Molt bona nit a tothom des d’aquí Ràdio Sant Vicenç i el programa Jazz Club de Nit....Aquest programa i tots els programes de JCdN, estan dedicats a la persona que ens va ensenyar el Jazz, Juan Claudio Cifuentes, “Cifu”, pels amics, que ens va deixar un malaguanyat dimarts 17 de març de 2015 després de tota una vida dedicada al Jazz. Pioner i mestre, serà insubstituïble.

El seu Jazz entre amigos a TVE2 què és aquesta sintonia que heu escoltat i els programes de ràdio “Jazz Porque Sí” i “A todo Jazz”, són el seu llegat que mai oblidarem. Ja sabeu que aquest programa el fem els dimecres i els diumenges en diferit a la mateixa hora. Ens podeu escoltar en directe per online a radiosvh.info i des d’allà prement el botó del directe. Qui us parla, Miquel Tuset i Mallol mirarà de fer-vos gaudir amb la selecció de músiques improvisades que avui escoltareu a Jazz Club de Nit, amb l’ajuda imprescindible de Lluís Vela als controls.

Avui hi tornem, com sempre que podem, amb un altre programa farcit de novetats i ho farem amb tres projectes força personals i encabits en el Jazz més actual. Les dues primeres veus a la trompeta, en Kirk Knuffke i Juan de Diego, tenen una particular sonoritat que les fa úniques i semblants alhora, mentre que el llenguatge del darrer projecte a piano amb l’Aruan Ortiz s’encabeix en el jazz contemporani. Un programa 242 el d’avui allunyat de convencionalismes tot i haver-hi swings diversos i més aviat Grooves i és per això que espero el gaudiu, car no sempre hem d’escoltar el mateix i sí que hem de mirar de tenir les oïdes obertes i viure i entendre les propostes actuals.

Comencem doncs amb el projecte del trompetista americà, músic que hem escoltat en tres anteriors programes encabit en projectes d’altres com el del contrabaixista Max Johnson així com també amb el de Matt Pavolka The Horns Band. El projecte d’en Kirk Knuffke es diu.....


“LAMPLIGHTER”
Kirk Knuffke

Editat per Fresh Sound New Talent    FSNT 475
Enregistrat per Mike Marciano el 16 d’octubre de 2014 als Systems Two, Brooklyn, N.Y.
Produït per Kirk Knuffke
Productor executiu Jordi Pujol

Kirk Knuffke, flugelforn
Stomu Takeishi, guitarra baixa acústica
Kenny Wollesen, percussió i cajón (bass drum)
Bill Goodwin, percussió i kit de bateria

Totes les composicions són de Kirk Knuffke.

Escoltem ja sense més dilació el primer tema de la nit anomenat....

9.- Blanks      (K. K.)             5m06s

Doncs comencem força bé amb un magnífic solo del baterista per ja començar escoltant el so mel·liflu i càlid d’aquest “cornetista” americà, tot un geni i súper reconegut més enllà de la piscina. Tema amb melodia curta i que ens situa dins el seu marcat concepte rítmic, no endebades hi tenim dos mestres en això de les percussions i que semblen voler-nos recordar la seva existència.

Cornetista i compositor Kirk Knuffke és el guanyador del "Rising Star" de Downbeat de 2015. Beneficiari de la subvenció de la Fundació Jerome composers, en Kirk ha col·laborat en 15 enregistraments com a líder o colíder. Un dels navegants més hàbils del jazz modern entre la línia divisòria de l'interior i l'exterior, de la llibertat i el swing, i el que té "el més exigent i ple domini del seu instrument ", segons  All About Jazz.

Knuffke està establert a la ciutat de Nova York des de 2005. Poc després de la seva arribada, va començar a tocar amb Butch Morris, aquesta amistat es va traduir en 4 enregistraments i diverses gires europees. Kirk es va unir al cèlebre Matt Wilson Quartet el 2009 fen l'enregistrament de "Gathering Call" (Palmetto) amb John Medeski.

Seguim amb el següent tema d’en Knuffke anomenat...

2.- Brightness                       (K. K.)             4m49s

Ara ha estat el baixista l’encarregat de donar la nota de sortida d’aquest tema a ritme de vals que sí ens ha enlluernat per la seva brillantor. Els sons diversos dels percussionistes enriqueixen per sota, el background, conjuntament amb les notes del baixista avui sí amb guitarra baixa, un instrument també utilitzat pel nostre amic Jordi Gaspar, des d’aquí una abraçada. La tònica és de moment aquesta, deixar que els demés encetin el tema que després ja s’hi posa el líder, força democràtic ell. Estem escoltant un projecte sense pretensions ni escarafalls, un projecte que sembla vulgui aparèixer amb discreció, tal és el missatge del cornetista tot i dient, eps nois, que això és el que hi ha. I què bo que és el què hi ha, bàsicament per la seva concepció inicial amb dos percussionistes amb una veu pròpia important i un baixista de guitarra baixa, ben baixa.

També toca en el disc "Sifter" amb Maria Halvorson i Wilson, Ideal Bread, el "Boom Tic Boom" de Allison Miller, i en el "Tiny Resistors" de Todd Sickafoose, i amb grups dirigits per Ray Anderson, Mark Helias, Bill Goodwin, Karl Berger i Ted Brown per parlar de poquets. "Arm and Hands" és el seu anterior treball havent recollit elogis de totes les publicacions Jazz importants com les 4 estrelles de la revista Downbeat i el Sunday New York Times.



Seguim amb més temes i amb aires similars, car aquest és el projecte, amb el tema...

1.- Rise          (K. K.)             3m56s

Un tema encetat també pels percutes i amb un cert sentit de l’humor i calidesa de la veu principal mentre que ben a prop ens acompanyen les percussions amb una creativitat impressionant, allunyats semblen d’haver de pensar en portar el ritme. El baixista japonès impacta també amb el so del seu instrument, rar en aquestes latituds, però ric en harmònics identificables. El líder ens mostra la seva magnífica veu, lànguida a vegades tal és el so del flugelhorn, i càlida sempre a la vegada que rica en imaginació i tècnica.

Knuffke ha treballat amb una gran quantitat de músics increïbles, incloent Roswell Rudd, William Parker, Myra Melford, Steve Swell, Marshall Allen, Albert Heath, i Billy Hart.

I què esperem de Knuffke? "doncs el seu perfectament equilibrat groove i la seva exploració meditativa i calmada." - Time Out New York

I anem escoltant aquest projecte i cada vegada ens agraden més les intervencions de tots quatre i la seva creativitat, i ara amb el tema...

5.- As Always Am     (K. K.)             5m46s

Iniciat suaument per tots ells amb carència rítmica i intervinguent de manera imaginativa,  per donar pas ja a la màquina ara sí rítmica....no volies ritme? Doncs te, home, semblen voler-nos dir, amb un marcat cop a la caixa i demés platerets ben marcats. Un lick persistent del baixista ens situa en l’àmbit més viu dels temes esoltats fins ara. El líder es mostra persistent amb tot un mosaic de tècnica, so i imaginació. La resta segueix com si volguessin dir-nos que a nosaltres no ens fa falta cap més veu, que ja en tenim prou, que no parem ni pararem. Retalls del metall per omplir més i millor aquest missatge rítmic d’un tema personal, com sempre jo soc, diu ell.

"Knuffke toca la corneta, com sempre, sense defectes. Pot alliberar una descàrrega de notes a un tempo esfereïdor i notes fent-la grinyolar, tot això amb ple domini d’un dels instruments més exigents, de la mateixa manera que fa sonar-la amb la màxima dolçor". All about Jazz.

