són “Prayer for Passive Resistence” i “I’ll remember April”.
El tema, “Prayer for Passive Resistence” és tot pel Booker Ervin, i el seu to particular i les seves inflexions porten aquest tema a la perfecció. Mingus, que sembla particularment satisfet amb el saxofonista Texà “prega” durant tot el tema, li va dient “Talk about it, talk about it” Parla d’axiò, parla d’això, i el porta a fer una de les més intenses i llargues improvisacions mai enregistrades. De nou, la secció rítmica és a tots els angles, corbes, i planures del tema. Això permet al solista la petita oportunitat de mantenir-se ell mateix al nivell adequat.
2.- Prayer for passive resistance 8m 06s
Ervin desapareix en el següent tema “What Love?” un treball de Mingus sobre la base de “What is this thing called love?”. Aqui, el solo de Curson segueix amb fidelitat la versió del disc en LP de Candid, inclou per tant algunes de les seves frases, fent que Mingus li digui al Nat Hentoff que em els temes free que toquen els músics..”havien d’escoltar el que jo feia amb el contrabaix. Si jo canviava alguna cosa, ells havien d’anar per un camí diferent. Si parlem d’una altre guia que tenien, jo els hi donava, fent-los escoltar alguna frase particularment bona una nit. Jo els hi recordava en una altra nit, i així tocàvem el tema com l’havíem modificat. Tot i això, generalment, mai sortien exactament iguals”
El tema I’ll remember April, de Ray De Pal i John Stone, és una mena de Jam Session construïda al voltant del gran Bud Powell. Interpretada a un tempo molt viu, amb un swing marcat pel Dannie Richmond a la bateria, que ens porta després de la intro, al primer i llarg solo de Bud Powell. Després s’afegiran els altre músics, Ted Curson a la trompeta fent una improvisació d’una sensibilitat i sonoritat exquisida, Eric Dolphy al saxo alt, com sempre ratllant la frenètica bogeria, per després començar a fer uns intercanvis cada quatre compassos amb el Booker, d’una intensitat extrema. Els dos estils de saxofonistes, diferents per la manera de tocar i per les melodies interpretades pels dos és clarament evident. Finalment fan una sèrie de preguntes resposta a quatre compassos ells dos sols, per després continuar-ho fent ja amb tota la banda. Encara faran una altra petita sèrie ells dos sols, i continuaran amb la secció rítmica, tots dos d’una manera desenfrenada, executant un tema estàndard en una magnífica Jam Session. Finalment s’hi afegirà tota la banda, fent els tres vents una improvisació del més pur estil free. I així arribaran a la coda, on tornaran a fer la melodia principal del tema. Acabant-lo realment de manera sobtada.
4.- I’ll remember april 13m 39s
Comentant aquests temes ja veiem com va anar tot això. Una sessió increïble, musicalment parlant i que devien gaudir tots els qui hi eren, aquell estiu del 1960 a la costa blava francesa.
MINGUS OH YEAH
Enregistrat el novembre de 1961 als estudis Atlantic a N.Y.C. i editat el 1962 en LP. La compilació que us porto, també d’Atlantic però ja en CD es va fer el 1987.
Després de diverses sessions amb Columbia i Candid, Charles Mingus va tornar una temporada amb Atlantic i va enregistrar el alliberador Oh Yeah qui va encapçalar el rànking dels àlbums més salvatges de tots els enregistrats per ell. Mingus no toca el contrabaix, ho fa Doug Watkins, mentre que ell acompanya al grup al piano i contribueix cantant de manera “bluesy” en diversos temes, mentre crida amb molta energia en molts d’ells. Mingus tenia però un agre i àcid sentit de l’humor, expressat en alguns dels títols dels temes, i Oh Yeah, encapçala tot això. Una altra causa de tota aquesta bogeria fantàstica és la presència del genial sonat Roland Kirk. La química entre ambdós genis va ser fantàsticament explosiva, la qual cosa fa que tot lo anterior que hem dit, tingui sentit. El disc és una explosió de llibertat.
Ens acompanyaran:
Charles Mingus, piano i veu, compositor de tots els temes
Rahsaan Roland Kirk, flauta, sirena, saxo tenor, manzello
Booker Ervin, saxo tenor
Jimmy Knepper, trombó
Doug Watkins, contrabaix
Dannie Richmond, bateria
Comença Mingus amb la seva veu donant-nos ja la pauta de com anirà el tema. Comencen tots tocant el tema, que sona com si tot girés al voltant d’un sol acord. Tots els solos de saxo són del Roland Kirk, i és aquest qui comença el seu primer. Obté uns sons estranys, com si fossin crits, i sempre al darrera una incansable secció rítmica, uns crits de Mingus, i alguns notes deixades anar per la resta de músics, i continua Roland fent una improvisació boja, i sempre el ritme constant que no para. Això és “Hog Callin’ blues”. Una gran modernitat traspua darrera d’aquest tema. De tant en tant, s’hi posen tots a tocar plegats i mantenint aquest mena de catarsi que es va gestant a mida que passen els minuts. Ja finalment amb uns tocs del Dannie Richmond, acaben aquest tema tant brutal.
1. Hog Callin’ Blues 7m 26s
Acabem aquest programa, que ja és el segon i darrer que li dediquem al geni Charles Mingus amb un blues ja molt més calmat. On ell comença fent els seus cants i pregaries. Seguirà la melodia interpretada per tots ells, a més de Mingus amb els seus cants. Seguidament començaran els solos, començant pel del Roland Kirk amb el seu tenor. Un solo magnífic, amb un so clar, i fent unes escales i arpegis, imperceptibles, però certament executats. Seguirà el curt solo del piano del Tommy Flanagan per continuar el Booker Ervin, amb el seu tenor, totalment reconegut des de la primera nota. El ritme es fa una mica més viu, amb més swing, sempre però amb el Blues al darrera. El solo del Booker es tornarà més estrident, per trist, mentre els de la secció rítmica mantindran la calma. Aquesta seguirà gràcies al solo al trombó de Jimmy Knepper. Un so suau, com solen obtenir els trombonistes, i més si toquen un blues. S’hi tornen a posar amb el tema tots plegats, amb Mingus fent les seves pregàries. I continuen ja fins el final, el final d’un blues dedicat a la dona malvada, la dona demoníaca, que segur que n’hi ha, igual que homes malvats hi ha. Potser però, aquesta dona l’havia abandonat, ves a saber. Si parlem una mica més del Booker diríem que és un d’aquells saxofonistes que sempre han estat acompanyant a grans mestres del Jazz, i que per aquest motiu, han quedat una mica relegats a l’ombra dels grans. Com ell n’hi ha diversos, i per això prepararem un programa dedicat a aquests grans desconeguts pel gran públic, que no desconeguts pels músics professionals.
2. Devil Woman 9m 38s