I acabem  ja amb aquest magnífic disc d’aquest gran cornetista en Kirk Knuffke tot i recordant  que podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada...

I acabem, dèiem, amb el darrer tema del disc, l’anomenat....

11.- Tomorrow and later      (K. K.)             5m55s

I acabem aquest projecte amb un altre tema impactant que segueix l’aura de la resta de temes amb un marcat sentit rítmic aliè si cal a swings mantinguts i més aviat amb la persistència de la creativitat i imaginació. Tema que esdevé marcat pel ritme beat persistent allunyat de convencions i dedicat a la creació permanent. La veu del solista sembla existir per donar peu als sons dels altres, els seus amics. Ell però ens la mostra amb tota la seva força sonora i interior, no endebades és un gran màster dels metalls i així és com participa de mogudes diverses, car qui no voldria tenir-lo com a partenaire? Doncs això, que aquest és el seu projecte, divertit i entremaliat per la conjunció de les quatre veus melòdiques i rítmiques.

Seguim ara amb una altra veu al metall també molt personal i aquesta és la de l’amic Juan de Diego acompanyat dels inseparables Dani Pérez i Joe Smith, una formació que vam tenir al JCLV en un Concert-Jam de la temporada passada i que vam gaudir d’allò més....el projecte està farcit de contingut polític, així és la idiosincràsia del líder, tot i recordant-nos a Buenaventura Durruti en un llibre de Hans Magnus Enzensberger anomenat....




“UDA LABUR HORI” (Aquel corto verano)
Juan de Diego, Dani Pérez i Joe Smith

Editat per Errabal Jazz    ER-081
Enregistrat per Jordi Vidal el 14 i 15 de juny de 2015 als Laietana Estudis, Barcelona.

Juan de Diego, trompeta
Dani Pérez, guitarra
Joe Smith, bateria

Totes les composicions són de Juan de Diego

Parlar del Juan ho hem fet les diverses vegades que ha sonat en aquest programa ell amb el seu trio o formant part dels de Diego Brothers, tot i així dir-vos que és una de les veus més crítiques i contestatàries a la vegada que lúcides per la seva sinceritat. Sempre m’ha agradat de quina manera i gràcia farcida d’ironia critica els estaments públics per la manca de recolzament al Jazz en particular, i a la música en general. És una persona primer, amb arrels esberlades per la guerra civil, incivil, i després és músic. Els seus treballs anteriors amb Trakas estan farcits de records als seus avis, exiliats i recordant sempre als represaliats pel franquisme.

Nascut a Bilbao el 1968, Juan de Diego compagina la seva carrera d'enginyer tècnic industrial amb els seus estudis musicals, matriculant-se de solfeig, trompeta i harmonia al Conservatori Superior de Bilbao. Posteriorment fixa la seva residència a Barcelona on estudia al Taller de Músics i obté el títol superior de trompeta. En el seu aprenentatge del jazz acudeix a diversos seminaris i rep classes de músics tan rellevants com Brad Meldhau, John McNeil, Kurt Rosenwinkel, John Swanna, Joe Magnarelli, Mike Mossman, Jorge Pardo i Jorge Rossy.

Comencem doncs amb el primer tema del Juan anomenat...

3.- El hombre que perdió la forma (J. de Diego)             5m44s

Doncs aquesta és la veu càlida del metall del Juan de Diego en una composició amb un cert contingut melancòlic, que possiblement hi sigui present en d’altres temes, tal és la “queixa”, el “lament” provocat per la tristor que ens acompanya, si és que no tanquem els ulls. En Juan els te ben oberts, i el “lament” en el fons és un “cabreix” total. Els sons del metall i guitarra així ens ho mostren, ben acompanyats suament pel bateria americà establert a Berlin en Joe Smith.

Actualment és professor de trompeta jazz i conjunt instrumental en els següents centres:

Taller de Músics (des del año1993).
Escola Municipal de Sant Andreu de la Barca (des de 2010).
Conservatori Superior Pablo Sarasate de Pamplona (2005-2008).

I parlant del projecte que estem escoltant ens diuen....

Els tres es llancen a la recerca de noves vies d'expressió en el jazz. Juan de Diego posa música de jazz a una de les aventures més fascinants del segle XX.

  
Seguim amb el projecte del trompetista basc establert a casa nostra de fa força anys amb el tema...

2.- El Sao      (J. de Diego)             7m16s

Un altre tema on el so apagat ens mostra tristesa, la qual cosa no dura gaire i dóna pas al “cabreix” amb el persistent i estripat so de la guitarra de l’amic Dani Pérez a la vegada que també el de la bateria de l’americà in Berlin. El quasi silenci posterior permet gaudir amb el missatge melòdic del líder amb unes notes disperses així com per donar temps a pensar. La riquesa dels sons dels platerets il·lumina de manera tènue així com els del guitarrista per deixar pas a l’estrident queixa de tots tres a ple volum en un tema on la música sense definicions hi és present.

Juan de Diego, a més lidera el quartet de Jazz Groove Trakas, banda amb la qual ha editat el disc "Erbestea" (Errabal, 2012). I que nosaltres vam posar en un anterior programa a banda de venir al JCLV.

D'altra banda i amb el seu germà, el saxofonista Víctor de Diego, van formar en el 1993, el mític quintet DeDiego Brothers, amb el qual han editat dos discos, i que posseeix reminiscències del jazz dels anys 60 (Blue Note) on fusionen el jazz amb el funk o el boogaloo. Ha format part de la Big Acoustic band (BAb) d'Alfons Carrascosa amb la qual s'han editat dos discos. A més dels seus projectes com a líder (Juan de Diego Trio o Freaky Trio) ha format part de grups com: Asociación Libre Orkesta, Brassass Company, Barcelona Big Latin Band, 666, Bandaéria de Xavi Maristany, Barcelona Jazz Orquesta, Lucrecia, Groove Station, etc..

I encara més ens hi posem amb un altre tema de força rítmica persistent amb l’anomenat....

1.- Una noche con Claude  (J, de Diego)             5m55s

Iniciat pels acords del guitarrista i platerets del baterista, el líder ha encetat la melodia, magnífica i càlida melodia la qual ha deixat pas a la particular versió improvisada de les harmonies del tema, una cançó que el líder i trompetista enalteix amb la seva intervenció brillant i potent. En Joe ens ha situat rítmicament des dels inicis permetent després que el magnífic guitarrista Dani Pérez executi la seva visió rítmica de les harmonies amb tot un seguit d’acords. El tema acaba dolçament, després d’haver passat una nit força moguda amb Claude, amb moments també per a la calma i relax.

El Juan ha col·laborat amb nombrosos grups com, alguns ara ja inactius com són l’Eladio Reinón Super Combo, Big Band de Bellaterra, Big Band Taller de Músics, Segundo Cónclave...

Ha treballat al costat de músics de la talla de Benny Golson, Nicholas Payton, Jesse Davis, Frank Wess, Dick Oatts, Carl Allen, Eric Reed, Sean Leavitt, General Alcazar, Perico Sambeat, Gorka Benitez, David Xirgu, Albert Bover, Melva Houston, Jeff Ballard, Armando Manzanero, Olga Guillot, Tony Hadly (Spandau Ballet), Ruper Ordorika, Chico Ocaña (Mártires del Compás), o Guillermo Klein.

I seguint amb el projecte del Juan ho fem amb un altre tema on la concepció rítmica hi és present en el darrer tema del disc anomenat....

11.- La Banda del Poble Nou                    (J. de Diego)             4m22s

Doncs amb aquest altre tema de fort contingut rítmic encabit més en el Beat que en el Swing, Juan ens mostra que les possibilitats de creació musical són infinites i que els ritmes diversos enriqueixen les diverses músiques, amb o sense etiquetes. Aquest projecte va agafant, jo ho heu vist en els anteriors temes, un caire vital i fresc de marcat contingut esperançador. La veu del líder és més viva, allunyada de les melancolies anteriors, que sí, que convé alliberar-se’n però sense oblidar don venim, per així saber on anem. Un projecte impossible sense la assistència dels seus amics i grans músics, en Dani Pérez i Joe Smith.

També ha col·laborat amb la companyia de dansa contemporània L'anònima Imperial, amb la qual va realitzar diverses gires per Europa (Londres, l'Haia, Metz i Gante, entre d'altres). Ha participat en l'enregistrament de bandes sonores i en nombrosos festivals internacionals de jazz: Nova Delhi, Leverkusen, Marciac. Perpinyà, Donosti, Vitòria-Gasteiz, Terrassa, Getxo, Lugo, Barcelona, ​​Saragossa, San Javier, Torroella de Montgrí, Eivissa ...

I acabem aquest magnífic i personal projecte amb el tema anomenat...

9.- Llegaré ayer        (J. de Diego)             3m44s

Doncs amb aquest tema, en Joe ens mostra la riquesa sonora dels diversos platerets per després canviar i matxucar el charles tancat deixant-lo mut i a la gàbia, mentre el líder ens mostra la càlida melodia amb els acords solts del guitarrista, allò, com de tant en tant un, mentre l’altre no pare picant la caixa i demés. Guitarrista i baterista resten sols en un moment posterior a la brillant intervenció del líder, a mode de divers i fresc missatge, l’un persistent i l’altre atemporal. El tema torna als seus orígens i s’apaga dolçament tot i desitjant-nos una bona arribada, la del dia anterior.

Recordeu però que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial del Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada...

I ara acabem el programa amb el darrer projecte del pianista cubà establert a Brooklyn, N.Y, l’Aruán Ortiz i el seu....


“HIDDEN VOICES”
Aruán Ortiz

Editat per Intakt Records            CD 258 / 2016
Enregistrat per Chris Allen el 21 de març de 2015 als Sear Sound Studios.
Mesclat per Chris Allen el 18  de maig i el 5 de juny de 2015.
Masteritzat per Michael Fossenkemper el 15 de Juny de 2015 als Turtle Tone Studios NY.
Produït per Aruán Ortiz and Intakt Records
Intakt Records, (Patrik Landolt, P. O. Box 468, 8024) Zürich, Suïssa.

Aruán Ortiz, Piano
Eric Revis, contrabaix
Gerald Cleaver, bateria.

 Totes les composicions són de l’Aruán Ortiz excepte
“Open & Close de Don Cherry i The Sphinx”, de l’Ornette Coleman,
“Skippy” de Thelonious Monk, i
“Uno, Dos y Tres, Que Paso Mas Chévere”, què és de Rafael Ortiz, mentre què
“Joyful Noises” és una composició col·lectiva de  l’Aruán Ortiz, Eric Revis i Gerald Cleaver.

Doncs comencem ja amb la música d’aquest jove mestre cubà, del qual ja n’hi havíem posat un disc, i d’això ja fa força temps... som-hi doncs amb un projecte i tema encabit en el Jazz més contemporani per època i per concepte amb el tema anomenat....

4.- Analytical Symmetry       (A. Ortíz)         8m41s

Doncs ja vegeu que seguim l’àuria del programa amb aquest tema profund i un tant inquietant marcat per la persistent pulsió de la mà esquerra en les tecles més greus. La presència de la mà dreta ens situa de front dins el concepte més modern en un tema de simetria analítica, de la composició? Li haurem de preguntar a ell mateix. Un espai per a la calma, absent tal és de música a moments, ens ha permès gaudir tot i esperant la posterior intervenció més potent i marcada en un tema que ens obra el camí vers la música d’aquest músic cubà imbuït de contemporaneïtat, ja a les seves acaballes on el crescendo delicat de tots ells ens situa de cap al final.

“Estava pensant en aquest àlbum com un cercle sense principi i cap final", diu Aruán Ortiz quan ens parla de la selecció final dels temes de “Hidden Voices”, en el qual, el baixista Eric Revis i el baterista Gerald Cleaver creen una versió sonora d'un triangle equilàter. Després de realitzar set temes originals i melodies d'Ornette Coleman i Thelonious Monk, el pianista de Brooklyn d'origen cubà de 42 anys d'edat, acaba el projecte amb una cançó  tradicional que no posarem, "Uno, dos y tres, Que Paso Mas Chévere", una cançó diu ell que, "tothom sap a Cuba tocada en festes i carnavals i així successivament".

Doncs passa que qui em va enviar tota la informació sobre aquest disc és na Mercè Porras i a ella li vaig fer arribar algunes preguntes que jo mateix havia confegit adreçades al mateix Aruán Ortíz i vet aquí la primera....ah....gràcies Mercè. I és ella mateixa qui em va dir que els de Downbeat havien fet una ressenya d'aquest disc a la seva revista i aquí ho podeu llegir..


- Alguna valoració sobre els títols dels temes: En aquest disc algunes de les composicions van ser escrites per al cicle de concerts sobre la Musica i l'Arquitectura que vaig presentar a NYC el 2013, composicions com Fractal Sketches, Analytical Symmetry o Arabesques of a Geometrical Rose. També com en els meus discos anteriors, on he afegit alguna peça d'Ornette, vaig fer un medley amb Open or Close and The Sphinx, a més d'incloure una de les meves peces favorites de Thelonious Monk, Skippy, donant-li un tractament més elàstic. Per portar una mica de la meva essència Cubana, en els temes Caribbean Vortex / Hidden Voices, 17 Moments of Liam 's moments (or 18) i Un, dos i tres que van pas mes chévere, abordo a manera de suggeriment, ritmes folklòrics Afro-Cubans, on els reinterpreto d'una manera.



Endinsem-nos ara amb la música del gran Ornette Coleman amb aquest medley de dos temes....

2.- Open & Close And The Sphinx (O. Coleman)            6m33s

El tema The Sphinx el va enregistrat Onette Coleman el 1958 dins l’àlbum Something Else!!, mentre que l’Open & Close, tema de Cherry que tocaven amb el grup de l’Ornette es pot veure amb l’Aruán Ortiz Orbiting Quartet Live a  Zagreb, amb Aruán Ortiz, piano; Rez Abbasi, guitarra; John Hébert, contrabaix i Eric McPherson, bateria. Dos temes entrellaçats i per tant un medley dels temes de Coleman i Cherry, tot i mostrant-nos les clares intencions d’aquest projecte tot i mirant cap endavant, cap l’Avant-Garde iniciat per un dels nostres herois, injustament valorat en el seu temps vital més inicial i sí de manera adequada darrerament i posterior al seu traspàs. En aquest tema l’Aruán ens mostra la seva capacitat d’innovació tot i fer-ho súper ben acompanyat per aquests dos altres mestres en tot el projecte. Un pianista mirant el futur amb un peu en el passat i l’altre al capdavant....

Quaranta-dos anys d'edat, d'origen cubà, pianista, violinista, compositor i amb seu a Brooklyn, Aruán Ortiz ha escrit música per a conjunts de jazz, orquestres, companyies de dansa, grups de cambra, i llarg metratges. El seu treball incorpora influències de la música clàssica contemporània, ritmes cubans, haitians, i la improvisació avantguardista; i s'esforça constantment per trencar les fronteres musicals estilístiques. Ha estat anomenat "l'últim nen prodigi cubà en arribar als Estats Units" per BET Jazz i "un dels pianistes més versàtils i interessants de la seva generació" per la revista Downbeat.


Ha rebut nombrosos reconeixements com el Premi Doris Duke Impacte (2014); el Composers Now Creative Residency al Centre Pocantico del Rockefeller Brothers Fundation (2014); el premi Jerome Foundation Travel & Study  (2013); Arranjador de Latin Jazz de l'Any (2011) per la seva contribució en l'àlbum "El Cumbanchero" del flautista Marc Weinstein (Jazzheads, 2011); Fundació Autor, SGAE, i la Generalitat de Catalunya, beques d'estudi (2002); Semifinalista del concurs Jas Hennessy Piano Solo, Montreux, Suïssa (2001); i Millor Interpretació de Jazz en el Festival de Jazz de Vic, Espanya (2000).

I una altra de les preguntes.....

- Alguna anècdota a considerar durant la gravació. Va ser una sessió molt bona, amb molta intensitat, i molt poques repeticions, sobretot en la part dels solos, on m'agrada l'espontaneïtat i generar una sensació de so en directe en els meus discos, per això no m'agrada repetir molt les peces.

Seguim amb el magnífic i modern projecte d’aquest mestre cubà, ara amb el tema propi anomenat....

6.- Arabesques Of A Geometrical Rose (Summer)        (A. Ortíz)         5m06s

Doncs ens hem tornat a trobar amb un tema inquietant ben marcat per les notes del contrabaix i les de la mà esquerra del pianista. Els sons dels metalls picats, plats diversos ho accentuen encara més a la vegada que ens situen ben enllà. Aruán està immens amb la concentració necessària i una presència descomunal tot i desenvolupant aquests arabescos d’una rosa geomètrica de l’estiu marcats per un Groove persistent. El llenguatge sobri i elaborada tècnica del mestre cubà s’enfronten amb les noves formes i línies melòdiques d’un tema estructurat en base a una secció rítmica en permanent simbiosi amb el pianista, acabant-se al final de manera delicada.

En aquest treball “Hidden Voices”, Ortiz fa una passa més, mostrant-nos els fruits del seu intens treball de recerca i desenvolupament. El Jazz Hardcore i l’afrocubà hi són de manera implícita no sent-hi explícitament exposats, i ens diu ell....”He estat composant temes flirtejant a moments amb la música serial i atonal, trobant moviments de l’harmonia que no ens són massa familiars, acústicament parlant, i afegint quelcom del cubisme Cubà a la paleta de colors”. Això ho atribueix a la magnífica relació que va tenir amb el seu mentor i fundador de la AACM, en Muhal Richard Abrams la qual va començar el 2009, la Association for the Advancement of Creative Musicians.

I seguim interessant-nos amb el què ens ha dit l’Aruàn de primera mà...

- Valoració de la resposta del públic. Fins ara el disc està tenint molt bona acollida dins dels EUA i internacionalment. En els directes explorem molt més i com les peces estan construïdes deliberadament a manera de collage, podem reorganitzar-les perpètuament, anant un pas per davant en quan al desenvolupament de les peces, això fa que sempre estiguem ben presents en el que està passant a cada segon, i el públic ho agraeix.

I acabem el projecte de l’Aruán i programa d’avui amb un altre atrevit i vivaç tema del líder, anomenat.....

1.- Fractal Sketches (A. Ortíz)         6m30s

I hem seguit l’àuria d’aquest programa on la innovació ha anat de la mà del bon gust melòdic i interpretacions a l’abast només dels mestres i ho hem fet amb aquest tema també relacionat amb la més actual modernitat, aquella que va encetar gent com l’Ornette Coleman als anys 50s del segle passat. La diversitat creativa ens ha portat al màxim avui, en aquest programa que ha anat evolucionant mica a mica fins arribar al súmmum de la innovació estilística amb aquests temes tan ben trenats i desenvolupats igualment. En Gerald Cleaver ens ha mostrat la seva mestria ja cap el final del tema, moment en el qual el líder ens ha situat amb la melodia de cop en el final definitiu.

I finalment ens va dir...

- Hi ha hagut algun canvi important respecte a treballs anteriors: No estructuralment, crec que la meva carrera va en constant evolució i sempre creixent tant artística com espiritualment. És cert que en els últims anys he estat investigant i estudiant maneres de traduir a la música i la improvisació certs paràmetres formals que podem trobar en altres formes d'art, arquitectura o l'art abstracte. A través de les meves experiències escrivint per a cinema o ballet, m'agrada treballar les obres d'una manera mes visual i construint fins a cert punt algun tipus de dramatúrgia en elles, potser aquesta necessitat de compondre basat en un concepte determinat o una història determinada pugui ser alguna cosa de la qual no n’era conscient en els meus treballs anteriors.

Doncs res més, això ha estat tot, com sempre esperar que ho hàgiu gaudit, avui amb un programa una mica més complex, no gens fàcil tot i que això depèn de l’oïda de cadascú. Primer ens hem deixat portar per la mestria del cornetista americà en Kirk Knuffke acompanyat d’una magnífica formació amb dos percussionistes més un baixista. Després hem escoltat la proposta de l’amic Juan de Diego i el seu trio, farcida de contingut polític anarquista a la vegada que amb veu musical personal i hem acabat el programa amb aquesta magnífica proposta contemporània amb una música que ens prepara de cara el futur, la del pianista i compositor cubà establert a Brooklyn, l’Aruán Ortíz..

Ara sí que podem dir que ja hem acabat tot i recordar-vos que aquest programa sonarà també el diumenge a la mateixa hora per Ràdio Sant Vicenç 90.2 i que ben aviat el podreu escoltar des del blog del programa a jazzclubdenit.blogspot.com.es.

Gràcies per ser-hi aquí o seguint el blog, bona nit i bon Jazz Club de Nit en el Jazz de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.


Molt bona nit a tothom des d’aquí Ràdio Sant Vicenç i el programa Jazz Club de Nit....Aquest programa i tots els programes de JCdN, estan dedicats a la persona que ens va ensenyar el Jazz, Juan Claudio Cifuentes, “Cifu”, pels amics, que ens va deixar un malaguanyat dimarts 17 de març de 2015 després de tota una vida dedicada al Jazz. Pioner i mestre, serà insubstituïble.

El seu Jazz entre amigos a TVE2 què és aquesta sintonia que heu escoltat i els programes de ràdio “Jazz Porque Sí” i “A todo Jazz”, són el seu llegat que mai oblidarem. Ja sabeu que aquest programa el fem els dimecres i els diumenges en diferit a la mateixa hora. Ens podeu escoltar en directe per online a radiosvh.info i des d’allà prement el botó del directe. Qui us parla, Miquel Tuset i Mallol mirarà de fer-vos gaudir amb la selecció de músiques improvisades que avui escoltareu a Jazz Club de Nit, amb l’ajuda imprescindible de Lluís Vela als controls.

Abans de tot reafirmar-me en el rebuig al terrorisme islamista i de qualsevol ideologia o religió i recordar a les víctimes i familiars de l’atemptat de Brussel·les però també vull recordar lo malament que ho fan, i dic ho fan i no ho fem, els dirigents europeus perquè no em veig a mi mateix responsable de les barbaritats que estan passant, de fa molt de temps, i que sembla que no tindrà fi. Un record a tots els nens i nenes i les seves famílies, els refugiats de Síria que se’ls hi ha tancat la porta al seu futur. Sense oblidar a tots els que pateixen fam i malalties fins perdre la vida i a tots els refugiats del món.

Avui hi tornem amb un programa temàtic on una determinada manera d’expressar el Jazz hi és present. Un programa motivat pel fet d’haver gaudit el darrer divendres 18 de març amb la proposta de l’Enrique Heredia Quartet i el seu disc presentació dedicat a l’obra de Bob Zieff, músic que va seguir l’ona del “Third Stream” i el seu ideòleg Gunther Schuller. Un estil de Jazz on la música tenia unes clares connotacions del classicisme de la música europea. Els acompanyants són l’il·lustre trompetista italià Enrico Rava Quartet amb un projecte que vaig poder gaudir d’allò més al Jamboree, on vaig adquirir aquest magnífic disc. Tot i ser un projecte actual editat el 2015, la seva música m’ha recordat el lirisme de la música clàssica i és per això que ens acompanyarà. El darrer convidat és el George Russell, un altre ideòleg i teòric de la música autor de la reconeguda obra mestra The Lydian Chromatic Concept of Tonal Organization publicada el 1953. Aquest mestre ens farà una relectura de l’obra de Thelonious Monk Round About Midnight i d’altres meravelles més.

Comencem doncs amb el programa i fem-ho amb el preciós projecte del mestre italià, Mr. Enrico Rava.



“WILD DANCE”
Enrico Rava Quartet

Editat per ECM 2456
Enregistrat el gener de 2015 per Stefano Amerio als Artesuono Recording Studios, Udino, Itàlia.
Produït per Manfred Eicher
És una producció ECM

Enrico Rava, trompeta i flugelhorn
Francesco Diodati, guitarra
Gabriele Evangelista, contrabaix
Enrico Morello, bateria
I la col·laboració de Gianluca Petrella, trombó

Totes les composicions són de l’Enrico Rava menys improvisation què és de tot el quartet i que no posarem.

Comencem ja amb el primer tema, magnífic i delicat anomenat...

3.- Don’t         (E. Rava)       4m45s

Amb aquest tema ens hem situat en l’ona musical que ens acompanyarà uns quants minuts. Un disc amb 14 composicions i de les quals en podreu escoltar 6. Sinó es pot encabir en el “Third Stream” és perquè ja és en una altra època i no en els 50s del segle passat. Tot i així, aquesta música te el lirisme de la música clàssica i el concepte és totalment íntim en molts aspectes. Un tema on ja hem pogut escoltar la mestria conjunta dels dos metalls amb la base rítmica del quartet que vam veure al Jamboree.

Vegem què ens va dir el Pere Pons en la presentació d’aquest concert al Jamboree.

Als seus 76 anys Enrico Rava és una de les figures més consagrades del jazz europeu en el circuit internacional. Referent absolut del jazz a Itàlia, després d’iniciar-se musicalment al piano i al trombó es va decantar finalment per la trompeta en veure un concert de Miles Davis l’any 1956. El 1962 es convertiria en músic del grup de Gato Barbieri i més endavant s’allistaria a les files de la banda d’Steve Lacy. Ha combinat els seus treballs propis, la majoria d’ells sota el prestigiós segell ECM, amb col·laboracions al costat de Michel Petrucciani, Joe Henderson, Cecil Taylor, Paul Motian, Lee Konitz i Carla Bley. Es manté en plena forma com ho demostra la seva primera visita al Jamboree al capdavant del seu nou quartet. Un concert que és una autèntica fita i que forma part del cicle Jamboritalia amb la col·laboració de l’Institut Italià de Cultura de Barcelona i d’ItaliaES

Seguim amb un tema amb el “groove” adequat amb una intro del tema amb fortes reminiscències de la tercera via i demés amb el tema....

12.- Monkitos                        (E. Rava)       3m41s

Doncs la intro inicial amb els dos vents doblant-se i fent duet de veus acompanyats per la secció rítmica de manera suau, amb arpegis del sorprenent guitarrista Diodati, ens han situat en el magnífic solo del trombonista Petrella, en un tema on la intervenció d’aquest és la única veu solista. Tema curtet però farcit de bones maneres i d’un potent groove.

Enrico Rava és sens dubte el músic de jazz italià més conegut i apreciat a nivell internacional. Sempre es va involucrar en les més diverses experiències i les més estimulants. Va aparèixer en l'escena del jazz a mitjans dels anys seixanta, i ràpidament s'imposà com un dels solistes més convincents del jazz europeu. La seva sinceritat humana i artística el posa fora de qualsevol règim i fa una música rigorosa, però allunyada dels convencionalismes. El seu estil és immediatament reconeixible, i el seu so és líric i constantment sostingut per una frescor sorprenent d'idees que es revela en tots els seus esforços musicals.

No és difícil d'usar superlatius per explicar la seva aventura musical, tan ric és el seu historial musical, amb una llarguíssima llista de músics amb els quals ha col·laborat, per Itàlia, Europa, Amèrica: Franco D'Andrea, Massimo Urbani, Stefano Bollani, Joe Henderson, John Abercrombie, Pat Metheny, Archie Shepp, Miroslav Vitous, Daniel Humair, Michel Petrucciani, Charlie Mariano, Joe Lovano, Albert Mangelsdorff, Dino Saluzzi, Richard Gallliano, Martial Solal, Steve Lacy, Mark Turner, John Scofield, etc ... ha realitzat gires i concerts als EUA, Japó, Canadà, Europa, Brasil, Argentina, Uruguai participant en importants festivals (Mont-real, Toronto, Houston, Los Angeles, Perugia, Antibes, Berlín, París, Tòquio, Rio i Sao Paulo, etc.). Ha estat diverses vegades triat com el millor músic en el referèndum anual de la revista "Musica Jazz", havent també guanyat en les categories de "millor banda" i "millor disco” italià.

Seguim ara amb un altre tema del mestre italià, anomenat....

4.- Infant         (E. Rava)       3m07s

Amb una intro força més potent que la del tema anterior, és a dir, la melodia del tema, ens hem situat posteriorment en una altra atmosfera molt més espacial on els sons estratosfèrics del guitarrista Diodati s’escolten en segon terme amb les improvisacions a dues veus dels dos vents, quasi però sense el qualificatiu de solo donada la participació col·lectiva de tots els músics.

Ha estat nominat “Cavaller de les Arts i de les Lletres” pel Ministeri de Cultura de França, el 2002 va rebre el prestigiós “Jazzpar Prize" a Copenhaguen. En els últims anys, ha aparegut en els primers llocs de les llistes de la revista nord-americana Down Beat com un dels millors trompetistes conjuntament amb Dave Douglas, Wynton Marsalis i Roy Hargrove, i també en les reservades als millors grups, amb el quintet anomenat TRIBU essent la primera vegada que una formació italiana apareixia en aquest rànquing. El gener de 2004 es va estar una setmana al prestigiós Blue Note de Nova York, seguint repetint l'èxit al famós Town Hall i després al Birdland els anys 2006, 2008, 2009, 2012 i 2013.

Continuem amb l’obra de l’Enrico Rava amb el tema....

8.- F. Express                       (E. Rava)       4m41s

Un inici certament oníric ens ha introduït en un magnífic tema on el swing de contrabaix i bateria dóna peu a la intervenció dels dos metalls en un altre tema impressionant....i seguim augmentant el tempo...ja ens podem apuntar i ben apuntar el nom d’aquest gran trombonista italià Gianluca Petrella. En el disc no podem admirar com ho vam fer en el directe del Jamboree, la mestria dels tres joves membres de la secció rítmica, guitarra, contrabaix i bateria, tot i que sense fer escarafalls, els estem “sentint” de manera fortament presencial. Un magnífic tema ple de swing que ens mostra la clarividència en les composicions del mestre italià.

El 8 de juny de 2011, l’editorial Feltrinelli va editar el llibre “Encontres amb músics extraordinaris”¸ la història del meu jazz. La història dels darrers cinquanta anys de jazz amb el bon sentit de l’humor d'un dels protagonistes de la música contemporània. Rava en aquest llibre traça la història de la seva carrera a través de les històries de les seves "activitats amb contínues reunions amb músics extraordinaris, i sempre amb històries surrealistes i de vegades amargues, petites rareses i grans talents, donant una secció transversal viva, amb un somriure on la mirada irònica dels que, al final, han vist tantes coses".

A l'octubre de 2013 es va publicar per l'editorial L'Espresso, "Rava on the road" amb un grup format per Giovanni Guidi, Roberto Cecchetto, Stefano Senni i Zeno De Rossi i l'orquestra simfònica del Teatre Regio de Torí, dirigida per Paolo Silvestri.

I seguim amb una mica més de marxa amb el tema de Rava anomenat...

9.- Cornette   (E. Rava)       3m11s

Un altre tema que segueix l’ona de l’anterior treball amb una pulsió del contrabaixista com a primers sons d’aquest Cornette. La improvisació col·lectiva dels dos vents torna a ser la clau de volta i sempre amb els sons estratosfèrics del guitarrista Diodati. Un Rava sorprenent i càlid amb el seu flugelhorn, a la vegada que ràpid i fresc d’idees, amb una música amb un determinat sentit de l’humor.

En l'actualitat, a més de la seva TRIBU (juntament amb Gianluca Petrella, Giovanni Guidi, Gabriele Evangelista i Fabrizio Sferra) li agrada dur a terme actuacions i gires amb el quartet de recent creació, el del disc que estem escoltant amb Francesco Diodati a la guitarra, Gabriele Evangelista en el baix i Enrico Morello a la bateria, disc que ha estat un gran èxit i que ha tingut el reconeixement del públic i la crítica. Rava Nova 4ET va ser triat com el millor grup de 2015 d'acord amb el referèndum de la revista Musica Jazz.

I per poder gaudir de la música de l’Enrico Rava, podreu veure la seva llarga discografia entrant al seu web en aquest enllaç:


una discografia que comença el 1966 participant amb el projecte de l’Steve Lacy “The forrest and the zoo” (ESP 1060) i acaba amb el disc que estem escoltant ara mateix, del 2015, després de 49 anys en actiu, i sense parar, el “Wild Dance” (ECM 2456).

I acabem amb el projecte de l’Enrico Rava amb el magnífic i viu tema..

11.- Happy Shades  (E. Rava)       2m53s

Doncs amb aquest tema el més curtet i més ràpid acabem el projecte, magnífic projecte on encara hi ha força temes més per escoltar, així com vuit més que segur gaudireu tot i mirant d¡aconseguir-lo en alguna de les botigues de música que encara queden a casa nostra, després de l’adeu de final de mes, d’aquest mes de març d’una de les més emblemàtiques de Barcelona la darrera que quedava al carrer Tallers de Castellò Discos. De passada vull recordar a l’Albert Castelló el qual ens va deixa ja fa uns anys per un atac de cor, i amb el qual havíem passat força estones a la botiga que ell tenia a la cantonada de Tallers i Ronda de Sant Antoni. Una abraçada Albert on siguis i que segur deus estar escoltant la millor música amb tots els teus admirats al teu costat.

Doncs deixeu-me que us digui que podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada...

Doncs ara seguim amb el magnífic projecte de l’amic Enrique Heredia  i el seu quartet, projecte que vam poder admirar en directe el passat divendres a la Sala Xica anomenat...






“ENRIQUE HEREDIA 4tet plays the music of BOB ZIEFF”

Editat per Fresh Sound Swing Alley   SA 027
Enregistrat per Jordi Vidal el 27 i 28 de febrer de 2015 a l’estudi Laietana, Barcelona.
Masteritzat per Pieter de Wagter
Produït per Enrique Heredia
Productor executiu Jordi Pujol

Totes les composicions són de Bob Zieff.

Es tracta d’una suite de 8 temes d’aquest compositor que s’han enregistrat diverses vegades, aquesta és la darrera, i on l’ordre original s’ha modificat essent l’ordre del disc que esteu escoltant, l’ordre d’un enregistrament fet pel violinista amic de Bob, en Dick Wetmore. Ja sabeu que l’ordre que m’agrada és el que està relacionat amb el tempo dels temes, o sigui que amb el permís de l’Enrique així ho faré...som-hi doncs amb el primer tema, el més delicat dels que posaré, l’anomenat...

5.- Just Duo   (B. Zieff)         3m55s

Doncs després d’aquesta preciosa i magnífica composició d’aquest mestre americà, convindreu amb mi que el concert del passat divendres devia ser extraordinari, com així va ser. Un delicat tema amb solos del Curro i Fredrik, l’un al contrabaix i l’altre al clarinet i havent-hi participat també na Michele Faber al piano el qual ens ha introduït en la música d’en Bob Zieff.

Robert L. Zieff, l’home responsable de les nou composicions d’aquest àlbum, va néixer el 4 de juny de 1927, a Lynn, Massachussets, prop de 11 Km al nord de Boston, on anys més tard estudiaria harmonia, composició i musicologia a la Universitat. Es va fer amic amb el pianista Dick Twardzik, també de Massachussets. Una vegada què en Dick es va trobar a disgust amb el seu mestre de música, li va demanar al seu amic Bob que li fes classes privades de composició. Quan el seu amic i alumne Dick Twardzik va afegir-se al quartet de Chet Baker per realitzar la seva històrica gira europea la qual va comença el setembre de 1955, aquest de manera natural es va endur tot un farcit de composicions del seu mestre i amic.

Seguim amb un altre magnífic tema d’aquest compositor i tan ben interpretat pels nostres amics....anomenat...

4.- Piece Caprice     (B. Zieff)         5m44s

Una melodia exquisida amb l’afegitó del magnífic so mel·liflu del tenor del Fredrik, que dóna pas al delicat solo de na Michele, amb tendresa i desenvolupant-ne unes línies fresques i imaginatives. El saxo tenor s’aboca de ple en el seu solo, tot i recordant-nos d’altres tenors amb so similar com el Zoot Sims i algun altre de la west cost. Un esplèndid Carlquist el qual de la mateixa manera ens va meravellar el passat divendres 18 de març a la Sala Xica. No oblidem la gran secció rítmica amb el solo d’en Curro Gàlvez i el sempre precís tempo del líder de la formació, l’Enrique Heredia al qual li agrairem sempre la seva idea de fer en un disc la música d’aquest gran mestre americà.

Aquesta és la història de com Chet Baker va conèixer la música de Bob Zieff. Baker era una jove estrella en creixement i havia estat votat com a millor trompetista per Down Beat i Metronome en els dos darrers anys, així va ser com gràcies a Twardzik que va poder enregistrar les composicions de Zieff en un àlbum editat a França pel segell Barclay, introduint doncs la seva música a l’audiència europea. Malauradament en Twardzik va morir sobtadament de manera tràgica abans de tornar cap als EUA.
Bob Zieff havia escrit una suite amb 8 temes, que són els que esteu escoltant, fets amb un espai ben obert per a les improvisacions. L’ordre dels temes va estar modificat en un enregistrament el setembre de 1953, abans de la gira de Baker, pel violinista Dick Wetmore, essent l’ordre del disc de l’Enrique el mateix del de Wetmore tot i afegint-hi el darrer tema Mid-Forte. Un enregistrament fet en quartet pel també amic Wetmore, fet a Boston i distribuït el 1954 per Bethlehem Records. El productor Creed Taylor va decidir esperar-se a l’octubre de 1955 per realitzar-lo, intentant aprofitant-se del enregistrament fet a Paris amb els mateixos temes. Semblava una bona idea, però Dick Wetmore no tenia prou ganxo comercial, i així el seu disc de 10” va ser un fracàs. El 2008, i en una magnífica biografia de Dick Twardzik feta pel Jack Chambers, aquest comentava què...”encara es un del més fosc i magnífic disc de la història del jazz modern”.

I continuem ara amb un altre admirable tema anomenat...

7.- Brash        (B. Zieff)         4m13s

Tema aquest amb uns inicis un tant inquietants però que ràpidament deixen pas a la aclaridora llum gràcies a la brillant interpretació de la pianista de la formació en un solo farcit de bon gust, el mateix que desenvolupa i aconsegueix de manera natural el saxo tenor suec establert a Sitges. Una obra per a clarinet i saxo tenor tal i com hem pogut constatar, tot i recuperant els orígens ja a les acaballes del tema.


El disc de Baker va sortir a França el març de 1956, i detectant les dificultats que l’àlbum havia de trobar, Kurt Mohr va escriure això a la revista Jazz Hot: “En la meva opinió, aquest és un dels millors enregistraments fets mai a Europa, però crec que el rebrà i acceptarà una limitada audiència.” Parlant dels temes i en una de les cartes que Baker va escriure des d’Europa, va dir això: “la frescor i originalitat de les línies de Zieff i les estructures harmòniques crec que agradaran a molta gent, al menys sí als músics i aficionats melòmans. Els solos s’executen be i de manera natural.” Zieff va deixar palesa un ferm coneixement per les tècniques tradicionals així com als més nou dispositius i elements de l’escriptura i teoria musical. Els seus temes sovint ens mostren un bon sentit de l’humor i estan construïdes de fresques i quasi sempre línies una mica complexes, amb interessants camins harmònics amb un íntim feeling del llenguatge del Jazz.

I encara continuem amb un altre tema, aquest una mica més viu i farcit de swing en el tema anomenat....

3.- Re-Search                       (B. Zieff)         4m10s

El tema l’introdueix en Fredrik en un primer chorus per ja deixar pas a les improvisacions. Són aquests un temes que no tenen una complicació aparent tot i tenir unes línies harmòniques complexes. S’escolten però sense cap dificultat, són nets, i s’entenen prou bé. Les improvisacions sorgeixen de manera natural i amb una certa espontaneïtat. El mateix saxo tenor s’enlaira amb el seu solo tot i recolzat per un potent swing del líder i baterista i el walking del contrabaixista. El “Ride” de l’Enrique ens porta al més enllà i és l’altre plat, potser el més “crash” el que segueix el swing amb el solo de la Michele. Aturada tècnica momentània per deixar pas al solo del líder, net i clar com una patena i gens farragós, per tornar a la melodia i final.

Doncs aquesta és la història dels temes de primera mà. Fa un parell d’anys el baterista Enrique Heredia i jo vam estar parlant al voltant d’aquests enregistraments, comentant quan interessant eren els temes de Zieff. Vam estar parlant d’enregistrar-los i la idea inicial es va convertir en un projecte quan l’Enrique Heredia i Michele Faber van començar a treballar quasi immediatament en la transcripció de tots aquests magnífics, ambiciosos i clàssicament inspirats treballs de Bob Zieff. El resultat és aquest àlbum que esteu escoltant, treball a quartet amb uns magnífics músics establerts a l’àrea de Barcelona, els quals han acaronat aquest material amb l’amor i apropiada subtilesa, l’adequada per cada tema.
Dos dels membres d’aquest quartet no són oriünds de Barcelona. El suec, saxofonista i clarinetista Fredrik Carlquist és la veu solista més important de la sessió. Té aquest músic una força, una manera de fluir i de “swingar” seguint la tradició de Zoot Sims i Stan Getz. Toca amb una barreja de sensibilitat i energia, i com el d’un virtuós és el so del seu clarinet. Na Michele Faber és americana i toca amb delicada inventiva i amb un innat sentit de la melodia, mostrant-se també intensa, pensativa i constructiva en els seus solos. La secció rítmica te una cohesió i manté el pes rítmic de la resta amb solvència, amb el contrabaixista Curro Gálvez el qual contribueix també en diversos i efectius solos, mentre que Heredia és l’encarregat de fer caminar tot això i ho fa amb força gust, swing i essent un baterista que sap quin és el seu rol, no obstruint de cap manera la resta de companys.
Doncs per resumir dir-vos que aquest és un treball gens pretensiós, meditat i càlid, realitzat per un quartet de esplèndids músics els quals han sabut mostrar-nos la complexitat de la música original d’aquest gran mestre anomenat Bob Zieff, disc que és un plaer escoltar.

I acabem aquest magnífic projecte amb el tema més viu, tal i com és habitual en aquest programa...anomenat...

1.- Rondette  (B. Zieff)         3m11s

Unes línies un tant recargolades de la curta melodia tocada pel saxo tenor donen pas al solo de na Michele Faber, contundent a la vegada que delicat, mentre al darrera un swing impressionant de la mà del líder i el walking del contrabaixista. Després d’un lick final, entre el magnífic tenorista amb un solo marcat per la potència rítmica i el seu so potent i quan vol mel·liflu. Hi tornen tots amb el tema i acaben ben bé de cop aquest tema i nosaltres el projecte d’aquesta formació impressionant la qual vam poder escoltar aquest passat 18 de març a la Sala Xica tot i presentant-nos aquest projecte.

Recordeu però que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial del Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada..

I nosaltres seguim i ja per acabar el programa amb el magnífic projecte d’un altre gran mestre americà, teòric ell i que va ajudar a tants músics a entendre els conceptes per millor improvisar i estem parlant de George Russell....i el seu..




“EZZ-THETICS”
George Russell Sextet

Editat per Riverside                      LC-0325
Enregistrat el 8 de maig de 1961 a Nova York
Remasteritzar digital fet el 1992 als Fantasy Studios, Berkely, CA.
Reeditat en CD per ZYX-Music, alemanya.

Don Ellis, trompeta
Dave Baker, trombó
Eric Dolphy, saxo alto i clarinet baix en 2 i 4
George Russell, piano
Stephen Swallow, contrabaix
Joe Hunt, bateria

Ezz-thetics- és un àlbum del sextet dirigit pel compositor de jazz i teòric de la música George Russell. Compta amb una relectura d’una composició del mateix Russell i una reelaboració radical del estàndard "’Round Midnight" de Thelonious Monk amb un llarg solo de l’Eric Dolphy. El títol de la cançó, "Ezzthetic", es va dedicar, en les pròpies paraules del Sr. Russell, "a l'últim gran campió de boxa de pes pesat del món, Ezzard Charles".

Escoltem ja el primer tema d’aquest magnífic projecte, l’esmentada versió del tema de Monk...

6.- ‘Round Midnight  (T. Monk)       6m34s

Una tal interpretació d’aquesta obra de Thelonious Monk feta pel monstre Dolphy, esdevé en una obra mestra. Començant amb els diversos i guturals sons aconseguits pels vents, canyes i metalls, en total concepte Free i potenciat per la intro de Dolphy del tema de Monk, aquest és un tema que ens situa una dècada abans del que després serien els projetes de l’AACM (Association for the Advancement of Creative Music). L’estudi de les dinàmiques i virtuosisme en el solo al saxo alto de Dolphy és legendari, incorporant salts intervàlics i de registre vertiginosos tot això farcit per un magnífic fraseig i mel·liflu so, i ens ofereix un patró definitiu en la interpretació d’aquest tema, amb la intro i final ideada pel Dizzy, si no vaig errat.

L’enregistrament ens presenta el trombonista Dave Baker, la carrera del qual es va truncar en abraçar el cello com a instrument definitiu. Després va passar a convertir-se en un important compositor de jazz i música clàssica moderna. Don Ellis va passar a dirigir la seva pròpia i reeixida banda. George Russell va ser guardonat amb el Premi MacArthur "Genius" el 1989 i se’l veu aquí al piano, cosa rara. Eric Dolphy va ser un artista important en la branca del  "New Thing" del jazz, però també va aparèixer amb Charles Mingus en un dels seus millors grups de reduït format. Dolphy va morir uns anys més tard a causa de complicacions de la seva diabetis mentre era de gira per Europa i en una escapada a Berlin, si no recordo malament. Va ser triat ràpidament per formar part del Down Beat Jazz Hall of Fame. Steve Swallow va abandonar el contrabaix ben aviat abraçant el baix elèctric i va estrènyer  l’associació amb la música de Carla Bley. Joe Hunt és un baterista conegut associat als grups de George Russell, així com Stan Getz i Bill Evans, el qual va aconseguir la fama amb George Russell pel seu famós solo en el tema del teòric anomenat "All About Rosie".

Seguim amb un altre tema farcit de swing amb un Eric Dolphy impressionant al saxo alto sense oblidar els companys en el tema anomenat....

5.- Honesty    (G. Russell)    9m04s

Un tema aquest que és una oda de celebració; un híbrid vibrant del swing clàssic i futurisme avantguardista que contrasta amb el lirisme del blues amb moments de suspens,  on sembla que el tempo s’aturi. Una obra mestre de la composició on les intervencions solistes formen part del concepte total de la col·lectivitat. Començant el nostre estimat mestre del saxo alto, un dels més grans que mai hi ha hagut, i ho diu un fidel i sempre astorat aficionat que s’enlluerna cada vegada que escolta Eric Dolphy, amb qualsevol dels seus instruments, l’alto, el clarinet baix i la flauta, que també. Don Ellis a la trompeta brilla també amb un so modern post bopper amb un magnífic sentit del swing i del blues. Baker al trombó desenvolupa el tema amb igual mestria, i quina llàstima que deixés el metall per la corda.

Una obra mestra de la postguerra, Ezz-thetics és el projecte definitiu enregistrat el 1961 pel sextet del pianista / arranjador George Russell en la seva fase més primerenca de la seva carrera de diverses dècades. De la mateixa manera que amb els icònics treballs de l’Oliver Nelson,  Blues and the Abstract Truth (Impulse!, 1961), el de Mal Waldron, The Quest (Riverside, 1961) i el de l’Andrew Hill, Point of Departure (Blue Note, 1964), Ezz-Thetics transita pel mateix concepte avançat però accessible de la influència avant-gard d’aquest corrent post-bopper.



L'autor del “Concepte d'organització tonal de l’escala Lidia cromàtica” (ed. 1953), on especifica els conceptes seminals de la improvisació basats en escales en lloc d'acords, es va convertir en la força impulsora darrere de les primeres exploracions modals de Miles Davis i John Coltrane. Aquesta sessió pionera ofereix una vista singular i visionari del post-bop clàssic que no té edat en la seva perfecció.

Seguim amb un altre tema amb el mateix esperit de modernitat i interpretacions magistrals...en el tema anomena....

3.- Lydiot        (G. Russell)    8m08s

Un tema el qual ens revela la minimalista angularitat darrera del piano, mentre Dolphy ens mostra una mena de lament, aspecte expressiu en clar contrast amb el so més dolç del trompetista Ellis. La velocitat del fraseig del més mestre de l’alto avant-garde havia de sorprendre als més estudiosos de l’instrument, aleshores un dels millors intèrprets del moment. El gran Steve Swallow desenvolupa un solo al contrabaix  també força impressionant amb unes magnífiques línies descendents, per després tornar-hi tots amb el tema i motiu principal.

Al capdavant d’un grup fenomenal ple de  talent, el sextet de Russell compta amb el multi-instrumentista Eric Dolphy, el trompetista Don Ellis, al trombó en Dave Baker, un jove Steve Swallow al contrabaix i el bateria Joe Hunt. Sense deixar-se intimidar pels acords gens ortodoxos, complicats i la sensibilitat harmònica pan-tonal de Russell, aquests joves agitadors van fer front a aquestes composicions nuoses amb tècnica impecable i creativitat sense límits.

I acabem aquest magnífic disc i programa amb el darrer tema de la nit el que dóna nom al projecte....

1.- Ezz-thetic (G. Russell)    8m59s

"Ezz-hetic" obre el disc amb un tema animat, tortuós i que ondula amb espiral angulosa. Inspirant una ronda d’interpretacions estimulants dels vents, la melodia es descompon en una seqüència de crida i resposta entre la secció rítmica i el metall que evita les convencions típiques del patró i la forma recurrent. Un tema impressionant que ens serveix de manera cabdal per acabar el projecte i programa.
Un disc que a hores d’ara sona més que modern, avant-garde, encara i després d’haver passat tants i tants anys. La prova la tenim amb la poca afluència de públic en els concerts de Jazz, la prova que una determinada música feta els anys 50s-60s segueix essent actual i que menys gent de l’habitual l’aniria a veure ara mateix vol dir que enlloc d’aprendre anem desaprenent. Actual i menys gent cassen o és un contrasentit u oximorón? Doncs amb actual vull dir modern, contemporani i sense pensar amb l’època i si amb el concepte aplicat a la música i menys gent vol dir això, poca assistència de públic, públic menys educat en aquests afers musicals.

Doncs deixem-ho que ja n’hi ha prou de gemegar i recordem per sempre més de quina manera ha estat gemegant en Dolphy i els seus companys i no la oblidem mai, si pot ser.

Ara sí que hem acabat i espero com sempre que hàgiu gaudit d’allò més tal i com jo ho he fet, avui més que mai, o avui com sempre primer amb el magnífic projecte del gran trompetista italià Enrico Rava “Wild Dance” per després gaudir amb l’obra de Bob Zieff amb el quartet de l’Enrique Heredia i finalitzar amb aquesta altra obra mestra del jazz modern, l’Ezz-thetics del George Russell Sextet amb el nostre ídol i estimat Eric Dolphy un dels nostres herois.

Recordar-vos que aquest programa tornarà a sonar per Ràdio Sant Vicenç 90.2 el diumenge a la mateixa hora, les 22h, sinó passa res que ho impedeixi i que també el podreu escoltar ben aviat des del blog del programa jazzclubdenit.blogspot.com.es.

Gràcies per ser-hi, aquí o en el blog, bona nit i bon Jazz club de Nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.


 

blogger templates |